Antònia Monroig Monroig
A Miquel Àngel Riera
Antònia Monroig Monroig
a Miquel Àngel Riera
“Paràbola i clam de la cosa humana”
(...) i després succeí: tu i jo coincidírem, érem tu i jo, precisament nosaltres, a un lloc i a un instant que ens devien pertànyer des d'un temps sideral a tu i a mi perquè a l'instant d'agafar-los vaig topar la teva mà ja posada a la mateixa ansa, i em vaig adonar que jo portava arrapada al cos la càrrega precisa de solitud perquè el meu buit tengués el volum idèntic a la configuració de la teva presència. i resultà que tu, que també devies dur la solitud aferradissa, precipitares un desfullament de manera que a mi, com una paret que cruia, de sobte em fou possible fer-me una mena de pressupost d'urgència de la teva escampadissa de persona: tenies desenrotlladíssim el sentit del prodigi i es va veure tot d'una que la teva dosi de misteri era exactament la que em podia salvar. (...)
Us mir i plou quan jo vull, us sent i el silenci interior se m'espesseix ďŹ ns a trencar-me un a un tots els particulars convenciments i els cĂ ntirs. Em tallaria les mans abans que les fermassin. Em tallarĂŠ les mans si no me les fermau. Vosaltres, deixau-me ser qui sou.
Cap paraula del món exulta tan plena de significat com el suau frec consentidor amb què adjectiva goigs, saludadora, quan un dit passa demoratiu pels seus tebis viaranys; és el primer misteri de la persona, és pura vibració, és màgia: el poema perfecte és tocar pell humana.
De tu, el que més m'agrada és que siguis de carn, que em pertanyis a mi i que, a més a més, existeixis.
Així, per exemple, quan deim: l'home és un llop. I és fals: resulta que l'home és infinitament més llop que el llop, i al propi instant és substantivament més adorable que els déus.
Quan l'home mira entorn, calla reblit per un terrible sentiment de culpabilitat, i feroçment s'aferra al seu repertori personal de dolors, i els palpa i els compta, i els deixa al propi abast, fruint sentir-los dringar dins ell com diners a la butxaca, perquè sap que és amb ells precisament que haurà de tornar canvi tot sovint per les ferestes cantonades de viure enmig dels homes. I se'n va carrer aval cap a donar-se dos punts als súbdits descosits de l'ombra pròpia.
[...]perquè la llengua, acotada dins la boca, ha deixat de ser un afinadíssim ull de falcó i un fàl·lic ganivet fendidor amb desesper de clardats darreres, i ara ens cau de la boca com un flàccid vessuny regalimada des del coll fins a les vergonyes, i no sap més ofici que el mateix desl llimacs que ens deixen la nuesa del peu tota florida de babes.
POESIA IL路LUSTRADA Ant貌nia Monroig Monroig
Petra agost 2012