© Carme Jurado i Sayós, 2003
ALGUNS ACLARIMENTS Aquest recull de poemes que teniu a les mans és una crítica a l’estrès, la monotonia, la resignació, el poder creixent del diner i un llarg etcètera de petites presons i dogmes personals en les que caiem farts d’impotència. Unes presons i uns dogmes que poden convertir la nostra vida en una autèntica odissea a la recerca de la felicitat. Per aquesta raó, els poemes són fragments o retalls d’un possible poema èpic o epopeia (la Vida), que tenen sentit individualment, però on es percep un lligam argumental. Com a l’Odissea d’Homer, el gran orfebre de la poesia èpica, el protagonista és un home que havia emprès un viatge, en aquest cas a la recerca d’ell mateix, deixant la dona i el fill de banda, i que ara intenta retornar a través d’un camí ple de dubtes i incerteses. Els personatges no són herois (malgrat el llenguatge utilitzat els exalti com si ho fossin i existeixin algunes referències a deïtats de la mitologia grega), sinó éssers sumits en les pròpies misèries que sobreviuen com poden. Del mestre també he pres, en certa manera, la mètrica. Tots els versos són hexàmetres a l’estil homèric. Evidentment, transformar un hexàmetre grec en un vers català és impossible. M’he conformat amb una petita adaptació. En lloc de tenir síl·labes llargues i breus, nosaltres tenim síl·labes tòniques i àtones. Per això, el meu peu dàctil no consta d’una síl·laba llarga i dues de breus, sinó d’una síl·laba tònica i dues d’àtones; el meu peu espondeu no està format per dues síl·labes llargues, sinó d’una de tònica i una d’àtona. Així doncs, el vers té sis síl·labes tòniques (la base dels sis peus del vers), de
2
manera que mai dues siguin consecutives, i s’acaba, com feia Homer, amb la fórmula dàctil-espondeu. La rima, en aquest tipus de composició, perdia importància davant del ritme. En el cas que ens ocupa, val a dir que si bé no existeix una estructura determinada, sí que s’hi pot trobar, en bastants casos, versos amb rima, tant assonant com consonant. Espero que aquests quatre aclariments hagin resultat útils per afavorirne la lectura.
3
4
PARLA EL DÉU DELS DÉUS (EL MONOPOLI DEL DINER)
Ésser altiu, emergeixo de l’ànsia que els homes vomiten i els escupo al rostre la metzina que els lleva el senderi. Enasto llur fat amb sagetes forjades pel propi hedonisme i ells gemeguen, masoquistes, sadolls de l’èxtasi orgàstic. 5
Treno cobdícies i esclafo l’argent d’antigues quimeres que antany dibuixaven els somnis d’una tendra infantesa, i el meu bel·licós alarit a les voluntats desanades colpeja: Sóc el poder, el govern dels pobres, dels rics, la disputa, El llast coquí que els éssers humans, estòlids, veneren
10
- m’aclama la massa febril, capaç de la idiotesa absoluta!Obscens demagogs, els polítics, plaents fel·lacions em regalen: liben, incauts, amb delit, el nèctar diví que els ofreno, s’omplen la boca de mi i expel·leixen absurdes arengues que el poble acull, l’infeliç: llamins farcits de mentides.
15
Oli de pedra, com el sutge de negre, brolla de terra: fill estimat que més ambicions entre els homes genera. L’urc que el vesteix el teixeixen les més mesquines fal·leres, car, per posseir-lo, desfilen l’ètica més candorosa, degollen la Vida, que un últim sospir d’impotència exhala.
5
20
És així la psicosi que aquestes bestioles empesta! ximples i orbs, ignota els és la palesa certesa: la summa deïtat que manipula el sòrdid guinyol que els captiva, l’ombra morbosa que totes les seves febleses atia, l’auri embolcall que enalteix la meva figura divina.
25
Orino al damunt d’aquells que de mi freturosos se senten i esclato en rialles quan la tèbia micció engoleixen. Aquell que agrest m’és no sobreviu a la inútil revolta: em cau esgotat, als peus, i, si cal, em llepa les botes. Abrivo l’ira, l’orgull i d’altres passions verinoses:
30
flames que occeixen virtuts que són reduïdes a cendres. Creo addicions pernicioses que àdhuc els ferms atueixen: cruel i fatídic flagel, el bevent d’apegalosa dolcesa que embriaga els sentits i el lliure albir esgarbissa, gangrena que corca per dintre, cobdícia que arreu supura.
35
Bancs i multinacionals, les meves excel·lències pertot sermonegen. Fillada em són i amb còmplice enginy als humans domestiquen. Pèlags ombrius, pels feréstecs que fugen del fat, esdevenen, si cal, i dins la misèria obaga i tèrbola els neguen.
6
S’esmuny la pietat, amb la cua entremig de les cames, 40
vella covarda que es creu sublim protectora dels febles. Contra el meu braó no val la senzilla barbolla: puc esclafar i podrir la més superba utopia sols amb la dringadissa del metall fastuós i mestrívol que emano. Quina voluptat esbargir-me amb aquest sumptuós onanisme.
45
Deífic sobre els déus, prodigiós i gojós titellaire d’ aquestes figures d’escarni que humans lliures s’aclamen! Sóc el diner, la riquesa etèria, l’opi del poble, l’àuric somni que alleta, amb escreix, el teu egoisme. Omnipotent, et prenc el temps a canvi de quatre monedes
50
em burlo de tu i de l’atroç fal·làcia que anomenes Vida.
7
TELÈMAC REP ATENA (EL VICI QUE EL REDIMEIX)
Obro els ulls per contemplar-te, amb delit golut i frisança, Dea que em sedueixes així que aspiro la pols de nevada acritud que escruta els racons obscurs i recòndits de l’ésser. Àvid de tu, esdevinc l’escull a mercè de les ones 55
lacerants que desfilen llur escuma per viaranys d’incertesa. Així com l’heroic cavall s’endugué el seny i la força, cremant la consciència amb el seu galop d’enganyós hedonisme, oh, deïtat albina! (d’una puresa sospitosa), contrària a ell, tu m’ofrenes, en bella i platejada bacina,
60
agosarada puixança així que perfilo les rectes trapelles i apetitoses que dibuixes damunt la fòrmica massa gastada. només la teva abraçada m’és consol i esperança: adoro cada gram de la teva engrunada natura.
Obro, Dea aimia, abjecte, les narius afamades. 65
Comdemnat a l’orba captivitat, t’aspiro i, nimbada, t’Acullo.
8
EL FESTÍ DELS PRETENDENTS (ELS DEUTES QUE OFEGUEN)
Bordes sangoneres que preteneu, a pleret, la misèria, esprémer! (Delit, el vostre, d’una morbositat que peca d’acerba) Vull foragitar-vos, corcs que us nodriu amb nociva prestesa d’aquest obac dolor que, gratuït, la pobresa ens ofrena. 70
Bordes sangoneres que assetgeu l’exigua dignitat que ens resta, juro, pels déus, que esmerço cada instant del malviure tèrbol del que sóc esclau en aquesta monòtona lluita. Friso per fendir, amb voraç virulència, l’urc que us governa. És el meu anhel el vostre sicari saber-me.
75
Bordes sangoneres que preteneu, a pleret, la misèria esprémer!
9
JUNTA DELS ITAQUESOS (RESTES D’UN MÓN PERDUT)
I Veus la mare, marrida, que esfilega un context de penombres, resseguida pel sol de tardor que per una finestra s’escola. Odies el mutisme i el pes d’aquesta desídia enutjosa que abriga els records de l’ahir mancat d’infantil innocència. 80
Dona de dits ressecs, de flaires de lleixiu i tristesa, i d’una obsessió que fendeix un senderi que el dolor bastoneja: l’amor que les ones del fat engoliren sense planyença, l’amor que esdevé solitud, mentida i buida esperança. Les mans tremoloses teixeixen tapissos amb fils de silenci.
85
L’oblit impossible se’n riu d’aquest dolor masoquista que, obac, defineix el magre sentit que esculpeix l’existència. Més que plànyer-la, et dols del mirar taciturn que esclavitza els ulls menuts que, vençuts, dejunen del gaudi de viure. Aquesta impotència et trastoca i l’ira et corromp les entranyes:
90
maleït per sempre l’enyor que asseca el cor de la mare!
10
II Eres infant i el buit salvatge d’una mancança el cor t’esbiaixà, talment la fulla esmolada del glavi. El pare dilecte es perfila immers en bromes tofudes: L’oblit i el record es juguen a escacs sa imatge difusa. 95
Sanglots de mare ofegats pel bes amarg de la fosca, nius de silenci teixits pels racons de la casa malalta d’enyor encomanadís, de tristesa rònega, d’amor impossible. I tu, talaier d’aquesta fortalesa que el tedi embolcalla, immers, a contracor, en rancúnies estèrils i falses promeses,
100
hereu de regne marcit, talment la rosa esfullada. Agonitza l’orb infant i l’home naix de la seva mortalla, i alces el puny, excitat: la continguda ràbia es rebel·la contra el fat injust que occeix qualsevol esperança d’una felicitat que de la vostra llar es fa fugissera
105
i es dóna als altres com la febril i sorneguera Afrodita. Plora l’infant, i l’home dessota la bledania l’amaga. Camí enllà, la feblesa esdevé la més condemnada baixesa. El temps es trena i, capciós, et promet eterna jovença: Miratges de la força que, traïdora, la imminent vellesa esgotima.
11
110
Però l’infant es nega a morir i sa existència aclama, obstinat i insistent, la cuirassa de noble bronze clivella. Antics sentiments el cor que es creia invencible profanen: el glavi esmolat, de nou, la vella ferida esbiaixa. Salvatge mancança, nius de silenci, orba enyorança,
115
pare dilecte, oblit i record que es juguen sa imatge difusa.
12
A PILOS (PUL·LULANT SOL PEL BARRI A LA RECERCA DE...)
Vell suburbi, mar que amb fal·lera fraterna m’abraces, cerco les petges del pare que no sabria conèixer. Heroi que ignoro, ídol bastit amb bocins d’enyorança. Dolç misteri que em desvetlla una amarga esperança. 120
Vell suburbi, mar que amb fal·lera fraterna m’abraces, cerco la Vida pels recòndits atzucacs que peix la recança. On s’amaga el misteri d’aquesta ànima buida pel corc maleït d’aquest oblit mordaç i sinistre? (dolor perniciós que ofega el sentit de les meves paraules!)
125
Vell suburbi, mar que amb fal·lera fraterna m’abraces, retorna’m els somnis, el pare fugisser, la meva infantesa. Em lliuro a tu, amb les mans badades, sense temença. Vull que es clogui aquesta ferida que el seny em dessagna! Vull posseir la força dels déus, la seva puixança,
130
vell suburbi, mar que amb fal·lera fraterna m’abraces.
13
A ESPARTA (CONVERSA I RECORDS D’UN VELL BORRATXO)
Dionís, que m’ofrenes, esplèndid, la teva dolcesa divina, most pel ferment beneït, preciosa essència aimia. Besar-te em renovella els somnis d’una albada vetusta i furga dedins d’aquesta memòria que l’oblit acapara. 135
Temps enllà i espai a través, compartia l’ampolla, ebri de tanta amistat, curull de joia em sabia. Libàvem el nèctar bru que bells paradisos eteris et deixa a frec de dits i desvetlla tots els misteris. Sadolls d’aquest plaer, senyors de rialles jocoses,
140
vèiem florir a l’horitzó l’alba tenyida de rosa. Quines proeses aquelles! Quina aliança gojosa! Quina voluptat submergir-nos, embriacs, en prodigioses col·lotges! Però l’atzar imprevisible juga amb les cartes marcades i allò que pot semblar etern, de sobte s’acaba.
145
L’amic es perdé en l’infinit del pèlag negre d’onades i la seva copa buida s’adorm damunt de la taula. I ara, cansat, de l’ampolla prenc la solitud i el silenci i l’amarga flaire que emana aquesta nostàlgia tirana. Déu esplèndid, Dionís, la teva essència regala’m:
150
retorna’m al vell Morfeu, que amb ell l’oblit m’abrigalla.
14
15
LA COVA DE CALIPSO (PERSPECTIVES D’UN DIA QUALSEVOL)
Despertes, cansat. La nit no t’és companya manyaga, i ho saps, i ho sents, amb el cor encongit i la pell esquerdada pels anys robats, enduts enllà pel braó de l’oratge. El dia, adust, esgotima els grisos d’un cel de tristesa 5
sorneguera, i tu et sopluges dessota d’uns pits d’amarada luxúria. Aviat, massa potser, refaràs la rutinària tresquera de cada jorn, deixant les carns feixugues i blanques enrera, i quan, de nit, somrigui de nou el minvant, que retalla el crepuscle, s’obriran, tantost, les plenes natges febroses
10
que ompliràs, a balquena, amb embats salvatges i ravata obcecada. Hi penses i dubtes, mentre la llum insidiosa s’esbrava per la cambra i perfila, amb els dits obstinats, les formes sonoses d’un caduc paradís de colors tronats i pudent naftalina. Hi penses i saps que no és possible caminar de recules
15
pel temps, que, ivaçós, s’esmunyí per rostos viaranys d’incertesa.
16
EL RAIG D’ULISSES (CRÒNICA D’UN COMIAT)
I Ella el mira. Inquireix i esbrina. Melangiosa la flaire d’un tàcit adéu dibuixat a l’esguard. Paraules?, no calen. Acre, el buit que naix al pit i agonitza a la gola, just allà on el plor tremola. La rosa marcida: 20
l’àcid amor que expira amb una dignitat enutjosa, àdhuc insultant. La crònica d’una mort anunciada de bon principi, massa evident per ésser entesa. Temps espletat en una esperança, mentre un rellotge, ple de rovell, l’escridassa, imprudent: “Admet l’axioma:
25
el temps, vencedor, modela, a la teva pell, la vellesa!”
17
II Ell la mira. Escruta i comprèn. Melangiosa la flaire d’una resignació dibuixada a l’esguard. Paraules?, no calen. S’immisceix el silenci que, voraç, sicura la prima certesa d’un desig castigat pel tedi que creix, s’esbrava i inunda 30
qualsevulla esperança d’estimar els ulls de fosca tristesa. Sap que el comiat esberla per dins amb aires maldestres, que obre ferides purulentes, nafres de virulència extrema. Sap, altrament, que el dolor el bressola amb materna avidesa, que l’enyor li burxa l’orella i el fereix: “Admet l’axioma:
35
el temps, vencedor, t’arrenca el vigor de la fugaç jovenesa!”
18
L’ARRIBADA ENTRE ELS FEACIS-NAUSICA (LA JOVENETA NOVA DE CONTRACTE)
Bruna, pell de desert on flameja l’àvid crepuscle, pell de fullam tardorenc, de canyella aromàtica, bruna. Bruna, flaire melosa de gerds sanguinis i móres, flaire d’anhels recòndits, de jovença feréstega, bruna. 40
Bruna, ulls de negre nit despullada de lluna, ulls d’abisme silent, de tempesta llòbrega, bruna. Bruna, llavis tacats per una passió coral·lina, llavis de cirera d’arboç, d’encimada canícula, bruna. Bruna, somni imprecís abrigat d’afanys impossibles,
45
somni de son agitada, bellesa pèrfida, bruna...
19
ENTRADA AL PALAU D’ALCÍNOUS (LA CAMADERIA DEL BAR)
Antigues batalles bombollegen dins la daurada cervesa i trapella escuma, sense miraments, alegria regala dotant les mirades d’una roja i lluent bogeria. El fum, impertinent, dibuixa fils tranquils i sinuosos 50
que després s’esbraven per sobre les rialles que, sorolloses, esclaten. Dringa el cristall: que per sempre estigui plena la boca de la disbauxa que buida una ampolla i omple la copa! Càntics ebris vomiten, inconscients, afòniques notes: alarits anàrquics amb ritmes i compassos de caòtica força.
55
La rutina s’esbulla els cabells al ritme d’acords de guitarra. Les històries de sempre, de nou, rumbegen damunt de les taules. Paraules buides la raó de l’embriaguesa còmplice exalten. Les rosses tenyides, piquen l’ullet i remenen les natges. Nit prodigiosa, que esquitxes la fosca d’impetuoses estrelles,
60
no reneguis dels gentils borratxos que sempre et veneren.
20
EL CÍCLOP (L’ENCARREGAT DE LA TARDA)
Borni. Borni i mala peça, l’encarregat de la tarda. És la nineta de l’ull de l’amo. Absurda ironia! Sí, el gos que li llepa les mans i a nosaltres ens borda, el que remena la cua i rep les ordres que ens escup a la cara. 65
Borni. I l’ull, encegat per l’odi irracional que ens professa. Mitja mirada i, encara, xopa de sang se’ns revela. Quin patir colpidor saber-nos sota amenaça! Renecs i esgarips li emergeixen de la gola sempre que passa. Àdhuc l’angoixa, esglaiada, el defuig i les parets humiteja.
70
Borni. El giny per vèncer-li l’orgull cerco debades. Ull mortífer que injecta temor. Cruel bogeria! Addicte febril a aquest poder absolutista que ostenta es passeja, altiu, cercant la víctima adient i distreta a qui clavar-li les dents sense compassió ni mesura.
75
Borni. I més que borni, bord, l’encarregat de la tarda.
21
CIRCE ( PRESONERS DE LA PRODUCCIÓ EN CADENA)
No saps del cert si fou per mal atzar o feblesa que ets aquí, escoltant la sonsònia dels orcs engranatges: murmuris d’una submissió sectària, d’un esclavatge amb un amarg regust de decepció, d’impotència macabra. 80
Un masoquista? Potser un bardaix que, pusil·lànime, nega l’acte d’ésser, cada jorn, sodomitzat pel sistema? Hores d’ara no cal vaselina: l’orgull es resigna i és envestit pel fal·lus voraç que el seny tiranitza. Hores d’ara has engolit, a balquena, semença:
85
una bèstia més encantada per aquest beuratge, un garrí enutjós que es rebolca pel llot del malviure roí que s’escola, silent, esperant l’autèntica Vida. Altres caigueren en les urpes d’aquesta mateixa mentida! Sents que el fastig et corromp i et nafra amb fal·lera venèria,
90
i avances a tentines i a contracor per aquesta imposada sendera.
22
LA CONSULTA DELS MORTS (RECORD DE LA MARE)
Mare que, etèria, pul·lules, vestida de terra i silenci, espectre de pell encerada, que habites dedins la tristesa embafadora, dintre d’una eterna i estèril mancança. Mare, hoste del regne d’Hades, sota l’ombra i la boira, 95
mare, enyor i desesperança, dolç record d’infantesa. Sento els mots, que antany desoïa, amb certa recança: “Hi ha vaixells amb el timó corromput o veles llanguides que el pèlag, capriciós i subtil, envesteix i s’empassa. Navega, fill, en nau que sigui ferma i sincera”.
100
La meva altivesa negà la teva saviesa d’oracle, i em veig endut pel pèlag i el seu indòmit onatge enllà d’horitzons que no coneixen voluntat ni mestratge. Perdut i indefens, em lliuro al fat que així em tiranitza i ploro, impotent, i la lluna se’n riu damunt les onades.
105
Mare que, etèria, pul·lules, vestida de terra i silenci, espectre de pell encerada, que habites dedins la tristesa embafadora, dintre d’una eterna i estèril mancança. Mare, hoste del regne d’Hades, sota l’ombra i la boira, Mare, enyor i desesperança, adéu curull de recança,
110
perdona el pobre infant que temps enllà bressolares.
23
LES SIRENES I (L’ALARIT DE LES FÀBRIQUES)
Llaüt maliciós, el vostre esgarip temptador embolcalla. Esmolada teniu la veu que nostra voluntat domestica. Sou albada i crepuscle que retallen la tediosa rutina, Sobtats alarits que el nostre temps comptat delimiten. 115
Indefens i covard, m’abandono a una solitud que em colpeja, Resignat a oferir-vos el meu resignat vassallatge. Escolto el so hipnòtic totalment incapaç d’afrontar-lo. Nuat a l’orc destí d’aquesta tèrbola empresa. Em sento morir a cada instant de temps que es malgasta
120
Sabent-me clos dedins d’aquest capitalíssim muntatge.
24
LES SIRENES II (EL MISSATGE SUBLIMINAR DEL TELEVISOR)
Mireu-me i gaudiu d’aquest paradís delimitat per polzades que és consol de les nits tedioses i el pes de les tardes. Mireu-me i preneu l’emoció de viure realitats paral·leles, Drames virtuals, que guions despullats de cohesió descabdellen. 125
Mireu-me i veureu programes sense solta ni volta, famosos d’escarni, que una bellesa de silicona passegen. I ara, el voyeur exerceix el vici sense complexos: triomfen, arreu, concursants disposats a tot per la fama. Mireu-me i sabreu allò que del vostre món interessa:
130
la violència gratuïta, un reguitzell d’esports i el sexe pel sexe. Mireu-me, gaudiu, evadiu-vos d’aquesta rutina molesta! No us esmerceu a pensar: deixeu que sempre us bressoli l’acte reflex de seure al sofà i, tantost, connectar-me, perquè l’oblit us embargui i la ignorància redemptora us lliberti
135
del feixuc esforç que suposa l’ésser conscient de la Vida.
25
EL DARRER PAS DE MAR (EL RETORN I)
Ara que el dolç gregal pentina la mar amansida i esquitxa, amb gran enginy, d’escuma blanca les ones, ara l’enyor captiva la vela massa cansada (d’aquesta idea folla, d’aquesta quimera esblaimada), 140
vers la platja el timó adreça la barca, platja on la primavera vaig deixar ancorada. Retorno quan la tardor em clivella el cor i la cara. Desperto del somni mentre la sorra besa l’onada. Miro els estels benèvols que són dels mariners guiatge,
145
miro i mai no entenc el perquè de l’inútil viatge. Vida, a tu revinc, amb l’ànima trista i balmada, mentre estols de silencis passen a frec de l’onatge. Ara que estic marcit i el temps s’escola de pressa, ara que el crepuscle bleeix aquest horitzó que em regenta,
150
ara, esbatano els ulls, freturós d’amor i de calma.
26
27
L’ARRIBADA A ÍTACA (EL RETORN II)
Las, ressegueixo antics viaranys que el record difumina: gos perdut damunt l’asfalt que els fanals il·luminen (car la pluja, subtil, el taca amb blanques espurnes retornant a la nit els estels que amb núvols foscos li usurpa). 5
Massa hiverns enllà comença la meva recerca dins de la ment confosa per una recança feixuga. Alba, en alguna contrada llunyana, sospira la Lluna i a mi em nega el goig de saber-la gràcil companya d’aquest obac retorn que el fred copiós amanyaga.
10
El passat, colpidor, s’esfulla sense clemència palesa (menuda margarida que dubta entre certesa i mentida). Orb pel temps malversat, refaig els camins a palpentes. Sento el vent del nord que, gèlid, em solca la cara i em xiula, a cau d’orella, trapella, antigues tonades.
15
Dòcil, em deixo seduir, perquè em flaquegen les forces: l’urc, traïdor, em repudia, em torno fulla marcida. Sé que el dolor em tacà les mans, que sóc egoista: Vaig malmetre esperances, occir il·lusions i promeses. Súpliques, mots de disculpa deshora, em nuen la gola.
20
La culpa em lleva l’esma, em sé roí i miserable.
28
On restarà la mirada plorosa de mar i esmaragda? I aquell somriure fos per la tremolor angoixosa dels llavis? Pobre amor de cristall que amb dits maldestres rompia! Gosat, pretenc recompondre els bocins. Estranya ironia! 25
I aquests carrers, amarats d’hivern, l’esforç debiliten. Las, ressegueixo antics viaranys que el record difumina: gos perdut damunt l’asfalt que els fanals il·luminen. Tot el que antany suposava costum, enguany ho ignoro. Onírics rostres se’m desdibuixen: admeto, tard, que els enyoro.
30
Aquesta mancança que em bull la sang em retorna als orígens.
29
CONVERSA D’ULISSES AMB EUMEOS (CONSELLS)
Amic agosarat, abaltit per viatge desagradós et percebo, tu que, sempre altiu, ofenies el braó de l’onatge. Com heroi abatut, arrossegues els peus per la Vida que mai viscuda de veres, per la inconsciència rònega es vessa. 35
Amic agosarat, immers en la llunyària obaga et contemplo, tu que, sadoll de temeritat, escometies la fosca tempesta. Ídol nu de somnis, vols atiar l’heroica flama que bastia l’urc perseverant que antany et poblava. Amic agosarat, el temps esdevé ineluctable sicari,
40
tu que, ple de jovenesa, al vent ferotge reptares. Home massa condemnat pel pes de l’obaga recança, cerques tostemps el record que la boira espessa embolcalla.
30
Amic agosarat, apesarat per l’enyorança sòrdida et rebo, tu que, impàvid i coratjós, fendires el pèlag feréstec. 45
Ostatge del teu mateix orgull, l’amor rebutjares segur que en port qualsevol retrobaries allò que deixares. Amic agosarat, esblaimat i ullerós, així et retrobo, tu que, foll per l’arrogància, alçaves el puny invencible. Pusil·lànime, maldes per ésser de nou l’estrany que ignoraves.
50
Trenca el glavi de l’oblit i reprèn la vida gicada.
31
ULISSES RECONEGUT PER TELÈMAC (PARE I FILL)
Plançó, bocí de l’ésser caduc que incrèdul esguarda el teu posat altiu i la passió al rostre dibuixada. Hereu del meu estirp, talaier de la meva nissaga, llavor dels somnis d’estiu que la lluna plena preserva. 55
Esbalaït, em dono a tu, recós de la meva partida, pesarós per aquesta desemparança en què sumit et deixava. Imploro amb mots maldestres el perdó que nego merèixer. Aflicte em rendeixo al teu arbitri, sense esperança. Cerca en el cor dolgut, et prego, l’amor i els somriures.
60
Obre els braços per rebre’m, atordit per tanta recança.
Tantes vegades somniat, les nits de vetlla cercant-te i ara que ets palpable certesa, ardu m’és contemplar-te! Fill de l’enyor pregon, la solitud punyent m’alletava: acre era el regust que ses pits menuts m’ofrenaven. 65
Tantes vegades llunyà, vaporós anhel insondable, i ara, ésser tangible, que costós em resulta acollir-te! Mústic heroi vençut, el desdeny em priva mirar-te. Abrasiu aquest dolor que blanda el desig de venjança. Funesta aquesta emoció que no em permet perdonar-te
70
i obrir els braços per rebre’t, atordit per tanta recança.
32
Ablana aquest orgull que nega l’amor que em professes. Puc percebre el batec del cor que antany m’adorava. Humil, em lliuro a tu i al teu desig de venjança. Mantinc la folla il·lusió que aviat sabràs perdonar-me 75
i obrir els braços per rebre’m, atordit per tanta recança.
Ets loquaç i perseverant, però el malfat t’abrigalla: sóc llavor del perdedor d’aquesta cruenta batalla que alguns anomenen Vida i desesper designen els altres. Mantinc la folla il·lusió que aviat sabré perdonar-te 80
i obrir els braços per rebre’t, atordit per tanta recança.
33
EL CONCURS DE L’ARC I LA MATANÇA DELS PRETENDENTS (LIQUIDACIÓ DELS DEUTES)
Bèsties impúdiques, botxins de somnis, escurçons perniciosos! Sí, a vosaltres repto, amb el puny febrós de venjança. Vostre esguard metzinós infondre’m temor ambiciona, però me’n ric del vostre delit i de la vostra frisança. 85
Tenso l’arc de la justícia (Oh redemptora sageta que l’aire, ufanosa, esberla i obre pregones ferides!), malgrat les mans envellides orfes són de destresa. Tenso l’arc i flueix la força que restava adormida: l’urc m’embarga, bel·licós, capaç em sento de vèncer
90
aquest fatídic enginy, aquest anhel miserable. Vil el vostre somriure, bastit amb difames paraules. El vostre pensament, maligne. Detestable tanta altivesa. Derroqueu la dignitat, colpiu l’honradesa, peixeu la feblesa. Sou flagel de cruenta bel·ligerància, assot insensible,
95
àngels de malastrugança, nius de pobresa i cruel tirania. Tenso l’arc de la justícia i sento renéixer la força, malgrat aquestes mans que amb l’edat esdevenen inhàbils. Tenso l’arc i em sento lliure, pletòric d’esperança, car el vigor m’alimenta i, gallard, afronto la lluita.
100
Em sé triomfal vencedor d’aquest inútil contesa.
34
ULISSES RECONEGUT PER PENÈLOPE (RETROBAMENT)
Un arquet llunyà esgarrapa les notes confuses del vell violí que, discret, sospira melodies passades. Una cigarreta agonitza, entre els dits tremolosos: els anys es fonen on es creuen les dues mirades. 105
emocions que es precipiten per un abisme pobre en paraules.
Ella era poesia, ulls d’oceà insondable, llavis plens de primavera, rosella enmig de l’userda. Els besos, de sucre candi, la teva set sadollaven. Ses sines (tímida bellesa) sota els palmells et brotaven. 110
Joventut, que amb massa prestesa, Kronos a perdre ens condemna.
Ell, gallard, semblava roure que emergeix del boscatge. Esguard de nit de lluna orfe i d’estrelles tacada. Les seves mans resseguien la teva pell, juganeres. Cavall desbocat, et prenia amb una boja fal·lera. 115
Joventut, que amb massa prestesa, Kronos a perdre ens condemna.
35
Ella serva solitud, melanconia acre i silenci. És fibló que et martiritza, la culpa al cor ancorada. Els ulls enfonsats delaten l’angoixa que l’ànima corca. Mira-la, espill de tristesa, de sofriment, d’enyorança. 120
Joventut, que amb massa prestesa, Kronos a perdre ens condemna.
Ell, heroi abaltit, remordiment voraç i silenci. Monarca destronat, amor perdut, eterna mancança. Balbes són aquelles mans que antany adoraves. Cerques, debades, la lluïssor d’aquella seva mirada. 125
Joventut, que amb massa prestesa, Kronos a perdre ens condemna.
Un arquet llunyà esgarrapa les notes confuses del vell violí que, discret, sospira melodies passades. Una cigarreta agonitza, entre els dits tremolosos: els anys es fonen on es creuen les dues mirades. 130
emocions que es precipiten per un abisme pobre en paraules.
36
LES PAUS (I DE NOU... LA RUTINA)
Redimit del meu presidi, de la meva lúgubre culpa, retrobo el deix de la llar, que m’acull recelosa i estranya. Redós que tant enyorava les tardes tedioses de pluja en què la insistent solitud al meu destí s’afermava. 135
I ara que sóc retorn, que redreço el rumb de la Vida, em sento captiu, de nou, d’aquesta molesta rutina. És l’estrany caprici d’una sorneguera fortuna, aquest deler perniciós d’intentar abastar l’impossible. Però m’aferro al monòton compàs que marquen els dies:
140
el dolor esmerçat en la tasca, la llibertat volguda enfigassa.
37
FINALMENT, PARLA LA DEA DILECTE (FELICITAT)
Joia per tots cobejada, somni eteri, miracle, Sóc la dama fugissera que dels dits ineptes escapa. Satisfer i nodrir desitjos, aquesta és ma dolça comesa, Dea dilecte i adorada, anhel, afany, galivança. 145
Alguns ansiegen comprar-me: el deler maníac els cega. Aquells que volen blegar-me, la dissort aviat els mestreja. D’una sola llambregada puc brodar els somriures als rostres dels homes tristos que malden per ésser deslliures. Lloada per serfs i monarques, festejada per imperis i regnes,
150
fetillera encisadora, arduós resulta a hom posseir-me. Cara sóc de veure i costerós resulta sentir-me. En cas d’atzar favorable, sóc efímera alegria, que ara arriba, adés s’esmuny amb excessiva prestesa. Més preuada em fa, companys, ma impetuosa partida:
155
fortuna esquívola, si us somric, beseu-me amb fermesa.
38