ÀNIMA EN TRAJECTÒRIA Entorn del recull Supernova, d’Antònia Monroig Monroig
Sebastià Portell i Clar
Fins i tot una persona poc experta en la matèria sap que el cosmos està habitat per diversos cossos, més o menys flotants, més o menys existents segons la nostra percepció humana i limitada —que tant sovint vol dir el mateix. Aquests cossos, a més, segueixen trajectòries. Naveguen, s’enfilen, s’aturen, s’estavellen i reneixen tal i com ho fa la tòpica au fènix, o potser hauríem de dir que l’au fènix, d’existir, es comportaria també com un cos més. La saviesa de la natura, del món, d’aquest element eteri on tots ens trobam i que alguns anomenen Déu, es troba en renéixer. Supernova, d’Antònia Monroig Monroig, és el renéixer d’una persona, la constància d’una trajectòria vital que se’ns mostra, quasi nua, a través de la poesia i la il·lustració, tots dos arts del zuggeriment, de la mancança, de la insinuació que trenca gramàtiques i versos i que s’escola al llenç en forma de petites taques d’aquarel·la.
Així, el lector pot trobar en aquest breu però dens recull —potser tan breu com l’admirada matèria fosca que habita entre els àtoms i les partícules, entre els sentiments que de vegades creiem que palpam— amb tot un seguit d’il·lustracions emocionals, estàtiques en el negre de la tinta i el blanc de fons, per una banda, però plenes d’un dinamisme esfereïdor. Supernova és un viatge interior, la redempció d’una persona a través de l’expressió poètica, sigui escrita o vista. Perquè la poesia d’Antònia Monroig és la pràcticament perfecta cohesió del so i de la imatge, de l’escriptwura i allò visual: imatges clares i crues, fosques i cruels, que s’acoren en el nostre endins tant com vénen de les profunditats de la seva autora. El viatge, doncs, transcorre en el cosmos que Monroig va creant amb petites pinzellades, diminutes ditades de pintura, al llarg dels poemes: ens parla de planetes, d’estrelles, de cels que mai no veurem perquè són somniats i no tenen sentit més enllà del nostre — seu, i ara nostre— somni. Però també hi trobarem imatges pròpies de la nostra vida quotidiana, que són les que ens generaran el major vertigen de tots: sovint, és la proximitat, el fet de reconèixer les coses, la que ens genera por, identificació. Les flors d’una infantesa que es va mustiant per donar pas a la dona madura, però que pateix, la quotidianitat dels estris de cuina, l’elementalitat de paraules tan màgiques i tan senzilles com núvols negres que ens sobrevolen i ens sumeixen en un estat d’atracció cap a la forma estètica.
Supernova és, finalment, el renéixer, el fer novetat, convertir en una persona extremadament nova, la poeta i també el lector. Un viatge que té punt de partida i un recorregut més o menys definit pel que fa al passat i els moments més presents, però que no suggereix encara quin serà el seu destí final. Perquè en tendrà, de final? Quan les paraules sobren, o quan totes ja han estat dites, la poeta es demana si ens ha de dir quelcom més i, malgrat el desig de sentir més com evoluciona aquesta veu, comprendrem que Supernova és trajectòria, mai final, que és evolució, mai millora ni empitjorament, i que depèn de tots nosaltres que segueixi la seva òrbita humana i estel·lar: llegim-la amb l’amor que ha estat escrita i entenem-la com la pròpia autora mai no arribarà a entendre-la. Només això ens farem la poesia nostra, la tornarem a crear. Això, sempre esperant l’aparició de nous cossos, noves carns, nous astres que ens enlluernaran.
Els pinars són llocs de pas d’ocells i amors fantasmes sepulcrals. Costa frondosa de mata, aigua salada i arena, paradís de palpades púbiques i saladines.
S’esbudellava de pensar que prendria el vol com l’oreneta quan emigra a la primavera i quan ve el mal temps. Els arbres es transformen en belles dames que somien en volar alt.
Què em deies de petita? Crisantems i calèndules. Què em deies de petita? Lliris i margalides. Què em deies de gran? Roses i cintes. Què em deies de gran? Cactus i espines. Crisantems. Calèndules. Lliris. Margalides. Roses. Cintes. Cactus. Espines. Què prefereixes, noia que s’exhala, dona que es recull?
Sestes de vànoves blanques que tapen la meva nuesa. Ja no som aquella nina blanca, de lluna, nit d’estels. El capçal del llit me mira interrogatiu i perdona-vides perquè fa temps que no et veu conjurant dimonis. Hi ha etapes i hi ha moments. Tot passa èpoques i canvis de punts de compliment.
Les teves mans prenen ales de foc, dolcíssima trinitat de mans, boca i sexe.
Dona’m allò pel que rés cada vespre.
Tenir la indefugible necessitat d’agafar la realitat amb les mans, augmentada, fugissera, líquida. Les mirades atrapen somnis i desitjos miralls que reboten a l’ànima, negres, sincers, crus. Cap paraula que es diu no és en va. Les oportunitats vives es poden morir, inabastables, efímeres, coincidents.
Ànima negra. L’absolut buit que neda enmig del mar meu insegur. Ànima negra. El neguit impacient que vola inmers al cel meu inútil. Ànima negra. Mort content que espera submergit en l’aigua negra de l’esperit.
Facilitar les ganes de sobreviure en el turment que provoca la tendresa en el punt on tot torna fatalment frĂ gil. Com quan no tens res a perdre i vas fent.
És singular la manera en que toques sense tocar. Parafrasejant mites insegurs com abans.
Supernova es va desenvolupar durant el primer quatrimestre del curs 2014/2015, 4t curs, a l’assignatura optativa d’Art, Tecnologia i Impressió. Supernova va ser imprès el gener de 2015. Enquadernació elaborada per Relligats Olivé.
Antònia Monroig Monroig 2014/2015