Normalitzaci贸 II. C1- UD03.
Croquis i acotaci贸.
L’esbós en pintura és un avançament d’una imatge plana final. El pintor fa, sobre dues dimensions, un dibuix previ que podrà desenvolupar.
A diferència de l’esbós del pintor (on l’artista avança el que serà la imatge final de la seva obra), l’escultor o l’arquitecte han de resoldre en 2D allò que tindrà volum (3D).
L’esbós en dibuix tècnic no és la representació gràfica d’un dibuix posterior sinó les característiques formals de l’objecte que es vol crear.
Els esbossos en dibuix tècnic.
Esbós: apunt o idea sobre un objecte o espai. No ha de ser excessivament precís ni coincidir amb el resultat final Forma part del procés del disseny en una primera fase.
Vol plasmar les primeres intuïcions al voltant d’una proposta de disseny.
De vegades aquests esbossos s’utilitzen en les presentacions finals per expressar la gènesi de la idea.
El croquis
Quan les idees sobre l’objecte del nostre treball ja són més clares, llavors es plasma en un dibuix més precís, tendent a no sofrir modificacions; es tracta del croquis. El croquis pretén reflectir perfectament les característiques de l’objecte que fem amb estris de dibuix tècnic: portamines de diferents gruixos, joc d’escaires, escalímetres, compàs, transportador d’angles, etc.
A més a més, per a la comprensió de l’objecte, necessitem conèixer les seves vistes ortogonals. Les visions en planta, frontal i laterals donen informació precisa sobre les seves característiques. Per tal de garantir la fidelitat del dibuix amb les proporcions de l’objecte, el croquis es realitza a escala.
Altres formes d’expressar idees
El croquis pot emprar altres formes de representació a més de les vistes ortogonals.
Es realitza a mà alçada i pot incloure elements que donin rellevància al dibuix i aportin major informació: ombrejats, color, textures, detalls, etc.
En el terreny del disseny, tot i que generalment a mà alçada, s’utilitzen diferents modalitats dels sistemes de representació i diferents tècniques per donar expressivitat als dibuixos.
Croquis acotat a mà alçada.
És freqüent el traçat de croquis a mà alçada per a l’aixecament de plànols d’espais o d’edificis. Serveixen per a l’anotació de les cotes que els defineixen i són un pas previ per al posterior croquis a escala.
Els croquis no han de ser exactes, però sí és necessari que siguin proporcionats.
Cal que les acotacions siguin exhaustives i completes, per no trobar-nos que no podem completar un dibuix.
Acotació. Les cotes són un conjunt d’elements que dibuixem sobre les vistes ortogonals d’un croquis per indicar les dimensions de les peces o dels espais. Aquestes anotacions permeten tenir un coneixement definitiu de l’objecte per damunt de possibles errors de dibuix. Es diu que: cota mata dibuix que vol dir que el valor que indica la cota preval sobre el que hom pugui deduir del dibuix a escala.
Els elements de l’acotació. L’acotació la formen diferents elements: .- línies auxiliars de cota, perpendiculars a l’aresta triada. .- línies de cota, paral·leles a l’aresta en qüestió. .- límits de cota, amb forma de punt, fletxa o línia obliqua. .- xifra numèrica que indica el valor en cm o mm; se sol situar per sobre o tallant la línia de cota (en cas de ser vertical pot mantenir-se el sentit horitzontal de l’escriptura i situar la cota a l’esquerra de la línia).
Hi ha diferents maneres d’indicar els límits de la cota.
No se sol escriure al darrere de cada xifra la unitat de medició, que s‘indica en el caixetí del plànol (cotes en...).
Cotes parcials i cotes a l’origen.
Normalment, les cotes defineixen cada un dels trams lineals que configuren un element. Si acoten trams parcialment es tracta de cotes parcials.
En determinats casos és millor, però, anotar la distància que hi ha des d’un punt original fina a cada un dels elements a acotar. D’això s’anomena cotes a l’origen.
Acotació d’espais irregulars; triangulació. L’aixecament de plànols d’espais regulars, amb parets formant angle recte, és relativament senzilla. Altra cosa és haver de fer el croquis acotat d’un espai irregular per a l’aixecament del plànol escala. Si no hi ha garantia de que les parets formen 90º (i fins i tot per al cas de voler comprovar que sí ho fan), és necessari procedir a la triangulació de l’espai.
D’una banda prenem mida de tots els elements lineals que configuren l’espai. Aquestes dades permetrien una infinitat de solucions: diferents polígons amb els mateixos costats però formant diferents angles.
Atès que és difícil prendre la mida exacta de l’angle que formen dues parets, la solució passa per triangular els espais; és a dir, imaginar la seva descomposició en triangles. Els triangles són els únics polígons que podem construir donats només els costats que les formen. En el nostre croquis dibuixarem les diagonals.
Sobre les diagonals situarem les cotes. Aquests valors, juntament amb els primers ens permetran construir la seqßència de triangles que ens representaran de manera fidel els espais quan passem el croquis a net i a escala.
El dibuix a escala
Per a l’arquitectura, el disseny de mobiliari o el d’interiors és comú emprar les escales derivades de l’escala mètrica decimal:
1/1, 1/2, 1/5, 1/10, 1/20, 1/50, 1/100, etc. Podem treballar amb un regle graduat en mil·límetres o bé amb escalímetre.
Per al disseny de producte, la enginyeria o la topografia, es poden fer servir, a més a més, altres escales que no s’obtenen directament de l’escala mètrica decimal: 1/25, 1/125, 1/300, 1/400, etc. En aquest cas es fa imprescindible l'ús de l’escalímetre.
C1-UD03. Normalitzaci贸 II.