[PAÍS VALENCIÀ] "A la casella d'eixida".

15, 16 I 17 DE DESEMBRE DE 2017 EDICIÓ PAÍS VALENCIÀ / ANY #1. SEGON NÚMERO 0 / 2€

A LA CASELLA D’EIXIDA Comença la batalla per millorar el finançament > P. 4

EN PROFUNDITAT

Els 466 presos polítics de la democràcia

Els Jordis i els consellers han estat enviats a presó pel seu compromís polític. No són els primers.

Repassem els precedents. > P. 8

ENTREVISTA VICENT SOLER

ENTREVISTA

“Sense autonomia política no hi ha autonomia financera” >P. 5

CATALUNYA

21D. Quatre escenaris en disputa >P. 14

ECONOMIA

Sobirania alimentària a les escoles >P. 34

GRACIELA ATENCIO FEMINICIDIO.NET

> P. 19

2

15, 16 i 17 de desembre de 2017

FEM-HO POSSIBLE ara!

SUBSCRIU-T’HI

COOPERATIU | D’ESQUERRES | FEMINISTA

PERIODICITAT Volem als quioscos de dimarts a diumenge, amb un periòdic informatiu i d'opinió entre setmana i amb més profunditat i anàlisi els caps de setmana. També serem en el minut a minut a l'entorn digital i a les xarxes socials.

ESPAIS DE DECISIÓ El dia a dia del diari i de la redacció depenen només de les decisions que prengui l'assemblea de treballadors i treballadores, que es dota dels òrgans, eines i càrrecs necessaris per al bon funcionament del projecte. L'assemblea anual de socis i sòcies serveix per guiar les línies mestres del projecte editorial.

3

15, 16 i 17 de desembre de 2017

MODEL EMPRESARIAL La Jornada és un projecte que no depèn ni de bancs ni de grans empreses, sinó d'una base social àmplia, diversa i compromesa amb l'economia social. Hem escollit la forma de cooperativa mixta de treball i consum sense ànim de lucre perquè és el model empresarial que més s'adequa a la manera col·lectiva que tenim de treballar.

Qualsevol persona i entitat que ho vulgui es pot fer sòcia de consum de la Jornada i entrar a formar part de la cooperativa. Això li dóna dret a participar amb veu i vot a l'Assemblea General.

DISTRIBUCIÓ

PER GARANTIR LA VIABILITAT DEL DIARI, NECESSITEM 10.000 PERSONES QUE ES FACIN SUBSCRIPTORES. TU JA N'ETS? La Jornada és un projecte que no està lligat als bancs ni a grans empreses. Per garantir aquesta independència, ens cal el suport d'una àmplia base de persones i entitats que es facin sòcies i amb la seva contribució econòmica contribuïu al naixement del diari. Ens manquen 90.000 euros per arribar al repte necessari. Pots fer una aportació única des de 50 euros (soci bàsic), 500 euros (soci promotor) i fins a 10.000 euros.

A més, per tal de començar a publicar, necessitem un mínim de 7.000 subscriptores i subscriptors. Com més aviat assolim aquest repte, més aviat podràs començar a llegir el diari.

QUÈ POTS FER PER AJUDAR A NÉIXER LA JORNADA?

L'objectiu de la Jornada és poder arribar a tots els lectors en llengua catalana. De moment, volem començar arribant a tots els quioscos de Catalunya, Mallorca i el País Valencià.

PLANTILLA I COL·LABORADORS

SECCIONS I CONTINGUTS La Jornada, tant en el seu format digital com en l'imprès, vol oferir un servei editorial d'informació general per a tots els públics. Per això, utilitzarem tots els gèneres i formats del periodisme, procurant sempre treballar amb el màxim rigor i qualitat. Informació i opinió es combinaran al llarg de les pàgines del diari, que comptarà també amb seccions d'actualitat nacional i internacional, economia i cultura, entre d'altres més especialitzades que dependran de les preferències i propostes dels socis i subscriptors.

La cooperativa de la Jornada donarà feina a uns 30 treballadors i treballadores, entre personal de redacció, administració i gerència. A més, comptarem amb una xarxa de desenes de col·laboradors, entre periodistes, fotògrafs i analistes de diferents especialitats. A totes aquestes persones cal sumar-hi també els serveis d'impressió i distribució del diari, així com els serveis informàtics.

Fer una aportació econòmica inicial i convertir-te en soci/a de consum.

Subscriure't al diari ara mateix per fer possible l'arrencada.

No començaràs a pagar fins que el diari arrenqui.

Animar cinc persones del teu entorn a fer-se sòcies i/o subscriptores.

OPCIONS DE SUBSCRIPCIÓ COMPLETA Diari en paper cada dia i accés total als continguts digitals

CAP DE SETMANA

25

€/MES

Diari els caps de setmana i accés total als continguts digitals

DIGITAL

12

Accés total als continguts digitals

€/MES

6

€/MES

*La Jornada és un projecte que no està lligat als bancs ni a grans empreses. Per garantir aquesta independència, ens cal el suport d'una àmplia base de persones i entitats que es facin sòcies.

ada.coop

4

TEMA DEL DIA

15, 16 i 17 de desembre de 2017

U

n estudi de la Fundació Fedea assegura que, gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el País Valencià té uns nivells de finançament propers a la mitjana autonòmica.

Sí, una broma de molt mal gust.

Com poden dir açò? Confondre un ingrés ordinari amb un préstec? Si és exactament al contrari: com més FLA, més infrafinançament, ja que aquests crèdits són un indicador de la necessitat. Si gastem per sota la mitjana i encara així necessitem recórrer a l’FLA per fer front a la despesa és perquè el sistema ordinari no et proporciona els recursos necessaris. A més a més cal que tinguem en compte que el mateix responsable de no donar-te el finançament que necessites —el Ministeri espanyol d’Hisenda— és qui et deixa els diners per arribar a final de mes; i a més a més ho fa sense un criteri, quan a ell li va bé i a més amb condicions. Açò és humor negre, perquè el que hauria de fer és resoldre el problema.

Finançament

Manifestació del 18 de novembre per un nou finançament al País Valencià. FOTO. DAVID LINUESA

L’autogovern afronta una conjuntura incerta amb la recentralització i un problema greu de finançament.

És el moment del País Valencià?

HÈCTOR SERRA VALÈNCIA

Quaranta anys després de la primera gran manifestació autonomista i trenta-cinc de l’aprovació del primer Estatut, l’autogovern valencià fa passes tímides en l’exploració de noves posicions de força a escala estatal. La manifestació per la millora de l’actual sistema de finançament del passat 18 de novembre, protagonitzada per milers de persones, planteja per a alguns sectors una recuperació d’un relat nacional que ha de portar al replantejament del procés autonomista.

Amb tot, ara per ara, el País Valencià segueix sense obtenir resposta a les demandes financeres i el territori valencià encara no protagonitza cap pacte polític estatal, malgrat que el Consell batalla per encapçalar una reforma constitucional que abraça la visió federalista. L’ínfim ressò mediàtic de les reivindicacions valencianes i la dificultat d’establir un vertader influx polític dels problemes dels valencians en les prioritats estatals tornen a evidenciar els pregons desequilibris en el model territorial espanyol.

«La capacitat que hem tingut els valencians per a fixar una agenda

valenciana en la política estatal ha estat escassa. No hem generat una mobilització de país forta ni una consciència social suficientment estesa com per a propiciar això», reconeix Ferran Martínez, senador per València amb la coalició A la valenciana i secretari d’Anàlisi Política de Podem.

Canvi de cicle No debades, amb el canvi polític del passat 2015, el País Valencià va obrir una nova etapa que podia afavorir un canvi de mentalitat després de dues dècades de submissió. Per a Joan Baldoví, diputat al Congrés espanyol per Compromís, en aquests dos anys «s’ha creat una certa consciència de valencianitat que no és encara gaire forta, però estem aconseguint que el problema valencià es visualitze». I afegeix: «Si bé la manifestació del dia 18 m’haguera agradat més alta quantitativament, qualitativament tenia un immens valor perquè estàvem junts universitats, empresaris, sindicats i tots els partits polítics excepte el Partit Popular».

L’onada recentralitzadora Les demandes valencianes actuals s’emmarquen en una conjuntura política amb el procés

TEMA DEL DIA 5

15, 16 i 17 de desembre de 2017

a Catalunya impregnant-ho tot.

Amb els sistemes educatius de les nacionalitats històriques en el punt de mira, les desavinences per a la revisió i modernització del model territorial (que podria encaminar-se cap a la recentralització) i els condicionaments en forma de xantatge per a l’assistència financera d’aquelles autonomies que, com la valenciana, depenen del Fons de liquiditat autonòmica (recentment ha passat amb l’adquisició de fàrmacs que beneficien la patronal farmacèutica), confirmen un temps d’ingerències que podria deixar molt tocades les aspiracions de l’autogovern valencià.

«No crec tant que el que ha passat a Catalunya genere una onada recentralitzadora com que una onada recentralitzadora ha generat el que ha passat a Catalunya», opina Martínez. El senador remarca que el País Valencià no és territori exempt de les fuetades de Madrid i no és casualitat que “el govern central i el Tribunal Constitucional tinguen una gran capacitat d’intervenció sobre les autonomies i ara ho estem veient amb les sentències del TC que afecten no només lleis catalanes sinó també lleis valencianes, com la de pobresa energètica”.

Al seu torn, el diputat Baldoví és conscient de l’existència d’aquest discurs nacionalista espanyol en clau conservadora que podria frenar els avenços de la precària estructura pública valenciana: «Tenim un govern a Espanya que està en mans d’un partit que ha maltractat constantment els interessos del poble valencià. Ens està asfixiant a través de l’aplicació del 135. Si una autonomia com la nostra ha de dedicar el 25% del seu pressupost a pagar els préstecs en gran mesura producte d’aquell infrafinançament, vol dir que estem dedicant recursos a pagar un deute que al nostre entendre és il·legítim. Si ens hem d’endeutar per a prestar serveis bàsics dels ciutadans,

«Hi ha qui pensa que els marges autonòmics estan obsolets i que esperar una relació justa amb Espanya i la Unió Europea és una via que no té recorregut.» això significa que és un sistema absolutament inviable i que no pot tenir futur».

Perilla, per tant, l’autogovern?

Des de l’esquerra independentista, Aquil·les Rubio (militant d’Endavant-OSAN i del Casal Tio Cuc d’Alacant) alerta que «la tendència actual és la limitació de la poca capacitat d’autonomia que es tenia». Davant d’aquesta situació,

Rubio apunta cap a la necessitat de major sobirania institucional i econòmica que passa, al seu parer, per «una visió política no submisa als dictats de la recentralització».

Els deures i els reptes futurs «Un nou sistema de finançament és absolutament imprescindible», rebla Baldoví. I és per aquestes coordenades que les formacions polítiques del Pacte del Botànic travessen, amb incertesa encara, el segon hemisferi de la legislatura. Amb la reobertura de la radiotelevisió pública en camí i amb un debat quasi estèril entorn de la baixada del topall electoral al 3%, el finançament s’ha convertit en l’autèntic cavall de batalla. La decisió de la coalició Compromís de rebutjar l’actualització de la quota basca -per a sorpresa generalitzada- així ho corrobora.

Hi ha, però, qui pensa que els marges autonòmics estan obsolets. «Reclamar unes millors condicions financeres és mantenir la visió que algú ens ha de donar alguna cosa. I això no és així», argumenta Aquil·les Rubio.

Per al militant anticapitalista, «la lògica de mantenir una relació justa amb Espanya i la Unió Europea és una via sense recorregut perquè Espanya i Europa no tendeixen cap a això».

A hores d’ara, el País Valencià se situa en una cruïlla incerta. El seu estat de benestar i el seu model productiu, encara sense canvi perceptible, estan en joc. Les prioritats s’acumulen a la casella d’eixida. Quaranta anys després, el País Valencià autonòmic busca encara el seu lloc dins d’un estat que ha fet bandera triple de l’infra. Els valencians segueixen patint l’infrafinançament, la infrainversió i la infrarepresentació.

FOTO. LLUÏSO LLORENS

entrevista Vicent Soler, conseller d’Hisenda i Model Econòmic

«Sense autonomia financera no hi ha autonomia política» JOAN CANELA VALÈNCIA

Amb el debat sobre l’infrafinançament valencià al centre del debat polític, Vicent Soler probablement ja s’ha convertit en un dels consellers amb més visibilitat del Govern, malgrat que, a priori, el seu podria semblar un perfil més tècnic. No obstant això, precisament per aquest bagatge amb tant de pes acadèmic el converteix en la millor opció per a denunciar la injustícia de l’actual model de finançament i les trampes de qui el defensen.

Un increment de recursos en època de control del dèficit?

Un control del dèficit que decideix el senyor Montoro de forma unilateral i sense donar explicacions.

Per què a nosaltres ens imposa un topall de dèficit del 0,3%? Brussel·les exigeix un 3%, ell se’n reserva un 2,7 per al Govern central i ens en deixa un 0,3 a nosaltres. I quan li preguntes per quins motius ho fa, no obtens resposta. Perquè això no té res a veure amb el pes relatiu de cada administració, ni amb els serveis que presta, ni la naturalesa d’aquests serveis, ja que tres dels quatre pilars de l’estat del benestar (educació, sanitat i dependència) depenen de les autonomies. I no hi ha un criteri que pugues discutir. És la seua voluntat. Montoro és jutge i part.

L’FLA, a més, no és només un crèdit, sinó que té condicionants polítics com comprar els medicaments a grans empreses en lloc de recórrer a genèrics més barats.

Aquesta és una condició! Però és que el darrer FLA en tenia 45, totes elles recentralitzadores. En aquestes condicions depens totalment d’ells i perds tota capacitat de decisió. Sense autonomia financera no hi ha autonomia política. Si no tens recursos per fer les teues polítiques i depens d’un altre que t’imposa els seus criteris...

A aquest control financer s’hi suma l’ús dels recursos al Tribunal Constitucional per a suspendre lleis significatives. Volen buidar de contingut l’autonomia?

Les elits madrilenyes sempre s’han trobat incòmodes amb l’estat de les autonomies i qualsevol altre procés de descentralització real perquè açò suposa perdre poder. L’Estat

espanyol contemporani s’ha pensat des de l’uniformisme i el centralisme. La Constitució del 78 trenca amb aquest procés històric, però la gent que va resistir-se a aquest trencament després intenta recuperar espais de poder d’acord amb coses més subtils. Aquesta darrera fórmula de condicionar l’autonomia política mitjançant la insuficiència de recursos posa en relleu açò: quan perquè pugues pagar els proveïdors se t’ofereix un préstec condicionat a recuperar la seua capacitat de decidir per tu.

Però com es força aquestes elits a negociar?

Primer: el PP està en minoria i açò és important. Segon: ha quedat palès que erosionar l’estat de les

«El control del dèficit el decideix el senyor Montoro de forma unilateral i sense donar explicacions.» autonomies és erosionar l’estat del benestar. Algú vol matar dos pardals d’un tret. Aconseguir una Espanya més recentralitzada i amb retrocés dels drets socials. Per tant, els qui defensem les autonomies defensem també l’estat del benestar i açò ens dóna doble força.

Per ara s’ha argumentat el consens en la societat valenciana, però amb açò n’hi ha prou?

Les noves circumstàncies polítiques —ací, a Catalunya i a tota Espanya— són bastant noves. Algú està jugant amb foc i es pot cremar. Es veu amb la manifestació del 18 de novembre per una millora del finançament. Ha costat, però el tema ha calat a la societat valenciana com una reivindicació transversal. La societat valenciana ha estat invisible durant 200 anys, des de les Corts de Cadis, però ara està deixant-se veure i les seues reivindicacions tenen la força de cinc milions de ciutadans que fins ara anaven cadascú a la seua i que ara volen fer coses junts.

Però ací els únics que aconsegueixen millorar el seu finançament són els bascos.

Cal un PNB per a aconseguir-ho?

Tenir un PNB ací no dic que no siga bo, però en tot cas seria insuficient. El seu èxit actual és circumstancial. Què hauria passat si les eleccions l’hagueren fet irrellevant? Els problemes valencians, hui per hui, s’han de resoldre a l’àmbit espanyol i llavors et calen complicitats allí, perquè si no no guanyaràs. A no ser que, circumstancialment, et passe el que li ha passat ara al PNB.

6 TEMA DEL DIA

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Foment va decidir connectar València i Castelló amb AVE a través del tercer fil, una solució més barata però mai abans testada. El resultat: unes obres caòtiques i l’empitjorament del servei de rodalies.

La connexió València-Castelló, damnificada per l’AVE VIOLETA TENA CASTELLÓ

El primer AVE entre Madrid i Sevilla va circular ara fa més de 25 anys. Aquell tren amb forma d’ànec, que circulava per una via d’ús exclusiu, estava cridat a revolucionar la nostra forma de viatjar. Del que es tractava era de connectar les grans ciutats de l’estat a través de l’alta velocitat. De seguida, començà a especular-se sobre quines serien les següents urbs connectades.

Més d’un quart de segle després d’aquella inauguració, Barcelona i València, segona i tercera ciutat més populoses de l’estat, continuen sense un servei d’altes prestacions. El corredor mediterrani ferroviari per a passatgers continua sent una entelèquia. I, el que és pitjor: les obres per unir amb AVE tota la façana mediterrània estan malmetent la qualitat del servei de rodalies, que cada dia utilitzen milers de persones.

El cas més greu a aquest respecte és el del tram entre València i Castelló. Separades per una distància de 80 quilòmetres, el tren de rodalies transportava l’any 2015 al voltant de 16.000

usuaris diaris, el segon trajecte amb una densitat d’ús més important del País Valencià, segons les estadístiques de Renfe. Tot es va tòrcer, però, amb les obres per habilitar les vies per a la circulació dels trens AVE, iniciades l’estiu de 2015. Els retards i la supressió de serveis es va convertir en el malson diari de milers d’usuaris. Però per què va ocórrer això?

El nyap del tercer fil Per entendre-ho cal, abans, endinsar-se, ni que siga breument, en el món de l’enginyeria ferroviària. A Espanya coexisteixen dos amples de via ferroviaris diferent. El primer, i molt majoritari, és l’anomenat ample de via ibèric. Es tracta d’unes vies d’una amplada superior a l’europea, que el règim franquista va implantar amb l’objectiu d’evitar, en cas d’una hipotètica invasió, l’entrada massiva de combois estrangers. Rodalies, trens de mitja distància, Talgo, Euromed i trens de mercaderies estan habilitats per circular en aquest tipus de vies. L’altre ample de via és l’anomenat europeu, més estret que l’anterior. Els trens AVE circulen

per aquest tipus de via.

On rau, però, el problema en el tram entre València i Castelló?

Fins ara, a totes aquelles ciutats on es volia fer arribar l’AVE s’instal·lava una via d’ample europeu adjacent a l’existent. És a dir, es duplicava la capacitat de transport, alhora que es segregava el tràfic d’alta velocitat del tràfic convencional. Un i altre circulaven per vies diferents I, per tant, els seus serveis no s’entorpien mútuament.

Però vet aquí que va arribar la crisi econòmica i, el Ministeri de Foment -responsable últim del disseny de la xarxa ferroviàriava decidir utilitzar el tram entre València i Castelló com a banc de proves per a una solució tècnica mai testada: l’anomenat tercer fil, que consisteix a instal·lar dins de les vies d’ample ibèric una tercera via d’ample europeu.

Segons la versió oficial, aquesta alternativa permetria accelerar les obres i, sobretot, abaratir el cost en una etapa de vaques magres.

Retards, supressió de combois i obres que no acaben

Però instal·lar el tercer fil no fou bufar i fer ampolles, tal com havia promès el ministeri. Sobretot perquè, després d’haver rebutjat l’opció d’habilitar una via per a AVE independent -com a la resta d’Espanya-, els treballs d’instal·lació es van haver de realitzar sobre la mateixa via per on circulaven els combois de rodalies.

La complexitat dels treballs van obligar a eliminar serveis i a allargar els temps dels trajectes.

Els retards diaris d’entre 15 i 20 minuts van esdevenir el pa nostre de cada dia durant la segona part de 2015 i bona part de 2016. El volum diari de combois entre to-

El Ministeri de Foment va decidir utilitzar el tram entre València i Castelló com a banc de proves per a una solució tècnica més barata però mai testada: el tercer fil

tes dues ciutats va passar de 80 a la meitat, amb el perjudici que això va generar als usuaris.

Per si això no era suficient, les obres, que en un principi havien de durar uns mesos, es van retardar una i altra volta. Primer es donà la data de desembre de 2015, després abril de 2016, més tard agost… i així fins a la tardor de 2016. El tercer fil era una solució inèdita i els problemes tècnics s’acumulaven. El malestar a les xarxes fou d’una dimensió tal que Renfe es va veure obligada a habilitar serveis d’autobusos en substitució dels trens suprimits per la realització de les obres. Quan a la tardor de 2016 la ministra va donar per finalitzades les obres, la línia C6 havia perdut la meitat dels seus usuaris diaris.

Què passarà quan s’inaugure l’AVE? I amb tot, els valencians que cada dia fan ús d’aquest transport viuen amb l’ai al cor. El març de 2017 un tren AVE va circular pel tercer fil. Aquell fou el primer trajecte en proves. Nou mesos després res no se’n sap de l’efectiva entrada en servei. L’AVE Madrid-Barcelona, per exemple, només va requerir d’un mes de proves abans de la seua inauguració oficial. Sis mesos van transcórrer des de les proves del Madrid-València i el tall de la cinta inaugural.

El neguit dels usuaris del rodalies València-Castelló és lògic.

Què passarà quan, a la ja col·lapsada línia ferroviària entre les dues ciutats valencianes, s’hi afegisquen els trens AVE? Qui n’eixirà perjudicat, sent que l’alta velocitat sempre té prioritat? De moment, els usuaris han hagut d’acostumar-se a un trajecte que és deu minuts més llarg que no abans. El temps dirà quins són els efectes de l’entrada en funcionament de l’AVE.

TEMA DEL DIA 7

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2017 no han destinat ni un euro al transport metropolità de València i han donat als museus valencians unes inversions molt per sota del que deurien.

L’Estat també infrafinança el País Valencià en les inversions directes FRANCESC BLANCO SAGUNT

Recentment, el clam per millorar el finançament valencià s’ha centrat en els diners que la Generalitat percep per gestionar les competències atorgades per l’Estat, com l’educació o la sanitat. Però a banda, hi ha aspectes com ara el transport o els museus que es financen directament amb partides dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Amb tot, en aquest segon àmbit (la inversió directa estatal) el greuge que pateix el País Valencià és tan evident com a l’àrea del finançament autonòmic: als PGE de 2017 ha rebut un 6,8% de la inversió estatal total (7,9% al 2016 i 6,9% al 2015), tot i representar vora un 11% de la seua població.

Açò deixa una de les inversions per càpita més baixes de l’Estat amb 119€, quan la mitjana és de 184€ .

El transport de València no rep diners Una de les àrees on la manca d’inversió estatal ha tingut més ressò és el transport metropolità de València, que s’ocupa de les connexions entre la ciutat i la seua conurbació. Els PGE de 2017 no preveuen fons destinats a aquest àmbit. L’Ajuntament del cap i casal ha reclamat uns 40 milions en subvencions, fonamentalment per a metro i autobús, i des de fa més d’una dècada no se n’ha obtingut ni un euro.

Per contra, als PGE d’enguany s’han destinat 126 milions per a Madrid i 108 a Barcelona.

Açò té una afectació en la capital valenciana on, per exemple, les obres de la línia T2 de Metrovalencia, que connecta Llíria i Torrent, han estat aturades des de 2011 i només es pogueren reprendre aquest estiu amb inversions de la Generalitat i de fons europeus. Una altra conseqüència és la impossibilitat d’oferir servei nocturn de metro durant el cap de setmana, cosa que fa dependre a la població de l’àrea metropolitana dels autobusos.

Vies de l’estació de tren de València Nord. FOTO. LLUÏSO LLORENS

«L’Ajuntament de València ha reclamat 40 milions en subvencions, fonamentalment per al metro i l’autobús, i des de fa més d’una dècada no se n’ha obtingut ni un euro.»

Alhora, aquests serveis també passen per una situació delicada.

La connexió amb autobús entre València i pobles com Alboraia, Montcada, Paterna i Mislata ha estat sufragada fins ara per la Generalitat, però comptant amb els 40 milions dels PGE que finalment no han arribat.

Equipaments culturals infrafinançats Com en el cas de la renda per càpita valenciana, si s’atén al nombre de visites als museus i pinacoteques del País Valencià s’evidencia un greuge cap a aquests equipaments. El Museu Reina Sofia amb 3.640.000 visitants el 2016 ha rebut 42 milions d’euros, per tant, el Museu de Belles Arts de València amb 132.000 visites al mateix any n’hauria de rebre 1.500.000 €, però en rep 600.000 €. En una situació similar es troba l’IVAM, que amb 123.000 visitants el 2016 hauria de rebre 1.400.000 €, però n’ha rebut 171.000 € (sense comptar que la pinacoteca ja es quedà el 2016 sense cap partida pressupostària per un error administratiu).

Un altre exemple és el Palau de les Arts que ha obtingut, segons els pressupostos estatals de 2017, 600.000 €, mentre el madrileny Teatro Rea en rep més de 9 milions. Aquests fons es comptabi-

litzen des del Govern espanyol com a inversions en patrimoni estatal, per tant en benefici de tota la nació. Tanmateix, aquestes decisions a la pràctica repercuteixen clarament, de manera positiva o negativa, en les ciutats on es troben els equipaments, Madrid i València en aquest cas.

«El Museu de Belles Arts de València amb 132.000 visites el 2016 hauria de rebre 1.500.000 €, però en rep 600.000 €.»

opinió

El país de la confusió

Toni Mollà Escriptor i periodista El 9 d’octubre es van complir 40 anys de la major manifestació celebrada mai a València. Mig milió de persones reclamant «Volem l’Estatut».

Em vaig resistir a assistir-hi.

Joan Fuster havia denunciat la confusió amb «la tribu feixista, el búnker-barraqueta i Alianza Popular, que tots són uns i els mateixos». Però allí vam ser, uns al so de Paquito el xocolater —«sense blau, sense blau»— i els altres ofrenant velles glòries a Espanya. «Com totes les aglomeracions unitàries la del 9 d’octubre s’assentava sobre un quid pro quo», va escriure Fuster. Podia haver nascut d’un pacte però no hi hagué pacte.

Els diaris de la dreta —no n’hi havia d’altres— havien beneït, més o menys a contracor, la via autonòmica i els franquistes emblanquinats s’agafaven del braç de la progressia catalanista i esquerrana. Un miratge, ja que, en paral·lel, havien decidit inocular en la societat valenciana el blaverisme com a antídot antidemocràtic.

L’oficialització de la simbologia blavera en l’Estatut del 82 i el bandejament de polítics incòmodes com Vicent Ventura o Paco Burguesa van marcar la nova senda. El nom de Comunitat Valenciana va segellar l’acceptació del marc conceptual de l’enemic.

L’autoengany del consens —el quid pro quo— va esdevenir el relat nacional sobre el qual hem navegat des de llavors.

40 anys després, el Govern ens va convocar a manifestar-nos per un finançament just. Em vaig resistir a assistir-hi, però al final allà vaig ser. A les Torres dels Serrans, la megafonia ens va agredir amb el «Per a ofrenar» a tota castanya, un himne oficial que canta una derrota col·lectiva. Ma mare solia dir-me que moriré de vell però que em tocaran a albat. Perdonen vostès que m’abstinga d’assistir a la tercera processó unitària, d’ací a 40 anys. Amb dues confusions carnavalesques, prou.

8

EN PROFUNDITAT

15, 16 i 17 de desembre de 2017

EN PROFUNDITAT

15, 16 i 17 de desembre de 2017

L’empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i la meitat del govern català ha tornat a posar al centre del debat l’existència de presos polítics. Però al llarg dels 40 anys de monarquia parlamentària espanyola en cap moment ha deixat d’haver-hi gent empresonada a causa de la seva activitat política. Jornada n’ha comptabilitzat 466 als Països Catalans des de l’aprovació de la llei d’Amnistia del 1977.

La corda fluixa

Els 466 presos polítics de la democràcia 53

48

Irene Jaume Periodista Fa des del dia 20 de setembre que vivim immersos en una situació repressiva i de censura alarmant. No fa falta que en fem una llista, però aquesta llista seria, en certa manera, la nostra corda fluixa. Hem passat de defensar seus i escoles a dur llaços grocs a la jaqueta, cosa que no és que estigui malament, ni molt manco, però segurament no és suficient per la gravetat dels fets. I no és un retret —qui sóc jo per retreure res a ningú!— sinó una crida a pensar-hi profundament.

La repressió és com una escala: la normalització d’un acte repressiu comporta construir un esglaó més. I després un altre. I un altre. I així fins arribar a ser ben a dalt, d’on la caiguda seria fulminant i estrepitosa. Això, en cap cas, no vol dir que s’hagi d’abandonar la mirada antirepressiva, ans al contrari, però hem de ser conscients que a cada normalització, patirem una nova agressió. Més grossa que l’anterior i més petita que la següent. Per això és tan summament important la participació i suport als CDRs d’arreu del territori i a iniciatives com Aixequem la República, espais on pensar, debatre i, sobretot, construir entre totes i tots la República que volem.

46

43 34 26 17

14

15

21

18 5

25

7

13

14

10 1

2

4

2

7

2

1

3

1

5

1

7

10

8

2

1

Més de 30.000 al País Basc

1978

1979-1980

1984

1989

1992

1999

2002-2015

2012

Sis persones són empresonades sota l’acusació d’haver cremat la sala Scala a Barcelona. Tres d’elles seran condemnades a 17 anys de presó. La repressió desfermada serà clau en evitar la reorganització del moviment llibertari.

Últimes detencions de l’Exèrcit Popular Català, que queda totalment desarticulat. Els seus darrers militants passen a Terra Lliure, que ens els propers anys acumularà la majoria d’independentistes empresonats.

El periodista Xavier Vinader torna de l’exili i és empresonat en compliment d’una sentència basada en el contingut dels seus articles d’investigació. Surt en llibertat als tres mesos en ser indultat per Govern espanyol.

Els primers insubmisos es presenten davant la justícia militar.

Centenars de joves arreu de l’Estat són empresonats els anys següent per negar-se a fer el servei militar obligatori.

Les setmanes prèvies als Jocis Olímpics es desencadena una ràtzia repressiva contra l’independentisme. 46 persones passen per la presó.

La majoria denúncia haver patit tortures.

El 12 d’octubre 26 persones són detingudes després d’una manifestació antifeixista a Barcelona que acaba amb avalots.

14 d’elles entren a presó i hi passen 10 dies.

Diferents operacions policials –com la Pandora o Pinyata- actuen contra suposats grups armats anarquistes, sovint sense acusacions de cap fer concret o només pel fet de difondre propaganda d’aquesta ideologia. La majoria de casos acaben arxivats.

La vaga general del 29 de març va concloure amb l’empresonament preventiu de cinc persones a Barcelona per haver participat en piquets, un fet inèdit des de 1977.

de Barcelona. Els mateixos Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han estat empresonats per un suposat delicte de rebel·lió que pressuposa la comissió d’actes violents.

amb condemnes fermes de més d’un any. A aquests cal sumar-hi Manuel Blàzquez i Josep Antoni Escalada, empresonats per haver desertat de la fragata que els anava a portar a la Guerra del Golf el 1991, i també tres insubmisos a les casernes de València i Elx tancats en penals militars el 1997.

Com a casos més extraordinaris, però significatius, cal destacar l’empresonament del periodista Xavier Vinader el 1984 pel contingut d’una sèrie d’articles fins que va ser indultat. També l’ingrés a presó —durant menys de 24 hores— de Lluís Maria Xirinacs després d’intervenir en un míting polític a Barcelona el 2002.

INFOGRAFIA. MILVIETNAMS / SABADELL

JOAN CANELA VALÈNCIA

La L’empresonament dels presidents d’Òmnium, Jordi Cuixart, i de l’ANC, Jordi Sánchez, i del vicepresident i set consellers de la Generalitat ha fet evident que hi ha persones que van a presó per la seua activitat política. Però això no és una novetat: malgrat que fa quatre dècades que es va acabar el Franquisme, no hi ha deixat d’haver presos polítics.

La Jornada ha comptabilitzat almenys 466 persones empresonades als Països Catalans per la seua lluita política durant les darreres dècades. Hi hem inclòs qualsevol

persona que haja ingressat en un centre penitenciari per un motiu relacionat amb la seua militància, tinga aquesta la forma que tinga.

La majoria hi han passat pocs dies (els darrers anys, la majoria unes poques setmanes), però també n’hi ha que s’hi han estat anys.

Molts han anat a parar entre barrots acusades de delictes de violència, però també n’hi ha molts que no han estat mai acusats d’actes violents, com els insubmisos, o que van quedar en llibertat sense que es demostrés la seua participació en els delictes dels que els acusaven.

La definició de pres polític és complexa i discutida, no només

pels governs de torn, que mai en reconeixen l’existència, sinó també entre els mateixos col·lectius en defensa dels drets humans. Entitats com Amnistia Internacional han exclòs sistemàticament com a pres polític qualsevol detingut per fets violents, encara que ho fos de manera indirecta.

La majoria de presos que hem comptabilitzat estan vinculats al moviment llibertari, durant els primers anys de la Transició. Un altre gran grup ha estat pres en relació amb organitzacions armades: 120 persones foren acusades d’estar vinculades a Terra Lliure i 86 més a l’Exèrcit Popular Català, l’Exèrcit d’Ajuda als Treballadors,

47

antimilitaristes –inclosos insubmisos i desertors- van ser empresonats durant la campanya de desobediència civil a l’exèrcit

la Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, el MIL, l’OLLA o grups insurreccionals anarquistes.

També han ingressat a presó 39 catalans acusats d’haver col·laborat amb ETA o els GRAPO.

La militància pacífica i violenta: una frontera difusa Amb tot, les fronteres entre activisme violent o pacífic són molt més difuses i esquives del que es podria pensar i cada cop la legislació amplia més els delictes de violència o terrorisme. No només per l’existència de conceptes com «apologia del terrorisme», que posa dins la categoria de violents el que no deixen de ser delictes

9

d’opinió, sinó també per la consideració de «col·laboració amb ban-da armada» el fet de compartir-hi objectius polítics. Aquesta és la lògica que va permetre que el 2013 cinc anarquistes de Sabadell fossin empresonats preventivament per haver creat un grup de Facebook per tal de compartir material propagandístic.

A més a més, la mateixa definició de violència ha anat ampliant-se. Així, el 2012 la sindicalista Laura Gómez va passar gairebé un mes en presó preventiva per una acusació d’incendi per haver cremat una caixa de cartró i uns bitllets falsos en una acció simbòlica davant la Borsa

Insubmisos, periodistes i pacifistes a la presó Malgrat que la repressió a la insubmissió va ser relativament lleu als Països Catalans —el gruix dels centenars de presos va concentrar-se a Navarra—, almenys 35 joves de Catalunya i set valencians van ser empresonats per negar-se a complir amb el servei militar obligatori, la majoria dels quals preventivament per períodes de pocs dies, però tres

La via penal per resoldre conflictes ha estat una constant a l’Estat, també, després de la transició i molt abans de l’inici del procés independentista català. Alguns casos recents són molt coneguts, com el del sindicalista andalús Andrés Bódalo, els titellaires de Madrid o l’activista de Vallecas Alfonso Fernández. El territori que més solidaritat ha mostrat amb la causa catalana ha estat el País Basc, on la lluita independentista ha conduït a un llarg historial de detencions i empresonaments contra membres d’ETA, però també contra milers d’activistes polítics i socials, sindicalistes, periodistes, escriptors o militants per la pau. L’expressió més dura d’aquesta realitat està en les tortures, tal com també ha reconegut en més d’una ocasió el Tribunal Europeu de Drets Humans, el mateix que va condemnar Espanya per no investigar tortures denunciades per independentistes catalans el 1992. Des de 1980 mai hi ha hagut menys de 300 presos polítics bascos (alguns a França), però l’any més cru va ser 2008, amb 755. És el reflex d’un context de violència i enfrontament que s’evidencia en el recompte publicat el 2003 per Eusko Ikaskuntza-Sociedad de Estudios: més de 30.000 persones van ser detingudes per motius polítics al País Basc durant el període estudiat, només 8.172 van ser acusades de tenir alguna relació amb ETA, i 5.300 persones van denunciar tortures. L’estudi, però, arriba només fins a 2003, un dels moments més àlgids en la via penal contra el moviment independentista basc, amb el tancament del diari Egunkaria (després de la clausura, anys abans, d’Egin) i l’empresonament de diversos periodistes o l’aprovació de la Llei de partits i la doctrina del «tot és ETA», que anys després suposaria l’obertura d’alguns dels més sonats casos de repressió política al País Basc.

10 OPINIÓ

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Vinyeta

Editorial

dic EL

VOT DEFINITIU

Atacs a l’educació, burles, menyspreus i mentides.

Porrades, cops i ferides.

Consellers a la presó.

Aquesta és la solució?

Espanya mai no canvia!

Dia 21 és el dia que tothom prengui partit perquè ja no té sentit allargar aquesta agonia!

MARIA ISABEL SERVERA

Tira còmica

Escalfant motors per fer un periodisme sense mordasses

Laia Altarriba Directora Això que teniu a les mans és un número especial que hem fet l’equip de la Jornada per mostrar-vos el diari que farem quan sortim cada dia en paper i a internet. L’objectiu amb el que ho fem és clar: animar-vos a subscriure-us ja al diari (no pagareu fins que no arrenqui) per tal que arrenquem.

Fa mesos que escalfem motors d’un projecte que té una envergadura enorme. Mai fins ara hi ha hagut un diari en català als quioscos de base cooperativa que informi diàriament de l’actualitat.

Sabem que és un repte complicat, però hi ha experiències arreu del món que ens mostren que és possible. A Grècia fa cinc anys que va néixer el diari cooperatiu EFSYN i ja és el tercer en vendes. A Euskal Herria trobem el Berria i el Gara, sostinguts per un ampli moviment popular. A Uruguai tenim la Diaria, un diari també cooperatiu.

Cap mitjà de comunicació és

independent. Tots depenen d’algú: de qui hi posa els diners per arrencar, de qui s’hi subscriu, de qui el compra, de qui el consumeix. I nosaltres, per tal de poder fer un periodisme lliure de subordinacions i mordasses, volem dependre d’una base àmplia i diversa formada per les persones que us animeu a fer-vos-en sòcies de consum i que entreu a formar part, d’aquesta manera, de la cooperativa que hem constituït.

Des que el mes de maig vam explicar que estàvem treballant per crear la Jornada, i des de llavors hem trobat una rebuda fantàstica per part de moltíssimes persones que teniu ganes de llegir un diari deslligat dels grans poders i que es miri el món des de les esquerres transformadores i els feminismes.

Vivim un context polític il·lusionant i complex. A Catalunya les demandes de drets col·lectius tenen davant el mur autoritari del 155; al País Valencià ha començat la batalla per millorar el finançament i anar més enllà, i a les illes busquen alternatives al model turístic depredador.

Voldríem ser cada dia als quioscos per explicar totes aquestes il·lusions, dificultats, batalles, esperances. Però no ho podem fer encara.

Necessitem una base sòlida que garanteixi la viabilitat econòmica d’aquest projecte.

Així doncs, quan sortirem definitivament? Com més aviat arribem als 7.000 subscriptors i subscriptores, més aviat ens podreu llegir cada dia en paper i a internet.

Roger Peláez

EDITA: Diari Jornada, SCCL. Bailèn, 5, baixos. 08010 Barcelona // contacte@diarijornada.coop // www.diarijornada.coop DIRECCIÓ: Laia Altarriba // REDACCIÓ: Joan Canela, Àngel Ferrero, Marc Font, Laia Mas, Anna Palou, Hèctor Serra i Neus Tur // DISSENY: R2, Milvietnams i Oliva Serra LOGISTICA: Eudald Vilamajó, Francisco Francès i Joana Maria Coll 15, 16 i 17 de desembre de 2017 // Segon número 0 // PVP: 2 euros // Dipòsti legal: B 24020-2017

11

NITS

Elena Ortega

A tots aquells que ens fan vibrar amb la força de la paraula cantada Hi ha nits que canten al vent amb la potència vibrant del somni dels estels, nits de mans que es busquen per parlar-se de futur amb mudes paraules de carn.

Hi ha nits de veus que desperten tots els ulls tancats, nits de lluna plena, farcida de món, nits com aquesta nit de Sol que il·luminen el fosc camí envellutat i ens transporten a l’endemà amb la força encesa del foc de la convicció.

Hi ha nits en què simplement, per fi, som.

ALBA FLUIXÀ

Comentari lingüístic

Radiografia mèdia

El nom de cada cosa

Bel Zaballa Periodista «Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa»

staff

OPINIÓ

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Els versos d’Espriu travessen dècades i oliveres. Del paper, a la veu de Raimon. I continuem vivint tot sovint amb aquell mateix propòsit, ara que encara ens volen prendre el nom de les coses, que ens emmordassen novament i amb més virulència, que ens engarjolen i ens neguen, pensant-se que així desapareixerem i ens quedarem sense veu, sense mots.

Les dites populars sempre tenen raó, i si el nom no fa la cosa és perquè les coses són. Sabem que tenim una llengua, per moltes acrobàcies que vulguin fer per a negar la unitat lingüística del català. També ens han negat els Països Catalans, i sembla que el concepte és cada vegada més tabú,

Per nadal, els volem dins

però això no impedeix que aquí sapiguem i tinguem clara quina és la nostra realitat nacional.

Però també estem força avesats a contradir la dita. Si volen que no diguem les coses pel seu nom és perquè saben perfectament que el nom pot fer la cosa, creant un imaginari concret i determinat.

Si les coses no tenen nom, poden acabar no essent.

Ara que tornem a veure com s’abalancen contra els mitjans de comunicació i els veten llibertats fonamentals. Ara que es pensen que si no diem «govern a l’exili», ni «consellers empresonats», ni «presos polítics», la gent deixarà de veure’ls, de pensar-hi, i llavors ja no existiran. Ara és un bon moment per a recordar que el nom de les coses el posa qui té el poder. I aquesta és la clau de volta.

Més enllà que sapiguem quina és la realitat i de defensar-nos, volem el poder. Volem ser sobirans per a poder anomenar la llengua i el país, per a retornar-nos el nom de cada cosa.

Joan Sebastià Colomer Cantant La campanya electoral per les eleccions colonials al Protectorat de Catalunya del 21-D feia molt que durava ja abans de que comencés. Com que els lectors del Levante no hi podran votar, la notícia sobre les declaracions davant del jutge dels exconsellers es va despatxar amb un simple: «El juez no decidirá hasta el lunes si deja en libertad a los exconsejeros presos» (Levante, 1 de desembre). En canvi, el pamflet del Comte de Godó posava el dit a la nafra: «Els exconsellers acaten el 155 i es comprometen a seguir la Constitució» (La Vanguardia, 1 de desembre). Tot en perfecta congruència amb les consignes de Puigdemont: «Carles Puigdemont, als exconsellers: feu el que sigui per sortir» (Diario de Mallorca, 1 de desembre).

I és que el Bin Laden català no està en un racó incògnit entre Afganistan i Pakistan, amb el fusell recolzat a la roca, si no en algun apartament «als afores de Brusel·les, entre el centre i l’aeroport» (Diari de Girona, 17 de novembre). L’ambient no incita

a cridar a la guerra santa amb el kalaixnikov recolzat a la roca. De manera que els exconsellers podrien marxar de la presó de presos per tornar a la presó de pobles i gestionar l’autonomia, la Constitució i tot plegat, atès que -alerta als despistats que esperen la «jugada mestra» en què «tot està calculat»- la declaració d’independència era una broma.

Un bon dia alguns prohoms de la «política seriosa» van fer la finta de pretenien complir el seu programa electoral, anomalia contemplada amb horror pels mercats, la patronal pàtria i la UE. De cop i volta van mirar al seu voltant i hi van trobar tot de peluts i punys alçats. I van observar també, envaïts pel pànic, que tots els seus amics estaven a l’altre costat de la trinxera. Ara es desperten, suats i trasbalsats, pensant: «uf! Era una broma». I es disposen a estendre un altre cop els ponts trencats, car «la via unilateral no existeix, és un invent de l’Estat» (Marta Rovira, cadena Ser, 28 de novembre). I a salvar el poble d’una violència extrema de la que no sembla que volgués ser salvat. Ara resulta que «Junqueras demana l’excarceració per participar a la campanya electoral» (Vilaweb, 11 de desembre) d’unes eleccions sense cap més finalitat que gestionar l’autonmia que fa quatre dies estava esgotada. Si aquesta ha de ser la seva funció s’imposa la campanya per aquestes dates assenyalades: «Per Nadal, els volem dins».

12 OPINIÓ

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Beneficis sucosos Aquí el tema del finançament serveix de gran parany per amagar la veritat, ja que el problema no es planteja en el finançament, sinó en qui administra les finances. El que es pretén és que sigui el sector privat qui les administri, és a dir, els bancs i les companyies d’assegurances que obtenen beneficis sucosos amb l’administració d’aquests diners.

Des dels anys vuitanta es parla de l’anomenat problema de les pensions. Ara el Banc Mundial fins i tot pretén que una part important de les cotitzacions de les pensions públiques les administri el sector privat. No només a l’Estat espanyol, sinó a tot el món occidental, on una part significativa de la població podria contractar pensions privades i afegir, així, milions d’euros o dòlars als negocis bancaris del món sencer.

Només cal mirar d’on prové la publicitat per a les pensions privades, que a més a més gaudeixen d’exempcions fiscals.

Com és que si no hi ha diners per a les pensions públiques es rebaixen els impostos de les aportacions a les pensions privades? A més, contra el que ens afirmen, les pensions privades poden fer fallida més fàcilment que les públiques, van perdent valor amb la inflació i ens cobren molt per administrar-les cada any, de manera que no són cap solució.

IL·LUSTRACIÓ. YORGOS

A voltes amb les pensions Algunes reflexions parcials

Miren Etxezarreta Economista del Seminari Taifa Fa anys que ens diuen que «no hi ha diners per a les pensions».

Aquest eslògan s’ha intensificat ara que està a punt d’acabar-se el fons de pensions que es va crear amb els primers Pactes de Toledo (1995). Ens diuen que les pensions no es podran mantenir perquè els vells viuen massa anys i el mercat laboral està molt malament, ja que els salaris baixen constantment i els treballadors tenen llocs de treball precaris. Que no hi ha diners per sostenir-les. Arguments que són només veritats a mitges: les mentides més perilloses. Així que una de les poques coses bones que ens proporciona la societat actual, la longevitat, es converteix en un problema que no es pot —o no es vol?— resoldre. A canvi, plantegen que cadascú estalviï per a la seva vellesa i es faci un fons privat de pensions, que d’aquesta manera no hi haurà problemes de sostenibilitat del sistema, diuen.

Sembla que la societat ha acceptat la idea que ni hi ha ni hi haurà pensions públiques decents en el futur. Aquest plantejament suposa acceptar el sistema actual, d’acord amb

els raonaments amb què ens bombardegen des dels mitjans de comunicació. Però no és, ni de bon tros, una raó indiscutible ni l’única manera d’enfrontar el tema.

El finançament de les pensions públiques A l’Estat espanyol les pensions públiques es financen amb les contribucions dels treballadors, de manera que el pagament de pensions és una transferència dels treballadors en actiu als jubilats, que al seu torn van finançar les pensions quan eren joves. Les pensions són únicament transferències entre treballadors. Però, primera pregunta: per què han de ser només els treballadors en actiu els que financin les pensions?

La societat actual té un nivell de vida fruit de l’esforç de generacions de treballadors, per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels que avui ja no poden treballar? Per què tota la resta de la població, especialment aquells que reben els beneficis de les empreses, no han de contribuir en res per mantenir els jubilats? El sistema actual de transferències intrageneracionals és un sistema, però hi ha altres sistemes que poden finançar les pensions. Mantenir els passius és un objectiu social i s’ha de finançar com es financen tots els altres objectius socials, per mitjà de l’esforç del conjunt de la societat.

Les despeses socials de qualsevol país, com la salut i l’educació, es financen a través d’impostos. Altres despeses menys importants com l’exèrcit, les presons, les relacions exteriors, la Casa Reial o fins i tot el rescat dels bancs també es financen amb impostos. Per què no es financen de la mateixa manera les pensions si no s’hi arriba amb les contribucions? En la majoria de països de la Unió Europea, els impostos completen el finançament de les pensions públiques.

Foment de les privades Com a solució ens proposen que estalviem i ens fem pensions privades per a la vellesa. Sembla una cruel ironia demanar que la gent estalviï per a la vellesa quan més d’una cinquena part de la població del país és pobre i moltes altres persones difícilment arriben a final de mes.

Quantes persones poden estalviar per a un fons de pensions? I quant cal estalviar per tenir una pensió privada suficient? Segons Inverco, per a una pensió de 898 euros al mes, caldria estalviar al voltant de 272.000 euros. Qui pot estalviar aquests imports?

Això vol dir que només els rics podran tenir pensions. Què es pensa fer amb tots els que no poden estalviar?

Hi ha recursos per a les privades i no per a les públiques?

Mirem-ho més a fons, fixem-nos en els recursos reals. Els diners

«Per què no ha de ser la societat sencera qui financi l’esforç dels qui no poden treballar?» de les pensions es fan servir per disposar dels recursos reals que calen per viure. La població viu dels recursos del conjunt del país. Hi haurà recursos per als quals disposen de pensions privades i no per a les públiques?

Si els ancians consumeixen de la riquesa produïda pel conjunt de la comunitat —aliments, habitatge, medicaments, roba, etc.— hi ha recursos si es financen amb el sector privat i no n’hi ha si es financen amb el sector públic?

Les botigues saben d’on vénen els diners amb què els jubilats paguen les seves compres? Qui pot distingir si les verdures o les medicines que comprem es paguen amb una pensió pública o amb una privada? Així doncs, hi ha recursos o no n’hi ha? Moriran de misèria els pensionistes públics mentre viuen bé els pensionistes rics que s’han pogut permetre una pensió privada? És una enorme fal·làcia distingir entre finançament públic o privat de les pensions. O el país produeix recursos per mantenir la seva població o no els produeix.

Esforç comú Una societat ha de mantenir els seus ancians finançant com es financen totes les altres despeses socials i col·lectives: amb l’esforç comú. Si no s’hi arriba amb les contribucions socials que paguen els treballadors en actiu, s’hauran d’afegir impostos que han de pagar els que són més rics i que ara no participen en el manteniment dels jubilats.

Per això no és veritat que no hi ha diners. N’hi ha si es volen buscar. Volen disminuir el cost social de la gent gran i facilitar grans beneficis per a la banca privada i les companyies d’assegurances. Les pensions públiques es plantegen en forma de problema perquè interessa augmentar les privades, que són un magnífic negoci per a la banca. Aquest és el quid de la qüestió.

Als pensionistes els ha de sostenir la totalitat de la població, de la mateixa manera que es fa amb les altres despeses socials.

D’on han sortit els diners per al rescat dels bancs? Hi haurà diners per a les pensions públiques si la ciutadania no es deixa enganyar per aquestes mentides i lluita per les seves pensions. El futur de les pensions no és un problema de diners sinó de com es reparteix la riquesa que es produeix en un país.

OPINIÓ

15, 16 i 17 de desembre de 2017

El català i el servei públic balear de salut

Joan F. López Casasnovas Professor de llengua i literatura (jubilat) Ha arribat un metge nou a una ciutat espanyola. Especialista competent, posseeix un expedient impecable i vol exercir la medecina a l’hospital de la Seguretat Social. Però... el bon metge no sap espanyol, encara.

N’haurà d’aprendre per poder exercir amb els seus pacients.

No és probable que l’administració li faciliti classes de castellà en hores de feina. Potser els companys l’ajuden durant els primers mesos (posem que l’anglès faci de pont) i, com que ell és una persona d’estudis i intel·ligent, ben prest tindrà la competència de lectoescriptura en castellà. Posem que d’ací a dos anys, no sols entendrà l’idioma espanyol sinó que el parlarà, açò sí, amb un accent que denota el seu origen foraster.

Bé, idò, si ara aquest bon metge s’ha decidit per obtenir una plaça de funcionari a la Seguretat Social espanyola haurà de demostrar en tot el procés de

selecció que domina la llengua oficial del país. I punt. Fixemnos que el metge foraster que ha decidit optar a funcionari espanyol no podrà fer les proves en la seva llengua pròpia, sinó en la del país de residència.

El coneixement de la llengua espanyola no li comptabilitzarà com a mèrit, sinó que li serà un requisit sine qua non. Amb el coneixement que açò serà així, no li suposarà cap problema insuperable. Els usuaris de la sanitat espanyola hauran guanyat un nou i bon professional.

El lector ja veu que el supòsit anterior ve a compte pel problema que ha suscitat entre un sector del personal sanitari el projecte de decret de capacitació lingüística del personal del Servei de Salut de les Illes Balears. A la fi, el govern balear decretarà el coneixement del català per al personal al servei del públic! Ciudadanos ha presentat iniciatives parlamentàries per evitar el que consideren un greu atemptat a la llibertat dels metges. De la llibertat dels ciutadans no en diuen res, però. Fins i tot tenen manifestacions de protesta convocades a cada illa.

Són supremacistes: el que és un requisit per al castellà oficial, per al català voldrien que tot

just fos un mèrit. Cooficialitat de llengües no significa igualtat en el seu tractament? No diuen que la Constitució ens garanteix la igualtat davant la llei?

Fa uns quinze anys, un metge arribava a Menorca. Venia d’Argentina i la família tenia dues filles en edat d’escolarització obligatòria. Presa la decisió de traslladar-se a l’illa, s’informaren que aquí el català és llengua territorial pròpia i oficial, juntament amb el castellà. Un any abans del viatge tota la família estudia català, que aprèn en la modalitat estàndard, com sol succeir en els estudiants d’una segona llengua. Durant les primeres setmanes de viure a Menorca, als nouvinguts els costa entendre el català dels menorquins, que diuen uis en lloc de ojos, es cap a la cabeza, es budells són las tripas... És clar que, al principi, costa d’identificar orees (orelles); senten gua (bisíl·laba i plana) i és agulla. Però ràpidament entenen la cosa: vellet i veiet acaba sent veet. Tampoc no és tan difícil.

Per cert, vaig ser professor de llengua de les filles d’aquest metge. El seu nivell de lectoescriptura en català era tan bo o més que el de molts alumnes natius.

Fer república

13

Marina Garcés Filòsofa

Fer república no és canviar el sistema de govern de l’estat o fer un estat nou canviant la bandera i substituint el rei per un president.

Fer república és transformar el sentit de la política. República és construcció d’espais polítics no despòtics. Poden tenir estat o no tenir-ne, ser grans o ser petits, ser locals o transnacionals.

La política és el domini dels espais i dels temps de la decisió. Ara, per imposició del 155, semblen haver tornat allà on l’Estat vol que estiguin: en mans del poder central de Madrid, d’una banda, i canalitzats cap a la normalització democràtica de l’altra. És a dir: la decisió col·lectiva està emmanillada en el marc electoral imposat.

Els nosaltres de l’1 i 3 d’octubre poden ser reprimits i empresonats, però no normalitzats a través d’unes eleccions imposades. Les urnes de l’1 i 3 d’octubre no cabien a la seva democràcia autoritària i el nostre desig de república no cap a les seves urnes imposades.

El que està passant a Catalunya incomoda certes tradicions d’esquerres desterritorialitzades, ja sigui des de l’internacionalisme clàssic o des de la continuïtat amb els moviments globals, entre d’altres.

El nacionalisme que travessa part del moviment independentista i les relacions de classe que s’hi creuen no fan fàcil tenir una posició clara i confortable.

Des de l’anhel republicà que lluita per a construir espais polítics no despòtics, el problema català no és només un problema català. Té a veure amb la manera amb què els actuals estats europeus ofeguen actualment les aspiracions de democràcia radical i de vida digna de molta gent que ja no entén determinades formes de servitud i d’obediència a unes fronteres, a una moneda i unes institucions que són autoritàries, austericides i corruptes.

Vist així, l’anòmala història de Catalunya no és un llast del passat sinó una ocasió favorable a l’hora de qüestionar l’Europa dels estats i les seves polítiques. No haver tingut estat propi ens fa més fàcil entendre que tot estat és impropi en la mesura que es construeix sobre l’expropiació del que ens és comú (llengües, cultures, institucions populars, territoris, recursos, etc.). Una república catalana no pot ser un estat més de l’Europa actual, tal com és. Ja ho hem vist. Ni ho volen ni ho volem. Fer república catalana és transformar els mapes de l’Europa actual i de les seves condicions d’existència: servil de portes endins, mortal de fronteres enfora.

El malson de Kine en una societat suposadament democràtica

Papa Balla Activista pels Drets Humans Va eixir del seu país per evitar casar-se per obligació als 14 anys. El seu itinerari la va empènyer a viatjar cap a la muntanya Gurugú, al Marroc. Ho va fer contribuint en la nova configuració de les migracions en què les dones que vénen a Europa ja no es limiten sols a buscar el reagrupament familiar amb els seus marits sinó que hi ha dones solteres que fan les rutes tren-

cant les desigualtats de gènere.

Després de diversos intents, al final va aconseguir saltar la tanca de Melilla. Ferida per l’arriscada acció, la van portar al CETI (Centre d’Estada Temporal d’Immigrants) i com que no va poder superar la prova del canell de l’Atles de Greulich i Pyle —ja que la mesura del canell és molt reduïda i no correspon amb la fisonomia general dels subsaharians— se la va considerar com a major d’edat sense ser-ho. En conseqüència, la van obligar a quedar-se al CETI. Sobre aquestes proves, diverses recerques han destacat la vulneració dels drets dels menors, en considerar que estan adaptades a la morfologia occidental i no universal.

Al que se li suma que al sistema de benestar no li interessa l’acolliment d’aquests menors per la

càrrega que comporta, ja que els menors estrangers no acompanyats es consideren, com qualsevol altre menor, sota l’empara total de l’Estat.

Quan la Kine va arribar a la península Ibèrica va ser detinguda durant una batuda policial per perfil ètnic i enviada al CIE. Allí va viure la falta d’intèrprets i traductors que feien impossible una comunicació efectiva en aspectes tan bàsics i essencials com és la prestació de l’assistència sanitària. Li van vulnerar el dret a la integritat que suposa compartir una habitació de dimensions reduïdes amb nombroses persones. No obstant açò, allò que més li ha dolgut és que se li haja privat del dret fonamental a la lliure circulació quan no ha comès cap delicte. De l’única cosa que

l’acusen és d’estar en situació administrativa irregular. Sobre el CIE on va estar, la Kine critica la barreja entre homes i dones i haver de fer les seues necessitats a la nit dins de les cel·les.

Mentre la UE paga 30 euros al dia de despeses de manteniment per intern, segons els testimonis d’antics interns, el que es dóna de menjar i sopar en aquestes presons encobertes no arriba ni tan sols als sis euros.

Per casualitat vaig conèixer la Kine durant la concentració del passat 24 de setembre a la ciutat de València contra el racisme institucional. Ens va estar comentant la seua desorientació davant la necessitat d’empadronar-se i la dificultat de no tenir encara un domicili fix. Li vam suggerir que podria empadronar-se a València pel procedi-

ment dels casos especials.

La irregularitat en la que ha de viure la Kine no té res a veure amb el seu projecte migratori; més aviat, s’explica per la falta de mecanismes legals d’entrada, per la política de visats practicada, per la rigidesa dels procediments per sol·licitar les autoritzacions de treball i per la incompatibilitat profunda que hi ha entre els procediments administratius per regularitzar les situacions i el funcionament del mercat de treball. És un problema estructural, permanent, crònic, provocat per la mateixa Llei d’estrangeria.

Quan el racisme està integrat en la institució, es nodreix d’estereotips negatius i apareix com l’acció col·lectiva de la població, i com a conseqüència, empara al mateix temps el racisme social.

14 ACTUALITAT

Mapa polític immediat de Catalunya ANDER ZURIMENDI / ANDREU MERINO / LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Quins són els camins que es poden desencadenar a partir del resultat de les eleccions imposades per Rajoy del proper 21-D? Analitzem els quatre escenaris possibles després d’una tardor marcada per esperances de majors llibertats i una repressió d’un abast inaudit les darreres quatre dècades.

21/D

15, 16 i 17 de desembre de 2017

01. L’esperança de la República i el mur del 155 Si el 21 de desembre hi ha majoria d’escons (i encara més de vots) per als partits favorables a la independència, tant Junts per Catalunya, com ERC i la CUP aposten (tot i que algun més clarament que els altres) per avançar en la concreció de la República proclamada (però no desplegada) el 27 d’octubre pel Parlament de Catalunya.

Però dir-ho i fer-ho són qüestions molt diferents.

Com es pot posar en marxa la República i activar el procés constituent amb l’amenaça de mantenir el 155 si el nou govern que es conformi no agrada a l’executiu de Rajoy? Si s’intenta tirar endavant unilateralment el camí independentista, tot indica (tenint en compte tant les declaracions com la dinàmica de tota la tardor) que Madrid intensificarà la repressió. Preciament, aquesta mateixa setmana el Tribunal Suprem ha anunciat

03. L’aposta federalista continua buscant aliats La sentència del Tribunal Constitucional el 2010 sobre l’Estatut va empènyer desenes de milers de persones cap al moviment independentista. Després d’anys defensant un Estat federal amb majors competències per Catalunya, aquella sentència va ser el certificat per a molts que no hi havia cap possibilitat per assolir majors quotes d’autonomia dins de l’Estat espanyol. Tot i això, al llarg dels anys de procés, sempre hi ha hagut mans esteses cap a l’Estat espanyol amb la voluntat de trobar una entesa i que es permetés la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

La irrupció de Podemos a l’escena política espanyola ha obert la possibilitat d’un escenari inaudit de diàleg. Per primera vegada un dels principals partits polítics espanyols defensa el dret de Catalunya a decidir el seu futur sense amenaces. Però

una solució màgica que marqui terminis de 18 o 24 mesos».

El professor de Dret Constitucional Marco Aparicio considera que en un context en què els números no sumen prou per fer la ruptura i que «l’Estat ha demostrat les eines que té a l’abast per

que amplia a més persones la causa contra l’independentisme.

Repensar l’estratègia Davant d’aquesta constatació, del fet que no es va superar el 50% de participació l’1-O i conscients que la facilitat amb què alguns esperaven que s’assolís la independència no s’ha acomplert, dins del moviment sobiranista alguns es replantegen l’estratègia seguida fins a la celebració del referèndum l’1-O. El vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, considera que «hi ha tàctiques que es poden repensar, com per exemple fixar terminis, ja que és una qüestió que ens ha encotillat». La seva proposta és «passar a treballar per objectius, i si pot ser, objectius de futur àmpliament compartits».

Hi coincideix el vicepresident de l’ANC, Agustí Alcoberrro: «Jo vull un govern clarament partidari de la República, però no espero

els de Pablo Iglesias s’han quedat sols i no han aconseguit que el PSOE modifiqués el seu posicionament ja tradicional a favor de la unitat de la nació espanyola.És més, han vist com el partit de Pedro Sánchez s’alineava amb el de Rajoy per imposar la liquidació (temporal) de l’autogovern amb el 155. I el clima espanyolista hegemònic als grans mitjans de l’Estat fins i tot ha empès alguns dirigients dels morats a dures crítiques contra l’independentistme.

Canvi en els poder de l’Estat Però pot arribar un punt en què l’Estat consideri que el cost de mantenir el pols (i la repressió en tots els àmbits) és massa elevat i que peces importants de les estructures de poder real (pressionades per una UE cansada d’un sud inestable) optin per concedir algunes de les demandes de major autonomia?

ACTUALITAT 15

15, 16 i 17 de desembre de 2017

«Com impulsar qualsevol mesura republicana tenin davant un govern disposat a mantenir el 155 i a eixamplar la repressió?» impedir-ho», el que haurien de fer les formacions independentistes és «renunciar a la immediatesa i tornar al plantejament del 27S d’eixamplar la base sobiranista, on hi havia certs sectors del PSC».

Des dels partits són conscients que s’obre una nova etapa, però no volen posar el fre de mà i aposten per mesures concretes per començar a avançar. Maria Sirvent, candidata de la CUP,

En aquest camí, el PSOE tindria un paper central, i Podemos també hi jugaria amb comoditat.

A Catalunya, els principals aliats serien el PSC i els Comuns. Possiblement també hi mostrarien predispoisió sectors del PDECat que estan cansats de la dinàmica independentista del govern de Puigdemont, que consideren que és massa arriscada i genera massa incertesa.

«El principal problema de les opcions federalista continua sent la manca d’aliats a Madrid.»

De fet, tant el PSC com Catalunya en Comú Podem han anunciat els darrers dies propostes que se situen en el camí de major autogovern. Des del carrer Nicaragua, els de Miquel Iceta han llançat la idea de l’Hisenda Catalana, alhora que permeten que diputats com Ferran Pedret facin una passa més i defensin la

proposa “implementar la república desenvolupant la llei de transitorietat, convocant l’Assemblea Constituent i impulsant els decrets de la dignitat”. Des d’ERC, el seu portaveu, Sergi Sabrià, aposta per “desplegar la República a través de les mesures republicanes, com la llei anti-desonaments o la de renda garantida”.

Però com impulsar qualsevol mesura que avanci cap a la independència tenint davant un govern i un poder judicial que han desfermat coordinadament una repressió que ha comportat 1.066 ferits l’1-O, centenars d’alcaldes encausats, noves investigacions obertes i presó i exili per part dels qui han encapçalat el procés aquesta tardor?

Si la força i legitimitat que va donar la resistència de l’1 d’octubre en la defensa dels col·legis no es va aprofitar per fer el salt cap a la ruptura, quines possibilitats hi ha de fer-ho després del 21D? Més enllà del Parlament que surti de les urnes, hi ha actors que seran claus, com els CDR, les bases sobiranistes i aliances amb els que, sense ser independentistes, van defensar els col·legis l’1-O. Però sembla molt difícil que el desplegament de la República sigui una possibilitat immediata.

Via Canadenca: “Enlloc de votar una resposta binària –quedar-te com estàs o trencar-, penso que val la pena negociar (a la comissió del Congrés dels Diputats que ha activat el PSOE) un acord per avançar cap a un model similar als dels lands alemanys i llavors portar-lo a refrendar en una votació a tot l’Estat».

Però el principal problema que tenen les opcions federalistes per esdevenir creïbles és que a l’Estat espanyol no hi ha ningú –amb influència real- que hagi mostrat símptomes de voler negociar el referèndum que l’independentisme fa anys que reclama: ni el govern actual, ni la majoria dels partits que pretenen ocupar el mainstream polític (C’s i PSOE), ni els poders econòmics (el trasllat de seus socials fora de Catalunya ho ha tornat a evidenciar), ni els grans mitjans de comunicació (entre els quals destaca la immensa beligerància d’El País).

I Brussel·les manté el discurs que és un “problema intern”. A més, el PP es troba molt còmode en la situació actual, que els darrers mesos li ha permès amagar la corrupció i el continuat empobriment de les classes populars sota dels titulars criminalitzadors contra l’independentisme.

2,04M

L’1 d’octubre 2,04 milions de persones van votar al referèndum sobre la independència. El 90% va votar afirmativment..

43%

El 43,03% del cens va acudir a votar l’1-O. L’acció policial, però, va comportar el tancament de 400 col·legis electorals on hi havia censades 770.000 persones.

59/42

Fa 59 dies que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez estan a la presó i ja en fa 42 que hi són Oriol Junqueras i Joaquim Forn.

02. El perill del bucle de la ingovernabilitat Diversos dels escenaris que dibuixen les enquestes de cara al 21D mostren una governabilitat molt complexa que faria difícil avançar cap a la independència, però que tampoc ho posaria fàcil a les formacions unionistes.

Algun d’aquests escenaris podria desembocar novament en eleccions per la impossibilitat d’investir president i formar govern.

I això ens situaria en un bucle on l’acció política continuaria atrapada a les institucions.

Una de les possibilitats és que les forces independentistes assoleixin la majoria d’escons, però que no siguin capaces d’arribar a un acord per formar govern per desavinences en el full de ruta i per si l’ha d’encapçalar la força més votada (previsiblement ERC) o el president legítim a l’exili. En aquest cas, i per evitar tornar a eleccions, es podria configurar un govern amb un sol partit. Però això també compor-

taria un escenari molt inestable per impulsar la ruptura i la política podria quedar novament atrapada en un bucle processista.

Encara serà més difícil la constitució d’un nou govern si les tres formacions que volen posar en marxa de la República no sumen 68 escons. Aleshores Catalunya en Comú Podem adquirirà un paper decisiu. Els comuns han fet bandera de l’equidistància amb l’eslògan «ni 155 ni DUI», així que és poc probable que puguin facilitar, ni que sigui a través de l’abstenció, que governi un dels dos blocs. El que sí que han fet ha estat estendre la mà a una aliança amb ERC i PSC. Es fa difícil de preveure la materialització d’aquest tripartit, així que uns Comuns amb capacitat de desempat pot abocar també a un carreró sense sortida. Tot i que en política res està escrit i es poden desencadenar pactes d’entrada poc imaginables.

04. Mantenir el 155 i enquistament del conflicte El quart escenari que pot succeir després del 21D és que el Govern estatal mantingui el control de les institucions autonòmiques de Catalunya.

Una possibilitat és que ho aconsegueixi a través de les urnes gràcies a una majoria de les forces unionistes (C’s, PSC i PP), que per han mostrat múscul al carrer aquesta tardor.

Però és un extrem que cap enquesta ho pronostica.

L’altra escenari possible és que el bloc independentista torni a guanyar i intenti aplicar mesures republicanes. Davant d’això, Xavier Garcia Albiol, president del PP de Catalunya, ja ha reconegut que es podria mantenir el 155. El periodista Guillem Martínez alerta que “el 155 ha vingut per quedar-se i la Generalitat porta molt temps intervinguda.

L’autogovern és ara un miratge i la classe política no ho ha explicat”. Certament, ja abans del

155, Montoro tenia el control de les finances autonòmiques.

Des dels Comuns creuen que qui té més interès en mantenir aquest escenari és el PP. Jessica Albiach, candidata de Catalunya en Comú Podem, alerta que “el Govern espanyol vol seguir en el bucle amb un govern dels seus o amb un d’unilateralista per continuar subsistint en aquest fang”. Efectivament, al PP li va molt bé aquesta situació. Malgrat que tot apunta que mantindrà un suport baix a Catalunya, a l’Estat el seu lideratge és inequívoc.

Els dubtes d’aquest escenari són el grau d’intensitat amb què mantindrien el 155, quines possibilitats de resposta desobedient poden sorgir i si pot comportar l’enquistament del conflicte. Una opció, la darrera, que pot ser, precisament, la que estigui esperant el M.Rajoy dels papers de Bárcenas.

16

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Més enllà del 21D

doble debat electoral 18.00h| Com posar en marxa polítiques transformadores?

Anaïs Franquesa (Centre Irídia) Aura Ruano (No Callarem) Belén Tascón (presidenta FAPAC) Rosa Pahissa (PAH de Sabadell) Sílvia Granato (Plataforma VotxTothom)

20.00h|Entre la República i el 155, camins després del 21D. José Rodríguez (ERC) Joan Josep Nuet (CatEnComú-Podem) Maria Ballester (CUP)

Divendres 15 de desembre Lluïsos Teatre (pl. del Nord 7-10, BCN) Entrada gratuïta Torn obert de preguntes

ACTUALITAT

15, 16 i 17 de desembre de 2017

17

Barcelona en Comú vol intensificar la mobilització i busca acords puntuals al Ple

Colau encara la recta final de mandat amb l’objectiu de consolidar-se dins i fora de l’Ajuntament després d’haver trencat amb el PSC com a socis de govern.

ANDREU MERINO BARCELONA

Barcelona en Comú (BEC) afronta la recta final de mandat amb l’objectiu de consolidar la seva estructura i d’arribar a acords amb l’oposició per tirar endavant el seu programa. Un cop consumat el trencament de govern amb el PSC, l’executiu d’Ada Colau s’ha quedat amb només 11 dels 41 regidors al ple, però BEC no vol un nou soci de govern sinó pactes puntuals i ja ha iniciat ronda de converses per aprovar els pressupostos. «Som conscients de les dificultats de negociar amb una campanya electoral a Catalunya en marxa», explica la segona tinenta d’alcaldia, Laia Ortiz. Sense descartar els socialistes, les opcions de pactes passen pel Grup Municipal Demòcrata, ERC i la CUP. Pels demòcrates és prioritari que Colau evidenciï un trencament «sincer» amb el PSC, en paraules del regidor Jaume Ciurana, que posa l’accent en la qüestió nacional. «Demanem a l’alcaldessa una actitud més decidida contra la repressió, la injustícia i els empresonaments», detalla. ERC vol impulsar un «centre democràtic» del qual fonts del partit només en deixen fora el PP i Ciutadans. Precisament, Ortiz també parla d’un «eix democràtic» a partir del qual es poden generar consensos, independentment del full de ruta de cada grup a nivell nacional.

Per la seva banda, la CUP únicament donaria suport extern a un govern de BEC i ERC. Això sí, a través d’acords «puntuals i revisables», explica el portaveu municipal, Quim Serra. Els cupaires prioritzen les municipalitzacions de serveis, però el govern, tot i veure-ho amb bons ulls, avisa que toparan amb traves legislatives.

«Les municipalitzacions i la qüestió nacional són les principals exigències de l’oposició a l’hora de pactar.»

Enfortir la base Després de més de dos anys al consistori, BEC sap que el seu projecte requereix explicar a la ciutadania els límits competencials amb els quals xoquen. «Es poden generar expectatives que no podem respondre. Cal pedagogia però també fer tot el que estigui a la nostra mà per aconseguir canvis», exposa Natalia Rosetti, membre de l’executiva fins al novembre.

El camí per dotar de més recursos els ajuntaments i també

El Conflent s’organitza per impedir expulsions d’immigrants PABLO BONAT PERPINYÀ

Mig centenar de persones s’han començat a organitzar a la comarca del Conflent (Catalunya Nord) per intentar impedir les expulsions de persones immigrades i trencar l’aïllament que pateixen els nouvinguts que viuen als centres d’acollida estatals.

En aquesta comarca pirinenca hi ha actualment tres Centres d’Acollida i Orientació (CAO), a les poblacions de Prada i Vernet.

Es tracta de centres creats per allotjar temporalment migrants que vénen dels campaments instal·lats a Port-la-Chapelle (París) o a Calais (principal port francès de comunicació amb Anglaterra).

Aquestes persones (molt sovint homes sols) viuen del tot isolades i són extremadament vulnerables. Molts no tenen opcions de quedar-se a l’Estat francès perquè són considerats Dublin (per la convenció de Dublín de la UE per evitar que una persona pugui demanar asil a més d’un Estat a

El suport del PSC al 155 ha estat el desencadenant de la ruptura del pacte BEC-PSC. FOTO. CLAUDIA FRONTINO

per aconseguir canvis legislatius passa, segons BEC, pel treball conjunt amb altres municipis i per un increment de la mobilització.

En aquest sentit, la portaveu de l’executiva, Gala Pin, reivindica el foment de la participació: «La ciutadania ha de poder fer propostes que suposin canvis concrets». Al maig, Barcelona celebrarà la seva primera multiconsulta, en què els

la vegada) i són expulsats cap al primer Estat de la UE que l’ha identificat o bé, directament, cap al seu país.

Invisibilització «Els CAO han estat l’eina que està fent servir l’Estat per a invisibilitzar i triar els migrants» explica Josie Boucher, militant de l’ASTI 66 (Association de Solidarité avec Tou-te-s les Immigré-es). El fet que la gran majoria d’aquests centres estiguin situats en zones rurals i allunyats dels grans nuclis urbans en facilita la invisibilització.

En aquest context, des de mitjan novembre s’ha creat a Prada de Conflent el col·lectiu Bienvenue aux migrants, en què participen una cinquantena de persones. L’objectiu és organitzar la so-

veïns podran votar propostes de diferents àmbits fetes pel govern o la ciutadania. «Sense la societat civil organitzada no té gaire sentit un govern que vulgui transformar la ciutat. L’Ajuntament necessita suport, però també crítica i pressió», apunta Rosetti.

Una pressió que és previsible que Colau rebi per part de la ciutadania en matèria d’habitatge o

«En aquesta comarca hi ha tres CAO on arriben migrants dels campaments instal·lats a París i Calais» lidaritat amb els nous veïns de la comarca i trencar l’aillament que pateixen. Les primers accions han estat impulsar recollides de roba per a afrontar l’hivern en millors condicions o organitzar cursos de francès. Més endavant, pretenen organitzar espais de socialització i convidar expressament les

turisme. A més a més, caldrà sumar-hi els principals reptes que BEC s’ha plantejat treballar en la recta final del mandat. Principalment, la promoció de l’economia de proximitat, el control públic de l’atenció domiciliària o la connexió del tramvia per la Diagonal. Un projecte que exigirà a BEC molta cintura per arribar a acords amb l’oposició.

persones internes als CAO com a mecanisme per trencar l’extrema vulnerabilitat que pateixen.

Vuit immigrants retinguts A més, volen intentar evitar les expulsions, com les que van succeir la setmana passada, quan les persones que dinamitzen els cursos de francès van informar de vuit migrants que van ser enviats al Centre de Retenció com a pas previ per a la seua expulsió definitiva. Josie Boucher, militant de l’ASTI i participant al col·lectiu, explica que la creació d’aquest col·lectiu s’emmarca en un context en què «molta gent arreu de l’Estat francès està indignada amb el tracte que reben els migrants i estan sorgint per tot arreu iniciatives com aquesta de Prada».

18 ACTUALITAT

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Diada de Mallorca:

nou rumb per a una data que ja és oficial

La Festa de l’Estendard de Palma es celebra des del segle XIII. FOTO: JORDI AVELLÀ NEUS TUR PALMA

El 23 de desembre de 2016 el Consell de Mallorca aprovava, amb els vots a favor dels tres partits de govern (MÉS, Podem i PSIB-PSOE) i el PI i els contraris del PP i Ciutadans, traslladar la

Diada oficial del 12 de setembre fins al 31 de desembre, data de l’entrada de Jaume I a Madina Mayurqa l’any 1229. La decisió es va prendre «per raons històriques i perquè el format anterior era una diada únicament institucional sense arrelament popular», en paraules de Lluís Apesteguia,

conseller de MÉS per Mallorca i President de la Comissió Especial del Consell.

Enguany, doncs, la Diada del 31-D es commemorarà de forma oficial per primer pic. I de l’evident normalització que això suposa per l’efemèride se’n congratulen entitats de referència com

El PSPV es queda en solitari al govern d’Alacant amb només 5 regidors Guanyar i Compromís abandonen el govern després del processament de l’alcalde per fraccionament de contractes.

LAIA MAS ALACANT

El pacte de govern que es va crear a l’Ajuntament d’Alacant després de les eleccions de maig de 2015 ha arribat a la seua fi el mes de novembre. El Partit Socialista del País Valencià (PSPV), qui n’ostenta l’alcaldia a través de Gabriel Echávarri, s’ha quedat en solitari i en minoria després que Compromís i Guanyar Alacant deixaren les seues regidories i trencaren la coalició de govern.

El fet principal que ha motivat aquesta ruptura ha sigut el

processament de l’alcalde per presumpte fraccionament de contractes a la regidoria de Comerç el Nadal de 2016, quan Echávarri n’estava al capdavant. La investigació pel cas Comerç i per l’acomiadament improcedent de Catalina Rodríguez (treballadora del consistori i cunyada del portaveu del Partit Popular, Luis Barcala), han fet que, primer Compromís el dia 7 de novembre, i posteriorment Guanyar Alacant el dia 15, abandonen el Govern de la ciutat.

Ho han fet amb l’exigència de la dimissió d’Echávarri, qui consideren que està posant traves a que

la ciutat puga avançar en el canvi que havia iniciat des de la present legislatura després de vint anys de govern del Partit Popular. Tanmateix, malgrat la imputació, l’alcalde d’Alacant s’ha aferrat al càrrec i es nega a fer allò que exigeix el conjunt de l’oposició: dimitir.

Davant d’aquesta situació, l’oposició ha pres el control de les decisions del Govern de la ciutat.

Arran d’una proposta presentada pel Partit Popular i esmenada posteriorment per Compromís, amb els vots a favor de Guanyar i Ciudadanos, l’oposició podrà controlar les decisions de l’equip de

l’Obra Cultural Balear: «Aquest reconeixement és un salt qualitatiu», sentencia el president de l’entitat, Jaume Mateu. També ho consideren així l’expresident del PP i actual president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, Cristòfol Soler -«és una victòria i un reconeixement del moviment sobiranista, que l’ha reivindicat durant més de 40 anys»-, o el president del Grup Blanquerna, Tomeu Martí, que adverteix: «la societat civil, però, s’haurà de mantenir organitzada per recordar que som un poble ocupat que seguirem lluitant». Ara bé, «si bé no s’ha de renunciar a la vessant reivindicativa, les institucions, com els moviments socials, hem de fer pedagogia perquè la nova Diada arreli», recorda en un altre to la coportaveu de MES, Bel Busquets.

L’anterior Diada del 12-S havia estat instaurada l’any 1997 a instàncies d’Unió Mallorquina i la llavors presidenta Maria Antònia Munar, en commemoració de la coronació de Jaume II i el jurament de la Carta de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca, per tal d’establir un contrapès a la Festa de l’Estendard (31 de desembre) que els sectors nacionalistes i sobiranistes havien considerat sempre com l’autèntica Diada de l’illa. De fet, ja des del 1977 el PSM (ara dins MES) havia reivindicat la data; i des

Govern abans que les propostes siguen elevades a plenari a través de comissions polítiques que es reuniran cada quinze dies. La

«El cas Comerç ha fet esclatar la bombolla dins el pacte, però les desavinences entre els tres partits han estat presents des de l’inici de la legislatura.» iniciativa respon a la necessitat de fiscalitzar els cinc regidors del PSPV amb què compta el govern de l’Ajuntament actualment, que es troba en una situació del tot inestable.

El principal partit al ple és el Partit Popular, que té huit regidors. El segueix el PSPV amb sis, Guanyar i Ciudadanos amb cinc cadascun, i Compromís, amb tres

de l’any 1987 s’organitza una manifestació el 30 de desembre que aglutina multitud d’entitats, col·lectius, partits i organitzacions del sobiranisme i l’independentisme.

Així, si bé és cert que el Consell dedicarà la festa a la cultura talaiòtica i prehistòrica, no ho és menys que la històrica manifestació del 30 seguirà essent capitanejada per la Plataforma 31-D, que any rere any manté el to reivindicatiu. De fet, l’esquerra independentista, que ara hi participa mitjançant el Bloc d’Unitat Popular (BUP), ha tornat a donar a conèixer el seu cartell en clau de Països Catalans, com també està previst com ho faci Esquerra i la resta d’agents del sobiranisme mallorquí.

Que tan la història com l’arrelament popular de la Diada justifiquen amb escreix la decisió del Consell és una opinió compartida tant per les forces de que governen la institució, com pels moviments socials compromesos amb la Diada. Ara bé, el rumb per convertir-la en una jornada cultural i de festa o, per contra, en un espai de reivindicació política i nacional, dependrà de decisions tàctiques que impliquen tots els agents socials i polítics que hi participen. Decisions que, òbviament, no queden, ni quedaran, al marge del context social i polític de cada moment.

regidors. A més, també hi ha l’edil no adscrit Fernando Sepulcre, exmilitant del Partit Popular, i Nerea Belmonte, expulsada fa més d’un any de Guanyar Alacant.

Tot i que el cas Comerç ha sigut el que ha fet esclatar la bombolla dins el pacte entre PSPV, Guanyar Alacant i Compromís, les desavinences entre els tres partits han estat presents des de l’inici de la legislatura. El tripartit ha estat en desacord en diferents ocasions, habitualment jugant sempre el PSPV en solitari. Un tema de discòrdia van ser els horaris comercials: Echávarri es va comprometre en campanya a obligar a tancar els comerços de la ciutat els diumenges i festius, però les pressions empresarials han aconseguit que aquesta promesa mai s’arribara a complir. Altres temes que han tensat la situació interna han sigut la polèmica per la limitació de les terrasses o la possibilitat de facilitar la instal·lació dels grans magatzems d’Ikea a la ciutat: Echávarri ha manifestat que ara que governa en solitari podrà tornar a posar en marxa aquesta darrera iniciativa, ja que ja no hi ha «cap obstacle», referint-se als seus exsocis de govern.

L

15, 16 i 17 de desembre de 2017

tenim jutges patriarcals sense formació —l’ONU ha fet un toc d’atenció a l’Estat espanyol per la manca de formació del cos judicial— i que fan bandera d’una ideologia en la qual es defensa l’agressor. Pensar que no hi ha subjectivitat en la decisió d’un jutge és enganyar-nos. A més a més, quan la justícia o les institucions fallen en l’atenció a les víctimes de violència masclista no hi ha cap tipus de sanció i aquesta violència institucional queda impune. No hi ha reparació del dany, tot i que l’Estat no hagi complert amb l’obligació d’actuar amb la diligència deguda.

es dades que aporta Feminicidio.net són molt més completes que les institucionals.

Quines mancances tenen els recomptes oficials?

N’hi ha diverses. Per exemple, només comptabilitzen els casos en parella, i únicament quan són matrimonis o relacions estables, i no reconeixen aquells en què hi va haver una relació afectiva d’altre tipus. Per exemple, quan passa entre amants o quan va ser una relació ocasional de pocs dies. L’Estat fa una interpretació molt tradicionalista de la Llei de violència de gènere, que a més a més, no inclou la resta de violències masclistes.

En canvi, vostès comptabilitzen altres feminicidis fora de la parella.

Sí, nosaltres registrem tots els feminicidis: els casos oficials, els que estan en investigació, els de connexió (sogra, amiga, germana), prostitutes assassinades pels seus clients, feminicidis després de violència sexual, assassinats de filles i fillastres, casos de misogínia o fills que assassinen les seves mares (és una de les violències més invisibilitzades, cada any es registren entre un 5% i un 10% de feminicidis d’aquest tipus; entre l’any 2010 i l’any 2015, 50 dones van ser assassinades pels seus fills). Quan comptabilitzes tot això se’t dupliquen les xifres.

Hi ha manera d’evitar els feminicidis?

El 99% dels feminicidis es podrien evitar. El problema continua residint en la prevenció, detecció i atenció. En la detecció és important recordar que a aquelles dones que interposen denúncia i sol·liciten ordres de protecció se’ls realitza el test del biogen, que no és públic i se’n fa difícil el seu control. Aquest test determina el grau de risc, que sempre és valorat a la baixa i es deneguen ordres de protecció de forma sistèmica.

Per tant, el principal escull és el sistema de justícia?

Sí, el problema principal és que

ACTUALITAT 19

FOTO. ALVARO MINGUITO

entrevista Graciela Atencio, periodista i directora de Feminicidio.net

«Es podrien evitar el 99% dels feminicidis» NEUS TUR PALMA

Gabriela Atencio (Argentina, 1968) és periodista i activista per la defensa dels drets humans de les dones. Des de l’any 2010 dirigeix Feminicidio.net, portal d’informació i plataforma de cursos en línia sobre violències masclistes del qual n’és la fundadora. També coordina el projecte de documentació i investigació del feminicidi, l’assassinat de dones pel simple fet de ser-ho, que s’ha convertit en font de referència de dades a causa de l’opacitat oficial.

I quines eines haurien d’aplicar-se per prevenir els feminicidis?

La primera és que la dona pugui accedir a protecció sense interposar denúncia. La judicialització del cas, sovint, posa les dones en risc i això comporta que el 85% de les agredides no denunciï. Per tant, hem de trobar altres mecanismes que permetin que les dones puguin sortir de la situació de violència sense denunciar, i establir d’aquesta manera un pla de polítiques públiques integral: feina, teràpies sanitàries llargues, etc. Quin hàndicap hi ha en això?

Que l’agressor queda impune.

Una part del moviment feminista considera que s’hauria de treballar amb els agressors.

Exacte. Un dels altres problemes és que només ens hem ocupat de les dones però no dels agressors.

Cal que ens n’ocupem col·lectivament i des d’un punt de vista també comunitari, ja que els estudis mostren que l’aïllament dificulta que les dones que pateixen agressions masclistes se’n surtin. Però també ens hem d’ocupar del model de masculinitat hegemònica, un model que està intrínsecament lligat a la violència. Fins que no ataquem el model hegemònic de masculinitat i ho fem des de l’educació, no només en clau de gènere sinó també des de l’educació per a la no-violència, la resta seran pedaços.

20 ACTUALITAT

15, 16 i 17 de desembre de 2017

En cinc anys hi ha hagut una caiguda de 200 a 159 en la xifra d’alumnes que comencen el grau de llengua catalana a les universitat dels Països Catalans.

Davallada del 20%

dels nous estudiants de filologia catalana CLARA BARBAL/ MARTA CURULL LLEIDA

A la sortida de la classe de Gramàtica Catalana, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida (UdL), busquem estudiants de primer curs del Grau d’Estudis Catalans i Occitans. Ens responen gairebé a l’uníson: la Cristina, l’Elena, l’Andrea i la Laura són les quatre úniques estudiants de primer curs de l’ex-Filologia Catalana.

En només quatre cursos, la Universitat de Lleida ha perdut la meitat d’alumnes de nou accés al grau d’Estudis Catalans: mentre que el 2013 n’hi van accedir vuit, al curs actual en són només quatre. Aquesta tendència es dona a la majoria d’universitats públiques dels Països Catalans, segons les dades facilitades pels mateixos centres entre els anys 2010 i 2017.

El 2010, la Universitat de les Illes Balears (UIB) tenia 37 nous alumnes a Filologia Catalana; aquest curs, 10 alumnes han començat primer. La Universitat de Barcelona experimenta la caiguda més crítica. El 2010 va iniciar el curs amb 92 alumnes de nou accés al grau, la xifra es redueix gairebé a un terç (37) el setembre de 2016. La Universitat de València, que és la que gaudeix de més bona salut, també ha notat un lleuger descens d’alumnat de nova matrícula: 60 el curs 2013/2014 i 48 el curs actual.

En conjunt, els nous estudiants de filologia catalana a les universitats dels Països Catalans ha baixat dels 2000 de 2013 als 159 que han començat a cursar aquests estudis aquest 2017.

La conseqüència més immediata de la disminució d’alumnes en aquests estudis és la reducció pressupostària dels departaments de filologia, amb afectacions sobre la recerca i la docència. I més enllà de l’àmbit acadèmic, la pèrdua de filòlegs té conseqüències en l’ús del català? «Una llengua no sobreviu sense especialistes, però tampoc pot viure només amb filòlegs. Els imprescindibles són els parlants», considera Jaume Guiscafrè, director del departament de filologia de la UIB. Davant la pèrdua d’especialistes, existeix el perill d’homogeneïtzació de la llengua catalana amb l’espanyola si no es té cura de la

correcció lingüística a causa de la proximitat geogràfica i la posició dominant de la segona.

Una República salvaria el català?

Quines solucions es plantegen per millorar la realitat lingüística del català?

Carme Junyent sentencia que una República no salvarà el català. «L’oficialitat a les llengües dominants, no els cal i a les subordinades, no els serveix de res.

L’irlandès, per exemple, és una llengua que ho va tenir tot i en canvi no va aconseguir arrencar en el seu ús». Per a l’acadèmica, el que salva una llengua són els seus usos espontanis i calen propostes innovadores en aquest sentit: «si tots els recursos que s’han destinat a l’escola es lliuressin també a l’esplai i a l’esport, com a àmbits d’ús espontani, el català gaudiria de millor salut».

Jaume Guiscafrè, en canvi, creu essencial que hi hagi una aposta pública per les universitats per mantenir els estudis i la investigació en llengua catalana. «Si desapareix l’ensenyament de la llengua en una universitat, es perd la connexió amb l’entorn parlant més immediat, el dialectal».

En el cas valencià, el membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Emili Casanova assumeix com a «problemàtic» el decret de plurilingüisme del govern del Botànic. Per blindar el català a les aules, la conselleria ha presentat un pla lingüístic on l’anglès hi té major pes.

«A banda de la docència, un professor de llengua catalana també exerceix de recuperador de la llengua i de conscienciador de la importància del seu ús. L’administració no el pot deixar sol», clama.

Diversitat de causes Com expliquen els experts la davallada d’estudiants de filologia catalana? La directora del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades, Carme Junyent, apunta al «procés d’homogeneïtzació lingüística mundial» a favor de l’anglès, on la majoria de llengües que es parlen al món estarien amenaçades.

Jaume Guiscafrè assumeix que hi ha un «descrèdit cíclic» de les arts i les humanitats, que afecta particularment l’estudi de la llengua i la literatura pròpies. En el cas de les Balears, el professor assegura que l’oferta de filologia anglesa ha estat un «factor decisiu» en la davallada d’alumnes de la catalana i fins i tot de l’espanyola, tot i que aquesta triplica la quantitat d’alumnat. També apunta als «infames» anys del govern del Partit Popular de José Ramón Bauzà, entre 2011 i 2015.

El director del departament de filologia catalana de la UV Emili Casanova assenyala «la castellanització» de les comarques interiors del País Valencià, fins ara lingüísticament molt fortes i bressol dels estudiants de llengua al territori.

Les dades de l’Enquesta d’ús i coneixement del valencià dels anys 2010 i 2015 ho corroboren: el nombre de persones que usen el català a casa a les zones valencianoparlants baixa més de 5 punts en aquest període.

15, 16 i 17 de desembre de 2017

21

22 INTERNACIONAL

15, 16 i 17 de desembre de 2017

‘Estat Islàmic’ va quedar oficialment derrotat el passat mes de novembre a Síria. Al país s’obre ara un nou escenari marcat per la fragmentació i un complicat equilibri de les aliances internacionals.

INTERNACIONAL 23

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Siria

Un mapa fragmentat

Capital: Damasc Ciutat més poblada: Alep Superfície: 185.180km2 Població: 19.064.854 habitants

*Àrees controlades per cada bàndol a desembre de 2017

AL-HASAKAH ALEP RAQQA

República Àrab de Síria Controla més del 55,7% del territori. Les seves forces armades tenen a uns 180.000 soldats al seu servei. Compta amb el suport diplomàtic i militar de Rússia i l’Iran, i Hesbol·là.

LATAKIA

Oposició siriana HOMS

PALMIRA

L’anomenada oposició siriana no és un grup homogeni. El Ministeri de Defensa rus xifra les seves forces, l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS), en 41.500 soldats. Té el suport de Turquia.

Federació Democràtica del Nord de Síria (FDNS) La Federació Democràtica del Nord de Síria (FDNS) representa més d’un terç del territori de Síria (27,4%). Les Forces Democràtiques de Síria (FDS) disposen de més de 50.000 soldats.

DAMASC

DARAA

Estat Islàmic (EI)

El conflicte sirià ha provocat entre 330.000 i 475.000 morts (segons les fonts), 7,6 milions de desplaçats interns i 5,1 milions de refugiats a l’estranger. FOTO.SHUTTERSTOCK

Síria:

INFOGRAFIA. MILVIETNAMS / SABADELL

La guerra no ha acabat ÂNGEL FERRERO BARCELONA

Va ser una notícia menor encara que no havia de ser-ho. Després de setmanes de combats, el passat 3 de novembre les Forces Armades de Síria recuperaven el control de Deir ez-Zor, l’última gran ciutat en mans de l’organització gihadista Estat Islàmic (EI).

Tropes governamentals i fins a 96.000 habitants d’aquesta ciutat prop de la frontera amb l’Iraq havien estat sotmeses a un dur setge de tres anys d’ençà que els gihadistes en van prendre el control de la major part. Tot el que restava del califat després de Deir ez-Zor eren bosses de resistència a l’esquerra de l’Èufrates.

El president de Rússia, Vladímir Putin, anunciava el passat 11 de setembre a la base aèria de Hmeymim la retirada de les tropes russes de Síria, en considerar la seva tasca al país com-

plerta. «Amics, la mare pàtria us espera», va dir Putin. El govern sirià i els seus aliats han guanyat la guerra, però com es preguntava oportunament la BBC, poden també guanyar la pau?

Un mapa fragmentat Tot i que el govern sirià ha recuperat la major part del país, romanen sota control de l’oposició siriana zones al sud, l’est i el nord-oest del país, on també hi ha una presència important de Tahrir al-Xam, una organització gihadista sorgida de la fusió de diversos grups salafistes, entre ells la branca d’Al Qaeda a la regió. Al nord del país les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), formades majoritàriament per kurds sirians, van declarar unilateralment l’autonomia dels territoris sota el seu control el 2013.

A diferència dels altres bàndols que s’oposen al govern sirià, la Federació Democràtica del Nord

Cada cop més arraconat, l’organització gihadista Estat Islàmic (EI) tindria entre 15.000 i 20.000 combatents a Síria (dades 2016). El final del seu «califat» es considera imminent.

de Síria (FDNS) —el nom de «Rojava» va ser abandonat a finals del 2016— és el que compta amb unes estructures polítiques, militars i administratives més sòlides, així com també d’una constitució pròpia.

De l’enorme complexitat de la situació n’és testimoni que tots aquests actors compten, al seu torn, amb suports internacionals.

El govern sirià disposa sobretot del suport diplomàtic i militar de Rússia i l’Iran i també de les milícies xiïtes d’Hesbol·là sobre el terreny; l’oposició siriana al nord-oest rep ajuda de Turquia i les Forces Democràtiques Sirianes han comptat amb el suport dels EUA en forma de cobertura aèria, armament i assessorament militar. Finalment, segons diverses fonts, els gihadistes han comptat amb, com a mínim, la complicitat de les petromonarquies del Golf Pèrsic –principalment l’Arabia Saudita i Qatar– i, en una fase

3-N

Les Forces Armades de Síria van recuperar el 3 de novembre el control de Deir-ez-Zor, última gran ciutat que quedava a mans de l’Estat Islàmic.

anterior del conflicte, també d’Ankara.

La qüestió kurda Al gener, durant les negociacions de pau a Astanà, un grup de juristes russos va entregar a la delegació siriana una proposta de nova constitució. El text, que va ser difós dies després per les agències d’informació russes, semblava redactat per acomodar les demandes dels kurds sirians.

Així, se’ls garantia, per exemple, una autonomia cultural i la cooficialitat de l’idioma kurd al nord de Síria, i simbòlicament canviava l’actual nom del país, República Àrab Síria, pel de República de Síria. Alhora, però, la constitució declarava el territori sirià com a «indivisible, inviolable i integral».

La proposta sembla haver estat congelada des d’aleshores.

En aquest trencaclosques la FDNS és, efectivament, la peça clau. Encara que no ha estat re-

coneguda per cap altre estat al món, funciona a la pràctica com una entitat autònoma, una realitat que és impossible d’obviar. Al mateix temps, pocs actors institucionals estan disposats a reconèixer plenament i sense condicions les demandes kurdes per temor a alienar als estats de la regió on hi ha població kurda, com és el cas de l’Iraq, l’Iran i Turquia.

El govern de Recep Tayyip Erdo an ha estat qui de manera pública ha mostrat més clarament la seva oposició: a l’agost del 2016 Turquia fins i tot va ordenar una intervenció militar i va ocupar una part del nord de Síria. Un dels objectius d’aquesta mesura era evitar la unió entre els territoris controlats per les FDS i la creació d’una franja territorial controlada íntegrament pels kurds sirians. El suport dels EUA als kurds sirians ha estat un dels recents motius de fricció entre Washington i Ankara.

Tot i ser formalment membre de l’OTAN, Turquia sembla prioritzar cada cop més els seus propis interessos per sobre dels del conjunt de l’Aliança Atlàntica i resituar-se en un ordre regional on l’antic àrbitre internacional, els EUA, ha estat testimoni de la irrupció d’un nou convidat: Rússia.

Cap a una «pax rossica»?

D’ençà el seu inici al setembre del 2015, l’operació russa a Síria ha estat objecte de múltiples crítiques i nombroses especulacions.

Més de sis anys de conflicte La guerra a Síria va començar l’any 2011 quan les protestes entre els mesos de març i juliol contra el govern baasista —part de l’anomenada «Primavera àrab» a la regió— van ser reprimides per les autoritats i el conflicte va militaritzar-se.

L’oposició al govern mai no va ser homogènia i aviat es va fracturar en nombrosos grups amb diferents programes polítics —sovint oposats entre ells— i units en molts casos per qüestions de tàctica. Al seu torn, aquests grups comptaven amb el suport més o menys explícit d’altres potències regionals i internacionals. Aquest suport va portar el conflicte intern a una dimensió internacional i són molts els analistes que parlen d’un conflicte subsidiari (proxy war) en tota regla, en el qual es mesclen interessos geopolítics relacionats amb esferes d’influència i fins i tot rutes comercials i projectes energètics.

Als Països Catalans, la guerra a Síria ha estat objecte d’un aferrissat debat sobre quina posició devia adoptar l’esquerra davant el conflicte. La cobertura de la guerra per part dels mitjans de comunicació ha estat igualment motiu de dures crítiques, ja que va ser acusada de parcialitat perquè l’oposició siriana, també la d’orientació islamista, es va revelar com a especialment capacitada en l’ús de les xarxes socials per difondre els seus missatges; en particular, durant les fases més avançades de la batalla d’Alep (2012-2016). Alhora, govern i oposició —i aquells que els donen suport— s’acusen mútuament de cometre múltiples crims de guerra.

En els més de sis anys de guerra l’Observatori Sirià de Drets Humans calcula que han mort entre 331.765 i 475.000 persones (dades de juliol del 2017). Una altra institució, el Centre Sirià per a Política i Investigació (SCPR), aporta una estimació semblant i parla de 470.000 persones (febrer del 2016). A més a més, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), hi ha més de 7.600.000 desplaçats interns ( juliol 2015) i més de 5.116.097 refugiats a l’estranger ( juliol del 2017).

Ja abans, Rússia, amb el suport de la Xina, va blocar amb el seu veto al Consell de Seguretat de l’ONU l’aprovació d’una resolució que hagués facilitat una intervenció militar occidental a Síria seguint el model de Líbia. El 2013 Moscou va sortir també al pas amb una proposta per eliminar les armes químiques dels arsenals sirians i evitar, novament, una intervenció militar. L’operació militar —envoltada de polèmica pels bombardeigs a Alep o l’ús de contractistes militars— no ha portat a un «segon Afganistan»: Rússia ha demostrat els resultats del procés de modernització del seu exèrcit i capacitat en el terreny polític per posar en marxa processos com les negociacions a Astanà, la creació d’un centre de reconciliació per permetre el desarmament dels combatents que s’acullin a l’amnistia decretada pel govern sirià i zones de desescalament que funcionen per mitigar els enfrontaments entre bàndols i aïllar els gihadistes, que estan exclosos de tots els acords.

Ateses les seves bones relacions amb els països de la zona, Rússia podria fins i tot perfilar-se com a potencial candidat a arbitrar les disputes a l’Àsia occidental i facilitar, doncs, una mena de pax rossica. D’aconseguir-ho, enterraria les declaracions del 2014 de Barack Obama, qui va qualificar despectivament Rússia de mera «potència regional».

24 INTERNACIONAL

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Figures de la cultura, els esports o els mitjans d’Àfrica i de la diàspora han utilitzat les xarxes socials per denunciar el tracte esclavista a Líbia després de les imatges emeses per la CNN.

INTERNACIONAL 25

15, 16 i 17 de desembre de 2017

L’estiu de 2015 la mort d’Aylan Kurdi va obrir els ulls d’Europa davant de l’anomenada “crisi dels refugiats”. Què ha succeït des d’aleshores i qui és responsable dels milers de morts?

2015-2017: 11.700 ofegats al Mediterrani

Responsables Qui decideix sobre polítiques migratòries a la UE?

Protestes contra l’esclavatge a Líbia, Marsella 25 de novembre de 2017. FOTO.SHUTTERSTOCK

Principalment, els ministres d’Interior dels estats membres són els representants en polítiques migratòries.

Els Tribunal de Justícia de la Unió Europea jutja i controla els actes de la UE.

LA UNIÓ EUROPEA ESTÀ FORMADA PER 28 ESTATS MEMBRES

UNIÓ EUROPEA

Les xarxes socials esclaten com a espai de lluita contra l’esclavisme plicació és més complexa: els posicionaments de personatges populars, l’accés a la informació

«El vídeo de Claudy Siar va ser reproduït 3,7 milions de vegades durant els quinze primers dies i va ser compartit gairebé 138.000 vegades» a través d’Internet i la possibilitat d’expressar una opinió pròpia en un entorn digital globalitzat i de connectar en aquest univers amb altres sensibilitats. La sensació d’estar construint un moviment global.

Famosos i anònims agiten les xarxes Les denúncies de personatges coneguts són la punta de l’iceberg de la indignació. Cada vegada més africans, tant al continent

com a la diàspora, qüestionen la legitimitat de les institucions, se senten arraconats per la manca de perspectives i, al mateix temps, participen en un escenari globalitzat a través de les pantalles: les seves finestres al món.

Davant la indignació que ha despertat l’evidència del tràfic de persones a Líbia, les accions dels personatges del nou star system han lubricat la còlera que bullia a l’olla a pressió. El reggaeman Alpha Blondy també ha ajudat a encendre la flama. Amb un vídeo compartit al seu Facebook, el músic s’adreçava als polítics, als presidents de la Unió Africana i de la CEDEAO, per a retreure’ls el seu silenci davant la venda dels seus «germans com a esclaus a Líbia». El contundent missatge del cantant va ser reproduït un milió i mig de vegades i compartit en més de 78.000 ocasions.

A Instagram, el futbolista del Manchester United d’origen guineà, Paul Pogba, publicava una foto amb els avantbraços creuats i recordant «als que pateixen l’esclavatge a Líbia». Més d’1,3 milions d’usuaris van clicar m’agrada. A la mateixa xarxa social, el

senegalès Faada Freddy, la ivoriana Fatoumata Diawara, la beninesa Angelique Kidjo i el francès, nascut al Senegal, MC Solaar posen amb un cartell al qual es llegeix «Non à l’esclavage».

La plataforma WeSign alberga una petició digital signada per escriptors com el congolès Alain Mabanckou o el camerunès Achille Mbembe, actors com el senegalès Omar Sy o músics com els malians Salif Keita i Oumou Sangare, entre moltes altres personalitats. Tots els fronts digitals

«L’onada desfermada a Facebook, Youtube o Twitter ha comportat que fins i tot els presidents de Nigèria, Burkina Faso o Mali s’hagin posicionat contra l’esclavisme a Líbia a les mateixes xarxes»

apareixen coberts per aquesta denúncia massiva. I darrere les publicacions efectistes que atrauen les mirades dels mitjans internacionals, centenars de milers d’africans ho estant discutint a totes les xarxes socials.

Dimensió global Aquesta és l’essència d’una mobilització de dimensions globals que es desplega al continent africà i que es trasllada a les comunitats de la diàspora presents a tot el món. Les xarxes socials donen cohesió a un fenomen que en un altre temps hauria estat inconnex i que s’hauria manifestat només en les protestes aïllades davant les delegacions diplomàtiques líbies.

Aquesta onada que cobra especial sentit a l’entorn digital ha fet que, fins i tot, presidents africans s’hagin posicionat en aquestes xarxes. En són exemple el nigerià Mahamadou Issoufu, el burkinès Roch Kaboré o el malià Keïta. I no només s’han limitat a tuitejar sinó que també han exigit responsabilitats a les autoritats europees i com a conseqüència, han desencadenat una cadena que podria acabar generant un canvi real a Líbia.

TURQUÍA

MARROC

LÍBIA

co

rds

d e c o l·l a b o r a c

ió

am

b

ACNUR Refugiats UNICEF Infància OTAN

COMISSIÓ EUROPEA

CONSELL EUROPEU

Té poder legislatiu compartit amb la Comissió Europea. Fa la funció de control.

És el motor de la UE. Té el poder executiu de la UE i legisla en col·laboració amb el Parlament.

Marca l’estratègia política i les seves prioritats.

El forma els caps d’estat i de govern dels estats membres.

Presidència

Alguns països (o la pròpia UE) tenen acords bilaterals sobre migració amb

CARLOS BAJO BARCELONA

«Avui, allà (a Líbia) estan venent africans, joves, els nostres joves!

Els tanquen en caixes i després els venen! I això no us importa.

Jo, descendent d’esclaus, tinc odi! [...] I mentrestant, jo em quedaré aquí sense dir res, sense fer res?». És un fragment d’una sentida reflexió de Claudy Siar, un conegut locutor de ràdio d’origen antillà i militant de la diàspora africana a França. Ell mateix la va gravar i la va penjar a la seva pàgina de Facebook. Va ser la seva reacció a les informacions que recordaven que a Líbia s’estava traficant amb persones migrants, que es venen i es compren com a esclaus. Aquest vídeo va ser reproduït 3,7 milions de vegades només des de la ubicació original durant els quinze primers dies i va ser compartit gairebé 138.000 vegades. Sense dubte va ser una de les espurnes que va encendre una ràbia panafricana que es va encomanar, es va estendre i es va nodrir espontàniament a les xarxes socials.

La indignació que van despertar al continent africà i a les diàspores aquestes imatges emeses per la CNN no es pot atribuir només a l’arenga de Claudy Siar. L’ex-

Té a

PARLAMENT EUROPEU

ONU

OIM

Presidència

ANTONIO TAJANI

JEAN-CLAUDE JUNCKER

Són agències especialitzades que depenen de la UE i executen les seves decisions.

CONSELL DE LA UE

Presidència

DONALD TUSK

Control de fronteres i costes

INFOGRAFIA. MILVIETNAMS / SABADELL

ANNA PALOU BARCELONA

L’estiu de 2015, la crisi migratòria va irrompre als titulars dels grans mitjans. Des d’aleshores, què ha fet Europa per gestionar-ho? Ha complert un 35% del compromís d’acollida establert el setembre de 2015 (varia segons l’Estat), ha intensificat acords bilaterals o multilaterals amb tercers països (com el famós UE-Turquia). També ha construït més murs i tanques a les seves fronteres (com els 37 quilòmetres entre Macedònia i Grècia) i ha utilitzat els fons de cooperació per crear noves fronteres encara més al sud (el setembre de 2015 a la cimera de La Valletta, a Malta, es van crear els fons fiduciaris dotats amb 1.800 milions d’euros per a països del Sahel com Níger o el Txad; la mateixa cimera el 2017 es va centrar en Líbia).

Però, totes aquestes polítiques migratòries qui les decideix? Principalment els estats membres de la

UE, tal com explica Gemma Pinyol, experta en polítiques migratòries: «Hem decidit que els encarregats de la gestió migratòria són principalment els ministres d’Interior dels estats i, com que bàsicament es dediquen al control de fronteres, el focus acaba sent la securització».

Pinyol afegeix: «Quan el centre és la seguretat, la migració s’acaba tractant com una amenaça». Una reflexió que comparteixen des de la plataforma Stop Mare Mortum: «Els estats estan abordant un tema del segle XXI, amb una mirada del segle XVII, en base a l’Estat Nació seguint la filosofia que “això són les nostres fronteres i nosaltres marquem qui entra”», alerta Toni Borrell. Aquesta idea explica les diferències sobre els compliments d’acollida entre estats.

Malgrat la centralitat dels estats a definir les polítiques migratòries, les cares visibles són el president de la Comissió Europea (CE), Jean-Claude Juncker, i el president del Consell Europeu,

Donald Tusk. Quin paper hi tenen? «Les institucions són el braç armat dels estats, però qui pren les decisions importants no és el Parlament, sinó el Consell, on són representats, i les executa la Comissió», remarca Borrell.

A aquests mecanismes se n’hi afegeixen d’altres com l’agència de control de fronteres Frontex o l’EASO (d’asil). Tot i que ara s’està repensant, matisa Pinyol, Frontex només executa les línies de treball marcades per la UE. L’agència fa control de fronteres i patrulla al Mediterrani de la mà d’una altra organització, l’OTAN. Aquesta última, com l’ONU, no és de la UE, però ambdues estableixen acords de col·laboració.

Es busquen nous col·laboradors Aquí hi entren en joc altres mecanismes com els acords bilaterals que s’estableixen amb tercers països per tal de contenir la migració cap a Europa. Normalment són

acords entre estats, com el d’Espanya-Marroc, Grècia-Turquia o Itàlia-Líbia, que en alguns casos s’eleven a un nivell superior: «Quan la UE ha vist que necessita la cooperació de països veïns articula instruments comuns que se sumen als bilaterals», explica Gemma Pinyol. Quan aquests acords no són suficients es busquen aliances més avall, com s’ha fet amb països com Níger, Mali o el Txad, on a través de fons teòricament destinats al desenvolupament d’aquests països s’alcen noves fronteres. Aquest fons els gestiona l’Organització Internacional per les Migracions (OIM) que té acords amb l’ONU. Això fa que, lluny de trobar vies d’entrada regulars i, per tant, segures i legals, s’obrin noves rutes més perilloses.

Tribunals i ONGs Davant de tot això, segons Pi– nyol, el Tribunal de Justícia de la UE i el Tribunal Europeu de Drets Humans arriben tard i les organit-

zacions humanitàries han donat una resposta insuficient i tardana tot i tenir molts més recursos que en altres crisis humanitàries, segons Sònia Ros, de Stop Mare Mortum. I afegeix: «No podem parlar d’aquesta crisi sense parlar de la invasió a Iraq o Afganistan o sense tenir en compte les polítiques del Fons Monetari Internacional, per exemple».

La ciutadania decideix El que està clar, però, és que són els estats membres de la UE qui decideixen les polítiques que genera l’«Europa Fortalesa». «Però quan parlem de la UE hem d’entendre que també som nosaltres, com a ciutadans», puntualitza Pinyol, «els que hem de mirar els nostres parlaments». Per tant, Ros avisa la ciutadania: «Vigila qui votes perquè quan tu tries un partit que governa, aquest fa unes polítiques o unes altres. Amb un enfocament de drets humans tindríem un altre escenari».

26

15, 16 i 17 de desembre de 2017

INTERNACIONAL 27

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Mèxic és el principal productor de rosella per a heroïna a Amèrica. El consum d’opiacis va causar 35.000 morts als EUA el 2016 i ara el govern de Trump ha declarat una emergència nacional. 2.300 quilòmetres més al sud, els llauradors indígenes que cullen la matèria prima també es juguen la vida per la supervivència.

La flor de l’heroïna:

del camp de Mèxic als barris dels EUA MAJO SISCAR MALINALTEPEC

Al llogaret del Martín no hi ha escola, ni Internet, ni cobertura. Hi ha cases de fusta, gallines primes, camps de panís empinats i cims que travessen la boira. La regió de La Muntanya de Guerrero, poblada per indígenes na’savi, me’phaa i ñomda, és una de les més marginades de Mèxic. Amb 12 anys el Martín ha de caminar cada dia dues hores per acudir a classe.

Malinaltepec és un dels deu municipis més pobres del país amb indicadors de desenvolupament equiparables a l’Àfrica subsahariana. El 96% dels habitants són pobres i 8 de cada 10 no tenen ni per a menjar. La geografia abrupta els condemna a una agricultura de subsistència. L’únic cultiu rendible és la rosella, prohibit per les seues propietats enervants. Mèxic és el tercer productor d’heroïna al món, darrere d’Afganistan i Myanmar, i el 93% dels opiacis il·lícits decomissats l’any passat als Estats Units era d’origen mexicà. La majoria provenen de les serralades de Guerrero.

Cultiu clandestí Després de classe, el Martín encara camina una hora més per una senda estreta fins a arribar al seu camp. Aprofiten els llocs més aïllats per evitar la vigilància estatal, que de tant en tant, destrueix els cultius. Per si això passa, la majoria de famílies combinen la rosella amb conreus tradicionals de panís, carabassó i fesols que els asseguren la supervivència alimentària. “Tots a l’escola treballem la terra. Conrear blat de moro és més fàcil però com que no ens arriben els diners també sembrem roselles. És una flor molt delicada, no l’has de trepitjar, quan està creixent cal destriar la brossa dels brots, jo m’he confós més d’una vegada, però el meu germà m’ha ensenyat a diferenciar-ho”, explica mentre ens mostra com ratllen el bulb per

Cultiu de roselles a la serralada de Guerrero, on es produeixen opiacis que s’exporten als EUA.

L’opiaci que mata a ambdues bandes de la frontera Els EUA van introduir el cultiu de rosella a Mèxic per assegurar-se opi i morfina durant la II Guerra Mundial. Amb les polítiques abolicionistes, el tràfic es va tornar un sucós negoci a ambdós països.

L’Avaluació de la DEA (Agència contra les drogues dels EUA) sobre les amenaces del narcotràfic el 2017 assegura que el 2016 van morir 35.000 persones als EUA a causa del consum d’opiacis, entre ells el famós cantant Prince. Aquestes morts s’han quadruplicat en els darrers cinc anys als EUA i el president Donald Trump

FOTO. MAJO SISCAR

ha anunciat que el problema ja es tracta d’una emergència nacional. Però aquest consum també mata a Mèxic.

Guerrero, d’on surt el 60% de l’heroïna mexicana, és actualment l’estat més mortífer de Mèxic on assassinen set de cada deu mil persones. La demanda creixent de goma d’opi ha avivat les bregues entre els càrtels que es disputen la mercaderia i el control de la zona. L’enervant viatja al nord per tres sortides principals: Chilapa, Acapulco i Iguala. A Iguala és on van desaparèixer 43 estudiants i en van assassinar sis més ara fa tres anys. I Acapulco, l’antiga capital turística que atreia artistes internacionals, s’ha convertit en la segona ciutat amb més homicidis al món sense una guerra declarada.

treure’n la llet que un cop seca es converteix en la preuada goma enganxifosa.

Mentre un quilo de panís es ven a 40 cèntims d’euro, un quilo de goma d’opi supera els mil euros, segons la qualitat i la temporada. Però entre el clima plujós, els bancals escarpats i el setge militar, un llaurador de La Muntanya amb prou forces obté un parell de quilos l’any. «Cada vegada val menys la pena, l’Exèrcit ve sovint i destrueixen les parcel·les i no hi ha cap altra feina, així que la majoria de gent prefereix emigrar», es queixa l’Alejandra, la mare de Martín, amb un castellà esquitxat per la llengua mepha’a.

Dels nou fills que té, només el Martín segueix al poble. La resta, més grans, han emigrat a la ciutat o als Estats Units (EUA).

La Muntanya és cada vegada més dura. Només entre gener i agost d’enguany l’exèrcit els va destruir 38.000 hectàrees sembrades de rosella. De fet el Martín i l’Alejandra ni tan sols es diuen així però prefereixen amagar el seu nom perquè la repressió és per als llauradors, no per als narcotraficants.

Víctimes dobles «El camperol és una víctima doble, d’una banda, dels narcotraficants que li imposen la venda del producte arriscant-se a morir i, d’altra banda, de la violència de l’estat que li destrueix les parcel·les i no li ofereix oportunitats de legalitat», reconeix Antonio Mazzitelli, representant de l’Oficina de les Nacions Unides a Mèxic contra la droga i el delicte.

«Tanta violència que hi ha i on ve la policia? Aquí! Nosaltres no tenim armes, no tenim ni per arreglar la casa si tremola... Quin delicte cometem?», es pregunta l’Alejandra mentre escalfa un perol de fesols a la llar de foc. Com ella i el seu fill, hi ha unes 50.000 famílies a Guerrero que viuen d’aquest conreu. Són el graó més feble d’una cadena de narcotràfic que arriba fins als Estats Units.

28 INTERNACIONAL

15, 16 i 17 de desembre de 2017

L’Índia promet quadruplicar el seu PIB i retallar distàncies amb la Xina, però darrere les declaracions altisonants la realitat continua sent molt dura per a la majoria d’indis.

Quina realitat s’amaga darrere el creixement de l’Índia? mergida que obliga a relativitzar totes les xifres macroeconòmiques.

Tres dones i un home recullen la seva collita de blat al districte de Mewat, a l’estat d’Haryana, Índia. 3 d’abril de 2016.

VÍCTOR M. OLAZÁBAL MADRID

«En els propers anys veurem moltes històries d’èxit a l’Índia».

Mukesh Ambani, el més ric dels multimilionaris indis, treia pit del seu país recentment en una cimera celebrada a Delhi, i assegurava que l’Índia retallarà distància amb els Estats Units i la Xina en els pròxims 15 anys quan quadrupliqui el seu PIB. «Índia aplicarà un model de desenvolupament diferent i superior, un model que crearà un creixement inclusiu basat en la tecnologia, la democràcia, el bon govern i una cultura social d’em-

patia». Tots els assistents van aplaudir eufòrics.

L’Índia es troba immersa en un procés faraònic de modernització. El Govern està apostant per atraure inversió estrangera, per potenciar infraestructures com xarxes de carreteres i trens (els dos sectors estan tant extensos com obsolets), per portar ciutats intel·ligents allà on arribi la mirada, per fer arribar Internet a gairebé tres milions de pobles de l’Índia més profunda (avui dia és el segon mercat més gran del món, però només un 30% de la població té accés a Internet) i per oferir electricitat gratuïta a 40

«La reforma fiscal sense precedents i una “desmonetització” que va acabar amb el 86% dels bitllets en circulació han estat cops forts per les classes baixes»

FOTO. ELENA DEL ESTAL

milions de famílies.

Però més enllà dels projectes i de les promeses, sobreviu una Índia on la mà d’obra és bàsicament agrícola. Un sector que s’enfronta a pujades de preus, a sequeres que l’ofeguen i a una població jove que decideix apostar per la construcció i la manufactura perquè no veu un futur en un camp que s’està morint.

Malgrat que en els darrers anys s’hagi posat la mirada en una minoria universitària, urbana, tecnològica i emprenedora, a l’Índia gairebé el 90% del mercat laboral s’estableix en el sector informal, és a dir, dins una economia sub-

Gràcies per la vostra ajuda

Un creixement econòmic amb beneficiaris desiguals Segons les últimes dades, el país creix un 6,3% i ha aconseguit aixecar després de sis trimestres seguit en descens. «Darrere la cortina de fum dels números s’amaga la crisi real: les dades no reflecteixen la realitat malgrat el Govern segueix dient que les coses milloraran», afirma l’economista Arun Kumar, que sosté que les mesures més importants de l’Executiu (una reforma fiscal sense precedents i una «desmonetització» que va acabar amb el 86% dels bitllets en circulació) han estat un cop fort per a les classes baixes. A tot això s’ha d’afegir una frenada dràstica en la creació de llocs de treball. Kumar creu que el gran problema de l’Índia és que manca un projecte estable a llarg termini, com sí passa a la Xina, i que cal fer més cas al mercat domèstic.

Els experts assenyalen que el model econòmic adoptat el 1990, quan van arribar les liberalitzacions, ha reduït el número de persones que viuen en pobresa extrema, però ha augmentat la bretxa entre rics i pobres. L’Índia és un país de 1.300 milions d’habitants on no existeix un sistema de seguretat social, el 30% dels habitatges no tenen electricitat i només la meitat té accés a l’aigua corrent. «Després de dues dècades de creixement ràpid, l’Índia segueix sent un dels països més pobres del món», afirmava el Nobel bengalí Amartya Sen. L’elefant asiàtic té molt camí per davant.

15, 16 i 17 de desembre de 2017

29

30 ECONOMIA

15, 16 i 17 de desembre de 2017

ECONOMIA

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Evolució salarial als Països Catalans (Salari brut anual mitjà en euros per territori)

Illes balears Catalunya País Valencià

25.000€

31

Vaga victoriosa de les treballadores de Bershka

24.000€ PILAR ALMENAR VALÈNCIA

23.000€

22.000€

21.000€

La crisi econòmica va acompanyar la de la mineria a la zona del Baix Segre. Mina Separada Canota, Seròs. Març de 2011. FOTO. ORIOL CLAVERA

20.000€ 2008

La Gran Recessió fa deu anys. D’ençà l’esclat de les hipoteques subprime als EUA, les dades ofereixen un panorama desolador, amb clars vencedors i evidents derrotats.

On són els brots verds?

JOAN CANELA / ÀNGEL FERRERO VALÈNCIA / BARCELONA

La crisi no ha acabat per molt que els seus responsables intentin amagar-la. El primer intent va ser ja l’any 2009, quan l’aleshores ministra d’Economia, la socialista Elena Salgado, va afirmar que «la situació econòmica està tenint alguns brots verds i cal esperar que creixin». Actualment, però, la majoria de la població en segueix patint les conseqüències.

Les xifres mostren com la crisi no només no ha revertit la tendència a una concentració de la riquesa cada cop més extrema sinó que, de fet, l’ha accelerada. Un informe d’aquest octubre elaborat conjuntament pel banc suís UBS i la consultora multinacional PwC revela que els 1.542 mil milionaris —fortuna dels quals és superior als mil milions de dòlars— que hi ha al món acumulen més de sis bilions

de dòlars del total de 75 bilions que es calcula que conforma el PIB global (dades del Banc Mundial). Durant el 2016 la seva riquesa hauria crescut en un 10%, mentre que el PIB total només ho hauria fet en un 1,25%. Segons Josef Stadler, autor de l’estudi d’UBS i PwC, a The Guardian, cal «remuntar-se a 1905 per trobar-se amb un nivell similar en la concentració de renda».

Els salaris, cada cop més irrellevants Una de les dades més il·lustratives per ajudar-nos a entendre com les rendes de la majoria de la població cada cop tenen menys pes en el conjunt de l’economia és el pes dels salaris en el PIB. Hi ha diferents organismes que fan aquest càlcul i per això a vegades poden trobar-se dades amb algunes variacions. Amb tot, el 1981, els salaris suposaven més de dos terços del pes del PIB a l’Estat

espanyol, un percentatge que ha anat caient de forma continuada, mentre els beneficis empresarials i les rendes del capital anaven creixent de manera paral·lela.

El 2006, just abans de l’esclat de la crisi, els salaris ja només suposaven un 55% del PIB, i encara han caigut més. Si bé hi va haver una lleugera recuperació entre el 2008 i 2009 —quan els beneficis empresarials van caure molt i els valors borsaris van esfumar-se— a partir del 2010 tornarien a caure en picat fins a arribar a un mínim històric del 47,2% el 2016 a l’Estat espanyol. A Catalunya (no s’han pogut trobar les dades de les Illes i del País Valencià) la situació encara és més dramàtica i aquest pes es redueix al 45,9% segons l’Idescat. Al mateix temps els beneficis empresarials ja suposen un 42,5% del PIB estatal i un 44,7 del principat.

Entre 2007 i 2016, mentre la massa salarial total de l’Estat es-

1.542

Els 1.542 mil milionaris que hi ha al món acumulen més de 6 bilions de dòlars del total de 75 bilions que es calcula que conforma el PIB global.

panyol tot just creixia un 0,67%, els beneficis empresarials ho feien un 5,07%. Uns beneficis que tampoc no han tingut una distribució igual, ja que només el 2016, les grans empreses incloses en l’Ibex 35 havien vist com els seus beneficis creixien un 46,7% respecte a l’any anterior.

Caiguda salarial desigual Des de l’inici de la crisi, el 2008 i fins al 2015, el salari mitjà a l’estat espanyol va incrementar-se, en números absoluts, un 5,58% —un 4,04% a Catalunya, un 4,94% a les Balears i un 5,76% al País Valencià—. En el mateix període, l’IPC ha crescut un 10,7%; xifra que a Catalunya s’enfila fins al 13%, a les Illes és d’un 11,1% i al País Valencià d’un 10,3.

Aquesta pèrdua de poder adquisitiu, però, no és proporcional entre tots els assalariats. Així, mentre el decil (el 10%) de salaris més alts a Catalunya ha

60%

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

Remuneració dels assalariats

-1,1%

50%

+0,8% +0,8%

Excedent brut d’explotació 40%

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

INFOGRAFIA. MILVIETNAMS / SABADELL

crescut un 4,4% durant aquest període, el decil dels salaris més baixos ha caigut un 10%. Pèrdua a la qual caldria sumar el 13% d’inflació. Al País Valencià la proporció és d’un creixement del 9,72% pels sous més alts i una caiguda d’un 17,07% pels més baixos. A les Balears els sous més alts han pujat un 3,18% mentre que els més baixos s’han reduït un 6,75%.

Dones i joves El passat agost, l’Enquesta de Població Activa (EPA) assenyalava que fins a tres milions d’assalariats —el 20% de tots els que hi ha a l’Estat— guanyaven menys de mil euros al mes, i d’entre aquests, almenys la meitat, no passaven dels 700 euros. Xifres que són encara més preocupants per a les dones, ja que el percentatge de les que no arriben a mileuristes puja fins al 28% del conjunt de les treballadores, mentre

que entre els homes aquesta xifra disminueix fins al 12,3%. Segons les dades del Instituto Nacional de Estadística (INE) del 2016, en gairebé deu anys la diferència salarial entre homes i dones també ha empitjorat: si el 2007 la mitjana era de 5.836,4 euros, al 2016 és de 5.982,42 euros.

Els joves són l’altre grup especialment afectat per aquesta caiguda salarial: els ingressos mitjans de la gent entre 18 i 24 anys han caigut un 20% des de 2008, mentre que s’han mantingut força estables per a aquells entre els 25 i els 64 anys i fins i tot s’han incrementat un 5% entre els majors de 65.

Reforma laboral i caiguda salarial Un dels principals causants d’aquesta caiguda salarial és la reforma laboral del 2012, que va permetre a les empreses negociar baixades salarials per sota

dels mínims fixats pels convenis sectorials. A això cal afegir-hi un fort increment de la temporalitat i les feines a temps parcial, on més s’han patit les pèrdues salarials. Aquests contractes són els que concentren més dones (fins a un 72,17% del total) i joves.

Aquest segon grup social, a més, ha estat víctima de la doble escala salarial aplicada per moltes empreses i que provoca que els nous treballadors no cobrin el mateix que els veterans, malgrat fer la mateixa feina.

Aquesta redistribució desigual de la riquesa pot tenir també —i de fet ja n’està tenint— conseqüències polítiques. En una societat amb dos terços de pobresa relativa, escriu el professor de la Universitat de Freiburg, Wolfgang Reinhard, «la democràcia amenaçaria l’enriquiment predatori» i les elits «haurien de fer una transició cap a un règim autoritari o un de pitjor».

«Un dels principals causants de la caiguda salarial és la reforma laboral del 2012, que va permetre a les empreses negociar baixades salarials per sota dels mínims fixats pels convenis sectorials»

En un context de progressiva destrucció d’estabilitat laboral i d’augment de la precarietat, les treballadores de la cadena de roba Bershka a Pontevedra han plantat cara a Inditex, el gegant tèxtil propietat de l’home més ric del món. I han guanyat.

La vaga va començar el 26 d’octubre i va tenir un seguiment del 100% de la plantilla a les cinc botigues de Bershka a la província de Pontevedra. Rebeca Dicha, secretària del comitè d’empresa de Bershka i del petit sindicat Confederación Intersindical Galega (CIG), recorda que van estar nou dies de vaga, i que «després d’aquests dies i de dues reunions amb l’empresa, aconseguirem un acord per desbloquejar la situació i aconseguir l’equiparació salarial amb les treballadores de A Corunya i diverses millores socials».

Tota la plantilla va participar a les concentracions al carrer i repartint pamflets, i van ser «molt actives a les xarxes socials per donar visibilitat al conflicte…».

Procés llarg cap a la vaga Com ho feren per arribar a guanyar? Rebeca Dicha explica que ha estat un procés llarg: «Tardàrem dos anys a fer la vaga, no es munta una vaga de hui per a demà». A més, hi ha ajudat el fet que les treballadores tenen una antiguitat mitjana de deu anys a l’empresa i que són un comitè «que té molt diàleg amb la plantilla».

Organitzar-se en defensa dels drets Tot i les dificultats d’emprendre lluites laborals en el món del comerç, amb molts contractes temporals o a temps parcial, la representant del comitè de Bershka a Pontevedra anima a utilitzar les eines que hi ha a l’abast dels treballadors de qualsevol sector: «No ens hem de conformar, la lluita sindical és molt necessària avui dia i la gent n’hauria de prendre consciència perquè no es tracta només de defendre els drets que varen aconseguir les generacions anteriors, sinó de continuar treballant per aconseguir condicions dignes en tots els sectors, especialment en els més precaritzats».

32 ECONOMIA

15, 16 i 17 de desembre de 2017

S

culinitzats, com el de la construcció. D’una banda, la recuperació econòmica, com sempre, prioritza situacions masculines i ara l’atur entre els homes ja torna a ser més baix. D’altra banda, el fet de trobar crisis en el capitalisme provoca més situacions de pobresa i conseqüentment, la provisió de determinats béns i serveis, moltes persones ja no la poden fer al mercat perquè se’ls ha reduït el sou o s’han quedat sense feina; ni als serveis públics, que han patit retallades. I en última instància, la llar: són sobretot les dones, les que es converteixen en les provisores fonamentals d’aquests serveis necessaris per a la reproducció de la força de treball.

er dona és el factor que arreu del món més incideix en la possibilitat que una persona sigui pobra. Per què?

Les dones tenen més possibilitats estadístiques de ser pobres pel seu rol en la societat capitalista-patriarcal, que implica estar a casa fent feines no remunerades de cures i reproducció de la vida. A més a més, tradicionalment, i encara avui, tenen una menor participació en els circuits de producció en què el treball està remunerat. El procés pel qual en una societat capitalista es genera pobresa és l’explotació del capital sobre el treball i la concentració de la riquesa en poques mans. La discriminació de gènere fa que les dones accedeixin al mercat de treball amb una explotació més gran. En gran part, s’hi incorporen amb la mercantilització de feines que ja estaven feminitzades, per exemple relacionades amb la cura de les

Bretxa salarial Les dones cobren de mitjana un 23,9% menys que els homes a Catalunya, un 25,5% al País Valencià i un 16,6% a les Illes.

FOTO. ORIOL CLAVERA

persones. A això s’hi suma l’anomenada conciliació, per la qual la dona encara és gairebé l’única responsable de la reproducció de la vida a la llar. Per tot plegat, la dona té una relació amb interrupcions amb el món laboral, perquè hi entra i en surt en funció de les noves necessitats que adquireix la seva família, o s’hi incorpora amb contractes a temps parcial.

Més enllà del major percentatge de dones amb feines a temps parcial, la bretxa salarial és molt marcada i això es tradueix en unes prestacions socials, sobretot pensions, molt inferiors.

No és només que la bretxa salarial comporti un diferencial en les pensions, sinó que el propi sistema en sí mateix amplia aquesta bretxa perquè està dissenyat pensant en el model d’una vida laboral llarga amb sous creixents.

A més a més també penalitza situacions com cotitzar menys anys o no tenir una cotització contínua, fets que afecten majoritàriament les dones. El sistema de pensions no és neutral i les contrareformes que s’hi han fet encara les penalitza més.

La crisi ha accentuat la feminització de la pobresa?

Durant la crisi hi havia estadístiques que indicaven que la bretxa entre homes i dones es tancava, però no perquè millorés la situació de les dones, sinó perquè l’impacte en la destrucció d’atur va ser més gran en sectors molt mas-

entrevista ELENA IDOATE, economista i activista social

«Sense que canviïn les prioritats de la societat, les dones no tindrem una emancipació» MARC FONT EL PRAT DE LLOBREGAT

Hi ha menys dones amb una feina remunerada que no pas homes, la bretxa salarial encara és una realitat ben visible i les pensions a les quals accedeixen elles són, de mitjana, miserables. Ens apropem al Centre Okupat i Autogestionat La Llavor, al Prat de Llobregat, per parlar amb Elena Idoate, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, sobre la feminització de la pobresa. Un concepte multidimensional amb el qual també s’aborden qüestions com les tasques de cures, que recauen gairebé sempre en les dones.

Des de l’esquerra, com s’ha d’abordar la qüestió?

Penso que la feminització de la pobresa pot ser una idea molt potent en tant que siguem capaces des dels moviments socials i polítics de posar en l’avantguarda dels programes i de les reivindicacions les situacions de les dones pobres. El seu dia a dia i el fet de veure com sobreviuen a aquesta rutina, crec que és bàsic per entendre quines millores necessita el conjunt de la societat i on hi ha el conflicte, ja que moltes vegades això no és visible. Històricament hem tendit a formular el conflicte de classes en clau de lluita sindical en uns centres de treball molt masculinitzats i, en canvi, no s’ha valorat ni econòmicament ni social la feina de les treballadores de la neteja. La feina de la llar tampoc és valorada. La feminització de la pobresa no ha de ser una victimització del col·lectiu sinó l’exemple que hem de seguir i que ha d’orientar cap a una nova economia que posi la vida al centre.

A curt termini, què es pot fer per afrontar aquesta situació estructural?

El curt termini pot ser que ens porti a conformar-nos amb pedaços. Sense que canviïn les prioritats de la societat ni l’estructura de poder, les dones no tindrem una emancipació. És innegable que hi ha dones que estan vivint una situació bastant límit i necessiten ja qualsevol recurs a la seva disposició per millorar les seves condicions materials de vida. És obvi que tot el que les pugui ajudar és necessari. Ara bé, crec que en clau d’igualtat totes les polítiques haurien de tenir una visió per anar més enllà i una certa capacitat transformadora.

No ens podem limitar a ficar pedaços perquè no hi ha altra cosa.

Per exemple, caldria canviar qüestions com portar a terme unes polítiques socials que encasellin les dones a desenvolupar les tasques de cures. Les dones han de poder triar i no estar imposades a aquest rol. En definitiva, això vol dir que els homes es corresponsabilitzin de les feines de la llar i que resolem aquests problemes col·lectivament.

ECONOMIA 33

15, 16 i 17 de desembre de 2017

La plantilla de Titan vol intensificar les aturades contra l’ERO Els treballadors temen una nova onada d’acomiadaments a finals de gener.

Assemblea de treballadors de Titan durant les protestes. FOTO. RAÚL GÓMEZ

ANDREU MERINO BARCELONA

Les festes de Nadal marcaran un parèntesi en el conflicte laboral a l’empresa Titan, fabricant de les pintures Titanlux. Des de mitjan novembre els treballadors han fet aturades de la producció quatre hores a la setmana, repartides en dos dies, i l’última de l’any serà el

Aquest Nadal, regala Jornada www.jornada.coop

19 de desembre. Al gener, la plantilla estudiarà noves accions per oposar-se a la nova onada d’acomiadaments que, segons preveu el comitè d’empresa (Co.bas i UGT), podria tirar endavant l’empresa.

«La direcció ens ho ha plantejat obertament. Volen rebaixar costos salarials i reduir un 33% la plantilla, que al Prat de Llobregat és de 366 persones», assegura el repre-

sentant del comitè Paco García.

Al Prat, l’empresa ja hi té ara 74 treballadors menys que fa un any, 24 dels quals van ser acomiadats a finals d’octubre, alguns amb acord previ. La llei estableix que el màxim de treballadors dels quals es pot prescindir en un període de tres mesos són 30, si l’empresa vol evitar obrir un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que l’obligaria a negociar. Amb el calendari a la mà, el comptador tornarà a córrer a finals de gener i el comitè es mostra convençut que els acomiadaments continuaran: “Estan utilitzant els límits de la llei de manera fraudulenta”, considera García.

En aquest escenari, els treballadors es plantegen incrementar la intensitat de les protestes i, entre altres mesures, han impulsat la creació d’una plataforma de suport als acomiadats, en la qual prenen part sindicats i partits com CGT, COS, IAC, Podem, CUP, o EUiA. Les assemblees fetes fins ara han servit per obrir una caixa de resistència i convocar mobilitzacions.

L’empresa ha declinat respondre les preguntes de la Jornada.

Vaga intermitent al metro de València per l’incompliment del conveni

Amb l’arribada del nou govern valencià es va signar un nou conveni, però els treballadors denuncien que no s’ha complert.

LAIA MAS VALÈNCIA

El personal de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) està en vaga intermitent des del mes de setembre, quan els sindicats van decidir convocar aturades al metro i al tramvia de València per diverses desavinences amb l’empresa. Els treballadors de FGV denuncien l’incompliment del conveni que es va signar amb l’arribada del nou govern valencià, el que els ha portat a emprendre fins i tot alguna acció judicial. La falta de participació en l’avantprojecte de la Llei de Seguretat Ferroviària, la privatització d’algunes àrees, les modificacions de les condicions laborals, així com la crescuda del nombre d’alts càrrecs, que han ascendit de manera dubtosa, són alguns dels motius que exposen els sindicats

per justificar aquesta vaga.

Per la seua banda, FGV critica que els sindicats utilitzen els passatgers com a «ostatges» i fa una crida «a la normalitat», mentre ja ha suspès la negociació del conveni i condiciona la seua represa a la finalització de les aturades, que per ara estan convocades fins a finals de desembre.

«FGV ha suspès la negociació del conveni fins que finalitzen les aturades»

34 ECONOMIA

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Xicotets productors, empreses de restauració, AMPA i moviments socials s’alien per a impulsar els menjadors escolars sostenibles.

Fent sobirania alimentària des del menjador de l’escola

Susanna Ferrando, cooperativista de Cami de l’Horta. FOTO. LLUÏISO LLORENS

JOAN CANELA VALÈNCIA

El menjar cada volta interessa més. I si parlem del menjar dels fills, eixe interès es multiplica.

Només cal tenir xiquets escolaritzats i participar un poquet de l’AMPA respectiva per percebre aquesta preocupació en els debats a la porta de l’escola, en les preguntes en les sessions informatives dels centres o en les comis-

sions que es creen en les mateixes AMPA. Un menjar que siga saludable, que estiga bo i que defuja del clàssic menú infantil de molts fregits i precuinats amb els quals el xiquet potser omple l’estómac sense rondinar però que nutritivament presenta moltes mancances. I, ja posats a demanar, que siga un menjador que contribuïsca a defensar el medi ambient, que done suport als llauradors locals i a

«Cada vegada hi ha més interès en menús escolars que respectin el medi»

l’agricultura ecològica, que controle els residus i que eduque en bones pràctiques alimentàries.

Una xarxa en construcció Al País Valencià, una de les artífexs per fer real aquest canvi als menjadors escolars és Cuinatur.

Aquesta xicoteta empresa de Castelló a poc a poc va estenent-se també a les poblacions de l’Horta fins a assolir la fita d’alimentar 5.000 xiquets cada dia. Creada fa 14 anys per Fèlix Segarra, ha estat la pionera en el concepte menjador sostenible, una idea que Segarra assegura que va més enllà al fet d’introduir aliments ecològics als menús: «La certificació ecològica té ganxo comercial —explica—, però sovint és incompleta o insuficient. Cal introduir també aspectes socials com la compra directa al llaurador, de proximitat i de temporada. Els nostres llegums potser no tenen la certificació ecològica, però es compren directament a llauradors propers, cosa que per a nosaltres té encara més valor».

Susanna Ferrando, llauradora de la cooperativa Camí de l’Horta de Godella, és una proveïdora habitual de Cuinatur. Ferrando destaca sobretot l’aposta pels menjadors col·lectius —que creu que s’haurien d’estendre a altres sectors com la sanitat o l’administració— com a forma de garantir la sobirania alimentària: «D’una banda, suposen un suport material important, ja que les compres grans et permeten programar les collites, però d’altre banda també hi ha una part de divulgació i conscienciació del consum de proximitat que és clau». Iniciatives com aquesta són les que asseguren la supervivència dels llauradors de l’horta valenciana i, al remat, la pervivència d’una horta com espai viu i sostenible que puga seguir fent de pulmó de la conurbació valenciana.

La batalla de les escoles L’altra roda de l’engranatge són les escoles. Al País Valencià són els consells escolars els encarregats de decidir quina empresa desenvoluparà el servei de men-

jador a cada centre. Un sistema no exempt de friccions i de pràctiques dubtoses com els regals que els comercials de les grans companyies ofereixen als centres educatius. Però també és un sistema que ha fet florir una multitud de xicotetes i, directament, microempreses que ofereixen els seus serveis a uns pocs centres o a un de sol. És en aquest context que cobra especial importància el treball de divulgació i conscienciació de les comunitats educatives en favor dels menjadors sostenibles. És un dels objectius de La Recovera, una associació centrada en potenciar la sobirania alimentària i la participació mitjançant tallers escolars, acompanyament i formació del personal que hi treballa.

Raquel Álvarez, membre de La Recovera ressalta la importància d’uns menjadors escolars que “ajuden a frenar el canvi climàtic amb productes de proximitat i menys envasos i que la riquesa que genera es distribuïsca a escala local i més ben repartida”. Per açò Álvarez defensa la importància, no només de canviar els proveïdors sinó també de «canviar l’estructura dels menús» reduint l’oferta de proteïna animal. «La ramaderia és una de les activitats que més fomenta el canvi climàtic i a més a més és totalment ineficient per a generar les proteïnes necessàries per a viure». També destaca que cal centrar-se en els productes de temporada i eliminar els precuinats: «una de les primeres coses que hauria de fer qualsevol menjador, per salut i consciència ambiental».

Uns objectius que Cuinatur fa temps que s’ha marcat, malgrat que Segarra admet que no sempre és fàcil: «Sovint hi ha gent que no entén que a partir de novembre les amanides ja no duguen tomaques. Sempre ix algú i t’explica que ell compra tomaques ecològiques a l’hivern. Però açò és relativament fàcil d’argumentar; és molt més difícil la qüestió de la reducció de la proteïna animal, ja que molta gent no entén que pugues fer un menú sense carn ni peix».

ECONOMIA 35

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Només tres dels vuit acords principals del Parlament per erradicar aquestes males pràctiques s’han dut a terme en les darreres dues legislatures.

La majoria d’acords contra el frau i l’evasió fiscal, pendents d’executar

Sessió de la Comissió sobre Evasió i Frau Fiscal del Parlament de Catalunya l’abril de 2015. FOTO. POL SOLÀ / ACN

JÚLIA REGUÉ BARCELONA

Per tal de combatre el frau i l’evasió fiscal, el Parlament de Catalu– nya va emplaçar el govern a adoptar vuit mesures l’estiu de 2015.

Dos anys més tard, només s’han impulsat tres d’aquelles propostes.

El frau i l’evasió expressen el fracàs d’un sistema fiscal i, encara que tota estructura ha d’assumir una quota de desfalc, els volums d’aquests fenòmens a Catalunya són «excessius». Això és el que va concloure la Comissió d’Investigació sobre el Frau i l’Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política que va tenir lloc al Parlament entre el novembre del 2014 i el juliol del 2015 amb la voluntat de «demostrar el seu compromís en la lluita contra les males pràctiques en aquest àmbit i l’assentament de les bases per erradicar-les definitivament». En aquella comissió van ser cridades a comparèixer personalitats sospitoses d’haver evadit impostos com l’expresident Jordi Pujol, l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos o l’extresorer del Partit Popular Luis Bárcenas.

La diagnosi del fenomen és un dels primers entrebancs per superar davant la inexistència d’un organisme oficial que les quantifiqui degudament. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda GESTHA estima que el frau fiscal se situa al voltant del 20-25% del PIB, mentre la mitjana europea ronda el 10-12%. Això equival a prop de 16.000 milions d’euros, és a dir, que un de cada quatre euros s’escapa del control. Els principals defraudadors són grans empreses i patrimonis — es calcula que són responsables del 72% del frau a l’Estat espanyol— mentre que l’impacte dels assalariats és «pràcticament nul», afegeix el mateix sindicat.

Però les estimacions no són suficients per conèixer la magnitud del problema, per la qual cosa el Parlament va instar a elaborar un informe sobre l’impacte del frau fiscal. L’encàrrec que es va encomanar a l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB), que presentarà els resultats a final d’aquest mes.

Entretant s’ha dotat l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) de més efectius, que ha passat de 290 treballadores a final del 2016 a les

«L’Agència Tributària de Catalunya ha passat de 290 a 700 treballadors»

700 actuals a partir de la recaptació executiva i la internacionalització d’oficines liquidadores.

Paper mullat Les pressions per aconseguir endurir els codis penals, revisar les prescripcions i el tractament penal de les activitats inductores al delicte fiscal, i reconsiderar el límit de defraudació a 120.000 euros, han quedat en paper mullat perquè la competència recau sobre l’Estat.

Per la mateixa raó està bloquejat l’acord de sancionar l’elusió i adaptar-lo al que estipula el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El Govern tampoc no ha mogut fitxa per complir amb el compromís de no establir contractes públics ni acceptar concursos amb empreses que tinguin seus i filials a paradisos fiscals, explica el portaveu de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària, Xavi Casanovas. Fonts de l’ATC mantenen que la reforma de la legislació de contractació administrativa és competència estatal, tot i que ciutats com Sabadell, Badalona i Barcelona han incorporat petites clàusules que avancen en aquesta direcció.

539 evasors fiscals localitzats al País Valencià J. R. BARCELONA

Per ordre del Govern, l’Institut Valencià de l’Administració Tributària (IVAT) ha creuat les seves informacions sobre les autoliquidacions que els mateixos ciutadans van presentar el 2007 amb dades d’oficines notarials per detectar defraudadors de béns patrimonials que havien deixat de declarar-les des de llavors, any en què es va retirar el benefici fiscal.

Segons la Conselleria d’Hisenda i Model Econòmic del País Valencià, aquest encàrrec ha comportat la identificació de 539 contribuents que havien deixat de declarar part del seu patrimoni.

El conseller Vicent Soler es vanagloria d’aquesta mesura i admet en un article que, sense escatimar en crítiques als governs anteriors, el territori s’havia convertit «en una mena de paradís fiscal».

A banda, al País Valencià, diverses organitzacions populars s’han aplegat en la Campanya per la Justícia Fiscal, que manté contactes amb tots els grups parlamentaris arran de la seva presentació a les Corts Valencianes. Mitjançant la seva incidència coordinada als carrers i a les institucions, la plataforma ha aconseguit que es creï una Agència Antifrau per avançar en l’eliminació de males pràctiques en el sistema fiscal. Ara bé, el membre de la plataforma Salva Penalba assegura que la seva meta és fer extensible la proposta als municipis.

Les Illes mouen fils contra el desfalc J. R. BARCELONA

A les Illes Balears, el Govern autonòmic ha creat una Oficina de Prevenció i Lluita contra la corrupció, encara que la majoria de les seves funcions són merament consultives.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Palma abandera la determinació de prohibir la contractació d’empreses que «operin o tinguin sucursals en paradisos fiscals». L’acord figura al Codi Ètic que MÉS per Palma, Som Palma i PSIB-PSOE van segellar en el programa per a la legislatura 2015-2019.

36

15, 16 i 17 de desembre de 2017

CULTURA 37

15, 16 i 17 de desembre de 2017

opinió

Amb tota la força que Pedrolo mereix

Any Pedrolo 2018

Aquest Nadal... regala Jornada mig any

Anna Maria Villalonga Comissària Any Pedrolo

un any IL·LUSTRACIÓ. MARC PERIS

SUBSCRIPCIÓ COMPLETA cada dia en paper i continguts digitals

150€

300€

SUBSCRIPCIÓ CAPS DE SETMANA paper caps de setmana i continguts digitals cada dia

72€

144€

SUBSCRIPCIÓ DIGITAL accés il·limitat als continguts digitals

36€

72€

Manuel de Pedrolo: la lletra incòmoda AINA TORRES BARCELONA

«Som catalans; som ciutadans dels Països Catalans. Si ens deixem perdre això, ho perdem tot com a comunitat. Som un poble colonitzat. No podem desfer-nos de la colonització sense la independència» respon Manuel de Pedrolo al programa Vostè pregunta de oaquim aria uyal.

Som a l’any 1983 i és l’única entrevista que concedirà a la televisió. Aquestes paraules són el motor de gran part de la seva obra.

Manuel de Pedrolo es convenç que l’art serveix per transformar la societat. Decideix que posarà la seva obra al servei de la llibertat dels Països Catalans i denuncia la colonització i submissió del país per part dels estats espanyol i francès —de les metròpolis— tal com li agrada anomenar-los.

Independentista, quan gairebé ningú no ho és, es converteix en un referent intel·lectual per bona part de l’independentisme d’esquerres. Radicalment, la llibertat.

Escriu incansablement: novel·la, poesia, contes, teatre, assaig... Tots els gèneres li serveixen per posar-los al servei del país. És un home sense mesura que escriu com un forassenyat, diu. Un escriptor prolífic. Però malgrat això, se’l coneix gairebé només pel Me-

canoscrit del segon origen, una novel·la que l’autor no hauria escrit si arriba a saber que faria desatendre la resta de la seva obra.

Treballa envoltat de llibres. Sempre amb la màquina d’escriure: fa molt mala lletra i ni ell mateix l’entén. Passats els anys comença a redactar articles. És incisiu.

Personatge molest Durant la dècada dels vuitanta es converteix en un personatge cada vegada més molest. Els seus articles d’opinió s’acarnissen amb els polítics que dirigeixen el país i acusa la intel·lectualitat catalana de vincular-se al poder. Deixa ben clara la seva profunda decepció amb les renúncies de la transició i amb la classe política que l’ha fet possible. «Sóc un combatent per la causa de la independència dels Països Catalans. Per això escric els articles». Manté una actitud política insubornable, coherent i irreductible. I això li crea dificultats per publicar els articles d’opinió.

Tornem al plató de televisió. El periodista Puyal continua l’entrevista. Pedrolo explica que un mitjà de comunicació li va demanar col·laborar. Ell va enviar dos textos: un es titulava «Marxisme» i l’altre «Nacionalisme» tanmateix el mitjà no els publica, així com tampoc cap més article. Anys abans,

durant el franquisme, també paga les conviccions amb una forta censura en la seva obra. Publica quan pot, amb el desfasament cronològic que això implica. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

Tímid i introvertit, no assisteix als actes públics i es va aïllant. Han passat gairebé dos anys des que va anar a la televisió. Som al 1985 i decideix que no escriurà cap més novel·la. «Em repetiria i això no s›ho mereixen els meus lectors».

Manuel de Pedrolo és un dels

«A l’abril farà cent anys que va nàixer.

Una bona ocasió per fer-li justícia» escriptors més llegits a Catalunya.

Deixa escrits cent vint llibres i unes vint mil pàgines. Una obra molt extensa i variada que pateix el silenci acadèmic i de la crítica. Cova la sensació de fracàs. Després d’un temps inactiu, mor el 1990.

Han passat els anys i l’oblit ha cobert bona part de la seva obra.

Continua sent un escriptor poc es-

tudiat a les universitats i no s’ha traçat de forma clara la seva contribució a la literatura catalana.

Recuperar de l’oblit A l’abril farà cent anys que va nàixer. Una bona ocasió per ferli justícia. Pedrolo va deixar-nos una pista de com volia que el tinguéssim present: «Si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ésser ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions; sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que com que no podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que són, també d’aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d’un fer cultural [...] per això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi. Res més».

Manuel de Pedrolo va posar el dit a la nafra, i això molesta. Un escriptor que es defineix com a ateu, independentista i marxista heterodox, és una lletra incòmoda.

Resulta gratificant que una societat tan pedestre i materialista com l’actual encara trobi mecanismes per celebrar públicament i organitzada les efemèrides culturals, els aniversaris dels escriptors, les fites dels pensadors i artistes. I encara més en els moments d’incertesa i regressió política que estem vivint. Per això és tan important la celebració de l’Any Pedrolo, que tindrà lloc al llarg del 2018 amb motiu dels cent anys del seu naixement.

L’Any s’inicia al gener amb una gran il·lusió. Pedrolo posseeix una veu única dins la nostra tradició literària, una veu poc coneguda en la seva gairebé inabastable producció. Va escriure teatre, relats, articles, novel·la, poesia (fins i tot visual). La seva veu és innovadora i valenta. De fermes i insubornables conviccions ideològiques i estètiques, que li van valdre un tracte ferotge de la censura. L’autor va apostar per normalitzar la literatura en català, conrear tots els gèneres, no posar cadenes al pensament. Ateu, antimilitarista, independentista recalcitrant, la seva obra lluita contra el totalitarisme com un servei al país.

A partir d’alguns eixos bàsics (exposicions, festivals, congressos universitaris, premis, rutes, presència a les xarxes i els nombrosos actes i activitats de la Fundació Pedrolo), procurarem que la celebració arribi a tots els racons del domini lingüístic. És molt important la implicació de les biblioteques (que hi estan abocades) i dels centres d’ensenyament i espais culturals. Una qüestió molt interessant és la quantitat d’obres que s’estan reeditant (a hores d’ara al voltant d’una vintena) i els nous assaigs i estudis que estan sorgint.

Promoure la lectura pedroliana representa un repte fonamental, com ho és demostrar al món la vigència i la densitat d’una obra que, en tota la seva dimensió, encara està per descobrir.

Ens hi dedicarem amb tota la força que Pedrolo es mereix.

38 CULTURA

N

15, 16 i 17 de desembre de 2017

eoquinqui, se n’ha dit, del vostre treball És un cinema quinqui renovat, contemporani, modern. És un terme que fa honor a Criando ratas. Sóc un fidel admirador del cinema quinqui dels vuitanta (Eloy de la Iglesia, José Antonio de la Loma, Carlos Saura…) i va ser el principal motor a l’hora de fer la pel·lícula. Fa dotze anys, quan vaig començar a estudiar cinema, em fascinava el cinema quinqui. El que no entenia era com havia estat latent quasi trenta anys. Necessitava veure una pel·lícula autèntica, veraç, que me la creiera, vaig fer diferents curtmetratges i tan bon punt vaig eixir de la carrera em vaig enfrontar a eixa veritable carrera de fons que era tornar a renovar de manera molt humil un gènere que jo admirava.

FOTO. JUAN CARLOS SOLER

entrevista Carlos Salado, director de cinema

«D’ací a trenta anys, el cinema quinqui hauria de fer-se amb els mateixos xavals i els mateixos carrers» HÈCTOR SERRA VALÈNCIA

Si Carlos Saura va criar corbs, més de quaranta anys després, un jove cineasta ha criat rates. Benvinguts a l’altra Alacant. Se sent rumba als ravals de Colònia Requena, Mare de Déu del Carme (Mil Vivendes) i l’actual barri de Miguel Hernández, escenaris de plagues, lluites diàries i supervivència amb la presó de Fontcalent a l’horitzó. El gènere quinqui revifa a YouTube amb l’opera prima de l’alacantí Carlos Salado, Criando Ratas, un projecte amb sis anys de construcció, de molt baix pressupost però amb un impacte extraordinari (més de dos milions de visualitzacions a hores d’ara). Parlem amb aquest compositor i director de cinema per a conèixer com es va forjar un document tan esquinçador i tan real.

Des de la seua visió, el quinqui no és un antiheroi.

Una gran diferència amb aquell cinema dels vuitanta és que Criando ratas no és moralista. No dóna lliçons ni es posiciona. Per això és hiperrealista i és pràcticament cinema dogma. Crec que el tema de la delinqüència és un tema massa complex com perquè jo haja de donar lliçons. Deuen ser els professors, els treballadors socials, els polítics, els pares… els que deuen fer això: buscar culpables, buscar solucions. Jo com a cineasta m’he limitat a mostrar això sense mentides, amb una veritat atroç, perquè el món del carrer té molta cruesa.

Com s’actualitzen els elements fonamentals del cinema quinqui dels vuitanta?

S’ha respectat eixa columna vertebral per a encasellar-la dins del gèner. Contem la delinqüència juvenil en els mateixos barris, amb els mateixos xavals. Si d’ací a trenta anys, el cinema quinqui continua fent-se, hauria de fer-se amb els mateixos xavals, en els mateixos carrers i defugint de l’artifici convencional en funció d’un cinema molt directe, molt realista.

Com es trasllada a la pel·lícula la transformació social i econòmica de la ciutat d’Alacant?

Mai vaig rodar Criando ratas pensant en Alacant. El que vam rodar i transmetre és extrapolable a qualsevol altre barri d’Almeria, de Madrid, de Sevilla, de Colòmbia, de Mèxic… Volia contar una cosa que no només està passant a la meua terra sinó al món sencer.

A Ramón Guerrero, «el Cristo», l’ha convertit en protagonista i ha estat peça clau en el projecte.

A Ramón el conec de tota la vida, des dels 13 o 14 anys. El coneixia jo i mig Alacant més. Era un xavalet que apuntava maneres, que tenia carisma i un talent innat que era liderar. Ell es va criar en eixe món de vandalisme i delinqüència.

CULTURA 39

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Molts anys després, quan vaig començar a escriure aquesta història, vaig creure que ell podia sostenir el pes d’una pel·lícula. Ramón brilla davant i darrere de la càmera. És cert que es va aturar el rodatge perquè Ramón Guerrero va ingressar a presó?

No arribàrem a aturar el rodatge sinó que haguérem de canviar el guió. Totes les seqüències en què no estava Ramón es rodaren durant eixe any. La resta de seqüències, aquelles on sí que ens calia el Ramón, es gravaren durant els permisos carceraris, cada mes i mig. Durant eixe any, anava tots els diumenges a veure’l a presó i li explicava com anava el rodatge, no el vaig abandonar ni de bon tros. Hi havia una connexió artística i personal molt bèstia. Això de la pel·lícula s’ho va prendre com una motivació per a lluitar i per a eixir com abans millor.

Com es va fer el càsting de Criando ratas?

Van ser molts mesos de preguntar i camejar carrers i parcs. Ens vam recórrer cada racó de la nostra ciutat per a trobar eixos perfils de xavals que hagueren viscut el món de la delinqüència de prop però que alhora tingueren magnetisme en la pantalla. Crec que gran part de l’èxit de Criando ratas és que tots els xavals tenien quelcom especial, des de Mauri fins a Cien Duros o el Pistolica. Hi havia guió, sí: una estructura dramàtica amb introducció, nus, desenllaç i punt de gir, però tots els guions es van improvisar. La improvisació és un mètode de treball molt difícil. Ho sé també per la publicitat i altres formats audiovisuals. És un cavall desbocat difícil de domar i cal que els intèrprets coneguen bé els seus personatges i els estats emocionals de cada seqüència. Ho van aconseguir i per això és tan real.

De fet, la idea era projectar la pel·lícula en centres penitenciaris.

Ho hem fet en alguns centres en què sí que ens van deixar. No només es va projectar la pel·lícula, sinó que jo també hi vaig anar per a participar als col·loquis.

L’art per a remoure consciències.

El cinema és l’instrument perfecte per a fer-ho. Criando ratas no és un instrument d’entreteniment.

Va molt més enllà, fa mal. L’art fa mal. I és difícil de consumir.

I això s’ha aconseguit amb un pressupost quasi inexistent.

Vam fer una crida a amics i familiars. Criando ratas es va construir amb el granet de sorra de molta gent propera, que va aportar cotxes, roba, escenaris… La digitalització ens ha permès poder muntar una pel·lícula amb un ordinador i amb un software barat. El problema en el cinema de guerrilla és que els temps es dilaten moltíssim.

Les Sueques al Bad Friday Festival, a Brixton Windmill, Londres. FOTOS. KEIRA CULLINANE

Som aquí MIREIA MADROÑERO BARCELONA

Obro els ulls, alço el braç, premo amb el dit. Costum d’animal. Al coixí del costat, aquests darrers matins, el mòbil entona Utopia, el nou disc de la Björk. Curada i endreçada, canta al retrobament de la força, a la seva filla, a uns calaixos interiors que a la gira passada tenia en revolta i amb l’ànima massa sacsejada i feble. Crítics escriuen que és menys elaborat, però a mi la naturalitat sempre m’ha semblat sofisticada. I valent el «ja està» i el «fins aquí». Hi ha ocells i també flautes. Penso en el pit-roig que acompanya els concerts de la Joana Gomila, quan refila entre històries enllaunades de l’Alan Lomax i els pastors mallorquins. La veu de la Joana que dispara humanitat, com un alè de segles i segles. Com ella diu, el folklore és per viure’l.

Tinc davant el darrer llibre de la Kate Tempest. El rap és el folk urbà, penso. La poesia a raig d’aquesta londinenca em fa rumiar cada frase perquè encerta i marte-

lleja. A vegades, la gent no s’adona del poder que té. La Maria Arnal versiona en Brossa i hem tornat a fer nostre el vers. Als carrers, a les cases, quants cervells i cors ha esbatanat aquest disc? Més de 45. No és intuïció: ho sé. L’Aldous Harding travessava el meu tot creuant l’Eixample els matins del mes d’abril. Els esgarips, els roncs i el xiuxiueig d’un piano que repetia dues notes i aquell «Love takes time» que cal entendre i assumir perquè tot vol temps.

Les tecles corrien salvatges sota les mans de la Marina Herlop, la Gemma Lloret, la Clara Peya i la Lu Rois. Desafiaven amb precisió les lleis de les gravetats i les debilitats més íntimes. Cada vegada hi crec més, en la música que salva.

La Feist se m’apareixia quan passava el mur de buguenvíl·lies de la Diagonal davall. Hi havia una festa plena de malenconia en el seu nou treball, d’allò que vam viure i d’allò que ja mai no viurem, perquè no tornarem a ser joves, com a la cançó de la Pavvla que ha viatjat fins a l’oest enllà. Però hi ha certes alegries que s’activen des que els

semàfors precoços són tots verds com a l’himne de la Lorde i inciten a accelerar el pas i a moure’s.

«Mou el cos. Fes soroll» proclamaven Les Sueques a Moviment i un diluvi al mes de març va deixar anar tota la primavera radioactiva com les sintètiques estructures de la Kedr Livanskiy, Aries i l’Helena Hauff.

Si enrampa és que som vives.

Que sí, que ens fem grans, però també més agudes. Com el violí de la Sara P. Fontán que empenta a trobar noves raons sensibles. Arriba un moment en què cal abraçar les dèries, acaronar cada una de les fragilitats que ens habiten perquè ens fan més cabals i sofertes, menys inconegudes quan ens hi capbussem i quan ens busquem amb complicitat. L’Angel Olsen ho descriu, també la Sharon Van Etten.

I ens enutgem i esgarrapem la causa injusta; tenim les ungles llarguíssimes de la Rosalía i la Bad Gyal i un poder que brolla de cada txakra obert. La xona que mana. La intel·ligència que dirigeix.

Bombegem el sistema amb una

Un resum de l’any en clau de música feta per dones

Princess Nokia desfermada i la Ray BLK que invoca a construir, a viure i a aprendre un present més unit, menys endeutat de tara patriarcal que jutja i prejutja. Des de ben a prop, amb llengües míssil: Pentina’t Lula, Las Vvitch i Las Odio.

Aquesta revolució evolutiva i diària la ballem al ritme de Kelela i SZA, amb la CARLA i la Molly Nilsson i, fins i tot, amb La Bien Querida quan es posa reguetonera.

Quan fem pinya, l’onada creix.

Quan la por es combat, es torna celebració entusiasta. Coregem les germanes Haim i les Ibeyi. Som coreografia eclèctica, riuada que no s’estanca i pot regar el planeta B com ho fan Júlia i, alhora, pot també escalar penya-segats amb la fermesa de la Joana Serrat.

Quan ens volem ingràvides, que no fugisseres, ens armem amb la contundència ràpida de la guitarra virtuosa de la Núria Graham i l’univers astut de la Lídia Damunt que queixala . La frescor de Waxhatchee, Fighter Pillow, Heather, Les Cruet i The Breeders —que per fi aquest any han tornat— són un clic a la consciència. Els pals,

les llances i sempre desitjar bon dia tot cridant. Però també sabem quan toca baixar les marxes i cal ser incisives i cautes, com ho són les lletres de Renaldo & Clara, de la Courtney Barnett i la Carlota Serrahima. Inclusives i amb l’arrel ben travada, com la de la Sílvia Pérez Cruz, les Sey Sisters o les flamenques emergents Maria José Llergo i Lidia Mora. No es tracta de fer relleu, es tracta de sumar.

Crítiques i mordaces com St. Vincent. Nervioses elegants com Me and the Bees. Juganeres i evocadores amb l’Orchestra Fireluche.

Esbojarrades i eloqüents amb Las Bistecs. Amb el sol a la rialla i amb l’esperança de plantar fars allà on sembla que només hi toqui l’ombra com Kiwis, entre els boscos del Montseny, i Fazerdaze, kiwis reals, a les selves de Nova Zelanda.

Vives i lliures. Sinceres i senceres i amb la veu molt alta. Als carrers, als cartells, a tots els discos d’aquest any prolífic i els que vindran, i al coixí del costat per pessigar-te quelcom més que l’orella.

Ens sents? Som aquí.

40

15, 16 i 17 de desembre de 2017

CULTURA

15, 16 i 17 de desembre de 2017

41

El patriarcat de l’horror és expulsat de la pantalla MARTA DELATTE BARCELONA

L’any 2006 l’activista afroamericana Tarana Burke impulsa la frase Me too ‘jo també’ i la comença a fer circular través de MySpace com a part d’una campanya de base per promoure l’”empoderament a través de l’empatia” entre dones racialitzades que han experimentat abusos sexuals, particularment en comunitats menys afavorides. L’octubre de 2017 Alyssa Milano (coneguda per interpretar el paper de Phoebe a la mítica serie de finals dels 90’ Charmed ‘Embruixades’) recupera la frase que es viralitza en forma de hashtag. Utilitza la frase per denunciar l’assetjament sexual després de fer-se públiques les denúncies per delictes sexuals contra el productor i executiu cinematogràfic Harvey Weinstein (conegut per produir moltes de les pel·lícules de Quentin Tarantino, de qui és íntim amic). Si bé la campanya “jo també”, avui convertida en poderós hashtag, va ser creada per

una dona negra i per les comunitats no privilegiades fa 10 anys, qui se l’ha apoderat són les dones amb més privilegis a qui avui escoltem quan l’invoquen per assenyalar el patriarcat de l’horror que s’amaga darrere de les pantalles.

El novembre de 2017, el New York Times comença a elaborar un llistat que anomena “Després de Weinstein: Homes acusats de delictes sexuals i la seva caiguda del poder . El llistat de la revista TIME a data 8 de desembre compta amb homes poderosos acusats. És cert que bona part de les converses que s’han generat gràcies al hashtag giren al voltant de qüestions com la normalització de la violència o l’abús de poder, però també es pot esperar que aquestes accions tinguin conseqüències en termes de representació. Netflix ja ha comunicat oficialment que talla vincles amb Kevin Spacey després que aquest fos acusat d’assetjament sexual per part d’Anthony Rapp (conegut per al seu paper a la serie Star Treck Discovery) i fins

i tot el ja famós llistat del TIMEEls 8 episodis que manquen per concloure la sèrie House of Cards se centraran en el personatge de Claire Underwood al qual dóna vida l'actriu Robin Wright.

El relat que s’ha imposat des dels mitjans, a poc a poc, va expulsant el patriarcat de l’horror de la pantalla i permet que llueixin veus i representacions del món que són rellevants, centrals i no necessàriament normatives, com és el cas de la sèrie Transparent.

Jeffrey Tambor, que interpretava a Maura Pfefferman, ha sortit de la sèrie enmig d’acusacions d’assetjament sexual per part de l’actriu, activista trans i companya de repartiment, Trace Lysette.

Altres sèries populars i rellevants d’aquest 2017 en termes de representació han sigut Harlots, Insecure, GLOW, Girl Boss, Empire, Broad City, Orange is the New Black, The Handmaids Tale, Big Little Lies o Sense8, de la qual ens acomiadarem definitivament amb un darrer episodi final durant l’any 2018.

House of Cards se centrerà ara en el personatge de Claire Underwood.

‘Com elles’, l’antologia de veus de dona on llueix Antònia Vicens Mireia Vidal-Conte s’encarrega de la compilació que fa el salt dels escenaris a un llibre.

ANTONI TROBAT PALMA

Entre l’abril i el maig de 2016 la poeta Mireia Vidal-Conte i els rapsodes Odile Arqué i Marc Romera, sota la direcció dramatúrgica de l’escriptor mallorquí Sebastià Portell, portaren a terme l’espectacle Com elles a la sala Palau i Fabre de La Seca, a Barcelona. Es tractava d’un viatge poètic, antològic, per veus de dona dels Països Catalans, Europa, Amèrica Llatina, els EUA i Canadà, que havien impactat fortament en Vidal-Conte, impulsora del muntatge. El fruit d’aquella feina per crear una antologia, per condensar i posar de relleu l’obra de dones poetes sovint invisibilit-

zades ha donat lloc a una de les apostes potents d’aquest 2017 que fineix, de l’editorial Lleonard Muntaner i que dirigeix Maria Muntaner des de Palma.

Com elles és el títol que, manllevat de l’espectacle homònim de la primavera de 2016, porta el recull de poemes bilingüe —en el cas d’originals no catalans ni castellans— que Muntaner ha posat a l’abast del públic. Una antologia que com explica Vidal-Conte a la justificació que obre el llibre, pretén ser una selecció que lliuri el combat contra l’oblit i la manca de projecció que les dones poetes han viscut, al mateix temps que fa una vindicació de la qualitat, sempre objectiva, com a criteri defini-

tori a l’hora de fer la tria.

Del volum, on hom pot descobrir-hi autores escassament conegudes a casa nostra, com la portuguesa Teresa Rita Lopes (Faro,1937) o la romanesa Letitia Ilea (Cluj-Napoca,1967) hi destaca la illenca Antònia Vicens (Santanyí, 1941). Una escriptora de longeva trajectòria especialment revisitada i revaloritzada aquests darrers anys d’ençà que, gairebé a la setantena i després d’una carrera exitosa i intermitent com narradora, s’estrenés com a poeta amb Lovely (Moll, 2009) i ho rematés amb Sota el paraigua, el crit (Lleonard Muntaner, 2013).

Precisament Sebastià Portell, implicat en el projecte que va donar

«El fruit d’aquella feina d’antologar, condensar i posar de relleu l’obra de dones poetes sovint invisibilitzades ha donat lloc a una de les apostes potents d’aquest 2017»

lloc a Com elles ‘Their kind’ des de l’inici, és el biògraf de l’autora santanyinera. Una veu, doncs, difícil de classificar, allunyada del focus de la vida cultural barcelonina des dels anys seixanta per pròpia voluntat tot i haver tingut moltes oportunitats d’entrar-hi, i que centra la seva escriptura en la defensa d’allò quotidià. Una gran dama de les lletres universals, com la definia en una entrevista la compiladora Vidal-Conte, que s’expressa així, en una de les aportacions triades a Com elles: Tens els ulls fets pols de tant mirar corrues de dones que arrosseguen/els peus per camins malplans. Sense /ni tan sols tenir una flor/de blat als pits...

42 ESPORTS

15, 16 i 17 de desembre de 2017

ESPORTS 43

15, 16 i 17 de desembre de 2017

entrevista Tòfol Castanyer El millor corredor de muntanya mallorquí dels darrers anys, Tòfol Castanyer, ha començat aquest divendres una cursa en solitari de 190 quilòmetres per la Serra de Tramuntana. Un repte esportiu enorme vinculat a una iniciativa solidària. Vol finançar amb micromecenatge una cadira elèctrica per a en Pau, un nen que pateix la distròfia muscular de Duchenne.

ROGER CASTILLO, MOLINS DE REI

«Córrer 190 quilòmetres només és una excusa»

Punk-trail d’Avinyó, que va néixer com una alternativa a les curses de muntanya amb preus cars i exclusius. FOTO. ANNA CENTELLAS

Punk-trails

FOTO. SALOMON

Esport popular i compromès a la Catalunya central ROGER CASTILLO MOLINS DE REI

Curses de muntanya a peu, en BTT, en raquetes de neu, amb els esquís posats... l’esport català viu un moment d’esplendor amb grans èxits internacionals en totes aquestes disciplines. Laura Orgué, Ragna Debats, Kilian Jornet, Núria Picas o Clàudia Galicia són referents mundials en les seves modalitats i un mirall per a la base que ja brilla en categories inferiors. Tots ells són esportistes d’elit que mantenen el vincle amb el territori i que comparteixen la mateixa passió per la muntanya amb milers d’amants de la pràctica esportiva a l’aire lliure.

Les competicions a la muntanya han crescut en els darrers anys i cada cop hi ha més gent disposada a pagar un dorsal per disputar una competició en plena natura. Simultàniament, però, també hi ha un munt de corredors amb ganes d’endinsar-se per camins, corriols i turons lluny de xips i cronòmetres, amb la intenció de passar-ho tan bé com sigui possible. Ells són els protagonis-

tes de les punk-trails, les «curses» no competitives que han arrelat amb força en els darrers anys.

Esport, solidaritat i festa Avinyó, El Pont de Vilomara, Sallent, Manresa, Castellterçol, Fonollosa, Castellgalí, Calaf, Castellbell i el Vilar, Monistrol de Montserrat, Sant Vicenç de Castellet... en tots aquests pobles de la Ca-

«Les punk-trails són curses no competitives que han arrelat els darrers anys» talunya Central han sorgit grups de persones en els darrers anys disposats a organitzar, com a mínim, una punk-trail. Col·lectius autogestionats que s’uneixen per programar una sortida a la muntanya oberta a tothom, gratuïta, sense premis ni guanyadors. Da-

vid Altimira, un dels organitzadors de la punk-trail d’Avinyó, ressalta el seu caràcter popular: «Vam néixer com una alternativa a les curses de muntanya amb preus cars i exclusius. Nosaltres no organitzem una cursa, sinó una festa esportiva oberta a tothom que respecta el medi ambient. I intentem involucrar les entitats del poble en el projecte Aquestes curses acostumen a perquè també se’l sentin seu». superar els 1.000 kg d’aliments reElls són els encarregats de collits per destinar-los a persones traçar el recorregut, de preparar amb menys recursos. els avituallaments, de gestionar les inscripcions i de coordinar la vessant solidària de la prova: cada punk-trail organitza un banc d’aliments destinat a les persones amb menys recursos econòmics del seu municipi. La recollida d’aliments és massiva (superen els 1.000 kg per prova) perquè els participants l’entenen com una part més de la jornada Les punk-trails curtes acostumen esportiva. En algunes ocasions, a a ser d’uns 10 km. més, s’han dut a terme altres iniciatives solidàries.

El vessant esportiu ofereix diverses opcions de recorregut, sempre exigint una preparació física prèvia als corredors que

1.000

10 km

s’apunten. La distància llarga de les punk-trails acostuma a superar la mitja marató (sense arribar als 30 quilòmetres) i les distàncies curtes ronden els 10 km. Els recorreguts de muntanya no són senzills i sovint els desnivells acumulats es converteixen en un bon trenca-cames per als participants.

Per aquest motiu, és habitual veure membres de clubs atlètics d’arreu del país entre els inscrits a les punk-trails.

Bernat Labarías, participant habitual de les punk-trails, destaca que «són un oasi dins el negoci del trail running, on preval la diversió i la solidaritat en lloc del benefici empresarial. L’ambient d’aquestes curses és difícil de trobar, es nota que l’organització es preocupa perquè el corredor s’ho passi bé». Aquesta darrera faceta és la clau de volta dels avituallaments. En aquests espais hi ha, com a tot arreu, menjar i begudes, però llueixen especialment per les seves sorpreses. Disfresses i música de tota mena en són alguns dels ingredients habituals i el bon ambient entre col·laboradors i corredors està assegurat.

Una cursa per Fonollosa El proper 30 de desembre se celebrarà una sortida molt especial a Fonollosa. Els organitzadors de la punk-trail d’aquest municipi i els de la cursa del Pont de Vilomara han unit esforços per planificar una prova que, més enllà de promoure l’esport i assegurar l’ambient festiu, també vol ser un clam contra les agressions policials sofertes durant el referèndum: «A Fonollosa van anar a fer mal. I en van fer molt. No oblidem!».

El gest de programar la punk-silvestre d’enguany a Fonollosa ha estat ben rebut al municipi del Bages. La regidora d’Esports de l’Ajuntament, Eli Carvajal, reconeix que encara tenen molt viu el record de l’1 d’octubre: «vam rebre molt, van fer mal. El sentiment de patiment d’aquell dia encara el portem a dins. Una iniciativa com aquesta és molt benvinguda». Aquell diumenge més de 60 agents de la Guàrdia Civil van aterrir un poble de 250 habitants. Tres mesos després, l’esport compromès torna al municipi per ajudar a recosir les ferides.

Qui és en Pau? És un nen de Sóller que conec des de fa 8 o 9 anys. Té la mateixa malaltia que van patir dos cosins meus i la seva família ha de lluitar contra els problemes propis de les malalties minoritàries: sense ajudes ni recerca, es troben molt sols. El Pau és seguidor meu des de fa anys i vaig començar a fer curses benèfiques per donar a conèixer la seva malaltia.

Com sorgeix el projecte «passes per a en Pau»?

Em vaig assabentar que la seva família no tenia més remei que pagar de la seva butxaca una cadira elèctrica que ara li és indispensable per moure’s. Em va sobtar que la seguretat social no ho cobrís i que es plantegessin demanar un préstec per pagar els 15.900 euros que val. És una animalada! Han de tenir problemes econòmics pel simple fet de donar resposta a les necessitats del Pau? Vaig pensar que havia d’actuar. Si uníem un esforç màxim com una doble ultra amb una causa solidària, potser funcionava.

La resposta ha estat massiva.

La repercussió del repte ha estat impressionant. Hem aconseguit que les escoles de la vall facin curses per recaptar fons. Que cada nen faci un petit esforç per ser solidari és magnífic! Tots els col·lectius, des de l’equip de futbol fins a la banda de música,

sempre havia imaginat la bogeria de fer la doble ultra.

«Corro per ajudar un nen de Sóller a aconseguir una cadira elèctrica.»

«Vaig pensar que havia d’actuar i vam decidir unir un esforç màxim com una doble ultra amb una causa solidària.» organitzen actes: un concert, tapeo, una fideuà... El cap de setmana Sóller serà una festa! Els meus 190 quilòmetres només seran una excusa: visibilitzarem les malalties minoritàries i, només pel fet que el Pau no se senti una càrrega econòmica per a la seva família, ja val la pena.

Fixem-nos en la vessant esportiva del repte: correràs més que mai!

Les curses de 100 milles són les més llargues que he fet. Aquest cop correré 190 quilòmetres i hi sumaré diversos cims vinculats a patrocinis de 500 euros. La Serra de Tramuntana és molt especial per a mi. Tinc el rècord tant de la mitja com de l’ultra i

És un bon moment per fer-la?

Vaig acabar temporada el 18 de novembre, així que estaré descansat. És quan menys hores de sol hi ha i m’enfrontaré a baixes temperatures. No és el moment ideal, però quan t’adones que el Pau necessita la cadira ara, la temperatura o l’època de l’any perd importància.

Demostres que l’esport pot ser una eina de transformació social.

Abans d’esportista ets persona.

M’agradaria que les estrelles mediàtiques s’impliquessin en les causes que considerin que valen la pena. Vull que es posicionin contra les injustícies. Els nens es fixen molt en els seus ídols i n’haurien de ser conscients.

Hi ha casos com el d’en Kilian Jornet, l’exemple ideal d’un esportista que es mulla i diu el que pensa sense estar supeditat a marques ni pressions.

La muntanya és un espai de llibertat?

Quan entreno és un moment de gran lucidesa. Les idees que flueixen són més reals, més netes. El dia que no m’hagi de fixar ni en els quilòmetres ni el cronòmetre, seguiré corrent per trobar-me bé. És una necessitat quasi fisiològica, mental.

M’imagino sempre lligat a la muntanya.

44

15, 16 i 17 de desembre de 2017

TECNOLOGIA 45

15, 16 i 17 de desembre de 2017

Autodefensa digital Guia de bones pràctiques per mantenir comunicacions segures

QUIQUE BADIA BARCELONA

L’ús de tècniques de xifrat i encriptació no és aliè a certs entorns activistes, però amb l’activació de la mobilització popular arran del referèndum aquesta tardor, ha crescut l’interès per mantenir comunicacions segures entre persones que no se n’havien preocupat. Expliquem nocions bàsiques per xatejar i navegar de manera confidencial.

Autodefensa digital L’autodefensa digital cal plantejar-la sota aquestes premisses: el xifratge del contingut enviat, l’eliminació dels missatges un cop s’han llegit i l’emmagatzematge d’allò que cal conservar en suports que no es trobin als llocs on fem vida. No és sobrer garantir una navegació anònima amb TOR i anticipar-nos a la possibilitat de suspensió d’Internet.

La interceptació de les comunicacions és una atribució de la

seguretat interna de tot estat, i l’Estat espanyol no n’és una excepció. A través del Sistema Integrat d’Interceptació de Telecomunicacions (SITEL), les forces de seguretat espanyoles i el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) poden transcriure converses telefòniques en temps real i accedir a correus electrònics i missatges. Però ja el 2014 la Confederació Espanyola de Policia elevava una queixa al Consell de la Policia davant les

dificultats d’accedir al contingut de l’aplicació de missatgeria WhatsApp. Una situació que avui s’hauria complicat.

Encriptació extrem-extrem L’anomenada encriptació d’extrem a extrem, abans un luxe només reservat per a ciberactivistes, ha esdevingut una garantia a l’abast de tothom amb accés a un dispositiu mòbil intel·lient que la mateixa aplicació esmentada incorpora el 2016.

Abans els missatges s’enviaven en un format de text pla. Amb la criptografia d’extrem a extrem però, el dispositiu emmascara el missatge rere combinacions a l’atzar de caràcters que es generen a partir de claus que es produeixen entre usuaris concrets i de manera aleatòria. Un tercer que provi d’accedir-hi només hi veurà un embull de caràcters indesxifrable. Fins i tot qui manega els servidors de l’aplicació de missatgeria.

46

15, 16 i 17 de desembre de 2017

SERVEIS 47

15, 16 i 17 de desembre de 2017

S

serveis METEO

mots encreuats

À Punt Mèdia Estat de la qüestió de la nova RTV valenciana Començament de les emissions radiofòniques en proves: 13 de novembre Començament de les emissions radiofòniques amb magazins: 11 de desembre Començament de les emissions radiofòniques amb informatius: Sense data Començament de les emissions televisives: Sense data (previsiblement a la primavera) Freqüències radiofòniques: Alacant 96.5 FM Alcoi 98.7 FM Castelló 103.7 FM Gandia 103.5 FM València 102.2 FM Xàtiva 101.5 FM Pressupost 2017: 55 milions d’euros.

Joan Barceló De la ciclogènesi a la cordonada Anomenam ciclogènesi explosiva el que abans era un temporal i antigament, una cordonada. Ara el seu nom ha estat Ana, en castellà. Els propers seran Bruno i Carmen. Temps enrere sols hi havia la cordonada de Sant Francesc, al voltant d’aquesta data. La nomenclatura l’han oficialitzada tres estats, Portugal, Espanya i França, a través dels seus serveis meteorològics centrals, que lògicament no han pensat en traduccions a altres llengües més o

Màrius Serra HORITZONTALS: 1. Quan, fa un quart de segle, vaig conèixer en Jep Ferret davant d’un tauler d’Scrabble, sonava un tango. 2. Els seus mots s’encreuaven de Sitges a Planoles, passant per l’Antilla. 3. Ballador contumaç, solter militant, llicenciat en geologia i catalanista de pedra picada, té una veu urbana i del terròs.

VERTICALS: 1. Nooois, la salutació. 2. Mots encreuats i jocs, l’expressió.

3. Bartleby Ferret, el 2006 va publicar el seu únic llibre, de versos: El crim perfecte (Ed 62), que engegava: “Tinc un grapat de versos indecisos,/ atemorits. Canvien de color/ i se’m desfan, i callen. Tenen por./ Por dels lectors, els crítics, els narcisos.“

Jep Ferret 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

1 2 3 4

menys oficials del territori, com poden ser el mirandès, l’asturlleonès, el català, l’occità o el cors. Els antropònims oficials s’hauran de traduir i les ciclogènesis futures impulsades per l’Agència Estatal de Meteorología (AEMET), amb MétéoFrance i l’IMPA de Portugal, seran David, Emma, Fèlix, Gisela, Huc, Irene, Josep, Kàtia, Leo, Marina, Nunis, Olívia, Pere, Rosa, Samuel, Telmva, Vasco i Wiam. Noms de temporals que com l’Aina cancel·laran i desviaran centenars de vols a tot Europa. Per sort, el vent no té fronteres.

Efemèride

5 6 7 8 9 10 11 12

HORITZONTALS

Envia la butlleta a contacte@ diarijornada.coop o c/Bailèn, 5. 08010 Barcelona

Nom i cognoms: Telèfon:

e-mail:

Adreça:

Codi postal:

Municipi: Vols ser subscriptor/a? Sí

Comarca: No

IBAN o compte corrent:

Vols ser soci/a de la Jornada? Soci/a a partir de 50€

Lloc i data:

Data naixement:

Quina regularitat? Completa 25€ mes Paper + digital

Caps de setmana 12€ mes Paper caps de setmana + digital

Titular:

Promotor/a a partir de 500€

Signatura:

*Les dades personals recaptades a través d’aquesta butlleta són incorporats a fitxers de titularitat de Diari Jornada, SCCL degudament inscrits al Registre General de Protecció de Dades. També sereu introduïts/des a una Newsletter de la que vosaltres mateixes us podeu donar de baixa.

1. Bon dia, ha nascut un nou diari! Aplec d’homo sapiens en hores baixes.

2. Neu esllavissada al mig del túnel. Tot apunta que acabarà fent un bon ruixat. 3. Consagrar més a la taula que no pas al llit. Fixar el pentinat a costa de la capa d’ozó. 4. Entra al born i perd un ull. Trista i avorrida davant d’un plat d’escudella. Dos dits en senyal de victòria. 5. Una pastarada que s’obre i no es tanca. És menorquina, podeu pujar-hi de peus. 6. Una copeta i prou. Impalpable entre veterinaris. Ramaders impol·luts de Lladorre.

7. Males arts a la Rússia del Romanov. Canari ben arrelat a l’Eixample.

8. Una punyalada al cor dels sentiments. Pis de nivell a Pedralbes, la Guineueta o Nou Barris. 9. Mitja marató darrere la lletera. Una punteta d’Àustria i un pensament d’Itàlia. Centre de puericultura. 10. Obre les venes. Biga arran de terra. Associar l’agent 007 i el Noi del Sucre. 11. Més li hagués valgut sortir a volar a la llum de la lluna. La base del sistema capitalista. El camí més llarg entre dos bars. 12. Sis Jornades com la que tens entre les mans i un dia de descans. Una pedra al Museu de Geologia.

Digital 6€ mes

Fes-te soci a través de la web diarijornada.coop Segueix-nos a Facebook i Twitter

Tal dia com avui, ara que tant es parla de referèndums i règim del 78, es va aprovar en una consulta el Projecte de llei per a la reforma política. Aquesta llei, la votació de la qual va ser presentada a l’època com l’harakiri de les Corts franquistes i una voladura controlada del règim, era clau per permetre articular la Transició espanyola i passar, en paraules de Torcuato Fernández Miranda, «de la llei a la llei passant per la llei». El referèndum es va aprovar amb un vot afirmatiu del 94,71% i una participació del 77,8%.

A l’èxit dels resultats hi van contribuir els mitjans de comunicació, des de cartells fins a anuncis a la ràdio i la televisió. Els lema més conegut va ser Habla, pueblo, i a Euskal Herria, Galícia i Catalunya les autoritats van emprar l’idioma nacional.

En el cas concret de Catalunya, el lema va ser En les grans decisions, cal ser-hi presents. Si votes avui, demà podràs decidir. Sembla que, per a molts, el que valia per a una època, no val, però, per a una altra.

VERTICALS

1. S’ha fet gran i ha passat a millor vida. Notificació d’esllavissada.

2. Número 1 a Silverstone. Fuet de mala qualitat. Pell de cogombre.

3. Expressió lletja com un pecat. Tot un privilegiat, sobretot entre tapaforats. 4. La novena de Beethoven. En la direcció equivocada per ser un heroi. Es toquen a la gendarmeria. 5. Tesina reescrita d’una manera molt dolça. Una nit de llamps i trons. La té un all i una ceba. 6. Tres cèntims, aquí m’aturo. Pilones disposades de tal manera que diries que som al Partenó.

7. Va totalment de corcoll. No tenir pèls a la llengua. No hi ha cap dubte, aquesta batalla ha donat la talla. 8. Fa un magnífic trio amb Newton i John.

Tota la raó, però en el mal sentit. 9. A punt a punt de sortir volant. El millor lloc de treball per fer-hi mala lletra. 10. Més torrat del compte. Un tros d’estaquirot que fa saltirons. 11. Amb tota confiança, la catòlica. Desvergonyida a classe de filosofia. Croquetes sense pedretes. 12. Com un cuc amb aires de papallona. Festa popular celebrada de pressa i corrent.

SOLUCIONS A www.diarijornada.coop a partir de dilluns 18/12/2017.

DIARI JORNADA Nº 2

00002

15, 16 i 17 de desembre de 2017 Diarijornada.coop

Conte de Nadal

Un fontaner em ve a veure Susanna Ligero

A

mb sis anys complits, la Núria ja era prou gran per a ajudar a recollir la taula la nit de Nadal amb la resta de cosins.

Aquella nit en concret, li va tocar buidar les safates amb les corfes de totes les gambes que havien protagonitzat el sopar. Sa tia, però, no la va portar a la cuina, on eren les bosses de fem, sinó al bany, on era la tassa del vàter, perquè l’endemà no passaven “els de la basura” i la tia no vol tindre tota la casa fent olor de gamba. En veure la cara de contrarietat de la menuda, la tia Carmen va dir: —No et preocupes, dona, que açò ho netegen els de la depuradora —i amb un poc de mal al cor, la Núria va abocar les corfes a la tassa i sa tia va estirar la cadena. L’operació es va repetir cinc vegades més, però a la sisena alguna cosa va fallar: la tassa del vàter va fer un soroll com de tindre agonia i va començar a expulsar aigua, corfes de gambes i altres restes no identificades. Van haver de cridar un fontaner d’emergència i l’home, en arribar i veure el panorama, es va mirar la tia Carmen i va preguntar: —Quants plats de corfes heu tirat?

—Només un! Que ja no ens cabia al poal del fem —va respondre ella i, en defugir la mirada del llumener, va anar a parar amb la de la Núria—. Esta xiqueta no hauria d’estar dormint?

Així que la pobra Núria (i, en solidaritat, també els seus cosinets) se’n va anar al llit sense tastar els torrons. Però passaven els minuts i no es podia adormir. No parava de recordar les paraules de la mestra: «El vàter no és una paperera. Si hi tireu coses que no són paper higiènic, acabaran al mar, els peixets se les menjaran pensant que és

IL·LUSTRACIÓ. NOEMI REQUENA

per a ells i es moriran». La perspectiva d’un peixet ofegant-se amb una corfa de gamba la va fer sanglotar. Amb compte de no despertar els cosins, la Núria es va posar el batí i les espardenyes, i amb valentia va anar cap al lavabo embossat. Quan va entrar-hi, la pudor quasi la tira enrere, tot i que el fontaner no semblava gaire afectat mentre es mirava, capficat, el forat que hi havia a terra en lloc de la tassa. Tot i el mareig, la Núria va preguntar: —Et puc ajudar? —ell se la va mirar, sorprès—. És que em sap mal. Jo no volia llançar les corfes per ací, però ma tia m’ha dit que la depuradora ho netejaria tot —l’home va riure.

—Vés i gita’t, dona, que et gelaràs —la Núria va pensar a protestar, però llavors va sentir veus que s’acostaven.

—Hauran arribat les corfes al mar? Es moriran molts peixos per culpa meua?

—No et preocupes, estes corfes d’ací no passen —amb aquella promesa, la Núria va sortir corrents cap a l’habitació i els seus tiets no la van enganxar de miracle. El que sí que va enganxar ella va ser la conversa de la tia amb el fontaner: —Podrà arreglar-ho esta nit?

—No crec, este tap no està fet només de gambes. Ja saben que la tassa del vàter no és una paperera?

—Escolte, si vostè no ho pot arreglar, segur que algú altre ens ho farà.

—La nit de Nadal? Ho dubte.

—Però vostè no és veinticuatro horas? Ho deia l’anunci!

—Sí, però ací vostès tenen un desastre...

—Mire, si ens pensa insultar ja se’n pot anar.

—Pague’m i jo me’n vaig.

—Damunt vol cobrar?

—El desplaçament es paga. Això sí que ho posava a l’anunci.

La cosa va continuar així uns minuts, fins que el fontaner se’n va anar de la casa amb una portada. La Núria no s’ho podia creure: si ell no solucionava el problema, qui li garantia a ella que els peixets estarien bé aquella nit? Amb els punys premuts, va anar cap al saló a impartir justícia, però allà va trobar els seus tiets rient mentre explicaven a la resta que «damunt volia cobrar, el molt sapastre». Tothom, fins i tot els pares de la Núria, reien i insultaven el fontaner i es queixaven de com de malament ho feien tot, aquella gentola, que només volia parar la mà sense fer res de bo.

I a la Núria, de sobte, li va tornar a fer mal el cor, però molt més fort, com si l’alegria que havia viscut aquella nit de Nadal se n’haguera anat per la tassa del vàter.

Potser, amb sort, algú al mar se la trobaria.

8 420565 063005