Edició Ajuntament de Calvià Departament de Cultura Direcció executiva Catalina Caldentey Pascual Textos i assessorament editorial Joana Mª de Roque Company Coordinació tècnica Natalia Ranieri Forteza Assessorament patrimoni històric Emmanuelle Gloaguen Murias María Calderón Díaz Revisió lingüística Agustí Aguiló Llofriu Fotografies Joana Mª de Roque Company Ramón Rabal Gracia Arxiu fotogràfic Ajuntament de Calvià Fotografies antigues Domingo Venys Bujosa Col·lecció fotogràfica de Biel Salom Jiménez Col·lecció fotogràfica de les germanes Mendizábal Disseny i maquetació Coent | Solucions Creatives Audiovisuals Coent | Solucions Creatives Impressió Gráficas Planisi S.A. Dipòsit Legal PM 635-2015 Foto de portada: vista de les Cases de la Finca Galatzó amb el puig de sa Panada i el puig Batiat al fons (col·lecció Salom)
Galatzó. Temps i feines Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1 I Jornada de «Memòria de Calvià» dedicada a Galatzó
“La història universal és la d’un sol home” Jorge Luis Borges
Pròleg
Memòria de Calvià és un projecte iniciat el 2014 destinat a la recuperació i conservació de diferents aspectes del món calvianer de cara a crear un arxiu que sigui referència en el futur de la història del nostre municipi. El projecte es materialitza en una exposició i una publicació de cadascun dels diferents temes, prenent sempre com a punt de partida les entrevistes a les persones que visqueren els fets objecte de l’estudi. La vida quotidiana, allò que feim i repetim des de sempre, ens dóna les eines per interpretar el nostre present i encarar el futur. Es tracta de fer un recorregut per la història d’un municipi coix d’allò que anomenam cohesió, pobre en elements aglutinadors amb els quals tots els calvianeres s’hi sentin identificats. Els més de 52.000 habitants que té Calvià avui en dia, dividits en 18 nuclis de població, són una evidència del gran canvi que hi ha hagut, si tenim en compte les dades de 1960: 2.914 habitants al 1960 repartits en 7 nuclis. No som d’on naixem, es diu, sinó d’allà on ens sentim, del lloc on feim la vida. A Calvià, això adquireix una importància cabdal perquè són molts els qui no hi han nascut, però s’hi senten, calvianers.
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Portal d’accés a la possessió
8
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
INTRODUCCIÓ La memòria dels qui visqueren i treballaren a Galatzó
S’ha escrit molt sobre els records i la seva subjectivitat. La memòria és sempre selectiva i dues persones poden viure un mateix esdeveniment i recordar-lo de manera diferent. També la historia és selectiva: l’oral i l’escrita. Fins ara hi havia molts llibres documentats que feien o fan referència a diversos aspectes del microcosmos que suposa la possessió de Galatzó. Faltaven les veus de les persones que hi visqueren i hi treballaren quan la finca es trobava en plena explotació, aquesta altra narració més propera i humana. Això és el que hem intentat recollir en aquesta publicació. Un dematí de novembre de 2014, el Departament de Cultura de l’Ajuntament de Calvià i la gerència de la possessió, ara pública, convocaren un encontre de persones que varen fer feina o varen viure a Galatzó des de finals dels anys 40 fins a les darreries del segle passat i que tenen ara més de setanta anys, la majoria entorn dels vuitanta. Hi acudiren nou persones: Joan Capllonch, Biel Capllonch, Jaume Palmer, Miquel Llabrés, Pere Ribot, Tomeu Mas, Catalina Martorell, Maria Martorell i Onofre
Martorell. Gairebé tots es varen reconèixer quan arribaren a la possessió i, després de berenar, varen asseure’s per coneixença, parentiu o afinitat. Varen respondre amb molta amabilitat les preguntes que els varen fer la cap del Departament de Cultura de l’Ajuntament, Catalina Caldentey, l’encarregat de la finca, Biel Salom, i alguns periodistes. Tranquils i relaxats varen explicar records, en general alegres, encara que també hi va haver alguna remembrança de les «moltes penúries» que varen passar. Per a qui no conegui la possessió i la seva historia hem cregut convenient fer una primera part descriptiva. La segona està dedicada al que varen dir els participants a l’encontre. La transcripció dels relats no és literal –per evitar algunes reiteracions i ordenar els temes–, però sí molt fidel a les seves paraules. I és anecdòtica. No hem volgut fugir de les anècdotes personals. Se’ls havia convocat per explicar els seus records i això és el que feren. Aquell dematí ells tengueren realment la paraula a la possessió de Galatzó, en foren protagonistes, no personatges secundaris o anònims. 9
PRIMERA PART
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
El lloc, l’espai, el temps
Una possessió, segons el Diccionari Català, Valencià, Balear, l’Alcover-Moll, és «una porció gran de terreny de conreu pertanyent a un propietari i dependent d’una casa situada dins la mateixa finca». La del Galatzó està situada al nord del municipi. Limita amb Puigpunyent, Estellencs i Andratx, i s’hi arriba per una desviació de la carretera que va des Capdellà a Galilea, a uns dos quilòmetres des Capdellà. La seva extensió és de 14.013.500 metres quadrats (1.972,9 quarterades), cosa que suposa aproximadament el 10 % del territori del municipi. Té una gran i diversa quantitat de flora autòctona mediterrània i també de fauna, molt important per a la conservació de la natura i el medi ambient, no sols de Calvià, sinó també de l’illa en general. 12
El paisatge és divers, la superfície irregular. Les muntanyes –entre les quals destaquen el puig de Galatzó (1.026 m d’altitud) i la mola de s’Esclop (925 m)– envolten una gran vall en la qual hi ha les Cases, que conserven gairebé tots els elements típics de les possessions mallorquines. Molt a prop hi ha un dels elements més representatius de la possessió: l’hort de tarongers, disposat en marjades i regat per un impressionant sistema hidràulic que descriurem més endavant. Com digué uns dels participants a la trobada, cap home no pot recórrer tota la possessió –ferne el perímetre– en un sol dia. I precisament per orientar el viatger o excursionista, des de la gerència de la possessió, ara de propietat municipal, s’han fet quatre itineraris: el de ses Sínies, amb una duració aproximada de 2 hores i 15 minuts, el de s’Esclop (4 hores), el de ses Planes (2 hores) i el de sa Vinya (2 hores i 23 minuts). Però aquesta mesura del temps no és molt exacta i tots s’haurien d’allargar una mica si la intenció és conèixer i observar amb certa tranquil·litat el paisatge i les construccions que ajuden a configurar-lo, com ara alzinars, pinars, garrigues, torrents, marjades, camins de pedra, eres, fonts, síquies, sitges i forns de calç, amb
Les Cases de la possessió envoltades de muntanyes, com ara el puig de sa Panada i el puig Batiat al fons
La vall de la possessió amb el puig de sa Panada i el puig Batiat al fons
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
les corresponents barraques, caus, casetes, etcètera. Com tantes altres possessions de Mallorca, Galatzó es va construir sobre una antiga alqueria àrab i, malgrat els relativament nombrosos canvis de propietat, el paisatge va romandre-hi pràcticament inalterable des del segle XIII fins al XIX, com ho féu en general l’estructura social i agrària de Mallorca, articulada entorn de les grans finques – possessions–, que pertanyien a senyors nobles que normalment vivien a Ciutat i que sols hi solien passar temporades. Fou en el segle XIX quan la noblesa entrà en decadència, hi va haver significatius canvis de propietat, i bona part dels oliverars varen ser substituïts per ametlers i garrovers, molt més rendibles. Però els veritables i més profunds canvis en l’estructura social i econòmica de Calvià es varen produir a la segona meitat del segle XX. En són dos exemples els més de 52.000 habitants que té Calvià avui en dia, dividits en 18 nuclis de població, mentre que al 1960 hi havia 2.914 habitants repartits en 7 nuclis, per altra banda, el 1950 sols un 18 % de la població de Calvià vivia a la costa i el 1970 ja n’era el 60 %.
És aproximadament en aquesta època –en els anys abans del boom turístic i la minva de l’activitat rural i ramadera–, sense que la precisió hagi de ser exacta, en què se situen els records de la major part dels participants en la trobada. Després, a finals dels anys setanta i en els vuitanta, el pendent cap el turisme es va fer cada vegada més empinat i el ritme de caiguda del camp es va accelerar. El turisme va substituir definitivament l’agricultura, les possessions en general entraren en decadència i moltes es parcel·laren o es convertiren en agroturismes. L’any 1991 la població de Calvià ja era de gairebé 30.000 habitants i una gran majoria treballava en el sector turístic. Un altre món i una altra societat envoltaven la possessió de Galatzó i el seu imponent paisatge, però no l’havien engolida. El 2006 la finca fou adquirida per l’Ajuntament de Calvià i passà a ser patrimoni públic. Se’n conserva el paisatge i encara són vives les veus d’algunes persones que hi visqueren quan el món, aquest món petit, era d’una altra manera. Són els testimonis, les vivències, que recollim en aquesta publicació.
Marges a l’hort dels tarongers
Plantació d’ametlers amb el puig de Galatzó i el puig d’es Caragol al fons
13
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Arquitectura
El paisatge no es pot entendre sense l’arquitectura que l’ocupa o configura. Quan a finals del segle XIX l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria visità Galatzó, va definir les Cases com a «vastes, però modestes», i el paisatge com a «agrest i muntanyós». En va deixar constància en un dels seus dibuixos. Ara mateix, la descripció en podria ser la mateixa. Aquest paisatge i aquesta arquitectura és el que troba qui va a fer una passejada per la possessió. Cerqui el que cerqui, acabarà sempre davant de la impressionant façana de les Cases que –així com la possessió no es pot recórrer en un sol dia– no es pot observar sencera des d’una sola ubicació ni amb una sola mirada. Les Cases són una construcció horitzontal i quadrangular de tres altures. La monumental façana està decorada amb incrustacions de pedretes. Un rellotge de sol, l’escut de Ramon Burgues Zaforteza, conegut com el comte Mal, amb la inscripció «Don Ramon Burgues Zaforteza y Fuster, comte de Santa Maria de Formiguera, féu esta obra, 1688», són testimoni d’una de les remodelacions que s’hi feren i una rosassa amb la inscripció Victorio Luzuriaga de 1952 ho és d’altres empremtes també molt importants d’èpoques més modernes. Un portal a la dreta dóna accés a la capella i un altre, el portal forà d’arc rodó, permet entrar a 14
la gran clastra, el millor lloc per observar la distribució de la construcció, ja que és un reflex de l’organització de la vida i la feina a la possessió. Al bell mig de la clastra hi ha una cisterna amb una pica. A la planta baixa diverses portes donen pas a les parts o estances de la casa: la fusteria, els rentadors, els magatzems, el rebost, els dormitoris dels missatges o la tafona, entre d’altres. Fins a un total de 15 habitacions. A la part dreta hi ha la cuina, amb una gran foganya, que era el lloc en el qual menjaven els missatges, en una taula allargada. En aquesta part de la clastra també es troben les habitacions dels amos, amb el seu propi menjador.
Dibuix de l’arxiduc Lluís Salvador publicat en el Die Balearen amb el puig de Galatzó al fons vist des de ses Sínies
Les tres altures de les Cases
Detall de la decoració de la façana
Vista de les Cases i el sistema hidràulic amb el puig Batiat al fons
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
La clastra amb la cisterna i la pica
Rellotge de sol a la façana
Façana vista desde la part de la capella
Cuina de Galatzó a l’actualitat
Tafona
Escala que condueix a la casa dels senyors
15
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Des d’una escala que surt de devora el portal de la casa dels amos s’accedeix a la casa dels senyors, a la planta noble, que va ser remodelada en els anys 50 quan Victorio Luzuriaga va comprar la possessió. Del mobiliari anterior sols en queda un piano enmig d’una gran sala. Just davant la façana principal hi ha un discret, romàntic i afrancesat jardí amb moltes flors i arbres, jardineres fetes amb pedres, una font amb una escultura que representa dos al·lots menuts i bancs per seure-hi. Més endins, el jardí es prolonga amb una altra zona on destaca un estany en forma de ronyó.
Jardí de les Cases
16
Un aspecte molt diferent i, per dirho d’alguna manera, més rústic tenen els estables quadres i solls , de planta longitudinal i situats just devora les Cases, que va fer construir propietari privat, el basc Víctor Luzuriaga a 1945 , per a l’explotació ramadera. Així mateix, molt a prop de les Cases, un impressionant sistema hidràulic (síquies, canals, murs, safareig, molí) crida sempre l’atenció de tothom que visita la finca per la seva bellesa i la seva utilitat. L’aigua ve de la font de la finca d’es Ratxo de Puigpunyent,
Endiot i gallines en el jardí
la qual abasteix el sistema hidràulic a través d’una síquia que arriba a una bassa, de la qual surten tres branques. Les dues primeres condueixen l’aigua a les amples marjades de pedra en sec, amb tarongers i llimoneres, i la tercera servia per fer-la arribar a dos molins d’aigua, actualment deteriorats i en procés de restauració, que eren fariners i que, a més de servir per distribuir l’aigua, s’utilitzaven per moldrehi blat i fer farina i treure’n segó per a les bísties. En conjunt el sistema hidràulic de Galatzó és considerat un dels més importants de Mallorca.
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
L’interior de la casa dels senyors abans de la venda a l’Ajuntament (fotografies: Domingo Venys)
17
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
La pedra en sec, que sols utilitza pedres sense ciment ni pasta de fang ni calç, ni cap tipus de material aglutinant, és un dels trets més característics de la finca, com ho és de la serra de Tramuntana en general. A més dels marges de l’hort de tarongers, són de pedra en sec moltes altres marjades de la finca i també nombroses parets, camins i algunes construccions. Com va explicar un dels participants en la trobada, la feina de marger era un ofici de molta dedicació que se solia transmetre de pares a fills. Altres construccions etnològiques disperses arreu de la finca són els forns de calç i les sitges de carboner, activitats de bosc i garriga sovint molt relacionades. En els forns de calç la pedra calcària, al foc fort i llarg, tapat, es convertia en calç, mitjançant la cocció que es feia utilitzant llenya dels entorns. I a les sitges de carboner per primavera i estiu es feia una combustió closa, sense gaire aire, de la llenya per a la producció de carbó. Era el combustible necessari per a la cuina i per escalfar les llars fins que va ser substituït per altres fonts energètiques, ja ben entrat el segle XX. Aquestes construccions solien estar acompanyades de barraques per poder-hi viure mentre durava la cocció, i per vigilar-la de prop. Encara se’n conserven nombroses arreu de les terres de la possessió, algunes restaurades fa uns anys per les escoles-taller de Galatzó. La 18
localització exacta –si es volen visitar– es pot trobar en les diverses rutes o itineraris per conèixer la finca elaborades per l’Ajuntament de Calvià, amb registres informàtics com ara la plana web o Facebook. Un altre tipus de construccions que servien per viure-hi i que es poden veure, en concret, a les zones de ses Sínies i de ses Planes són les cases de roter. Les rotes eren els terrenys menys productius de la finca, normalment garrigues, alzinars o boscos situats enfora de les cases. El roter netejava el camp i cultivava les terres com podia. Havia de pagar un lloguer o entregar una part de la collita a l’amo de la possessió. Per construir les cases de roter també se solia utilitzar la tècnica de la pedra en sec. Un conjunt etnogràfic més complex és el d’es Tramuntanal, a damunt d’un petit turó. Està format per dues casetes de pastor, una era, un sestador, una font de mina –una font amb túnel cobert–, una síquia i una pica per abeurar els animals, tota una organització que permetia una certa explotació agrícola i ramadera amb un habitatge autònom i que sembla ser que s’arrendava en el segle XIX. En el camí d’accés que ha de recórrer tothom que vulgui visitar Galatzó hi ha altres dues construccions molt significatives. Una és el graner del Delme, testimoni històric. Està
fet mitjançant la tècnica de «pedra en verd» i servia per guardar-hi la dècima part de la collita de gra que es donava com a contribució als senyors feudals fins al segle XIX. L’altre és Ca l’amo en Biel, a mig camí entre les cases i l’entrada de la finca. A l’interior de la casa, d’una planta d’alçada, hi ha una clastra o pati obert. Es va construir a la segona meitat del segle XIX. A la possessió també es poden trobar les restes de tres eres –a s’Esclop, ses Planes, i es Tramuntanal–, que servien per separar el gra de la palla. I molts de camins i marjades de pedra en sec i un pont en el torrent que passa prop de les Cases, i síquies per regar les terres. L’aigua era un bé molt preuat, imprescindible per a l’agricultura i per a la supervivència de persones i animals. Les fonts i els pous són un dels elements reals i màgics més importants en les rondalles i, en general, en la tradició oral mallorquina. L’ajuntament té catalogades sis fonts a Galatzó: ses Sínies, sa Cometa, la mina d’aigua d’es Tramuntanal, la font d’es Buscarrí, la font d’es Poll i la font dels Obis. Però el darrer majoral de Galatzó, Miquel LLabrés, en la trobada que és el bessó d’aquest article, va parlar de set fonts i va dir que ja no ragen com abans, que gairebé estan seques. El cert és que encara manca molt per investigar i aclarir sobre la magnífica finca de Galatzó, plena de racons desconeguts i d’històries per explicar.
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Recreació de ranxo de carboner en el camí de ses Sínies
Graner del Delme
Paret de pedra seca
Restes d’un forn de calç en el camí de ses Sínies
Font dels Obis
Caseta de pagès amb el puig de Galatzó al fons
19
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Una mica d’història
Aquesta breu introducció a la trobada d’algunes persones que varen fer feina a la finca de Galatzó, més o menys a la segona meitat del segle XX, quedaria incompleta si ens referíssim sols a l’espai, sense pensar en el temps, la història, el passat més llunyà o el més proper. Encara que les històries oficials, i molt en concret les de les possessions, sovint només parlin dels seus senyors i amaguin la vida de les persones que realment feien créixer les plantes, en recollien els fruits, llauraven, guardaven ovelles, aquells que cuidaven els camps i els animals, és important tenir-los en compte per donar una dimensió humana global al relat. La història del que avui coneixem com Finca Galatzó ve de molt enrere, de fa més de 3.000 anys, quan hi està documentada la presència humana per primera vegada. Té més de 12 jaciments prehistòrics catalogats d’època 20
pretalaiòtica i talaiòtica. De l’edat de bronze (1700/1650-900/850 aC) destaquen el poblat naviforme de ses Sínies, on es conserven les restes d’un naviforme (construccions prehistòriques en forma de nau invertida de grans dimensions), i la cova d’En Batiat. Altres 10 jaciments situats a les zones altes per controlar visualment tota la vall pertanyen a l’època talaiòtica (900/850-123 aC). En destaquen els d’es Pinotells, el puig d’es Senyor i el puig d’es Caragol, així com el talaiot quadrat anomenat Dalt sa Coma de s’Almagre. També s’hi han trobat restes de ceràmica de l’època romana, iniciada l’any 123 aC en alguns jaciments talaiòtics (sementer de sa Cometa i es Tramuntanal), la qual cosa fa pensar que els jaciments continuaren ocupats, encara que en aquesta època es varen abandonar molts d’assentaments de les zones altes. En l’època islàmica (903-1229) l’actual possessió de Galatzó era una alqueria (nuclis rurals amb una relació tribal o clànica entre els seus membres). Durant aquesta etapa s’hi introduïren les marjades i s’hi crearen els complexos sistemes de reguiu (sínies, molins, sèquies). Calvià pertanyia al districte o juz de Medina Mayurka denominat Al-Ahwaz.
Un home rega la garingola d’un taronger (col·lecció Salom)
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Regar: una de les principals tasques agrícoles (col·lecció Salom)
Treballadors a la clastra. D’esquerra a dreta: Agustina, Ángel i Juan Mendizábal amb Maritxu Jorajuría. Asseguts: Daniel Uzcudun amb el ca Dandi i dues persones de les quals es desconeix el nom (col·lecció Mendizábal) Jaciment al puig d’es Caragol
21
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
A partir del Repartiment, posterior a la conquesta del Rei en Jaume de 1229, es concediren al bisbe de Barcelona les terres que comprenien Andratx, Estellencs, Calvià, Marratxí i la parròquia de Santa Creu a Palma. En 1323 el rei Sanç i el bisbat signaren un acord que va rebre el nom de Pariatge i que era una fórmula de concòrdia i repartiment de l’administració entre el rei i el bisbe. Hi va haver importants canvis en l’agricultura, que es va centrar en el cultiu de la vinya, les oliveres i els cereals. I, sobretot, es va instaurar una nova religió i una nova organització social de tipus feudal. En els segles següents la propietat va passar d’unes famílies a altres sense que això suposàs una distribució de la riquesa diferent per a la població en general. En 1341 el propietari de Galatzó era Aparici Cirera i entre 1460 i 1627 va passar a ser propietat de la família Vivot. En aquesta època, en concret el 1589, es va fer un inventari de béns en el qual es parlava d’una casa gran amb moltes estances, així com d’una torre, un celler, una tafona, un cavall, tres someres, un ase, un mul i dos bous, dos molins d’aigua, mes de dues-centes cinquanta ovelles, cinquanta-cinc cabres, vuit vaques, dos braus, cinc vedells... També es feia 22
referència a la casa de les dones que hi anaven a collir olives, detall aquest molt important per entendre com el treball femení de collidores d’olives, que es va perllongar fins la segona meitat del segle XX, ve de molt enfora. No hi ha restes de la torre de què parla l’inventari i que segurament era un element defensiu per mor dels freqüents actes de pirateria i saqueig que s’esdevenien a Mallorca en aquesta època. Segurament va quedar embotida en el cos de les Cases en alguna de les reformes que es varen fer en els segles XIX i XX. A finals del segle XVI la finca era la tercera de major valor econòmic del terme de Calvià. Ja en el segle XVII, el 1627 la família Vivot la va vendre per pagar deutes a Pere Ramon Burgues Zaforteza de Villalonga i Desclapés, primer comte de Santa Maria de Formiguera, que va morir el 1639. La va heretar el seu fill Ramon, que més endavant va ser conegut com «el comte Mal». Aquest també va heretar el domini directe dels delmes de les terres comunes de Santa Margalida i un gran casal a Palma. El segon comte de Formiguera era un senyor feudal intransigent i dominant que va mantenir
Garrover
Guarda d’ovelles
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
importants litigis sobre el pagament dels delmes i altres temes conflictius amb els qui pensava que eren els seus vassalls del poble de Santa Margalida. Al comte se li atribuïren les morts d’alguns revoltats i en concret l’assassinat del síndic de Santa Margalida, Baltasar Calafat, fet pel qual va ser jutjat, però va sortir en llibertat després de pagar una fiança. En aquesta època va augmentar el valor econòmic de la possessió en comparació amb les de la resta del terme de Calvià. En els estims de 1685 era, amb diferència, la més valorada del municipi, amb un valor de 29.000 lliures. La segona era Valldurgent, amb 22.000. Ramon Burgues Zaforteza Pax-Fuster de Villalonga i Net, més conegut com «el comte Mal», va fer algunes reformes a la possessió de Galatzó. En 1688 hi va construir una capella i a la façana d’aquesta va fer col·locar el seu escut i una inscripció que ho rememora. Va morir l’any 1694, quan tenia 67 anys.
Relleu commemoratiu de les obres fetes en el segle XVII
Olivera
23
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Ja en el segle XIX, en 1818, es va fer una altra valoració dels béns mobles i immobles de la finca. Els arbres productius amb més extensió de conreu eren l’olivera i el garrover, amb un total de superfície conreada de 417 quarterades. En altres 2 quarterades s’hi sembrava hortalissa i 580 eren zones de muntanya. També es fa referència a dos molins d’aigua. Més endavant, el 1846, en l’estudi «Descripción del predio de Galatzó en la isla de Mallorca», de Joan Antoni Ferrer de Sant Jordi i Vives, ja es parla de l’existència d’ametlers a la finca (implantats en general a Mallorca en aquesta època per la seva major rendibilitat), encara que les oliveres continuaven essent els principal cultiu juntament amb els garrovers. També es produïa blat, ordi i civada a les zones de marjades i sementers, creats a la muntanya. A l’hort dels tarongers, gràcies a l’abundant aigua que rajava i venia de la font d’es Ratxo, hi creixia hortalissa i fruites, com ara maduixes i raïm. Així mateix, l’estudi documenta l’explotació d’espècies silvestres com el càrritx, el llentiscle o el garballó, per fer corda, cobertures, foc, oli, palma per teixir senalles i capells, etc. 24
I la producció de mel, amb 24 ruscs. També s’hi criaven cucs per a l’obtenció de seda. S’empraven mules per llaurar. Hi i havia 200 ovelles i 400 cabres –de les quals s’extreia llana i de la llet formatge– i porcs negres, propis de la raça autòctona mallorquina. Les dones, collidores d’olives (una seixantena), en aquella època dormien en unes construccions separades de les Cases –«ses porxeres» era el genèric del seu nom–, com ho havien fet les seves repadrines segles enrere. I, al final de la jornada, encara tenien ganes de ballar al ritme de les castanyoles, com ho farien les seves besnétes un segle després. Així mateix, en la descripció de les Cases, Joan Antoni Ferrer exposa que en la planta de baix de la possessió hi havia una gran cuina «para los trabajadores, criados de labranza y pastores, que no incluyendo en el número a los jornaleros llegan a treinta, a los que una campana llama a la comida, así como otra de mayor calibre les indica la hora del trabajo». També fa esment de les habitacions del majoral i del capellà i d’altres dependències com ara rebosts, celler d’oli, un
altre per al vi, la sala en la qual s’elaborava la seda, el depòsit de garroves, el galliner, etcètera. Diu que hi havia sis fonts a la finca. La possessió va pertànyer als comtes de Santa Maria de Formiguera o als seus hereus fins a 1872. I fou justament en el romàntic segle XIX quan es va estendre la llegenda del comte Mal. Es diu que el seu fantasma cavalca sense descans per les terres de Galatzó. El relat mitificat diu que hi ha una potada del seu cavall a la façana i una pedra darrere els estables que sembla el cor del comte. La figura del comte Mal ha estat interpretada en diverses obres literàries i poemes. Als efectes d’aquest treball, dedicat a les feines, la més significativa és la d’Es pastor de Galatzó, recollida per l’arxiduc Lluís Salvador. Explica que el comte i altres duien a matar un pastor amb els ulls tapats, però ell coneixia tots els llocs i quan el volien tirar dins l’avenc de s’Esquena d’es Ases digué: «Mentres no me taieu es cap abans de tirar-m’hi jo sabré per on tenc que sortir i seré a ses Cases de Galatzó primer que voltros, perquè a s’avenc a on me duis a tirar hi surt una cova de dins es camp de ses Sínies que voltros no la sabeu».
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Cavalls de la possessió
Plantació d’ametlers
Tarongers en marjades i sistema hidràulic
Cabres pasturant
La feina de la poda (col·lecció Salom)
25
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
al Rosselló francés, ex Regne de Mallorca. L’ambient bèl·lic contra “el francés” era tal que ell mateix va demanar que l’empresonassin al Castell de Bellver, on va passar uns mesos.
Aquesta rondalla és identificable amb moltes altres recollides per mossèn Alcover en les quals els pagesos són molt més vius que els poderosos (en les rondalles, sovint representats per gegants), coneixen millor les tresques i, al final, vencen.
Una altra figura –real– molt significativa en la història de la possessió de Galatzó és l’astrònom, científic i polític francès François Arago, que en 1808 va viure a una barraca damunt s’Esclop, muntanya de 926 m d’altitud, dedicat a prendre mides geodèsiques sobre el meridià de París. Quan a la Península hi va haver l’aixecament contra les tropes de Napoleó, s’organitzà un escamot per anar-lo a cercar, ja que es creia que era un espia de l’enemic. Fou avisat per un mariner amic seu que li portà roba de pagès. Quan baixava la muntanya, es va trobar amb l’expedició de captura i, segons conta el mateix Arago en les seves memòries, «ningú no em va conèixer perquè jo parlava perfectament mallorquí», ja que havia nascut
Perspectiva de la façana lateral
Jardí amb les Cases al fons
Gran concentració de garballons
La rondaia segueix: «El compte (sic) mal veient que tot ho endevinava i que no les podia haver amb ell el va deixar anar. I quan un altre dia, al cap del temps, el pastor va dir al comte: “Senyor comte, ¿vol que anem a veure s’avenc d’es puig d’es Caragol?”, ell li va contestar: “No vull anar enlloc amb tu, perquè hi veus més amb sos ulls tapats que jo amb sos ulls oberts”. I ja no el volgué matar ni li digué res mai més».
26
A la segona meitat del segle XIX es varen produir diverses segregacions i recuperacions de la finca i, el 1872, aquesta va ser comprada per l’empresari Ignasi Fuster. Era ja una època de decadència de la noblesa i bona part de la propietat de les possessions passava dels nobles terratinents a una altra classe social d’empresaris o comerciants que prestaven doblers o en feien molts amb el comerç i l’explotació de finques. Fuster era propietari d’una important empresa naviliera dedicada
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
a la importació i exportació. Va fer diverses reformes de remodelació de la façana amb una decoració significativa, un revestiment de pedretes incrustades, i a l’interior de les cases.
i quantitat de cabres que hi va veure, com ho faria poc després l’escriptor Pere d’Alcàntara Penya, qui va ressaltar «els seus bots i la seva velocitat per anar de penya en penya».
A finals del segle XIX (1885), segons l’Arxiduc Lluís Salvador, la possessió de Galatzó, amb 1.362 hectàrees, era la setena en extensió de Mallorca i la tercera del municipi de Calvià. En aquesta època els vuit propietaris més importants de Calvià tenien el 73 % de la terra. Només un 27 % quedava fora de les possessions.
L’escriptora Maria Antònia Salvà va visitar la finca a la darrera dècada del segle XIX i es va fixar en els «rotlos antics de sitges de carbó» i les «olles de forn de calç», el jardí «abandonat i suggestiu» i, sobretot, en les collidores de pauma «jovenetes quasi totes, qualcuna de mirar ben dolç […]. Eren d’Andratx i es llevaven a les dues de la nit per collir paumes pels flancs de Galatzó. Venien a peu per dreceres i collades, el paneret de les provisions al braç i empraven dues hores de camí de retorn a Andratx; com
Al marge de les Cases i l’hort de tarongers, l’Arxiduc va quedar impressionat per la bellesa
Barraca usada per François Arago a s’Esclop
que el camí ve de davallada el passaven en hora i mitja: arribaven a ca seva a les set i mitja i l’endemà reposaven per tornar a l’escarada el dia següent […]. L’escarada dura un mes o dos a ple estiu: donen un tant a l’amo de la possessió i cadascuna fa la feina per allà, arrancant amb força l’ull de la pauma abans d’obrir-se en ventall; com no poden tallar-lo ni amb tisores ni en cap eina per no fer malbé la planta, l’han d’arrencar cap amunt bofegant-se les mans». El testimoni de les dones que varen acudir a la trobada del mes de novembre de 2014 va ser molt semblant, gairebé idèntic. A més de fer de collidores d’olives, ametles o garroves, també recollien pauma.
Una cabra a la muntanya
27
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
LLorenç Villalonga, en el seu dietari Diario de Guerra, ofereix un altre testimoni de la possessió. Conta com hi passà algunes temporades durant la Guerra Civil. Va escriure que les Cases estaven situades en una imponent vall «donde ni siquiera se oyen las explosiones de las bombas de 200 kilos sobre Palma». La possessió de Galatzó ha estat sempre una espècie de microcosmos aïllat del món que l’envolta. El 1903, la senyora Aina Roca Arrom va comprar la possessió, i el 1943 la seva hereva, Maria Coll Roca, la va vendre a Victorio Luzuriaga, empresari basc dedicat a la metal·lúrgia, originari i resident a Sant Sebastià. Estava hipotecada i el seu valor estimat era d’unes 950.000 pessetes. L’operació va quedar inscrita en el registre de la propietat per 594.000 pessetes. Don Victorio va ser propietari de la possessió fins a la seva mort el 1960, quan el turisme ja havia introduït importants canvis en la societat calvianera i mallorquina en general. També va comprar la finca de ses Rotes Velles a Santa Ponça, l’hotel Bristol i una casa devora la mar a Cas Català i va ser el constructor 28
i promotor de l’emblemàtic hotel Maricel (1948), obra de Francesc Cases, un dels més importants arquitectes de Mallorca en aquesta època. Don Victorio es trobà una societat desconeguda per a ell tot d’una que va arribar, i va decidir anar a plaça per observar persones i productes. Així va conèixer l’any 1944 el binissalemer Josep Llabrés, que hi venia verdures. I el va contractar pel doble del que guanyava, en principi com a pagès, sense canviar els anteriors amos. Amb ell anaren a viure a la possessió dos dels seus quatre germans i més endavant els altres dos. Quan els anteriors amos de la finca deixaren la feina per motius que no estan gaire clars, Josep LLabrés passà a ser-ne el majoral, el que organitzava les feines del camp, ja que don Victorio era d’una mentalitat diferent a la mallorquina i va decidir que, a més d’un pagès de confiança, havia de menester uns administradors. Així va ser com el 1946 varen arribar a la possessió Juan Mendizábal i la seva esposa Maritxu Jorajuria, també, com el senyor, originaris del País Basc. Ell, conegut com a «Juanito», es va encarregar de l’administració
general, mentre que Josep Llabrés ho féu de la producció agrícola i ramadera. A més dels canvis en l’administració, el nou propietari o senyor, Victorio Luzuriaga, va fer importants reformes a les edificacions, com és ara la construcció d’unes quadres grans per al ramat i unes solls (1945) que encara es conserven. També va agençar i canviar la distribució de les cases dels senyors. Va organitzar cinc dormitoris per a ell, els dos fills, dues nebodes –amb les quals vivia– i els convidats, amb tres banys. A més a més, va reformar la capella. L’escultura de la Mare de Déu que presideix l’altar és del conegut escultor Horacio de Eguía, amic i protegit de don Victorio, interessat per l’art i admirador del pintor Coll Bardolet. Diuen els qui el varen conèixer que, per a don Victorio, la possessió de Galatzó era la joia més preuada, la nineta dels seus ulls, però va continuar vivint al País Basc i quan era a Mallorca –un més i mig o dos a l’any– també habitava el xalet que tenia devora la mar, a Cas Català, però almenys una vegada o dues per setmana anava a la possessió i donava instruccions sobre coses generals i altres molt
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
concretes, per exemple sobre la mida que havien de tenir les patates, «com una ungla», o el necessari sacrifici dels xotets més petits per abastir els seus hotels i restaurants. Don Juanito transportava alguns dels productes de l’hort als hotels de don Victorio i, segurament, també s’encarregava de ferlos arribar al País Basc i de rebre els que ell enviava, com ara una parella de porcs blancs que el xofer va dur des de Sant Sebastià en tren i vaixell. El mascle, quan va créixer, es va convertir en un semental espectacular i els qui treballaven a la finca miraven estorats la seva grandària i color, ja que els porcs autòctons de Mallorca són els negres. Va ser el primer que es va veure pels entorns de Galatzó d’aquestes característiques i es deia a la possessió que era el primer també de Mallorca. Es feien dues festes grosses a l’estiu: per Sant Joan, el dia del sant de Juan Mendizábal, i al mes d’agost, quan el senyor celebrava segurament el seu aniversari. Hi havia un bon arròs i vi a voler. El senyor també repartia puros entre els missatges. Hi anava a ballar un grup de boleros de Galilea.
Juan Mendizábal amb la primera furgoneta que hi va haver a Galatzó, una Ford (col·lecció Mendizábal)
29
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Una de les anècdotes més repetides d’aquesta època és l’estada a la finca d’un suposat enginyer belga, que, segons alguns testimonis vius, era a la finca el 1946, un any després que acabàs la II Guerra Mundial, i que en realitat tenia un passat nazi i s’amagava. Sembla ser que després va fugir a l’Argentina. Quan va morir Victorio Luzuriaga el 1960 la finca va quedar en mans de la seva filla Maria del Carmen Luzuriaga i el seu marit José Urresti. En 1968 Juan Mendizábal es va traslladar a viure amb la seva família a Palma, però es varen continuar encarregant de la possessió. Josep Llabrés es va convertir en el nou amo amb un acord segons el qual hauria de pagar a la senyora un lloguer anual per l’explotació. Més endavant, el 1987, la varen traspassar al seu fill Victorio. En els anys setanta i vuitanta del segle XX Calvià va viure més canvis en la seva estructura socioeconòmica dels que havia viscut en devers cinc o sis segles. Es va convertir en el municipi més turístic o terciaritzat de Mallorca, amb canvis molt radicals a la costa. El turisme va substituir 30
definitivament l’agricultura. El cultiu del camp va deixar de ser rendible i la possessió de Galatzó va entrar en decadència, com tantes altres, i els nous senyors ja sols hi feren algunes inversions de manteniment. Alhora, la consciència ecològica o ecologista era cada vegada major entre la població i les institucions, i el 1977 l’Instituto Nacional de la Naturaleza va elaborar un informe sobre la possible creació d’un parc natural que comprendria Galatzó i els seus voltants, amb un total de 910 hectàrees. En aquest mateix any Josep LLabrés va tornar deixar la finca i passà a ocupar-se’n el més petit dels seus germans, Miquel. Necessàriament es va reduir el nombre de persones que hi treballaven de manera fixa (passaren a ser tres), encara que es llogaven moltes altres persones per temporada.
Dependències per als animals
Al maig de 2006 la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Calvià per 9 milions d’euros. Ara és de propietat pública i la poden visitar tots els ciutadans sempre que respectin les normes bàsiques sobre focs, circulació de vehicles o altres aspectes que puguin afectar el medi ambient o la convivència. La capella en l’actualitat
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
El primer i gran porc blanc que hi va haver al Galatzó que es va dur des de Sant Sebastià. Els nins són Jose Mª i Cristina Mendizábal. Amb jersei, Eugenio Sesé, xofer (col·lecció Mendizábal)
31
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Ball de bot a una celebració en els anys 50 (col·lecció Mendizábal)
32
SEGONA PART
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Les feines, les persones, la trobada
En el cas del Galatzó, en el temps de Victorio Luzuriaga hi havia un administrador, Juan Mendizábal, una espècie de delegat del senyor, i un «amo» ( que primer va ser majoral) el pagès Josep Llabrés.
la finca, on dormien i menjaven, i els jornalers i jornaleres, que anaven i venien cada dia i duien el seu propi menjar, encara que també hi podia haver jornalers que hi passaven temporades si procedien de pobles llunyans. «L’amo» organitzava les feines i manava als missatges el que havien de fer a cada època de l’any. El jornalers, com per exemple collidors i collidores, també tenien diferents funcions segons les estacions.
Els treballadors es dividien bàsicament en dues categories: els missatges, que vivien tot l’any a
Però aquests no eren tots els oficis. A les possessions també hi havia margers que
Després hi havia «els amos», encarregats d’organitzar l’explotació econòmica i les feines agrícoles i ramaderes, que podien ser «llogaters» o directament delegats de la propietat.
Abans d’entrar en el capítol de les anècdotes que ens feren avinents els participants en la trobada de novembre de 2014, convé repassar com s’organitzava la feina a les possessions en general i a Galatzó en particular, tema aquest que fou l’eix de la trobada i que hem elaborat tenint en compte les explicacions de les nou persones que hi participaren. Recordem que varen ser Joan Capllonch, Biel Capllonch, Jaume Palmer, Miquel Llabrés, Pere Ribot, Tomeu Mas, Catalina Martorell, Maria Martorell i Onofre Martorell. A les possessions de Mallorca el propietari era el «senyor» (en aquest cas, a la postguerra espanyola, al segle XX, Victorio Luzuriaga). 34
Els participants en la trobada
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
feien paret seca o reparaven marges i camins, pastors, fusters (sobretot per fer carros i barreres) o cuiners. Altres feines marginals a les quals ens hem referit abans eren les de carboners, que feien carbó; calciners, que feien calç, o roters, que s’encarregaven de fer net un tros improductiu i convertir-lo en terra bona per al conreu a canvi d’una quantitat que pagaven a l’amo o d’un lloguer, durant uns anys determinats. Aquests tres darrers grups solien viure en una barraca a la garriga o al bosc. L’agricultura de la possessió de Galatzó és –o, millor dit, era– bàsicament de secà. Els cultius més nombrosos eren les oliveres i els garrovers, i des de final del segle XIX ho eren també els ametlers, que se sembraren per tot Mallorca per fer més rendible l’explotació agrícola. A l’hort dels tarongers de Galatzó, a més dels nombrosos tarongers i llimoneres, durant uns quants anys s’hi va sembrar arròs de rec (tasca que es feia de nit) i maduixes petites. També se sembraven faves, pèsols i blat. A la trobada, Miquel Llabrés va recordar que abans, segurament en els anys 50, «hi havia unes 200 quarterades de conradís; ara n’hi ha unes 100», una evident mostra dels canvis que ha experimentat l’organització agrícola i ramadera de la possessió en els darrers seixanta anys.
Plantació de tarongers (col·lecció Mendizábal)
35
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
A principis dels anys 50 encara es feia oli a Galatzó. Segurament s’havia deixat de fer vi molt abans. Cap dels participants recordà haver vist vinya a la possessió, encara que, segons Miquel Llabrés, «l’existència d’una zona anomenada sa Vinya fa pensar que en èpoques llunyanes es podria haver fet vi a la finca». Segurament la plaga devastadora de la fil·loxera de fa més d’un segle va matar, com a tot Mallorca, les quarterades de ceps. L’organització de les tasques agrícoles seguia el cicle de la natura. A la primavera se sembraven els horts i es llauraven els camps. A l’estiu se segaven els camps de cereals, ubicats a les zones altes de la finca, com ses Planes, es Tramuntanal i sa mola de s’Esclop. Durant els mesos d’agost i setembre, es feia, successivament, la recollida de l’ametla i les garroves i, a la tardor, se sembraven els camps. I també era el temps de matances. A l’hivern, l’activitat més important era la recollida de l’oliva, que feien les collidores que arribaven de pobles veïns o les «porxeres», que romanien a la possessió. «Hi havia un estol de dones de Galilea i d’es Capdellà», va recordar Joan Capllonch a la trobada. També hi havia les 36
«porxeres», que venien de per devers Petra i de més lluny. Les que vivien a pobles més propers anaven i venien i les que arribaven d’indrets més enfora quedaven a romandre fins que acabaven la temporada. Les mateixes collidores d’oliva sovint també recollien ametles, quan venia la temporada, i paumes de garballó per fer graneres, cordes i senalles. Tot s’aprofitava. També recollien càrritx per fer un llit al trespol de les quadres i estables amb el qual després feien fems. Pel que fa a l’activitat ramadera, hi havia ovelles, porcs, cavalls o someres, vaques i nombroses cabres a les muntanyes, així com gallines i endiots a la zona de les Cases. Mataven uns 12 porcs a l’any –en successives matances– i feien «sobrassada, camaiot, de tot», varen recordar els participants a la trobada. També provaren de fer cuixot. Don Victorio va fer dur una casta nova de porc, dos porcs blancs, mascle i femella, que arribaren des de Sant Sebastià en tren i vaixell. També hi havia un immens bou de casta, per cobrir les vaques i fer vedells, que «feia por» i que devia pesar uns 1.400 quilos.
Ametlers en un camp de blat amb el puig Matós al fons
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
En aquesta època, segons les paraules dels participants, quan s’ajuntava tota la gent que feia feina a la finca –anys cinquanta o seixanta del segle XX– a la possessió de Galatzó hi havia devers cent persones. A més dels missatges, jornalers o collidores, els «professionals» contractats eren un fuster, tres picapedrers, un jardiner, un hortolà, dos o tres margers, dos pastors, un muler, un vaquer i alguns altres. I el fuster sabia tant el seu ofici que, segons Miquel Llabrés, a més de fer barreres i arreglar molt bé els carros «fins i tot va fer la culata d’una escopeta». També hi havia carboners i calciners que treballaven a la garriga i que anaven a cercar aigua i llet a les cases de la finca. «Anaven una mica combinats –va recordar Miquel Llabrés. Empraven la rama, llenya prima i no tant, per al forn de calç, i el tronc per al carbó. No eren gent de la casa. Venien només per fer això». Les sitges per fer carbó varen durar una mica més que els forns de calç i a l’època a la qual ens referim «l’amo no cobrava res, sinó que deixava viure els treballadors a les barraques
L’ activitat ramadera també va ser important a la possessió. Daniel Uzcudun, el vaquer, amb l’exemplar guanyador del concurs G.V. al 1949 (col·lecció Salom)
37
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
i fer la seva feina per tal que mantenguessin la garriga en bon estat», va explicar Miquel Llabrés. Cap dels participants a la jornada va recordar haver vist roters. Vers la meitat del segle XX, els homes guanyaven unes 200 pessetes mensuals i les dones i els nins unes 125. Es deia que els sous d’es Galatzó eren relativament més bons, més alts que a les finques veïnes, i això destorbava els amos que contractaven i els qui no estaven contractats, però, així i tot, com va dir Maria Martorell a la trobada, «penúries, moltes!». Un dels records comuns més repetits pels participants a la trobada va ser que a la possessió es menjava molt bé. «El dematí menjàvem sopes mallorquines i el migdia un bon plat de faves o ciurons i un bon plat de frit 38
per cada tres» (Miquel Llabrés). I, quan algú va demanar al pastor «què menjàveu?», ell va contestar: «Jamón, jamón, jamón. Puc dir que menjàvem com a reis». Després, les germanes Mendizábal, filles dels administradors de la finca, varen matisar que «el jamón, en realidad era mulo» (cuixa seca de bestiar). A les festes grosses, per Sant Joan i el 8 d’agost, «hi havia de tot i molt, menjar i vi a voler». Primer un capellà deia la missa i tenia un escolanet. Quan el marger Onofre Martorell va haver de triar un record, per mor de les preguntes dels moderadors, recordà, sobretot, que una vegada que no hi havia escolà per a la missa algú va dir que ell en podria fer. Li’n donaren permís i ho va fer ben bé. Va estar molt content de poder ser escolà del Galatzó, a més de marger.
Després de la missa hi havia ball amb festa grossa amb «el parado de Galilea». I tothom, grans i petits, es divertia. Miquel Llabrés i Jaume Palmer recordaren que, quan eren gairebé nins, varen agafar una bona «melopea» en una d’aquestes festes. Varen fumar un puro, i es varen marejar tant que en Miquel digué que ja no ha tornat a fumar mai més. Les jornades eren de sol a sol amb una hora per dinar i sense vacances pagades. Els diumenges encara hi havia qui recollia càrritx o garballó per guanyar unes quantes pessetes més. Escola, poca, i era freqüent començar a fer feina quan encara s’era pràcticament un infant. A la postguerra, Mallorca era una terra pobra i la situació dels qui treballaven a Galatzó no era especialment precària en comparació amb la resta de l’illa.
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Anèctodes de la trobada
A l’encontre celebrat a la finca de Galatzó el novembre de 2014 Joan Capllonch, que, segons va dir, va aprendre a caminar, a fer les primeres passes a la finca, va recordar que es feien gloses a la possessió i els qui eren d’un poble o vila es ficaven amb els qui eren d’un altre. Va esmentar especialment un pastor, el sen Francisco, i va contar que «jo no podia passar sense anar-me’n amb ell, però ma mare no ho volia i em deia: “Te desbaratarà”». Però ell tanmateix se n’anava amb el pastor. «Em posava damunt es coll amb cametes, i jo partia amb ell». Anaven a cercar cabrits. El pastor duia una canya i quan trobaven qualque cabrit l’agafava, el fermava, en Joan tornava a pujar al coll del pastor i una altra vegada partien cap a les Cases. Aquest pastor era molt savi i coneixia molt be el Galatzó.
Joan Capllonch
39
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Joan Capllonch recorda que «posava messions que no hi havia cap home que fos capaç de fer la volta a Galatzó partió a partió en un dia, pels límits de la possessió». Sempre li va tenir gran admiració, i quan ja era casat encara l’anava a veure. El seu germà Biel Capllonch, quatre anys major, també feia feina a Galatzó. Tots dos recorden que hi havia dues guardes d’ovelles: en total devers 600. Una guarda era dins la garriga i fins que les ovelles no pesaven 60 o 70 quilos no les davallaven de la muntanya per tondre-les. L’altra guarda era per devers ses Tanques. També recorden que a la possessió hi havia egües, someres, muls i porcs, i un grapat de casetes. A l’estiu hi guardaven els porcs, que feien pasturar per davall les figueres per engreixar-los, i a l’hivern les ovelles. Jaume Palmer, el tercer que va parlar a la trobada, va fer feina a Galatzó entre els 13 i els 16 anys. El seu padrí era el fuster de la possessió i la seva tia, la cuinera, de la qual recordà que sempre li donava qualque cosa per berenar, com ara pa amb sobrassada o especialment «aquell saïm vermell (de la caldera dels botifarrons i camaiots) que era mel». També li agradava molt la llet que li donava el vaquer Daniel, que tenia un tassó gros. 40
Biel Capllonch
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
«I no hi havia res més!», contestà a la pregunta sobre si era normal posar-se a fer feina a aquesta edat. Li deien «en Jaimito» i té el record confús que en els anys 48-49 i 50 devia cobrar 125 pessetes cada mes. Feia «lo que me menaven», com per exemple anar a cercar verdura a l’hort o dur ses egües a ses Sínies. Quatre al·lots, segurament els més joves, dormien a una habitació que hi havia a la clastra i recorda que una vegada hi havia tantes puces que es veien botar damunt la flassada blanca. Ell no podia dormir. Es va aixecar, es va asseure al portal... i, amb això, devers les dues de la matinada va arribar don Juanito amb la seva furgoneta, el va mirar i li va demanar: «Jaimito, ¿qué haces aquí?». Ell va contestar mig plorant: «No puedo aguantar de pulgas». Don Juanito el va passar a l’habitació dels missatges i allà, segons diu, «vaig estar la mar de bé». Un altre record que Jaume Palmer té molt present és que ell i el seu amic, Miquel Llabrés, més o menys de la mateixa edat, els diumenges cercaven càrritx dins ses Sínies, «per guanyar un duro». I un dia els germans Ortega, que eren més grans que ells, els varen dir: «Ara vos donaríem cinc pessetes a cada un si anàveu a aquell puig i tornau davallar en
Jaume Palmer
41
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
mitja hora». Partiren corrensos («pareixíem dos llagosts i no sé com ho vàrem fer, però cada passa era com aquella taula»). A la fi varen arribar a temps. En Jaume, o «Jaimito» en aquells anys, era menjador i trescador i els seus principals records d’infància estan relacionats amb el menjar i el córrer. Contà a la trobada que un dia uns empleats de Pinturas Hernández de Palma es varen presentar a la finca per unes messions que havien posat els seus senyors, els quals deien que havien estat al puig de Galatzó i era mentida, no hi havien estat mai. Els empleats anaven a deixar una fita al puig, un senyal per fer creure que els senyors hi havien arribat. Don Juanito va demanar a en Jaimito: «¿Quieres acompañar a estos señores?», i 42
ja ho crec que ho volia. Ben content que es va posar per la passejada i perquè els de les pintures duien «sobrassades, pastissos, de tot». Varen partir i els empleats cada vegada que pujaven una costa deien: «¿Ya llegamos?». Ell va disfrutar amb el menjar que li donaren i, quan va arribar a dalt de tot, a un forat que hi havia a la part d’Estellencs va sentir la remor de la mar o li va parèixer que la hi sentia. Els empleats de les pintures varen posar un rètol amb el nom de la marca de les pintures i una data falsa a dalt de tot del Galatzó per «demostrar» que els seus senyors hi havien pujat. Ell també hi va escriure el seu nom, «Jaimito». Després, quan ja havia passat un temps, hi va tornar i ja estava tot desbaratat. No hi havia cap record de la feta i tampoc no se sap si algú va anar mai a comprovar el resultat de les messions.
Un altre record especial de Jaume Palmer és quan el pastor Mateu va agafar un cabrit molt molt gros, que tothom havia vist, però que ningú no havia pogut agafar. El va impressionar el coratge i l’habilitat d’aquell home. Miquel Llabrés va parlar a continuació en els torns de paraules que es feren a l’encontre. Ell va arribar a la possessió quan encara no hi havia en Juanito i na Maritxu i amb el temps i el seu saber va arribar a convertir-se en el darrer amo de Galatzó. Va explicar que hi va anar a parar darrera el seu germà gran, Josep Llabrés, que tenia 19 anys més que ell i en els anys quaranta duia verdura al mercat de l’Olivar per vendre en gros als placers. Segons va relatar, un dia el seu germà Josep va conèixer don Victorio, que havia anat a plaça a comprar verdura
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
amb els cuiners. El senyor li va demanar si li vendria verdura al preu que feia als placers i ell li va dir que sí, «i el caràcter del meu germà li va agradar». Un altre dia, don Victorio, quan ja havia vist que era un home de paraula, li va demanar què guanyava i li va oferir el doble per anar a la seva finca com a home de confiança. En Josep va estar d’acord amb el tracte. Se’n va anar a viure a Galatzó i hi va dur els quatre germans petits que tenia. S’instal·laren a la caseta de l’hort, on varen viure devers dos anys. I quan els amos se’n varen anar per motius que no estan gaire clars hi varen arribar don Juanito i na Maritxu, que eren una parella jove («ses nines encara no eren nades») que actuaven com a administradors, mentre que en Josep va passar a ser el majoral de la finca.
Miquel Llabrés
43
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Segons els records de Miquel Llabrés, ell era el més petit dels cinc germans i «rebia clotellades de tothom». Els missatges li feien pesadures i una vegada el varen treure enmig de la clastra, dormit, amb el llit, i quan es va despertar i es va trobar allà, a la serena, se’n va dur «un susto gros», que encara té present com una de les seves principals vivències. Però també recorda episodis molt més agradables. Quan era petit s’havia d’encarregar de la guarda d’endiots que els germans Llabrés tenien a mitges amb els administradors. Una vegada els endiots es varen barallar per les figues i en moriren uns quants. En Josep, el germà gran, que li havia promès que li compraria roba nova es va enfadar i li va dir: «El traje que t’havia de comprar, ja te l’he comprat». Això, a don Juanito, així mateix li va saber greu, i el dissabte va demanar a en Josep: «Què em pot acompanyar en Miquelet, a Palma?». Va rebre l’autorització del germà gran. Partiren cap a Palma i quan hi varen ser 44
don Juanito el va dur a un lloc en què hi havia una tirada grossa de vestits d’home i de nin i li va dir: «Tria!». Ell li va contestar que no duia doblers, i don Juanito li va dir que era un regal que li volia fer i li va comprar un «traje» amb calçons curts, una camisa i la roba interior. Després varen anar a la sabateria i li va comprar unes sabates. De content que estava no va dormir en tota la nit. No havia duit mai cap «traje». Miquel LLabrés, en els seus primers anys d’estada a la finca, encara va veure utilitzar algun forn de calç i recorda que el darrer en ús va ser el situat al puig de Serviola. Va anar-se’n de Galatzó a l’edat de desset anys, ja que son pare des de Binissalem l’havia enviat a demanar perquè l’ajudàs. Va treballar a diverses possessions i, passats uns vint anys, quan ja era adult, el seu germà Josep es va retirar i el va anar a cercar. Va tornar a la finca i la va arrendar per fer l’explotació a preu fet o a percentatge.
Això succeïa passada la segona meitat dels anys setanta, quan l’agricultura havia deixat de ser un negoci rendible, especialment a Calvià. Llabrés va explicar a la trobada que, al principi, pagava 200 mil pessetes a l’any i que va tenir la finca llogada devers 30 anys, i va arribar a pagar un milió de pessetes a l’any. També va dir que, al principi, «entre pagar jornals i una cosa i l’altra, anava justet», i que va començar a treure el cap, fer més guanys, quan els donaren les subvencions públiques per a conreu, bestiar, gra, ametles, garroves, marges, etc. Tenia un fill gran i un gendre i, com aquell que diu, «només llogàvem gent per collir, tota la resta ho fèiem noltros tots sols, la família». En un altre moment de la trobada, els germans Capllonch havien dit que a la possessió hi havia devers 600 ovelles. Miquel Llabrés va puntualitzar que «quan vàrem arribar noltros només n’hi havia 230 que feien mens i xots». Arreplegar-les duia una setmana de feina, que es feia abans
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
que arribassin els tonedors, contractats especialment per fer aquesta feina. Amb un capell, ben bé de majoral de possessió, Miquel Llabrés va alçar la mirada, va somriure i va concloure: «Jo, quan som feliç, és quan vénc a Galatzó». A Pere Ribot, que va ser el cinquè a prendre la paraula, li deien «el pastor de Galatzó» i, com hem vist abans, els pastors eren personatges molt admirats a la finca. Va caminar molt, ho feia tot lo dia i diu que «encara tenc ses cuixes com una pedra». Partia el dematí. A vegades anava a dinar a les Cases i després tornava a partir. Altres dies se’n duia verdura i es preparava unes sopes «a una barraca ben feta i que no hi plou dedins que hi ha a sa coma d’en Vidal». Va fer «ses ovelles ximples» i sabia fer formatge, que era molt diferent a un altre que feia na Maritxu mesclat amb llet de vaca i que ell «mai no va tocar». No va tenir cap competència amb na Maritxu. També recorda que ell era molt hàbil a les
Pere Ribot
45
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
matances i «no va deixar ni una gota de sang al primer porc que va matar». Tomeu Mas, el sisè que va intervenir a la trobada, va fer feina a la possessió entre els anys 1958 i 1962 i digué que «no hi ha cap garrover que jo no hi hagi pujat quatre o cinc vegades». Va conèixer molta gent: «en Juanito, na Maritxu, n’Àngel, n’Agustina, na Magdalena, que era cuinera, una altra des Capdellà que li deien na Pereta, una de Calvià, na Joana Terrassa, casada amb en Jaume, que feia de carreter...». Molts ja són morts, però ell els recorda com si encara caminassin enfeinats per les terres de Galatzó. Va explicar que es feia molta feina a les terres: llaurar, sembrar, espolsar... I també les exigències de don Victorio: «sembràvem patates i sa més grossa havia de ser de 5 centímetres, con una ungla, menudes (patató); trobàvem que era una llàstima, però comandava el senyor». Com a molts altres treballadors de Galatzó, el va deixar estorat aquell gran porc blanc esmentat que va propiciar una altra raça nova de porcs, amb més carn, i el bou de casta, un semental de més de 46
Tomeu Más
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
1.400 quilos al qual tothom tenia por. Les proporcions de don Victorio eren una mica estrambòtiques per a la percepció dels treballadors de Galatzó i, segons va dir en Tomeu, «els pastors havien de matar xotets de llet, molt petits, per enviar-los a Sant Sebastià». Quan mataven els porcs també enviaven els lloms a la mateixa ciutat, per als negocis del senyor. Tomeu Mas també recorda una festa que es feia el dia 8 d’agost en homenatge al senyor, però que no sap ben bé què s’hi celebrava: «Tothom hi havia d’anar –diu en Tomeu. Primer es feia una missa i després un bon dinar amb arròs, carn i beure. No hi mancava mai el vi». Maria i Catalina Martorell, cosines, de Galilea, varen ser les dues úniques dones que participaren a la trobada. Totes dues feien feina de collidores de dilluns a divendres i els dissabtes solien ajudar les seves mares a fer les feines de la casa, a «fer dissabte». La temporada més llarga de collita era la de l’oliva. S’aixecaven molt prest. Partien a l’hora de l’auba i es torbaven devers una hora per arribar des de Galilea a Galatzó, més o menys el mateix temps que havien de menester al
Maria Martorell
47
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
vespre, quan ja feia fosca, per tornar a ca seva. Cobraven per setmanes. No recorden exactament quina quantitat, però era molt poc. «Penúries, moltes», diu na Maria. Quan varen començar a fer aquesta feina i aquests camins, na Maria tenia devers catorze anys i na Catalina, que, segons diu, «era sa benjamina», en tenia tretze. Duien el dinar que els havia preparat la mare en una senalleta (una truita, una arengada, un botifarró...). I feien foc si l’havien de torrar o encalentir. Una vegada varen penjar les senalles amb el dinar a un arbre; ses ovelles s’enfilaren «i no dinàrem». Riuen quan ho recorden. Eren molt joves, netes, garrides i falagueres. «Així com era jo, moltes vegades, quan arribava a ca meva m’havia de rentar el davantal, perquè no en tenia d’altre», diu na Maria. A més a més, encara tenien ànims per cantar i ballar. «Als vespres, quan havíem acabat sa feina, moltes vegades anàvem a ballar. Em rentava, sopava i me n’anava a ballar boleros», explica na Catalina. Entre els dies més especials en recorden un en què els deixaven mullar pa a l’oli 48
Catalina Martorell
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
de la tafona. I també hi havia una certa alegria en els dies de pluja. Havien de romandre a les Cases i les feien triar faves. Catalina Martorell recorda amb un mig somriure que «el dia que triàvem faves mos ajuntàvem tots els al·lotets i al·lotetes i noltros disfrutàvem de xerrar amb ells», i també que «alguns missatges trobaren novieta al Galatzó, com en Pepe, que ja va morir, o en Blas, que ara està invàlid». Na Catalina era filla d’un dels margers de la mateixa finca i neboda d’una altra collidora que la va ajudar molt, quan, segons conta, va tenir un atac d’apendicitis. La tia la va tapar amb una saqueta i li va dir que descansàs. I així li va passar l’atac i el dolor. L’horabaixa va poder partir cap a ca seva, cap amunt. Recorda també que encara que conegués el camí d’anada i tornada del Galatzó a ca seva, sempre ficava el peu a la mateixa síquia i només estrenaven espardenyes els dies de festa més importants. El marger Onofre Martorell, el que va intervenir en darrer lloc a la trobada, és cosí de na Maria i de na Catalina (era comuna la relació de parentiu, o els vincles familiars entre les persones que feien feina a les possessions). En Nofre va aprendre
Onofre Martorell
49
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
dels seus padrins i repadrins el difícil ofici de la simetria i organització espacial que ha de tenir un marger capaç de fer pedra en sec. Va començar traginant pedres i va acabar fent marges, camins i marjades. Va explicar que «devers la una tocaven la campana i tothom a dinar», i que, sovint, en aquest temps feien corda de les paumes, del garballó, per no perdre el temps i el jornal. Les germanes Cristina i Maria Jesús Mendízabal, filles dels administradors Juanito i Maritxu, es varen incorporar a la trobada en els darrers moments. També rememoraren una infància feliç i varen parlar especialment de la por que els feien els incendis. Cristina va recordar grans mobilitzacions de tota la gent disponible de la finca i els entorns, i que les dones s’organitzaven per dur gerres grosses plenes d’aigua als qui apagaven el foc. María Jesús, sis anys més petita, va afegir 50
que quan hi havia foc el seu pare pegava cops per les parets del disgust que tenia i la seva mare també estava molt preocupada pel desastres del foc i per haver d’organitzar la preparació i distribució de queviures entre tota aquella bona gent que intentava lluitar contra les flames. La trobada, en resum, va ser útil per a confirmar i ampliar dades ja recollides en anteriors publicacions sobre com era la vida a la possessió i també per recuperar anècdotes molt parcials i particulars de les persones que encara viuen i ho poden contar. Tots els participants varen sentir una certa emoció i una certa alegria pel retorn a la possessió, una finca que ja és pública. I també nostàlgia dels seus anys d’infància i joventut. Eren temps diferents i els canvis han estat molt substancials, però es manté la terra i el paisatge molt a prop d’una estructura social i econòmica ara gairebé dedicada sols al turisme.
Les germanes Mendizábal
Galatzó. Temps i feines | Col·lecció «Memòria de Calvià» núm. 1
Sortida de la finca
52
Garcías Maas P., Gloaguen Murias E. (2006). Recorregut per les possessions de Calvià. Ajuntament de Calvià.
BIBLIOGRAFIA
Terrassa Garcia, Xavier (2008). Aproximació a la finca pública de Galatzó. Ajuntament de Calvià. Salom, Biel; Valero, Gaspar; Vivot, Tomàs (2007). Història, llegenda i patrimoni de la possessió de Galatzó (inèdit). Diversos Autors (2010). Guia de la finca pública de Galatzó. Ajuntament de Calvià i Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat del Govern Balear. Diversos Autors (2011). Calvià patrimonio cultural (volumen II). Ajuntament de Calvià i Fundación Calvià 2004.