FORMATGE
F lor, triangle i quadrat O també pot ser ratllat. R ocafort els hi agrada als ratolins. M ’encanta com són de fins! A rrodonit, tendre o ben sec. T ambé calent o fos. G elat,encara mai l’he tastat. E m crida només amb l’olor i sé que estarà molt bo!
Categoria A Autora : Maria Escoda Escola Barcelona
Algú que m’ estimo
Una persona que m’estimo molt és el meu germà. Amb ell faig moltes coses interessants, com anar al parc.... Amb ell em sento molt bé perquè és l’únic que em comprèn, sé que el molesto una mica però en el fons sé que m’estima molt i jo més que molt, moltíssim. M’agrada molt la seva actitud, té un problema al cap, però això no impedeix que l’estimi molt. Quan se’n va a la seva escola, que és educativa, el trobo a faltar molt. La meva mare, quan jo faig alguna “trastada” li dona la culpa a ell, però jo li dic : - He sigut jo, mare I em dona la culpa a mi. És la persona que més, més, més m’estimo.
Categoria A Autor : Biel Valldosera Escola Duran i Bas
Sentiments
Nit freda, lluna eterna, amb una capa de seda i a la llunyania la mar serena.
Estic tranquil·la tocant la sorra, contemplant la vila que el sol enyora.
M’apropo a les cases blanques i veig el cel brillant, voldria obrir les tanques i arribar fins a tu plorant.
Dedicat a la meva àvia.
Categoria B Autor : Ona Canales Escola Thau
El nen pometa
Hi havia una vegada un país molt llunyà un arbre que feia la millor melmelada del món i tothom anava allà a comprar-ne. La família Pometa, que vivia dins l’arbre i era la que s’encarregava de fer la melmelada, era molt feliç perquè treballaven tots junts en aquell fantàstic i bonic projecte. Un dia el nen Pometa va dir a la seva família que volia sortir de l’arbre i anar a conèixer món. El seu avi molt trist, li va dir que sense ell la melmelada no sortiria tan bona, ja que l’èxit d’aquella melmelada era el fet de treballar la família unida. Però el nen pometa, ferm a la seva decisió, va fer la motxilla, va agafar un tren i se’n va anar rumb al país de la Macedònia, sense fer cas a les paraules del seu avi. Un cop va arribar al país de la Macedònia, el nen va quedar bocabadat del “caos” que allà hi havia! Maduixes barrejades amb peres, cireres barrejades amb taronges… No entenia res! Poc a poc va anar fent amics, el nen Gínjol i la nena Pruna es van convertir en els seus millors amics. Però a mesura que anaven passant els dies i després de les emocions viscudes els primers dies, el nen Pometa es va adonar que al país de la Macedònia s’hi estava bé per passar-hi uns dies però no per viure-hi sempre… Allà tothom anava a la seva, sense un bon projecte entre mans, sense activitats en família, sense que ningú es preocupés per ningú… Començava a trobar a faltar la seva família… Aquella mateixa nit, el nen Pometa va rebre una trucada del seu avi que li demanava que tornés, perquè el trobaven a faltar i perquè des que ell no hi era, la gent deia que la melmelada no estava tan dolça. Aquella trucada va ser l’excusa perfecta perquè el nen Pometa fes ràpidament la seva motxilla i tornés corrents a casa seva, amb la seva família, dins d’aquell arbre màgic del que sortia una fabulosa melmelada! Perquè el caliu familiar és el millor per ser feliç! Us estareu preguntant, que què va passar amb els seus millors amics, el nen Gínjol i la nena Pruna? Doncs que també van marxar als seus respectius països, per estar junt amb
les seves famílies. I cada mes d’agost, els tres amics es reunien al país de la Macedònia per passar junts les vacances! Així que, d’aquesta manera tan feliç acaba aquesta història tan gentil!
Categoria B Autora : Claudia Morón Escola Loreto Abat Oliba
El monstre sota el llit
Quan et sents deprimit i no vols parlar amb ningú, no busquis companyia estigues sol i tot tindrà sentit.
Però dins de la fosca de l’habitació què ocupa la meva imaginació ? Doncs que hi ha un monstre sota el llit que sortirà i farà un crit.
Serà verd amb taques grogues ? Tindrà ullals ben punxeguts ? Una gran tremolor m’acapara, i m’inquieta estar assegut.
Armant-me de valor miro sota el llit, veig que no hi ha res i respiro més tranquil.
Però se sent un rugit esglaiador i m’amago sota el llençol, estic ben espaordit i se’n va tot el valor.
Això d’on ha sortit ? Res hi havia sota el llit,
miro cap a l’armari i arriba un nou neguit.
Em planto davant del moble i poc a poc obro la porta, uns grans braços m’abracen i això, em reconforta.
Quan tries una amistat ho fas de forma intel·ligent, i acabo pensant tot monstre ha de ser dolent ?
Categoria C Autora : Paula Pérez Escola Santa Teresa de Lisieux
Assassinat a Letròpolis
Letròpolis és una tranquil·la ciutat on mai no hi passa res. Tots els seus habitants viuen feliços i en pau. Com hauràs imaginat, els ciutadans de Letròpolis són les lletres de l'abecedari. Estan organitzades per barriades i dins de cada barriada hi viuen la lletra majúscula i les seves minúscules. Curiosament, les vocals són al centre de la ciutat i és on hi ha més comerç i serveis. Però com a tot arreu, tenen les seves enveges i conflictes. Tot just aquest dilluns ha passat una cosa horrible, que no us podeu imaginar i que encara tremolo quan hi penso. Vaig a fer-vos cinc cèntims de com ha començat tot. Era un dia força ennuvolat, semblava que anava a ploure. Però la lletra jota, com cada dia, va sortir a passejar. Tenia el mal costum de riure’s de tothom, però sobretot tenia debilitat per les lletres H, K, W, X i Z, les “raretes”, com solia anomenar-les. A la H li deia: “Què m'has dit?, no t'he sentit!”; a la K: “Kikiriki fa de bon matí!”; a la W: “Què fa la M cap per avall?”; a la X: “Xxxxxxxxxt! Calladeta!”; a la Z: “Zzzzzzzzz! Estic dormint!”. I així cada dia es burlava de totes elles. El grup de les “raretes” n'estava fart d’aquelles brometes i van quedar aquella mateixa nit davant de casa de la J. Al matí havien anat a la tenda d’objectes de broma a comprar 200g de “pols picapica” i a la pastisseria a encarregar les magdalenes preferides de la J per recollir-les a la tarda. Sabien de bona font que la J no anava al llit sense abans haver pres un got de llet amb dues magdalenes. El pla era perfecte, van injectar els “pols pica-pica” dins les magdalenes i van quedar a les nou davant de casa seva per donar-les-hi. Només pensar en la cara que posaria la J en donar la primera queixalada a la magdalena ja es cargolaven de riure. Queien quatre gotes, però això no les va aturar i a les nou en punt ja estaven trucant a la porta de la J. Van picar un munt de cops, però res de res, la J no donava senyals de vida. Van donar un cop sec a la porta i es va obrir. Nervioses van entrar en cerca de la J. ─Senyora J, senyora J! ─cridaven─. Li portem unes magdalenes! Les seves preferides! La porta de la seva habitació era mig oberta i hi havia algunes petjades d'aigua. Tremoloses, van decidir entrar totes juntes... I sorpresa, sorpresa, la senyora J estava
morta damunt del llit! De l'ensurt els va caure les magdalenes a terra, van sortir com una bala i un cop a casa van avisar la policia. A les deu en punt tota la brigada d’homicidis estava al lloc de l'assassinat. El forense va determinar que l’hora de la mort era entre les 8:00 i les 8:30 i es va iniciar una cerca exhaustiva de proves. El primer que van trobar va ser les magdalenes amb els “pols pica-pica” i ràpidament van anar a la pastisseria a preguntar qui les havia comprat. La dependenta recordava perfectament que havia estat el grup de “les raretes”. Totes elles van rebre una trucada del detectiu del cas per ser interrogades a comissaria. Cadascuna per separat va explicar la mateixa història, només volien fer una broma a la J. El detectiu les va creure, però per si de cas les va deixar sota vigilància, no podien sortir de la ciutat fins nova ordre. La investigació continuava endavant. Havien trobat una prova crucial. Com recordaràs, aquell dia plovia, i a l'habitació de la J hi havia unes taques d'aigua, però el que encara no saps és que el detectiu havia trobat diverses petjades a terra. Les cinc lletres van ser trucades de nou per anar a comissaria. Mentre la policia estava escorcollant les seves cases a la recerca de més proves. El detectiu, molt seriós, va dir: ─Senyora Z, vostè està lliure de tota sospita, ja pot marxar. La resta, acompanyinme. El detectiu tenia clar que l’assassí tenia dues cames. Ara només faltava comparar les petjades i que l'assassí confessés davant l’evidència de les proves. La K no podia ser, ja que les seves petjades no eren iguals i va poder marxar. La X va haver de caminar sobre un paper especial per poder comparar-les i passades unes hores va poder tornar a casa. Ja només quedaven la W i la H, les millors amigues. La W esperava amb serenitat el seu torn, però en canvi a la H l’espera l’estava consumint. La W ja estava pujant al paper especial quan la H va cridar: ─Espereu, ja no puc més. La culpabilitat m’està matant. Jo vaig matar la J per accident. Ja no aguantava més les seves burles i vaig anar a casa seva a parlar amb ella. Com estava plovent, portava un paraigua. Ella seguia rient-se de mi i no fent cas del que li deia. Amb la mala sort que vaig patinar i li vaig clavar el paraigua al pit. Tenia tanta por que vaig deixar el cos al llit i vaig marxar corrents cap a casa.
La H plorava desconsolada, ella no li volia fer cap mal, només volia que la deixés en pau. El detectiu va concloure que es tractava d'un homicidi involuntari i la pena seria molt suau. Per fortuna, només cal que bufi una mica de vent entre les branques i fullatge del bosc més proper a Letròpolis perquè, amb aquesta remor sorda, torni a aparèixer de nou la J que, de ben segur, no trigarà a dir “Què m'has dit?, no t'he sentit! Kikiriki fa de bon matí! Què fa la M cap per avall?...”.
Categoria C Autora : Gemma Toro Col·legi Pare Manyanet
CANVIS
Tanco el bagul, amb enyorança, dels jocs perduts, d’un temps que acomiado amb recança. Temps màgic, de rialles i il·lusions, de sentir-se el centre del món, sense preocupacions. Sento que perdo el passat, de llibertat i somnis, el meu petit món estimat.
Obro els ulls sense tristesa, als reptes futurs, d’un temps que espero amb incertesa. Temps intens, d’amics fidels, de sentir-se part del món, que espera, impacient, els meus anhels. Sento que visc el present, de canvis i paranys, amb el cor valent.
Categoria D Autora : Núria Moya IES Les Corts
TANCAT Aquella figura es trobava en una habitació fosca i humida, amb només un raig de llum que passava per una diminuta finestra. Ell estava ajagut a un racó d’aquelles quatre parets, i a l’altra banda, un plat amb escassa aigua. L’ésser tenia tot el cos ple de ferides amb sang, i mentrestant, estava amb els ulls tancats. Es veia que havia tingut uns dies difícils per ell, i pobre no s’ho mereixia. Van passar unes llargues hores quan, de sobte, dos homes alts i amples van entrar en aquella petita i trista habitació, a poc a poc la figura va obrir els ulls i aquells dos el portaven a empentes per un passadís estret i vell, on al final hi havia una gran claror i molt de soroll. En arribar al final, ell li va costar situar-se per tanta llum com rebien els seus ulls. Els dos senyors se’n van anar mentre ell mirava al voltant seu contemplant tota la gent que l’estava observant. De sobte a l’altra punta del gran terreny de sorra amb forma rodona va sortir un home vestit amb roba que enlluernava des de lluny. A la mà tenia un objecte amb una afilada punxa. L’home vestit amb roba enlluernant es va dirigir cap a la figura tot intentant clavar-li l’objecteamb punta afilada al cos. La corrida de bous havia començat. Jo, mentrestant, estava veient aquell infern des de la petita i estreta finestra que em permetia veure el mon exterior. Em repetia una i altra vegada què em passaria a mi, tenia molta por i a més, necessitava menjar el més aviat possible. Vaig decidir estirar-me en aquell terra fred i tranquil·litzar-me com abans millor. Però no hi havia manera, els renecs del bou em tenien massa inquiet. No vaig tardar molt a sentir crits i aplaudiments de la gent que estaven d’espectadors. Em vaig aixecar amb energia i el més ràpid possible vaig anar cap a la finestra per veure el per què de tot aquell soroll. Els meus ulls no s’ho creien, ell havia mort.
El meu pobre company estava estirat a la punta d’aquella esplanada de sorra mentre l’home que l’havia matat rebia aplaudiments de cada un dels presents en aquell moment. Vaig començar a pensar si a mi em passaria el mateix que aquell pobre bou, tenia por però alhora la ràbia em corria per tot el cos. No trobava normal que els humans tractessin d’aquella forma a animals sense cap culpa. Van passar pocs minuts quan novament dos homes alts i amples van entrar en aquella petita habitació. Sí, em tocava ara a mi afrontar el gran repte que hem suposava viure o morir, i cada cop més, la ràbia s’apoderava de la meva sang. Els homes m’empenyien pel trist passadís fins arribar a la gran esplanada on a un cantó es trobava el bou mort. Jo estava preocupat pensant si em quedaven pocs minuts de vida i, mentrestant, l’home amb roba enlluernadora s’estava apropant cada cop més a mi. No vaig aguantar més i les meves cames van començar a córrer cap a ell mentre posava les banyes en posició d’atac amb la intenció de no morir tan ràpid com els altres bous. Mentre jo estava concentrat a no rebre cops, el públic s’aixecava i aplaudia en tot moment. Van passar uns llargs minuts, massa per a la meva memòria, quan els dos personatges ens vam quedar quiets un davant de l’altre. Jo tenia el cos ferit i estava bastant marejat però volia guanyar i només pensava en sobreviure. L’home tenia la cama dreta amb una rascada provocada per les meves grans banyes i tenia cara d’esgotament. De sobte, vaig veure en els ulls d’aquell home admiració i respecte cap a alguna cosa que havia passat. Ell se’n va anar corrents cap a una reixa i va començar a parlar amb un home no gaire més alt que ell. S’estava rendint? Havia guanyat jo? No sabia què estava passant en aquell moment, jo només volia descansar com abans millor. Uns pocs minuts més tard l’home explicava alguna cosa al públic mentre la multitud aplaudia. Un grup de bous més petits que jo em van guiar per passadissos fins arribar per fi al lloc on jo recordava amb més felicitat, la petita granja on hi havia la meva gran família. Aquests són els fets que van canviar la direcció de la meva vida.
Categoria D Autora : Anna Càrceles IES Les Corts
Treball, dolor i solitud
La foscor encara regna sobre la llum. El fred em cicatritza les ferides de les mans. Dolor.
No sento res, la meva ànima ha fugit. Per què segueixo en aquest gèlid infern? Solitud.
Cada vegada estic més a prop. Puc veure la fàbrica dins la fosca boira. Dolor.
M’estan esperant, puc olorar-ho. Però no pas per ajudar-me. Solitud.
Arribo començo a treballar i parpellejo. No he dormit, em fan mal les parpelles. Dolor.
Escolto el soroll de la màquina de cosir.
Tic, tic, tic… Ella i jo. Tic, tic, tic… Solitud
Em punxo. Em miren. Segueixo. Em cou la ferida, m’aguanto. Dolor.
Ajuda? Per mi? No. Per què no? Ningú? Solitud.
La llum penetra la foscor i olora a nou dia. Per a mi, un dia més, amb olor a fum. Dolor.
Dóna’m una raó per ser discriminada? Ser una dona? Dolor i solitud.
Categoria E Autor : Édgar Pérez Escola Sant Ramon Nonat Sagrat Cor
El taller del pintor de la plaça Des de petits, jo i el meu germà, cada matí, a l’estiu ens llevàvem ben d’hora, ens posàvem els pantalons curts, una samarreta qualsevol i les sabatilles de platja, sense mirar-nos com quedava tot plegat i sortíem sense rentar-nos la cara, agafant en una mà una peça de fruita i una ampolla d’aigua amb l’altra. El sol es despertava fort i gairebé no deixava temps que sentíssim la suau brisa del mar. Tan aviat sortíem per la porta, començàvem a córrer carrer avall per arribar a la plaça i seure al nostre banc per veure aquell jove pintor, que a través dels seus esbossos, ens deixava entrar a la seva vida, al més íntim dels seus pensaments. Ell, a través del seus llapis era capaç d’expressar en cada moment com se sentia... s’allunyava del món i es perdia en els quadres en blanc que anava omplint por a poc... no eren gaire complexos els seus dibuixos, eren divertits, alegres i alhora contradictoris. Sabia expressar l’amor i la tendresa, però a la vegada era capaç de mostrar el seu jo més íntim. A nosaltres ens fascinava passar hores i hores observant... Quan arribàvem a casa, pujàvem a l’altell i intentàvem pintar de la mateixa manera que ell ho feia, sense pensar en ningú, ni en res, només en aquell jove pintor desconegut i que tant ens havia captivat. Jo me’n cansava ràpid, però el meu germà, envaït per aquells moments, s’hi podia estar hores. Mai no ensenyava els seus dibuixos, deia que eren massa simples i sense ànima. Al meu pare no li feia gaire gràcia que ens estiguéssim tot l’estiu mirant aquell jove, preferia que anéssim a banyar-nos a la platja, a jugar amb els nostres amics, els quals no entenien gaire bé aquell desfici que ens havia agafat. Ens feien burleta, tot dient-nos que la calor ens havia escalfat el cervell. A mesura que passaven els dies, vaig trobar altres entreniments, i poc a poc m’anava allunyant d’aquella connexió que tenia amb el meu germà i la pintura. Jo vaig anar fent la meva vida, però el meu germà es va quedar congelat en aquella plaça, no hi faltava cap dia. Cada matí, sense fer soroll quan marxava, anava direcció a la plaça i seia en el mateix banc, passant les hores... observant el jove pintor... aquell pintor desconegut. De sobte, un dia el meu germà va deixar d’anar a la plaça. Jo, coneixent-lo, vaig comentar-li que ningú li inflés el cap dient-li què havia de fer i què no, que fes el realment
volgués ell. Em va respondre amb un simple: “Ja faig el que vull”. No vaig voler donar-li més voltes i vam decidir anar a la platja, just aquell dia era lluna plena, qui s’ho volia perdre? Amb els anys, aquella fascinació va anar desapareixent. Els dos, en créixer, ocupàvem les nostres vides amb la rutina del dia a dia, amb les coses més elementals i potser no tan màgiques com abans. Jo feia classes a l’institut i el meu germà feia pràctiques de disseny gràfic en una Enginyeria. Des d’aquell dia de lluna plena, ja no havíem tornat a parlar més del jove de la plaça, ni tan sols sabíem si encara desplegava el seu cavallet de fusta al racó d’un lloc serè de la plaça. Un matí, gaudint d’un dia festiu, al meu germà se li va acudir tornar a anar-hi. I per què no? Què podia passar? El pitjor seria que ja no el trobéssim per allà. Vam agafar el tren a l’estació i al cap d’una hora ens plantàvem a la plaça. Era 30 de novembre... i no hi havia ningú. La cara de decepció del meu germà em va fer recordar l’entusiasme i la facilitat d’expressió d’aquells pinzells que havien desaparegut: em vaig adonar de l’enyorança que sentia recordant aquells moments. Després de perdre aquell jove, el meu germà es va tornar a tancar en ell, va tornar a recuperar aquells moments més íntims a l’altell. Un mes més tard, se’n va anar a fer una volta en cotxe i jo vaig aprofitar per pujar a dalt... vaig trobar uns esbossos dins d’una carpeta. Hi posava el meu nom. Dins hi havia tot ple de dibuixos, no podia creure que el meu germà pintés d’aquella manera. Aquella oceànica sensació que tenia en agafar els seus pinzells era realment fascinant. Em feia despertar tots els sentis de cop amb només mirar els càlids colors, aquelles imatges, aquelles línies... feien que noves sensacions despertessin dins meu. En aquell precís instant, la meva vida va fer un gir inesperat. Vaig agafar tots els dibuixos, esborranys i quadres en direcció a la galeria d’art més pròxima. Aquell talent havia de ser reconegut. -
Benvinguts a tots, gràcies per venir a la meva primera exposició. Vull donar gràcies a la meva germana gran per estar sempre al meu costat, per fer realitat els meus somnis i sobretot per cuidar-me de la millor manera que et poden arribar a cuidar. La meva germana per a mi és el coixí fres els dies d’estiu, aquell
glop d’aigua quan tens set, el meu altre jo, i la que sap tots els meus secrets sense explicar-los-hi. Aquella que sempre hi és. Així va ser com el meu germà va començar la seva carrera com a pintor. Van ser uns anys màgics per a ell. Quan va ser més gran va crear una escola de dibuix i allà deixava créixer la imaginació dels futurs artistes, com el nostre desaparegut pintor havia aconseguir fer amb ell.
Categoria E Autora : Paula Trias Maristes Sants-Les Corts
Rere les bombes No pretenc evocar-te a cada moment de la meva vida Si certament, no van ser més que paraules mai dites. Arquitectures d’un passat, constret pel rauc silenci de temps severs en què parlar estretia brides.
Com belar a qui no hi és i no s’oblida, si els teus ulls eren en mi la frenesia. Conspirant com dues ànimes enfervolides, fugint pels boscos tenebrosos de la lluita.
Recordo en va aquelles nits com dos escribes. Canons al vent, acords al buit, cançons prohibides. En terra eixorca gitant pàgines de coercits llibres que amb tinta negra i agonia recobríem.
Cursant les hores advertíem que envespria, quan ja els llumins ens encegaven les pupil·les, era el moment d’amagar els plans de la metzina i amb timidesa, estimar-te, rere el teu món prenent volada en la silenta nit d’espera que declina.
Tantes estades per poder dir-te el que sentia, tantes vegades vaig pensar que tu ho faries, que amb les mirades res podíem ja guardar-nos i ens desitjàvem,
intensament, com llors velers solcant la lluna a la deriva.
Però un vint de març tot desvetllant la matinada les nostres vides s’esvaïren en guspires. Ni cap remor ni cap finestra mal tancada ens prevenien que aquella calma era la trampa dels que aviat arremetrien.
Ressons i trons de veus estranyes encolerides, reventant portes, porticons, prestatgeries, els nacionals havien entrat a casa nostra, crits de metralla que de treva ens matarien.
Tu em vas dir que m’arraulís entre vitrines, que tu aplegaves els libels celant les pistes, però et derruïren impotent en la tempesta, i a trenc d’alba ja t’havia perdut per sempre.
Passats deu anys encara és ara que t’anhelo i em pregunto si ets tu, aquell que em mira amb melangia. Un suau oreig que del teu mar en mi desperta és el senyal que tu tampoc no te n’oblides.
Categoria F Autora : Gisela León Col·legi Pare Manyanet
Un altre diumenge Com cada diumenge al matí la Maragda esmorza un cafè amb llet i dues cullerades de sucre a la cafeteria de la cantonada. Aquesta setmana el seu cap l’ha tingut treballant hores extres per acabar el projecte de l’empresa i això la té esgotada, esgotada i farta. Si almenys li paguessin bé, si almenys li compensés la vida d’alguna altra manera. El cafè té massa aigua i el fred hivernal s’escola per la porta cada cop que un client nou entra. Així ha passat els matins de diumenge des de fa ja uns quants mesos i, malgrat el cansament i la fatiga, prova d’esmorzar amb ganes gaudint del seu ensopit cafè. No és un lloc massa acollidor, pensa. La paret groc canari i les cadires de fusta vella no són la novetat a l’industria decoradora precisament, sense comptar el tracte excessivament familiar de les noies que et serveixen l’esmorzar. Es clar que la Maragda va cada diumenge i tenen la seva cara molt vista però, vol dir això que en necessita de conversació? Probablement sí, rectifica. La deuen veure tan sola i avorrida que senten pena per ella. La noia que viu a l’edifici del carrer Espiral núm. 24 i que cada diumenge sense excepció s’asseu a la mateixa taula, amb el mateix cafè, amb la mateixa cara mústia. Ara bé, no penseu que està especialment trista o que té cap problema, res més lluny de la realitat. La Maragda està sana, té una feina estable, una família que l’adora, molts amics i, tot i que està cansada com tothom, se sent relativament satisfeta. Simplement s’asseu allà a la cafeteria i espera. Espera pacientment a què entri algú o alguna cosa. Una pregunta difícil de respondre seria què espera exactament. De vegades creu que espera un vent tan fort que la faci aixecar-se de la cadira, que tiri tota la cafeteria a terra, que la posi cap per avall i la sacsegi d’una banda a l’altra fins que caigui marejada al terra. De vegades no. De vegades només espera la suau brisa que acompanya un sol càlid, impossible en ple desembre, o el plugim fi que anuncia l’arribada de la primavera. Però la Maragda espera i espera, curosament i sense fer soroll, però no li passa pas res. Un home atrafegat entra a la cafeteria obrint la porta amb una gran empenta. Du les ulleres baixades fins la punta del nas i la jaqueta tota arrugada pel darrere fins i tot, si t’hi fixes, li pots veure una petita taca marró alineada amb un botó de la blanca camisa. La Maragda l’observa intrigada desitjant que li dirigeixi la paraula, que la miri enlluernat com si mai hagués vist res igual, com si ella fos la solució a tots els seus problemes. La seva mirada es clava en ell com una agulla de punxades intermitents. Malgrat això, ell no està per feina. -Un americà curt siusplau.- Demana ràpidament a la noia de la barra. La jove arruga el nas en veure-li la camisa i assenteix dirigint-se cap a la màquina. L’home s’asseu a un tamboret i espera. Nota alguna cosa estranya al clatell, com una mala vibració, i decideix rascar-se’l. La comunió de la seva filla és aquesta setmana i la Núria aprofita per evitar-lo el més que pot. Que si el vestit, que si el sopar amb la família, que si els regals, que si has de passejar el gos. Ja no el mira mentre dinen ni tampoc li planxa les camises. No li ha fet res perquè s’enfadi, no? Sempre l’ha tractat bé i li ha consentit les xorrades. Pel viatge de noces van anar a París a veure la Torre Eiffel, les catedrals i tot allò que tant agrada a les dones. El romanticisme, l’amor, els diners. Sobretot els hi agraden els diners, va decidir. Sense diners no hi ha viatge, ni anells, ni vestidets i molt menys amor i romanticisme. Mira els seus fills i la seva dona i tot en el que pot pensar és en el que s’està perdent, anys i anys de joventut perduda. Ell voldria fer més escapades, tornar a les discoteques on abans s’ho passava tant bé, estar-se amb els amics al bar. Fa anys que no es reuneixen la colla d’abans per beure o, perquè no dir-
ho, que no té una vetllada romàntica amb la seva senyora. Per primer cop es fixa en la taca de la camisa i pensa en què hauria de canviar-se, posar-se una mica decent. El cafè per fi arriba davant seu. Però perquè coi hauria de posar-se guapo eh? Es que hi ha algú a qui li interessi el més mínim com va ell? Per suposat no a la seva dona i encara menys a la noia dels cafès, a la que porta fent ullets unes dues setmanes i l’únic que fa es arrugar el nas disgustada. Es beu el cafè d’un glop, un de curt que li crema la gola. Demana el compte. La noia el cobra sense ni tan sols mirar-lo als ulls i li torna deu cèntims. L’home es mira la camisa per últim cop i s’aixeca pausadament. El seu camp de visió capta la Maragda en un racó però l’home no és conscient d’això perquè, en realitat, en aquests moments no és conscient de gaire cosa. Només pot veure la porta de l’establiment i sentir el fred que li recorre el cos en obrir-la. Demà vindrà amb una camisa neta, de marca, a veure si aconsegueix el seu número de telèfon. En una taula del fons hi ha dos amics prenent-se el cafè molt callats. Porten junts des d’ahir a les nou i no han dormit en tota la nit. Van quedar per sortir a fer una cervesa o dos si es donava el cas. Es coneixen gairebé de quan portaven bolquers i ho han compartit tot: les joguines, les esbroncades, les novies, els fracassos i ara el mal de cap. La ressaca els ennuvola els pensaments i prenen cafè per no caure rodons allà mateix. El Joan és alt i fort, imposa fins i tot als goril·les que vigilen les entrades de les discoteques. Té la cara angulosa, masculina i el seu cabell fosc despentinat contrasta amb uns ulls clars. Sempre s’ha rigut del Ramon, el Ramonet, el seu millor amic perquè li resulta molt divertit prendre-li el pèl. Ahir mateix el Ramonet va intentar entaular conversa amb una noia rossa que no li donava bola mentre ell es pixava de riure. El seu amic semblava un petit ratolí al seu costat amb els seus cabells castanys enrinxolats i embullats i les seves dents lleugerament sortides. El Joan se l’estimava, era un bon col·lega, sempre disposat a fer qualsevol cosa per ell, qualsevol bogeria. Porten sortint cada dissabte des de fa tres anys i, encara que li encanta fer-se uns riures amb en Ramonet, el Joan se sent una mica buit. Complirà vint-i-set anys al març i no ha aconseguit res a la vida. Treballa com a dependent en una botiga de barri perquè el seu tiet és amic del propietari, mai li ha durat un cotxe més de dos anys i les dones amb un mínim d’intel·ligència el repel·leixen com si fos un insecte. Amb els seus ulls coberts estratègicament amb unes ulleres de sol dirigeix la vista cap a la taula on està una dona sola. Sembla tenir uns trenta-tres o trenta- quatre anys i es beu el cafè a glops infinitament petits, com si volgués conservar aquella beguda per sempre. No és una bellesa però tampoc està malament: ulls grans i foscos, nas perfilat, boca petita, cabell llarg i sedós, estatura mitjana, vestimenta formal. Ell semblaria un vulgar paràsit al seu costat. Se la imagina amb el seu xicot passejant de la mà, veient una pel·lícula, fent l’amor cada nit. Ell mai no ha tingut res d’això, res estable que es sostingués en el temps, res madur ni calmat. Se sent cansat, l’alcohol ja no li afecta com quan era més jove i el que vol és aquella tranquil·litat que creu que sent un veritable adult, com si tot estigués sota control. És llavors, entre aquests pensaments i estant a punt d’ adormir-se mentre s’imagina despullada la dona sola de l’altre taula, quan se’n adona que el Ramonet li està fent senyes per marxar des de la barra. En Joan s’aixeca pesarós i passa pel costat sense gosar mirar-la, resignat, escoltant com el seu company de sortides li explica què farà si torna a veure a la rossa. La Maragda veu passar dos nois, probablement encara borratxos de la nit anterior, i sent veritable enveja. La vida dels joves és sempre tant interessant...Lliure de preocupacions o obligacions de cap mena. Caminar amb el cap ple de pardals i viure cada nit en els braços d’un desconegut. De sobte, s’acaba el cafè un glop i paga la beguda mentre es
reprèn a si mateixa. Mai tornarà a recuperar els anys perduts però tampoc aconseguirà pas res del que aspira tenir si no es comporta com l’adulta que hauria de ser. El rellotge que corona la paret groguenca de la cafeteria marca cada hora, cada minut i cada segon, tot el temps que passa igual per tots els clients sense distinció alguna. I així, la Maragda decideix que en totes aquestes coses ja hi pensarà demà.
Categoria F Autora : Marina Villalba IES Ausiàs March
Si Apol·lo i Dafne es veuen...
A vegades les coses van millor si tanques els ulls, et tapes les orelles i deixes la ment en blanc, em repeteixo per dins per tal d’aguantar l’angoixa i la sensació d’ofegament que les multituds i els espais atapeïts em provoquen. En aquests casos m'agrada escoltar la meva respiració; m'agrada buscar un silenci entre el caos, una foscor que m’il·lumini el camí o un encenedor que m'encengui el cigarret que tinc a la mà. Aixeco el cap i, a través de la finestra, contemplo el mateix detestable paisatge de sempre: el soroll dels cotxes que silencien els cants dels ocells, el asfalt que es menja la naturalesa, i jo que em menjo a mi mateix. De fet, estic escrivint això per no parlar amb mi mateix, per no parlar amb el més profund jo i que em porti al món dels vicis, el món gris embellit amb colors, un món ple d'edificis, però en ruïnes. Porto anys intentant ser feliç, i només veig odi, i que l'odi porta a més odi. Odio cada centímetre de vida, cada ésser viu que tingui poder de reproduir-se i convertir-se en més merda, en més vida, en més tristesa. Odio cadascun dels ocupants d’aquest autobús, cadascun dels vianants que transiten el carrer i cadascun dels conductors que premen el clàxon i contaminen acústicament l’aire que tots compartim, i cada cop que un automobilista prem l’infernal clàxon, em sembla que el cap m’acabarà explotant; el mal de cap està començant a ésser insuportable, m’oprimeix la front i el crani i m’impedeix pensar amb claredat. Porto tres anys en depressió i no tinc cura, ho intenten amb química i només m'entristeix més. Les avorrides visites als psicòlegs també m’afligeixen i amarguen el meu estat d’ànim; m’acaben de sumir en l’apatia que em tanca en mi mateix. Les seves absurdes preguntes em cansen, augmenten la meva indiferència i el tedi en el qual em trobo enfonsat. Començo a notar com se’m treuen les ganes de viure, es va diluint l’efecte de la felicitat sintètica de la qual depenc, començo a veure el gris un altre cop, el gris amagat entre tants colors imperceptibles. Abstret en els meus pensaments, quasi no me n’adono que he arribat al meu destí i que haig de baixar en aquesta parada del bus. Estic al mig de la ciutat, al mig del no res, la meva mirada es perd entre la gentada que transita el concorregut carrer: fixo la mirada en l’esquena de la senyora que camina
davant meu, clavant la vista en la seva jaqueta verda, com si aquesta anés a desvelarme algun obscur misteri, com si a partir de la contemplació de la vella tela de l’abric s’anessin a resoldre tots els meus dubtes i arribés a trobar allò que busco. En realitat miro sense mirar, sense veure. La meva mirada va molt més enllà, es perd molt més lluny, en el no res. Es perd endins, dins meu, es submergeix en les turbulentes i agitades aigües de la meva ment, intentant trobar quelcom que treure a la superfície, però sense aconseguir-ho, tot és inintel·ligible i difús a dins meu, no en trec res de clar. Porto tota la vida caminant sobre un fil i a mesura que baixa l'efecte, perdo l'equilibri, em sento un inestable. El fil de la vida només fa que créixer i no sé fins a on, però sé que estic a pocs metres de la carretera i els cotxes van el suficientment ràpids com per tallar el fil de cop. Noto com si el mar perdés el seu infinit, i començo a odiar cada part del meu pensament, els meus ulls, el que veig i el que sento. La força colossal, frenètica i apoteòsica d’aquest sentiment impacta en mi i em fa trontollar, per la qual cosa decideixo seure en un dels antiestètics bancs que adornen l’ambient urbà. He fet del dolor el meu millor amic, i de mi mateix el pitjor enemic. Però no sempre ha sigut així, no sempre he sigut així... Un dia m'estimava... Sí, algun dia m'he estimat, fins que em van dividir en dues parts, la vida em va dividir... Un dia em vaig atrevir a riure'm de la vida, em vaig creure invencible; em vaig riure perquè em vaig creure superior a la vida, als cicles aparentment inexorables de l’existència als quals tots els mortals estem sotmesos. Jo em vaig creure que podia desafiar a la vida i modificar aquests cicles, i me’n en vaig burlar, jugant amb la mort en vida. No coneixia el veritable significat de la vida, em sentia protegit pel no res, i ara em sento insignificant davant el tot, la meva única protecció és el meu cos, l’última capa abans d'arribar al meu esperit partit en dos; una part desconeguda i tant coneguda alhora, i l'altra més propera, però tant distant... I ara aquestes dues parts antagòniques estan enfrontades i no em deixen viure en pau, conceptes tals com tranquil·litat, assossec o concòrdia em semblen absolutament aliens a mi. Ara maleeixo el dia que em vaig atrevir a riure'm de la vida, ja que ella em va llençar una fletxa de plom al que més estimava, a la felicitat que encara tenia quan era un nen petit. En aquell moment, la meva vida va caure al buit, vaig notar un canvi, una llàgrima que queia, seguida d'una altra, i una altra, i una altra... Jo que acostumava a estar rialler
i ple a vessar de goig, em vaig trobar en una dimensió fins aleshores desconeguda per a mi, pensaments frenètics i exacerbats m’envaïen el cap i destruïen la meva identitat original. “Qui sóc?” em vaig haver de dir, “En qui m’he convertit?”, però no hi havia més resposta que el meu pensament, l'altre jo, l'altre part en què m'havien partit, i la resposta només em va deixar amb més preguntes irresolubles. El dia que em van partir, era un dia per conèixe’m, i això vaig fer; i va ser el meu gran error. La vida m'havia tirat una fletxa de plom al que més estimava, a la part feliç que encara tenia, i al trobar-se amb l'altra part de cara, i al ser la primera cosa que va veure, la va odiar, l’odia i l’odiarà. Un dia vaig ser Apol·lo i em vaig riure de la vida; ara estic condemnat a que la meva part més feliç m’odiï; Dafne... M'aixeco del banc, tanco els ulls i em tapo les orelles. Camino amb les cames sense cap destí. La ment en blanc. Ens veiem a l'altre costat de la vorera...
Categoria F Jan Amor IES Les Corts