L'autoestopista de Roald Dahl by Departament de Català

Activitat de redacció i creació literària Aquest any alguns alumnes de 1r d'ESO han participat al concurs EL GUST PER LA LECTURA. Han llegit el llibre de narracions L'autoestopista de Roald Dahl i han hagut d'inventar-se una altra història a partir de la lectura d'aquest conte. Tot seguit us presentem les cinc redaccions més originals i creatives escrites per:

ROGER RODRIGO FERNAND VILAR NICK BRIAN RAMÍREZ NADIA KAROUT LUCIA SALMERON

L'AUTOESTOPISTA CONTINUACIÓ ROGER RODRIGO

Els dos junts van seguir la seva ruta cap a Londres, però no sense parar en un gran descampat al costat de la carretera per encendre un bon foc i cremar el butlletí de multes. Mentre el diter encenia un llumí amb els seus dits màgics, l'escriptor li va dir : -Saps què? Em sembla que t'acompanyaré al derbi, vull veure la teva feina en persona. Fins i tot podria sortir un bon llibre- li va comentar amb veu somiadora. - Com tu vulguis, ja m'està bé tenir un company- li va respondre.

Dit i fet, que a les dotze del matí el cotxàs blau arribà al lloc de les curses. Era un dia amb un sol radiant que escalfava l'ambient. La gent aprofitant el bon dia havia anat a apostar a les curses de cavalls a provar sort. Els apostants s'agrupaven al voltant de la pista circular de sorra i animaven els seus genets. El diter, per qui aquell dia era com qualsevol altre, va posar-se un guants blancs de seda i amb un facilitat increïble li va treure a un senyor que xocà amb ell, un magnífic rellotge d'or. - Això no ha estat res- li va dir l' home rata- era de fàcil obertura. Tu si vols et pots asseure i gaudir d'aquest magnific dia. En Rufus, encara al·lucinat de la rapidesa d'aquells dits, li va fer cas i es va asseure en una taula d'un cafè, tot traient un petita llibreta i un bolígraf. Ja havia passat una hora des de la seva arribada i el diter ja havia pispat a alguns afortunats guanyadors. Quan ja estava a punt de donar la feina per conclosa es fixà en un home ben vestit. El senyor portava un magnífic barret de copa, blanc com la seva caríssima americana. Les seves sabates ben enllustrades cridaven l'atenció igual que tota la seva vestimenta. Tenia un somriure triomfant i per això, l'home rata va decidir que seria la seva pròxima víctima. Es va apropar desapercebudament per l'esquena pensant que aquell home era un altre carallot amb massa diners. Com moltes altres vegades, la seva mà es va introduir a la butxaca del desafortunat tot buscant la cartera. Però aquella

vegada va ser diferent : una mà de dits llargs i fins li aferrà el canell quan es disposava a pispar la cartera. Era el senyor ben vestit, que amb un moviment àgil li tragué els guants deixant al descobert les seves mans: - Què et pensaves que eres l'únic?- li va dir, i amb un somriure burleta s'allunyà del diter. El diter, confós, el va intentar seguir, però una riuada de gent es va interposar entre tots dos i el va perdre de vista. Absort en els seus pensament, el diter va tornar cap on estava en Rufus. El va trobar a la mateixa taula on l'havia deixat prenent un cafè i llegint el diari. Ell ràpidament va veure que alguna cosa li passava al seu company i li va preguntar: - Què et passa company? - No ho diries mai, però resulta que...- i així li relatà la seva topada amb aquell home estrany. - Així que no ets l'únic?- li va preguntar un cop acabada l'explicació - És clar que no, però això ja m'ho temia, estimat amic- li va respondre - I no tens ganes de saber res més, d'aquell home?- li va dir estranyat, tot xarrupejant el seu descafeïnat- La llàstima és que no hi ha cap manera de descobrir res d'ell- va afegir. - No és veritat això. És un home de 51 anys australià, però que actualment està vivint a Nova Caledònia, a Oceania. - I tu, com ho saps això? - Ho sé perquè resulta que no li vaig poder treure la cartera, però sí una altra cosa- i amb un somriure murri, a les mans de l'home rata aparegué un passaport.

Aeroport de Sydney El diter i en Rufus estan rebentats pel viatge. Després de més de 15 hores encaixonats en un seient, apretats i incomodes, havien arribat a Sydney. Havien fet diferents escales: primer havien sortit des de Londres fins a Madrid, de Madrid fins a Hong Kong i des de

Hong Kong finalment a l'aeroport de Sydney. Al diter no se li havia fet tan llarg el viatge com a en Rufus perquè s'havia divertit traient-li les coses a la gent i fent-los petites bromes. Però abans d'això us he d'explicar com va anar la cosa: a en Rufus, com que li encanten les aventures (com a la majoria d'escriptors) acceptà la persecució d'aquell home misteriós i junt amb el diter es disposaren a buscar la «família» ditera de l'home rata, i tot gràcies a la rapidesa d'aquells dits. Al sortir de l'aeroport van llogar un cotxe i es van encaminar cap a la costa a on els esperava una embarcació. Durant el camí es preguntaven què hi trobarien a l'adreça que indicava al passaport. Un cop van arribar al port, es van embarcar a un petit ferri on van pujar amb el cotxe junt amb els dels altres viatgers. El viatge també es va fer llarg ja que va durar un dia i mig, però finalment van desembarcar a Nova Caledònia, exactament a Nepoui. Casualment l'adreça del passaport no era gaire lluny. Van desembarcar el cotxe, i un altre cop cap a l'aventura. Ja havien arribat a l'adreça. Es tractava d'un casalot vell que semblava abandonat. Pel jardí hi havia un munt de deixalles escampades per tot arreu que donaven, encara més, un aspecte deshabitat a la casa. Els dos companys van saltar la tanca fàcilment i van intentar obrir la porta. Estava tancada. - Què penses que una simple porta m'impedirà trobar el meu destí?- es va dir a si mateix el diter, i amb una gran destresa i un filferro va obrir-la. L'interior estava buit, no hi havia cap moble ni cap indici de vida que no fossin rates, ratpenats i petits insectes. Tot estava a les fosques, cosa que donava un aspecte encara més tenebrós a la casa. Van pujar al pis de dalt per les escales de fusta que grinyolaven a cada esglaó. Van entrar a la primera habitació que van trobar per examinar-la. Quan ja van ser a dins, una veu darrera seu els va sorprendre:

- Ben fet jove diter, has sigut molt hàbil. Veig que has portat un acompanyant- va dir (com ja deveu suposar) l'home ben vestit de la cursa- Abans que m'assaltis amb les preguntes, sí, sóc un diter com molts d'altres. L'home rata, emocionat, no va poder esperar més i li va preguntar: -Quants sóm? On vivim? Hi ha altra gent excepcional com nosaltres?- li preguntava exaltat i quasi sense poder respirar- I, i... - Ep, un moment, no corris tant- el va frenar l'home- Primer de tot, em dic Smith, Nathan Smith,i la resposta a les teves preguntes no es pot explicar en un moment, així que, durant el viatge us ho explicaré tot. Heu de jurar que no direu res a ningú. Entesos? - Sí - van assentir els dos alhora, amb unes ganes irresistibles de saber tota la història. Un cop dit això, en Nathan va sortir de l'habitació d'una revolada. El dos visitants sense dubtar-ho el van seguir. Un cop creuat el portal de la casa, en Nathan va dirigir-se a un cotxe 4x4 que estava aparcat de mala manera a la vorera. Va pujar-hi i seguidament l'altre diter i l'escriptor. Va arrencar i a tota velocitat va conduir fins a la carretera principal. Què us podria dir...?- Va començar a relatar en Nathan- Jo realment no visc aquí. La meva veritable casa està a Nova Zelanda, junt amb la meva família. Vivim en un poble bastant gran perdut pel mig de la selva. Però resulta que aquest poble no és un poble qualsevol, resulta que és excepcional com els dits fabulosos que tens tu, jo i alguns habitants del poble. Però també hi ha altres habitants amb feines increïbles: els hipnotitzadors que amb la seva música tranquil·litzen els animals, també hi ha els il·lusionistes amb unes mans quasi tan màgiques com les nostres, uns altres són els ensumadors de bolets, els anomenem així pel seu gran olfacte. I no em podria deixar els interpreta-fums, uns descendents d'uns indis, amb aquesta curiosa habilitat. I com aquests habitants n'hi ha molts d'altres. Amb tot això ja havien arribat al port on els esperava un barca un mica vella. En Rufus i el diter volien seguir en Nathan fins on fos per poder veure aquella meravella de poblat. Així

que van salpar - Estàs preparat per veure el teu destí de diter- li va preguntar en Rufus a l'home rata.  És clar que sí company!!! Per a això... i molt més.

“ELS DEU”

DE FERNAND VILAR

Alguns, en són dos, d'altres tres, i fins i tot, alguns, quatre. Doncs bé, nosaltres en som deu, de germans! Alguns més alts, alguns més baixos, alguns més grassos i alguns més prims, però tots, des del dia que vam néixer, que compartim un mateix destí.

Jo sóc en Polze, sóc una mica rodanxó i el més baixet dels deu. Aquest és l'Index, un dels més alts de la família! Però no es pot comparar a l'altíssim Cor, a aquest no el supera ningú en quant a altura, però és una mica, per no dir molt, sapastre. Ara bé, el més carismàtic i presumit és l'Anular, aquest no surt mai de casa sense abans haver-se posat el seu brillant collaret d'or pur. Per últim està el nostre apreciat germà Menovell. Aquest no destaca ni per ser el més àgil, el més alt, o el més presumit, aquest destaca per la seva simpatia. Sempre està disposat a regalar-te un agradable somriure. I els cinc que falten? Us estareu preguntant. Els cinc germans restants són els nostres bessons que viuen a Esquerra, el poble veí.

Els deu tenim un treball molt feixuc que requereix molta agilitat. Ens dediquem a la neteja de les ciutats més riques, però la nostra neteja és una mica diferent de les neteges quotidianes, les nostres neteges són instantànies, netegem els llocs en un obrir i tancar d'ulls. Però de vegades els clients són molt exigents i durs, s'enfaden, no els agrada la nostra neteja i es rebel·len. I d'això tracta aquesta història.

Un dia com qualsevol altre ens vam aixecar, l'Anular es va posar, com sempre, el seu lluent collaret i vam sortir a treballar. Aquell dia vam anar a un lloc amb molta gent a qui podíem realitzar la nostra neteja, així que ens vam posar mans a l'obra. La majoria d'homes badaven i no es van adonar de res. Però tard o d'hora te n'acabes trobant algun de despert i d'insatisfet. -Un client exigent com qualsevol altre- vam pensar. Però malauradament, no va ser així. Ens vam topar amb tot un exercit! Cada ciutadà tenia collarets semblants al de l'Anular. Però aquests eren fets de metall i tenien unes amenaçadores i afilades punxes. De sobte, va aparèixer un tanc de soldats, era aterrador. Estava molt afilat i era gegantesc! Correu! Van cridar els germans del poble veí. I això vam fer. Quan vam haver despistat aquell exèrcit, ens vam aturar per descansar de la brutal correguda. -Tot bé?- Va preguntar en Polze amb la veu fatigada. -Sí!- vam respondre tots, bé... Tots, menys un... Vam veure al nostre germanet, en Menovell, estès a terra 10

inconscient i amb un profund tall a la panxa. Ràpidament el vam dur a urgències. Allí li van desinfectar la ferida amb una baba d'un color lilós que feia molt bona olor, després, el van embenar i el van deixar en observació durant uns quants dies. Per fí, al cap de quatre dies es va despertar i, tot i estar molt dèbil, ens va regalar un dels seus encantadors somriures. Però en Menovell va perdre la mobilitat de la cintura cap abaix, així que tots vam deixar la nostra arriscada feina i ens vam dedicar a cuidar-lo.

A dia d'avui en Menovell ja està tornant a caminar, i hem tornat a reprendre el nostre ofici.

- Ei, Polze, fes silenci un moment! No ho sentiu? - Així què vostè és una carterista! - Carterista? Qui? Nosaltres? - Shhhht... calla i escolta, Polze! - No m'agrada aquesta paraula, és una paraula grollera i vulgar. -Ben dit! -Tranquil Menovell, no t'exaltis que encara estàs feble i et pots fer mal! -Quin nom es dóna, doncs? -Jo? Un diter. Un diter professional.

Tots els germans, en sentir aquesta resposta, es van alçar gloriosos a l'aire, lluint-se com un gall en un galliner.

-No l'havia mai sentida, aquesta paraula, se l'ha inventada? -Aquesta veu no para de dir bestieses- Va remugar en Cor. -És clar que no me l'he inventada! És el nom que es dóna als que arriben al cim més alt de la professió. Ha sentit parlar dels joiers i els argenters, per exemple. Són experts en joies i argent. Jo sóc un expert amb els dits; per això sóc un diter. -Deu ser una feina interessant - Interessant?! Aquest paio em posa dels nervis! -Shhht. -És una feina meravellosa. -I per això va a les curses? -És clar, tros d'ase! Van cridar tots els germans alhora -Les curses de cavalls són bufar i fer ampolles! Només cal ser-hi després de la cursa,

observant i esperant que els que hi han tingut sort facin cua per recollir els diners. I quan veus algú que agafa un bon feix de bitllets... -Entrem en acció! Cridaren tots alhora. -Només cal seguir-lo i servir-te'n tu mateix. Però no em malinterpreti,mestre. Als que perden mai no els prenc res. Ni a la gent pobra tampoc. Només vaig darrere dels que s'ho poden permetre, dels guanyadors i dels rics. - Si és que estem fets tot uns cavallers- va murmurar en Menovell mostrant orgullós els seu brillant collaret. -Quantes vegades l'han enxampat? -Enxampat? Enxampar-me a mi?- va dir mirant-se el seu dit petit.- No! Només enxampen els carteristes. - Només els carteristes? - Repetiren els deu a la vegada.

Des d'aquell dia van enxampar centenars de cops el diter, fins que el tancaren a la garjola. Allí els deu germans van gaudir d'una gloriosa jubilació i el diter d'una interminable estada a la presó.

I vet aquí un dit i vet-ne aquí dos, aquesta història, ja s'ha fos.

L'AUTOESTOPISTA 2 DE NICK BRIAN RAMÍREZ

Continuació del conte:

Narra l'escriptor (digue'm que l'escriptor és en Roald Dalh)

Després de cremar les llibretes, en Michael (el ditter es diu Michael, ho posa al llibre) i jo vam continuar el nostre viatge cap a Londres. Quan hi vam arribar, vaig decidir anar amb el meu company a les curses de cavall, - M'ho estic passant molt bé amb en Michael, aniré amb ell a les curses- vaig pensar. Vam apostar pel número 7 uns 10.000 dòlars, no sé què em passava, estava segur que el 7 guanyaria la cursa, encara que era un cavall molt petit i prim, un cavall que semblava que cauria només començar...

S'inicia la cursa, en Michael em va dir que feia una bestiesa, que mai guanyaria, però justament a l'últim moment, el prim cavall número 7 va accelerar tant, que va avançar tots els altres i finalment vaig guanyar 1.000.000 de dòlars ja que ningú havia apostat pel 7. Em vaig quedar contentíssim i vaig cridar – SÓC RIC, SÓC RIC!!! . Després de recollir els diners, ens vam quedar en un hotel de 5 estrelles. Vam estar genial! Al dia següent em vaig trobar el meu company menjant un formatge i mirant un video al portàtil que es va ''trobar'' al treball, jo li vaig preguntar:  Michael, per què havies de venir a Londres?  Perquè havia d'encarregar-me d'un assumpte... - va contestar. Vam sortir de l'hotel, en Michael em va dir que el seguís, jo vaig obeir. Vam passar una

estona caminant i ens vam trobar davant d'una claveguera, ens hi vam endinsar, vam caminar-hi. Posteriorment em va dir que em fiqués per un passadís fosc, també el vaig obeir i només trepitjar el terra d'aquest passadis vaig sentir una olor d'un perfum molt bo, no semblava l'olor d'una claveguera, era una oloreta boníssima. Per una vegada a la meva vida vaig desitjar quedar-me tot el temps possible dins d'aquell passadís. En Michael em va dir que m'endinsés en el passadís. Cada vegada l'oloreta es feia més i més bona fins que al final del passadís vaig veure un gran forat. En Michael va entrar-hi i em va dir - A què espera vostè, mestre? Vinga moveu el cul i endavant

- Jo vaig obeir,

vaig passar i el que vaig veure em va deixar bocabadat, hi havia una mansió dins d'aquell forat !! Vaig mirar al meu voltant, hi havia una mansió molt luxosa i em va dir que encara no estava acabada ja que li faltaven 1.000.000 de dòlars per acabar de construir-la. Després d'observar el gran casalot inacabat, uns crits es van sentir – Pare,Pare!- El meu company va córrer a abraçar els petits nens i així vaig saber que el meu amic era pare! Vaig observar els dos nens i sense dubte eren els seus fills, tenien la mateixa cara de rata que tenia el seu pare, tot seguit vaig sentir una veu molt dolça, acompanyada de la mateixa oloreta d'abans. Del forat de l'entrada va entrar una dona molt maca que semblava un super model, en Michael em va dir: - Et presento la meva dona, es diu Àngela-. -Encantat Àngela- li vaig dir amb un somriure, la dona me'l va tornar, i jo li vaig preguntar al Michael : – Llavors vas venir aquí per un assumpte familiar?- Ell va dir: – És clar mestre, i em preguntava si vostè podria cuidar els meus fills, és que avui, la meva dona i jo sortim a ''treballar'' i arribarem una mica tard- . Jo vaig contestar: – És clar que sí-. M'ho va agrair molt i em va invitar a dormir a casa seva. Al matí em vaig trobar els seus nens practicant “la feina” del seu pare amb la seva mare,

els nens van agafar el mòbil a la mare sense que ella se n'adonés. La mare, en canvi, sense que els nens ho notessin ,va tornar a agafar-lo. Els petits nens semblaven aprenents de ditter... i molt bons !, se'm va escapar un petit somriure. Els seus pares es van acomiadar dels seus fills i els van dir – No arribarem molt tard, adéu En Michael em va dirigir una mirada – Amic meu, els meus nens no poden dormir sense nosaltres, així que segurament estaran desperts quan vinguemJo vaig respondre – d'acord company, segur que no em donaran molt treballQuan els pares se'n van anar, em vaig adonar que m'havia equivocat... i de bon tros! La veritat és que em van donar molta feina perquè volien primer l'ordinador, després la WII, després la PlayStation4, etc. No van parar ni un moment!! Quasi em vaig tornar boig, era molt estressant veure com corrien els seus dos nens d'aquí cap a allà, llavors vaig decidir que els manaria a fer els deures i ells em van obeir. Va passar una hora, els nens van estar estranyament callats, així que vaig anar a la seva habitació per dir-los que ja podien parar de fer deures, però... quan vaig entrar a l'habitació estava plena de rates, estava tot brut, desordenat i feia molta pudor, els nens van cridar a la vegada – FESTA DE RATES!!!- Jo em vaig esgarrifar, no m'agradaven gens les rates, vaig sospirar, llavors vaig començar a recollir tota l'habitació. Quan vaig acabar ja eren les 23:00 PM . Sabia que el meu company vindria d'un moment a l'altre. Vaig dir als nens que podien jugar a la PlayStation4 , es van posar molt contents i quan va arribar el meu company, li vaig explicar tot el que havia passat. Em va agrair molt el que vaig fer, després li vaig dir: – Amic meu m'ho he passat molt bé amb tu, però jo he de tornar a la meva ciutat-. Ell va plorar una mica però va dir – Gràcies a tu company, m'ho he passat molt bé i si no fos per tu, jo encara seguiria a l'autoestopista demanant que algú em portés a Londres- Em vaig acomiadar i me'n vaig anar. Al cotxe em vaig adonar que el meu milió de dòlars no estava dins de la meva maleta. Vaig comprendre

qui me l'havia agafat.

A la casa del ditter... el ditter m'havia dit: – jo només agafo diners als rics-

Així és com hauria de ser el ditter Michael, amb la seva cara de rata:

CONTINUACIÓ DE L'AUTOESTOPISTA NADIA KAROUT

Seguíem de camí a Londres al meu cotxe, parlant de les diferències entre ser diter i ser carterista. Ja no ens havíem de preocupar que el policia sabés els nostres noms. - Fa molt de temps que és diter, vostè? - Vaig preguntar-li. - Doncs, vaig començar quan només tenia 14 anys. La meva família era pobra i els rics em feien molta ràbia, i me la segueixen fent. Es creuen que són superiors a nosaltres pel sol fet de tenir més roba, més jocs, més menjar... I tu, fa molt que ets escriptor? - Doncs... jo vaig començar a escriure quan tenia 12 anys. M'encantava fer redaccions i poemes. El meu pare era policia i m'explicava històries impressionants. I tu, què n'opines dels policies? - Jo crec que són persones que no han trobat la seva afició a la vida i que se senten culpables per alguna cosa que han fet en un passat. Gent que són incapaços de fer un treball normal. - No et passis tant, no tens ni idea de la feina tan dura que fan els policies. Són més... - Vigila!!!!! - Quan vaig mirar cap endavant, la primera cosa que vaig veure va ser la barana de ferro que separa l'autopista del gran penya-segat de 15 metres. Vaig derrapar amb el cotxe per intentar no caure pel penya-segat i, per sort, ningú va sortir ferit, o quasi ningú... El meu preciós BMW va quedar destrossat per culpa del xoc. Quan vam sortir del cotxe el primer que li vaig dir al diter va ser: - Què has fet!!! - Com que ''què he fet''? Has estat tu el que conduïes. - Però tu m'has posat nerviós! - Només he... És igual, hi ha coses més importants ara mateix - Va dir el diter assenyalant

amb la mirada el cotxe de policia que s'apropava cada cop més cap a nosaltres. Vaig mirar atentament el cotxe, no m'ho podia creure, ara sí que l'havíem feta bona! De la porta del cotxe estava sortint exactament el mateix policia a qui havíem tret la llibreta. Estava tan nerviós que em tremolaven les cames. Quan el policia ens va veure, es va apropar cap a nosaltres amb la ràbia reflectida als ulls. Jo només feia que pensar: '' No tenim escapatòria, ens tancaran a la garjola i no en sortirem mai.'' Però, en canvi, el diter estava més tranquil que mai, com si ho tingués tot controlat a la perfecció. Això em donava esperances, potser tenia alguna cosa pensada. De sobte, l'agent de policia va interrompre els meus pensaments. - Una altra vegada vosaltres dos?! - L'expressió de la seva cara mostrava ràbia i només de mirar-lo se'l veia nerviós. - Si... senyor agent... - Vaig dir jo amb la veu tremolosa. - És que no pareu mai de fer bestieses o què?! Podríeu haver matat a algú en un accident! - Però no ha estat així – Va intervenir el senyor diter. El policia va esperar un moment abans de parlar per mirar al diter, i després va dir alterat: - Això és molt greu. Dos incidents en un mateix dia! És imperdonable! - I quant he de pagar? - Li vaig preguntar. - Doncs, res. - Res?! - Res de res. - De debò? Moltes gra... - Però hauré de requisar el teu cotxe. - Va dir ell interrompent-me. - No el podràs tornar a conduir més, i no et podràs comprar cap catxe d'aquesta marca, i si ho fas, acabaràs molt malament.

Quan va dir aquelles paraules, el meu cor es va trencar en mil bocins. No m'ho podia creure, no podia deixar que això passés. El policia va anar-se'n cap al cotxe. Jo vaig mirar al diter amb l'esperança que tingués algun pla per recuperar el cotxe, i ell es va girar cap a mi, va alçar la mirada i tots dos vam assentir amb el cap. Va treure un paperet de la butxaca, semblava una targeta i, efectivament, ho era. Tenia una fotografia, una adreça i un número de telèfon. - Ja podem anar a la comissaria a buscar el teu estimat cotxe. - Va dir el senyor diter. Jo el vaig mirar sorprès, i a la vegada vaig dir: - Anem-hi. Com que no teníem cotxe, vam haver de fer autoestop per poder arribar fins a la comissaria. Ens va costar que algú acceptés pujar dos homes en un cotxe, però al final una bona persona ens va deixar muntar al seu cotxe. Resulta que la conductora era una senyora que es deia Sílvia i també volia venjar-se de la policia, ja que li van posar una multa de 2.000 euros només per aparcar en zona restringida. Així que vam anar cap a la comissaria. El trajecte no va ser molt llarg, així que en una hora aproximadament ja estàvem a la porta. Abans d'entrar a dins ens vam quedar al carrer pensant com ho faríem. - I que preteneu fer exactament? - Va dir la Sílvia. - Primer entrarem silenciosament i intentant no cridar l'atenció, després ens dividirem per les sales i intentarem agafar el cotxe dissimuladament. - Vaig respondre-li. - Tinc una idea millor. - Va dir el diter assenyalant a la botiga de disfresses. Ho vam estar discutint una estona i la millor forma de treure el cotxe de comissaria era disfressant-se de policia. I així ho vam fer, vam entrar per la porta vestits de policia. Ningú no ens va dir res, però havíem d'estar alertes, ja que les nostres plaques eren falses, les pistoles disparaven aigua i a les tres camises hi posava el mateix nom. Vam anar voltant per la comissaria quan de sobte la Sílvia ens va dir:

- L'he trobat, està aquí! - Genial! - Va dir el diter. Tots tres ens vam apropar al cotxe. Cap policia es va adonar de que hi havien tres agents de policia al costat d'un cotxe requisat. Amb dissimul vam portar-lo a la part de darrera de la comissaria i per allà vam sortir a un pàrquing. Vaig deixar al diter que pugés primer al cotxe per que pogués provar de conduir-lo. En el moment en que el diter va entrar al cotxe, va engegar el motor per escapar-se de nosaltres i quedar-se amb el cotxe, però no li va sortir bé la jugada. Quan el diter va intentar fugir el cotxe va fer un soroll estrany i de sobte va aparèixer una patrulla de policies armats. Jo vaig treure l'arma que portava guardada a la jaqueta i la Sílvia també va treure la seva. En aquell moment el diter estava completament rodejat, no tenia escapatòria. Va alçar les mans i va fer un pas cap endavant mentre em mirava amb cara de pena i ràbia a la vegada. Dos policies es van apropar a ell, el van agafar pels braços i van posar-li les manilles. - Bon treball. - Vaig dir-li al meu equip de policies. - Gràcies, per fi l'hem atrapat! Més de deu anys buscant-lo i ara ja el tenim entre reixes! - Va dir la meva companya de treball, la Sílvia. Ara ja sabeu la veritat, sóc policia i m'encanta la meva feina. Ara mateix el diter està a la presó amb més seguretat de la Xina. Robar està malament encara que ho facis als rics.

A LONDRES...

LUCIA SALMERON

Els dos homes, orgullosos de com els havia sortit la jugada, van decidir anar al centre de Londres, allà pel „‟London eye‟‟ i el „‟Big Ben‟‟ a prendre un parell de cerveses per celebrar com se n‟havien sortit d‟aquella esgarrifosa situació. S‟ho van passar com criatures de vuit anys, sense problemes ni responsabilitats. A partir d‟aquell dia es van fer amics, i es veien unes quatre vegades per setmana, i quan no podien, feien una videotrucada o s‟ho muntaven per poder quedar independentment de la seva feina. Així doncs, vivien aventures sempre que estaven junts, i anaven a llocs on hi hagués molta gent perquè així, el diter aprofitava per posar en pràctica la seva professió i l‟escriptor utilitzava les aventures que vivien per inspirar-se en la seva futura novel·la que estava planejant, tot i que encara no sabia ben bé de què aniria la seva historia. Un dia, van decidir anar al museu de cera, ja que és un lloc molt popular a Londres . Vagis el dia que hi vagis, sempre està ple de gent. Un cop eren allà, se‟ls va dibuixar un somriure a la cara a tots dos, ja que hi havia unes cinc-centes persones acumulades en aquella aula, i era ideal per a l‟ofici del diter. Van posar-se a la cua, mentre alçaven la vista per veure si localitzaven algú que semblés ser ric. Mentre observaven van veure un home, la cara del qual els resultava familiar, de manera que s‟hi van apropar amb molta cura per així saber de què els sonava aquell desconegut. Bé, de a prop ja no els semblava tan familiar, però el que sí semblava era que li sobraven les “peles”. Duia l'americana blau cel, a conjunt amb els pantalons. Al final de les mànigues de la americana i al final dels pantalons, hi havia uns detalls daurats i brillants com estrelles. Sota l‟americana duia una camisa blanca com la neu, amb cinc replecs a uns centímetres més amunt de la cintura. Portava la camisa per dintre del pantaló, i sota els pantalons 21

portava uns mitjons blancs amb el símbol d‟un cavaller muntat en un cavall, amb una llança a la mà. Sobre els mitjons duia unes sabates negres tan netes, que la llum que penjava del sostre, s‟hi reflectia a la punta. Tenien una forma tan perfecta com la circumferència de la lluna en una nit de lluna plena. El diter no va dubtar, s‟hi va apropar amb molta delicadesa, va estendre la seva mà amb els dits més bonics que els d‟un pianista, va enfonsar la mà en aquella luxosa butxaca i tan ràpid com va poder i tan precisament com va poder, va endrapar una cartera marró, amb una forma quadrada perfecta. Hi havia uns dibuixos de color marró d‟un to més fosc, que representaven sanefes, flors i estrelles. Estava molt ben cuidada i el diter estava convençut que era la cartera més elegant que havia endrapat mai, però, això sí, semblava que estigués a punt de rebentar de bitllets, ja que sobresortien els bitllets de cinc-cents i dos-cents „‟pounds‟‟. El diter i l‟escriptor van compartir una mirada riallera i van sortir de la cua dissimuladament. En arribar a la porta van començar a fer saltirons, quan de sobte, una mà va agafar el canell del diter amb una força inimaginable, i l‟escriptor en adonar-se‟n es va girar, quan de cop i volta, a ell també algú li va agafar el canell amb una força de mil dimonis. A tots dos els van portar a un racó on no hi havia ningú.

El diter i l‟escriptor van compartir una mirada de ressignació. Ja sabien qui era aquell home: el policia que els va enxampar quan van passar el límit de velocitat. -Què passa? Ara ja no sou tan valents per treure‟m les meves eines de treball oi?-va dir el policia, disfressat d'home elegant, amb molta classe. -Bé, això no és ben bé així-va replicar el diter. -Que no és ben bé així!? Com expliques, llavors, que m‟hagin acomiadat de la feina? -Que t‟han a-a-comiadat-dat de la fe-feina?! –va dir l‟escriptor tot quequejant amb un to preocupat. 22

-Com vols que no m‟acomiadin, si quan estic a punt d‟enxampar un dels casos més comuns al món,i perillós alhora, em roben la documentació... LES PROVES. -Bé, s‟ha de ser una mica ximplet perquè et passin aquestes coses, no creus?

-va

vacil·lar el diter. -O sigui, que em robeu la documentació, m‟acomiaden de la feina per la vostra culpa i perdo la dona de la meva vida i us en foteu de mi?! Però bé, no he vingut fins aquí per explicar-vos com m‟heu destrossat la vida, sinó que vinc a arreglar-la. Tot seguit, dos homes que vestien de negre, amb camisa blanca i amb una constitució física bastant desenvolupada, els van agafar a la força i sense el seu consentiment els van introduir de males maneres dins d'un cotxe petit, rovellat i atrotinat. No gaire modern. Durant el viatge el policia va dir que es dirigirien a comissaria, i quan l‟escriptor ho va sentir, va llançar una mirada amenaçadora al diter, però ell mostrava una cara de tranquil·litat, com si no se'n recordés que s‟havia ficat en un bon embolic, cosa que a l‟escriptor li agradava perquè li transmetia que alguna idea tenia en ment, aquell home semblant a una rateta de laboratori. Van arribar a comissaria i el policia ja s‟ho coneixia tot, i sabia perfectament a quin lloc havia d‟anar. Va arribar al despatx del seu superior i va dir, tot agafant-los del canell, a tots dos: -Aquests dos homes són aquells que vaig trobar a més de 200 km per hora el dia que em vau acomiadar, i per fi, els he trobat -va explicar-se l' expolicia. -Fantàstic! Doncs, vosaltres dos, no sabeu en quin embolic us heu ficat. Ja ni passareu per judici, anireu directament a la presó amb la resta de delinqüents, que és el que sou. Dos policies van sortir dels seus despatxos i van agafar cadascun d'ells a un, els van lligar els canells amb unes esposes, els van ajupir el cap bruscament i lentament els anaven apropant a les cel·les. -Quedeu condemnats a un any de presó per saltar-vos la llei i el permís de velocitat! –Va

escridassar un dels policies que els estava portant cap a la presó. I mentre feien el camí cap a les cel·les, el cap de comissaria va preguntar: I com els has enxampat, si havies perdut la documentació que necessitàvem? - Doncs ens ha estat vigilant uns quants dies i espiant-nos, i un dia ens va seguir fins al museu de cera. Quan estàvem a punt de marxar, ens va estirar del canell amb una força de mil dimonis i ens va portar a un racó a fer petar la xerrada, i tot seguit, aquells dos homes que hi havia esperant fora, van entrar a buscar-nos i ens van ficar de maneres grolleres i brusques a dins d‟un cotxe. Penso que això de ficar-nos a l‟interior d‟un cotxe sense el nostre consentiment, ni deixar-nos parlar se'n diu segrest. I si nosaltres dos anem a la presó, ells tres també haurien d‟anar-hi - va cridar el diter a uns 10 metres de distància. -És això cert? -Veig que no contestes, així que m‟ho prendré com un sí. Tan de bo mai t‟hagués contractat.

Un any més tard, un cop acomplerta la condemna, el diter i l‟escriptor van sortir de la presó, i tan alegres com van poder, van anar a casa. Durant aquell any, l‟escriptor va estar escrivint els seus sentiments, i les seves últimes aventures detall a detall, i quan les va llegir de dalt a baix, els seus ulls es van il·luminar. Ja tenia una novel·la per publicar. La va passar a màquina i va ser tot un èxit. Li va regalar un exemplar al diter. En aquell moment va ser quan el seu cap es va adonar que sense el policia que el va denunciar, no hauria pogut escriure aquesta fabulosa novel·la que li estava fent guanyar tants diners, de tal manera que va decidir agafar un dels seus exemplars, el va signar i va fer una dedicatòria. Al dia següent el diter i l‟escriptor van anar a comissaria per entregar en mà la novel·la i així el policia podria estar entretingut. En sortir de la comissaria estava plovent, així que van decidir anar corrents al cotxe per no

mullar-se, el diter va relliscar i va caure al terra. No va ser res greu. L‟escriptor quan li va donar la mà per ajudar-lo a aixecar-se, va utilitzar tanta força que el va posar de peu. Sense adonar-se estaven tots dos molt junts, els seus rostres i llavis tan a prop, que un petó amb passió i química va sorgir entre ells dos. I a partir d‟aquell dia ple d‟aventures i romanços, van formar una parella perfecta, van viure feliços i van menjar anissos.

Institut PrĂncep de Viana Departament de Llengua Catalana i Literatura Curs 2015 - 16