Col路labora
Organitza
La pluja
Quan plou quin enrenou, cauen les gotes i em calço les botes.
Quan plou del cel cauen estels en forma de caramels.
Quan plou m’agrada amagar-me dins un ou.
Categoria A Joan Serra Bello Escola Solc
EL PEIX MULTICOLOR
Hi havia una vegada un peix multicolor que vivia al mar i que no tenia cap amic. Els seus companys pensaven que aquell garbuix de colors no era bonic. El peix estava trist i ningú li feia cas. Un dia va aparèixer un peix nou. De seguida es va posar a jugar amb el peix multicolor sense importar-li si tenia molts colors. Ho van passar tan i tan bé que els altres peixos van afegir-se al joc. Tots van entendre que per ser amics no cal que siguem iguals. I si aquest conte t’ha agradat ho sento molt però s’ha acabat
Categoria A Alba Olmedo Bellmunt Escola del Carme
A LA MEVA GERMANA No havia vist els teus ulls, però jo et volia quan vas néixer aquell dotze de juny quina alegria!!
Des d’aquell dia, ja no estic sola, gaudeixo de tu i de la teva companyia.
Em convides a jugar però he d’estudiar, llavors m’enfado, perquè els deures no acabo.
Dono gràcies per tenir-te al meu costat, ja que ets un àngel, que Deu ens ha donat. Categoria B Skareeyn Zambrano Álava Escola Les Corts
LA NEVERA MÀGICA
Fa uns quants anys em va passar una cosa que mai oblidaré. Estava dormint i vaig sentir un soroll que no sabia d’on venia. Em vaig aixecar i de puntetes, vaig caminar cap a la cuina, perquè em vaig adonar que el soroll provenia d’allà. Estava molt espantada, no em sentia ni les cames... molt a poc a poc vaig obrir la nevera i ... un plàtan em va saltar a tota la cara! Intentava tancar la nevera amb totes les meves forces, però no podia. De cop i volta vaig sentir una veueta que em deia: - Com et dius?- Era una llimona! Jo amb molta por li vaig dir : Aiiinaaaa. Em vaig anar calmant i vaig començar a treure totes les coses que s’estaven movent. No parava de preguntar-me com era possible que es pogués moure un all, un plàtan, una ceba... i els hi vaig preguntar; ells em van dir que eren màgics, que la meva nevera els havia donar uns poders per moure’s i parlar. Des d’aleshores, cada nit quan tots dormien jo m’aixecava i anava a la cuina, obria la nevera i em posava a parlar i a jugar amb totes les fruites i hortalisses. Un dia la mare va sentir que m’aixecava i em va preguntar què passava, li vaig dir que no li podia explicar perquè no em creuria, però després d’insistir vaig acabar explicant-li que la nostra nevera era màgica! Ella es va fer un fart de riure. Vaig agafar-la del braç i vam anar cap a la nevera... però la nevera no era la mateixa! La mare em va explicar que n’havia comprat una nova perquè s’havia espatllat. Des d’aquell dia mai he tornat a veure ni fruites, no hortalisses, ni res de res volant, ni xerrant. Però dins meu, cada dia, em pregunto on deu estar ara la nevera?
Categoria B Aina Gallardo Illa Col·legi Pare Manyanet
Petjades El mar, el terra, el cel, les petjades en la sorra són mel. Aquestes guarden molts records són l’interior de molts tresors. Un home està assegut a la platja i observa el seu passat aterrit i espantat. Té ganes de cridar, no pot. Té ganes de canviar-ho tot. Mira el seu futur, es vol renovar i les petjades que ha deixat fins ara, vol tornar a marcar. De cop es pregunta: -Per què mires el passat? -Per què mires el futur? Viu la vida, no et quedis curt. El mar, el terra, el cel, les petjades en la sorra són mel. Aquestes guarden molts records són l’interior de molts tresors. De cop s’aixeca, n’està segur vol viure la vida com ningú, vol marcar noves petjades per aquest món vol seguir els seus passos, tal com són.
Categoria C Marc Estrada Ballesteros Escola Lavínia
El calendari boig
Vet aquí un 7 d’octubre, d’un any del que ara no me’n recordo, en un poble petit, poc poblat i amb molts boscos i parcs naturals frondosos, anomenat Vallrocosa, va néixer un nen al que van anomenar Joan. En Joan era un nen alt, fort, simpàtic, sincer, amable i amorós. Tenia els cabells castanys, uns ulls blaus intensos i un nas rodonet amb pigues. Els seus mesos preferits eren el juny i el desembre. El juny ( estava claríssim ) perquè era el mes del seu sant i perquè era l’únic mes on podia fer el més li agradava, enlairar coets. El desembre li agradava perquè en aquest mes es celebraven les festes nadalenques. Quan arribaven aquests dos mesos, el protagonista de la història es passava el dia mirant el seu calendari preferit, el de la cuina. Encara que tenia mots calendaris per tota la casa, el que més li agradava era el de la cuina, li encantava passar l’estona observant els dibuixos o fotografies i pensar quina relació tenien amb el mes al que acompanyaven. Un dia, quan en Joan va arribar de l’escola, va dirigir-se cap a la seva habitació per fer els deures. Allà va trobar una nota de la seva mare, que deia: “Joan, vés a la cuina i agafa el berenar. L’entrepà està sobre la taula i el suc de taronja està dins la nevera. Petons, mare”. En Joan va fer el que la seva mare li deia a la nota i es va dirigir cap a la cuina. Quan va arribar, aprofità per mirar els seu estimat calendari, però quan ho va fer... va descobrir que els dies, els dies no estaven al seu lloc! L’1 s’ajuntava amb el 18 i formava el 118, un dia que no existia; el 2 pegava al zero, i el 31 donava classes. En Joan va intentar buscar a algú per a que li expliqués que estava passant, però ni els seus veïns ni el seu pare es trobaven allà en aquell moment. Al final va decidir buscar a en Ramon, el seu millor amic, un nen baixet i prim, molt escarransit. Era ingeniós, intel·ligent i sensat. Quan el va trobar li va explicar el que havia passat, que tots els dies, mesos i dates importants ( Nadal, Sant Joan, Sant Jordi, Quaresma, etc... ) s’estaven escapant. En Ramon el final de l’explicació no va dir res ja que s’havia quedat bocabadat i estava molt estranyat, però al final va decidir ajudar al seu amic. Quan van arribar a casa d’en Joan, començaren a fer una investigació per tot l’edifici per tal de trobar algun indici que els portés a esbrinar el que havia passat. Quan estaven dins l’habitació d’en Joan, van trobar un paper on deia: “ Si no trobeu en menys de 12 hores, els dies, els mesos i els dates desapareixeran i ningú les recordarà mai més; així que les vostres vides mai acabaran ni naixerà ningú més, per tant la vostra vida serà TERRIBLE. Recordeu, teniu 12 hores “. Després de llegir la nota els dos
nois van començar a buscar com bojos. Primer van mirar a la cuina on van trobar el 6 fent una sopa, el 8 a la nevera menjant un pastís, el 16 d’octubre cuinava un truita de patates mentre menjava una botifarra d’ou. Després van anar al menjador i van trobat al 4 mirant la tele i menjant crispetes al sofà i el 24 amagat dins el rellotge. Seguidament en Joan va decidir anar a l’habitació dels seus pares i en Ramon al lavabo. En Joan va trobar al febrer ajagut al llit, dormint, també va trobar als dies 1, 13 25 maquillant-se i posant-se les seves joies i per últim al 23 d’abril, que li oferia una rosa a la Barbie, mentre li recitava un poema. En Ramon va veure al juliol dutxant-se i cantant una cançó, al desembre rentant-se les dents i al 9 posant-se unes cremes. Quan ja creien que ho havien trobat tot, van veure una nata sobre la taula del menjador. Era de l'home misteriós i deia: “Pensareu que ja ho heu trobat tot, però no és així, encara falta el 14 de febrer, el dia dels enamorats. Si no el trobeu en menys d'una hora les parelles no tornaran a existir i l'amor s'extingirà a la Terra”. Tan aviat com van llegir la nota els dos amics van decidir que havien de demanar ajuda al poble. Ràpidament els nens van anar a buscar a l'alcalde de Vallrocosa, qui després d'escoltar l'explicació, espantat va acceptar oferir la seva ajuda. De seguida tot el poble començà la recerca, juntament amb la policia de la vall. Repartits en petits grups, van buscar per tots els indrets; als jardins de les cases del poble, a l'escola i finalment al parc , on hi havia un pont al que totes les parelles que visitaven la vall penjaven encadenats amb els seus noms per a que l'amor els hi durés per a sempre. Allà ajaguda sobre la gespa verda acabada de regar, es trobava la tant desitjada data, escampant amor a totes les persones que per allà passaven. Finalment, quan ja tenien la data, es van dirigir cap a la casa d'en Joan i allà van trobar una altra nota on deia. “Molt bé, ja ho heu aconseguit; ara poseu tots els dies, mesos i dates sobre el calendari i pronuncieu aquestes paraules: Elements del calendari poseu-vos tots al vostre lloc i poseu-vos d'acord”. Així ho van fer. Per fi ho van aconseguir, i tots van respirar tranquils. Fins aleshores no s'havien adonat de la importància que tenien les dates. Ara ja sabien que aquestes significaven molt més que un conjunt de xifres sobre el calendari. Categoria C Andrea Tomás Pulgarín Col·legi Pare Manyanet
SOMNI DE VENT
Camí sobrevalorat per teles bordades Vigilat pels ulls de pedres forcades. El vent va entelant les sabates trencades Del viatger solitari de penes marcades. Jo sóc un d’ells de cor oblidat Sense ganes de viure, ànim desesperat. Ara camino, ja fa tres dies I les llàgrimes d’esperança es fan melodia. Podré seguir endavant, de sobte s’escriuen en mi. Trobaré aquell lloc que és el meu destí. Ànima durant el dia, sospir al matí, Perdre esperança ja no em produeix el sentir.
Joia pensativa que reclamo el meu estar, Com el peix que vol volar un dia de mala mar. Avui aquest peix no podrà nedar, Sinó que l’atracció de la voluntat el farà volar. La meva soledat en aquest camí clandestí. Però amb bona cara, sempre que sigui així. Un dia ja no hi seré, no podré seguir. Els astres, les estrelles dibuixaran un nou camí. Caminaré sempre endavant; Peregrí, clandestí, descobridor, savi i vianant. Camí sobrevalorat per teles bordades, Vigilat pels ulls de pedres forcades.
Categoria D Abel Rodríguez Gutiérrez Maristes Sants –Les Corts
UNA ÀNIMA PER A CADA COS
Benvingut a la sala de control corporal. Enhorabona, s’ha guanyat un cos, és una ànima afortunada. En aquest curs se li facilitarà la informació dels controls corporals. Bé, no s’espanti, li explicaré. Entri a la sala, no tingui por, és la sala A.S (Aplicació dels sentiments) aquí aprendrà a utilitzar els sentiments que estan dividits en 3 grups: Els destructius, els constructius i els neutres. No! No accioni la ira sisplau, no és bona idea, ja veig que hi té traça. Bé, ha d’insertar la informació primordial, els gustos, les afeccions, etc. Doni-li a ACCEPTAR, exacte! Aixequi’s, anirem a una altre sala, la F.E (Faceta exterior) aquí esculli el que més li agradi: Seriós, divertit, cliqui ENTER, així. Ja té configurat el cos, enhorabona. D’aquí sis dies naixerà, que li vagi bé!
Categoria D Carmen Mesas Vaz Col·legi Sant Ramon Nonat
OSSARI
li dóna voltes el cap
Clav(a) i (re)cula g a f a d a
sobre la in ci pi ent co lum na
per les
no ho mereix ningú !
mans embrigat (pel vi s)ens domini [Ka]
és?
f e m h o r r o r s i c p r l i o t r s s
No pot tocar
de peus a terra
m’ ha deixat, que m’ha deixat però on
Categoria E Bernat Bellet Navarro Institut Joan Boscà
SANG VESSADA Sé que només aquells que han deixat de fer-ho diuen que va ser un somni allò que un dia els va fer volar més enllà de les seves pròpies esperances. Però si m’haguessin explicat abans que els desitjos i les il·lusions poden esvair-se com anhels al despertar quan la crua realitat no és res més que l’única opció, de ben segur que mai hauria intentat somiar. I és per això que intento, per més que la por m’arrenqui a sotragades fortes esglais de dolor, intentar recordar i veure el que un dia em va fer somiar. És tan bonic recordar, tan real, que saben dolços els bons records i amargs com nafra a la pell les pors que d’ells en sorgeixen. Tots tenim un record guardat al fons de l’ànima sota el candau més fort que pot existir: el silenci. I és el silenci el que ens va viure’l una vegada i un altre, cada cop que tanquem els ulls i decidim somiar aquest moment inesborrable, un instant de nosaltres que forma el més profund del que som. Per a mi aquest instant és un simple somriure. L’últim somriure que em va dedicar la seva cara pàl·lida. Ningú hagués dit mai que un somriure aliè pogués fer tan feliç, no? Però són aquests moments els que defineixen la nostra història. La primera vegada que la vaig veure era de nit. No sabria dir si plorava o si els seus ulls em van semblar humits a la brillantor de la fosca. La vaig veure reflectida en un simple bassal de pluja. I només va caldre un bassal per fer-me veure que ella era el meu únic anhel. Perquè és quan coneixes algú que veritablement t’omple quan només amb contemplar-lo et satisfàs, sabent que de la seva pròpia felicitat en sorgeix la teva. Un altre cop al ronyó fa que em desperti i gairebé caigui al terra. Tot estava en suspens, tot en calma, en silenci, tot immòbil, calla’t... ella s’esvaeix de cop i volta i només la seva absència impregna l’aire que respiro. Silenci. La soga del coll m’asfixia lentament, agonitzant la coïssor dels cops rebuts per tot el cos. I encara que l’esgotament sigui insofrible, no puc parar de moure’m... Alguna cosa em crema, fa que no pugui estar-me quiet. Tal vegada aquest líquid llefiscós que em regalima coll avall, vora la corda, n’és la causa... ja no sé qui sóc. Ni tampoc què faig aquí. Encara que a vegades, la ignorància és una de les millors opcions...Tinc molta calor. Tot és fosc. Una caixa de fusta m’envolta per tot arreu. Una cel·la que em fa presoner sense motiu. No entenc res... sento un bram a l’exterior i l’olor a sang es fa intensa
per moments. Després res. Silenci. Un silenci aterrador que feia uns instants endolcia el meu somni, fent real un record. Què vol dir tot això? On sóc? Ningú respon. Només la buidor i jo, i aquesta gàbia on ressona l’alè del que no s‘escolta. Silenci. Sento un esclat d’aplaudiments a l’exterior. Emmudeix en uns minuts. Silenci altra vegada. Començo a tenir por. No sabria dir quin va ser l’exacte instant en el que vaig descobrir-me a mi mateix mirant-la de reüll, adonant-me que ja no seguia el ramat, els altres. Només sé que llavors fou quan per fi vaig alliberar-me, sabent que començava a llaurar el meu propi camí, sense importarme el que de mi diguessin o el que pensessin del que feia. És quan hom descobreix el seu propi sender quan ja no sent por pel que s’esdevindrà. Perquè només la certesa d’haver trobat el propi camí i la incertesa del que encara depara el viure ens fa gaudir cada instant, ser eterns a cada moment amb el dubte de poder viure encara el que no hem viscut. Jo la vaig descobrir a ella en la foscor de la nit. Tal vegada va ser ella la que esperava a ser trobada. Ara tant és, la veritat. Mai he tingut pretensions de poeta, però va ser la bellesa de la seva cara pàl·lida la que va ensenyar-me com eren els estels, quina era la llum de la foscor. Ella va fer que jo mateix m’adonés del món que m’envolta i em preguntés que hi feia, en ell. Sí, va ser ella la que va fer-me veure que fins i tot el cant dels mussols és bell en l’obscuritat feta obsidiana. Ella va ensenyar-me a entendre rimes de versos vells, autors ja morts que en els seus llibres segueixen vius. Ella em va ensenyar a aixecar el cap del jou de la ignorància i descobrir que en el marc de la consciència es troba el propi camí, que no s’espera a ser recorregut per casualitat. Ella amb el seu flaire suau a les nits d’estiu i freda a l’hivern, gairebé glaçada. Perquè només la seva blancor és tan fina que a vegades es perd, minvant fins a gairebé desaparèixer.... Puc entendre tots aquells que enlluernats l’observen, pensant en un més enllà que no arriben a entendre. A mi em passa el mateix cada vegada que la miro. Sento una fiblada que mai es perfila sencera i una mena de dubte existencial m’escomet de ben a prop, sabent que mai arribaré comprendre tot el que amaga la seva estranya bellesa. Em pesa tant el coll que crec que es trancarà d’un moment a l’altre. La soga m’entretalla la respiració i sento lentament els meus propis esbufecs, com si es tractés d’un altre el que s’estigués ofegant.
Cantonejo el cap bruscament i el pes que penja tiba encara més la corda. Haig d’intentar deslliurar-me’n abans no sigui massa tard. Gairebé no sento el meu cos, però una cremor incessant em recorre sencer. I ara sí, agafo força... segurament només en tindré per un sol intent... un cop contra la capça de fusta en la que m’han ficat. Però funciona. El pes cau per si mateix i deixa de tibar la corda. La sorra del sac que duia penjat al coll s’escampa al meu voltant. Somric i llavors me n’adono de l’estat lamentable en el que dec estar: tinc els llavis esquerdats i en algun lloc un tall a la boca. Un sobtat sabor a sang m’inunda. És curiós que només quan som conscients d’elles dolen, les ferides. Res d’això hauria d’estar passant. Encara no sé què faig aquí... Una cançó vella em retreu que he perdut el fil dels meus pensaments, els meus records; la meva història. Jo no l’hagués escrita millor... “com et puc estimar, si de mi estàs tan lluny...” i rere la foscor torno a somriure per segona vegada: “servil i acabat, boig per tu...”. Segur que és allà, penjada al cel. Esperant el Sol per dormir una mica, refulgent la cara el vent i la mirada perduda enlaire. “Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum…” No entenc com sempre acabem obsessionant-nos amb impossibles, amb records vans que ja no formen part de la nostra realitat…”servil i acabat boig per tu…” La caixa s’obre de sobte i la cridòria m’espanta. Els meus records es cauen a terra, mil bocins i una lletra descomposta la melodia. Unes mans m’empenyen fort perquè surti de la capça on em tenien presoner tot llençant-me una altra vegada el líquid llefiscós d’abans al damunt… La coïssor a la pell fa que no controli els meus músculs, fa que salti involuntàriament i llavors els crits al meu voltant s’esveren encara més. La llum em cega, porto massa temps tancat en la foscor. No veig res. Crits i més crits al meu voltant… l’olor a sang es fa més intensa que mai. Tal vegada és la ferida de la meva boca... però no, l’olor ve d’aquí i dallà. La sento al flaire del vent i a les veus que criden; a l’arena que trepitjo, en les paraules que sento. Sang. Segueixo sense veure bé. L’escenari està fet de formes borroses que es dilueixen aquarel·la en aigua al meu voltant. Només un color destaca enfront meu: el vermell. Aquest ferum que ho impregna tot encara és més intens, m’està matant. Una taca vermella s’apropa ràpidament cap a mi… mai s’escriu res sobre els covards, em dic. I no se m’acut res més que abraonar-me sobre ella, tot esperant que aquest turment acabi el més de pressa possible. La taca vermella es mou amb avidesa esquivant-me i forçant la vista puc veure que no és
res més que una maleïda tela que un ninot amb vestit de llums fa ballar enfront meu. Les potes em dolen i la coïssor a la pell és pitjor que la sarna. Només veig ombres. Vull cridar però un tall fet al coll de fa tres dies m’ho impedeix. M’han robat la llibertat, el silenci, els somnis… però el seu record segueix viu tot i el fulgor que m’envolta i el clam d’un públic que no veig; tot és tan irreal... El vestit de llums s’apropa i l’esquivo. El ninot fa moviments enfront meu, convidantme a aquesta partida que no he decidit jugar. Un mal pressentiment em recorda que he d’estar alerta. Però la tela vermella em despista: la veig abans a ella i no percebo que el ninot se m’apropa amb alguna cosa a les mans. Una fiblada a la pell i unes gotes carmí són tot el que sento. Em llenço cap a ell amb tota la ràbia que sento a dins, amb tot el que m’han pres fet ira…però el dolor és més intens que mai. Una esgarrinxada a la pell, encara més fons, gairebé a l’os; em destroça la carn. Sento l’olor de la meva pròpia sang barrejada amb l’arena i la satisfacció del meu botxí en els crits que m’envolten i l’aclamen. Però no caic. Haig de tornar-la a veure…“com et puc estimar, si de mi estàs tan lluny...” haig de tornar a sentir el seu somriure suau, la seva pell blanca... “servil i acabat boig per tu”… Torno a mirar al front, confús. I el ninot corre al meu voltant desconcertant-me amb els meus moviments ràpids i àgils… una altra punxada, i noto la carn tibant al coll, tibant a punt d’esfilagarsar-se com un cabdell de llana que cau rodolant. El color porpra banya el terra, l’arena només de roig es tenyeix ja. És impossible que la torni a veure, si gairebé no em puc bellugar. Les ombres s’esvaeixen i tornen a estones. Puc albirar la cara del ninot que m’està matant a poc a poc, els seu vestit de llums daurat, les banderetes que duc com agulles clavades al llom... I aquesta maleïda plaça rodona que no ofereix cap recer, que no amaga ni permet la fugida... què vexant és que el públic només demani la meva sang quan ni tan sols tinc forces per seguir dempeus... Només una vella cançó em recorda que sóc viu “Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum…” i em repeteixo una vegada i una altra: segur que és allà, penjada al cel. Si pogués veurela somriure un cop més...! I alço el cap, alço el cap tant com puc cap al cel abans que una espasa se’m clavi al llom a crits d’Olé i Olé que em maleeixen mil vegades mort en un espectacle on només l’olor a sang impregna l’ambient. …”servil i acabat, boig per tu…”
Una vella melodia ressona en esbufecs que no em semblen meus. Sí, ella és allà, penjada al cel. No hi ha somriure al seu rostre minvant, que ja no podré veure créixer mai més. Es pregunta què fan els homes matant a un brau enamorat de la Lluna, la meva Lluna... I si alguna vegada he cregut que no m’estimava, ara la veig plorar per mi. Les llàgrimes creuen sa cara tèbiament com la sang brolla de les meves ferides, encara calenta. Sé que alguna cosa no va bé, que tants cops m’han fet mal de veritat: el sabor a sang s’estén pastosament per tota la boca, humiteja els llavis secs, regalima coll avall... Si m’haguessin explicat abans que els desitjos i les il·lusions poden esvair-se com anhels al despertar quan la crua realitat no és res més que l’única opció, de ben segur que mai hauria intentat somiar. Sé que només aquells que han deixat de fer-ho diuen que va ser un somni allò que un dia els va fer volar més enllà de les seves pròpies esperances. Però jo no somio pas. Ni tampoc espero ja res. Les seves llàgrimes són com el seu somriure per a mi, un record guardat al fons de l’ànima sota el candau més fort que pot existir: el silenci. El rugit del silenci és un esglai aterrador, però és quan hom descobreix el seu propi sender quan ja no sent por pel que s’esdevindrà. I el meu sender ara és la perdició segura a l’abisme del silenci etern: la mort. Ja no tinc por. Almenys podré dir que vaig intentar lluitar, que els records van ser el meu únic suport, els somnis la meva esperança; l’únic anhel el seu somriure, les seves llàgrimes. Almenys podré dir que la Lluna va plorar per la sang vessada un cop, que mai vaig deixar de somiar-la; que agonitzant vaig mirar al cel i vaig descobrir-la plorant-me. De color grana la meva pell. De carmí les banderetes tacades. En el roig del meu llom endinsada l’espasa, l’orgull d’un botxí anònim amb vestit de llums. …”servil i acabat, boig per tu…” sona la melodia. Ara, la Lluna plora per la sang vessada; tot preguntant-se què fan els homes matant a un brau enamorat dels records, dels impossibles, de la vida; d’un cel de Lluna pàl·lida. Categoria E Lorena González Ruiz Col·legi Sant Ramon Nonat – Sagrat Cor
Essència de primavera
Olor de roses perfum daurat, alzines i roures neix tot plegat
Donzelles i mosses, ocell alat, olor de roses perfum daurat
Categoria F Lorena González Ruiz Col·legi Sant Ramon Nonat – Sagrat Cor
LA BALLARINA
Una lleu estrebada al turmell va fer que rebaixés el ritme del seu ball dalt del podi d’aquell bar musical ple de gent i sorollós. La dona va mirar al seu voltant, esperant que ningú s’hagués adonat que havia parat de fer aquells moviments sensuals amb la barra de metall per culpa de l’edat, que ja li començava a passar factura. Efectivament, ningú se la mirava. Feia temps que era invisible, feia temps que ja no era el centre d’atenció, les mirades masculines ja no recorrien el seu cos provocatiu amb la flama del desig als ulls. Amb gestos felins va ajupir-se fins quedar asseguda al podi, i amb compte de no caure per culpa dels talons de 15 cm va tocar de peus a terra. La sensació que va sentir aleshores no l’havia sentit mai abans. Va notar com el terra es desfeia, com les cames se li plegaven involuntàriament i com de sobte les seves mans frenaven una caiguda que podria haver estat monumental. El cap, desconcertat, va amortiguar el xoc contra el terra i no va poder evitar mossegar-se la llengua. Instantàniament, un dolor va innundar-li la boca i un gemec es va escapar entre aquells llavis fins i perfilats abans molsuts i captivadors. Ella, innocent, esperava unes mans que l’ajudessin a incorporar-se, que acompanyessin el seu cos pràcticament nu fins a recuperar la seva postura vertical. Però ningú va ajudar a alçar la ballarina. Es va aixecar amb les mans llefiscoses que havien quedat negres només tocar aquell terra banyat d’alcohol, burilles, cendres i restes de bruticia del carrer, i va encaminar-se cap al lavabo. La fila de noies que esperaven entrar-hi era interminable. La dona se les va mirar ràpidament, descobrint cares precioses cobertes d’una capa de maquillatge que els donava a totes la mateixa expressió, les mateixes faccions, la mateixa elegància idealitzada, els mateixos tons de pell i ombres als ulls. Eren iguals. Però el que més va impactar a la ballarina va ser adonar-se que no eren tant diferents d’ella. Amb discressió va intentar passar per davant de les noies. Eh! Eh, escolta, que fa molta estona que estem aquí dretes, saps? Espera’t com totes. No, no es podia esperar perquè el turmell li feia molt de mal i volia rentar-se les mans. Necessitava seure una estona i relaxar-se. No podia sortir del local, li ho tenien prohibit. Però d’altra banda, si havia d’esperar tant, l’obligarien a tornar al podi a ballar amb la barra de metall, sola. Sense pensar-s’ho dues vegades va donar mitja volta i va col·locarse a l’entrada del lavabo dels homes. Estaven ocupats tots quatre, però al cap de mig minut van sortir-ne dos joves, que no es van rentar les mans. Dissimuladament, la dona va entrar al lavabo de més a l’equerra. Va
tancar-se amb pestell, i al veure l’aspecte lamentable de la tassa del vàter, unes ganes immenses de sortir d’allà van eriçar-li tots els pèls del cos. Amb molt de valor va poder tapar la tassa, i amb més valor encara va aconseguir seure-hi al damunt. Va treure’s els talons sense tocar el terra i va deixar els peus recolzats sobre la tassa, agafats entre els braços. Estava freda. Es va abraçar a si mateixa i va tancar els ulls un moment, intentant ignorar la cançó que sonava a tot drap a la pista de ball. Ell es deuria haver adonat que no hi era, però encara disposava d’uns minuts de tranquil·litat abans no es preguntés si de debò era al lavabo i anés a comprovar-ho per després obligar-la a tornar a la feina. Una vibració dins dels sostens va espantar-la. Va desbloquejar el mòbil i va llegir el missatge: “Avui et passaré a recollir a les 10, abans no puc”. Una llàgrima incontrolada va escapar-se-li d’aquells ulls espantats i adolorits, emportant-se la tinta negra que els envoltava i dibuixant una línia gris molt fina resseguint la galta. Eren només les quatre. Amb la mà va fer-se una frega al turmell amb molt de compte. Li feia mal. El tenia vermell. Se’l podia haver torçat? Com? Potser al caure del podi... No recordava haver-se fet mal abans. No recordava res. Ni tan sols com havia arribat allà, en aquell bar i treballant dalt d’un petit escenari, ballant davant d’un públic que només venia a esbargir-se de la rutina, a beure per oblidar, a riure per no plorar. Però ella només tenia una cosa clara que sense voler els seus llavis van pronunciar: Me’n vull anar a casa. Aleshores va prendre consciència del que acabava de dir, i com si fos boja, va començar a riure mentre els seus llavis no paraven de repetir que volia marxar. Reia i rigué com mai abans va creure recordar. De sobte es va adonar que les parets es desfeien, humides, es veien borroses i difuminades. Estava plorant. La dona va sortir d’aquell lavabo i va dirigir-se a la pica. El mirall li va retornar una cara bruta de maquillatge mal escampat. Els ulls havien perdut el contorn negre que els feien destacar. Els llavis també havien perdut vermellor de tant plorar. Sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar paper, va mullar-lo i es va fregar la cara de dalt a baix. Aquesta acció la va repetir fins a tres vegades, i quan va mirar el mirall, un alleujament va innundar-li el cor: tornava a ser ella.
Decidida va encaminar-se cap a la porta i el va buscar amb la mirada. Era al costat de la barra, parlant amb la cambrera. No se’l veia gens preocupat per la seva absència. Potser no s’havia adonat que feia ben bé mitja hora que no era al podi ballant, que no estava treballant. Decidida, va acostar-se a un dels sofàs on hi havia tota una pila de jaquetes, bufandes i bosses dels clients. Sense dubtar va agafar la primera jaqueta que trobà i se la va posar. Per dissimular encara més, va agafar una bufanda i es va tapar. I ràpidament va obrir-se pas entre la gent per acabar abandonant el local. Havia esperat sentir alguna veu que la cridés, que l’aturés, que l’agafés pel braç i l’obligués a entrar altra vegada al seu lloc. Però ningú va impedir-li la sortida i ningú va dir-li absolutament res. Ell no s’havia adonat de res. Per primer cop va agrair ser invisible, escapant-se-li un somriure amarg. Al carrer hi havia molta gent, alguns fumant, altres bevent, altres rient. Però ningú es va adonar que entre ells una dona amb una jaqueta d’home immensa va creuar buscant consol i fugint d’aquell infern, sola. Al cap de trenta minuts caminant, els peus ja no li responien. El turmell li feia molt de mal, i estava glaçada perquè tret de la jaqueta, l’uniforme laboral no la protegia gens del fred. Va seure a l’entrada d’una casa, en un carreró solitari i estret. Va treure’s les sabates i va arraconar-se a la cantonada de la porta d’aquell edifici. Per mantenir les mans calentes, les va posar dins les butxaques i de sobte, els seus dits de la mà esquerra van palpar una bosseta de plàstic al fons de tot, petita i tancada hermèticament. Encara no l’havia treta que ja sabia el que contenia aquella bosseta, ja que només palpant-la va adonar-se que no caldria comptar-ne els grams necessaris. Li’n sobrarien. Aleshores, amb un somriure alleugerat, va saber que aquella nit moriria.
Categoria F Laura Estrada Montenegro Institut Joan Boscà