...i na Leilà va venir de Tànger Carme Jurado i Sayós Vic, novembre 1998
A l’hora que el sol resplendia amb més intensitat, van albirar l’oasi. Les dunes allà s’anivellaven fins a fer un terreny pla. En un paisatge teixit de gris per l’excés de llum, (...) ella contemplava el fenomen desapassionadament, mentre treia un bocí de pa de la butxaca de l’abric estès sobre el llom ratat del “mehari”. El pa no podia ser més sec.
El cel protector, Paul Bowles.
Són les set del matí. El despertador s’ha encarregat de fer-t’ho saber amb els seus xiscles barroers. “Per què tanta pressa?”, et demanes més sovint del que cal. La teva vida sempre depèn de les agulles d’un rellotge. La vida de tots i totes depèn d’aquest aparell absurd. Presses i més presses. Ara aquí i adés allà. Cada dia el mateix. No acabes de trobar el sentit d’aquesta rutina. Tens l’amarga sensació que, tot plegat, és una pèrdua de temps. Et sap greu caure en aquest pou sadoll d’apatia i desencís. Et dols dels somnis que se t’esmicolen al ritme de les broques de milers de milions de rellotges. Pateixes per no poder fer res per atrapar aquests moments que regalimen de les teves mans d’una manera tan evident com inevitable. Els ulls et fan molt de mal. La son t’enganxa les parpelles i t’has d’esforçar perquè es badin i dibuixin una petita escletxa per on entri el bocí de món que t’envolta. Un món que vas fent teu, de mica en mica, però no acabes de comprendre. Un món gris i
monòton que, en un passat no tan llunyà, s’esbossava en la teva ment com si es tractés d’un paradís. Un món que comença a avorrir-te. Encara és fosc i deu fer un fred de mil dimonis. Segurament la boira acotxa els teulats d’aquesta petita ciutat. Aquí sempre hi ha boira. Una boira espessa que vigila tots els moviments d’aquells i d’aquelles a qui empresona amb el seu abric difús. Aquí la tardor, l’hivern i part de la primavera són boira. I la gent està més que esquitxada per aquesta mestressa humida i tèrbola. Intentes sortir del llit, però no goses. Al pis no hi ha calefacció i mantenir l’estufa de butà oberta durant la nit et provoca basarda. Ets conscient que quan més t’ho pensis més difícil serà deslliurar-te del tacte dels llençols. No s’hi val pensar que pots esperar una miqueta més per saltar del llit. Les coses val més fer-les de pressa. Si te les penses gaire, acabes seguint el primer impuls i sovint és massa tard perquè surtin bé. Et decideixes i fuges del teu amagatall de mantes, mai sense renegar, i t’endinses ràpidament al lavabo. Sort n’hi ha que el pis és menut com un cop de puny i amb prou feines deus arribar a fer quatre passes d’un lloc a l’altre. Estàs tremolant quan trepitges el plat de la dutxa. Obres l’aixeta i emergeix un crit de la teva gola. L’aigua és exageradament gelada avui. Però, al cap de poca estona, agraeixes aquell torrent que et retorna al món dels vius. Agafes el xampú i et rentes els cabells. Amb la mà dibuixes cercles i entortolligues els dits molls en els llargs rínxols negres, ara recoberts per una fina capa d’escuma blanquinosa. L’aigua continua baixant i se t’abraça sense cap mena de pudor. T’has acostumat a les dutxes fredes i, a aquestes alçades, no podries prescindir-ne. Al principi d’ésser aquí et vas prometre que quan aconseguissis estalviar alguna cosa et compraries un escalfador. Ara, després de tres anys, no el trobes pas a faltar. A més a més, el que has arraconat no t’arriba per a res. Les expectatives d’un futur millor anaven més enllà del que era possible en realitat.
Surts del lavabo mentre t’eixugues amb una tovallola un xic massa aspra pel teu gust. El mirall et retorna la imatge del teu cos nu i humit. La teva pell no és excessivament fosca, però els llavis molsuts i els ulls eternament negres delaten els teus origens. Fas ulleres. Potser estàs massa cansada. Aixeques els braços. Se’t marquen les costelles, però, d’altra banda, fas un bon paner. No t’agrades. Mires el maleït despertador i t’adones que el temps passa volant i que no comptes amb gaire estona per vestir-te i esmorzar una mica. Avui hi ha molta feina. Attas feina. Així que et carregues d’energia i t’abilles de pressa. Els moviments ràpids priven que el perseverant fred s’apoderi de tu. Les primeres clarors del dia il·luminen l’habitació rònega que t’esguarda les nits que la solitud et fa plorar i lamentar-te. Aquelles nits en les que cerques la bella taziri (lluna) que s’amaga rera la boira opressora. Agafes un bocí de aghum (pa) i t’escalfes atay (te), que tens guardat en un pot des del dia abans, per acabar-te de desvetllar. Encara és aquell te tan bo que vas portar del Marroc l’estiu passat, quan vas anar a veure la família. El record dels ariyyeq (esmorzars) de la teva infantesa t’entristeix i decideixes que no val la pena emmurriar-se pel que no té remei. T’empasses el te amb notòria vehemència i sents com et crema la laringe i l’esòfag fins que t’entra a l’estómac. Mossegues el pa, que t’acabaràs de menjar pel camí, t’abrigues i fuges de casa com una esperitada. Davalles per les escales de pressa. Vas en compte, però, perquè l’estat dels graons és lamentable i podries entrebancar-te. És un edifici força vell, del casc antic de la ciutat. Devia ser un lloc bonic o fins i tot agradable, però està molt deixat. Tampoc t’era possible exigir res millor, car només et podies permetre un lloguer com el que pagues. Ara, potser, podries aspirar a quelcom més, però...no tens ganes de marxar d’aquí. Suposes que és ensopiment, apatia o àdhuc melangia, ja que els/les habitants del barri
sou, pràcticament tots i totes, immigrants. Us coneixeu, us feu companyia i, és clar, estàs molt a prop de la teva feina, perquè és amb ells i elles amb i per a qui treballes. Hi ha una carta a la bústia. T’agrada molt rebre correspondència. Sovint, es tracta de factures o propaganda. Però avui hi ha hagut sort i és una carta de Tànger, d’en M’Hamed, el teu promès. Feia dies que no en sabies res. L’última vegada que us vau veure vau mostrar-vos molt freds, conscients que la vostra situació era insostenible. Però cap dels dos va gosar trencar definitivament. Potser s’haurà decidit, a la fi, i no caldrà que siguis tu qui segelli l’adéu. No t’agrada interpretar el paper de dona dolenta. No et va en absolut això de deixar algú ensopit. De fet, és normal que no us entengueu. Té un caràcter massa lligat a la tradició. És un home creient i tu ets... massa “europea”, potser? Et ve a la memòria com el vas conèixer, a la universitat. Tu estudiaves filosofia aleshores i ell, medicina. Dues carreres ben diferents per a dues persones ben diferents. El pare i la mare sempre havien estat molt lliberals. La vostra situació social i econòmica era força bona. El teu pare havia estat diplomàtic en diferents consolats i ambaixades del Marroc a països europeus durant la teva infantesa i això havia vestit a la teva família un aire cosmopolita. Mai havies portat mocador al cap i, malgrat coneixies l’Alcorà i les seves ensenyances, no et van obligar a practicar la religió. No estaves d’acord en com la dona depenia de l’home en tots els aspectes. Això et va portar algun problema i algun disgust, però tu no et rendies. Eres gairebé un cas aïllat. Pensaves emigrar a Europa, poder ampliar els teus estudis i establir-te allà. En M’Hamed, en canvi, era algú amb un esperit islàmic molt arrelat. Fins i tot preferia parlar àrab enlloc d’amazigh entre els companys i les companyes rifenys, perquè li semblava que així es mostrava més respectuós amb el Profeta. Això feia que sovint fos catalogat d’esnob entre els que l’envoltaven. L’única cosa que repetia en la no
reconeguda llengua del nord d’Àfrica una i una altra vegada era “Alah aqa-t rebda akidnegh (Alà sempre està amb nosaltres)”, cosa que et feia posar frenètica. No acabes d’entendre com et vas fixar amb ell. Però val a dir que va ser ell qui se’t va acostar una tarda, mentre llegies recolzada a l’ampit d’una finestra de la facultat. Et va estranyar que se’t dirigís en àrab. Àdhuc vas pensar que era un estudiant estranger, cosa rara al Marroc. No obstant això, de seguida et va aclarir tots els dubtes, ja que no parava de parlar sobre ell mateix. De bon principi, et va semblar un pedant que cada dia et perseguia amb les mateixes cançons. Més endavant, quan va començar a parlar-te de poetes que a tu també t’agradaven, vas anar enllaçant-te amb els fils de la seva teranyina. Et va embadalir amb la seva dialèctica, malgrat discutíssiu sovint per la disparitat d’idees. I vas decidir que aquell aiguabarreig d’admiració i rivalitat no podia ésser res més que amor. Ara penses que vas errar el teu judici. Et llegeixes la carta mentre camines cap a casa dels Drissi. Aquesta vegada no hi ha hagut sort. Et comenta quatre vaguetats quotidianes i et desitja que estiguis bé. Veus a venir que si no et decideixes estaràs lligada a ell per correspondència fins que la mort us separi. Et promets que quan l’escriguis li proposaràs deixar córrer la vostre relació. No obstant això, saps que, en el moment que encetis la carta, no gosaràs tirar endavant la promesa. I, a més a més, et sents tan sola ... La matriarca Drissi torna a estar embarassada i avui té hora al ginecòleg. L’home treballa i ella no té ni idea de castellà o català. Necessita algú que tradueixi, perquè si no pot ser un garbuix de malentesos. A tu, aprendre català, et va ser fàcil. Abans d’arribar aquí coneixies força bé el francès, el castellà i l’anglès. La teva intenció no va ser mai estancar-te en aquesta ciutat. Però no disposaves de diners per arribar a Londres i vas optar per una parada i fonda. La teva família ja no disposava de tants diners des que va morir el teu pare quan
eres una adolescent. Havia arribat just perquè tu i en Younesse estudiéssiu. Ara us havíeu de buscar la vida per poder tirar endavant. Mai t’haguessis pensat que fos tan difícil trobar una feina digna simplement per la teva nacionalitat. Els teus dos títols universitaris no servien per fer-te valer. Van parlar d’una homologació i de moltes altres coses més que van enfonsar les teves expectatives. Vas agafar una feina de mala mort en un escorxador i vas començar a estudiar català als vespres. També et vas llegir alguns llibres d’història, per saber més bé la situació de la nació on havies anat a parar. Sempre havies estat espavilada i no et va costar gaire adonar-te que la gent d’aquí s’estimava l’idioma com ningú i, malgrat fos reconegut, els calia defensar-lo amb les ungles. Això et va portar a pensar en la situació de l’amazigh, molt més precària, i a establir alguns paral·lelismes entre el passat del català i la teva llengua mare. Els Drissi són una família molt humil que procedeixen de la regió d’Ait Bacir. El marit es dedicava al transport de mercaderies entre els diferents poblets que envoltaven el seu. Van venir aquí cercant allò que tots cerqueu i que, quan sou aquí, no hi ha manera de trobar. La doneta és menuda, arrugada com una pansa i esgrogueïda. Ja tenen set fills, tres dels quals treballen. Però els altres quatre van a escola i són difícils de tirar endavant. I ara, un altre marrec en camí. Quina bogeria! Tu ja has intentat que aquestes donetes que arriben atemorides a aquestes contrades vagin amb precaució i no pareixin tantes criatures, però... el pes de la tradició, els marits totpoderosos, L’Alcorà, ... uf!, són massa coses. I tu, segons les paraules que en M’Hamed et va regalar quan vas decidir marxar de Tànger, no ets més que una heretge i una feminista a la que se li han posat massa somnis europeus al cap. Travesses el pont de pedra que hi ha damunt d’un riu escanyolit. Et flagel·la aquella pudor de vòmit que desprèn massa sovint. És una llàstima que no es tingui gaire cura d’aquest barri. Segurament que moltes de les cases de l’altra banda d’aquest riuot
castigat per les pelleteries havien albergat moltes famílies que devien assolir la felicitat abrigades per les seves parets. Famílies d’aquí mateix. Famílies que no havien hagut de marxar de casa seva cercant un somni inexistent. Ara, la majoria de la gent que ve del Magreb habita en aquest barri. Les cases són velles, gairebé ruïnoses. La gent viu amuntegada: massa ànimes perdudes en el seu propi destí i massa poc espai. A la teva banda del riu en sou menys, de moment. Però la gent no para de venir... I els nadius i les nadiues d’aquesta ciutat comencen a estar-ne tips. No acabes d’entendre el rebuig que desperteu. Alguns i algunes argumenten que les seves manies provenen de les guerres santes i la invasió musulmana de la Península Ibèrica. És un argument totalment absurd, oi? D’altres pensen que amb la vostra arribada Yeqda erhid i udarghar ( s’ha acabat la bona vida), com dieu vosaltres, i que els prendreu el lloc de treball, sense adonar-se, és clar, que feu feines que ells i elles no farien i cobreu uns sous més aviat miserables. I hi ha un últim grup a qui simplement feu ràbia, perquè sou molt diferents a nivell físic i cultural. Malgrat això, tampoc acabes d’entendre els teus paisans i les teves paisanes. Continuen tancats i tancades en els seus costums, sense obrir-se al nou món que se’ls bada. S’han passat mitja vida somniant una terra promesa a la qual no s’esforcen per adaptar-se quan arriben. Per què les dones continuen essent reduïdes al no-res? Potser sí que està bé conservar costums i religió, la colònia coreana bé ho fa, però també és necessari reformar algunes coses, renovar-se. No s’hi val ancorar-se en un espai i en un temps que ja no ens pertany. Cal mirar endavant. War ghar-s ni azegif ni idaren (no té cap ni peus)!
Sense gairebé adonar-te’n, has arribat a la casa dels Drissi. La dona ja t’espera, recolzada a la barana d’un petit balcó tenyit de rovell. Un menut, d’uns set anys, està al seu costat i et saluda amb la mà. -
Sbah rxar!- crida l’infant.
-
Bon dia!- respons tu. El menut et somriu. Té les dents molt blanques, però els incisius de dalt li han crescut
separats i una mica torts. És una llàstima, perquè té una carona molt simpàtica. Al cap de poca estona, la mare ja és al teu costat. T’explica que el nen tenia mal de panxa i per això no ha anat a l’escola. Tu no t’ho acabes de creure, però tampoc cal dramatitzar. Avui no estàs d’humor per fer un sermonet moral. Després d’acompanyar a la senyora Drissi, has de passar per l’Ajuntament per fer algunes traduccions per escrit, i, aquest vespre, has d’assistir a una reunió escolar dirigida a pares i mares magrebins. Aneu cap a l’hospital. La dona té moltes ganes de xerrar. S’enyora. I el seu és aquell tipus d’enyor estúpid en el qual no pares de cantar les excel·lències d’una terra de la que vas fugir perquè gairebé et mories de gana. Té una veu roguellosa que et cansa força. Desconnectes, perquè si no et farà més mal de cap del que tens. Et recorda la teva henna (àvia). També era una doneta senzilla que no parava de xerrar i lamentar-se. Arribeu a l’hospital que, com sempre, fa aquella olor de medicines característica. Aquí dins fa massa calor i et mareja. Trobes que és incoherent el contrast calor-fred de l’interior i de l’exterior. Aquí la gent s’hi acaba de posar malalta. Us asseieu a la sala d’espera. Hi ha tres dones més. Una d’elles és molt jove i no sembla pas que faci panxa. Penses que deu venir per una visita de reconeixement o quelcom per l’estil. És evident, però, que les altres dues gaudeixen d’un estat d’espera avançat. No us dirigeixen mirades gaire simpàtiques, sobretot a la senyora Drissi, que, a part de continuar parlant pels descosits, lluu la indumentària típica d’una dona
magrebina. Et tornes a preguntar el perquè d’aquest posat despectiu que gairebé es pot flairar en l’ambient i d’aquestes mirades que us retallen la silueta amb un aire d’enuig i rebuig palesos. Sortosament la infermera us crida i passeu cap a dins. Et sembla sentir el comentari “Mira tu, a sobre ens han de passar al davant. De fora vingueren...” i et cal contenir-te per a no contestar-li malament. Sort n’hi ha que la senyora Drissi no se n’adona de res i ja tens els seus gairebé cent quilos acomodats a la cadira del consultori. El ginecòleg deu tenir uns trenta-cinc anys. Parla molt ràpid i amb un to fred. -
Digues-li a la senyora que s’ha de despullar per fer-li un reconeixement- llença sense ni mirar-te als ulls. Tu li tradueixes la frase a la matriarca Drissi que no dubta en obeir. Ja hi està
acostumada. És el segon fill que té aquí. Els té tan seguits! El reconeixement s’efectua sense problemes. A tu, se’t fa etern. Comences a suar. Aquesta calor artificial i abusiva t’ofega. Quan sortiu del consultori, la senyora Drissi continua el seu monòleg roguellós. Entra la dona que et sembla que ha fet el comentari. Comptes amb el temps suficient per a veure i sentir que aquest ginecòleg és fred i antipàtic amb tothom. Aquesta evidència et complau. Almenys per a ell tothom és igual. Això sí, et promets que mai serà el teu metge. Deixes la senyora Drissi a casa seva. El menut de les malformacions dentals baixa a rebre-la a la porta. Cada vegada estàs més convençuda que es troba més bé que tu i que no tenia cap motiu per fer campana. Continues sense comentar-ne res al respecte, però. Te’n vas cap a l’Ajuntament. Són gairebé les deu, i quan més aviat t´hi posis millor. Penses que, malgrat els prejudicis de la gent, esteu ben atesos i ben ateses. Fins i tot saps d’algun espavilat o alguna espavilada que s’aprofita de la situació, cosa que
t’omple de ràbia, car són aquests barruts i aquestes barrudes qui fan créixer la vostra mala fama. Vas començar a treballar per l’Ajuntament gairebé per casualitat. La dona del director de l’escorxador on treballaves abans n’és administrativa. Necessitaven algú que parlés i entengués el català. El director et va sentir parlar un dia que pul·lulava per la secció. Va quedar parat del teu nivell i et va proposar que et presentessis a l’Ajuntament l’endemà, que ell ja parlaria de tu a la seva dona. Vas fer el que et va dir, i el teu currículum, a la fi, va ser més que suficient perquè t’acceptessin. Es tractava de fer traduccions orals i escrites. Entres al despatxet que t’han assignat al primer pis. Tens una pila de papers damunt de la taula. “Xdem (treballar)!”, penses abans d’asseure’t a la cadira. La veritat és que preferiries fer més tasques orals, avui. Estàs mig endormiscada i romandre allà quieta no et convé gaire. Quan fas traduccions orals, almenys vas d’un lloc a l’altre. El tracte amb la gent d’aquí no està malament. En alguns casos, fins i tot ratlla la cordialitat. Només la vella que està a estadística et mira per damunt de l’espatlla com si fossis una mena d’animal rar a qui val més no acostar-s’hi. Alguns i algunes van quedar parats que haguessis cursat dues carreres universitàries. La majoria de la gent que ve del Magreb amb prou feines pot presentar un certificat d’estudis. Somrius quan penses que, vagis on vagis sempre seràs un cas aïllat. Mires el rellotge, que tens al davant, cada cinc minuts aproximadament. No hi pots fer res. La paperassa sembla que no s’acabi mai i el pitjor del cas és que les traduccions haurien de quedar enllestides abans de les dues. Les parpelles et pesen amb desmesura i et ve just per no adormir-te damunt de la taula. Rescates un record dels teus dies d’escolar a París. Devies tenir set anys quan et vas adormir a la classe sense ni adonar-te’n. La mestra, la Marie, et va renyar:
-
Leilà, c’est que vous dors? Vous êtes une Mademoiselle terrible!
-
Pardon, Madame! - vas respondre tu una mica espantada – Je ne se pas ... Penses en la feina d’aquest vespre. No és la primera vegada que fas d’intèrpret en una
reunió escolar. Aquest mateix col·legi, l’any passat, ja va demanar els teus serveis. Fa dues setmanes que vas parlar amb la directora. Feia cara de bona persona. La seva veu era dolça. Et recordava les melodies que la mare us cantava poc abans d’anar a dormir. Si haguessis gosat, li haguessis demanat un taqemmunt(petó) per tal de perfilar amb més fidelitat aquells moments sadolls de tendresa. Però tot plegat restava immers en un somni antic. La mare, ara, era un dona vella, amb una veu feixuga i castigada pel pas del temps. En Younesse treballava a l’hospital de Tànger i aviat es casaria amb la Fàtima. Tu eres a una ciutat europea, tal com havies anhelat des que va morir el teu pare. No obstant això, aquest desig havia estat substituït per una sensació estranya i contradictòria que sovint et portava a pensar que havies errat el teu camí. La bona dona, amb el seu tarannà educat i amable, et va fer un petit resum dels temes que s’exposarien a la reunió. N’hi havia un en el qual, per més esforç que hi esmercéssiu, no us posaríeu d’acord. Aquella era una escola cristiana, en la qual s’hi impartia religió. Els immigrants magrebins es negaven a cursar aquesta àrea i això comportava discussions i conflicte. -
Han d’entendre que, com a escola cristiana, tothom ha de fer religió- insistia la dona el dia que us vau veure.
-
Aquest és un tema molt complicat, sap? Ells no van venir a l’escola voluntàriament, han estat repartits per l’Ajuntament- li vas respondre tu sense acabar d’entendre perquè recalcava tant aquest tema si n’hi havia d’altres, com ara l’aprenentatge de la llengua, que suposaven un handicap més important.
-
No, ells no poden ser diferents. Nosaltres no fem catecisme, és cultura religiosa que els ajudarà a entendre millor la nostra organització social.
-
I jo estic d’acord amb vostè. Cap aprenentatge els pot fer mal, ans el contrari. Però ells es posaran a la defensiva. En principi consideren qualsevol religió diferent a la seva com quelcom inadmisible. Si insisteixen massa en el tema pot generar un conflicte. La veritat és que, en certa manera, entenies la postura d’aquella dona, de la mateixa
manera que entenies la postura dels teus companys i companyes de nació. Ambdós veien amenaçats els seus costums, el seu sistema de vida i la seva organització social. En definitiva, la seva cultura. El problema és que si no deixaven la tossuderia de banda, la convivència seria una assignatura pendent per sempre més. I això, evidentment, comportaria problemes. Què els costava cedir una mica a tots plegats? Mires el rellotge una altra vegada. Gairebé són tres quarts d’una i encara hi ha un munt de traduccions pendents. Notes algunes punxades a la gola des de fa una estona. Segurament que t’has tornat a refredar. Aquest clima acabarà amb la teva salut. Tot plegat et recorda la boira. Fas una ullada per la finestra que tens a l’esquerra. Encara és allà, amarant-ho tot amb el seu posat pastós i golafre. Si a aquestes hores no ha decidit tocar el dos, us farà la punyeta tot el dia. -
Uheregh attas (estic molt cansada)! – exclames.
-
Deies alguna cosa, Leila? – et demana en Just, que passa per aquí.
-
No, no res- li respons-. Estava remugant. En Just és un bon noi. Et mostra una gran deferència. Saps que algunes males llengües
de per aquí el critiquen per això. Fins i tot hi ha qui malpensa de les seves intencions o de la vostra relació. La gent de seguida penja etiquetes i emet judicis. Això no canvia mai, siguis on siguis. Malauradament, aquest és un defecte que iguala a tothom, per
damunt de les diferències racials, religioses o culturals. Per desgràcia, en Just només és un noi que intenta ser amable i cortès amb tothom i que no es deixa guiar pels prejudicis. Tan de bo pensés amb tu com a possible companya. Tot seria molt més senzill si poguessis casar-te amb algú d’aquí. A més a més, seria ideal per deixar córrer la teva relació amb en M’Hamed. Intentes esborrar aquesta pensada egoista del teu cervell. Et sents malament per haver arribat a pensar que podries aprofitar l’ocasió per aconseguir la ciutadania d’una manera fàcil. En Just és un noi fantàstic, però no n’estàs enamorada. Ni tan sols estàs segura que vulguis continuar en aquest cul de món tota la vida. La teva intenció inicial era Londres, no? Qui sap si d’aquí uns anys... No. Però allí tornaràs a patir de nou el mateix. T’hauràs d’obrir camí esquivant el racisme, la intolerància, la marginació i la xenofòbia. Aquí, almenys, ja coneixes quin peu calcen. Aquí hi ha gent amable i .... Uix! És tan complicat tot plegat que et desborda. Val més deixar de teixir pensaments estúpids. Ets massa somiatruites. Comences l’última traducció. Sense adonar-te’n, ja estàs acabant. No saps ben bé com ho has aconseguit, perquè fa mitja hora tot plegat se’t feia una muntanya. Podràs marxar a casa a les dues en punt i sense res pendent, a part de la reunió del vespre, és clar. Això et satisfà. Potser faràs la migdiada o llegiràs una mica. Fa molts dies que tens aparcat un llibre de poemes d’en Tahar Ben Jelloun, que, com sempre, manifesta les seves idees en contra del racisme i a favor dels drets de les persones. La primavera passada vas tenir l’ocasió de gaudir del seu llibre El racisme explicat a la meva filla. Seria un bon llibre de text per afavorir la comprensió i la convivència. És tan amè i fàcil d’entendre! Però aquests dos conceptes, comprensió i convivència, deuen formar part d’un d’aquells somnis teus que quan et sembla que l’has atrapat et fuig de les mans. Sí, és clar, no són més que una utopia. Però que seria de nosaltres sense utopies?
El rellotge continua marcant el pas de la teva existència. Omnipotent, t’assenyala que et cal plegar, que ja és l’hora. Continues trobant absurd que un enginy mecànic controli els teus moments i no hi puguis fer res. Aquests aparells inquisidors no són més que un parell o tres de rodes dentades que no paren de donar voltes. Que hi farem! Iri (existir).