LA MALETA [BLAVA] DE W.B.Un projecte d'Isabel Banal. Portbou 2011

LA MALETA [BLAVA] DE W.B. —

Un projecte d’Isabel Banal Portbou, 2011

—

LA MALETA [BLAVA] DE W.B. —

Un projecte d’Isabel Banal Portbou, 2011 A project by Isabel Banal Portbou, 2011

—

(Pàgina anterior) Barca amb el nom Angelus Novus a la platja de Portbou, juny 2011.

Angelus Novus és el títol d’una aquarel·la pintada per Paul Klee al 1920 propietat de Walter Benjamin i que sempre portava amb ell. Aquesta imatge de l’àngel la va descriure i la va fer servir com a metàfora en la seva tesi “Sobre el concepte d’història”.

(Previous page) Boat with the name Angelus Novus on Portbou beach, June 2011.

Angelus Novus is the title of a watercolour by Paul Klee painted in 1920 owned by Walter Benjamin and which he always carried with him. He described this image and used it as a metaphor for the angel in his thesis On the Concept of History.

Retall de l’article Maletas perdidas d’Antonio Tabucchi enganxat a la llibreta de treball d’Isabel Banal l’any 1999.

Cutting from the article “Stolen Suitcases”

by Antonio Tabucchi pasted in Isabel Banal’s notebook in 1999.

LA MALETA [BLAVA] DE W.B. Isabel Banal

y este mar, ese azul que nos acoge ¿es el mismo que pintara Juan, que por última vez viera Antonio, que apenas vislumbrara el vencido por el ángel? (…)

Pues al fin este es el mismo azul, él mismo cuadro, la misma belleza, el mismo dolor, idénticas huellas de ausencia, aquí en Portbou, en la frontera de la luz y la historia.

Antonio Crespo Massieu Elegía en Portbou (2011)

En rebre l’encàrrec de fer un treball a partir de Passatges.

Memorial a Walter Benjamin, l’obra de Dani Karavan que hi ha a Portbou, he recordat un text que vaig retallar fa molt temps d’Antonio Tabucchi on parlava, entre altres, de les maletes d’Antonio Machado i de Walter Benjamin.

I he vist W.B. com una figureta carregada travessant les muntanyes entre vinyes...amb la seva maleta. Una maleta envoltada de misteri pel possible manuscrit que hi duia o una maleta esmentada a l’inventari fet després de la seva mort per les autoritats espanyoles. Maleta que parla d’aquest traginar incessant de la humanitat, de totes i cadascuna de les càrregues portades d’un lloc a un altre, de la decisió desesperada de què agafar, d’allò que per a cadascú pot ser vital i imprescindible

quan cal marxar o fugir a la força. I he pensat en el tros de paper trobat a la butxaca del poeta Antonio Machado:estos días azules y este sol de la infancia. I he recordat les fotos de la Retirada. I he recordat la peça Allez, realitzada a Sant Cebrià, on les meves petites figures carregades esdevenien alhora elles mateixes la càrrega i sortien, sense saber on anar, de dins de maletes i mocadors de fer farcells.

I he pensat en els blocs que des de fa temps vaig omplint de retalls de figures carregades trobades als diaris i revistes que em vénen a les mans. I he pensat en la cita de W.B. gravada al vidre de Passatges: és una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres, la construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom. I he pensat en el paisatge de Portbou. I he pensat en les visites que he anat fent al monument. I en l’instant màgic i tràgic quan ets dins la peça, a mig camí, entre el descens i l’ascens, on estàs sola entre dos blaus: el mar i el cel.

Blocs de figures carregades.

Treball en procés iniciat l’any 2003 on l’artista retalla i enganxa imatges, que va trobant a la premsa, de persones que duen alguna càrrega.

Notebooks of figures carrying bulks.

Ongoing work started in 2003 where the artist cuts out and pastes images, which she finds in the press, of people carrying something.

Mar de Portbou Portbou sea

Cel de Portbou Portbou sky

L’EXISTÈNCIA ÉS UN EQUIPATGE Eudald Camps

“Allà, en aquella vinya, va ser on per primera i única vegada Benjamin va flaquejar. […] El vàrem agafar entre els dos, un per la dreta i l’altre per l’esquerra, Benjamin va passar els braços per sobre de les nostres espatlles i així el vàrem poder arrossegar vinya amunt, juntament amb la maleta. Benjamin respirava amb dificultat però no es va queixar, ni tan sols un sospir; no obstant això, mirava de reüll, una vegada i una altra, a la maleta”.

Lisa Fittko “En un món en el qual tot consum d’energia cal que desemboqui en una acció real que la conservi, Sísif és imatge del que es perd, […] es allò útil-inútil, és a dir, als ulls d’un món profà, l’insensat i el sagrat”.

Maurice Blanchot “El nostre passat sencer ens segueix a cada instant; allò que hem sentit, pensat i volgut des de la nostra primera infància s’inclina vers el present per a unir-s’hi, empenyent la porta de la consciència que voldria deixar-lo a fora”.

Henri Bergson

En els seus treballs, Isabel Banal sempre s’ha mostrat interessada per les traces que l’esdevenir humà, entès des de la seva doble dimensió, tant individual com col·lectiva, imprimeix en el paisatge. Per a l’artista de Castellfollit de la Roca, les empremtes més subtils, els camins resseguits per innombrables trànsits, les fites incrustades en el sòl erm o cultivat, conformen una topografia precisa que cal desxifrar a partir d’un gest només realitzable des de la màxima proximitat. Fidel a aquests plantejaments —esbossats ara de manera massa succinta—, el projecte “La maleta [blava] de W.B.” es basa en el rastreig sistemàtic de la figura humana carregada amb algun embalum —tant pot ser una típica motxilla com una maleta de contingut incert— i aïllada del seu context mitjançant un desplaçament que en vol evidenciar la solitud. Es tracta de persones que, com el malaguanyat Sísif, carreguen amb el pes de les seves existències entre dos grans blaus, el del mar i el del cel, extensions simbòliques i físiques que també contenen, en forma de parèntesi, el monument “Passatges” que Dani Karavan va realitzar per a Portbou. D’això es tracta: personatges anònims carregats amb volums heterogenis, éssers isolats en un espai sense referents externs i parèntesi de blaus, tres elements que cal desglossar per tal d’atansar-nos a la particular mirada d’Isabel Banal i al poderós —malgrat la seva subtilitat— rerefons que conté el projecte “La maleta [blava] de W.B.”

El primer element, per tant, el que simbolitzen els personatges anònims carregats amb una heterogènia col·lecció de volums, ens remet a la necessitat humana de traginar objectes i, de manera anàloga, memòria simbòlica: carreguem sobre les nostres espatlles el pes del passat —com l’Angelus Novus de Klee descrit per Benjamin—, el portem d’un costat a l’altre vigilant de no aturar-nos per tal d’evitar que el seu pes ens aclapari. I és que el pes del passat, com molt bé va saber veure el filòsof Henri Bergson, té molt a veure amb la seva naturalesa ontològica. Com assenyala Deleuze: «Confonem el Ser amb el ser-present.

Tanmateix, el present no és; es tractaria, més aviat, de pur esdevenir fora d’ell mateix. No és sinó en tant que actua. (...)

Del passat, per contra, malgrat podem dir que ha deixat d’actuar o de ser útil, mai podrem dir que ha deixat de ser; inútil i inactiu, impassible, el passat ÉS en el sentit ple de la paraula». Per això Benjamin mirava constantment de reüll a la seva maleta, per no perdre el passat i, amb ell, el seu ÉSSER intel·lectual; i per això no podia deixar de caminar, per no perdre el present i, amb ell, tota possibilitat de futur.

Però encara més. El present és pur esdevenir fora d’ell mateix, “no és sinó en tant que actua”: l’acció, el fer constant, són característiques pròpies de la nostra modernitat, fins al punt que han substituït les velles metafísiques immutables —encapçalades per l’edifici idealista platònic— per una mena d’anarquia volitiva moguda pel desig i alimentada per la insatisfacció. En paraules de Paul Valéry: “La interrupció, la incoherència, la sorpresa, són les condicions habituals de la nostra vida. S’han convertit fins i tot en necessitats reals per a moltes persones, les ments de les quals només s’alimenten […] de canvis sobtats i d’estímuls permanentment renovats”. Canvis o estímuls que s’ajusten a la mateixa llei que ajorna aquell tipus de pensament inherent a la pausa reflexiva. L’exemple paradigmàtic ens l’ofereix, novament, el Sísif descrit en clau existencialista per Albert Camus: després de l’esforç perllongat —“mesurat

per l’espai sense cel i el temps sense profunditat”—, l’heroi tràgic arriba dalt de la carena i deixa caure la pedra pesant, que rodola cap avall mentre ell la contempla amb els braços caiguts. En aquella pausa silenciosa s’esdevé la consciència: “En cada un d’aquells instants —segueix Camus—, quan abandona els cims i se submergeix poc a poc al cau dels déus, Sísif és superior al seu destí. És més fort que la seva pedra”. La tragèdia, per tant, rau en el fet de ser conscient. Isabel Banal emula el gest recursiu de Sísif i retalla indiscriminadament totes les figures carregades que arriben a les seves mans: isolar-les en el seu quadern fa que s’aturi i contempli, alliberada de l’esforç, la tragèdia humana amb tota la seva amplitud.

El segon element, correlatiu al primer, fa referència a l’espai mancat de referents físics, a l’ isolament que embolcalla les figures “moscòfores”. En aquest cas, allò que se’ns fa palès és la profunda ruptura que regeix les relacions entre l’ésser humà conscient de les seves facultats intel·lectives i la naturalesa o, dit d’una altra manera, entre l’home afamat de poder en un sentit molt proper al que li va voler donar Nietzsche i el món entès com un perllongament del seu ésser volitiu, com un conjunt de fenòmens que cal subjugar o explicar mitjançant la ciència i, en darrera instància, aplaçar sine die a través de la tecnologia i el seu afany per virtualitzar la realitat. L’escissió en la qual ens movem és la que inaugura, per exemple, el cèlebre eslògan clàssic de l’”Omnibus mobilibus mobilior sapientia” i que certifica, donant el tret de sortida a la modernitat, l’Ego solipsista entronitzat per Descartes: davant d’aquesta idea d’un poder solitari sense referents externs i estables als quals interrogar a l’hora d’actuar, no hauria de resultar-nos estrany que el subjecte es replegui en ell mateix i que, com deia Sartre, es vegi obligat a escollir enmig del no-res, que transporti la càrrega de la seva existència immergit en un gran blanc. Dostoievski, al seu “Diari d’un escriptor”, emetia el següent veredicte: “En la meva qualitat in-

discutible de demandant i demandat, de jutge i acusat, condemno aquesta naturalesa que, amb imprudent desvergonyiment, m’ha fet néixer per patir: la condemno a ser anihilada amb mi”.

Finalment, però, Isabel Banal decideix impugnar aquell “espai sense cel i el temps sense profunditat” que emmarca l’acció cíclica de l’heroi tràgic servint-se de la riquesa semàntica i simbòlica d’un color : “blau ultramar retalla / el vol de l’oreneta / túrgid espai / escrit amb vent de maig”, va escriure Ràfols-Casamada en un dels poemes més bells que conté el seu “Itinerari diürn” (1972)... Blaus desdoblats que en són un de sol, parèntesis reflexius en forma d’onatge —l’etern retorn— o d’èter protector —esfèric i concèntric—, blaus que contenen tots els mars i cels i tots els temps amb les seves respectives profunditats, o blaus, en darrera instància, que contemplen —amb total indiferència— l’esforç dels mortals carregant l’equipatge de la seva existència.

Figures carregades pujant algunes de les moltes escales que hi ha al poble de Portbou.

Figures carrying bulks up some of the many steps in the village of Portbou.

(Pàgina anterior) Escales de l’estació ferroviària

(Previous page) Railway station steps

Escales del camí de ronda, anant cap a la Platja del Pi

Parapet walk steps, leading to the Platja del Pi

Figures carregades pujant algunes de les moltes escales que hi ha al poble de Portbou.

Figures carrying bulks up some of the many steps in the village of Portbou.

Escales del cementiri

Cemetery steps

THE [BLUE] SUITCASE OF W.B. Isabel Banal And this sea, this blue that receives us Is it the same one that Juan painted, That Antonio saw for the last time, That the person defeated by the angel barely glimpsed? (‌) Because in the end this is the same blue, The same painting, the same beauty, The same pain, identical traces of absence, Here in Portbou, On the border of light and history.

Antonio Crespo Massieu Elegy in Portbou (2011)

When I was asked to create a piece based on Passages. Homage to Walter Benjamin, the work by Dani Karavan in Portbou, I recalled a text that I had cut out a long time ago by Antonio Tabucchi where he talked, among other things, about the suitcases of Antonio Machado and Walter Benjamin. And I have seen W.B. crossing the mountains among vineyards as a small figure carrying his suitcase. A suitcase enveloped in mystery because of the possible manuscript inside or a suitcase cited in the inventory conducted after his death by the Spanish authorities. A suitcase that speaks of this incessant movement of humanity, of each and every one of the bulks carried from one place to another, of the desperate decision about what to take, what for each person is vital and essen-

tial when forced to leave or flee. And I thought about the piece of paper found in the pocket of the poet Antonio Machado: those blue days and this sun of infancy.

And I recalled the photos of the Retreat.

And I recalled the piece Allez, created in Saint-Cyprien, where my small figures carrying bulks also became the bulk themselves emerging, without knowing where they were heading, from inside suitcases and tied up cloths. And I thought about the notebooks that for some time I have been filling with cuttings of figures carrying bulks found in the newspapers and magazines that pass through my hands.

And I thought about the W.B. quote engraved on the glass of Passages: It is a more arduous task to honour the memory of anonymous beings than of famous people. The construction of history is consecrated to the memory of those who have no name. And I thought about the landscape of Portbou. I thought about the visits I have made to the monument.

And about the magic and tragic moment when you are inside the piece, halfway between descent and ascent, where you are alone between two blues: the sea and the sky.

EXISTENCE IS BAGGAGE Eudald Camps “It was in that vineyard where for the first and only time Benjamin weakened. […] We supported him between us, one on the right and the other on the left. Benjamin put his arms around our shoulders and so we were able to drag him up through the vineyard, together with the suitcase.

Benjamin breathed with difficulty but did not complain, not even a sigh; nevertheless, he was always looking at the suitcase now and again out of the corner of his eye.”

Lisa Fittko “In a world in which all energy consumption must lead to a real action that conserves it, Sisyphus is the image of what is lost, […] it is what is useful-useless, that is, in the eyes of a profane world, the senseless and the sacred.”

Maurice Blanchot “In its entirety, probably, it [the past] follows us at every instant; all that we have felt, thought and willed from our earliest infancy is there, leaning over the present which is about to join it, pressing against the portals of consciousness that would fain leave it outside.”

Henri Bergson In her works, Isabel Banal has always shown her interest in the marks that human becoming, understood from its dual dimension, both individual and collective,

imprints on the landscape. For the artist born in Castellfollit de la Roca, the most subtle imprints, the paths traversed by countless movements, the milestones incrusted in the waste or cultivated land, form a precise topography that must be deciphered by using a gesture only possible from the closest proximity. Faithful to these approaches — summarised overly succinctly here —, the project “The [Blue] Suitcase of W.B.” is based on the systematic tracking of human figures carrying some kind of bulk — whether a typical backpack or a suitcase with uncertain contents — and isolated from their context through a displacement that seeks to show their solitude. These are people who, like the ill-fated Sisyphus, bear the weight of their existences between two great blues, that of the sea and that of the sky, symbolic and physical extensions that also embrace, in the form of a parenthesis, the monument “Passages”, created by Dani Karavan for Portbou. It is about anonymous characters carrying heterogeneous bulks, beings isolated in a space without external references and a parenthesis of blues, three elements that must be separated to bring us closer to Isabel Banal’s particular vision and to the powerful — despite its subtlety — background of the project “The [Blue] Suitcase of W.B.” The first element, therefore, symbolised by the anonymous characters carrying a heterogeneous collection of bulks, takes us to the human need to transport objects and, analogously, symbolic memory: we carry on our shoulders the weight of the past — like Klee’s Angelus Novus described by Benjamin —, we take it

from one place to another being careful not to stop so that the weight does not overwhelm us. Because the weight of the past, as the philosopher Henri Bergson knew well, is closely related to its ontological nature. As Deleuze points out: “We have confused Being with being-present.

Nevertheless, the present is not; rather, it is pure becoming, always outside itself. It is not; but it acts. […] The past, on the other hand, has ceased to act or be useful. But it has not ceased to be. Useless and inactive, impassive, it IS, in the full sense of the word.” That is why Benjamin was constantly looking at his suitcase out of the corner of his eye, in order not to lose the past and, with it, his intellectual BEING; that is why he could not stop walking, in order not to lose the present and, with it, all future possibilities.

But there is more. The present is pure becoming outside itself, “it is not, but it acts”: action, constantly doing, are typical characteristics of our modernity, to the point that they have substituted the old immutable metaphysics — led by the idealistic Platonic edifice — with a kind of volitive anarchy moved by desire and fed by dissatisfaction. In the words of Paul Valéry: “interruption, incoherence, surprise are the ordinary conditions of our life.

They have even become real needs for many people, whose minds are only fed […] by sudden changes and constantly renewed stimuli.” Changes or stimuli that adhere to the same law that defers that type of thought inherent in reflective pause. The paradigmatic example is once again provided by Sisyphus described in existential terms by Albert Camus: after the prolonged effort — “measured by the

skyless space and time without depth” —, the tragic hero reaches the summit and drops the heavy stone, which rolls downwards while he watches it with his arms fallen at his side. This silent pause brings consciousness: “At each of those moments,” continues Camus, “when he leaves the heights and gradually sinks toward the lairs of the gods, he [Sisyphus] is superior to his fate. He is stronger than his rock.” The tragedy, therefore, lies in the fact of being conscious. Isabel Banal emulates Sisyphus’ resourceful gesture and indiscriminately cuts out all the figures carrying bulks that come into her hands: isolating them in her notebook means stopping and contemplating, freed from the effort, the human tragedy in all its magnitude.

The second element, correlative to the first, refers to the space lacking physical references, and the isolation that envelops the “Moscophores” figures. In this case, what is clear is the profound rupture that governs relations between human beings conscious of their intellective faculties and nature or, in other words, between man starved of power in a sense very close to the one Nietzsche gave it and the world understood as an elongation of its volitive being, as a set of phenomena that must be subjugated or explained through science and, in the last instance, postponed sine die through technology and its desire to virtualise reality. The scission through which we move was introduced, for example, by the famous classic slogan of the “Omnibus mobilibus mobilior sapientia” and certified, giving the starting shot for modernity, by the solipsistic Ego exalted by

Descartes: faced with this idea of a solitary power without external and stable references to question in the moment of acting, it should not surprise us that the subject withdraws into himself and, as Sartre said, feels obliged to choose between the nothingness, bearing the burden of his existence immersed in a great white. Dostoevsky, in his A Writer’s Diary, pronounced the following verdict: “Therefore, in my incontrovertible capacity as plaintiff and defendant, judge and accused, I condemn this Nature, which has so brazenly and unceremoniously inflicted this suffering, to annihilation along with me.”

Finally, however, Isabel Banal decides to contest that “skyless space and time without depth” that frames the cyclical action of the tragic hero using the semantic and symbolic richness of a colour: “ultramarine blue outlines / the flight of the tern / turgid space / written with a May wind”, wrote Ràfols-Casamada in one of the most beautiful poems in his Itinerari diürn (1972). Divided blues which are one, reflective parentheses in the form of waves — the eternal return — or of protective ether — spherical and concentric —, blues that embrace all the seas and skies and all time with their respective depths, or blues, in the last instance, which contemplate — with complete indifference — the efforts of mortals carrying the baggage of their existence.

LA MALETA [BLAVA] DE W.B.

Sala Walter Benjamin. Portbou Del 16 al 25 de setembre de 2011

THE [BLUE] SUITCASE OF W.B.

Walter Benjamin. Portbou Hall 16th to 25th September 2011

Aquesta publicació s’ha editat amb motiu de l’exposició d’Isabel Banal “La maleta [blava] de W.B.”, un projecte a cura d’Eudald Camps. Portbou, 2011. Projecte realitzat en el marc del Col·loqui Internacional Walter Benjamin.

This publication has been released on the occasion of the exhibition by Isabel Banal “The [Blue] Suitcase of W.B.”, a project curated by Eudald Camps. Portbou, 2011. Project developed within the framework of the Walter Benjamin International Conference.

Publicació/Publication: La maleta [blava] de W.B. The [Blue] Suitcase of W.B. Edita/ Published by: Editorial Crani Marià Llavanera, 13 17745 Lladó (Girona) www.crani.org Producció/Production: Consorci del Museu Memorial de l’Exili (www.museuexili.cat) Col·laboració/Collaboration: Ajuntament de Portbou Texts: Isabel Banal i Eudald Camps Traducció/English translation: Pere Bramon and Neil A. Charlton

Consorci del Museu Memorial de l’Exili/MUMEConsortium:

Coordinació/Coordination: Jordi Mitjà Disseny gràfic/Graphic design: Jesús Novillo i Carolina Trebol Fotografies/Photographs: Isabel Banal Impressió/Printed by: Gràfiques Trayter Dipòsit legal/Legal deposit: GI-1114-2011 Primera edició/First edition: Setembre de 2011. 500 Exemplars September 2011. 500 copies © de les obres, les fotografies i els textos, és propietat dels autors respectius. © of the works, photographs and texts by the respective authors

Amb el patrocini de/ Sponsored by:

Amb el suport de/ With the support of: