[PAÍS VALENCIÀ] Clam (descafeïnat) pel finançament / #ADÉU78 Dilluns 2 d'octubre

Entrevista a Sergi Cutillas: "Cal tancar l'euro de forma consensuada o unilateral" > P. 25

DIUMENGE / DILLUNS

1 / 2 D'OCTUBRE DE 2017 ANY #1. NÚMERO 0

€2

CLAM (DESCAFEÏNAT ÏNAT) PEL FINANÇAMENT La manifestació El PP dinamita ajornada per el consens aprovat segona volta a les Corts

> P. 12

Una majoria es considera part d’un territori ric FOTO. ISMAEL GUYE

#ADÉU78

Brutalitat policial per impedir el referèndum > P. 2

2

TEMA DEL DIA

Dilluns 2 d’octubre de 2017

1/O La població va fer llargues cues per poder votar durant tot el dia del referèndum, com en aquest col·legi electoral de les Corts. FOTO. ISMAEL GUYE

Manu militari

Referèndum. La policia agredeix els electors, però no eviten les votacions

ANDER ZURIMENDI BARCELONA

La Policia Nacional i La Guàrdia Civil eren acomiadats als pobles de l’Estat al crit de “a por ellos”. I no era postureig. Els més de 10.000 agents antiavalots arribats a Catalunya van assaltar desenes de col·legis electorals, als que van accedir-hi a cops de porra i llançant pilotes de goma contra la ciutadania que hi esperava per votar. El balanç de ferits, en tancar aquesta edició, era de 465 persones contusionades. Entre elles, destaca un cas greu: el jove que va rebre l’impacte d’una bala de goma a l’ull i que va ser traslladat d’extrema urgència a l’Hospital de Sant Pau per ser operat. A més, un home va patir un infart durant una de càrrega policial al barri lleidatà de la Mariola.

Tanmateix, l’auge de la telefonia mòbil i les xarxes socials va

fer que bona part de les intervencions policials fossin documentades mitjançant vídeos casolans i viralitzades en pocs minuts.

Aquestes impactants imatges, de fet, van ser recollides immediatament per referents de la premsa estrangera com el New York Times. Des de l’exterior també van arribar crítiques a la “violència policial”, en paraules de Jeremy Corbyn, líder del Partit Laborista de Gran Bretanya. El vicepresident de l’Eurocambra, Dimitrios Papadimoulis, els francesos JeanLuc Melénchon i Benôit Hamon, el ja habitual Julian Assange i el periodista Owen Jones també van demanar públicament que aturessin les càrregues.

De fet, la tensió va arribar molt d’hora. Després d’una estranya sensació de calma i satisfacció entre les 5 i les 8 de la matinada (amb un desplegament de Mossos molt poc agressiu), els policies nacionals van aparèixer amb

la claror del dia. Inicialment ho van fer als grans col·legis electorals de Barcelona, com ara Ramon Llull i Pau Claris. Ens alguns llocs, al principi intentaven fer un “arrenca-cebes” amb els manifestants asseguts a terra. Però ben aviat, en veure que operacions així es podien endarrerir hores, van optar per carregar amb porres de forma generalitzada.

El reguitzell de càrregues es va allargar immediatament fins a les localitats simbòliques, on tenien previst votar els principals dirigents independentistes. L’objectiu gens dissimulat: donar un cop d’efecte mediàtic. Tant és així que de bon matí ja es van desplegar a Sant Julià de Ramis, el col·legi gironí on hauria d’haver votat el president Puigdemont (ho va fer a un altra escola de la zona, amb normalitat). També es van desplaçar fins a Sant Vicenç dels Horts i Sabadell, per bloqueja la foto del vot d’Oriol Junqueras i

319

És el nombre de col·legis electorals que no van poder funcionar com durant el dia d’ahi pel precinte policial, tant de la Policia Espanyola i GUàrdia Civil, com dels Mossos d’Esquadra.

761

Les càrregues policials d’ahir contra la ciutadania va deixar almenys 465 ferits, segonsdades del Servei d’Emergències Mèdiques.

Carme Forcadell, respectivament.

Al matí, la Policia Espanyola i Guàrdia Civil també van irrompre a localitats allunyades de la capital, com la zona del Delta del Ebre i el Pirineu lleidatà. Tanmateix, la gran concentració policial i la major incautació d’urnes es va produir a Barcelona i l’Àrea Metropolitana (Rubí, Ripollet, Sant Andreu de la Barca). A la tarda, en canvi, van dirigir-se a la zona del Maresme, del Vallès Oriental (Cardedeu, Sant Celoni) i a la localitat gironina d’Aiguaviva van arribar a llançar gasos lacrimògens (fet pel qual l’ex rector de la UdG, Pep Nadal, va haver de ser hospitalitzat).

Al tancament d’aquesta edició, fins a 92 col·legis electorals havien quedat inutilitzats pels cossos espanyols i 244 més pels Mossos d’Esquadra, que ahir van viure un dia de divisió interna i actituds contraposades depenent de les patrulles. Si a loca-

3

Dilluns 2 d’octubre de 2017

Tossudament alçats contra el feixisme LAIA ALTARRIBA Directora de la Jornada .

Malauradament, cada generació està marcada per episodis violents de les forces policials. Vaig créixer sentit a parlar dels grisos, però no els vaig patir mai, era massa petita. El que va marcar el despertar polític de la meva generació va ser la repressió contra els insubmisos; el desallotjament del Cinema Princesa, a Barcelona, i les bales de goma contra estudiants a la UAB durant una visita de José María Aznar, quan encara es considerava que les universitats públiques eren un espai lliure de la policia.

litats com La Seu es personaven en massa per tancar una escola, en d’altres punts van defensar els manifestants. Encara més: hi va arribar a haver abraçades espontànies d’alguns manifestants i fins i tot plors (alguns visibles, altres amagats el coll de les jaquetes). Es pot concloure que, en línies generals, els Mossos d’Esquadra s’haguessin estimat més no haver de ser-hi. Tot i que, en no ser un cos homogeni, en alguns llocs van actuar amb més vehemència, mentre que a d’altres ho varen fer amb oberta parsimònia.

També ho creu així la Fiscalia i el Govern espanyol, que va denunciar ahir la “passivitat” dels Mossos d’Esquadra per incautar urnes. En algunes localitats com Castellgalí, de fet, agents de la Policia Nacional es van encarar amb mossos i fins i tot a va haver una picabaralla amb empentes.

La ràpida difusió de les imatges de la violència policial va commocionar el país i les suspensions d’activitats esportives i culturals vam arrencar com un degoteig. La petició de posposar el partit Barça-Las Palmas va ser la més notòria (finalment es va jugar a porta tancada), però hi va haver suspensió general de les funcions tots els teatres de Barcelona, els partits d’handbol a tota Catalunya i de concerts com el que Manel tenia previst al País Valencià.

3

Durant el dia d’ahir, els incidents provocats a causa de l’assalt als col·legis electorals van deixar fins a 3 persones detingudes.

8h

Els assalts a les seus electorals van arrencar amb la claror del dia, a partir de les 8h del matí.

Fins llavors, sobrevolava una estranya calma a les escoles.

10.000

És el nombre aproximat d’agents antiavalots desplaçats a Catalunya, segons diverses fonts, per participar del desplegament que havia d’impedir la celebració del referèndum.

Una commoció sense dubte estesa a bona part de la població, com s’aprecia a les xifres de participació i afectació dels diferents successos d’ahir.

Segons dades d’Escoles Obertes, al voltant de 300.000 persones defensaven els accessos als col·legis electorals a primera hora del dia. Centenars d’elles, sobre tot als col·legis de Barcelona, van rebre cops de porra, empentes i fins i tot pilotades de goma contra les cames i esquenes (a banda de la lesió ocular d’un jove).

També es van veure “patades voladores” d’agents contra manifestants al terra, jubilades que eren llançades escales avall, policies que trencaven minuciosament els dits d’algunes joves manifestants, bombers colpejats. I en el summun d’allò políticament incorrecte, nens amb un trau al cap i la sang vessant-li per la galta. Per a què volíem els tancs entrant per la Diagonal, vaja, si han acabat igualment agredint infants.

Però la commoció també va deixar pas a una altra actitud, quasi un moviment tectònic: el desbordament ciutadà de les protestes, que ja no respon a entitats ni partits polítics. Que fa fora dues desenes d’agents antiavalots d’un col·legi, com es va veure ahir a Sabadell. Que va aconseguir, a grans trets, garantir que les escoles obrissin i que es pogués votar a la major part del territori.

Però el que vam viure ahir a pobles i ciutats de Catalunya va ser inèdit. Costa de trobar les paraules per definir una operació policial simultània d’un abast tan ampli. Milers d’agents de la Policia Nacional i de la Guardia Civil van colpejar, arrossegar, empènyer, trencar ossos, llençar gas lacrimogen i disparar bales de goma contra milers de persones que els esperaven asseguts amb actitud passiva però ferma. Els qui van acabar amb contusions, talls i fractures (algun d’ells ferit de gravetat) estaven simplement fent cua o custodiant urnes per poder votar. Per poder decidir col·lectivament el futur. Això multiplicat en desenes i desenes de col·legis electorals. I davant de totes les televisions del món. Va ser com si en un sol dia es concentressin totes les càrregues policials que hem patit en les nostres vides. Per això qualsevol adjecitu es queda curt.

La brutalitat d’ahir (celebrada per grupuscles feixistes i per la caverna mediàtica espanyola) va ser la culminació d’una escalada repressiva que l’Estat ha desfermat des que el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis de Transitorietat i del Referèndum a principis de setembre.

Però tota aquesta espiral, enlloc de generar por i posar fi als anhels independentistes, s’ha topat amb la determinació cada vegada més àmplia de la societat catalana de voler decidir col·lectivament i sense imposicions. La gent aplegada als col·legis des de primera hora del matí sabia que podia acabar colpejada per la policia, però això no la va frenar.

Aquests dies s’han unit l’esperit del 15M, que va ocupar les places per representar nos a nosaltres mateixos i per construir un altre món, amb el moviment sobiranista de base que vol un país lliure. L’actuació policial d’ahir encara ha unit aquests dos móns que han exercit junts la llibertat els darrers dies.

Tossudament alçats cantava Lluís Llach.

Tossudament alçades s’ha trobat el govern espanyol centenars de milers de persones que res fa preveure que s’arronsin els propers dies. La cita més immediata: la vaga general convocada per dimarts dia 3. “Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”, cantava Raimon.

Concentració ahir diumenge 1 d'octubre al matí a València contra la repressió al referèndum. FOTO: IMMA MILLAN

Milers de persones s'aplegaren ahir a la vesprada a València en un clam contra l'actuació policial a Catalunya. FOTO: LLUÏSO LLORENS

Urna a una escola a Mollet del Vallès. FOTO. CLAUDIA FRONTINO

Policia a l'exterior d'un col·legi al Clot (Barcelona). FOTO: ISMAEL GUYE

Desenes de veïns i veïnes custodien un col·legi electoral a Mollet del Vallès de matinada. FOTO: CLAUDIA FRONTINO

6

TEMA DEL DIA

Diumenge 1 d’octubre de 2017

entrevista

AUGUST GIL

MATA MALA August Gil Matamala és un jurista reconegut per la defensa dels drets civils [Entrevista feta el dijous 28 de setembre, abans del diumenge 1 d’octubre]

«El problema no és ja de Catalunya sinó de tot l’Estat, també del País Valencià» Entrevista Laia Altarriba

Agust Gil Matamala. FOTO. MARTÍ ALBESA

Barcleona

E

s tem en u n e st a t d’excepció?

No. L’estat d’excepció és una situació prevista legalment a la Constitució espanyola i no s’ha declarat. Significa que l’executiu es fa càrrec de totes les decisions que cregui necessàries i se suprimeixen totes les garanties, drets i llibertats. No estem en aquesta situació però sí que hi ha determinades franges de drets i llibertats que s’estan veient afectades.

El govern espanyol argumenta que la Generalitat i el Parlament han vulnerat l’estat de dret amb les lleis de transitorietat i del referèndum i, per tant, ha hagut de prendre mesures extraordinàries.

L’Estat ho entén així i, efectivament, la seva legalitat ha estat

vulnerada. I el que ens trobem és que qui l’ha vulnerat és un òrgan legislatiu legítim: el Parlament de Catalunya. Hi ha una col·lisió de legitimitats. Des del punt de vista del Parlament de Catalunya, s’han aprovat unes lleis a partir d’una majoria suficient i es considera que el Parlament té competència per exercir el dret d’autodeterminació, que és un dret fonamental reconegut per tractats internacionals que, de fet, estan per damunt de la legalitat espanyola.

L’Estat espanyol ha signat tots aquests convenis internacionals.

Sí, els tractats internacionals són vigents i estan recollits dins de la Constitució.

Això significa que dins de la Constitució espanyola, Catalunya es podria autodeterminar?

És clar que sí, aplicant aquests tractats. Però la Constitució es contradiu, en això i en moltíssimes coses. És una constitució feta a cops de peu i amb uns militars que l’estaven mirant mentre l’escrivien. I va resultar una Constitució impecable pel que fa a la formulació dels drets i garanties individuals i absolutament homologable amb qualsevol constitució democràtica que incorpora explícitament el dret internacional com a part de la normativa espanyola. Però té uns articles que, des del moment que proclamen uns principis ideològics intocables, entren en contradicció amb tota la resta.

Sí, fer-ho unilateralment. I en el moment que es van aprovar les dues lleis, es va situar com un parlament sobirà. I és la primera vegada des del 1714 que un parlament català actua com un òrgan sobirà no supeditat a Espanya.

Però el govern espanyol no ha donat cap marge per exercir aquest dret i el Parlament català ha decidit exercir-lo davant de la massiva reclamació popular d’un referèndum.

L’estratègia del govern crec que ha estat equivocada per als seus interessos. És una estratègia que només té una justificació ideològica, cap altra. Perquè políticament, si no són idiotes, i no ho són, ha-

Com és que el govern espanyol ha actuat amb aquesta fermesa i inflexibilitat?

Perquè no té cap altra arma.

Però podria haver optat per vies de diàleg. La reacció duríssima de la setmana passada ha generat més gent a favor del referèndum.

vien de saber que tot el que estaven fent era alimentar la majoria independentista. Primer l’immobilisme i no fer res, el menyspreu.

Aquest immobilisme, esperar que la cosa es morís per si sola, no té sentit políticament. I quan han començat a actuar no han trobat cap altra manera que la intervenció judicial, des del Tribunal Constitucional i cap avall. I això tampoc ha funcionat perquè no podia funcionar. És evident que quan hi ha un moviment polític i intentes aturar-lo a través dels tribunals, ja només queda la força dels cossos policials. L’arma judicial ha fracassat perquè ha posat en moltes dificultats les infraestructures per fer el referèndum, però no ha parat res. I ara l’únic que li queda ja és el garrot.

Aquesta judicialització de la política el PP també l’està aplicant al País Valencià amb el Decret

TEMA DEL DIA 7

Diumenge 1 d’octubre de 2017

del plurilingüisme i a les Balears amb la Llei de bous i protecció dels animals.

radicals perquè està aplicant el mateix criteri de no acceptar les decisions que surten del governs.

Sí. I a Saragossa prohibeixen actes de càrrecs electes. És terrible.

Quan un estat aplica mesures repressives, passant-se de competències i de la seva pròpia legalitat, és un risc per a la totalitat.

El problema no és ja únicament de Catalunya sinó de tot l’Estat, i pot provocar escenaris de ruptures en cadena. La gent de les Illes i del País Valencià s’han de defensar també contra això aplicant els criteris de sobirania pròpia que tenen com a poble. Ho han patit durant molts anys perquè governava el PP i, com que era el partit que havia guanyat democràticament, tothom havia de callar. Ara hi ha governs d’un altre signe, són coalicions de socialistes i autonomistes, però l’Estat els tracta com si fossin independentistes

Tornem al referèndum. L’actuació del govern espanyol evidencia que no es pot permetre que hi hagi un referèndum.

No pot perquè és haver d’acceptar que Catalunya té el dret de decidir el seu futur. L’actuació del govern s’explica per pura ideologia; no és política, és la concepció d’Espanya, que se’ls ensorra.

Mentalment són incapaços d’acceptar-ho. A part, hi ha un càlcul electoral. El problema és que aquesta ideologia és compartida per molta gent dins la societat espanyola. El PSOE té la mateixa concepció ideològica d’Espanya que el PP. I pel que fa a Podemos, hi ha una gran quantitat d’oportunisme polític i ha actuat amb molta ambigüitat; però aquests

darrers dies, davant la repressió i la resposta popular, ha tingut l’encert de canviar el discurs en la línia de defensa de les institucions catalanes i contra la repressió i la retallada de llibertats exercides.

Catalunya ha viscut més moments de possibilitats de ruptura i canvis profunds com l’actual. La Transició va ser l’última gran experiència de possibilitat de transformació.

La Transició va ser un moment de transformació, però el que va succeir és que la consideració de Catalunya com un actor polític sobirà va desaparèixer del plantejament de tots els partits polítics.

En relació al referèndum i al procés d’independència, ens podem trobar també que els partits polítics acabin monopolitzant la gestió futura?

No seria la primera vegada que un moviment popular resol una situació i després els que rendibilitzen aquesta ruptura són els partits polítics. És una possibilitat. De totes maneres, en aquest moment actual crec que hi ha hagut un canvi en relació a altres èpoques: els moviments de base ja fa molt temps que saben que els partits polítics són necessaris però s’han de controlar; el paper del partit polític també ha variat, ja no són aquells enquadraments disciplinats que segueixen consignes d’un comitè central. Sempre hi ha una possibilitat que condueixin el que és una reivindicació segons els seus interessos partidistes, però cada vegada ho tenen més difícil.

Vostè coneix altres processos constituents que hi ha hagut arreu del món. Quins aprenentatges se’n poden extreure?

Que ho tenim bastant fotut. Perquè ateses les característiques de l’Estat espanyol i la seva clara voluntat de mantenir-se immòbil, no acceptarà la validesa del referèndum. Cal tenir-ho en compte perquè el període constituent que es pot obrir després del referèndum requereix una negociació amb l’Estat. Hi ha coses que no es poden fer unilateralment. En aquest escenari els mediadors internacionals seran la clau. Tot i això, crec que no apareixeran fins al moment en què es pugui fer un referèndum i hi hagi un resultat contundent. Per això és tan important que es pugui fer la votació d’aquest diumenge, i que surti bé i que hi hagi una majoria de votants, una participació que superi el 50%, i dins d’aquesta participació que guanyi l’opció del sí. Si es donen aquestes circumstàncies, la Unió Europea es veurà obligada a intervenir-hi.

8

TEMA DEL DIA

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Després de cinc anys, aquest setembre s’ha accelerat el ritme del procés sobiranista.

L’aprovació de les lleis per fer possible el referèndum, la mobilització popular i la repressió exercida per l’estat espanyol han estat alguns dels elements claus dels darrers 30 dies.

Un setembre decisiu. El camí cap a un referèndum que ha sacsejat les institucions i els carrers 29 de setembre El Govern crida 5,3 milions de persones a votar i anuncia que hi ha previst obrir 2.315 col·legis electorals arreu del territori.

6 de setembre El Parlament aprova la Llei del referèndum amb 72 vots a favor i 11 abstencions.

El Govern firma el decret de convocatòria del referèndum.

27 de setembre El TSJC demana a la Fiscalia que s’aparti de la investigació del referèndum i demana als Mossos, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que impedeixin la utilització de locals públics.

Vaga d’estudiants de secundària els dies 27 i 28 i a les universitats el 28 i el 29.

7 de setembre El Tribunal Constitucional (TC) suspèn la Llei del referèndum i el decret de convocatòria.

Centenars d’alcaldes i alcaldesses signen el decret de suport al referèndum.

El Parlament aprova la Llei de transitorietat jurídica amb 71 vots a favor i 10 en contra.

El fiscal general de l’Estat anuncia dues querelles criminals contra els membres del Govern i contra els membres de la mesa del Parlament. Maza, a més, fa investigar totes les actuacions relacionades amb l’organització del referèndum.

26 de setembre La Fiscalia Superior de Catalunya ordena als Mossos que precintin els col·legis electorals abans del dissabte 30 de setembre. El Govern assegura que el referèndum tirarà endavant.

9 de setembre La Guàrdia Civil registra el setmanari ‘El Vallenc’.

11 de setembre Prop d’un milió de persones participen en les mobilitzacions de la Diada.

12 de setembre El TC suspèn la Llei de transitorietat jurídica.

Veus internacionals.

Tres periodistes comparteixen la seva visió de la recta final del procés

13 de setembre El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, ordena a les fiscalies provincials que investiguin els alcaldes que han donat suport a la convocatòria del referèndum.

20 de setembre La Guàrdia Civil tira endavant l’operació Anubis, a través de la qual deté 14 persones —alguns alts càrrecs del Govern— i n’investiga 20 més. També duu a terme 41 escorcolls. A més, la Policia Nacional intenta entrar a la seu nacional de la CUP. Desenes de milers de persones responen sortint al carrer a Barcelona i arreu.

ISAAC ROSA Periodista de Madrid “Amigues i amics catalans: heu de saber que en som moltes les que arreu d’Espanya donem suport al vostre dret a decidir. Per justícia, democràcia i fraternitat, i perquè sabem que aquest 1-O ens hi juguem també la possibilitat futura d’una Espanya republicana i democràtica. Sort!”

20 de setembre L’estat espanyol envia tres vaixells a Barcelona i Tarragona per allotjar agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

Els estibadors anuncien que no els abastiran.

IRAIA OIARZABAL Periodista de GARA “Determinació, unió i imaginació.

Aquestes serien les tres paraules amb què definiria el procés cap a la independència obert a Catalunya. He seguit les intenses setmanes que han precedit l’1-O i a Catalunya hi ha tot un país que ja mira cap al futur”

23 de setembre El fiscal superior de Catalunya ordena als Mossos d’Esquadra que se sotmetin a la coordinació del coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos. El Govern no ho accepta.

21 de setembre Els sindicats CGT, COS, IAC, Intersindical-CSC i CNT convoquen vaga general per a després del referèndum.

ANDRÉ SCHEER Periodista del Junge Welt “Aquest diumenge el poble català celebra una jornada històrica. El fet que es faci aquest referèndum sobre l’autodeterminació, malgrat tota la repressió de l’estat espanyol, és una forta manifestació democràtica que pot ser un exemple per a tot Europa”

TEMA DEL DIA 9

Diumenge 1 d’octubre de 2017

La realitat al conjunt del país un cop superat l’1 d’octubre és incerta però diverses veus aventuren la possibilitat d’un efecte mirall

Els Països Catalans post-referèndum, entre la revifalla del sobiranisme i la pressió de la ultradreta FRANCESC BLANCO SAGUNT

La convocatòria del referèndum d’autodeterminació a Catalunya fa mesos que sacseja social i políticament el Principat, però també ha tingut efectes sobre la resta dels Països Catalans. Per una banda, el 20 de setembre (dia de les detencions de membres del govern principatí) milers de persones es concentraren a desenes de ciutats fora del Principat en contra de les detencions i a favor del referèndum. Però alhora també alguns centenars de persones protestaren al carrer contra la votació en concentracions feixistes.

Des que la consulta fou convocada, organitzacions, partits i la societat en general de fora de Catalunya ha mostrat un ampli ventall de posicions, però han estat les detencions les que han fet que aquestes posicions s’expressaren amb contundència.

La Catalunya Nord atenta al sud A Perpinyà 400 persones es concentraven el dia 20 davant del consolat espanyol, convocades per l’Assemblea Nacional Catalana a la Catalunya Nord. Només cinc dies després el vicepresident

del xenòfob Front National, i cap de l’oposició a l’ajuntament de la ciutat, Louis Aliot, exigia que no es qüestionara la sobirania de l’Estat francès. Per a la militant de la CUP-Perpinyà Marta Serra, la convocatòria del referèndum marcarà un punt d’inflexió en la lluita per la sobirania de la Catalunya Nord: «persones que no es plantegen els Països Catalans i que fins i tot no parlen català estan veient amb interès i alhora preocupació el que està passant al sud». Com a conseqüència la «consciència catalana creixerà», expressa l’activista de la plataforma Catalunya Nord per la Independència, Hervé Pi.

Mallorca revifa Vora 700 persones s’aplegaven el mateix dia 20 a Palma en una concentració a Can Alcover en un acte organitzat per la plataforma de càrrecs electes Avançam pel Dret a Decidir. El mateix dia una quinzena de municipis mallorquins i menorquins van acollir mobilitzacions espontànies en rebuig a la repressió de l’estat espanyol i en defensa de la democràcia. L’endemà, naixia la Coordinadora d’entitats per la Democràcia, que va convocar pel

400

persones es concentraven a Perpinyà el dia 20 davant del consolat espanyol, convocades per l’Assemblea Nacional Catalana a la Catalunya Nord.

5.000

manifestants van prendre part de la marxa del passat divendres 29 a Palma convocada per la Coordinadora d’entitats per la Democràcia, nascuda el 21 de setembre.

1.500

persones van participar el 20 de setembre en una concentració davant la delegació del govern espanyol al País Valencià, seguint la crida d’Acció Cultural.

Manifestació a Palma aquest divendres 29 en defensa del referèndum amb el lema “Democràcia!”. FOTO. NEUS MARGARIT

divendres 29 una marxa a la qual acudiren 5.000 persones.

D’altra banda, a Palma l’espanyolisme passà del discurs als fets i unes 80 persones es concentraren el dia 26 coincidint amb un acte de la CUP a favor del referèndum. A més, aquest dissabte es va celebrar a la plaça de Cort de Palma una concentració en la qual es va exhibir simbologia franquista.

El president de l’Obra Cultural Balear, Jaume Mateu, defensa que la ultradreta pot reviscolar però ho relativitza: «El revifament del sobiranisme a Mallorca serà més gran». El conseller de MÉS al Consell de Mallorca, Lluís Apesteguia, preveu un augment en la recentralització i en la pressió fiscal sobre Mallorca, si Catalunya esdevé una república independent. Açò podria ajudar a «augmentar bastant les ànsies d’autogovern», argumenta la diputada de Podem-Mallorca, Laura Carmargo, tot i que no preveu un especial increment en el suport a la independència.

País Valencià i anticatalanisme També el dia 20, 1.500 persones es reuniren a València davant la delegació del govern espanyol

en una concentració convocada per Acció Cultural del País Valencià per defensar el referèndum principatí. A la capital del Túria les accions feixistes contra el referèndum ja es feren patents el dia 13 com a reacció a un acte on intervingué la diputada de la CUP Anna Gabriel i es van veure de nou en un acte organitzat per la Plataforma Pel Dret a Decidir al Micalet el dia 25.

El secretari general de Podem-País Valencià, Antonio Estañ, creu que degut a aquest embat anticatalanista «és molt probable» que els lligams que tímidament s’havien construït amb Catalunya es posen en perill. En aquesta línia es manifesta també la coordinadora de la plataforma independentista Reconstruint Fuster, Maria Isona, quan explica que les formacions d’esquerra que governen el País Valencià ja estan modificant el seu discurs i les seues accions per evitar l’etiqueta de catalanista.

Per damunt d’això, el diputat de Compromís a les Corts Valencianes, Josep Nadal, considera que «el sobiranisme creixerà, ja que la societat valenciana està adonant-se que l’estat de les autonomies està mort».

10 TEMA DEL DIA

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Les que no votarem*

Sílvia Granato Advocada de IACTA

Sònia Turon (CNT), Teresa Sanjuan (COS), Ramon Font (IAC), Esther Rocabayera (Intersindical CSC) i Esteban Díaz (CGT) . FOTO. CLAUDIA FRONTINO

Sindicats alternatius, estudiants i moviments socials criden a aturar els centres de treball el 3 d’octubre en defensa dels drets col·lectius*

3-O: vaga contra la repressió HOMERA ROSETTI BARCELONA

Els sindicats alternatius han donat un pas endavant per denunciar l’escalada repressiva que es viu aquests darrers temps a Catalunya, també al món del treball. I ho han fet de la forma més contundent que coneixen: amb la convocatòria d’una vaga general. Per evitar que aquesta sigui declarada il·legal –la llei no permet convocar vagues solidàries o polítiques– els motius s’han centrat la vulneració dels drets de les persones treballadores davant la presència de cossos policials en llocs de feina, com impremtes, empreses de missatgeria i escoles. “És la primera vegada que una proposta de vaga que no passa per CCOO i UGT té possibilitats de quallar en alguns sectors, com l’administració”, adverteix Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT de Catalunya. La portaveu de la IAC, Assumpta Barbens, també és optimista i asse-

gura que “s’espera una resposta important” entre les seves bases, ja que “la repressió inicial anava adreçada al col·lectiu majoritari que representa la IAC, el sector públic”, en referència a l’ocupació per part de la Guàrdia Civil del Departament d’Economia el passat 20 de setembre.

La convocatòria ha estat impulsada per la CGT, la IAC, la COS, la Intersindical CSC i la CNT-AIT, i compta amb el suport del moviment estudiantil i de nombrosos moviments socials.

“El que ha unit les diferents organitzacions i moviments”, explica el secretari d’Acció Sindical de la COS, Oriol Pintos, “és la lluita contra la repressió i els drets fonamentals”. A més, amb aquesta convocatòria “es dóna cobertura jurídica a les persones que vulguin sortir al carrer a expressar el seu malestar”. “És des dels centres de treball i els carrers des d’on s’ha de defensar la democràcia i els drets fonamentals”, afegeix Antoni Alarcón, secretari general de la Intersindical CSC.

En un context de mobilització col·lectiva molt gran és possible que alguns sectors de treballadors, que en altres contextos no s’haguessin sumat a una convocatòria minoritària com aquesta, ara sí ho facin. “Fins ara els sindicats no ens havíem sentit interpel·lats pel procés”, opina Gassiot, “però quan a algunes places com les de Lleida o Barcelona es comença a cridar “vaga general” entrem en escena”.

Torna la lluita contra la reforma laboral Els sindicats han aprofitat el moment per posar sobre la taula la problemàtica laboral. El dia 3 d’octubre es denunciarà la retallada de drets col·lectius que està patint la classe treballadora, però també les retallades de drets laborals i socials que es venen acumulant com a conseqüència de les darreres reformes laborals. El periodista Isaac Rosa va resumir molt bé el missatge del Govern del PP a l’empresariat amb la reforma del 2012: “Des d’avui

podeu acomiadar fàcil i barato, incomplir el conveni o “provar” treballadors un any i després acomiadar-los sense cost”.

De totes formes, no es pot obviar el context en que es planteja aquesta vaga. A les organitzacions convocants els preocupa l’espiral repressiva i la possibilitat de que es normalitzin situacions d’excepció que es puguin utilitzar en el futur en altres contextos. Per al Miguel Garcia, secretari general de CNT de Catalunya i Balears, la resposta ha de ser clara: “davant la repressió de l’Estat hem de vèncer la por, ens hem d’organitzar i denunciar els retrocessos que hem viscut els darrers anys, en matèria laboral o social”. Segons Xavi Palos, soci fundador de la Xarxa d’Economia Solidària, “la XES vol anar més enllà d’una vaga laboral i que sigui una vaga ciutadana i social”. En aquesta línia,Berbens afirma que “volem que les coses canviïn i volem fer sentir la nostra veu des del món sindical”. *Article escrit abans de l’1-O

A hores d’ara totes estem profundament interpel·lades davant l’1-O: com a possibilitat de redefinir radicalment el marc democràtic i jurídic, però també per la cruenta espiral repressiva engegada, que ens fa patir i dubtar sobre si podrem exercir el dret a decidir sobre les nostres vides.

Cal recordar, però, que a Catalunya vivim un milió de persones estrangeres que sabem segur que no podrem votar perquè no ho permet la Llei del referèndum.

Totes aquestes persones sí que podem exercir altres formes de ciutadania: reunir-nos, manifestar-nos, imprimir paperetes, duplicar webs, fer vaga (general i de totes). Totes són accions d’exercici actiu de sobirania política. Però el dret de vot (paradigma de la democràcia), a totes les nacions modernes (tret d’excepcions puntualíssimes), es troba limitat únicament als nacionals. Ho fa també la Llei del referèndum.

El reclam d’un nou Estat, d’una nació «normal», no sembla gaire «nou», però sí que il·lusiona la possibilitat d’obrir radicalment el marc de convivència que ens donem. Podríem fer un país on s’acullen totes les refugiades de guerres; un país on engegar fórmules noves de determinar la ciutadania, d’admetre que les persones tenim identitats (també polítiques) múltiples i fluides, en una ruptura radical amb les lògiques binàries i racistes que conformen tots els nacionalismes (l’element menys assenyalat de la trinitat que conforma amb el capitalisme i el patriarcat).

I convindria reconèixer des del moment zero, en el marc del tan anhelat procés constituent i sobirà, totes les persones que compartim aquest territori com a subjectes polítics (i, per tant, titulars del dret a decidir).

Avui, doncs, les que no votarem us animem a fer-ho per les que no podem, però sobretot per poder canviar-ho tot. *Article escrit abans de l’1-O

ACTUALITAT 11

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Educació. L’Acord del Botànic planteja

un nou model plurilingüe per la via legislativa

HÈCTOR SERRA ALDAIA

Els partits signataris de l’Acord del Botànic (PSPV, Compromís i Podem) anunciaren divendres una nova Llei de Plurilingüisme, després que el decret del Consell presentat fa un any fóra suspès cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia valencià el passat maig.

El nou model, un únic programa fixat en percentatges, estableix un mínim d’un 25% d’hores lectives en valencià i castellà, i un 15% en anglès.

La llengua estrangera podrà arribar a un 25% i cada centre triarà la llengua vehicular de les hores restants. D’aquesta manera, les hores lectives en valen-

cià podran arribar a un màxim d’un 60% a aquells centres on se situe el castellà en un 25% i l’anglès en un 15%. El nou text desfà el lligam entre més hores de valencià i més hores d’anglès, tal com preveia la norma precedent.

25%

És el mínim d’hores lectives en valencià que estableix la nova Llei de Plurilingüisme que estan preparant PSPV, Compromís i Podem.

Resposta de l’STEPV L’STEPV, sindicat majoritari en l’ensenyament públic, ha comunicat que reunirà els seus òrgans per valorar la iniciativa legislativa, malgrat que ja ha avançat que “una norma tan important per al futur del sistema educatiu valencià ha de ser negociada i consensuada amb la Comunitat Educativa i, especialment, amb els sindicats ja que afecta directament les condi-

cions laborals del professorat i el model educatiu valencià”. Per la seua banda, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua també estudiarà el contingut de la nova llei i emetrà les seues conclusions. L’entitat cívica, per ara, recalca la importància que el percentatge de matèries en valencià no siga inferior al 50% i es faça servir la metodologia d’immersió lingüística.

Teranyina judicial Finalment, el plurilingüisme farà camí per les Corts Valencianes ateses les dificultats que ha comportat la implementació de la norma originària del Consell. El decret 9/2017, de 27 de gener, ha tingut un recorregut

amerat d’escomeses judicials per part del Partit Popular i sindicats com el CSIF. Fins al moment, s’han comptabilitzat onze recursos contra el decret, dos d’ells per vulneració de drets fonamentals. A més, la suspensió cautelar del TSJCV entra en contradicció amb dues sentències ja emeses on el mateix tribunal avalava la legalitat del text tret de la disposició addicional cinquena, referent a l’expedició de certificats de coneixements de llengües.

El Consell aprovà a l’estiu un decret llei de caràcter urgent per a poder regatejar aquesta teranyina judicial i garantir l’aplicació del decret en els primers cursos de l’ensenyament per als xiquets de 2 i 3 anys.

A Alacant, PSPV-PSOE, Guanyar Alacant i Compromís també han aprovat canviar el nom de 46 carrers de la ciutat.

Memòria històrica. València esborra

noms franquistes dels seus carrers

LAIA MAS VALÈNCIA

Deu anys després de l’aprovació de la coneguda com la Llei de la Memòria Històrica (llei espanyola 52/2007), la ciutat de València ha fet efectiu el seu compliment: “la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions commemoratives d’exaltació, personal o col·lectiva, de la revolta militar, la Guerra Civil i la repressió de la dictadura”. El passat dissabte 23 de setembre va començar la instal·lació de 51 noves plaques de carrers que substituiran aquelles que feien referència a personatges vinculats amb la dictadura, com ho demana la llei, una norma que hauria d’haver-se aplicat ja fa anys però que no va començar a fer-se realitat fins a l’arribada al govern de la ciutat del tripartit format per Compromís, el PSPV i Valencià en Comú.

L’Ajuntament de València i, més específicament, la regidora de Cultura i regidora delegada de Patrimoni Històric i Artístic, Glòria Tello, ja havia impulsat algunes accions en aquesta direcció des de mitjan 2015, com la retirada de mencions honorífiques municipals i símbols franquistes.

Però ha sigut el canvi de nom de més de mig centenar de carrers la mesura més cridanera que el Ple de l’Ajuntament va poder aprovar el passat mes de maig, amb l’oposició del Partit Popular i Ciudadanos. El grup municipal del PP havia presentat una moció, amb el suport de Ciudadanos, apel·lant a la “falta de consens” i al·legant hipotètics perjudicis al veïnat, empreses, comerços i professionals. No obstant, el suport de la Federació d’Associacions de Veïns, així com la base teòrica de l’informe elaborat per l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Uni-

51

Són les noves plaques de carrers que substituiran les que feien referència a personatges vinculats a la dictadura.

versitat de València que demanen el canvi d’aquests noms, van avalar l’Ajuntament per a portar a terme la mesura.

El canvi de noms ha vingut acompanyat d’una campanya informativa que el govern de Joan Ribó ha desplegat per tota la ciutat perquè la ciutadania n’estiga assabentada i no es puguen generar confusions. De fet, durant el primer any les plaques

mantindran, en una mida més reduïda, el nom dels carrers antics.

L’ocasió s’ha aprofitat també per a augmentar la presència de les dones en els carrers del cap i casal.

Dels 51 noms nous, 23 corresponen a dones científiques, escriptores, professores, filòsofes o activistes, com ara les Tretze Roses, Virgínia Wolf o Gloria Fuertes.

Els deures pendents de la memòria històrica Malgrat aquesta acció, la realitat és que encara existeixen a València diversos símbols feixistes o que remeten a altres etapes de dictadures i repressió presents en l’espai públic. Al llibre València no s’acaba mai, publicat ara fa un any, l’historiador valencià Vicent Baydal ja hi apuntava alguns exemples, com ara el monument a la raça espanyola representada en Pizarro al costat de la Generalitat, el monument als caiguts a la plaça de la Porta de la Mar, o

la Plaça Tetuan, nom que rememora el passat colonial espanyol; símbols de la retirada dels quals encara no se n’ha parlat.

En la mateixa línia, la ciutat d’Alacant, últim reducte republicà de la resistència antifranquista, encara compta a hores d’ara amb els noms franquistes als seus carrers, que no s’han pogut eliminar a pesar de la voluntat de l’Ajuntament. Aquest va fer un intent d’aplicat la llei de Memòria Històrica el novembre de 2016, quan el govern municipal format pel PSPV-PSOE, Guanyar Alacant i Compromís va aprovar el canvi de 46 carrers. No obstant, una sentència favorable a un recurs presentat pel Partit Popular al·legant qüestions de forma i arguments juridicoadministratius, va obligar a retornar els carrers al seu nom anterior, amb canvis tan simbòlics com el de la Plaça de la Igualtat per la de la División Azul.

12 ACTUALITAT

Diumenge 1 d’octubre de 2017

El valencià està emprenyat?

Els valencians han pres consciencia de l’infrafinançament?

L’enquesta de valors publicada al juny pel govern valencià indica que el 58,5% està d’acord o molt d’acord a considerar el País Valencià un territori ric.

Per contra, un 18,6% es mostra en desacord o molt en desacord amb l’afirmació. Les opinions no semblen coincidir amb les dades del tracte fiscal exposades pels experts i esgrimides per unanimitat política.

De la mateixa enquesta s’extreu que un 17,6% dels valencians opta per un estat amb un únic govern central i sense autonomies i un 10,3% per comunitats amb menys autonomia. El 39% creu que la situació s’ha de mantenir com en l’actualitat, el 17,3% aposta per més autonomia i el 6,1% opta perquè els territoris puguen esdevenir estats independents.

FOTO. JESÚS PRATS

Finançament valencià, la protesta ajornada José Soler VALÈNCIA

Pròxims al 9 d’octubre i amb consens unànime en el diagnòstic, continua el debat de fons sobre les pressions per a dur a bon terme les aspiracions d’un territori que es reconeix «marginat» Les dades del greuge són compartides per tots els actors polítics, econòmics i socials. Segons el director de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, Francisco Pérez, amb l’actual sistema cada valencià rep 237 euros menys que la mitjana estatal. Amb una renda per càpita un 12% inferior a la mitjana i un deute públic de 44.658 milions (el 42% pel finançament), els números han unit grups de signe divers.

La sensació que Madrid tracta injustament el País Valencià també en inversions es va reforçar als últims pressupostos generals

«Les dades del greuge són compartides per tots els actors polítics, econòmics i socials» de l’Estat. Amb els valencians a la cua de la consignació per habitant (119 euros enfront dels 184 de mitjana), el passat mes d’abril la unitat a l’entorn del finançament va assolir el punt més àlgid. Les Corts aprovaven per unanimitat, PP inclòs, una declaració institucional «davant la marginació dels valencians en els pressupostos», un text de «rebuig absolut» a les inversions i que insta el govern valencià a impulsar accions per a cohesionar

la ciutadania i aconseguir inversions justes.

El «som l’única comunitat pobra que paga com a rica» va deixar pas a declaracions públiques com les de la vice-presidenta Mónica Oltra, animant a «muntar un pollo» per ser escoltats. Apuntava fins i tot la data: pels volts del 9 d’octubre, diada autonòmica.

Des d’aleshores, la unitat per traduir el consens en accions sembla haver-se diluït. Els sindicats UGT i CCOO han anunciat que ajornen al 18 de novembre una manifestació inicialment prevista el 28 d’octubre. Després d’una reunió amb grups parlamentaris i la Confederació Valenciana d’Empresaris (CEV), decideixen donar més temps als ajuntaments per a aprovar mocions de suport al manifest que acompanyarà la protesta.

«No és temps de pancartes, sinó de negociació», sosté la pre-

«La unitat sembla haverse diluït i CCOO i UGT ajornen fins al 18 de novembre la manifestació» sidenta del PP valencià, Isabel Bonig, que dona suport al text però reitera que no participarà en la mobilització. En opinió del secretari general de CCOO al País Valencià, Arturo León, «el fet que Bonig no haja estat confirmada encara com a candidata a la presidència de la Generalitat Valenciana li ha fet fer marxa enrere».

Amb l’horitzó electoral del 2019 cada vegada més a prop, Ciutadans ha avançat que sotmetrà a decisió de la direcció si

dona suport a la mobilització. El govern valencià, els partits que l’integren (PSPV i Compromís) i Podem la secunden.

El president de CEV, Salvador Navarro, ha assenyalat que la patronal no participarà en una manifestació «amb discrepàncies i diferències» i aposta perquè siga l’última solució quan la negociació estiga esgotada.

On hi ha coincidència és en el fet que la data de la manifestació és una etapa mé. La percepció és compartida pel secretari d’Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert. L’entitat va convocar el passat 25 d’abril la manifestació «Ja n’hi ha prou! Per un finançament just!» i celebra que el debat arribe a aquest punt després de molts anys. En la seua opinió, la mobilització d’aquesta tardor és «una fita més» cap a la consciencia ciutadana. «Potser no és la gran manifestació però no serà l’última», augura.

Diumenge 1 d’octubre de 2017

E

n el vostre nomenament vau recordar el batle republicà de Palma afusellat pels feixistes, Emili Darder, l’universal Ramon Llull i l’ex-president de l’Uruguai, José Mújica. Per què ells?

Darder és el meu referent polític, compartim republicanisme. Llull per saber d’on venim: la catalanitat de Mallorca. I Mújica perquè em consider socialista. I afegiria, entre els meus referents, l’ex-president de l’Equador, Rafael Correa.

La primera meitat de la legislatura ha estat en mans de José Hila (PSIB) amb el vostre suport. On creis que heu estat més i menys encertats?

En aquests dos anys s’han acabat les retallades a la ciutat. Fent au-

«Catalunya actuarà de mirall per a les Illes, però no soc partidari de posar dates»

entrevista Antoni Noguera, batle de Palma

«Els que s’enfaden perquè els nostres es manifesten contra les nostres polítiques no han entès de què va la pel·lícula» NEUS TUR PALMA

A Mallorca tothom és conscient de la rellevància històrica que la batlia de la capital estigui en mans d’un jove militant del PSM. Fora de l’illa molts es demanen si això de MÉS és com Esquerra, Podem, la CUP o Compromís. Etiquetes a banda, el nou batle de Palma, Antoni Noguera, es defineix com a independentista i socialista, i té per davant menys de dos anys de legislatura amb qüestions com l’esbucament de la Feixina o la massificació turística. Quasi res.

tocrítica, hem de millorar en la neteja, la contaminació acústica, la seguretat i el manteniment d’alguns barris.

Teniu menys de dos anys per esbucar el monument franquista de la Feixina.

Veis la possibilitat de guanyar aquest contenciós als jutjats?

Costa tombar el feixisme, però en tenim la voluntat. Estam fent tota la feina jurídica que podem i esperam que aparegui el seny.

I si la Justícia suspengués la demolició, desobeireu? És un escenari que no s’ha valorat. Les decisions judicials s’han d’esperar i de moment s’estan respectant.

Parlem de la pugna entre el moviment ecologista i el Govern. El batle de Palma se sent representat per les tesis de l’executiu?

La legislatura és complexa, pensàvem que l’impost turístic era la fita i al final el debat és el de la capacitat de càrrega, la turistització i la massificació. Turisme ha pres decisions molt valentes amb l’impost, però hi ha gent que s’enfada perquè els nostres es manifesten contra les nostres polítiques. No han entès de què va la pel·lícula, i no parl de ningú en concret, però les decisions polítiques s’han de

ACTUALITAT 13 connectar amb la mobilització ciutadana.

Heu plantejat com una de les apostes clau de la Batlia definir un nou model d’urbanisme i de ciutat...

Volem fer que Palma sigui una ciutat més moderna i europea, i no entenem la modernitat com una gran urbe tecnològica. Volem aplicar paràmetres dels països del nord d’Europa: mobilitat sostenible, economia creativa, pulmons verds, eixos cívics... Hem de rompre el monocultiu turístic amb empreses o cooperatives que tenen la responsabilitat social i la prosperitat compartida com a eixos.

Com us ha afectat la trama de corrupció a la Policia Local de Palma? És el cas de corrupció més important de la ciutat. S’hi ajunten els pitjors empresaris i polítics i una petita part de la Policia Local. I vull remarcar que ha estat una petita part.

Sou el primer batle republicà i independentista de Palma en 80 anys. Com valorau el moment que viu Catalunya?

Amb tristesa per les dificultats d’un poble per decidir el seu futur. Espanya s’equivoca i no ve d’ara. El maltractament cultural, lingüístic i econòmic ha estat continu. Del que parlam ara és de democràcia i l’única recepta és votar.

Creis que una eventual independència o una escalada de la conflictivitat influirà en les Illes?

Actuarà com a mirall, però no som partidari de posar dates de si nosaltres el 2030... Això va de majories, de fer que el projecte sigui sòlid en la qüestió nacional, però també en la social.

Algunes veus han acusat al PSM –integrat dins MÉS– d’acostar-se a les tesis d’Iniciativa i Podem, que han abandonat o minvat la qüestió nacional. Hi estau d’acord?

M’avorreix el debat centrat en convèncer el convençut. Cal entendre que no tenim la majoria.

Quin relat tenim per als castellanoparlants o els que no han nascut aquí? Com convencem els no sobiranistes? Necessitam un relat social i inclusiu. Amb Podem m’hi sent còmode, tot i les diferències en la qüestió nacional. El problema de l’esquerra que jo represent és que sempre hem plantejat el país en clau electoral, no anam més enllà i després ens costa prendre decisions estratègiques.

Els pactes de govern o les conselleries que assumim haurien de dependre d’aquest relat.

14 ACTUALITAT

Diumenge 1 d’octubre de 2017 PABLO BONAT

Nou episodi del desmantellament dels drets laborals a l’Estat francès

Perpinyà

El Govern francès va presentar part de les seves mesures de reajustament, que inclouen la supressió de més de la meitat dels contractes subvencionats existents avui en dia i que han despertat una onada de protestes.

Aquest estiu el primer ministre de l’Estat francès, Edouard Philippe, anunciava la supressió d’una gran quantitat de contractes subvencionats (contrat aidé). Aquests contractes de 20 hores setmanals, que van ser creats durant els anys 80 per fer baixar la taxa d’atur en un moment en què era molt alta, són utilitzats sobretot en els àmbits educatiu, sanitari, associatiu i a les col·lectivitats territorials.

A principis del 2017 es calcula que a tot l’Estat francès n’hi havia uns 460.000 (3.500 a Catalunya Nord) i la previsió de cara al

El Govern balear elimina el 75% dels casos detectats de xylella a Menorca L’illa havia estat especialment afectada per la plaga de la bactèria fitopatògena des de fa, almenys, dos o tres anys.

El 75 % dels casos de xylella fastidiosa detectats a Menorca ja han estat eliminats. Representen 52 arbres afectats per aquesta bacteri fitopatogen dels 69 que han donat positiu en els controls fets fins al moment. Així ho explicà el passat divendres el conseller de Medi Ambient i Reserva de la Biosfera del Consell Insular de Menorca, Javier Ares, en una reunió amb sector agrari.

El Consell de Menorca es va comprometre a celebrar trobades

cada vegada que hi hagués novetats sobre la xylella. L’executiu participà en la reunió del comitè de seguiment celebrada a Eivissa i el passat divendres 29 comunicà els temes que s’hi abordaren.

A dia 30 d’agost, la conselleria de Medi Ambient havia detectat 431 casos positius de xylella fastidiosa a les Illes, dels quals més de la meitat s’han trobat a Mallorca.

Més de 500 mostres han estat incapaces de determinar l’origen dels primers positius detectats a les Illes, segons recull la Comissió Europea en el primer informe de conclusions de la visita que va fer a l’arxipèlag a mitjan juny.

S’organitza la resposta «Tota la vida hem combatut aquest tipus de contracte perquè consideràvem que tan sols servia

per organitzar la precarietat», explica Marc Michel, militant del Partit Comunista Francès i un dels impulsors del nou col·lectiu contra la supressió dels contrats aidés. Creat aquesta setmana a Perpinyà, el col·lectiu pretén lluitar per aturar aquesta mesura i, sobretot, aconseguir la transformació d’aquests contractes precaris i els oficis que se’n deriven en «veritables llocs de treball dignes i indefinits». I és que, tal com explica Michel, tot i ser molt precaris, els oficis que se’n derivaven eren del tot indispensables en la majoria de casos. «Ara tenim batlles desesperats perquè han perdut diversos treballadors i no saben com tirar la feina endavant, o escoles públiques que han perdut auxiliars de secretaria amb feines polivalents que ara no se sap qui les farà. Algunes han començat el curs una setmana més tard com a forma de protesta.»

La meitat dels pensionistes sota el llindar de la pobresa

Mobilitzacions contra la nova ZAL del Port de València

A Catalunya gairebé 200.000 persones de més de 65 anys viuen en una situació de risc de pobresa, segons dades del 2016 de l’Enquesta de Condicions de Vida. Aquest mateix estudi indica que prop del 50% de les pensions no arribaven als 700 euros mensuals.

Aprofitant el Dia Internacional de la Gent Gran, UGT i CCOO han llançat una campanya per aconseguir la derogació de la reforma de les pensions del 2013 i que es tornin a revaloritzar segons l’IPC.

La plataforma “Horta és futur-No a la ZAL”, conformada per una quarantena d’associacions ecologistes, ha anunciat una campanya contra el nou projecte de la Zona d’Activitats Logístiques al port de València, que afecta especialment la partida de La Punta. De moment, ja s’han presentat al·legacions a la Conselleria de Territori i Habitatge. Entre les reivindicacions, la plataforma advoca per un procés de participació per a revertir els terrenys en horta productiva i zones verdes.

mes de gener del 2018 és que n’hi hagin 200.000 en una dinàmica que els anirà suprimint amb l’argument que «costen massa diners en comparació amb els beneficis que aporten. Cal invertir aquests diners a desenvolupar estrictament la formació com a eina per a combatre l’atur», en paraules de Philippe.

Aquesta decisió ha provocat una forta polèmica durant aquesta reentrada escolar, ja que la desaparició d’aquest tipus de contractes (signats majoritàriament per dones) ha afectat severament el bon funcionament dels establiments concernits. Els treballadors que ara perdin el seu contracte passaran a cobrar l’atur i perdran, a més, el seu dret a cotització.

rocagales.cat

Cooperació - Medi ambient - Benestar social El somni que sorgeix una vegada i una altra és l’ideal cooperatiu

OPINIÓ 15

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Editorial

dic

Sí!

Per la llengua i la senyera, pel nostre dret d’existir; perquè molts ja heu dit que sí i els altres venim darrere; perquè la lluita primera ha estat la dels drets humans.

Tenim a les nostres mans un futur ple de gaubança!

Catalunya, l’esperança dels Països Catalans!

MARIBEL SERVERA GLOSADORA DE MANACOR

staff

EDITA: La Jornada, SCCL. Bailèn, 5, baixos. 08010 Barcelona // contacte@diarijornada.coop // www.diarijornada.coop DIRECCIÓ: Laia Altarriba // REDACCIÓ: Joan Canela, Anna Palou, Hèctor Serra i Neus Tur // DISSENY: R2 i Oliva Serra 1 d’octubre de 2017 // Número 1 // PVP: 2 euros // Dipòsti legal: B 24020-2017

No us decebrem Laia Altarriba Directora

Primer dia als quioscos de la Jornada. Un nou diari, sí, però sobretot un nou color a la paleta, una nova finestra al món, una nova plaça on seure i escoltar-nos sense que ningú ens digui com o amb qui fer-ho. En definitiva, un nou mitjà pensat des de baix i des de les esquerres, obertament feminista, que només podrem fer possible si aconseguim el nostre objectiu més urgent: que esdevingueu subscriptors i subscriptores, l’única garantia per donar a llum al desembre.

Volem oferir-vos una nova mirada del que passa dins i fora de casa nostra i us la volem oferir amb un únic lligam: el de la gent que creu en un canvi radical i necessari.

El número 0 que teniu a les mans és un tast del que hauria de ser la Jornada un diumenge qualsevol. Tanmateix, i resulta imprescindible dir-ho, aquest exemplar històric, com sabeu, surt al carrer en un dia també històric. Una jornada que ja ha marcat un abans i un després, sobretot, a Catalunya, però també al conjunt de l’Estat.

Ens fa especial il·lusió poder oferir-vos una mirada diferent en hores com aquestes, però també us devem una explicació, ja que aquest és, ha de ser i serà un diari fet i pensat des de tots els racons. Mallorca, Menorca, el País Valencià i Catalunya són els primers territoris on serem presents des del primer dia i en igualtat de condicions. No us decebrem.

I és que aquest és l’altre gran repte que tenim: oferir un debat constant, un diàleg sense complexes, que ens ajudi a entendre’ns millor i a conèixernos a fons, sense barreres mentals ni administratives, sense prejudicis i més enllà de les identitats i anhels polítics de cadascú.

Apostem perquè el sud també esdevingui nord i perquè volem rompre definitivament amb les barreres de l’aïllament insular.

La llengua és la primera i principal arma de tot mitjà i no tindrem més límits que els que ella ens ofereixi.

Gràcies per llegir-nos, gràcies per ser-hi.

16 OPINIÓ

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Octubre decisiu

Un nou marc comunicatiu per al País Valencià

Pau Alabajos Cantautor Marina Albiol Guzmán Portaveu d’Esquerra Unida al Parlament Europeu Durant vint anys el País Valencià va patir el règim instaurat pel Partit Popular. No era només un govern absolut de les institucions, era una autèntica maquinària de control social i econòmic, un poder omnímode basat en una vasta xarxa de clients, col·laboradors i amics sufragada, com anem veient, amb els espoliats recursos públics. El règim abastava i exercia el seu control sobre institucions i organismes econòmics, financers, fins i tot sobre gran part de la societat civil. Per descomptat, controlava els mitjans de comunicació, els públics i molts dels privats.

Aquell castell va anar caient a trossos. Encara amb el poder institucional, anava produint-se un desballestament que els seus responsables no podien impedir; fins i tot, en la seua maldestra feina d’apuntalament, va contribuir amb les seues errades a enderrocar el forjat de la seua estructura. L’exemple més evident, el tancament de la ràdio i televisió públiques.

Després va arribar aquella «hòstia» que Rita admetia en veu baixa, i el desallotjament dels agents del règim que va deixar rere seu un panorama desolador a molts nivells.

També, com no, en l’aspecte comunicatiu.

Costarà molt edificar sobre el solar que han deixat. Però, això sí, no perdem de vista una cosa: fugim de reconstruir. El que necessita el País Valencià no és refer aquelles estructures, sinó bastir a partir de sòlids ciments un nou projecte de comunitat —amb minúscula. La història ja ens ha demostrat que si volem avançar en el nostre camí com a poble hem d’aprendre dels errors comesos i desfer-nos d’allò que ens llastra. Actuar amb determinació i valentia per canviar vells models i treballar per un nou marc social, econòmic, cultural, educatiu, laboral, judicial. I molt important: comunicatiu, perquè uns mitjans de comunicació plurals, lliures i al servei de la ciutadania són la millor garantia de salut democràtica.

Que no ens la tornen a colar

Anna Peñalver Regidora de Castelló en Moviment Escric aquestes línies pensant en el 9 d’octubre, la diada del País Valencià. Les escric, però, dies abans, sense saber què ocorrerà l’1-O ni els dies que el seguiran. El que passe a Catalunya serà d’una enorme rellevància per a nosaltres, els valencians i les valencianes.

Algunes encara recorden —a d’altres ens n’han parlat— la Batalla de València. Durant la Transició, la maquinària conservadora posava tots els seus recursos al servei d’una lluita identitària artificial que allunyara els perills d’una possibilitat que anava guanyant simpaties: la d’uns Països Catalans progressistes com a alternativa a una Espanya a la qual li costava desfer-se de les pesades alforges del franquisme. I quines alforges!

Aconseguiren imposar uns símbols i un relat que dividiren els territoris catalanoparlants amb una malaltissa virulència impròpia de pobles germans.

Des d’aleshores, la dreta valenciana ha agitat

l’anticatalanisme sempre que ha vist el seu poder amenaçat, mentre algunes esquerres han preferit mirar cap a una altra banda. En el fons s’hi amaga un antivalencianisme que arracona i menysprea la nostra llengua i subordina les nostres infraestructures i la nostra economia als interessos de la capital de l’Estat i d’algunes butxaques autòctones.

La confrontació contribuí al projecte de la dreta valenciana de manera innegable. Perquè si Catalunya tenia uns Jocs Olímpics, nosaltres havíem de tindre la Copa Amèrica i la Fórmula 1. I així ens feren creure a les classes populars valencianes que érem rics quan érem pobres, i ens imposaren un deteriorament progressiu dels serveis públics, i ens feren empassar totes les bombolles possibles i aquest infrafinançament que ara ens esclata a la cara. Alhora que discutíem sobre la nostra identitat, amb l’anticatalanisme com a arma, el poble valencià era saquejat sense miraments, des de dins i des de fora. Per això, el que passe a Catalunya ni ens pot deixar indiferents ni pot fer que es tornen a encendre els mateixos odis. Que no ens la tornen a colar: mai més una nova Batalla de València.

No podem parlar sobre el 9 d’octubre de 2017 sense esmentar el referèndum d’aquest cap de setmana. És impossible abordar un debat profund sobre el model territorial de l’Estat Espanyol sense posar el focus d’atenció en la supressió de llibertats civils, el segrest de les institucions públiques, la suspensió de facto de l’autogovern i la repressió política que s’està perpetrant a Catalunya.

Des d’una perspectiva valenciana, la reivindicació històrica d’un finançament just, que ara s’amplifica a través dels altaveus institucionals, queda sensiblement eclipsada per la negativa de Moncloa a negociar bilateralment un referèndum democràtic com els d’Escòcia o el Quebec.

Què té a veure una cosa amb l’altra? Molt senzill: si per a Rajoy i el seu executiu és un tema tabú asseure’s amb els representants del Parlament de Catalunya, quina predisposició deu tindre el govern espanyol de cara a obrir el meló d’una reforma constitucional amb garanties? Ni mitja ni cap.

Les actuacions pròpies d’un estat d’excepció que s’estan portant a terme al Principat demostren que no hi ha marge de maniobra. Que per a la dreta espanyola la possibilitat de modificar les sagrades escriptures de la Constitució mai no ha format part del seu full de ruta; i que en la balança de l’esquerra espanyola pesa moltíssim més la indivisibilitat d’Espanya que dinamitar els pilars del règim del 78.

Els valencians i les valencianes eixirem al carrer, com cada 9 d’Octubre, per proclamar que el nostre projecte de país xoca diametralment contra el model caduc i esgotat de l’España-de-las-Automías.

I sabrem amb certesa que Madrid no té cap intenció de moure’s ni un centímetre del seu posicionament monolític. Bàsicament, perquè ens acaba de demostrar que és capaç d’utilitzar tots els mecanismes repressius de l’Estat per a protegir els seus privilegis, passant-se pel forro els drets civils i la legalitat internacional. Però és l’únic que podem fer: empoderar-nos, carregar-nos de raons, organitzar-nos políticament i, com diria Joan Fuster, causar-nos d’esperar.

OPINIÓ 17

Diumenge 1 d’octubre de 2017

De sobirania i turisme

Andreu Pererlló Periodista Començar la Jornada. Alçar-se i avançar. Obrar el miracle i fer el possible un nou projecte comunicatiu carregat de ganes d’explicar la nostra complexa realitat. Família, enhorabona a tothom que ho ha fet possible. I gràcies per obrir-nos les pàgines de casa vostra.

M’havien demanat un parell de pinzellades sobre l’actualitat política mallorquina per acompanyar aquesta estrena, condicionades per un impossible: que intenti no centrar-me en la qüestió turística. Ho sento, no ho puc complir.

A Mallorca, a les illes Balears, el turisme ho condiciona tot; també, i sobretot, el debat polític. No de bades és l’activitat econòmica hegemònica d’ençà que el franquisme i les seves polítiques econòmiques nefandes

varen destruir la diversificada economia illenca aviat farà un segle. Avui, el negoci turístic representa el 45 per cent del PIB de les illes Balears. Més dades: hi treballen més de 150.000 persones en un mercat laboral amb 450.000 treballadors d’alta a la Seguretat Social. Vagi per endavant que les dades són de l’INE i del SOIB i, atenció, no compten ni el narcotràfic, ni la prostitució, ni la llarga llista de negocis bruts que estan relacionats d’una o altra manera amb l’activitat turística i que romanen ocults a l’estadística oficial.

El turisme ho és tot perquè influeix de manera molt directa en les condicions de vida de la immensa majoria de la població a les illes Balears. Durant dècades, les condicions laborals, l’habitatge, els serveis públics, el territori, les infraestructures, la cultura i la política s’han posat als peus del negoci turístic.

D’aquí que els salaris minsos, els contractes de curta durada, els lloguers desorbitats i l’expulsió de població, el fracàs escolar, la pressió urbanística -primer sobre el litoral, i ara també sobre l’interior- i l’arraconament de la llengua catalana siguin exter-

nalitats negatives (eufemisme) amb un origen comú.

Per tot plegat, malgrat que el turisme és l’activitat econòmica que crea més riquesa, és també la responsable de generar tantes precarietats. I això explica que hi hagi sectors cada vegada més nombrosos de població que consideren que el turisme genera més efectes negatius que positius: el 56%, segons l’Ecobaròmetre Balear 2017. I no és poca cosa si tenim en compte que parlam de la gallina dels ous d’or.

El turisme ha esdevingut el camp de batalla on topen lluites ben diverses. Lluites que tenen en comú el fet que plantegen, des de perspectives que sovint estan molt allunyades, la necessitat de dotar la ciutadania d’instruments i eines que permetin exercir un control més gran sobre el negoci amb l’objectiu d’eliminar les externalitats negatives i democratitzar els enormes beneficis que genera aquesta activitat. D’això, en diuen turismofòbia els mateixos que qualifiquen d’hispanofòbia les ganes de votar de tanta gent.

Uns altres, de tot plegat, en diem fam de sobirania.

Retorn als atemptats del 17 d’agost

Samuel Pulido Lliceniat en dret

Els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils, comesos per Estat Islàmic, van sorprendre per la “normalitat” dels joves implicats i per la velocitat de la seva “radicalització”. I és que un problema de la literatura sobre la radicalització violenta és que tendeix a plantejar-la com una anomalia o desviació psi-

cològica o social respecte a un marc sociopolític inqüestionable.

Malgrat això, des d’aquest punt de vista perden importància aspectes com la desigualtat i el racisme – a l’escola, a la societatque no solen ser perceptibles per els no afectats, o la producció de subjectivitat que comporten processos col·lectius de mobilització social i ideològica. Els agreujants –viscuts o percebuts- no ho expliquen tot, y s’hauria d’analitzar como van ser mobilitzats i com van influir en els joves de Ripoll, un element clau normalment ignorat o relegat a un segon pla pels experts. Per això són més adequats apropaments com els de Olivier Roy, quan afirma que ens trobem essencialment

davant una forma de mobilització juvenil on la rebel·lió i la radicalització nihilista s’haurien islamitzat i no al contrari. Tot i això, crec que Roy s’equivoca al considerar que “aquesta dimensió autodestructiva no té res a veure amb la política de l’Orient Mitjà”.

En els últims sis anys, l’espai euromediterrani ha viscut primer, les revolucions àrabs de 2011 que van qüestionar els règims establerts fins el punt d’influenciar en el sud d’Europa i, amb la decadència d’aquestes, una nova onada de mobilitzacions armades de tipus jihadista.

Però la frustració violenta de les revolucions, junt amb la decepció per les experiències parla-

mentàries i l’absència d’alternatives polítiques transformadores, abonaran el terreny per opcions islamistes revolucionàries armades més violentes, i estimularan una nova marea transnacional jihadista. Alguns adoptaran, a més, la doctrina del takfir, en virtut per la qual s’excomulga a altres musulmans (xiïtes, sufís, governs com el d’Aràbia Saudí) declarant-los infidels o apòstates, que farà que es justifiqui la seva execució. Serà l’Estat Islàmic, mitjançant l’explotació del malestar suniïta, l’organització que desenvolupi el takfirisme al extrem, arribant a quotes de genocidi. Aquesta serà la manera de promoure un ordre social i polític altament repressiu, però alhora protector d’una reformulada identitat sunnita enmig d’un entorn hostil. L’Estat Islàmic desafia el que entenem com Estat modern.

Això serà important a Europa, on l’Estat se situa al centre de la política. Tant les variants salafistes quietista com els jihadismes, poden omplir un buit

entre els que queden exclosos o discriminats per la seva identitat musulmana, però inclús entre joves que, si bé no provenen de famílies de confessió islàmica, rebutgen la societat existent i busquen una comunitat que ni vingui determinada pel fet nacional o per les retòriques ideològiques del segle XX. El jihadisme reuniria la transcendència espiritual amb la immanència de l’acció.

Evitar la por i l’odi és imprescindible. Però davant la jihadizació de la radicalitat, l’alternativa ha de ser una radicalització democràtica i interseccional. Les raons profundes que van motivar les insurgències de 2011 a les dues ribes del Mediterrani segueixen presents, encara que estiguin separades per milers de nàufrags.

Com més mediocre sigui l’horitzó polític, més fascinació hi haurà per opcions excloents i violentes.

En canvi, només els desitjos comuns d’emancipació haurien de connectar Europa, Magreb i l’est del Mediterrani, i els que porten les tres zones a la motxilla amb el resta de nosaltres.

18 OPINIÓ

L’horta que podem salvar

Anna Gimeno L’horta de la Punta de València, per citar-ne una entre tantes, podria ser avui un enclavament assenyalat als mapes de bones pràctiques. Als mapes de ciutats afortunades de tenir sol agrícola d’altíssim valor i als mapes dels països que han fet servir la intel·ligència i el sentit comú en la pràctica política. Però, per desgracia, no hi és.

Des de fa vint anys l’autoritat portuària de València, les diferents administracions públiques i els diferents governs locals de torn, autonòmics i estatals, han passat per damunt de la Punta com una compactadora, aplanant-ho tot al seu pas: les persones, el territori, el paisatge, la memòria i la identitat no sols de les més de 100 famílies expulsades, sinó també la identitat col·lectiva de la nostra ciutat.

Silenci

Mar Rayo El diàleg més urgent, ara mateix, és el del silenci. La nostra és la generació que ha normalitzat el soroll permanent (al carrer, a les cases, a les xarxes, etc.) i no veiem que hagi arribat el moment de reivindicar la necessitat de romandre en silenci. Un silenci que ens permeti escoltar, realment, l’altre. Atendre els seus gestos, la seva respiració, la seva mirada. Moure’ns en sintonia, alenar al seu ritme, dirigir els nostres ulls al punt on han quedat presos els seus.

Vivim en el temps en què tots creiem que el que tenim a dir (o

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Aplanant perquè s’han passat per alt el compliment de les lleis —com els han recordat tant el TSJCV com el Tribunal Suprem. S’han passat per alt la ciutadania que va cridar en defensa de l’horta amb més de 116.000 signatures recollides en la primera iniciativa legislativa popular (ILP) del País Valencià.

Han passat per damunt del criteri del Consell Valencià de Cultura, de les universitats valencianes, d’experts internacionals… quan van reclamar la defensa de l’horta. És tan greu que sembla mentida que tot el que va ocórrer a la Punta haja ocorregut de veritat i ací, a València. I per si no n’hi haguera prou, ara ens trobem de nou amb una altra escomesa.

Ara que el Tribunal Suprem ha fet necessari un nou pla i tenim una nova oportunitat de recuperar la Punta com a espai agrícola i ciutadà, de nou les administracions es confabulen per a vendre’ns el pop com a animal de companyia amb un projecte que torna a reservar la Punta per a polígon industrial.

Afortunadament la ciutat de València tenia i té un motiu valuossíssim per a estar en un excel·lent mapa, el de les ciutats amb col·lectius que no es donen per vençuts i lluiten any rere any per salvar l’horta de la Punta — en aquest cas— dels depredadors que com les males herbes tornen i tornen. El mapa de l’horta que, com el Saler, el Botànic o el llit del Túria, salvarem.

escriure) és més important que el que puguin dir (o escriure) els altres. Tant és que siguem experts en un tema o que aquest ens toqui de passada. La nostra opinió, el nostre judici i el nostre consell tenen sempre més valor que els de qui tenim davant. Ens passem el dia esbombant el nostre parer a tort i a dret perquè pensem que la nostra opinió compta més que la de l’altre. Per què callar —ens diem— si les nostres paraules són més importants, tenen més pes, són més profundes i, per tant, més vàlides? Per què callar —ens diem— si l’altre tampoc calla?

Ens agrada escoltar la nostra veu als arxius d’àudio que enviem per WhatsApp, rellegir els nostres posts al Facebook i les nostres piulades al Twitter.

Tot per confirmar-nos a nosaltres mateixos que el que hem dit i el que hem escrit té més validesa, més raó i més sentit. No ens n’adonem, que perdem així la possibilitat del diàleg més profund: el diàleg del cor, del cos, de l’ànima. I en aquest sempre sobren les paraules.

Desobeir per avançar

Carme Porta Enguany fa 40 anys de la primera manifestació LGTBI a Catalunya.

Enguany ha estat un any en què s’han vulnerat drets fonamentals i s’han retallat les llibertats. Ens diuen que la vulneració dels drets fonamentals es fa quan l’estat de dret està en perill, però la realitat és que no s’ha respectat l’estat de dret per defensar la unitat d’un país.

Que les lleis estiguin per sobre les persones diu molt poc de qui les executa.

Les lleis han evolucionat segons les

Apunts abans de l’apocalipsi

Joan Sebastià Colomer No hi ha res més català que una derrota èpica ni res més espanyol que una catàstrofe ridícula. L’adveniment del regne de déu el 2 d’octubre s’aproxima, per tant, amb perfils inquietants.

Hi ha coses, però, que ja podem avançar. Una és que, com deia Tomàs de Kempis, la glòria d’aquest món passa ràpid. Que és com ha passat la glòria del Major Trapero. Com a croat «matamoros» va trobar als mitjans un aplaudiment unànime pel perfecte bunyol consistent a liquidar a una velocitat vertiginosa la pràctica totalitat dels testimonis de l’atemptat

demandes i les necessitats socials; si no, encara viuríem en un estat teocràtic, no hi hauria drets laborals ni socials ni polítics. La fi de la segregació racial o la negació del dret a vot de les dones se sustentava en lleis que negaven drets i que van ser reformades, superades i desobeïdes.

No hi ha avenços sense desobediència.

En la història tenim molts exemples: Rosa Parks, les sufragistes... Tenim exemples més recents i propers, com les dones de l’Aràbia Saudita, que han desobeït durant molt de temps la prohibició de conduir i, tot just ara, han canviat la llei que els ho permetrà. Les persones LGBTI han estat (i encara ho estem a 72 països del món) perseguides, agredides i negades sense drets iguals que reconeguessin la diferència, la desobediència i la visibilitat del col·lectiu. La lluita per canviar les coses i aconseguir drets totals de ciutadania ha fet que s’aconseguissin drets com els del matrimoni i l’adopció.

Caldria rememorar el que la filòsofa Maria Zambrano deia: «No es passa del possible a la realitat, sinó de l’impossible a la veritat.»

de la Rambla. Com a botifler ha perdut clarament glamour perquè, com és sabut, Roma no paga traïdors i, encara que s’esforci a fer que els seus agents administrin sàviament els seus excedents de testosterona, això el convertirà, en el millor dels casos, en un exemple perfecte del que no és «ni carn ni peix».

Podem avançar també que si el «catalanismo es burgués» la burgesia catalana no se n’ha assabentat. En la seva temptativa de batre el rècord mundial del fet sense fonaments més hiperbòlic de la història de la política, les restes de Convergència han aconseguit crear un escenari que les posa del costat del poble vulgar enfront de la selecció de la resta del món formada per l’Estat espanyol, els cossos repressius i les fiscalies d’aquí i d’allà, La Caixa, Banc Sabadell, Foment del Treball, La Vanguardia i El Periódico.

Si el dia 3 han d’anar a la vaga amb la CNT la història de Catalunya clourà el cercle de la reconciliació en un autèntic absolut hegelià. I és que si «la espanyola cuando besa es que besa de verdad», no és menys cert que la catalana, quan embolica la troca, no s’estalvia folklore.

SUBSCRIU-T’HI AQUEST MES D’OCTUBRE!!!

WWW.DIARIJORNADA.COOP

FES-TE SOCI O SUBSCRIU-TE

Envia la butlleta a contacte@ diarijornada.coop o c/Bailèn, 5. 08010 Barcelona

Nom i cognoms: Telèfon:

e-mail:

Adreça:

Codi postal:

Municipi: Vols ser subscriptor/a? Sí

Comarca: No

Quina regularitat? Completa 25€ mes

IBAN o compte corrent:

Vols ser soci/a de la Jornada? Soci/a a partir de 50€

Lloc i data:

Paper + digital

Data naixement: Caps de setmana 12€ mes Paper caps de setmana + digital

Digital 6€ mes

Titular:

Promotor/a a partir de 500€

Signatura:

*Les dades personals recaptades a través d’aquesta butlleta són incorporats a fitxers de titularitat de Diari Jornada, SCCL degudament inscrits al Registre General de Protecció de Dades. També sereu introduïts/des a una Newsletter de la que vosaltres mateixes us podeu donar de baixa.

Fes-te soci a través de la web diarijornada.coop Segueix-nos a Facebook i Twitter

20 INTERNACIONAL

Diumenge 1 d’octubre de 2017 ÀNGEL FERRERO MOSCOU

Les recents proves de Corea del Nord de míssils balístics capaços de transportar caps nuclears han tornat a portar a la primera plana dels mitjans el problema de la proliferació d’armes nuclears. Segons l’últim Butlletí dels Científics Atòmics, es calcula que al món hi ha un total de 9.920 armes nuclears. Oficialment són vuit els estats que posseixen armes nuclears: els EUA, Rússia, la Xina, França, el Regne Unit, l’Índia, el Pakistan i Corea del Nord.

El novè estat, Israel, no ha reconegut mai disposar d’armes nuclears, tot i que el seu programa va ser filtrat l’any 1986 a la premsa per Mordechai Vanunu, un investigador membre del Centre de Recerca Nuclear del Néguev. Els països que més ogives nuclears compten actualment en els seus arsenals són Rússia (1.790), els EUA (1.750), França (290), la Xina (260) i el Regne Unit (150).

A l’edició del 2017, el Butlletí dels Científics Atòmics va avançar el seu rellotge de la fi del món (Doomsday Clock) a dos minuts i mig abans de la mitjanit, l’hora que representa la destrucció total per una guerra nuclear (des del 2007 també es tenen en compte el canvi climàtic i els nous descobriments científics i tecnològics).

El rellotge va superar aquesta marca només l’any 1953, quan els EUA i l’URSS van portar a terme les primeres proves de la bomba d’hidrògen i les agulles van senyalar dos minuts abans de la mitjanit.

360 graus

IL·LUSTRACIÓ. ÁLVARO VALIÑO

«Full spectrum-dominance» En contra de la versió més estesa als mitjans de comunicació, aquesta carrera armamentista no la va iniciar ni Corea del Nord ni Rússia, sinó els Estats Units. La unilateralitat amb la que els EUA han portat a terme intervencions militars des del bombardeig de Iugoslàvia (1999) –sense comptar amb l’autorització de l’ONU– fins a la intervenció militar occidental a Líbia (2011) –seguint una discutida interpretació de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l’ONU–, passant per la invasió de l’Iraq (2003), van empényer els països que temien ser objecte d’una operació de canvi de règim a dotar-se d’armes de destrucció massiva com a protecció seguint la lògica d’equilibri del terror heretada de la guerra freda.

El 30 de maig de l’any 2000 el Departament de Defensa dels EUA va publicar «Joint Vision 2020», un document en el que plantejava una nova doctrina militar que té com a objectiu assolir la superioritat militar total (full-spectrum dominance). En altres paraules, el Pentàgon es marca com a meta que els EUA superin militarment a la resta del món per terra, mar i aire, però també a l’espai, el ciberespai i a

INTERNACIONAL 21

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Cap a un món més perillós Les darreres proves d’armament de Corea del Nord revifen el debat sobe l’armament nuclear arreu del món

la guerra biològica i nuclear. A l’abril del 2009, l’aleshores president dels EUA, Barack Obama, va prometre en un discurs a Praga reduir l’arsenal nuclear del seu país. «Els EUA prendran passos concrets cap a un món sense armes nuclears. Reduirem el paper de les armes nuclears a la nostra estratègia nacional de seguretat i demanarem als altres fer el mateix», va afirmar Obama.

El 2016 el mateix Obama donava llum verda al programa de modernització de l’arsenal nuclear dels EUA, que suposarà una despesa d’un bilió de dòlars en el desenvolupament de nous míssils

de creuer, míssils balístics intercontinentals, submarins nuclears i bombarders estratègics en les tres properes dècades.

Trump continua el llegat d’Obama El pes de l’exèrcit a l’administració de Donald Trump va fer que aviat quedessin aparcades les promeses aïllacionistes que el nou president dels Estats Units havia realitzat durant la seva campanya electoral.

Després que el president rus, Vladímir Putin, emfatitzés la necessitat de modernitzar l’exèrcit –incloent-hi l’arsenal nuclear– du-

Caps nuclears al món Total/desplegats

1. Rússia. 7.000 / 1.950 2. EUA. 6.800 / 1.800 3. Regne Unit. 215 / 120 4. França. 300 / 280 5. Xina. 270 / no hi ha xifres 6. Índia. 110–120 / 0 7. Pakistan. 120-130 / 0 8. Corea del Nord. No hi ha dades 9. Israel. 80 (estimacions) / no hi ha dades

rant una reunió al desembre amb càrrecs del Ministeri de Defensa, el llavors encara president electe Trump va assegurar en una entrevista amb la cadena de televisió MSNBC que «si hi ha una carrera armamentista, els superarem a cada pas i els sobrepassarem a tots».

Putin es va declarar més tard sorprès per la reacció de Trump i va recordar que «les premises per a una nova carrera armamentista es van crear després que els EUA es retiressin del Tractat de Míssils Antibalístics [en juny del 2002]».

L’abandonament d’aquest tractat era imprescindible per a l’administració de George W. Bush per posar en marxa el programa nacional de míssils de defensa (NMD), del qual forma part el programa Aegis –popularment conegut com a escut antimíssils–, desplegat ja a diversos punts del territori europeu, com per exemple a Deveselu (Romania), Rota (Espanya) i a partir del proper any a Redzikowo (Polònia).

«Quan una part es va retirar del tractat i va dir que crearia el seu propi paraigües nuclear, l’altra part ha de crear-ne un altre similar […] o crear mitjans eficaços per superar aquest sistema de defensa antimíssils», va afirmar Putin al desembre del 2016.

Rússia ha modernitzat ja en un 60% l’anomenada tríada nuclear (aviació estratègica, míssils balístics intercontinentals i submarins nuclears).

L’equivalent d’Aegis a Àsia és el sistema THAAD que els EUA volen desplegar a Corea del Sud i el Japó. El fundador de WikiLeaks, Julian Assange, creu que les tensions amb Corea del Nord podrien obeir en realitat a un altre objectiu: canviar l’opinió del president sud-corèa, Moon Jae-in, inicialment contrari a l’estacionament d’uns míssils que tindrien com a veritable objectiu no Corea del Nord, sinó la «contenció» de la Xina i Rússia.

696 mil milions de dòlars per a la defensa als EUA D’altra banda, cal recordar que la proliferació nuclear ha anat acompanyada d’una proliferació de les armes convencionals i un increment dels pressupostos de defensa, liderats un cop més pels EUA. Trump va demanar al Congrés augmentar el pressupost de defensa en uns 18.500 milions fins assolir els 603 mil milions de dòlars.

La Cambra de Representants, però, va anar més enllà i va aprovar al juliol un increment de fins a 696 mil milions de dòlars per a l’any fiscal 2018. El 2016 els EUA van destinar segons l’estimació de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI) uns 611 mil milions de dòlars a defensa, l’equivalent als pressupostos dels vuit països següents: la Xina, Rússia, l’Arabia Saudita, l’Índia, França, el Regne Unit, el Japó i Alemanya.

Armes nuclears i estratègies trobades EDGARD VEGA I QUIQUE SÁNCHEZ CENTRE DELÀS

El 20 de setembre va tenir lloc a l’Assemblea General de les Nacions Unides l’obertura del període de signatures per al ja aprovat Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP). Tot just 24 hores abans, en aquesta mateixa sala, Donald Trump amenaçava Corea del Nord amb la seva «destrucció total» en cas de no cessar les hostilitats. Quines conclusions podem extreure d’actuacions i estratègies tan diametralment oposades al si de l’ONU? Com poden conviure actituds tan diferents?

Aquesta dualitat, sense cap mena de dubte, té especial rellevància si parlem d’armament nuclear, una de les armes amb major capacitat destructiva. Es calcula que hi ha uns 15.000 caps nuclears, més que suficients per fer explotar el planeta diverses vegades i que al voltant del 95% estan en mans dels EUA i Rússia. La resta se’ls reparteixen entre el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord.

El recent Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears –que substitueix l’antic TNP del 1970– ja no només en prohibeix l’ús sinó també la possessió, desenvolupament i emmagatzematge.

Pretén així pal·liar aquest fracàs de la comunitat internacional, que d’alguna manera, considerava admissible que la major arma de destrucció massiva no estigués prohibida (sí que ho estaven les armes químiques i biològiques) i que uns pocs països es reservessin el dret a posseir-la i usar-la.

Aquest tractat, però, serveix només per a senyalar allò alarmant, desproporcionat i injust de la mera existència de l’armament nuclear, perquè mentre no sigui ratificat pels països armats nuclearment (ni els seus aliats, com Espanya), dificilment tindrà cap efecte.

Aquesta situació exemplifica a la perfecció com a la comunitat internacional els principis de cooperació, diàleg i multilateralisme xoquen sovint frontalment amb els de competitivitat, coerció i unilateralisme, i amb l’ús de la força, l’amenaça i la dissuasió com a formes habituals de dirimir desavinences entre països. Aquesta atmosfera és sens dubte la més favorable no només per justificar l’existència i el (caríssim) manteniment d’exèrcits i arsenals, sinó també per seguir augmentant la despesa militar global que hipoteca la despesa social.

22 INTERNACIONAL

Diumenge 1 d’octubre de 2017

La crisi de l’eix francoalemany entra en una nova fase.

L’aventura de revitalitzar un moribund MARIO VILA BERLÍN / PARÍS

El president francès, Emmanuel Macron, va pronunciar dimarts a la Sorbona de París un gran discurs carregat de grans propòsits i propostes per a «refundar Europa». És tota una paradoxa que el governant que millor representa avui en el continent la política i les idees que al llarg d’una generació han soscavat el projecte europeu, assumeixi el paper del seu refundador més enèrgic i voluntarista La crisi financera del 2008 va matar la Unió Europea quan va fer esclatar els defectes estructurals de la zona euro. Una política anticrisi per a les finances, sense solidaritat entre estats i contra la ciutadania, va trencar tota aparença d’equitat i democràcia entre els membres del club. Els fets que es van esdevenir a Grècia i a Xipre s’assemblaven força als cops d’estat. La política neoliberal i les seves institucions a mida han trencat els consensos ciutadans i interestatals, esberlen la construcció política i han creat cinc grans bretxes a la Unió Europea.

Cinc bretxes La primera i més important és l’anomenat «eix franco-alemany». Des de fa temps, França i Alemanya ja no tenen els mateixos interessos. Entre ells hi ha més violència de gènere que no pas matrimoni. Els països del sud organitzen cimeres tímides en què els seus timorats dirigents, de moment, posen en comú la seva impotència. A l’est, creix la concertació del Grup de Visegrád (Hongria, Polònia, República

Txeca i Eslovàquia). Al nord, amb centre a Berlín –sense dubte, el club més rellevant i discret–, es fan números al voltant de la idea d’una Europa luterana i virtuosa, despresa del seu llast meridional.

A més, hi ha la bretxa del Brexit.

Entre totes aquestes escletxes, la de la parella francogermana és la pedra angular de l’edifici. El dia que anunciï el divorci s’acabarà tot. I és la suma dels resultats de les eleccions alemanyes de diumenge i l’estratègia de Macron que anuncia una acceleració dels processos desintegradors.

Macron justifica les impopulars reformes exigides per Berlín i la

«Les temeràries reformes de Macron a França no impressionaran una Alemanya que gira, encara més, cap al nacionalisme» UE que va introduint a França dient que d’aquesta manera podrà demanar a Alemanya una política europea més solidària. És un càlcul doblement errat.

Miopia a França Primer, perquè en el quadre polític francès la seva reforma és temerària. Macron té una base electoral molt dèbil, però el seu poder presidencial és gran i la seva representació en les institucions, imparable. La síntesi que representa («d’esquerres i de

dretes alhora») ha dissolt l’alternança política tradicional de mig segle entre socialistes i conservadors. Des d’aquesta posició, el president imposa velles reformes liberals que no han funcionat per a la majoria social, clarament favorables a l’empresa i als més rics, amb mètodes autoritaris com la reforma laboral per decret (ordenances) i la baixada d’impostos al capital. És una combinació explosiva que empeny qualsevol eventual oposició a un paper «antisistema», fonamentalment fora de les institucions i enfocant el qüestionament no ja del seu govern sinó de tot l’ordre presidencialista de la V República. És molt possible que a mitjà i llarg termini França esclati en l’intent.

Segon, perquè Alemanya no té gens d’interès en canvis fonamentals de les regles institucionals europees que corresponen als seus interessos nacionals i beneficien la seva economia exportadora. El resultat serà una França violentada per una política neoliberal XXL i una Alemanya inflexible oposada a qualsevol canvi fonamental a la UE. En el seu discurs refundador de dimarts a la Sorbona, Macron va proposar un pressupost europeu, un impost a les transaccions financeres, un parlament amb llistes transnacionals per a la zona euro i altres grans mesures basades en «una nova associació amb Alemanya».

Més nacionalisme a Alemanya Des de diumenge, el Bundestag s’ha convertit en el parlament més «marró» d’Europa Occidental, amb el nombre més alt de di-

putats nacionalistes i d’extrema dreta: 94 diputats, sense comptar molts de la CSU i la CDU que no se’n troben gaire allunyats.

Tot això farà que Merkel –que segurament haurà d’incloure en el seu pròxim govern de coalició els liberals euroescèptics de l’FDP– sigui encara menys propensa a les «solidaritat» europees que proclama el discurs de Macron.

Amb el característic voluntarisme del jove triomfador fet a si mateix que no ha conegut cap fracàs a la vida, el president francès diu que la resposta de Merkel a les seves propostes, gens populars

«La suma de les eleccions alemanyes i de l’estratègia de Macron afavoreix una acceleració dels processos desintegradors» en el nou Bundestag, «no serà el replegament sinó l’audàcia».

L’ex-ministre de Finances grec, Gianis Varufakis, augura una altra situació: «Merkel acceptarà els gestos de Macron», aplaudirà la seva disciplina germanicoliberal a França, «però no oferirà res a canvi».

Amb Alemanya no s’hi negocia amb galanteria que s’interpreta com a debilitat mereixedora de menyspreu. El llenguatge que entenen és el de la brutalitat i la inflexibilitat, suggereix el grec.

Morts vivents La Unió Europea, tal com la coneixíem, ha mort. És un titular que no es llegeix en cap mitjà, perquè el cos del finat continua allà, i fins i tot gesticula, com va demostrar Macron amb el discurs de dimarts. Però és com un mort vivent que no ha de fer caure en cap error.

La història ofereix alguns precedents d’institucions mortes per als propòsits per als quals van ser creades, però que van continuar existint després que el cor deixés de bategar. La Societat de Nacions no va aconseguir impedir la invasió japonesa de la Xina, ni la italiana d’Etiòpia, ni les annexions hitlerianes, ni per descomptat la Segona Guerra Mundial, però hi va assistir i només va ser dissolta el 1946, per donar lloc a l’ONU des d’uns altres plantejaments.

L’actual Unió Europea es troba en un trànsit semblant: és com més va més impotent i irrellevant per a organitzar el vincle necessari entre països europeus.

Per impedir l’actual espiral de desintegració, la Unió Europea hauria d’abandonar la seva política neoliberal i desconstruir les institucions fonamentals que són al servei d’aquesta política. En cas contrari, continuarà desenvolupant-se el procés de desintegració en forma d’avanços de la ultradreta, referèndums per a abandonar el club, creació en el seu interior de grups de països dissidents que no apliquen la seva legalitat i cerca d’enemics externs –a l’est– per a explicar l’estrall. Tot aquest espectacle al qual assistim des de fa temps a la Unió Europea.

INTERNACIONAL 23

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Milers de sol·licitants d’asil s’acumulen a Grècia sense perspectives de futur. Mentre, el programa de reubicació de la UE ha acabat amb un 28% del compromís complert.

Les refugiades de Grècia.

Bloquejades en un camí sense sortida JOAN MAS ILLA DE LESBOS (GRÈCIA)

Mehdi Sham recorda cossos calcinats quan s’abstreu dels seus pensaments. El novembre de l’any passat, l’explosió d’una bombona de càmping gas que una família kurda utilitzava per cuinar va causar un greu incendi al camp d’internament per a sol·licitants d’asil de Mòria, a l’illa grega de Lesbos. Mehdi, un refugiat afganès que dormia ben a prop, va fer esforços per portar les persones ferides fins a la infermeria.

Entre aquestes, hi havia una àvia i el seu net de sis anys, que van morir per les cremades de l’explosió. Des d’aleshores, no ha aconseguit passar pàgina: pateix transtorn d’estrès posttraumàtic i recorda l’impacte d’aquelles escenes entre flashbacks i malsons.

Experiències traumàtiques com la de Mehdi són comunes entre moltes refugiades: segons dades de Refugee Rights Data Project (RRDP), un terç de les sol·licitants d’asil encallades a l’illa de Quios ha estat testimoni d’escenes en què hi havia persones que se suïcidaven com a últim recurs davant la desesperació. A molts llocs de Grècia, la vida de les refugiades es fa insostenible.

Des que va marxar de casa seva, la vida de Mehdi Sham és un cúmul d’entrebancs. Amb només 21 anys, ha creuat un gran nombre de fronteres, però Lesbos és un escull massa gros que no ha pogut ultrapassar. A hores d’ara, segons els recomptes oficials, a l’illa s’hi acumulen més de 6.300 refugiades que esperen una resolució de la seva petició d’acollida a l’Estat grec. Tanmateix, per a la majoria de nouvingudes, el procés de demanda de protecció internacional és una llarga agonia de final incert. «Estic encallat a Lesbos des de fa més de 14 mesos, i per ara no tinc opcions de

sortir-ne», explica Mehdi mentre pren un cafè a Mitilene, capital de l’illa. El seu company de taula és Rahman, un altre refugiat afganès que va arribar a Lesbos el març del 2016, just després de l’acord entre la UE i Turquia per frenar els fluxos de migració a territori europeu. Des de l’entrada en vigor del pacte amb Erdogan, l’Estat grec va clausurar les seves fronteres i va restringir la llibertat de moviment a les refugiades que arribessin a les illes de l’Egeu, que s’han convertit en presons geogràfiques a l’aire lliure on malviuen, segons les darreres dades del Ministeri d’Interior, més de 13.000 persones sota risc de ser expulsades de nou a terres turques.

Un país bloquejat A Grècia continental, no obs-

Restes de l’incendi al camp de Moria (illa de Lesbos) el novembre de 2016 FOTO. DAVID FONTSECA

Detencions, tortures i racisme al camp més gran de Grècia El camp de Mòria, a Lesbos, és a hores d’ara l’espai d’internament més sobresaturat de Grècia. El recinte allotja gairebé 4.000 refugiades, però té una capacitat limitada per a 2.500 persones. Des de fora, sembla una presó: les instal·lacions, controlades per cossos de policia antiavalots, estan envoltades de murs de formigó amb reixes de filferro d’espines.

«Al camp, les agressions racistes per part de la policia són la tònica imperant: els cossos de seguretat actuen amb tota impunitat», denuncia Stéfanos Mitropanos, advocat a l’entitat Lesbos Legal Centre.

El juliol passat, després de dos dies de mobilitzacions de la comunitat de refugiats subsahariana contra les males condicions materials de Mòria, els cossos de seguretat grecs es van enfrontar a un grup petit de sol·licitants d’asil i van posar el camp en estat de setge. «Durant els escorcolls posteriors, sense tenir cap prova de la seva participació en els aldarulls, els agents de policia van arrestar 35 persones de procedència africana», relata Mitropanos. «A comissaria, moltes de les arrestades van patir tortures», afegeix el lletrat. Des d’aleshores, malgrat la manca d’indicis, una trentena dels refugiades arrestades es troben tancades de manera indefinida en centres penitenciaris d’alta seguretat fins que se celebri el seu judici. «A Grècia, les vulneracions dels drets més bàsics de la gent refugiada són una constant, però encara no hem trobat mecanismes efectius per aturar d’arrel els abusos», sentencia Stéfanos Mitropanos.

tant això, l’encallament també és crònic: segons dades del govern d’Atenes, en el conjunt del territori hi hauria encara unes 45.000 sol·licitants d’asil que es troben en tràmits per aconseguir protecció internacional. Per la delegació d’ACNUR a Grècia, aquesta xifra és molt més baixa, però l’agència calcula que hi ha encara unes 14.000 refugiades vivint en barracons metàl·lics entre 32 camps d’internament d’arreu del país, situats en zones recòndites i lluny dels principals centres urbans. «Igual que a l’Orient Mitjà, els camps d’internament per allotjar gent refugiada són un model d’infraestructura que a Grècia ja s’ha normalitzat», constata Victòria Planas, antropòloga i tècnica del Fons Català de Cooperació que supervisa diversos projectes de suport a sol·licitants d’asil a la regió dels Balcans.

Promeses europees incomplertes Europa tampoc és exemple i incompleix. Els països membres de la Unió Europea (UE) es van comprometre el 2015 a repartir-se l’acollida de 180.000 refugiades: 160.000 reubicades des de Grècia i Itàlia, i la resta reassentades de països de fora la UE. Aquest 26 de setembre, però, ha acabat el termini de dos anys per aplicar el programa sense que els estats hagin complert els mínims establerts. «La Unió Europea només ha traslladat el 28 % del total de persones que es va comprometre a acollir, però l’Estat espanyol està a la cua», afirma Pascale Coissard, membre del Comitè Català d’Ajuda al Refugiat (CCAR). «El govern de Rajoy no ha tingut cap voluntat política per complir amb els acords de reubicació: l’Estat espanyol ha relocalitzat tant sols 1.983 (11 %) de les 17.337 persones que haurien hagut d’arribar», concreta.

24 INTERNACIONAL

Diumenge 1 d’octubre de 2017

El Salvador és el primer país del món que prohibeix la mineria metàl·lica. Darrere la llei, oficialitzada el 27 d’abril, hi ha una lluita social d’anys i almenys 4 morts per evitar la contaminació d’un país que, després d’Haití, és el segon més devastat d’Amèrica Llatina.

Els salvadorenys que han vençut les mineres transnacionals

Lidia Urías amb la foto del seu fill David. FOTOS. M.S.

MAJO SISCAR SENSUNTEPEQUE (EL SALVADOR)

Al jardí de la Lidia Urías les flors són de plàstic. On abans creixien fruitals i un centenar d’animals de granja, queden només plataners i blat de moro. Els ullals que abans alimentaven les terres quan no plovia, s’han assecat. El que sí hi ha sota la casa de Lidia Urías és or.

Al nord del Salvador, la minera canadenca Pacific Rim va calcular que podria extreure més d’un milió i mig d’unces d’or. Però el benefici que li quedaria a la zona era ínfim comparat amb les conseqüències, segons l’Avaluació Ambiental Estratègica de la Mineria publicada pel Ministeri salvadoreny de Medi ambient.

Només al 2015 l’Amèrica Central va exportar més d’un milió de tones de minerals metàl·lics. Però

el Salvador és el país més vulnerable. És el més petit d’Amèrica i el que té més densitat de població. La desaparició dels boscos per l’ús d’una agricultura extensiva, l’erosió del sol fruit dels fenòmens climàtics tropicals i la manca d’una regulació integral que distribueixi i protegeixi eficientment els recursos, l’han condemnat a ser el país més devastat ambientalment d’Amèrica, segons l’ONU, només després d’Haití.

No obstant, a principis d’aquest segle, el govern conservador va donar més d’una dotzena de concessions per explorar el subsòl a empreses mineres. No li va importar que almenys 5 d’aquestes estiguessin en àrees protegides o que haguessin de consultar les poblacions afectades. «Tot tremolava, nit i dia, era insuportable, i ningú ens havia avisat

que anaven a perforar aquí, a un parell de quilòmetres», explica ara Urías mirant amb tristesa els seus horts erms. Les perforacions van trencar l’aqüífer i els pous van començar a assecar-se, com assenyala l’informe governamental. El veïnat de la Lídia ho constata. L’escola de la comunitat està tancada perquè al camp salvadoreny, quan l’agricultura falla, només queda la migració o la delinqüència.

Entre 2006 i 2012, Lidia va encapçalar, com a part de l’Asociación de Desarrollo Social, ADES, la lluita contra la mineria al seu cantó. Aviat van arribar les amenaces de treballadors de l’empresa. Al 2012, el seu fill de 19 anys va aparèixer mort al camí de tornada de la universitat. Urías va assenyalar directament l’empresa, que hauria contractat la mare.

David Amaya Urías, amb Marce-

lo, Ramiro i Dora, són revindicats per ADES com a assassinats per la seva oposició a la mineria.

Marcelo Rivera era un dels líders més visibles fins que al juny del 2009 el van baixar d’un autobús de línia a punta de pistola. El seu cos va aparèixer 12 dies desprès amb senyals de tortura. Ja havia rebut amenaces públiques de gent relacionada amb la minera, segons conta el seu germà Miguel. Al país amb més assassinats del món, la Fiscalia diu que aquests crims encara s’investiguen.

ADES, l’Església i d’altres organitzacions de base van conformar una Mesa contra la Mineria que va convèncer el govern conservador d’aprovar una moratòria que cancel·lés els permisos d’explotació a les mineres. Pacific Rim i la seva sòcia australiana Oceana Gold van recórrer la decisió i van asseure el govern del Salvador en

un tribunal d’arbitratge del Banc Mundial en un judici milionari. El govern salvadoreny va guanyar.

Al 2015, 8 de cada 10 veïns potencialment afectats per la mineria metàl·lica al Salvador estaven d’acord en prohibir-la, segons una enquesta de la Universitat Centreamericana. Amb aquest suport, el Congrés salvadoreny ha aprovat per majoria absoluta prohibir qualsevol tipus de mineria metàl·lica al país.

Miguel Rivera s’emociona. «Seguim buscant els assassins del meu germà, però aquesta iniciativa fa una miqueta de justícia», diu amb els ulls plorosos. La portaveu d’ADES, Vidalina Morales, és més contundent: «Ara ha estat una victòria, però aquest govern no és garantia de res, hem de seguir defensant el territori; si no, acabaran els pocs recursos que ens queden».

Amèrica Central, la regió més perillosa per defensar la natura 200 defensors del medi ambient van ser assassinats l’any passat arreu del món, segons el recompte anual que fa l’organització Global Witness. D’aquests, 122 eren llatinoamericans.

L’Amèrica Central és, per població, la regió més conflictiva. A Nicaragua, un país amb menys habitants que Catalunya, han assassinat 14 opositors a megaprojectes en un any. A la veïna Hondures, l’assassinat de Berta Cáceres, qui encapçalava la lluita dels indígenes lencas contra una represa que deixaria sense aigua les seves comunitats, va ser el més visible, però hi ha 127 ambientalistes assassinats al seu país des de 2007. Honduras ha estat el país més letal per a aquests activistes en la darrera dècada.

En aquest context, que el Salvador sigui el primer país del món a prohibir la mineria metàl·lica és insòlit. Al voltant del món hi ha algunes prohibicions, per exemple, contra l’ús del cianur per extreure l’or, o la mineria d’or a cel obert, però a cap altre país «la vida guanya a l’or», com lluïen les pancartes al Congrés salvadoreny al març.

Per a la ministra de Medi Ambient, Lina Pohl, es va poder aprovar gràcies a la mobilització ciutadana, al suport de l’Església i sobretot perquè «les empreses mineres eren transnacionals sense connexions amb empreses nacionals amb interessos polítics».

El repte ara és aprovar una Llei general d’aigües que garanteixi, amb or o sense, l’accés universal en un país on tres de cada deu camperols no tenen dret a l’aigua potable.

INTERNACIONAL 25

Diumenge 1 d’octubre de 2017

història Thomas Sankara 1949 - 1987

IL·LUSTRACIÓ. MARC PERIS

La nit de Thomas Sankara 30 anys de la mort del líder africà «Si Burkina Faso no paga el seu deute, jo no tornaré a la següent conferència. Però amb el suport de tots, evitarem pagar i podrem dedicar els nostres escassos recursos al nostre desenvolupament.»

JAUME PORTELL BARCELONA

Thomas Sankara va pronunciar aquestes paraules a Addis Abeba (Etiòpia) el 29 de juliol del 1987, durant una conferència d’estats africans. El 15 d’octubre següent va ser assassinat. Blaise Compaoré, el seu número dos i un dels seus millors amics, es convertia aleshores en president.

Per tranquil·litzar els creditors occidentals, va desfer la majoria de mesures del seu predecessor.

Trenta anys després, Burkina Faso és un país pobre que fabrica cotó, té episodis recurrents de fam i és un punt de pas per a grups gihadistes. El temps també ha permès que els burkinesos expulsessin Compaoré l’any 2014.

Però qui era Thomas Sankara?

L’anàlisi de l’Àfrica post-colonial

té sempre una llista de sospitosos habituals: la corrupció, les lluites tribals, alguna condemna del colonialisme o el recordatori d’un mapa mal dissenyat. I cada cop que esclata un conflicte, un parell de clixés: les mans al cap davant la barbàrie, i el lament etern per no poder salvar els africans d’ells mateixos. És un missatge transversal que va des dels homes de negocis fins a les esquerres més rebels.

Molta gent menja d’aquesta imatge, pocs d’ells són africans. Aquest imaginari s’edifica sobre els dictadors del continent, que demostren que l’Àfrica és incapaç de donar bons líders. Sobre aquesta muntanya de runes només destaca un descontextualitzat Nelson Mandela, personatge de Disney convertit en autor de frases d’autoajuda.

Però l’Àfrica ha tingut molts més líders que, per la seva audàcia, van

ser assassinats: el camerunès Ruben Um Nyobé i el seu sindicalisme popular, Patrice Lumumba, que volia un continent sense divisions ètniques ni religioses, o Thomas Sankara i la seva lluita per l’emancipació econòmica.

El cop d’estat del 1983 Sankara va arribar al poder amb un cop d’estat l’any 1983. Entre altres mesures, va canviar el nom del país (fins aleshores conegut com a Alta Volta) a l’actual Burkina Faso, que significa ‘el país dels homes íntegres’. País d’homes i dones íntegres: va abolir la mutilació genital femenina, va escollir dones per ocupar ministeris importants i pretenia que aquestes ocupessin els mateixos llocs que els homes a la societat.

Burkina Faso també va promoure una reforma agrària que va desposseir els terratinents. Sankara era conscient que l’única força que tenia el seu país per sortir de la pobresa eren les mans dels seus ciutadans: amb aquestes podrien construir les vies que els faltaven, el menjar que necessitaven i la roba que els vestiria.

Els resultats van ser exitosos: aquest país sec situat al Sahel va aconseguir l’autosuficiència ali-

mentària en quatre anys. L’OMS va reconèixer l’èxit de la seva campanya de vacunació massiva, i Sankara anava embalat.

D’aquí la seva campanya contra el deute, condensada en el seu últim gran discurs. No era perfecte ni ideal: va prohibir els partits polítics i sindicats del país, i ell mateix va reconèixer que els comitès de defensa de la revolució abusaven del seu poder per resoldre disputes que no tenien res a veure amb cap idea noble.

Representava tots els papers de l’auca, i sentia una especial atracció per ser el més fatxenda i graciós a les reunions. Idea, discurs i broma, el seu últim gran acte a Addis Abeba n’és una mostra: «aquell que estigui d’acord a pagar el deute, que vagi a la porta del Banc Mundial i el pagui».

Ensenya la roba feta al seu país i posa sobre la taula una vida independent al marge dels experts, els assistents tècnics, a qui titlla «d’assassins tècnics».

El control francès França, ajudada pel seu peó ivorià, va posar les coses en ordre i Compaoré a dirigir. La vida ha continuat com a tantes excolònies franceses: el franc CFA, controlat

per París, marca la política monetària. Les empreses franceses controlen les infraestructures i l’extracció de recursos, ara en competència amb els xinesos. França aposta pels polítics responsables i aïlla els tirans, tot i que sovint té problemes per distingir-los.

El 15 d’octubre de 1987, Sankara queia, però les seves idees floten al continent: ara, avui, demà, joves protesten contra el franc CFA, es manifesten contra poders despòtics a Togo o la RD del Congo. A Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, vint-i-vuit anys després, milers de ciutadans demanaven que Compaoré se n’anés –va exiliar-se a Costa d’Ivori– i una pancarta ho reblava: «Thomas Sankara sempre estarà viu».

Quan el van matar, les seves possessions eren tres guitarres, quatre bicicletes, un cotxe, una nevera i un congelador espatllat. Polític temporal, músic de sempre, Sankara va compondre l’himne nacional amb dos versos que sintetitzen tota la seva vida: «Une seule nuit a réconcilié notre peuple / Avec tous les peuples du monde.» («Una sola nit ha reconciliat el nostre poble / Amb tots els pobles del món.»)

26 ECONOMIA

Diumenge 1 d’octubre de 2017

kapital

Sergi Cutillas FOTO. MIREIA COMAS

ECONOMIA 27

Diumenge 1 d’octubre de 2017

«Cal superar l’euro de forma negociada o unilateral» Entrevista a Sergi Cutillas, economista i membre d’Ekona cooperativa JOAN CANELA BARCELONA

La Unió Europea assegura que la crisi ha afluixat, però vosté és bastant crític amb aquesta afirmació.

Sí, des de les institucions europees s’ha començat a difondre un discurs triomfalista en termes econòmics. Aquest setembre va sortir el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, assegurant que s’havia superat el cop, que ja ens trobàvem en recuperació i fins i tot parlant d’ampliar la zona euro a 30 països. Però si entres a mirar les dades al detall te n’adones que aquest tipus d’afirmacions no s’aguanten.

L’atur continua sent molt alt i a les perifèries de la Unió és escandalós, el nivell d’endeutament continua molt elevat, el PIB no convergeix amb el PIB potencial [la tendència prèvia a la crisi] ni de lluny i en països com el nostre o Itàlia la capacitat productiva continua infrautilitzada i deteriorant-se.

I un dels motius per aquest allargament de la crisi seria la

manca d’actuació decidida del Banc Central Europeu en els seus inicis?

Sí, entre d’altres. Això és fàcil de veure quan ho compares amb la reacció d’altres països amb moneda pròpia com els EUA, Austràlia o el Regne Unit, que és evident que s’estan recuperant millor gràcies a que s’hi van realitzar programes d’estímuls fiscals i monetaris, a diferència d’Europa on es va imposar l’austeritat, els tipus oficials es van abaixar tard i no es van posar en marxa programes de compra de deute públic suficientment creïbles fins el 2012.

Què caldria fer per abordar la situació?

Cal un Banc Central que sàpiga d’economia i no estigui abduït per la doctrina monetarista. I també sobirania monetària i canviària que permeti decidir el tipus de canvi més adient al propi cicle econòmic, inclòs devaluar la divisa si fos necessari. Amb l’euro estem operant amb una moneda estrangera, sense decidir els tipus d’interès, sense influència en el tipus de canvi ni en les polítiques monetàries.

Llavors la solució seria sortir de l’euro?

de prendre de forma unilateral, amb majors riscos, com és obvi.

Tenir l’euro és un desastre i un dels problemes més grans que tenim a l’hora de poder aplicar polítiques que ens permetin superar la crisi. Però a ningú se li escapa que sortir-ne té uns costos majors que no haver-hi entrat mai, que és el que s’hauria d’haver fet. Primer caldria plantejar desobediència al Pacte d’Estabilitat i Creixement, la columna vertebral de la Unió Monetària, que obliga als estats de l’euro a imposar l’austeritat.

Això, juntament amb mesures com una moratòria en el pagament del deute públic fins que es realitzi una auditoria ciutadana que n’avaluï la legitimitat i l’establiment de controls en la circulació de capitals permetria assolir una posició de força negociadora per intentar abandonar l’euro de forma negociada, i establint acords que estabilitzin el tipus de canvi i permetin una transició cap a un nou règim monetari comú. Si això no fos possible, per una posició tancada i agressiva de la resta d’estats membres de l’Eurozona aquest pas s’hauria

Quina alternativa es podria impulsar a l’euro?

L’objectiu hauria de ser substituir l’euro per una bona coordinació monetària europea més flexible, amb un ampli acord internacional que permeti equilibrar les balances comercials, que permeti implementar mesures que siguin, com a mínim, keynesianes, i on cada estat es pugui adaptar millor a les seves necessitats macroeconòmiques. No estic parlant de tornar a l’autarquia ni a l’aïllament. Això permetria als estats del sud iniciar les polítiques que realment necessiten, però també al nord obtenir més autonomia.

La sortida de l’euro és una de les banderes de les creixents opcions xenòfobes de dretes, però poques vegades ho proposa l’esquerra.

En aquest aspecte la dreta ha aconseguit ser molt més cridanera i a més ha aprofitat l’absència d’un projecte ferm des de l’esquerra, que apunti a l’arrel del pro-

blema. Tot i això, l’extrema dreta com més s’acosta al poder més tendeix a contemporitzar amb l’euro, tal com vam veure durant la segona volta de Marine Le Pen a les presidencials franceses.

A les eleccions alemanyes s’ha parlat molt d’extrema dreta, però vostè alerta que hi ha un altre perill més imminent per a l’economia europea.

Sí. La victòria de Macron va portar una lleugera esperança als més convençuts, ja que va activar la discussió de crear un ministeri de finances europeu sota control del Parlament, d’una política fiscal comuna amb un pressupost comú, fins i tot de certes polítiques redistributives, etc., reformes que comptaven, si bé no amb l’aval d’Angela Merkel, tampoc amb la seva oposició d’entrada, com havia succeït en el passat, i que permetien augurar un eix reformista franco-alemany. Ara, el resultat de les eleccions alemanyes torna a capgirar la situació i torna a embarrancar l’euro. Si bé encara no s’ha format govern –i suaran sang per a fer-ho- tot apunta a que s’optarà pel que allí anomenen una «coalició Jamaica», entre els democristians del CDU/CSU, els liberals del FDP i Els Verds. I el dirigent del FDP, Christian Lindner, ja ha exigit el ministeri de finances per tal de pactar. Lindner és un opositor ferotge a qualsevol d’aquestes mesures. És un nacionalista econòmic, contrari a qualsevol control parlamentari de les finances, als rescats del sud i a una redistribució entre estats.

I aleshores què pot succeir?

Amb Lindner com a Ministre de Finances d’Alemanya si hi ha un estat que fa fallida es probable que Alemanya en veti el rescat, pel que l’única alternativa seria una monetització de deute del Banc Central per la porta del darrere, el que tocaria de mort la seva credibilitat, o una intervenció d’un organisme extern, com l’FMI, que encara seria pitjor. El risc de què l’euro esclati seria alt.

Per altra banda, sense un projecte polític com el que proposava Macron, a l’euro li falta una pota i ja hem vist que és inviable. Però paradoxalment Alemanya s’està beneficiant a curt termini del seu model predatori precisament per l’existència d’un euro que ara posa en perill. Sense l’euro, el nou marc alemany s’apreciaria fortament, destruint la seva indústria exportadora, pel que l’economia alemanya s’enfonsaria. El model alemany és un gegant amb peus de fang, que només pot exercir el seu domini amb mà de ferro perquè ningú s’atreveix a qüestionar la Unió Monetària.

28 ECONOMIA

Diumenge 1 d’octubre de 2017

La reforma laboral del 2012 fomenta la generalització de les externalitzacions i dispara la precarietat

Empreses multiservei Unes noves ETT per enfonsar els salaris JOAN CANELA VALÈNCIA

Barcelona, dimecres 20 de setembre. Mentre tots els mitjans i el país sencer mira cap a les conselleries envaïdes per la Guàrdia Civil i a la seu de la CUP, ben a prop té lloc un altre conflicte.

La signatura del conveni d’hostaleria de les províncies de Barcelona, Tarragona i Girona, que afecta 280.000 treballadors, es fa sota alta tensió. A una banda la UGT, que ha arribat a un acord amb la patronal. A l’altra l’associació de les Kellys –que agrupa les cambreres de pis– amb el suport de centrals com la COS i la CNT. Al centre les externalitzacions, una plaga que s’estén imparable enfonsant salaris i precaritzant fins a l’extrem les condicions laborals de cada cop més gent.

Les Kellys i els seus aliats s’oposen frontalment a les externalitzacions i defensen que tot el personal d’un hotel estiga contractat directament per l’hotel. La UGT busca que les externalitzacions es facen sempre respectant el conveni del sector.

Una conseqüència de la reforma laboral Per a entendre el conflicte cal remuntar-nos al 2012, quan s’aprova la darrera reforma laboral del PP amb els vots de l’antiga CiU, que va permetre a les empreses externalitzar part de la seua activitat. Des de llavors les anomenades empreses multiserveis han crescut exponencial-

ment i s’han estés per tot tipus de sectors. No produeixen res, sinó que es limiten a gestionar el personal per a tercers en condicions laborals i salarials molt pitjors que els treballadors de la matriu.

Algunes, com Stock Uno o Ate outsourcing, s’hi dediquen específicament; altres, com Ferrovial o Acciona, són grans empreses amb múltiples àrees que han vist un nou nínxol de negoci.

També hi ha ETT de tota la vida com Adecco. La seua activitat s’ha estés des dels sectors més clàssics com neteja, magatzems, telemàrqueting o càrrega i descàrrega fins a altres com control d’accessos, tèxtil, components d’automoció, reparacions, etc.

Tot tipus d’empreses –incloses SEAT o Nissan– ja substitueixen part de la plantilla pròpia per altra de subcontractada en pitjors condicions.

A finals de l’any passat van constituir-se en patronal específica amb el nom d’Associació

20mil

«Es calcula que més de 20.000 persones treballen en empreses multiserveis»

d’Empreses d’Externalizació de Serveis Auxiliars a la Producció (EASP). Es calcula que més de 20.000 persones hi treballen arreu de l’Estat. Les peticions de fer declaracions per a aquest reportatge no han rebut resposta.

El primer mecanisme per a reduir dràsticament els salaris emprat per aquestes empreses va ser la signatura de convenis propis amb pitjors condicions que els del sector, una possibilitat que també va legalitzar la reforma laboral del 2012. La majoria d’aquests, però, els va revocar l’Audiència Nacional espanyola després que CCOO i UGT els recorreren perquè els signants no representaven els treballadors. En algun cas havia arribat a signar un accionista, en un altre el director financer. Amb tot, aquestes sentències no han produït efectes immediats, ja que les empreses estan optant per diferents trucs legals, com canviar l’àmbit territorial del conveni o els manteniment de les condicions a escala individual.

Eulen també és una empresa multiserveis. El juny del 2016 va guanyar la licitació de la seguretat de l’aeroport del Prat, que fins llavors gestionava Prosegur, i les condicions laborals van començar a degradar-se. Menys personal, torns més llargs i sense relleu per a descansar o anar al bany, material insuficient, com ara uniformes d’hivern. El personal d’Eulen del Prat va esclatar en una vaga en ple agost. A primer cop d’ull, però, ningú s’ha replantejat el model.

Manifestació protesta de les Kellys el passat 14 de juny a Barcelona. FOTO. ANTONIO LITOV

ECONOMIA 29

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Testimoni 1

Magda Barcelona, treballadora del 061 L’externalització del servei d’emergències del SEM –una SA de propietat pública– ha provocat que els treballadors que atenen els seus telèfons estiguen regits pel conveni de telemàrqueting i no pel de sanitat. Açò comporta, entre més, una pèrdua salarial que en alguns casos arribaria al 40 %.

«Vam aconseguir que el SEM ens abonés un plus de 270 euros mensuals per ser un servei d’emergèn-

Testimoni 2

Maria Benidorm, netejadora d’hotels «A Benidorm només hi ha una indústria i, per tant, no hi ha molta possibilitat d’escollir feina», explica Maria, que actualment està de baixa i és conscient que difícilment tornarà a recuperar la feina.

El seu contracte és en principi de 30 hores setmanals per 730 euros al mes. Si la cobrira el conveni d’hostaleria en lloc del de neteja serien 200 euros

Testimoni 3

Antonio El Prat de Llobregat, netejador d’avions

/ FOTOMOVIMIENTO.

Antonio fa anys que treballa en subcontractacions de diferents tipus i en empreses diverses i ha vist de primera mà com les condicions anaven degradant-se ràpidament: «Jo soc dels antics i encara tinc sort, però veus els nous i les seves condicions són terribles: menys descansos, horaris canviants amb

cies, però després van decidir que només el 112 ho era i la gent que ha entrat després ja no el cobra».

Aquestadecisió també ha tingut conseqüències per als usuaris, que sovint són derivats d’un telèfon a un altre, se’ls fa repetir la informació i augmenten els nervis.

«Hem de tenir en compte que ens crida gent que té una emergència i que tenen molta urgència, però nosaltres no els la podem resoldre perquè en teoria ja no resolem emergències, fet que és mentida.»

Una altra de les conseqüències de ser un servei d’emergència és que, òbviament i a diferència d’un servei de telemàrqueting habitual, no es poden deixar els telèfons desatesos en cap moment.

«Per anar al bany has d’alçar la mà i esperar que et posen un relleu. Fins aquí cap problema.

Però a vegades això tarda o si demanes massa vegades anar al bany et poden posar problemes

o fer mala cara. Jo he vist companys que es trobaven malament vomitar en una paperera».

Tot i treballar per a una empresa pública, Magda i els seus companys estan sempre pendents de la fi de la licitació –de dos anys prorrogables durant dos anys més– i de les noves ofertes.

«L’última licitació la va guanyar Ferrovial rebaixant la proposta en dos milions per sobre de les seves competidores. El plec de condicions l’obliga a subrogar la plantilla amb les mateixes condicions però això no afecta els eventuals, que queden automàticament sense cap dret. Amb tot, no costa d’imaginar que aquests dos milions surten de les nostres condicions laborals i dels salaris.

Al final, el servei funciona perquè t’hi impliques, perquè no pots deixar tirat algú que té una emergència, però no perquè l’empresa hi posi els mitjans.»

més. L’horari és «en principi» perquè en realitat la faena no es compta per hores sinó per habitacions. «A tu et diuen que has de fer 28 habitacions en el teu horari i cronometren que tardes 10 minuts per habitació. Però, és clar, aquest temps no inclou canviar de planta –a segons quines hores i si comparteixes ascensor amb els clients pots tardar molt–, beure aigua, agafar tovalloles o anar al bany. I tampoc es compta que aquest és el temps mínim. Hi ha habitacions que en deu minuts no has pogut començat a netejar.

Al final cada dia acabes eixint més tard del que et toca i ningú t’ho paga. I açò sense parlar de la pèrdua de qualitat i d’aguantar les queixes dels clients.»

«Com que no sóc treballadora de l’hotel, en el meu contracte consta que treballe netejant unes obres, cosa que és mentida. L’hotel fa més de cinc anys que fun-

ciona, però així eviten caure en cessió il·legal de treballadors».

L’externalització comporta situacions surrealistes, com que no puga parlar amb la direcció de l’hotel, sinó que ha de seguir les indicacions de la seua superior a l’empresa, que és una altra. «És tot molt ridícul perquè és la direcció de l’hotel qui mana, però allà hi ha una governanta perseguint-nos per tal de no contractar-nos. I açò sense comptar altres absurditats com que no podem tirar el fem al contenidor de l’hotel, sinó al del carrer».

Maria explica que molta gent accepta les condicions «perquè venen del mercat, de fer parades sense cap tipus de cobertura i, al final, un contracte és un contracte. Però les que fa més temps que treballeM en el sector hem vist com es degradaven les nostres condicions fins a arribar límits insuportables”.

què no pots conciliar la vida familiar, sous més baixos...». La seua és una feina considerada de servei públic. L’empresa funciona les 24 hores del dia els 365 dies de l’any.

«Tots els dies compten igual, encara que siguin festius, i les compensacions són cada cop menors en els nous contractes. És habitual treballar sis dies per només un de descans que, a més, pot ser un dimarts o un dimecres.»

La seua feina i la dels seus companys és de tot tipus de serveis, des del transport de personal fins al manteniment dels avions. I cobren menys que els treballadors que fan la mateixa feina directament per a la companyia aèria. En el seu cas, a més, la subcontractació és doble: «primer AENA licita els serveis des de terra o handling i després aquestes empreses contracten les multiserveis per fer la feina. A vegades encara hi ha un tercer inter-

mediari, ja que en casos de pics de feina la multiserveis pot acudir a una ETT per aconseguir més personal. A cada un d’aquests passos algú es queda una part del sou, així que pots imaginar el que arriba al final». A més, moltes vegades, en tocar diferents camps, aquestes empreses esquiven els convenis sectorials i es regeixen directament per l’Estatut dels treballadors, on les condicions són molt pitjors.

La seua filla treballa al magatzem de Decathlon, però també ho fa contractada per a una altra empresa multiserveis. «Al seu costat hi ha gent fent la mateixa feina però cobrant més i amb condicions molt millors per estar contractades directament per Decathlon. La pèrdua de drets laborals que aquestes empreses representen és brutal, però com que suposen un estalvi tan gran cada cop més empreses hi recorren», avisa.

30 FEMINISMES

Diumenge 1 d’octubre de 2017

volta

Francesca Mas (Palma, 1958) va ser la primera directora de l’Institut Balear de la Dona. Activista feminista del Lobby de Dones de Mallorca, exerceix l’advocacia des de la perspectiva de gènere. Elba Mansilla (Barcelona, 1977) és cofundadora de La Ciutat Invisible i treballa per ajudar a impulsar les potencialitats de l’economia feminista en cooperatives solidàries.

Dues generacions d’activistes feministes amb què des de la Jornada hem volgut conversar sobre els debats i reptes del feminisme, l’evolució o el lloc que han d’ocupar-hi els homes.

Dues generacions,

un crit !

Entrevista Neus Tur Palma

E

ls darrers anys han nascut nombrosos col·lectius feministes, el passat 8 de març es van viure manifestacions històriques... Sembla que el moviment feminista revifa amb força. Quins són els factors que expliquen aquest auge?

Elba Mansilla: És producte de la feina de formiga durant dècades de moltíssimes dones que hem anat practicant i conquerint drets, hem que hem estat referents identificadors per a generacions més joves.

Francisca Mas: Sí, i també hi ha influït la crisi econòmica i la pèrdua de drets de forma dràstica que hem viscut. I hi afegiria també l’ofensiva masclista contra l’avortament de Gallardón. Feia molt temps que tantes dones, de forma tan unitària però diversa, no ocupaven el carrer.

A finals del franquisme algunes de les demandes feministes es van introduir en l’agenda pública i això va acabar sent cooptat pels partits polítics i les institucions. Quina valoració feis de l’anomenada institucionalització del feminisme?

E.B.: És indubtable que el reconeixements dels drets va permetre grans avenços, però hi ha tota una materialitat que permet el seu exercici i aquest és un tema encara no resolt. Hem de re-

conèixer, però, que tot i que una part del moviment es va institucionalitzar i va fer polítiques des de lògiques assistencialistes, una altra part va anar més enllà. Les generacions més joves hem estat injustes perquè la conquesta de drets, la no fagocització d’una part del moviment i la situació actual en què ens trobem les devem també a les generacions anteriors.

F.M.: La generació de la Transició vam veure positivament que el feminisme entràs a les institucions, i que ho fes de la mà de feministes socialistes. Vam aconseguir avenços importants, però durant les dècades posteriors de bonança econòmica la llavor del feminisme crític, radical i de revolta, va quedar mig estormiat. Ara amb la crisi i amb el retrocés que estam patint s’ha recuperat el coratge de lluitar des de tots els fronts, i de tornar a ocupar l’espai públic.

«La situació actual en la que ens trobem la devem també a les generacions anteriors» Elba Mansilla

A partir de la dècada dels 90 irromp un feminisme postmodern que fa una crítica al feminisme de la segona onada, argüint que es va oblidar de les identitats o dels subjectes no binaris.

A la vegada, però, aquesta nova corrent ha estat també criticada per dificultar l’articulació d’un subjecte polític col·lectiu. Què pensau del debat generat arran de la irrupció del feminisme postmodern?

F.M.: Em preocupa molt tota la reflexió que es fa al voltant de la identitat, així com la crítica a les identitats binàries. La reflexió és molt potent, però la dona, pel simple fet de ser dona, independentment de la seva identitat o sexualitat, pateix una subordinació específica, de manera permanent i transversal.

FEMINISMES 31

Diumenge 1 d’octubre de 2017

«Hem de fer un treball profund amb la islamofòbia, com a societat i també dins el feminisme»

«La bonança econòmica va fer que la llavor del feminisme crític, radical i de revolta quedàs mig estormiat»

Elba Mansilla i Francesca Mas. FOTOS. CLÀUDIA FRONTINO i MARC FERRÀ

E.M.: La modernitat ens va portar un món reduït a binomis que simplificaven i no eren suficients per entendre la realitat, però la postmodernitat ens ha deixat sense certeses i desproveïdes de la materialitat, en el sentit marxista que aterra les coses a l’existència econòmica i d’altres qüestions que defineixen la nostra forma d’estar al món. El feminisme més contemporani ha diversificat el subjecte dona, l’ha fet plural, divers, i ens ha permès reconèixer les desigualtats entre nosaltres.

Però en el moviment Queer i en certes expressions del moviment LGTBI, les dones tornem a ser molt invisibilitzades. En aquests espais mixtos tornen a ser els subjectes llegits com a homes els que acaparen novament l’espai públic.

Ara que introduïu la qüestió dels espais, mixtos o no, quina ha de ser la posició

dels homes en la lluita feminista?

F.M.: Jo som de la generació que creu que als homes se’ls ha d’implicar, però crec que han de ser ells qui s’han d’espavilar i trobar els seus espais. Fer pedagogia, però amb les masculinitats que tenim a l’entorn proper o íntim.

E.M.: A mi m’agrada molt com ho diu l’Alicia Murillo: «S’ha acabat el temps de fer pedagogia, ha arribat el moment de canviar actituds». Fa dècades que fem pedagogia, hem anat conquerint els nostres drets i ens ho devem a nosaltres mateixes i a les nostres predecessores. Els homes han de trobar els seus propis espais i sortosament ja comença a haver-n’hi.

Si s’ha de fer pedagogia en alguna cosa és de les violències que experimenten els homes quotidianament, de com de castrant és

«La dona pel fet de ser dona, independentment de la seva identitat o sexualitat, pateix una subordinació específica permanent i transversal» Francesca Mas

la seva sexualitat i educació emocional, de les coses que es perden per la seva competitivitat, del fet que són les pròpies víctimes de la seva violència... Això i la pèrdua de privilegis és quelcom que s’han de treballar ells.

Quins són els reptes del feminisme?

E.M.: Un dels reptes és descolonitzar el feminisme. Hem de fer un treball profund amb la islamofòbia, com a societat i també dins el feminisme. Cal reconèixer la capacitat de totes les dones de ser subjectes agents, la capacitat d’actuar en el món. També la de les musulmanes i migrants perquè moltes vegades les hem victimitzat. I després també perquè amb la qüestió del nou gihadisme a Europa es parla molt poc del fet que aquest nou model de suïcida són tots homes joves. No es

parla de les dones joves, contemporànies, que s’han desenvolupat d’una altra manera i se’ls ha de donar capacitat de ser subjectes agents perquè poden tenir claus per treballar aquestes qüestions.

Hem de treballar el reconeixement de la capacitat de les dones musulmanes com a moviment per fer-nos més riques i sobretot perquè en aquesta reconeixença podem trobar moltes claus per a molts problemes que ens preocupen com a societat. Un altre dels reptes, i ho agafo de l’economia solidària, és recuperar la potència del municipalisme i de l’àmbit local, reconstruir els vincles des de la visió intergeneracional.

F.M.: Ho subscric per complet. És imprescindible la decolonització del feminisme i la recuperació del municipalisme perquè l’àmbit local és on es fa més tangible que és possible viure d’una altra manera.

32 FEMINISMES

Diumenge 1 d’octubre de 2017

El moviment sufragista britànic va posar en pràctica durant dècades la insubmissió com a estratègia política per a l’assoliment del dret a vot. Finalment, aquest va ser reconegut el 1928, després d’una lluita incansable.

Sufragistes. Desobediència feminista

per aconseguir el dret a vot

Opinió

Boges per la llibertat i la igualtat: de la desobediència com a eina de vida

Teresa Cabruja-Ubach Psicòloga social

FOTO. SHUTTERSTOCK

LAIA MAS VALÈNCIA

La desobediència civil ha sigut una de les propostes que millor ha restat legitimitat al patriarcat, a partir de les accions de dones.

Com apuntava la politòloga alemanya d’origen jueu Hanna Arendt, la desobediència civil està justificada per la seua finalitat: si la llei no permet millorar les condicions de vida d’una part de la ciutadania que ho considera necessari, desobeir és legítim.

Un dels primers antecedents de la desobediència feminista documentats esdevé a meitat del segle XIX, quan la sufragista estatunidenca Lucy Stone va expressar, el dia en què va contraure matrimoni, que no obeiria les lleis implantades per a la dona casada. En la cerimònia del seu casament es va llegir el manifest en el qual s’enumeraven cadascuna de les clàusules de les lleis per a les dones casades que ella no compliria. Stone va ser la primera

dona enregistrada als Estats Units que va mantindre el seu cognom després de casar-se.

Però de tots els moviments feministes, és el sufragisme impulsat per les dones una de les pràctiques de desobediència civil que cobra més rellevància. El sufragisme va aparéixer amb força a la segona meitat del segle XIX als països anglosaxons conduït per dones de totes les classes socials per a impulsar l’abolició de votar per qüestió de gènere. A Anglaterra, la líder del moviment fou Emmeline Pankhurst, qui va fundar la Lliga en Favor del Dret de Vot de la Dona l’any 1892.

Amb les seues seguidores, liderava protestes que consistien, per exemple, a trencar vidres d’aparadors i agredir policies, arribant fins i tot a llançar dues bombes a casa del ministre d’Hisenda anglès, David Lloyd Georges.

Al contrari del que sovint s’ha dit, el moviment de les sufragistes no va ser gens pacífic: les dones van encadenar-se a llocs

públics i van fer vagues de fam, fent ús d’un mètode de desobediència civil que utilitzava el propi cos com a arma política.

Algunes d’elles s’hi van jugar la vida, com ho exemplifica el cas d’Emily Davison. Tot i que havia nascut en un suburbi de Londres, Davison va aconseguir una beca per a estudiar en una universitat femenina. Però a pesar de les seues notes excel·lents, no va poder obtindre el títol: en aquella època, Oxford no n’expedia per a les dones.

Les desigualtat de què eren víctimes les dones la va portar a sumar-se a les sufragistes de Pankhurst i prompte es va convertir en una militant destacada.

Davison va morir al Derby d’Epson, la prova d’hípica més famosa del món: en el moment en què passava el cavall del rei, ella va saltar enmig la pista per penjar-li una tela amb el lema «Vot per a les dones», fet que la va portar a la mort i a convertir-se en una màrtir del moviment.

A pesar del reconeixement que ha tingut posteriorment el moviment sufragista, allò cert és que aquelles dones no ho van tindre fàcil: es van fer famoses entre la societat, però no precisament de manera positiva. Eren rebutjades de forma massiva no només per la policia o els polítics, sinó que també eren discriminades per la majoria de la població i sovint per les seues pròpies famílies. Tot i que no totes coincidien en la forma de reclamar el seu dret a votar, el sentiment de comunitat les va fer més fortes contra aquestes amenaces.

Moltes d’elles van passar diverses vegades per la presó, però finalment l’any 1928 se’ls va reconéixer el dret al vot al Regne Unit, després que ja l’hagueren aprovat alguns estats dels Estats Units com ara Wyoming o Austràlia del Sud. Després d’anys de lluita activa i havent perdut alguna vida, les dones van aconseguir un dret tan bàsic que sempre se’ls havia negat: votar/el dret a decidir.

Els déjà vu dels darrers temps ens recorden trajectòries entre la desobediència i la criminalització de dones per tal d’aconseguir drets bàsics com votar –problematitzant l’estat- i llibertats contra patriarcat, capitalisme i colonialisme cercant noves convivències.

La criminalització en forma d’empresonament físic o psicofarmacològic amb etiqueta de bogeria és una constant al llarg de la història del feminisme i les dones. Malabarismes psicotècnics i legals envers qui trenca la norma, volent o no, sola o en grup. Des de les primeres «histèriques» on pobresa, estrangeria, prostitució i altres desigualtats s’hi creuaven; passant pel franquisme fins a l’actualitat.

Biografies i documents històrics ens recorden treballadores, pageses o activistes reivindicant drets, que vivien desafiant la normativitat. Estranya repressió de la dissidència per voler transformar el món. Dividint raó/emoció, amb mansplanning ocupant el sentit dels mots vers alternatives de llibertat contra múltiples dominacions.

FEMINISMES 33

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Les treballadores de la llar treballen moltes vegades en condicions d’explotació i pateixen doblement la precarietat del mercat laboral.

Treballadores de la llar. Invisibilització,

explotació i lluita pels drets

PILAR ALMENAR VALÈNCIA

Als 16 anys, Lupe Mejía va agafar la seua filla de 2 anys, una maleta i va viatjar des d’Hondures a València buscant una vida millor.

Venia per a retrobar-se amb el seu marit que treballava en el sector de la construcció. Però treballar sense papers és complicat, així que Lupe Mejía va començar pel sector de la llar, un sector esponja i poc visible que en els últims anys no ha parat de créixer acollint nombroses persones migrants que intentaven obrir-se pas en el mercat laboral, així com a persones espanyoles que la crisi ha anat abandonant pel camí.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el segon trimestre del 2017 més de 617.000 persones treballen en tasques de la llar a Espanya, vora 125.000 al País Valencià, Illes i Catalunya. El 30,5% treballa en l’economia submergida i no consta com a donada d’alta en la Seguretat Social. El 95,4% són dones, i més de la meitat són estrangeres, arribades de països com Romania, Bolívia i Colòmbia, segons l’INE. Invisibilització pública, jornades inacabables, manca de drets socials i salaris exigus són part dels problemes que les treballadores de la llar reivindiquen cada vegada amb més força.

«Quan vaig arribar no tenia amb qui deixar la xiqueta i treballava per hores només el cap de setmana. Amb el temps, i la necessitat, vaig haver d’internar-me en una casa on, com que era jove, em tractaven de manera racista i em deien “criada”. Temps després ho vaig deixar perquè era horrible», explica al menjador de sa casa sota l’atenta mirada de la seua filla, que té ja 17 anys. «Hi ha persones que et diuen quant de temps has de treballar i posen ells el preu. A d’altres els sembla car que cobrem 7 o 8 € per hora, i tinc companyes que estan cobrant fins i tot 5 € per hora de treball netejant o cuidant persones», conta Mejía. El més difícil per a les treballadores de la llar, de vegades, és aconseguir un contracte; però això, diuen, tampoc és una garantia.

«El 2011 hi hagué una regularització i entre diversos ocu-

Opinió

El món que volem moure

Sandra Ezquerra Sociòloga

Lupe Mejía. FOTO. LLUISO LLORENS

125mil

persones treballen en les tasques de la llar al país valencià, Illes i Catalunya. El 30,5% treballa en l’economia submergida i no consta com a donada d’alta en la Seguretat Social.

95,4%

Gairebé la totalitat de treballadores de la llar són dones i més de la meitat són estrangeres, arribades de països com Romania, Bolívia i Colòmbia.

padors em van fer un contracte.

Però quan vaig anar a demanar el permís de residència permanent, no me’l van donar perquè una de les persones no havia pagat la meua cotització i, per tant, havia generat un deute amb l’Estat que, damunt, vaig haver d’assumir jo», recorda. Quinze anys després d’arribar a València, tornarà a començar: «Ara he aconseguit de nou un altre contracte amb bones persones i intentaré novament fer els papers». Però la lluita no acaba ací.

«Suposant que aconseguim un contracte, que és més difícil encara perquè el govern ha retirat la bonificació per a regularitzar treballadores, la cotització no ens dona dret a l’atur perquè estem en un règim que no l’inclou», especifica Míriam Margarita Torres (54 anys), cuidadora de persones majors, afiliada a CCOO del País Valencià i originària de Paraguai.

«A més, al nostre sector existeix l’acomiadament per desistiment, és a dir, un tipus d’acomiadament procedent i sense dret a res per la sola raó que decidisquen que ja

no et necessiten», hi afegeix.

El sindicat explica que el salari mínim legal per a aquesta professió és de 707,6 € al mes. Segons les dades de l’INE, el salari mitjà que cobren les persones en actiu al País Valencià, i Catalunya és de només 640,34 €. El 35,5% de les treballadores té entre 35 i 44 anys i el 24,4% en té entre 16 i 34 anys, segon les dades de l’INE. Per Torres, el moviment de Las Kellys està ajudant a visibilitzar un problema que du massa temps amagat. Però asseguren que el que es necessita és que es mobilitzen i s’unisquen sindicalment. «És molt difícil mobilitzar sindicalment o socialment aquestes dones perquè moltes pràcticament no poden eixir de les cases on treballen. En altres casos, quan aconsegueixen denunciar, presentem les demandes i es solen fer enrere per por. És un sector on el treball arriba molt boca en boca», explica. «En CCOO del País Valencià el grup de treballadores de la llar funciona des del 1975! I encara estem reclamant exactament els mateixos drets», critica Torres.

Des del feminisme ho hem dit milers de vegades, les dones movem el món: el movem quan seguim assumint el mandat social de tenir cura de tots, totes i tot en el nostre entorn; el movem quan creem cada dia el fonament invisible necessari per a que el conjunt de la vida social i econòmica segueixi endavant.

En els darrers anys, i al nostre país, milers de dones d’origen migrant, han assumit el rol de cuidadores profanes del que cada cop més dones nascudes aquí i a la resta del Nord global intentem desfer-nos-en. Ho fan en condicions d’extrema precarietat i vulnerabilitat sovint accentuades per la seva situació administrativa i pel racisme encara imperant.

Fa mesos una treballadora de la llar exclamava a una trobada a Madrid, hem de deixar de recordar que movem el món i començar a preguntar-nos quin món volem moure: un món on es reconegui la centralitat de les tasques de cura que garanteixen no només la pervivència de l’economia considerada productiva sinó, sobretot que puguem viure vides dignes de ser viscudes; un món on el benestar col·lectiu desplaci el benefici econòmic com a prioritat i on les dones, en tota la nostra diversitat, no siguem les espatlles sobre les que descansa l’iceberg social sinó que en siguem protagonistes i motors de canvi.

34 FEMINISMES

Diumenge 1 d’octubre de 2017

dic

Els gèneres cinematogràfics, obstacles per a un cinema feminista?

IL·LUSTRACIÓ. BERTA CUSÓ

Ignasi Franch Periodista Els gèneres cinematogràfics (el terror, el thriller, el musical...) són un pilar de la indústria audiovisual. Són etiquetes mal·leables que serveixen de guia als professionals, l’audiència i els inversors. El sector sap com vendre’ns pel·lícules que s’assemblen a èxits previs, i el públic pot buscar fàcilment propostes afins. Alhora, aquests gèneres impliquen una sèrie de convencions. I acostumem a afrontar-les amb més ganes de reformes, de repeticions amb alguns canvis, que no pas de ruptures desconcertants.

Els gèneres cinematogràfics no són presons, però sí semblen llibretes amb línies pautades.

Funcionen sota inèrcies ideològiques (androcèntriques, neoliberals…) que tendeixen a autoreproduir-se. Ens condueixen a explicar i visualitzar les històries a partir de referents previs, de motllos que caldria qüestionar des de l’arrel. Al cinema d’acció, els problemes es resolen mitjançant la violència. Des dels anys vuitanta i més enrere, hi trobem dones que disparen amb solvència però solen encarnar un heroisme individualista, un justicierisme obsessiu que xoca amb reivindicacions feministes, com fer valer les cures o el bon viure. Als films de terror sovint s’aposta per la contemplació morbosa, tèrbolament erotitzadora, del patiment d’una dona.

I la comèdia romàntica pot capgirar o redistribuir protagonismes i rols, pot fer l’ullet a maneres d’estimar diferents de la parella heterosexual, però no acostuma a qüestionar l’amor romàntic i les seves opressions.

Deia Ivan Illich, un pensador i sacerdot anarquista, que hem interioritzat tant un model de modernitat que no sabem pensar altres maneres de viure. Potser el cinema de gènere limita la capacitat d’imaginar de tothom, de les persones que el creen i les persones que el mirem. Volem un cinema radicalment diferent? Potser no, perquè els nostres paladars s’han acostumat a alguns sabors familiars. Però sembla plausible que el cinema de gènere (cinematogràfic) seria més autènticament divers si incorporés la perspectiva de gènere (feminista). És difícil que aquests discursos puguin infilitrar-se a les produccions més comercials, perquè les inèrcies de les convencions narratives són fortes. És difícil reapropiar-se de tradicions creades des d’aquell humanisme que ha posat l’home amb una sèrie de característiques, en lloc de l’ésser humà en general, al centre del món. Ho suggereix un blockbuster com Wonder Woman, vist com una desil·lusió per l’assagista Elisa McCausland. Però el Hollywood mainstream juga a abraçar el feminisme, l’antiracisme... Sorgeixen esquerdes, detalls, matisos. I tot suma.a fons, per fer més amor, i fer-lo millor.

Més amor, amor millor Bel Olid Escriptora Són dies estranys per pensar en l’amor. Al meu voltant la majoria mira d’encabir els inajornables de la vida de cada dia (ves a la feina, ocupa’t de la intendència) entre les accions petites però constants (torna a mirar les notícies, envia això als amics, retuita allò altre) i les accions més grans (pronuncia’t, manifesta’t, respira, existeix). I, tanmateix, aquests dies veig alegria i esperança i ganes i amor arreu. Al costat de la por i la incertesa i la ràbia, és cert. O potser naixent encara amb més força entre la por i la incertesa i la ràbia, amb unes arrels fondes que devem dur molt endins molta gent i unes fulles frondoses que poblen branques llargues pels carrers.

Són dies estranys per pensar en l’amor, però hi penso perquè el palpo com es palpen també en l’ambient les ganes de trobar maneres de viure més obertes, més lliures, més felices. Si dic que entre els meus amics i coneguts hi ha cada dia més gent que s’ofega en els models de relació tradicionals, potser assenyalareu (amb raó) el biaix del meu entorn. Però si pregunto quantes parelles heterosexuals i monògames (de debò, no de les que només ho fan veure) a

llarg termini coneixeu que visquin el «i van ser feliços i van menjar anissos» per sempre més, haureu de reconèixer que la crisi del «matrimoni» és generalitzada.

Ara que volem capgirar-ho tot, potser és moment també de plantejar-nos si volem continuar relacionant-nos en parelles que comencem com si haguessin de durar per sempre però que acabem amb la sensació que no haurien hagut de començar mai. No us enganyaré, la gent que conec que practica el poliamor no ho té més fàcil que els monògams. Hi ha gelosies, dolor, ràbia. Però, igual que veiem aquests dies al carrer en la revolució col·lectiva que vivim, també en pot néixer la joia de les petites victòries. L’esperança d’estar construint, amb penes i treballs, maneres més sanes de relacionar-nos.

L’amor és infinit, d’això no hi ha cap dubte.

Podem estimar intensament més d’un amic, més d’un fill, més d’un germà. Per què no més d’un company sentimental? El repte no és l’amor, ni la complicitat, ni la passió, ni la fascinació que poden despertar-nos dues, tres, cinc persones. El repte és com distribuïm el temps, aquest tirà que dicta que cal encabir-ho tot en una vida, perquè no en podem tenir cap altra.

Quan imagino un país nou, imagino una llei on càpiga tot l’amor. On ens plantegem si el matrimoni és una institució social que volem mantenir, més enllà de les celebracions privades o religioses que vulgui fer cadascú. M’imagino una llei que respecti les meves decisions sobre si vull tenir fills o no (no cal que llegiu entre línies, parlo de contracepció i avortament lliure i gratuït), i si en vull tenir, com m’organitzo i amb qui. Que permeti que una persona neixi amb tres adults que se’n volen fer càrrec. Que no suposi que estimaré només una persona, molt de temps, i que aquesta persona tindrà drets i deures sobre mi que no siguin els que jo li vulgui donar i ella vulgui acceptar. Són dies estranys per pensar en l’amor, sí. Però ens cal pensar-hi a fons, per fer més amor, i fer-lo millor.

FEMINISMES 35

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Aleksandra Kol·lontai Maria Colera Interpret En el centenari de la Revolució bolxevic d’octubre del 1917 no podem deixar de recuperar la figura de la revolucionària feminista i comunista Aleksandra Kol·lontai (Sant Petersburg, 1872 - Moscú, 1952). El 1910 fou fundadora, juntament amb Inessa Armand, del Zhenotdel, el Departament de Dones Treballadores i Camperoles de la Unió Soviètica, dedicat a l’organització, politització i alfabetització de les dones i a la millora de les seves condicions materials de vida mitjançant l’apertura d’escoles bressol, bugaderies públiques i menjadors populars, així com a l’aprovació de drets com l’avortament lliure i gratuït, el matrimoni civil i igualitari o el divorci unilateral.

Partint de la constatació feta per Lenin que «la igualtat davant la llei no ho és davant la vida», Kol·lontai va teoritzar sobre l’opressió de les dones i va apel·lar a la necessitat de transformar no només les relacions socials de producció, sinó també les relacions que condicionen la reproducció social. En les seves tesis sobre la moralitat comunista en l’esfera de les relacions maritals,

IL·LUSTRACIÓ. MARC PERIS

va afirmar que el matrimoni i la família tradicional són legats d’un passat egoista basat en els drets de propietat i que, en una societat comunista, seria la societat l’encarregada de tenir cura de totes les persones i no només les seves famílies, és a dir, les dones.

De la mateixa manera que Marx plantejava que per a la creació d’un món nou era neces-

Diverses i visibles: feminismes sobre la independència Mar Carrera Editora i periodista L’origen del llibre parteix de la terra de ningú que ja citaven les autores de Dona i Nació (1982): «Si feminisme i nacionalisme tenen en la ment de tothom uns espais prou delimitats, [...] l’àrea en la qual un i l’altre camp s’interaccionen, és una mena de terra de ningú, d’espai desert on tot, o no res és possible, i, per tant,

terreny abonat per a fantasmes, tòpics, prejudicis, inèrcies i rauxes de tota mena». Les editores del col·lectiu feminista Gatamaula comencen a gestar un compendi d’articles per omplir de contingut crític l’àmbit on es troben aquestes lluites feministes i LGTBI amb les lluites per a l’alliberament nacional dels Països Catalans.

El resultat és Terra de Ningú.

Perspectives feministes sobre la in-

sari el sorgiment d’un home nou, Kol·lontai va lluitar pel sorgiment de dones noves, autònomes, lliures, sexualment emancipades i no sotmeses a «l’opressió dels grans amors» que les converteixen en esclaves familiars i domèstiques. Va conjugar la lluita contra les estructures socioeconòmiques d’explotació amb la necessitat d’una transformació

radical de la infraestructura, és a dir, de l’aparell simbòlicocultural que feia de les dones apèndixs dels seus marits. D’entre els textos escrits per Kol·lontai per difondre aquesta aposta per l’alliberament ple de les dones, en destaquen Autobiografia d’una comunista sexualment emancipada, Relacions sexuals i lluita de classe: l’amor i la nova moralitat

i La bolxevic enamorada, tots de plena actualitat en aquests moments de crisi de cures en què volem construir una nova república que posi la vida al centre.

Si fem cas de la Kol·lontai, les tasques de reproducció de la vida hauran de ser socialment assumides per tal que el gaudi de vides dignes sigui possible tant per als homes com per a les dones.

dependència (Pol·len, 2017), un llibre amb quaranta-set reflexions i crítiques des dels feminismes en el camí cap a la República Catalana, un nou marc que dibuixen lliure de patriarcat, de capitalisme i de racisme. En el text, ara en procés de mecenatge (http:// vkm.is/terradeningu), hi conflueixen veus feministes diverses, dels moviments socials i de l’acadèmia més propers, d’Euskal Herria o del Kurdistan. La diversitat buscada, però, com les editores admeten, té certs límits: «Creiem que el motor dels feminismes és precisament la constant crítica interna i reflexió sobre les seves pròpies exclusions i biaixos, feminismes en plural, diversos i en permanent revisió.»

El compendi arrenca amb un bloc històric amb textos comentats d’escriptores com ara Maria-Mercè Marçal o Montserrat Roig, o referències com la del col·lectiu L’Esguard. En una segona part, s’aborden les relacions

entre feminisme i nació, de la mà d’Özgür Güneş Öztürk, Mariona Lladonosa Latorre o Fina Birulés.

La visió no etnicista de la construcció nacional és una de les claus del llibre i alhora la recerca de mirades, sovint invisibilitzades, que trenquin la visió heteronormativa i cisgènere. Per parlar de cossos, identitats i cultures s’han inclòs visions trans (Miquel Missé, Paul Preciado), anarquistes i llibertàries (Laura Macaya, Núria Comerma), musulmanes (Fatiha El Mou), o crítiques amb la catalanofòbia i l’andalusofòbia.

Especialment interessants són els textos tant de Marta Estella com de Marc Garriga sobre la llengua des d’una perspectiva LGTBI. El llibre inclou esmenes feministes a la política, el poder i l’economia. Es llisten obstacles en la participació política i l’absència de metodologies amb perspectiva de gènere (Encarna Bodelón ho fa en els processos constitutents mentre que Daniela Ortiz as-

senyala el racisme institucional català). Els treballs de cura i la sosteniblitat de la vida (contra el capital) són un altre eix temàtic, amb firmes com ara Amaia Pérez Orozco o Marina Sànchez. Les violències i el militarisme també hi apareixen.

Terra de ningú neix en un moment convuls on són imprescindibles les veus feministes per a una ruptura que vagi més enllà i on tothom és part implicada des de diferents àmbits: de la mirada «immersa» d’Anna Gabriel a la més distanciada de Teresa Forcades i Vila; des de veus mediàtiques com Bel Olid o Natza Farré fins a figures menys conegudes... Totes són potents a la terra de ningú.

Tothom és part des de diferents àmbits: des de la mirada «immersa» d’Anna Gabriel, a la més distanciada de Teresa Forcades i Vila; des de veus mediàtiques com Bel Olid o Natza Farré fins a figures menys conegudes...totes són potents a la terra de ningú.

36 CULTURA

Diumenge 1 d’octubre de 2017

cultura

Pau Vadell, de l’editorial AdiA. FOTOS. ORIOL CLAVERA

L’editorial AdiA aposta per una poesia que en paraules del seu fundador, Pau Vadell, entronca amb l’obra de Damià Huguet, Àngel Terron i Andreu Vidal.

Pròxima, viral i maleïda MARTÍ SALES BARCELONA

Si la literatura és una excitació del llenguatge, la poesia n’és l’arrel i el laboratori: ens hi abeurem com en un accelerador de partícules que posa al límit la llengua per descobrir-nos-en els orígens i futurs. La poesia és la plaça major de la llengua, la celebració de totes les seves possibilitats i de totes les nostres, també. Si el segle XX va ser el segle d’or de la poesia catalana —com molt encertadament va afirmar Enric Casasses, un dels nostres poetes més importants—, aquesta arrencada del vint-i-u no perd pistonada: la plètora d’autors, editorials, festivals i programacions de poesia confirmen que als Països Catalans s’hi fa poesia a gavadals —i de volada.

«El setembre del 2013, quan ja feia temps que els grans grups editorials catalans havien deixat de fer literatura per fer usura», explica el poeta Pau Vadell, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2017, «vaig pensar que seria bo reprendre la tradició d’edició poètica mallorquina que havien

capitanejat als anys setanta Da- poesia a casa nostra) i enguany mià Huguet (amb Guaret) i Àn- s’ha endut el Premi Miquel Bauçà gel Terrón i Andreu Vidal (amb amb Brànquies, un llibre cru, Tafal)». En narrativa, el 2012 ha- ensalivat, perbocat. Gavaldà hi vien començat Raig Verd, Peris- escriu versos amb punxa com copi i Males Herbes, donant cos aquests: «Quan els ossos creixen, i empenta a l’edició independent les artè-/ries dallen» o «ens moen català. Sense pensar-s’ho dues rim amb dificultat, / car ningú vegades, Pau Vadell es va treure ens ho ha ensenyat.»

A AdiA, Pau Vadell fa tots els de la màniga AdiA, que vol dir papers de l’auca: ‘llogarret’ en àrab des de Calonge, i des del primer “La poesia és edita, dissenya, volum va apostar maqueta, distriper una poesia la plaça major «pròxima, viral i de la llengua, bueix i entusiasmaleïda». Ja n’ha ma a la concula celebració publicat cinquanrrència amb el que publica. De ta, i de veus tan de totes les l’últim llibre que diferents com els possibilitats” ha publicat, La còmplices Lucia Pietrelli i Esteve Plantada, clàs- condició lítia, Premi Bernat Vidal sics contemporanis com Hilari i Tomàs 2017, del lleidatà Carles de Cara o Antoni Clapés, i nous M. Sanuy, diu que és «diferent brots com Maria Sevilla o Gui- de tot el que havia fet l’autor: llem Gavaldà. Aquest jove poeta és una exploració del caos, un de Cerdanyola del Vallès —tot poema llarg que cerca l’origen just vint anys— ha començat humà». Un parell de perles a tall fort: l’any passat va guanyar el d’exemple: «tant de temps / que primer Premi Francesc Garriga vius / i mors sense adonar-te’n?» per a autors inèdits, una iniciati- o «i res no és viu / sinó en la conva de germanor editorial d’AdiA sistència / volàtil de la cendra.»

D’aquesta darrera fornada de i els segells LaBreu i Cafè Central (vertaders puntals de l’edició de l’editorial també n’ha sortit el

segon llibre del granollerí Misael Alerm, Aiga. Amb només dos llibres, com Gavaldà, ha assolit una veu pròpia que engega aquesta col·lecció de poemes pentasil·làbics ben dreturer: «El cas existeix / però és obligat / de no dir-ne res / el que se’n preserva / seria dit per / una boca d’avi / o una de nen / vet aquí que fa / una vida lluny / d’abans i després.»

Vadell, que és coordinador del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Català, també ha volgut donar veu a poetes estrangers en temps difícils: el 2014 va publicar Totes les pedres, un poemari de Bàssem an-Nabrís, palestí refugiat a Barcelona el 2012.

Traduït per Valèria Macías, deixa anar versos així: «Soc el Bàssem an-Nabrís. Caço l’ombra quan cau la nit. Caço la ranera de cada so. Sé quan defallirà l’home que ara resisteix, i quan, la mare que ha perdut un fill, dirà tot allò que no sent de veritat.»

L’any passat, el poeta georgià Irakli va arribar a Barcelona, al programa d’escriptors refugiats del PEN. «Al cap de sis mesos», explica Pau Vadell, «vaig pensar que seria genial publicar-li

un recull de poemes traduïts al català —se’n va fer càrrec Víctor Obiols— perquè els pogués recitar aquí. És tot un showman i va valer molt la pena». La seva poesia és molt humorística: «Setze jutges seien junts, / fent el mal cada dilluns. / Tot cruspint carn ciutadana, / no acabaven mai la gana... / […]

Però aquests jutges no sabien / que els penjats no partirien. […] / Els penjats retornaran / i als de negre jutjaran.»

AdiA no s’atura i Vadell té una colla de llibres nous sota el braç per seguir una línia editorial ben dibuixada que combina les noves promeses amb els poetes de la generació dels setanta, «que m’encanta», confessa. «Poder publicar un inèdit de Bauçà va ser increïble, com també anar de gira per Palestina arran del llibre d’an-Nabrís o descobrir autors inèdits i potents».

De la situació actual, diu: «Es llegeix més que abans però el problema és que s’escriu més que es llegeix. Potser s’hauria de purgar. Ara, el públic és fidel. Als Països Catalans hi ha una molt bona salut poètica».

CULTURA 37

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Les «polítiques culturals» haurien de facilitar l’exercici de les idees i els fets culturals. L’objectiu, propiciar reflexions, dissidències i transformacions.

El desglaç Pensar les polítiques culturals aquí i ara INGRID GUARDIOLA BARCELONA

No estiraré el fil del pessimisme moral —l’aparició d’un nou diari independent sempre és motiu de celebració—, però tampoc escatimaré honestedat intel·lectual, base del pensament crític i element essencial per a la cultura —el complicat exercici de la «vida en comú», que diria Marina Garcés, autora d’un pregó de les Festes de la Mercè valent, complex, profund i fecund, arran del qual ha estat insultada fins a la sacietat.

Sembla que les «polítiques culturals» són incapaces de garantir la llibertat d’expressió, l’honestedat intel·lectual o el pensament crític i, en canvi, la cultura no pot existir sense això. Les polítiques culturals tampoc garanteixen el vincle socioafectiu i polític (en un sentit no partidista) entre les persones, ni tampoc el et d’encarar-nos davant la pregunta que ens feia Marina Garcés al pregó: «Què ens importa?» Les polítiques culturals no garanteixen el qüestionament dels llocs on s’abusa del poder, el que vehicula la violència racista, de gènere, de classe o la resultant de qualsevol tipus de discriminació. Tampoc asseguren la salut i la continuïtat dels sectors culturals des de la perspectiva dels creadors, malgrat que tot sovint ho intentin. Llavors, què són i per a què serveixen les polítiques culturals?

Les polítiques culturals canvien segons l’angle des d’on se les miri. Per als treballadors de la cultura, sobretot els autònoms, cada canvi en les polítiques culturals significa modificar l’organització material del teu dia a dia, el sistema de relacions socials i la transformació del valor que

es genera a cada espai cultural.

També des d’aquesta perspectiva ressalten les contradiccions de la pròpia política partidista institucional: la pressa per fer plans estratègics o mesures de govern, l’interès polític a desfer les polítiques precedents, la conquesta del titular, l’intent d’acontentar els diferents sectors com una manera d’evitar el qüestionament de les pròpies polítiques, les vetustes genuflexions a les indústries culturals que sovint només serveixen per emmascarar portes giratòries, la contradicció entre el discurs que defensa els sectors i la pràctica que els aniquila, la gerencialització de la cultura…

Però també assitim a l’aprovació dels pressupostos públics, a les subvencions, a la creació i al manteniment d’equipaments i al reconeixement als creadors.

Són un Sí però No però Sí però No permanent. En la seva tasca de marcs facilitadors de l’activitat cultural hi va implícit el fet que també són marcs limitadors.

I és que des del punt de vista dels partits polítics, tot sovint és una eina de legitimació pública que es defensa discursivament, però no sempre es materialitza a de manera pràctica. També és una eina de xantatge, tal com hem vist últimament amb les pugnes entre el govern català i l’espanyol arran de la intervenció dels pressupostos de la Generalitat. Però aquest desgavell no ve d’ara: depenent de les tensions polítiques els treballadors autònoms de la cultura poden estar-se mesos amb els honoraris embargats. Des del punt de vista d’uns quants honorables membres del cos funcionarial (com en molts professionals i amateurs de la cultura) hi ha un credo i una tenacitat de fons

que fa que aquestes «polítiques culturals» arribin a incidir en la ciutadania, a trobar-se amb la gent, que és un dels seus destins importants.

L’obsessió pel futur, un salt mortal amb vocació de mercat Les «polítiques culturals» són uns marcs instrumentals que, des del diàleg, haurien de possibilitar el lliure exercici de les idees i dels fets culturals. Aquests marcs han de propiciar vincles, accions, reflexions, trobades, sensibilitats, dissidències, idees, recerca, transformacions i, és clar, un espai que fomenti la democràcia (en el sentit més arcaic) i l’autonomia individual i col·lectiva. Han de ser pensades més enllà de les noves tendències, sempre mercantilistes, i de la rigidesa de la tradició o, més aviat, en dialèctica permanent amb aquestes, ja que, com deia Maurice Halbwachs (el primer a utilitzar el concepte memòria col·lectiva), el que hem d’observar és quin grup social fixa les normes i les tradicions i quines institucions i tradicions substitueixen les antigues. A això hauríem d’afegir una vigilància permanent dels grups socials que fixen les tradicions i institucions futures, ja que si una cosa és omnipresent en les polítiques culturals —limitant-les— és l’obsessió pel futur: quin serà el museu del futur, la ciutat del futur, el disseny del futur, el geni del futur…

Un salt mortal amb vocació de mercat, prospectivista i de somnieig col·lectiu que ens arrabassa la necessitat urgent d’agafar per les banyes el present de l’escenari cultural actual.

Només així les polítiques culturals poden passar del Deus ex machina de l’enginyeria política al

Genius Loci, a l’esperit protector del lloc gestionat col·lectivament des de les diferents pràctiques i sabers. I quan parlem de protecció ens referim, en realitat, a obrir un marge de complicitat, de responsabilitat mútua i de llibertat suficient perquè creadors, professionals de la cultura, institucions, polítics i ciutadans puguin participar, conjuntament, en la vida cultural, sense haver de sotmetre’s a la presó dels mandats electorals que transvesteix cada espai de la ciutat segons l’enig-

màtica estratègia houdiniana de les agendes polítiques. I sinó que li preguntin a l’Arts Santa Mònica. No ens cansarem de dir que les institucions i els equipaments culturals han de ser llocs participatius i permeables als creadors i a la gent, però aquesta permeabilitat també té el seu taló d’Aquil·les. Penso en el fet que aquesta obertura i participació acabi sedimentant nous llocs de poder, o bé que la gent no se senti interpel·lada per l’esperit del lloc o bé que desapareguin els continguts i una manera de fer cultura que assumeixi riscos de tot tipus en pro del populisme. Però si una cosa hem d’assumir avui en dia és precisament això: riscos.

Podríem independitzar les «polítiques culturals» de les agendes polítiques, trencar els murs semàntics, trobar altres paraules, marcs i pràctiques perquè la realitat cristal·litzada en el llenguatge, en els marcs i en les pràctiques heretades i la propaganda política comencin a estovar-se.

Potser així les polítiques culturals començaran a ser garantia d’alguna cosa que es pot viure i reconèixer col·lectivament; un ecosistema obert, en diàleg i transformació permanent per tal que el món sigui una mica més habitable. Les polítiques culturals basades en les cool sessions, en les rutes prefixades, en les agendes internacionals i en el turisme cultural, mai ens podran assegurar això, ja que són vies estretes on la vida en comú està gelada.

Als límits dels nostres cossos, de les nostres paraules, de les nostres accions, entre la pell, l’obstinació, la fragilitat i la ràbia, entre tots nosaltres, comença el desglaç.

VI FIRA DʼECONOMIA S O L I DÀ R I A D E C ATA L U N YA

Fabra i Coats, Sant Andreu, Barcelona

20, 21 i 22 dʼoctubre 2017

#fesc2017 www.fesc.xes.cat

38

Diumenge 1 d’octubre de 2017

HUMOR I ENTRETENIMENT

EL DIARI EN PAPER

ANÀLISI I PROFUNDITAT

SUPLEMENTS

CULTURA INTERNACIONAL ESPORTS ECONOMIA

FEMINISMES

WEB

MULTIFORMAT

WEB I XARXES SOCIALS

BASE COOPERATIVA COOPERATIVA MIXTA DE CONSUM I TREBALL

COMUNITAT

10.000 PERSONES I ENTITATS SUBSCRIPTORES

39

Diumenge 1 d’octubre de 2017

Com serà la Jornada?

El diari en paper La Jornada arribarà cada dia (de dimarts a diumenge) a la gran majoria de quioscs de Catalunya, el País Valencià i Mallorca.

subscriu te ja!

- Serà un diari d’actualitat i lleuger entre setmana amb 24 pàgines de dimarts a divendres. Seccions d’actualitat, internacional, economia, cultura i opinió.

- Un diari d’anàlisi i profunditat els caps de setmana: 32 pàgines els dissabtes i 40 pàgines els diumenges.

- La Jornada comptarà amb suplements d’esports i cultura els dissabtes i d’internacional, feminismes i economia els diumenges.

- Portades diferenciades per a Catalunya, el País Valencià i les Illes.

EL WEB Aposta per portar la informació als diversos dispositius digitals.

- Informació actualitzada i rigorosa al web i les xarxes socials. Al moment, però amb precisió.

- Multiplataforma i multiformat: accessibilitat per a pantalles d’ordinador, tauletes i telèfons mòbils.

- Ús de tots els recursos que ofereix Internet: text, imatge, àudio, vídeo, infografies, interactivitat, participació, etc.

L'EQUIP

BARCELONA VALÈNCIA I PALMA EN CATALÀ, D’ESQUERRES I FEMINISTA

LA COMUNITAT Necessitem un mínim de subscriptors i subscriptores per garantir la viabilitat del projecte i fer-lo independent dels grans grups empresarials i financers i de les institucions.

Hi ha tres modalitats de subscripció per adaptar-nos als diferents costums de la nostra comunitat: - Rebre l’edició en paper cada dia (més accés total a la digital): 25 euros al mes.

- Rebre l’edició en paper només dissabte i diumenge (més accés total a la digital): 12 euros al mes.

- Únicament a l’edició digital: 6 euros al mes.

LA COOPERATIVA Una cooperativa mixta sense ànim de lucre, integrada per persones i entitats consumidores i per treballadors i treballadores, on es prendran les decisions més importants en assemblea general. Aquest és el model que hem considerat més adient per tal de garantir l’absoluta independència del mitjà. Els únics propietaris de la Jornada seran la gent que hi treballa i que la llegeix.

Les aportacions de capital dels associats i associades són clau per a l’arrencada del projecte i, com més n’hi hagi, més sòlid serà.

Aportació única per esdevenir soci o sòcia: - Persona sòcia: a partir de 50 € - Entitat sòcia: a partir de 200 € - També necessitem gent i entitats que facin una aposta més gran: entre 500 i 10.000 € - Qui se’n pot fer soci? Persones, entitats i cooperatives.

- Les aportacions tenen un límit de 10.000 euros per tal de garantir que cap persona o entitat pugui condicionar el projecte. Per garantir-ne la independència els partits polítics no poden ser socis de la cooperativa.

L’EQUIP La Jornada serà obra d’un equip format per 28 treballadors i treballadores cooperativistes repartits en tres redaccions a Barcelona, València i Palma. Aquests comptaran amb el suport de corresponsalies a diferents comarques dels Països Catalans, així com a països d’arreu del món. A més, el diari comptarà amb col·laboracions especialitzades per temes.

Per a les pàgines d’opinió estem creant un extens planter de columnistes plural, divers, rigorós i crític.

AMB PERSPECTIVA DE GÈNERE Des de la Jornada tenim compromís de crear una redacció paritària, tant pel que fa a la plantilla cooperativa com en relació als col·laboradors i col·laboradores, especialment en la secció d’opinió.

A més, ens incorporarem la perspectiva de gènere de manera transversal al conjunt del diari, a més de dedicar un suplement als feminismes.

00001

Dilluns 2 d'octubre de 2017 Diarijornada.coop

8 420565 063005

Els carrers seran sempre nostres Feliu Ventura

a fer colles sardanistes, ni pensen que els catalans els roben el pintxo pote.

Podria pasVaig arribar a Barcelona entre el so dels repics d’atuells i el color dels carrers empaperats de determinació. Venia de les concentracions de Xàtiva i València passant per Euskal Herria, on vaig anar per a participar en diversos actes en suport a la democràcia i la llibertat dels pobles. Va d’això, de democràcia, i semblaria una derrota estar escoltant el mateix que els nostres pares a les manifestacions del 1977 o als mítings del 1979, però aquesta vegada sembla diferent. La memòria, vacuna i antídot, sembla que no permetrà repetir els errors del passat. Sabem que les nostres cançons canten nous anhels però venen d’esperances antigues.

Durant les últimes dècades els valencians hem passat de ser pacients a ser agents, és el nostre propi procés de processos; el repte és no deixar a ningú pel camí, a ningú.

Sense oblidar que, com a Catalunya, el canvi ha vingut per la força dels moviments socials. L’arribada a la institució d’una part del sobiranisme no hauria de servir per a lesionar —o menystenir o bandejar— el sobiranisme de fora de les Corts perquè això podria suposar, també, la pèrdua de poder a la institució a mitjà termini.

No és cap derrota el que aquests dies he vist a Barcelona (i a Sant Cugat i Cerdanyola): és un poble determinat —autodeterminat, diria jo— i, per tant, un poble que ja ha guanyat independentment de l'estat d'anormalitat, a causa de la violència policial, en què s'han produït les votacions. En tot cas ja han guanyat: volien decidir i han decidit.

Ha estat sobretot un triomf de la desobediència pacífica, sense consignes dirigides, sense grans capitosts, amb la societat civil per davant dels polítics a les institucions.

Gent major i gent menuda amb una alegria desbordant als ulls. Anys de mobilitzacions, contactes, converses, ponts, pensant en col·lectiu i actuant en col·lectiu, sempre amb l’esperança com a única bandera possible per a l’enderrocament del règim.

Els valencians hem de tornar a pensar en impossibles sabent que aquest procés ha estat construït sobre ells i que, finalment, no ho han sigut tant: només catorze anys separen un escenari autonòmic d’un escenari d’autodeterminació.

Al País Valencià l’hort és diferent, és clar, però els dies que he passat a Euskal Herria he vist al carrer suport i anàlisi del model del Principat, i això no ha convertit els bascos en «catalanistes», ni s’han posat

Aquests dies hem vist com censuraven actes en suport del dret a decidir. Això no és tolerable. S’ha de desobeir amb valentia, per totes les sobiranies juntes, amb el nostre compromís. Ens hi va la pell.

Són dies foscos també. 10.000 policies han estat enviats a desactivar urnes i aquells qui les usen, han fet caure pàgines web, han detingut càrrecs públics, han assetjat batlles... hem vist la violència de l'estat contra la població civil sense discriminar edats, orígens ni gèneres. Però a l’altra banda hem vist els bombers, els programadors informàtics, els pagesos amb els seus tractors, els estudiants amb punts d’informació sobre les votacions, les colles castelleres, el món cultural...

Contra les urnes l’Estat espanyol branda les armes; no sap respondre de cap altra manera, forma part de la seua tradició cultural i política.

I aquesta força de l’Estat usada ara continuarà rodant en inèrcia quan Catalunya deixe de ser un objecte i passe a ser subjecte polític, quan passem a tindre el segon estat independent en què la nostra llengua és oficial. Al País Valencià i Balears l’Estat perseguira la llengua i la cultura amb molta més intensitat que ara... Però tenim l’avantatge que ells no saben que açò ja no va només de llengua i cultura sinó de drets civils i democràcia. El poble és qui més ordena. El règim del 1978 cau com una fulla a la tardor. Ara és el nostre moment.

Cues a un col·legi electoral de Vic. FOTO: ORIOL CLAVERA