Arnau Orobitg

OROBITGArnau

art connectat amb les arrels

El d’Arnau Pérez Orobitg, és un perfil molt difícil de trobar. Autor del poemari ‘Distàncies’ i guanyador de dues edicions del Concurs de poesia Miquel Martí i Pol, va decidir, ara fa 10 anys, treballar de pastor, un ofici que li ha permès descobrir la seva llibertat. Amb formació en Belles Arts i Antropologia, l’Arnau ha explorat disciplines com ara l’escultura, la pintura, la il·lustració i el muralisme, essent aquest últim el format amb el qual va homenatjar la vida i obra de Sergi Mas. El retrat de quatre semblants, que evoca l’estil figuratiu de Pérez Orobitg i ens pot retrotraure a l’estil propi d’alguna peça de l’exposició ‘Opus Naturae’, s’exhibeix a una de les tanques que separa el carrer Na Maria Pla de les obres executades a l’antic pàrquing del Bulevard Fener.

Vius al peu del Cadí, on ets pastor. Suposo que aquesta connexió amb la natura és el punt de partida de la teva inspiració com artista, més que res perquè l’assumeixes com la teva vida. És una simbiosi. És estar-hi integrats. No puc entendre un àmbit de vida on només tingui relacions humanes. Em resulta difícil.

La natura és quelcom més que una musa? És que no la separo. No la veig fora de mi. Estic amb la natura. Anomenar-la o denominar-la ja és separar-la, així que prefereixo més els termes gaians (en referència a Gaia) que els de natura. És una manera de sentir-t’hi incorporat. Això s’ha reflectit a la vella ruralitat del Pirineu, en la manera en què es van poblar les muntanyes i com es van integrar en l’anomenada natura.

Ets una persona molt crítica envers qüestions que amenacen la natura, com ara la industrialització i la degradació dels ecosistemes... o almenys

així ho hem vist a les teves xarxes socials. No tant a les xarxes socials, perquè en soc un usuari molt precari, però on sí que vehiculo més aquest missatge és en la meva vida, no tan sols de cara al públic. El missatge de la meva vida és no separar-me de l’animalitat, de la vegetació, de la integració als ecosistemes... vull sentir-me una part viva de la pròpia vida. No puc entendre l’existència sense això. No és que sigui un resistent conser“El missatge de vador o un anarco-primitivista, és que senzillament intento no la meva vida és allunyar-me més... és, fins i tot, mantenir-me a prop de dues geno separar-me de neracions prèvies, dels padrins. l’animalitat, de Quin aprenentatge t’ha la vegetació, de la integració als aportat una vida de pastor, envoltat per les teves ovelles? Més que un aprenentatge o execosistemes” periència que pugui extrapolar, el que em queda és la vivència, el fet de viure això. El pastoralisme no és quelcom que experimenti de manera esporàdica ni per fer un post d’Instagram, és com visc, és la meva font d’ingressos i això comporta que faci la meva vida a la muntanya.

És precisament la muntanya aquest entorn fèrtil que t’ha permès explorar múltiples facetes com artista, com ara la il·lustració, la pintura, el muralisme, la poesia. Com convius amb tantes disciplines? La interdisciplinarietat, al cap i la fi, arriba quan tens la necessitat. No penso que cap llenguatge sigui privatiu d’un altre. He de dir que no soc molt constant amb l’art, soc més aviat una mica tastaolletes i experimento amb una mica de pintura, una mica d’escultura, una mica de dibuix... soc poc rigorós.

Així i tot, aconsegueixes una qualitat artística que trobo fascinant quant a traços, ús dels colors i fins i tot en la forma en què plasmes les expressions. Un bon exemple és el mural que vas pintar en honor a Sergi Mas. Aprofitant l’avinentesa, com s’ha donat la possibilitat de fer aquesta intervenció? Al Sergi Mas li tinc un afecte particular per ser mestre i amic. Tot va sorgir a partir d’una iniciativa privada i se’ns va proposar venir a pintar les tanques amb Judit Rodrigo, Xavi Casals i Javier Balmaseda. Al principi, no sabia què faria, però, com que se celebrava els 90+1 del Sergi Mas, vaig aprofitar per fer un mural-retrat a partir d’unes fotos que li havia fet al seu estudi.

T’agrada el muralisme? El muralisme m’interessa molt, tant de bo pogués fer-ne més. Aquest mural en concret el vaig gaudir molt, tot i que després vaig fer-ne un altre amb el Xavi Casals. A Instagram, et preguntaves si aquest mural tindria el vistiplau del mestre Sergi Mas. T’ha pogut dir alguna cosa? No, encara no. Fa dies que no li veig, però ja li aniré a buscar.

Creus que li agradarà? Jo penso que sí, penso que sí... crec que el resultat és bo.

També és molt curiosa la pintura dels pollets i el gall que vas fer amb el Xavi, ja que surt del que és convencional en aquest entorn tan urbanitzat. El muralisme convencional busca la convivència compositiva amb l’entorn. El Xavi i jo volíem color. Les crestes del gall sempre m’han agradat molt per la coloraina, així que la vam ressaltar. I dels pollets, aquell groc intens. Volíem un mural que cridés l’atenció i que trenqués una mica amb la grisalla urbanística.

Aquesta dupla que faràs amb el Xavi, sota el nom Gos Com Fuig, quins projectes porta entre mans a curt o mitjà termini? No ho sé! Cap! (Riu). Tot el que vingui. Estem oberts a tot. A La Seu d’Urgell, hi farem una exposició. Xavi i jo compartim taller i és a partir d’aquí d’on neix la nostra relació, que també s’inspira en muralistes contemporanis com Aryz o Etam Cru. Busquem fer façanes mitgeres i gegantines plenes de color, que fins i tot puguin esdevenir atractiu turístic per al país. •