.
6
revista
DOMINGO, 13 NOVIEMBRE 2005
L A VA N G U A R D I A
Avanç editorial. El periodista Francesc-Marc Álvaro publica a L'Esfera dels Llibres l'assaig ‘Els assassins de Franco’, del qual reproduïm el fragment d'un capítol. L'autor presenta una suposada conversa entre un exmilitant de Bandera Roja i un grup d'estudiants, per descriure, en forma de monòleg, com eren, com són i què fan ara alguns destacats militants d'aquell partit de l'extrema esquerra
Confessions d'un ex-Bandera Roja
01
02
03
04
05
06
07
08
09
10
11
12
D
ens costava més el món obrer, tot i que a la Pegaso vam tenir un personatge molt bo, el Paco Amorós, i a l'Hispano Olivetti, el Jordi Costa. Alguns banderes es van proletaritzar, que volia dir convertir-se en obrer sense necessitat de ser-ho, només per viure com a tal i veure el sistema per dins. Això s'havia fet a França durant el Maig del 68 i després. Els que ho van provar no van durar gaire temps; no era el mateix el ritme i la manera de viure d'un estudiant que el d'un operari de la SEAT. ”Diria que, últimament, s'ha tornat a parlar de BR. Amb l'arribada del tripartit a la Generalitat, des de desembre del 2003, algú ha tornat a esmentar la vella sigla desapareguda, potser perquè hi ha dos consellers que van ser-ne militants: un és el Salvador Milà, d'ICV, conseller de Medi Ambient i Habitatge, que deu estar molt orgullós d'aquella època, ja que fa constar el seu pas per Bandera a la web oficial de la Generalitat; l'altre, més discret a l'hora de divulgar-ho, és el socialista Antoni Castells, d'Economia i Finances. Amb el Castells havíem coincidit en alguna reunió de les grans, tot i que ell era dels que es movien més amunt, en una altra cèl·lula.El cas del Milà, en canvi, va ser per a mi tota una descoberta. A d'altres departaments hi ha antics banderes en llocs de confiança, com el cas del Francesc Baltasar, que és secretari general de la conselleria de Relacions Institucionals. A l'Ajuntament de Barcelona també n'hi ha uns quants. I, a Madrid,
un exbandera que està situat molt amunt és el Miguel Barroso, que va ser secretari d'Estat de Comunicació fins setembre del 2005, un dels homes del cercle de confiança de Zapatero, en un lloc clau d'aquells per on passa tot i se sap tot. Es veu que aquest té una influència enorme, però dura poc als llocs. El Barroso, com jo mateix, es va quedar a BR quan els líders fundadors van tornar cap al PSUC. De jove, en Barroso era molt conegut en l'ambient perquè tenia un milió de pessetes (que llavors no estava malament) i l'anava invertint en diverses mogudes culturals. Revistes com El Viejo Topo o Vibraciones van comptar amb la seva, diguemne, subvenció. Ell prové d'una família ben situada i podia fer aquesta mena d'assistències a la causa. També va impulsar una editorial que es deia Alternativas i va treure llibres sobre Moçambic, sobre la vaga general de Sabadell o sobre la vaga de Roca Radiadores. "Però no us penseu que tots els antics banderes hem acabat al socialisme, com en Barroso o jo. D'acord, la majoria potser sí, però hi ha excepcions. Algun va anar a parar al PP. Oi que no hauríeu dit mai que Aznar tenia una exbandera asseguda al Consell de Ministres? Pilar del Castillo, que va ser ministra d'Educació i Cultura, era una de les líders de BR a Madrid, on no hi havia tanta gent com aquí. Nosaltres li dèiem la Rossa de Madrid i, a la Facultat de Dret de la Complutense, va arribar a fer ombra al nen maco del PCE, que era
04 El professor Manuel Castells és un dels pensadors més citats avui dia
05 Georgina Cisquella, de TVE, bessona d'Anna Rosa, de Dagoll Dagom
06 Montserrat Comas presideix l'Observatori de Violència Domèstica
07 Pilar del Castillo, exdirectora del CIS y exministra de Cultura del PP
08 Ferran Mascarell, responsable de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona
SALVADOR SANSUÁN
J. L. MÉNDEZ
XAVIER GÓMEZ
MARTÍN ZABALA / EFE
INMA SAINZ DE BARANDA
ins del grup dels herois sempre hi ha una casta especial. A Catalunya, aquesta elit dels herois antifranquistes va forjar-se, durant els últims anys de la dictadura, a l'organització d'extrema esquerra Bandera Roja. Allí, diversos homes i dones van aprendre moltes coses i avui manen i decideixen des de les administracions públiques i des de les empreses privades. El lector pot assistir, si ho desitja, a la xerrada informal d'un exbandera que explica les seves peripècies a un grup de gent jove amb qui s'ha citat en un bar. És el monòleg d'un heroi de la resistència: ”D'acord, d'acord. No cal que us poseu així. No és del tot exacte que jo matés, que nosaltres liquidéssim, el Franco. Però va venir de poc, de ben poc. Us ho dic de debò. Era cosa de mesos, potser només de setmanes que, mitjançant una vaga general, es produís una insurrecció i no ens peléssim aquell cabró, com van fer l'any 45 els partisans italians amb Mussolini o, el 1989, civils i soldats romanesos amb el Ceaucescu, que se'l van carregar junt amb la seva dona després d'un judici sumaríssim i es van quedar tan amples. I, ara que ho penso, nosaltres havíem tingut un cert interès pel Ceaucescu, sobretot perquè no havia volgut participar en l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia l'any 68 i això el feia diferent. Ara, po-
sats a dir, ens agradava més el Tito, el de l'antiga Iugoslàvia (...). ”M'han dit que no sabeu gaire què era Bandera Roja? Us en faré cinc cèntims. BR, Bandera Roja, o senzillament Bandera, era un partit a l'esquerra del PSUC i que, en realitat, tenia un altre nom més llarg: Organización Comunista de España-Bandera Roja (...). ”Jo vaig entrar a BR a l'any 70, per un amic de la Facultat. Tu no podies oferir-te per ser militant, eren ells els que, si volien, et triaven i et provaven. Es feia proselitisme i calia anar amb compte. Heu de pensar que tot això passava en la clandestinitat i que la Social (la Brigada Político Social, la policia política, per dir-ho ràpid) controlava els moviments dels opositors i tractava d'enxampar-nos (...). ”Quan fèiem proselitisme, buscàvem més la qualitat que la quantitat. Procuràvem que el nostre militant fos també algú que ja s'hagués significat com a capdavanter allí on fos. Per exemple, recordo el Manuel Ludevid (conegut com El Voces i també com Manelet), que llavors era el líder a Econòmiques i que molta gent ni sabia que era de BR. Ell era un crack, al marge que fos o no militant; també era deixeble de l'Alfonso Carlos Comín, del qual ja us en parlaré. La gràcia era detectar aquesta gent. En això treballàvem fi. La nostra manera d'infiltrar-nos era àgil i per baix, més atenta a fenòmens nous, principalment als barris i entre la gent jove; en canvi,
01 Joan Barril, director d'‘El Cafè de la República’, de Catalunya Ràdio
02 Manuel Campo Vidal ha treballat a ‘Tele/eXpres’, Cadena Ser, A3 i ara a Vocento
03 Antoni Castells, conseller d'Economia i Finances d e la Generalitat
TONI ALBIR / EFE
ARXIU
PEDRO MADUEÑO