Gent gran i contes, 2014 by CRP Les Corts

Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2014 1

“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l col·laboratiu entre la gent gran i les escoles de les Corts. Els contes han estat escrits per gent gran i il·lustrats pels nens i les nenes. Amb aquesta activitat s’han fomentat les relacions intergenracionals i cada col·lectiu ha pogut desenvolupar i aprendre diverses habilitats lligades a la narrativa. P e l s r e a l i t z a d o r s d ’a q u e st c o n t e s é s u n a satisfacció mostrar-los a la comunitat, ja que més enllà de la feina creativa i il·lustradora desenvolupada té la riquesa del diàleg intergeneracinal. “

Índex La meva iaia Carmeta

Alas de Colibrí

La cova del vent

La meva primera redació

El Mamut

Un estiu inoblidable

L’arbre tenebrós

Una nueva oportunidad

El tiburón azul

Un somni, una realitat

Historias de antes de la televisión

La meva ovelleta

Primavera al novembre

El cap de setmana de la Berta

L’hort d’en Joan

Un viaje al pasado

Els 5 porquets

Vida de la Montse

Els dos amics

Una lección de amor

La ugueta i les cuques de llum

Dos amigos

Diàleg de bastons

Cuento basado en hechos reales

L’esquirol

El mag Volat i la Bruixa Divertida

La Sira

Barcelona, quan els carrers eren dls nens

Una nit màgica

El món fantàstic, el món de la màgia

Una nueva vida

El clarinet màgic

La meva iaia Carmeta

Autor: Mª Victoria Gracia Il·lustradors: Alumnat de quart de l’Escola Ausias March Tutora: Roser Blasco

Aquella tarda la Maria havia sortit aviat de l’escola, era una tarda lluminosa de primavera. Els arbres del parc començaven a verdejar, els rebrotims de les branques

eren tendres i rodons com pinyolets. La Maria deixà la seva motxilla sobre un banc i s’assegué a escoltar la remor de l’aigua de l’estanc. Feia temps que no es prenia un moment de descans, era responsable i estudiosa i els treballs de l’institut no li donaven per moltes estones de descans. . La setmana següent en sortir de classe al passar pel parc, tots els ànecs del estanc feien uns cants de “cua cua“ amb gran xerinola, això encuriosí a la Maria, una velleta

els estava tirant pa i arròs, ella s’assegué en el banc.

La senyora quan ja havia llençat tot el pa, en mig de sospirs també segué al seu costat. - Bona tarda, nena, has vist quina gana tenen els pobrets ? - Sembla que sí —respongué la Maria. - No havies vingut mai per aquí, però et vaig veure l’altre dia —digué la senyora. La Maria estava sorpresa, ella no s’havia fixat l’altra vegada de que hi hagués ningú al seu costat. - Vostè ve sovint? - I tant, estic tan sola a casa, saps, abans tenia un gat, es deia Clapat, però era tant vell com jo o més i molt savi així que un dia enfilat a la finestra a l’hora del sol es dormí per sempre i hem deixà. - No té família vostè?

- I tant filla però tots estan molt enfeinats per venir a veure a aquesta pobre vella. Els meus fills perquè treballen, els néts perquè estudien i les amigues o s’han mort o estan pitjor que jo, i sóc jo qui va a fer-les companyia. Aquell dia la Maria en arribar a casa estava neguitosa, no sabia perquè aquella dona li havia recordat a la seva avia Carmeta que feia molt de temps que no havia vist. - Mamà, demà en sortir de l’institut aniré a veure la iaia. - Potser anirem tots el diumenge. - Tant se val, jo aniré demà. - Quina pressa t’agafa ara, anirem el diumenge. - Això dius cada setmana i després sempre surt una altra cosa i no anem. - Jo aniré demà. En sortir de l’institut, la Maria, no sabia ben be que fer, si agafar el metro o l’autobús, feia una tarda tan bonica per passejar que decidí caminar una mica i agafar l’autobús, l’avia vivia una mica lluny, era per això que no anaven gaire sovint a veure-la. Els carrers estaven plens de gent que anava i venia, els aparadors de les tendes lluïen de colors i mercaderies, tothom semblava content desprès de la jornada de feina. Al arribar al carrer cercà una floristeria, a la iaia sempre li havien agradat les plantes, hi tenia molta mà. - Si us plau, faci’m un pom de flors ben maco. - És per un aniversari? —interrogà la florista . - Com si o fos, és per la meva àvia i vull que sigui ben bonic.

Veritablement el ram era preciós, margarides blanques i lliris de bosc que tant li agradaven, perquè ella en tenia plantats a la masia del poble. La porta del carrer estava oberta, l’escala era estreta i una mica fosca, però l’àvia vivia en el primer pis. Tocà el timbre al temps que cridava “iaia sóc jo, la Maria“. L’àvia obrí la porta esverada. - Filla, passa alguna cosa? Com és que has vingut sola? I la mare està bé? - Tranquil·la iaia, tot està bé, tenia ganes de veure’t, només que això. - Seu doncs. - T’he portat les flors que t’agraden, oi que son boniques? - I tant filla però no calia, només en veure’t ja en tinc prou. La tarda es va fer curta, l’àvia parlava i parlava, ara del poble, ara de la mare quan era petita, de com era de trapella, coses que ella desconeixia perquè mai havia estat tan de temps a soles amb l’àvia. El pare la va trucar per telèfon. - Penses tornar o et quedes allí? És tard, t’esperem per sopar. Sentí una mica de tristesa al deixar l’àvia, la noia que la treia a passejar cada dia li feia més companyia que ella, sabia coses que a ella no li explicaria mai perquè no estava la seu costat, tot plegat no vivien tan lluny, l’autobús deixava a prop .

Tornant a casa li vingueren a la memòria totes les vegades que l’àvia l’havia cuidat de petita quan estava malalta i la mare anava a treballar, mai va dir que vivien lluny, o que plovia o que no en tenia ganes, arribava amb el paquet de xuxes i el conte sense lletres que ella m’explicava a la seva manera, cada vegada de una forma diferent. Un nus li estrenyia la gola, com havia estat de egoista tot aquest temps. Ella mateixa es va fer una promesa, a partir d’ara aniria un dia a la setmana a casa l’avia a fer-li companyia, no calia esperar que estigués malalta per tornar-li tot el afecte que ella li havia donat sense demanar res a canvi.

Estava contenta quan arribà a casa. - La iaia està mol bé —respongué a sa mare. - He decidit que tots els dijous que no tinc classe aniré a fer-li companyia . Aquella nit en el llit, amb les mans juntes com quan era petita, resà: “Angelet que em guardes de nit i de dia, no em deixis mai sola perquè em perdria. També vull que cuidis la meva família”

Per un moment va creure que l’avia li feia un petó a la galta.

La Cova del Vent

Autor: Ricard Chaure Albalete Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Ausiàs March Tutora: Roser Blasco

Un dia, els nostres amics del club de detectius “EL GOS ENSUMADOR” passejaven pels afores de la seva ciutat . Anaven rient i explicant acudits: - A que no sabeu com es diuen les dones de Pèrsia? Doncs... persianes! - Ha, ha, ha! - Sabeu com criden l’ ascensor a Corea? Doncs... com aquí! Prenent un botó! - Ha, ha! De sobte, van trobar una cova que els va sorprendre perquè de la seva boca, en sortia molt de vent. Van decidir investigar i com que l’entrada no era gaire alta, hi van entrar ajupits. Com a bons detectius que eren, tots portaven una lot amb piles noves i les van encendre per internar-se a la cova.

Del sostre penjaven tires de paper de diferents colors que el vent feia ballar, fent i desfent dibuixos d’allò més estrambòtic. Això els va fer gràcia i van estar una estona asseguts a terra mirant l’espectacle d’aquell ball dels papers de colors. De més endins els va arribar una remor que a l’apropar-se es va convertir en un fort soroll. Intrigats van seguir avançant per la cova fins arribar a una gran sala il·luminada per un grapat de fanals penjats del sostre sense cap ordre. Van quedar bocabadats: al centre de l’estança hi havia una màquina molt sorollosa i que treia fum per un munt de tubs! Però el més sorprenent era del què estava composta la màquina. Estava feta amb els materials més inversemblants: barretes de pa, rodes de bicicleta, barrets de palla, branques d’arbre, pomes, xiclets que s’estiraven i s’arronsaven al ritme d’aquella màquina, cordills de sabata, trossos de pastís, mirallets de vidre, rastres de xoriços que rodaven encaixant perfectament en unes rodes fetes amb caixes de sabates, cordes plenes de nusos , llapis de colors, unes tisores que s’obrien i es tancaven sense tallar res, un tirador que tirava boletes de vidre per un forat sense fallar-ne ni una, una corbata, mitja guitarra, unes ulleres amb un sol vidre, un teclat de piano i un munt de coses més que es bellugaven, rodaven, pujaven i baixaven en perfecta sincronització. Això sí, feien una fresa terrible, gairebé havien de parlar-se a crits per poder sentir-se.

A sobre d’una banqueta amb quatre potes hi havia un nan amb barret de punxa i una llarga barba blanca que li arribava fins els peus. Estava dirigint el treball d’ un grup de nans, també amb barret de punxa i llarga barba, que corrien afanyant-se al voltant de la màquina posant-hi oli i engreixant les rodes, pujant i baixant palanques, polsant botons grans i petits. Tots atents a les instruccions que els donava el qui era a dalt de la banqueta. Aquest, al notar la presència dels nens va saltar a terra i es va anar on estaven els exploradors que encara tenien la boca oberta. Ràpidament un dels nans va grimpar per la banqueta i va començar a bracejar i donar instruccions als altres nans. - Què feu aquí ? No us adoneu que estem treballant? Una nena del grup va cridar: - Per a què serveix aquesta màquina tan... maca? - És la màquina que fa el vent ! – respongué el nan, i va afegir : - Jo em dic Zenón i sóc el més vell del grup, i això que només tinc 300 anys... - Què fa el vent, has dit? – li va preguntar el més petit del grup. Zenón es va estarrufar la barba i va dir: - Sí, el vent! Gràcies a nosaltres, que treballem dia i nit, teniu aire per respirar, els vaixells de vela poden navegar, els núvols van d’aquí cap enllà per ploure a tot arreu i quan els arbres o les plantes s’espolsen les llavors el nostre vent les porta a pol·linitzar altres arbres i plantes. Com podeu veure el nostre treball és molt important! A més, també fem la pluja i la neu ! Veniu os ho mostraré. Vinga, ràpid, ràpid, que no puc perdre el temps! Si es parés la màquina s’acabaria el món!! Per un estret i baix túnel van passar a una altra sala on hi havia una màquina tant estrambòtica com la primera i que tenia una aixeta. Uns nans barbuts omplien regadores que buidaven per unes finestres altes a les que havien de pujar per unes llargues escales fetes de flors entreteixides. Altres, anaven canviant les flors que estaven marcides.

Aquí fem la pluja! – És molt important la nostra tasca per que si paréssim no podríeu beure i els rius baixarien secs. També el mar s’assecaria! - I la neu ? – Va preguntar un nena del grup. - Seguiu-me! Anirem a la cambra de la neu . Un altre passadís estret, que els feia caminar ajupits i... arribaven a la tercera sala. Allí uns quants nans, amb unes grans tisores retallaven paper blanc per fer-lo bocins i altres els portaven en cabassos buidant-los en uns canons de gran boca . Quant estaven plens els disparaven amb força soroll i els paperets volaven donant la sensació de que nevava. Zenón els va dir : - I ara marxeu que tenim molt treball! Adéu !! I els va empènyer per un forat de la paret de la roca. De sobte es van trobar novament al bosc. El més gran dels detectius va dir: - Jo no he volgut desenganyar els pobres nans, perquè es prenen el seu treball molt seriosament, però tots sabem, perquè ho hem estudiat a Medi, com es forma el vent, la pluja i la neu. Són fenòmens naturals, de la natura. Però si els diem la veritat no tindran res per fer i s’avorriran com ostres. Deixem-los amb la seva il·lusió, que els fa feliços. I el grup de detectius “EL GOS ENSUMADOR” va continuar el seu passeig comentant de quins materials tant estranys estava composta la màquina del vent que havien vist.

EL MAMUT

Autor: Lambert León Pesquera Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Barcelona Tutora: Laura Sellarès

Com ha crescut la Sandra, sembla que era ahir quan corria darrere dels coloms amb en Pere, el seu germà, davant de l’esplanada del Parc. Ah, perdoneu no m'he presentat, sóc EL MAMUT DEL PARC DE LA CIUTADELLA, tinc 107 anys i he vist passar generacions per davant de mi: infants, que s'han convertit en nens, joves, madurs i ancians (que després he deixat de veure'ls). La Marisa, la mare de la Sandra i d’en Pere, la recordo agafada de la mà d’en Pau, passejant pel Parc i asseient-se al banc al costat de l'estany;quan encara existia el Restaurant-Casino; que per cert, el soroll que van fer quan el van enderrocar. La Sandra té 15 anys i el seu germà Pere 12, per la qual cosa, viuen a Sants, són bons estudiants i col·laboren a casa ajudant als seus pares, la Marisa i en Pau. La Sandra juga a voleibol amb l'equip de l'institut i en Pere juga a futbol (ja federat) a l'equip juvenil del Sants. M'haureu de perdonar, ja que el que us explico és molt limitat, perquè són converses que sento quan vénen a retratar-se asseguts a la meva trompa. Puc presumir que gairebé tota Barcelona i moltes altres persones de la resta d'Espanya han vingut a veure'm, i a retratar-se, i també vénen molts estrangers. La Sandra està a l'Institut i segons sento, vol ser advocada, en canvi en Pere, vol ser com en Messi, doncs encara que és bon estudiant, li agrada més la pilota que els llibres

En aquest moment és de nit al parc i semblo el guardià, sento als meus descendents els elefants, rugir als lleons i més felins, però el més tendre és veure com els coloms i algunes cotorres se'm posen al damunt a passar la nit. Els ànecs, les oques i els cignes s'aixopluguen a la seva casa que tenen en els estanys. Però la pau que se sent és gran, encara que jo prefereixo la bullícia que vindrà demà, i si el dia és assolellat són molts els nens que vindran a visitar-me. Sabeu una cosa? Els pares de la Sandra i d’en Pere es van conèixer al Parc, a la fi dels anys 60, no recordo exactament l'any (penseu que sóc molt gran). Recordo que quan en Pau tenia uns 8 anys i la Marisa tenia uns 6, estaven jugant , per l'esplanada portant cadascun d'ells un globus; la Marisa va caure al terra i se li va escapar el globus de la mà; el globus era d'un color groc llimona preciós, i se’n va anar volant. No us podeu imaginar com plorava la Marisa.

Llavors va succeir una escena que més o menys va ser així: Pau: - No ploris et dono el meu, que és vermell i també molt maco. La Marisa no sabia què fer, però de moment va deixar de plorar Pare de la Marisa: -No gràcies maco, ja jugarà amb el del seu germà o ja li’n compraré un altre. Una demostració de bondat d’en Pau, que després en el transcurs de la seva vida ho va poder demostrar en infinites ocasions. Pau: - No! Jo vull donar-li el meu. Marisa: - Gràcies. Es va aixecar del terra i va seguir jugant amb el nou globus d’en Pau, i amb ell mateix , que ara sense globus, semblava el nen més feliç del món. Això demostra que la felicitat, no és posseir sinó poder donar. Aquí va néixer una amistat entre els pares de la Sandra i d’en Pere, que va comportar al fet que en Pau i la Marisa es convertissin, passat un temps, en una parella i formessin una família, protagonista del nostre conte. Us podria explicar moltes més històries, que he viscut , doncs des de la meva posició privilegiada i impertèrrita: veig, observo, i escolto una història personal de Barcelona.

L’ARBRE TENEBRÓS

Autor: Ramon Poll Barbarà Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Barcelona Tutora: Teresa Sumalla

En Martí i en Blai vivien al mateix carrer d’un petit poblet de muntanya. Pel matÍ els despertava el bonic repic de les esquelles de les vaques de Cal Tetes, que era la casa que hi havia entremig de les d’ells. Les seves mares els havien explicat que des de feia molts anys anomenaven així als veïns, perquè sempre havien tingut vaques, i ja se sabia que la llet que venien a la casa del costat, sortia de les tetes de les vaques. A en Martí i a en Blai els agradava contemplar com el nombrós ramat pasturava tot el dia pel llarg camp del darrere de les seves cases. Cada un d’ells, quan treien el cap per la finestra de la seva habitació, es podien veure mútuament puig que l’únic que hi havia entre ells era el prat amb les vaques. Això sí, ni cridant es podien entendre, doncs amb el soroll de les esquelles i els bramuls, no hi havia manera de ferse escoltar. Tots dos es comunicaven amb signes convinguts, uns signes que sols ells interpretaven. Que bonic i entretingut era guaitar quan hi havia vedells petits. A voltes es quedaven embadalits cadascú a la seva finestra, observant com els vedells anaven sempre rere les seves mares per agafar-se a les mamelles i xarrupar un bon raig de llet! El que els feia molta més basarda era el bosc que hi havia un bon tros més enllà. Era un espès bosc de pi negre, avets, roures i alzines, on sempre era fosc quan t’endinsaves en ell, ja que el Sol no podia pas arribar a il·luminar el terra, de tantes branques i fulles que s’entrelligaven d’un arbre amb l’altre. Els pares sempre els havien dit que, al bosc, no hi entressin pas mai tot sols! Vet aquí que un bon dia que estaven jugant a la plaça de l’església, tots dos amb la seva amiga Violeta, ben prop dels homes que jugaven al dominó al bar de la plaça, van sentir comentar a en Peret de Cal Tano: “No us ho creureu, però ara a la tardor, quan bufa el vent de valent, l’alzina del mig del bosc sembla tanmateix que parli” Els altres es varen posar a riure i seguiren jugant com si res no hagués dit. La Violeta, que era un xic més gran i sempre jugava amb ells, perquè en aquell poble no hi havia d’altres nenes de la seva mateixa edat, tot portant-los cap al racó de la font els va dir: “Anem al bosc a veureho?” 13

Els dos xicots es varen quedar tot parats per l’atreviment de la seva amiga. En Martí sols va saber contestar: “Però els teus pares no tan dit mai que al bosc no hi podem pas entrar sols?” l ella li va respondre tot seguit: “Si, però això era per quan érem petits, jo ja tinc 12 anys!”. “I nosaltres 11”, es va apressar a contestar en Blai, donant entendre que ells no eren pas ni menys petits, ni més covards que la seva amiga. Si be en Martí, que era el més assenyat, va afegir: “Avui no fa pas vent, i en Peret ha dit ben clar que l’arbre sols parla quan bufa el vent...i un altra cosa, com sabrem on està aquest arbre?”. La Violeta, qui de bon tros era la més agosarada, no va pas pensar-ho dues vegades, d’un salt es va plantar al costat d’en Peret de Cal Tano i li va preguntar: “Peret, com ho puc fer per trobar aquest arbre, que vos dieu que parla?”. En Peret, que coneixia bé a la Violeta, puig que era filla dels seus veïns, els de Can Farinetes, se la va mirar de dalt a baix i li respongué: “Vatua el món! Ja t’hi portaré quan jo vagi al bosc”, “Gràcies Peret, però a mi m’agradaria anar-hi amb els meus amics, en Blai i en Martí; que hi poden venir també ells?”, va preguntar ella. En Peret va entrellucar als dos vailets, que contemplaven la conversa un xic allunyats, se’ls mirà i va dir: “No tindran pas por, aquest parell?”, “No – s’afanyà a contestar la Violeta – ells són tant o més valents que jo”. “Bé, si és així, ja t’ho diré a tu, i tu els avises a ells” I es quedà tot contemplant la cara d’espant que feien els dos amics, afegint: “Però si el que voleu és sentir parlar l’arbre, ha de ser un dia de forta ventada”.

Vet aquí, que al cap de pocs dies, de bon matí, cadascú a casa seva i dins del seu llit, van sentir la remor del vent que es ficava entre les escletxes de la finestra i la teulada, xiulant de la forma que sols el fort vent sap fer. En Martí saltà d’un bot a terra i va córrer cap a la finestra, en obrir-la el vent li fuetejà violentament la cara, mentre veia que en Blai ja estava guaitant en la d’ell. El senyal que es van fer, va ser suficient per a vestir-se corrent, baixar a esmorzar a corre-cuita, i a trobar-se tots dos carrer avall, corrent cap a casa de la Violeta. La mare d’en Martí, ben estranyada, sortí al portal i es trobà que la mare d’en Blai havia fet el mateix. “Alguna en porten de cap”, va escridassar-li, sense que l’altre entengués el què deia per culpa del vent. També elles es van entendre amb el gest que varen fer les dues, arronsant les espatlles, tot volent dir “què hi podem fer!”. En arribar a casa de la Violeta, ella els estava esperant, ja que el vent havia estat com un despertador per a tots tres. També la forta ventada, ja tenia ben despert a en Peret, qui estava ben il·lusionat per compartir amb aquells vailets el descobriment que ell havia fet i els seus amics l’hi havien menyspreat. Tots quatre, acompanyats de “l’Orelletes”, el gos d’en Peret, varen fer camí cap al bosc. Allí, dins de la tenebror de l’espès bosc, el vent havia deixat de fuetejar-los la cara, però se sentia udolant feréstegament per damunt de les branques dels arbres, sacsejant-los de tal manera que els troncs dels més prims es doblegaven damunt dels més gruixuts i resistents. En Martí, amagant la por davant dels seus amics, va pensar dins seu: “Ben mirat estic fent el que els pares sempre m’han dit: no hi entris pas mai tot sol”, en Blai, qui devia estar pensant més o menys el mateix, va dir en veu alta: “Sort que ve amb nosaltres en Peret i “l’Orelletes”, ja que si no fos així, por ens faria d’anar per aquests camins foscos del bosc”. El vent, per esperonar més la por dels dos nois, s’aferrissava a bufar més fort encara! La Violeta no deia res, però la seva cara era, si fa o no fa, un mirall de les dels dos vailets. Les grosses orelles de “l’Orelletes”, que eren les responsables d’aquell nom, estaven més quietes que mai, penjant a costat i costat del cap, com si volguessin tancar-se per tal de no sentir els udols del vent.

D’aquesta manera arribaren a un punt del bosc, on hi havia un arbre, que de bon tros era el més gros que mai havien vist. El seu gros tronc des d’un parell de pams del terra ja es dividia amb quatre troncs ben gruixuts i recargolats, que s’entortolligaven els uns amb els altres per les seves branques plenes de verdor. Aquells troncs estaven d’allò més carregats de nusos, que semblaven talment ulls que guaitaven tot l’entorn. Feia por de mirar-lo! “Aquí el teniu! – cridà en Peret – Aquesta és l’alzina del bosc! No crec pas que en veieu cap altre de tan grossa i tan estrafeta en tota l’encontrada”. En aquell mateix moment, el vent, com pressentint que el grup havia arribat al lloc que cercaven, va augmentar la seva bufera. Les branques entrelligades de l’alzina començaren a fer un brogit que els tres amics mai abans havien sentit. En Martí, en Blai i la Violeta, s’arrombollaren agafats a la casaca d’en Peret; “l’Orelletes” es convertí en una mena de bola, amagat sota els peus dels quatre. I així esporuguits però atents, pararen les orelles per sentir els gemecs del vent al infiltrar-se entre aquell conjunt de branques i fulles tan majestuós. A poc a poc sentien com el vent xiuxiuejava com una tonada. “Escolteu, escolteu”, els digué en Peret a cau d’orella. La tonada cada cop resultava més clara i com entenedora. Talment era com si el vent bufant pel mig de l’arbre el fes parlar! Així la van escoltar a l’hora, tots plegats: “Xiula, xiulet. El camí és estret. Xiulant, xiularàs, i tot seguit, correràs”

I tant si van córrer! El primer en sortir esperitat, va ser “l‘Orelletes”. En Blai hi va marxar al darrere, seguint-lo sense saber pas on anava; tots dos corrien com un llamp. En Martí, rere la Violeta, tot i que també corrien molt, ja havien perdut de vista als dos primers. En Peret, que no podia córrer ni molt menys com els vailets, els anava dient: “No correu, no tingueu por, no passa pas res, és sols el vent!” Ves per on, quan ell va arribar al llindar del bosc, els xicots i el gos ja estaven al peu de la tanca del prat de Cal Tetes. “I tant que parla l’alzina del bosc”, li varen reconèixer, quan en Peret va arribar allí on eren ells esperant-lo. “Sí, però no ho expliqueu mai a ningú, puig que se us en riuran, tal com heu vist que m’ha passat a mi”, els digué en Peret, amb veu cansada per la correguda. “Tens raó Peret, qui vulgui saber-ho, que entri al bosc, en un dia ventós com el d’avui”. Digué la Violeta, mentre el vent, que ja havia fet de les seves, de mica a mica anava minvant. Així ho van fer, i a ningú van explicar allò que passava dins del bosc, ni tan sols als seus pares. Això sí, quan es trobaven a la plaça, en Peret tot aclucant l’ull, amb una certa complicitat, els deia: “Xiula, xiulet, el camí és estret”, i ells tres contestaven “Xiulant, xiularàs i tot seguit, correràs”. I vet aquí que un gos, dos vailets i una mossa espavilada, compartiren amb en Peret de Cal Tano, el gran secret de l’arbre tenebrós.

EL TIBURÓN AZUL

Autor: Isabel Maria Hernández Blasco Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Barcelona Tutora: Tere Valls

Esta bonita historia empezó en la antigua y enigmática China, dónde todo estaba delicadamente cuidado. Las casas parecían pasteles de varios pisos con preciosos adornos y en sus esquinas colgaban exóticos farolillos con forma de dragón o serpiente luminosa que hacían resaltar sus vivos colores. Pero claro, como en todas partes, también China tenía dos caras… La rica y fastuosa y la cara pobre y humilde, donde ni casas había para cobijarse. Muchas familias vivían en barcazas, o aún peor, en los llamados juncos, débiles barquitas que llenaban de frutas y flores para venderlas a los viajeros de los grandes barcos. Uno de esos débiles juncos era propiedad de la familia de Urashima Taro, un pescador que se dedicaba a pescar junto a su esposa Ni-Shan y sus dos jóvenes hijos: la dulce y hacendosa Wan-Shi y el fuerte Urashima, que había heredado el nombre de su padre y su abuelo. Los jóvenes crecían y la pesca era nula, así que un día el buen padre les dijo: - Hijos míos, no puedo ir al mercado a vender, pues ya veis que no hemos pescado nada. Y aunque sea muy duro para todos hemos de separarnos. Ni-Shan, la afligida madre, abrazó a su hijo a la vez que le daba buenos consejos y un hatillo con algo de pan y fruta, y su padre le dio la caña de pescar y las redes para que intentara ganarse la vida. A Wan-Shi, al ser tan bella y hacendosa, la habían solicitado para ser la doncella de la hija del Mandarín. Los padres habían aceptado porque sabían que en el Palacio Real no le faltaría de nada, pero no quisieron las dos bolsas de monedas que les ofrecieron, puesto que ellos jamás venderían a su hija como hacían otros para enriquecerse.

Urashima, el joven pescador, salió del junco de sus padres tras despedirse y prometer volver para ayudarles. Cogió un viejo junco y se dispuso a restaurarlo con piezas de otras barcas rotas. Incluso consiguió un pequeño mástil y otros utensilios prácticos para la pesca. Luego salió a probar su obra y contento con el resultado se dejó llevar por aquellas olas que tanto amaba; al ritmo del vaivén se fue quedando dormido, y sus sueños se llenaron de enormes peces, bellísimas sirenas que le pedían auxilio, cangrejos y pulpos gigantescos, tortugas como su propia barca, princesas que lloraban y un sinfín de aventuras llenas de fantasía. Al despertar, extasiado por aquellos sueños, se dio cuenta de que el hambre golpeaba su estómago. Preparó la caña y la lanzó para probar suerte. No tardó en sentir un leve tirón y rápidamente, como él sabía hacer muy bien, empezó a tirar del hilo con suavidad, al llegar al anzuelo vio un precioso pez, tan azul, que le pareció haber pescado un pedazo de aquel inmenso océano. Tanta gracia le hizo, que mientras le quitaba el anzuelo cuidadosamente, empezó a hablarle como hubiese hecho con un niño:- ¿Pero de dónde sales tu?, creo conocer todas las clases de peces de estas aguas, pero jamás había visto uno tan azul ni tan bonito. Y Urashima quedó pasmado cuando el pequeño pez contestó: - Pues como ves salgo del mar, y si quieres saber mi especie te diré que mi madre es un hermoso delfín azul como el cielo en primavera, y mi padre un gran tiburón blanco temido en todos los mares. Y el joven pescador, que no daba crédito a lo que le estaba sucediendo, preguntó: - ¿Y vives por aquí? - No, no, quise oír el canto de las sirenas y me separé de mis padres- contestó el pez - pero no he sabido volver. Y aquella carita azul se puso triste.

Urashima Taro le colocó en un cubo con agua del mar, y le dijo: - Tengo hambre, pero no temas que no te haré ningún daño, ¿quieres ser mi compañero? Incluso podría ayudarte a buscar a tus padres.- ¿De verdad lo harías?- Preguntó el pez mientras saltaba contento al mar - sígueme amigo, te llevaré a un lugar dónde podrás pescar. El pescador le siguió hasta llegar a un bonito remanso donde el pececillo le indicó que iniciara la pesca. Urashima pensó que en aquellas aguas tan mansas no habría nada, pero cuando retiró sus redes vio con gran satisfacción como se llenaban de hermosos peces plateados. Al ver tanta abundancia, el joven pensó en la pobreza de sus padres y en la promesa que les hijo al marchar. Mientras llenaba su barca le dijo al pez: - ¡Qué pena! Mis padres se mueren de hambre y yo no voy a poder aprovechar todo este pescado.- No sufras Ura, yo puedo arreglarlo, cada noche hasta que tus padres se hayan enriquecido llenaremos su junco de peces, así podrán comer y vender más que nadie, ¿te parece bien? - Sí amigo, pero me he alejado tanto que ahora no sé dónde estoy. - Si vamos a través de aquella gruta no habrá problema, por allí pasa una corriente marina tan fuerte que en pocos minutos nos llevará al pequeño puerto de juncos donde viven tus padres, podrás contarles nuestro encuentro con la condición de que no lo expliquen a nadie. Méteme de nuevo en el cuenco de agua salada y cógete fuerte al mástil, pues la corriente podría lastimarnos.

Bien tapado el pez azul, protegida la pesca y con Urashima sujeto al mástil, se dirigieron a la gruta de aguas cristalinas pero rápidas como una centella. Sin darse cuenta se vieron arrastrados hasta el junco de sus padres que no dormían siempre pensando qué habría sido de sus hijos. Urashima saltó al viejo junco y abrazó a sus padres que estaban locos de alegría. Mientras les daba toda la pesca que les habían traído, les explicó su aventura con el pez azul y su plan para sacarlos de la pobreza gracias al regalo de su amigo. El padre de Urashima ya no salía a pescar y siempre llegaba el primero al mercado, cuando la gente veía aquellos peces tan relucientes compraban y compraban, y así fueron saliendo de su pobreza. Un día Urashima trajo a sus padres una preciosa barca que él mismo había construido, y les dijo: Padres, es para que viváis más cómodos, aunque yo quisiera daros una hermosa casa, pero todo llegará… Y emocionada, la madre, recordó a su preciosa hija de la que no tenían noticias. - Veis - decía - ahora podríamos estar todos juntos otra vez. Y Ura le consoló diciendo: - Estad tranquilos, vive en un palacio y su trabajo es agradable, e incluso en aquél ambiente puede encontrar un buen esposo. Al disponer de tan espaciosa barca, Urashima les traía más y más pescados y en el mercado su puesto llamaba la atención. Era en espectáculo ver aquellos hermosos peces de plata saltando en sus capazos. Ni-Shan empezó a ir al mercado con el buen Urashima Taro. Pasó algún tiempo y aquél famoso puesto de pescados llegó a oídos de la princesa Shei- Lai, que quiso ver con sus propios ojos el brillo de sus escamas. Escoltada por la guardia que cruzaba la plaza avasallando a los vendedores con sus caballos, la princesa dijo a su doncella particular: Wan-Shi, yo no puedo pisar el mercado, pero tú si puedes decir a esos pescadores que me traigan a palacio algunos de esos mágicos peces de plata.

La bella sirvienta, que como bien sabéis era la hija del anciano pescador, bajó del carruaje y se acercó al puesto de pescado que estaba repleto de compradores. La joven se quedó extasiada mirando aquellos peces de plata que al saltar parecían espejos en los que se veía reflejada su hermosa cara. Cuando su madre la vio acercarse pronunció su nombre muy débilmente y se desmayó. Urashima Taro acudió a socorrer a su esposa sin haber visto a su hija, que con el jaleo de la gente se echó atrás sin llegar a descubrir quienes eran los dueños de aquel tesoro. En ese momento Wan-Shi fue arrollada por un corcel y quedó en el suelo sin sentido. Twan-Man, un apuesto y bien vestido joven que parecía llegar de un largo viaje, saltó de su caballo para socorrerla y la llevó a su fastuosa casa donde fue curada de sus leves heridas. Cuando despertó se encontró con los ojos de Twan-Man que no era capaz de dejar de mirarla. Ella le contó su historia omitiendo que era la doncella de la princesa, sólo le dijo que debía marcharse para cumplir con su trabajo, pero aún no podía andar bien. El joven, le refirió el largo viaje del que había llegado, un viaje en el que había buscado esposa sin éxito. Tras comprender que por fin había encontrado lo que tanto había buscado, le pidió que aceptase casarse con él, Wan-Shi, enamorada de él desde el primer momento, aceptó, pero le recordó su humilde origen.- No tiene importancia dijo él - Mañana mismo iremos al junco de tus padres y les pediré tu mano. Así lo hicieron, pero Wan-Shi no fue capaz de encontrar el junco donde ella vivió con sus padres. Cuando se marcharon, llenos de tristeza, pasaron cerca del mercado y la chica pidió a su prometido que la llevara a contemplar aquellas joyas de la naturaleza. Llegaron al puesto, y al reconocerse los tres, se fundieron en un emotivo abrazo. Twan-Man les habló del gran amor que sentía por su hija, y les pidió su mano para hacerla su esposa. Urashima preguntó a su hija si era también su voluntad, a lo que ella respondió con el brillo de sus rasgados ojos negros.

Se dirigieron a la barca donde ahora vivían, y lleno de felicidad Urashima Taro sacó un cofrecillo que ofreció a la pareja. - Estas monedas, hijos míos, las hemos ganado con la venta de esos prodigiosos peces, las he ido guardando para comprar una casa a tu madre, un bonito hogar lleno de farolillos y estanques con nenúfares, lo que ella siempre ha soñado. Pero nuestro deseo es que lo toméis para la boda. El joven, ante tanta bondad, no quiso hablar de su rango y tomó el regalo con la intención de devolverlo con creces.- Mañana os presentaré a mi familia… Y así termina esta historia, con los preparativos de la boda… ¡Hasta pronto!

HISTORIAS ANTES DE LA TELEVISIÓN

Autor: Aviparc Centre de dia Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Barcelona Tutor: Chema Boj

Ahora que todos estamos “conectados” y las pantallas ocupan un lugar predominante en nuestras vidas, me inquieta pensar que durante muchos años mi vida transcurrió sin la presencia de la televisión. Y me pregunto: qué hacía para pasar el tiempo. Sin móvil ni tablet. Sin tele ni ordenador. Y cómo fue mi primer encuentro con ese aparato que con el tiempo se ha convertido, en sus diferentes formas, en algo imprescindible. O eso dicen algunos. Porque yo, ahora que pienso, ni radio tenía La primera imagen que me viene a la memoria de esos tiempos en los que andaba “desconectada”, es la de unas antorchas llamadas aguzos. Por las tardes, al llegar a casa con mis cinco hermanos, mi madre nos sentaba en círculo en la cocina. Era el lugar más caliente de la casa. Porque donde yo vivía el invierno era muy frío. A través de la ventana se veía caer la nieve y se escuchaba el aullido de la ventisca. Pero en la cocina se estaba calentito. Además del fuego para cocinar, estaban los aguzos, unos palos de antorcha colocados en botellas que se aguantaban firmes e iluminaban la sala. Allí, en la cocina, envueltos en la luz y el calor del fuego, mis hermanos y yo, merendábamos pan con mantequilla y miel y, sobre todo, escuchábamos los cuentos que nos contaba mi madre. Recuerdo uno que se llamaba, Genoveva de Bravante. No lo olvido. También aparecen en mi memoria unos pájaros. Cuando el tiempo mejoraba, en primavera, mi hermano mayor y yo nos dedicábamos a cazar pájaros. Pasábamos horas preparando los agujeros en el suelo para cazarlos vivos. Cuando entraban a buscar comida, la trampa se cerraba y ya no podían salir.

Nos gustaba mirarlos, cogerlos y dejarlos ir. Así nos pasaban las horas. Muchos niños y niñas lo hacían. Años después, mi esposo se ganó la vida construyendo jaulas para pájaros. De todo se aprende. Un poco más mayor, mi madre me envió como aprendiz a la sastrería del pueblo. Allí pasaba horas calentando las planchas, cosiendo dobladillos y haciendo recados. Un día, en plena Fiesta Mayor, me mandaron llevar un traje a un cliente. Al entregárselo me dio una propina. Era la primera vez que tenía dinero en el bolsillo. De camino a la sastrería, pasé junto a la feria y no pude evitar subirme a la noria. Me gustaba tanto. A esa hora no había nadie. Subí yo sola. Y cuando mi cesta estaba en lo alto de todo, se paró. No sé si se estropeó o el encargado la detuvo para comer y no se acordó que yo estaba subida. No sé. Pero me quedé colgada un buen rato y claro llegué tarde al trabajo. Cuando expliqué lo que me había pasado todos se pusieron a reír. Pero a mí no me hizo ninguna gracia.

Un poco después, me tocó ir a trabajar al campo, a arrancar la planta de los garbanzos. Éramos unas veinticinco chicas. Empezábamos al salir el sol y no parábamos hasta que se ponía, así que poco tiempo hubiésemos tenido para ver la televisión. Nos pagaban muy poco. Y una mañana nos plantamos. Le dijimos al jefe que si no nos mejoraba las condiciones nos íbamos. Al principio nos dijo que adiós muy buenas. Cuando ya nos alejábamos por el camino de vuelta al pueblo, nos llamó gritando. Desde entonces nos pagó el doble. No teníamos tele pero no éramos tontas. Para estar informadas teníamos los periódicos; los vecinos venían a nuestra casa a leerlos, pero un día mi hermano apareció con una radio. ¡Madre mía! ¡Qué invento! Se paseo por todo el pueblo enseñándola como si fuera un trofeo. A partir de entonces, la radio pasó a ser el centro de la casa

En 1952, el año del Congreso Eucarístico, nos trasladamos a vivir a Barcelona y los sábados por la noche toda la familia nos reuníamos en el salón de casa, frente a la radio de galena, para escuchar el serial policíaco de Radio Barcelona Taxi Key, que presentaban los locutores Encarna Sánchez e Isidro Sola. Aún siento el cosquilleo que me recorría todo el cuerpo cada vez que decían: “Aquí comienza el nuevo capítulo del detective Taxi Key”. Lo escuchábamos en un silencio absoluto. Hipnotizados por aquellas voces sin rostro. Durante mucho tiempo, y sigue haciéndolo, la radio nos ha acompañado en casa, en el trabajo, en los bares, en las noches de insomnio…

Y el tiempo pasó. Mi hermana gemela y yo habíamos acompañado a mi madre a la ciudad. Le estaban tratando un cáncer. Volvíamos a casa después de la operación. De camino a la estación del tren, nos cruzamos con una multitud de gente que se había reunido frente al escaparate de una tienda. – ¿Que pasará? – nos preguntamos. – Vamos a ver – dijo mi madre. Al llegar, abriéndonos paso entre la gente, nos acercamos al cristal y, como una aparición celestial, vimos por primera vez una televisión. Estaba encendida. Las imágenes eran en blanco y negro. Una enfermera se disponía a poner una inyección. No le dimos más importancia Sin pensar que se uniría al teatro, a la radio, al cine y se transformaría en todo tipo de pantallas y que pasaría a ser una parte importante de nuestras vidas. Como todo. Porque en el fondo, todo es compañía.

PRIMAVERA AL NOVEMBRE

Autor: Eddy Fabregat Graneri Il·lustradors: Alumnat de tercer i sisè de l’escola Les Corts Tutora: Montserrat Saló

Ara fa dos anys l’hivern va ser insòlit. Va trigar molt a arribar, érem a novembre i quasi ens miràvem amb desig els jerseis de l'armari, a tot estirar la mare s’entossudia a posar-me una samarreta de màniga llarga. Aprofitant el bon temps vàrem anar un llarg cap de setmana al poble de l’àvia. Es veu que moltes famílies varen pensar el mateix i ens hi vam trobar quasi tots els nens de l’estiu. Com que es feia fosc aviat encara podíem jugar molta estona al carrer abans de sopar. Ja no recordo el perquè però una nit em vaig enfadar amb la Clàudia –ella sempre vol tenir raó i s’ha de jugar allò que ella vol- i tota enfurrunyada vaig apartar-me de la colla. Tirant avall pel camí tot era més fosc i es veien les llums del poble però ja no eren capaces d’il·luminar les formes de les cases, en prou feines es veia el campanar. Vaig girar pel revolt del patinet - l’hi dèiem així perquè era impossible girar per allà sense posar el peu a terra – i en sec em vaig quedar quieta. Una cosa brillava entre els matolls i jo no sabia pas que podia ser.

Em vaig ajupir per poder mirar-ho bé, però era tan lluent que no es podia veure la forma i em feia una mica d’angúnia agafar-ho. A hores d’ara la Clàudia havia deixat de preocupar-me i, potser perquè allò tan petit i lluent em feia pensar en un estel desorientat que hagués volgut ajaçar-se entre les herbes, potser per això vaig aixecar la vista. Però si era talment un tros de cel aquí a baix! Hi havia tantes puntes de llum que no les hauria pogut comptar. Només en una banda del camí, i tampoc en una gran extensió, a voltes podien semblar un pom de flors fluorescents. Sí fluorescents perquè, a les hores vaig adonar-me, que eren de color verd, o groc, o verd-i-groc però mirant-ne una, només una, s’endevinava una forma més gran fosca i arrodonida. De fet, un cos petit del qual només una petita part resplendia 27

Meravellada vaig seguir caminant hipnotitzada per l’espectacle. Em movia entre les llumetes i sentia que elles i jo estàvem soles en mig de la nit. De sobte em vaig adonar que em cridaven els pares. Devia ser per anar a sopar i amb això són inflexibles i sempre em repeteixen allò de “A la taula i al llit al primer crit”. A l’hora de sopar l’àvia em va preguntar. Què us ha passat amb la Clàudia? Aquest poble no es mou una fulla que no ho sàpiga tothom de seguida, i us haig de dir que és una murga perquè els nens no sempre ens agrada que els grans ho sàpiguen tot. Per lo vist quan jo em vaig retirar del grup els altres no en van fer ni cas, però al cap d’una estona es van començar a preocupar, sobretot la Clàudia, i van anar a casa la meva àvia a preguntar si jo era allà. Sembla que van explicar una història molt embolicada però a casa em coneixen i saben prou bé que mai aniria cap al barranc tota sola, ni a la font foradada i menys de nit, com tampoc agafaria fruita dels horts ni m’enfilaria a un arbre per enfadada que estigués. De fet el que saben és que sóc bastant poruga però de totes maneres tampoc acabaven d’entendre on podia haverme ficat i d’aquí els crits dels pares per què anés cap a casa.

En arribar-hi no vaig poder menys que explicar-me i es van quedar estorats. - No pot ser! Si estem a novembre! deia la mare - I a on dius que ho has vist? Preguntava el pare. - Mare de Déu Senyor! Però si ja no en queden de cuques de llum. Això ho va afegir l’àvia i de seguida vaig enganxar-m’hi, ella ho sabia, sabia alguna cosa que podia explicar el que havia vist. - Què has dit àvia? Com dius que es diuen? Què són? Cuques? Fos com fos, els havia impressionat. Tot sopant la mare confirmava que ella n’havia vist quan era petita i l’àvia afegia : ara amb els insecticides ho maten tot, jo quasi que no m’atreveixo a collir cargols. 28

L’endemà el pare m’esperava amb un llibre que ho explicava. Ja anava a obrir-lo quan va dir: -Mira, serà millor que hi anem, porta’m al lloc a on vas veure aquest prodigi. Vinga! posa’t una jaqueta i anem! deu ser aquí mateix. Al matí ja feia més fresca, vam baixar cap a la sortida del poble i de seguida estàvem al revolt del patinet. Res! No hi havia res, les herbes rostades de tants dies de calor, s’ajeien empeses pel vent, el fonoll resistia millor i s’espigava verd i olorós. El pare es va ajupir. - Era per aquí, oi? Amb les mans separava les mates. I aquí estan, mira. Prou que mirava jo, el pare va agafar entre la mà unes fulles més amples per mostrar-me-les, eren una mena d’erugues fosques i rugoses molt lletges i més avall de la branca una mena d’escarabat pla i ample, gens negre com el que jo coneixia. El pare devia veure la meva cara d’incredulitat, de decepció i una mica de fàstic, sense deixar anar la branca em va agafar per les espatlles amb l’altre braç i em va estrènyer. - No pot ser. No són així! - Sí que ho són, anem a casa i ara t’ensenyaré el llibre.

Vam fer el camí de tornada en silenci. La mare que ja contava amb què jo tornaria desil·lusionada i una mica trista havia fet xocolata desfeta per esmorzar, l’àvia deia que potser hagués estat millor no ser tan realistes i la mare que una cosa és la poesia i l’altre la ciència. El llibre explicava que són els mascles, és a dir els que semblen escarabats, els que tenen una part que s’il·lumina quan busquen parella que de fet son aquelles erugues fosques, planes i lletges que havíem vist, encara que als grans el que més els meravellava era que tot això s’hagués produït un mes de novembre. El pare somrient encara va afegir: Ja ho veus, petita, els mascles de l’espècie humana som els que pitjor ho tenim, mai no sabem com enlluernar a les femelles.

EL CAP DE SETMANA DE LA BERTA

Autor: Montse Saurí Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Les Corts Tutora: Pepita Viles

Un dia al matí la Berta es va despertar amb molta mandra. Després de fer el ronso una bona estona el pare la va fer aixecar per anar d’excursió amb una colla d’amics. Havien quedat que portarien el dinar per passar-hi el dia, però alguns s’havien despistat i no n’havien portat. Aleshores van decidir que ja que eren al bosc, podien buscar bolets a veure si tenien sort. Així que s’hi van posar amb molta il·lusió.

Van anar caminant, buscant, però noi no se’n veia ni un. Al cap d’una bona estona, ja una mica cansats, van pensar si ho deixaven córrer. Però la Berta va dir que de cap manera, era temps de bolets i n’havien de trobar. Així que van canviar de ruta, i es van adreçar cap a un altre banda del bosc. I caminant, caminant van arribar a un lloc mol bonic. I quina sorpresa van tenir al veure que hi havia uns bolets molts grans, de tota mena, rovellons, ceps, rossinyols, trompetes de la mort, peus de rata, pets de llop, llenegues… Van començar a collir-ne fins que van veure que ja n’hi havia prou. Però, es clar, els bolets s’han de coure i això no podien fer-ho al bosc.

Els avis de la Berta tenien una casa a prop i van pensar que podrien anar-hi a veure si tenien la sort de trobar-los. I si! Hi eren, i van estar molt contents de veure’ls i poder dinar tots junts. Així doncs van posar llenya a la llar de foc, la van encendre i que hi havia un bon caliu van començar a coure els bolets. I que bons que eren els bolets a la brasa! Es van llepar els dits. La Berta va estar molt contenta d’haver insistit que havien de seguir buscant, perquè s’estava menjant els millors bolets que mai havia tastat, i va comprendre també que amb constància es pot aconseguir el que et proposes

L’HORT D’EN JOAN

Autor: Mª Victoria Masip Sans Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Pau Romeva Tutora: Gemma Cuscó

En un petit poble del Priorat, vivíem una gran família de senglars, que de veritat érem una mica entremaliats ja que el què més ens agradava era anar a l`hort d'en Joan durant la nit a trepitjar-li tot el que podíem, perquè era un hort que tenia moltes plantes. Aquest hort tenia una caseta on hi guardava el tractor i les eines de treball com les aixades, els rasclets, les aixadelles, les tisores, els cistells, i tot allò que necessitava. També hi guardava: pomes a les prestatgeries, tomacons en forma de tires que penjaven del sostre, els forns d’alls i les cebes trenades de tres en tres i que també les penjava d'un gran clau del sostre. Al costat de la porta hi havia uns rosers ,uns feien unes roses grogues i altres les feien vermelles, però totes feien una olor que es notava per tot arreu de l’hort. En Joan se sentia molt orgullós del seu hortet. Però en Joan ja n’estava tip de les malmeses que li fèiem al seu hort i un dia tot enfadat ens va voler posar una trampa per espantar-nos. Va tenir una gran idea: com que els senglars només passegem per la nit, va decidir de posar al voltant de l’hort unes bombetes de llum i així quan sortissin les estrelles amb la seva màgica brillantor les encendria i els senglars no hi aniríem perquè ens pensaríem que era de dia, - així va pensar en Joan. I així ho va fer. I quan van sortir totes les estrelles la seva màgia va fer encendre totes les bombetes de cop i les plantes en veure tanta llum es van posar contentes i van començar a ballar. Es van fer parelles de lo mes estrafolari :

33 33

Els pebrots amb les albergínies. Les cebes amb els alls Les carabasses amb els carbassons Els raves amb les maduixes Les síndries amb els melons. Els bròquils amb les cols. Talment com si fos una gran festa , com si fos una gran revetlla. Quan vam arribar nosaltres - els senglars -i varem veure aquells llums el més trapella de tots va dir: -anem a l’hort d’en Joan que hi ha una gran festa!, però un de més llest va dir-nos als demés: Alerta! que podria ser una trampa per posar-nos a la cassola i menjar-nos. Marxem ,marxem i no tornem més que aquí se'ns volen cruspir. I així va ser, mai més vam tornar a menjar-nos les verdures d'en Joan. Quan es va començar a fer de dia i les estrelles van marxar les bombetes es van apagar i va sortir el sol i les plantes es posaren altre cop molt contentes perquè els porcs senglars ja havien marxat i no les havien molestat i en Joan també es va posar content en veure que el seu hort estava perfecte. L’hort d'en Joan sempre està ple d’hortalisses, patates i faves i hi ha tota mena de colors i fragàncies. Els veïns també poden seguir gaudint dels fruits de totes les plantes i tots van ser molt feliços sense els porcs senglars a prop del poble.

UN VIAJE AL PASADO

Autor: Manuel Hidalgo Villasclaras Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Ausiàs March Tutora: Carme Riera

¿Qué os parecería haber nacido hace 60 o 70 años atrás?, es decir, cuando nacieron vuestros abuelos. Una época en que la televisión no existía, apenas había teléfonos, los móviles eran desconocidos y tampoco habían ordenadores. Los electrodomésticos, como las lavadoras y las cocinas de gas, estaban en muy pocas casas y las neveras funcionaban con hielo. Las cocinas iban con carbón o petróleo, las calefacciones eran casi inexistentes, en muchas casas lo único que había eran los braseros y en los pueblos las chimeneas del hogar, que también servían de cocina. Volvamos a nuestra época, o sea, al año 2013. Miquel ha cenado, se ha lavado las manos y los dientes y se dispone ir a la cama a dormir, después de haber rezado sus oraciones. Buenas noches. Miquel!, despierta que has de ir al colegio y llegarás tarde si no espabilas. Ya voy mamá, pero... ¿qué me está pasando? Sí que es estrecha y dura esta cama. La luz me entra en la habitación por el lado izquierdo, cuando siempre era por el derecho. Sólo hay una silla y un armario viejo en este cuarto y en lugar de lámpara hay una bombilla pelada. ¿Qué ocurre aquí? Y mi ordenador y la tele... ¿Dónde están? ¿Y mi ropa?, en la silla solo hay una camisa a cuadros, que no recuerdo que sea mía, y unos pantalones cortos, cuando yo tengo unos tejanos la mar de chulos. ¿Y mis zapatillas de marca? Aquí hay unas botas de tela marrón, parece que ponga “Chiruca”. Fue al cuarto de baño y... vio estupefacto que no existía. Atónito, se vistió con aquella ropa y salió de la extraña habitación. Más extraño era el pasillo que recorrió. No lo conocía.

Al llegar al fondo del pasillo había una sala, no muy grande, con una mesa central, cuatro sillas de madera a su alrededor y un mueble con platos, vasos y tazas, tenía cajones, que abrió encontrando manteles, servilletas y cubiertos que no conocía, incluso en uno de ellos estaba el pan, enorme, con su cuchillo. ¡Qué raro era todo aquello! En un rincón había una cocina negra, con un saquito de carbón. Junto a ella, en el suelo un montón de leña cortada a trozos. De espaldas a él, junto a la cocina, había una mujer que cuando le oyó llegar, se volvió, y Miquel reconoció a su madre, por su cara, pero no por el vestido. Parecía una abuelita. Antes de desayunar, lávate las manos y la cara. ¿Dónde?. – preguntó. ¡Como que dónde! Aquí en la pileta del fregadero, como siempre. Tómate el tazón de leche migada con pan y recoge el bocadillo para el colegio- le dijo - y no te dejes la cartera. ¡La cartera!. Un cajón cuadrado, como de cartón, con unas tiras para colgárselo en la espalda. Estaba viendo visiones, no se atrevía ni a hablar. Mudo y desorientado salió a la calle.

Estando ya fuera, vio a otros chicos que reconoció como sus compañeros del colegio, pero vestidos y calzados como él. Eran Xavi, Álvaro, Miguel y Marco. ¿Qué miras tan extrañado?- le dijeron. ¿Pero vosotros no os habéis dado cuenta de cómo vamos y dónde estamos? Donde siempre, en el pueblo. Anda no digas tonterías y vamos, que si llegamos tarde Don Luis nos va a dar con la regleta en los nudillos. Mira por allí van las niñas. ¿Cómo, no vienen con nosotros ?. No, van con Doña Encarna, la maestra de niñas. A otro colegio. Miquel cada vez estaba más perdido. ¿Qué pasaba aquí? Al llegar al colegio, un caserón viejo y destartalado, no reconocía nada. La clase oscura, los muebles antiguos y medio carcomidos. Las paredes, con pizarras negras, llenas de desconchones. Unos mapas amarillentos y descoloridos colgaban de las paredes y del techo bajaban unos hilos eléctricos, cargados de moscas, de los que pendían unas bombillas que apenas daban luz. Los libros eran gordos, se llamaban “enciclopedias”, casi sin láminas y los dibujos hechos a mano. Aburridos. No había bolis, solo lápices y plumillas que tenían que mojarse en tinteros que había en unos agujeros de las mesas. Al salir al recreo, no había patio, sino un trozo de calle del que no se podía pasar. Los niños jugaban con pelotas, algunas hechas con trapos y cuerdas. Otros jugaban con canicas, aros, cromos y patinetes, que se fabricaban ellos mismos, e incluso con latas de sardina, que atadas unas con otras formaban un tren. No había ninguna PS3, ni nada que se le pareciera. Al llegar a casa, buscó por todos los rincones, sin encontrar ni teles ni radios. Tuvo que contentarse con unos cómics que allí llamaban “tebeos”. Mamá , dame la merienda. Toma, pan con chocolate. ¿Sólo esto ?. Tengo mucha hambre. Mejor, así cenarás más. Haz los deberes. Le entraron ganas de ir al retrete, pero no lo encontraba por ninguna parte de la casa. Al salir a la galería vio una puertecita, la abrió y allí había una madera como si fuera un banco, con un agujero en el centro. Había encontrado el W.C. 37

Después de cenar fue, por instinto, a enchufar la tele para ver su programa favorito que seguía cada día antes de acostarse, pero se tuvo que contentar con otro de aquellos tebeos, que empezaban a gustarle. Se metió en la cama, bajo unas mantas que pesaban un montón, no había “Nórdicos”. Su madre lo tapó con mucho cariño y le acompañó para rezar sus oraciones. Buenas noches. ¡Miquel!, despierta que has de ir al colegio y llegarás tarde sino espabilas. Ya voy mamá... Sin darse cuenta dio un salto en la cama. Parecía que todo empezaba de nuevo. Miró a su alrededor. Allí estaba su ordenador, su lámpara, su armario nuevo y, sobre la silla, su ropa, la de siempre y sus zapatillas preferidas. Fue un sueño, pero tan real que le quedó impreso en su memoria para toda su vida. Con ello se dio cuenta que la vida de aquellos niños, que seguramente eran su abuelo y los abuelos de sus compañeros, fue muy diferente a la que él vivía actualmente, pero que ellos, a su manera, también eran felices.

ELS CINC PORQUETS

Autor: Montserrat Pages Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutora: Ana Bujan

Hi havia una vegada cinc porquets que van voler anar a viure sols. Els cinc es van separar per anar-se a fer les cases. Jo faré una casa de palla a la vora del llac – va dir el primer. Jo no , jo en canvi la faré de roba - va dir el següent. Puf , que poc intel·ligents que són aquests dos , jo la faré de fusta – va continuar el tercer. Ostres tu també , una de fusta , es veu que no sabeu la història dels tres porquets . Lo millor serà fer una casa de maons – va continuar el quart. Aquets germans tenen més poc seny , hauríem de fer una casa de pedra , passarem una mica de fred però és igual mentre estiguem segurs tot val. (Mentre el llop els espiava des de l’altra banda del llac.)

Aquets porquets son estúpids mira que fer-se una casa de palla –va dir el llop. Començaré per la menys resistent fins a la mes resistent – va continuar el llop. Va arribar a la casa de palla i va trucar a la porta: TOC-TOC Qui hi ha ? – va contestar el primer porquet . Sóc jo el llop , que em deixes passar? Ni en somnis. Doncs llavors ensorraré la casa. El llop va bufar i va ensorrar la casa. Però el porquet va ser mes ràpid i va arribar a casa el seu segon germà. Germà no obris la porta per res del món. Obriu la porta . 39 Mai!! Llavors l’ensorraré.

El llop va agafar unes tisores i va tallar la casa , però els porquets van ser mes ràpids i van arribar a casa del tercer germà. Germà obre ,tanca ràpid. Obriu!!! NO! GRRRRR!! El llop va agafar una serra mecànica i va partir la fusta , però els porquets ja estaven a casa del seu germà . Germà que creus que passarà? Tranquils , és una casa de maons , què li pot passar? Ppiii-ppii (representa que el llop ve amb una bola de demolició)

Ei que és aquest soroll? Els porquets van saltar per la finestra i es van dirigir cap a la casa del germà gran , mentre el llop destruïa la casa. Què us passa , que veniu tan esverats ? És el llop , anem a la vora del foc i parlem-ho tranquil·lament. Al cap d’una estona. El llop va agafar un pic i va començar a picar la casa de pedra. Quant va acabar es va veure rodejat de les flames de la llar de foc. AAAAAHHHH!!!!!! El llop es va veure rodejat de flames i no va tornar mai més.

LA VIDA DE LA MONTSE

Autor: Montserrat Rabacall Ciurana Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutor: Emilià Mora

Hi havia una vegada a Duesaigües 1940, va néixer una nena que es deia Montserrat. La seva família era molt pobreta i per això se’n van anar a Barcelona al 1954 on van muntar un bar anomenat El Celler Ciurana. Al 1955 va conèixer al meu avi, es diu Josep Maria però li diem Pepito. Al 1963 es van casar. Al 1965 van tenir una filla que es deia Montse i al 1970 un fill que es deia Josep Maria. Al 1985 se li va morir el pare i al 2003 la mare. Desprès al 2004 van tancar el bar. Ara aquesta nena té 73 anys i quatre germans; la Maria Rosa que té 75, en Cosme que en té 63 i en Ceferino que en té 72. Ara té 4 nets ; la Laia ,en Gerard , el Cosme i l’Ainet. Viuen tots junts en pau i harmonia.

ELS DOS AMICS

Autor: Montserrat Colominas Carranza Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutora: Ana Bujan

Hi havia una vegada dos nens, un es deia Marc i l'altre Òscar. Eren molt amics perquè havien nascut al mateix barri i anaven a la mateixa escola. A tots dos els agradava fer esport, sobretot futbol (també feien natació). Els caps de setmana jugaven partits de futbol entre les classes de l'escola. Al Marc no li agradava gens perdre i s'enfadava molt. L'Òscar li deia: - No t'enfadis, un altre dia guanyarem. Total és un joc. Va anar passant el temps i continuaven sent amics. Al Marc li agradaven les lletres, en canvi a l'Òscar li agradaven les xifres. Un dia el pare del Marc va arribar a casa i els hi va dir: - Us he de dir una cosa, l'empresa aquí no te feina i m'envia a treballar a Nova York (el pare d'en Marc treballava a un laboratori fent experiments). Tots es van quedar molt sorpresos.

- I hi hem d'anar tots cap allà? - va preguntar la mare. - Jo no hi vull anar, perdre tots els amics sobretot l'Òscar. No hi vull anar! -va dir el Marc. - No pateixis – li va dir el seu pare – allà faràs nous amics. A l’arribar a l'escola el Marc li va explicar tot a l'Òscar i tots dos es van posar molt tristos. L'Òscar que era més optimista va dir: - Ens escriurem. Tu m'explicaràs els nous amics que faràs i jo t'explicaré els partits que farem. 42

Llavors va passar el temps. En Marc va anar a la Universitat dels Estats Units i va estudiar filosofia i lletres ja que li agradava llegir i escriure. L'Òscar va estudiar a la Universitat de Barcelona i estudiava economia ja que lo seu eren els números. Al principi s'escrivien molt sovint i s'explicaven les seves coses, però amb el temps van deixar de tenir contacte. Un dia l'Òscar va entrar a la biblioteca de Can Rosés a buscar un llibre d'economia, i mirant i mirant va veure un llibre que es deia ''la meva infància''. El va fullejar i va veure que el llibre parlava de dos amics i al buscar l'autor va veure que era el seu amic: Marc Llorenç. El va comprar i a l' arribar a casa el va començar a llegir i SORPRESA! Parlava d'ell i del seu amic quan eren petits i anaven a l'escola. Va investigar per mirar de trobar el seu amic, va entrar a internet i allà va trobar que viatjava molt donant classes i presentant els seus llibres. Un dia el va veure per televisió. Quan va aconseguir saber que venia a Barcelona, es va posar en contacte amb el lloc i l’ hora i hi va anar. Allà el va veure i el va saludar. El Marc el va reconèixer al moment i es van abraçar. Van acordar que després de la presentació del llibre es trobarien i parlarien. Així va ser, van estar parlant de la seva vida. En Marc li va explicar que s'havia casat i tenia un nen que es deia Jordi i una nena que es deia Anna que estaven a Nova York amb la seva mare, però tenien moltes ganes de venir a Barcelona. L'Òscar li va explicar que també s'havia casat i tenia dos nens l'Oriol i en Joan. Van estar parlant fins que va arribar l'hora de marxar. Van prometre que des d’ara continuarien estan en contacte. Un dia van quedar amb les dones i els fills i es van conèixer tots. Des d’ aleshores mai van deixar de comunicar-se.

UNA LECCIÓN DE AMOR

Autor: Luis López Mateo Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Santa Teresa de Lisieux Tutor: Emilià Mora

Yo no sé contar cuentos, Martina, así que te voy a contar una historia real, una lección de amor que me dio mi madre, tu bisabuela –a la que llamabais Bisa–, cuando yo era un niño de tu edad. En aquel entonces había en España una crisis mucho mayor que la que hoy padecemos. Ahora, oirás que hay angustia por falta de trabajo, pero entonces, aunque lo había, era peor, mucho más duro y mal pagado. Después de la guerra hubo que reconstruirlo todo, las ciudades, las fábricas, las carreteras, volver a cultivar los campos… No disponíamos de maquinaria ni de electrónica, las cosas se hacían a mano, faltaban medios de transporte y medicinas, sufríamos restricciones de luz, quemábamos carbón en las casas a modo de calefacción y sobre todo, sobre todo, escaseaba la comida. Fíjate si escaseaba que, obligatoriamente, cada persona disponía de una cartilla de racionamiento con la que sólo podía comprar la comida permitida de cada semana y en las cantidades estipuladas. Se había terminado una guerra entre españoles que dejó un millón de muertos, muchos mutilados y unas barreras invisibles que separaban a vencedores y vencidos. Te he de decir que los niños que teníamos vivos a los padres no nos enterábamos de estas miserias porque, después de aquellos terribles años de plomo, disfrutábamos por fin de una época de paz. No existía la tele –ni los videojuegos, claro–, sólo la radio que, te aseguro, era muy entretenida. Pero nuestra gran diversión, con la que disfrutábamos de verdad, era el cine, adonde nos llevaban las tardes en que no había cole, que eran la del jueves y la del domingo. Antes, los sábados se trabajaba todo el día. .

Una tarde de invierno la Bisa nos llevó a mis hermanas y a mí al cine. No recuerdo la película, aunque apostaría que fue de las divertidas porque el cine estaba lleno de compañeros míos del cole. A la salida, como no había coches, siempre volvíamos andando todos juntos mientras comentábamos la peli, hasta que cada cual tomaba el camino de su casa. Esa tarde, cuando ya nos quedamos solos y nos acercábamos a nuestro portal, oímos llorar a una persona acurrucada en la acera. No se la veía bien porque había poca luz ¬¬– tan sólo una triste bombilla alumbraba los cruces de las calles–, pero tu bisabuela nos paró y se acercó al que lloraba. Era un hombre muy delgado, pobremente vestido, sucio, sin afeitar, que escondía su cabeza entre las piernas y que no paraba de gemir y lamentarse

Oiga, ¿qué le pasa?– le preguntó mi madre. – Ay… –se quejó el desgraciado–. Llevo tres días sin comer y ya no sé qué hacer ni adónde ir. – Ánimo, hombre, no desespere, ahora mismo le envío al niño con un bocadillo –le contestó señalándome a mí–. Verá cómo después de comer lo ve todo de otro color. Dicho y hecho. Sin decir una palabra subimos a casa, preparó un bocadillo, lo metió en una bolsa junto con un poco de agua y una naranja, y me lo dio para que se lo bajase. El hombre se abalanzó sobre él y lo devoró con verdadera ansia mientras yo me volvía para casa. Subiendo las escaleras reflexioné sobre ese acto de solidaridad de mamá y concluí que mejor nos iría a todos si hiciésemos más a menudo como ella.

Cuando llegó mi padre a la hora de la cena, el incidente ya lo teníamos completamente olvidado. Con hambre de lobo, nos sentamos todos a la mesa. No sé de qué hablamos, pero seguro que fue de la película de la tarde y de lo bien que lo habíamos pasado. Ten en cuenta que entonces, como no había tele y la comida era tan, tan justa –ya te he dicho que estaba racionada–, en la mesa se hablaba y se hablaba. ¡Nos tirábamos un montón de rato! Como casi todas las noches y en casi todas las casas, de primero tomamos la sempiterna sopa aguada de legumbres –“Les aventures d’un cigrò en alta mar”, que decía un amigo mío– y de segundo los pedacitos de carne que nos correspondían. Sin embargo, la Bisa no se sirvió y mi padre, extrañado, le preguntó: – ¿Tú no cenas, Maia? – Uf, no… –le contestó mamá con una mueca de desgana–, es que estoy un poco empachada. Esta noche con un poco de sopa tengo bastante.

Mi padre no le dio más importancia y continuó la cháchara con mis hermanas, pero a mí se me atragantó el bocado que tenía en la boca: ¡de golpe comprendí que mi madre le había dado su cena a aquel pobre hombre! No sé si por vergüenza o por qué, no me atreví a contarle a papá lo que había hecho tu bisabuela, ya que aquel gesto de generosidad ni se había mencionado. Sin embargo, aprendí una lección que he tratado de aplicar a lo largo de mi vida: la solidaridad es imprescindible para que formemos una sociedad habitable. Y si además la practicamos con amor, con discreción y en silencio, se convierte en la virtud de la caridad. Virtud que para quien la ejerce es muchísimo más valiosa, porque no es sólo señal de amor al vecino, al hermano, sino que lo hace sin buscar otra recompensa que dar gloria a Dios.

Han pasado unos setenta años desde que ocurrió lo que te he contado y aquellas escenas las tenía olvidadas en el fondo de mi memoria. Cuando a comienzos del invierno de 2011 murió la Bisa a sus casi cien años, nos reunimos un montón de gente –entre los que se encontraban muchos vecinos y bastantes familiares venidos de fuera de Valencia– para darle un último adiós. Mientras rezábamos por ella en el funeral noté que, en vez de triste, el ambiente que se respiraba en la iglesia era festivo. “Qué extraño”, pensé, “¡pero si siempre es doloroso perder a una persona a la que quieres!”. Estuve buscándole una explicación hasta que, de golpe, reviví aquella tarde de invierno y su lección de amor. Sentí entonces una alegría inmensa. ¿Y sabes por qué? Porque los que la despedíamos habíamos recibido su calor incondicional a lo largo de muchos momentos de nuestras vidas y te puedo asegurar que nuestros rezos eran de agradecimiento al Señor por habernos regalado su compañía durante tantos años. Créeme, Martina –y esta es su gran lección–, que cuando practicamos la solidaridad con los demás, con amor, no sólo ayudamos a los necesitados, sino que nos sentimos mejores. Me alegré de ser su hijo, le agradecí a Dios la enorme suerte de haberla tenido como madre y le pedí que la recibiese pronto en su gloria. Hice mía la oración final del precioso canto espiritual de Joan Maragall: “I quan vinga aquella hora de temença En què s´acluquin aquests ulls humans, Obriu-me´n, Senyor, uns altres de més grans Per contemplar la vostra faç immensa. Sia´m la mort una major naixença!”

LA UGUETA I LES CUQUES DE LLUM

Autor: Jesús Vidal Garcia Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola Les Corts Tutora: Mª Dolors Olivera

Heus aquí que, fa molts i molts anys, quan encara no s'havia inventat la llum elèctrica, de nit, per anar d'un lloc a un altre tothom duia un fanalet de petroli. La història que avui ens ocupa va passar en un poble molt petit de muntanya. Com cada any, arribà l'hivern, però aquell any l'hivern fou molt dur i va nevar tants i tants dies, que el poble va quedar aïllat de la resta de la comarca. I, sense saber com ni perquè, va succeir una cosa molt espantosa, es van quedar sense combustible per alimentar els fanalets.

La gent del poble es reuní a la plaça per decidir què podien fer. Estaven molt angoixats, però no veien la solució doncs era impossible aconseguir combustible abans de la primavera. Van intentar-ho tot. La gent feia proves per poder encendre els fanalets. Hi posaven trossos de paper i els encenien però s'apagaven massa ràpid. Hi posaven espelmes però passava el mateix, el vent les apagava. Anaven passant els dies i davant el problema la gent va decidir que a la caiguda del sol ningú no podria sortir de casa ni anar enlloc. Tothom ho va acceptar excepte la Ugueta. La Ugueta era una nena d'uns 9 o 10 anys que, per principi, no acceptava les coses si no les veia molt clares i sobretot si el que sentia li semblava injust. No cal dir que la sola idea de no poder sortir de casa quan era fosc li semblava, si més no, molt injusta

En sortir d'escola, cada tarda, la Ugueta tenia per costum anar al riu que passava per un bosc proper. Allí passava llargues estones contemplant els peixos que nedaven lliurament o les granotes que s'acostaven a les aigües tranquil·les d'aquell rierol. Una tarda, la Ugueta va quedar encisada per un grup de peixets d'uns colors molt virolats. S'havien concentrat en un racó d'aigües molt tranquil·les, on havien trobat un rebost de menjar molt abundant. La Ugueta estava tant engrescada mirant-los que li passà el temps sense adonar-se que cada vegada era més fosc, que el sol s'estava amagant. I tot d'una, es va trobar al bosc envoltada de foscor per tot arreu. No gosava moure's i, atemorida com estava, es va recolzar en un arbre i va començar a plorar. De sobte, va obrir els ulls, deixant de plorar i, oh! sorpresa va adonar-se que el bosc no era pas totalment fosc. Al seu voltant i arreu hi havia unes llumetes que, a més, es bellugaven. Va voler contemplar de prop aquelles estranyes llumetes i va comprovar que eren unes cuques de forma força singular que desprenien per la cua una llum màgica, com si fóren uns fanalets. Eren les conegudes “cuques de llum”. Tant espavilada com era, la Ugueta no va trigar gens a adonar-se que havia trobat la solució als problemes que tenien tota la gent del seu poble. Ja no li caldria quedar-se reclosa a casa cada dia quan es fes fosc.

Amb molt de compte va posar unes quantes cuques damunt d'una fulla de morera molt grossa i corre que correràs va anar cap a casa seva tot seguint el camí que d'una manera quasi màgica li marcaven les seves “amigues”, les cuques de llum. Va arribar a casa seva que li faltava l'alè i, de tant nerviosa com estava gairebé no li sortien les paraules. Quan es va refer una mica va explicar als seus pares el que havia descobert i els ho mostrà tot fent-los sortir al carrer amb les cuques de llum que duia a la fulla de morera. En sentir l'enrenou que feien a casa la Ugueta, tots els veïns van sortir al carrer i molt aviat l'alegria es va encomanar a totes les cases d'aquell poble. S'havia acabat el no poder sortir de casa al vespre i la vida de tots els vilatans podria tornar a la normalitat.

Tot d'una, la Ugueta va alçar la veu i demanà l'atenció de tothom. Era una nena molt esvalotada però també molt sensible. Quan va tenir l'atenció de tots els seus veïns els hi va demanar que pel matí, sens falta amb les primeres llums del sol, cada dia tornessin les cuques al seu habitat natural i que cap el vespre ella ja se n'encarregaria de portar-ne per a tothom, quan anés al riu. I així, sense cap altre problema, va passar l'hivern i va arribar l'esperada primavera. Un matí la Ugueta... Ep, un moment! Aquesta és una altra història i potser serà un altre conte.

DOS AMIGOS

Autor: Manuel Molina Luque Il·lustradors: Alumnat de terer de l’escola Les Corts Tutora: Mª Dolors Olivera

Héctor y Víctor eran dos amigos y compañeros de clase, que siempre que les era posible jugaban juntos. También comentaban los deberes que tenían que hacer. A Héctor se le daban muy bien las matemáticas y a Víctor la lengua. Esto les favorecía cuando alguno de ellos tenía alguna duda, a la hora de hacer los deberes. Los dos hacían la misma colección de cromos. Pero Héctor tenía una ventaja sobre Víctor, porque sus abuelos le compraban cromos cada vez que iban a verlo, y sus padres le acompañaban algún domingo para cambiar los que tenía repes.

Héctor, como buen amigo, le regaló un día a Víctor un sobre que tenía una cantidad de cromos que le permitiría tener la colección casi igual de llena que la suya. Víctor no sabía cómo darle las gracias por el regalo que le había hecho su amigo. Un fin de semana que pasaban los dos en casa de Víctor, decidieron hacer los deberes juntos. Y Héctor, como siempre, ayudó a Víctor con los trabajos de mates, y le explicaba con toda amabilidad los problemas que su amigo no entendía, Víctor hacía lo mismo con los ejercicios de lengua.

La amistad que tenían los dos era tan buena, que incluso otros compañeros intentaban unirse a ellos, pero nunca llagaban a ser tan amigos como Víctor y Héctor. Se fue repitiendo el pasar los fines de semana juntos, en las casas de uno y otro, y repartían su tiempo en jugar y hacer los deberes ayudándose mutuamente. Un fin de semana Héctor le enseño a Víctor su álbum de cromos que ya había completado, Víctor quedó sorprendido porque a él aún le faltaban bastantes, y le dijo: “qué suerte la tuya, como tus abuelos te compran muchos sobres has podido terminar la colección antes que yo”. Héctor tenía previsto ir el próximo domingo a vender todos los cromos que le habían sobrado, para poder comprarse un cuento que había visto en casa de Víctor. Pero no podía dejar de pensar que su amigo se había quedado muy apenado al ver que le faltaría mucho tiempo para poder terminar su álbum. Héctor no dudó un solo momento en regalarle todos los cromos que él pensaba vender, por lo que no pudo comprarse el cuento que tanto quería. Como tenía mucho interés en leer el cuento, le pidió a Víctor que se lo dejara, porque él sabía que ya lo había leído. Su sorpresa fue cuando le respondió que ya se lo dejaría más adelante porque lo quería leer otra vez. Héctor quedó muy sorprendido con lo que le había dicho su amigo.

Pero aún mayor fue su sorpresa, cuando les dieron las notas parciales, y vio que en la mates los dos sacaban Notable, y en Lengua Víctor un Notable alto y él sólo un Aprobado justo. Cuando esa semana volvieron a hacer los deberes, pudo ver que los deberes de lengua de Víctor no se parecían en nada a los suyos, a pesar de haberlos hecho juntos, mientras que los de mates sí eran iguales. Héctor había enseñado a Víctor todo lo que sabía, mientras que Víctor sólo se preocupaba por sí mismo. A partir de ese día Héctor dedicó el tiempo que empleaba en ayudar con los problemas al que creía su mejor amigo, a estudiar más la Lengua. Y el resultado fue que en las siguientes parciales sacó Notable tanto en Mates como en Lengua, mientras que Víctor, aunque volvió a sacar una muy buena nota en Lengua, suspendía Matemáticas. Un buen amigo es aquel que te ofrece su amistad sin condiciones, no el que sólo te quiere por interés. Es importante tener amigos, pero también hay que saber escogerlos.

DIÀLEG DE BASTONS

Autor: Núria Bassets i de la Cruz Il·lustradors: Alumant de quart de l’escola Les Corts Tutora: Pepita Viles

Sóc al poble de Branca Verda, el mes de gener, vaig al parc a llegir una estona. Ara és quan floreixen les mimoses i el perfum suau i dolç de les flors s’estén arreu. Hi ha molts d’aquests arbres i semblen núvols d’or. Malgrat el fred, tenim un solet prou rialler que fa que els ancians s’asseguin als bancs cercant l’escalforeta del migdia. Al tercer banc, a la dreta de la font, s’asseu el senyor Joaquim, mentre fa una ullada al diari. Al seu costat, la senyora Núria, qui llegeix una novel·la històrica. Els dos tenen un bastó al costat. Els dos bastons fa estona que es miren de reüll. Són tan diferents...El del senyor Joaquim és de fusta de noguera amb el puny d’ivori i argent, el de la senyora Núria és d’alumini vermell amb flors de coloraines. Es miren amb una certa prevenció fins que decideixen presentar-se. Paro atenció i escolto el seu diàleg : Tu vermell, ets realment un bastó o una joguina d’aquesta senyora ? O potser ets foraster ? Sóc un disseny nou, avantguardista i no veus que alegre se’m veu ? Jo tinc un historial aristocràtic. Sóc un clàssic. Em va comprar el besavi del senyor Joaquim quan era alcalde del poble i em treia orgullós al carrer, per presumir de la seva condició d’autoritat, després vaig ser del seu fill, metge del poble. Més tard ajudava al seu nét, fabricant de teixits, i ara sóc el company del seu besnét, que és diputat i casat amb una marquesa rica.

Doncs guaita, jo no tinc cap mena d’història darrera meu. Em va comprar la senyora Núria fa un parell de mesos, quan va prendre mal. La meva mestressa està molt cofoia perquè diu que sóc lleuger com una ploma, que em pot graduar com li sembla i que sóc xiroi, que li faig pujar els ànims. Jo sóc d’una branca de noguera d’un bosc de la casa senyorial de la família i un joier em va fer el mànec amb el millor argent i l’ ivori més pur. Em treuen al carrer per ajudar a caminar i com una pinzellada de distinció. Mira presumit, la meva mestressa es va fer mal i estava moixa i molt abatuda i quan va anar a la botiga d’ortopèdia i em va veure, tan llampant i divertit, amb aquest meu vermell ardent i estampat de flors i fulletes, se li va canviar l’esma.

Has de reconèixer que no tens el meu “estil”. No se’t veu amb casta ni rang. Escolta escuder de cavallers, jo no sóc pas de nyigui-nyogui com et penses. Sóc l’últim disseny , concebut per a senyores modernes i actualitzades. No veus la meva mestressa i jo el goig que fem ? No tinc el teu ranci historial, però tampoc sóc de pa sucat amb oli. Resistiré més bé que tu perquè no em puc corcar com la fusta ni estovar quan plou. Jo faig distingit, seriós. Doncs la senyora Núria diu que sóc tan “guaperes” com un actor de cinema que anuncia cafeteres, que li agrada molt i em diu George com ell. Diu que sóc la millor companyia. 55

En plena divergència i discordança, apareix el Ringo, un gos d’atura cadell i esborrejat , que tot i aixecant la pota, els ruixa els dos de dalt a baix amb un llarg pipí. Renoi! ... Els dos bastons llastimosament humits de pixum, humiliats i escarnits se’n van capçots amb els seus amos cap a casa. Realment, jo que he escoltat el seu diàleg, penso que cap dels dos s’adona que els dos tenen i fan la mateixa tasca, ajudar. I que més fa com siguin ? Només és qüestió d’estètica diferent, de gustos, d’opinions.

CUENTO BASADO EN HECHOS REALES

Autor: Martín Sojo Jiménez Il·lustradors: Alumant de quart de l’esocla Les Corts Tutora: Pepita Viles

En un pueblo de Extremadura en la provincia de Cáceres llamado Madrigalito, había un niño llamado Pedrito, y el mismo era muy inquieto y revoltoso, sus padres no dejaban de decirle, que al salir del colegio, no se marchara hasta que fueran a buscarlo, y que no se marchara con nadie. Un día del mes de Enero, que los padres de Pedrito tienen que ir al Médico, no pueden ir a buscarlo a la hora de salir del colegio. El niño cuando llevaba un rato esperando y sus padres no llegaban, se marcha del colegio, y empieza andar y Andar, y tanto anda que se sale del pueblo, y se le hace de noche.

Los padres de Pedrito cuando van a buscarlo, y no estaba en el colegio, empiezan a preocuparse, y empiezan a buscarlo, y no lo encuentran en ningún parque del pueblo, por lo que con la ayuda de los vecinos empiezan a buscarlo por todas partes, se hace de noche, sin encontrarlo, por lo que se quedan muy preocupados y sin poder dormir en toda la noche. A la mañana siguiente con la ayuda de todos los vecinos del pueblo empiezan a buscarlo de nuevo, y ya se alejan del pueblo, y temían lo peor pues la noche había sido muy fría y temían le hubiere pasado algo malo.

Se alejan del pueblo buscando por los montes cercanos, llegando a una finca a unos cuatro kilómetros del pueblo, en la misma había un rebaño de ovejas, y las mismas eran vigiladas por dos perros mastines de grandes dimensiones, los cuales eran muy feroces, y nunca habían tenido trato con las personas, son divisados en la cima de un monte, y al ver que se acercaban tantas personas salen corriendo de huida por lo que cuando llegan los padres de Pedrito al lugar desde estaban los perros se llevan una gran sorpresa, se encuentran a Pedrito dormido, y sin haberle ocurrido nada, porque a pesar de haber sido la noche tan fría, los perros le habían estado dando calor y estaba en perfecto estado. Todos llevaron una gran alegría, y desde aquel día Pedrito no se volvió a marchar solo del colegio, y sus padres le llevaban a ver a los dos perros que le habían salvados de morir de frio. Con este cuento os quiero decir que nunca os marchéis del colegio sin que vuestros padre o abuelos a algún familiar vayan a recogeros.

L’ESQUIROL

Autor: Esperanza Saladrigas i Caritg Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Les Corts Tutora: Pepita Viles

Una vegada hi havia un país amb uns pobles meravellosos petits i nets, estava tot ple de boscos i prats, hi havia tants arbres que semblava que mai s’acabarien. En un d’aquests boscos com a tots els altres hi vivien molts animalets, ocells i altres bitxos, i també esquirols. Però hi havia un esquirol d’un color roig amarronat amb una cua molt maca, era presumit, tenia el seu niu a dintre d’un pi foradat i era molt feliç. Anava d’arbre en arbre, de branca en branca, i no havia de baixar mai dels seus arbres, perquè n’hi havia tants que podia anar per a tots els pobles sense haver de baixar mai a terra. Veia la gent que treballava, nens que anaven a l’escola, avis que prenien el sol i llegien el diari, iaies que feien mitja o ganxet,sempre ho observava des de dalt dels arbres. De menjar no li faltava mai res, els seus arbres li donaven molts fruits, pinyons, avellanes, glans, nous, castanyes i fruits frescos del bosc. Però un bon dia al matí, va començar a sentir soroll, com si la terra es mogués, i la veu de molts homes cridant, tots els animals fugien esparverats. Renoi què passava? Que tot eren màquines tallant arbres, i que queien a terra. Ell no sabia què passava. Va fugir de pressa, però ja no podia saltar de branca en branca, ja no tenia aquells arbres, havia d’anar corrent per terra.

Va córrer durant uns dies espantat, fins que va arribar a un parc, i es va trobar amb un altre esquirol. Li va explicar tot el que li havia passat, i havia vist, s’havia quedat sense casa i no sabia a on havien anat els seus amics. Llavors l’altre esquirol li va dir: Quedat aquí que estaràs bé, i no et farà fora ningú, perquè és on juguen els nens, i els avis prenen el sol, també i trobaràs pinyols i menjaràs el que ens porten els nens, ja veuràs què bonic és. Ell si va conformar, i es va donar compte que ja mai més podria anar en els seus boscos, i els seus pobles.

Van passar els anys i en aquell parc a la primavera hi havia petits esquirols, i el nostre - ja avi esquirol - quan venia la tardor i el hivern, a dins dels seus caus els explicava que, ell havia viscut en uns boscos, que saltava d’arbre en arbre sense haver de tocar a terra en molts quilòmetres, i que corria tots els pobles del seu país. Els petits l’escoltaven quiets i callats, ja que era una història molt maca, sospiraven, s’adormien somiant el que l’avi esquirol els explicava de fa molts anys,sabent però, que aquell temps mai tornaria.

EL MAG VOLAT I LA BRUIXA DIVERTIDA

Autor: Oriol Sisquella i Cusó Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Hi havia una vegada dos nois molt amics que tenien la mateixa edat: 10 anys. L’un es deia Jaume i l’altre Joan. Tenien moltes ganes de fer coses tots dos junts, com jugar a futbol o practicar el joc d’escacs, però sobretot els hi agradava molt sortir a caminar per la muntanya. Un dissabte de tardor van decidir sortir a caminar per l’entorn de la muntanya que encerclava la ciutat on vivien ells dos. Tot just feia mitja hora que caminaven per un bosc de pins i alzines, quan de sobte es va girar un vent molt fort. De sobte, una espessa boira va cobrir el bosc i entremig de la boira va sorgir un personatge molt curiós que vestia una americana de pallasso, uns pantalons negres plens de lluentons, unes botes que li arribaven fins als genolls i també un estrafolari barret de mag. - Sembla un mag, - exclamà en Joan - És que sóc un mag,- contestà el mag -. Sóc el “ Mag Volat “, però no estic tan volat com diu el meu nom. Els nois se l´escoltaven amb atenció i al final el Jaume que era més atrevit va decidir preguntar: Quina màgia ens pots fer, mag Volat?

Doncs…us puc portar al futur, per exemple a lány 2050, on les “Nintendo” i les “Playstation” ja no existiran. Hauran caducat i en el seu lloc hi haurà probablement uns jocs més sofisticats i menys comunicatius. O bé, també podem capgirar el temps fins al segle passat, cap a lány 1950, que no per ser antic, és menys interessant. En Joan i en Jaume, es van mirar de reüll, sápartaren uns metres del mag, i es van posar dácord per tornar al passat i conèixer com jugaven els seus avis quan tenien la seva edat.

Van contestar al mag que sí, que es decidien per la segona opció i tornar al passat. El mag Volat, fent un gest amb el barret i fent un salt va desaparèixer, i els dos amics es trobaren per art déncanteri a léra dúna masia on jugaven diferents grups de nois dédat semblant a la seva. Vestien diferent délls. Per calçat portaven espardenyes, i els pantalons vells i apedaçats se´ls aguantaven amb uns tirants cordats a uns botons, a la cintura dels pantalons. En Jaume i en Joan sácostaren i veieren que alguns dels jocs, encara es juguen ara com la xarranca i fer ballar la baldufa, però també es van fixar en altres jocs als que jugaven alguns nois. - A què jugueu vosaltres? -va preguntar en Jaume. - Juguem al “Boldo“ , que és un joc amb bales que poden ser de fang, de pedra o també de vidre - contestà un dels nois. - I com s’hi juga? - preguntà en Joan. - Doncs, us ho explico : amb la teva boleta i per torn has de picar la bala contrària fins a posar-la al forat petit cavat al terra i que li diem Boldo, i si la fiques sense que caigui la teva pròpia bala, guanyes i et quedes la bala contrària. Un altre grup jugava als “patacons”, que eren uns cartonets -solien ser bitllets fets servir, recollits a léstació de tren-. El joc consistia en fer un cercle marcat a terra amb un guix. Un patacó per jugador es posava dins el cercle i amb una peça que li deien “flendit“ (era un taló de sabata o una pedra plana), havien de llançar-la i aconseguir els patacons, traient-los del cercle. I així es guanyaven patacons. Aquests jocs populars no costaven cap diner. Hi havia altres jocs que també es jugaven en espais lliures o al carrer, com eren el Cavallfort, els 4 cantons, el trenca-fil, el bèlit o també el “botxí“, aquest últim es jugava amb un petit os del peu de porc. Això sí, ben net. 62

Els dos amics van passar una bona estona mirant aquells jocs, però se´ls hi feia fosc i van pensar en tornar al seu temps real. Però… com? Van trucar a la masia propera i no van respondre. Van provar démpènyer la porta i després dún fort esforç, la porta es va obrir fent un soroll esgarrifós. Buscaren si hi havia algun telèfon, però no van trobar-ne cap. De sobte sentiren un soroll que baixava de les golfes i van veure que pels graons dúna escala mig ruïnosa baixava saltant, cantant i rient una bruixa que es va posar a ballar davant dels nois. Amb veu ronca va dirigir-se als dos nois. Què hi feu aquí? En Joan i en Jaume van explicar-se i van dir a la bruixa que volien tornar a casa i trobar-se al temps real, lány 2013. - Difícil m´ho poseu - va dir la bruixa-, però us ajudaré. Us faré una poció màgica. Rient, rient, la bruixa va començar a fer una “potinga“: Primer ¼ de litre de suc de garrofa, seguidament va afegir-hi fruits de moixera de guilla ben esclafats, i després dues fulles de grèvol de vesc, llorer i una cullerada de sal morra. La poció era tèrbola i salada. La bruixa els hi en va oferir mig vas a cadascú. En Jaume i en Joan, després de moltes ganyotes, tapant-se el nas van engolir el líquid màgic i de cop i volta, léscenari va canviar totalment. Es despertaren en un parc de la seva ciutat, i amb sorpresa es van mirar i veieren que estaven a prop del barri on vivien. Lún i láltre es contaren el somni fantàstic que havien tingut i casualment va resultar que havien somniat el mateix: el conte del màgic Volat i la bruixa divertida.

LA SIRA

Autor: Jordi carbonell Sulé Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Aquest conte és real perquè fa un temps vam tenir un gos, perdó, una gossa. Es deia Sira. Era de la raça Cocker Spaniel. No era gaire grossa, de potes curtes, orelles llargues, de color canyella clara, de pèl molt fi, com de seda. Ella, però tenia un problema, gens de greu: no podia bellugar la cua perquè, no en tenia! Però demostrava la seva alegria o agraïment, llepant-nos. Els gossos i les gosses són animals molt intel·ligents, sociables i ben educats, sempre que de cadells siguin ensenyats. La Sira, mai havia fet un pipi dins de casa. De cadell se li va ensenyar a ferho a la terrassa sobre un diari i quan tenia necessitat, feia un lladruc, i obríem la porta. Després d'aquest preàmbul, parlarem de la vida de la Sira. Era molt carinyosa. L'hi agradava la vida familiar. Quan miràvem la tele, asseguts al sofà, li agradaven les sèries i programes com “Fili-prim” i el dibuixos animats, no aplaudia, ni bellugava la cua, però se la veia contenta. Però, com va arribar a casa? Un dels nois quan anava al col·legi passava per una botiga en on venien gossos i la Sira estava a l'aparador. Li va agradar tant, que cada dia quedava encisat davant l'aparador, fins que la vam comprar. Era molt jove. Devia tenir mesos

Es va integrar de seguida a la família. Tots la varem estimar de seguida. Un parell de casos demostren que no són tontos els gossos ni les gosses. A la família som molt excursionistes. Un dia vam anar d'excursió. Varem aparcar el cotxe, caminarem una mica i, a un lloc adient, varem deixar els jerseis i les bosses, i seguirem caminant. Al cap d'una estona, trobarem a faltar la Sira. La cridàvem amunt i avall i no apareixia. Varem retrocedir fins al cotxe i al arribar allà on varem deixar les coses, estava asseguda prenent el sol, tranquil·lament. Ella ja va ensumar de què anava, i no es volia cansar. Els gossos i les gosses quan van al camp fan el camí tres o quatre vegades: sempre van endavant i endarrere. Un altre cas semblant va ser quan varem anar a Itàlia. Vam fer mil kilòmetres amb cotxe. Fèiem parades. El poble era molt bonic: «Un Borgo medievale». Ens allotjarem a una casa una mica lluny de la plaça, on cada nit feien espectacles que anàvem a veure tots. El camí era curt però costerut i empedrat, de la edat mitjana. I un bon dia a mig camí es va cansar. Va girar cua, encara que no en tenia, i s'assentà a la porta de casa a espera-nos. De tonta no en tenia res!

BARCELONA, QUAN ELS CARRERS EREN DELS NENS

Autor: Sergi del Amo Alcacer Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Era un temps on els nens, a la nostra ciutat, jugaven al carrer. Jo vivia al carrer Provença cantonada amb Entença, i pels carrers passaven pocs cotxes, tan pocs que jugàvem al mig del carrer, i quan veiem venir un cotxe de lluny, tots cridaven "cotxe" paràvem el partit de futbol, recollíem les pedres que feien de porteria i deixàvem passar el vehicle. Després a col·locar de nou les porteries i continuàvem el partit. No ens agradaven els cotxes, excepte un: el que venia gel. Perquè en el temps de la meva infantesa, no existien les neveres elèctriques, les que teníem necessitaven posar gel cada un o dos dies per mantenir el menjar fred. Aquest camió ens agradava sobretot a l'estiu, perquè quan les mares baixaven a comprar gel, el repartidor trencava la barra de gel amb un punxó i quedaven petits bocins que nosaltres ens posàvem a la boca com a "xupons". En el meu carrer que era a prop de la frontera on la ciutat perdia els carrers i començaven els horts i els camps, els nens després del “cole” i d'estar una estona a casa fent els "deberes", sortíem al carrer fins l'hora de sopar.

Cada carrer tenia una colla (banda li dèiem) i no deixàvem que els dels altres carrers vinguessin al nostre. Nosaltres érem la banda del carrer Provença, i fèiem baralles i partits de futbol contra els dels altres carrers, sobretot amb els del carrer Entença, que li deien la banda del “dientes negros", perquè el seu “jefe” tenia les dents molt negres, probablement perquè no se les rentava mai. La nostra banda tenia dos “jefes”, el meu amic Àngel i jo. Les baralles amb l'altra banda eren continues i moltes vegades a cops de pedra, per cert una vegada em van llençar una pedra, jo vaig baixar el cap i el meu cosí que era darrere meu la va rebre al front i li va fer un bon trau, vam haver d'anar corrent a casa de la meva avia per curar-lo. 66

La meva àvia era la portera del carrer Provença, 58 i sempre que ens passava alguna cosa era a ella on acudíem perquè ens curés o protegís, i no deia mai res als pares, era la nostra amiga i confident. Una vegada vam capturar al " jefe dientes negros" perquè va venir a buscar la llet al nostre carrer, i sabeu que li vam fer? El vam agafar presoner, el vam despullar i el vam ficar dins una porteria, i la roba penjada dalt d'un arbre. Uff, uff, la que es va liar, van venir els seus pares i van anar a queixar-se a la meva àvia i al director de l'escola. Perquè no us ho he dit, que tots anàvem a la mateixa escola i allà tots érem amics i no ens barallàvem mai, era territori neutral. La meva àvia els va dir que ella no es queixava mai quan veníem amb algun cop de pedra. Però el mestre i director de l'escola ens va castigar a tota la banda sense pati i ens va fer quedar 15 dies a l'escola 1 hora després d'acabar la classe. Uff, que llarg que es va fer. En aquell temps no teníem televisió ni vídeos i molts pocs joguets per tant la nostra diversió era jugar al carrer i fer una mica de "pilletes". A l'escola estudiar i fer bondat, si no érem castigats a copiar la lliçó 5 vegades i drets de cara la paret si xerràvem. Al carrer les nenes també jugaven amb nosaltres i algunes tenien molt bona punteria per llençar pedres, on posaven l'ull posaven la pedra. Una vegada, amb el meu amic Angel vam començar a recollir cèntims, un a un, de canvis o de venda de tebeos al carrer. Els anàvem guardant per poder fer una cosa que teníem moltes ganes: MENJAR XOCOLATA.

En aquell temps, a les nostres cases entraven molts pocs diners, i la xocolata era un luxe i solament la menjàvem en comptades ocasions. Nosaltres dos volíem menjar-ne molta, i quan vam tenir prous diners varem anar a una pastisseria de la Gran Via i els vam gastar tots en rajoles de xocolata. Ens van vendre 10 rajoles per tots dos, ens vam asseure en un banc de la Gran Via i ens les vam cruspir totes. Al vespre, a casa, ens vam trobar malament amb molt mal de panxa, amb ganes de vomitar ecs, ecs... Però ens aguantàvem perquè no veiessin els pares que ens provocava el mal de panxa, al final, patapam va sortir tot i vam haver de dir què havíem fet. El meu pare em va dir que això no estava bé i que mereixia un càstig, vam negociar i una setmana sense sortir al carrer, de casa a l’escola i de l’escola a casa, i la banda sense “jefes”. I així va passar la nostra infantesa, a casa molt justos de diners, i nosaltres amb poques coses per jugar, però feliços i amb molts amics. Una infantesa molt diferent a la vostra que també desitjo que sigui feliç, aprofiteu-la ja que passa molt despresa. Salut i diversió pels nens en llibertat.

UNA NIT MÀGICA

Autor: Maria Rosa Casas mateu Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Era la vigília de Reis, en Joan i en Salvador havien acordat, juntament amb les mares dels seus companys, donar un passeig i veure aparadors carregats de joguines. Tenien els ulls embadalits de veure tants i tants jocs. Les nenes comentaven quines nines eren les millors, i amb tanta alegria els hi va agafar gana. Quins vailets, en un pis pas s’ho varen menjar tot! Les mares es van haver d’espavilar perquè tots els hi deien: anem a la Gran Via per veure les casetes de joguines i els jocs de la Wii! Allà es podien trobar tots els articles que la tecnologia posava al seu abast, des del més senzill fins al més sofisticat. Caminaven d’una caseta a l’altre fins que van recórrer tota la Gran Via. Estaven cansats però molt contents i per no esgotar-se, les mames van pensar en agafar uns taxis per grups, per portar a cada família a casa seva. Una mica abans d’arribar al portal, van veure a una mare i al seu fillet ben arrupits i amb molt de fred. Llavors se’ls va apropar un senyor i els hi va donar un paquet. Era el seu marit. Els nens li van dir a la mare que els hi feia molta pena veure que era la nit de Reis i que aquell vailet no tingués res, gairebé ni menjar. Els tres es van acostar a la pobre dona i la Maria, la mare d’en Joan i d’en Salvador, li va dir si volien menjar, roba i algunes joguines pel nen. Tot agraint el gest, li va respondre que sí. Ells vivien en una habitació on esperaven al seu marit, que treballava en un bar, i els portava entrepans i restes del menjar del dia.

La Maria i els nens van pujar a casa com un llampec. Mentre ella posava força queviures i roba per tots tres, els nens van agafar les joguines que tenien en caixes. Ho van baixar en bosses i entre el pare del nen i la seva dona, van recollir tot el que els hi van donar, agraint aquesta acció tan noble. Ningú mai ens havia donat res, moltes gràcies, que tingueu un bon dia de Reis! Sou uns àngels! La Maria, el Salvador i el Joan sentien una gran felicitat per haver pogut ajudar una mica a aquella família en aquesta nit tan fantàstica. Després es van posar a sopar i van anar a dormir d’hora perquè els Reis arribaven a la matinada. Quan es van despertar al matí i van veure el que els hi havien portat els Reis, van dir: Hurra, no s’han deixat res! Però en el seu cor, els hi va quedar a tots tres el sentiment de que aquella vigília de Reis, va ser la més màgica de totes les que havien viscut.

EL MÓN FANTÀSTIC EL MÓN DE LA MÀGIA

Autor: Albert Colomer Navarro Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Hi ha un món real que és el que nosaltres veiem cada dia, dins de casa o bé quan sortim per la porta. Ens llevem al matí, esmorzem, agafem la motxilla i anem cap a l’escola. Els pares ens hi acompanyen. Entrem i trobem tots els amics i amigues amb els quals compartim tantes coses, hores, inquietuds... i així passa la nostra vida. Aquest és el nostre món real. Però tots desitgem i volem que hi hagi quelcom més, quelcom diferent, alguna cosa que ens entusiasmi més que la vida i rutina de cada dia. I aquest és el món fantàstic, el món de la màgia. La Berta és una nena de 9 anys. Més aviat alta per la seva edat, molt moguda i que assimila molt bé els estudis. Fa esport i és feliç en la seva vida. La Berta és una nena, com moltes, que complia amb les dues expectatives. Per una banda, tenia una vida real, anava a l’escola, feia esports, aprenia idiomes i es desenvolupava amb totes les característiques d’una vida normal. Per un altre, quan ja havia complert amb les obligacions del dia i ja estava tranquil·la amb els deures fets, deixava volar la seva imaginació. Construïa històries fantàstiques que sobrepassaven fins i tot les pel·lícules que podem veure per televisió. La Berta es feia moltes preguntes de per què passaven les coses. Coses que observava de la naturalesa. Per què les plantes creixien i canviaven de formes, per què uns dies plovia i d’altres feia sol. Trobava la resposta a la majoria d’aquelles preguntes, descobrint per què es produïen, a les classes de l’escola.

La Berta jugava al bàsquet i li meravellava el fet de que aquella pilota que tirava fes una paràbola correcte i anés a parar dins la cistella. Quan mirava a la cistella des de sota, alçava el cap i pensava que més enllà del que anomenem “cel” havia un mon infinit que no es podia abraçar. Ella estava segura que més enllà hi havia aquell món màgic de les seves aventures. La casa de la Berta era atípica en una ciutat com Barcelona. Estava a la barriada de Sants, on normalment hi trobem cases de pisos i construccions altes. Era una caseta més pròpia d’un poble, amb tres plantes i un terrat. Ella i la seva germana dormien a la primera planta. Aquella nit havia fet un fort temporal. Les tronades que es van sentir quasi no van deixar dormir la Berta. El cel semblava que es trenqués, les llums dels llamps entraven per la finestra. Tenia por. Va estar a punt d’anar al llit amb els seus pares. Un gran llampec va entrar per la finestra del menjador. Finalment, la tempesta va parar i es va adormir. L’endemà al matí, com sempre, va ser la primera a llevar-se. Li agradava així, perquè d’aquesta manera podia repassar els treballs que havia de portar a l’escola. Va baixar l'escala en direcció al menjador. A aquella hora no se sentien massa sorolls doncs la ciutat encara estava despertant, però li va semblar sentir un lleu soroll diferent als habituals.

Una vegada al menjador, mig a les fosques, va poder veure en un raconet a prop de la finestra, una cosa molt petita que semblava que estava plorant. La sorpresa va ser majúscula al adonar-se que es tractava d’un gosset que no podia fer massa que havia nascut. Era un cadell molt petit que semblava una bola de pèl. De seguida va identificar de quina raça era, la coneixia molt bé. Era un Husky Siberià. Una raça originària de l’estret de Bering, a Sibèria. Son gossos d’una amabilitat i dolçor característiques. Molt desperts i sociables. Amb gran intel·ligència i ganes d’agradar. Li va semblar fantàstica la descripció de qualitats que explicava un portal d’internet especialitzat amb animals. Per un moment, va dubtar. Sabia que si ho deia als seus pares era possible que no li deixessin tenir. Però, com s’ho faria ella sola, d’amagat, per donar-li menjar, passejar-lo i complir amb totes les obligacions que necessita un gosset? De moment correria els risc, no diria res. El va pujar al terrat i li va deixar menjar i aigua per tot el dia. Però com havia pogut entrar a casa i arribar al menjador? Era evident que ell sòl no tenia capacitat encara per moure’s. A més a més, les portes estaven tancades. Bé, no tenia massa importància, la seva mare ja la cridava per esmorzar i anar a l’escola. A l’hora del pati va veure un grup de nens i nenes que estaven parlant amb molt d’interès. Entre ells havia l’Oriol que és el que estava explicant coses als demés. Es va apropar al grup i va escoltar que l’Oriol explicava que al matí quan anava a esmorzar, a sota de la taula del menjador va trobar una gran sorpresa.

Ell deia: “A veure si endevineu que vaig trobar?” Els nens contestaven cadascun la seva: un regal dels teus pares, una capça amb euros... Però ningú ho endevinava. “Doncs he trobat un cadellet! Un gosset petitó.” “Com jo!” Va pensar la Berta. “Saps de quina raça és?”, va preguntar a l’Oriol. “Em sembla que és un Caniche”, li va contestar l’Oriol. El Caniche és un gosset amb grans qualitats d’adaptació. Molt actiu que necessita molts mimos i que agafa molt d’afecte a les persones de l’entorn. És un dels gossos més intel·ligents. Amb molta memòria. Molt viu i molt fàcil d’educar. Però no va voler dir que amb ella l’hi havia passat el mateix. Com cada dilluns, la Berta va anar a entrenar al Pavelló de l’Illa on jugava a bàsquet amb l’equip del Joventut les Corts. Al vestidor estaven totes les nenes de l’equip canviant-se i la Laia, comentava: ”No sabeu que m’ha passat avui? Doncs aquest matí, sense cap explicació, he trobat en un racó de la meva habitació un gosset pràcticament acabat de néixer. Estava al costat de l’armari on guardo la roba. És un Dàlmata preciós!!!” El Dàlmata és molt actiu, sensible, amistós i li agrada molt jugar. Conviu molt bé amb els nens. Molt elegant i vistós i no és agressiu. Té unes taques fosques que els fan molt característics. “La meva mare m’ha dit per què l’havia portat a casa”. Continuava explicant la Laia. “I no es creia que jo no l’havia portat. Però es així, us ho prometo. Per la nit havia moltes tronades i un llampec molt lluminós ha il·luminat l’habitació i a partir de aleshores he sentit sorollets” La Berta no entenia el que havia passat. El relat dels seus companys coincidia amb el que li havia passat a ella!.

Però, per què ells? De totes maneres, havia de solucionar el tema de com cuidar al nou hoste de casa. Es va armar de valor i li va comentar als seus pares. No la creien, per més que ella assegurava que no havia portat el gosset. De totes maneres, era tan graciós i tan simpàtic que ben aviat es va guanyar l’afecte de tota la família. Aquella tardor, va haver una altra nit amb una gran tempesta. Els trons eren molt forts i els llampecs entraven per la finestra. De cop, la Berta es va sentir transportada. Va sentir com volava sortint de la casa. Era evident que dins del seu somni havia una força que la xuclava a ella i a la petita Jazz, que era el nom que li havien posat a la gosseta arribada misteriosament. La força els va portar ben a prop de casa. A la Rambla Carles III, on hi ha uns jardins on normalment juguen els gossos. La seva sorpresa va ser que també estaven els seus amics, l’Oriol i la Laia, amb els seus gossos. Els tres cadells de seguida es van posar a jugar entre ells com si es coneguessin de tota la vida. Per primera vegada, l’Oriol, la Berta i la Laia van poder intercanviar les seves experiències. Tots tres van concloure que el que estava succeint no era del món real sinó del món de la màgia. Es van adonar que tots tres havien tingut gossos de la mateixa raça que els petitons arribats, i que feia uns anys que ja els havien deixat. Els havien cuidat molt bé i els havien estimat. Estava clar. Això era la clau de la intenció del gran mag: Premiar-los per l’estima que havien demostrat pels gossos, i demostrar com les diferents races de gossos, igual com ha de ser amb les persones no son un obstacle per la convivència. Un nen o nena negra, blanca o xinesa poden jugar i entendre’s perfectament tal com ho fan un Husky, un Dàlmata i un Caniche.

UNA NUEVA VIDA

Autor: Julia Gallego Ararda Il·lustradors: Alumnat de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Había una vez un pueblo muy lejano en el que hacía mucho frío en invierno y mucha calor en verano, en este pueblo vivía yo muy feliz junto a mis papás y hermanos y tenía muchas amiguitas y amiguitos, jugaba en la calle con ellos y lo pasábamos muy bien. En mi pueblo casi todas las familias trabajaban en una mina de carbón, pero un día mi papá volvió muy triste porque se había terminado el trabajo, habían cerrado la mina y mi mamá también se puso triste, en el pueblo no había trabajo para mi papá, empezaron a pensar que podrían hacer y al final decidieron vender la casa del pueblo y trasladarse a vivir a Barcelona. Yo estaba muy triste porque no quería marcharme del pueblo y dejar a mis amigos, pero mi mamá me decía que no me preocupara porque en Barcelona encontraría nuevos amigos y seríamos muy felices. Después de un viaje muy, muy largo en tren, llegamos por fin a Barcelona, era una ciudad muy grande y yo tenía miedo de que no me entendieran porque no sabía hablar catalán, pero en el colegio donde fui a estudiar también hablaban castellano, así que hice muchos amigos nuevos. Empecé a estudiar catalán y me gustó tanto que lo aprendí enseguida. Mi papá encontró trabajo y fuimos a vivir a un piso muy bonito, así que después de todo, mi mamá tenía razón: volvimos a ser muy felices. Y hasta aquí la historia de mi vida a los 10 años.

EL CLARINET MÀGIC

Autor: Eusebi Carnicero Manrique Il·lustradors: Alumant de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Jo, quan sigui gran, tocaré la flauta màgica— afirmava l’Adrià. I és clar que sí! En Marc, el seu germà, tocava la flauta normal, aquella que costava tant d’aprendre. Si hi havia flautes màgiques, ¿per què perdre el temps amb una flauta normal? Les flautes màgiques es bufaven i, totes soles, refilaven melodies harmonioses. Mentre no arribava el moment de comprar l’instrument, l’Adrià escoltava la Flauta Màgica, així, amb majúscules: l’òpera de Mozart. I sovint s’asseia al piano i feia uns increïbles concerts improvisats. També feia llargs solos amb una bateria de joguina. L’Adrià, des de ben petit, assistia als concerts clàssics sense dir ni piu i sense apartar l’ull de l’orquestra. El dia que va presenciar la interpretació d’uns poemes musicats de Federico García Lorca, va xiuxiuejar a la seva mare, que el tenia a coll: «‘Lorca’ també és una balena».

Arribada l’hora de comprar la flauta màgica, l’Adrià ja havia vist prou concerts per adonar-se que hi havia un altre instrument que encara l’atreia més que la flauta: el clarinet. I també s’havia fet prou gran per descobrir que no hi havia instruments màgics. Per tocar qualsevol instrument, calien moltes hores d’estudi. El clarinet gairebé era tan alt com l’Adrià. Però ell, de seguida el va fer sonar. Els registres greus de l’instrument sonaven tan plens a la boca del petit Adrià, que talment semblava un clarinet màgic. L’Adrià pertanyia a dues orquestres. La de Ritardando, l’escola on estudiava música, i la que s’organitzava els estius a Vallpurins, el poble on estiuejava. En aquestes orquestres, l’Adrià va tocar música de molts compositors, fins que un dia va sentenciar: «A mi, la música que m’agrada més és la de Mozart i la de Beethoven». 77

Alguns dies, l’Adrià es perdia durant hores tocant el violoncel que havia estudiat la seva tia quan era petita. Altres vegades, el trobaves a un racó de la casa escoltant música clàssica per ràdio, i dirigint-la amb una batuta. Un dia es va acabar de cop el gust de l’Adrià per escoltar contes i cançons infantils quan viatjava en cotxe. Llavors, tan bon punt pujava al cotxe, demanava que li posessin música clàssica. A més de la música, l’altra afició que fascinava l’Adrià eren els animals i, sobre tot, els gossets. L’hauríeu d’haver vist els tips de jugar que es feia amb tots els gossos que trobava. De vegades es posava a tocar el clarinet a un gos. Aquest se’l mirava tot estranyat i, quan l’Adrià enfilava una nota aguda, el gos es posava a plorar. Ja és sabut que als gossos els molesten molt els sons aguts. L’Adrià mirava la discoteca dels seus pares, i li semblava que allà hi deuria haver tota la música clàssica del món. —No, Adrià, de cap manera— li deia son pare. —Això només és una part molt petita de la música clàssica que s’ha compost i que venen a les botigues—. L’Adrià es mirava aquells prestatges i somniava en posseir algun dia dins del seu cap tota la música que s’amagava dins d’aquells CDs. Per iniciar-s’hi, demanava: —Mama, tens això que jo estic tocant?— La mare quasi bé sempre ho tenia perquè, tot i que només tingués una petita part de tota la música, la que l’Adrià demanava era la més coneguda. Altres vegades, l’Adrià anava més enllà: —Papa, quina és la composició que t’agrada més de totes?— I, llavors, demanava escoltar-ne un trosset. I també: —Mama, tu has escoltat tots aquests discos?— Sa mare li responia: —Sí, tots. Quan els comprem, sempre els escolto. Alguns els continuo escoltant moltes vegades; altres, només algunes vegades més. I n’hi ha un que no l’he acabat tot sencer perquè m’ha resultat insuportable.— Llavors, l’Adrià demanava: —A veure? Posa’m aquest disc que tu no pots suportar.— Sa mare l’hi posava, i ell deia: —Doncs a mi sí que m’agrada!

Un dia, els avis de l’Adrià li van comprar una bateria de debò, i l’Adrià de seguida va acompanyar cançons amb molta traça. I és que els seus avis eren els únics de la família que tenien passió per la música pop. A Vallpurins, l’Adrià es va fer amic d’un bateria aficionat que tocava molt bé. En una jam session, aquest home va cedir l’instrument a l’Adrià, i aquest va actuar davant del públic i va tenir molt èxit. Des de llavors, l’Adrià va fer sovint de bateria a sessions de jazz. L’Adrià va créixer molt, i aquell clarinet que gairebé era tan alt com ell es va anar veient petit, petit, en mans d’un clarinetista tan alt, tan alt. Les notes sortien a raig, volaven, dels seus llavis i dels seus dits. Unes notes eren greus, solemnes; altres, agudes, alegres. A l’Adrià li sortien molt bé les notes piano, que vol dir tocar fluixet, cosa que en els instruments de vent és difícil, però d’un efecte molt bonic. L’Adrià va continuar estudiant el clarinet fins que va acabar el grau professional. Com que al mateix temps va acabar el batxillerat, va arribar l’hora de la gran decisió: la música o els animals? Doncs l’Adrià es va decidir pels animals i va emprendre la carrera de Veterinària. Però no us penseu pas que per això va abandonar la seva passió per la música. Uns antics companys d’estudis li van oferir de tocar a un quintet clàssic de vent: eren dues flautes, un oboè i un fagot, i el clarinet va completar el conjunt. A més, l’Adrià va continuar participant en sessions de jazz, i sempre tocava una estona la bateria i una estona el clarinet.

L’Adrià tenia tres gossets, que es deien Elsa, Sigfrid i Teseu. Quan havia d’anar de concert, deixava els gossos al seu avi, perquè també li agradaven molt. L’avi estava molt content de tenir els gossos de l’Adrià aquelles estones. Sortia a fer fúting amb ells i, quan l’Adrià els anava a recollir, estaven rebentats de cansament i no es movien fins a l’endemà. Amb el temps, l’Adrià es va convertir en un veterinari molt bo, especialitzat en malalties respiratòries d’ocells rapinyaires i de crustacis d’aigua dolça. Però l’habilitat que li va donar més fama va ser tractar iguanes i llangardaixos amb depressió fent-los sessions de musicoteràpia amb el seu clarinet. Hauríeu hagut de veure com n’estaven de contents tots aquests rèptils, abans plorosos, quan acabaven una tanda de tractament. I és que, quan una criatura té talent musical, no se sap mai en què acabarà aplicant-lo.

ALAS DE COLIBRÍ

Autor: David Padrón Rivas Il·lustradors: Alumnat de quart l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Había una vez una niña que siempre quiso aprender a volar como un colibrí. Ese pensamiento se le fue anidando en su corazón de tanto oír a su abuela leerle, cada noche antes de dormir, los interesantes relatos sobre lo maravillosamente mágicos que son los colibríes. De ese habitual encuentro nocturno con su abuela, la niña aprendió muchas cosas de ellos. Aprendió que el nombre colibrí o zunzún viene del hecho de que estas bellas aves emiten un zumbido con sus alas cuando están en movimiento. Aprendió que los colibríes son la más pequeña de todas las especies de aves en el mundo y que sus polluelos son del tamaño de una moneda. Aprendió que, aunque el colibrí no tiene la capacidad de oler, parecen ser atraídos por los colores de las plantas y las flores y que el rojo es el color dominante por el se sienten atraídos. Aprendió que el colibrí es la única especie de ave que tiene la capacidad de volar en todas las direcciones: son capaces de volar hacia atrás, hacia adelante, de arriba hacia abajo y al revés.

Aprendió que, de todas las especies de aves, los colibríes son los que tienen el cerebro más grande, en comparación con su cuerpo. Aprendió que todos los tipos de colibríes viven en América del Norte o América de Sur y que algunos viven en Alaska, el lugar más frío para ellos, siendo Chile el sitio de clima más cálido en el que se encuentran.

Aprendió que a veces se encuentran durmiendo boca a bajo en los árboles. La niña disfrutaba tanto los cuentos que su abuela le leía, que siempre se quedaba dormida. Una de esas tantas noches la niña tuvo un hermoso sueño. Soñó que su abuela y ella habían hecho dos pares de alas para que ambas pudieran volar como los colibríes y elevarse hasta el infinito cielo azul. En medio de la emoción del sueño, la niña observó que las alas eran una flor, que además tenía una existencia de tan solo un día, al final del cual su vida cesaba. Esa flor atrajo a un colibrí, quien se sumó al viaje que habrían de emprender la niña y su abuelita. En el sueño también la niña recordó que justamente al día siguiente debía entregar a su maestra un cuento. No obstante, estos detalles dejaron de interesarle, tal era su emoción por la maravillosa aventura que estaba a punto de vivir al lado de su abuelita. En efecto, ellas dos junto con el colibrí, que decidió acompañarlas atraído por el néctar de la flor que ella habían decidido usar como alas, emprendieron el más divertido viaje que ser humano alguno pueda disfrutar.

Así pues, en pleno sueño y con sus alas de colibríes casi mágicas, disfrutaron plenamente las veinticuatro horas del día. Desde el aire, vieron todos los océanos, mares y ríos del Universo. Disfrutaron también la vista de las montañas más altas y hermosas. Aprovecharon para observar las ciudades mas grandes del mundo con sus rascacielos y edificios enormes, así como los pueblos y aldeas más pequeñas y pintorescas del globo terráqueo. En su recorrido pudieron apreciar los encantos y misterios del Sol y la Luna, y contemplar el paso de las cuatro estaciones del año: primavera, verano otoño e invierno, así como todos los arco-iris que hallaron a su paso. De este sueño tan bonito, la niña aprendió a volar como lo hace un colibrí. Aprendió también que los colibríes son como ángeles protectores de los niños. Y que las abuelas son como colibríes: capturan el néctar de las flores para besar y acariciar a sus nietas cuando están con ellas y luego alzan el vuelo hacia el infinito para desde el cielo cuidarlas y protegerlas. Por eso, su abuela, ahora desde el cielo, le continúa susurrando hermosos y delicados cuentos sobre esos maravillosos animales que son los colibríes.

LA MEVA PRIMERA REDACCIÓ

Autor: Mª Rosa Vinzia Uriach Il·lustradors: Alumant de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Em dic Lluc, tinc nou anys i estic a quart de primària. Quan tenia sis anys i anava a primer, molts dels meus companys ja sabien llegir i escriure, a mi em costava una mica i m’havien d’ajudar a casa i a l’escola. Un dia, la mestra ens va dir que ja estàvem preparats per fer la nostra primera redacció; i que la féssim sobre algú que coneguéssim bé. Els meus companys van escollir els seus pares, tiets, germans... Jo que tenia molta por de no saber fer-ho bé vaig triar la meva iaia i li vaig fer moltes preguntes. Em va costar molt però em vaig esforçar i la mama i la iaia em van ajudar una mica. A final, crec que em va sortir bastant bé. Li vaig posar de títol “La iaia Joana”. Avui he trobat aquesta redacció, que la mare guarda com un tresor, i m’he posat a llegir-lo. Diu així. Va néixer a casa, a Barcelona. Recordo que això em va cridar molt l’atenció, jo creia que els nens els portaven sempre als hospitals, com a mi i als meus amics . Ara ja sé més coses i que els nens neixen de les mares.

També em va agradar saber, que va néixer a Barcelona, com jo. La cinquena de set germans. Uf! Quants germans... jo no m’imagino com seria compartir-ho tot amb sis germans, només tinc una germana i ens barallem molt sovint, però també seria divertit poder jugar amb tots ells, la veritat és que no ho sé! La iaia em van dir que ara els pares ja no tenien tants fills, que les famílies havien canviat... bé, això, encara no ho entenc del tot! Va anar a una escola de monges, només nenes, anava sis dies a la setmana, portava uniforme. La iaia em va explicar com era la seva escola, on passava moltes hores, sols nenes i no podien parlar entre elles ni al pati, què avorrit!. La veritat és que no ho entenc. Em va ensenyar la seva foto amb l’uniforme i... semblava un escarabat!.

Jo estic molt content amb la meva escola, on anem nens i nenes junts i ens ho passem molt bé, aprenem molt però també juguem i acabem aviat per poder fer les extra-escolars, futbol, teatre.... Les mestres parlaven en castellà perquè no es podia parlar català. Diu la iaia que quan va néixer , manava un senyor que no estimava als catalans i que no els deixava parlar ni aprendre en la seva llengua, i per això ella va fer tots els estudis en castellà encara que a casa parlava en català, i que va aprendre’l a escriure ja de gran, quan aquest senyor ja no hi era, i que li sap greu no fer-ho del tot bé. A mi això em costa molt d’entendre, la iaia diu que hem aconseguit moltes coses , però no totes, per això jo he sortit al carrer amb la meva família a les dues últimes Diades, perquè ens deixin ser nosaltres, i va ser molt divertit!.

La iaia ha tingut tres filles i treballava a l’hospital on vaig néixer. Si, són la mare i les meves dues tietes. Em fa molta il·lusió que la iaia m’expliqui que em va veure néixer i que em va posar la meva primera robeta. La iaia em fa de “cangur” i ens parla en anglès. La iaia està jubilada, això vol dir que ja no treballa i que li paguen com si ho fes perquè ja és velleta. Per això ens cuida quan la mare no pot i ens parla en anglès perquè ella el va aprendre de jove i diu que l’anglès és molt important per anar pel món. Té un periquito que es diu Ona. Bé, ara ja no el té... un dia, a l’estiu va obrir la porta de la gàbia i es va escapar. L’àvia em va dir que se’n va anar amb els seus companys. Ara té una peixera gran amb peixos, i el que té més colors li ha posat el meu nom. Té una casa amb piscina a Sant Salvador. A l’estiu hi anem i m’ho passo molt bé. Tinc molts amics, i hi ha que són d’altres llocs i no entenen el català. Aleshores parlem en castellà o anglès. Cap problema!. Aquest any farà 70 anys. Bé, ara ja en farà 73 i jo 10. Cada any es fa més velleta i jo més gran. He llegit amb molt d’orgull la meva primera redacció en català, i ara també les faig en castellà i aviat les faré en anglès. De les coses que m’ha explicat la meva iaia hi ha que les vaig entendre, altres no del tot però em considero molt afortunat per haver pogut escriure la meva primera redacció en la meva llengua ja que ella no ho va poder fer i desitjo que els nens i les nenes que vinguin darrera meu ho puguin fer.

UN ESTIU INOLVIDABLE

Autor: Anna Berghänel Viñas Il·lustradors: Alumant de quart de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Hi havia una vegada una senyora vídua que tenia 4 fills. El Joan Manel, el Víctor, el Marcos i el Sergi. Era l’any 1.968 i van anar a passar les vacances d’estiu a Àustria, per poder aprendre i millorar l’alemany. Van preparar les maletes i molt menjar i amb un fantàstic dos cavalls de color gris van anar cap al Tirol on havien llogat una habitació dins d’una casa de pagès al mig de les muntanyes. Durant el camí van parar per fer nit en un càmping, van muntar una tenda de campanya i es van posar a dormir. A mitja nit van sentir un soroll molt fort que els va despertar a tots. El germà gran va sortir a veure que havia passat i en tornar els va explicar que un cotxe que corria massa, havia xocat contra un fanal i l’havia tirat a terra però per sort no havia pres mal ningú. Més tranquils es van adormir. El matí al despertar, van voler anar tots a veure al lloc de l’accident i quina sorpresa…Tot estava arreglat com si no hagués passat res. Fins i tot havien posat un fanal nou.

Al cap de dos dies van arribar al lloc. Estaven molt contents perquè els amos de la casa tenien sis fills i per tant tindrien molts nens per jugar i practicar l’alemany. Sempre tenien el dia molt ocupat perquè ajudaven als nens de la casa de pagès: al matí havien de donar menjar als conills i cada vespre empaitaven a les vaques que estaven menjant pels Prats perquè baixessin cap a l’estable per poder-les munyir. Després al mig dia sempre s’enduien entrepans i anaven d’excursió fins a un llac, i veien els preciosos paisatges plens d’arbres i muntanyes. Un dia van allargar l’excursió perquè es van entretenir collint unes flors blaves típiques dels Alps i no es van adonar que se’ls feia fosc. Per sort podien tornar amb un telecabina que baixava directe a la casa, però com era l’ últim que funcionava aquell dia i anava molt ple no es van adonar que havien perdut un dels nens, el Víctor. On estava? S’havia perdut? Tots van començar a cridar, i tots els amics de la casa els van ajudar buscar-lo perquè no sabien on era. De sobte van sentir una veu fluixeta des de dalt de la muntanya, era ell ! No estava perdut sinó que s’havia quedat a dalt. Així tots cridant el van anar guiant i li van anar indicant el camí perquè anés baixant a poc a poc a través de la foscor, perquè ell no portava cap llanterna. Un altre dia, al aixecar-se al matí i es van trobar tot el paisatge blanc perquè durant la nit havia caigut una gran nevada.Van poder fer ninots de neu i jugar amb trineus, tot i que era ple mes d’agost. Les vacances ja s’estaven acabant i faltaven pocs dies perquè tornés a començar l’escola. Havien de tornar cap a Barcelona. Amb tantes experiències i aventures, tindrien moltes coses per explicar d’aquell estiu inoblidable a Àustria, tantes com jo ara li he explicat i he compartit amb la meva estimada besnéta.

UNA NUEVA OPORTUNIDAD

Autor: Residencia Sanitas Residencial Les Corts Il·lustradors: Alumnat de cinquè de l’escola Ausiàs March Tutora: Carme Riera

A continuación vais a conocer el sentido de la amistad y lo bonito que es dar una nueva oportunidad a las personas, sin tener en cuenta su físico y su lugar de procedencia. Y todo gracias a un gato… Es el año 1940 y estamos en la ciudad de Barcelona. En un colegio del barrio de les Corts, entra una alumna nueva. Su nombre es Alicia y viene de un pueblo de Andalucía. Tiene 10 años, morena, va vestida con un vestido blanco con florecitas y peinada con dos trenzas. Sus nuevos compañeros de clase no la reciben muy bien, ya que se ríen de ella por su acento andaluz. Pero uno de ellos no se ríe, se trata de Eduard; un niño vestido con un peto azul, que al igual que Alicia se ríen de él por ser pelirrojo y tener la cara llena de pecas. Alicia y Eduard se hacen amigos.

Un día el colegio se va de excursión al Parque de Atracciones del Tibidabo. Alicia y Eduard, como siempre, van distanciados del resto del grupo. Cuando llegan al parque se encuentran un gato atigrado y con una manchita alrededor del ojo. Ambos juegan con este, mientras sus compañeros los observaban. Estos quieren jugar también con el gato, se acercan a Eduard y Alicia y les piden disculpas por su comportamiento y les piden una nueva oportunidad, estos aceptan y todos los niños disfrutan del parque y jugando con el gato, que entre todos deciden llamarlo Panchito. Cuando llegan al colegio, los niños tienen un nuevo compañero, el gato

Panchito. Este como muestra de agradecimiento caza ratones y los deja en la mesa de la maestra. Una tarde desaparece Panchito, los niños están muy tristes. Lo buscan por todo el barrio, pero no lo encuentran. Cuando lo daban por perdido aparece Panchito en el del colegio con una gatita, y esta está embarazada. Los niños deciden quedarse con la gata y la llaman Blanquita. Al cabo de dos meses nacieron los gatitos. La profesora decidió colocar una casita en el patio para la familia de gatos. De esta manera estarían todos juntos, y los niños podrían jugar con ellos. Colorín colorado, este cuento se ha acabado.

UN SOMNI, UNA REALITAT

Autor: Sanitas Residencial Les Corts Il·lustradors: Alumant de cinquè de l’escola Barcelona Tutora: Fina Romero

En Manel va néixer a la Seu d’Urgell. Sempre va ser un noi molt implicat en el seu poble. Li agradava sortir amb els seus amics i tots els veïns els coneixien per les seves trapelleries. La seva amistat es va anar reafirmant amb el temps; amb en Carles feien un bon equip per practicar diferents esports, amb en Lluís jugaven a escacs molt sovint i amb la Mª José sortien a fer passejos pel parc de l’oreneta agafats de la mà. Quan el F.C. Barcelona es va posar en contacte amb els seus pares per fer una prova d’accés no s’ho podia pas creure. El somni de la seva vida es feia realitat. Sempre havia volgut marcat el gol definitiu en una final històrica. L’entrenador va ser molt exigent durant la primera entrevista, encara que la valoració final va ser positiva. Amb les proves físiques va deixar a part de l’equip directiu amb la boca oberta. El 25 d’Agost es va convertir en un dia assenyalat a la seva agenda, començava la seva pròpia història al club, però abans hauria d’acomiadar-se dels seus amics per una temporada. En Carles li demanava un autògraf, en Lluís li preguntava que amb qui jugaria ara i la Mª José li deia que l’esperaria mentre li queia una llàgrima.

Les primeres setmanes a la masia es van fer molt dures sense els seus amics, però aviat va conèixer en Pelayo, un noi ben eixerit de Salinas, un poble d’Astúries, i a en Pedro, que va deixar Andalusia per endinsar-se en aquesta nova aventura. Junts feien més amenes les feixugues classes de matemàtiques d’en Ricardo, encara que al final es va convertir en l’assignatura preferida del nostre protagonista. Cada quinze dies, l’equip jugava a casa i els amics d’en Manel no fallaven a la cita, on l’animaven amb totes les seves forces, celebrant les victòries i recolzant-lo a les derrotes. Després anaven a casa d’en Carles on posaven música i ballaven a ritme de música pop, però la última cançó sempre era una balada que aprofitava per ballar amb la Mª José. De mica en mica, en Manel es va convertir en un jugador de gran èxit. No només va triomfar en el món del futbol, la vida personal també li va somriure. Va saber cuidar dels seus amics des d’un principi, no deixant-se emportar per la fama que envolta a les grans estrelles. Tot el seu esforç va donar els seus fruits, perquè va poder fer realitat els seus somnis. La Mª José va saber estar al seu costat i van formar una família.

LA MEVA OVELLETA

Autor: Josefa Osana del Pueblo Il·lustradors: Alumnat de tercer de l’escola pau Romeva Tutora: Sònia Bajoz

Hi havia una vegada una nena que vivia en el camp, en una caseta voltada d’un extens prat que canviava de color a cada canvi d’estació de l’any: verd, groc, vermell i blanc. La nena tenia com a amiga una ovella TESA blanca com la neu. Les dues eren inseparables, jugaven, ballaven, menjaven, cantaven, miraven la tele, etc. tot, tot ho feien juntes. El que els hi agradava més era passejar pel bosc i recollir bolets, herbes aromàtiques i córrer entre els arbres. Els animals del bosc quan el veien passejar tan contentes i alegres sentien enveja, sobretot el llop POLL que quan les veía no podia evitar que els ulls li sortissin de les òrbites i de que la saliva se li escapés de la boca. En llop POLL volia demanar a la PEPA i a l’ovella de jugar junts però no sabia com fer-ho per què sabia que els hi faria por. Es sentia trist per què pel seu mal geni i per les dents afilades ningú no volia esta amb ell. Un dia que es trobaven les dos en el bosc, com de costum, l’ovella es va posar nerviosa i inquieta, li tremolaven les cames i no sabia per què… fins que d’un salt va aparèixer el llop POLL. L’ovella TESA es va amagar darrere de la seva amiga, estava aterrada, estava segura que en llop POLL, se la volia menjar. La nena PEPA, al veure la seva amiga atemorida va dir-li al llop: llop POLL, m’he fixat amb tu quan passegem pel bosc i m’agrada com corres. M’agradaria jugar junts però ets massa malhumorat i no pares de “maullar”. El llop es quedà sorprès, esperava que la PEPA i la TESA marxessin corrent de por i en canvi li van oferir per jugar. En POLL, li va dir a la PEPA que tenia raó i que no li agradava estar tot el dia enfadat i a partir d’aquell moment somriuria als altres animals i els hi faria bromes i així poder compartir jocs amb la PEPA, la TESA i els altres animals del bosc. A partir d’aquell dia en POLL no es va sentir més sol i trist.

Organització:

Participació: Escola Les Corts, Escola Lavínia, Escola Pau Romeva, Escola Barcelona, Escola Santa Teresa Lisieux, Escola Ausiàs March, Centre de dia Aviparc, Sanitas Residencial Les Corts, Residència Les Corts.