EL CICATRIUS CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE DE 1714 I ALTRES CONTES Andreu Martín Oscar Wilde
Guia de lectura Dossier de l’alumne
Generalitat de Catalunya Departament d’Ensenyament
OSCAR WILD
Curs 2014-2015 3r i 4t d’ESO
Aquest any un drup d'alumnes de 3r D'ESO ha participat al concurs basat en la lectura i escriptura EL GUST PER LA LECTURA. Un cop llegit el llibre de ÒSCAR WILDE “El crim de lord Arthur Savile” han hagut de continuar-lo tot intentant de donar llum a alguns aspectes que no en queden explicitats. Havien d'adoptar el punt de vista d'un investigador i el text havia d'oscil·lar entre un mínim de 4.200 espais i un màxim de 4.800. El resultat ha estat notable i el presentem tot seguit. Abans, però, felicitar la Tamara Lozano que ha quedat GUANYADORA en aquest concurs amb la seva narració EL DESTÍ ÉS IRÒNIC. A continuació podeu llegir les redaccions que han escrit els següents alumnes: JORDINA PRADELL JOAN SORIANO IRINA MARTIN TAMARA LOZANO SANTI ASCUÉ
LA VENJANÇA de JORDINA PRADELL - Doncs, vostè no creu en la telepatia que practica un dels seus lions? - va preguntar Sybil amb certa ironia. - Carai! No és el mateix, per descomptat que hi crec. Sàpiga vostè que també neteja l'ànima i li treu tots els mals al cos - va respondre ella mentre Lord Arthur passejava a un pas lent però accelerat. - Si és així me l'haurà de presentar sens falta! - s'escandalitzava Lord Arthur dirigint-se en un to exaltat, com una criatura que acaba de llevar-se el dia del seu aniversari. - Oi tant! Si li ho dic segur que li farà molta il·lusió, ell té un gran interès a conèixer-lo. Li asseguro que li netejarà l'ànima, pot veure a través de les persones com si fossin trossos de diamants purs. - Estimada, que et sembla un dinar la setmana que ve per conèixer-lo i donar-li el vistiplau al seu nou lion? - Parfait Lord, n'és una gran idea. - va assentir Sybil amb un posat amable. Al cap de sis dies, Lord Arthur esperava impacient la nostra arribada. Vacil·lava per les escales del pati amb la mirada perduda en els seus pensaments més horribles. Pensava en Sybil Merton i en les seves dues filles, que posseïen els llavis separats de la seva mare i aquells petits safirs que destacaven en les seves petites cares. Just en aquell moment entràvem per la porta, Lady Windermere i jo. Lord Arthur va pujar per les escales del pati per reunir-se amb la seva estimada. - Sybil! Valga'm Déu com és aquest telepàtic. No s'assembla pas gens a un de debò. Un noi alt i esvelt, ros com l'or i molt atractiu. A primera vista mai hagués pensat que el seu posat era de telepàtic, si més no, s'assembla més a un policia o qualsevol altre ofici en què el físic esdevingués una característica fonamental. - Estimat, no siguis indiscret... Mentre faci bé per la comtessa, nosaltres pas un mot! Vam pujar per les escales, unes escales que brillaven com trossos de quars units desmanegadament. - Bon dia estimats, un plaer conèixer-lo senyor – va dir Sybil. - Oh si us plau, em dic Bernard Septimus, però digueu-me Bernard i per descomptat el plaer és meu. - vaig dir mentre li feia un petó a la mà, i tot seguit vaig encaixar-li la mà a Lord Arthur. - Un plaer Bernard, gràcies per haver acceptat la invitació, Lady Windermere ens ha parlat
molt de vostè. - deia Lord mentre s'acariciava la barbeta amb posat dubtós. Sybil ens va conduir al menjador, una sala gran que brillava com l'or, amb un sòl de vidre on et podies veure reflectit nítidament. - Ja m'he assabentat que practica la telepatia, oi Bernard? I com li va l'ofici, és bo? - em preguntà Lord seriosament. - Si sóc sincer, sí. Realment és un bon treball i jo sóc molt bo en l'ofici, m'agrada. Per descomptat que no hi visc de la telepatia, faig altres coses i també estic esperant per entrar al cos de policia - vaig respondre tranquil·lament, tampoc volia enganyar-lo. Lord semblava sorprès, l'expressió del rostre li canvià. La seva mirada reflectia els seus pensaments més íntims, fins i tot jo podia saber el que pensava sense utilitzar la telepatia, era transparent com un diamant. - Estimada, ens podries explicar com us vau conèixer? Penso que deu ser una història molt interessant. - preguntà Sybil sense saber què passava pel cap del seu marit en aquells instants. - Doncs va ser una gran surprise. Sembla mentida però quan en Mr. Podgers va morir, Bernard fou qui es va interessar pel cas, ell va investigar la seva misteriosa desaparició. És graciós com va passar de ser un simple desconegut a un dels meus preferits lions. explicava Lady Windermere mentre mirava en Bernard. - Però em va ajudar molt a oblidar al farsaire del meu antic lyon. Com ja us vaig esmentar, pot esborrar els mals records i francament, és un professional. - Si us plau, estimada. Prou, sóc un gran aficionat. Si volen, els puc fer un descompte d'agraïment per aquest magnífic àpat. - somreia Bernard. Lord Arthur esgrogueït d'escoltar tot allò va aixecar-se de la taula i s'assegué al divan de vellut roig. Tot anava a la perfecció, la incredulitat d'en Lord era genial, ell creia en tot això. Havia acabat el dinar, ja ens dirigíem cap a la porta quan de cop i volta, Lord aixecant el to de veu de la conversa, deixà caure una pregunta, una pregunta molt esperada. - Bernard per cert, dius que tens una consulta oi? Doncs, si és així m'agradaria fer-te una visita, ja saps que em sembla molt interessant l'art d'endevinar el futur. - Oi tant, seria un plaer poder endinsar-me durant un segons en la seva ment, segur que vostè hi deu tenir un munt de coses interessants i increïbles. - naturalment era una situació que ja m'havia imaginat, era bastant irònica, però a aquest home li agradava que li prenguessin el pèl. - Aquí et dono la meva targeta doncs, vine la setmana que ve, estaré esperant-te.
Bernard Septimus R.P Telepàtic 12 East Sun Street Va allargar la mà i em va agafar la targeta, es quedà pensarós. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però en aquell instant les seves petites filles tan adorables el van interrompre. - Pare! Ens vas dir que avui jugaries amb nosaltres! Au va, vine al pati ja hem preparat el te, no volem que és refredi i les nostres nines t'estan esperant! Afanyat! - cridaven i saltaven les dues petites. Quina bestiesa, dues nenes tan petites amb aquells vestits tan voluminosos, aquelles faldilles que eren dues vegades més grans que elles... Renoi, quina beneiteria, deuen ser molt molestes per a dues xiquetes que es passen corrent amunt i avall per aquells passadissos de perles. Ja era hora que ens n'anéssim a casa nostra, havia estat un dia molt cansat però tot havia sortit a la perfecció. Els dies passaven lentament, em moria de ganes de desvetllar-ho tot, ja era hora, després de tots aquests anys. I per fi va arribar el dia, Lady Windermere estava a casa i jo a la meva petita oficina quan vaig sentir el so del timbre, en efecte era Lord. - Hola Sr. Arthur com està? Esperava impacient la seva visita. Com pot veure aquí és on desenvolupo el meu petit art de la telepatia. - Mentre li explicava treia de sota la taula una petita bola brillant, una bola de rubí. - Bon dia Bernard, un plaer ser aquí. Espero que pugui netejar-me l'ànima, confio en Lady Windermere i si ella creu en vostè, jo també. Comencem doncs. - deia Lord asseient-se a la cadira de fusta. - Per començar només ha de treure fora un secret que mai gosaria dir a ningú. I pel que puc veure a través del rubí, en té un de bastant dolent, que el porta arrossegant des de fa uns anys... Veig que va haver-hi un problema amb algun conegut, abans del seu casament... - vaig anar traient coses a poc a poc, en efecte sóc agent de policia, ja estic al cos. - Renoi em sembla fascinant... - Sé que no és gaire fàcil però si vol netejar l'ànima, haurà d'escriure-ho tot en aquest paper. - vaig allargar-li el paper, els meus ulls no podien creure el que estaven veient, com es podia ser tan innocent?
Aquí acabava la meva venjança, ell mateix s'havia delatat. Ara la policia estava en camí i la pobre Sybil no trigaria gaire a assabentar-se dels afers més inquietants del seu marit. Sincerament, jo no tenia cap problema personal amb Lord, sinó que ell fou qui va assassinar al meu germà, sí Bernard Septimus R. Podgers, germans de sang.
EL CRIM DE LORD ARTHUR de JOAN SORIANO Lady Windermere era a la primera festa que organitzava d'ençà que va haver canviat un altre cop de marit. Tot i això, com que no va canviar d’amant, no li ho havien retret. Se la veia envellida. El seus cabells, abans d’or pur, eren ara de color plata. Al voltant dels seus magnífics ulls blaus com safirs hi començaven a aparèixer arrugues que en denotaven l’envelliment. Tot i això, no havia perdut l’alegria i vivesa que la caracteritzaven. En el mateix instant en què acomiadava l’últim convidat sota els porxos de la seva mansió d’estiu per tal de protegir-se de la pluja, va arribar a albirar un individu apropant-se a l’entrada. En un primer moment va pensar que canviar de marit li havia afectat més del que s’imaginava, però es va calmar quan va veure que una dona s’apropava refugiant-se de l’aigua sota una gran capa. Lady Windermere va cridar d’immediat al servei per tal que proporcionessin roba eixuta i la portessin al saló vora el foc. També va ordenar que escalfessin part de la crema que va sobrar del sopar per aquella desconeguda. Quan li van dir a la Lady que la dona ja estava eixuta i vestida, va passar al saló principal. La dona que hi havia al saló era ja d’una edat avançada. Els seus cabells castanys començaven a caure i ja s’hi observaven cabells blancs. -
Bona nit. Em sembla que tindrà vostè un bon motiu per venir a aquestes hores i amb aquesta pluja, a no ser que sigui vostè una amant de l’aigua. En aquest cas, el meu bany és prou gran com perquè hi dormi.
-
No he vingut a banyar-me, Lady. He vingut a parlar-li del meu germà.
-
I em pot concedir l’honor de conèixer qui és, el seu germà?
-
El meu germà era un quiromàntic. Vostè el coneixia com a Mr. Podgers.
-
Oh, sí, el recordo. Si la memòria no em falla, es va suïcidar. Però d’això ja deu fer més d’una dècada.
-
D’això volia parlar-li'n, Lady. El meu germà llegia les mans, i jo llegeixo les cartes. El meu germà no es va suïcidar. Les cartes em diuen que un home que vostè coneix bé i que es va casar poc després de l’assassinat del meu germà amb una dona d’ulls violeta és l’assassí.
-
Les seves cartes són molt interessants... eh... Com havia dit que es deia?
-
No li ho havia dit, Lady. El meu nom és Martha.
-
Molt bé, Martha, per què no continuem amb aquesta conversació a la meva cambra?
-
Em sembla perfecte.
Les dues dones van pujar per les escales de fusta de roure pintada del color de l’or fins al segon pis. Aquí van avançar per tot el passadís, que tenia moltes decoracions ostentoses i quadres d’avantpassats, cap a una porta immensa amb incrustacions de robins, margades, aiguamarines i ametistes. Sens dubte, Lady Windermere era una dona obsessionada amb les pedres precioses. Per dins, la cambra no era molt diferent a per fora, tenia les mateixes pedres precioses i la mateixa ostentació. Martha va pensar que potser aquella no era la dona més adequada per a demanar-li ajuda, li semblava un tant boja. Lady Windermere no va donar-li temps per fer cap altra deducció quan va dirigir-s’hi amb una veu que, per a ràbia de Martha, no mostrava cap tipus de pena, sinó una emoció que s’aproparia més a la felicitat. − Martha, he estat pensant en això que diu... − I bé, Lady Windermere, què en pensa? − Penso que potser té raó. De fet, crec que sé de qui pot estar parlant. Es tracta de Lord Arthur Savile. Ell es casà poc després que Mr. Podgers morís amb una dona d’ulls violetes, Sybil. A més, pocs anys després de la mort del seu germà, vaig descobrir que estava molt interessat per la quiromància. I quan li vaig preguntar el motiu, em va dir que per què li informava de tota la felicitat de la seva vida. Ja em semblà ben estrany.... − I com era aquest home? − Alt, ben plantat, fill d’un duc,... − Doncs li he de mostrar una cosa, Lady! On és la bossa que duia quan he arribat? − A baix, ara mateix crido perquè la hi pugin. A l’instant va aparèixer una minyona amb una bossa de pell molt senzilla. Només deixar-la al llit de la cambra, Martha s’hi llançà i la començà a regirar. − Heus aquí l’última carta que vaig rebre del meu germà. En ella parla d’un individu a qui va dir que en el seu futur hi hauria un assassinat. I la descripció d’aquest individu coincideix amb la de Lord Arthur. − Això és fantàstic! Ara tenim una prova que potser no es va suïcidar. Hem d’anar a parlar amb Lord Arthur! Potser confessarà. − Ho dubto, Lady. Però si vo...l, no hi perdem res. − Doncs anem-hi, Martha. Les dues dames van baixar al saló. Lady Windermere va demanar un cotxe de manera immediata. Quan va arribar després de pocs minuts hi van pujar. − A Alton Priory, ràpid.
La residència de Lord Arthur no era pas massa lluny de la de Lady Windermere. Així, en poques hores van arribar a la casa de Lord Arthur. Acabava de sortir el sol quan entraven als jardins de la seva propietat. La Lady no va voler esperar ni un segon, va entrar a la casa i va trobar la parella esmorzant al saló principal. La primera a saludar-la va ser Sybil. − Lady Windermere, quina agradable sorpresa, al mateix temps que inesperada. Endavant. Ja ha esmorzat? Oh, veig que porta una convidada. Que passi també. Hi ha menjar per tots. − Estimada Sybil, no he vingut a esmorzar. He de parlar amb Lord Arthur, de manera immediata, i sols ell, la meva companya i jo. − Lady, el que m’hagi de dir ho pot dir també en presència de Sybil. No tenim secrets entre nosaltres. − Com vulgui, Lord Arthur. Recorda Mr. Podgers? Doncs aquesta és la seva germana, Martha. − Sí, Lady. Què passa? No es va suïcidar? − No n'estaria tan segura. Tenim unes quantes proves que ens fan pensar que va ser assassinat, i que és vostè l’assassí. − Com pot dir això, Lady! Surti de manera immediata de la meva propietat! No la vull tornar a veure! Lady Windermere i Martha van sortir amb tota la tranquil·litat del món i van pujar al cotxe que les havia portat. Lady Windermere va enunciar la destinació − A Scotland Yard! En poques hores tornaven a ser a Londres. La seu de Scotland Yard era molt a prop del centre de la ciutat. Van entrar-hi i es van dirigir a l’agent que era prop de la porta. − Exigeixo parlar amb el detectiu que va investigar el suïcidi de Mr. Podgers! − Tranquil·la senyora. Esperi un moment. − Com que esperi! Sap vostè qui sóc. Sóc Lady Windermere! − Ho sento, Lady. Ara mateix crido el capità. D’una altra habitació va sortir un agent condecorat, que la Lady ja coneixia, doncs ja l’havia convidat a més d’una de les seves festes. − Lady! Quant de temps! Què desitja? − Exigeixo parlar amb la persona que es va encarregar del cas d’un quiromàntic anomenat Mr. Podgers, capità Thomas. − Doncs la té davant, Lady. Jo mateix me’n vaig encarregar. Me’l van adjudicar quan jo era sergent. Me’n vaig ocupar perquè la mateixa nit vaig veure un home amb
una actitud sospitosa al mateix punt des del que es va llançar. Per què ho volia saber? − Perquè tenim proves que potser va ser un assassinat! A més, podria vostè reconèixer avui dia aquest home? − Sí, la seva imatge encara no l’he arribada a esborrar de la meva memòria. − Perfecte, Thomas. Crida els teus agents. Hem de partir de manera immediata a Alton Priory. − Però Lady, quina prova té? − Ah, sí. Mostra-li la carta, Martha. El capità va llegir amb deteniment la carta. Era un motiu de dubte, però el que més li va cridar l’atenció va ser que la descripció de la carta coincidia amb l’home que va veure aquella nit. No s’ho va pensar dues vegades. Va ordenar a deu policies que el seguissin i va partir, juntament amb Lady Windermere i Martha, cap a Alton Priory. Van arribar en poca estona. Només van entrar, van trobar Lord Arthur i Sybil xerrant al jardí. El capità va estar prop de perdre el coneixement en veure Lord Arthur. − És ell! Detinguin aquell home! Els agents no van vacil·lar ni un segon. En menys de mig minut l’havien atrapat i immobilitzat. Se’l van endur de manera immediata a Scotland Yard. El capità Thomas s’apropà a Sybil per explicar-li-ho tot. Sybil no va acabar de sentir tota la història i ja estava plorant com mai abans havia plorat. L’home dels seus somnis era un assassí. Lady Windermere la convidà a viure amb ella durant un temps. També convidà la Martha a viure amb elles. − Gràcies Lady, li ho agraeixo molt. − Jo també accepto l’oferta, Lady. Dos mesos després era el moment. El jurat va condemnar a mort a Lord Arthur. L’home encarregat de la forca va començar a contar. − Tres, dos, un i.... Quan Lord Arthur va exclamar: − Per què vaig creure el quiromàntic!? − Ara!
EL CAS DE SIBYL MERTON de IRINA MARTÍN Ja feia un mes que s'havia trobat el cos del difunt quiromàntic surant sobre el Tàmesi. Però un mes no havia estat prou per a Lady Windermere per assumir la terrible i sobtada mort. En canvi, a casa dels Saville hi regnava la pau, la tranquil·litat, l'alegria i sobretot l'amor que sentia Lord Arthur per la seva muller Sybil. Una tarda, de fet com cada tarda, Sybil va anar a fer una visita a la seva nova amiga Lady Windermere. I és que des del casament les dues dones es reunien tant sí com no cada dia per prendre el té de les 5. Aquella tarda la princesa li comentava a la seva amiga la tristesa que sentia per la mort del seu quiromàntic. -Què no hi ha anat mai? A que l'endevinin el futur, vull dir, a un quiromàntic -deia Lady Windermere entre llàgrimes-. -Doncs no estimada, no hi he anat mai. Però no hi tinc cap intenció. I és que el meu estimat Arthur no en diu res de bo d'aquests “llegidors de mans”, és així com els anomena. -Vaja, doncs jo li recomano. Em vaig estimar molt aquell home. -No hi pensi. Centri's en el seu nou matrimoni i en la continuïtat amb el seu amant, que per a vostè és el més important. -Doncs sí, és el que hauria de fer, estimada. La tarda va ser la mateixa que la d'ahir, la d'abans d'ahir i la de feia un mes. Un instint de curiositat es va despertar en Sybil. Potser la seva amiga tenia raó i havia de visitar un quiromàntic, en contra del que li recomanava el seu marit. Al matí següent la noia es despertà com sempre, entre el so de les campanes de Westminster Abbey. Va anar al menjador on li esperava un abundant esmorzar i una nota del seu marit que deia: “Tornaré cap a les 8 del vespre”. Llavors Sybil no va dubtar a fer la visita al quiromàntic que tanta curiositat li feia. A les deu del matí la jove picava a la porta d'una casa propera a Saint Paul's Cathedral. “Llegim el futur per 100 lliures” era el missatge que hi havia a la porta. -Bon dia senyoreta! Passi, passi – va rebre-la una dona d'uns 60 anys-. -Hola, bon dia. He vingut aconsellada d'una bona amiga meva. M'ha assegurat que aquesta visita serà ben profitosa. I és que a ella li han endevinat sempre molt bé el futur. Espero que vostè sàpiga fer-m'ho tan bé com a ella. No dubto dels seus coneixements ni de les seves capacitats. -Li asseguro que no m'equivocaré, jove dama. Ara, ensenyi'm la seva mà, si us plau. La dona va estar més de cinc minuts analitzant la mà de Sybil. El seus ulls semblaven dos
botons d'ònix negre perfectament arrodonits. Aixecà la mirada. -Treballa vostè preservant la llei? -No em dedico a res, senyora. Tinc la sort de tenir un marit que m'ofereix tot a canvi de res i no em fa cap falta treballar. Vaig mentir perquè en realitat jo era una espia i com és lògic ningú no sabia el meu secret, escepte la seva amiga lady Windermere -Doncs potser ara ho haurà de fer. Segons el seu palmell el vostre deure és fer justícia. -Perdoni però no l'acabo d'entendre. -El que vull dir és que el seu deure és resoldre un crim. -Un crim? Quin? I per què? -Això ja no li ho puc dir, estimada. -Un assassinat? Oh, deu meu! Tingui les seves 100 lliures. Sybil va sortir corrents d'aquella casa i va decidir anar a veure la duquessa Lady Windermere, aquest cop abans de les 5. Li va explicar tot a la seva amiga que l'escoltava molt atenta i satisfeta que la jove li hagués fet cas. Llavors va tenir una idea: -I si investiga l'assassinat del meu estimat quiromàntic? -Teniu raó... – I Tranquil·la estimada, si la quiromàntica t'ha dit que és el teu destí no s'equivoca. Segur que ets capaç de resoldre aquest cas. La quiromància és un art i no s'equivoca mai. Sybil va acabar fent cas a la seva amiga i va sortir sortir del palau amb petites gotes de turquesa que li regalimaven dels ulls. Va decidir anar al 103 a de West Moon Street, on abans s'allotjava el quiromàntic. Va demanar les claus a la portera que quan va veure una donzella com ella no va dubtar a donar-les-hi. Va entrar a la petita casa, tota desordenada i plena de pols. La noia no sabia què fer. Llavors va veure una llibreta petita sobre la taula del menjador, “clients” hi havia escrit a la portada. Va obrir-la per l'última pàgina i va veure escrit un nom que li era molt conegut: Lord Arthur Saville. Sybil no va saber com reaccionar, el seu estimadíssim marit no li havia dit res sobre la seva visita a aquell quiromàntic, de fet no en deia res de bo d'aquella gent. Però la situació es va agreujar més quan va trobar els comptes de la víctima en un calaix del seu despatx. L'últim ingrés era de feia poc més d'un mes i anava a càrrec de Lord Arthur Saville també. Llavors se li va ocórrer preguntar a la portera pel seu marit. -Perdoni, senyora. -Sí, digui'm- li va contestar la portera tot somrient-. -Que ha vist mai aquest home per aquí?- li va dir mentre li apropava un retrat del seu
marit-. -Doncs sí, he vist aquest senyor un cop. De fet va ser dels últims clients del senyor Mr. Podgers. Recordo la seva cara perquè va sortir d'aquella casa molt espantat. No sé què li podria passar. I qui és vostè? -Sóc una inspectora. M'envien per investigar el cas del senyor Mr. Podgers -va dir Sybil molt segura del que deia, ja que no era del tot una mentida-. Moltes gràcies per la seva informació. La jove va sortir de la casa molt espantada. “A les 8, quan torni, li preguntaré qui era aquest tal Mr. Podgers” pensava. Lord Arthur no va decepcionar la seva muller i va arribar a les 8 a casa. Llavors Sybil va preguntar-li allò que li estranyava tant. -Avui Lady Windermere ha tornat a plorar la mort del seu quiromàntic. Què el coneixies, tu, a aquest Mr. Podgers? Lord Arthur va emmudir i la seva cara va fer una ganyota de dolor mentre empal·lidia. -No -va contestar nerviós-. Aquella nit cap dels dos no va poder dormir gaire a causa de la inquietud que els envoltava. Al matí següent va ser Sybil qui es va despertar abans que Lord Arthur. Aquella nit va estar rumiant sobre el seu marit i sobretot durant aquell últim mes, quan havien suspès el casament i havia succeït la mort del quiromàntic. Ho va estar pensant fins que va recordar que la nit en què va morir el quiromàntic Lord Arthur va arribar amb una febre molt alta a casa i havia perdut part de memòria. Sybil s'ho havia rumiat molt i n'estava totalment segura, el seu marit era un assassí. Però també Lord Arthur havia rumiat aquella nit sobre què sabia la seva muller. Tenia molta por de perdre-la i va decidir prendre una solució pel seu compte. Abans de les 12 del migdia Lord Arthur picava a la porta d'una casa d'Oxford Street. “Li endevinem el futur per 150 lliures” posava a la porta. Un senyor d'uns 50 anys, d'aspecte semblant a Mr. Podgers, va obrir-li la porta. -Passi, passi! - va dir-li l'home. -Vostè a mi no m'ha d'endevinar res, senyor – va dir nerviós Lord Arthur-. El que jo vull és que li llegeixi la mà a la meva muller. Però no vull que li endevini el seu futur de veritat, vull que li digui el que jo li diré ara: el seu futur és estimar fins a la mort el seu estimat marit. -Però jo això no ho puc fer. No puc mentir els meus clients -va dir a Lord Arthur mentre aquest li apropava un xec en blanc-.
-Sou tots iguals. Amb 150 en tindrà prou. -No, senyor. 150 és el preu per llegir la mà de la seva muller. El que vostè m'ha demanat val el doble. -Molt bé, molt bé. Tingui 300 i ja en té més que suficient. La meva muller vindrà avui a les 5 de la tarda. Lord Arthur va sortir esverat d'aquella casa i va tornar a la seva per parlar amb la seva muller. -Vull que aquesta tarda m'acompanyis a veure un quiromàntic- va dir-li a Sybil-. -Per què, estimat? Si a tu no t'agrada aquesta gent. -Sí però aquest és diferent, aquest sap dir la veritat. -De veritat? Molt bé doncs hi anirem. Com Lord Arthur havia promès, a les 5 de la tarda la parella era a la casa d'Oxford Street. Sybil estava nerviosa pel que li diria aquell quiromàntic. Lord Arthur també estava nerviós per saber si aquell home compliria amb la seva paraula. -Molt bé, estimada. Ensenyi'm la seva mà, si us plau -va dir el quiromàntic-. Sybil el va obeir i li va mostrar el seu palmell. -Està claríssim! -va cridar el quiromàntic- El seu futur és estimar fins a la mort el seu estimat marit. -Ho diu de veritat? -va dir sorpresa i feliç Sybil-. -Si ja t'ho he dit jo que ell sí que deia la veritat!- va exclamar Lord Arthur-. Els dos van sortir feliços de la casa. I així va ser com gràcies a una mentida una parella feliçment casada viurà, obligadament, enamorada fins a la mort.
EL DESTÍ ÉS IRÒNIC de TAMARA LOZANO És increïble com passa el temps. Em trobo passejant en carrossa pel meu estimat Londres al migdia amb la meva estimada duquessa Paisley. Com de costum. Avui fa un any que el meu quiromàntic va morir. És una pena. M'entretenia molt amb ell, el trobo a faltar perquè... m'ajudava a... Estem passant per un pont. El pont d'on diuen que va caure Mr Podgers. -Pari! -Què passa senyoreta?- em diu sorprès el conductor. -Vull baixar. Obri'm la porta. És molt estrany. Mr Podgers era un homenet relativament baix, i no era gens estúpid com per caure d'un pont com aquest. És possible que no hagi estat un accident? Bé, deu ser que em capfico massa. Pujo a la carrossa i tornem a palau. Paisley i jo ens disposem a prendre el te quan arriba el missatger reial. Porta una carta important. - Lady Windermere, ha arribat una carta de Mr. Podgers. QUÈ?! IMPOSSIBLE! El quiromàntic ja fa un any que és mort! L'agafo encuriosida. Paisley m'observa. “Fantasmes!” deu pensar. No. No són fantasmes. Adjuntada amb la carta, hi ha una nota que diu amb una cal·ligrafia femenina “ Lady Windermere. Sóc la germana del seu antic quiromàntic. El seu últim desig fou que vos tinguéssiu aquesta informació un any després de la seva mort. Mai no hi he estat d'acord, amb la seva pràctica de quiromància... I ara és mort! Únicament desitjo que llegiu aquesta notificació. Gràcies.” No estava signada. No sabia que Mr Podgers tingués una gemana. Després, començo a llegir la carta principal. Deia així: Això li semblarà estrany, Lady Windermere. Si les meves prediccions no fallen, quan llegeixi aquestes paraules farà un any de la meva mort. Sé que deu pensar que sóc un farsant, però jo no sóc cap timador. El cas és el següent: La meva mort no va ser cap accident. Vaig ser assassinat, i per un home. Jo sabia que m'assassinarien. Era el meu destí, així que no hi podia fer res en contra. El que li demano amb tot el respecte, és que esbrini qui és qui m'ha mort. Gràcies” Ho sabia. No era un accident. Però, qui era l'assassí?!
Ell era un home reservat, no molt sociable. Les últimes persones amb qui va mantenir relació eren els convidat a la festa. Bé, doncs, l'única manera de trobar el criminal era celebrant-ne una altra. Divendres al vespre. Ladys, Lords, Marqueses, Ducs i tot de personatges de l'alta societat es reunien per passar una bona nit a palau. Innocents. No saben que es troben al costat d'un fastigós criminal. Començo a rebre els convidats. Allà està Paisley. Més enllà es troba el Duc William. - Hola estimada. - Quant de temps que no feies una festa d'aquesta categoria. - Com has estat? Massa preguntes innecessàries. Mon Dieu! Allí estan Lord Arthur i la seva muller! Quin canvi! Feia un any estaven solters i la seva relació anava en picat. Què? I aquesta panxa? Sybil està embarassada? Què bé que els va tot! La festa era un èxit. - Estimada, no has notat que Lord Arthur es troba estranyament radiant? - Què vols dir Paisley? - Res, és que fa un any aproximadament, Sybil em va explicar que volia trencar la seva relació amb Lord Arthur, ja que deia que estava estúpidament obsessionat amb la quiromància. Em retiro del saló i me'n vaig a la meva habitació, al pis de dalt. Les 10 de la nit. Tinc massa papers a la taula, arrugats, plens d'hipòtesis, totes relacionades amb Lord Arthur. Tenia un diari de fa un any i d'esma i sense saber per què decideixo llegir-lo per descansar una mica. Una notícia em crida l'atenció: “Mor Lady Clementina Beauchamp” Què curiós. Lady Clem i jo érem bones amigues i també era familiar de Lord Arthur. La festa acaba i no m'acomiado de ningú. Espero que em perdonin. Dissabte al matí. Passejo en carrosa pel regne. Aquest cop amb un altre destí: la casa de Mr. Podgers. Hi arribem. Demano que el meu conductor em deixi sola i trobo la manera d'entrar-hi sense que ningú se n'adoni. Està tot desendreçat. Molts papers sobre la taula.
Trobo un petit quadern amagat en un calaix. El llegeixo: “Ho sabia, ho sospitava. La quiromància em portaria problemes. Lord Arthur està intentant complir amb el seu destí. Crec que ja sé qui acabarà assassinat.” Per què sortien les paraules “Lord Arthur” i “assassinat” en el mateix escrit de Mr. Podgers? Ell era l'assassí? Continuo llegint: “El diari d'avui diu que ha mort Lady Clementina, penso que ha sigut obra de Lord Arthur, però no, aquí ho posa ben clar, ha sigut per causes naturals” N'stic segura. Ell és l'assassí! La meva hipòtesi es confirma. Lady Clementina hagués mort assassinada per Lord Arthur de no ser que la seva mort fou per causes naturals. Possiblement Mr Podgers va descobrir que la volia assassinar i Lord Arthur el va matar perquè guardés el secret a l'altre món? Però per què volia matar Lady Clem? Me la jugo. Aniré a visitar Lord Arthur, l'assassí. - Bon dia Lady Windermere. Què puc oferir-li? - Només volia veure què tal anava el nadó. Sybil es troba preciosa amb la panxa grossa delatant l'avançat embaraç. - Gràcies, passi siusplau. La conversa continua amb els dos. Ell es mostra una mica nerviós. Sybil se'n va per a sevir-nos el te. Aprofito per interrogar l'assassí: -Així que, estimat, us va molt bé, oi? És curiós, no? Fa un any no hagués dit el mateix- La seva cara es congela quan pronuncio “fa un any” - Sí, ens va molt bé, i a vostè? - Doncs, una mica avorrida, ara que no tinc el meu quiromàntic.- Se'l nota incòmode, ara. - Per què? Li ha passat alguna cosa? -Es veu que va caure d'un pont i va morir ofegat, però... no estic tan segura que això anés d'aquesta manera. No crec que això sigui cert – vaig dir amb un to acusador. - Quina desgràcia. Sempre he pensat que el Pont de Londres era un indret...un lloc... poc segur- digué vacil·lant i amb veu tremolosa. - Jo no he dit que hagi estat del Pont de Londres.- L'he enxampat.- Estimat, m'ha arribat una carta de la germana de Mr Podgers juntament amb una del meu quiromàntic. Sap què hi diu? Hi diu que va ser assassinat per un home i que probablement hagi estat a la festa que vaig organitzar fa un any. En sap res d''aquest assassinat? Sybil entra a l'habitació. - Assassinat?- mira sorpresa el seu marit.
- Lady Windermere, és millor que se'n vagi. - Sybil, com és això de viure amb un assassí? Sybil deixa caure la safata del te i es posa a plorar. Em sap greu per ella, però el seu marit és un criminal. La confessió està feta. No m'ho esperava. El meu quiromàntic va ser assassinat per un home al qual va predir que havia d'assassinar algú per salvar el seu matrimoni, i ara el seu assassí ha acabat detingut i el seu matrimoni ha acabat. El destí és molt irònic. Ja he resolt el cas. Li comunicaré a Sa Altesa qui ha estat l'assassí del senyor Podgers. I ara us diré qui sóc perquè ningú sap que jo, Lady Windermere, sóc una espia a les ordres de la Corona i que el meu quiromàntic m'ajudava a resoldre el casos que m'encarregava la reina Victòria.
LA CONFESSIÓ DE LORD ARTHUR de SANTI ASCUÉ A principis de Juny, jo, un policia ben dotat, estava assegut en un tamboret del meu bar preferit prenent una tassa de cafè, quan vaig veure aquest titular tan estrany en el diari St James's: SUÏCIDI D'UN QUIROMÀNTIC Vaig seguir llegint i la nota deia el següent: “Ahir, a les set del matí, el cadàver de Mr. Septimus Podgers, l'eminent quiromàntic, va aparèixer a Greenwich, just a davant del Ship Hotel...”. En llegir la notícia vaig pensar en aquell noi jove d'aparença nerviosa, que havia vist l'altre dia prop d'aquell hotel. Vaig continuar llegint: “...Feia dies que el malaurat Mr. Podgers havia desaparegut, i en els cercles de la quiromància hi havia molta preocupació per la seva seguretat. Es creu que es va suïcidar ja que es trobava en un estat d'alienació mental transitòria, provocat per un excés de feina, i aquesta tarda així ho ha confirmat el jutge de primera instància...” – Scott, són 1,50 llibres – em va dir el cambrer sobtadament. Li vaig pagar i vaig veure que eren les deu del matí. Vaig deixar el diari on estava, i me'n vaig anar ràpidament cap a l'oficina. Encara que estigués arribant tard, no podia deixar de pensar en aquell quiromàntic. Em qüestionava una i una altra vegada la mateixa pregunta: si predeia el futur, per què no va veure que es suïcidaria? Potser en realitat no podia predir el futur o potser no es pot canviar. Vaig entrar per la porta de la comissaria amb migranya de tant pensar en aquella notícia tan estranya. – ¿Has vist la informació del quiromàntic? – li vaig preguntar a un company. – Sí – em va respondre –, però... a què ve aquesta pregunta? – Es que voldria que busquessis on treballen els altres quiromàntics per fer-los unes quantes preguntes – vaig dir-li. Llavors em va fer un gest dient-me que hi estava d'acord i es va posar a l'ordinador.
Mentre Mark buscava el que li vaig demanar, jo me'n vaig anar fins al Ship Hotel. Vaig preguntar als treballadors de l'hotel si no havien vist alguna cosa estranya pels voltants feia uns dies, però tots em deien el mateix: no. Encara sense respostes, vaig apropar-me al riu Tàmesi i vaig veure com l'aigua baixava des del Cleopatra's Needle. En aquell moment em va trucar Mark. – Scott, ja et tinc la direcció d'on treballen els quiromàntics – digué i va penjar. Vaig anar a pas ràpid fins a l'oficina, sense aturar-me. En arribar vaig apropar-me fins en Mark. – Hola, Mark ¿Com l'has trobada? – diguí. – Hola, Scott. Perquè Mr. Podgers tenia una amiga anomenada Lady Windermere que ho sabia tot sobre els seus amics. – digué – I doncs? – vaig preguntar-li – Quina és la direcció? – Tots treballen en les seves cases a West Moon Street – em va dir –. Però amb qui tenia millor relació era amb Mr. Edward que viu a la casa 106a. Em vaig acomiadar i sortí sense deixar passar ni un minut. Ja s'estava fent de nit i s'estaven encenent els llums de les faroles. No m'agradava gens aquella zona de la ciutat. En arribar, el llum d'un fanal parpellejava i el carrer estava solitari, no hi havia ni una miserable persona. Una sensació d'angoixa t'envaïa. Vaig trucar a la porta i em va obrir un noi jove, d'uns 30 anys, alt, i amb un peculiar barret. – Hola, senyor – vaig dir-li – estic buscant Mr. Edward. – Sí – digué – sóc jo. Què vol? – Parlar sobre Mr. Podgers i sobre la quiromància – vaig respondre. Em va fer passar a casa seva i em va convidar a una tassa de cafè amb unes pastes. La casa era vella i tenia molts quadres penjats a la sala d'estar. En una taula hi havia una bola de cristall amb un llibre gros a sota. – I bé...? – preguntà – Vostè qui és? I... què vol saber? – Em dic Scott i sóc un policia que estic investigant sobre aquesta mort tan estranya – diguí –. L'última vegada que va veure Mr. Podgers, el va trobar estrany? – Sí – respongué –, després que va anar a una festa social se sentia molt preocupat. Jo
no li vaig preguntar res, perquè ell sabia solucionar els seus problemes. – ¿Li va comentar quelcom sobre algú? – vaig preguntar-li. – No, però abans que ell morís vaig estar a casa seva i vaig veure un nom i una direcció a la llibreta d'apunts que ell sempre portava. Es deia... Lord... Ar... Ar... Lord Arthur! , i la següent adreça Belgrave Square 59 – D'acord – vaig dir-li – Doncs jo me'n vaig. Em va acompanyar fins a la porta i em va estrènyer la mà. – Ah si! Una última pregunta – diguí sense deixar de donar-li la mà – pot veure la data i la forma de morir de la gent? – No – va respondre –, la vida és com un riu, segueix el seu cabal però mai sap quan es trobarà amb el mar. En dir-me això vaig adonar-me que el noi que vaig veure en el pont l'altre dia era Lord Arthur. Possiblement havia llençat Mr. Podgers al costat del Cleopatra's Needle i va aparèixer dies després a Greenwich, perquè el riu segueix el seu cabal. De seguida me'n vaig anar d'aquell sinistre carrer cap a Belgrave Square. Vaig trucar a la porta. Em va obrir la mateixa persona que havia vist en aquell pont del riu Tàmesi. Estava segur que era Lord Arthur. Li vaig dir que era un policia i que volia parlar sobre Mr. Podgers. I em va fer passar cap a dins, mai vaig pensar que em deixaria passar. Estava nerviós, com l'altre dia, i començava a suar. Li vaig preguntar quina era la relació que tenia amb Mr. Podgers. Vaig veure com empassava saliva i em va contestar. – Em va llegir la mà en una festa social – em va dir. Cada vegada tenia més sentit que ell fos el culpable de la mort de Mr. Podgers. – I què li va dir? – vaig preguntar. No va suportar més la pressió que tenia al damunt i va confessar. – Em va dir que hi hauria un assassinat al meu futur i vaig decidir cometre'l abans de casar-me – va dir – Llavors vaig endarrerir el meu casament tot el que era possible i vaig intentar matar una tieta llunyana, però no ho vaig aconseguir. Després vaig provar amb un oncle també llunyà, però també vaig fracassar. Amb aquesta impaciència per matar una persona el més aviat possible me'n vaig anar a refrescar al pont del riu Tàmesi i vaig veure Mr. Podgers allí, recolzat al mur. Em va donar un rampell de bogeria i el vaig agafar per les cames i el vaig llençar al riu. L'altre part ja ho posa al diari.
–
Ja saps que per assassinar ha d'anar a la presó? – diguí.
–
Sí
–
Queda detingut...