Tunísia en 4x4 by Carme Jurado

Carme Jurado i Say贸s

APERITIU

Pol: Sempre deia que li agradava viatjar. De fet, vaig conèixer en Manolo durant un viatge per les illes gregues. Jo venia d’Atenes, la gran, la única, l’eterna... I és que sóc un enamorat de les pedres, o almenys així és com em va batejar aquell adolescent d’edat indefinida, de rínxols negres i mirada perduda. La veritat és que adoro les runes, les petges de les civilitzacions malbaratades pel pas dels anys i els museus plens d’escultures i altres rampoines. No hi ha volta de full: són la meva feina i, fins aleshores, la meva vida. I, certament, Atenes, i Grècia en general, serven dins del seu territori un paradís on sadollar aquesta set per les coses extingides. El meu viatge a Grècia va ser més de caire professional que turístic. Hi havia un congrés arqueològic a la capital grega i a mi sempre em toca treure el nas en aquests tipus d’esdeveniments. La veritat és que una ocasió com aquesta no és de desmerèixer. Així doncs, diguem que no vaig oposar gaire resistència, sobretot quan em van dir que, si me la pagava jo, podia disposar d’una setmana addicional per a fer turisme sense descomptar-mela de les vacances d’estiu. Evidentment, l’Acropolis de la ciutat mil·lenària em va captivar: el Partenó, les Cariàtides, ... Tot eren noms i imatges que m’havien perseguit en mil i una diapositives des que tenia catorze anys. Veure-les allà, en el seu punt d’origen, malgrat abundessin les reproduccions, em transportava

en el temps. Moltes de les peces originals, guardades en museus com ara el Louvre o el British Museum, les havia vistes alguns anys enrere, quan estava obsessionat en visitar capitals europees. Però, al meu parer, per més bé que estiguin les peces originals, fora de context, perden tot el seu sentit. Per això preferia aquelles reproduccions que ocupaven el seu lloc. És injusta l’espoliació que van fer una colla d’imperialistes del patrimoni històrics de països que van esdevenir indefensos davant les seves pretensions. I amb això sóc una mica hipòcrita, ja que, en realitat, sóc carn de museu. De fet, és potser un dels pocs llocs on els arqueòlegs podem trobar feina. L’ideal seria poder fer excavacions i treballar directament en jaciments, però som masses pretendents per la mateixa núvia. L’altre opció és l’ensenyament. Però jo no em veig davant d’una munió de vailets carregats d’acne i amb les hormones fetes un garbuix intentant-los encomanar el meu amor per la història. No tinc facilitat per entendre’m amb la gent de menys de vint-i-cinc anys. Deixant de banda les meves cabòries i retornant al viatge a Grècia, he de confessar, però, que el que realment va suposar un descobriment espectacular van estar les runes de Knosos. Els dofins blaus, les al·lusions al Minotaure, les columnes vermelles i negres,... I aquell paisatge tan salvatgement mediterrani que domina l’illa. A ell, però, a en Manolo, vull dir, malgrat no diferia gaire dels meus ídols de marbre, el vaig conèixer, com no, a Mikonos, reducte gai per excel·lència. No em demaneu perquè vaig anar a l’Illa. No ho sé. Me’n van deixar triar una i em va sortir aquesta. Els seus molins, potser, o alguna fotografia que havia vist de la Petita Venècia, o les cases d’un blanc

immaculat amb les seves portes i finestres de colors llampants. Certament, l’illa mereix ésser visitada, car està embolcallada d’un encant especial. Però, pel que tinc entès, moltes de les illes gregues el tenen. Sigui com sigui, vaig anar a parar a Mikonos els últims dos dies de viatge. Aleshores jo no ho sabia. Vull dir que mai m’havia plantejat aquesta tendència sexual com una possibilitat. Havia tallat amb la xicota de tota la vida. La mare feia dos mesos que era un mar de llàgrimes. Pobre dona. M’exasperaven el seu dramatisme i la seva desesperació. Però era evident que jo no m’estimava a la Marta. I, si he de ser franc, ella a mi em sembla que tampoc. Depeníem l’un de l’altre perquè sempre havíem estat junts. De menuts érem amics inseparables. I no m’estranya massa, perquè ella feia de mi el que volia. Em vestia de dona, em pentinava, em pintava les ungles, jugàvem a nines, etc. I a mi m’encantava. Era el nen més feliç del món al seu costat. En canvi, no suportava els jocs bèsties del meu germà i dels altres. M’aterraven els camps de futbol que improvisaven amb quatre rocs per simular dues porteries, les pilotes i les curses de bicicletes. Ben aviat, però, vaig trobar remei per no haver d’anar a jugar a fora. Vaig començar a fingir malalties. Primer em vaig decantar per mal de cap i mal de panxa, ja que, evidentment, era el més fàcil. Però això passava de seguida i permetia, fins a cert punt, que jo baixés al carrer per distreure’m. Després vaig estudiar altres fórmules i vaig aprendre a provocar-me tos i a fer pujar el termòmetre amb la bombeta de la làmpada de la tauleta. Res exagerat, unes dècimes. El suficient per lliurar-me de sortir al carrer i d’haver d’anar a l’escola, un altre calvari pel meu amor propi, durant alguns dies. I, és clar, la Marta va començar a visitar-me més sovint.

Entre simulació i simulació, van anar passant els anys i els jocs es van fer més seriosos. Jo començava a sentir una avidesa i uns focs que la meva companya compartia i ens els intentàvem apagar mútuament. Però no sentia res per ella que anés més enllà de l’amistat i una complicitat àdhuc malaltissa, he de ser realista. La Marta no m’atreia. No n’estava ni molt menys enamorat. Això sí, tenia unes mans divines. No vam fer mai l’amor de veritat. Era una masturbació compartida. Amb trenta-dos anys fets i una xicota des d’en fa uns divuit suposo que o et cases o t’ho deixes córrer. I ho vam deixar córrer. Bé, concretament, ho vaig deixar córrer quan ella va insistir una i una altra vegada que calia que féssim alguna cosa amb la nostra relació. Jo, com sempre, vaig fer el que em demanava. Però la meva solució, aquesta vegada, no li va fer el pes. No gens. Crec que hores d’ara encara em deu guardar una certa recança. Li vaig robar la joventut i la vaig nodrir de falses esperances. Però tant li fot. Ja està casada. No va trigar gaire. Per això penso que tampoc m’estimava. Al cap d’un mes d’haver tallat ja sortia amb un altre veí del barri que li havia anat al darrere durant tota l’adolescència. Un noi escanyolit i poca cosa, amb ulleres de pasta marró i nas semític. En Woody Allen en versió més aviat alta i amb els cabells tallats a l’estil tradicional amb la clenxa al costat. Un bon nano, diria que àdhuc un xic massa calçasses. A l’any ja es deien el si a l’església del barri. Com us dic, jo no ho sabia. La veritat, creureu que sóc un totxo. De fet, pensava que la meva apatia vers les dones era més aviat qüestió del meu caràcter flegmàtic. De petit, alguns nens i nenes del barri o de l’escola ja me’n deien alguna cosa al respecte, però, certament, al no considerar-ho

possible, tampoc em feia ni fred ni calor. Em preocupava més el fet que busquessin qualsevol excusa per ficar-se amb mi i estomacar-me, la veritat. I tampoc m’havia sentit mai especialment atret pels homes. Per a mi, eren criatures estranyes i bàrbares, llunyanes dels meus principis i gustos. No, no m’agradaven. O, si més no, detestava els que havia conegut fins aleshores, començant pel meu pare, un ésser dominant, egocèntric i, fins a cert punt, estúpid, i acabant amb tots els companys que havien compartit les aules amb mi. Sense oblidar el tanoca del meu germà, és clar. I va ser a Grècia, durant aquell crepuscle a Mikonos, vora la Petita Venècia, a frec d’un mar Egeu roig com el desig, que vaig adonar-me que podia ésser dominat per una passió tant obstinada que vaig sentir pànic. Aquell Hermes de carn i ossos m’havia embruixat amb les seves faccions mediterrànies i amb un esguard que podia fondre qualsevol certesa. Era un ídol, una deïtat pagana que havia deixat la fredor del marbre i havia cobrat vida per vestir-se de coure, foc i sorra. De tornada, sèiem junts a l’avió. Al mes havíem llogat un apartament en la petita capital de comarca que m’havia vist néixer. I a l’any, estàvem en un avió amb destinació Tunis per gaudir ell de les seves platges i jo de les meves pedres. I el meu pare i el meu germà, evidentment, no em dirigien la paraula. La mare, pobre dona, ho feia d’amagat i sempre amb l’espurna de mil retrets a la mirada. Però jo no podia culpar aquella dona soferta i fràgil, colpida pel masclisme imperant i arrogant que empatxava les parets de casa meva, de jutjar-me. I menys, essent ella l’única que encara em mostrava un cert afecte.

En Manolo, el meu déu de les illes gregues, però, estava una mica ofès aquella tarda de diumenge. I no era precisament per la impressió que els meus parents i progenitors tenien d’ell. Tot havia anat bé fins poc abans d’embarcar en el boing 747 de Tunis Air. Durant el trajecte amb tren fins a l’aeroport, havia fet mil plans, com sempre, i havia comprovat qui sap les vegades la qualitat de la seva llet de bronzejat i d’altres potingues del necesser (que quan va amb avió sempre porta a la bossa de mà per si li perden les maletes). No havia parat de xerrar, com era habitual en ell. De fet, feia una setmana que semblava un nen amb sabates noves. Un cop a l’aeroport, vam fer la ruta dels Dutty free, per tal de fer temps fins el moment de pujar a l’avió. Aleshores, va esdevenir la petita desgràcia que el va posar frenètic: una noia bastant grassoneta i mancada d’educació li va donar un bon cop de colze i gairebé l’estampa contra el mostrador de davant de la porta d’embarcament.

Estava

convençut

que

sortirien

mil

blaus

que

malbaratarien el seu cos perfecte. Tot el que li pogués dir per intentar calmar-lo no va servir de res ben bé fins que es va adonar de l’existència d’un noi del servei de l’avió que era de molt bon veure. La despesa en begudes en miniatura va ser considerable. Però així és en Manolo!

Rita: Bé, Tunísia. Mai m’havia plantejat anar a Tunísia fins aleshores. Sempre m’ha agradat més passejar per Europa i no complicar-me la vida en països d’arrels culturals tan diferents. Sóc dona de París, Londres, Viena i Praga. Sobretot Praga, amb la seva plaça vella, l’església de Nostra Senyora de Tyn, l’empremta de Franz Kafka (jo, certament, m’identifico amb el pobre noi escarabat), les sinagogues i el vell cementiri jueu, els carrers amb cases de colors vius, les passejades vora el riu Vltava, el pont Carles amb la seva torre,... Meravellosa, tendre, amb la música clàssica embolcallant els carrers i els parcs. Però el cert és que, en el moment de decidir-me per un viatge, tan me feia tot. El més important per a mi en aquells moments no era el viatge en sí, sinó fugir d’un entorn que m’engolia. Vaig acceptar de fer un d’aquells viatges organitzats amb 4X4 per estalviar-me la feina de pensar. Anava sola, és clar, com sempre. Eren dies d’un avorriment pesarós, que omplia les meves estones i els meus pensaments d’una manera excessivament apegalosa. I, per acabar-ho d’adobar, com que no sabia com escapar-me del casament de la que se suposava que era la meva millor amiga de tota la vida (no sé com tothom menys jo havia arribat a aquesta conclusió, la veritat, però el cert és que, sense saber ben bé què faig per merèixer-m’ho, em passa sovint) vaig buscar una solució el més pràctica i agradable possible. - M’ha tocat un viatge a Tunísia, reina – li vaig escopir per telèfon i amb la boca plena -. Em sap molt de greu, però és la primera vegada que em toca

una cosa i em fa molta il·lusió. Però et penso fer el regal igualment, anar a veure el teu niuet d’amor i fer tot el que estigui al meu abast per ajudar-te. L’altra somicava, és clar, però va fer veure que entenia la meva excusa, malgrat n’estic segura que era fàcil que s’ensumés aquella mentida de l’alçada d’un campanar. Amb el regal sí que vaig complir, tampoc sóc tan insensible. I això que em cansa fins a límits indescriptibles la santa comèdia d’anar a la botiga on hi ha la llista de noces i veure quin tros d’electrodomèstic queda per pagar. Perquè ara ja no et pots ni permetre el gaudi de pensar i fer un regal, no. T’acomodes a la situació i envies un sobre on hi ha apuntat “Nena, ja tens la porta de la rentadora, ànims doncs que falta menys perquè puguis fer la bugada!”. A més a més, quedava ben poc on triar. Els petits, els que pots pagar tot sencers i que, en certa manera, et fan sentir més bé pel fet de fer un regal d’una sola peça, volen de mala manera. És clar, els més previsors, que solen ser parents que només veus en casaments i enterraments i que passen de la cinquantena, se’ls han quedat. Ja me’ls imagino, al més pur estil rebaixes de gener, com a caçadors sagaços així que s’acaba la veda. El primer dia que saben a quin establiment hi ha la llista de noces deuen anar a cops de colze. “ Per a mi la torradora”, “No senyora, no, que aquesta ja la tinc jo emparaulada”, “Ei que la planxa era meva, torna-me-la!”, “Confita-te-la, si vols! Total era tan dolenta que m’he quedat amb el mànec a la mà”. Uf, planyo els botiguers. En el meu cas, l’aportació va anar a una màquina de tallar embotit, que era pràcticament l’única cosa que quedava. ¿Em podeu explicar per què caram serveix aquest estri si tothom sap que la llonganissa i el fuet

perden molt per culpa de la calor que genera aquest tipus de tall? Literalment, els crema. Al cap de quatre dies queda arraconada per un bon ganivet, què nassos. I, si van mal dades, a queixalades! A més a més val un ull de la cara. Pel que fa al meu oferiment de donar-li un cop de mà, vaig estar de sort, perquè, per pudor o per rancúnia, no en va fer ús. Si no, ja em teniu a mi amagant els quatre mots hipòcrites que vaig llençar com a disculpa idiota dessota un cúmul d’excuses igual d’hipòcrites i idiotes. No. No m’havia tocat cap viatge a Tunísia. Havia anat a encarregar-lo jo mateixa en una agència de viatges un parell de setmanes abans. I és que si alguna cosa havia fet bé la meva suposada millor amiga era casar-se en plena Setmana Santa. I és clar, d’ofertes de viatges per aquelles dates n’hi ha un munt. I Tunísia era un destí que combinava un cert exotisme a l’estil de Les mil i una nits amb un preu més que raonable. Tenia entès, a més a més, que et tractaven de meravella i que, com a destí turístic de tradició, els hotels gaudien d’un cert aire luxós. L’única pega és que jo, eremita vocacional, compartiria les meves aventures amb cinc o sis persones més. Però, és clar, viatjar sola per aquests móns de Déu tampoc m’entusiasma. De fet, sempre que he voltat una mica més lluny del compte, ho he fet amb viatges més o menys organitzats amb gent que no coneixia, és clar. Puc garantir, per experiència, que els desconeguts a l’hora de voltar resulten més bons companys que els suposats amics de torn, perquè encara no s’ha esqueixat l’himen de la confiança i tothom es mostra més polit i discret. Sempre, i a tot arreu, hi ha algun eixelebrat o alguna eixelebrada a qui se li acut, entre d’altres pallassades, explicar acudits verds als que només ell o

ella els troba la gràcia, cantar damunt d’una cadira amb una borratxera com un piano o improvisar un striptease malgrat el seu cos ja no estigui per aquestes baixeses. No obstant, com que d’aquests i d’aquestes, a la llarga, se’n cansa tothom, li rius les quatre bestieses en el moment oportú i després en passes amb la màxima delicadesa possible. O sense delicadesa, si les coses van maldades. Total, malgrat les promeses del comiat, no tornaràs a veure més els teus companys de viatge. Però quan va arribar el dia de la sortida (o valdria la pena dir fugida), tot es va complicar una miqueta massa. Per començar, com sempre, vaig patir de l’acostumada discriminació pel meu pes. Bé, em sembla que no ho he explicat enlloc, però una de les raons per les quals sóc víctima d’un celibat forçós, a part del meu mal geni, és que sóc un tros de dona de cent cinquanta quilos. No, per a mi això no suposa ni ha suposat mai cap tipus de problema. El problema el tenen els altres. I a més hi ha dos tipus d’actituds discriminatòries: la dels que et tracten amb enuig i menyspreu i la els que intenten una mena d’impuls per millorar la teva autoestima. Dins del segon tipus podem apreciar un ventall de subtipus. Els més comuns són els que et diuen “ No, no, reina, si només estàs una mica pleneta”, com si no tinguessis mirall, o bé els que consideren l’obesitat com un símbol de felicitat. Certament, i de tros, em quedo amb el menyspreu d’aquesta societat obsessionada amb el físic i renego d’aquesta mena de compassió camuflada dels que exalten o disculpen, en qualsevol de les seves formes, un excés de pes. Sóc realista, per l’amor de Déu: un hipopòtam fent ballet és més gràcil que jo! Però això no m’ha importat mai ni m’importa. I pel pes i el volum del meu cos m’he trobat que algunes companyies volen fer-me

pagar un extra: ocupo dos seients a l’avió, no hi ha volta de full. Ja pago un plus pel fet d’anar sola i dormir sola (com si ho fes per gust, de tant en tant també m’agradaria un paio que m’escalfés els peus, per no dir altres coses!). I a més, la culpa és seva, perquè els fan tan estrets! Fins i tot la gent de complexió considerada “normal” van incòmodes en aquell cony de butaques! No obstant, com que la cosa no està normalitzada i jo, farta d’aquesta cançó, tinc molts recursos (i si no una bona dosi de mala llet quan se m’acaba la paciència) vaig aconseguir que aquella hostessa escanyolida d’accent indefinit m’hagués de donar la raó. Per tot plegat, abans no vaig poder embarcar, va passar una bona estona. Quan me’n vaig adonar quedaven poc més de deu minuts. Per una vegada que havia estat força puntual, quina malícia! Ja teniu els meus cent cinquanta quilos a la terminal A del Prat esquivant obstacles per les escales mecàniques i buscant la meva porta com un elefant en zel. No, no devia ser un espectacle digne de veure. Però finalment vaig arribar al lloc corresponent, mig desmanegada i amarada de suor. D’una embranzida vaig ensenyar el bitllet a l’hostessa de la porta i de què que no esclafo contra el mostrador un noi que se li notava que era gai d’una hora lluny (després, santa providència, vaig confirmar amb escreix aquesta sospita). Però l’empresa va acabar amb èxit: amb feines i treballs vaig passar per aquella porta de joguina i em vaig asseure, sense complexos, en els seients 12A i 12B. Quin descans!

Eulàlia: Feia ben bé tres anys que no havíem fet cap viatge amb avió: l’última vegada va ser el nostre viatge de noces a Islàndia. La fòbia de l’Onze de Setembre havia deixat una fonda empremta en el meu marit, a qui, des de sempre, els avions feien més aviat basarda. I no parlem del fet de trepitjar un país d’arrels islàmiques! Per això quan li vaig ensenyar la documentació de la petita escapada que havia planejat em va dir si m’havia begut l’enteniment. - No, però és evident que moltes malalties es curen amb una vacuna. Considero que aquest viatge pot ésser una vacuna perfecte per a les teves pors. La veritat és que em va intentar convèncer que ho deixéssim córrer, però jo vaig al·legar que els diners els havia anat estalviant per poder fer-li un regal especial, que em feia molta il·lusió i que seria una mica desagraït si no acceptava el meu present. Fins i tot vaig plorar una mica, cosa que sol funcionar en altres casos. Però ell es negava en rodó a caure en el parany d’una bogeria forassenyada. Jo no vaig fer res per anul·lar el viatge i ell intentava eludir el tema. De fet, en Miquel no és una persona gaire xerraire. Però de vegades les coses van com van i un gir inesperat de circumstàncies va fer que el meu estimat marit agraís la meva idea. Si més no durant un temps. Feia aproximadament un any que una parella ens assetjava. Ell es deia Mateu i treballava al mateix institut que jo. Era un noi molt xerraire, excessivament apegalós i que la gent solia esquivar amb poca delicadesa. Jo sóc una mica bleda i em sap greu deixar de banda a la gent, per això,

sovint em segrestava i m’omplia el cap de dissertacions i teories sobre l’ensenyament de les matemàtiques (va estudiar exactes i devia ser un crac, o si més no, s’ho creia). De mica en mica van anar entrant a les converses les respectives parelles i el que fèiem en el nostre temps de lleure. Aquell dissabte ens el vam trobar en una cerveseria que li havia comentat que freqüentàvem des de feia uns mesos. Va resultar que coneixia en Miquel i la seva dona també. En realitat havien estudiat al mateix institut tots tres, sense haver arribat mai a creuar gaire res més que quatre frases i algun hola i adéu. Recordaren velles batalles i van criticar algun dels seus professors d’aleshores (una cosa ben lletja, tenint en compte que tan jo com en Mateu ho érem ara). Em va adular durant tota aquella setmana i em va cantar les excel·lències de l’home amb el qual m’havia casat. Que si era el noi més atractiu de l’institut, que si totes les noies li anaven al darrera, que si no era gens cregut i molt amable amb tothom, ... I així una llarga llista de virtuts del meu maridet. Jo ja ho sabia que era un tipus fantàstic, carai, per això m’hi havia casat i n’estava enamorada com si fos el primer dia! El dissabte següent tornaven a ser-hi. És més, en lloc d’asseure’s a la barra, havien ocupat una taula i ens guardaven dues cadires. - Hem pensat que si veníem d’hora podríem asseure’ns tranquil·lament i, quan arribéssiu vosaltres faríem petar la xerrada amb més intimitat, oi amor? – va dir en Mateu, primer mirant-nos a nosaltres i posteriorment girant el rostre vers la seva dona, sense immutar-se per les nostres cares sorpreses.

Aquella tàctica es va repetir tres o quatre mesos més, fins que vam decidir que canviaríem de local. El dilluns següent el vailet ja em va escometre. Subtil com ell sol, va aconseguir que m’inventés una excusa tonta, com que estaríem uns quants caps de setmana aprofitant la caravana que uns amics tenien aparcada en un càmping dels aiguamolls de l’Empordà. La setmana següent els vam tornar a esquivar. I quina no fou la meva sorpresa el dilluns quan en Mateu em va dir: - Em sembla que aquest cap de setmana no hi devíeu anar a la caravana, perquè vam visitar tots els càmpings de Sant Pere Pescador i Roses i no us vam saber veure enlloc. - Ui no, és que en Miquel no es trobava gaire bé - vaig mentir mentre una suor freda em delatava – i ens hem hagut de quedar a casa. No ens agrada dir mentides, i menys a uns detectius privats tan obsessius com aquella parella. Mentre buscàvem la manera de d’explicarlos que ens agradava estar sols sense ferir-los l’amor propi, vam continuar anant a la cerveseria. El dissabte al vespre d’abans de Setmana Santa o potser l’anterior, no n’estic del tot segura, en Manel ens va deixar anar una de les seves idees genials: - Doncs aquesta Setmana Santa tenim tants dies de festa com vosaltres, oi amor? El meu sogre té una caseta als Pirineus, oi amor? Podríem anar-hi a passar aquests dies tots quatre, oi amor? Jo em vaig voler fondre. Però en Miquel, moltes vegades més ràpid que jo a l’hora de pensar, va reaccionar:

- Em sap greu, però l’Eulàlia m’ha preparat una sorpresa i m’ha regalat un viatge a Tunísia per aquestes dates. És una mena de servei organitzat, però amb un petit aire aventurer perquè el recorregut es fa en 4X4. Una altra vegada serà, nois. – va dir amb una loquacitat i sang freda que àdhuc a mi em va sorprendre. Però ells eren un os dur de rosegar i, evidentment, van contraatacar. - Ah, Tunísia, quina il·lusió! Ens dieu l’agència o l’operador amb qui heu contractat el viatge i ja ens espavilarem per fer la nostra reserva, oi amor?va replicar en Mateu sense un bri de mà esquerra. - Bé, em temo que no podrà ser – vaig reaccionar -. El viatge el vaig contractar fa un parell de mesos i vam estar ben bé un mes en llista d’espera fins que no ens van confirmar el viatge. Ho sento molt. Havia suat de valent mentre deia això, però en realitat no era cap mentida. Per això havia esperat fins a saber-ho del cert per donar-li la notícia al meu company. La vetllada va continuar. No diré com si res, perquè en la cara dels nostres comensals hi havia un deix de decepció. I a la meva, d’un triomf considerable. Després d’això, en Miquel havia deixat clar que acceptava el meu pla. El diumenge de Rams sortíem de l’aeroport de Barcelona. En Miquel estava d’allò més neguitós i va renegar tot el matí. Em va retreure tota aquella situació dotze vegades, si no vaig errada. Vam arribar puntuals, perquè la puntualitat és una de les nostres poques obsessions. Les maletes van desaparèixer cinta transportadora enllà i en Miquel va exclamar que

segur que les perdrien. Jo intentava esquivar les seves escomeses tan bé com m’havia ensenyat l’experiència de set anys de relació. I és que estava segura que en Miquel i jo estàvem fets l’un per l’altre i mai ens havíem enrabiat de veritat. Ens vam conèixer i als tres mesos ja vivíem junts. Ens vam casar per poder fer un viatge fora de temporada i gaudir de la tranquil·litat del sol de mitjanit en un país gairebé desert amb una natura salvatge i gèlida. Érem d’allò més gelosos del nostre tàndem. Entre els nostres tràfecs fins a la porta des d’on embarcaríem, cal destacar les cinc vegades que va xiular l’estri aquell del dimoni per culpa d’unes claus que no sabia ni que duia a la butxaca, el toblerone gegant que vam comprar en un dels molts Duty-free, la fila desesperada d’una noia immensa que gairebé ens fot a tots a terra en el moment d’embarcar, però que, en el fons, només va arribar a fer perillar un figurí morè i força amanerat i, com no, una estona abans de l’envestida d’aquella massa humana, una sorpresa que poc ens esperàvem i que penso relatar sense ometre detalls. Estàvem asseguts, esperant, renegant una mica i amb més de mig toblerone a l’estómac, i van aparèixer amb un somriure d’orella a orella. Primer vaig pensar que m’havia endormiscat, que era una al·lucinació o que havia d’anar al metge perquè era una obsessió malaltissa. Però no, la ganyota d’incredulitat d’en Miquel confirmava les meves sospites: eren ells i eren allà. No vam saber reaccionar, no vam poder reaccionar. Vam restar asseguts, mirant aquelles dues figures que s’acabaven d’aturar al nostre davant amb una poc dissimulada cara de triomf. Com sempre, va ser ell qui va parlar, en Mateu:

- No us havíem dit res perquè us volíem donar una sorpresa! - Com, com, com...? – vaig quequejar dissimulant malament el meu desànim. En Miquel, sempre més serè que jo, va acabar la meva pregunta: - Com us ho heu fet? Era complicat. Ni tan sols sabíeu... - Nosaltres mai perdem l’esperança. Sí que hem hagut d’esperar i no ens ho van confirmar fins ahir a les vuit de la tarda, que algú devia anul·lar la seva reserva. Sort que l’Eulàlia es va deixar una factura del viatge al seu calaix de la sala de professors, si no, sí que hagués costat saber ben bé quin operador havíeu contractat. No és que n’hi hagi gaire de companyies que ofereixin aquest servei de 4X4, però crec que tres sí que hi són. Que bé, oi? Estem tant contents, oi amor? Guaita, just a temps. L’hostessa ja ens crida per embarcar. Ja sabeu que nosaltres, de puntuals, no en som gaire. Ens ho passarem tan bé! Ens fa una il·lusió compartir aquesta experiència amb vosaltres! Vaig estar a punt d’arrencar-me a córrer, però les cames no em responien. Més aviat havia quedat clavada a terra com un estaquirot. Potser si no arriba a ser per l’enrenou de la noia grassa no hagués tornat en sí. I el més curiós és que aquesta entrada triomfal no seria l’única cosa que li agrairia d’aquest viatge.

PRIMER PLAT

Pol: Vam arribar a l’aeroport de Tunis a l’hora prevista. En Manolo, tocatardà com sempre, s’havia encantat a mirar-se un parell de vailets fornits i morens com ells sols. Insistia, amb una vehemència irritant, que eren nubis, malgrat jo intentava convèncer-lo que la zona de Núbia era entre Egipte i Sudan i que els quedava una mica lluny d’allà. - També poden haver emigrat, collons, que això ara està de moda! – rebatia, bo i mirant-se’ls amb desig. - Sí, hi ha molta immigració, però la immigració és més aviat cap a països europeus. - Tu sempre saps de tot, oi? – em va rebatre – Setciències! Jo pensava que, certament, era molta la paciència necessària per aguantar les seves obstinacions quotidianes. No obstant, estava boig per aquella cintura cenyida i aquells malucs escanyats. En Manolo era el meu Adonis i no podia obviar l’atracció física que sentia vers ell. Una atracció que arribava a convertir-se en malaltissa. El curiós del cas és que em sentia capaç de perdonar qualsevol de les seves extravagàncies i no em feia ni fred ni calor que s’estigués menjant aquell parell de cepats (que a mi, realment, no em semblaven res de l’altre món) amb la mirada. En aquells moments era incapaç de sentir cap tipus de gelosia i si m’haguessin dit que uns dies després em sentiria l’ésser més desafortunat del món per una relliscada seva hagués tractat al meu interlocutor de llunàtic.

Després que desapareguessin aquells paios, en Manolo va tornar en si i es va adonar que s’havia descuidat de les maletes. Ja estava a punt de muntar un escàndol dels seus, quan vaig aconseguir que s’adonés que les havia agafat jo. - Què et penses, que et deixaré al càrrec de l’equipatge sense estar jo també a l’aguait. Per què et creus que estic arrossegant aquest carro?- li vaig dir – Fes el favor de mirar què hi porto. - Ai, sí, no me n’havia adonat, estava tan distret! – va dir amb aquella seva mirada trapella i amb un excés de moviments de mans. Vam anar caminant entre la multitud fins a l’alçada d’un estant de la duana, just abans de traspassar la porta que ens donaria la benvinguda a Tunísia. En principi no ens havien d’aturar, ja que només has d’ensenyar el passaport just abans d’anar a recollir l’equipatge. Aquest segon estant més aviat serveix per la gent que té alguna cosa per declarar o per assegurar que cap malintencionat es cola al país. Però el duaner va fer un senyal a en Manolo i aquest s’hi va acostar amb un lleuger tremolor de cames. En un primer moment vaig pensar que la seva camisa d’estampats llampants o potser els seus posats poc masculins havien delatat la seva condició homosexual i, de retruc, la meva, i com que encara recordava la condemna i empresonament d’aquell grup de gais d’Egipte, vaig patir uns minuts, eterns evidentment, de pànic. Ja el veia cridant com una meuca histèrica en una d’aquelles habitacions sòrdides que hi ha als aeroports i jo al seu costat, peti qui peti, resant perquè com a molt ens tornessin a casa. Però després de quatre esguards desconcertats, l’agent duaner es va posar a riure.

- Vous havez la même face que mon cousine Faouzia!- va escopir aquell tros d’home amb un francès força horrorós. Devia pensar que així l’entendríem. Però era evident que en Manolo no tenia ni idea del que havia dit. Només li va tornar el somriure, posant els llavis lleugerament cap enfora i fent anar la mà d’una manera que denotava el seu caràcter excessivament femení. L’home, veient això, encara va riure més i va comentar en veu alta al company del costat alguna cosa en àrab o qui sap si amazigh (podia donar-se el cas, poc probable a Tunísia, que fossin ambdós berebers). - Bon voyage! – va dir, tot eixugant-se les llàgrimes dels ulls i fent un senyal amb la mà que ens convidava a continuar endavant. - Què ha dit? – em va demanar en Manolo, una mica molest. - Res de l’altra món, que tenies la mateixa cara que la seva cosina Fanzia o Fausia o Francia, no sé ben bé quin nom era. - Uf, quin espant d’home! – va exclamar, alleugerit, tot ventant-se amb la mà. Vam sortir d’allà força de pressa. Era evident que aquell petit entrebanc no ens havia deixat indiferents i que ens delíem per entrar a formar part d’un grup més nombrós per tal de passar desapercebuts (cal aclarir que, com s’ha anat fent palès, amb en Manolo això de passar desapercebut és gairebé un repte, però si més no quedaria una mica més amagat). I aleshores vam veure el cartell, fet amb un cartró mal retallat i que contenia unes lletres traçades amb retolador permanent que semblaven les d’un nen de primer de Primària (no és per desprestigiar a ningú, és més aviat tota una proesa per a una persona acostumada a escriure amb un altra

alfabet i del revés; jo no seria capaç d’escriure en àrab). Ens reclamaven. Havia arribat l’hora de conèixer la resta de la tripulació. Eren dues parelles. Uns que somreien al pur estil dels xinesos que et pinten en alguns còmics i els altres amb cara de pomes agres. Es veu que es coneixien, i el tipus que es deia Mateu no parava d’explicar-nos el content que estava de viatjar amb els seus amics, tan fantàstics. Vaig captar la cara resignada de la noia de l’altra parella i el posat impassible del seu company. No, certament, no se’ls veia gaire contents a ells. - Ja hi som tots? – va demanar en Manolo al guia, després de repassar-se’l de dalt a baix. El guia, que devia acostar-se a la quarantena i que després ens va dir, molt formal, que es deia M’Hamed, va mirar-lo desconcertat. - Manolo – li vaig aclarir -, deia guia de parla espanyola, però em temo que quan diuen això vol dir que entén i parla en castellà. - Oi, sí, que burro! – va dir amb un progressiu augment del volum, mentre les dues parelles se’l miraven sense dir res, per després afegir amb un to de veu exagerat – ¿Ya estamos todos? - No entén el català, però això no significa que sigui sord – vaig deixar anar gairebé sense pensar-m’ho. Però en Manolo no em feia cas, car el guia estava responent a la pregunta: - No, falta una señorita. No havia acabat de dir això, quan va aparèixer la suposada “señorita”

- Perdoneu, perdoneu, però aquells tocats dels collons de la duana m’han mig interrogat per no sé quins set sous que no he acabat d’entendre i fins que no s’han cansat no m’han deixat anar! En Manolo no va poder ofegar un xiscle: -

Uix! És la grassa que una mica més i m’esclafa a l’hora d’embarcar.

Rita: De tots els beneits que viatjaven a l’avió m’havia de tocar compartir vuit dies amb el més beneit de tots! Aquell marieta de pa sucat amb oli em va treure de polleguera així que em va veure aparèixer. Sí, d’acord, a l’hora d’embarcar li vaig fotre un bon cop, però tampoc n’hi havia per tant i les circumstàncies són les circumstàncies. Però aquella mena d’híbrid entre Rodolfo Valentino i Elisabeth Taylor era un autèntic tocat de l’ala. Comencem pel principi, que tot plegat serà més senzill. El trajecte amb avió havia anat com tots els trajectes d’avió: Primer les hostesses havien fet jocs malabars amb l’armilla salvavides i la màscara que, suposadament, salta de la part que hi ha just al damunt dels nostres caps quan hi ha algun problema. Més tard ens havia saludat el comandant (no havia entès res d’uns i d’altres, perquè els respectius missatges eren en àrab i una mena de francès mal mastegat). Seguidament, ens havien donat aquelles potingues de joguina que et fan menjar als avions. Un cop recollides les sobres d’aquell projecte de berenar-sopar, havien passat amb el carretó del Duty-free i alguna pija rematada s’havia comprat algun perfum asfixiant de Dior o bé un penjoll que més aviat tenia aspecte de quincalla, mentre els altres fèiem esforços per aguantar-nos la pixera, ja que el carro saturava el passadís i, per tant, l’accés al lavabo. Finalment, havíem arribat a l’aeroport sans i estalvis i els de la tripulació ens devien desitjar bona estada. Vaig sortir d’allà com vaig poder. Amb el meu volum ja se sap! I, tantost, vaig córrer fins el bus que ens duria al lloc on calia recollir l’equipatge. Com sempre, vam haver d’esperar una bona estona per

arrencar, fins que allò va semblar una autèntica llauna de sardines i tots podíem flairar les olors corporals del cercle format al nostre voltant. Quan ja m’estava a punt de desmaiar (quina feina que els hagués portat! Només per això hauria valgut la pena!), vam arribar al nostre destí. Vam pujar unes escales mecàniques, vam caminar a tota candela per un passadís, vam tornar a trobar unes altres escales mecàniques de pujada i un altre passadís, vam baixar les terceres escales mecàniques i vam arribar a un estant on havíem d’ensenyar el passaport. I allà va començar el meu suplici. Dec fer cara de terrorista. Em passa cada vegada que vaig de viatge. A més a més, com que porto els cabells tallats molt curts, no es creien que era una dona. Em vaig tocar el “mamellam” i vaig dir-los: - Què collons, si la copa dels meus sostenidors us serviria de barret a tots dos! semblaríeu dos germanets siamesos, cagumdena! Però ja podia anar repetint “le mamellam, le mamellam!”, que no hi havia manera. Després de cridar pels descosits i de baixar-me pantalons i calces per demostrar la meva feminitat (entre tant replec de panxa tampoc és que es vegi gaire més enllà), els vailets, mig espantats, van desistir i em van deixar sortir. Estaven pàl·lids com morts, i és que no es veu cada dia un espectacle com aquest, suposo. Jo vaig quedar distreta! Però era evident que si feia cara de sospitosa per uns duaners, també la faria pels altres. Així que, després de barallar-me per poder fer-me lloc al costat de la cinta transportadora (creieu-me: amb la meva silueta no és gens fàcil) i de recollir la motxilla, van tornar-me a aturar. Jo els vaig dir que truquessin als de l’altra duana, que els explicarien un conte, però, és clar, jo no sé francès i aquell tenia l’anglès molt rovellat.

- Phone them, phone them! They explain you that I am a woman, a good woman. Not a terrorist! – els repetia una i una altra vegada. Però els va costar molt d’entendre el que volia dir. De fet, ho van entendre perquè van demanar reforços. I els reforços no podien ser d’altres que els altres duaners. Al veure’m es van tornar blancs, van dir no sé què als altres i amb la mirada astorada em van engegar. - Allé, allé! – em deien tot indicant-me la porta de sortida amb la mà. I jo, més satisfeta que unes pasqües i després de gairebé una hora de retard, vaig travessar, triomfal, la porta. Si hagués sabut que aquella lloca histèrica m’esperava a l’altra banda no hagués estat tan contenta. Així que em va veure aparèixer va començar a cridar i a assenyalar-me amb el dit. Semblava un porc a mig degollar. - És la grassa que una mica més m’esclafa a l’hora d’embarcar! – deia. Jo sé que havia etzibat un cop a un noi o a una noia –no havia acabat de decidir-me pel sexe, ja que la meva llambregada fou breu degut a la pressa que m’empenyia-, però tampoc tinc constància d’haver-li fet tant mal. És clar que moltes vegades no sóc conscient de la meva força. - Manolo, si us plau, calma’t, que t’ho ha fet sense voler! – li deia un noi mig calb i amb ulleres rodones que hi havia al seu costat. El guia no entenia res i les dues parelles que hi havia al seu darrera feien cara d’al·lucinats. Bé, un dels nanos, d’allò més guapot, per cert, s’ho mirava tot com si fóssim els personatges d’un guinyol molt llunyà, com si tota aquella situació li fos aliena. Jo ja començava a estar-ne farta i li vaig escopir, sense embuts: - O pares de cridar o et fotré un mastegot que t’enviaré a l’hospital!

La meuca histèrica va callar de cop, i els altres també. Aleshores em vaig posar a riure com una desesperada. Suposo que van ser els nervis i les ganes boges d’acabar amb aquella situació i treure-li importància a l’assumpte. Havia de fer un esforç, ja que havia de conviure amb la lloca i la resta de la trepa durant una setmana. - Era broma nano! – vaig engegar-li, per després rebaixar-me, a contracor, pel bé de la comunitat – Et demano disculpes per haver-te donat un cop a l’hora d’embarcar. No me n’havia adonat, la veritat. Anava tard i em pensava que perdia l’avió. I tinc tanta carn que els impulsos nerviosos no m’arriben al cervell i el tacte està una mica atrofiat. Ell va posar cara de primera dama de la reina Maria Antonieta ofesa, però els altres van respirar tranquils. Tot seguit, el guia devia entendre que tot anava bé i ens va dur fins al minibús que ens duria a la capital. Aviat seria l’hora de sopar. La gana em burxava!

Eulàlia: “Quin desastre, quin desastre!”, era l’únic que se m’acudia mentre l’avió volava vers a Tunísia. En Mateu encara no havia acabat la seva arenga sobre la felicitat que li suposava a ell i a la Roser (oi, amor?), aventurar-se per aquests móns de Déu amb nosaltres. En Miquel esbossava algun monosíl·lab de tant en tant, o algun “mmm” que l’altre interpretava com acord incondicional. La Roser, com gairebé sempre, només reia les gràcies del seu marit. De tant en tant, em dirigia una mirada de satisfacció i em deia “És tant intel·ligent en Mateu, llegeix el “Muy interesante!”. I jo intentava esbossar-li un somriure, però em temo que tan sols em sortia una mena de ganyota estranya. Com havíem pogut arribar a aquella situació? És ben bé que era culpa nostra. Potser la sinceritat crua i dura hagués estat més eficaç que els senyals que els havíem estat llençant. Però és que ens sabia greu ferir-los, perquè sóc així i tothom se’n reia d’en Mateu a la feina i li feia boicot, i jo no volia caure en les mateixes baixeses que, d’altra banda, sempre he trobat cruels i forassenyades. No parava de donar-hi voltes, mentre la barbolla d’en Mateu sortia de la seva boca com si es tractés de l’aigua d’una aixeta. Sort n’hi ha que tenia un fil de veu i havies de parar molt l’orella per poder-lo entendre bé. Això era, lluny de que us sembli un problema, una gran avantatge: si volies desconnectar de la conversa ho podies fer tranquil·lament. Quan ell et feia alguna pregunta, només havies de dir que no havies acabat de sentir bé el tros al que feia referència. Ell, conscient i avergonyit del seu defecte, te’l repetia pausadament, mastegant les paraules, perquè aquesta vegada no se t’escapés cap detall. Tot seguit,

continuava, perquè no hi havia manera de fer-lo parar. En Miquel n’era un autèntic expert. Sempre semblava d’allò més atent, amb els seus “mmm” i fent que sí amb el cap. però jo sabia, he d’admetre que per experiència, que era molt lluny d’allà. És com si posés el pilot automàtic. Com era d’esperar, la Roser va fer aturar el carretó del Duty-free per comprar alguna cosa, però com que sovint el seu afany de consumir és compulsiu, abans no es va decidir va passar una bona estona. I el carretó allà, escanyant el passadís. I la gent que anava mirant a veure què passava. Quina vergonya. Total, perquè al final no es decidís per res, perquè el penjoll que li feia gràcia era massa car i en Mateu li va dir que, si de cas, se’l comprés a la tornada, depenent dels diners que els sobressin. Vam arribar a Tunísia cap a les set de la tarda (aquest país, per sort, té el mateix horari que el nostre). A en Miquel li havia tornat l’angoixa per les maletes. Jo estava més preocupada per saber si seria capaç d’assumir aquella setmana de convivència. Ens havien explicat que com a molt seríem vuit persones, ja que anàvem amb dos vehicles de quatre places cadascun. Era evident que nosaltres faríem quilòmetres enganxats als nostres estimats “amics” i que en Mateu no pararia de fer comentaris. A la duana, els guardes van passar de nosaltres, perquè estaven molt enfeinats amb un sospitós. Ens van mirar els passaports passant molta via i ens van engegar. Les maletes van ser de les últimes en sortir i en Miquel ja donava voltes com un desesperat quan van aparèixer. Els nostres companys ja feia estona que les tenien i intentaven tranquil·litzar al meu marit amb el seu etern somriure.

Un cop tot al sac i ben lligat, vam sortir tranquil·lament i vam arribar on hi havia un home amb el cartell del nostre operador. - ¡Buenas tardes! – ens va saludar, amb un castellà més que correcte. Feia cara de murri. Suposo que havia començat el compte enrera per guanyar-se una bona propina. Al cap de res, sortosament, van aparèixer dos nois. En un, morè i amb el cabell empastifat de brillantina, se li veia d’una hora lluny que era gai. Vaig suposar que l’altre, molt seriós i, pel que semblava, força discret i tímid, era la seva parella. El morè, que aviat vam saber que es deia Manolo, perquè l’altre li havia de parar els peus tota l’estona, no parava de fer i dir bestieses. Era un tipus bastant còmic i dubto molt que aquell moviment exagerat i incontrolat de mans i braços el fes expressament. El clímax de la seva estupidesa va arribar quan va aparèixer l’última component del grup: la noia grassa que havia entrat tan esverada a l’avió a l’hora d’embarcar. Amb els crits que aquell beneit va fer quan la va veure no va ser difícil lligar caps: era el paio que havia empès contra el taulell de l’hostessa! Diguem que la cosa es va escalfar una mica i la mossa va acabar perdent la paciència. - O pares de cridar – li va escopir- o et fotré un mastegot que t’enviaré a l’hospital! Amb l’aspecte amenaçador i masculí de la mestressa, qualsevol no callava. Se li devia posar un culet com un pinyol d’oliva. I estava clar que a ell això tampoc és el que més li convenia. Aviat, però, la noia es va posar a riure estrepitosament, es va disculpar i va tancar aquell assumpte.

Ara ens dirigíem amb minibús cap a l’hotel Mechtel, de la ciutat de Tunis. El guia ens anava informant de les característiques del nostre viatge, i ens resumia el recorregut. A mi, amb tanta xerrera a través d’un micròfon de l’any de la picor em va assetjar una son terrible. En Miquel assentia, però era ben bé que tampoc escoltava res del que el pobre home s’esforçava per dir. Però havent vingut en Mateu no havíem de patir. Estic segura que si hagués disposat de bolígraf i bloc, fins i tot hauria pres apunts.

SEGON PLAT

Pol: El Sàhara, immens, es va vestir amb el crepuscle. El roig encenia les dunes de coure. Caminàvem al seu damunt amb els passos feixucs, absorts, com figuretes maldestres. Bé, n’hi havia de més barroers que d’altres en el seu petit periple: no eren el mateix els peus sempre lleugers d’en Manolo que les passes pesades de la Rita. Aquella nit vam dormir en una tenda bereber, a l’estil dels nòmades que sabien llegir el seu camí a les estrelles. Feia tres dies que havíem començat el nostre recorregut en 4X4. La primera jornada havia estat la més propera als meus interessos. En el fons, a despit del meu rebuig per l’excés de gent, sóc un animal urbà, una rata enamorada de les ciutats i del rastre de les civilitzacions. El desert tenia un encant especial, però la solitud que traspuava em feia certa basarda. Malgrat les protestes inicials d’en Manolo, nosaltres dos compartíem vehicle i impressions amb la noia que una mica més i l’esclafa. Era lògic, ja que les dues parelles es coneixien i, aleshores, estàvem convençuts que havien decidit fer juntes el viatge. Es deia Rita i no és que fos una gran conversadora. Però sí que era enginyosa i, fins a cert punt, divertida. De fet, l’únic que xerrava durant els trajectes en cotxe, si és que no s’adormia com una soca, era en Manolo. Bocamoll de mena, no parava de comentar la jugada tota l’estona. Sobretot si s’asseia al davant, amb el xofer, que, pel que podia percebre, li agradava força. - Ui, mira, mira! quins mascles més seductors! – deia més sovint del que

calia. Però, malgrat les aparences, la Rita no protestava gaire de la xerrameca del meu xicot i jo el deixava fer, com sempre. El primer dia, abans de dinar, ja havíem vist pedres: les runes de l’antiga Sufetula, que ara és la ciutat de Sbeitla. Ens va donar la benvinguda l’arc de triomf de Dioclecià, però potser el que més em va cridar l’atenció van ser el teatre i els temples. Mentre pul·lulava per allà, a recer de les meves estimades pedres, m’omplia l’anhel d’imaginar-me com devia haver estat aquella ciutat segles enrera, quan, esplèndida, s’erigia amb orgull i embolcallava el tarannà dels seus habitants. Érem jo i el passat, davant per davant. I no m’importava que en Manolo posés cara de pomes agres i protestés: - Aquí no hi ha res per veure. Som aquests maleïts edificis fets un nyap i nosaltres. No sé perquè poseu aquesta cara, vés. Per mi que tothom s’avorreix. Només teniu ganes de fer-vos els “culturetes”. Ja els conec els de la vostra mena. I jo, mentrestant, sense veure cap culet graciós. Uix! - És ben bé que no sé com t’has anat a fixar en aquest carallot – em va dir la Rita quan vam emprendre la marxa després d’aquella parada, mig d’amagat i amb més delicadesa de la que podia imaginar-me en ella -. És ben curt! És clar que pensa amb el nap. Havíem començat la ruta ben d’hora aquell primer matí, baixant des de la capital cap el sud, per una carretera interior força ampla que ens va dur a Kairouan, la primera ciutat santa del Maghreb. Semblava ser que si la visitaves unes quantes vegades (existien diferents versions sobre la quantitat exacte) equivalia a fer un viatge a la Meca. La veritat és que es

tractava d’una ciutat força interessant, però aquell guia que ens havia tocat semblava una mainadera i no ens va deixar temps per voltar lliurement pels mercats o pels carrers entortolligats de la medina. En realitat, així que vam travessar una de les portes de la muralla, que, malgrat posteriors cataclismes i restauracions, estava datada des de nou-cents anys enrera, ens va dur de dret i a tota candela fins a la Gran Mesquita. S’havia de reconèixer que els musulmans feien autèntics prodigis amb l’arquitectura dels seus temples, sobretot a la decoració interior. Aquesta era la més important de les mesquites i zawies, que eren els sepulcres dels homes sants col·legues de Mahoma, que hi havia en aquella ciutat (sembla ser que un d’aquests amics, del que no en recordo el nom perquè el mestre de cerimònies ens donava excessiva informació, però tenia alguna cosa a veure amb “barber”, durant la seva vida havia conservat com a relíquia tres pèls de la barba del profeta). Mentre en M’Hamed ens recitava aquell bé de Déu de noms, dates i versicles de l’ Alcorà, en Manolo no parava de repassar qualsevol forma masculina que es passegés per allà, sense estar gaire pel nostre guia ni per la història i excel·lències ornamentals de la mesquita. - És una llàstima – deia -, que vagin amb aquest carai de vestits. No es distingeix cap forma. La Rita no estava tampoc gaire atenta. De tant en tant la sentia renegar i deia alguna cosa d’una religió obstinada que actualment està en l’edat mitjana. Dels altres quatre components del viatge, la parella que semblava més seriosa i formal es dedicava a fer fotografies a tort i a dret i també

passaven del guia. En canvi, la parella que semblava una caricatura del tebeo estava d’allò més atenta. En Mateu, que així és deia l’element masculí del tàndem, fins i tot, feia preguntes! Evidentment, tenint en compte l’esperit comercial que caracteritza als països del nord d’Àfrica, ens van portar també a una fàbrica de catifes on van fer una estesa impressionant. Eren molt recarregades pel meu gust i em sembla que només van convèncer a la dona d’en Mateu. De fet, vaig intuir que aquella noia tenia una mena de tendència compulsiva a comprar coses. Quan la vaig veure tan aficionada davant les catifes i altres productes que ens van oferir venedors ambulants mentre caminàvem, vaig recordar que a l’avió havia tingut el carretó de les compres encallat al seu davant ben bé mitja hora. Les runes de Sbeitla havien estat la nostra segona parada i, havent dinat, vam continuar amb les meves estimades runes de l’edat antiga, ja que vam visitar les esplèndides piscines de Gafsa. En Manolo s’avorria com una mala cosa, i anhelava que arribés la setmana següent, en la que descansaríem, molt a pesar meu, a la platja. Els cossos masculins morens amb els banyadors ben xops, deixant la virilitat a l’abast del seu esguard trapella, eren una mena de paradís personal. - I tot just és el primer dia! Mare de Déu, com em pots haver enredat d’aquesta manera? Sort que el xofer està per parar un tren! Escoltessin o no les explicacions del guia (i qualsevol comentari burleta de la Rita a part), en canvi, podia percebre un interès gairebé tan golut com el meu en els altres cinc participants d’aquell joc del 4X4. A l’Eulàlia, l’element femení de la parella de les fotografies, per exemple, no li

calia escoltar, perquè em sembla que ja s’ho havia estudiat tot abans de marxar. Estic convençut que si li hagués demanat el nom d’alguna ciutat o d’algun monument concret, la mossa m’hagués pogut indicar pàgina i paràgraf. Més tard, vaig saber que era professora d’història en un institut, així doncs, les nostres dèries eren de formació professional. En Miquel, el seu marit, obria poc la boca, però més aviat diria que era un expert en no malgastar paraules. L’altra parella, mostrava molt d’interès, la veritat. Eren com alumnes aplicats. El noi, en Mateu, va acabar sent un alumne repel·lent, és cert. Era tan pilota i setciències que s’arribava a fer carregós. A la noia, que es deia Roser, la veia com l’alumna que s’hi esforça molt, però no arriba gaire enlloc, pobreta. Només era una ombra que corria darrera del seu maridet, al que admirava d’una manera patètica, deixant-se fins i tot trepitjar. Suposo que tenia l’autoestima sota mínims. Aquella nit i la següent vam passar-les a Tozeur, la porta del desert, a l’hotel Ramla. Era un hotel que ens va deixar a tots al·lucinats: preciós, planta baixa, de color terra, amb unes habitacions immenses que gaudien d’un exotisme de pel·lícula. En Manolo estava encantat. - Has vist quin llit més ample! Has vist quin luxe! Ja veuràs avui quan t’atrapi! – deia, amb mirada felina. I jo em deixava acotxar pels seus mots luxuriosos i càlids, com una autèntica bleda assolellada, sense dubtar, en cap moment, de la seva sinceritat. Santa innocència! Els deserts, els oasis, les gorges i els sortidors d’aigua sobtats van omplir els dos dies següents. Hi havia pedres igual d’impressionants o més que les meves runes, però em moria per visitar el Jem i Cartago.

Ja he comentat que la sensació de solitud m’engolia. Patia de melangia i necessitava que el pes d’un lloc habitat durant segles caigués de ple damunt de les meves espatlles. Era estrany que aquella bellesa salvatge em colpís d’aquella manera. Taciturn, deixava que els comentaris dels meus companys i de les meves companyes i l’admiració que sentien vers aquells paratges (era evident que els va impressionar més l’obra capriciosa dels elements naturals que la mà humana que havia bastit les civilitzacions antigues, cosa, d’altra banda, ben lògica) passessin de llarg del meu costat, sense donar-me l’oportunitat d’abastar-los. No sé com dir-ho, estava fora de lloc i tampoc feia cap esforç per entrar-hi. Em cansava caminar damunt de la sorra, o descansar els ulls en les dunes sinuoses. La magnificència les gorges i els congostos excavats per un riu durant segles, em feia tremolar pel fet de fer-me conscient de la meva petitesa i de la minsa importància de la meva efímera existència. I quan vam travessar el mar de sal de Chott el Djerid el cor se’m va fer petit i m’ofegava. Els campaments i petits pobles que vam trobar, amb les seves petites misèries, no arribaven a consolar-me. No crec que ningú s’adonés del meu desànim, més que res perquè mai mostro les meves emocions en públic. Només em relaxava una mica quan gaudíem de l’abraçada verda dels oasis, on sovint hi havia venedors que intentaven encolomar-nos minerals i roses del desert (em sembla que a en Mateu i a la Roser els van enredar vàries vegades). I, encara més, els dos vespres que érem a l’hotel Ramla, fent la sobretaula del sopar. Menjàvem tots junts, de bufet lliure. La Rita es dedicava a engolir postres i a tastar tot allò que li posaven davant dels ulls. La Roser se la mirava amb un cert menyspreu, perquè segurament ella feia esforços per

conservar la línia. Recordo vagament les converses, però sé que en Manolo no parava de ficar cullerada en tot, que la Rita ens sorprenia amb les seves boges conclusions sobre la seva teoria de la “Generació Heidi” i que la pobre Roser la cagava cada vegada que gosava obrir la boca, mentre el seu marit la recriminava com si fos una criatura. La nit a la tenda bereber la vaig passar en vetlla. Em sentia nu, perquè era conscient que només un tros de tela em separava de la mirada inquisidora de les estrelles. En Manolo roncava, com sempre. Segurament, el sentien a les tendes veïnes. Sentia vergonya, ja que sospitava que es pensaven que el que roncava era jo, pel meu aspecte de frare benedictí. Però aquesta no era més que una de les meves cabòries més insignificants. Pensava en la mort, en què passaria si en Manolo m’abandonava (dec tenir un sisè sentit per predir desgràcies) i en els retrets constants de la meva família. I en aquella solitud que em feia un nus a la boca de l’estómac. I això que havia estat un vespre d’allò més animat: tennis taula, billar i dansa del ventre. I és que aquests campaments turístics eren, com el nom indicava, d’allò més preparats per distreure els turistes.

Rita: Sí, ja estàvem en ruta! I era força millor del que jo m’esperava. Visca els nuvis del casament que m’havia estalviat! En Pol i en Manolo no eren tan mal companys com es podia suposar de bon principi. Potser la meuca histèrica es podia arribar a fer carregosa, perquè no callava mai i els seus comentaris delataven la buidor que devia regnar dins la seva cavitat cranial. Però aquest dojo de grolleria era contrarestat, fins gairebé assolir l’equilibri, per en Pol, amb el seu posat de bibliotecari excèntric. Era un tipus silenciós, correcte i amable. De vegades fins i tot excessivament taciturn i absent. Havíem donat per suposat que les dues parelles anirien juntes a l’altre vehicle, i vam pujar tots tres al nostre mitjà de transport d’aquella setmana màgica sense ni tan sols dir-nos-ho. Era un bon cotxe, un Toyota Land Cruiser dels llargs. La veritat és que mai m’he molestat a aprendre a conduir, però m’encanten els cotxes, sobretot aquestes màquines altes i barroeres que s’enfilen a tot arreu. És una del reguitzell de contradiccions que omplen la meva vida. Deixàvem la capital del país i el seu entorn verd i mediterrani, per retrobar-la de nou els últims dos dies. Aviat es badaria, com una amant tediosa, davant nostre, el desert en totes les seves formes. Les roques anirien esmunyint-se fins abastar les dunes d’arena saharianes. Però abans d’arribar-hi calia superar alguns obstacles. El primer dia visitaríem una ciutat santa, runes romanes i mesquites. Sí, sí, ja està bé tot plegat, no és que protesti. Però el guia, que de tant en tant anava en el nostre cotxe i de tant en tant apareixia del no-res, era una mica pesat. Tinc

l’estranya sensació que es pensava que érem idiotes i que no sabíem espavilar-nos sols. És clar que si es fixava en la parella “B” o en Manolo no anava pas gaire errat. Però els altres quatre érem força espavilats, em sembla, i podia haver-se estalviat un munt d’explicacions que coneixíem de sobres: sí érem allà és perquè sabíem a què ens exposàvem. Kairouan, la ciutat santa, era un autèntic garbuix de gent. Havíem de parar els peus del sàtir d’en Manolo, que se n’anava darrera de qualsevol cul que se li posava al davant. Era ben bé que el seu membre viril era l’òrgan que controlava els seus impulsos nerviosos i, quan em va venir bé, no vaig poder-me estar de comentar tal conclusió al seu company sentimental: - Sí, tens raó, però no hi puc fer res – em va dir en Pol amb una resignació tan admirable com estúpida. Quan vam passar pel zoco, d’una revolada, per cert, perquè aquell guia no deixava que ens encantéssim gaire, ens van abordar com mosques una colla d’homes que ens volien vendre quincalla a qualsevol preu. La parella “B” van caure en la trampa, a desgrat d’en M’Hamed que insistia que no tindríem temps de visitar la mesquita (un cop escoltat el seu discurs d’una llargada que no tenia res a envejar als d’en Fidel Castro vaig entendre millor la seva inquietud), i van comprar quatre coses inútils. Però és que caure en la trampa mai implica que et deixin en pau, ans el contrari: si comprés és com una senyal que indica als altres venedors que estàs obert als seus productes. La parella “A”, en canvi, era especialista en esquivar els venedors. Va arribar un punt en què vaig pensar que tenien un do i s’havien convertit en éssers invisibles pels comerciants.

A la fàbrica de catifes, que vam visitar just abans de continuar el recorregut en cotxe, va passar el mateix: mentre els “B” escuraven les targetes de crèdit amb dues catifes i un Klim, en els “A” ni tan sols provaven atacar-los. A nosaltres tres ens van escometre un parell de vegades per culpa d’en Manolo, em sembla, que era una mica com una garsa i li lluïen els ulls davant de tan luxe. Tampoc ens van convèncer. - T’imagines una orgia amb quatre morens dins una tenda amb l’interior entapissat de catifes de seda? Mira, mira, se’m posa la pell de gallina i el paquet se m’infla! – em va dir. - Me n’alegro per tu, però a mi em van més els matalassos i els coixins que les catifes. El terra deu ser massa dur. - Ai, no ets gens original ni exòtica! – va protestar. - Peso cent cinquanta quilos. Qui m’aixecaria del terra, eh? – vaig aclarir-li no sé ben bé perquè. - Uix! Quina feinada. Tens raó, reina, val més un bon llit per a tu – va dir movent mans i braços amb l’exageració habitual. En aquella ciutat tot eren coses santes i punyetes d’aquestes. La obsessió religiosa del nostre guia em feia vomitar. Ens explicava les peripècies dels seus sants com si fos un capellà fent un sermó. A més, creia en el que deia i qualsevol hagués dit que ens volia convertir a l’islamisme. Va estar mitja hora parlant dels tres pèls de la barba del profeta, i això d’estar palplantada en el pati d’una mesquita escoltant la xerrameca d’un fanàtic religiós no és exactament el que més m’entusiasma. Sí, s’ha de reconèixer que en fer aquella mesquita immensa hi devien haver tingut una feinada de ca l’ample, i que era maca com ella sola, però, ai las!, amb una

passejada lleugera i agradable n’haguéssim tingut prou. La parella “A” compartia la meva opinió. Els carregava també el guia i es notava que no eren uns entusiastes de les visites guiades. La parella “B” eren una cosa que no s’aguantava ni en pinces. Estaven al·lucinats amb en M’Hamed i els seus sermons. Potser va ser aleshores quan vaig tenir clar que aquestes parelles no estaven fetes l’una per l’altra. Aviat hi hauria divorci? Em delia pel desert i em van donar temples i arcs de triomf i mosaics i romans que em van sortir per les orelles. Aquestes coses ja m’agraden, ja, no us penseu. I aquestes restes arqueològiques estaven ben conservades. Però també se’m va fer llarga l’espera, perquè jo volia paisatge. Sort que entremig hi va haver dinar. No obstant, res de l’altre món, tampoc. Abundant, sí, però fins a un cert punt decebedor (el millor del viatge eren els bufets lliures del sopar i de l’esmorzar). Hi havia poca teca i massa europea. Vull dir que si vaig a visitar un país és per gaudir de la seva gastronomia, sobretot si és gustosa i amb moltes espècies. Però els entenc, pobres: el turista mitjà és un llepafils que va allà com a conqueridor i busca que li facin tot al seu gust. I en aquella taula de llepafils n’hi havia més d’un: els dos vegetarians dels collons i la Roser, que era maniàtica fins a un extrem malaltís. Em mirava com si tingués la lepra en cadascun dels àpats que vam fer durant aquest viatge. El segon dia ja vaig fer mans i mànigues per no haver de menjar davant d’aquells ulls inquisidors: hagués aconseguit que se’m posés malament! El desert el vaig començar a endevinar al cap tard d’aquell dia. I l’endemà la màgia continuava. Al matí em vaig posar les botes amb

l’esmorzar. Els dolços dels països del nord d’Àfrica, lacats amb mel i amb el toc just de comí i canyella són una autèntica delícia pels sentits. Me’n vaig guardar algun a la motxilla, sense que em veiessin, per si tenia gana pel camí. I no van durar gaire, certament. Abans d’arribar a Chebika, un dels oasi de muntanya situat dins de la gorja de Tamerza que visitaríem aquella jornada, entre jo i en Manolo, oportú com sempre, ja ens els havíem polit. En Pol estava als núvols i no vam insistir gaire quan vam veure que no feia cas al nostre oferiment: menys a repartir. Midès era el far-west. Només hi faltaven els indis. Havien estat substituïts pels venedors. Hi havia tota una renglera de paradetes i la parella “B” va fer una carregada de roses del desert per amics, coneguts i parents. La parella “A”, aliena a la febre consumista dels seus amics, feia anar l’opturador de la càmera fotogràfica cada dos per tres. En Pol continuava en una mena d’estat catatònic bo i mirant-se la immensitat de la gorja i en Manolo s’intentava lligar un marrec d’uns quinze anys que oferia als visitants passejades amb ruc. En M’Hamed volia continuar el viatge, sense gairebé deixar-nos respirar i jo estava encantada de la vida. Feia un sol esplèndid i una calor que començava a ser feixuga. Per tant, en aquells moments començava a suar com una truja, malgrat m’havia tret dues capes de roba i deixava a la vista una muntanya de greix sota una samarreta sense mànigues de color rosa. Estava feta un cromo, vaja. Però només podia sentir-me feliç. Ironies de la vida. Aquella tarda vam anar a l’oasi de Corbeille i vam fer una bona caminada. L’aigua que brollava d’aquelles roques tan aviat era freda com calenta. El guia i els xofers es van quedar a baix i li van encolomar el mort a

un bereber baixet i poca cosa que somreia com una guilla i parlava una mena de francès que, miracles de la vida, fins i tot podíem entendre. Era trempat, l’home, però massa ple d’energia. Els únics que el seguien més o menys bé camí amunt eren la parella “A” i l’incombustible Mateu. La seva Roser anava al meu costat, a ben bé cent passes de la parella homosexual. Malgrat la distància, podia sentir les protestes d’en Manolo, perquè les seves sabates de marca es farien malbé i li quedaria el modelet cenyit ple de pols. I jo continuava suant i suant, al costat dels esbufecs asmàtics de la llepafils que em mirava malament en els àpats. Però no podia sentir-me malament. És més, quan vaig assolir el punt més alt del trajecte, la bellesa que s’estenia als nostres peus va fer-me reconèixer que l’esforç havia valgut la pena. La guilla ens va tornar sants i estalvis als nostres vehicles i va rebre una bona propina. M’havia caigut simpàtic aquell personatge esmunyedís! Després, vam tornar cap a Touzeur on ens esperaven les palmeres i un altre bufet lliure. Aquell sopar va ser molt divertit. El dia abans estàvem massa cansats per allargar la sobretaula. Aquesta vegada, en què van baixar quatre ampolles de vi que no entraven en el preu, però que van ser d’allò més benvingudes, vam fer petar la xerrada. En Manolo no parava de fer comentaris verds i posar cullerada tothora, però vam aprendre a passar una mica d’ell. Suposo que per això va ser el primer d’anar-se’n a dormir. La Roser no va trigar gaire a seguir-lo i és que alguna de les seves intervencions havia fet furor. En Mateu no parava de dir-li, “oi, amor?” quan cantava les excel·lències de la seva amistat amb la soferta parella “A”, però

gairebé sempre la tallava en sec quan aquesta gosava parlar en boca pròpia. No és que fos una noia gaire eloqüent a l’hora d’expressar-se. Sincerament, la cagava sovint. Però si ell l’hagués deixada expressar sense aquella por al fracàs, potser n’haguéssim fet alguna cosa de bo. És clar que quan parlàvem de formatges i ella, animada per l’alcohol, va dir “A mi, el que m’agrada més és el de llet de vaca, ovella i cabrit.” No ens vam poder estar de posar-nos a riure com desesperats. I, tantost, quan en Manolo, espontàniament i sense embuts va afegir “Veig que a tu també et van les fel·lacions, oi, reina?”, allò ja va ser esperpèntic. En Mateu es va posar vermell com un pebrot i la va recriminar, cosa que a tots ens va saber greu i ens va tallar una mica el rotllo. - Va, nano, que ens ha animat la vetllada, no siguis totxo! – li vaig dir. Llavors ell va fer com si també rigués la gràcia, perquè era d’aquells tipus que de portes enfora és el més trempat i bona persona del món, però em sembla que de portes endintre... Va ser una mica més tard, quan els dos ofesos havien tocat retirada, que els vaig plantejar la meva teoria de la “Generació Heidi”. Parlàvem de viatges, i del nostre esperit de gaudir de la natura i d’anar a passejar per prats i muntanyes, encara que en aquells moments estiguéssim a les portes del desert. - Això és perquè pertanyem a la “Generació Heidi”. - La “Generació Heidi”? – va interrogar l’Eulàlia, que potser era la que anava més torrada dels cinc. - Sí – vaig afirmar, bo i deixant uns segons d’expectació -. La influència dels dibuixos animats de la nostre infantesa ens ha portat fins on som ara. La

proliferació del turisme rural n’és un exemple. En el fons, l’únic que volem fer es retrobar l’esperit net i silvestre que promulgava l’avi de la protagonista, ella mateixa i les cabretes. Fixa’t en el Pol, ara mateix és clavat a en Niebla! - No ens passem, eh! – va protestar. - Ho he fet perquè tornessis al món dels vius d’una vegada, home, que avui estàs a la lluna – li vaig respondre. - Molt bé, molt bé – va intervenir l’Eulàlia -, estic d’acord que sóc membre de la “Generació Heidi”, però em sembla que hi ha individus de la nostra edat que són ben bé oposats a nosaltres, els esperits lliures i feréstecs. - És clar, els fans de les ciutats, l’avenç i les noves tecnologies: els que els agradava més en Mazinguer Z – vaig aclarir. - Doncs a mi m’agradava tant la Heidi com en Mazinguer Z – va protestar en Mateu. - Home, la veritat, ja se’t nota que no ets ni carn ni peix. No sabia fins a quin punt l’havia encertat amb aquella afirmació feta a la babalà i, sobretot, per l’enuig que m’havia causat la repressió d’aquell individu vers la seva dona. La conversa no sé ben bé com va acabar. L’únic que sé és que l’endemà, quan ens dirigíem cap a l’oasi de Kebili a través de la depressió salina de Chott el Djerid tenia una ressaca de les que fan història. Els altres dormien i al xofer poc li faltava. Però jo, malgrat aquell mal de cap terrible i la mala lluna, em deixava embolcallar per aquella immensa bellesa feta de cristalls de sal. A la nostra tercera jornada, el desert es feu més palès fins la seva culminació a Ksar Ghilane, cap el tard, allà on comença el Sàhara.

Les dunes ens van engolir i les nostres ombres van dibuixar-nos llargs i esvelts (quina il·lusió!) damunt l’arena vermellosa per la posta de sol. Aquell foc que traspuaven fins i tot feia mal d’ulls, la veritat. La parella “A” tornava a fer fotografies a tot drap. El cert és que la felicitat va tornar a embolcallar-me. La meva mare no s’ho creuria! Aquella nit, una beneita ens va fer una demostració de la dansa del ventre bastant patètica. Vaig evitar, amb molta educació, jugar a ping-pong i al billar i em vaig limitar a observar com ho feien els altres. Si arribo a saber que ho fan tan malament, potser m’hagués atrevit a jugar-hi. A la tenda hi vaig dormir fatal. A mi això de les experiències exòtiques pels turistes no em va gaire. Prefereixo els hotels! L’endemà tenia el nas congelat i molt mal d’ossos. Sort que només va ser una nit!

Eulàlia: Nosaltres quatre i el xofer encetàvem l’aventura tunisiana. En Mateu estava entusiasmat i no parava de fer comentaris amb en Miquel. La Roser anava al seient del davant, perquè es marejava. I jo, primer m’havia posat al mig d’ells dos, però com que en Mateu obviava la meva presència i gairebé m’esclafava quan escometia en Miquel amb les seves arengues interminables, vaig tocar retirada després de Kairouan i em vaig instal·lar al racó esquerre. A en Miquel no el va entusiasmar la meva idea, però va comprendre que, malgrat ell quedés excessivament al descobert davant els atacs de xerrameca de l’altre, era la millor solució per estar tots una mica més tranquils. Així va ser com em vaig tancar dins la meva bombolla i vaig restar muda tot el temps que duraven els trasllats en 4X4, deixant-me engolir pels propis pensaments i pel que veia a través de la finestreta. El país va resultar ser més interessant del que havíem pensat de bon principi. La veritat és que com que era un dels destins turístics per excel·lència, ens temíem que estaria explotat d’una manera barroera. Suposo que si ens haguéssim acostat a la costa potser hauríem confirmat les nostres sospites, però l’interior se’ns va oferir amb els matisos d’un paisatge feréstec. El que sí era feixuc com ens imaginàvem era la insistència dels venedors, que trobàvem arreu on anàvem. Però em sembla que ho teníem tan assumit que va arribar un punt en què passaven de nosaltres. I quan dic nosaltres, vull dir de nosaltres dos en concret. En Mateu i la Roser es deixaven enredar amb excessiva facilitat. El primer dia ja van omplir una bossa amb quincalla. I, a més a més, els del taller de catifes de Kairouan darrera seu s’havien embutxacat un bon grapat de

dinars. Traduït a euros, la suma gairebé assolia els 1200€. Els tres membres de l’expedició que restaven, anaven a l’altre vehicle, però això no va evitar que poguéssim conèixer-nos i trobar afinitats entre nosaltres. L’arqueòleg, per exemple, un tipus tímid i molt educat, em va caure força bé. No havia fet gaire excavacions. Era més aviat una rata de museu. Però tenia vocació. En canvi, el ninotet de discoteca que viatjava amb ell no em feia gens el pes. Era vulgar i mal educat. S’aprofitava del seu company sentimental d’una manera descarada. Es veia de tres hores lluny que era un mantingut i que se les devia entendre amb la resta de la comunitat gai de la seva ciutat a esquenes de l’altre. I, és clar, hi havia la Rita. Va resultar ser una caixa de sorpreses. No sabies ben bé perquè, però la seva gran personalitat (no sigueu malpensats: quan dic gran personalitat vull dia això mateix i cap altra cosa) t’atreia com la mel a les mosques. El seu enginy em va deixar amb un pam de nas més d’una vegada. Recordo el sopar del segon vespre a Tozeur, quan ens va encaixonar dins del que ella anomenava “Generació Heidi”. - La influència dels dibuixos animats de la nostre infantesa ens ha portat fins on som ara – va afirmar tota seriosa, malgrat s’havia polit gairebé una ampolla de vi ella sola -. La proliferació del turisme rural n’és un exemple. En el fons, l’únic que volem fer es retrobar l’esperit net i silvestre que promulgava l’avi de la protagonista, ella mateixa i les cabretes. Fixa’t en el Pol, ara mateix és clavat a en Niebla! En Pol era l’arqueòleg, que des que havíem entrat al desert estava

d’allò més estrany i absent. A mi el desert m’encantava. I a en Miquel també. Era un lloc molt fotogènic. L’únic problema que se’ns plantejava alguna vegada era el grau d’incidència de la llum. De vegades, però, els filtres, sobretot el pol·laritzador, apaivagaven el xoc directe amb una llum excessiva i maldestre, que transfigurava tots els relleus i matisos. Les exposicions més generoses van ser, potser, les instantànies del caliu crepuscular del Ksar Ghilane i les ombres que projectaven les mateixes dunes. La minsa parada que havíem fet al llac salat de Chott el Djerid també havia suposat un joc de contrastos, lluïssors i blancs diversos que vam aprofitar tirant tant en rodet de diapositiva com en blanc i negre. Ens agradava la fotografia, sobretot si es tractava de fotografia de la natura. No obstant, cal dir que la riquesa dels zocos, amb els colors llampants de la fruita i les espècies i la gent pul·lulant per allà amb els seus vestits tradicionals, posseïen un encant únic. Els edificis, els racons més recòndits de la medina, els zawis, els cementiris i les mesquites també van donar-nos molts joc. Les restes arqueològiques, per altra banda, sempre són agraïdes, sobretot si de nit estan il·luminades i disposes de temps, permisos i un trespeus. De dia, el blanc i negre és el rei, dotant-les d’un aire decadent i nostàlgic alhora. A pic del migdia, però, és la pitjor hora. Les ombres que dotarien de relleu el joc de pedra són gairebé inexistents i el seu aspecte és excessivament pla. I en aquesta hora, precisament, el primer dia de trajecte vam visitar les runes de Sufetula. Quina malícia! Vam fer el que vam poder i, dins de tot,

els resultats tampoc van ser dolents, però, dues hores més tard les instantànies haguessin cobrat una vida que ara s’escapava per un excés de llum. El guia ens feia córrer massa i això suposava un problema pels nostres interessos. A l’hora de fer fotografies, a menys que no es tracti de fotografiar animals que, per necessitat, requereix

ésser el més ràpid

possible, cal prendre’s el seu temps. Les mesures fetes correctament són essencials: la temperatura de color, la llum, la profunditat de camp, ... són primordials a l’hora de triar una obertura focal o una velocitat de l’obturador adequades. I aquell paio, en M’Hamed, gairebé no ens deixava respirar. Al llac de sal, per exemple, es veu que no volia parar-se. No obstant, el nostre xofer, que amb prou feines ens entenia, però era trempat com un gínjol, va fer cas a la nostra reclamació. El gamarús, que exhibia uns aires de superioritat àdhuc vergonyosos, li va fotre uns crits impressionants. Jo i en Miquel no sabíem com compensar a aquell pobre home per del daltabaix que, d’altra banda, era totalment responsabilitat nostre. L’única avantatge de tot plegat és que, a mida que avançava el viatge, el guia és va adonar que els seus oients incondicionals eren els nostres companys de vehicle. Així doncs, el guia es distreia amb en Mateu i la Roser, i en Mateu i la Roser es distreien amb el guia. Ja el primer dia, a la Gran Mesquita, es va fer palès aquest interès mutu. Nosaltres, i de retruc la resta de la troupe,

vam anar totalment al nostre aire, passant d’unes

explicacions barroques i sobreres (ja que l’essència la coneixíem i els ornaments no haguessin fet falta) que els nostres companys engolien com si es tractés del plat més suculent del món.

- I que n’és d’interessant tot el que explica aquest guia, oi amor?- deia en Mateu, mentre la Roser, submisa, afirmava amb un moviment ràpid de cap, per sovint afegir -. És tan culte i sap tantes coses! Ens ho passàvem bé, certament, i el temps atmosfèric ens acompanyava. He de reconèixer que els tres primers dies de ruta (no compto amb el dia perdut entre aeroports i trasllats) des de la capital, que no visitaríem més bé fins els últims dies, fins la nit a la tenda bereber van ser els millors. Després, els esdeveniments se’ns van empassar i tot plegat va ser una mica més complicat del que calia. Però aquells tres dies fins i tot trobava simpàtics a en Mateu i la Roser, cosa, que, d’altra banda em feia sentir més culpable que de costum. I una altra cosa que m’omplia de felicitat era saber que en Miquel gaudia d’aquest viatge, malgrat la seva desconfiança inicial. De fet, tot allò que pogués fotografiar amb la mínima seguretat que la instantània tingués possibilitats d’expressar alguna cosa més del que la resta de mortals veien en un lloc el realitzava. Era un artista, no un simple fotògraf. I, per acabar-ho d’adobar, li encantaven els vehicles 4X4. El nostre xofer, trempat, es va adonar d’aquesta passió. En Miquel, normalment, no parla gaire. Més aviat diria que és molt escàs en paraules. Però escolta, observa i sap comunicar amb la mirada el que altres persones no són capaces de dir, perquè hi ha emocions i sentiments per les quals no existeixen discursos ni mots. Quan l’idioma pot ser una barrera, les altres formes d’expressió esdevenen un magnífic recurs. El nostre xofer, un home del desert pel que ens va dir el guia, segurament també tenia una certa capacitat d’entendre i devia endevinar en els gestos i els esguards del meu

marit la seva passió per aquest tipus de cotxe i el que suposava. Per això, quan ens vam dirigir cap a Ksar Ghilane al llarg de les pistes berebers, l’home li va passar el timó sense que els de l’altre cotxe, una mica més endavant, se n’adonessin de res. Ell només assenyalava amb la mà i l’altre portava aquell llamp de cotxe mig extasiat. Aquella nit, la màgia del desert es flairava arreu que anéssim. La millor estona va ser quan, l’un arraulit en l’altre, escoltàvem els bombos i els flabiols dels vailets que s’encarregaven de distreure als turistes des d’una certa distància, al costat d’un foc que aquests mateixos vailets havien fet i que deixaven abandonat el temps que durava l’espectacle. Hi havia molts més estels que enlloc. El complex més turístic, amb restaurant, bar, sala de jocs i sala de festes, era el suficientment lluny per no enterbolir la nostra intimitat. Els altres s’havien quedat a veure com actuava una ballarina. Vam saber més tard que en Mateu i en Manolo havien fet una mica el burro amb ella mentre durava la dansa del ventre. La Rita es veu que se’n va anar a dormir una mica fastiguejada, ja que aquest tipus de coses no li anaven gaire. Suposo que en Pol tampoc li va entusiasmar l’espectacle, però ell no va protestar en cap moment. Abans de sopar havíem jugat a tennis taula i al billar. Jo no tenia gaire traça amb el tennis taula. Més aviat el meu problema era que no controlava la força i enviava la pilota a metres de distància. Però va ser divertit. En el billar, en Miquel va demostrar el que valia. En Manolo es va haver d’empassar l’orgull, ja que moments abans havia fanfarronejat de la seva gran facilitat amb els tacs i les boles. La Rita se’n reia de la poca traça

de tots plegats, però és molt fàcil criticar els altres si tu ni ho intentes. La que em feia una mica de llàstima era la Roser. S’hi feia amb l’ànima, però en Mateu no parava de deixar-la com una inútil. Aquella superioritat que exercia només en ella em posava malalta. Amb els altres es rebaixava, es comportava com si fos un majordom de l’alta societat anglesa, que creu en les classes i que, a més a més, té molt clar que ell està per sota d’aquells a qui serveix. En canvi, tractava a la seva dona com si fos una minyona que està a les seves ordres, com si la considerés un ésser inferior i, per tant, de menys vàlua que els altres. És horrible que encara existissin homes així. I el pitjor és que tots ens n’adonàvem i que no li dèiem res. Si més no de moment.

POSTRES

Pol: Increïble! De vegades és ben bé que passen coses que no te les pots creure. O, en el meu cas, no te les vols creure. La veritat és que la impotència de no poder controlar en absolut una situació, la incredulitat davant d’un fet que et desborda, el desengany de saber que has estat víctima d’una traïció i un llarg etcètera de sensacions i emocions relacionades amb aquestes et poden arribar a fer caure en un pou de fondària considerable.

Rita: Esperpèntic. En va passar una d’aquelles que no es poden explicar. I si les expliques, la gent no se les acaba d’empassar. Jo ja ho veia a venir. De fet, tinc una sensibilitat que em permet endevinar certes situacions. Però tot plegat pot arribar a ser massa fort i a crear situacions excessivament violentes. I no parlo en el sentit de garrotades i cops de puny. Res d’això. Hi ha violències emocionals molt més nocives. De fet, jo, en cap cas, vaig ser-ne víctima. Diguem que el meu paper era el de sorpresa espectadora.

Eulàlia: Sí. No ens esperàvem res d’allò, la veritat. Era massa fort, massa fort. Encara em té consternada. I a en Miquel també. Bé, em sembla que la consternació va ser general. Si més no per part d’ofesos i observadors. Els

causants de l’enrenou, més que consternats, estaven en un primer moment espantats, diria, i més endavant eufòrics i orgullosos dels seus actes (ja m’explicareu com tenien nassos d’humiliar encara més del que ja estaven les seves respectives parelles!).

Pol: A mi em van deixar fet un nyap. Abans que precipités damunt meu com una pedregada seca aquell maleït esdeveniment, em semblava tenir clara la meva identitat. Després de tant de temps d’anar perdut pel món dels sentiments i les atraccions físiques durant gran part de la vida, ara tenia clares les meves tendències sexuals. La meva relació amb en Manolo m’havia obert un ventall de possibilitats que abans no creia imaginables. Aquell daltabaix em va tirar la moral per terra. No em cabia al cap aleshores, ni m’hi cap ara, com van poder fer una cosa com aquella. A més a més, tot va ser tan improvisat, tan desconcertant!

Rita: Uns carallots, això és el que eren en realitat Manolo i aquella mosqueta morta d’en Mateu. De fet, a mi ja no em feia el pes en Mateu dels nassos, amb el seu xerrar constant. Era com un borinot que et perseguia a tot arreu. Perquè callar, el que es diu callar, no callava mai, però xerrava baix com una mala cosa. Havies de fer autèntics esforços per entendre’l. La meva teoria és que es feia l’interessant. En realitat se li veia d’una hora lluny que patia una

mena d’hipocresia patològica i que ni ell sabia quin era el seu autèntic paper en aquesta vida. I en Manolo amb aquells moviments exagerats de mans i braços no podia ser aigua clara. Teatre. Pur teatre.

Eulàlia: Després de ser testimoni de primera mà de tot plegat, vaig pensar que per això devia tractar tan malament la seva dona en Mateu. Perquè, evidentment, no podia ni sabia estimar-la. Sí era carn no podia ser peix. O sí. De fet hi ha persones que són carn i són peix. O potser valdria més dir que no són ni carn ni peix? En fi, a la seva dona no crec que se l’estimés, no. Devia casar-s’hi per guardar les aparences. Però a l’institut ningú havia fet mai cap comentari d’aquest tipus. I mira que buscaven qualsevol excusa per carregar-se’l. No. Era un secret molt ben guardat. I, per què no acceptar-se? És una cosa natural, no? Això és culpa de la nostra societat que castiga a les persones que són diferents. I acaben malaltes i infelices, i, de retruc, fan infeliços als altres.

Rita: El tio, en Mateu, va demostrar ser un degenerat i un poca-solta. Les seves tendències sexuals les havia de tenir clares! És més, amb el que va explicar la Roser després, va demostrar que aquest noi tenia clares les seves tendències des de l’adolescència. El que passa és que no les podia acceptar, perquè quedaven malament davant dels ulls d’altri. I això, li puc

disculpar. Tothom és com és i si una cosa tinc molt clara és que hem de tenir el valor d’acceptar-nos. Si no jo ho tindria cru! M’accepto amb cent cinquanta quilos i amb dos-cents si cal. I a viure, que són dos dies! Però d’aquí a passar per damunt dels sentiments dels altres n’hi ha un tros. La infidelitat espontània i davant dels nassos de tothom és egoista i vergonyosa.

Eulàlia: Tot va començar per culpa d’aquella mena de mandonguilles que en mala hora varen dinar a Ksar Haddada, les Kaftaji. Si no s’haguessin menjat aquells manyocs de carn dels dimonis, no hi hagués hagut complicacions ni oportunitats propícies. Que amb aquestes coses s’ha de vigilar. La salut és molt important! I la gent es fica em mi perquè sóc vegetariana. De fet, en els vegetarians no ens entenen. Primer et miren malament. Després, quan rebutges l’embotit et diuen “Ah, embotit tampoc?”. Que jo sàpiga la llonganissa no la fan pas de cigrons o bledes, sinó de porc. Però és clar, consideren carn només els bistecs, les costelles i coses vàries per coure. Santa ignorància! El pitjor del cas és que el meu Miquel també es va intoxicar, pobret. Tan sofert que és ell!

Rita: Aquells vegetarians estaven carregats de manies! Sempre se les empalma la carn! L’Eulàlia s’entestava a culpar les Kaftaji de tots els mals. A mi em sembla que en realitat desitgen tant la carn que, per justificar-se, la culpen de totes les desgràcies. Jo també en vaig menjar, caram, i no vaig

notar res d’estrany. Potser va ser una altra cosa la que els va fer mal. Hi havia molts plats exòtics i ells tampoc és que en tastessin gaires. I no diguem la Roser que fins aleshores gairebé no havia menjat res. Però ells entossudits amb les mandonguilles, que eren una autèntica delícia. Ja us ho dic jo, són uns reprimits!

Pol: L’Eulàlia insistia que eren les mandonguilles i la Rita que els vegetarians estàvem carregats de manies. Però, és clar, la Rita, malgrat també n’hagués menjat, no podia ser un exemple significatiu. Havia fet prou coixí amb altres coses i, possiblement, amb la seva gran capacitat de deglució, devia tenir un estómac a prova de bombes. Els fets van ser simples. I vés a saber quan feia que l’un i l’altre se sentien atrets. L’oportunitat fa al lladre, diuen. I a ells se’ls va presentar en safata. El matí del cinquè dia de ruta, vam sortir mig desgavellats de les tendes berebers. Continuàvem cap a Ksar Haddada, on vam visitar els seus Ksours i ens van donar per dinar les maleïdes mandonguilles. Cal aclarir que l’Eulàlia, la Roser i jo no en vam menjar, perquè la Roser feia fàstics a tot i amb prou feines menjava pa i cuscús, i l’Eulàlia i jo som vegetarians. Vam arribar a Matmata quan encara tothom es trobava bé. Era ben bé com si ens haguéssim vist transportats a la lluna. Bé, més aviat a la trilogia de la Guerra de les Galàxies. I, evidentment, vam visitar les increïbles cases subterrànies. Com sempre, en Miquel i l’Eulàlia no paraven de fer fotografies, en Mateu cosia el guia a preguntes que, aquest, engolia

amb delit, la Roser restava al costat del seu marit, la Rita pul·lulava al seu aire i en Manolo i jo... No sé ben bé què fèiem en aquells moments en Manolo i jo. Ell devia protestar fent mil i un moviments amb els braços i les mans i jo devia escoltar a uns i altres. A l’oasi de Gabes va ser quan en Manolo va començar a trobar-se malament de la panxa. Primer va començar amb unes punxades i unes ganes irresistibles d’anar al lavabo. Després va venir el mareig. Com que en Manolo era tan exagerat, he d’admetre que al principi no li vaig fer gaire cas. Però, aleshores, vaig veure que en Miquel estava blanc com la cera i també es queixava. En Mateu, al cap de res, va estar a punt de pintar el guia amb una vomitada espectacular.

Eulàlia: En Miquel va començar a queixar-se. I he d’admetre que en Miquel ha d’estar molt apurat per fer-ho. Tenia unes ganes increïbles d’anar de ventre. Estava d’allò més blanc i pensava que d’un moment a l’altre em cauria al terra com un sac. Així estàvem, quan vaig sentir que algú ja vomitava. Era en Mateu que, per no interrompre al guia, havia confiat massa en el seu autocontrol. La vomitada d’en Mateu va desencadenar la dels altres dos afectats. A la Roser li va anar just, més aviat pel fàstic que li feia tot plegat. El guia havia esquivat l’escomesa d’en Mateu amb una certa agilitat, tot s’ha d’admetre. En veure el batibull que s’havia organitzat va prendre la desició més encertada: fugir cames ajudeu-me fins a Sfax, a l’hotel. Després de tot, no era tan carallot com ens havíem pensat. Si més no, acabava de

demostrar el seny suficient com per deixar de banda la ruta i enviar els malalts a un lloc on poguessin ésser atesos i descansar.

Pol: S’ha d’admetre que estàvem una mica neguitosos, perquè els malalts van començar a empitjorar i a treure, com si fossin una font, per dalt i per baix. En Manolo estava d’allò més alterat. No parava de repetir-me que si es moria era per culpa meva. Que jo havia tingut la idea de fer un recorregut en 4X4 per Tunísia. Que ell només volia anar a la platja, a contemplar cossos “Danone” i a menjar com a casa, perquè en aquells llocs no fan porqueries típiques com a l’interior. Abans no vam arribar a l’hotel, vam haver de parar ben bé cinc vegades. Si no era l’un, era l’altra, quan no eren tots. Sort que el guia es va comportar com Déu mana i, un cop allà, va avisar a un metge de seguida. El diagnòstic era simple: intoxicació alimentària.

Rita: Intoxicació alimentària, no pas de mandonguilles. Però noi, no hi havia manera de treure’ls d’aquí. Jo estava fresca com una rosa. No em cabia al cap que tots sospitessin de les mandonguilles. Vaig ser, de tros, la que en va menjar més! És més, vaig sopar copiosament i sense miraments. Però l’Eulàlia insistint i insistint, que sí, que havien estat les mandonguilles. Que la carn no devia estar en bon estat. Si eren una colla de nyicris, què hi volien fer?

Pol: L’endemà, el guia ens va fer una proposta: els tres malalts anirien amb un dels vehicles directament a Tunis, on serien atesos a l’hospital i podrien descansar a l’hotel, que era el que més els convenia. Els altres quatre farien la ruta establerta i es reunirien al vespre amb els seus companys. He d’admetre que em sabia greu deixar en Manolo, però era un mal malalt. I, total, jo havia pagat el viatge d’ambdós. Era just que no em perdés res i menys justament ara que tornaríem a veure runes. Potser hauria d’haver estat menys egoista i més viu. Em sembla que m’hagués estalviat disgustos. O, qui sap, potser només els hagués retardat. El que està clar és que, si m’hagués quedat amb ell, el que va passar no hagués passat.

Eulàlia: Jo no estava d’acord en continuar la ruta com si res. Volia anar amb el meu marit. Patiria tota l’estona. Sóc així de bleda, no hi puc fer més. En Miquel insistia que gaudís del viatge, però jo em sentia responsable que ell fos allà en aquell estat. A més a més, era millor que el guia anés amb els que continuaven la ruta. Si érem quatre que ens quedàvem a continuar el viatge, no hi cabria. A més a més, jo sabia francès i podia ésser útil a l’hospital. No hi va haver res més a dir, vaig anar amb els tres malalts cap a Tunis, per una carretera força bona. Vam dirigir-nos a un dels hospitals que

entrava a la nostra assegurança de viatge i no tenia res d’envejar als d’aquí. Sí, ja ho sé, devia ser privat, però la nostra seguretat social tampoc és una meravella. Ens van atendre amb molta amabilitat i de seguida. El xofer anava d’una banda a l’altra i segurament va fer mans i mànigues per fer més àgils els tràmits i les visites mèdiques. Ens hi vam passar unes quantes hores, però no era res greu. De fet, ja es trobaven una mica més bé. Les quatre potingues que els van donar i el sèrum que els van injectar així que van traspassar la porta van acabar de refer-los una mica més. Feia força estona que no treien i la descomposició semblava remetre. El doctor Abdelah va decidir que no valia la pena tenir-los aquella nit en observació, que podíem anar a l’hotel i, si hi havia algun imprevist, tot i que ell descartava bastant convençut que hi hagués cap més complicació, l’assegurança del viatge cobria l’ambulància. A mitja tarda ja érem a les nostres habitacions d’hotel. Regnava la calma. El meu marit i jo vam decidir fer, tranquil·lament, una becaina al nostre llit. Certament, havia resultat una experiència esgotadora, sobretot per a ell. Calia recuperar les forces.

Pol: La Roser, la Rita i jo havíem posat, a la fi, els peus a El-Djem. Havia esperat aquell dia des que vaig començar el viatge: un dels amfiteatres més grans i més ben conservats del món em donava la benvinguda. Sentia una certa recança pel fet d’ésser tan feliç malgrat sabés que en Manolo es trobava malament. Però aquell amfiteatre i les seves pedres

m’arrossegaven, com si es tractés del cant de les sirenes, i em feien posar la pell de gallina. Tenia una sensació semblant a la que deixa un orgasme. Aquell espai, subtilment desdibuixat pel pas dels segles, era majestuós, meravellós, únic! La melangia del desert havia desaparegut totalment. La gent inundava les grades i era fàcil imaginar-se’l esplèndid en la seva jovenesa. De tant en tant, em preguntava si els malalts ja estarien més bé i sentia un cert neguit pel que els estigués succeint en aquell moment. Però de seguida les restes arqueològiques m’absorbien i em prenien qualsevulla voluntat que no fos la de contemplar-les.

Rita: L’amfiteatre de Roma, encara que sigui més gran, es quedava curt, perquè el seu estat és més ruïnós. Però sense en Mateu, en M’Hamed no tenia altre remei que descabdellar els seus discursos (i estic segura que, pobre home, se’ls havia preparat a consciència) davant dels nostres nassos. Al ser només tres, no podíem dissimular i mirar altres coses. Era evident que amb la Roser sola no en tenia prou. Així que, apa, dues hores perdudes amb una classe d’història d’allò més feixuga. Això que, aquell dia, vaig descobrir la autèntica Roser. Primer no gosava, pobreta. Tanta repressió fa els seus estralls! Però, de mica en mica, es va anar alliberant i va anar participant de les converses. Va dir alguna bestiesa, és clar, però nosaltres dos no li vam donar importància. I, el que és més sorprenent, es va atipar com un lladre. - Es que davant d’en Mateu no goso – va confessar-nos un xic avergonyida

de menjar amb tanta ànsia -. Em diu que faig massa cul i massa panxa. I jo vull estar maca, perquè estigui orgullós de mi. - Pots comptar, quin beneit aquest Mateu que t’has buscat per marit – li vaig dir tot tustant-me la panxa –. Això sí que és un bon sac i no el que tu tens! Porca misèria, la teva! Ella va somriure tímidament i va continuar endrapant. Suposo que devia voler recuperar els àpats perduts! Ah, per cert, el dinar va ser a un restaurant tradicional de Monastir. Fantàstic! Em vaig atipar com un lladre. En Pol, amb burla, em va rebatre una crítica que feia dies havia fet sobre el seu gigoló particular. Em va dir que si en Manolo pensava amb el nap, jo ho feia amb l’estómac. - Per a la teva informació, amic meu, l’estómac és un dels òrgans que té més neurones! Així doncs, cal retre-li l’homenatge que es mereix. I algunes comparacions ofenen, per cert – li vaig respondre sense embuts.

Pol: Monastir: la ciutat de la sal, les cúpules i els minarets. Havíem arribat des d’El-Djem a través de plantacions d’oliveres. Com sempre, vam visitar a corre-cuita els carrers de la ciutat i ens vam estar una estona llarga i feixuga visitant el Ribat i el mausoleu Bourguiba. Resumint (i molt) les explicacions del guia, el primer és un monestir, bastant espectacular, per cert, que feien servir per resar i preparar-se per ser màrtirs de la causa els musulmans que lluitaven contra els infidels (els cristians) a les croades. D’altra banda, el mausoleu o Mesquita de Habib Bourguiba només la vam veure per fora, perquè està tancada als no musulmans.

Allà al davant, palplantats davant les gelosies que custodiaven l’edifici, en M’Hamed va dissertar sobre la diferència de sunnites i xiïtes (la secta que segueix la doctrina del gendre de Mahoma), al·legant que els sunnites eren la branca de l’islamisme més tolerant i oberta, i, alhora, la que segueix amb més fidelitat els preceptes del Profeta. Jo no parava de donar-hi voltes. Els talibans eren sunnites, oi? En acabat de dinar, fent alguna parada pel litoral, a Sousse i Port El Kantaoui, vam arribar a l’hotel Mechtel, de Tunis. Disposats a explicar als altres el que havíem vist i viscut aquella jornada i esperant que tothom estès millor. Jo frisava per parlar amb en Manolo. Havia començat a sentir com un neguit que vaig atribuir al fet que, possiblement, tenia remordiments de consciència per haver-m’ho passat bé mentre ell patia. Més endavant, malgrat no cregui en aquestes coses, vaig arribar a pensar que aquell nus a la boca de l’estómac era més aviat una premonició del que succeiria.

Rita: Vam arribar a l’hotel més feliços que unes pasqües. I el primer que se’ns acut, lògicament, a tots tres, és anar a visitar els “pobres” malaltons. Cagumdéu, maleïda ocurrència! La bona fe de la Roser ens diu: - Xxt! No fem soroll, que potser dormen. Anem primer a veure en Mateu, que té el son lleuger. Nosaltres vam pensar que era molt normal que primer tirés per casa, i, a més a més, en Pol va dir que millor així, que en Manolo tenia molt mal

despertar. Però, ai las!, en Mateu no era a la seva habitació. La Roser es va posar nerviosa. - Que estrany! – va dir amb veu tremolosa – A recepció bé han dit que havien tornat tots tres, que no n’havien hagut d’ingressar cap. - Potser estan fent una partideta de cartes a l’habitació d’en Manolo i en Pol – vaig fer jo, gairebé tan bona fe com l’altra mestressa. Partideta de cartes? Sí home! A la que vam obrir la porta, molt a poc a poc, per a no molestar, ens vam quedar com els tres micos que sempre surten en els dibuixos antics de la Warner Bros. : jo em vaig posar les mans a les orelles, la Roser a la boca i en Pol als ulls. L’escena no era per riure: en Mateu estava donant pel cul a tota candela al viciós d’en Manolo. L’habitació feia una ferum estranya, suposo que d’aiguabarreig de suor i semença (de fet, feia pudor de suor, però així recalco el dramatisme de l’assumpte). No sé quan va durar el nostre estat catatònic. Ara mateix podrien dirme que hores i m’ho creuria. No vam saber reaccionar fins poc després que en Mateu, en ple extasi orgàstic, va girar lleugerament el cap i ens va veure palplantats a la porta. - Roser, no és el que sembla – va alenar amb dificultat – és que el metge ens ha dit que seria un bon remei per treure els humors malèfics. La Roser, desconeguda, va començar a cridar: - Humors malèfics! Ja sé que em tens per menys que una idiota, però aquesta no me l’empasso! Ah! Havien despertat la bèstia latent que aquella dona tenia dintre,

suposo que producte de tanta repressió. Va continuar cridant i va començar a voltar per la cambra, plena d’ira. Agafava tot el que trobava escampat i els ho llençava. I ells dos restaven allà, en Manolo de quatre grapes, movent de tant en tant les mans per a no perdre el costum, i en Mateu enganxat al seu darrera, esquivant els objectes tan bé com sabia. En Pol no deia res. Contemplava aquella escena incrèdul. La situació era d’allò més subrealista, la veritat. Era massa fort per digerir-ho. Si a mi ja em resultava difícil d’entendre (tenia ben bé la sensació que jo no era allà, que ho estava somniant o que era com si mirés una pel·lícula de sèrie B), per a ell devia ser encara pitjor. No sé ni imaginar-me com es devia sentir.

Eulàlia: Els crits ens van desvetllar. Vam reconèixer la veu de la Roser i vam pensar que en Mateu devia estar pitjor. Ens vam atabalar, la veritat. Però quan en Miquel i jo vam sortir, vam veure que on passava alguna cosa era a l’habitació d’en Pol i en Manolo. La Rita i en Pol estaven plantats a la porta, com dues estàtues, i els crits i els cops venien de dins. Aleshores vam veure aquella escena. I jo em vaig afegir a la letargia d’aquell parell. La Roser s’havia convertit en una altra persona i aquells dos semblava que no volguessin desenganxar-se. Quina vergonya! Si no parava aquell sarau, aviat tot l’hotel estaria davant d’aquella porta. En Miquel, com sempre, va saber reaccionar. Va anar cap a la Roser i la va calmar. No us penseu que va ser fàcil. Una mica més li fa un ull de vellut, la boja. - Roser, calma’t, dona! Ja està, ja està, tranquil·la.

Aleshores ella va començar a plorar. - Si almenys tinguessin la decència de separar-se i vestir-se! – va dir entre llàgrimes. Aleshores aquell parell d’amants enganxats en plena infidelitat van reaccionar. Amb una corredissa, es van amagar sota del cobrellit, bo i recuperant una vergonya que s’havien oblidat feia estona per algun racó de la cambra.

Pol: De sobte, vam tornar, més o menys, al món dels vius. No em demaneu com, però ho vam fer. Ells dos, amagats al llit, no van dir res més. Sols van esperar que nosaltres marxéssim, suposo. I és el que vam fer. Els dos cornuts i la Rita vam desaparèixer d’allà. En Miquel i l’Eulàlia ho havien fet una mica abans. I no em demaneu si vaig agafar les meves coses, perquè no sé ni com ni quan vaig fer-ho. Us diré que sí, perquè bé les tenia a l’altra habitació l’endemà. Tot i així, hi ha moments en blanc, estones que el meu inconscient ha esborrat sense cap mena de contemplació. Aquella nit vaig haver de dormir amb la Roser. No va parar de somicar. Suposo que, a la meva manera, jo tampoc. La traïció cou molt endintre.

Rita: No vaig poder sopar. Imagineu-vos si em va afectar aquell assumpte. Els altres tampoc. De fet, els altres ni tan sols ho van intentar. En Miquel encara es trobava malament, l’Eulàlia és de poca vida, el parell de beneits

altra feina tenien i els dos enganyats ploraven massa per tenir gana. No, no era un bon panorama el d’aquell vespre a Tunis. Jo em vaig acostar al menjador amb l’esperança que les flaires de les espècies fessin el seu efecte. Però no: feia esforços per empassar-me l’arròs amb xai. I de segon plat, a sobre, hi havia Merguez, que són unes salsitxes picants. La veritat, ja n’havia tingut prou de salsitxes picants per aquell dia! Els maniàtics dels vegetarians, si ho sabessin, haguessin estat contents.

CAFÈ O TE?

Pol: Quedaven dos dies de viatge i puc prometre que van ser dos dies dels més durs de la meva vida. I això que visitàvem Cartago! Però ni tan sols les petges de romans i cartaginesos en el que fou terreny de l’incombustible Hannibal em van servir de consol. La submisa i silenciosa Roser havia esdevingut l’enganyada i xerraire Roser. Evidentment, venia en el nostre vehicle, amb la Rita i amb mi. No havia ni volgut mirar la cara d’en Mateu. I, si he de ser sincer, jo també vaig esquivar en Manolo. A l’hora d’esmorzar, aquell parell van ser el suficientment assenyats per quedar-se en una taula a part. Els altres cinc, encara atordits, no és que xerréssim gaire. Més aviat, tothom s’empassava la teca, amb dificultat, i reposava l’esguard damunt del seu plat. En Miquel i l’Eulàlia van entendre que havien de compartir cotxe amb els dos amants. No crec que els entusiasmés la idea, però no hi havia més remei. Era evident que cinc en un cotxe no hi cabíem. I, ells, havien estat simples testimonis, al cap i a la fi. La Rita també estava d’allò més silenciosa. Se’ns mirava sense saber ben bé què fer per consolar-nos, suposo. De fet, més aviat escoltava, resignada en el seu paper de bona samaritana, els arguments d’una Roser indignada. Els xofers i el guia no van demanar res, però estic segura que van notar alguna cosa estranya en el comportament de tots plegats, sobretot

perquè aquell parell de desgraciats no sabien dissimular gaire bé la seva passió acabada d’estrenar. I, quan els veia, jo em marcia per dintre, recordant Mikonos i adonant-me com en Manolo actuava de la mateixa manera que havia actuat amb mi aleshores. El fet d’adonar-me que jo no havia estat especial, que tan sols era un home més en la seva vida, em feia sentir com si algú estigués tirant sal o vinagre a la ferida ja de per si dolorosa de saber-me traït. La ciutat històrica, el llegat de púnics, romans, vàndals, bizantins i àrabs, va aparèixer davant nostre, excessivament plena d’edificis moderns. Es veu que a principis de la segona meitat del segle XX s’havia arribat a construir amb desmesura i la comunitat internacional i la UNESCO van haver de fer un cop de cap i organitzar, l’any 1972, una “Operació Rescat”. D’aquesta manera van aconseguir que no es construís damunt les runes i jaciments dels que vam poder gaudir. No obstant, sembla ser que moltes coses interessants reposen sota de cases i blocs de pisos. En M’Hamed, content de tenir en Mateu al seu abast, explicava i explicava. En Manolo, el molt malparit, es feia l’interessant i també escoltava i afirmava amb el cap com si sabés de què anava la cosa. Els altres pul·lulàvem per allà, més distanciats dels oients i el guia que de costum. En Miquel i l’Eulàlia feien anar el disparador a tota candela. Sembla ser que aquesta vegada visitàvem runes quan hi havia bona llum. Les Cisternes de Malga, l’Amfiteatre dels Màrtirs, El magnífic teatre d’Adrià, les termes de Gargilius i les de Antonius Pius, ... columnes, mosaics, escultures, ... tot i més desfilava davant dels meus ulls i no aconseguia arrencar-me l’entusiasme. Estava ferit, molt ferit i em dolia encara més no

tenir la sang freda per gaudir d’aquell lloc màgic i únic. Aquesta impotència, aquest no saber sobreposar-me amb tanta bellesa i patrimoni històric al meu voltant, encara em posava més malalt. Després d’allò, vam visitar el Bardo, el museu arqueològic més important del Maghreb i un dels més rics en mosaics romans del món. El museu és un antic palau i el seu interior, no hi ha dubte, que serva un tresor únic d’un valor incalculable. Però jo no estava gaire pels mosaics, malgrat la insistència de la Rita perquè me’ls mires. - Fixa’t quina meravella! Tu que ets del ram deus estar bocabadat!- em deia, suposo que intentant animar-me. Però jo, malgrat afirmava amb el cap, en cada peça només sabia veure la mirada d’en Manolo, que ara es rabejava amb un altre davant dels meus nassos, sense cap mena d’educació ni pudor. Estava sec, com mort per dintre. No podia ni sabia fer com la Roser, que els fulminava amb la mirada, els criticava en veu alta i amb la intenció que els altres es sentissin eludits i es desfogava dient mil pestes del seu marit a la Rita i a la parella d’amants de la fotografia. Jo no podia, no. No sabia odiar en Manolo i no podia fer-me a la idea que marxés del meu costat. Estic segur que si hagués vingut amb quatre paraules dolces i hagués continuat el trajecte amb mi, no li hagués retret absolutament res del que va passar i vaig veure. El que em dolia més, doncs, és que en Manolo hagués decidit quedar-se amb en Mateu, sense ni tan sols dirigir-me la paraula. Perquè tenia molt clar que hi havia hagut més infidelitats, que en Manolo només és lleial als seus interessos. Però ell estava amb mi i la resta eren foteses. Ara llegia en cadascun dels seus gestos rebuig vers la meva

persona o, el que és pitjor, indiferència. L’últim dinar que fèiem a Tunísia va ser de vint-i-un botó, amb un ampli ventall d’especialitats del país. Envejava la felicitat de la Rita i la seva capacitat d’engolir, sense presses, aquell bé de Déu de Kamounia, Koucha, Mirmiz, Tajine, que eren diferents plats de carn que ens havien posat en safates damunt de la taula perquè tothom es servís al gust. Pels vegetarians hi havia un cuscús vegetal molt saborós i briks d’espinacs. Jo amb prou feines podia empassar-me el cuscús. Tenia un nus a la gola. I el cert és que va ser un àpat silenciós, molt diferent d’aquell segon sopar a Tozeur, quan tot era misteri, esperances i bon rotllo. Havien passat només quatre dies des d’allò i, en canvi, semblava que haguessin passat segles. És més, tenia la sensació que coneixia aquella gent des de tota la vida i que després d’allò no hi hauria res més, tot s’hauria acabat per a mi. A la tarda, pel nostre compte, vam passejar pels carrers de Sidi Bou Said, un poble mediterrani preciós, amb les seves casetes blanques, els seus carrers empedrats i les portes i reixats de les finestres de colors vistosos. A més a més, estava enfilat dalt d’un turó i a l’horitzó ens somreia un mar d’un blau intens. Però Sidi Bou Said només podia entristir-me més: em recordava Mikonos, el nostre Mikonos. La Rita feia mans i mànigues per construir converses enginyoses i divertides per animar-me. La Roser, que qualsevol hagués dit abans que era molt més dèbil i depenia amb desmesura del seu marit, estava d’allò més tranquil·la en aquesta passejada. Diria que més aviat la ruptura amb aquell dèspota havia suposat una alliberament i posterior renaixença. A més tenia un as a la màniga: havia estat enganyada davant de quatre testimonis i, en

cas de separació i/o divorci, en trauria un bon pessic. En Miquel i l’Eulàlia ens feien fotografies, perquè deien que aquell poble, amb la llum tènue de la tarda, era ideal per fer retrats. - Ja ens donareu les adreça i us les enviarem. Serà un petit regal de record –ens van dir. I els altres dos..., anaven a la seva. Els vam veure just a l’hora d’enfilar-nos al cotxe. Ara que jo si gosava mirar-lo, en Manolo mai em retornava l’esguard. Actuava com si no existís. Era definitiu: tot havia mort entre nosaltres. Qui sap si molt abans d’aquell viatge. Sortosament, el guia va poder arranjar el sarau que haurien suposat els bitllets d’avió: en Mateu i jo ens vam intercanviar passatges i dates de tornada. Ells dos estrenarien el seu amor sobre la calidesa de l’arena de les platges de Tunis i jo retornaria una setmana abans i amb la cua entre cames.

Rita: Què passaria ara? Com ens ho faríem per intentar pal·liar els estralls d’aquella bogeria? Si almenys s’haguessin esperat a fer una bestiesa com aquella l’última nit? Però, és clar, ells van aprofitar l’avinentesa, és evident. Qui sap si ja n’havien parlat abans. Fins i tot vaig sospitar que no fossin ells mateixos qui organitzessin tot allò de la intoxicació. És clar que hi havia en Miquel i, com a còmplice, la veritat, no el veia, pobre nano. Però, un cop rumiat amb més calma, vaig pensar que potser volien embolicar-lo expressament per fer-li una cosa lletja? Després del que ens va explicar la Roser, no seria una idea tan boja. I l’Eulàlia, volent fer companyia al seu marit, els va tirar el pla per terra. Llavors es van haver de conformar amb ells dos sols. Sí, sí, això ja em lligava. Llàstima que no podia demostrar aquesta teoria i fer entendre a aquell parell d’escèptics d’en Pol i l’Eulàlia que les mandonguilles eren innocents! Sigui com sigui, aquell últim dia de ruta semblava una comitiva fúnebre. En Pol era el parent que més s’estimava el mort. La Roser la que protestava, perquè no havia vist ni un pessic de l’herència. En Mateu i en Manolo els que havien fet trampes per heretar-ho tot. I l’Eulàlia, en Miquel i jo érem els que amb prou feines coneixíem el cadàver, però assistíem a l’enterrament per compromís. Quin paperot el nostre! Ja de bon matí, la Roser em va contractar, sense jo demanar-li, com a confident oficial. Durant l’esmorzar encara va callar. De fet, aquell esmorzar va ser tan silenciós que costava de creure. Però un cop ens vam enfilar al cotxe per anar a Cartago, no hi va haver qui la parés. - És que sóc burra, sóc burra! Què me’n podia esperar jo d’aquest

galifardeu? És ben bé que ja m’ho deia la meva mare. Però jo tossuda. “No dona, no, que els intel·lectuals són així; que és molt llest i llegeix El Muy Interessante”. I un be negre amb potes rosses! - Però dona, no siguis tan dura! Aquestes coses passen. L’amor es pot marcir... – li deia jo, més que influïda pels tòpics, perquè no sabia com consolar-la. - Que no, que no – em va rebatre ella – que jo ja ho sabia que aquest noi no acabava de ser aigua clara. Que a l’institut tothom ho deia que anava darrera d’en Miquel d’una manera exagerada. Que n’estava enamorat, vaja. Aquesta afirmació em va deixar fora de combat, he d’admetre-ho. - Però d’en Miquel, Miquel? Del que ve amb nosaltres de viatge? – vaig demanar sense acabar-m’ho de creure. - Sí, sí, és clar. Totes les noies n’estàvem enamorades, d’en Miquel. Era el nostre amor platònic. De fet, admet-ho, aquest noi té alguna cosa que el fa especial – em va reptar mentre em feia l’ullet. - Sí, sí, ho admeto – vaig dir jo, cada vegada més sorpresa de la loquacitat que la mestressa estava demostrant en aquells moments. Que no era una mica tonta? - Però en Mateu també li anava al darrere. Era la riota de tots els altres vailets. En Miquel ni s’immutava, malgrat em penso que n’era ben conscient. Però llavors, de cop i volta, en Mateu va començar a sortir amb noies. No durava gaire, no, però bé s’ho muntava amb elles. I els rumors sobre la seva presumpta atracció pels homes van anar esvaint-se de mica en mica. - I tu? – vaig inquirir – quan vas entrar en aquesta història? - Ui, molt més enllà de l’institut, quan ja feia temps que havia penjat els

estudis. És que em costaven molt, saps. Ell era a la universitat. De fet, mai ens havíem relacionat gaire. Hola, adéu i poca cosa més. feia molt de temps que no el veia. I, si t’he de ser sincera, ni me’n recordava de la seva existència. Però una nit ens vam trobar en una discoteca i que si tu em sones, que si tu també, que sí home sí, que ets en Mateu, que sí dona sí, que ets la Roser, que si ji, ji, ja, ja, que si a l’institut això, que si a l’institut allò, que si quedem per fer el got i ens expliquem les penes i ... Tal dia farà sis anys que vam començar a festejar i dos que estem casats. Aleshores se li van negar els ulls. I vam restar una estona en silenci. No devia ser gens fàcil tot plegat. Va reprendre el fil de la conversa una mitja hora més tard. Però sense aportar cap informació nova, donant voltes al que havia passat el vespre abans i a la fama d’en Mateu a l’institut. En Pol estava immers dins la seva bombolla i, malgrat la Roser explicava per tots dos, ja que, de tant en tant, li dirigia alguna llambregada, no crec que ell hagués fet l’esforç d’escoltar-la. Mirava i afirmava, però estava absent, molt més enllà de nosaltres. Ni tan sols a Cartago, rodejat dels seus estimats rocs històrics, semblava gaire sencer. Era un tipus tan reservat que qualsevol s’arriscava a intentar esbrinar què li passava per aquell cap més aviat escàs de cabellera. Qui sap, potser planejava, d’una manera freda i calculada, l’assassinat del traïdor o traïdors. O bé el propi suïcidi. Sí, sí, ja sé què deveu pensar: “ Aquesta tia ha vist massa pel·lícules americanes”, però bé em mereixia deixar volar una mica la imaginació, si més no per desconnectar de la barbolla intermitent, però impecable, de la Roser. Encara que al món hi hagi petits daltabaixos, he d’admetre que una

bona teca anima força. El vespre abans, aquell neguit compartit m’havia pres la gana. Però llavors, en aquell restaurant d’arrels tradicionals, tornava a ser jo mateixa, i un munt de safates amb plats suculents estaven exposats davant meu. Allò va ser un festival! I com que a algú encara no li havia tornat la gana, jo era la reina. El xai cuinat de diferents maneres (rostit, estofat, amb amanida,...) era el gran protagonista. I el saben cuinar bé, els pinxos. És clar que no entenc com és que no mengen porc, que és una meravella (des d’aquest punt de vista encara entenc menys, però, els vegetarians). El que em va sobtar més va ser el Kamounia, que era un guisat de carn i fetge de xai amb una salsa molt espessa. Una autèntica delicatessen! Continuant amb les coses fantàstiques d’aquell dia, cal dir que Sidi Bou Said em va encantar. Quina bellesa la d’aquell poble! Hi havia una porta groga, amb una arc de ferradura, que era una obra d’art en si mateixa. A més a més, sobreeixien de la tàpia del jardí, enganxada a la façana d’aquella caseta més blanca que la neu, els lilàs florits. Jo, totalment contrària a les fotografies, vaig demanar a l’Eulàlia i en Miquel que me’n fessin una allà. De fet, ja feia estona que em perseguien amb la maleïda càmera i em sembla que ens havien fet fotografies a tots tres d’amagat. - Ja ens donareu les adreça i us les enviarem. Serà un petit regal de record – ens van dir. Estàvem d’allò més tranquils, perquè el guia havia desaparegut i els altres dos galifardeus també. De fet, aquella tarda va ser lliure, amb els vehicles a la nostra disposició per quan volguéssim tornar a la capital. No vam tornar a veure en M’Hamed fins l’endemà al matí, quan ens va

acompanyar a l’aeroport amb el minibús. A Tunis, la parella “A", la Roser i jo vam acabar d’aprofitar el dia per la medina i els zocos. Els dos infidels es van fer escàpols i no els vaig veure fins l’endemà a l’hora d’esmorzar, encara més patèticament melosos que el dia anterior. En Pol es va quedar a l’hotel. Suposo que li calia ordenar les idees o suïcidar-se d’una vegada. Tenia raons per fer-ho, si tenim en compte que el seu Manolo i l’altre desgraciat l’endemà encetarien una Lluna de Mel, pagada per ell, a la platja.

Eulàlia: No m’entusiasmava en absolut la idea d’haver de compartir l’última jornada del viatge amb aquell parell de poca-soltes, però era així i no hi podia fer res. Sort n’hi ha que tampoc intentaven mantenir cap conversa amb nosaltres. És més, tenia la sensació que, als molt malcarats, encara els fèiem nosa i que intentaven evitar-nos. En Miquel, quan passejàvem amb les nostres càmeres al·lucinats per la magnificència de Cartago, em va dir que en realitat devien tenir remordiments i que, per aquesta raó, s’apartaven del grup, perquè la situació no fos tan violenta. Però jo els veia més feliços que unes pasqües i hagués jurat que més aviat es vanagloriaven de la seva estrenada situació d’amants. No volia que la meva compassió vers als dos ofesos es notés gaire. Considero que en aquests casos la compassió és una llosa més per a arrossegar. Per això, actuava com si tot anés bé, amb la màxima naturalitat possible, malgrat m’adonava perfectament de com en Pol arrossegava els peus i com la Roser no callava per no haver de plorar. Era ben bé que tenien dues maneres ben diferents d’afrontar el seu dolor. I el silenci d’en Pol era molt més dur que la xerrameca constant de l’altra. Se’t clavava al cor com una daga, aquella mirada pesarosa. Deambulava per allà com una ànima en pena. Tan de temps esperant la seva estimada Cartago, tanta impaciència per arribar-hi, i, ara, tan desconhort passejant per les seves restes arqueològiques.

La Rita, sempre sorprenent, va demostrar una paciència insòlita. S’escoltava la Roser amb atenció i vetllava per cada pas que feia en Pol, no fos cas que s’entrebanqués i es fes mal. Mentre captàvem instantànies a l’imponent teatre d’Adrià, en Miquel em va explicar una cosa insòlita. A l’institut havia corregut durant molt de temps el rumor que en Mateu era gai i, per a més inri, que li anava al darrera. - Jo no en vaig fer cas. Pensava que ja devia estar prou trist pel fet de saber que jo era incapaç de correspondre’l. A més a més, trobo vergonyós que, a aquestes alçades, les tendències sexuals de les persones les converteixin en motiu de burla – em va dir molt seriós. I jo vaig pensar que acabava de dir una veritat com un temple. El crim d’en Mateu, en realitat, havia estat la seva manca de sinceritat vers ell mateix i vers els altres, sobretot vers la seva dona. I era ara, possiblement, quan actuava com realment era, que es mereixia un vot d’aprovació, sense deixar de retreure-li el seu egoisme i una manera de sortir de l’armari que havia ferit la sensibilitat de dues persones. De totes maneres, hi havia una cosa que nosaltres dos, com a parella, en trèiem de positiu de tot plegat: sospitava que acabàvem de recuperar la intimitat perduda. L’interès d’en Mateu sempre havia esta l’amor platònic que sentia vers en Miquel, n’estava segura. Conscient del que m’acabava d’explicar el meu marit, posaria la mà al foc a l’hora d’afirmar que el meu company de feina es va acostar a mi pel fet d’estar casada amb qui estava casada. I, a més a més, va tenir la santa sort que jo fos l’única que més o menys el suportava i li aguantava les converses. En realitat, aquell tipus

molest i poca cosa havia resultat més llest i més hàbil del que m’esperava. I el fet que m’hagués utilitzat em feia ràbia, no puc pas negar-ho. Però un cop embolicat amb un altre i descobert per nosaltres, em faria la pilota, perquè no xerrés res als de l’institut, però ens deixaria en pau. Ja no era el seu objecte de passió (bé, més aviat el meu marit ja no l’era) i podríem viure tranquils. En un principi, m’havia fet por que la Roser es recolzés en nosaltres, però, per sort, havia triat la Rita. Tot i així, encara li vaig haver de fer un favor un cop vam ser a casa, tot s’ha de dir: excusar-lo davant la direcció de l’institut perquè, per motius de salut, no havia pogut agafar l’avió de tornada i arribaria una setmana més tard. En realitat, s’estava posant les botes en una platja amb el seu xicot nou! Quines penques! El matí em va passar volant. En un tres i no res, tornàvem a ser entaulats i tot feia ferum a carn guisada. Si una cosa enyoro quan sóc fora de casa és no haver de passar-me tantes estones menjant. He d’admetre que m’atabala molt menjar copiosament o, en l’altre extrem (el dels viatges per lliure i amb baix pressupost), malament. Una persona vegetariana no ho té fàcil segons on vagi. I ja he comentat que si vas amb més gent, encara és pitjor,

perquè

sempre

s’han

donar

explicacions

que

individus

suposadament lliberals, com ara la Rita, són incapaços d’entendre. Sort n’hi havia que en aquest viatge, cosa realment extraordinària, els afectats érem dos. I ambdós havíem avisat amb temps a l’operador. Per això, més o menys, havíem pogut menjar força al nostre gust. I la Rita, en aquells moments, s’estava posant les botes!

Vam acabar els rodets a Sidi Bou Said, perquè era d’allò més fotogènic i perquè potser teníem ganes de tenir un record dels nostres companys d’aventures (si més no dels que en aquells moments teníem a prop). I ells, un cop superada la fase de vergonya i del “jo mai quedo bé a les fotografies” ens van deixar fer amb condescendència. Passejàvem pels carrers empedrats sense que en M’Hamed ens donés cap pressa, ara amunt, adés avall, entre casetes pintades amb calç i portes de colors vistosos, quan el sol càlid de la tarda començava a allargar les ombres i a projectar la forja, curosament treballada, a les parets. Tot induïa a prémer el disparador, tot era curull d’una bellesa plàcida i sedant. I aleshores burxava aquell corc que sempre apareix cap el final d’un viatge, aquella mena de tristesa que et produeix saber que ja s’acaba. I, aquesta vegada, el final era més dur per a uns que per als altres. Per en Pol i la Roser suposava deixar enrera més que un viatge. Ells acabaven d’acomiadar una part de la seva vida, si més no, tal com se l’havien plantejada fins aleshores.

COPA i “PURO”?

Mateu: Tunísia en 4X4? Va estar l’encert més gran de la meva vida. Em vaig retrobar amb mi mateix i vaig deixar de perseguir somnis impossibles. Em vaig enamorar de debò. En Manolo em va fer tocar els estels! La pega és que tothom ens va veure. Els que viatjaven amb nosaltres, vull dir. I la meva dona, és clar, es va posar histèrica. I això que no m’ho esperava pas que reaccionés d’aquella manera. Sempre havia estat tan poqueta cosa, tan submisa i estúpida. Però deixeu-la córrer, la mosqueta morta! M’ho ha pres tot! El meu advocat ja em va avisar que no hi havia res a fer. Però jo tenia alguna esperança! Tampoc és que hagués estat una esposa ideal. I no teníem fills. Res. Ni el raspall de dents. Sort que tinc l’amor incondicional d’en Manolo! M’ha recolzat tant, oi amor? Dels altres companys de viatge només he tornat a veure l’Eulàlia (com que treballa amb mi no tinc altre remei, malgrat, sincerament, l’esquivo força per evitar que em digui res sobre el tema) i aquella bruixa obesa de la Rita. El seu testimoni va ser decisiu perquè la Roser dugués fins a les últimes conseqüències la seva espoliació. En Miquel, el meu estimat Miquel, sempre estarà en un racó del meu cor. No ho puc evitar. Són tants anys d’adoració secreta que és impossible deixar-lo de banda. És un bell record de la meva trista adolescència. Es per això que prefereixo no veure’l més i servar-lo com un petit tresor. Ara sóc tot d’en Manolo i el meu gran delit és oferir-me en cos i ànima a aquell que ha sabut correspondre’m, oi amor?

Per cert, com deu estar el nostre guia? S’explicava tan bé! Era bufó, també, l’home. Ho he de reconèixer: em feia força el pes. Em recordava a aquell actor egipci que va protagonitzar Doctor Zhivago. Com es deia? Omar Sharif? El cert és que ara ja no té importància. Som aquí, en Manolo i jo, en un present vestit d’il·lusió. Tot anirà bé. Encara que em quedi amb no-res a causa de les tribulacions d’aquella meuca ens tenim l’un a l’altre. Això és el més important!

Manolo: Tunísia en 4X4? Un error. Em vaig ben embolicar. En Pol tenia més pasta que aquest beneit. I, a més a més, la bleda de la seva ex-dona l’ha deixat més pelat que una rata. La Rita, com que em va tenir mania des del moment que una mica més i m’esclafa contra el taulell de l’hostessa, l’ha ajudada. Sí. I no es va estalviar cap detall. Aquella grassa m’ha ben donat pel cul. I això que sigui ella i que ho faci d’aquesta manera, ha estat humiliant, us ho ben juro. Ja m’ho hauria d’haver imaginat. De tonta no en té un pèl. En canvi la dona d’aquell benaventurat d’en Mateu, tan poca cosa, és més aviat curteta. Segurament li va burxar l’orella fins aconseguir el que es proposava. És una venjança contra la meva bellesa i les meves formes proporcionades. El cert és que he de fer alguna cosa per millorar la meva situació. M’estic treballant l’advocat que li va tramitar la separació. Almenys té clar que és gai, cosa que els meus dos últims embolics no tenien. Tant en Pol com en Mateu eren uns reprimits que jo vaig despertar a marxes forçades. L’advocat, com us dic, ho té ben clar: és gai i defensa la causa dels gais. No té parella coneguda i freqüenta els locals on solo anar (encara no m’he acostumat a aquesta ciutat, però s’ha de reconèixer que té possibilitats). El dia que el tingui ben engalipat, me’n vaig d’aquest apartament llogat de mala mort, i a viure que són quatre dies. Tal dia farà un any que aquest bocamoll d’en Mateu no em veu el pèl. Si amb l’advocat no me’n surto abans d’un mes, no llençaré la tovallola . Estic temptat de proposar a en Mateu d’anar a Eivissa, per oblidar

l’atracament a mà armada de la seva ex-dona. Un cop allà, no serà gaire complicat deixar-lo penjat i buscar-me la vida. És la meva especialitat. Si van maldades, tinc el recurs de les vídues riques. No són la meva especialitat, és clar, però un company meu va provar sort i no li va anar malament del tot. Com que són una mica vellotes, de sexe poc. Més aviat busquen complicitat i sensibilitat. D’això me’n sobra. Aquest meu company mateix, sense anar més lluny, ara les prefereix als homes. I és que sempre tenen criats de bon veure, alguns d’ells cubans amb molta marxa, i mentre les iaies dormen... A en Pol no l’he vist més. Però, si tot em falla, qui sap si puc provar la tàctica de tornar als seus braços com a un culpable d’allò més penedit dels seus actes que en realitat sempre l’ha estimat a ell. Puc fer temps abans de trobar una cosa millor.

Roser: Tunísia en 4X4? El meu alliberament, el meu renéixer. La meva independència d’un marit dèspota que no em tenia per res. El seu engany li ha costat car. L’he deixat ben pelat. Aquell cagadubtes va sortir del jutjat amb una mà al davant i una al darrera. I la cara que va posar el marieta que el va seduir no tenia pèrdua. Estava decebut: es pensava tenir la vida resolta i ara té un xerrameca més pobre que una rata. Un mes els dono, ni un dia més ni un dia menys. La tonteta de la Roser els ha sortit més eixerida del que es pensaven. Què caram s’havien pensat, que no utilitzaria totes les meves armes? Que em resignaria amb el meu paper de dona abandonada? La Rita em va fer de testimoni al judici. Als altres no els vaig dir res. En Pol potser encara s’hagués posat a favor d’en Manolo. Com que n’estava tant... De vegades l’amor pot fer tornar boja a una persona. A més a més, si no s’havien vist més des del viatge, no seria jo qui obriria antigues nafres. No valia la pena córrer el risc.. I l’Eulàlia treballa amb el meu marit. Li hagués buscat un bon compromís. Després de tot l’ha de veure cada dia. Tampoc podia estar segura de la seva lleialtat. Al cap i a la fi, era a ell a qui va conèixer primer. En Miquel com que és de tant poques paraules, no valia la pena. A més, podia sentir-se violent. En un principi, en Mateu estava enamorat d’ell. Ai, sí! Tot això em fa pensar que aquest parell m’han enviat les fotografies de l’últim dia. Amb l’estona que hi van estar-hi tampoc són res de l’altra món.

Amb la Rita podia comptar-hi i ho sabia. És bona mossa, la Rita, tot i que últimament està molt enfeinada, pobre, i no podem quedar mai per sortir. Avui la trucaré, a veure com està. Ara som carn i ungla. És la millor amiga que he tingut mai. Són cent cinquanta quilos de generositat! La veritat és que estic pensant proposar-li de viure juntes. Així ens farem companyia. Com si fos un pis d’estudiant. Sempre m’ha fet il·lusió això de compartir pis amb una amiga. Seria tan divertit. Segurament dirà que sí. M’estima tant!

Rita: Tunísia en 4X4? Una de les millors maneres de fugir d’un casament. Sí, podem dir que em va agradar força. El menjar estupend. Malgrat tothom culpés a les mandonguilles d’una intoxicació alimentària. Em vaig engreixar dos quilos. I no he fet res per rebaixar-los: els conservo amb orgull. La veritat és que és el millor que puc fer per no amargar-me la vida. N’estic farta d’aquesta tossuderia que tenen algunes persones en intentar rebaixar el que tenen. M’estaria un més sense menjar i els tornaria a recuperar de seguida. Per què obsessionar-m’hi? Així doncs, els vaig donar la benvinguda a la seva nova llar i si tot va bé aviat tindran germanets, que a mi això de criar quilos de més no em costa gaire. Però no tot són flors i violes. Aquest viatge ha tingut alguna conseqüència no desitjada: la Roser no em deixa en pau. Sempre em surten millors amigues com els bolets. No sé pas com m’ho faig, la veritat. Amb el meu caràcter esquerp... Suposo que és perquè la vaig escoltar massa, em feia massa llàstima. La vaig ajudar amb la separació i tot plegat, perquè en Mateu es mereixia un bon escarment. I aquell beneit d’en Manolo també, tot s’ha de dir. Però la meva recompensa ideal hagués estat no tornar-ne a saber res més. Un cop acabat el litigi legal, moltes gràcies i tal dia quedarem per fer un cafè. Això és el que fa la gent normal: un cop assolits els objectius, es desentén de tothom. Doncs no, aquesta mossa no va anar a la classe de parvulari on explicaven la millor manera de quedar bé sense implicar-se. Em truca cada dia i vol sortir els caps de setmana amb mi, com si fóssim dues adolescents boges per lligar. Que ja tenim una edat i un bagatge, dona!

Jo ja li vaig dir que no surto els caps de setmana, que sóc dona solitària, que prefereixo asseure’m davant de la televisió i deixar-me hipnotitzar per la caixa tonta. Però ella truca que truca! Hi ha deu mil missatges al contestador automàtic. Sort que no tinc mòbil! Deixo que el telèfon soni com si no hi fos o faig veure que vaig fins a dalt de tot de feina. Espero que tard o d’hora se’n cansi. Els altres sí que m’han deixat en pau, com a de ser en aquest tipus de viatges. Molt amics allà, però aquí cadascú al seu rotllo. La parella “A” m’ha enviat les fotografies, per cert. Molt maques. No sé si enviar-los alguna nota d’agraïment o trucar-los. Ben mirat, val més que no els digui res. No fos cas que també volguessin organitzar una trobada. No els veig d’aquesta mena, però mai se sap. Ja en tinc prou amb la Roser!

Miquel: Tunísia en 4X4? Bones fotografies. Una llum força interessant. Uns paisatges nets d’humanitat. Unes runes ben conservades. Un menjar massa fort pel meu estómac. Una intoxicació que em va tocar força els nassos. Sospeso pros i contra... Sí, em sembla que puc fer-ne una valoració positiva. Llàstima que vaig haver d’anar amb avió. No m’agraden els avions. Us heu preguntat mai com nassos es deuen aguantar? Si pesen moltes tones! No vull tornar a anar amb avió. I això que l’Eulàlia ja en maquina alguna. Li ho noto. És transparent com un vidre aquesta meva dona. L’altra dia no sé què s’empatollava d’un cap de setmana a Venècia. Aprofitar un pont, deia. Amb Tren, ja li ho vaig dir. Però després m’hi vaig repensar. Últimament els trens també tenen força la negra. Hores d’ara ja hi ha hagut atemptats. Quina basarda! A casa. Com a casa no s’hi està enlloc. Però no hi ha manera de convèncer aquest caram de dona. Ella vinga voltar i voltar! És clar que a casa no es fan bones fotografies. En això li he de donar la raó. Voltar és una manera de prendre una mica de la bellesa del món a través de l’objectiu. Ara, però, fem vida tranquil·la i no em puc queixar. Aquells pesats d’en Mateu i la Roser ens han deixat tranquils. Podem sortir sense anar tota l’estona amb l’ai al cor. En Mateu sempre m’havia semblat un tipus curiós. Ja a l’institut, quan corria el rumor que m’anava al darrere. Em feia llàstima no poder correspondre’l. De fet, encara que m’agradessin els homes dubto molt que m’hagués fixat en ell. Em recordava massa a Na Renard, la guineu del Llibre de les Bèsties d’en Ramon Llull. No ho puc evitar, totes les

persones que puguin recordar-me aquest personatge mesquí em provoquen una certa repel·lència. Em deixo influenciar massa per la literatura. Però podem fer la nostra. Fins que s’enganxi algú altre a la meva dona. És massa bona fe. Excessivament educada i amable. I xerra en excés. Que hi farem. És així, així me’n vaig enamorar i així me l’estimo. Tot un tabalot, la meva Eulàlia, però dolça com una cullerada de mel.

Eulàlia: Tunísia en 4X4? Un lloc fantàstic, però el viatge ens va sorprendre des d’altres punts de vista. Tot i així, em va agradar força. M’agrada voltar. Què hi puc fer? De fet, després d’aquell daltabaix tan estrambòtic de Tunísia, hem tornat a ser una parella tranquil·la, que podem fer la nostra. Això és un gran què. Els vam enviar les fotografies a en Pol, la Rita i la Roser. Només en Pol ens ha donat les gràcies amb una nota molt correcta. De les altres dues no n’he tornat a saber res, si més no, directament. És clar que la Roser és notícia a l’institut. Un dia d’aquests la faran santa. Com que en Mateu cau malament a tothom, els de la feina aplaudeixen la seva determinació a l’hora de deixar-lo arruïnat. Parlant d’en Mateu, tampoc em diu massa res. Més aviat m’evita. Vés quina sort! I en Miquel també està encantat. Ara podem tornar a anar als nostres llocs. No ens els trobem als locals i fem la nostra a l’hora de planificar festes i caps de setmana. Em sembla que no diré mai més a ningú que faig a les estones lliures. No fos cas que se’ns enganxés algú altre i tornés a posar en perill la nostra fràgil intimitat. Ja tinc ganes de tornar a anar de viatge, però. Aquesta pau i tranquil·litat s’ha de celebrar. M’atreu Venècia. Ja tinc alguns estalvis. El proper pont, el del Pilar, és qüestió de plantejar-s’ho. Però en Miquel no està animat. Sempre fa el mateix. És tan casolà. No obstant, d’ara a aleshores sé que el puc convèncer. I anirà amb avió: vacuna contra la fòbia!

Sempre he somniat en visitar Venècia. Els canals, el misteri, la decadència feta ciutat... La veritat és que abans d’anar a Tunísia ja m’havia mirat informació sobre aquesta ciutat. Però sortia massa car. Diguem que aleshores Tunísia fou la millor oferta. Estic segura que quan hi hàgim anat al meu Miquel en dirà meravelles. És dur de pelar, però, en el fons, agraeix la meva iniciativa i tossuderia. Si no, no sortiria mai de casa. I si no sortís mai de casa no tiraria bones fotografies. És com un nen petit, tan tendre, tan especial, tan... Massa silenciós, és clar, però així puc xerrar jo. Què més vull! Ai, n’estic tant del meu Miquel. Què us n’he de dir! Per això m’hi vaig casar.

Pol Tunísia en 4X4? Tot i res. Unes restes arqueològiques seductores i un amant infidel. Vés el que és per a mi aquell viatge. De totes maneres, torno a aquell país d’aquí a poques setmanes. Casualitats de la vida. O divina Providència, com diu la meva mare. Aquest cop hi vaig per feina. El museu on treballo ha signat un contracte perquè el Bardo li cedeixi algunes peces per a fer una exposició temporal. Jo sóc el representant que ha d’ultimar les condicions. Visitaré Cartago amb més tranquil·litat i podré gaudir-ne. A més a més, amb experts del país. També em portaran als jaciments de Utica i a Bulla Regia, que no eren parades del meu anterior viatge. I això amb les despeses pagades. Potser reviure el que em negava a viure aleshores serà una bona teràpia de xoc. No he tornat a saber res més d’en Manolo. Tampoc m’importa. Vist amb una certa perspectiva, el fet que em deixés abans de xuclar-me els diners i la dignitat del tot és d’agrair. Fa una setmana que em van arribar les fotografies que en Miquel i l’Eulàlia ens va fer a Sidi Bou Said. Realment, en saben. Llàstima de les nostres cares. Els vaig enviar una nota d’agraïment. Eren bona gent, tant ells dos com la Rita. Però em consola pensar que no hauré de tornar a veure a ningú dels que vam compartir aquell viatge. Les relacions no es poden forçar. El que ha estat, ha estat. Mantenir ara les distàncies i guardarne un bon record és la millor manera que esdevinguin uns amics inoblidables.