qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasd fghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxc vbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui Carme Jurado i Say贸s opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfg hjklzxcvbnmrtyuiopasdfghjklzxcvbn mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwert yuiopasdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjklz xcvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty 1
Els deliris de Kronos
TEMPS AGREDOLÇ
I
Els miralls del passat, pregons de temors, esberlen els somnis del meu present. Cerco debades confort i plaer mentre em corquen angoixes poc complaents. On són els teus ulls, el teu càlid mirar? On són les veus dolces que se m’adreçaven? Només puc flairar l’orba solitud que acarona un ble dels meus sentiments.
Les flors es marceixen dessota els meus peus: hores tallades per un comptagotes. No veig més enllà d’un erm prat de silencis i demano a l’atzar que em doni la mà, i demano a l’enyor que de mi es compadeixi. On són els anhels que omplien el que era? On són els ocells que esbossaven un somni? No puc prendre més que un manyoc de mentides que broda la impotència amb un fil nafrat d’odi.
II
Mira’ns. Perplexos, sols damunt d’un llit que retalla el terra. És una imatge dolça, sens dubte. I, en canvi, estem tristos.
Però ballarem damunt els llençols quan el dia tombi i la calor embafadora es perdi dins el foc del crepuscle.
III
Perderem el camí, i amb les mans badades pregarem per la clemència dels oracles d’un temps sense fe. Perderem el camí, i jugarem, debades, a teixir la corda que ens nua el destí.
IV
Regala’m flors avui, que potser demà ja haurà florit el jardí dels somnis. Regala’m el somriure amorf d’un batec d’ales que retalla el cel i la lluïssor blana d’un mar nu de límits. Regala’m flors avui, que potser demà s’hauran marcit les del jardí dels somnis.
V
Bufava el Mestral i he badat la mà per aturar-lo. Però, com el temps, s’ha trencat entre els meus dits i ha fugit a corre-cuita.
VI
Vivim a l’habitació de les finestres virtuals on tan sols una s’obre al món real. Gaudim de les nostres flaires nuades per l’afany d’estar junts i ser un. M’amoixes cada vespre, perquè un bri de temps ens és permès, i evoquem l’eternitat d’aquestes dolces carícies. L’adéu ens esquerda quan el dia ens desvetlla. Els nostres dies són fills d’un instant.
VII
Filla de la ignorància, alço uns ulls arrossinats de tanta incoherència. El sol amoixa les teulades pinzellades pel vellut de la rosada: petons humits pels somnis que antany ens inflaven la vena de l’esperança. Hereva d’aquest engranatge social, d’aquest temps brut de xivarris, cloc els ulls arrossinats per l’orba existència. Una cigarreta rossa agonitza damunt un cendrer esquerdat.
VIII
Ara que anem vestits amb bordes mentides, ara que allò fèrtil ha esdevingut erm, ara que hem occit qualque utopia ...
¿Brodarem un estol de somnis, sobre el gris d’un cel las de misèria? ¿Retallarem bocins de rialla i somriure i els llançarem pels orbs carrers d’una ciutat marcida? ¿O sols filarem amb galivança el que no és i podria ésser un dia?
Ara que trepitgem al buidor de la vida, ara que respirem apatia i dolor, ara que tot es torç com una heretgia ...
IX
Moro amb la nit: la lluna pentina els cabells de la meva agonia. Neixo amb el dia: em pareix l’alba a desgrat de la meva esma.
X
De sobte, sola. I el bruit de converses alienes m’emborratxa. El fum de les cigarretes s’enfila, efímer, inconsistent. Fa un moment, algun desconegut ebri vomitava davant meu la cremor de les seves penes. Ara no hi és: tenia feina, ha marxat. De sobte, sola a la barra d’un bar.
XI
La solitud és, de vegades, una companya manyaga que amara, sense adonar-nos del que això suposa, el nostre temps amb pesada malícia. Llavors ens visita la tristesa, ocupa el nostre espai vital, ens esgota, ens desposseeix de l’única llum que pot trencar les estones d’ombra.
Tot són preguntes que mai no tenen resposta. Tocat no sé per quina absurda mà se sent un violí: l’arquet fa mal, d’això no hi ha dubte. Tot són preguntes, Joan Vinyoli
XII
Llauro amb les mans badades un sòl ressec per les rancúnies. Sembro els somnis dedins la terra amb els dits nafrats de fer força. No sé quan arribarà la pluja, no sé quan l’esperança amararà les llavors que ara endreço en el camp erm que posseeixo. Però si enguany hi ha sequera, demà arrancaré, de nou, les males herbes i remouré amb les mans la terra i els dits em sagnaran altra vegada i ompliré el que sóc de nous somnis.
XIII
Veniu-me a veure. Estic sola i tinc por de la malenconia. Ja fa massa dies que jugo unes cartes marcades per perdre. Veniu-me a veure.
EL TEMPS DELS ALTRES
ENCARA
Encara li sembla un malson, però l’enyor li furga els dintres. L’adéu fou fràgil com un cop d’alè i la calor embafadora de l’estiu va esdevenir una gèlida carícia. Llavors, sols restaven les llàgrimes. Les llàgrimes que omplen la buidor d’una mancança amb gust salobre; les llàgrimes, bocins de mar, esquitxos de dolor damunt la sorra.
Encara és víctima d’un record, d’un escurçó que li nafra els dintres.
LA VEÏNA
Potser té cinquanta anys, potser atrapa els seixanta, i amb un got de ginebra com a company fidel, ressegueix el camí de les gotes de pluja des de la finestra closa d’un trist apartament. Geranis al balconet: esquitxos de sang tèbia damunt l’ombra d’un somni. Ulls tèrbols, amarats per una folla ebrietat que pinta de solitud els contorns de la tardor que l’embolcalla.
El primer dia ens atordí la fressa terrible de les màquines. (...) La Creació, Miquel Martí i Pol
OBRER
El van tancar en una fàbrica quan era massa jove. L’alegria que li era amiga fou burlada pel desgast d’una obstinada rutina. Es llevava a les quatre, quan la son era ferma. I així li robaven els somnis que pot tenir un home senzill. Va envellir a la fàbrica, a recer d’una màquina que pudia a borra i acer.
INDIGENT
Qui sap qui és, però cada dia comparteix el pa amb els coloms del passeig. No és alt, tampoc baix, però camina sense esma per carrerons i carrers. Potser és gran, potser no tant, però porta la tristesa ancorada en uns ulls color de sorra humida i fa por als infants, perquè va brut, perquè les mares els ho diuen. Qui sap qui és, però hi és.
ERRANTS
Dues ànimes errants fan tentines damunt l’asfalt vestit de lluna. Dues siluetes anònimes fan ziga-zagues en un espai farcit de massa rectes. Potser són dos homes, un home i una dona a voltes semblen. La foscor els embriaga i s’allunyen fins que esdevenen un dubte.
L’HOME SOL DEL BAR
Als llavis, un cigar d’aquells que puden. El fum, esprimatxat, voleia pel bar. Rodona, la panxa. Nu de cabells, el cap. Mirada engrunadissa. Copa borratxa d’una buidor malaltissa. És l’home sol del bar.
LA DONA SOLA DEL BAR
Una dona s’unta els llavis amb anís. Una copa s’unta els contorns amb carmí i, després, reposa plena de no-res en una taula de fòrmica freda, al costat d’una cigarreta que tus i vomita cendra en la seva agonia.
Una dona s’unta els llavis amb no-res i, èbria de solitud, endreça els seus somnis.
ELS AMANTS
Des del balcó estant, ell se la mira amb un triomf malèfic dibuixat als llavis. Furtiva, ella es perd protegida per la fosca. Ara, sols hi ha un llençol tacat per la mentida, una mare traïdora i un marit cornut.
(...) Té el diari al davant, perquè ningú li fa companyia. Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos. Sap que el temps ha passat sense cap goig, que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia. És vell, prou que ho sap. És vell, prou que ho nota. És vell, prou que ho veu cada instant que plora. És vell i té temps, massa temps, per veure-ho. (...) I se’n recorda del seny, el mentider, com el seny li va fer aquest infern quan a cada desig li deia: “Demà tindràs temps encara”. (...) La taverna del mar, cançó d’en Lluís Llach adaptació d’un poema de Konstandinos Kavafis
EL VELL DEL PASSEIG
Un vell de mirada marcida contempla els coloms que, afamats, l’envolten. Les mans, tan cansades, tremolen damunt un rosegó de pa que engruna i els dóna, qui sap si per manca de gana, qui sap si per compassió. Alena el seu aire amb esforç, però, alhora amb fal·lera: potser demà serà tard i no podrà respirar-lo.
TEMPS D’AMOR
I
Caminem no massa lluny l’un de l’altre, cofois de les hores que compartim. El sol ens distreu de la llòbrega distància que embruta el tarannà dels dies feiners. Dansem damunt l’asfalt que nodreix la ciutat que ens acull, i riem amb les boques esberlades i tallem el fil que ens cus les cabòries.
II
Saps que t’enyoro i que et voldria prendre, que no fos el record sinó tu aquell qui sadollés aquest matí. Saps que t’enyoro i que et voldria sempre. Sí, sempre enllaçat al meu cos com una heura.
III
Miro a fora i veig la magror dels teulats aixoplugats pel gris perlat d’aquest cel que s’insinua pansit i tèrbol. Miro fora, immersa en un infinit que resta lluny d'on sóc ara. Et sé dibuixat en el perfil que retalla un colom que sobrevola el casc antic d’una ciutat que se’m fa ombra. Voldria pul·lular amb tu pels viaranys del nostre amor.
IV
Des de la porta estant, em somreies amb els ulls petits de son. Jo et feia adéu amb la mà i m’entristia: ¿per què són tan llargues les estones que em manques i tan efímers els moments que som un?
V
Tu llegeixes. Tot s’omple de silenci. Beses una cigarreta rossa que es consumeix de plaer. Sé que t’estimo. T’observo com un infant, com si fos la primera vegada, com aquell vespre a Tàrrega, te’n recordes? Fas lliscar els dits: jugues a resseguir les paraules que somriuen damunt el paper.
VI
Parlaré d’amor amb els ulls sadolls de tu, sense dir res, car balderes són les paraules. Sols pintaré amb els dits l’ombra del teu cos nu i respiraré el somrís càlid que amara el meu aire.
Parlaré d’amor sense modelar cap mot. Dibuixaré el teu rostre amb un doll de besades. Mira’m als ulls i omple’ls del teu ésser. Sols visc per veure’t i veig per mirar-te.
VII
M’agrada pensar que quan els temps ens castigui i siguem arbres caiguts d’un bosc esclarissat, restarem amb les branques entortolligades així com fan els que sempre s’estimen: amants que, eterns, es burlen d’allò efímer i perfilen un amor més enllà del pas final.
VIII
Estès, damunt d’un llit moll de nosaltres, dormites embolcallat d’una agradable penombra. El joc de l’amor et deixa esgotat, però és un cansament mel·liflu, que t’agrada, i que et porta al món dels somnis, car en beus tan com en tens, ho sé. I a mi m’agrada mirar aquest cos las, perquè m’estima i vol estimar-me, i assaborir, glop a glop, el dolç silenci que emana d’aquestes estones on tot és calma.
IX
Mires com plou. L’aigua cau a bots i a barrals i il·lumina el teu rostre amb els estels de la infantesa que ara és un record.
Mires com plou. Jo, al teu costat, visc amb tu aquesta flaire dels carrers molls i l’aire amarat d’una estranya tendresa. Servo la lluïssor dels teus ulls per quan vinguin temps de sequera.
EL TEMPS A AUSA
“(...) Passen les hores lentes a dalt dels campanars del seminari, de les Mosteles, de la Casa de la Ciutat i de Santa Marta. La foscor esdevé lívida, amb uns flotonaments de boira esponjada. Enllà de Comarquinal, el sol ja posa un voraviu del seu or més tendre a les carenes de Collat Negre, la neu dels Pirineus es torna rosada. (...) La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira, fins que, potser a les deu o les onze, guanya la partida, clivella la massa de vapors emperesits. (...) Laura a la ciutat dels Sants, Miquel Llor
MATÍ DE BOIRA
La boira vesteix la ciutat que es desvetlla. Remors matineres pentinen els carrers. Un nou dia: una nova esperança que s’allibera. Les finestres es baden: llum esblanqueïda les amoixa amb timidesa. Més enllà, Tot és pàl·lid, tot és d’un blanc espès que intimida les formes: no s’endevina res.
CREPUSCLE
Temps era temps... i la ciutat s’endormisca. La tarda ha esdevingut fosca amb una celeritat repressora. Alenen somnis, les xemeneies, que dansen damunt les teulades. El desig embafa les finestres d’una cambra vestida de nit abans d’hora.
Temps era temps... i la ciutat dormisqueja, i un home pren una copa en un bar que clou tard. Un cambrer eixuga els gots darrera un barra cansada de whiskys, tallats i cerveses.
Temps era temps... i la ciutat s’ha adormit. Algú amb la tele encesa gaudeix dels clàssics a mitjanit.
TERRASSES D’ESTIU A LA PLAÇA
Paraules. Silencis. Les taules plenes de gent que vomita converses més i menys incoherents damunt dels seus beures. De vegades, dibuixen somriures en els seus rostres o fins i tot rialles que esquerden un aire ebri de cigarretes que fumegen i moren, moren i fumegen. Hi ha gent que es passeja dessota les voltes i infants que corren al mig de la Plaça amb orba alegria. S’escapa algun xiscle. Voleien coloms que cerquen almoina dels vianants distrets que xarrupen gelats o masteguen pastes.
L’ESCOLA Avui fa sol, però ahir plovia. Una riada d’infants esclata escales avall. Són tres quarts d’onze: l’oceà de l’esbarjo s’omple.
Ahir plovia, però avui fa sol. Les rialles, ofegades per la clausura embafosa de les aules, no podien emergir com era costum. La mitja hora esperada per tots es perdia dins del gris del cel i el repicar, ara suau ara valent, de les gotes terra, teulades i vidres. Quina mala sort!
Avui fa sol, però ahir plovia. Salts i crits de joia inunden la sorra del camp de futbol i les lloses del pati central. Cants i jocs es mesclen sense aiguabarreig ni rancúnies.
És l’hora de l’esbarjo, l’escola s’omple de joc.
PASSEIG
Ens passegem pels carrers d’una ciutat que la boira s’estima i s’ha estimat amb una fal·lera excessiva. La tardor pinta els oms de daurat amb timidesa: tot just el setembre s’esgota i el fred encara ha d’arribar.
LES ESTACIONS
LES ORENETES ARRIBEN
L’hivern s’esbocina: la rosada venç la gebra damunt d’aquest fullam que ix, encara poruc, i broda d’un verd joliu els prats que es desperten. L’hivern s’esmicola. Ha estat fred, com feia anys no ho era. Exal·la esbufecs barroers, reblert de sobtada feblesa. Agonitza, es plany. Esclata el bon temps i li xucla la força, pren glops del coratge que ens feu tremolar i els fon en no-res. L’hivern se’ns desfà així que el cel blau somriu amb mil boques negres.
RETORN
La tarda ja s’esquerda en algun horitzó i el tren xiula per la Plana. Els camps d’ordi són segats (cos mutilat d’una espiga escapçada) i omplen l’entorn d’un daurat àrid, que de tan sec sembla assedegat (que lluny resta aquell verd tendre que inundava els camps de primavera i aquelles roselles que els pinzellaven ara ací adés allà, com gotes de sang escampades vés a saber per quin atzar). Enllà, cap al nord, es perfila una tempesta (ombres, ombretes, núvols d’un negre enrabiat, que escridassa l’aire amb ira i se’n riu de la xafogor apegalosa d’aquest estiu que ens fueteja). Potser quan un llamp clivelli el cel i troni i tot vessi de tanta pluja, podrem dansar amb les bruixes presumides si un raig de sol gosa jugar amb nosaltres.
RETALLS DE TARDOR
Sonen els despertadors i s’enceta la pressa. Avui hi ha boira i s’escola per les finestres que arreu es baden per airejar les habitacions que, sense recança, es deixen. Les orenetes han marxat ja fa massa dies, i les fulles dels plàtans tapissen els terres d’un ocre torrat.
ANTIAPOLOGIA DEL NADAL
Els arbres del passeig són nus i sonen arreu les nadales. Tot és trist, erm, apagat... malgrat les llums impertinents que arreu s’instal·len. I és que aquests dies no m’agraden ni mai m’han agradat. El Nadal és un joc pels rics i fa un fred que els dits em glaça; el sol, si lluu, és esmorteït i amb prou feines escalfa; la boira, espessa com sempre, tot el que caldria veure abraça i ho engoleix amb un deler que més d’un cop he maleït.
Els arbres del passeig són nus i sonen arreu les nadales.