Samantha Bosque

Artista creativa i racional

“No visc de somnis, sóc molt més racional, estic oberta a què qualsevol cosa bona que em pugui passar acabi sent un "somni" acomplert.”

Artista, creativa i racional, amant del seu treball, aquests potser són els trets que defineixen millor Samantha Bosque, tant en l’àmbit professional com personal. De nacionalitat andorrana, Bosque va néixer a la ciutat de Barcelona l’any 1973, i va créixer en un entorn on la pintura era molt present, ja que el seu pare, pintor i decorador, tenia l'estudi a casa. En l'adolescència, Samantha va vehicular el seu vessant creatiu triant estudiar disseny, a l'escola Elisava de Barcelona, encara que, si hagués pogut marxar a estudiar fora, hauria anat a Roma a fer restauració. A la pintura s'hi va introduir, inicialment, per l'obra dels hiperrealistes nord-americans. Aquesta artista polifacètica ha après a tenir una ment oberta que l'ha portat a formar-se en diferents àmbits i tècniques com ara el disseny, la pintura, la cal·ligrafia, les humanitats i, fins i tot, la psicologia, i a interessar-se per altres disciplines, en el fons complementàries amb la seva obra, com ara la fotografia, la filosofia o la literatura, que ha canalitzat en els seus projectes del món de la publicitat, la pintura, l'art urbà, el muralisme, els retrats... Un recorregut ràpid per la seva trajectòria ens porta, per exemple, a la Biennal de Venècia, el 2013, amb el projecte “Memòria Oblidada”; a la Primavera fotogràfica de Barcelona, l'any 2000, amb els “Descontextualitzats”; a fer el primer mural de grans dimensions a Andorra la Vella, el 2016; a col·laborar amb la Fundació Arrels, amb retrats de persones sense llar, de gran format, que es van poder veure al Convent de Sant agustí de Barcelona, el 2017; a l'exposició "Varium et mutabile semper femina" al voltant de l'eròtica; a pintar un gran nombre de murals en espais urbans del país, en els quals retrata persones i evoca la història en diàleg amb el present d'Andorra o també a Trieste, amb un projecte impulsat per la Fundació Benetton, l’any 2017. Rere el conjunt de tota la seva obra batega el seu interès a qüestionar amb la pintura, els homes, les dones, en definitiva l'individu i la seva posició davant del món i davant dels altres. Els retrats, que d'una manera o una altra són presents en tots els vessants de la seva obra, constitueixen una de les facetes fonamentals del seu treball pictòric. Des de gent del carrer fins a personalitats andorranes, i fins i tot alguns animals domèstics, han passat pel seu estudi.

És difícil que a Andorra algú no hagi vist un mural de Samantha Bosque, però segurament molts no saben qui és la pintora que els ha fet i no coneix la diversitat de la seva trajectòria artística. Ara que tenim l'oportunitat de conèixer-te millor, explica’ns com et definiries en l’àmbit personal. Em definiria com una persona inquieta, amb una permanent necessitat d’aprendre i, sobretot, amb un neguit constant per a ser molt receptiva a coses noves que, alhora, em poden aportar uns coneixements que després em serviran per desenvolupar els meus projectes.

Així, la meva feina artística ha esdevingut l'activitat central, l'element substancial de la meva vida. Per aquest motiu, no puc dibuixar una frontera nítida entre l’àmbit personal i el professional, ja que estan imbricats en la meva vida quotidiana.

Així que, en essència, et consideres una artista? No m'imaginava mai ser artista. Potser, com a reacció al fet que el meu pare ho era, jo afirmava que no ho seria. Quan era petita, els amics de casa em preguntaven si seguiria els passos del meu pare, i la meva resposta sempre era: “Jo artista, mai!”. Però ja veus... em trobo ara vora la cinquantena, amb un munt d'obres artístiques escampades pel món i amb nous projectes creatius.

Vas cursar els estudis de disseny a l’Escola Elisava, però quan es va despertar en tu aquesta passió pel món del disseny i la creativitat? Com tots els nens, no sabia què seria quan fos gran i tenia mil idees que em passaven pel cap, fins al punt d'arribar a imaginar-me que podria ser dentista. Quan estudiava m'interessava per tot, una mica com em passa ara, i m'agradaven força les ciències i les matemàtiques, però alhora tenia clar que era més de lletres i m'apassionaven la literatura i la filosofia. Quan vaig haver de començar a triar, em vaig plantejar ser restauradora perquè considerava que, potser, ja hi havia prou art al món per fer-ne més. Segurament tenia vertigen a l'hora d'afrontar les meves possibilitats creatives...

Per a mi, l'art formava part de la meva vida i, finalment, vaig estudiar disseny en el moment del "boom" d'aquesta disciplina a Catalunya, a principis dels anys 90. Vaig acabar dedicant-m'hi. Però no vaig deixar mai el dibuix i la pintura, i em vaig adonar que m'interessava més la part més creativa i més artística de la meva feina, que s'ha convertit en la meva professió.

I la decisió de començar a pintar? Seguidament, tot i tenir els estudis acabats, no em vaig dedicar de ple al disseny, ja que vaig adonar-me que, tot i les meves reticències infantils, el que volia fer era pintar. Recordo que el primer consell que em va donar el meu pare, va ser que aprengués a dibuixar bé i que, més endavant, ja desenvoluparia les meves pròpies tècniques i propostes pictòriques. Així, em va donar un llibre d’anatomia mèdica, perquè comencés a dibuixar correctament el cos humà, i em va ensenyar les bases de la perspectiva. Alhora, em vaig dirigir al Cercle d’Art de Sant Lluc (Barcelona), per fer classes de dibuix al natural, i el meu tiet arquitecte em va regalar per Nadal una gran caixa de llapis de colors professional. A partir d’aquell moment, vaig començar a pintar, a l’estudi de casa, unes obres que el meu pare va trobar força interessants i que no va dubtar en mostrar a una de les galeries on ell exposava. Es podria dir, que aquests van ser els meus inicis al món artístic, ja que les meves obres van agradar i em van proposar formar part d’una col·lectiva, en la qual vaig vendre els tres quadres que vaig presentar. Arran d’això, em va sorgir la proposta de realitzar una exposició individual.

Quines són les teves virtuts més destacables? Crec que sóc força creativa i treballadora, responsable i molt disciplinada, m’agrada ser constant quan em comprometo amb una cosa. Sóc força productiva.

I els teus defectes? De vegades sóc massa impacient, i m’agradaria obtenir resultats tangibles al moment, i això no sempre és possible. La meva constància de vegades em porta a ser obsessiva.

Com va ser la teva infància, què és el que recordes d’aquella època? Recordo que anar a l’escola m’agradava, i que el meu pare sempre treballava a casa, per tant, des que era petita, vivia de molt de prop el món de la pintura i les inauguracions. A més, també tinc molt present l’olor de l’estudi del meu pare, sobretot l’olor característica de la pintura a l’oli. Es

tractava d’una tècnica que ell sempre utilitzava, però en el meu cas, mai l’he utilitzat a les meves obres, justament perquè mai m’ha agradat l'olor que fa.

I a on vivies? A Barcelona, de fet hi vaig néixer. I, cap als dotze anys, vam anar a viure al Maresme. Més endavant, vaig tornar a viure a Barcelona i, quan vaig fer 26 anys, vaig venir a viure aquí, a Andorra.

Com acabes de comentar, el 1999 vas decidir venir a viure a Andorra, què et va atraure d’aquest país? La veritat és que ja coneixia Andorra perquè hi venia sovint, i vaig venir a viure aquí, amb el que en aquell moment era el meu company, per motius laborals. Aleshores, jo no tenia una feina fixa, perquè pintava, feia exposicions i portava el meu estudi “a l’esquena”, per tant, es podria dir que venir a viure a Andorra va ser una decisió fàcil.

Professionalment vas centrar la teva activitat en agències de comunicació com a directora creativa, però per què no et vas dedicar al 100% a la teva passió, que és la pintura? En el moment que vaig venir a Andorra, jo començava en aquest món de l’art i, com tots els començaments, no va ser fàcil tenir una estabilitat econòmica; per tant, la meva “crossa” era la carrera de disseny. Un cop vaig arribar a Andorra, vaig compaginar el disseny i la pintura. Tenia 26 anys i, en aquell moment, el món de la publicitat era la meva principal font d'ingressos. Ho vaig gestionar bé, durant 17 anys, fins al 2016, quan es va produir un punt d’inflexió a la meva vida, i vaig decidir dedicar-me plenament a la meva passió, la pintura.

Els grans artistes sovint porten associat el segell de bojos, així doncs, creus que és necessari transportar-se a un altre estadi de consciència per a realitzar grans creacions? Considero que això és una llegenda urbana! No hi estic gaire d'acord. És una lectura fàcil i frívola d'una professió amb molta feina i dedicació al darrere. Picasso sempre deia "que la inspiració t'agafi treballant". Els grans artistes han tingut una història de molt de treball de recerca i perseverança al taller per arribar a consolidar les seves carreres artístiques. Amb la desgràcia, moltes vegades, que aquest reconeixement els ha arribat tard, quan ja eren morts.

Jo hi dedico moltes hores. No només a la realització de les obres, sinó a la preparació prèvia dels projectes que vull realitzar. Moltes vegades són anys de feina, des que un projecte es presenta com a possibilitat, fins al moment que pren forma. Hi ha vegades que aquests projectes es queden aturats a mig camí, perquè no acaben de funcionar o, perquè no és el moment. Amb el temps poden reaparèixer. Les lleixes de la meva llibreria tenen una part important de llibretes on vaig acumulant tota la informació d'aquesta recerca i les reflexions, moltes vegades contradictòries, que acaben donant forma a les meves exposicions. És una feina que no es veu, el que s'acaba veient són les obres finals, tot i aquesta feina prèvia, de vegades pot ser, fins i tot, més interessant. Sovint em pregunto si, d'alguna manera, aquest material no l'hauria d'ensenyar quan faig una exposició.

Tens alguna font d’inspiració de la qual puguis beure quan comences una obra? Quan vaig començar a pintar, la meva font d'inspiració van ser els hiperrealistes nord-americans, en especial Chuck Close i els seus retrats gegants. Amb els anys, la meva font d'inspiració és la meva curiositat permanent, l'observació de les persones i també els llibres. Sóc una lectora compulsiva i, quan m'interessa un tema, faig molta recerca i llegeixo molt per poder tenir diferents punts de vista sobre el tema que en aquest moment m'estic qüestionant. Tot això queda "guardat" en els meus quaderns, com et deia abans.

Viatjar, i veure l'obra d'altres artistes, en altres contextos i altres països, o conèixer altres maneres de fer, també m'ha ajudat a definir millor la meva activitat pictòrica.

Quantes obres has realitzat des que vas començar a pintar? Aproximadament, es podria dir que unes tres-centes obres.

Quan vas decidir que el format i l’escenari de les teves creacions havia de canviar? Per què vas apostar per pintures murals i intervencions a l'espai públic? De fet, no podem dir que el meu vessant artístic hagi canviat substancialment, simplement els murals han estat un mitjà més per mostrar la meva obra i accedir a un públic més ampli, que potser no visita les galeries d'art, i que seria fantàstic que d'aquesta manera s'animessin a fer-ho. Les intervencions a l'espai públic es van iniciar, fa tot just cinc anys, Entre les teves creacions a l'espai públic destaquen: les realitzades a la rotonda dels Dos Valires, dins el projecte "El país el construïm les persones", l'Antiga Casa Viliella a Encamp, la façana de l'Hotel Roc Blanc a Escaldes, "Escalador" i "Nens Jugant", a Canillo; "Transparència" i "La Fira del Bestiar", a Andorra la Vella, diverses intervencions per l’Andorra Shopping Festival i l’última creació, que ha estat els "Murs que parlen", a Sant Julià de Lòria. Però de quina obra et sents més orgullosa? És molt difícil contestar aquesta pregunta, perquè cadascuna d'elles ha estat un repte singular per a mi. El que sempre he tingut en compte a l’hora de

el 2016, quan Marc Pons, que en aquell moment era cònsol menor d’Andorra la Vella, i que coneixia bé les meves obres, va creure que era la més adient per fer un mural a la capital. És cert que, quan m’ho va proposar, em vaig sorprendre molt i més sabent que hauria de realitzar un mural de 485 metres quadrats. Va ser una oportunitat, i un repte alhora, que vaig entomar amb moltes ganes. I, arran d'aquest mural, han sorgit tots els altres que he anat fent des de llavors, tant per a clients de l'àmbit públic com privat. realitzar murals és que, una vegada acabats, en estar en un espai públic deixen de ser totalment meus. Quan pinto aquests murals m'esforço perquè siguin una obra compartida, no vull que siguin invasius d'espais que són de tots els ciutadans, que hi han de conviure. Mai m’han imposat unes idees fixes a l'hora de realitzar els murals, sempre m’han deixat via lliure per fer propostes. La meva intenció sempre ha estat que, les temàtiques reflectides als murals, tinguessin relació amb el context i atorgar-los una simbologia a través de les persones i els elements representats.

M'agradaria molt que la gent observés als personatges i les situacions que hi ha representades a cadascun dels murals i poguessin dialogar-hi i empatitzar-hi.

Quin seria l’escenari ideal per pintar el mural dels teus somnis? No considero que hi hagi un escenari ideal per pintar el mural dels meus somnis, crec que tota oportunitat pot ser bona, si aconsegueixes integrar i fusionar l'obra realitzada amb l'espai intervingut. De manera que aporti un valor afegit i no una agressió a l'entorn. En cap aspecte de la meva vida, no visc de somnis, sóc molt més racional, estic oberta a què, qualsevol cosa bona que em pugui passar, acabi sent un "somni" acomplert. Per exemple, estic molt contenta d'haver aconseguit emplenar d'humanitat un espai inhòspit com ara la rotonda del túnel dels Dos Valires.

Has tingut l’oportunitat de participar en mostres internacionals com ara la Biennal de Venècia, o el projecte de la Fundació Benetton, a Trieste. Què aporten aquestes experiències, tant a nivell artístic com també personal? A qualsevol artista que li proposis participar en la Biennal de Venècia, li semblaria un somni. Per a mi, el sol fet d’haver-hi anat, ja és tot un orgull. També és molt interessant haver pogut participar exposant la meva obra en un esdeveniment internacional de la importància que té la Biennal en món de l'art.

També em va servir perquè, al cap de tres anys, em contactés el comissari de la Fundació Benetton, que va veure la meva obra a Venècia, i va voler que participés en el projecte "Imago Mundi", amb altres artistes internacionals, una mostra que es va presentar a Trieste (Itàlia), el 2017. Actualment, està localitzada al museu que ha fet la fundació Benetton a Treviso (Itàlia), com a col·lecció permanent.

Si poguessis fer marxar enrere, canviaries alguna cosa de la teva vida? Algunes coses sí que les canviaria, però tinc tendència a ser optimista i penso que, de vegades, les coses que et passen a

la vida, fins i tot les negatives, obren pas al sorgiment d’altres de noves.

Has estat casada, però no has tingut fills, t’hauria agradat tenir-ne? No, sempre ho he tingut molt clar, ha estat una opció personal de la qual mai no m’he penedit.

Després de tanta activitat professional, et queda temps lliure per poder gaudir d’altres coses? Sí, perquè sóc molt disciplinada i, tot i que inverteixo bastant temps en la feina, també m’organitzo molt bé per tenir el meu temps lliure i aprofitar-lo, com per exemple per llegir que, de fet, no deixa de ser "feina".

I quin llibre estàs llegint ara? Com deia abans, els llibres són per a mi una eina de treball més que un complement al temps lliure. Ara mateix llegeixo Kafka i T.S. Elliot perquè són dos autors que m'interessen per al nou projecte que ja em volta pel cap. I sempre tinc una pila de llibres pendents, no ho puc evitar! Per a mi entrar a una llibreria és com per a un nen entrar a una botiga de caramels!

T’agraden els animals? Has tingut alguna mascota? A casa sempre havíem tingut animals. Fa anys vaig tenir un gat, es deia Sebastian, per Johann Sebastian Bach, que és un compositor que m'agrada molt. Però finalment, encara que m'agraden molt els animals, quan va morir, vaig decidir no tenir-ne més.

Formes part o col·labores amb alguna ONG o associació? A través d’una amiga vaig entrar en contacte amb la Fundació Arrels de Barcelona, perquè em va explicar que estaven treballant en un projecte de tipografies a través de les seves lletres personals i que, per la meva feina a l'agència de publicitat, potser m'interessaria. En aquell moment em vaig adonar que podia aportar més ajuda a la fundació a través del meu vessant artístic que des de la publicitària. Els vaig contactar i els vaig proposar de fer una exposició amb retrats de gran format, sobre la gent sense sostre que formaven part d'aquest projecte, per donar visibilitat a una situació molt dura en la qual s'hi troben més persones de les que ens pensem i amb sorprenents històries al darrere. Per tant, els vaig proposar dur a terme aquest projecte, en el qual jo els pintava i, seguidament, volia que fossin ells mateixos els encarregats d’escriure, amb la seva cal·ligrafia, allò que els hi podrien dir a qualsevol persona que es trobessin pel carrer. Per mi era una manera de donar-los veu i de fer-los veure que no eren invisibles. Aquesta exposició es va poder veure al Convent de Sant Agustí, al barri del Born a Barcelona, el 2016 i, l'any següent, la vàrem exposar al Museu del Tabac, a Sant Julià de Lòria.

Actualment segueixo tenint relació amb la Fundació Arrels i estem treballant en un projecte impulsat per la unió europea, en el qual participen diferents països, per donar a conèixer la situació a través d'una iniciativa artística, que tindrà un llibre i una exposició, i de la qual soc membre del jurat de selecció de les obres presentades.

Quin és el viatge dels teus somnis? Des que era joveneta he volgut anar a l'Illa de Pasqua. Per circumstàncies encara no ho he fet i a vegades penso que l'he idealitzat molt i tinc por que després, tot i que estic segura que m'agradarà moltíssim, pensi que no n'hi havia per tant. Per això deia que no sóc de tenir somnis, prefereixo estar oberta a tenir sorpreses amb viatges inesperats que t'acaben sobtant. Millor no planificar gaire...

En què treballes actualment? Ara mateix estic en el procés d'enllestir el projecte "Crosssing doors / Behind the windows" una prèvia del qual ja es va presentar al desembre, a la Galeria Art al Set d'Escaldes-Engordany, dins la iniciativa "La cultura no s'atura" impulsada pel Govern d'Andorra, i del que vàrem fer un vídeo promocional que es pot trobar al YouTube. L'exposició íntegra es presentarà, a la primavera del 2022, un cop ja hàgim tornat a una certa normalitat després de la pandèmia.

El projecte gira al voltant de la recuperació de cossos, rostres i mirades, i la recuperació de portes i finestres de les deixalleries. Unes finestres que han format part de les vides d'altres persones com a observatori privilegiat. Unes portes com a pas o frontera, que s'obren i es tanquen entre un món interior i el món exterior, on l'individu es transforma i, fins i tot, es transfigura. És un conjunt d'obres en el qual intento fer una exploració de l'individu, dels jos, de les mans, els rostres i les mirades que, d'alguna manera, potser els revelen. En aquest espai de frontera entre l'interior i l'exterior que són les portes i les finestres.

Després de "Crossing doors / Behind the windows", que presentaràs a la primavera del 2022, tens altres projectes? M'agradaria molt poder fer una exposició on pugui presentar una mostra de tota la feina feta fins ara, en la seva diversitat i complexitat, ja que trobo que és un bon moment perquè es conegui la meva trajectòria. D'altra banda, estic pendent de noves propostes d'intervenció mural, públiques i privades, que ara mateix no puc avançar. Si es consoliden ja s'aniran veient! •

Nom: Samantha Cognom: Bosque Data i lloc de naixement: 24 de març de l’any 1973 a Barcelona Formació: 1990 - Disseny a l'escola Elisava a Barcelona. 1994 - Dibuix del natural al Reial Cercle Artístic de Barcelona. 2000 - Inici de psicologia i humanitats a la UOC. 1995-2015 - Formació continuada en seminaris al voltant de la comunicació, l'art i la cal·ligrafia. 2017 - Postgrau d'Art Contemporani a la UOC. 2017-2018 - Curs de cal·ligrafia a l'escola Visions de Barcelona, amb Oriol Miró i Keith Adams. 2021 - Taller amb el fotògraf Joan Fontcuberta complementari a l'exposició "Kintsugui", organitzat pel Ministeri de Cultura del Govern d'Andorra. Trajectòria professional: El 1993 fa la primera exposició individual, a la Galeria l'Arcada de Blanes, amb la qual inicia la seva trajectòria professional en el món de l'art, amb diverses exposicions, entre altres, a la Sala Lola Anglada de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona, el 1996, el projecte "Descontextualitzats", a la Galeria La Santa, dins de la “Primavera Fotogràfica de Barcelona”, l'any 2000; i el projecte "La mirada de l'altre", amb la mateixa galeria, l'any 2003. Des de la seva arribada a Andorra, l'any 1999, col·labora amb la Galeria Carme Torrallardona i més tard amb la Galeria Pilar Riberaigua. El 2013 representa a Andorra, a la Biennal de Venècia, i és seleccionada per al projecte "Figurativas'13" del MEAM (Museu Europeu d'Art Modern, Barcelona). El 2014, es trasllada el projecte de la Biennal de Venècia a París, a la sala d'exposicions del Centre d'Études Catalanes de l'Université de Paris-Sorbonne, i Correus espanyols li edita el segell "Art contemporani", amb una imatge d'aquesta exposició, i amb una tirada de 90.000 exemplars. El 2016 fa la seva primera intervenció artística urbana, de grans dimensions, amb el mural "Transparència", a Andorra la Vella, de 485 m2; també exposa a la Galeria Pilar Riberaigua una sèrie d'obres titulades "Varium et mutabile semper femina", que giren al voltant del rol de la dona dins de la sexualitat i l'eròtica; i presenta al Convent de Sant Agustí el projecte "Vides inacabades" amb la Fundació Arrels de Barcelona, amb retrats de gran format de persones sense llar, que també es va mostrar a Andorra, al Museu del Tabac, l’any 2017. Aquell mateix any participa en el projecte "Imago Mundi Highlights", de la Benetton Fundation and Fabrica, a Trieste (Itàlia). Entre el 2018 i el 2021 ha realitzat diferents intervencions urbanes i pintures murals, fruit d'encàrrecs públics i privats, a les parròquies de Sant Julià de Lòria, Andorra la Vella, EscaldesEngordany, Encamp i Canillo. El desembre del 2020, dins del projecte impulsat per Govern d'Andorra "La cultura no s'atura", presenta amb la Galeria Art al Set, un avançament del projecte "Crossing doors / Behind the windows" en el qual treballa actualment i que es presentarà la primavera del 2022. Del 1999 al 2016, desenvolupa la seva trajectòria en l'àmbit del Disseny, com a dissenyadora gràfica, directora creativa i directora d'art, de les agències de publicitat, Món publicitari, Contrapunt, Fité+Vela Associats i Fité+Associats Agència de publicitat del Principat d'Andorra. A partir del 2016 es concentra principalment en la seva obra artística. samanthabosque.com

Primer dia de cole 1976 Pintant a l'estudi 2005 Festival FEM 6. Hotel Me, Madrid 2006 Biennal de Venècia 2013 Projecte Fundació Arrels, Barcelona 2016 Exposició Pilar Riberaygua, Andorra 2016