Taller 0.0 de arquitectura (II edición) by Taller 0.0 de Arquitectura

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes Docència i coordinació:

II EDICIÓ | Juliol 2013

Carles Marcos Padrós, Berta Bardí i Milà, Daniel García-Escudero, professors

ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D’ARQUITECTURA DEL VALLÈS (ETSAV)

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes Docència i coordinació:

II EDICIÓ | Juliol 2013

Carles Marcos Padrós, Berta Bardí i Milà, Daniel García-Escudero, professors

RESUM DE PROGRAMA I RESULTATS

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes LLibre de la 2ª edició: del 8 al 12 de Juliol del 2013

cursfutursarquitectes.tumblr.com facebook.com/volsestudiararquitectura @CursFutursArqui

Autors i professors del curs Carles Marcos Padrós Berta Bardí i Milà Daniel García-Escudero © els autors i fonts originals de les imatges i textos de referència Estudiants Marta Aracil Guillermo Bezzina Sánchez-Barcaiztegui Juan Ramon Cantú Helena Estapé Marta Galisteo Pau Nonell Isach Laura Pérez Miguel de Rojas Leire Roman Alexandre Simo Albert Valencia López Xiao Xuan Yu

Edició Febrer de 2014 Dipòsit Legal: B. 6136-2014 ISBN: 978-84-695-9908-2 ETSAV Portada Alumnes del segon curs

Índex

Per què un curs com aquest?

Quins són els objectius del curs?

Com es treballa?

Agraïments

16 El taller sota la mirada d’altres professors 19

Nota a la segona edició

Dibuixar un plànol

Imprescindible VII

Il·luminar un espai

Imprescindible VIII

41 Organitzar una casa 48

Imprescindible IX

Pensar la ciutat

Imprescindible X

Construir una estructura

Imprescindible XI

Bibliografia general

Imprescindible XII

Selecció d’articles

Calendari general

Quadern de dibuix

Pla d’estudis 2010

Le Corbusier, “Modulor”, 1946

Si jo hagués d’ensenyar arquitectura? Dirigiria el meu ensenyament i el prosseguiria incansablement, sobre un pla més objectiu. M’esforçaria a inculcar als meus alumnes el sentit agut del control, del lliure albir, del “com” i el “per què” (…) Al jove estudiant, li pregunto: Com fas una porta? De quines dimensions? On les fas? Com és una finestra? Però, a propòsit, per a què serveix una finestra? Saps, en realitat, per què es fan finestres? Si ho saps, digues-m’ho. Si ho saps, explica’m per què es fan finestres corbades, quadrades, rectangulars, etc. Vull raons per tot això. I afegiria: atén bé, tenim necessitat de finestres avui? En quin lloc de l’habitació obriries una porta? Per què allà, millor que en un altre lloc? Ah!, sembla que tens diverses solucions? Tens raó, hi ha diverses solucions i cadascuna d’elles d’una sensació arquitectònica diferent. Ah!, t’adones, doncs, que aquestes diverses solucions són el fonament mateix de l’arquitectura? Le Corbusier, “Précisions”, 1930

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Per què un curs com aquest? El “Taller 0.0 d’arquitectura” sorgeix en un moment de necessària reflexió sobre el paper de l’arquitecte i de l’arquitectura en la societat actual. Un paper que ha de superar la banalització de la professió que ha suposat l’auge dels arquitectes estrella i les caduques obres d’autor dels últims anys. Així doncs, el curs respon, per una banda, a la necessitat -ara més que mai- d’apropar l’arquitectura a la societat. Per l’altra, reflexa la voluntat de mostrar, reflexionar i experimentar l’arquitectura de la manera més senzilla possible. També és objectiu del curs anticipar, afavorir que el futur estudiant es familiaritzi amb l’entorn universitari, experimenti la manera de treballar d’un estudiant d’arquitectura i conegui de primera mà l’experiència d’altres alumnes que estudien o han cursat els estudis recentment. En definitiva, es volen proporcionar arguments objectius perquè la tria de cada participant s’ajusti als seus interessos, a les seves capacitats i condicions personals. En aquesta línia, el curs s’emmarca en la tradició docent de l’ETSAV engegada el 1994 pel “Curs d’introducció a la carrera d’arquitectura”. Llavors, només dos anys després de la inauguració del Campus de Sant Cugat, els professors Isabel Crespo, Magda Mària, Iñaki Alday i Pere Fuertes, coordinats per en Xavier Monteys, inicien una assignatura no troncal adreçada a aquells estudiants que comencen els estudis d’arquitectura al febrer i que tenen en el primer quadrimestre (setembre-gener) una oportunitat per començar a desenvolupar les habilitats que seran necessàries durant la carrera. Aquesta assignatura, que encara s’imparteix en l’actualitat com a assignatura optativa, va ser pionera a l’estat espanyol i va iniciar una clara voluntat de l’ETSAV per facilitar l’ingrés dels nous estudiants. Tanmateix, el curs que aquí es presenta se situa en un estadi previ a l’inici de la carrera, concretament, en el moment que l’estudiant d’ESO, Batxillerat o Cicle formatiu es planteja la cabdal decisió de quina carrera escollir. En aquest sentit, forma part i s’emparenta d’alguna manera amb les activitats d’orientació de la UPC. Una d’elles és el Campus Científic d’Estiu, que té la finalitat de potenciar l’interès d’estudiants de 4t d’ESO i 1r de Batxillerat per la ciència, la tecnologia i la innovació. Es tracta d’un programa organitzat per la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT), el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports i el Ministeri d’Economia i Competitivitat amb el suport de l’Obra Social “la Caixa”.

Le Corbusier. Portada de la revista LIFE, 1946

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Quins són els objectius dels curs? El curs està adreçat a possibles estudiants d’arquitectura i té com a objectiu principal ajudar-los a decidir sobre el seu futur universitari. La decisió de quina carrera triar determinarà, en gran part, la seva vida acadèmica i professional. És per això que es proposa donar suport a la decisió mitjançant una breu experiència prèvia a la pròpia universitat. En concret, es pretenen donar les bases necessàries a l’estudiant de 4t ESO, Batxillerat o Cicle Formatiu que ha d’escollir una carrera properament perquè pugui respondre de forma clara a la pregunta: vols estudiar arquitectura? Així doncs, el “Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes” pretén convertir a un grup d’alumnes d’institut en estudiants de Grau, amb la finalitat que durant una setmana experimentin què significa estudiar a la universitat, i especialment la carrera d’arquitectura. Per aquest motiu, el curs es porta a terme a les aules de taller de l’ETSAV, de la mateixa manera que ho fan els estudiants d’arquitectura, així poden treballar en equip i alhora disposar de l’espai individual suficient. Totes les activitats són pràctiques i en grup, i van precedides per una petita classe instrumental que emmarca els objectius de cada dia. Durant els exercicis, es treballa incentivant el diàleg, la presa de decisions en equip i l’argumentació ordenada d’idees. Un tret distintiu dels estudis d’arquitectura és l’exercici del debat i l’exposició pública com a vehicles per a evolucionar en la formació personal i la reflexió col·lectiva. Conseqüentment, es tracta de descobrir al futur estudiant universitari el món de l’arquitectura a través d’una sèrie d’exercicis pràctics, que li permetin adquirir coneixements i destreses bàsiques. Aspectes com la mida i la proporció d’objectes i elements, la utilitat i el confort dels espais, el nexe entre ordre estructural i composició, l’adequada relació entre interior i exterior, el vincle entre sistema constructiu i expressió plàstica, i la relació entre l’arquitectura i la ciutat. En definitiva, es tracta de donar un bagatge arquitectònic inicial que pot ser útil a aquells que finalment acabin triant aquesta carrera. Per altra banda, l’augment de les matrícules i les taxes universitàries han convertit l’elecció dels estudis de grau en un tema no únicament vocacional sinó també econòmic. És per aquest motiu que sembla raonable oferir un curs com el que aquí es presenta, on el futur alumne universitari té l’oportunitat de conèixer l’entorn físic i treballar els continguts amb què es trobarà en el cas que decideixi estudiar arquitectura. D’aquesta manera, s’aconsegueix que l’alumne tingui un coneixement mínim previ de la carrera en el moment d’escollir la millor opció per al seu futur.

Primera edició del curs. Alumnes treballant en el segon exercici: “Il·luminar un espai”, juliol 2012

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Com es treballa? El curs s’organitza en cinc temes de treball independents, un per cada dia lectiu. El temes afronten aspectes diversos i essencials dels estudis d’arquitectura: “dibuixar un plànol”, “il·luminar un espai”, ”organitzar una casa”, “pensar la ciutat” i “construir una estructura”. Aquests temes s’enuncien a través de verbs, d’accions concretes que es poden portar a terme a l’aula. S’evita així una aproximació purament conceptual o teòrica, més pròpia del cursos de Grau. En l’acció reflexiva recau, en gran mesura, la capacitat d’aprendre, com ja va indicar Joseph Albers: “En lloc de preparar només l’intel·lecte i la memòria, hem de considerar també el desenvolupament de la voluntat, demostrada en la iniciativa i l’acció, ja que és la nostra tasca principal”. Per altra banda, cadascun dels temes es pot abordar des de les disciplines clàssiques que conformen l’arquitectura. Aquestes disciplines s’organitzen en diferents departaments: “Projectes Arquitectònics”, “Urbanisme i Ordenació del Territori”, “Construccions Arquitectòniques”, “Estructures a l’Arquitectura”, “Composició Arquitectònica” i “Expressió Gràfica Arquitectònica”. És així com es pretén donar una imatge transversal i heterogènia d’una activitat, la de l’arquitecte, que intervé en la realitat des de la seva complexitat i les seves diferents escales, que van des del projecte a l’urbanisme, de la tecnologia a la teoria, i del paisatgisme al disseny. Cada tema es treballa durant una jornada de cinc hores que es divideix en tres parts. Una primera part de reflexió teòrica (20 minuts), en la que es presenta el tema a través de diversos exemples i obres d’arquitectura de tots els temps, fent bona aquella dita d’en Gaudí: “La ciència s’aprèn amb principis i l’art amb exemples”. Després d’una primera i breu introducció, en la que s’explica l’exercici, es dóna pas a la part pràctica, que es desenvolupa per equips i amb el suport dels professors. Tots els exercicis estan pensats per obtenir resultats tangibles, en forma de dibuixos o maquetes, que permetin que al final de cada sessió de treball es pugui fer una darrera part de reflexió conjunta. Així, l’alumne és capaç de veure reflectit l’esforç en un material físic i pot treure conclusions del procés de treball i dels resultats. La complexitat i durada de cada exercici s’ha adaptat al format reduït del curs i als coneixements de l’alumnat, però sense oblidar en cap moment que, el que volem, és parlar d’arquitectura. D’aquesta manera, es pretenen desenvolupar especialment algunes de les capacitats que ha de tenir un arquitecte: imaginació espacial i visual, destresa manual, pensament analític i raonament crític, coordinació i organització d’equips, planificació del treball, i un interès equilibrat entre la cultura artística i la científica. *El curs proporciona a cada estudiant el material necessari per desenvolupar les activitats.

Primera edició del curs. Alumnes amb el tercer exercici “Organitzar una casa”, juliol 2012

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

“Ha sido entusiasmante” “Experiència entretinguda i curiosa” “Cooperació i implicació en el coneixement sobre l’arquitectura” “Experiència molt constructiva, pràctica i clara” “Fue un resumen de la arquitectura para poder entenderla mejor” “Ha estat una bona oportunitat per començar a tastar el que és ser arquitecte” “Una experiència molt bona per a nosaltres” “Aproximació a la pràctica de l’arquitectura molt satisfactòria” “M’ha sorprès positivament” “He pogut valorar a nivell pràctic què és l’arquitectura” “És un curs molt dinàmic i interessant, està molt bé per agafar idees sobre el tema” Valoració dels estudiants

Agraïments Els professors volem manifestar el nostre agraïment a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i al Departament de Projectes Arquitectònics pel suport rebut en tot moment i, de manera especial, als alumnes de la segona edició del curs, perquè són ells qui han fet possible la realització del taller amb el seu entusiasme i dedicació. Febrer, 2014

Foto de grup

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

El taller sota la mirada d’altres professors Roger Sauquet Dr. Arquitecte i Sotsdirector de Cultura i Comunicació de la ETSAV i Professor del Departament de Projectes Arquitectònics (ETSAV-UPC) “El passat estiu es realitzà la segona edició del Curs d’Arquitectura per a Futurs Arquitectes a l’Escola d’Arquitectura del Vallès. Aquest curs, portat a terme per tres joves professors de l’Escola, pretén introduir a la tasca de l’arquitectura a aquells estudiants de batxillerat que ho desitgin. El seu objectiu va més enllà d’ésser un curs d’orientació en els estudis (que ho és, també) i inclou una particular manera d’entendre la professió vinculada a la plasmació física d’estructures, l’exercitació amb les mans, l’observació d’efectes de llum a les maquetes, la “construcció” volumètrica de l’espai urbà... El curs s’escapa, doncs, de la pura teorització de l’ofici i introdueix els alumnes a l’experiència arquitectònica, que no és altra que l’experiència física i dels sentits que els propis estudiants senten al plasmar les maquetes i les estructures que els professors els proposen. Aquesta exercitació té una certa relació amb algunes experiències del propi Pla d’Estudis del Vallès com ara el Curs d’Introducció a l’Arquitectura o els mateixos Tallers d’Arquitectura i Projectes. Per tant, el curs és també una introducció en la manera com la nostra Escola entén els estudis d’arquitectura, des de la construcció física de l’espai i des de l’experiència sensorial que aquest ens provoca.”

Pere Joan Ravetllat Dr. Arquitecte i Professor Titular del Departament de Projectes Arquitectònics (ETSAB-UPC) “Coneixia l’existència del “Curs d’Arquitectura per a futurs arquitectes”que des de fa dos anys s’imparteix a l’ETSAV i que coordinen els professors C. Marcos Padrós, B. Bardí i D. García-Escudero, però recentment he tingut accés al contingut del seu programa docent i voldria parlar-ne breu i positivament. Assistim a una diversificació generalitzada dels estudis universitaris, que especialitzen, orienten i matisen els seus plans d’estudi de manera cada vegada més nombrosa. Els estudis d’Arquitectura, immersos en aquest mateix procés, han vist augmentar la seva oferta pública i privada. En aquest sentit no podem més que animar aquesta iniciativa de l’ETSAV amb la voluntat de precisar els objectius i clarificar-ne els trets principals per tal de que el futur estudiant , i la societat en general els conegui i pugui escollir de manera raonable. El document, malgrat la brevetat del text i del programa en sí mateix, vol ser estimulant i apropar als possibles estudiants al que són els grans temes de l’Arquitectura. Els seus cinc apartats, tants com els dies d’una setmana en que s’imparteix el curs, repassen temes fonamentals des del dibuix a la ciutat passant per l’estructura. Segurament, serà útil tant pels que decideixin encaminar els seus estudis en aquesta direcció com els que optin per un altre carrera.”

Antonio Millán-Gómez Dr. Arquitecte i Catedràtic de Representació Arquitectònica (ETSAV-UPC) “He vist a l’aulari de l’ETSAV com en Daniel García-Escudero, na Berta Bardí i Milà i en Carlos Marcos Padrós s’afanyaven en transmetre a estudiants de secundària la passió que ells senten per l’arquitectura. A en Carlos he tingut el plaer de comptar-lo entre els meus estudiants a Expressió Gràfica Arquitectònica IV i al Taller d’Arquitectura i Projecte, i al Dani i a la Berta els he conegut en la seva recerca. Sens dubte cal apropar l’arquitectura a la societat i les seves necessitats; la qüestió cardinal és com fer-ho, i això no és un tema elemental quan s’adreça a estudiants preuniversitaris sense coneixements de quina cosa pot ser “arquitectura”: defugir d’etiquetes improductives i opinions sense fonament, orientant vers un nivell efectiu de cultura arquitectònica i urbana, no sols serveix per aclarir criteris en la tria dels estudis, constitueix també les arrels d’una cultura ciutadana ben necessària. Un lema vist de passada ha servit per reflexionar: SMART/ SMILE/ SENSE (és à dir, excel·lència en la visió disciplinar, amabilitat en l’actitud del treball en equip, i sensibilitat vers la multitud de disciplines que ens pertoca tractar dins la nova complexitat urbana). Crec que no m’allunyo massa si descric amb aquestes tres qualitats l’esforç dels nostres companys i el que més necessiten les noves generacions. Desitjo que puguin conservar l’entusiasme i la seva autenticitat. Una mirada (fins i tot ràpida) a les pràctiques portades a terme fa veure molt més que les paraules per explicar-les.”

Jordi Franquesa Sànchez Dr. Arquitecte, Coord. de GILDA (Grup per a la Innovació i la Logística Docent en Arquitectura) i Professor del DUOT (ETSAB-UPC) “Escric aquestes ratlles per tal de donar constància de la indubtable qualitat del curs liderat per Daniel García-Escudero, Berta Bardí i Carles Marcos titulat Curs d’Arquitectura per a futurs arquitectes, que han desenvolupat a l’Escola d’Arquitectura del Vallès. Aquest curs, al meu entendre, presenta una efectiva alineació entre el que convé que sàpiguen els estudiants que encara han d’encetar la carrera, els objectius que es planteja el curs quan a l’assoliment de determinats coneixements introductoris sobre el que hauran de fer al llarg d’aquesta, i els exercicis que es proposen en la intensa setmana docent. Aquesta alineació és fonamental per garantir que els objectius que es plantegen s’assoleixin de manera segura i efectiva. I és evident que en aquest curs així és. Els exercicis de treball han estat seleccionats amb cura per tal de que els coneixements i l’aprenentatge dels estudiants sigui el més alts possible, posant en evidència que en realitat en la nostra disciplina sovint és molt més important el que fa l’alumne que no pas el que explica el professor, el qual ha de assumir moltes vegades el paper de guia i tutor. En aquest sentit, les experiències que tenen els estudiants són a la vegada molt enriquidores i estimulants, i els permet de descobrir allò més suggerent i engrescador d’aquesta disciplina. No cal dir que, a més de donar coneixement als estudiants, els professors hem de ser capaços d’estimular-los, ja que sabem que quan l’interès de l’estudiant és gran, ho és també l’aprenentatge i el resultat. La seva aproximació a la disciplina és doncs innovadora i altament valuosa, i entenc que suposa un referent al que convé tenir en compte en l’exercici de la nostra activitat docent.”

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Nota a la segona edició Com ja hem explicat en la introducció, el que proposem és un curs eminentment pràctic. En una setmana intensa d’activitats es prioritza l’aprenentatge actiu, a través de l’acció raonada i compartida entre tots els participants. Tanmateix, ja des dels inicis es va creure convenient l’elaboració d’un programa de curs que recollís de manera ordenada i per escrit les diferents activitats a desenvolupar i el seu transfons teòric. Tot i el caràcter empíric del exercicis proposats, és convenient subratllar que tots ells es basen en una cultura arquitectònica i acadèmica que, òbviament, transcendeix el marc del curs, però que cal, com a mínim, indicar. És per això que s’ha elaborat per segon any consecutiu el document que teniu entre les mans i que té la voluntat de ser una continuació, complementària, al primer programa, recollit també en format llibre (ISBN: 84-695-6508-7). D’aquesta manera es pretén anar sumant, any rere any, exemples d’obres i exercicis diversos que configurin una imatge polièdrica de l’arquitectura. La seva organització i els seus continguts són un reflex de l’estructura del curs, basada en les cinc activitats que ja hem esmentat, una per dia lectiu. En el programa es recull una breu descripció de cadascuna de les activitats, conjuntament amb un petit horari, un llistat dels materials a utilitzar i una imatge evocadora del que s’experimentarà. A més a més, cada descripció s’acompanya d’un “text de referència” que recull una reflexió interessant sobre el tema tractat. Aquests textos i una breu bibliografia pretenen donar unes primeres pistes sobre el transfons teòric que també sustenta la tasca de l’arquitecte i que cal començar a conèixer. Entre activitat i activitat, el programa incorpora petites pauses gràfiques que anomenem “imprescindibles”. Sota aquest títol s’agrupen una sèrie d’exemples d’obres reconegudes d’arquitectura que il·lustren el programa, alhora que mostren a l’estudiant referències bàsiques. Són exemples d’arquitectes amb els que els estudiants s’haurien de començar a familiaritzar. En la primera edició, els imprescindibles van consistir en obres dels anomenats mestres de la modernitat: Frank Lloyd Wright, Adolf Loos, Le Corbusier, Mies van der Rohe, Alvar Aalto i Louis Kahn. En aquesta segona edició, la tria d’obres atén a cases d’una segona generació de mestres, com Luis Barragán o Jørn Utzon. Finalment, el programa incorpora l’apartat de “selecció d’articles”. En ell apareixen dos textos adreçats a estudiants d’arquitectura. Ja siguin articles, conferències o fragments de llibres, en aquest apartat es recullen missatges d’arquitectes reconeguts que, per invitació o per iniciativa pròpia, s’han dirigit als estudiants per reflexionar sobre la tasca de l’arquitecte i el seu paper cultural i social, en les seves diferents èpoques.

Programa de la Segona edició del curs. Conjunt de llibrets

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 1

Dibuixar un plànol L’escriptura i les seves regles constitueixen un mètode de pensament i comunicació articulat i precís. Comprendre i entendre la codificació que suposa qualsevol llengua i els seus signes resulta un vehicle i un fi en sí mateix. En el món de l’arquitectura, un dels principals mitjans -tot i que no l’únic- per projectar i interpretar la realitat és el dibuix. Reconèixer i representar l’entorn immediat suposa un aprenentatge que tot estudiant d’arquitectura ha d’emprendre per tal de desenvolupar un pensament gràfic. Aquest li ha de permetre iniciar-se en les estratègies, convencions i tècniques de representació de formes i espais. Així doncs, aprendre a realitzar un dibuix, d’ordre tècnic o artístic, suposa aprendre a mirar, comunicar i imaginar. Per últim, pensar en el dibuix també és pensar en la geometria i les proporcions dels objectes, les figures i els espais que representem. En aquest sentit, el cos humà i les seves proporcions “harmòniques” han estat, des de Vitruvi i l’antiguitat clàssica, una referència pels elements arquitectònics i les seves relacions dimensionals. El primer exercici del curs planteja una activitat pràctica que intentarà reunir tres aspectes bàsics de la representació arquitectònica: entendre les convencions gràfiques en planta, alçat i secció, desenvolupar la imaginació arquitectònica necessària per assimilar-les com a un conjunt que representa un espai més enllà del dibuix, i observar la relació entre les mides del cos humà i els objectes i els espais que l’envolten. Per això, dibuixarem a escala real el cos d’alguns companys conjuntament amb alguns dels mobles de l’aula on fem el curs per, finalment, dibuixar a escala l’aula sencera on cos i mobles es relacionen. Horari 09.30h - 10.00h: Presentació oficial de la segona edició del curs 10.00h - 10.30h: Presentació dels continguts del curs 10.30h - 11.00h: Classe teòrica sobre el dibuix arquitectònic 11.00h - 14.15h: Dibuix a escala real d’un company i de l’aula 14.15h - 14.30h: Reflexió final conjunta Material Estris de dibuix i paper de gran format Cintes mètriques Bibliografia LAPUERTA, José María de. El Croquis: proyecto de arquitectura: scintilla divinitatis. Madrid: Celeste, 1997. GÓMEZ MOLINA, Juan José (coord.). Las Lecciones del dibujo. Madrid: Cátedra, 1995.

Bonell i Gil Arquitectes. Esbossos per a un edifici institucional a Vigo, 1994

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 1

TEXT DE REFERÈNCIA

José Antonio Marina: “La mirada inteligente”, capítol del llibre La inteligencia creadora, 1993 Dibujar es una acción. Pero el comienzo de todo, lo que a mi juicio permite introducir el dibujo en la textura misma de la vida, incluso de la vida de quien no dibuja, lo que nos permite sacar enseñanzas para la experiencia cotidiana, es que el dibujo comienza en la mirada. Es un modo de mirar que nos enseña a mirar, que vuelve interesantes las cosas más humildes o minúsculas, que enriquece por ello nuestra manera de estar en la realidad. Sufrimos el espejismo de pensar que la mirada es un proceso pasivo, que abrimos los ojos y lo que hay afuera se nos mete dentro. Es un error. Vemos desde lo que sabemos y algunas veces no podemos dejar de ver desde lo que sabemos. Por ejemplo, si yo escribo un letrero, ustedes no pueden mirarlo sin leerlo, a veces sin dejar de completar lo que hay con lo que saben. La memoria nos permite reconocer las impresiones, dándoles un sentido. Más aún, nos obliga a ello. Pero además, el ser humano puede dirigir la mirada, buscando la información que quiera, poniéndola a disposición de un proyecto. Llegamos aquí a una estructura básica de la vida humana. DIBUJAR ES REALIZAR UN PROYECTO Imaginemos que paseamos por Montserrat. Andamos por el mismo camino varias personas y físicamente vemos lo mismo, pero ¿sucede así en realidad? Supongamos que uno de nosotros es un dibujante, otro un botánico, otro un escalador y otro un constructor inmobiliario. La imagen que se refleja en nuestra retina es aproximadamente la misma, pero el dibujante busca en ella de acuerdo con su proyecto: ve líneas, sombras, posibilidades plásticas. El botánico atiende a la flora del lugar. El escalador al mejor camino para trepar por la roca, a los puntos de agarre. Y el constructor, al lugar donde podría construir una urbanización y forrarse. Damos significado a las cosas a partir de los proyectos. Cuando nos enfrentamos a la realidad con el proyecto de dibujar, comenzamos a buscar las líneas que reflejan con más precisión el objeto. La penetración del proyecto, de la iniciativa individual en los sistemas perceptivos, permite la aparición de la mirada creadora. Puedo buscar un significado visual nuevo. El estímulo es un pre-texto donde puedo leer mi propio texto. (...) Saber mirar, ese es el secreto. La inteligencia prolonga todos los ademanes que percibe en las cosas. Y lo hace saltando con deliciosa frescura de un nivel a otro: de la memoria al futuro, de lo concreto a lo abstracto, de la percepción al concepto, o al revés. Esta libertad es lo que me parece subyugadora en el arte. Aplicado a la enseñanza, no se trata de que todos nuestros alumnos sean dibujantes, sino que sean capaces de buscar posibilidades en la realidad, de ampliar el campo de lo real con el campo de lo posible, de introducir posibilidades libres en la realidad.

Louis Kahn. Dibuix de l’Acròpolis d’Atenes, 1951

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Resum de resultats G 1: Miguel de Rojas, Juan Ramon Cantú i Helena Estapé G 2: Leire Roman, Laura Pérez i Xiao Xuan Yu G 3 : Willy (Guillermo Bezzina), Pau Nonell i Àlex Simó G 4: Marta Aracil, Albert València i Marta Galisteo

DIA 1

ComenĂ§ant a treballar ...

... el cos com a mesura arquitectĂ˛nica

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

1936, Neufert. El Arte de Proyectar

DIA 1

Grup 4

Grup 1

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Imprescindible VII Charles i Ray Eames. Casa Eames, Santa Monica, California, 1945-49

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 2

Il·luminar un espai Davant la pregunta “què és un espai?”, el filòsof neoplatònic Procio ja va respondre: “no és una altra cosa que subtil llum”. Si entenem que l’arquitectura és l’art de l’espai, és fàcil associar aquests dos termes indispensables en tota obra d’interès, on la llum determina la percepció i la sensació de l’espai arquitectònic. De fet, l’espai que captura i defineix els límits de qualsevol construcció no es percebria si no fos per la intersecció entre la llum i l’ombra. Al llarg de la història, espai i llum han estat termes associats que han definit el caràcter de les grans arquitectures de tots els temps, des de la llum immòbil i ingràvida del Panteó de Roma, passant per l’acolorida i immaterial llum gòtica, fins arribar als espais de l’arquitectura moderna, on la llum es converteix en transparència i claror. El segon exercici del curs planteja la manipulació d’un espai interior a partir de l’experimentació mitjançant la llum. Per portar a terme l’exercici, cada grup disposa d’una caixa de cartró que serveix com a maqueta d’una habitació ideal. En aquesta “habitació” es realitzaran dues operacions que implicaran la definició i el disseny de les fonts de llum; o bé es desproveirà del sostre, de manera que s’hagi de construir una nova coberta que permeti l’entrada de llum zenital (lluernes); o bé es desproveirà d’una de les parets, de manera que s’hagi de construir part d’una nova façana on s’hauran de practicar entrades de llum lateral (finestres). Caldrà argumentar les decisions preses en el moment de proposar les obertures i s’observarà l’espai resultant a partir dels comentaris dels autors i la crítica dels companys. Horari 09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici 10.30h - 10.30h: Estratègies de treball i esbossos previs 10.30h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Reflexió final per grups de l’espai iŀluminat Material Caixes de cartró i objectes reciclats per manipular: envasos, tapes, etc., translúcids, transparents, de colors i formes diverses Cola, cúters, tisores i regles Bibliografia MORETTI, Luigi. Espacios-luz en la arquitectura religiosa. Madrid: Lampreave, 2012. SEDLMAYR, Hans. La luz en sus manifestaciones artísticas. Madrid: Lampreave, 2011.

Le Corbusier. Foto interior i planta de l’Església de Ronchamp, 1954

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 2

TEXT DE REFERÈNCIA

Carles Martí Arís: “Laboratorio de luz”, pròleg del llibre Elisa Valero. Arquitectura 1998-2008, 2009 Puede parecer extraña la idea de basar en algo tan intangible como la luz la definición de arquitectura, siendo ésta una actividad ligada a la materialidad, al peso y a la voluntad de permanencia. Se corre un cierto riesgo al colocar un fenómeno tan evanescente como la luz, en el centro mismo de la arquitectura que es siempre acción enérgica y visualización del persistente esfuerzo del ser humano por encontrar su lugar en el mundo. Y, sin embargo, cabe afirmar que sólo cuando la luz ha sido domesticada y controlada mediante artefactos que regulan nuestra relación con ella, sólo cuando somos capaces de convertir la luz en instrumento que moldea el espacio y lo individualiza, a la vez que lo reintegra a la universalidad de las leyes cósmicas y sólo entonces, cabe hablar con propiedad de la arquitectura como arte, como facultad del espíritu y de quienes la ejercen como verdaderos arquitectos. (...) La luz es a la arquitectura lo que el viento a la navegación a vela, o lo que el toro bravo a la tauromaquia: una energía incontenible y desbocada que, a través del ingenio, el saber y la paciencia humanos, hay que reconducir y domesticar, convirtiéndola en nuestra aliada. Al toro le corresponde embestir y al torero lidiar, es decir, transformar la fuerza de la embestida en calculado desplazamiento, en detención tensa y concentrada, en movimiento y compás, en “figura” dinámica de una danza capaz de reunir en una sola cosa al toro, al torero y al engaño. Así opera el verdadero arquitecto con la luz, enredándola en sus artificios, convirtiéndola en obediente protagonista de un acto ritual cuyo guión sólo él conoce. Así procede Elisa Valero, observando el problema de frente con actitud atenta y expectante, manteniendo firmes los ejes que rigen el proyecto y amoldando la construcción a las circunstancias que el lugar va desvelando al arquitecto, susurrándole al oído sus secretos. Así es como se lidia una obra de arquitectura. (...) Cuando la luz natural ilumina la arquitectura de un modo matizado podemos tener la sugestión de que esa luz es irradiada desde su interior por la propia materia. Pero es aun más extraordinario comprender que esa luz es el reflejo del fulgor primigenio que, al rebotar en los límites del mundo, va delineando las formas del tiempo cotidiano. Los cuerpos más bellos son los que saben que la luz que reflejan no les pertenece, y son entonces el testimonio de que su luz es, ante todo, el reflejo de algo, el anuncio de algo que está por manifestarse pero que de momento nos resulta inasequible y misterioso.

Elisa Valero. Estudi de l’arquitecta, Granada, 2011

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Resum de resultats G 1: Marta Aracil, Miguel de Rojas i Willy G 2: Helena Estapé, Laura Pérez i Pau Nonell G 3: Albert València, Marta Galisteo i Leire Roman G 4: Àlex Simó, Xiao Xuan Yu i Juan Ramon

DIA 2

Manipulant les caixes

Proves d’il·luminació i comprovació de resultats

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Grup 1

DIA 2

Grup 2

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Grup 3

DIA 2

Grup 4

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Imprescindible VIII Luis Barragán. Casa estudi de l’arquitecte, Ciutat de Mèxic, 1948

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 3

Organitzar una casa Una de les diferències essencials entre l’arquitectura i la resta d’arts és la utilitat. Ni la pintura ni l’escultura tenen una funció pràctica dominant, més enllà de la fruïció del sentits, i a vegades la caracterització de l’espai on s’ubiquen. En el cas de l’arquitectura, les obres serveixen a una finalitat que s’ajusta a un programa de necessitats en funció de la seva tipologia (una escola, un museu, un casa, etc.), del lloc on s’ubiquen, i del sistema constructiu que les suporta. El programa s’acaba concretant en una sèrie d’espais, als quals podem denominar genèricament sales. Les sales s’agrupen amb un cert odre, i amb l’escala i la proporció adequada. L’agrupació i la relació de les sales no és indiscriminada ni aleatòria, sinó que ha de respondre a certes regles que a l’arquitectura clàssica rebien el nom d’ordre arquitectònic, disposició, proporció i distribució. Per tal de començar a assimilar certs criteris d’agrupació d’espais, l’exercici planteja l’organització d’un espai domèstic. Es treballa mitjançant unes caixes de cartró que reprodueixen el límits d’un recinte ideal que s’assimilen al solar d’una casa. Les caixes agrupades formen un conjunt residencial amb un carrer central i diferents fronts d’accés. Per grups, es tracta d’organitzar una casa dins del recinte, a través de diferents criteris de distribució, que prèviament s’explicaran a la classe teòrica: des de l’ocupació de tot el solar amb la concatenació d’espais cobertes (sales) i descoberts (patis), fins una casa al voltant de diferents patis principals. Les dimensions són iguals per a tots els recintes, però hi ha trets distintius que identifiquen cada parcel·la, com una construcció preexistent o un arbre. Horari 09.30h - 10.00h: Arquitectes convidats expliquen el seu dia a dia 10.00h - 10.30h: Presentació de l’exercici 10.30h - 11.00h: Preparació del material i estratègies de treball 11.00h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Reflexió final conjunta i explicació dels resultats finals de cada grup Material Caixes de cartró de diferents mides Cola ràpida, tisores i cúters Bibliografia MOORE, Charles. La Casa: forma y diseño. Barcelona: Gustavo Gili, 1976. MONTEYS, Richard. Casa collage: un ensayo sobre la arquitectura de la casa. Barcelona: Gustavo Gili, 2001.

Pezo von Ellrichshausen Arquitectes. Casa Parr, Chiguayante, Xile, 2008

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 3

TEXT DE REFERÈNCIA

Serge Chermayeff i Christopher Alexander: “Requerimientos básicos de una casa”, a Comunidad y privacidad, 1963 1.- Espacio suficiente destinado al estacionamiento de vehículos de propietarios y visitantes. 2.- Punto de recepción para entrega de productos y suministro de información (buzón). 3.- Provisión de espacios para mantenimiento y control de los servicio: teléfono, electricidad, etc. 4.- Espacio para el descanso y la conversación, juego y vigilancia de los niños. 5.- Entrada privada a la vivienda, llegada protegida. 6.- Espacio para reuniones privadas amplio y acogedor. 7.- Separación de los niños y los animales domésticos con respecto a los vehículos. 7.- Filtros contra los olores, los virus, las bacterias y la suciedad. 8.- Control visual de los visitantes; control visual del acceso. 8.- Barreras que protejan contra la propagación del fuego. 9.- Límite claro dentro del dominio semiprivado. Entre vecino y vecino. 10.- Límites claros entre el dominio semiprivado y el dominio público. 11.- Mantenimiento de una iluminación adecuada y ausencia de contrastes bruscos. 12.- Control de los ruidos. 13.- Provisión de accesos y salida de emergencia para los casos de incendios. 14.- Acceso peatonal desde el automóvil hasta la vivienda que implique el mínimo de distancia. 15.- Lugar cerrado para la recolección de la basura. A raíz de estos puntos se plantean los siguientes interrogantes para evaluar el grado de eficiencia de una casa: - ¿Existe en la entrada alguna zona de transición o “esclusa” que confiera a la totalidad de la casa una adecuada protección contra intromisiones? - ¿El dominio de los niños es accesible desde el exterior sin interferir los dominios privados de los adultos y el espacio familiar? - ¿Existe una zona de transición entre el dominio privado de los niños y el dominio privado de los padres? - ¿El dominio privado de los padres posee una “esclusa”? - ¿Puede aislarse acústicamente el living-room, ya sea como zona tranquila o como zona ruidosa, dels resto de la casa? - ¿Los espacios exteriores son privados y se encuentran diferenciados?

Serge Chermayeff. Plantes de diferents projectes de cases

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Resum de resultats G 1: Marta Aracil i Leire G 2: Miguel i Marta Galisteo G 3: Xiao i Pau G 4: Albert i Helena G 5: Laura i Willy G 6: Àlex i Juan Ra

DIA 3

Instruccions traslladades al paper

Ordenant les estances

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Grup 1

Grup 2

Grup 3

Grup 4

Grup 5

Grup 6

DIA 3

Tots els solars tenen les mateixes dimensions però amb diferències: una construcció preexistent, un arbre o un accés en una determinada orientació

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Imprescindible IX Josep Lluís Sert. Casa Sert a Harvard, Cambridge (Mass.), Estats Units, 1955-58

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 4

Pensar la ciutat La tasca de l’arquitecte, des de l’antiguitat, ha transcendit la mera construcció d’edificacions aïllades, ja siguin públiques o privades. La qüestió de la suma de diferents artefactes construïts i la seva relació amb el lloc on se situen ha format part de les preocupacions de les diferents disciplines que s’han encarregat de pensar la manera d’habitar el món. Així, les edificacions com a conjunt espontani o planificat esdevenen un artefacte més complex que les seves parts i d’escala territorial, al qual denominen ciutat. En en la ciutat, tan important són els elements sòlids, és a dir, les edificacions, com els buits, o sigui, les places, els carrers, etc. Aquests darrers, els buits, acostumen a establir la xarxa d’espais públics que vertebren la ciutat i li donen sentit com a lloc cívic i col·lectiu. En darrer lloc, cal adonar-se’n que la manera d’estructurar el territori i el paisatge on vivim no difereix gaire de la manera en la qual hem organitzat una casa, de fet, com ja va dir l’arquitecte holandès Aldo Van Eyck: “una ciutat no és una ciutat a no ser que sigui també una enorme casa; una casa és una casa només quan també és una ciutat diminuta”. Per abordar la dimensió coŀlectiva però també arquitectònica de l’urbanisme, treballarem sobre uns trams ideals de ciutat. L’exercici consisteix en la reproducció de diferents trames o quadrícules de ciutats com Barcelona, Manhattan o Buenos Aires. Les quadrícules defineixen la mida i la proporció de les mançanes sobre les quals s’hauran de situar diferents conjunts d’edificis, atenent a una breu normativa que es proporcionarà a l’inici de classe. Els diferents trams s’hauran d’acabar unint per formar una única ciutat, fent els ajustos necessaris per dotar el conjunt de sentit. Del que es tracta no és de produir una escultura, sinó d’entendre la maqueta com una ciutat imaginària, on s’han d’investigar les relacions més idònies per produir els millors espais buits i plens possibles. Horari 09.30h - 10.30h: Exposició de dos Projectes Final de Carrera per part del seus autors 10.30h - 11.00h: Presentació de l’exercici 11.00h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Reflexió final Material Peces de DM de diferents mides Bases de cartró pluma Bibliografia JENKINS, Eric J. To scale: one hundred urban plans. Abingdon, Oxon: Routledge, 2008. ROWE, Colin. Ciudad collage. Barcelona: Gustavo Gili, 1981. Nolis de diverses ciutats. Imatge del llibre: To scale: one hundred urban plans

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 4

TEXT DE REFERÈNCIA

Lewis Mumford: “El origen de la ciudad”, capítol del llibre Historia natural de la urbanización, 1956 Tanto si se estudia la ciudad desde un punto de vista morfológico como funcional, no se puede comprender su desarrollo sin tomar en consideración su relación con formas más primitivas de cohabitación, retrocediendo incluso hasta las sociedades animales. Aparte de las obvias analogías con hormigueros y panales de abejas, debe tenerse también en cuenta la naturaleza de los asentamientos estacionales en lugares protegidos, como las zonas de cría de numerosas especies de aves. A pesar de que los asentamientos urbanos permanentes apenas se remontan a los tiempos neolíticos, el hábito de recurrir a cuevas para el desarrollo de ceremonias colectivas de carácter mágico parece retrotraerse a períodos más antiguos; de igual forma, han llegado hasta nuestros tiempos comunidades enteras que viven en cuevas o viviendas excavadas en la roca. Los rasgos esenciales de lo urbano ya se pueden encontrar tanto en la forma externa como en el modelo interno de estos primitivos asentamientos. Al margen de cuál fuera el impulso primigenio, la tendencia a la cohabitación formal y a la residencia estable dio lugar, en el neolítico, a una forma ancestral de ciudad: la aldea, un instrumento colectivo resultado de la nueva economía agraria. Aunque carecía de la complejidad y la extensión de la ciudad, esta aldea exhibía ya sus principales características: un perímetro definido, ya fuera por una empalizada o por un montículo de tierra, separándola de los campos circundantes; viviendas/refugios permanentes; almacenes y vasijas donde guardar los bienes, así como vertederos y cementerios, símbolos silenciosos del paso del tiempo y de las energías gastadas. (...) La aparición de la ciudad a partir de la aldea fue posible gracias a las mejoras en la agricultura y en la conservación de los alimentos introducidas por la cultura neolítica; en particular, el cultivo de cereales que podían ser producidos en abundancia y almacenados sin merma de un año para otro. Esta nueva forma de producir el alimento no sólo permitía cierta seguridad frente a los años de escasez, como se recordará en la historia bíblica de José en Egipto, sino que, por otro lado, permitía alimentar a un mayor número de población que no se dedicaba directamente a tareas relacionadas con la producción de alimento (…) Con el excedente de mano de obra disponible en el neolítico tras dejar atrás una economía de subsistencia, un gran número de personas pudo dejar el trabajo agrícola o ganadero y dedicarse a otras tareas: la administración, la artesanía, el arte de la guerra, el pensamiento sistemático y la religión. De esta forma, la población que había vivido dispersa en aldeas de entre diez y cincuenta casas, se concentró en “ciudades”, con una regulación y un funcionamiento que correspondían a un proyecto diferente.

Foto general de Mojácar, Almeria (Espanya)

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Resum de resultats G 1 / G 1-2-3: Àlex i Miguel G 2 / G 1-2-3: Willy i Marta Galisteo G 3 / G 1-2-3: Pau i Juan Ra G 4 / G 4-5-6: Marta Aracil i Xiao G 5 / G 4-5-6: Helena i Leire G 6 / G 4-5-6: Albert i Laura

DIA 4

Plantejant les estrategies inicials

Col·locant els “edificis” a la retícula donada

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Unint els “fragments” de ciutat

Sobrevolant la nostra ciutat

Detall de la ciutat final

DIA 4

Fruit final del treball col路lectiu

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Imprescindible X Arne Jacobsen. Casa Erik Siesby, Virum, Copenhaguen, 1957

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 5

Construir una estructura Es barregen en aquest enunciat dues paraules que es poden trobar tant en el llenguatge comú com en el tècnic. Les entenem comunament com allò que dóna sentit i coherència a una determinada realitat. En el món de l’arquitectura, l’estructura és l’entramat estable i equilibrat d’elements sustentants que transmeten al terreny les càrregues horitzontals i verticals que produeix el seu propi pes i/o el pes dels objectes i les persones que s’hi recolzen. Al llarg de la història, aquest conjunt d’elements s’ha identificat amb l’arquitectura mateixa. Un cas paradigmàtic és el temple clàssic, on el sistema de murs i columnes constitueixen per ells sols els espais de culte. Tanmateix, l’evolució de l’arquitectura també ha permès desvincular els elements estructurals dels de distribució i tancament, esdevenint en molts casos realitats separades però coherents i necessàriament vinculades. Per tal de començar a experimentar el paper de l’esquelet estructural de qualsevol construcció, l’últim exercici del curs planteja la construcció en grup, i a escala real, d’una cúpula sota la qual es puguin aixoplugar diverses persones. Es tracta de cobrir una superfície aproximada de 9m2 amb una sèrie d’elements donats: barres de fusta de 40cm de longitud i 3mm de diàmetre, articulades amb boles de porexpan. Per tant, s’ha de resoldre la construcció de la cúpula de manera que finalment s’obtingui una estructura estable, equilibrada i coherent amb el material donat. Horari 09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici 10.00h - 11.00h: Estratègies de treball 11.00h - 14.15h: Elaboració de la maqueta 14.15h - 14.30h: Reflexió final 14.30h - 15.00h: Acte de comiat Material Pals de fusta de 40cm Boles de porexpan Bibliografia PEARCE, Peter. Experiments in Form: a Foundation Course in Three-Dimensional Design. New York, etc.: Van Nostrand Reinhold Co., 1980. SALVADORI, Mario. Why buildings stand up: the strength of architecture. New York, etc.: W.W. Norton, 1990.

Buckminster Fuller. Exposició Universal de Montreal de 1967

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

DIA 5

TEXT DE REFERÈNCIA

Robert Brufau: “Mireu-me les mans”, Quaderns d’arquitectura i urbanisme (núm. 257, 2008)

(…) El cos humà és una estructura fascinant, no en tinc cap dubte. Un alumne, futur arquitecte, pot, en qualsevol moment, experimentar amb el propi cos la major part dels diferents esforços que sol·licita cada part en cada moment i, per poc que hi pensi, podrà identificar certs comportaments típicament resistents: els conceptes de tensió o fatiga, la idea de l’esforç i del cansament, la relació entre les accions i les reaccions, l’allargament que acompanya el creixement i l’escurçament que acompanya l’envelliment. No és difícil experimentar amb el propi cos els mecanismes dels enllaços. Des del coneixement del funcionament de l’esquelet i, molt especialment, de la columna vertebral, amb els complexos graus de llibertat que una vèrtebra té respecte de les seves veïnes, fins a l’observació dels moviments que pot permetre un colze o un genoll (exceŀlent model d’articulació mòbil, amb una ròtula il·limitada), tots els moviments estan sempre condicionats pel tipus d’unió. Interpretar el paper dels lligaments, de la musculatura, dels tendons i dels ossos en aquestes unions, i també desxifrar els diferents mecanismes de postesat introduïts des del cervell, és realment fascinant. I aquesta reflexió també es pot extrapolar a l’observació de tota mena d’animals que ens envolten. Sempre és un bon exercici comprendre que la relació existent entre l’esquelet i la pell és comparable a la relació entre la carcassa estructural i els tancaments externs (façanes i coberta). Però la part del cos més atractiva, des d’aquest punt de vista, són les mans. Indubtablement, la gran utilitat d’aquestes es basa en la seva capacitat per a adoptar, respecte dels objectes que agafa, qualsevol modalitat d’enllaç. Així, segons la forma de disposar els dits o de tancar i obrir-ne les diferents parts, quedaran determinats els comportaments resistents del conjunt mà-objecte. No crec, però, que la possibilitat de materialitzar tota mena d’enllaços sigui la seva principal habilitat. Em fascina encara més la facilitat amb què poden, també, introduir qualsevol tipus d’esforç en aquests objectes que les mans agafen. És per aquesta raó que em sembla d’una gran utilitat didàctica anar recordant a l’alumne que aprengui a utilitzar les mans, per a entendre els comportaments. I d’aquí ve la frase “Mireu-me les mans!”. (...) Si tinc a les mans un model estructural prèviament elaborat per un alumne, tot és més fàcil. Posar el dit en una posició determinada, fent pressió sobre un enllaç o al bell mig d’una barra, té efectes immediats, sobretot quan has explicat prèviament les raons perquè comprenguin el que passarà. La praxi en l’execució de maquetes a petita escala, copiades o inventades, esdevé una metodologia didàctica exceŀlent, en especial al llarg dels primers cursos de la carrera. És fantàstic per a ells, quan el model està acabat i les mans del professor fan la resta.

Models estructurals realitzats amb les mans

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Resum de resultats

DIA 5

Primeres intu誰cions

Comencem a treballar conjuntament

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Primera part assolida

Construïm la cúpula en dues part. Comencem a veure la limitació del sistema

DIA 5

El resultat final no és l’esperat; descobrim que el repte és massa gran per la mida del material. Dels erros s’apren

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Imprescindible XI Alison & Peter Smithson. Pavelló Upper Lawn, Fonthill, Anglaterra, 1959-62

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Bibliografia general ALDAY, Iñaki [et. al.]. Aprendiendo de todas sus casas. Sant Cugat del Vallès: ETSAV; Barcelona: Edicions UPC, 1996. ALLEN, Edward. Cómo funciona un edificio. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 1982. BENEVOLO, Leonardo. Introducción a la arquitectura. Buenos Aires: Tekne, 1967. FRAMPTON, Kenneth. Historia crítica de la arquitectura moderna. Barcelona: Gustavo Gili, 1993. HERTZBERGER, Herman. Lessons for students in architecture. Rotterdam: Uitgeverij 010, 1991. LE CORBUSIER. Mensaje a los estudiantes de arquitectura. Buenos Aires: Infinito, 1959. MUÑOZ COSME, Alfonso. Iniciación a la arquitectura : la carrera y el ejercicio de la profesión. Madrid: Mairea: Celeste, 2000. NEUFERT, Ernst. Arte de proyectar en arquitectura. Barcelona: Gustavo Gili, 2010. PEVSNER, Nikolaus. Iniciació a l’arquitectura. Barcelona: Edicions 62, 1969. RASMUSSEN, Steen Eiler. La Experiencia de la arquitectura. Madrid: Celeste Ediciones, 2000. RODRÍGUEZ, Carmen (ed.). Introducció a l’arquitectura: conceptes fonamentals. Barcelona: Edicions de la Universitat Politècnica de Catalunya, 2000. ROTH, Leland M. Entender la arquitectura: sus elementos, historia y significado. Barcelona: Gustavo Gili, 1999. STEEGMANN, Enrique; ACEBILLO; José. Las medidas en arquitectura. Barcelona: Gustavo Gili, 2007. VENTURI, Robert. Complejidad y contradicción en la arquitectura. Barcelona: Gustavo Gili, 1974. ZEVI, Bruno. Saber ver la arquitectura: ensayo sobre la interpretación espacial de la arquitectura. Barcelona: Editorial Poseidón (6º ed.), 1991.

*Llibre recomanat: FREDERICK, Matthew. 101 cosas que aprendí en la escuela de arquitectura. Madrid: Abada, 2011.

Erik Gunnar Asplund. Biblioteca d’Estocolm, 1920-28

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Imprescindible XII Jørn Utzon. Casa pròpia a Porto Petro, Can Lis, Mallorca, 1971-74

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Selecció d’articles Frank Lloyd Wright: Preàmbul al llibre El maravilloso mundo de la arquitectura, 1959

El siguiente texto fue encontrado sobre la mesa de Frank Lloyd Wright, en forma de manuscrito, la mañana en que murió. Se trata del prefacio que escribió para un libro sobre arquitectura destinado a un público juvenil, que le había encargado un editor británico para ser incluido en la colección “The Wonderful World of…” Publicado posteriormente en castellano por la revista Diagonal, número 29 (2011). Construir es un hecho que el hombre comparte con los animales, pájaros, peces e insectos. Pero la arquitectura -la mayor de las artes- empieza allí donde acaba la construcción animal y se impone el dominio del hombre: su espíritu. Algunas formas de vida inferiores construyen por instinto hereditario: las conchas del mar, los nidos de los pájaros, los panales de las abejas, las ciudadelas de las hormigas. Toda esta construcción animal es un regalo de la naturaleza. Entre tan apabullante variedad encontramos, en la vida de las criaturas, indicios de construcción con tierra muy anteriores a que la civilización humana comenzara, o hubiera podido comenzar, a aparecer como arquitectura. Así pues, a pesar de que la arquitectura es construcción, este vasto mundo de la construcción de las criaturas no es arquitectura. Gracias a una buena información heredada, su belleza es natural, como por ejemplo, la del caparazón de las tortugas creado por las torpes tortugas. Toda construcción animal es elemental y su belleza, inevitable. Podemos observar esto en las pequeñas casas de mar en miniatura que podemos recoger en la orilla o que encontramos, milagrosamente, en el fondo del mar. Todo este mundo animal construye con un elemental sentido de la unidad determinado por las condiciones concretas de su vida y entorno. La belleza, entonces, es la consecuencia de un don innato. Así, vemos la unidad de la existencia con las fuerzas que miden, determinan y hacen madurar a este don de la construcción natural por herencia. Las plantas también construyen; de la semilla nace la raíz, luego el tallo y la rama para poder soportar la flor exquisita y el fruto consiguiente. El árbol crece hasta la majestuosidad. Vemos la congruencia, la continuidad y la plasticidad como cualidades en toda construcción natural. La belleza está provocada por algún místico poder innato elemental como lo es la vida para sí misma. La armonía es orgánica y se hace perceptible al ojo humano. Por todas partes se vive la vida natural y apela a nuestro sentido de lo apropiado. Nosotros llamamos a esto belleza concordante y nos parece un gran don de la naturaleza. El hombre, aunque él mismo es un patrón natural como el antílope o el caballo, parece no

Frank Lloyd Wright (1867-1959)

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

haber tenido tal instrucción innata para construir. El ser humano parece ser dependiente de la inspiración de una fuente superior. Ni por herencia ni por instinto llega el hombre a alcanzar la belleza natural. Parece que haya perdido mucho de su acuerdo, concordia y simplicidad y, en su lugar, haya dejado a su paso un rastro de fealdad, en vez del nombre que damos a esta realidad de la naturaleza: la belleza. En todas las civilizaciones humanas, este derecho natural a la belleza parece dejado a merced de la visión del hombre de sí mismo y el asunto parece no descansar tanto en su educación como en la cultura de su espíritu. Solo cuando el espíritu del hombre toma conciencia de la necesidad de la bendición de la belleza en su modo de ser, para apoyo de su alma y elevación de su espíritu así como para complacer y proteger su cuerpo, el hombre parece compartir su instinto hacia la belleza con especies y formas de vida inferiores. Así pues, la construcción humana es en gran parte el mero oficio del carpintero con su escuadra. Con el uso de los muy diversos conocimientos que posee, el hombre está a la vez equipado y limitado, hasta que despierta a la percepción de la verdad intrínseca de la forma. Entonces la belleza acude al rescate y aparece la arquitectura, la mayor de las artes de la humanidad. De la misma forma vemos también la escultura, la pintura y la música. La ciencia puede producir una civilización pero no una cultura. La vida humana, solamente bajo la ciencia, permanece estéril. Esos oficios, en esencia, son parecidos al de la escuadra del carpintero. Debido a esto, un recurso en construcción es el del “marco rectilíneo de referencia”, con su deducción intelectual por vía del carpintero. El ingeniero es un científico pero, por más ingenioso e inventivo que pueda ser, no es un artista creativo. Carece de referencia cierta a la forma de las armonías orgánicas para poder considerarlo factor determinante de la vida creativa del hombre. Parecen raras, difíciles de obtener, esas cualidades que deben caracterizar al hombre y permitirle alzarse sobre sus asociados protoplasmáticos en la Tierra. Pero el gran don del hombre reside en su capacidad de imaginación. Debido al exceso de confianza en la ciencia, raras veces esta imaginación giró hacia sí, hacia la belleza de sí mismo: el propio refugio espiritual del hombre. Cuando realmente la imaginación toma su ser y a medida que la mente humana se hace dueña de su destino, la belleza se convierte en una experiencia vital de grandes consecuencias para él. En ese preciso instante, más allá de los instintos de los órdenes de vida inferiores en niveles más bajos de existencia, aparece la arquitectura creativa del hombre: la mayor prueba de su alma inmortal. Para cualificar su vida en la Tierra, su arte ha surgido de su propio espíritu cada vez más conscientemente, superando las dificultades propias de la ciencia sobre las circunstancias de su vida terrena. Las necesidades del hombre incluyen la vida espiritual y, a partir de aquí, sus edificios crecieron como arquitectura, la auténtica flor y fruto de la imaginación humana. La arquitectura yace, en lo más profundo, como la básica cultura de todas las civilizaciones, servidora y servida por las artes de la escultura, la pintura y la música.

Frank Lloyd Wright. Casa Jacobs, Madison, Wisconsin,1936

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

A través de su arquitectura podemos llegar a ver cómo, en tiempos pasados, el hombre ha triunfado sobre la mera construcción: veremos cómo las excentricidades étnicas cambiaron su visión y moldearon el “estilo”. Por último, podremos observar como los grandes cambios en su vida han desarrollado su arquitectura, que ha quedado por y para la posteridad. En el reino animal podemos ver como las formas siempre siguen a la función. Pero el hombre ve la forma y la función como una misma cosa en el reino imaginativo, donde el espacio toma cuerpo en el mundo de la forma que llamamos arquitectura. Esta es la más grande consecuencia de la vida del arte para la humanidad en la medida que el hombre procede de su cueva aborigen en el camino de sus dioses hacia Dios. Como el hombre -el salvaje- emerge de la cueva natural para construir la suya propia, los orígenes de la historia de la arquitectura se pierden de vista. Cuando se civilizó a sí mismo, adornó estas cuevas artificiales al colocarlas fuera, sobre el suelo bajo el sol. Justo después llegaron los edificios, de la voluntad del propio hombre. Creó el espacio en el que vivir; no únicamente protegido de los elementos sino también del resto de los humanos. Pero esto no fue suficiente: para vivir satisfecho, esto es civilizado, se propuso hacer bellas estas cavernas-edificio. Entonces nació la arquitectura.

Frank Lloyd Wright. Casa de la Cascada, Bear Run, Pennsilvània, 1935-39

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Óscar Tusquets: “Recomendaciones a los futuros arquitectos”, 2004 (Conferència pronunciada a l’ETSAB, 2004) Hace cuarenta y dos años, Lluís Clotet -mi mejor amigo y colaborador durante más de veinte años- y yo estábamos en esta escuela. En aquel momento existían dos líneas principales dentro de los arquitectos que nos interesaban, arquitectos relativamente jóvenes: la línea que arrancaba de José Antonio Coderch y tenía una continuación muy directa con Federico Correa y Alfonso Milá, y la línea que venía del Grupo R, de Sostres, de Moragas, del joven Bohigas, etcétera. Estas dos líneas no estaban enemistadas, pero sí bastante distantes, aunque después, con los años, esta aparente desunión desapareció. Nosotros tuvimos la inmensa suerte de que al segundo año de estudiar en la escuela ya pudimos entrar a trabajar en el despacho de Federico Correa; pero, como queríamos oír todas las voces, sobretodo dado el carácter de Lluís Clotet, pedimos un día una entrevista con Oriol Bohigas, y él, muy amablemente, nos dijo que sí, y fuimos a su estudio. Entonces Oriol, haciendo gala de su polémico carácter, después de hablar un rato, nos dijo: “Bueno, pero en arquitectura hay dos cosas realmente importantes”. Y nosotros esperábamos que nos dijera, ¿qué sé yo?, que hay que empezar siempre desde el interior, o algo de ese tipo. Pero dijo: “Las dos cosas importantes en arquitectura son: dibujar con un lápiz 4H y que las cotas sumen”. Claro, ahora en el 2004, casi tengo que explicar qué es esto del lápiz 4H, que quiere decir un lápiz de mina muy dura. En aquella época estaba de moda dibujar con Dacs, con ceras, con lápices blandos. Y Oriol nos quería decir que la precisión era importante y que había que trabajar con un lápiz muy duro para que la línea fuera muy fina y muy precisa. Y que las cotas sumen, pues quiere decir que por aquel entonces no era tan fácil que fuera así, pues si uno tenía un terreno de treinta y cinco metros y quería poner cinco viviendas en fachada, pensaba: “Bueno, me da siete metros por vivienda”; pero luego empezaba a ver que a las del extremo había que restarles la fachada si es que giraba, o el tabique pluvial, o lo que fuera, y después había que restarle los quince centímetros del muro de separación entre la medianera y entre una vivienda y otra… Cuando uno acababa el proyecto, decía: “Vamos a ver, el grueso de fachada, más la cocina, más el grueso del tabique, más el ancho de la sala de estar que está en fachada, más el de la pared de quince, más el ancho de la escalera, más el de la barandilla, todo esto tiene que sumar treinta y cinco metros”. Y claro, muchas veces no acababa de sumar. ¿Por qué explico ésta anécdota? Pues lo hago porque es un gran ejemplo de lo difícil que es dar consejos. Los dos consejos de Bohigas, aparte de ser, ya en aquel momento, como es él, contestatarios, pintorescos, o desconcertantes, se han vuelto totalmente inútiles. Hoy, cuando pasamos a

Óscar Tusquets. Casa a l’illa de Pantelleria, Itàlia, 1972-75

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

trabajar con medidas, lo hacemos en el ordenador, por tanto, el grueso de la línea es cero, como en la geometría euclidiana. O sea, que el lápiz que empleemos es para hacer otras cosas, como croquis y, por tanto, ya puede ser un lápiz 4B, en lugar de uno 4H. (...) Soy totalmente consciente de que la profesión que a mí me enseñaron en la escuela tiene muy poco que ver con lo que es la profesión hoy. Y por lo tanto, lo que les están enseñando a ustedes también tendrá muy poco que ver con el mundo en el cual se tendrán que defender. La escuela donde yo entré en el año sesenta y uno era absolutamente diferente de la que tenemos hoy. Éramos apenas treinta alumnos por curso, y me acuerdo perfectamente que el primer día de clase, cuando uno de los profesores pasaba lista, decía: “Serra Goday, ¿usted es hijo de Serra Florensa?; Agustí Borrell, ¡ah!, usted es el hijo del arquitecto Borrell”; Pep Bonet -excelente amigo mío-, usted debe ser hijo de Esteve Bonet…” Y así sucesivamente, pues el setenta por ciento eran hijos de arquitectos y, del treinta restante, la mayoría eran hijos de personas conocidas de Barcelona, más alguien de fuera y algún alumno, como Clotet -que estudiaba con beca-, que era absolutamente desconocido para los profesores, lo cual causaba gran extrañeza. Recuerdo un catedrático que un día en clase llegó a decir: “Bueno, lo mínimo que se le puede pedir a un arquitecto es que sepa llevar bien el smoking”. Me acuerdo perfectamente que, cuando acabamos la carrera, nos reunieron a los diecisiete que habíamos pasado el proyecto final, que en aquella época no se eternizaba como ahora. Lo hacíamos inmediatamente después de acabar los estudios porque pensábamos que íbamos a poder montar un estudio enseguida y que íbamos a tener una tienda para decorar inmediatamente; por tanto, teníamos que hacer el proyecto final de carrera, sacar el título y colegiarnos. Pues bien, entonces los profesores nos recibieron y nos dijeron: “Bueno, ahora ya somos todos compañeros, ¿no?” El tono cambiaba absolutamente, nos convertíamos en unos compañeros, o unos competidores. Naturalmente, todo eso nos daba mucha risa. Ya en aquella época -no éramos ingenuos-, todo eso nos parecía desfasado, propio de una profesión que no era la que nosotros pensábamos que teníamos que desarrollar. Pero incluso los grandes profesores que tuvimos en la carrera, como Federico Correa (que nos cambió totalmente la mentalidad ya en el primer curso), o como Carles Bassó (un excelentísimo profesor de estructuras y un excelentísimo arquitecto), incluso lo que estos profesores nos enseñaron, que fue mucho, era para una profesión diferente de la que hoy tenemos. Todos pensábamos que podíamos montar un estudio por nuestra cuenta; en equipo, como hicimos nosotros, cuatro compañeros del mismo curso que fundamos el Studio PER, o en solitario. Tampoco imaginábamos, de ninguna manera, recibir un encargo de la Administración como hacer una escuela, un museo, o un hospital, por modesto que fuera, o un centro de asistencia. Se sabía

Óscar Tusquets. Cases en filera, Sant Cugat del Vallès, 1978

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

que esto venía de Madrid, que esto lo hacían los arquitectos enchufados, y que ni nosotros, que acabábamos de terminar la carrera, ni Bohigas, ni Coderch, ni Correa, ni Sostres, ni Moragas, iban a tener un encargo de la Administración; esto se daba por sentado. De alguna manera, teníamos la ilusión de que podríamos tener unos ciertos clientes fieles, aunque esto se estaba acabando. Duran Reynals, por ejemplo, fue un arquitecto representativo de una manera de hacer arquitectura. Arquitectos que trabajaban para tres o cuatro familias barcelonesas, que les tenían confianza, y les encargaban su chalet personal, su fábrica, su almacén, una casa para sus hijos... Estaban contentos con ellos; con la obra anterior, quizás se lo explicaban a un amigo, o el amigo veía la obra y éste te venía a ver, y así funcionaba. La verdad es que así es como había funcionado el tema de la relación cliente-arquitecto hasta prácticamente cuando nosotros terminamos la carrera. Incluso el despacho de Martorell, Bohigas y Mackay contaba con unos promotores fieles que les encargaban casas en Barcelona y que repetían. Evidentemente los tuvo Coderch, y no digamos los arquitectos de más edad como Mitjans, por ejemplo. En aquella época los encargos te venían de esta manera. Estaba mal visto promocionarse y la ley de colegios profesionales prohibía anunciarse. No estaba muy bien visto que te preocupases mucho de publicar, de que se fotografiasen tus obras, de tener las obras muy bien archivadas y los planos dibujados para publicar y no para construir. Todo esto se percibía con cierta reticencia; como una promoción personal, de marketing, como algo que no era lo que debíamos hacer. Ningún arquitecto vendía sus dibujos, por ejemplo, ¡ninguno!, ni los exponía. (...) Estábamos convencidos de que los arquitectos conocidos -no los que ganaban más dineroeran los buenos. Porque ya sabíamos, por la lista del Colegio de arquitectos, que los cinco que ganaban más dinero eran absolutamente desconocidos, eran lo que en aquel momento llamábamos “firmones”, gente que no proyectaba prácticamente y que desde luego no iba jamás a la obra, pero firmaba los proyectos. Los buenos lo eran porque los clientes quedaban contentos con sus obras, solucionaban problemas, se adelantaban y veían el futuro de lo que había que hacer, eran los que construían mejor, los que tenían menos problemas después con sus obras, los que eran mejor entendidos. Todos teníamos mesa de dibujo y, muchos, ansiábamos permanecer el máximo de tiempo frente a ella. Los trabajos burocráticos fuera de esta mesa, que inevitablemente había que hacer, nos parecían una pérdida de tiempo e intentábamos solucionarlos con la mayor celeridad y con la mínima energía. Hace muy poco, Lluís Nadal, un gran arquitecto que ha cerrado ya su estudio por no sentirse capaz de dialogar con este mundo actual, me explicaba que Duran Reynals tenía un delineante jefe en su estudio -en aquel momento ser delineante era una cosa muy importanteque cuando le decía: “Tendría que ir al Ayuntamiento”, le contestaba: “¿Cómo que tienes que ir al ayuntamiento?” “Sí, bueno, han llegado unas notas de que en aquel proyecto que presentamos

Jose Antonio Coderch. Casa Catasús, Sitges, Barcelona, 1956

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

hay cuatro o cinco cosas que no cumplen, que debería ir allí a solucionar.” “A mí me parece mal, creo que no deberías perder el tiempo yendo al ayuntamiento, eso no deberías hacerlo tú (¡y eso se lo decía a su delineante en jefe!). Tú estás aquí para hacer cosas serias, no para ir al Ayuntamiento a discutir con los arquitectos municipales.” (...) Hubiera querido traer el libro que yo creo ha sido de referencia en los años noventa. Dijimos que, en un cierto momento, el libro de referencia fue Aprendiendo de todas las cosas, de Robert Venturi, después lo fue Della Città, de Rossi, y no hay duda de que en los noventa el libro de referencia ha sido Small, medium, large, extralarge, de Koolhaas. En este libro, que como saben es un alarde de gráfica, las dos primeras páginas están dedicadas a exponer en un gráfico los días que ha dormido en su cama Rem Koolhaas, en Rotterdam o en Amsterdam, y los quilómetros que ha hecho al año. Hay todo un gráfico para demostrar que ha dormido, qué sé yo, quince días en su cama, y que ha hecho no sé cuántos miles y miles de quilómetros al año. ¡Y esto está en las dos primeras páginas del libro! Yo creo que Rem Koolhaas, independientemente de su categoría como arquitecto, ha sido el ideólogo de los últimos 10 años. El que ha dicho que hay que acercar la arquitectura a la moda; el que ha dicho que la construcción anárquica de las ciudades chinas es admirable; que el nuevo urbanismo de la China actual es una cosa para estudiar, etcétera. Que esta persona ponga, en las dos primeras páginas de su libro, como un mérito, lo que se llega a mover y lo poco que ha estado durmiendo en su cama, es muy significativo del tiempo en el que estamos; y estoy seguro de que vamos a más, no a menos. (...) Mi experiencia como arquitecto -y la de los otros invitados que van a venir a estas charlas- es una experiencia de arquitecto que proyecta, lo que dicen los ingleses designer. Los ingleses lo dicen muy claro: hay arquitectos con título de arquitecto, que hacen de designers y arquitectos con título de arquitecto que no hacen design, hacen otras cosas. La visión que os van a dar estos invitados será siempre a través de arquitectos que proyectan, pero hay que tener en cuenta que hoy hay otras muchas salidas para el arquitecto que son absolutamente respetables. Hay arquitectos que calculan estructuras, los hay que organizan estudios, hay arquitectos que están en la Administración. (...) Creo que los arquitectos sirven para muchísimas otras cosas, por ejemplo para el diseño industrial, sin discusión, para el diseño gráfico, para muchísimas otras cosas.

Venturi i Koolhaas. Llibres referenciats

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Calendari general DIA 1. DIBUIXAR UN PLÀNOL (dilluns 8 de juliol) 09.30h - 10.00h: Presentació oficial de la segona edició del curs 10.00h - 10.30h: Presentació dels continguts del curs 10.30h - 11.00h: Classe teòrica sobre el dibuix arquitectònic 11.00h - 14.15h: Dibuix a escala real d’un company i de l’aula 14.15h - 14.30h: Reflexió final conjunta DIA 2. IL·LUMINAR UN ESPAI (dimarts 9 de juliol) 09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici 10.30h - 10.30h: Estratègies de treball i esbossos previs 10.30h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Reflexió final per grups de l’espai iŀluminat DIA 3. ORGANITZAR UNA CASA (dimecres 10 de juliol) 09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici 10.00h - 10.30h: Prepació del solar i les seves condicions: orientació, vegetació, etc. 10.30h - 11.00h: Estratègies de treball 11.00h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Reflexió final conjunta i explicació dels resultats finals de cada grup DIA 4. PENSAR LA CIUTAT (dijous 11 de juliol) 09.30h - 10.30h: Exposició de dos Projectes Final de Carrera per part del seus autors 10.30h - 11.00h: Presentació de l’exercici 11.00h - 14.00h: Elaboració de la maqueta 14.00h - 14.30h: Reflexió final DIA 5. CONSTRUIR UNA ESTRUCTURA (divendres 12 de juliol) 09.30h - 10.00h: Presentació de l’exercici 10.00h - 11.00h: Estratègies de treball 11.00h - 14.15h: Elaboració de la maqueta 14.15h - 14.30h: Reflexió final 14.30h - 15.00h: Acte de comiat

Arne Jacobsen. Escola Munkegård, Gentofte (Dinamarca), 1948-56

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Quadern de dibuix

Quadern de dibuix 93

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Quadern de dibuix 95

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Pla d’estudis 2014 ETSAV Quadrimestre 1 Matemàtiques I Física I Dibuix I Bases per a la tècnica Bases per al projecte I Quadrimestre 2 Matemàtiques II Física II Dibuix II Bases per a la teoria Bases per al projecte II Quadrimestre 3 Disseny ambiental de l’edifici Estructures I Representació Arquitectònica I Urbanisme I TAP III Quadrimestre 4 Sistemes constructius Estructures II Composició I Representació Arquitectònica II TAP IV Quadrimestre 5 Tecnologia I Estructures III Composició II Urbanisme II TAP V Quadrimestre 6 Tecnologia II Estructures IV Composició III Representació arquitectònica III TAP VI Quadrimestre 7 Envolupants lleugers Estructures singulars Optatives La transformació de la ciutat TAP VII Quadrimestre 8 Construcció i condicionament de l’espai urbà Mecànica del sòl i fonaments Optatives Composició IV TAP VIII

Quadrimestre 9 Intervenció en el parc edificat Optatives El projecte territorial TAP IX Quadrimestre 10 Construir allò projectat TFG Optatives Composició V TAP X Quadrimestre 11 i 12 Màster Arq El títol de Grau en Estudis d’Arquitectura (GEArq 2014) i el Màster en Arquitectura (MArq) s’emmarquen en l’esquema general de la formació de l’Arquitecte que aborda en la seva totalitat l’ETSAV, a través d’un sistema modular 3+2+1. El primer mòdul (3), té com a objectiu apropar progressivament l’estudiant a la disciplina arquitectònica, tot proporcionant una formació general sobre les matèries que conformen els estudis i el seu desenvolupament bàsic. La superació d’aquest primer mòdul, dóna lloc a l’expedició d’un Diploma atorgat per l’ETSAV. Els dos primers mòduls (3+2), dónen lloc al títol de Grau en Estudis d’Arquitectura que, a través de l’adquisició de les competències bàsiques, generals, transversals i específiques pròpies de la titulació, forma professionals preparats per a la inserció en el mercat laboral capaços de portar a terme projectes independents i exhaustius aplicats al disseny, capaços d’afrontar un màster universitari i permetre l’accés al màster en Arquitectura que habilita per a la professió d’arquitecte. El tercer mòdul (3+2+1) dóna lloc al títol de Màster en Arquitectura que formarà professionals que exerceixin la professió, capaços de dissenyar integralment edificis i espais urbans amb una preocupació inherent als entorns habitables i a la vida humana que s’hi desenvolupa.

Escola d’Arquitectura del Vallès. Plànol general del campus

TALLER 0.0 D’ARQUITECTURA | Curs d’arquitectura per a futurs arquitectes | II Edició, juliol 2013

Coordinació i docència Carles Marcos Padrós cmarcos@coac.net | www.miliunarquitectura.com Arquitecte, professor del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC-ETSAV) des de 2002. És membre del grup d’investigació HABITAR (UPC). Obté una Beca pre-doctoral FI 2002 de la Generalitat de Catalunya. Obté el Diploma d’Estudis Avançats amb el projecte de tesi: L’arquitectura de la cantonada. Compagina la recerca i docència universitària amb l’exercici professional. Berta Bardí i Milà bertabardi@coac.net Doctora Arquitecta, professora del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC-ETSAV), membre de l’equip de redacció de la revista DPA i membre del grup d’investigació PAB. Ha participat en varis congressos internacionals d’arquitectura i ha publicat les seves investigacions en revistes científiques. El seu àmbit d’investigació se centra en l’obra domèstica d’Arne Jacobsen, sobre la que ha escrit la tesi doctoral Les cases d’Arne Jacobsen: el pati i el pavelló. Daniel García-Escudero dge1979@coac.net Doctor Arquitecte, professor del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC-ETSAV) i membre del grup d’investigació FORM. Ha participat en varis congressos internacionals d’arquitectura i ha publicat les seves investigacions en diverses revistes científiques com DPA, Massilia, Arhitectura Rumania o Boletín Académico. El seu àmbit d’investigació se centra en l’arquitectura nòrdica, especialment en l’obra d’Alvar Aalto, sobre el qual ha escrit la tesi doctoral Espacio y recorrido en Alvar Aalto.

Pierre Koenig. Case Study House número 21, West Hollywood, 1958-60

El Taller 0.0 d’arquitectura està adreçat a possibles estudiants i estudiantes interessats en la carrera d’arquitectura i té com a objectiu principal ajudar-los a decidir sobre el seu futur universitari. La decisió de quina carrera han de triar determinarà, en gran part, la seva vida acadèmica i professional. És per això que es proposa donar suport a aquesta decisió mitjançant una breu experiència prèvia a la mateixa universitat (5 dies lectius). En concret, es pretenen donar les bases necessàries a l’estudiantat de 4t d’ESO, batxillerat o cicle formatiu que ha d’escollir una carrera en un futur pròxim perquè pugui respondre de forma clara a la pregunta: Vols estudiar arquitectura?