Albert Escrig Biografia i formació: Albert Escrig va néixer a La Vilavella el 13-04-80, en la seva família sempre va estar envoltat per l’art a causa de les influències del seu tiet-avi Enrique i el seu tiet Juan, els dos fotògrafs vocacionals . Comença el seu aprenentatge als 12 anys a la escola - taller de l’artista Pere Ribera (reconegut artista de la Vall d’Uixó) on continua en l’actualitat. També va realitzar els seus estudis a l’escola d´Arts i Oficis de Castelló, però és realment sota la tutela de Pere on comença a desenvolupar-se i créixer com a artista i persona, a dia d’avui, també els uneix una molt bona amistat . Escrig ha realitzat diverses exposicions i ha participat en diversos esdeveniments, entre els més destacats podem citar un primer premi a nivell nacional per a joves artistes a Vilassar de Mar (Barcelona), l’exposició a la Casa Moruna de la plaça del mar (Grau de Castelló), les diverses participacions/col·laboracions amb la biennal de l’Art del Rebuig que se celebra al Parc Ribalta de Castelló i l’exposició col·lectiva de joves artistes en Galeria Pictograma.
Exposicions: • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
2
Casal Jaume I, LA VALL D’UIXÓ, individual. octubre 2001 “Llibreria integral LA PANDEROLA” ALMASSORA, individual, Festes d’Almassora març 2005 Casal Jaume I, LA VALL D’UIXÓ, individual, juny 2005 Exposició individual “Cafeteria-pub el Dant” LA VALL D’UIXÓ setembre 2009 Exposició individual “PUNTS D’ART” BORRIANA, maig 2009 Exposició individual “CAFÈ DEL CARMEN” CASTELLÓ juny 2010 Casal Jaume I, LA VALL D’ UIXÓ Individual. Juny 2006 Llibreria Integral Primat, individual. VALÈNCIA novembre 2006 Exposició (caseta individual) al Foc-Art 2005. PLATGES DE MONCOFA juliol 2005 Exposició individual, pub TERRA, CASTELLÓ (febrer 2011) Exposició col·lectiva Vilassar de Mar (BARCELONA) octubre 2000 Primer Premi de la biennal “Joves artistes” Vilassart (BARCELONA) octubre 2000 Saló BANCAIXA, LA VILAVELLA, exposició col·lectiva. Juny 2000 Exposició col·lectiva al “Palau dels Marquesos de Vivel” LA VALL D’UIXÓ. Octubre 2007 Exposició col·lectiva al saló BANCAIXA LA VILAVELLA Juny 2008 Col·laborador biennal “art per la pau” LA VALL D’ UIXÓ 2006 Col·laborador “ART DEL Rebuig” Parc Ribalta (CASTELLÓ), any 2005 i any 2007. Participant ART DEL Rebuig AMB l’obra “brot de pau domèstica” 2009 (amb reportatge i entrevista a RTTV PUNT 2 al programa XTRAFALARIUM) Exposició col·lectiva GALERIA PICTOGRAMA (CASTELLÓ) octubre 2010 Exposició col·lectiva dependències de l’ajuntament de LA VILAVELLA, juliol 2011 Participant “Art del Rebuig” Parc Ribalta (CASTELLÓ) amb l’obra “ La comunicació de l’incomunicació” juny 2011 Expositor a LA SETMANA DE L’ART DE MARINA D’OR - ORPESA octubre 2011 Exposició amb Maite Carbonell a la CASA moruna - GRAU DE CASTELLÓ agost 2012 Exposició individual SALA JAPAN Vila-real. gener 2013 Exposició col·lectiva CAFÈ GAUDI - Vall d’Uixó - gener 2014.01.31
Sumari 3 25 65 76 79 107 152 154 EDITA Associació cultural Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” PRESIDENT Andrés Bort i Bort COORDINACIÓ Inmaculada Albert i Tirado Luisa Arenós i Bordils Javier Gormaz i Gormaz Francisco Jáuregui i Acuña Mayo Ripollés i Basco Amb la col·laboració i correcció lingüística de: Ana Gómez i Juan
Salutacions Comissió Monuments Regina Infantil Esdeveniments Articles Programació Passatemps
DISSENY I MAQUETACIÓ Cristina Gyorgy (Marcaprint) FOTOGRAFIA Estudio Rogelio Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” IMPRIMEIX Marcaprint D.L. CS 57 - 2014 AMB LA COL·LABORACIÓ DE
DIBUIX PORTADA Albert Escrig PUBLICITAT Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”
1 El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.
Alberto Fabra i Part President de la Generalitat Valenciana
Per a tots els castellonencs, les celebracions en honor a la Magdalena tenen un significat molt especial. Al llarg d’unes intenses jornades la ciutat deixa arrere les seues ocupacions quotidianes per a submergir-se en una atmosfera festiva que es respira en carrers i places. Les gaiates tenen un paper molt destacat durant eixes dates excepcionals. La seua presència és saludada per la sorpresa i l’admiració de tots els que les contemplen, que reconeixen així el treball callat de moltes persones, unides per a fer possible eixa gran empresa. Totes les gaiates tenen molt en comú, però també tenen la seua identitat pròpia, que és el resultat de la confluència de molts esforços, de moltes il·lusions i de moltes hores de treball. Durant estos dies de festa eixe gran projecte compartit ix al carrer i es mostra a tots com a símbol de la capacitat dels castellonencs, de la seua entrega i de la seua espenta. Al voltant de cada gaiata sempre hi ha bon humor, germandat, entusiasme i generositat, uns trets que ens definixen molt bé i que es multipliquen en estes dates i són apreciats per tots els que ens visiten. La Gaiata núm. 1 “Brancal de la Ciutat” torna en 2014 als carrers de Castelló. Tots els que han col·laborat al llarg de molts mesos per a dur a terme esta gran obra esperen amb impaciència l’instant en què s’encendran les seues llums. Arrere queda un llarg any d’esforç i sacrifici i per fi arriba el moment de viure la festa i d’arreplegar el fruit de tot eixe treball. Vos anime des d’estes línies a participar plenament d’eixa festa que tant heu preparat, a unir-vos als vostres i a molts milers de persones en eixa gran celebració amb què Castelló mostra al món el seu millor aspecte, la seua hospitalitat, la seua capacitat de crear i la seua voluntat de projectar-se amb força cap al futur. Des d’estes línies vull fer-vos arribar a tots els integrants de la Gaiata núm. 1 “Brancal de la Ciutat” els meus millors desitjos per a estes festes que celebrarem, junt amb un fort abraç i els meus millors desitjos.
3
Salutació
Alfonso Bataller i Vicent Alcalde de Castelló de la Plana Castelló sencer recorre el camí que recorda la seua història un any més. El tercer diumenge de Quaresma, la població de la nostra ciutat marxa unida, en una mateixa direcció, cap als seus orígens, en el Castell Vell, cap a l’ermita de la Magdalena. Esta imatge simbolitza i sintetitza el valor popular de les nostres Festes i la força d’eixe sentiment que compartim els castellonencs. Perquè són unes festes de tots i per a tots, que es disfruten en qualsevol racó de la ciutat i que tenen a les comissions gaiateres, junt amb les colles i altres ens vinculats, com a autèntics col·lectius dinamitzadors de l’esperit de cada Magdalena. La labor d’estes comissions recorda que només després de molt treball es pot assaborir millor l’èxit i l’eufòria de la festa. Perquè durant tot l’any, les comissions gaiateres es dediquen en cos i ànima a donar forma a eixe autèntic símbol de les nostres festes fundacionals, invitant a la participació i la col·laboració a la resta de veïns del barri. En temps com els que vivim la labor de les gaiates és més important que mai i, a pesar de les dificultats, les nostres comissions continuen sent el motor, i una de les principals raons de ser de la Magdalena. Una autèntica pedrera festiva que renova la saba de la nostra herència més volguda, de les nostres tradicions ancestrals, de la nostra història i manera de ser. Castelló mira novament amb il·lusió cap al turó on destaca una xicoteta ermita blanca. La ciutat es disposa a recitar, amb una sola veu, els versos finals del ‘Pregó’, a emocionar-se amb l’ofrena a la nostra patrona, la Mare de Déu del Lledó, a vibrar amb la música de les revetles, concerts o amb l’estrèpit de la pólvora, a admirar els monuments gaiters que brillen en els diferents sectors de la ciutat. Ens disposem a disfrutar dels quasi 200 actes oficials que ens oferix la programació d’unes festes qualificades com d’Interés Turístic Internacional. Com a Alcalde de Castelló vull reconéixer, des d’este espai, la gran labor que des de les comissions es realitza a favor de les nostres Festes Fundacionals. El seu treball, compromís, i sobretot el seu afecte, fa que la llum de la gaiata continue brillant en la ciutat. I des d’ací vull invitar també tots els veïns d’este sector a què disfruten sense reserves de la Festa, des del respecte i l’esperit de germandat i convivència. Anime als castellonencs a què es convertisquen en els millors amfitrions per als que ens visiten, que mostren amb orgull tota eixa enorme varietat d’història, cultura i tradicions que és la Magdalena 2014. Siguem tots part de la Festa. Magdalena Festa Plena!!!
5
Salutació
Javier Moliner i Gargallo President de la Diputació Provincial de Castelló
Segur que a hores d’ara, per a qui teniu l’orgull i la responsabilitat de representar la més antiga de les gaiates, l’emoció és a flor de pell. La Magdalena 2014 està a punt d’esclatar i, amb ella, l’alegria de tots vosaltres, dels que treballeu sense descans al llarg de tot l’any per honrar i omplir d’esplendor el Brancal de la Ciutat. El vostre sector gaiater ha viscut molts canvis des de la seva fundació, allà per 1945, des de grans remodelacions urbanes fins a les grans personalitats que ens han deixat. No obstant, les ciutats canvien però el sentiment permaneix. I puc donar testimoni que l’essència del Brancal de la Ciutat és la mateixa que hem llegit en llibres d’història, amb veïnat que fa gala de valors com la modèstia, el compromís i la responsabilitat de fer de la festa i la tradició una raó més per estar orgullosos de la nostra terra. En aquest esclat de llum i color està la vostra història, les vostres senyes d’identitat, la il·lusió de les madrines Alexandra Vicent i Cristina Batalla per representar el seu barri i la seua ciutat, i l’orgull per tindre persones com vosaltres compromeses amb aquesta província. Sou l’espenta i l’aval de futur de Castelló. En justa recompensa al treball de tot un any, ¡molt bones festes de la Magdalena 2014!
7
Salutació
Lara Sos i Boix
Reina de les Festes de la Magdalena 2014
9
Salutaci贸
Beatriz Iturralde i Cubertorer Reina Infantil de les Festes de la Magdalena 2014
11
Salutaci贸
12
Jesús López i Guillén President de la Junta de Festes
Com a President de la Junta de Festes de Castelló, suposa una gran alegria i satisfacció tindre l’oportunitot de dirigir-me als veïns del sector per desitjor-los que passen unes bones festes. Les festes fundacionals de Castelló, que tenen la seua cita el Tercer Diumenge de Quaresma, es personifiquen en els homes i dones de les gaiates, que amb la seua entrega i comportament cívic, fan possible que les Festes de la Magdalena irrompisquen amb força en lo vida castellonenca com un esclat de llum i color, de música i alegria. La Gaiata és un clar exponent de treball i dedicació , sempre amb il.lusió, dedicats en cos i ànima amb la fi d’aconseguir unes festes que siguen gaudibles per la majoria del veïns del sector. Per això, des de la Junta de Festes sempre mantenim que els vertaders protoganistes de les festes són els ciutadans , quolsevol que siga la seua condició. Si han de treballar en l’organització d’un acte, per Ia seua tasca callada i de vegades mal entesa. Si, simplement són espectadors de les activitats, per estar ahí, perquè es actes no nos res sese espectadors. Vull felicitar-vos a tots, als membres de la comissió per la tasca realitzada i per ser uns excel.lents companys de viatge en aquest tren de la festa, i als veïns pequè es converteixen, com castellonencs que són, en els vertaders protagonsites de la nostra setmana més gran. Finalment, distjar-vos en nom de la Junta de Festes, que gaudiu de les Festes de la Magdalena, amb la confiança de que la vostra participación a tots els actes será la clau de l’èxit de les nostres festes. Moltes gràcies i bones festes
13
Salutació
14
Andrés Bort i Bort President del Brancal de la Ciutat
Estem a punt de començar les nostres festes i és moment de fer un parèntesi en la nostra vida quotidiana i en els problemes del dia a dia per a disfrutar tots els membres de la comissió, amics i veïns de tots els actes programats en la nostra Setmana Gran. Espere que un any mes podem disfrutar del bon ambient que ens caracteritza i que continuem sent un exemple de convivència. Que els components d’esta magnifica comissió que formen la Gaiata 1 siguen el mes participatius possible perquè tots ho passem formidablement. La Gaiata 1 “ Brancal de la Ciutat “ és una Gaiata molt especial. Al llarg de la seua dilatada història ha sabut mantindre una sèrie de peculiaritats i característiques que l’han fet molt popular. Puc dir sense por d’equivocar-me que les idees mes atrevides s’han experimentat ací. Volguera que continuàrem sent exponent de la vitalitat d’un món gaiater viu, que crea i evoluciona i que constituírem una valuosa aportació perquè les festes de la Magdalena continuaren mantenint i incrementant el seu poderós atractiu. La il·lusió i l’entusiasme que malgasta esta magnifica comissió ho farà possible. Vull donar les gràcies als que ens han representat en la Magdalena 2013. Eugenia Frias ha sigut tot un exemple de madrina. Serà recordada sempre pel seu bon fer i pel seu comportament que, en tot moment, ha sigut exquisit. Tant de bo seguisca molts anys amb nosaltres. Menció a banda mereix la que va ser la nostra madrina infantil Beatriz Iturralde, ara elevada al mes alt, portant eixa banda verda que l’acredita com a Reina Infantil. Càrrec molt merescut. Ens sentim orgullosos d’ella i agraïts perquè està enriquint un poc mes, si és possible, la història de la nostra Gaiata. Enhorabona per a les nostres representants de la Magdalena 2014. Alexandra i Cristina. Poc puc dir d’elles que no se sàpia pels anys que porten amb nosaltres. Sabíem de la seua gran il·lusió per aconseguir el madrinatge i al final ho han aconseguit. Felicitats a les dos. Espere i desitge que enguany ho recorden com un parèntesi inoblidable en les seues vides. Gràcies a tots els que heu col·laborat en l’elaboració d’este llibret així com a l’equip del “matadero” amb eixe sensacional monument que espere tinga el reconeixement que es mereix. Estem orgullosos de la nostra comissió infantil que, a pesar de no ser molt nombrosa, és entranyable i emotiva. El mateix dic de la nostra comissió major que, indubtablement, està marcant una època en la història de la nostra Gaiata. Enhorabona Brancaleros i bones festes
15
Salutació
16
Mario Ángel García i Báscones Alcalde de Nules
Castelló ha consolidat els fonaments d’unes celebracions fundacionals que s’han convertit en unes festes que gaudixen de l’estima i de la consideració de tota la província, i que han esdevingut un patrimoni col·lectiu de tots aquells que estimem la festa i la tradició. Així, Castelló obri una vegada més les seues portes a la festa, als dies més esperats; dies que seran motiu d’alegria, de convivència i de germanor per a tots, i que conviden a tots el veïns de la província a unir-nos amb ells i a acompanyar-los en les celebracions festives que faran que tant els actes més tradicionals com els més nous siguen l’epicentre d’uns dies intensos i emotius. Per esta raó, cal valorar la feina de les Comissions de les Gaiates que gràcies al seu treball, ens permetran gaudir i compartir amb ells estos dies tan especials per a tots els castelloners; convertint les seues Gaiates en la màxima referència del Món de la Festa. L’Ajuntament de Nules, s’uneix amb la vostra Gaiata en els desitjos de viure la festa amb plenitud i de transmetre a les pròximes generacions tot el que ens acosta a les nostres arrels i a la pròpia identitat com a poble. Felicite les madrines, el president i la resta de membres de la Gaiata pel seu compromís incondicional amb festa. Podeu sentir-vos orgullosos de fer possible, que el treball de tot un any es convertirà en una explosió de llum i color que contribuirà a que la ciutat de Castelló siga un lloc de trobada i de fita obligada per a tots els veïns de la província. És el meu desig per a tots que gaudiu d’estos dies i que participeu en tots els actes , ja que això és la millor forma de garantir la continuïtat de les festes i de les tradicions dels nostres pobles. BONES FESTES
17
Salutació
18
Foguera Sant Blai
En 1930 es crea la foguera de Sant Blai, barri fester amb les seues festes de moros i cristians seguides de les seues festes patronals . A poc a poc va prenent prestigi en la ciutat i va creixent quant a comissió i veïns. Entre les dones que ostenten el càrrec de belleses, compta amb una bellea del foc i diverses dones i xiquetes que aconsegueixen títols de dames d’honor de la bellea del foc com és el cas de l’actual dama Mireia Monllor Palacios. Són molts els monuments que passen al llarg de la història, categories especials, premis inclús fogueres creades per la mateixa comissió. En el 2010 vam ser premiats amb un dels més importants reconeixements festers a nivell provincial: premi Fester d’Alacant. Actualment som una comissió caracteritzada pel nostre caràcter dinàmic i per ser una de les fogueres premiades durant quatre anys consecutius en l’elaboració del Betlem tradicional. I si quelcom no pot fallar perquè una foguera siga completa és la de comptar amb germans de festes, amb persones que comparteixen l’amor per la seua ciutat i que any rere any lluiten perquè en estos temps tan difícils, no es perda la nostra tradició. Llaços que van més enllà de la música, de la pólvora i de la llum. Germans, amics... gràcies per tindre’ns sempre tan prop a pesar de la distància que ens separa. Des d’Alacant i des de cada un dels que formem part de la comissió de Sant Blai, vos desitgem unes festes repletes d’alegria i que brilleu de forma especial en estos dies de festes de la Magdalena. Ana Luisa Pérez Presidenta
Claudia Olmo Presidenta Infantil
19
Salutació
20
Falla L’Ambient
Amb il·lusió em torne a dirigir a tots vosaltres en l’esperança de que la llum de les gaiates il·lumine les nostres festes i que el foc de les falles redueixca a cendres qualsevol adversitat que ens pugam trobar al llarg de l’any 2014. Que el “Pregó” i la “Crida” serveixca per fer saber al mòn, que ja estem en festes i que quan arribe el “Magdalena Vitol” i la “Cremà”, els nostres ulls s’ompliguen de llàgrimes de nostàlgia per haver pogut disfrutar d’uns dies inovidables. Gràcies a tots els brancalers per fer-nos sentir sempre part de la vostra festa. Sabeu que les portes de la nostra Falla sempre estarán obertes per a rebre-vos a cadascú de vosaltres. Bones Festes! SARA SANZ VICENTE Presidenta Falla L’Ambient (La Vall d’Uixó)
21
Salutació
Inmaculada Albert Tirado Agent Exclusivista Especialista en todo tipo de seguros, planes de persiones y jubilaci贸n para particulares y empresas. Avgda. Hnos. Bou, Zh 209 12100 Grau Castell贸 Tel.: 964 280 595 M貌bil: 667 708 999 Fax: 964 283 457 e-mail: ex.castellano2@terra.es
22
Comissió de festes del carrer Sant Cristòfol
De sempre, la Gaiata 1, Brancal de la Ciutat, ha estat molt vinculada a les festes del carrer Sant Cristòfol i adjacents. Per això volem acompanyar-vos perquè continueu creant alegria, i fent mes grans estes festes, ja que sou part fonamental de la nostra societati de la nostra esencia. Com a Presidenta de la comissió de festes del carrer Sant Cristòfol i adjacents, vull fer-vos arribar el nostre agraïment per l’esforç, dedicació i per mantindre vives les festes de la Magdalena. Bienvenida Agut Escrich Presidenta de la Comissió de festes del carrer Sant Cristòfol i adjacents
23
Salutació
La nostra Comissió Comissió
La nostra Madrina Perfil d’una Madrina Madrina d’Honor Dames d’Honor i acompanyants
Comissió Infantil
La nostra Madrina Infantil Entrevista a la Madrina Infantil Dames d’Honor Infantils i acompanyants Col·laboradores i portaestendards
25
26
Comissi贸
27
Comissió Magdalena 2014 President: Andrés Bort i Bort
Portaestendard: Juan Vidal i Bonet
Vicepresidenta: Mayo Ripollés i Basco
Portabandes i col·laboradores: Marina Domenech Bort Rosa Maria Batalla i Serret Carlota Samit Vilaroig
Vicepresident: Alejandro Renau i Miralles Secretaria: Sandra Bort i García Tresorera: Eva Mª García i Lopez Comptador: Andrés Jurado i Tovar Madrina: Alexandra Vicent i Salvador Madrina 2013 i Gaiatera d’honor 2014: Eugenia Frias i Llorens Madrina d’Honor: Carolina Tàrrega i Beltrán Dames d’honor: Mar Ruiz i Gargori María Fuster Benet Lledó Martí Urrea Ana Frias i Llorens Estefania Tudela i Llorens Aylen Giorgietta i Acosta Acompanyants: Alejandro Renau i Miralles Antonio Arista i Monferrer Andres Jurado i Tovar Ignaci Vicent i Salvador Guillermo Lleo i Badal
28
Vocals: Juani García i Prats Javier Ruiz i Gelida Mª Reyes Gargori i Reverter José María Prades i Manzano Marta Gómez i Marín Juan Ramón Vicente i Diaz Mª Teresa Salvador i Peris Lourdes Frías i Llorens Inma Albert i Tirado María Mulet i Ripollés Jose Ignacio Iturralde i Murria Mª Carmen Cubertorer i Almela María Iturralde i Cubertorer Mª Carmen Urrea i Gil Anna Albert i Martí Rosa María Serret i Meliá Rafaela Meliá i Basco Francisco Batalla i Vivas Ismael Fuster i Benet Sari Benet i Llop Ismael Fuster i Camarena Esther Raez i Ribalta José Javier Gormaz i Gormaz Dunia Campos i Pérez Dunia Gormaz i Campos María Luisa Arenós i Bordils
Comissió Infantil 2014 Francisco Jáuregui i Acuña Mercedes Agost i Gómez Ignacio Madero Pérez i Besets María Carmen Boldó i Roda María Badenas i Boldó Carmen Bonet i Rambla Estefanía Llorens i Tormo María España i Novoa Arturo España i Marzá Celia Novoa i Mondelo Vicente Llopis i Ramos Verónica Ramos i Rubert Rocio Llopis i Ramos Francisco Roca i García Laura Roca i García Cesar Tirado i Brisach Gisela Tena i Piqueres Emilio Zafont i Aparici Claudia Mabel Acosta Fernando Gustavo Giorgetta Paola Fibla Pardo Lydia Osuna García Javier Prada Blanco María Luisa Viciano Calabria Ketty Ramos Lamar
Madrina Infantil: Cristina Batalla Serret Madrina Infantil 2013 i Reina Infantil 2014: Beatriz Iturralde i Cubertorer Dames d’honor infantils : Paola Moya Fibla Lucia Madero i Agost Martina Madero i Agost Andrea Renau i Telo Sofia Giorgetta i Modesto Valle Benzal Osuna Elisabeth Flores Ramos Acompanyants infantils : Carlos Feliu Usó Alexander Giorgetta Hernandez Pau Giorgetta Hernandez Javier Prada Viciano Manuel Prada Viciano Portaestendards infantil: Carlos Vidal i Bonet
29
30
Madrina 2014
Alexandra Vicent i Salvador
31
Comissi贸
Perfil d’una Madrina Autora: Maria Mulet i Ripollés
La madrina de la gaiata 1, Brancal de la Ciutat, per a les festes de la Magdalena del 2014 és Alexandra Vicent i Salvador, una jove castellonenca de 19 anys, de sentir magdalener des de ben xicoteta. Alexandra, estudiant d’un mòdul superior d’educació infantil al col·legi San Cristóbal, és una d’eixes persones que estimen a la seva gent i que s’entrega sense condicions a aquesta gran família que es el Brancal de la Ciutat, ja que ha anat bevent de les fonts de les tradicions castelloneres en un dels sectors de mes història del nostre poble. La nostra madrina va començar a formar part d’aquesta comissió en l’any 2002 ostentant el càrrec de dama de sector infantil i sen nomenada la madrina dels xiquets per a la Magdalena 2003. Després de gaudir de tot un any meravellós, acompanyada pels seus, especialment pel seu germà Ignasi, que ha sigut el seu acompanyant en diverses ocasions durant el seu recorregut fester, va ser reina infantil de Vistavella en l’any 2004. Superats aquests importants anys sent també col·laboradora de la comissió en edat ja adolescent, ha segut dama de les cinc ultimes madrines de la comissió, i l’últim any madrina d’honor. Hem estat veient com Alexandra va començar a fer-se major i hui es una dona intel·ligent, amb les idees clares i més enamorada, en cara si cap, del seu Castelló i de les seves festes. Alexandra porta a la sang, al cap i al cor tot el que vullga dir festa castellonera, Gaiata llum, pólvora i Magdalena, per això, quina xiqueta millor que ella per a ser l’encarregada de representar, durant tot aquest any al nostre sector, al sector del Brancal de la ciutat. La màxima representant del Brancal confessa la seua devoció per la Romeria i la Processó de les Gaiates i també per l’ofrena de flors amb l’especial veneració a la Patrona de la ciutat en l’últim dissabte dels festejos fundacionals. Ara Alexandra viu cada dia i cada acte com si fora l’últim, però no es conscient que encara li queda molt per viure, especialment a la setmana gran de Castelló que començarà el proper 22 de Març, dia en que culminarà el seu merescut premi, desfilar darrere del pregoner i els versos de Bernat Artola a la carrossa de la ciutat, amb les altres madrines, les dames de la ciutat i la Reina de les Festes, sen testimonis de l’anunci a la ciutat de Castelló de “que ja el dia es arribat de la nostra Magdalena” Enhorabona Alexandra, per aquesta comissió, per a la teva gent, també es un somni que sigues la madrina del Brancal de la Ciutat.
32
Comissi贸
34
Comissi贸
35
Comissi贸
Comissió
Gaiatera D’Honor
Eugenia Frias i Llorens 36
Madrina D’Honor
Carolina Tàrrega i Beltrán
37
37
Comissió
Dama D’Honor
Mar Ruiz i Gargori 38
Dama D’Honor
Ana Frias i Llorens
39
39
Comissió
Dama D’Honor
Estefania Tudela i Llorens 40
Dama D’Honor
Lledó Martí i Urrea
41
41
Comissió
Dama D’Honor
Aylen Giorgietta i Acosta 42
Dama D’Honor
María Fuster i Benet
43
Comissió
43
Les nostres representants de llauradores...
i els seus acompanyants
Acompanyants
Alejandro R
enau i Mira
lles Antonio Ar
ista i Monf
errer
Andres Jur
ado i Tovar
Ignaci Vice
nt i Salvad
or
Guillermo L
leo i Badal
Comissi贸
Les nostre madrines...
46
de llauradores
Comissi贸
48
Madrina Infantil 2014
Cristina Batalla i Serret
49
Comissi贸
Entrevista a la Madrina Infantil Autora: Rosa Maria Batalla i Serret
Em compten que et vaig conèixer un fred 9 de gener i des de llavors has format part de la meua vida d’una manera molt especial, no sols perquè eres la meua germana, si no perquè la teua alegria, dolçor i simpatia, fan que tots passem molt bones estones al teu costat. Em continuen comptant que de seguida vas ser el meu joguet preferit, i és que amb tu he aprés a compartir i a cuidar d’algú. Estudies en el col·legi Torrenova de Betxí, 5t de primària. Eres molt estudiosa i sempre em dius que les assignatures que més t’agraden són Coneixement Del Medi, Plàstica, Educació Física i Francès. De major vols ser veterinària, per això t’agrada muntar a cavall i cuidar de les nostres mascotes, a més de donar llargs passejos amb bicicleta quan arriba l’estiu; la teua estació favorita, viatjar i llegir. Cristina als teus deu anys d’edat, has complit el teu son: arribar al màxim de Brancal de la Ciutat. Has sigut dama durant tres anys, el primer, sempre em dius que va ser el més especial, perquè vas ser la meua dama, i per això t’agraïsc molt la companyia i ànims, pareixia que eres tu la protagonista. També recordes molt l’any passat en què vas ser madrina d’honor de Beatriz, amb qui has compartit molt bons moments. Cristina, has viscut amb molta il·lusió la nit del teu nomenament i la teua presentació en el Palau, que mai et canses de repetir-me com va ser de meravellosa per a tu. Sé que tens moltes ganes que arribe la Magdalena i poder disfrutar-la al costat d’Alexandra, en especial, et fa molta il·lusió la Romeria, la Desfilada de Gaiates i l’Ofrena. Encara que sempre estaré al teu costat, no necessites consells, t’agrada tant la festa i has disfrutat tant durant estos quatre anys, que cada gest i moviment t’ix del cor. Tens una llarga trajectòria festera, perquè des de fa quatre generacions, tota la nostra família ha participat d’una manera o una altra en les festes . Se t’il·lumina la cara quan et vesteixes de castellonera, i eixe somriure, que mai se’t va de la cara, em recorda a la de la nostra cosina María. Finalment, dir-te que vaig a estar al teu costat sempre que ho necessites. Disfruta d’esta Magdalena, perquè va a ser única. Amb tot el meu afecte, Rosa María
50
51
Comissi贸
52
Comissi贸 Infantil
53
Comissi贸
Comissió
Dama D’Honor Infantil
Paola Moya i Fibla 54
Dama D’Honor Infantil
Lucia Madero i Agost
55
55
Comissió
Dama D’Honor Infantil
Martina Madero i Agost 56
Dama D’Honor Infantil
Andrea Renau i Telo
57
57
Comissió
Dama D’Honor Infantil
Sofia Giorgetta i Modesto 58
Dama D’Honor Infantil
Valle Benzal i Osuna
59
59
Dama D’Honor Infantil
Elisabeth Flores i Ramos 60
Col路laboradores i portaestendards infantils
Rosa Mar铆a Batalla i Serret Marina Dom茅nech i Bort Juan Vidal i Bonet Carlos Vidal i Bonet
Comissi贸
Alexander Giorgetta i Hern谩ndez iu i Us贸
l Carlos Fe
Acompanyants 62
ciano
da i Vi a r P r e i v Ja
Pau G
iorge
Manu
el Pr
tta i H
ada i
ern谩n
Vicia
dez
no
Comissi贸
Els nostres Monuments Monuments
La nostra gaiata La nostra gaiata infantil
Artista Gaiater
“Una mirada enrere� Eduardo Lagares i Mateos
Fent Gaiata
65
LA NOSTRA GAIATA “La Tornà” és una gaiata d’estil clàssic, voluminosa i elegant que pretén fer un homenatge tant a les tradicions típiques de les nostres Festes Fundacionals, com a la bellesa natural d’aquesta terra. Fugint de la forma piramidal tradicional i buscant el màxim esplendor en tota la seva superfície, sorprèn amb novetats arquitectòniques especialment a la zona inferior del monument. Com a descripció general es pot dir que la presència de la fusta tallada és determinant, ja que a través d’aquesta es produeix una ascensió pel monument que conjuga a la perfecció amb els motius que mostren les vidrieres. Els braços, de formes sinuoses, són suport de estilitzats fanals i xicotetes piques de gots que busquen l’exterior de la gaiata com una al·legoria a l’expansió de la nostra cultura. El cos central consta d’un primer volum presidit per un elaborat escut de Castelló, envoltat d’alts fanals que simbolitzen els pilars que sustenten les nostres costums. Així mateix uns braços interiors amb marcat estil floral afegeixen més robustesa, alhora que torsió, a aquesta zona de la gaiata. El segon volum en honor al Brancal de la Ciutat mostra, a través de la seva iconografia, reconeixement explícit a les nostres Madrines que desfilen acompanyades per l’emblema de la gaiata, símbol de tradició per a una de les comissions més longeves. Destaquen al seu voltant imatges de les principals ubicacions i monuments que es visiten durant la Romeria de les Canyes. Una pica de gots rememora als romers que van il·luminar els camins des del Castell Vell fins arribar a la Plana. I continuant l’ascensió pel monument, desemboquem en un ampli volum de base octogonal que apareix ple de detalls florals típics de la nostra terra. Un últim fanal, seguit d’una nova pica de gots i un generós gaiato es situen al capdamunt com a màxims exponents de llum, la qual distingeix la gaiata de qualsevol altre monument d’art efímer. Finalment la il·luminació blanca, nítida i constant en el nucli central ofereix una sensació d’estabilitat, sobrietat i elegància, mentre que en els braços un variat joc de llums balla sense parar al llarg dels 6 metres d’alçària d’ aquesta obra.
66
Lema: La Tornà Esbós: Eduardo Lagares i Mateos Artista: Eduardo Lagares Mateos i la Comissió
67
Monuments
LA NOSTRA GAIATA INFANTIL “Brancalera”, és també d’estil clàssic. El seu cos central recorda als fanals de la seva germana major conformant un conjunt harmònic i coherent pel que fa a l’estètica. Els braços tallats aporten major volum a l’obra, i les vidrieres conjuguen els motius típics de Castelló amb aquells singulars de la nostra insígnia. És el cas del fruit del taronger visible en diferents zones de la gaiata. La il·luminació, d’acord amb el caràcter infantil del monument, és mogut i cridaner emulant la naturalesa inquieta dels xiquets.
68
Lema: Brancalera Esb贸s: Eduardo Lagares i Mateos Artista: Eduardo Lagares Mateos i la Comissi贸
69
Monuments
UNA MIRADA ENRERE Maig de 1998. Em dic Edu, tinc 14 anys i estic a punt de fer realitat un altre dels meus somnis. M’acompanyen mon pare i el president de la gaiata 1, i en uns instants entrarem en un lloc del què anteriorment només havia sentit parlar, on podré aprendre dels millors per a convertir-me en artista gaiater. S’obri la porta d’una de les dos naus limítrofs que conformen este lloc màgic, i al creuar el llindar de l’entrada, davant meu apareix el que queda de les gaiates de la Magdalena d’enguany. Estem al Magatzem Municipal de Gaiates o com preferisc dir-li “El Matadero”. El motiu d’esta visita és que fa un parell de setmanes han triat els meus esbossos per a convertir-los en els monuments del Brancal de la Ciutat per a la Magdalena de 1999, i vaig a veure per primera vegada, com treballen les persones que construeixen les gaiates. El meu treball enguany consisteix a dibuixar els esbossos a escala, decidir el tipus d’il·luminació, triar els motius per a les vidrieres, i com mon pare m’ha ensenyat a programar ordinadors (de major vull ser informàtic), programaré també el joc de llums d’ambdós monuments. La resta del treball: fusta, pintura, electricitat, etc. l’executarà l’Escola Taller d’Almassora. M’han assegurat que açò és un fet important atès que probablement serà la gaiata major realitzada per gent amb la mitjana d’edat més baixa de la història. D’altra banda, la gaiata infantil la realitzaran persones de la comissió. Febrer de 1999 Anem de camí a Almassora per a veure com progressen els treballs de la gaiata major. Condueix Andrés Bort, vicepresident de la gaiata i pare la padrina major, Sandra. Mon pare i jo li acompanyem en el seu cotxe nou. Tot just arribar, el director de l’Escola Taller em deixa bocabadat. M’ensenya una maqueta del monument feta de paper i em pregunta “¿Es açò el que vols?”. Quan em vaig recuperar de la impressió li vaig contestar: “Si la fas créixer fins a 6 metres i li poses rodes la traiem a la desfilada”. Seguidament ens traslladem fins al taller de fusteria de l’Escola, i el professor ens ensenya l’estructura de la gaiata i algunes peces acabades de tallar i escatar. “Pesarà al voltant de 1500kg en total. Cap problema?”. Al que Andrés va contestar “Home, si véns tu a ajudar-nos a espentar mentre pugem el pont de l’hospital general tampoc passaria res.”
70
Autor: Eduardo Lagares i Mateos
A continuació parlem amb el professor d’electricitat i ens ensenya com estan cablejant alguns braços. Junts verifiquem l’esquema elèctric del monument i calculem la potència total de la gaiata. 45000W. Perfecte! No ens passem del límit. Finalment la professora d’arts decoratives ens dóna a triar entre distints acabats per a pintar la gaiata. Tots són molt bonics i originals, però Andrés, mon pare i jo triem un acabat verd rogenc, lleugerament envellit per unanimitat. Magdalena de 1999 Soc molt feliç. Les dos gaiates són increïblement diferents i belles al mateix temps. La major és majestuosa, barroca i amb una qualitat altíssima en els acabats. La infantil és moderna, amb tubs de neó i un joc de colors alegre i variat que li atorguen alegria i la fan juganera. Ens han dit que la major pot estar entre les premiades, però òbviament serà el jurat professional qui dicte sentència. Gener de 2014 Han passat 15 anys des d’aquell meravellós 1999, i puc dir orgullós que als meus 30 anys porte la meitat de la meua vida, per no dir des que tinc ús de raó, fent de les gaiates un treball, una manera de viure, i lluitant perquè es convertisca en un ofici reconegut. Aquell any no aconseguirem major reconeixement que alguns comentaris favorables en la premsa local. No va haver-hi premi ni valoració oficial, si bé alguns -pocs- van entendre el que hui se m’antulla evident. Es va perdre una oportunitat per a donar continuïtat i suport a una nova generació d’artistes joves que podrien exercir els seus futurs treballs en tots els oficis relacionats amb l’art gaiater, com ara el disseny, l’ebenisteria, el metall, la pintura, l’electricitat, l’electrònica i la informàtica. En certa manera jo vaig eixir ben parat perquè durant els anys 2000 i 2001 la gaiata 1 va continuar confiant en mi per a realitzar ambdós monuments, encara que ja sense el suport de l’Escola Taller. Açò sens dubte va repercutir en la qualitat final dels treballs. Em vaig donar compte que les mans que executaven eixes tasques no eren les d’artis-
71
Monuments
tes i tècnics especialistes. Eren les mans de persones, entre les que m’incloc, amb una gran capacitat de treball i sacrifici però sense experiència suficient en les diferents disciplines necessàries per a construir una gaiata. Per a la Magdalena de 2002 va sorgir la possibilitat que el monument fos a càrrec d’una artista que dècades arrere havia aconseguit grans premis amb els seus treballs. Eixe mateix any, vaig ingressar en la Universitat i les meues tasques en la gaiata van quedar reduïdes a la programació de la il·luminació. No obstant això, vaig començar a aplicar els nous coneixements que vaig adquirir durant el primer curs d’Enginyeria Informàtica. D’altra banda eixe any va canviar el mecanisme de les votacions per als premis, de manera que el jurat professional va desaparèixer i va donar pas a un sistema semblant al d’Eurovisió, en el que cada gaiata valora a les altres triant a les 6 millors. Per desgràcia, a pesar de presentar un bon monument, no va ser prou per a aconseguir l’anhelat premi. 2003 i 2004 van ser per a mi anys d’estudi universitari fonamentalment. En la gaiata, una vegada més, em vaig limitar a realitzar la il·luminació però vaig començar a ser conscient que estàvem davant d’uns anys roïns en què les comissions en general perdien socis, pocs monuments tenien qualitat, i en definitiva es notava una considerable indiferència entre la gent de la meua edat cap a este món. En 2005 vaig abandonar la gaiata centrant-me totalment en els estudis. En el període que comprèn des de llavors fins a 2010 vaig construir alguna maqueta que incorporava tecnologia LED, i vaig desenvolupar el meu projecte final de carrera implementant un sistema basat en microcontroladors (ordinadors en miniatura) adaptat especialment per a sistemes luminotècnics i control d’automatismes. Este projecte va ser una evolució d’un prototip que vam provar en 2001 i que va dissenyar mon pare amb la tecnologia d’eixa època. Jo el vaig reinterpretar i ampliar, vaig prendre els nous avanços tecnològics i vaig crear el que hui en dia podria comparar-se amb una internet, però d’ordinadors de 3cm que treballen de forma simultània i col·laborativa en el mateix problema. Este sistema permetia reduir els costos de control luminotècnic en més d’un 30% i augmentar les prestacions de forma notable. Paradoxalment hui en dia eixe tipus de sistemes és idoni per a la il·luminació LED que obligatòriament han de portar les gaiatas des de 2011. Paral·lelament em vaig apuntar a un curs d’arts decoratives impartit per un dels millors mestres gaiaters que ha donat la nostra ciutat. En ell vaig aprendre tècniques de talla, emmotllament, pintura, etc. Durant eixos anys “sabàtics” una idea va començar a gestar-se en la meua ment fins convertir-se en un objectiu per a mi. Aconseguir professionalitzar-me en totes les matèries relacionades amb l’art gaiater, i algun dia tornar al meu sector per a intentar tornar-li el reconeixement que es mereix. Així arribem a 2010. Per esta època estava a punt de casar-me, treballava com a professor d’informàtica, i vaig fundar la meua pròpia empresa. I per a la meua sorpresa, se m’ofereix
72
l’oportunitat de tornar al món de les gaiates, però ara des d’un punt de vista totalment professional. La gaiata 9 Espartera va triar un dels meus esbossos per a la Magdalena de 2011, i eixe any em vaig encarregar, ja no sols del dibuix a escala i la il·luminació, sinó també de la talla de fusta i la pintura. La meua esposa va dissenyar les vidrieres i la gaiata infantil. És l’any de la “revolució LED” i es va presentar l’ocasió idònia per a demostrar que els sistemes que vam dissenyar mon pare i jo eren fiables amb les noves tecnologies. Recorde aquella desfilada com una de les més accidentades en el que a fiabilitat de les gaiatas es refereix. Però nosaltres per fortuna sobrevivim sense incidents. Eixa fantàstica Magdalena de 2011 aconseguim un setè lloc que, si bé va saber a poc, em va donar ales perquè l’any següent en 2012 obtinguérem, en esta ocasió amb la gaiata 19 La Cultural, un banderí que reconeixia un dels meus treballs com mereixedor de premi. 2013 va resultar un autèntic caos. A més de fer els dos monuments del sector 19, em van encarregar realitzar la talla del monument major del sector 6 Farola Ravalet. I quan vaig pensar que ja no podria agarrar més treball, un nou senyal del destí va posar davant meu la possibilitat de tornar a treballar per al meu sector, el Brancal de la Ciutat. Corria el mes de desembre de 2012 i la gaiata 1 estava sense monument infantil. L’actual vicepresident Alejandro Renau Miralles, amb qui vaig viure tota la meua primera etapa gaiatera i que té una àmplia experiència en este món, em va oferir l’oportunitat de tornar al sector que em va donar la primera oportunitat. Però la meua personalitat més racional i calculadora va fer acte de presència i em va dir: “Edu, quan vas fer l’última gaiata 1 encara la posaven a la Plaça País Valencià i els euros eren la novetat. Si tornes no pots deixar que siga com abans. Has d’assegurar-te de fer un monument de qualitat i per cert... NO ET QUEDA TEMPS”. Després d’esta reflexió li vaig dir a Alejandro molt seriós; “Álex, la gaiata la farem tu i jo junts, i lluitarem per guanyar un premi perquè ambdós tornem a casa i hem d’aconseguir que els monuments d’este sector recuperen el prestigi perdut”. Va haver-hi sort en esta ocasió i després d’un dur treball concentrat en 5 setmanes d’infart, el dimarts de la nostra Setmana Gran un tercer premi va adornar la nostra creació. A conseqüència d’açò Andrés Bort, hui en dia president del sector, em va demanar que m’encarregara dels monuments per a 2014. I després de valorar-ho detingudament vaig decidir invertir tots els meus esforços per a acabar de culminar el que en 2013 deixarem a mitges: fer tot lo possible perquè la professionalitat, la qualitat i la tecnologia d’avantguarda, siguen les noves banderes del Brancal, sense oblidar la tradició i els costums de la nostra cultura.
73
Monuments
Fent gaiata
74
75
La nostra Regina Infantil Autor: La Comissió
Enguany, la comissió de la Gaiata 1, Brancal de la Ciutat estem d’enhorabona, la nostra madrina infantil de l’any 2013 ostenta la màxima representació de les festes de la Magdalena: regina infantil. Càrrec amb el què qualsevol xiqueta de gaiates ha somiat alguna vegada. De família castellonera i amb arrels i valors dels què pocs poden presumir ens estem referint a la regina infantil Beatriz Iturralde i Cubertorer. Son pare José Iturralde va ser president a l’any 1978 de la gaiata 10, El Toll; va formar part de la colla “Lo que faça falta”, de la colla “El Farolet”, home de gaiates i mestre de la música, en el grup “Jacaranda”. Grup que ha brindat la seva música a diverses regines. Sa mare Mari Carmen Cubertorer, una dona que destaca per la seva elegància i saber estar, dona que enamora només conèixer-la, va ostentar el càrrec de Regina de les Festes d’Almassora a l’any 1985. (Amb uns pares així és fàcil comprendre que les seves filles no podien ser menys.) Per als qui no que la conegueu us farem un breu resum: Beatriz Iturralde i Cubertorer és una xiqueta alegre i sincera, castellonera, molt castellonera. En el seu temps lliure, i com no podria ser d’una altra manera, li agrada tocar la guitarra i cantar al costat de sa germana i son pare (tot siga dit, les xiquetes apunten maneres). No fa falta passar més de dos minuts amb ella per veure que a través de la seva profunda mirada ens transmet serenitat i confiança. De seguida te n’adones de la dolçor que l’envolta. És una xiqueta molt familiar i gran amant dels seus, de les tradicions i de la nostra terra. Quan la mires veus en ella l’actitud d’una autèntica regina. És un orgull per a tota la comissió de la gaiata 1, Brancal de la Ciutat que la nostra madrina infantil 2013 ostenta el càrrec de regina infantil. Va començar el seu caminar en el món de les festes, només nàixer, va formar part de la “Colla el Farolet”, va entrar a formar part de la nostra comissió a l’any 2007 i des d’aleshores no ha deixat d’assistir a un pregó, una romeria o a una desfilada de gaiates. Des de molt curta edat Beatriz, amb el seu ampli somriure, la seva immensa alegria i la seva gran simpatia va ser feliç lluint el vestit de castellonera. Beatriz, t’ hem vist créixer, t’ hem vist riure i també plorar, t’ hem vist gaudir com a dama de gaiata i també com a màxima representació dels xiquets del nostre sector. Però aquest any la nostra estimada xiqueta representarà a totes les xiquetes i xiquets de Castelló. Acompanyada en tot moment per les teues dames i els teus pares José i Mari Carmen.
76
Però, a més, algú molt especial per a tu t’acompanyarà en tot moment: la teua germana Maria, dolça i carinyosa, amant de les festes; sense dubte una companya de viatge que tots voldríem tindre al nostre costat. Només cal de veure com se li il·lumina la cara cada vegada que veu a sa germana lluir la banda verda. Maria va ostentar el càrrec de madrina de la nostra gaiata i de dama de la ciutat infantil. Des d’ aquell moment no ha deixat de formar part de la gran família de la Gaiata u, així que estem segurs que d’ ella és de qui rebràs els millors i més sincers consells. Gaudeix molt Beatriz de l’ olor de la pólvora, del “visca la regina”, dels somriures, dels plors, de la música i de l’ amor del qual estem tots segurs que et transmetrà tota la ciutat. I quan el primer diumenge de quaresma estigues dalt a l’ ermita, en la part més alta, llança un petó al cel, que l’ avi Murria segur que està dient ben fort “visca la regina!”, “VISCA LA NOSTRA REGINA”.
77
Himne
de Brancal de la Ciutat Per la porta “migjornera” sense fum i sense flama neix la Gaiata primera del Poble de Castelló. Les taronges són bandera del Raval quen’s atresora d’una arrel castellonera de les bones, la millor. Vore a la Festa les nostres Dones es la tempresta que fa que plores de la emoció... ¡¡ Són les xiquetes més guapes de Castelló !! Sant Cristofol ens resguarda... del mal que vinga... i quen’s aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Processons i algarabia... per la persona... que aqí ens arriba Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. Festes de la Magdalena... de nostra terra... de Festa Plena Un Pregó ens anuciaría... que som en vespra... de Romería Omplirem de flors L’ermita... mai no falten... amb aquesta cita Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. ¡¡És un gran goix poder viure... al Brancal de la Ciutat!! Sant Cristòfol ens resguarda... del mal que vinga... i quen’s aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Som de rotllo i som de cunya... cinteta verda... playa i muntanya Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros.
Esdeveniments Records Magdalena 2013 Els nostres premis Magdalena 2013 Nomenaments Presentació 2014 Actes gaiaters Instantànies
79
Records
Magdalena 2013
80
Records Magdalena 2013
81
82
Records Magdalena 2013
83
84
Records Magdalena 2013
85
86
Records Magdalena 2013
87
Els nostres premis Magdalena 2013
CONCURS DE LA CONSELLERIA D’EDUCACIÓ, CULTURA I ESPORT PER A LA PROMOCIÓ DE L’US DEL VALENCIÀ EN L’ÀMBIT DE LES FESTES DE LA MAGDALENA. ORDE 5/2013, de 14 de gener, de la Consellería d’Educacio, Cultura i Esport, per la qual es convoquen kes ahyedes econòmiques destinades a la promoció de l’ús del valencià en l’àmbit de les festes de les festes de la Magdalena 2013, es convocaran 12 premis amb una dotació de 19.500€. Segons el que establix la convocatoria, la Comissió Tècnica s’ha reunit, el día 26 de febrero de 2013, per a valorar els llibrets presentats per les comissions festeres de la Magdalena i ha dictaminat el seguent veredicto (RESOLUCIÓ 15 de marz de 2013): 1r.- 2n.- 3r.- 4t.- 5t.- 6t.- 7m.- 8u.- 9é.- 10é.- 11é.- 12é.-
Premi Premi Premi Premi Premi Premi Premi Premi Premi Premi Premi Premi
Associació Cultural Gaiata 8 Portal de l’Om Associació Cultural Gaiata 15 Sequiol Associació Gaiata 1 Brancal de la Ciutat Associació Colla Rebombori de Castelló Associació Cultural Gaiata 17 de Castelló Associació Cultural Gaiata 9 “La Espartera” Associació Cultural Gaiata 10 “El Toll” Associació Cultural Gaiata 14 “Castalia” Associació Cultural Gaiata 6 “Farola-Ravalet” Gaiata 18 Cremor Gaiata Forn del Pla Host del Castell Vell
CONCURS DE LA JUNTA DE FESTES A LA MILLOR PORTADA, MILLOR ARTICLE INEDIT SOBRE EL TEMA “25 ANYS DE LA FUNDACIÓ MUNICIPAL DE FESTES” I AL MILLOR LLIBRET La deliberació del jurat va ortorgar el premi a la Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” el premi al millor article inedit amb l’article “25 anys de la fundació municipal de festes “, per Sebastián Pla Colomina.
CONCURS DE LA JUNTA DE FESTES PER A GAIATES I GAIATES INFANTILS PER A LA MAGDALENA 2013. La Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat”, va obtindre el 3r premi a la gaiata infantil.
88
Els nostres premis
Nomenaments
89
Presentaci贸 2014
90
Presentaci贸 2014
91
92
Presentaci贸 2014
93
94
Presentaci贸 2014
95
Ecos de la nostra Presentació Dilluns, 18 de novimbre de 2013 EL PRESENTADOR
El Periódico Mediterráneo
Autora: NURIA BALAGUER EMOTIVA PRESENTACIÓ Cristina y Alexandra van lluir radiants com a madrines de Brancal de la Ciutat La màgia de la nit novaiorquesa es trasllada al Palau de la Festa per a presentar a les màximes representants 2014 de la Gaiata 1 El color i la llum de la Gran Poma van il·luminar el dissabte cada racó del Palau de la Festa. La gaiata 1, Brancal de la Ciutat, es va vestir de llarg per a presentar en societat a les qualsseran les seves màximes representants durant la Magdalena 2014, Cristina Batalla Serret i Alexandra Vicent Salvador. El Bronx, Manhattan, Queens, Rockefeller Center, la Cinquena Avingunda, Broadway, i els espais més emblemàtiques de Nova York van estar representades per cadascuna de les taules instal·lades. El ball en els seus diferents estils va ser el protagonista indiscutible de la vetllada, que va comtar amb les actuacions dels components de Castello Balla. Els ballarins van delectar als assistents amb coreografies de indie-hop, hip-hop, charleston i claque i van aconseguir els ensordecedores plaudiments d’un public lliurat a l’espectacle. El joc de llums i de colors també va tenir un paper important en la nit mes important per al Brancal de la Ciutat i va aconseguir crear un ambient mes propi de Broadway que del centre de Castello.
96
Luis Fabra Betoret va ser l’encarregat de posar el toc d’humor a la nit i es va fer càrrec de l’original presentació de l’esdeveniment festiu. BALL I LLUMS Castello Balla va animar la vetllada mes important de la gaiata 1 amb estils tan distints com el indie-hop, el claque i també el charleston. Els portaestandartes de la gaiata van ser els primers a ocupar el seu lloc en el colorit escenari. Mario Tarrega Beltran, Juan Vidal Bonet i el seu germà Carlos Vidal Bonet i les col·laboradores Rosa Maria Batalla Serret, germana de la padrina infantil 2014. Maria Domenech Bort i Carlota Samit Vilarroig van iniciar l’ascens dels representants de Brancal de la Ciutat. Després d’ells, van fer la seva aparició els màxims representants de la gaiata durant el curs festiu 2012/2013, Eugenia Frias Llorens i el vicepresident Alejandro Renau Miralles. ELS MES MENUTS El president de la gaiata 1, Andrés Bort Bort, va ser reclamat en l’escenari per a rebre a la comissió infantil i la comissió per a 2014. Els mes joves de la gaiata van ser el centre de totes les mirades i es van iniciar en el món de la festa amb gràcia i saler. La bebe Valle Benzal i Osuna va pujar a l’escenari en braços i amb cara de sorpresa. Les dames 2014 Paola Moya i Fibla, Lucia i Martina Madero i Agost, Andrea Renau i Telo i Sofia Giorgetta i
Ecos de la nostra Presentació Modest també es van unir al costat dels seus acompanyants; Alexander Giorgetta i Modest, Pau Giorgetta i Modest i Carlos Feliu i Uso. La comissió 2014 va recorrer la catifa vermella que duia a l’escenari amb gran emoció i sota l’atenta mira de centenars d’amants de les festes de la Magdalena, que no van voler perdre’s el dia mes especial para Brancal de la Ciutat. Aylen Giorgetta i Acosta va fer la seva entra del braç de Chema Lopez i Edo i Estefania Tudela i Llorens va fer el propi amb el seu acompanyat Guillermo LLeo i Badal. Després d’ells, es van incorporar a l’elenc de joves Africa Carot i Barbera i Andres Jurado i Tovar, Ana Frias i Llorens i Hector Renau i Miralles i Maria Fuster i
Benet, de la mà d’Ignasi Vicent i Salvador. Les ultimes dames d’honor a pujar a l’escenari van ser Lledo Marto i Urrea, amb Francisco Beltran, Mar Ruiz i Gargori, acompanyada per Antonio Arista i Monferrer i Carolina Tarrega i Beltran, al costat de Francisco Jauregui i Acu;a Les padrines per a la Magdalena 2014 Cristina Batalla i Serret i Alexandra Vicent i Salvador, radiants en la seva nit mes important i al ritme del rotllo i canya, van ocupar el lloc central en el Palau de la Festa. Per la seva banda, la reina infantil 2014, Beatriz Iturralde i Cubertorer, qui va ser padrina infantil de Brancal de la Ciutat en 2013, va voler acompanyar a les noves padrines en tan important esdeveniment. En l’apartat de les ofrenes, una llarga llista d’amics van voler oferir-los els seus presents. Entre uns altres, els centres gallec i aragones, l’Ajuntament de Benicassim i Na Violant 2014
Dilluns, 18 de novimbre de 2013
El Mundo. Castellón al Día Alexandra Vicent i Salvador i Cristina Batalla i Serret han rebut aquest cap de semana les bandes de padrines de la comisió del Sector 1, Brancal de la Ciutat, en un emotiu acte en el qual va participar tota la comisió. Les padrines de 2014, Alexandra i Cristina, van viure unides el seu somni de madrinazgo en una cerimònia que va sorprender a tots per la seva originalitat.
97
Actes Gaiaters
98
Actes Gaiaters
99
100
Actes Gaiaters
101
102
Actes Gaiaters
103
InstantĂ nies
104
105
Articles Tradició i evolució dels col·lectius festers en les Festes de la Magdalena Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir Des dels ulls d’una castellonera Vespa Club Castelló i la Gaiata 1
Els nostres pintors: Introducció, oferiment i agraïment Díaz Naya Lorenzo Melchor Zapata Porcar Gabriel Puig Roda Pepe Sabat Soler Blasco Tasio Traver Calzada Traver Griñó Vidal Serrulla
107
Tradició i evolució dels col·lectius festers en les Festes de la Magdalena Autor: José Alberto Fabra i Carreras Com és ben sabut, les nostres festes fundacionals van tindre el seu origen en el costum que des dels primers anys de la nostra antiga “vila” tenien els castellonencs d’organitzar una processó penitencial, amb destinació a l’ermita de la Magdalena, en els temps de catàstrofes, dificultats econòmiques o de grans epidèmies. Aquella espècie de pelegrinatges es va convertir en una tradicional romeria que se celebrava el tercer dissabte o diumenge de Quaresma. En el segle XVIII el nombre de romers va ser creixent de manera extraordinària i a les processons, en principi religioses, assistia la major part de la població, així com també les autoritats civils. Cal suposar que l’organització de les primeres romeries anava a càrrec, exclusivament, de les administracions locals i les eclesiàstiques. Junta Central de Festes. Amb el pas dels anys i donat l’enorme creixement que havia experimentat la nostra ciutat, alguns destacats castellonencs van proposar a l’Ajuntament que les festes que se celebraven el tercer diumenge de Quaresma, en ocasió de la romeria a l’ermitori de la Magdalena, comptaren amb una programació digna de la capitalitat de la província que ostentava Castelló de la Plana i tingueren els recursos econòmics apropiats. A la vista d’aquelles peticions, el 23 de novembre de 1944, la Comissió Municipal Permanent va acordar crear la Junta Central de Festes i delegar, en el regidor el senyor José Miazza Bueso, les funcions que li corresponien a l’alcalde el senyor Benjamí Fabregat Martí. Aquella decisió va suposar la participació de vint persones, alienes a la Corporació Municipal, en l’organització de les Festes. A partir de llavors els festejos fundacionals ja no serien organitzats per l’Ajuntament, sinó per una comissió que, a pesar que es reunia i tenia la seua oficina en les pròpies dependències municipals, tindria el seu propi reglament. Fundació Municipal de Festes i Patronat Municipal de Festes de Castelló de la Plana. Des del 29 de setembre de 1988, les competències de la Junta Central de Festes les exerceix la Fundació Municipal de Festes. Així mateix, el 25 de febrer de 1994 va ser aprovat el Text dels Estatuts de la Fundació Municipal de Festes. La seu de la Fundació va estar situada, amb anterioritat, en la Casa de la Cultura del carrer Antonio Maura; però en l’actualitat es troba en el Palau de la Festa, on a més dels festejos “magdaleners”, s’ocupa de totes les festes de la ciutat, organitzant o col·laborant amb altres col·lectius que treballen per a mantindre els costums i tradicions del nostre terme municipal. Els Estatuts del Patronat Municipal de Festes de Castelló de la Plana van ser aprovats pel Ple de l’Excm. Ajuntament el 27 de juliol de 2012 i van entrar en vigor el dia primer de desembre del mateix any. Sectors “Gaiaters”. Encara que a partir de 1929 es va pensar que eren els veïns dels distints barris de la ciutat els que havien de construir les seues “gaiates”, no va ser fins a 1945, amb la renovació de les festes, quan van nàixer els sectors “gaiaters”. A partir de llavors ja es va poder assegurar que cada districte de la capital comptava amb un monument que el representaria durant les festes. En un principi van ser dotze. Un d’ells representava als veïns que vivien en el Grau i els altres onze a la resta d’habitants de la ciutat. Aquelles
108
Tradició i evolució dels col·lectius festers
primeres comissions de sector van ser creades amb la intenció que el sentiment “magdalener” arribés a cada domicili de Castelló, els veïns participaren, de manera econòmica, en els actes programats i la festa se celebrés en tots els racons del terme municipal. Per a això, les comissions de cada sector disposaven dels seus propis pressupostos, s’esforçaven en la busca de fórmules per a poder finançar-se i anomenaven a les seues representacions durant les festes; però el seu treball fonamental era i continua sent la construcció de la “gaiata” que serà exhibida en la Processó de les “Gaiates” i col·locada en algun lloc del sector, durant la setmana de la Magdalena. Trien els seus homes, dones, xiquets i xiquetes que ostentaran la representació del barri davant dels ens oficials i són presentats, en un acte públic, en el Palau de la Festa. En 1982, a fi que els nous barris comptaren amb la seua pròpia representació en les festes, el seu número va passar a ser de quinze. En 1983 van ser díhuit i entre 1983 fins a 1985, van passar a ser els dèneu sectors que existeixen en l’actualitat. Els Cavallers de la Conquesta. La primera Cavalcada del Pregó va recórrer els carrers de Castelló en 1945. Aquella desfilada ja va incorporar a un grup de personatges que van acompanyar Jaume I, tant en la conquista d’estes terres, com en la fundació de la nostra ciutat. Els protagonistes de la primera part del Pregó van ser representats, durant cinc anys, per soldats del Regiment Tetuan XIV. En 1950, mig centenar de joves castellonencs van prendre el relleu dels militars aquarterats en la nostra ciutat i, al novembre d’aquell mateix any, el grup denominat Guerrers del Pregó, va quedar constituït com a confraria i va desfilar, un any després, en la cavalcada anunciadora de les nostres festes, amb huitanta membres. L’any 1955 va ser decisiu per al futur d’esta Germandat. Els Cavallers van representar a Peníscola l’entrega de les claus de la ciutat a Jaume I. En aquella ocasió un grup de xiques castellonenques, vestint vestidures adequades, van donar vida a altres tantes dames medievals. L’escena va ser molt celebrada i va donar origen a la incorporació femenina de les joves en la Germandat, en representació de Na Violant d’Hongria i les Dones de Companya. Amb les reformes de les ordenances en 1959 i 1963, la Germandat va aconseguir obrir les seues portes perquè un nombre més gran de castellonencs poguera integrar-se en ella. En 1974 va quedar legalitzada com a Associació Cultural i aquell mateix any es va fer càrrec de l’ermita de Sant Francesc de la Font. Des de llavors, el número d’associats segueix en augment. La seua participació no es limita, únicament, a les Festes de la Magdalena, sinó que concorre a altres celebracions i organitza un bon nombre d’actes propis que serveixen per a mantindre viu l’agraïment dels actuals veïns de Castelló de la Plana cap als seus avantpassats, que constitueix, essencialment, el primer fi de les festes fundacionals de la capital de la Plana. El Col·legi Apostòlic. Per alguns documents que fan referència a les romeries de la Magdalena, coneixem que sempre van existir col·lectius, més o menys organitzats, constituïts per a donar-li major esplendor i sumptuositat als actes que se celebraven. D’esta manera, podem parlar de “els apòstols”, un grup d’homes que ja a mitjan segle XIX, desfilaven en la processó de la Magdalena, representant als deixebles de Jesucrist i portant els atributs propis de cada Sant. Junt amb ells, altres joves donaven vida a la Mare de Déu, Maria Magdalena, María Cleofàs i Sant Joan. Durant els primers anys de la seua existència, estos personatges rebien les seues vestidures de l’Ajuntament i inclús assajaven en les seues pròpies dependències, davall l’atenta mirada d’un expert que dirigia les seues evolucions, sent l’Auelo Reverències el més popular de tots ells.
109
Articles
Tradició i evolució dels col·lectius festers
En 1957, a fi d’evitar les dificultats que es van trobar en alguna ocasió, els organitzadors de la processó per a aconseguir “actors” que es prestaren a representar als apòstols, un grup de castellonencs va constituir, en 1957, el denominat Col·legi Apostòlic. Durant més de vint anys aquells primers membres d’esta agrupació van desfilar en la processó. L’any 1978 els apòstols van ser representats pels membres del capítol de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. En l’actualitat, altres populars castellonencs han pres el relleu dels que van fundar el Col·legi Apostòlic fa ja més de mig segle. Les colles. De vegades s’han definit les colles com a col·lectius festers “informals”, per quant van sorgir de manera espontània, sense cap iniciativa oficial. Cert és que, en les cròniques més antigues de les nostres festes de la Magdalena, es parlava ja de quadrilles d’amics que, el dia de la processó, es convertien en romers per a conservar la tradició i participar en la festa. Durant molts anys, aquella espècie de penya es formava alguns dies abans de la data de la commemoració i romania unit, com a màxim, fins a l’últim dia de Pasqua. En l’actualitat el concepte de “colla” ha canviat. És cert que hi ha molts tipus d’elles. Les menys nombroses solen ser de tipus familiar i la seua activitat es limita a la participació en els festejos programats. Les que tenen un nombre més gran de membres, solen col·laborar en l’organització d’algun esdeveniment inclòs en el programa oficial, desenrotllen una intensa activitat, tant durant la setmana de festes com en la resta de l’any, disposen de locals propis, reglaments per al seu funcionament, pressupostos..., és a dir: són tan formals com poden ser altres agrupacions que, probablement per haver sigut impulsades des de l’administració, van poder disposar amb anterioritat, dels documents necessaris per a la seua legalització. La popularització de les festes durant la dècada dels huitanta, va fer créixer, de manera considerable, el nombre d’estos col·lectius i ja l’any 1986, en les conclusions del II Congrés Magdalener, es va acordar impulsar les colles. En 1993, algunes d’elles es van associar en la denominada Coordinadora de Colles de Castelló. D’esta agrupació formada per les colles: Bufanúvols, Els Cavallers de la Conquesta. La Host del Castell Vell, Els Germanets, La Manta al Coll, El Margalló, A Mitges, Moros d’Alqueria, El Pixaví, La Polseguera, Rotllo i Canya, El Soroll, La Colla del Rei Barbut, A Tabalades i La Unitat, va nàixer en 1993 la Federació de Colles de Castelló, els estatuts de la qual es van formular a fi de treballar i fomentar les festes en la nostra ciutat. Dos anys després de la seua fundació ja va participar en el Congrés Magdalener. La Federació de Colles, és la responsable de l’Escola Municipal de Dolçaina i Tabalet. A través d’ella realitza una gran labor de docència i difusió d’estos instruments. Junt amb la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, creada en 1982, s’ha aconseguit recuperar la “dolçaina”, que tradicionalment formava part de totes les festes de la ciutat i durant molts anys va estar pràcticament desapareguda. Moros d’Alqueria. En 1976, un grup de Cavallers va plantejar al Capítol, la possibilitat d’organitzar la representació musulmana de la cavalcada del Pregó. A partir de llavors l’associació cultural Moros d’Alqueria es fa càrrec d’esta part de la desfilada anunciadora de les festes. Des del primer moment de la seua fundació, els castellonencs van acceptar de bon grat l’aparició d’este col·lectiu que pretén conservar el record de la cultura musulmana i la història d’un poble que va ocupar les nostres terres abans de que Jaume I autoritzés el trasllat dels nostres avantpassats al pla on ara es troba la ciutat. L’aportació cultural i històrica de l’Associació Moros d’Alqueria a les nostres festes és extraordinària. Cal destacar que, quan a penes havien transcorregut deu anys de la seua funda-
110
Tradició i evolució dels col·lectius festers
ció, esta agrupació va organitzar el II Congrés Magdalener. Amb posterioritat, els seus components han sigut ambaixadors de les nostres festes i la cultura mediterrània per moltes ciutats del món. Colla del Rei Barbut. En 1977 un grup d’estudiants universitaris de Castelló va organitzar una festa castellonera en la sala Xúquer de València. Tant el propi acte, com l’actuació en ell dels Llauradors, van tindre un gran èxit, per la qual cosa van decidir muntar una espècie de taverna en el carrer Ximénez. Vi, cacauets i tramussos constituïen la consumició habitual. L’any 1980 es van constituir en Associació Cultural Colla del Rei Barbut. Artistes de la nostra ciutat, com: Daniel Traver, Matilde Salvador i Miquel Peris, van col·laborar amb “els barbuts” perquè pogueren disposar d’escut i himne amb música i lletra. En 1984 va publicar el seu primer llibret i va començar la seua participació en els festejos fundacionals. Colla Pixaví. La Colla Pixaví va justificar la seua constitució com a Associació Cultural en 1982, per la seua voluntat de divulgar i investigar els costums, el folklore i les tradicions de Castelló de la Plana. Des de 1988 s’encarrega del manteniment, conservació i protecció de l’ermita de Sant Roc de Canet. És ben conegut que, en el matí del dia gran de les nostres festes, la romeria descansa en esta ermita i els membres de la Colla Pixaví es converteixen en els amfitrions del tradicional costum de prendre la figa i el doset. Altres col·lectius. Són innumerables els col·lectius que participen, d’una manera o d’una altra, en l’organització de les festes. Alguns com les Brigades, Bombers, Banda Municipal de Música, Policia Municipal o Protecció Civil, ho fan com a part de la seua funció municipal, altres participen desinteressadament; però tots aporten el seu entusiasme, il·lusió i treball perquè els castellonencs podem gaudir dels nostres costums, tradicions i festes, no sols durant la setmana que comença el tercer diumenge de Quaresma, sinó en moltes altres ocasions al llarg de tot l’any. El treball dels col·lectius de persones que ara participen en la programació i desenrotllament de les festes, junt amb el dels que els van precedir, ha permès que aquella antiga romeria s’haja transformat, amb el pas del temps, en unes festes declarades d’Interès Turístic Internacional, sense que per això s’haja renunciat al seu caràcter popular i festiu. Castelló de la Plana es converteix, quan arriba el tercer diumenge de Quaresma, en una ciutat que manté les seues portes obertes perquè ningú s’assenta estrany en ella i puga participar, com un castellonenc més, en qualsevol dels actes programats.
Article que ha participat en el concurs al millor article inèdit dins del concurs de llibrets “Magdalena 2014”
111
Articles
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir Autor: Xavier Gimeno i Alonso
1. Introducció. M´ha costat molt decidir-me a fer un artícul sobre un personage tan important, com ho es el Pare Guinot, per la grandea del mateix i la gran admiració que li tinc. Pense, estimat llector, que mereixia fer-se un treball per a donar-lo a conèixer ad aquells que no han llegit ni saben res de la seua persona i obra.
2. Breu biografia. 2.1 Infancia i joventut. Josep Mª Guinot i Galàn, naix el 11 de febrer de l´any 1907, en la població castellonenca d´Artana, en la Serra d´Espadà, fill de Josep Guinot Peris i Maria Rosa Galàn Gascó. Als nous mesos es quedà orfe, mor son pare, quedant-se viuda sa mare ab dos fills (Ana Mª i Josep Mª), als quals trau avant en aquells difícils anys. Sa mare es torna a casar, frut d´eixe matrimoni naixeràn els seus cinc germans: Juan Manuel, Ricardo, Mª Rosa, Rafael i Deogracias, ab el llinage de Montoliu. En aquells anys, qui realment s´encarregà de la seua educació fon s´agüelo, secretari de l´ajuntament d´Artana, qui li prohibí parlar la llengua valenciana, negant-se D. Josep Mª argumentant que mai li podria negar el dret a parlar l´idioma de sa mare, degut ad esta circumstància no recorda haver tingut una infància plena com atres chiquets. S´agüelo sempre volgué ser capellà i pensaren tant ell com sa mare, que el jove Josep Mª complira en eixa ilusió de s´agüelo i que fora retor d´Artana i poguera donar carrera als seus germans, puix l´economia familiar era molt llimitada, sent D. Josep Mª el qui trauria cap avant als seus germans. Als nou anys fa el primer curs de seminariste per lliure, aprovant-lo en el Seminari de Tortosa, a on ingressa. Durant l´ingrés en el seminari només torna a Artana durant l´estiu i en Nadal, transcorreguent la seua joventut en la ciutat de l´Ebre. Estant en Tortosa, D. Josep Mª, sentix, encara que debilment, els primers sentiments valencianistes, enviant als Jocs Florals de Burriana un artícul escrit en llengua valenciana, encara no s´havien publicat les ‘bases ortogràfiques del 32’, en les que D. Josep Mª no ha escrit mai. En Tortosa, D. Josep Mª, era el corrector del que despuix fon el Cardenal Tarancón, sent condiscípuls en el
112
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
seminari, junts feren oposicions a beca i junts passàren del colege de Sant Josep a fer primer de Filosofia. 2.2 Doctor als 21 anys. D. Josep Mª, als veintiú anys ya era Doctor en Sagrada Teologia ab màxima calificació per l´Universitat Pontificia de Valéncia, tot un prodigi, i despuix fon Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica, per l´Universitat de Barcelona, tenint càrrecs provincials d´importància, fon el primer capellà en tindre una ràdio, una televisió i un coche, que acodira a les tertulies del Cassino Antic de Castelló, que rebera revistes en francés, passejara pel carrer Major de Castelló (en un dels temps en que els capellans anaven pels carrerons), en un trage de color i un capell de palla, en fi, que D. Josep Mª era un innovador i avançat al seu temps. Dels dotze anys que durà la carrera de Teologia, dèu els feu en Tortosa i els dos últims en Valéncia, en el primer es va llicenciar i en el segon es va doctorar. En aquells anys, als capellans se´ls prohibia anar en bicicleta, llegir la prensa, només els deixaven llegir llibres de text, pero quan D. Josep Mª anava a Artana llegia tot lo que volia en la biblioteca de s´agüelo, o quan estava en el seminari al ser ell el bibliotecari, els agarrava i els llegia per la nit amagat ab un ciri al seu costat. Sent el seu camp de llectura molt ampli, sentint predilecció per la filosofia, l´història natural i les noveles. Sempre havia tingut l´ensomi de ser escritor, encara que reconeixia que la seua vocació frustrada va ser la d´advocat pero l´economia familiar li ho va impedir. En la defensa de la seua tesis doctoral, D. Josep Mª, va superar brillantment la prova, puix, era oral davant de jurat, el president del jurat li digué: ‘ha fet vosté la prova en més que suficiència, ya li escriuré cal Bisbe de Tortosa per a que li done la càtedra que vosté vullga, que vosté la desempenyarà en competència’. Pero en una visita del bisbe a Artana, el capellà que li acompanyava va voler que D. Josep Mª anara de fàmul (capellà del bisbe), cosa que no li agradà gens i encara que els seus companyers li ho aconsellaren per ser el camí d´accedir ab rapidea a una canongia, D. Josep Mª es va negar per no ser del seu grat. El castic fon deixar-lo sense fer res, durant un temps, en Artana, perdent un any la possibilitat d´accedir al Doctorat en Dret Canònic. 2.3 Servici militar. Despuix de tot aixó, l´enviàren de Vicari a la Serra d´Engarceràn, poble de les comarques centrals castellonenques, estant en la Serra li tocà fer el servici militar de quota, destinat com a capellà en l´escola d´analfabets, encara que D. Josep Mª volia ser capellà de regiment, per agradar-li l´apostolat de massa; allí donava classes i ensenyava a llegir i escriure als seus companyers, una vegada més mos trobem en la coincidència d´estar D. Josep Mª junt a Mossén Tarancón. A l´acabar el servici militar, el traslladen a Aïn, poble situat en el cor de la Serra d´Espadà, pero en la condició que no estiguera sempre en el seu poble, Artana, per la proximitat. En Aïn, D. Josep Mª, es va integrar com un més del poble, la gent el volia, jugava ab els chiquets a la corda, era amic de tots els jóvens, tingué la primera ràdio del poble, la gent anava a escoltar-la, alguns dien que dins d´eixe aparat n´hi havien dimonis puix mai havien vist cosa pareguda.
113
Articles
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
2.4 II República. Eren temps de la República i un dia acodiren a visitar-lo uns amics de Castelló d´ideologia republicana, un d´ells era el Sr. Segarra Bernat, que sigué tinent d´alcalde i que tenia l´intenció de fer-lo beninfet de Lledó, cosa que D. Josep Mª no acceptà perque llimitava molt les seues ilusions, encara que li oferia la possibilitat de tindre una vida molt més cómoda i fàcil de la que portava. Un atre dia, els amos de l´empresa d´arròs SOS d´Algemesí, que estiuejaven al poble, li portaren un aparat de ràdio fabulós i en l´iglesia posaren la missa de Beethoven, que durà dos hores, fon tot un èxit; enterant-se els d´Eslida i demanant permís al bisbat per a poder fer la missa també en ràdio, els contestaren que no, que aixó estava prohibit, com diem abans, a D. Josep Mª, el tenien per modern per tota esta série de coses. D. Josep Mª, era vollgut per tots, independentment de l´ideologia de cadascú, anava un dumenge al cassino dels radicals i un atre als partidaris d´Azaña, ell volia estar en tota la gent, en la gent del poble. Durant l´estancia en Aïn, tingué temps de cursar el Bachillerat per ensenyança lliure en l´Institut ‘Lluís Vives’ de Valéncia i seguidament la carrera de Magisteri en l´Escola Normal de Valéncia. Quan acabà de fer la carrera de magisteri s´en anà a Barcelona, la despedida d´Aïn fon molt trista pero molt gratificant al vore que tota la gent del poble eixí a dir-li adeu en el cor a la mà. D. Josep Mª es va emportar a Barcelona als seus germans per a que estudiaren en la ‘Normal’, tots pel seu conter, pero com ell digué eren espavilats i acabaren les carreres, més avant, ell i els seus germans representàren els estaments de l´època. El seu germà, Rafael, fon un gran deportiste, molt bon jugador de pilota valenciana, en Artana; i en Barcelona, arribà a jugar en el F.C. Barcelona. Com en els escolapis necessitàven un mestre i les òrdens religioses tenien prohibida l´ensenyança, D. Josep Mª, fon el mestre dels chiquets de pàrvuls, al mateix temps, feya Filosofia i Lletres, secció de Romàniques, en l´Universitat de Barcelona. De dia treballava en l´escola i per la nit assistia a les classes. Eixiren unes oposicions a professor en l´escola de Santa Maria del Mar, una parroquia de Barcelona; D. Josep Mª es va presentar i va eixercir de professor fins que va arribar la Guerra. 2.5 Guerra Civil. El 18 de juliol, D. Josep Mª, estava en Barcelona de professor, a on havia un capellà, totes les seues pertinences eren saquejades i si al capellà el trobaven era fusilat, molts horrors en la guerra entre germans. D. Josep Mª, es va llevar la sotana i va estar amagat com a paisà en la vivenda del costat de sa casa, anaren a buscar-lo pero només trobaren les seues pertinences; el porter de la vivenda, sent de la CNT, el va ajudar a amagar-lo. Ell va decidir que s´en tenia que anar i fugir de Barcelona, com era professor li feren un passe com a tal, i s´en tornà a Artana, a on la seua casa havia segut saquejada. La guerra li portà la pèrdua d´un germà, Juan Manuel, mort en el front de Nules. En Artana, D. Josep Mª passejava de paisà junt a un seminariste del poble, encara es podia passejar pels carrers fins que arribà el dia de Sant Miquel, a finals de setembre, a on la persecució als religiosos va arribar al seu moment més horrorós, els capellans i religiosos tenien que amagar-se. D. Josep Mª es va amagar en sa casa fins que un dia que anaren a
114
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
per ell s´amagà dins d´un armari en tant mala sort que caigué l´armari ab ell dins, el trobaren pero com D. Josep Mª era un home que es feya en tots, els membres de la UGT el defengueren puix el coneixien de les visites a la biblioteca de la UGT d´Artana, en la que agarrava llibres per a consultar i llegir, ademés digueren que D. Josep Mª eixercia de mestre en Barcelona i no de capellà. Dies abans del dia de Sant Miquel, D. Josep Mª, ab el carnet d´un mestre de Castelló, amic d´ell, que per necessitat s´havia fet comuniste (en aquells temps dits documents no portaven foto), s´en va anar cap a Barcelona, amagat dins d´un carro ple de palla i de garrofes per a poder eixir d´Artana, que conduïa el seu germà, Rafael; ya en el tren li demanaren que s´identificara, el patiment fon grandíssim, la seua vida penjava d´un fil, la persecució religiosa era molt gran, tots els capellans d´Artana foren assessinats, cosa que canvià al final de la guerra. Arribat a Barcelona, envià un telegrama a casa dels seus veïns, dient: ‘Tía Salomé, grave’, contrasenya que al llegir-la sa mare l´omplí de felicitat. D. Josep Mª, vivia en casa d´uns amics de Vilafranca, els Guardiola, que li facilitaren un treball per a que fera, aparentment, una vida normal. Com els seus germans se canviaren de casa al carrer Bruch de Barcelona, D. Josep Mª s´en anà ab ells, encara que allí sempre estava amagat, inclús quan arribaven visites d´Artana, dient-lis als visitants que D. Josep Mª estava en França. Gràcies als amics que li trobaren un treball, D. Josep Mª trobà un atre en el que inclús cobrava, de bateries d´automòvils, fent-se passar per casat per a evitar possibles pretenents, D. Josep Mª, s´inventà una vida paralela, a on la seua dòna i els seus fills vivien en Valencia. Recorda la presència, davant d´ell, del mateix Durruti que preguntava per unes bateries. Quan cridaren a la seua quinta, D. Josep Mª es va tindre que amagar, convertint-se en un pròfuc, fins a l´Orde de Prieto, en Giner de 1939, que reconeixia el dret de l´objecció de consciència dels capellans (en eixe temps ya deixàren la persecució a l´iglesia i inclús el mateix General Rojo buscava un capellà per a batejar al seu net). D. Josep Mª, es va fer objector, acollint-se a l´Orde de Prieto, prestant els seus servicis com a sanitari en un hospital. Acabats els seus servicis, D. Josep Mª, estigué en Tarragona i Cambrils a on donava missa en una habitació a amagades, assistia a malalts i moribunts, batejava i donava la comunió al chiquets, etc… 2.6 En la zona nacional. El dia de Sant Antoni, es va passar a la zona nacional, dient-los que era capellà; li presentàren al capellà del regiment, que resultà ser un frare del Desert de les Palmes, que lis va dir que el coneixia de tota la vida, encara que esta afirmació no era massa veritat. Dies més tart, el jurídic dels nacionals li feu un passe per a poder anar a Castelló, D. Josep Mª lis demanà poder tornar a la seua terra. Despuix de tornar a Castelló, s´en anà a Saragossa com a capellà de regiment. Va assistir en Barcelona, com a capellà, a una eixecució en el Camp de la Bota, només u dels que anaven a ser eixecutats va voler parlar ab ell per a demanar-li que donara a la seua família unes pertinences personals, una cartera i uns cabells. Quan D. Josep Mª tingué que anar a casa dels familiars de l´eixecutat, recorda la cara d´aterrament quan li obriren la porta i el dir-lis la fatal notícia, s´en va anar horrorisat, durant quatre nits no va poder pegar ull i mai més va voler presenciar una eixecució, sent des d´eixe moment, un furibunt detractor de la pena de mort.
115
Articles
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
2.7 Vicari de la Trinitat. Al tornar a Castelló, el nomenaren Vicari de la Trinitat, pero la seua dedicació a l´ensenyança en l´Institut de Castelló (Francesc Ribalta) el feya ser un capellà a miges, puix passava molt de temps donant classes. Destacava la seua llavor de catequesis com a Vicari de la Trinitat. Despuix el nomenaren capellà de les monges Carmelites (de molta importància en Castelló, situat en els anys 40 i 50 en el lloc conegut com ‘els quatre cantons’, cantó dels carrers d´En Mig i Colón). També va eixercir com a capellà en l´Iglesia de Sant Miquel, ara desapareguda per al cult, del carrer d´En Mig, a on celebrava missa els dumenges a primera hora del matí que, per l´horari i la brevetat pero eficàcia en els seus sermons, tenia sempre una gran parroquia assegurada. Eren anys en que el clam popular demanava el Bisbat de Castelló, convertint-se D. Josep Mª en un dels personages destacats en eixa lluita, cosa que li portà l´enemistat del bisbe de Tortosa. 2.8 D. Josep Mª, Catedràtic. D. Josep Mª, va obtindre dos càtedres, la de Religió i la de Llatí, destacant els seus llibres de text del bachillerat, utilisats com a llibres de religió que se vengueren per tota Espanya, inclús en Àfrica i Amèrica del Sur, llibres que cada any renovava en una nova edició; en l´última edició d´estos llibres, recorda D. Josep Mª, com la seua germana, Anita, va empaquetar vora 24.000 eixemplars per a enviar-los a tots els instituts espanyols. En quan a la seua dedicació al llatí, el buscaren per a fer uns cursos en l´Universitat de Salamanca per a ensenyar la Pedagogia del Llatí per a professors, envoltat de catedràtics de tot lo món. Eixercí com a professor de llatí en instituts d´Albacete, Barcelona i, finalment en el ‘Francesc Ribalta’ de Castelló, als anys cinquanta. En l´institut Ribalta, es donaven classes de grec, llatí i valencià (D. Josep Mª i D. Víctor Bort), poca gent sabia escriure en valencià en aquella època. Feu la traducció de 8 llibres de Plauto, com a especialiste en llatí clàssic, publicats per l´editorial Espasa-Calpe, que prologà l´edició de 1964 el professor D. Gregorio Hinojo, Catedràtic de Llatí de l´Universitat de Salamanca. Algunes d´estes traduccions les presentà a un concurs internacional celebrat en Buenos Aires de Teatre llatí i grec, fent la traducció del grec el jesuïta i professor de l´Universitat de Salamanca, Elgorriaga, guanyant el premi abdós pel seu treball En eixos anys en Castelló, D. Josep Mª, a pesar de la seua cultura, descatava com a humaniste, lo més important per a d´ell eren les persones, sent, sobretot, el mestre dels chiquets que jugava ab ells a la corda o el professor dels jóvens als que reptava a una partida d´escacs. 2.9 Canonge Magistral de Sogorp i Bisbat de Sogorp-Castelló. Com ya havem dit abans, D. Josep Mª, fon una de les persones clau per a la creació del Bisbat de Sogorp-Castelló, aspiració en totes les terres castellonenques, va intercedir davant Se-
116
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
rrano Suñer, la Conferència Episcopal i la Santa Seu. Era l´assessor eclesiàstic d´aquells que reivindicaven dit bisbat, el bisbe de Tortosa l´amenaçà diverses vegades pero no accedí davant els chantages i amenaces, i curiosament, a pesar de tot, aprovà les oposicions que es feren en Sogorp per a accedir a Canonge de la Catedral de Sogorp, despuix fon emèrit. L´any 1960, D. Josep Mª, aprovà les oposicions que es feren en Madrit i accedí a la plaça de Catedràtic de Llatí en la ciutat d´Albacete, que durant tres anys, va estar vivint en la capital manchega, recordant les excursions i tertulies de gran nivell que es feren allí per gent que simbolisava el progressisme cultural de l´època. Estant en Albacete tornà a opositar per a obtindre plaça en Barcelona que va aconseguir, i despuix d´un any, permutà per Castelló, ciutat de la que quan s´en anava només pensava tornar ad ella. L´any 1964, D. Josep Mª, donava classes en l´Institut Femení de Castelló, com a professor numerari de llatí, de E.G.B., fins a l´any 1977, que al complir els 70 anys, deixà de desenrollar les seues ensenyances. 2.10 Defensa de la Cultura Valenciana. Fernando Masip, diu: ‘Allà per l´any 1977, D. Josep Maria se donà conter de que anava prenent cos l´idea de la catalanisació de la Llengua Valenciana. Persona inteligent, molt preparada filològicament i enormement enamorada de sa llengua materna, pren la decisió de <saltar a la palestra>’ (‘Ha mort un gran valencià de Castello’). Durant eixe any, es quan D. Josep Mª dedica tots el seu esforç a la defensa, al cultiu i al treball per la cultura i personalitat valenciana. Durant els anys 1977 al 1982, publica artículs, tots els dumenges, en el periòdic ‘Mediterráneo’ de Castelló. L´any 1982, participa en la ciutat de Valéncia en les reunions d´oficialisació de l´Ortografia de l´Acadèmia de Cultura Valenciana (ara, RACV, Real Acadèmia de Cultura Valenciana), les Normes d´El Puig. Allí, D. Josep Mª, descobrix les bases ortogràfiques del 32 (conegudes com a ‘Normes de Castelló o del 32’) com el verdader intent de Cavall de Troya de la Llengua Valenciana. Domingo Gimeno, diu: ‘Com hem pogut vore, Revest proposava una academia de la Llengua Valenciana, formada per valencians i dirigida pel P. Fullana i que basara els seus estudis llingüistics en els nostres classics i en la llengua viva de les nostres comarques. Si Lluis Revest hui vixquera, estaria al costat de la reforma ortografica de la Real Academia de Cultura Valenciana i no entre els seus detractors (Tal com dia D. J.M.Guinot en ‘Las Provincias’ de 3.11.1988).’ Mes tart, el nomenen membre agregat de la Secció Filològica de la RACV, a on les seues colaboracions han segut prolífiques, destacant les seues obres sobre fonètica i gramàtica. 2.11 La Cardona Vives. Durant eixe any de 1982, junt a l´onder Insa Ten, ideen l´Associació Cultural Cardona Vives de Castelló, reunint al catedràtic de grec, Víctor Bort i a l´historiador, Gascó, junt al jove Lleopolt Peñarroja (ara, Doctor en Història, Catedràtic de Llengua i Lliteratura Espanyola i Llicenciat en
117
Articles
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
Filosofia i Lletres i Acadèmic de la RACV), i atres castellonencs per a constituir dita associació, presidint-la durant molts anys i sent en l´actualitat president honorífic D. Josep Mª Guinot. La primera junta directiva de la Cardona Vives estava formada per Lleopolt Peñarroja, Víctor Bort, Miguel Llop, Eliseo Forcada, Vicente Insa, José Mª Escuín i Josep Mª Guinot. Fon pilar fonamental del Colectiu ‘Valldaura’ de Burriana. ‘Yo vaig adoptar una actitut molt ferma a raïl de l´any 1982 quan el Conseller Cipriano Císcar, irrumpia en la normativa valenciana ab sos decrets i propicià la denominada immersió llingüística que tant ha deteriorat la Llengua Valenciana’ (Entrevista feta per Mª Dolors Miralles a D. Josep Mª Guinot, 2003). La Cardona Vives, entre els premis ‘Fadrí’ que concedix anualment, instituí un premi nomenat ‘Premi Fadrí-Cardona Vives D. Josep Mª Guinot, a les lletres valencianes’. 2.12 Acadèmic de la RACV El 7 de març de l´any 2003, durant l´acte celebrat en els salons de la Llonja de Valéncia, ingresà com a Acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), contava ab norantasis anys, un reconeiximent encara que prou tardà. Despuix de saludar al Decà de la Real Acadèmia, l´Excel. Senyor D. Joan Lladró; al Sr. Director de la secció de Llengua i Lliteratura reverent D. Joan Costa, acadèmics i demés membres d´eixa prestigiosa entitat cultural, i selecte auditori, i agraint l´honor al nomenar-li Acadèmic Numerari, li llegí el discurs d´ingrés l´escritor i poeta de Burriana, Josep Lluís Garcia Ferrada, per la pèrdua de visió de D. Josep Mª, titulat: ‘La Filologia Valenciana’ (2003); a continuació li feu la contestació l´acadèmic D. Joan Costa, dient, entre atres coses: ‘Un motiu especial per a mi d´alegria, que sobreïx entre uns atres motius, es tindre en la nostra Acadèmia un nou representant de l´apretada llista d´insignes castellonencs que tant han treballat i destacat en la cultura valenciana, especialment en el camp de la llengua, la que nos es comú i nos dòna una mateixa identitat des del Sénia al Segura’. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana el nomenà Acadèmic d´Honor, despuix del seu falliment.
3. Les seues obres. Traduí del llatí al castellà obres clàssiques com: Plauto i Terencio, ‘Actas de los Sínodos valencianos medievales’ (1994), editada en Roma i ‘Los Sínodos medievales de Tortosa’; de l´anglés al castellà ‘La Divina Misericordia’ del P. Gerald Vann, i al valencià l´obra ‘Dios Padre. Meditacions bibliques’ del P. Luis Alonso Schökel S.I., i un Diccionari Biblic Hebreu-Español. Atres obres en castellà: Un compendi titutat ‘La Doctrina Social de la Iglesia’ i una apologia titulada ‘Luz verde a la fe’, prologada pel Cardenal Tarancón. Ademés, ha escrit diversos llibres
118
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
de text sobre l´ensenyança i atres de temàtica religiosa. -
‘Les Normes del 32 i l´unitat de la llengua’ (1983). Conferència en Lo Rat Penat (Valéncia ciutat), 11.1.1983
‘El valencià es una llengua neollatina i independent, digna de posseïr una codificació llingüística propia: Ortografia, gramàtica i diccionari.’ -
‘Fonética valenciana y catalana comparadas’ (1983).
-
‘Unitat i personalitat de la Llengua Valenciana’ (1983).
‘Es falsa creencia, que el valencià es un dialecte del catala. Podriem dir tot lo contrari: el valencià va ser llengua molt ans que el catala: llengua de la llegislacio del rei En Jaume I, de la seua cort, de la cancelleria, i dels classics valencians, que saberen fer una llengua verdaderament “estandart”, de la que deprengueren a escriure en “valenciana prosa” els escritors catalans.’ -
‘El valencià: Fonètica Verbal’ (1987). Cursos de llengua i lliteratura valencianes 1985-86 de Lo Rat Penat.
-
‘Gramàtica Normativa de la Llengua Valenciana’ (1987).
‘La Gramatica Valenciana al dia, com a ciencia empirica, deu ser la sistematisacio del parlar viu del poble valencià, depurat d’arcaismes, castellanismes, catalanismes i vulgarismes, per presentar-lo correcte, com un espill en el que el poble valencià es mire i es reconega, i puga dir: eixa es la verdadera llengua valenciana i eixes son les normes que devem seguir per a parlar en correccio.’ (Introducció del llibre ‘Gramàtica Normativa de la Llengua Valenciana’). -
‘Fonetica de la Llengua Valenciana’ (1988). (S. Filològica nº 1).
-
‘La Llengua Valenciana, Hui’ (1988). (S. Filològica nº 3).
-
‘Valencià i català comparats’ (1989). (Conferència i S. Filològica nº 4).
-
‘Doctrina sobre la Llengua Valenciana’ (1992), junt al Colectiu Valldaura de Burriana.
-
‘Les Normes de Castello de 1932’ (1992). (S. Filològica nº 13).
‘L´any 1932 era la gran ocasio per a l´estudi de l´ortografia valenciana, per a que no fora ni castellana ni catalana, sino una ortografia verdaderament valenciana, i aquella ocasio llastimosament es va perdre.’ -
‘Morfologia històrica de la Llengua Valenciana’ (1992).
-
‘En torn a la Llengua Valenciana’ (1994). Publicació i conferència en el GAV.
119
Articles
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
‘El Valencià no sols es llengua ara, sino que ho ha segut sempre, en totes les epoques, des dels temps mes antics. Se prova pel testimoni no sols dels antics escritors valencians, que sabrien molt be en quina llengua escrivien, sino per testimonis forasters de la maxima autoritat.’ (‘En torn a la Llengua Valenciana’, conferencia oferida al Grup d´Accio Valencianista, Josep Mª Guinot). -
‘Rondalles de la meua terra’ (1995). Recull de contes populars i infantils (L´únic llibre que es troba de D. Josep Mª en la Biblioteca Municipal de Castelló).
-
‘Les bases ortogràfiques del 32 (o les de Castelló) i les d´El Puig (o les de la RACV) comparades’ (1997). Fon presentada l´obra en el Cassino Antic de Castelló.
-
‘La filologia valenciana’ (2003). Discurs d´ingrés com a acadèmic en la RACV.
-
‘Qüestions de llengua’ (S. Filològica nº 13).
Fon president durant 10 anys de la Revista de Filologia Valenciana, en la que publicà numerosos treballs llingüístics, fon homenajat l´any 1997, per la seua llarga trayectoria com a president de dita publicació. Participà en numeroses conferències com les organisades per Lo Rat Penat i en la clausura dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes. Participà en els ‘Seminaris de Llengua Valenciana’ que organisava l´Academia de Cultura Valenciana, celebrant-se en diferents localitats durant l´estiu. En les Jornades de Cultura Valenciana celebrades en Burriana junt a Josep Lluís Garcia Ferrada i Josep Boronat. Treballs, en els que nos parla de la necessitat de respectar la llengua viva, producte de l´evolució dels parlars valencians, des d´un sabi magisteri. Ell nos donava arguments que sustenten la particularitat de la Llengua Valenciana. Apart del valencià i el castellà, coneixia i parlava diferents idiomes: anglés, italià, francés, alemà, llatí, grec… La seua biblioteca era d´un valor incalculable perque era l´obra de tota una vida d´adquisició i selecció de llibres. Apart dels seus treballs, fon conferenciant, articuliste, traductor i tertulià, com havem dit abans. ‘Es podria parlar de l’unitat de les llengües catalana i valenciana, com d’estes en les restants llengües occitanes, en els primers passos de les llengües romaniques, al apartar-se del llati d’a on provenen –i si es vol anar mes arrere, d’una unitat en el llati-, pero no d’una unitat d’ara quan, despres de passar tant de temps, les dos llengües s’han desenrollat i evolucionat separadament, responent a diferents coordinades d’espai i de temps, i han intervingut en sa evolucio factors historics, socials, economics, lliteraris, etc.., tan diferents.’ (“La personalitat de la Llengua Valenciana”, 1985, conferencia de D. Josep Mª Guinot). Vicent Ramón Calatayud, diu: ‘Traductor dels clàssics i enamorat de la llengua pròpia, en la que gojà d´obrir veu autoriçada, quan duya a l’esquena un parell de llicenciatures i doctorats i una Creu d´Alfons el Sabi, pero més quan s’havia cremat les celles davant dels llibres i tenia l´ànima amerada d´escoltar i sentir –volent-la– la dolçor que entrava per les seues orelles i per això pogué parlar-nos de fonètica i aixina nos pogué aportar gramàtica, en la ya forma-
120
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
da Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acàdemia de Cultura Valenciana, de la que fon Acadèmic de número, com també des de Lo Rat Penat, que el tenia com u dels seus prohoms i en 1985 li edità una Gramàtica.’ (‘Mossén Guinot nos faltà’).
4. Homenages i premis. Fon distinguit ab la Creu de Cavaller de l´Orde d´Alfons X el Sabi, l´any 1954 per les seues obres de temàtica llingüística. Fon premiat en el ‘Certamen Internacional de Teatro Latino’, celebrat en Buenos Aires (Argentina). Guanyà innumerables premis en certamens lliteraris celebrats en Burriana, Catarroja, Gandia, Múrcia i Valéncia i guardons de les Entitats Culturals del Regne de Valéncia (ara, Comunitat Valenciana): -
Premi ‘Jaume Roig’ (1989 i 1992). Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).
-
Premi ‘Fullana’ en els Jocs Florals de Lo Rat Penat (1993).
-
Prohom de Lo Rat Penat (1997)
Juli Moreno, diu: ‘El seu bon fer i capacitat de compaginar ser sacerdot, en altes responsabilitats eclesiastiques, en la docencia i en el treball d´investigador es motiu de reconeiximent de generacions de castellonencs als qui per la seua dedicacio i professio mes a prop ha tingut, a la vegada que de tots els valencians compromesos en la tasca de recuperar el prestigi de la llengua valenciana i d´universalisar la cultura valenciana.’ (‘Mossen Josep Mª Guinot, Prohom valencià’). -
Premi ‘Fadrí-Cardona Vives’ (1998). Associació Cultural Cardona Vives de Castelló.
-
Premi Nacional de Lliteratura Valenciana (1999), otorgat per l´Associació d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA).
-
Premi Josep Romeu i Premi a la Llealtat del Grup d´Acció Valencianista (1999).
El premi Llealtat fon el primer premi que concedí el GAV, com a reconeiximent públic ad aquells valencians que s´han distinguit en la defensa de l´ideari valencianista des de la llealtat i la fidelitat. -
Premi ‘Palma Dorada’ del Grup Cultural Ilicità ‘Tonico Sansano’ d´Elig (2002).
Les ‘Palmes Dorades’, son uns premis anuals otorgats per dita entitat d´Elig des de l’any 1980
121
Articles
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
a entitats i persones ab el motiu de reconéixer la trayectòria i actuació de persones i entitats o institucions destacades en la defensa, promoció i divulgació de l´identitat valenciana. ‘Els que neguen la personalitat de la Llengua Valenciana, si no es perque no arriben a una cultura mijana, és perque tenen ganes de fastidiar, perque la llengua que nos han ensenyat els nostres pares -i ells ho saben- va ser, és i serà sempre la dolça Llengua Valenciana.’ (Josep Mª Guinot, març 1993, parlament al premi “Ana Sierra de la Orden” pel seu llibre “Morfologia historica de la Llengua Valenciana’). El 26 de novembre de 1995, es feu un homenage a D. Josep Mª Guinot, ab motiu del mateix, D. Emili Miedes i Bisbal l´oferí una obra seua titulada ‘La catalanitat de les Normes de Castelló de la Plana de 1932’, s´entrevistà a D. Josep Mª, es feu una missa a l´estil de l´horta en la Parroquia de la Trinitat de Castelló i Josep Lluís Garcia Ferrada li entregà un obsequi en el Cassino Antic en representació de les entitats: Grup d´Albaes ‘Els Llauradors de Torrent’, Colectiu Valldaura de Burriana, ‘L´agüelet’ d´Almenara i la Cardona Vives de Castelló. Li han fet diverses entrevistes que han segut publicades en prensa i atres publicacions. ‘Si fora per les nostres autoritats, si. Pero no pergam de vista que el verdader soport de la llengua dels valencians està en el propi poble i aixo ya no es tant facil de vencer. Durant sigles, este poble format per Castello, Valencia i Alacant, ha soportat tota classe d´atacs i el poble ho ha aguantat i ho ha defes. El catalanisme, aci, es com una moda passagera, hui en dia recolzada per la classe politica i els interesos economics. Pel temps, passarà i la Llengua Valenciana no s´acabarà mai.’ (Sobre el perill de perdre nostra Llengua Valenciana, entrevista de Pau Segarra. Diario de Valencia, 7.11.2004). D. Josep Mª Guinot, comentava: ‘Manuel de Montoliu -professor meu en l´Universitat de Barcelona- i eminent filolec, escrivint sobre l´individualitat de la llengua valenciana, de la qual diu que “nadie que tenga mediana cultura pone hoy en duda la fuerte personalidad de la lengua valenciana”, afirma sobre l´excelencia de la llengua valenciana: “el elogio que escribió Cervantes de la lengua valenciana, tiene para mi más importancia i más peso que la opinión de tres ó cuatro sabios”. Sobren els comentaris.
5. L´adeu a una gran persona i un gran intelectual. El 7 de març de l´any 2005, nos faltà D. Josep Mª, que havia estat vivint en el carrer Ximénez, nº 4 de Castelló, junt a la seua germana Anita, que fallí uns anys arrere, i junt a una persona que els cuidava, Elena. El seu falliment causà una gran commoció en la ciutat de Castelló i en tot el Regne de Valéncia pel gran apreci i estima de tota la gent que el coneixia; a la missa celebrada en la Concatedral de Santa Maria acodiren representants de molts colectius i entitats culturals, fon oficiada per més d´una vintena de capellans. El fèretre va ser cobert
122
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir
per la Real Senyera de la Cardona Vives. Les seues restes descansen en el cementeri del seu poble natal, Artana. Manuel Casaña, diu: ‘Home humil de gran fe com a sacerdot, ver valencianiste, fervent defensor de les nostres senyes d´identitat. Agermanador, raonador clar, fàcil conferenciant, gran investigador, brúixola que nos alertava de cóm teniem que pensar per a millorar com a valencians i nos encorajava a ser més valents. Deu el tindrà, segur, al seu costat allà dalt en la Glòria com nosatres, sempre, en la nostra memòria’. (‘Pare Guinot i Galan’). Juli Moreno, diu: ‘Per a mi D. José Maria serà sempre eixe referent tant en la part intelectual com en l´humana. Possiblement no necessitava ni ser un arribiste per a medrar socialment ni econòmicament, la seua personalitat superava estes vanitats; pero molt menys tingué la necessitat de demostrar el seu carisma d´intelectual i d´estudios home de lletres, era algo evident.’ (‘Parlament en l´homenage postum a D. José María Guinot i Galán’). Aureli López, diu: ‘Només se fa vell qui no té ilusions ni proyectes; qui sap defendre i raonar les idees que viu i creu, transmet tota la força de la millor joventut: vejau al Pare Guinot.’ (‘Brots. Aforismes’). Fernando Masip, diu: ‘Don Josep Maria no pensava aixina, sempre va defendre al Regne de Valencia, sempre pensà que Alacant, Castello i Valencia tenien llengua, costums, interessos, historia i tradicio comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feia sigles. Artana, Castello i el Regne de Valencia eren la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del catala, era l´argamassa que unia i donava rao de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la familia i pensava, com home eminentment religios, que tenia obligacio de defendre-la, ya que u dels manaments de l´Iglesia es el de “honrar pare i mare” i la considerava sa segona mare.’ (‘Ha mort un gran valencià de Castello’). Salvador Bellés, li dedicà una pàgina del periòdic ‘Mediterráneo’ (4.4.2009) a la seua figura, dins de la série ‘Seres humanos de Castellón: José María Guinot Galán. Eclesiástico y Erudito’.
6.- Un carrer de Castelló ab el seu nom. L´any 2007, l´Ajuntament de Castelló, acordà nomenar un carrer de Castelló ab el seu nom. La Junta de Govern de l’Ajuntament de Castelló, en sessió ordinària celebrada el dia 28 de decembre de 2007, acordà lo següent:
123
Articles
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir “[…] Por todo ello y considerando conveniente proceder a la nominación de viales incluidos en la Unidad de Ejecución nº 14-UE-T, a propuesta de la Comisión Permanente de las Áreas de Servicios a la Ciudadanía y Seguridad Pública y en base a lo dispuesto en el punto Primero 3) del Decreto de la Alcaldía de fecha 6 de julio de 2007, mediante el que se delegan competencias en la Junta de Gobierno Local, se acuerda nominar las calles que a continuación se relacionan con los nombres que igualmente se indican: 1.- Con el nombre de José María Guinot Galán, clérigo y filólogo, a la calle A, con accesos por el Camino Caminàs y la calle F, según se grafía en el plano adjunto […]”. Tot el meu agraiment a l´ajuntament de Castelló, pero també es mereixeria tindre el seu nom un colege o institut de nostra ciutat. D. Josep Mª, no té cap carrer, plaça o colege ab el seu nom en el seu poble natal, Artana.
7. Conclusió. A lo llarc de la seua vida compaginà les seues dos grans passions: el sacerdoci i la docència. D. Josep Mª Guinot i Galàn, ha destacat sempre com a persona íntegra, digna, honrada i profundament humana i enamorada de la nostra gent i de la nostra terra per les que va donar, sempre ab ilusió, fins al seu darrer alé. Ha segut un autèntic bastió del valencianisme i, possiblement, la figura més senyera des del Pare Fullana, un gran mestre. El seu compromís cultural l´obligava a manifestar-se davant d´incomprensibles decisions polítiques, com la que impedí per falta d´una clara i decidida posició política, que s´iniciara el procés d´ensenyança de la llengua valenciana en les escoles, al no firmar els corresponents nomenaments als mestres de llengua valenciana en l´última etapa del Consell preautonòmic, presidit per E. Monsonis, mai va entendre este fet que sempre criticà. D. Josep Mª, una persona completament oblidada per alguns sectors de nostra societat, precisament aquells que es dediquen a l´ensenyança dels nostres fills i ad aquells que tenen que decidir el nostre futur, li han fet un buit que mai s´ha mereixcut. En fi, un eixemple a seguir. ‘25 anys de treball per la seua terra. 25 anys lluitant per recuperar la dignitat que han tacat aquells que sense escrupuls ficaren preu a la seua honestitat. El cami recorregut no ha segut facil i, possiblement, el que queda per recorrer encara siga mes difícil, ya que contem en mes enemics en la nostra propia terra que fora. Pero no podem desfallir, perque si ells tenen “la
124
Don Josep Mª Guinot, un eixemple a seguir rao de la força”, nosatres tenim “la força de la rao”… i, de l´espirit de Ms. Guinot.’ (‘L´espirit de Mossen Guinot’, per Joan Ignaci Culla).
8.- Agraïments. El meu agraïment a la seua neboda, Maritina Montoliu Blasco, per les conversacions mantingudes sobre la figura de D. Josep Mª; a Gonzalo Romero Casaña, president de l´associació cultural Cardona i Vives de Castelló per la seua biografia, que m´ha servit com a base del present treball; a Mª Dolores Miralles Enrique, Juli Moreno Moreno i Domingo Gimeno Peña pel material fotogràfic aportat i en definitiva, a tots aquells que han escrit o parlat sobre D. Josep Mª Guinot, els quals resenye en la bibliografia. Castelló, novembre 2013. Xavier Gimeno i Alonso 9.- Bibliografia. * ‘Biografia de Don Josep Maria Guinot Galan (Filolec i llingüiste)’, Gonzalo Romero Casaña, publicada en la pàgina web de l´Assoc. Cultural Cardona i Vives de Castelló. * ‘Brots. Aforismes’ (Valéncia, 2003), Aureli López. * Revista Renou nº 45 (març, 2003). Assoc. Cultural Cardona i Vives de Castelló, VV.AA. * Revista Renou nº 52 (juliol, 2005), Assoc. Cultural Cardona i Vives de Castelló, VV.AA. * ‘En memoria del Académico Ilmo. Sr. D. José Mª Guinot Galán’, Francisco Roca Traver (Anals de la Real Academia de Cultura Valenciana, 2006). * ‘Seres humanos de Castellón: José Mª Guinot Galán, eclesiástico y erudito’ (‘Mediterráneo’, 4.4.2009), Salvador Bellés. * Artículs publicats per diversos autors sobre D. Josep Mª i el seu temps (per orde alfabètic): Baltasar Bueno Tárrega, Vicent Ramón Calatayud, Manuel Casaña Taroncher, Joan Ignaci Culla, Eliseo Forcada Campos, Julio Filippi Domínguez, Agustí Franch Franch, Josep Lluïs Garcia Ferrada, Domingo Gimeno Peña, Josep Vicent Guinot, Federico Martínez Roda, Fernando Masip Loras, Vicent Meneu Buchón, Emili Miedes Bisbal, Mª Dolores Miralles Enrique, Juli Moreno Moreno, Leopoldo Peñarroja Torrejón, Antoni Ruiz Negre, Joan Batiste Sancho, Pau Segarra, Joaquín Serrano Yuste, Santiago Vernia Martínez.
125
Articles
Des dels ulls d’una castellonera Autora: Dunia Gormaz i Campos Ja fa un any, un any d’eixa setmana màgica que vaig tindre la gran sort de viure junt amb persones increïbles. Fa un any d’eixes rialles, eixos bons moments, eixes matinades, eixes hores de perruqueria, eixos dies de pluja… Molta gent m’ha preguntat com és viu un any de tanta intensitat. Be, per a una persona com jo, amant dels festes de Castelló i de les seues tradicions només hi ha una manera de viure-ho: Disfrutant-ho. Encara recorde el primer dia, el dia en què comencem a gaudir de la festa. Des de el moment en què reps la cridà eres conscient del gran any que es presenta, però també de la gran responsabilitat que comporta el càrrec de Dama de la Ciutat. Després del primer encontre comença el cicle magdalenero.
El punt de partida ho marca la Imposició de Bandes, un dels actes més protocol·laris i al mateix temps emocionants que vaig viure durant tot l’any. És en eixe moment en què et adones realment que el teu somni s’està fent realitat, la banda ja descansa sobre el teu cos i en ella s’amaguen l’orgull, l’alegria i l’emoció de tots els que et volen, que la fa, si és possible, més especial. Durant l’any hi ha una gran varietat d’actes, és cert que uns arriben amb més força que altres, encara que he de dir ,que de tots i cada un d’ells et queda un record inesborrable. Cada un té un senyal de distinció i el fa únic però el fet que només vages a poder viure’ls una vegada en la vida, ajuda a què cada record ho guardes en una secció especial dins de la teua ment i també del teu cor. Sempre recordaré les presentacions de les gaiates, cada dissabte et prepares per a conéixer qui seran els representants dels diferents sectors i recordar amb afecte i nostàlgia allò que s’ha viscut, en el meu cas, l’any anterior. En els ulls de les comissions i especialment de les màximes representants femenines de cada una de les gaiates es poden veure la il·lusió, l’emoció i les ganes de viure la nova aventura que van a començar. Des d’eixa taula com a Cort de la Reina de les Festes de Castelló és inevitable reviure cada un dels moments viscuts junt amb el teu gaiata , recordes tota la gent que et va estar acompanyant i tot el que en el seu moment van fer per tu. Els diumenges arriben els processons, eixes grans oblidades però que són capaços d’acostar-te i presentar-te cada un dels barris que componen la nostra ciutat. Vages on vages sempre et reben amb un somriure i un “ Bon dia boniques”. Quants diumenges hem passat passejant pels carrers de Castelló descobrint racons i tradicions que ja molts han oblidat…
126
Des dels ulls d’una castellonera
S’acosta el Nadal i comença la pluja d’actes: La presentació del cartell, sopars de Nadal, l’Encesa de les Llums, el Carter Real, la Cavalcada de Reis… i quan et vols adonar-te, ja ha arribat la nostra benvolguda setmana gran. Nervis, preparatius, hores i hores de perruqueria, cansament…però sens dubte, tot açò no importa quan obtens la recompensa d’una setmana inoblidable, plena d’emocions, rialles, descobriments i experiències. Passejar pels carrers de la teua ciutat, recórrer els carrers en què ja has viscut tants moments, veure les cares amigues que et regalen sempre un somriure i un “guapa” i les que no són conegudes però que amen les nostres festes, les nostres tradicions .
Eixes persones que cada any agafen cadira i a vegades manta i ixen al carrer a veure a les dones castelloneres que representen any rere any al seu sector i per descomptat, la seua ciutat. Això és el que fa gran la setmana, perquè la festa sense la gent no tindria sentit. Però en la setmana de Magdalena no s’acaba l’any i és que encara ens quedava molt per disfrutar, molts quilòmetres per recórrer. Primer València, després Setmana Santa, en maig, les festes de la Mare de Deu de Lledó i la Festa de la Rosa i per descomptat Alacant. Cada lloc un capítol, cada acte un detall, cada persona que he conegut un personatge que han ajudat a formar la història d’un any que mai oblidaré. Per sort, en esta història hi ha hagut 13 protagonistes que han fet que l’escriure-la siga més fàcil. Sempre he dit i diré, que el més important per a mi ha sigut compartir esta vivència amb persones increïbles, perquè és això el que aporta distinció a cada un dels moments. La gent que vols sempre està i et tendix la mà si entropesses, alçant-te l’ànim en els moments i per descomptat, recolzant-te tots els dies. Es molt el que la festa m’ha donat, són moltes les vegades que m’han preguntat per què m’agrada tant, si no em canse mai.... Bé doncs imagine que no seré la primera persona ni l’última a qui pregunten això però si que estic segura d’una cosa i es que els que hem format part de la nostra festa, contestaríem el mateix. És molt difícil plasmar en unes línies tot el que la festa m’ha fet sentir des que vaig entrar a formar part de la meua comissió, he viscut uns anys increïbles junt amb la meua gaiata i enguany vaig tindre la gran sort de poder ser Dama de la Ciutat, tot això m’ha ajudat a créixer com a persona, he aprés molt i he sigut molt feliç. Per això , des d’ací m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que han format part d’esta història, que l’han fet possible però principalment a tots aquells que l’han disfrutat amb mi. Fins sempre 2013
127
Articles
Vespa Club Castelló i la Gaiata 1 Autor: Javier Armengol (President Del Vespa Club Castelló) El Vespa Club Castelló és una institució que va sorgir en el panorama provincial en la dècada dels anys cinquanta, en un moment en què la marca Piaggio va desenrotllar el projecte Vespa i el va popularitzar per tota la geografia europea. Ja llavors, el Club va participar i va organitzar tot tipus de proves, inclús competicions de velocitat, aconseguint un gran èxit entre socis, seguidors i públic en general. Posteriorment, l’any 2002, un altre grup d’aficionats, hereus directes d’aquella generació de vespistes dels cinquanta, es van decidir a recuperar el Club, iniciant tots els tràmits necessaris per a això i treballant activament per a esta causa aconseguint el resultat desitjat. El Club està registrat com a Associació Cultural totalment legalitzat i actiu. Actualment l’activitat del Club es diversifica, des d’eixides regulars dels socis els caps de setmana, participació en concentracions i marxes per la geografia provincial, nacional i internacional (Alacant, Àvila, Barcelona, Cadis, Còrdova, Madrid, Tarragona, Toledo, València, Àustria, Portugal, Torí, són alguns dels destins fins ara realitzats) . A més de desenrotllar cicles de conferències, seminaris sobre mecànica i restauració de la preciosa Vespa en tots els seus models i la participació del Club en exposicions amb unes quantes màquines restaurades d’alguns socis. Com a activitats més importants tenim, La Volta a la Província en Vespa, de la qual ja s’han desenrotllat deu edicions, La Volta d’Hivern i la concentració nacional VespAzahar, que enguany arriba a la quinta edició. Quan vam rebre la petició de la Gaiata 1 perquè el nostre Club col·laborés amb l’aportació d’algunes Vespes per a la il·lustració fotogràfica del seu preat “llibret de festes”, no vam dubtar ni un instant a posar-nos a la seua disposició, ja que un dels nostres majors afalacs és que les persones i institucions com vostès, aprecien i valoren el resultat del treball de recuperació i posada en marxa dels vehicles històrics tan característic com les nostres Vespes. Per oferir algun detall sobre les Vespes que apareixen en estes fotografies, dir que la més jove d’elles té 49 anys acabats de complir, sent una vespa de 150 cc., i model Esprint, i que la més antiga és una Vespa “far baix” de l’any 1954. També com a motocicletes curioses estan les dos que porten sidecar, una “manillar de tub” model Sport de l’any 1957 que va ser el primer model de la marca que es fabricava i es comercialitzava amb seient llarg unificat, donant-li un enfocament més esportiu al vehicle. L’altra vespa amb sidecar, ja dels anys seixanta, és una 150 cc. Model S de “far redó”. La resta de vespes que aportem estan matriculades entre els anys 1959 y1966, apreciant-se l’evolució en els diferents models i cilindrades existents en l’època.
128
Els nostres pintors INTRODUCCIÓ, OFERIMENT I AGRAÏMENT Un any més ens acostem al balcó de les nostres festes des d’aquest “Llibret de Festes de la Gaiata del Brancal de la Ciutat” i aquest any ho volem fer amb una visió molt particular , la dels nostres pintors , però res més lluny de la nostra voluntat que voler fer un catàleg complet de l’art a Castelló, vagi per davant que: encara que si són tots els que estan, no estan tots els que són. Hem recollit un breu retall de la visió de Castelló , els seus racons , les seves tradicions , els seus costums , de la mà d’un petit però intens nombre d’artistes que han viscut i reflectit amb els seus pinzells o els seus dissenys creatius tots aquests conceptes. Qui dubtarà dels nostres paisatges recollits magistralment per Porcar? Però a més a mès de Joan Baptista Porcar, a l’escalinata de l’ajuntament de Castelló podem admirar la seva implicació amb la nostra història , patrimoni cultural i festiu, o qui no recorda les diverses imatges de castelloners de Soler Blasco o Llorenç Ramirez ? , Un Lorenzo que també va col · laborar amb nostra gaiata en el disseny d’un monument Gaiater . Els portem cap a les pintoresques i escasses dones de Sàbat que es barregen amb les imatges costumistes de Puig Roda i al mateix temps amb un elenc de Reines , sensacionalment tractades pels pinzells de Diaz Naya . Vidal Serrulla ens trasllada a l’ànima del nostre poble i Traver Griñó als seus carrers i racons , també els oferim un Tasio artista que va enriquir la nostra festa amb dos interessants cartells magdaleners . Seguint amb el nostre oferiment , els emplacem a que coneguin la materialització del autòcton i màgic món mitològic amb Melchor Zapata i... tantes coses més.
Castellonerisme del bo De la mà de diferents autors, que han volgut col·laborar amb nosaltres i als que els hi agraïm de festiu -cor , els expliquem petits retalls de la seva vida i els mostrem alguns exemples de la seva obra , amb la il·lusió que tots els que ens llegeixin aquestes pàgines , sentin curiositat per la seva obra plàstica igual que per la de tants altres grans artistes castellonencs i entrin en la història de Castelló i les seues festes veient-les des d’un altre prisma i descobrint el nostre art amb MAJÚSCULES . LA COMISSIÓ
129
Articles
Díaz Naya Autor: Antonio Gascó (Cronista De La Ciutat) Encara que va nàixer en la Corunya en 1934, la seua labor pictòrica més intensa l’ha desenrotllat a Castelló on va arribar en 1969, a exercir una important direcció en l’empresa Fertiberia, conseqüent amb la seua carrera mercantil. Després d’una sòlida formació plàstica, havia depurat en la seua joventut la tècnica de l’oli de la mà de Dolores Díaz Valiño, una famosa pintora gallega d’il·lustre família d’artistes, que va dedicar part de la seua activitat a la formació d’altres pintors. Al temps, portat del seu passional caràcter i amo de poderosa veu barítona, va intervindre, en la dècada dels 50, en esdeveniments operístics, en importants teatres gallecs o asturians junt a grans figures de la lírica mundial com Renata Tebaldi, Cornel Mc Neil, Alfredo Kraus, Gianna d’Angelo, Franco Corelli i altres. Pintor poderós d’excel·lents condicions Cèsar Díaz Naya, va abordar per igual el paisatge, el retrat, els temes costumistes i de gènere, i el bodegó, notant-se una important evolució en la seua obra com resultat del canvi d’ambient al traslladar-se des de la geografia del nord de boirós ambient a la mediterrània de vibrant llum. Al llarg de la seua activitat pictòrica es poden assenyalar les exposicions següents: La Corunya, en la Sala de l’Associació d’Artistes (1965-88 i 92) , València, Galeries Sant Vicent (1980-81) , Valladolid, sala del Banc de Bilbao (1982- 84), Huelva, Caixa d’Estalvis (1983) , Bilbao, sala Yuca (1988) i a Castelló en unes quantes galeries, de la capital i la província, però fonamentalment en la sala Derenzi amb un règim bianual de mostres des de 1973. Especialment importants van ser, entre una àmplia galeria, els seus grans murals per a la catedral de Tortosa i el Casino Antic de Castelló, i els seus retrats del rei d’Espanya per a la Caixa Rural Sant Isidre, el del Marqués de Rivadulla, la Beata Genoveva Torres per a la Casa Mare fundacional a Almenara de les germanes Angèliques i el del cardenal Enrique i Tarancón que ell va conservar en la seua residència de Vila-real. La seua pintura es funda en la del realisme sòlid postimpressionista que van cultivar els Sala, Sorolla i en particular Sotomayor i Segura sense oblidar en el paisatge les aportacions de Mir i Porcar. Hui és dels pocs artistes, de l’arc castellonenc, que pot resoldre, amb solvència, el retrat, la figura, el paisatge, el bodegó i que a més posseeix la virtut d’un colorit i un luminis-
130
Díaz Naya
me llevantins tan autèntics com expressius. Si milita en les files d’una figuració honesta i noble, és perquè sent així la necessitat d’expressar-se en un llenguatge en què s’exposa la veritat del mig, concebut com un retindre el temps, tal com se sent en el seu interior. Precisament per això en la seua pintura hi ha una reverència idolàtrica enfront del natural, ja siga en el retrat com en el paisatge. La visió directa del mateix suposa per a l’artista una impactant motivació, en tant que en la contemplació es vivència la força i la intensitat de l’ambient, la modulació i conformació de la llum, la intensitat del mig i, sobretot, els jocs de color en una orquestració d’atractiva empremta, sense oblidar la intencionalitat humana que suposa la presència física de les gents, conformant escenes o sent elements individualitzats en un retrato... Este dictat del natural imposa la seua llei a un artista com Díaz Naya que humanitza totes les temàtiques que porta al llenç. Quan pinta paisatges estos cobren major intensitat, en quant que són retalls sensitius que han motivat la seua atenció. El temps, el moment, l’expressió, són els referents més directes del seu llenguatge. Hi ha temps fet atmosfera en els seus paisatges, hi ha temps passat, en les escenes en què mana la nostàlgia i crea en l’espectador un sentiment d’afecte i tendresa com a conseqüència d’unes estampes costumistes, en les que també priva la força ancestral de la tradició de la terra. Hi ha temps retingut en la percepció d’eixe retrat psicològic que valora el gest d’una persona buscant la seua dimensió personalitzada. Díaz Naya fa una pintura mediterrània, de forta intencionalitat colorista, càlida i vehement, com també així és el seu caràcter passional i emotiu. I eixe color i eixa passió es posen al servici d’unes temàtiques, ben diverses, que tradueixen, en formes plàstiques, el doble llenguatge de la personalitat de l’artista i la seua visió de la naturalesa i l’home. En la seua obra es reviu allò que el mestre D’Ors qualificava de voluptuositat del nostàlgic en la recuperació des del hui d’allò que roman i pertany a la present entitat del passat que com escriu Sotelo García “permet a l’home reconciliar-se amb si mateix” a través de les imatges del seu entorn o de si mateix.
131
Articles
LORENZO vist per Salvador Bellés Autor: Salvador Bellés Que se m’invite a escriure dos folis sobre l’artista Lorenzo, Lorenzo Ramírez Portolés, és una temptació per a mirar-me a mi mateix en l’espill de la meua pròpia vida. En els anys seixanta del segle XX ja m’havia omplert del “esperit Armengot”, la seua història i participació en l’evolució cultural de Castelló, la generació de sabuts que va crear en 1919 la Societat Castellonenca de Cultura i el seu Butlletí màgic després. I en aquells anys, Lorenzo encara vivia i anava al col·legi a Borriol, on va nàixer el 4 de març de 1952. Així que la modernitat de Castelló en matèria artística em venia d’altres fronts, d’altres persones. Encara quedava ací l’eco de Bernat Artola en els seixanta, la picardia erudita de Paco Alloza, després Tasio i Wenley Palacios, la força diferent del sabater pintor Badía, emergint entre Porcar, Català, Soler Blasco i la novetat il·lusionada de Luis Prades, Paco Puig, Vidal Serrulla, Sábat, amb el mag Ripollés i Sebastián Planchadell. ALTRES APARICIONS Després sorgiria radiant l’aparició de Daniel Aparici abans de ser El Keto; aquells concerts de Manolito Cubedo a la guitarra i la màgia d’Alejandro García al piano i a l’òrgan. Uns joves feien teatre experimental i d’ells ha sobreviscut en la professió Guillermo Montesinos. Mentrestant, Pepito Barberá i Forcada Pol donaven veu teatral als vells mites del Castelló de dos ravals. Nosaltres fèiem teatre més convencional des del TOAR. I quan Alex Querol estava convertint-se en la personificació de la modernitat -una més- el poeta Miquel Peris venia ple d’atreviment com l’aigua del riu i l’herba verda en el desert. I sobre tots, encara que ací no estava Lorenzo encara, persistia l’aroma dels sabuts. Per fi, en la residència del Col·legi Menor, en el carrer dels Orfebres Santalínea, va aparèixer Lorenzo. I amb ell, un estil nou en el dibuix, un volum nou en les línies, que m’ensenyava quan venia per la llibreria a comprar-me els seus llibres de text. I junt amb llibres i apunts, portava en la cartera uns quaderns de dibuix sorprenents en un xiquet tan jove. Per a comprovar “si tot era veritat”, li vaig fer dibuixar allí mateix, en el carrer d’Enmig, la fatxada de l’Edifici Hucha. I va ser tan bell en quatre ratlles el dibuix, que vaig pensar que em trobava davant de qui ja era un artista, a qui calia seguir. La seua obra la vaig guardar i l’he publicat anys més tard en “Castelló, Festa Plena”.
132
LORENZO vist per Salvador Bellés
NOUS SÍMPTOMES Amb aquell xic de Borriol, arribaven nous símptomes de modernitat en el dibuix i la pintura, oli i aquarel·la. I és que des dels 14 als 21 anys va participar en gran nombre de Certàmens i Concursos. Entre altres, va guanyar el Premi Ateneu de Castelló en el II Saló Juvenil de Tardor. I va obtindre la Medalla d’Or en Dibuix en la Fase Nacional del XII Certamen Juvenil d’Art. I, al complir els vint anys, les seues exposicions de pintura ja eren habituals en les Galeries d’Art, amb mostres individuals. I a poc a poc, se va anar fent patent la seua enorme capacitat com a dibuixant i com a pintor, il·lustrador de llibres també, dissenyador de logotips i autor de gran nombre de cartells i portades. Interessat sempre pel moviment, el ritme, en la figura humana, li han portat a compondre, des de l’originalitat de la seua visió, autèntiques síntesis d’equilibri entre la imaginació, la figura i el moviment del cos. COSTUMISME Però parlar de Lorenzo, de la seua pintura, del seu dibuix, és parlar de costumisme, especialment pel que fa a temes festivament i especialment magdaleners. Per això està hui ací, en estes pàgines. No per la seua enorme capacitat de síntesi per a transmetre la figura en moviment, ni per la seua màgica exposició itinerant de “Viena A La Tardor”, pel seu extraordinari domini del pinzell i el color demostrat en el seu “Interpretant a Porcar”, sinó per els seus cartells anunciadors de la Magdalena en 1986 i 1989, les seues impressionants mostres anunciant la Setmana Santa i les Festes de Lledó. Encara que, clar, també estem ací junts per la nostra mútua col·laboració i companyia estiuenques en les pàgines del mes d’agost en el periòdic “Mediterráneo”, que els dos fem cada dia buscant “El Humo de los Barcos”, jo amb els meus ensomnis infantils mentre construïsc els castells d’arena sobre la platja i ell amb la seua màgia dibuixant amb mestria aquells que jo no sé explicar amb paraules. Cada dibuix periodístic de Lorenzo és una obra d’art. Per això no deixen d’encarregar-li quadros, que ja omplin les parets de tantes vivendes castellonenques.
133
Articles
Melchor Zapata Autor: Taló Finalitzant la dècada dels 60 apareix en l’escena castellonenca Melchor Zapata amb vint-i-un anys (llavors majoria d’edat) i amb totes les il·lusions ficades en els seus cabassos i a més amb ja una clara vocació artística. Aquell Melchor nascut en els camps de l’Andalusia sevillana havia iniciat la seua formació artística a Catalunya, en concret a Lleida on alhora que treballava en un taller d’imatgeria, estudiava en l’Escola de Belles Arts, i no ho havia de fer molt malament quan li van atorgar la Medalla d’Honor en dibuix i pintura. Vaig conèixer (encara que ell ho desconeix) a Melchor Zapata de la mà de mon pare a Benicàssim, en aquella gloriosa Festa Dels Pinzells que amb tant afecte organitzava Bernat i els contertulians del Torreó. Eren temps de canvi, tot volia eixir al carrer lliurement; la pintura, l’escultura i la música, també. En eixa voràgine creativa es trobava l’expressionista món de Melchor. Llum intensa, traç ferm, foc en el color i densitat en la pinzellada, marquen la seua pintura, alma mater, davall el meu humil criteri, de la qual cosa ha de ser la seua escultura. Anys després me vaig retrobar amb Melchor passejant per la Gran Avinguda de Benicàssim, si eres capaç de mirar l’entorn, al final, entre pins, pràcticament desapercebut, et trobaves el bust en ferro de Jaume I, magistral..... Aquella imatge majestuosa i ferm, mostra de l’autoritari poder medieval, havia sigut precedida per un altre univers, el de peu, el de casa, el del treball, queden com a testimonis la seua primera obra, un “guarda forestal” per a Castelló i uns “oliverers altius” per a Andalusia. Bronze, ferro, fosa, soldadura, forjat, embolic de ferros transformats en art i la seua paletada encesa, lluminosa, passejant d’exposició en exposició per tota la geografia nacional i internacional, Tòquio, Nova York, Paris, Porto i altres places. Eixe és el nostre Melchor, rialler i simpàtic, amb imatge d’apocat, però en realitat gran conversador i gran persona. Artista i home humil, que només pensa a crear i fer agradable la vida als altres. Permetin-me que per a qualificar la seua capacitat plàstica acudisca a les paraules textuals del famós crític d’art i periodista Kinderlan , que ens diu: Melchor Zapata és un pintor abarrocat, de fort temperament i molt imbuït del propòsit de dotar a les seues composicions d’una profunda significació emblemàtica o simbòlica. Els seus
134
Melchor Zapata
llenços, molt rics de matèria valen per intensos, per la monumentalitat de la forma i pel vigor estructural que posseeixen. Una maternitat excel·lent de ferms ritmes compositius i de colors ben conjugats. Alguns bodegons molt construïts i uns paisatges en la línia de la torrencialitat cromàtica d’un Vlaminck. Pintor que té la virtut de la seua autenticitat, la seua franquesa i el seu sostingut vigor. El to roig domina la paleta de Zapata, com si d’una flama es tractés. Pintura de robust empastat, vigorosa pinzellada i forts tons, són la cromàtica d’este pintor. Els tons foscos voregen arbres i figures quasi agressius però molt bells. Melchor Zapata és un artista amb personalitat, la seua obra destaca per ella i per la seua soltesa, que segueix una atraient línia. Però tornem a la nostra relació personal. Iniciem el segle XXI amb la commemoració del 750 Aniversari de la Fundació del nostre volgut Castelló, i una comissió d’experts, sorgida del Consell Municipal de Cultura, va decidir que aquella important commemoració, a més d’oferir diverses activitats efímeres i d’investigació històrica, havia de deixar algun símbol record de la efemèrides. Recorrent per a tal fi a la mitologia castellonenca, esgotadors i intensos debats van donar com a conclusió l’encàrrec a llarg termini, de la mà d’un altre important col·lectiu cultural i festiu, la Colla del Rei Barbut, d’unes escultures a l’artista Melchor Zapata. L’aventura era costosa, d’ací la seua prolongació en el temps. Però la il·lusió tant dels promotors de la idea com del propi artista, immensa. Quatre escultures en ferro de les figures de Tombatossals, Arrencapins, Bufanúvols i Cagueme. El projecte encara no està conclòs, però ací estan per a veure’s i per a dignificar una important avinguda de la nostra ciutat, les tres primeres escultures, figures que són més que simbòliques en el nostre quefer festiu, escultures que ja són part del nostre patrimoni i riquesa artística. Este xicotet gran home es va entregar en cos i ànima al projecte, era la seua gran abraçada al poble de Castelló, ho volia fer al gran i ho va aconseguir, sense miraments, sense pensar en la seua integritat física, el recorde perfectament amb el semblant i les mans castigades per les soldadures i els colps en el dur metall. Posteriorment arriba el reconeixement de tot Castelló i en especial del “món de la festa”, no en va és Moro de l’any i Voladoret d´or. Eixe és MELCHOR ZAPATA, vagin i vegin la seua obra i si no la troben reflex de la nostra cultura, mitologia, festa i bon fer artístic diguin-m’ho i se’l rebatré amb arguments, però no....això no passarà, se l’assegure.
135
Articles
Porcar polímata Autor: Vicent Román Em demanen que parle de Porcar i de sobte em sent tan xicotet que no sé si sóc mereixedor de tal honor. Del mestre s’ha dit tot o quasi tot. Va ser inventor de paisatges, va abaixar els horitzons, va pintar roques, vies, passos a nivell, tot de manera magistral i innovadora. Les seus claraboies són tota una enciclopèdia de l’art. No es va prodigar en el retrat més enllà dels que realitzava per pur plaer o per a complimentar algun benvolgut amic. No obstant això, es va fer famós pels seus “nens” (retrats idealitzats de xiquets) . Diuen que una vegada, algú li va preguntar, al veure’l quiet davant d’un llenç en blanc, que què feia, i ell li va contestar: “Esperant un cel”. És una preciosa anècdota i una sorprenent resposta. No obstant això, una resposta plena de significat. No estava esperant veure arribar els núvols, ni tal o qual color en el cel, sinó la inspiració suficient per a veure quin cel necessitava la seua obra. Les claraboies de Porcar són autèntiques recreacions, pura inspiració posada a mercè de la seua obra. Les claraboies de Porcar són autèntiques lliçons de perspectiva aèria i de color. Dit açò, m’agradaria centrar els meus comentaris sobre el Porcar de la seua última etapa, eixa etapa on només pinta per a ell mateix, on és sabedor de que ha aconseguit l’èxit i que no té necessitat de fama, ni riqueses. On ja, ni tan sols fa eixes còpies o reedicions de les seues obres, que li sol·licitaven els seus inenarrables i incondicionals clients d’eixos últims anys i que feia copiant-se a si mateix, després de fotografiar, pintar i quadricular els seus antics quadros. És ací, en eixos últims cinc o sis anys de la seua vida, on ix el millor Porcar. Ara és impulsiu, emocional i vehement, és en estos anys on podem veure la maduresa absoluta, on la seua obra, totalment desproveïda de qualsevol anècdota, és màgica, espiritual i sincera. És ací, en eixe hort de Victorino, heretat en usdefruit de la seua esposa, on dóna a llum, per a mi, a la seua millor obra. On pinta sense parar fins al dia de la seua mort, segur de que el que estava creant era un regal per a la posteritat, on, els que ens dediquem a aquest menester de la pintura, tindrem per sempre una font de la què brolla l’aigua de la saviesa. Aigua que ens dóna llibertat per a crear, eixe aigua que ha de llevar-nos complexos i deixar que el nostre esperit aflori en la nostra obra. Gràcies mestre, per tan magnífic regal. Fontbona el va qualificar com a pròxim a l’expressionisme alemany i en la línia de Kokoscha. Crec, no obstant això, que Porcar té més neta la pinzellada, més precisa, més purs els colors. A mon entendre s’aproxima més a Kirchner i per descomptat podria haver format part del grup Brücke (El Pont) . També ens recorda a Matisse o Derain... però m’atrevisc a afegir, sense por de pecar de xovinista, que a més, podria haver destacat entre ells.
136
Porcar polímata
El ritme en la pinzellada, la puresa del color, que pareix utilitzat segons ix del tub, i sobretot, eixos silencis que tanta lleugeresa donen a l’obra, són característiques d’esta última etapa. Tot són insinuacions, no hi ha res absolutament comptat, pinta només l’essencial, els colors, l’atmosfera... deixa que l’espectador participe en l’obra, ens guia amb saviesa per a fer-nos veure el que ell vol, però mai ho veiem del tot, cada dia trobem coses noves. Eixa és la seua grandesa. Porcar i el seu Hort de Victorino són tota una lliçó del que podríem cridar “allò espiritual en l’art”, emulant el títol del llibre de Kandinski. A més de Pintor, Porcar va ser un extraordinari escultor, potser la seua més primerenca vocació, de la qual va deixar innumerables obres de gran talent. Si una passió de Porcar pot ser comparada a la pintura, sens dubte esta va ser l’arqueologia, i especialment el seu interès per l’estudi de l’art prehistòric. Els doctors en Arqueologia i Prehistòria, Inés Domingo i Dídac Román diuen d’ell: “Dels seus nombrosos descobriments i estudis val la pena destacar el caràcter pioner de les seues observacions sobre l’art rupestre Llevantí de terres castellonenques, i fonamentalment els treballs efectuats en els conjunts del Barranc de la Gasulla (Ares del Maestrat) , als que va dedicar molts anys d’investigació. En este camp va treballar braç a braç amb alguns dels grans prehistoriadors del segle XX, com a H. Breuil, estudiós de les cèlebres pintures d’Altamira, o H. Obermaier. L’experiència i els coneixements tècnics i artístics de Porcar en la seua faceta de pintor van jugar un paper fonamental en els seus mètodes d’anàlisi i documentació sistemàtica d’esta tradició artística prehistòrica. La seua anàlisi dels panells, molt més atent als possibles trets de variació estilística tenint en compte aspectes formals, tècnics, temàtics i compositius li van permetre acostar-se a esta tradició des d’un nou enfocament. Va ser també pioner en la seua forma d’analitzar la perspectiva, el moviment de les figures o les relacions que mantenen entre elles en l’espai, la qual cosa li va permetre identificar trets de continuïtat i canvi en els panells i definir diverses fases dins d’esta tradició artística mil·lenària.” Així, doncs, podríem dir que Porcar sobrepassa amb escreix la denominació de pintor i, m’atreviria a dir, que el mestre Porcar va ser un autèntic polímata.
137
Articles
Gabriel Puig Roda Autora: Anna Maria Albert Martí (guia voluntària del Museu de Belles Arts de Castelló) El gran artista Puig Roda és considerat com un fill predilecte a la localitat de Tírig on va néixer el 18 març 1865 morint a Vinaròs el 21 de novembre de 1919. Desenvolupa els seus primers estudis artístics en l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a València, traslladant-se a Madrid el 1885 per ampliar els seus coneixements a l’acadèmia de San Fernando . Fill d’una humil família de pagesos de la mateixa manera que havies estat becat per la Diputació Provincial de Castelló per formar-se en València també ho va ser per completar la seva formació a Roma el 1889 on va perfeccionar la seva tècnica, especialment la de la aquarel·la i que deixaria importants seqüeles de l’estil italià en la seva obra posterior. Allà és on aconsegueix la seva plenitud pictòrica, tant en olis com en aquarel·les. D’aquesta etapa hi ha una important representació al Museu de Belles Arts de Castelló i en el propi palau de la Diputació provincial apreciant també una certa influència del català Mariano Fortuny . El 1900 tornarà a la seva terra definitivament residint a Vinaròs fins a la seva defunció. Ubicada al Museu de Castelló podem admirar una de les seves obres més grans, “ l’expulsió dels moriscos “, davant la qual et sents incorporada en l’escena, per la seva dimensió i tractament de la composició i el color. Com molts dels grans artistes utilitza, en el bon sentit de la paraula a la seva dona Maria Josefa Alcocer per representar la figura femenina. És un pintor que sobretot domina la tècnica del dibuix , capa-
138
Gabriel Puig Roda
citat innata que posteriorment cultiu intensament, deixant obres, executades als seus 19 anys que ja eren pràcticament perfectes . Una de les seves grans aportacions de la seva pintura modernista i sobretot costumista, són els detalls i escenes de la vida diària de l’època. La seva important trajectòria ve confirmada pel gran nombre d’exposicions en places com Mònaco, Roma, Praga, Berlín , Barcelona, València, Castelló etc. Tenint un important impacte manifestat en vendes en el mercat americà, sobretot a Sud-amèrica . Antonio Gascó Sidro, cronista de la ciutat i Ferran Olucha Montins, director de l’ Museu de Belles Arts de Castelló han publicat, extensos i intensos treballs sobre el pintor, la seva vida i la seva obra .
Vull agrair des d’aquestes línies al Museu de Belles Arts de Castelló pel gran detall que ha tingut cedint-nos aquestes tres imatges bellíssimes per il·lustrar aquest article.
1r llauradora 1884, oli sobre llenç 182x125 cm. Diputació de Castelló. 2n Jota valenciana 1913, oli sobre llenç 65x100 cm. Diputació de Castelló. 3r Tipus del Maestrat 1914, acuarel·la sobre paper 76x56 cm. Diputació de Castelló
La gran varietat de temes i mides en la seva obra la fa bellíssimes, val la pena passar pel Museu de Belles Arts de Castelló per admirar la quantitat i qualitat de la seva obra .
139
Articles
L’artista Pepe Sabat
Gran pintor impressionista i millor castellonero Autor: Miguel Angel Mulet Vaig conèixer Pepe Sabat de la mà del meu amic Tomás Peña. Em parlava d’ell com un gran pintor, però també com d’un humanista singular. Més tard vaig aprofundir en la nostra relació gràcies a la seua amistat amb el meu germà Peter i va ser llavors quan vaig descobrir per mi mateix el que ja em va anunciar Tomás. Gran pintor impressionista castellonenc, (amb el temps la història de l’art el posarà en el lloc que es mereix) ell quasi sempre s’infravalorava, pensant en una ostentació de lluita permanent que els seus quadros encara podien ser millors. Aquell home que havia nascut en la dècada dels 30 del passat segle en el “carrer de la Vieta” de la nostra ciutat, va mantindre durant tota la seua vida el seu castellonerisme acèrrim, impedint segurament aquest tarannà, el seu reconeixement en el món de la pintura a nivell nacional o internacional. Però ell així era feliç i no li demanava una altra cosa a la vida. Eixe amor a la nostra terra va ser el que li va fer pintar diferents escenes costumistes que per la seua peculiar indumentària es confonen entre la nostra etnologia i les nostres festes. Resolent un dels grans enigmes que moltes vegades es planteja el “Món de la Festa” amb una paraula fàcil però plena de contingut, CULTURA, en realitat el que defenem és la nostra forma de ser històrica, la nostra pertinença al “cresol de cultures” que tan bé explicava el volgut i popular alcalde Jose Luis Gimeno, en definitiva, la nostra CULTURA. El seu pas per l’Escola d’Arts i Oficis de Castelló amb els mestres Michavila, Colón i Català, entre altres, marcaria el seu destí per a tota la vida. Van definir amb pintura, llenç i cavallet la que hauria de ser la seua vida futura fins a la mort en el seu volgut Castelló en les acaballes de l’any 2001. La intensitat dels seus colors i la força del seu traç eren paral·leles a la intensitat i força del seu caràcter i com també em va advertir Tomás, especialment singular. Les anècdotes se succeeixen en la meua ment. D’aquelles tertúlies en la seua última època en la plaça Santa Clara, em va quedar gravat el “bambar”... “al plaer de no fer “res”, li diem el “bambar”. La seua eterna companya María Teresa, a la que també admirem pels seus dots artístics i la
140
L’artista Pepe Sabat
seua gran humanitat, volia que Pepe pintés més i molt més, no per una qüestió egoista, com insinuava ell en pura xanxa, sinó perquè ella estava convençuda de les grans virtuts creatives i plàstiques del seu volgut marit. Permanentment aquell advocat, segons alguns, humanista, segons altres, i pintor per a tots, ens il·lustrava amb la saviesa que dóna l’edat i la qualitat humana per a convèncer-nos de que era prou pintar el que és necessari per a “menjar i fregir”. L’important era poder “comprar” el temps per a fer el que a un li vinguera en gana i si és el cas era escoltar Antonio Molina, debatre sobre la Llengua Catalana i “Bambar”. Però, en realitat, també agradava de parlar de la pintura, la festa o Castelló. I així ho vaig poder comprovar moltes vegades, però em vénen al cap tres situacions especials pels contertulians i les formes. Un menjar, un sopar i un cafè, en els que van exercir d’amfitrions María Teresa i Pepe en “el seu Vaixell”. El menjar el vam compartir amb José Ripollés, Jose María Mulet, Miguel Mulet i les seues dones. El toc de la cervesa en la paella va ser el meu gran descobriment en aquella jornada, no sé si per la cervesa o per la cocció, però Pepe ens va obsequiar amb una magistral paella, amb la mateixa mestria que utilitzava per a fer eterns i espectaculars, les nostres cases, els nostres paisatges, les nostres persones, sobre el llenç. El sopar va ser amb Jose Luis Gimeno, Carlos Fabra, Manenes i Mampa, i en la foscor d’aquell saló tímidament il·luminat, ens va fer descobrir on es trobava l’autèntica essència de l’Impressionisme i com gaudia d’aplicar-la a tants i tants paisatges, però sobretot, al seu volgut Passeig de Ribalta, que tantes i tantes vegades va pintar amb els seus embolicats jardins i grans perspectives. I el cafè el vam prendre sols, Pepe i Miguel Angel, en l’entrador de la seua masia en la urbanització Mas d’En Gaeta, i allí sobre aquell “brancalet de pedra seca de Borriol”, vaig poder gaudir de la conversació il·lustrada, intel·ligent, convençuda i convincent d’un gran artista i una gran persona, que va amar la cultura, als seus, a Castelló i a les seues gents, però que sobretot va amar i va gaudir la vida.
141
Articles
Soler Blasco Autor: Antonio Gascó (Cronista De La Ciutat) Naix el 14 d’abril de 1920, a Gandia, venint els seus pares de camí cap a Castelló que era el seu lloc de residència. Als nou anys, la família es trasllada a Barcelona, on, Juan Soler Blasco, inicia la seua formació en l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi romanent fins als dotze anys, en que, novament, el trobem a Castelló on és alumne de Tomás Colón. Reconeguda la seua vocació artística marxa a València a estudiar en Sant Carles, ingressant en un taller de fallers, per a costejar-se la seua estada, que és molt preocupada, per falta de recursos, ja que les diputacions de Castelló i València van desestimar concedir-li una beca. Després de la guerra, treballa amb Porcar i, òbviament cau davall el seu influx en la pintura de paisatge. També fa quelcom d’escultura (la imatge de Sant Roc de Vora Sèquia) i exposa en algunes col·lectives d’Educació i Descans, fins que es marxa a Sant Sebastià on entra en contacte amb Ricardo Baroja (germà de l’escriptor Pius Baroja) , Gabriel Celaya i els músics Ramón Usandizaga, Urteaga, Guridi i Sorozábal, en els que, el que criden “llevantí-donostiarra”, troba suport. En la galeria Hernández, penja la seua primera individual que es veu coronada per l’èxit. D’ací passa a Bilbao i amb els beneficis realitza un viatge d’estudi a França. Torna a Sant Sebastià, on decora l’escalinata de la Diputació Provincial, a base d’uns grans murals i, a línia seguit, l’església de Mirandola. Amb anterioritat, a Castelló, havia realitzat pintura mural, així la lluneta del menjador del Casino Antic en què va tractar un gènere costumista, amb influències de Benedito i Ribera. A Madrid, a on marxa després del seu recórrer per unes quantes capitals, s’assenta en el carrer Vázquez Mossa, tenint gran relació amb el poeta Bernat Artola qui li va escriure diverses presentacions en catàlegs. L’encàrrec de part de José Ferrandis, a instàncies del Doctor Esteve, de pintar els panells de la sala noble del palau de la Diputació de Castelló li torna a la seua terra en 1951. La confecció dels esbossos la va fer compatible amb la il·lustració, per a l’editorial Gold Men, de portades de novel·les policíaques i del Far West, que firmava amb un pseudònim. En els murals -pintats a l’oli sobre llenç- representa els personatges més importants de la història de Castelló i els fets històrics, en unes composicions que tenen tant de cròniques com d’al·legòriques i en les que va utilitzar com a models a personalitats de la política i la cultura de l’època com José Ferrandis, Vicente Traver, Eduardo Codina, José Barberá i altres. Conclòs l’encàrrec, retorna a Sant Sebastià, i a continuació passa a França: La Rochelle, Sant Martí, Bordeus, Montpeller, Ille de Re, Sête, Brest i fins a París... on continua treballant i exposant amb un cert èxit, com ho demostren les referències dels rotatius de l’època: El diari basc, Hierro (1953) , Le Dépeche (1955) , Le Meridional (1956) i Midi Lliure o La Marsellaise... A París roman algun temps, abans de traslladar-se a Bèlgica, Holanda i Itàlia, després d’un lapsus en
142
Soler Blasco
què torna a Espanya, per a tornar novament a França. És l’esperit aventurer que li va acompanyar sempre al llarg de la seua vida. Les exposicions en unes quantes capitals franceses, París (Artistes Reunits) , Bordeus, Montpeller, Sête, etc. li van permetre traure alguns diners, que després era invertit en nous viatges, que quasi sempre venien a acabar, almenys una vegada a l’any, a Castelló on un bon cercle de la societat, començava a admirar-li. No obstant això, encara va provar fortuna en un concurs organitzat a Alacant: la Biennal de 1960, en la que va obtindre la primera medalla; satisfet el seu amor propi, mai va tornar a exposar la seua pintura per als concursos, ja que els considerava immorals, ja que deia que “Un quadro pot agradar o no, però això no és obstacle perquè s’establisca una pugna entre ells; l’art no és una guerra, és una expressió plàstica i per tant lliure”. A finals dels cinquanta coneix la localitat alacantina de Xàbia que li produeix una grata impressió; tanta que allí, posteriorment, instal·larà el seu estudi de pintura, en el carrer Santa Llúcia, número u, on passa a viure amb sa mare, tenint en compte que el seu matrimoni, del que va tindre dos filles, va ser un fracàs. Actiu en pro de la cultura, a Xàbia va organitzar una fundació de jóvens als que va ensenyar a pintar. També va preparar un museu a on van anar a parar totes les peces que va trobar en les seues retrobes arqueològiques per la contornada o altres que va aconseguir en els seus viatges en totes les capitals espanyoles i estrangeres en què va anar exposant. El seu prestigi local li va portar a empunyar la vara d’alcalde de la localitat durant quatre anys, en el període democràtic de 1977 a 1981. No obstant això, no abandona Castelló, on té fondes arrels i fecundes amistats. Bona prova d’això és que des de 1965 exposa, anualment, en l’acabada de crear, Sala Derenzi, els seus motius costumistes amb motiu de les festes de la Magdalena. Mai va faltar a elles i sempre van tindre en ell, el seu millor panegirista plàstic -a l’extrem que va arribar a sistematitzar un estil festiu costumista d’este gènere pel qual tenia devoció tota la burgesia local- i un dels seus més fecunds col·laboradors. El seu afecte amor a la seua poble natal es veia en totes i cada una de les col·laboracions que va realitzar per a les institucions festeres locals. Els anys seixanta i setanta, són la seua època de major activitat amb exposicions en unes quantes capitals espanyoles i nombrosos encàrrecs de decoració mural, com la capella església del convent de les Mares Agustines, de Xàbia, l’altar major de l’església arxiprestal de Massamagrell, també altres per a les esglésies de Santa Anna i Sant Bartomeu, a Alacant, l’altar major
143
Articles
Soler Blasco
de la parròquia de Sant Vicent Ferrer (1979) , i el monumental Viacrucis de Lledó (1959) ambdós de Castelló de la Plana. També ací rectifica, en 1980, el panell central del saló noble de la Diputació Provincial amb una al·legoria a la Província cobrint l’antic que presentava un gran retrat del general Franco, pintat molt en la línia de la iconografia del règim. Un atac de cor va acabar amb la seua vida en 1984 precisament el dia de la seua onomàstica. Poques dates abans del seu òbit hi havia llegat a l’Ajuntament de Castelló la seua obra “L’Espantall de la Vanitat” que li va representar en la “I Mostra de Pintura Castellonenca”. En la seua abundant activitat pictòrica cal dir que va exposar en quasi tota Espanya, en USA, França, Canadà, Uruguai, Caracas, Itàlia i en el Museu d’Oquendo. Va estar proposat per a pintar uns murals per al palau de Mèxic i no els va poder atendre per desgràcies familiars. Els seus quadros es troben, a més, a Alemanya, Anglaterra, Suïssa, Mèxic, Filadèlfia, Califòrnia i Nova York. En la seua obra hi ha hagut moltes influències: així Porcar, Benlliure i Sorolla en els inicis, Zuloaga, en l’època basca, els impressionistes francesos (Renoir i Degas en particular) , com s’evidencia en el seu quadro “Xiquetes de blau i roig” que conserva la col·lecció del Casino Antic, Benedito en la seua breu etapa madrilenya... Dominador del procediment i artista manyós en tots els gèneres, va cultivar per igual, en figura, bodegó i paisatge, l’aquarel·la i l’oli. Era un bon dibuixant, un millor anatomista, i un tècnic del color que sabia col·locar amb enorme gràcia, expressivitat i bon donaire, creant una atmosfera impressionista de trets enrogida de llum fogosa i colors vius, on situava les figures, plenes de dolçor i encant en el seu sempre sensitiu ritme. El paisatge el va tractar d’una semblant “manera” a la dels seus retrats, amb delicadesa, però amb gran soltesa per mitjà d’una pinzellada llarga molt semblant a la de Sorolla, encara que amb uns colors molt distints: cels blaus foscos, i colors sensuals, ocres, grocs i rojos, per a aconseguir efectes, de vivor i de lluminositat. La seua pintura es caracteritza per una intensitat lluminosa i mediterrània, però si bé es mira, la qual cosa queda d’ella quan se la contempla és una sensació de deliciosa frescor, una intel·ligència més sensible i humana que una altra cosa. Com Madrazo, Brull, Ribera o el primer Porcar, agradava de pintar xiquets. Els seus són uns xiquets pensatius que prolonguen en la clausura dels marcs la seua meditació. Deia Ortega, que Azorín era el mirament del vulgar. De Soler Blasco, mediterrani, podria dir-se que és el mirament de l’infantil. Les seues escenes tractades com a apunts i realitzades amb la gràcia de la naturalitat, expressen tot el que incessantment naufraga en el pensament d’un xiquet: un instant de melancolia o un simple indici de felicitat en la mirada, o el primer desànim... En el seu últim vessant de la pintura, arriba a una mescla de formes realistes i avantguardistes en què no falten l’abstracció, el taxisme i l’hiperrealisme en un estil que ell eufemísticament va denominar “Tot art”. En ell busca l’expressió del mòdul central de la seua pintura, recalcant línies de contorn, partint del realisme i arribant a l’abstracció, així tot cobra un sentit i s’expressen aspectes de l’esperit.
144
Tasio Autor: Roberto Pérez de Heredia i Valle Quint fill d’Eustasio i Vicenta, va nàixer a Castelló el 29 de juliol de 1928 i va morir el 5 de novembre de 2004, a Benicàssim. Dels 12 als 18 anys va començar a pintar amb plomes d’au i va assistir a classes en l’escola d’Arts i Oficis, on es va iniciar a pintar del natural. Va obtindre premis en concursos juvenils i, enfront del seu oli “Botella davant de l’espill”, va pensar: “De esta me’n vaig a Paris i em menjo el món”. La seua esplèndida trajectòria es va veure recompensada amb la concessió d’una beca que li permetria entre 1948 i 1954 poder realitzar els cinc cursos oficials de Pintura i Professorat de Dibuix en l’Acadèmia Central de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid, obtenint brillants notes. Va viatjar a Paris visitant els seus museus, intentant trobar la solució als problemes del corrent impressionista. Va visitar Brussel·les, Anvers, i Amsterdam. La UNESCO el va invitar a enrolar-se en el Camp de treball de Brunisse (Holanda) . Va visitar Breda i, a Amsterdam i va participar en una exposició oberta que li va valdre el títol de “Mag de l’Aquarel·la”. En 1945 una beca de la Diputació de Castelló li va permetre traslladar-se a Itàlia i, allotjat en l’Acadèmia Espanyola de BB.AA de Roma, va estudiar els seus museus i li va ser concedida la Medalla de Plata d’un concurs per a “stranieri”. Després va iniciar les seues exposicions individuals. De 1958 a 1970, es va dedicar a tasques de decoració i fabricació de mobles rebent diversos premis com “l’Històric del moble” Entre els 42 i 53 anys, Tasio va tornar als seus pinzells i la seua paleta. Va reprendre les seues exposicions, per a completar més de vint mostres (inclús a Paris i Bonn) superant més de 500 obres. La dècada dels 70 va ser un temps d’esplendor, en el que veuen la llum les seues primeres “aquarel·les blanques”. A pesar de la seua invalidesa, causada per un accident de tràfic, entre 1981 i 2002, va visitar Venècia i les illes gregues i va ser capaç d’oferir-nos 50 exposicions. Amb un esforç ímprobe, va treballar prou per al 15 de setembre de 2002 inaugurar, il·lusionat, la que seria la seua última exposició d’aquarel·les constituint un rotund èxit, amb el que va culminar el seu cicle artístic vital. Després ja no va tornar a pintar. D’este curt període deia: “Estic molt a gust a casa. Els amics em visiten sovint [...] des d’ací veig la llum matutina, eixa llum que m’és tan propícia. Este és el meu ambient i el disfrute, sobretot, amb la gent que vullc.”
145
Articles
Traver Calzada Autor: Antonio Gascó (Cronista De La Ciutat) Traver Calçada és un pintor històric i ho és per moltes raons. Ho és per la seua acomodació a una diversitat d’estils en què predominen procediments que determinen el llenç com a suport i el pinzell i el collage com a utensilis d’elaboració. Llunyà de les hui molt habituals propostes de la instal·lació, happening, o els referents audiovisuals, no per això desdenya la implicació amb les referències socials dels nostres dies. En més, continua sent un narrador compromès de la crònica del dia a dia, a l’extrem de dreçar-se com un agut comentarista de sagaç visió plàstica. És històric perquè ja forma part de la història de la pintura del País Valencià amb projecció nacional i encara internacional, com ho demostren les diverses i prestigioses exposicions efectuades del seu treball, algunes amb reivindicació antològica, relatades en catàlegs i ressenyes periodístiques firmades per prestigiosos comentaristes, experts i encara figures de la docència especialitzada en les belles arts. Ho és també perquè la seua labor s’exhibeix en centres institucionals, esglésies, institucions, museus i col·leccions particulars... amb la consideració que mereix la comesa sancionat com prestigiós i reverencial. I ho és, finalment, perquè mig segle de fecunda labor pictòrica ja significa molt. Traver es compromet amb el dia a dia i ho pateix en el seu treball, en una preocupació per la forma, pel contingut i per la tècnica, per la tradició i per la modernitat, per la realitat i per la filosofia. També pel compromís social amb el seu temps, per la lluita contra la misèria, les desigualtats i per la llibertat. En suma per l’autenticitat més genuïna de l’art. Traver és un pintor amb majúscula, que mereix, sens dubte, el títol de mestre de mestres, encara que ell en la seua modèstia, quasi franciscana, es considere deixeble de tots. Traver Calçada és un artista que desprecia la seua pròpia llegenda i que es considera a si mateix com un treballador de l’art, que inclús en el seu viure es fixa diàriament un horari fabril de producció, molt superior a què exigeixen els convenis laborals. Un artista reservat i generós, que malgasta cordial afabilitat altruista, per a ajudar a quants col·legues i aficionats requereix de la seua competència. Un artista preocupat que desperta admiració i respecte. Tal vegada per això la seua apa-
146
Traver Calzada
rença tímida, reservada, bondadosa, en certa manera ingènua, amb quelcom d’estigma monacal, però gegant en la seua professionalització, exerceix una seductora fascinació de què ell mateix tal vegada no és conscient. Un artista que viu, d’una manera pròxim a l’ascetisme, apartat del sarau de la urbs en una àmplia masia, de parca arquitectura, entre camps fèrtils de tarongerar, dedicat al seu treball i a gaudir de la vida familiar i dels plaers elementals, però que no per això deixa d’estar pendent de la informació diària, ni dels esdeveniments culturals. Un artista que viu amb senzillesa, declinant la seua presència en festes bullicioses i a qui l’èxit, o com menys l’admiració excepcional que suposa en el públic el seu treball, no li han fet fugir de les llars i els costums, en certa manera idíl·liques, quasi horacianes, que evocava el poeta... El nostre pintor posseeix una sèrie de referents argumentals que han sigut seqüencialitzats i reiterats en els seus treballs. En la seua producció molt diversa d’arguments, ha tingut fixació per alguns temes que han suposat variacions, amb un propòsit semblant al del tractament musical. El taller del pintor, (modificat en dos ocasions i des del 2003 ampliat amb una segona nau, exempta, de grans proporcions) és, en la seua amplitud, plena de quadros, llibres, andròmines, estranys utensilis polsegosos... un obrador novel·lesc que bé podria acostar-se al de Courbet, i... per què no, a què serveix d’escenari al primer i tercer actes de l’òpera La Bohème de Puccini, una de les més líriques i emocionants tragèdies de la música del segle XX. L’ambient en què diàriament treballa ho evoca i ell se sent realitzat en el seu ambient, que demana música i normalment se la concedeix, seductorament motivadora. És evident que per al pintor de Borriana la música és cardinal en la seua vida i, per descomptat també en la seua obra. La música com a art en si mateix per a ell significa l’èxit, l’apoteosi, el clímax... si no hi ha altre remei l’esperit, el triomf d’allò humà en el bot cap al celestial i immaterial, la possibilitat d’accedir a un cert territori superior, llunyà de les mans però possible per a la ment. És l’èxit del raciocini, de l’inefable, el triomf de la sensació. És més, la seua obra pictòrica, tant la que es referma en la figuració, com la que explora en l’informalisme, la pensa, la intueix, o l’elabora, com una busca d’un moment d’harmonia en què els elements que conformen el motiu (reals o sensitius) funcionen. Al llarg de la seua dilatada producció de més de quatre dècades, entre imatges plaents i radiants, hi ha una reiterada estètica de l’excentricitat i allò que s’ha degradat, inspiració esta última, en particular, que molts artistes han cultivat, però Traver no està en eixa tessitura. Accepta la desgràcia com a arrancada, però ell en el seu apol·lini anhel de bellesa, la busca com a estigma de la bondat i l’amor. Tendeix a això i voldria convertir-ho en un ideal artístic i humà, però és conscient d’eixa una certa inèrcia (que arriba a maleir) que actua en el seu subconscient i li porta a pintar eixos ingredients tràgics. Redundant en un concepte repetit, caldria dir que si en el seu idealisme pretén fer art per amor, realment s’adona de que el que li impulsa a prendre els pinzells és la irritació, o l’odi cap al que en l’entorn reprimeix o condiciona, quelcom que es corporeïtza en «l’altre» la presència de la qual ocupa espai específic, el de la qual poder disminueix el propi, la riquesa del qual genera la pobresa privativa, la llibertat de la qual esclavitza... És per això pel que amb la seua labor intenta establir un cert orde, una certa justícia o com menys, donar referents per a poder ser receptius davant de la iniquitat externa. Açò portaria a adonar-se dels artistes que es creuen déus, perquè amb la seua obra han pretès erigir un dogma d’integritat. A l’hora d’establir una sèrie d’assumptes fonamentals sobre els quals treballa el pintor, veurem que, amb una certa insistència, es repeteixen alguns que arriben a convertir-se en verdaderes temàtiques de continuïtat. És la seua una pintura erudita fruit d’una formació sorgida de l’atzar de les lectures literàries, de temes històrics i filosòfics, fins a l’extrem que, en conseqüència, el
147
Articles
Traver Calzada
passat ofereix una gran quantitat de referències --es el que ha cridat encertadament Bonet Corretja memòria d’un món en què l’objecte queda consagrat en una categòrica substantivitat. Però és la seua una pintura que arranca de la quotidianitat i immediat, és per això pel que la creativitat de Traver, sempre troba tema, perquè en l’objecte trivial topa amb el metallenguatge recòndit que hi ha en el seu si més profund. D’ací que la seua obra en tot temps resulte tan sincera, perquè ell creu en el que veu i descobreix l’ànima dels assumptes, que és tant com esencializar-los. La suma d’eixes ànimes en equacions diverses, crea unes qüestions argumentals moltes de les quals són reiterades en la seua producció. I curiosament, el nostre millor pintor pateix diàriament el patiment del pescar, per dur a terme l’obra perfecta que ell mateix s’exigeix. El seu destí pertany a la història i al seu veredicte s’acull. I és que la insatisfacció tal vegada siga la qualitat que millor defineix la seua personalitat d’artista, per això la seua comunicació sempre ens haurà de resultar commovedora, perquè és fruit de la inquietud sempiterna de l’autor, que ha fet d’ella una verdadera moral estètica. De molt pocs artistes es pot dir tant, quasi de cap es pot parlar de tanta qualitat en la seua obra i preocupacions tan fondes.
148
Traver Griñó Autora: P.Bellés (viuda de Daniel A.Traver Griñó) Esta crítica va ser escrita per Gonzalo Port, en el periòdic Mediterrani. És dels anys 77 o 78 que és quan va començar les exposicions d’aquarel·les en la sala Aryce en Hort Corders. Li van donar la data de la Magdalena. Va ser un esdeveniment perquè el còctel va ser de “figues albardaes” i “bunyols” molt típic de les festes. Els amos eren els germans Juan Antonio i Salvador Beltran. En aquell temps Daniel A. Traver Griñó exposava en la Sala Derenzi en una pintura de matèria, composta de farina, cua transparent i anilines. Tot damunt d’una cartolina alemanya grossa i apegada en fusta. La Sala Derenzi tenia molts aquarel·listes bons, com Ceferino Olivé, Guillem Fresquet, Villarroig, Visconti etc. Quan la Sala Aryce per mitjà de Salvador ens va oferir la sala per a exposar aquarel·les, ja que abans s’havien portat algunes obres de Daniel per a exposar-les en aparadors de Vila-Real. Van agradar molt, i així va nàixer l’oferiment. Daniel com a persona recta que era, li va demanar permís a Emilio Hernández llavors encarregat de la Sala Derenzi . Ja que ells van ser els primers a donar-li sala per a exposar. Com exposava la pintura de matèria i aquarel·listes tenien de molt bons, no li va importar que fera una exposició d’aquarel·les en una altra sala. Les fotos que va aconseguir Daniel per a fer l’exposició de temes antics de Castelló li les va facilitar Manolo Llopis. Llavors venia molt a visitar-lo, ja que vivia en la Plaça de Joan XXIII o prop, i nosaltres en el carrer Sant Roc (la raval de Sant Fèlix) En les primeres exposicions, encara treballava d’il·lustrador de postals nadalenques, estampes de comunió, paper de fantasia per a una editorial de València, la Subirats Casanovas. Érem una família composta de cinc persones, matrimoni amb tres fills. Jo ama de casa. Així que fins que no es va veure segur perquè tots poguérem viure del que guanyava amb les seues obres, no es va deixar l’editorial. Totes les seues il·lustracions les pintava amb aquarel·la, que és un art prou difícil d’executar. Els grans aquarel·listes deixen el blanc del paper pur, no fiquen aquarel·la blanca (que també és legal) però es diu, que no és el mateix pintar a l’aquarel·la, que amb aquarel·la. Té molt més mèrit el saber deixar les parts blanques de l’obra amb el fons del paper.
149
Articles
Vidal Serrulla Autor: Javier Vidal i Nebot El pintor Francisco Vidal Serrulla va nàixer a Castelló el 2 de juliol de 1923, en una casa situada en l’actual Avinguda del Mar, llavors carrer de D. Faust Vallés, als voltants de la sèquia major i de la tàpia de l’asil. Son pare Paco Vidal era un pintor decorador ben considerat en el seu ofici i aficionat també, encara que ocasionalment, a pintar. Sa mare Trinidad es dedicava a les labors domèstiques. Va tindre una germana, menor que ell, Trini, que encara viu. En els seus primers anys de vida va estudiar en el col·legi Bisbe Climent i posteriorment en les Escoles Pies. La guerra civil el va sorprendre en plena etapa formativa, i va suposar la impossibilitat de seguir amb estudis superiors. Acabada aquesta va haver d’incorporar-se a treballar amb son pare en el taller de pintura. Però això no va implicar l’abandó de la seua inquietud artística i cultural. A les vesprades a l’acabar el treball estudia delineació en l’Escola d’Arts i Oficis, i també per estos anys va ser deixeble de Tomás Colón i de l’aquarel·lista Pedro Villarroig. També li va influir l’amistat de son pare amb el pintor Porcar. Des de 1941 comença a exposar, primer en les mostres d’Educació i Descans, aconseguint eixe any la primera medalla provincial amb un bodegó. L’evolució notable del seu interès i dedicació per l’art li porten a ser responsable del grup artístic d’Educació i Descans i a l’organització d’exposicions. És en eixa època quan resideix a Madrid durant una temporada assistint allí a classes del Cercle de Belles Arts i relacionant-se amb Vázquez Díaz i amb Adsuara. La seua incorporació a files va truncar esta incipient etapa formativa. Destinat a Girona, la seua habilitat per al dibuix tècnic, li va portar a col·laborar amb el cos d’enginyers en la realització de construccions militars. En 1952 es va casar amb Genoveva Nebot, matrimoni del què van nàixer tres fills, Carmen, Amparo i Javier. La dècada dels 50 va suposar el compatibilitzar la seua tasca de pintor decorador, calia sostindre la família, amb la cada vegada més creixent vocació artística. Viatja a París a conèixer de primera mà les novetats en pintura.
150
Vidal Serrulla
Va ser a principis dels seixanta quan abandona definitivament el seu treball de pintor decorador i es dedica en cos i ànima a la pintura artística. En 1960, en les acabades de crear Galeries Bernad, aconsegueix el premi d’aquarel·la; eixe any exposa també a Madrid. En 1961 exposa a Barcelona, València, Salamanca, Saragossa i en la Corunya. En 1962 li premien en la biennal de Saragossa i en el Saló de Tardor de Palma de Mallorca obté la medalla d’or. En 1963 organitza el “I Saló Nacional de Pintura Contemporània de Castelló”. En 1964 exposa a Dinamarca. En 1965 aconsegueix el premi de la Diputació en l’Exposició Nacional de Segorbe. Durant estos anys és també una constant l’aparició d’articles sobre art en la premsa local. D’altra banda, la presentació de la seua obra en nombroses exposicions tant a Castelló com en altres ciutats d’Espanya serà ja una constant durant tota la seua vida. És també en esta època dels seixanta quan, amb un grup de notables intel·lectuals de Castelló, amb la presidència de Luis Prades, participa en la refundació de l’Ateneu de Castelló del que tants anys va ser secretari, i al que tantes hores, il·lusió i interès va dedicar. En els anys setanta continua pintant i exposant i a més dóna classes de dibuix i pintura en el seu estudi i en el Col·legi dels Escolapis. En 1974 es publiquen dos llibres sobre la seua vida i obra. En 1984 coordina com a secretari la “I Mostra de Pintura Castellonenca”. Els anys 80, fins a la seua mort en 1996, són els de la consolidació i la maduresa pictòrica. Aconseguint un total de quasi 100 exposicions, i obres en moltes institucions i col·leccions privades d’Espanya i de l’estranger. Va ser un artista total, amb ple domini de la tècnica, tant de l’aquarel·la com de l’oli, així com de qualsevol temàtica des del paisatge a la figura, passant pel bodegó o el retrat. L’any 2011 l’exposició realitzada en el Museu de Belles Arts denominada Vidal Serrulla “la Mística del color”, el comissari del qual va ser Antonio Gascó, va mostrar de forma extensa la magnitud de la seua obra. El catàleg de la mateixa dóna adequat testimoni d’això. Del seu amor a la seua ciutat no són testimonis tan sols els seus quadros, en els que ha quedat reflectit cada racó de la mateixa i cada paisatge; des del port i la platja, fins a la Magdalena i Lledó; sinó també la dedicació constant als àmbits de la cultura local des de l’Ateneu; en les festes de la Magdalena col·laborant com a dissenyador de l’escenari de la Pèrgola o com jurat en concursos de Gaiates; en les comissions de “festes de carrer”; la seua col·laboració amb entitats benèfiques; fent classe en les aules de la tercera edat; en la comissió pel títol de Basílica per a Lledó. Una passió per Castelló que irradiava i que va saber transmetre’ns.
151
Articles
Programació DISSABTE, 22 DE MARÇ 12’00 h. 16’00 h. 23’00 h. 23’00 h.
Anunci oficial de les Festes i Mascletà a la Plaça Primer Molí. Cavalcada del Pregó Trasllat de les nostres Gaiates al carrer Sant Roc. Animació musical a la plaça Botànic Calduch.
DIUMENGE, 23 DE MARÇ 07’00 h. 08’00 h. 19’00 h. 19’00 h. 23’00 h.
Repartiment de canyes i cintes a la Plaça Major. Missa de Romers i, en finalitzar, Romería de les Canyes. Tornà de la Romería i Processó de Penitents. Desfile de les Gaiates. Animació musical a la plaça Botànic Calduch.
DILLUNS, 24 DE MARÇ 10’30 h. 15’00 h. 17’00 h. 20’00 h. 24’00 h.
Cavalcada Infantil. Inaguració de la Carpa de la Gaiata. Animació Infantil en la Plaça Botànic Calduch a cargo de Terra Màgica. Cantajocs, pintacares i globoflexia. Encesa de les Gaiates a l’Avinguda Rei en Jaume. Trasllat de les nostres Gaiates al Sector (Plaça Botànic Calduch)
DIMARTS, 25 DE MARÇ 12’00 h. 17’00 h. 21’00 h. 22’30 h.
Obertura de la Carpa. Animació Infantil en la Plaça Botànic Calduch a cargo de Terra Màgica. Festa de disfresses amb discoteca infantil. Entrega de Premis a la Plaça Major. Sopar de pa i porta.
DIMECRES, 26 DE MARÇ 11’00 h. Obertura de la Carpa. 17’30 h. Xocolatada i Animació Infantil en la Plaça Botànic Calduch. 21’30 h. Sopar de pa i porta.
152
DIJOUS, 27 DE MARÇ 12’00 h. 17’00 h. 21’30 h. 23’00 h.
Obertura de la Carpa. Cos Multicolor, a l’Avinguda Rei en Jaume. Sopar de pa i porta. Animació musical a la plaça Botànic Calduch.
DIVENDRES, 28 DE MARÇ 12’00 h. 17’00 h. 20’00 h. 22’00 h. 23’00 h.
Obertura de la Carpa. Animació Infantil en la Plaça Botànic Calduch a cargo de Terra Màgica. Show de màgia, pintacares i globoflexia. Visita de les Reines al nostre sector Brancal de la Ciutat. Sopar de Socis. Animació musical a la plaça Botànic Calduch.
DISSABTE, 29 DE MARÇ 12’00 h. 15’00 h. 22’00 h. 23’30 h.
Obertura de la Carpa. Ofrena de flors a la Mare de Déu del Lledó. Sopar de pa i porta. Actuació Musical a càrrec del grup “The Bitters”.
DIUMENGE, 30 DE MARÇ 12’00 h. 14’00 h. 17’00 h. 18’00 h. 22’30 h. 22’45 h. 23’00 h.
Obertura de la Carpa. Concurs de paelles. Animació Infantil en la Plaça Botànic Calduch a cargo de Terra Magica. Trasllat de les nostres Gaiates. Desfilada final de Festes. Gran Traca Final. Magdalena Vítol.
153
Passatemps per als xiquets Com s´anomenen els nostres sectors gaiaters? Si unim les fletxes ho descubrirme…
154
Gaiata 1
Crèmor
Gaiata 4
El Grao
Gaiata 8
Brancal de la Ciutat
Gaiata 3
La Cultural
Gaiata 14
Sèquiol
Gaiata 19
Forn del Plà
Gaiata 5
Fadrell
Gaiata 16
Cor de la Ciutat
Gaiata 2
Castàlia
Gaiata 6
L’ Espartera
Gaiata 10
Porta del Sol
Gaiata 15
Tir de Colom
Gaiata 7
Farola-Ravalet
Gaiata 13
Hort dels Corders
Gaiata 18
Portal de l’ Om
Gaiata 9
L’ Armelar
Gaiata 11
El Toll
Gaiata 17
Sensal
Gaiata 12
Rafalafena
Busca les 7 diferències
Pintar segons els n煤meros
1. Roig 2. Verd
3. Marr贸 4. Blanc
5. Gris 6. Blau clar
7. Blau fosc 8. Negre
9. Rosa 10. Groc
155
Bones Festes!