Històries imprevistes de Roald Dahl by Departament de Català

Activitat de redacció i creativitat literària Aquest any alguns alumnes de 4t d'ESO han participat al concurs EL GUST PER LA LECTURA. Han llegit narracions del llibre HISTÒRIES IMPREVISTES de Roald Dahl i han hagut d'escriure un conte a partir d'alguna d'elles. Tot seguit un presentem aquests contes escrits per: SAIDA SILLO CLAUDIA MUNNÉ GEMMA MARQUINA IRINA MARTÍN JUDIT RODRIGO ANA SÁNCHEZ JORDINA PRADELLS JOAN SORIANO TAMARA LOZANO HUGO ALVARADO MIRIAM ESTIVAL AINA LAYUNTA CRISTINA FERNÁNDEZ

AMOR AMARG DE SAIDA SILLO (L’HOME DEL SUD) Van tocar les set. El despertador va ressonar dins del meu cap. Vaig obrir els ulls i allà estaves, estès al meu costat, dolçament adormit. Vaig decidir fer-te un bon esmorzar perquè oblidessis les teves preocupacions. Et vas despertar amb els ulls vermellosos i cansats de sempre i em vas saludar amargament, amb aquella veu ronca i adolorida que et representa, però vaig alegrar-me de veure’t.

Vas prendre’t la llet que t’havia preparat amorosament, però no vas fer cap comentari i te’n vas anar a l’estudi amb el teu millor amic d'aquests últims dies, l’ordinador. Vaig aproximar l’ull a l’escletxa entre la porta i la paret que deixava veure el que hi havia dins l’habitació. Estaves jugant al pòquer, com ahir i com abans d’ahir i com l’altre. Semblava ser l’única activitat que et despertava últimament. Cada cop ens resultava més difícil tenir una conversació com les d’abans.

Necessitava respirar, que el vent toqués les meves galtes rosades i m'alliberés de l’ansietat que havia dominat la meva ànima enamorada. Vaig agafar les claus del BMW que va regalar-me el pare pel meu vint-i-unè aniversari, tot i que en Jaume i jo ens vam separar per circumstàncies de la vida. El motor del meu cotxe d’última generació va engegar-se i en un obrir i tancar d’ulls, un cartell m’acomiadava de la ciutat, però no vaig deixar de prémer l’accelerador. Jo seguia enfonsada dins la nostra història i no em podia creure com tot havia canviat en tan poc temps, però t’estimava amb bogeria.

Vaig asseure’m en un restaurant dels afores, no sé quant temps vaig ser-hi allà, tan sols recordo que va enfosquir sense que me n’adonés i tu ni vas trucar-me interessant-te per mi. Vaig arrancar el cotxe i, tornant a casa vaig passar per una avinguda fosca i despoblada, on hi lluïa un cartell lluminós amb algunes lletres trencades, que anunciava l’accés a un casino gegant, quan vaig veure alguna cosa familiar. M’hi vaig apropar i em vaig topar amb un cotxe, el teu Dacia. Una barreja entre preocupació i curiositat em va empènyer a creuar la porta giratòria d’aquella tenebrosa sala de jocs. Vas ser el meu primer objectiu, seies amb els ulls vermellosos i amb un somriure maliciós al voltant d’una roda que deixava caure una bola blanca. Esperava trobar-te amb els amics, com altres cops, però aquesta vegada només

hi eres tu. Vaig agafar el cotxe i vaig anar-me’n sense dir-te res, sense que em veiessis ni poguessis sospitar de la meva presència. Tot i que no vaig deixar caure ni una sola llàgrima, els ulls se’m cristal·litzaven i el cap se m’omplia de preguntes.

En arribar a casa, vaig deixar-me caure sobre el llit i allà m’hi vaig despertar al dia següent i tu no hi eres. Et vaig trucar però no me’l vas agafar. Els segons em semblaven hores mentre mirava la porta, asseguda al tamboret del saló, esperant-te. Al voltant de les quatre, el pom va girar-se. Vas aparèixer amb la olor més desagradable que he ensumat mai i jo vaig deixar caure el tornavís que portava a la mà. Em vas saludar amb un senzill hola quasi bé il·legible i amb un somriure recelós vas afegir un agraïment per haver arreglat la porta de l’armari de la cuina. Vaig apropar-me a tu i una fastigosa flaire a vodka barat va envair les meves fosses nasals. Només vaig poder cridar-te i renyar-te per la teva poca responsabilitat, però tu vas respondre’m ficant la mà a la butxaca i traient un parell de bitllets.

La matinada següent tampoc hi eres quan em vaig llevar. Al teu lloc, una dolça carta em desitjava un bon dia, deia que estaves a la taverna amb en Ferrer, bevent unes copes per celebrar el bon dia que feia. Jo, en canvi, havia d’anar a treballar, així que vaig obrir el calaix de les claus però no vaig trobar les del BMW ni tampoc les del Dacia. No em quedava gaire temps, així que vaig optar per agafar el transport públic.

Els papers se m’acumulaven al despatx quan el telèfon va sonar. Algú va contestar a l’altra banda, un home amb una veu seriosa va anunciar-me la teva detenció per un delicte menor. Semblava ser que els propietaris d’una sala de jocs van trucar a la policia perquè vas pagar la teva mala sort amb una escurabutxaques que prometia una victòria segura. Demanaven una fiança de mil cinc-cents euros.

Vaig poder treure’t d’aquella comissaria de barri amb els estalvis del meu curset de fotografia. Semblaves alegrar-te de veure’m. Em vas enrotllar amb els teus braços i els teus llavis van tocar els meus dolçament i suaument.

Tornant a casa en bus vaig atrevir-me a preguntar-te pel meu cotxe, però no vas respondre’m. Vam seguir avançant. Vaig insistir però l’eficàcia va resultar nul·la. Tots dos vam entrar al pis i la tensió es podia veure des de lluny. Un cop allà, vas dignar-te a 6

explicar-me la història.

No m’ho podia creure. La teva obsessió pel joc va derivar en una necessitat preocupant per les apostes. Jo volia el meu cotxe, el necessitava, no podia creure com havies pogut fer-me això. Vaig respirar fons i no vaig poder evitar preguntar què t’havies jugat que valgués tan la pena com per regalar el meu cotxe. Un dit. Un dit va ser la teva resposta. Quatre apostes seguides van ser la causa que tallessis tres dits i la pèrdua del regal d’en Jaume. Ara el borratxo d’en Ferrer lluiria un BMW. Tot per la teva absurda addicció al joc i a l’alcohol.

La fúria inundava els meus pensaments i sense pensar-m’ho dos cops vaig dir: - Si tantes ganes de jugar tens, juga amb mi - Vaig asseure’m al tamboret de la cuina i vas treure un ganivet del calaix dels coberts. Jo, tranquil·lament vaig deixar caure la mà sobre la fusta de la taula. Em vas mirar als ulls i vaig poder sentir com l'ambició s’apoderava del teu cos i dominava cadascun dels teus sentits. No eres tu. Veia com em lligaves la mà amb un cordill ajudant-te d’uns claus. No sé qui eres, però jo seguia enamorada de cadascun dels teus gestos.

- Comprovem si la teva fama de manetes és tan certa com diuen. Si la porta de l’armari es tanca amb una petita empenta, faré el que faci falta per abandonar les apostes, si no, el ganivet de carnisser caurà sobre el teu dit petit - Tres, dos, u. Vas empènyer la porta i aquesta va cedir, però quan tot just anava a tancar-se del tot, es va aturar. Igual que el meu cor quan vaig sentir la làmina freda del ganivet. La sang vessava lentament per sobre la taula i amb un somriure passiu vas dir: - He guanyat.

LA CONFESSIÓ D'EN BILLY WEAVE DE CLAUDIA MUNNÉ (La mestressa)

- Entesos. Ho confesso! Ho confesso! - va exclamar en Billy Weaver – Els diré el que sigui però si us plau, no vull anar a la presó! - Senyor Weaver: no l'estem acusant de res encara - va replicar el primer policia - Només volíem que ens expliqués tot el que va passar quan va anar a l'hostal. En Billy va empassar saliva. Oh! I tant que ho recordava! No era pas fàcil oblidar-ho. Li hagués agradat oblidar tot el que va veure, però no podia. - Oh! Sí! - va exclamar ell – Me'n recordo de tot el que vaig veure com si fos ahir. De fet, va ser ahir però mirin: jo vaig arribar al poblet de Swindon. El mosso de l'estació em va dir que anés fins al Bell Dragon, ja que era el millor hostal de la zona i servien un bon estofat... -Senyor Weaver - va tallar-lo un d'ells - Em sembla que el menjar del Bell Dragon no hi té res a veure amb tot això. I ara digui'm: com és que va anar a parar a un altre hostal? -Doncs, bé - va començar ell - Vaig veure la llum de l'hostal i em va semblar que estaria la mar de bé. Així que em vaig decidir a entrar i vaig tocar el timbre. No havien passat ni cinc segons quan la mestressa la va obrir. Ni cinc segons!!!Vostès han vist alguna vegada cosa igual? Com que cap d'ells va contestar, en Billy va continuar la seva explicació. - En fi, vaig entrar i la mestressa em va començar a dir que tenia unes habitacions molt bones i que el preu, això sí, no podia ser més barat. Així que vaig acceptar quedar-me a dormir una nit. Vaig pujar a la meva habitació i, després de desfer l’equipatje, vaig tornar a baixar per omplir el llibre de registre. Llavors em vaig adonar d’una cosa. Va callar de sobte, tot d’una li havia vingut el record d’aquella agenda, una imatge que ja havia oblidat. - Senyor Weaver - va dir un dels agents - Entenc que aixó l’hagi afectat però, cregui'm que si ho diu, se sentirà millor. Ell va assentir, i va decidir seguir el consell del policia. - Entesos - va dir - Doncs vaig obrir el full de registre i vaig observar que hi havia dos

noms de dos hostes que s’havien enregistrat, feia més de dos anys. - En Christopher Mulholland, estudiant d’Eton, i en Gregory W. Temple que va néixer a Briston. - Exacte - va dir ell sorprès que coneguessin aquells dos noms- Doncs vaig recordar que havien sortit als diaris. Em va semblar recordar que havien desaparegut. Mentrestant aquella senyora em va preparar una tassa de te, i que fastigós era per cert!, que tenia gust d’ametlles amargues. Els dos policies es van intercanviar una llarga mirada. Al final, un d’ells va dir: - Te suís o més ben dit verí suís - va dir- es troba a l’Índia , fa efecte en vint-i-quatre hores. Va ser una sort que el poguéssim portar a l’hospital, es va salvar per un pèl. Però segueixi amb la història... El Billy, els va mirar de dalt a baix i, per primera vegada des que havia entrar en aquella sala, es va sentir content. En fi - va dir amb la veu més animada - La senyora em va dir que els dos hostes que hi havia estaven al tercer pis. Això em va sorprendre: com podien pagar aquell hostal cada dia, encara que fos tan barat, si portaven més de dos anys? Llavors em vaig adonar que el gos i el lloro estaven dissecats. - L’art de dissecar és molt difícil - va dir un d’ells- I és il·legal fer-ho si no ets científic o doctor. - Exacte - va dir el Billy - La senyora em va confessar que havia mort aquells dos homes i de cop i volta em vaig començar a trobar malament. Em rodava el cap i ho començava a veure tot borrós. Vaig murmurar: “No em trobo massa bé” i la senyora em va dir: “Tranquil, estimat. És el te. Se't passarà aviat. Benvingut a la col·lecció!! I de cop i volta, quan pensava que em desmaiaria, una noia de cabells pèl-rojos, va entrar a la casa i va empènyer la senyora. Tant jo com la senyora vàrem rodolar pel terra (jo ja quasi ni veia). Tot s’estava tornant negre, quan vaig notar un dolor al braç dret i la vista em va tornar. - Nigliterina - va dir el policia – El doctor Charles ens ho va dir als informes. - Charles? - va dir el Billy. - No, jo em dic Wylle - va dir el policia. El Billy és va adonar que era ros - I aquest és el meu company Roy, el doctor Charles és un metge ben conegut per la policia Francesa. I la noia que el va salvar és la nostra capitana Sophie Leduc. - Doncs..., li dec la vida... - va dir el Billy - En fi, em vaig incorporar però en aquell moment la noia, Sophie, sí... doncs en aquell moment, em va tirar al terra i alhora vaig veure com 9

la punta d’un ganivet es clavava a la porta. Després la Sophie, és va llençar sobre la dona i la va emmanillar. I després d'acabar la seva feina, va trucar a una ambulància. - Ja ens en fem una idea - va dir en Roy i per primera vegada va somriure - Acompanyi'ns. El Billy els va seguir, ben sorprès i preocupat. Era culpable al cap i a la fi o còmplice? Quants anys li caurien? Cinc? Quinze? Vint? Van travessar una sala gran, plena d'escriptoris i van entrar en un despatx. - Igual que a les novel·les - va pensar en Billy. Llavors es va obrir la porta - Ohh! Allà dintre es trobava la capitana Sophie Leduc, el va mirar i ell va fer una passa enrere. - Mmm... - va dir ella pensarosament, tenia accent Francès - De debò val la pena? - Oi! I tant! - va dir un policia - Ha sabut resoldre tot el cas en menys d'un dia i ha fet unes deduccions impressionants, fins i tot millors de les que fas tu. - Calla! - li va ordenar malhumorada - Molt bé, doncs que s'apunti, ja veuràs com acabarà empenedint-se. En Billy es trobava ben confós. De què devien parlar? - Espereu! - es va aventurar a dir- No entenc res. - Hem decidit fer-te membre del nostre equip - va dir alegrement - Creiem que el teu potencial afavorirà la tasca de la policia a Londres. Ens dediquem a resoldre casos per tot el país i amb tu resoldrem qualsevol misteri que se'ns posi davant. - Sempre que ho acceptis - va dir la Sophie amb repentina desconfiança. - I és clar que ho accepto!!! - va exclamar feliçment en Billy Weaver.

L'HOSTALER DE GEMMA MARQUINA (La mestressa)

Al dia següent, en Billy es va despertar ben d'hora. Aquell te de la nit anterior l'havia ajudat a dormir. Es va llevar i es va posar unes sabatilles de vellut verd que li havia deixat la mestressa. Va anar al lavabo per a rentar-se. Es va ficar a la banyera i es va remullar. Quan es va posar el sabó, es va adonar que feia la mateixa olor que havia sentit el vespre, al saló de l'hostal, però no li va donar importància així que es va ensabonar i tot seguit es va esclarir. L'olor se li havia quedat impregnada. Es va vestir amb la roba del dia passat i va baixar al saló a esmorzar. La mestressa estava asseguda a la butaca que hi havia davant del foc.  Bon dia senyor Wilkins! – va exclamar la dona des del seient.  Bon dia! - va respondre el jove. – És Weaver.– va repetir somrient.  Ai sí, perdoni'm! Em costa molt aprendre'm els noms, així que m'haurà de perdonar si segueixo canviant de nom. – va disculpar-se la mestressa.  Tranquil·la, no passa res. I què ha fet per a esmorzar? – va preguntar en Billy.  Miri doncs, he fet cafè i te. També he fet unes pastetes ensucrades – va dir la senyora. El jove va rumiar i va respondre:  Voldria una cafè amb llet i dues pastetes. La dona va assentir amb el cap i sense dir res va anar a la cuina. Mentre esperava, el jove, va passejar-se pel saló, mirant-se els animals dissecats que hi tenia la mestressa allà. Curiós els va tocar i va veure que semblaven vius, però estaven molt freds. De sobte va aparèixer la mestressa amb una safata negra on portava el cafè i les pastes del noi. L'hi va deixar sobre la taula. Va seure davant de la senyora i va començar a esmorzar.  Perdoni – va dir el jove Weaver – Aquesta afició que té per dissecar, des de quan fa que la té?  Quan vaig obrir aquest hostal vaig veure que estava molt sola, ja que no tenia clients i necessitava companyia. No volia una mascota que hagués de cuidar ja que no li podria invertir temps. Llavors vaig pensar “I si tinc mascotes però dissecades?” No requereixen una gran despesa econòmica ni cuidats de cap mena. – va

respondre ella.  Doncs em sembla una afició interessant i curiosa. Em podria ensenyar, si no es molèstia, com ho fa? - va demanar en Billy.  És clar! Però veurà coses que potser el trastoquen – va advertir la dona. El jove va deixar la tassa sobre la safata i es va aixecar decidit. Llavors la mestressa es va posar dreta i li va dir:  Segueixi'm. En Billy va seguir-la. Van sortir del saló i van començar a pujar les escales. Estaven recobertes amb una catifa vermella. Mentre pujaven, la llum cada vegada era més fosca. Quan van arribar al tercer pis es van topar amb una porta negra. A sobre d'aquesta hi havia un cartell que no es podia llegir, ja que no s'hi veia, era molt fosc. La dona va ficarse la mà a la butxaca dreta de la bata i va treure tres claus que estaven unides a un mateix clauer. Va agafar la que era més petita i que tenia una forma més rodona. En obrir la porta, el jove es va quedar bocabadat. La mestressa el va fer entrar. Era una habitació de color vermellós amb un llum groguenc que parpellejava lentament. Hi feia calor. Al mig hi havia una taula de fusta, que semblava molt antiga. Estava plena de talls i trossos de fil ferró i cotó. A un costat hi havia una banyera plena d'un líquid transparent. A l'altre costat hi havia una mena de nevera blanca, que estava plena de gotes d'un líquid espès. A una de les cantonades hi havia dos joves erectes, amb els ulls clars, ben oberts, i amb un somriure d'orella a orella. Cadascun aguantava en una mà una safata negra amb diferents estris de cuina: forquilles, ganivets, culleres, espàtules, pinces, etc. A en Billy li eren conegudes les cares d'aquells dos nois, encara que no sabia de què els coneixia. El jove Weaver es va espantar i per un moment va pensar d'abandonar la sala. Però una part d'ell volia conèixer aquell món i veure què hi amagava. Aleshores la mestressa li va dir:  No tingui por jove, pot tocar tot el que vulgui i ara li ensenyaré a dissecar. Ell la va mirar vacil·lant, però la curiositat el matava, així que es va apropar als dos joves. S'hi va plantar al seu davant, els va tocar els dits de la mà que tenien lliure i eren freds com el gel. Semblaven maniquís d'una botiga de roba. Un anava vestit amb un esmòquing negre i l'altre amb un de blau marí. Tots dos portaven una camisa blanca i una corbata grisa. A primera vista semblaven feliços, aguantant aquelles safates. Els va olorar el coll i va notar que l'olor era la mateixa que la del sabó. Aleshores la mestressa es va posar el davantal i li va demanar que s'apropés a la taula, que començarien el procés de dissecació. Ella va acostar-se a la nevera i en va treure un gatet congelat. El va posar sobre la taula i li va dir:

 Obri bé els ulls. Va agafar les safates que aguantaven els dos nois i les va col·locar al costat de l'animal. El jove observava amb moltíssima atenció tots els moviments que feia la dona. No es volia perdre cap detall. Van estar tancats en aquella habitació tres hores. A dos quarts de tres en van sortir. A l'eixir d'aquella sala, el jove va notar que alguna cosa s'havia despertat al seu interior. Havia oblidat tot el que havia de fer i només tenia un objectiu. La senyora va tancar la porta amb clau i, junts, van baixar amb el gatet al saló. El va deixar al costat del foc i va preguntar al noi:  Ara prepararé el dinar. Què li agradaria que fes per dinar?  Doncs, m'agradaria menjar peix, si pot ser – va demanar el jove Weaver.  Li sembla bé que faci patates i salmó a la planxa, o voldria acompanyar-lo amb una altra cosa, com per exemple una amanida? – va preguntar la dona.  Amb patates ja em sembla bé – va respondre ell. La mestressa va entrar a la cuina a preparar-ho. Mentrestant en Billy observava els acabats del gatet. Semblava que estigués viu i que en qualsevol moment miolés. El va agafar i el va començar a acariciar. La dona va entrar amb el menjar. El portava en una safata com la del te. Van seure junts a la taula i el noi va exclamar:  Bon profit senyora Pullman!  Bon profit jove Weaver! – va respondre la dona. – Però no em dic Pullman, em dic Emma Roberts – va somriure ella.  Ai perdoni. És que em costa aprendre'm els noms de la gent, segurament li canviaré molt el nom. Van començar a dinar.

La mestressa es va despertar dins d'una banyera plena d'un liquid llefiscós i d'una olor de pell nova, que li era familiar, lligada amb uns filferros. Estava espantada i molt desorientada. No recordava res. Va mirar al seu voltant i va veure que estava a l'habitació del tercer pis. Volia sortir d'aquella banyera llefiscosa. Tenia els canells i els turmells lligats amb unes voltes de filferro. De sobte el jove Weaver va entrar a la sala. I li va dir a la dona:  Ara em toca a mi. Es va posar el davantal i va començar a treballar.

A les deu del vespre van picar a la porta de l'hostal. El jove va baixar a obrir. Era una noia 13

que buscava un lloc on passar la nit a un preu econòmic. Ell la va fer passar i li va dir somrient:  Vostè serà la meva primera clienta.

ESCALES AMUNT, ESCALES AVALL d'IRINA MARTÍN (CAMÍ DEL CEL; Xai al forn; La mestressa; L'home del sud; La meva reineta, la meva colometa; De cap.)

-Estimat...Baixes ja o no? Que tothom t'està esperant, rei! -Ja baixo dona, ja baixo. -Encara no entenc per què carai no pots baixar per l'ascensor, rei. No veus que un dia podries fer-te mal? Que ja no som tan joves! El senyor Foster va mirar la seva dona amb cara d'odi i ella li va respondre amb un somriure molt ben assajat. -Va, corre, que al saló t'esperen per bufar les espelmes. Els dos es van agafar del braç i en Walker va obrir la porta de l'ampli saló on un munt de familiars i amics seus el miraven entusiasmats. Però l'home, malgrat ser el seu aniversari i haver aconseguit reunir totes les persones que estima, no estava tan content. No feia ni tres mesos que es va quedar tancat durant tres setmanes a l'ascensor d'aquella casa. Encara recordava el moment en què el tècnic va obrir la porta i el va veure estirat al terra gairebé agonitzant i com la seva dona va començar a plorar en veure'l d'aquella manera. Feia tres mesos que l'ascensor s'havia convertit únicament en una eina d'ús de la senyora Foster, que havia d'esperar el seu marit cada cop que sortien junts a fer un passeig. Per a ell entrar dins d'un ascensor s'havia convertit en una autèntica tortura. Els atacs de pànic que això li provoca havien obligat al seu metge a prohibir-li entrar dins d'espais petits tancats. -Estimat! Seu allà i ara et portarem els regals... quins nervis! Els convidats van fer una cua davant d'ell i cada un li mostrava com eren d'especials els seus regals. Un abric de pell nou, una ploma i una llibreta nova, un paquet de cigars exclusius, una ampolla del millor whisky dels Estats Units... Però al final de la cua l'esperava el regal de la seva dona. El regal més “especial”. -Si us plau, si us plau, feu silenci. Avui estem aquí per celebrar el teu aniversari, reiet meu. Com pots veure cada cop som una família més important d'aquesta gran ciutat. I és per això que he decidit regalar-te una cosa que sé que t'agradarà perquè s'adapta a la nostra categoria. No t'has cansat de veure sempre el mateix cada cop que entres a casa? No t'has cansat de saludar sempre els mateixos veïns? No creus que hauríem de viure a un lloc molt més luxós? Com que et conec, rei, he decidit fer el pas. Demà ens traslladem a viure a un exclusiu àtic d'un dels nous gratacels d'aquesta gran ciutat!

Els convidats, molt sorpresos, van començar a aplaudir. “Oh, quin regal més bonic senyora Foster”, la felicitaven alguns. Però ningú s'havia fixat en la cara del seu marit. De cop, la seva pell s'havia tornat blanca i els seus ulls s'havien clavat en un punt imprecís de l'habitació. “Un àtic! Un gratacel! I com carai sortiré jo al carrer!”, pensava desesperat el senyor Foster. Al cap d'un parell d'hores tots els convidats havien marxat i els amos de la casa pujaven al cotxe de camí a un luxós hotel. Durant la nit havien de buidar la casa per fer el trasllat a l'endemà. -Estimat... et veig una mica preocupat. Què no t'ha agradat el meu regal? -No, dona! M'ha sorprès molt i m'ha agradat molt! Però ell seguia rumiant en com pujaria i baixaria el centenar de pisos del seu nou habitatge. Hi ha coses de la seva dona que no acabava d'entendre. Però recordava com de trista es va posar quan es va adonar del seu accident a l'ascensor i era conscient que l'estimava molt, o això volia pensar. L'endemà el senyor Foster es trobava en la mateixa situació. No havia dormit en tota la nit i només podia pensar en el que li esperava d'aquí a unes hores. “154 pisos... 154 pisos...” aquesta xifra li ressonava tota l'estona al seu cap. Cap a les 11 el xofer els va portar al seu nou edifici. Era preciós i altíssim. La senyora Foster va pujar per un gran ascensor fins a la planta 154 i el marit va haver de pujar caminant fins a dalt. Van ser uns 30 minuts de tortura horribles. A dalt es va trobar amb un fantàstic habitatge, amb un saló el doble de gran que el de la seva antiga casa. Estava content i emocionat però les més de 2000 escales que havia pujat no el deixaven gaudir tant com la seva dona.

Però desgraciadament la seva agonia es va acabar molt més d'hora del que pensava. Només feia una setmana i mitja que vivien al seu luxós àtic. Un dimecres quan tornava del club el seu cor va dir prou. Havia begut una mica i quan anava pel pis 57 un crit va fer sortir tots els veïns per a veure què passava. Es van trobar el cos d'un home rodolant escales avall. La senyora Foster no s'ho podia creure. Tots els veïns van començar a fer safareig sobre ella: que si va deixar tancat el seu marit a l'ascensor, que si estava boja, que si tenia un amant i havia encarregat la mort del seu marit, que si... La pobra dona ja no podia més. Se sentia sola i ningú la recolzava. Al dia següent la seva filla va arribar de París amb el seu marit i el seu fill. L'Ellen no podia deixar de plorar veient l'àlbum de fotos del seu pare. Al matí següent la família i els amics es van tornar a reunir una altra vegada per acomiadar-se del senyor Foster. Tothom

abraçava la viuda i li deia que estigués tranquil·la, que no està sola i que ells estan allà per al que necessiti. Ella tenia la mirada fixa en el cos del seu marit. Mai l'havia vist així, estava pitjor que el tràgic dia en què el va trobar estirat a l'ascensor. Ella i la seva filla van passar la nit juntes a l'àtic. No van poder dormir, no parlaven, només pensaven en el seu marit i en el seu pare. Al matí següent l'Ellen va haver de marxar a París amb la seva família. -Mama... De veritat que em sap molt de greu no poder quedar-me, però el nen ha d'anar a l'escola i jo tinc feina. -Ellen, de veritat que no necessito que et quedis. Vull estar sola. -Et trucaré quan arribem. Si et passa alguna cosa diga-m'ho de seguida i agafaré el primer avió a Nova York. -Bon viatge, filla meva.

La senyora Foster es va sentir per fi lliure. Va agafar un taxi per tornar a casa, havia acomiadat tot el servei. Però per què estava tan contenta? El seu marit acabava de morir i ella semblava més feliç que mai. En arribar a casa es va trobar la gran sorpresa. -Samantha! Quant de temps! Com estàs? Ja et trobàvem a faltar! -Cosineta! Felicitats! Ho has fet de meravella... encara no em puc creure l'herència que has guanyat. Increïble! Fascinant! Ara sí que som rics! -Mary, Botibol... heu vingut tots! -És clar tieta! -Com esteu? També he llegit com de bé us ha anat a vosaltres, eh! Us felicito a tots. A tu, Emma, germaneta meva, per haver tornat a convertir el vell hostal en un veritable museu de cera! A tu, Botibol, germanet meu, per tornar a boicotejar una subhasta d'una forma tan excel·lent! A tu, Mary, cosineta meva, per assassinar l'agent que investigava els nostres casos! A vosaltres, cosinets meus, per incloure un dit més a la vostra col·lecció d'extremitats del món! I als meus nebodets, Sally i Henry, per tornar a guanyar el campionat mundial de bridge! -I a tu Samantha! Per tornar a aconseguir una herència que ens farà una miqueta més rics! Tots van riure. Van parar taula i van sopar un xai exquisit que havia cuinat la Mary Maloney. Van bromejar parlant de la gent a qui havien estafat o assassinat. La Samantha va explicar com de bé havia planejat la mort del seu ex-marit, primer a l'ascensor i després a l'àtic, tot planejat detalladament, una operació que li havia costat més anys dels

previstos a finalitzar i on havia hagut d'interpretar a una senyora dedicada únicament al benestar de la seva família. Després van començar a parlar dels seus nous casos. La Mary els va informar que ja havia localitzat l'agent que els investigava i que ja havia començat a apropar-s'hi. Van parlar de les seves noves víctimes, dels seus detallats plans que desitjaven fer realitat. Van parlar, van sopar i van beure un exquisit vi en un exclusiu àtic amb una terrassa increïble. I és que com havia dit no feia tant, l'antiga i falsa senyora Foster, una família tan important com la seva, no podia viure en un lloc qualsevol.

I així és com acaba una part d'aquesta perillosa i extravagant família. I també és així com comença una nova i encara més absurda part d'aquesta família. Qui sap qui seran les seves noves víctimes... Hem d'anar amb compte, potser hi som nosaltres, a la seva llista...

UN TRÈVOL DE JUDIT RODRIGO (La meva reineta, la meva colometa; De cap)

El senyor Snape camina pels carrers de la ciutat anglesa de Londres. El seu rostre, blanc com la cera, no deixa entreveure la més mínima emoció, tot i que, per dins, una fúria bullent i empipadora l'està consumint. Una pluja fina comença a caure i ell, tot i saber que a Londres plou un terç de l'any i que, per tant, la pluja hauria de formar part del seu dia a dia, s'irrita. I molt. Però de fet, no és cap novetat. Ja fa dos mesos que té un tic incontrolable a l'ull esquerre, únic signe d'expressió de la seva cara. També fa dos mesos que ha deixat de guanyar diners i, tot i que en té estalviats, en Henry Snape, per primer cop durant molts anys, nota l'angoixa dins el seu pit.

Com que la pluja no afluixa i no té ganes de mullar-se, el senyor Snape entra en una fonda d'un dels molts carrerons que ningú sap com es diuen, ja que només hi passen els borratxos i les prostitutes. S'asseu al fons de la sala i demana una cervesa. El cambrer, clarament estranyat pel seu aspecte desentonant, apunta la comanda i la hi porta. El senyor Snape s'acomoda a la cadira i resseguix amb la vista tots els racons de l'hostal, sense perdre's cap detall. És una habilitat que ha anat millorant al llarg dels anys i que és totalment necessària pel que abans era el seu ofici. Just en el moment en què ell està perdut en les seves divagacions entra per la porta un nou client. De seguida l'estudia detingudament: és un home més aviat baix, amb barba canuda de fa uns quants dies, roba bruta i aspecte deixat. “Un sense sostre que ve a gastar-se els pocs diners que té en alcohol”, pensa. Però s'equivoca. L'home es planta davant de dos homes que estan asseguts en una de les atrotinades taules del local i treu una baralla de cartes. Aleshores els diu alguna cosa i els homes assenteixen amb el cap. Seguidament, l'home s'asseu i reparteix les cartes. El senyor Snape de seguida es queda meravellat per les perfectes i sigil·loses trampes que el vagabund fa i que li acaben fent guanyar la partida. És una oportunitat que no pot desaprofitar.  Botibol, William Botibol, senyor. - diu l'home, així responent a la pregunta que el senyor Snape li ha fet.  Bé senyor Botibol, tinc una proposta per fer-li i espero que la sàpiga apreciar. Una gran oportunitat se li està a punt de presentar.

La casa del senyor Snape no és ni gran ni petita, ni de rics ni de pobres. És una casa com qualsevol altra que es pot trobar pels carrers de Londres. Tot i això, en William Botibol nota un estrany calfred quan traspassa el llindar de la porta, seguit d'un senyor Snape que sembla un xic més animat que fa unes hores. La casa és prou bonica i tot està ordenat molt meticulosament, com si cada objecte tingués el seu lloc i d'allà no es pogués moure ni un mil·límetre.  Miri, la meva manera de guanyar-me la vida sempre ha estat el bridge. Fins no fa gaire tenia una persona amb qui formava equip i anàvem de casa en casa jugant partides amb les quals trèiem els diners per menjar. No cal dir que sempre érem els vencedors i que, per tant, el negoci era més que rentable. Però fa uns mesos, a causa de certs problemes, ens vam separar. -La veu del senyor Snape és monòtona, tot i que, en dir l'última frase, en William Botibol pot observar com les mans se li tornen blanques de tan prémer-les.  I ara vostè no té ningú i per això em vol a mi. El problema és que només he jugat un parell de cops a aquest joc, jo. No entenc per què hauria de voler “contractarme”. - diu en William Botibol, amb molta calma i sense gaire desconcert  Bé, la veritat és que no és gaire complicat. Ja li ensenyaré. El que a mi m'interessa són els jocs de mans que ha fet allà a la fonda i les cartes que s'ha anat guardant sense que ningú se n'assabentés -diu, amb el que vol ser un somriure amable però acaba semblant més aviat una ganyota malèfica. - Jo li puc ensenyar uns quants trucs més, si vol. Jo el necessito, vostè em necessita. Què li sembla? Accepta?

Mentrestant, no gaire lluny d'allà, a la localitat de Canterbury, la Pamela i l'Arthur, una parella rica de mitjana edat, reben una estranya visita que els ofereix una proposta molt temptadora.

El Senyor Snape i en William Botibol es troben asseguts al voltant de la taula de la saleta d'estar del primer, l'un davant de l'altre. El Senyor Snape té una carta que ha rebut a la mà i els ulls li cremen d'ambició. A la carta se'l convida a un torneig de bridge, justament a casa d'una parella on no fa gaire que hi va ser. A més, està entusiasmat amb el seu nou company ja que ha après l'estratègia molt ràpidament. Mentrestant, el senyor Botibol observa atentament la sala fins que els seus ulls es paren en una foto emmarcada en una prestatgeria. En ella hi surt una dona molt bonica que llueix un gran somriure. Desgraciadament, ell sap que la felicitat que irradia la dona és tan falsa com l'home que té just davant seu.

El senyor Snape i el senyor Botibol són a la final del torneig. La veritat és que no els ha costat gaire guanyar les partides. L'única partida més difícil ha sigut contra la Pamela i l'Arthur, però perquè els records de quan va jugar contra ells han fet posar nerviós e senyor Snape. Però ara ja s'ha calmat. Només una partida i la victòria serà seva. Abans de començar, s'emporta el seu company i l'obliga a practicar i recitar l'estratègia: “un trèvol vol dir rei de trèvol, as de piques, reina de cors, as i reina de diamants, un cor vol dir rei de piques, as de diamants...” No vol que res surti malament. “Només són dos homes més que creuen saber jugar al bridge”, pensa. Però de fet, s'equivoca, ja que no són dos homes, sinó una dona i un home.

Si el senyor Snape ja és blanc de per sí, quan veu que al seu costat s'asseu una dona i que a més, la coneix, i molt, el seu rostre es torna transparent.  Què hi fots aquí, Sally? - pregunta a la dona amb veu ronca.  Hola, Henry. Jo també m'alegro de veure't. - diu, amb un mig somriure.- Vinc a jugar. Substitueixo un jugador que malauradament no està en condicions de fer-ho. Els organitzadors, la Pamela i l'Arthur, m'ho han permès. I és clar, el senyor Snape no pot fer res contra això. Així que, li fa un senyal al seu company i la partida comença. “Si vol jugar, juguem”, pensa. Està clar que, a causa del xoc, no s'ha preguntat per què la seva ex-dona, a qui no veu des de fa mesos, ha aparegut per jugar la final del torneig contra ell.

Tot està molt igualat. És l'última volta. El senyor Snape li diu a en William les seves cartes i l'altre també. Tot, és clar, sense que la Sally se n'assabenti ja que sap tots els codis. Per sort, les cartes dels dos companys són perfectes! Sembla que la partida està guanyada, així que el senyor Snape no es modera en la seva aposta. La Sally el mira fixament i la dobla. El senyor Snape està desconcertat, però no pot deixar que aquella estúpida gossa el deixi en ridícul. A més, es deu creure que el pot guanyar. A ell! Així que es juga tot el que té.

El senyor Snape camina sota la pluja fina de Londres. Ha de trobar un portal on poder passar-hi la nit. Els seus ulls són plens d'ira i tothom s'aparta al seu pas. Però ell no se n'adona. L'únic que sent són les paraules de la Sally ressonant-li al cap: “.... i vaig trobarme al que consideres el teu company, al senyor Botibol, pel carrer, sense casa ni família i arruïnat. Just en aquell moment el pla va començar a agafar forma. El vaig contractar. Li

vaig ensenyar els codis i alguns jocs de mans amb les cartes. O per què creus que va aprendre l'estratègia tan ràpid, eh? Vaig fer que et seguís i que et fes veure que ell sabia fer anar les cartes i vaig suposar que tu el contractaries, desesperat com estaves. Vaig anar a casa de la Pamela i l'Arthur i els vaig convèncer perquè fessin el torneig i perquè em deixessin jugar l'última partida. Vaig acordar amb en William que et diria les cartes malament. Què t'ha dit ell, avui? Un trèvol? Te'n recordes quants cops m'ho feies repetir, això? Oh, quina llàstima que et pensessis que tenia unes cartes que no eren. Ara ho has perdut tot, Henry. Tot. Fins i tot el company que creies que tenies era una mentida. Però t'ho mereixes. Per haver-me fet plorar nit rere nit. Per haver-me fet pensar que jo no era res. Ara seràs tu qui em supliqui pietat. Seràs tu qui recordi per tota la vida que l'estratègia que em feies repetir cada segon és la que t'ha guanyat al final. Un trèvol, Henry. Un trèvol.”

COM VA COMENÇAR LA MEVA ADDICCIÓ D' ANA SÁNCHEZ (L'home del Sud)

Sé que estic malalt, que no hauria d'apostar, però no ho puc deixar. Les apostes surten dels meus llavis sense haver-les pensat abans, però no és culpa meva. Per què la gent aposta els seus dits? Si no ho fessin, jo no guanyaria i, al cap d'un temps, deixaria de jugar. Quan escolten les apostes, ningú es queixa i tothom les accepta però, és clar, quan arriba l'hora de tallar-los els dits, tothom se'n penedeix i em prenen per boig. I és que els psicòpates són ells, ja que no els importa apostar els seus dits a canvi de diners. Però en canvi, qui està assegut aquí, davant d'unes barres metàl·liques tancat per dos anys, sóc jo.

5 setmanes abans És el meu primer dia d'universitat. Estic nerviós. Ningú em coneix. No vull donar una impressió dolenta, així que decideixo vestir-me amb les millors gales que tinc. La primera classe està a punt de començar i jo encara no he parlat amb ningú. He sentit que aquest grau és molt avorrit i que la majoria de gent el deixa, però a mi em fascina. La veritat és que els números m'encanten, sobretot quan es tracten d'apostes. En finalitzar les classes del primer dia ja he fet dos amics i m'han convidat a una festa. Quins nervis, la meva primera festa universitària. Lligaré? Faré apostes? M'emborratxaré? Decideixo començar a preparar-me amb temps i una hora després estic davant la casa de la fraternitat. Pel camí m'he anat trobant joves estirats al terra, cridant i vomitant, el que sempre m'havia imaginat. Vaig a obrir la porta, però una noia plorant amb la samarreta mullada surt corrents de la casa. Entro i em trobo una taula plena d'ampolles d'alcohol, els llums apagats, una bola central penjant del sostre i un sofà ple de nois i noies atapeïts jugant a veure qui beu més. Reconec els dos amics que he fet al matí i m'hi apropo. Decidim anar a la taula que hi ha al costat del sofà. Estan apostant, m'encanta. Decideixo unir-me i apostar jo també. Ja he guanyat dos-cents euros. Cada vegada estem més animats i jo tinc més diners. Hi ha un noi que se n'ha quedat sense, però que vol continuar jugant. Jo li dic que pari, que demà es penedirà del que està fent. Queda callat, pensant què pot apostar contra mi. - Un dit. He sentit bé? Acaba d'apostar un dit? La veritat és que a mi no m'importa. He begut cinc cerveses i ja no sé el que faig. Aposto. Per a la seva desgràcia, perd. Tothom queda mut,

mirant-nos. I ara què? Li dic que no passa res, que anul·lem l'aposta, però s'hi nega. Porten un ganivet de la cuina i me'l donen. Jo no puc fer això, quin fàstic. El noi agafa el ganivet, es talla el dit petit i me'l dóna. Què collons! Què faig ara jo amb això? El noi s'ha desmaiat i està estirat al terra. Decideixo marxar amb el dit del noi a la butxaca dels texans. Estic aclaparat. No entenc el que acaba de passar. Més ben dit, no entenc com m'ha pogut agradar el que ha passat. Serà l'alcohol, penso. Al dia següent em desperto i no recordo res de la nit anterior. Em desvesteixo per anar a la dutxa i un dit cau de la butxaca del meu texà. Què cony és això? De sobte, ho recordo tot. Sabia que les festes universitàries eren esbojarrades, però no m'imaginava que passessin aquestes coses. Estic avergonyit. No sé com vaig poder seguir amb l'aposta. Per sort, és cap de setmana i tinc dos dies per assimilar-ho. Passa la setmana amb normalitat, sense comentaris sobre el que va passar a la festa, tot i que hi ha mirades que ho diuen tot. El divendres em tornem a convidar a la casa de la fraternitat. Estic indecís. No vull que torni a passar un altre cop, però finalment decideixo anar-hi. Passo la nit ballant, bevent i intentant no apropar-me a la taula d'apostes. A la tercera cervesa, no ho puc evitar. Els meus peus caminen per si sols i la veritat és que no els ho vull impedir. Començo a apostar. De moment tot va bé, però no tinc tanta sort com la nit anterior ja que començo perdent cent euros. El noi sense dit petit està dempeus a l'altra banda de la taula. He evitat apostar contra ell, però ell vol fer-ho. - Un altre dit. De veritat? Un altre cop? Vull dir que no, però de la meva boca s'escapa un sí abans que pugui evitar-ho. Collons! Torno a la meva habitació amb dos dits més que la nit anterior. No entenc com se m'ha pogut anar tant de les mans. Guardo tots el dits en una bossa i els fico al calaix. No vull llençar-los. Quan torno a la meva habitació el divendres següent, hi afegeixo cinc dits més a la bossa. No m'ho puc creure. Al noi només li queden els dos dits polzes. S'ha acabat, em dic. Em sento malament pel que li he fet, però no puc negar que m'ha agradat. Sóc un addicte a les apostes, ho reconec. Em sento més tranquil perquè el noi ja no pot apostar més dits i no crec que ningú més sigui tan boig com per apostar els seus. Passo la setmana tranquil, tot i que m'he d'espavilar ja que en un mes tinc els exàmens finals. Els meus dos amics s'han allunyat una mica de mi. No entenc per què, però suposo que el noi sense dits té alguna cosa a veure. Tot i així, em tornen a convidar a la festa de cada divendres. Hi vaig content, amb ganes de beure, ballar; havent-hi apostes, conèixer noies és una cosa secundària. A la matinada estic anant cap a la residència amb tres dits de dos nois diferents. Què els passa? I a mi? Això ho he de parar ja. Definitivament, no

tornaré a apostar mai més a canvi de dits. La primera setmana decideixo no anar a la festa perquè em conec i sé que acabaria com les anteriors. Però la segona setmana hi torno. No sóc un addicte, em dic mentre camino cap a la casa. Quan hi entro, tothom em reconeix per l'home dels dits. Tot va bé, he conegut una noia molt guapa i sembla que l'interesso. Intento distreure'm amb ella, però la meva mirada sempre acaba a la taula d'apostes. No sóc un addicte, em dic una vegada més. Però com era d'esperar, acabo assegut a la taula . Què estrany, no recordo haver tornat a la residència, però no estic a la Fraternitat. On sóc? Miro al meu voltant, però no reconec res. M'aixeco, però em marejo de tant que vaig veure a la nit i em torno a estirar al terra. Em toco la butxaca dels texans i em començo a pessigar els braços i la cara. Tot això és un somni, no està passant de veritat, penso. Torno a posar la mà a la butxaca i trec deu dits. Ara sí que se m'ha anat de les mans. No hauria d'haver anat a la festa. Tinc ganes de plorar, però tinc mal de cap i encara no sé on sóc. Cinc minuts després aconsegueixo aixecar-me amb dificultat i ho reconec tot. Estic a la presó.

DE COP DE JORDINA PRADELLS (La meva reineta, la meva colometa; De cap)

- Vinga Henry perdona'm. Ha estat un error, et prometo que no ho faré més rei. - es penedia la Sally a punt de plorar. - Oi tant que no ho farem més! S'ha acabat, ho has tornat a espatllar! Vols que tornem al passat o què?! Sally, si us plau, estigues més atenta ens hi juguem la vida! La meva dona no s'ho podia creure, feia uns ulls com unes taronges, estava a punt de desmaiar-se i jo d'anar-me'n al seu darrere. - Rei, aquí hi ha gat amagat, ja et vaig dir que amb aquesta parella tindríem sort i tu no volies instal·lar-hi el micròfon... No tindrem el títol, però les nostres qualitats no han desaparegut. Ha quedat enregistrada la conversa? - Renoi, tens raó. Però segueixo pensant que hauríem de deixar fer la seva feina als professionals. Colometa, anem a dormir que no són hores i demà ja pensarem què fer. Naturalment, no em va fer cas i va decidir seguir investigant pel seu compte. Vaig ficar-me al llit, no volia solucionar més trencaclosques.

A l'endemà, vaig trobar-me la meva dona davant del mirall, posant-se quilos i quilos de maquillatge per fer desaparèixer les seves ulleres, d'haver estat tota la nit desperta. - Arthur! No et creuràs el que he descobert aquesta matinada, al llistat de la Universitat Eton, mai hi ha anat cap Henry Snape ni cap Sally! - Dona, n'estàs segura? Potser no ho has mirat bé, ja et vaig dir que quan marxessin ja decidiríem si trucar a algú de l'agència perquè els vigili o no. Mentre reia sarcàsticament i de manera exagerada, em va dir que ni en broma, ni de ben poc li demanaríem ajuda als nostres antics companys i menys que ho deixaríem córrer. Des que ens van fer fora de l'agència, la meva dona intenta demostrar les seves habilitats cada cop que troba una oportunitat com aquesta. El matí va passar lentament, però tot va anar rodat. Vam esmorzar tranquil·lament mentre ella els feia un petit interrogatori. D'acord, si hem de ser sincers, amb tots els anys que portem fent aquestes coses, es notava de lluny que mentien. La Sally es fregava les mans nervioses i en Henry feia falsos somriures cap a la meva dona intentant escondir les mentides. Cap a les dotze del migdia van deixar-nos tranquils, van pujar al seu luxós cotxe i van desaparèixer. Ja us podeu imaginar com va seguir el dia... Cap a dos quarts d'una em vaig posar a cuinar i la meva dona va passar tot el matí al seu despatx. Quan vaig acabar de fer el dinar vaig cridar la

Pamela perquè vingués però com ja m'esperava no em va fer cas, vaig anar al seu petit racó i em vaig endur una gran sorpresa, tot de records em van venir al cap. Estava asseguda al petit banc, mentre mirava per la finestra i sostenia entre les seves cames el petit bloc de notes platejat, no us podeu imaginar totes les històries ni totes les dades que guarda aquella llibreta. En aquell instant vaig recordar totes les bestieses que vam fer de joves per descobrir els secrets de les persones, per més petits que fossin, nosaltres ens encarregàvem de descobrir-los i de donar-los el que es mereixien. Però desgraciadament la meva dona no només estava memorant tots els instants viscuts, no, estava començant una altra història. - Carinyo, anem a dinar si us plau, estic mort de fam. - Caram Arthur, no em deixes respirar ni un segon! Vols estar per la feina? T'has tornat un gandul! Si anem a dinar em promets que després m'ajudaràs amb tot el que he trobat? - És clar que sí reina! Però afanya't que es refredarà el menjar. Havia parat la taula amb tota la delicadesa del món, volia fer un bon àpat perquè així la Pamela es relaxés després d'aquells dies tan atrafegats. Després d'haver-nos atipat del tot, vaig poder convèncer-la que fes una petita becaina. Quan em vaig despertar ja eren les sis, vaig anar sigil·losament al seu despatx per veure tot el que havia investigat. He de reconèixer que tot el que havia trobat estava sorprenentment bé... Encara que coneixentla tan bé com la conec, em sorprèn tot el que pot arribar a trobar sense necessitar cap altra ajuda. Em jugaria el polze de la mà, en dir que la meva dona era la millor del sector però malgrat el seu esforç no van saber valorar-la prou bé, ni menys entendre la seva devoció. Els dies van anar passant i cada dia obteníem més informació sobre els Snape, jo no tenia clar això de tornar al nostre antic ofici però la meva dona no ho dubtava pas. Era una llàstima desaprofitar tota aquella informació, en una setmana havíem descobert que els Snape eren uns estafadors professionals. Per començar, aquell no era ni el seu cognom, no eren parella. Es dedicaven als jocs i a les apostes, manipulanen grans quantitats de diners fent-se passar per fills consentits de pares rics. Pel que semblava, la Sally i en Henry s'havien conegut en un casino, ella era una addicta a les apostes i ell un boig pels diners. Sovint, anaven a sopars importants per jugar amb homes grans que tenien un gran poder i altres vegades feien apostes allà on anaven. La Sally era extremadament interessada i egoista, només el volia per fer més gran la seva fortuna i per això sempre estaven barallats, últimament tenien molts problemes i els mancava confiança. Mentrestant, la meva dona esperava el moment més oportú per enxampar-los, francament jo preferiria que no els agafés ja que només ens causarien problemes, però no la vaig

poder convèncer, odiava les apostes i totes les il·legalitats que cometien aquella parella. A la nit, mentre sopàvem, sempre m'explicava les anècdotes noves que havia descobert i cada dia estava més segura de voler acabar amb aquell parell. Seguia les seves passes amb tot detall, per així, en un precís instant poder agafar-los. Com més professionals són, més difícil d'enxampar-los, tot i així, ella mai es rendia i quan es posava una meta, ningú la hi podia impedir. - Diga'm reina, com ha anat el dia? Alguna cosa nova? Et noto molt impacient... - li preguntava mentre jèiem al sofà veient acabar el telenotícies. - Doncs sí, he descobert una cosa que crec que ens portarà al final d'aquest assumpte. m'ho va explicar tot, era un bon pla i fàcil de dur a terme. Durant aquelles dues setmanes vam estar preparant-ho tot, vam comprar el bitllet per a ella i el material per disfressar-se com deu mana; aquest cop, cap agència d'investigació ens podria cobrir les conseqüències que provoquéssim, per això li havia de deixar clar que no podia matar-lo. Va arribar el dia, dissabte 12 de Maig, al port de Barcelona sortia el creuer Oasi, aquell on embarcaria en Henry per dur a terme una de les apostes amb les quals guanyaria més diners. - Pamela, recorda't del pla. Només has de gravar amb la petita càmera les apostes que facin a la sala i, si pots, grava com li entreguen els bitllets per haver guanyat. T'estimo i sort. Ens vam acomiadar i ella va embarcar. Diumenge a la tarda em va trucar i m'ho va explicar tot amb pèls i senyals. “Si rei! Ja no hi és... Tranquil, escolta! Jo estava tranquil·lament a la borda del vaixell prenent l'aire, després d'haver gravat les apostes que havien fet sobre l'horari d'arribada del vaixell, quan de sobte va venir a parlar-me en Henry. Em vaig espantar, vaig pensar que m'hauria enxampat, però no, la disfressa de vella va fer efecte. Només em va venir a parlar per fer temps ,suposo, no ho vaig entendre, però el que sí sabia és que estava dels nervis, ja que estava a punt de perdre l'aposta, era un beneit! Tornant al tema, el noi estava embogint, ho havia apostat tot! I no em preguntis per què, però m'ho va posar tot facilíssim, de cop i volta es va llançar al mar. Em vaig quedar sorpresa, però vaig decidir que el millor que podia fer era fer com si res, el vaig saludar i el vaixell va continuar el seu recorregut. Així que rei, ja veus! He fet el meu treball sense haver d'embrutar-me les mans... Sé que no volies que tornés a passar, però aquest cop ha estat involuntari.”

Em vaig quedar atònit, però ara la meva dona no descansaria fins acabar amb la Sally, no podia deixar viure a un perquè ens podria enxampar... Suposo que ara ja entendreu per

què ens van fer fora de l'agència d'investigadors: la Pamela acabava amb tots els que cometien il·legalitats, no només els enxampava sinó que provocava la seva mort, involuntàriament o voluntàriament.

CAMÍ DEL CEL... O DE LA FOSSA DE JOAN SORIANO (Camí del cel) -

Ring!!

Ai Déu meu! Mitja hora tard. Ja no es pot confiar que la gent arribi puntual. Ara el normal és arribar tard a tot arreu. On han quedat l’educació i les bones maneres? – Digué la senyora Foster.

Va baixar a obrir la porta als operaris que venien a arreglar l’ascensor. Feia hores que haurien d’haver arribat. No suportava que la gent no fos puntual. -

La senyora Foster? – preguntà un dels homes.

Sí. Feia hores que els esperava, m’han deixat sense ascensor durant tot el mati!

Ho sentim, però avui s’han espatllat molts ascensors. Bé, ens podria indicar on és?

Acompanyim-me, si us plau.

La dona els va acompanyar fins a la sala de màquines de l’ascensor. S’hi van passar ben bé un parell d’hores per reparar l’aparell. Després, van anar a revisar l’interior. Quan el van obrir, la cara de la dona fou de genuïna sorpresa. Els operaris no s’hi van fixar, i van fer la revisió. -

Tot en ordre, senyora.

...

Senyora?

Eh?

Que ja hem fet la revisió. Si té cap problema, truqui’ns.

Ah, sí, gràcies. Els acompanyo a la porta.

Després d’acomiadar els homes, va recórrer tota la casa, sense trobar el que buscava. Tan preocupada estava que va començar a parlar amb si mateixa. -

No pot ser. Estic segura que el meu marit era tancat a l’ascensor. No pot haver sortit. O sí? No, no... A més, el correu era a l’entrada, n’estic segura... Però ell no era a dins de la cabina. Ha hagut de fugir. He de trucar a la policia per denunciar la seva desaparició.

Amb aquest propòsit es va dirigir a l’estudi. Però, el que va veure al vestíbul, la deixà totalment descol·locada. -

No, no pot ser... El correu era aquí, estic segura. Walker? – Va cridar - aquesta última paraula amb una barreja de por i curiositat, com si desitgés però no s’atrevís a conèixer la resposta.

Però en Walker no hi era. Va decidir deixar-ho córrer, i va continuar el seu camí.

Quan va arribar al telèfon, va trobar el número que buscava i va trucar. -

Digui?

Bona tarda, truco del número nou del carrer seixanta-dos Est. El meu marit ha desaparegut. Necessito que vinguin aquí ara mateix.

Ja sortim, senyora.

Només vint minuts després, els agents ja eren allà. Els va rebre i els oferí te amb pastetes. Els inspectors, amablement, van acceptar. Després, la van tractar amb molta suavitat mentre li feien preguntes. Després del breu interrogatori, van assegurar-li que la informarien de qualsevol novetat, i que dedicarien bona part del seu temps a buscar el seu marit, però que seria molt difícil trobar-lo, ja que feia molt temps que havia desaparegut. Van marxar tan ràpid com havien vingut. La dona va decidir buscar el seu home ella mateixa. Va trucar a la seva filla, a França, per preguntar si tenia alguna notícia del seu marit. La filla, molt preocupada, li va dir que no. Després d’això, va sortir a recórrer el barri. Ni rastre del seu estimat. Va parar en una església i va començar a resar. -

Sé que no l’hauria d’haver deixat allà, però si us plau, necessito que torni. Pensava que m’esperaria allà, per quan arribés. Volia donar-li una lliçó, per fer-me arribar tard a tot arreu, sempre. Però no vull que marxi per no tornar. Si us plau, torna-me’l.

Després de plorar durant mitja hora, va tornar a casa. De camí, va parar en un restaurant, el preferit del seu marit, per preguntar per ell. Ningú no l’havia vist pas. Va sopar i va marxar cap a casa. En arribar, li va semblar sentir un soroll. Il·lusionada, creient que era el seu estimat, va tornar a recórrer tota la casa. Un altre cop, sense resultats. Encarant una nit solitària, en què no podria dormir, va pujar a la seva habitació. A mitjanit, un soroll la va espantar. En obrir els llums, l’esgarrifador crit que proferí es pogué sentir per tota la mansió. Allà, davant els seus ulls, era el seu marit. -

Estimat! Porto buscant-te tot el dia!

Calla!

Però què et passa, estimat?

I encara m’ho preguntes? Em vas deixar tancat a l’ascensor! I no tornaves fins a sis setmanes més tard! Em volies matar! – Digué, enfurismat.

No! Però em feies arribar tard, què volies que fes?

Que esperessis! Si no hagués pogut sortir pel sostre de l’ascensor i marxar, hauria mort!

Però feia tard... – va dir ella, gairebé de manera imperceptible.

El que no veia la senyora Foster era que el seu marit duia un ganivet de la cuina amagat a

l’esquena. Ell va saltar sobre la seva dona i la llançà al llit. La dona va xisclar contínuament, però no se’l va poder treure de sobre, per molts esforços que va fer. L’home va deixar anar tota la seva ràbia en cada ganivetada. Sis en total. La dona morí a l’instant. Quan es va adonar del que havia fet, va plorar descontroladament durant ben bé una hora. Va marxar corrents i va entrar a l’ascensor per baixar. Uns quants dies més tard, a la mateixa casa hi eren l’inspector Brooks i el forense Tanner.

Què té, doctor?

Bé, dos cossos, un home i una dona.

Causa de la mort?

La dona va morir dessagnada, després de rebre sis ganivetades.

Homicidi.

L’home, en canvi, morí de manera, diguem-ne, curiosa.

A què es refereix, doctor?

Va quedar atrapat a l’ascensor.

ET PRESENTO EL MEU MARIT... DE TAMARA LOZANO (La mestressa) “No et preocupis reina, algun dia et casaràs i seràs una bona muller. El teu marit serà un home important, ja ho veuràs. No siguis com jo, filla meva, tu que ets la més bonica has de tenir un xicot d'èxit...”

La meva mare acostumava a dir que els modals són el més important a l'hora de relacionar-se amb la gent. Deia que si no aconseguia un marit d'èxit mai podria ser feliç. Em va ensenyar a fer moltes feines domèstiques: cuinar, netejar, administrar diners, planxar... El que més m'agradava fer amb ella, quan era petita, era cosir. M'encantava fer vestits per vendre i arreglar els botons de les camises del pare, la mare sempre em premiava perquè ho feia molt bé. La mare es preocupava molt perquè no acabés amb un home com el meu pare. No em malinterpreteu, el meu pobre pare era un home humil i es guanyava la vida com podia. Teníem un hostal que, si més no, ens donava per viure i de tant en tant ens arribava per a alguns petits capricis. La mare estimava els luxes, sempre la veia menys enfadada quan el pare li donava un feix de bitllets o estrenava alguna joia que seria l'enveja de tota dona que la veiés pel carrer. Sé que pot sonar un pèl materialista, però la mare sempre deia: “Amb un xíling jo et faig un imperi!”. Crec que amb això volia dir que amb molt d'esforç, qualsevol pot arribar ben lluny. És per això que quan va morir el pare, ambdues vam fer possible l'impossible, i ara l'hostal és un negoci rentable. A vegades trobo a faltar molt el pare, no sé què faria si no estigués la mare donant-me suport sempre...

El mes que ve comencen les vacances, això vol dir que els turistes augmentaran per aquesta zona i més d'un es deixarà caure pel nostre hostal. Això són bones notícies i a la mare la farà molt feliç. Però... També s'apropa el meu aniversari, ja faré vint-i-nou anys i sé que la mare desitjaria que ja estigués casada i, potser, amb un nadó de camí.

Ahir va arribar un noi molt ben vestit a l'hostal. He de dir que sembla un xicot molt intel·ligent, sempre amb llibres sota el braç i llegint cada cop que li serveixo el menjar. Sé que les dues noies que s'allotgen al pis de dalt també el troben molt atractiu, les escolto tafanejar mentre canvio els llençols. M'avergonyeixo de dir això... però vaja... si el noi és solter, no estaria malament apropar-s'hi. Segur que la mare se n'alegraria que em casés amb un universitari amb un brillant futur. 33

La mare ha sortit uns dies a tractar uns assumptes a l'altra punta de Londres, però, per sort, la meva cosina vindrà a visitar-me uns dies i em farà companyia fins a la seva tornada. De petites ens vèiem molt, m'agradava jugar a les casetes amb ella, sempre jugàvem a ser dones casades amb homes rics i atractius, mai però, ens hi cansàvem. Ella, com jo, encara no ha trobat marit, però com que és encara jove i molt maca, estic segura que no trigarà gaire. He de reconèixer que li tinc una mica d'enveja...

La Lucy ja ha arribat, i hem estat posant-nos al dia de tot. Es veu que tenia especial interès per veure com em trobava, ja que feia exactament deu anys que no ens vèiem, des que el pare va morir en aquell horrible accident de cotxe. La seva pèrdua va ser un cop duríssim per a la mare i per a mi, però per sort encara tinc la mare, que sempre m'ha estimat. Per a ella, en canvi, no ha preguntat. Sé que no s'avenien, però com no ha pogut preguntar per la seva tia, a qui se li ha mort el marit? Bé, tampoc m'hi vull ficar molt, això seria de mala educació. A la nit li he explicat que hi ha un noi que m'agrada bastant allotjat aquí, a l'hostal, de qui ja en sé el nom, es diu Robert Perkins.

Gràcies als consells de la Lucy i al que la mare m'ha ensenyat, he aconseguit parlar amb ell i, de fet, crec que jo també li agrado. “Senyor i Senyora Perkins, Senyor i Senyora Perkins...” és tot el que puc pensar dia i nit. És un noi fantàstic, estic desitjant que torni la mare per presentar-l'hi, li encantarà, és un universitari en el seu últim any de carrera com a físic nuclear, és tot un home d'èxit!

No... no puc creure que la Lucy m'hagi fet això. No creieu que és injust? En Robert m'ha demanat avui, durant la nostra conversa matinal, que la hi presentés. En aquell moment no sabia com reaccionar, però la mare m'ha ensenyat a no plorar davant la gent, m'ha ensenyat que he de ser una dona forta i maca, així que li he donat el seu número de telèfon. La pitjor part ha estat deslliurar-me d'ella. He provat de ser una dama, però m'ha obligat a cridar i li he retret totes les seves mentides i insults. Crec que està boja. Quan li he dit que volia presentar en Robert a la mare, ha fet una cara absolutament inapropiada i lletja. Entenc que no s'avenia amb ella, però quina malaltissa ment acusaria la meva bona mare de...? Finalment se n'ha anat, però mai li perdonaré tractar la mare com...

Aquesta tarda en Robert m'ha tornat a preguntar per la Lucy. No sé de què em sorprenc, ella és més jove, més atractiva, cuina millor que jo, ha anat a la universitat... Però bé, ja

no m'he de preocupar d'ella, no crec que la torni a veure mai més. L'únic problema és que el meu estimat futur marit ja ha de tornar a la seva ciutat i al seu treball. Això vol dir que deixarà l'hostal i em deixarà a mi. I la mare...? Encara l'hi he de presentar. Més tard aniré a la seva habitació, espero no semblar gaire descarada.

QUÈ HAURÍEU FET VOSALTRES? VOLIA MARXAR, I VOLIA... Ho sento, mai he de perdre els nervis. Ara esperaré que vingui la mare i l'hi podré presentar. No vull semblar presumida, però m'ha quedat realment bé. He après molt bé a cosir, ja us ho he dit, sembla que encara sigui viu. És el marit perfecte, llest, atractiu, no em contestarà mai ni em podrà enganyar amb... la Lucy?

Bé, només s'han enviat uns quants missatges de text. Hmmmm.... Potser hauria de revisar-li el mòb... Oh! Perfecte! La mare ja és aquí!

*Xat amb Lucy* -Lucy: hauries de marxar el més aviat possible, fuig...marxa... Els metges m'han demanat que li faci veure la realitat, però sembla impossible. -Jo: Què vols dir? Quina realitat? -Lucy: No la sents parlar de la seva mare a vegades?... la seva mare va morir junt amb el seu pare fa deu anys!! -Jo: .... !! -Lucy: Surt de l'hostal quan puguis, ràpid...

LA CARN POC FETA, SISPLAU D'HUGO ALVARADO «I, a l'altra sala, la Mary Maloney va començar a riure sufocadament…» Aquesta va ser la primera i no última vegada que va riure tan sufocadament… Però millor comencem des del principi de tota aquesta història. La senyora Mary Maloney havia decidit tornar a refer la seva vida, ja que era vídua des de feia uns quants anys. El seu antic marit era un home bo, dels que et feien l'esmorzar i te'l portaven al llit, dels homes que et regalaven flors sense cap raó, dels homes que et portaven a menjar fora, tots els dijous, un home perfecte pels ulls de la senyora Mary Maloney. La seva vida amb ell era perfecta, fins que va arribar aquell dia, el dia que va «morir». Ella encara recorda aquell dia com si fos ahir, mai se li oblidaria el dia més meravellós de la seva vida. Meravellós? Com pot ser meravellosa la mort del teu marit perfecte? Doncs ella… ho recorda així… «L'habitació estava ordenada i calenteta, amb les cortines tirades i els dos llums de taula encesos: el meu i el de la cadira del costat. Jo estava esperant que el meu marit arribés de la seva feina. Finalment va arribar. Com sempre, ell portava una cara d'esgotat, però aquella ocasió era més aviat una cara de preocupació o més ben dit, de por. Por... a què? La feina de ser policia és difícil, segur que ha tingut un dia espantós o terrible, però ara és a casa, amb mi. Aquest va ser el meu primer pensament. Així doncs, vaig decidir cuinar-li alguna cosa. El que més li agradava era el xai al forn, així que em vaig dirigir cap a la nevera per posar a descongelar el xai. Quan ja el tenia fora, ell em va cridar. Jo em vaig acostar. Em va demanar que m'assegués. Jo em vaig començar a espantar. Potser m'ha descobert?! Vam començar a parlar: - Escolta- va dir-me-. T'he de dir una cosa. -¿Què m'has de dir, rei? ¿Què passa? -Temo que això que t'he de comentar et disgustarà una mica- em va dir-. Però hi he estat

pensant molt i he decidit que l'única cosa que puc fer és dir-t'ho sense embuts. Espero que m'escoltis fins el final i que no facis res del que et puguis penedir . -Merda! M'ha enxampat- vaig pensar. -La teva germana, la que està a Nova York, ha assassinat el seu marit. Va ser quan va tornar del seu viatge de França. Sembla ser que ella va deixar voluntàriament tancat, el seu home a l'ascensor les sis setmanes que va estar fora. Ella va intentar exculpar-se d'aquest crim però l'han enxampat. Això no és tot, un dels teus oncles ha intentat que un jove es tallés el dit petit de la mà esquerra, a canvi d'un dels seus cotxes. Una aposta perillósa que ha fet a més de 35 persones que s'han tallat el dit. I investigant més, he trobat que quasi tota la teva família ha comès crims de qualsevol mena. Incloent-t'hi a tu. T'he investigat i he trobat que jo no sóc el teu primer marit. T'has casat 3 vegades i tots els teus marits han mort, però a cap informe s'especifica com han mort. Ara, vull que em diguis si és veritat o si m'estic equivocant. Si és veritat has d'acompanyar-me de seguida a comissaria, si m'equivoco vull demanar-te disculpes abans de tot. És un dubte que he de solucionar. L'única reacció que vaig expressar va ser riure. Riure com si m'haguessin contat el millor acudit de tota la meva vida, riure com si algú m'estigués fent pessigolles per tot el cos. Crec que des de fora la meva rialla semblava macabra o potser despiadada. -Au vinga! Vols xai al forn?-. Vaig preguntar. -Tot això no és per riure, Mary-. Va cridar-me. -Persones han mort a mans de la teva família!. -Vinga va…! T'explicaré un secret-. Em vaig aixecar. -El meu primer marit era una mica aventurer. Va morir a la muntanya, va caure de la bici...Mentre anava explicant la història, m'anava apropant a la cuina. Ell em va seguir. Quan ja érem a la cuina vaig decidir que ja era el moment. Vaig agafar el xai i quan es va girar, li vaig donar un cop tan fort al cap, que va morir.

-Ara una historia del meu últim marit. Era un bon home, però va ficar-se on no hauria de ficar-se i el vaig haver de matar-. Mirant el cadàver. Crec que van ser els nervis, però un altre cop vaig riure a cor que vols. Ara, Mary Maloney resideix a França amb la seva germana, la senyora Foster, les dues van viure una temporada juntes fins que la Mary Maloney va tornar-se a casar amb un arquitecte francès. No sabem molt d'aquesta persona, només sabem que li agrada la carn de xai poc feta.

SEMPRE IGUAL DE MIRIAM ESTIVAL

Després del que va passar, me'n vaig anar a la meva habitació i em vaig estirar al llit i de seguida em vaig adormir, tenia molta son.

Al dia següent em vaig aixecar a les nou del matí, necessitava dutxar-me i així ho vaig fer. Com que tenia molta gana, vaig acabar d'arreglar-me el més ràpid possible. Al cap de cinc minuts ja era al restaurant-bar de l'hotel per esmorçar, vaig prendre un cafè, torrades amb mermelada i un suc de taronja. Quan vaig acabar, vaig estar tot el dia passejant per la ciutat fins que va arribar la tarda i vaig tornar a l'hotel. És estrany, estic tornant a experimentar les mateixes coses que ahir, tot exactament igual, però no li vaig donar gaire importància. Com que no tenia res més a fer, vaig anar a la piscina de l'hotel i vaig demanar una cervesa i vaig prendre una mica el sol de la tarda. De sobte, em vaig fixar que hi eren els mateixos joves d'ahir, banyant-se i refrescant-se. Feien les mateixes coses que ahir, era tot molt estrany, com si estigués tornant a experimentar el dia anterior.

Al cap d'uns cinc minuts va venir un jove i va seure al meu costat. Es va encendre una cigarreta. Li vaig preguntar si me'n donava una i així va ser. Per no estar en silenci, li vaig dir:

-Que, un altre cop de festa aquí a la piscina de l'hotel ,oi? Sembla que us ha agradat estar per aquí. -Un altre cop dius? Però si hem arribat aquest matí a l'hotel!-em va respondre amb una cara com si m'estigués dient que estic boig.

No ho vaig entendre, estava molt confós. Vaig preguntar al noi a quin dia estàvem i em va respondre que era 28 de Juliol, com ahir! No tenia cap sentit! Estava tornant a experimentar el mateix dia amb els mateixos detalls? No podia ser!

Al cap d'uns 10 minuts, al·lucinant! va aparèixer el mateix home que el d'ahir. Va passar exactament el mateix, van fer l'aposta l'home i el jove, tal i com ho van fer en dia anterior! Potser estic somiant... No ho sé.

Així doncs, les mateixes persones ens vam dirigir cap a l'habitació del senyor i va començar a preparar tot exactament igual. I així va ser, van passar les mateixes coses fins que va arribar l'hora de dormir. No m'ho podia creure, potser era una broma pesada... Si ho era, no feia gens de gràcia, però bé, prefereixo anar-me'n a dormir i que passi aquest dia tan estrany.

Al dia següent va passar el mateix, vaig tornar a experimentar-ho tot exactament igual! Ara sí que estava al·lucinant de veritat! Per un moment vaig arribar a pensar que potser havia de canviar alguna cosa perquè no tornés a passar el mateix, però és clar, era una bogeria!

Van passar uns dies i va ser tot exactament igual, com si estigués dintre d'un cicle repetitiu i sense fi. Com que no volia continuar amb aquesta tortura, vaig decidir de provar de canviar alguna cosa, com ara impedir que el jove i l'home fessin l'aposta. I així va ser, ho vaig impedir de manera que el dia va canviar totalment i ara només faltava esperar que arribés l'hora d'anar a dormir i veure si m'aixecava amb la mateixa rutina de sempre. Però desgraciadament no va ocórrer com m'ho esperava. Va tornar a passar el mateix . M'estava cansant.

Així que en comptes d'impedir que fessin l'aposta, vaig provar d'impedir que el jove i l'home no es coneguessin mai. I això vaig fer. El que vaig fer va ser dir-li al jove que marxés un altre cop a la piscina amb els seus amics i l'home es va asseure amb unes altres persones.

Però res, no va funcionar... Ja no sabia què més podia intentar per acabar amb aquest cicle repetitiu. Estava desesperat! Vaig deixar que passés un mes, dos, tres, quatre... però no podia aguantar més, no ho podia suportar, així que em vaig dirigir cap a l'home, el vaig segrestar i el vaig matar brutalment amb molta ràbia acumulada. Potser era aquesta la solució per acabar amb el cicle. Pensareu que m'estic tornant boig, però no sabeu com és viure dia darrere dia les mateixes coses, exactament iguals, no és suportable!

Me'n vaig anar a dormir amb l'esperança que el dia següent tot fos diferent i s'acabés

aquesta tortura. Al dia següent, van entrar bruscament uns policies a l'habitació acusant-me de l'homicidi que vaig fer. Em van arrestar i em van explicar que el que havia viscut era un simple experiment per veure què és capaç de fer l'ésser humà. I jo ho vaig deixar tot bastant clar. Lògicament vaig perdre el senderi i vaig anar a la presó amb 20 anys d'empresonament.

Amb això que m'ha passat, m'he adonat que l'ésser humà és capaç de fer qualsevol cosa per tal de sentir-se a gust, que podem arribar a ser massa egoistes. Però és clar, sempre es repeteix la mateixa història: cada individu no pensa més que en si mateix.

XAI AL FORN D'AINA LAYUNTA A l’escoltar el petit riure de la Mary, van sortir de la cuina. Ella en veure que sortien va callar. Se la van quedar mirant. -Senyoreta Maloney, no tindrà res a explicar no? – va preguntar-li en Charlie. Ella va fer que no amb el cap. Van tornar a entrar a la cuina i van acabar-se el xai. La Mary va començar a posar-se nerviosa per si l’enxampaven. Va intentar tranquil·litzarse bevent un petit glop de l’ampolla de whisky que tenia al costat d’on estava asseguda. Els policies en acabar-se el xai van sortir de la cuina i van dirigir-se cap a ella. -Senyoreta, ho sentim moltíssim. Portem una estona a la cuina discutint sobre què ha pogut passar i no acabem d’arribar a cap conclusió. Si no li importa seguirem investigant durant dues setmanes aproximadament. -Però vindreu durant aquestes dues setmanes a casa meva, cada dia? -No. Només vindrem demà i demà passat per veure si trobem alguna nova pista. -Justament em va fatal que vingueu aquests dos dies. Si voleu us deixo la còpia de les claus i així podreu entrar. Els policies van ficar-se a parlar. -Per cert! M’hauríeu de dir l'hora en què vindreu per avisar els veïns, per si us veuen entrar que no s’espantin – va afegir la Mary. -D’acord! Vindrem d’onze del matí a tres de la tarda. -Perfecte! Si us plau, no vingueu ni abans ni després pel que pugui passar. I ara si no els importa, podrien marxar, si us plau? -I tant senyoreta Maloney. Entenc que no li agradi que l’atabalem amb aquest tema. -Moltíssimes gràcies! Van dirigir-se cap a la porta. Ella els va obrir i els dos policies van marxar. Va tancar la porta, es va asseure al terra i va començar a plorar com una nena petita quan li treuen la cosa que més estima. Va decidir que el millor que podia fer en aquell moment era anar-se’n a dormir. Va estirarse al llit, sense treure’s la roba i va adormir-se. Va aixecar-se uns quants cops durant la nit, no parava de tenir malsons. Finalment, va llevar-se a les dues del migdia. La seva intenció era quedar-se fent “el ronso” durant mitja horeta al llit, però de sobte va sentir unes veus i va aixecar-se. Va anar cap al menjador, i va veure els policies. -Bon dia senyoreta Maloney! No l’hem despertat perquè ens sabia greu. -Per cert! No ens va dir que no estaria a casa? –va afegir en Charlie.

-Bon dia –va dir la senyoreta Maloney, amb una veu mig plorosa i va posar-se a plorar. En Charlie va portar-li un got d’aigua perquè begués i es tranquil·litzés. Al cap d’una llarga estona va tranquil·litzar-se. -Al final m’he quedat a casa perquè no tenia ganes d’anar enlloc. -Bé Mary, nosaltres ens n'hauríem d’anar, ja que per avui ja hem acabat. -Tornareu demà? -En principi sí. -D’acord. Doncs fins demà! Van dirigir-se cap a la porta i se’n van anar. La Mary va fer-se el dinar. No tenia gaire gana, així que va fer-se una truita a la francesa amb una mica d’amanida. Va encendre la televisió, va seure-s'hi davant i va començar a menjar. Després de dinar i estar una estona veient la televisió va anar a l’habitació a dormir una estona. Aquesta estona es va acabant convertint en tota la tarda fins a les vuit de la nit. Quan va aixecar-se, va anar a fer-se el sopar, i a l’acabar va tornar al llit a dormir. No tenia ganes de fer res. Eren les onze del matí. Els policies van entrar a casa de la senyoreta Maloney. Només entrar-hi, van trobar un full de paper on hi havia escrit: Sento haver-me d’acomiadar d’aquesta manera, però és que no puc més. Vaig matar jo el meu marit. No podia creure que em deixés. Tant gran va ser la meva ràbia que vaig acabar matant-lo. I us preguntareu amb què el vaig matar. Us he de dir que l'arma amb la qual el vaig matar us la vèreu menjar. Sí, era el xai. M’emporto amb mi el meu bebè. Abans que poguessin acabar de llegir la carta de la senyoreta Maloney, van trucar al Charlie. -Digui? -Bon dia Charlie! Aquesta nit la senyoreta Maloney s’ha suïcidat. No sabem el perquè, però ho ha fet. –va posar-se a plorar- ja podeu venir cap a casa seva si us plau! Al cap de deu minuts van arribar. Van llegir-se la carta, i tots els policies que hi havia al menjador, que n'eren sis, van calla i no van parlar fins al cap d’una llarga estona. -Opino que hauríem de tancar aquest cas ja que ja no tenim res a fer. L’assassina del senyor Maloney està morta. No tenim res més a fer. -Opino el mateix. Anem-nos d’aquí, abans que aquest cas acabi amb nosaltres, perquè... mare meva!!. Van sortir tots sis de la casa, i van dirigir-se cap a la comissaria.

RÈCORDS INESPERATS DE CRISTINA FERNÁNDEZ (xai al forn) -Mare, què em puc ficar per anar a l’escola? – Va reclamar la nena. - Però si avui és festa, filla. Què vols anar a l’escola un dissabte? – Va contestar ella, sorpresa. - Però avui és la festa de final de curs, he d’anar-hi sí o sí. – Li va contestar ella enfurismada. – Ja ho saps, que t’ho vaig dir. - Coi, tens raó. – Va dir ella enrecordant-se. – Doncs, el vestit que et vaig comprar per aquesta ocasió. - El tens tu, a l’armari. No? Quan la noia ja era preparada, va anar cap a l’escola, junt amb el seu pare. Mentre, la mare es va quedar a casa amb el nadó, que tot i que ja tenia 2 anys, encara el tractaven com un bebè. La mare sabia què hi hauria per dinar, xai. Encara no l’havia comprat i sabia que anava justa de temps, així que va decidir sortir per anar a buscar-lo. Va tancar la porta i va donar les seves primeres passes, quan en aquell moment es va topar amb la veïna. Van estar uns minuts parlant, fins que es va adonar que es feia tard per comprar el xai. Va anar a la tenda de sempre, on el dependent ja la coneixia de veure-la quasi tots els dies. - Hola, Sam – Va dir en veu alta i clara. - Bon dia, senyora Maloney. Com està? - Voldria unes quantes patates...i si pot ser, una cuixa de xai i ....

En aquell moment la dona es va quedar blanca com la neu, sentia tot el seu cos immòbil, i als seus ulls va aparèixer una escena: “Va obrir el congelador, va ficar-hi la mà i va agafar el primer objecte que va tocar... Una cuixa de xai. Molt bé, doncs. Hi hauria xai per sopar. Va pujar amb l’os de la cuixa agafat amb totes dues mans i, en entrar a la sala d’estar, va veure el seu marit d’esquena, mirant per la finestra, i es va aturar. Se li va acostar pel darrere i, sense pensar-ho dues vegades, va alçar l’enorme cuixa de xai congelada i la hi va encastar amb totes les seves forces contra el cap de l’home.

.... Per intentar dissimular la mort del seu marit, i fer veure que no era ella la causant, va anar a la botiga. ... - Hola, Sam – va dir alegrement, somrient a l’home de darrere el taulell. - Vaja, bona tarda, senyora Maloney. Com està? - Voldria unes quantes patates, siusplau. Sí, i potser també una llauna de pèsols.

El botiguer es va tombar i va agafar els pèsols del prestatge que tenia al darrere. - En Patrick està cansat i no vol sortir a sopar fora – va explicar la Mary -. Com que tots els dijous solem sortir, m’ha agafat sense verdures a casa. - ¿I no voldrà carn, senyora Maloney? - No, ja en tinc, gràcies. He tret una bona cuixa de xai del congelador. - Ah! - No m’agrada gaire cuinar coses congelades, saps, Sam? Però aquest cop m’arriscaré. Creus que em sortirà bona? - Sincerament – va dir el botiguer - jo no crec que hi hagi cap diferència, vol aquestes patates d’Idaho? 

I tant, ja m’estan bé. Dues d’aquestes. “

 - Està vostè bé, senyora Maloney? - No, no ho estic – va dir la dona, no sabia quins eren aquests rècords, no sabia res de res. Estava molt nerviosa. No sabia què acabava de veure. “ - És mort? – va cridar. - Temo que sí. Què ha passat?

La Mary els va resumir la història i els va dir que havia anat a la botiga de queviures i que, en tornar, l’havia trobat a terra. Mentre ella parlava, plorava i parlava, en Noonan va descobrir una taca de sang congelada al cap de l’home i la va mostrar a O’Malley, que es

va alçar d’un bot i va córrer cap al telèfon. Aviat va començar a arribar més gent a la casa. Primer un metge i després dos detectius, un dels quals ella coneixia de nom. Més tard va arribar un fotògraf de la policia per fer fotos i també un home que es dedicava a les empremptes dactilars. Al voltant del cos es van fer molts comentaris i xiuxiuejos, i els detectius no paraven de fer preguntes. Això sí, en tot moment la van tractar amb molta delicadesa. Ella els va tornar a explicar la història, aquest cop des de bon començament: que havia entrar en Patrick, que ella cosia, que ell estava cansat, tan cansat que no havia volgut sortir a sopar. Els va explicar que havia posat la carn al forn – s’estava fent - que havia sortit a buscar verdures a la botiga de queviures i que, quan havia tornat, l’havia trobat estès a terra. - Sam, com es diu el meu marit? - Patrick, per què em preguntes això?

Institut PrĂncep de Viana Departament de Llengua Catalana i Literatura Curs 2015 - 16