Mitjans de comunicació i desenvolupament sostenible El cas català
Mitjans de comunicació i desenvolupament sostenible El cas català
La realització d’aquest dossier ha comptat amb el suport del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) [www.gencat.cat/cads/] ª 2001 Una Sola Terra © 2009 Xavier Borràs Calvo © 2009 EcoDiari [www.ecodiari.cat]
Obra sotmesa a una llicència Creative Commons: Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 No adaptada
Imprès en paper reciclat. Fet a Catalunya.
Sumari
Qüestió de noms
7
Desenvolupament sostenible. Un oxímoron?
8
Ecologisme o ambientalisme
9
Els petits canvis són poderosos
10
Aproximació panoràmica als mitjans de comunicació
12
Dècada dels seixanta: de l’ecologisme incipient a l’ambientalisme dominant
14
Dècada dels setanta: de la conferència d’Estocolm a l’accident d’Harrisburg
15
Dècada dels vuitanta: la síndrome de Txernòbil i l’eclosió dels partits verds
17
Dècada dels noranta: la Cimera de Rio i la globalització dels problemes ambientals
18
Els albors del segle XXI
23
Bibliografia
25
5
A
l’hora d’abordar la relaciĂł entre els mitjans de comunicaciĂł de massa i l’anomenat desenvolupament sostenible cal, d’entrada, definir bĂŠ els termes del joc de despropòsits que s’ha produĂŻt en els nostres territoris aproximadament en els darrers trenta anys. QĂźestiĂł de noms D’entrada, ens trobem amb una qĂźestiĂł pel que fa als noms que, a mĂŠs d’inadequada, fins i tot pot percebre’s com contradictòria en els termes. Comencem, per exemple, amb la mare dels ous: el concepte de ÂŤmedi ambientÂť. Medi ambient ĂŠs, ras i curt, un calc del redundant mot castellĂ medio ambiente (o medioambiente, com prefereix la Real Academia), exclusiu d’aquesta llengua i allunyat de les solucions anglesa (environment), francesa (environnement), portuguesa i italiana (ambiente) o alemanya (umwelt). En un recent article al Diari de Balears,1 Gabriel Bibiloni feia una acurada anĂ lisi d’aquest terme i proposava —sense esperances en un paĂs d’emporuguits lingĂźĂstics— el mot environament, ben catalĂ (i usat ja en occitĂ ) des de temps immemorials. Com a mal menor, però, caldria rebutjar el medi ambient (o allò tan d’analfabet del ÂŤmig ambientÂť) i tirar pel dret amb ambient a seques, cosa que, sortosament, ja han fet els ambien %,%,/21, *DEULHO Š(O PHGL DPELHQWÂŞ GLQV (VSLUD VXSOHPHQW FXOWXUDO GHO 'LDUL GH %DOHDUV 7
Mass media i sostenibilitat. El cas catalĂ
tòlegs i/o els ambientalistes. Comencem, però, a peu coix, sense haver estat capaços de ser valents amb aquest concepte. Desenvolupament sostenible. Un oxĂmoron? Pel que fa a l’altre concepte fonamental, el del ÂŤdesenvolupament sostenibleÂť (o ÂŤdurableÂť, com en diuen els francesos) ens trobem en una mena de cruĂŻlla que alguns —els ecologistes mĂŠs crĂtics, com Serge Latouche—2 no dubten a qualificar d’oxĂmoron —una figura retòrica, variant de l’antĂtesi, que consisteix a posar de costat mots o unitats sintĂ ctiques de sentit oposat. BĂ sicament, desenvolupar-se significa ÂŤpassar per una sèrie d’estats successius cadascun dels quals ĂŠs preparatori de l’immediat segĂźent, canviar gradualment d’un estat a un altre de mĂŠs perfecte, de mĂŠs complexÂť; i sostenible vol dir ÂŤque es pot mantenir indefinidament, especialment sense afectar l’equilibri ecològicÂť. Tanmateix, va ser el 1987, quan Gro Harlem Brundtland, primera ministra de Noruega, va presentar el concepte de desenvolupament sostenible com el ÂŤdesenvolupament que satisfĂ les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer llurs pròpies necessitatsÂť. Una bella expressiĂł que reflecteix una certa presa de consciència en el pla polĂtic, i subratlla la necessitat de tenir en compte els impactes ambientals de les nostres activitats, però tambĂŠ els efectes socials, advocant per una millor distribuciĂł de la riquesa creada. De fet, la difusiĂł del concepte de desenvolupament sostenible es deu mĂŠs a l’embranzida dels organismes internacionals
Š&DO UHFRUGDU VRYLQW TXH FRP YD GLU 1LFKRODV *HRUJHVFX 5RHJHQ ´HO GHV HQYROXSDPHQW GXUDEOH QR SRW VHU HQ FDS FDV VHSDUDW GHO FUHL[HPHQW HFRQzPLF¾ ÀQV L WRW VL XQ QR HV SRW UHGXLU D O¡DOWUH FRP HO GHVHQYROXSDPHQW GH OD SODQWD UHSRVD VREUH HO FUHL[HPHQW GH OD OODYRU L TXH DTXHVWD OzJLFD GH FUHL[HPHQW pV LQFRPSDWLEOH DPE OD ÀQLWXG GHO SODQHWD (O GHVHQYROXSDPHQW QR VDEULD VHU QL GXUDEOH QL VRVWHQLEOH 6L HV YRO FRQVWUXLU XQD VRFLHWDW GXUDEOH L VRVWHQL EOH FDO VRUWLU GHO GHVHQYROXSDPHQW L SHU FRQVHT qQFLD VRUWLU GH O¡HFRQRPLD MD TXH DTXHVWD LQFRUSRUD HQ OD VHYD PDWHL[D HVVqQFLD OD GHVPHVXUD ª 6HUJH /DWRXFKH HQWUHYLVWDW SHU ;DYLHU %RUUjV 8VHUGD RFWXEUH GH SS 8
Mass media i sostenibilitat. El cas català
que no pas als sectors econòmics. El terme «sustainable development» va ser forjat el 1980 per la UICN (Unió internacional per la Conservació de la Natura) i va ser introduït a l’Informe Bruntdland redactat per les Nacions Unides. La Conferència de Rio de 1992 va inscriure el concepte en el primer principi de la seva declaració. Tanmateix, l’ambigüitat del terme ha permès que polítiques econòmiques molt diferents siguin considerades «sostenibles», provinguin del camp liberal, socialdemòcrata o fins i tot conservador. Però, per als ecologistes per desenvolupament sostenible s’entén aquell que: •
• • •
•
cobreix les necessitats de la generació present sense comprometre la capacitat que les generacions futures puguin cobrir les seves (Comissió Brundtland, 1987); no fa servir els recursos renovables a un ritme més gran que el seu ritme de regeneració; no emet una pol·lució a un ritme més ràpid que el que els sistemes naturals són capaços d’absorbir o neutralitzar; els ritmes d’utilització dels recursos no renovables no excedeixen el ritme amb què es desenvolupen els recursos renovables substitutius; produeix residus a un ritme inferior al que els sistemes normals els puguin absrobir o neutralitzar.
Ecologisme o ambientalisme De fet, aquesta concepció ecologista del desenvolupament sostenible implica, indefectiblement, un canvi de model en la societat del creixement actual. En el rerefons, hi rau la diferència ideològica entre «ecologistes» i «ambientalistes»: mentre que els primers inscriuen les seves accions i alternatives dins d’un marc filosòfic global, els segons treballen en defensa de l’ambient sense qüestionar-se el model de producció dominant ni les ideologies que el sostenen. Però, entre els desigs d’alguns, sens dubte per davant del seu temps, i el canvi real, els passos són força 9
Mass media i sostenibilitat. El cas català
llargs i difícils. Des de 1987, en realitat, el món ha continuat en creixement il·limitat si fa no fa de la mateixa manera. Des que es va celebrar el 1992 a Rio de Janeiro la primera Cimera de la Terra, o des que la Conferència de Kyoto el 1997 va formalitzar el vincle entre les activitats humanes i l’escalfament global, el consum mundial de petroli ha continuat creixent, els intercanvis comercials s’han mundialitzat, la desforestació ha assolit proporcions alarmants…, i així successivament. Els petits canvis són poderosos Va caldre canviar de mil·lenni per poder assistir al que sembla ser un inici de canvi d’actitud, un inici de sensibilització a gran escala. Certament, el petroli continua cap al seu esgotament i els arbres no deixen de caure, però la noció de desenvolupament sostenible, més assequible i més àmplia que la d’ecologia, és ara acceptada per una part creixent de la societat i el concepte de ciutadania, o d’«ecociutadania», està de moda. La tria selectiva de la brossa ja comença a formar part dels bons costums i tothom tracta de posar-se al dia amb els veïns de l’Europa del Nord. Els problemes generats pel trànsit (embussos, contaminació) fan reflexionar cada vegada més sobre el «tot automòbil», sobretot si s’hi afegeix el preu del carburant, que no para de pujar. El comerç just (equitable) i els productes orgànics experimenten un èxit creixent. Les empreses, conscients dels seus impactes, i de la seva necessitat d’estar en consonància amb les expectatives del públic, també són cada vegada més nombroses a apuntar-se com a ètiques, responsables o implicades en el desenvolupament sostenible. Alguns, pragmàtics, saben prou bé que la creació de riquesa no podrà tenir lloc en un món assolat per l’escalfament global i minat pels problemes socials. I per això cada vegada hi ha més iniciatives, públiques i privades, en aquest sentit, com és el cas català i el seu Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, de qui tot just enguany se celebra el desè aniversari. 10
Mass media i sostenibilitat. El cas català
Encara que aïllades, aquestes iniciatives tenen l’avantatge de mostrar el camí a seguir. No obstant això, alguns sostenen que aquest «camí», el del desenvolupament sostenible, de totes maneres és massa llarg i inabastable. Alguns, més radicals —com ja hem comentat—, consideren que el desenvolupament sostenible és un oxímoron massa inofensiu per a l’actual sistema econòmic, i la solució rau més aviat en el «decreixement». Una cosa és certa: la solució passa per un enorme canvi en el comportament de cadascú. Perquè és important recordar que són les nostres activitats, les nostres actituds, els nostres modes de vida, els que afecten l’equilibri social i ambiental de tot el planeta. El consumidor —es pot veure amb el comerç just i l’agricultura ecològica—, té a les seves mans el poder real de limitació. Però també té responsabilitats: la compra d’un refrigerador que consumeix 6 vegades més energia que un altre, la conducció de vehicles tot terreny, anar els caps de setmana a Marràqueix o a Estocolm, gràcies a les empreses d’aviació de baix cost, o, simplement, comprar maduixes a l’hivern són accions amb un fort impacte ambiental. Per contra, equipar-se amb bombetes de baix consum, anar amb transport públic, compartir cotxe per anar a la feina, o comprar fruites i verdures de temporada i locals són petits gestos que representen un veritable potencial per al canvi. Però la responsabilitat és de tots els actors de la societat, dels mitjans de comunicació, de la publicitat, dels grans minoristes, de les autoritats públiques locals, essent aquests últims els que més sovint van a la saga de les tendències d’opinió. En resum, la tasca per a un desenvolupament més sostenible o durable és, sobretot per a les generacions futures. Perquè «nosaltres no heretem la terra dels nostres pares, sinó que la demanem prestada als nostres fills», com va dir Saint-Exupéry. I si no hi serem per presenciar els enormes canvis que hem creat, els nostres fills i néts sí que hi seran. Abans que sigui massa tard cal actuar per no deixar el trist llegat que ara mateix s’albira.
11
Mass media i sostenibilitat. El cas català
Aproximació panoràmica als mitjans de comunicació Per parlar sobre els continguts de la comunicació mediambiental que fan servir tant les associacions ambientalistes, les organitzacions ecologistes, els mitjans informatius, les institucions i les empreses, ens hem de referir inevitablement als principals esdeveniments que des dels anys seixanta han marcat 1’evolució de la consciència ecològica de la població. El tipus de llenguatge dominant en la informació, sensibilització i persuasió sobre els temés ecològics és el resultat de nombroses accions individuals i col·lectives en el terreny de la investigació, la tecnologia, la informació, la política i l’economia, però també de 1’actuació de centenars d’organitzacions, collectius i personalitats ecologistes, sense oblidar la repercussió que han tingut sobre l’opinió pública els accidents i catàstrofes que han passat en els darrers trenta anys. Si no s’haguessin produït els accidents a les centrals atòmiques de Three Mile Island i Txernòbil; les marees negres provocades pels petroliers Torrey Canyon, Amoco-Càdiz o Prestige; les fuites químiques de Seveso i Bhopal, el desastre ecològic d’Ercros a Flix, el tancament de Vandellòs I, la fuita d’Ascó o les proves nuclears franceses a la Mururoa, per citar alguns exemples significatius, la consciència mediambiental no hauria avançat tan ràpidament. Cal considerar, també, que en la majoria de consells d’administració de les grans cadenes de televisió, companyies de publicitat i rotatius més importants, hi són representats els interessos econòmics i polítics dels grups i corporacions que han fet quantiosos guanys amb l’explotació de la natura. Es tracta de societats industrials i energètiques, alimentàries o financeres que es troben avui amb la paradoxa de veure com els televidents i els lectors reclamen una informació mediambiental rigorosa que podria afectar molts dels seus projectes i inversions. Els objectius d’aquesta anàlisi dedicada a la comunicació mediambiental han de ser, en conseqüència, sintètics i modestos. L’enorme tasca de sensibilització feta en els darrers trenta anys en aquesta matèria només pot ser aprofundida per un treball 12
Mass media i sostenibilitat. El cas català
d’investigació transdisciplinari. Malgrat tot, l’evolució de la comunicació mediambiental es pot analitzar a partir dels seus sectors més protagonistes: 1. Els ecologistes i antinuclears que han dissenyat els missatges més radicals i que fomenten un canvi en l’estructura energètica del model de desenvolupament. 2. Els ambientalistes, que sense plantejar-se canvis socials i un nou model de desenvolupament, han fet una bona tasca en la defensa dels paisatges, les espècies i la divulgació científicoambiental. 3. Els sectors industrials i econòmics, motors d’accions i reaccions sobre el moviment. 4. Les institucions, sotmeses a la dinàmica dominant de l’economia mundial. 5. Els mitjans de comunicació, avantguardistes en determinades ocasions però dependents la majoria de vegades de la voluntat de l’establishment i que s’han convertit en elements fonamentals per incentivar o retardar un canvi. S’hi podria afegir altres sectors protagonistes com el sindical, el moviment feminista, el científic i l’artístic (amb la incorporació de cineastes, escriptors, dissenyadors i pintors en el moviment de defensa del planeta). En l’espai i el temps que ens ocupa ens dedicarem, bàsicament, a analitzar el sector dels mitjans de comunicació. El pensament ecologista està destinat a influenciar de forma decisiva els comportaments ètics i culturals de la població de cara al nou segle que hem iniciat. Hi ha pendent, doncs, tota una tasca d’investigació sobre els antecedents i l’evolució d’aquest moviment social, polític i filosòfic i totes les seves derivacions ideològiques i politicosocials.
13
Mass media i sostenibilitat. El cas català
Dècada dels seixanta: de l’ecologisme incipient a l’ambientalisme dominant El moviment ecopacifista es caracteritza durant aquesta dècada per l’ús en la majoria de campanyes del símbol de la radioactivitat —amb l’objectiu d’advertir sobre els perills biològics i genètics de l’energia nuclear civil i militar— i del símbol pacifista. L’ambientalisme, en canvi, continua amb la tradició d’utilitzar símbols d’elements de la natura (paisatges, arbres, animals...) per il·lustrar les seves campanyes educatives i divulgatives. Els sectors empresarials i institucionals en general no es plantegen encara el marquèting ecològic. Mitjans de comunicació La guerra freda accentua la contestació contra els míssíls nuclears especialment a Alemanya i als països nòrdics. Les protestes contra les centrals nuclears i els efectes biològics de les proves atòmiques nord-americanes al Pacífic i de les armes químiques en la guerra del Vietnam arriben a Europa. La síndrome del maig francès potencia les informacions sobre els primers grups antinuclears, pacifistes i alternatius. La catàstrofe ecològica generada per la marea negra del Torrey Canyon es converteix en un dels primers grans impactes mediàtics. A l’Estat espanyol els convenis bilaterals amb els Estats Uníts i la dictadura franquista impedeixen la mobilització popular contra les centrals nuclears. El 17 de gener de 1966 un superbombarder nord-americà B-52 i l’avió KC-135 que li subministrava combustible xoquen i quatre bombes termonuclears cauen sobre l’àrea de Palomares, a Almeria. Dues d’aquestes bombes es van obrir i van alliberar urani-235 i plutoni-239. La fotografía del bany de Manuel Fraga, ministre d’Información i Turismo, i l’ambaixador nord-americà Anthony Biddie Duke, va donar la volta al món i és la primera mostra de com posteriorment els Estats i els Governs manipularan la informació electronuclear. Dos anys després, el 1968, el general Franco utilitzaria el servei 14
Mass media i sostenibilitat. El cas català
del NO-DO per celebrar l’ingrés d’Espanya a l’era atòmica amb l’entrada en funcionament de la primera central nuclear a Zorita (Guadalajara). Les pretensions del dictador eren emular De Gaulle i fabricar la bomba A mitjancant el reactor de grafit-gas que s’estava construint a Vandellòs I, capaç de produir residus destinals al combustible militar. La censura dels mitjans de comunicació i les companyies elèctriques, urbanístiques i grans constructores implicades en els «Planes de Desarrollo», van fer prou difícil l’extensió de l’ambientalisme. Això explicaria, dues décades després, el perquè del dèficit mediambiental amb què s’ingressarà a la CEE. En els fulls clandestins i cartells de les reivindicacions veïnals per a una millor qualitat de vida ja hi trobem alguns dels primers eslògans ambientals. La primera manifestació de caire ambientalista a l’Estat espanyol però es considera que va tenir lloc el febrer de 1888 i la van protagonitzar els camperols i minaires de Río Tinto contra els fums toxics de les explotacions de coure. A Catalunya, el Centre Excursionista de Catalunya fou el primer a editar cartells, fer exposicions i publicar articles de divulgació de la natura i del paisatge. Dècada dels setanta: de la conferència d’Estocolm a l’accident d’Harrisburg El «Nuclear? No, gràcies» és 1’emblema més popular i divulgat del moviment ecologista i antinuclear, junt amb els símbols i les imatges relacionades amb les energies llavors anomenades «dolces» (molins de vent, plaques solars...). El moviment ambientalista basa la seva estrategia publicitària en el màrqueting i el disseny tipus National Geographic i es distancia dels símbols ecologistes relacionals amb un canvi de model de societat. Les empreses i les institucions accentuen la publicitat relacionada amb els aspectes regeneradors que ofereix la tecnologia mediambiental.
15
Mass media i sostenibilitat. El cas català
Mitjans de comunicació Greenpeace inicia les seves campanyes en defensa de les balenes i les foques i incrementa la presència dels temes mediambientals a les portades de les revistes com Time i Der Spiegel, especialment després de la celebració de la Conferència d’Estocolm, l’accident de TMI, les crisis del petroli, les instal·lacions de míssils o la polèmica bomba de neutrons A Catalunya es crea el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes que edita la revista Userda, junt amb un col·lectiu ecofeminista. També es publica Alfalfa, Integral, Ajoblanco, Bicicleta, Ozono, El Ecologista, i apareixen els primers llibres ecologistes: El combat ecologista a Catalunya, de Xavier Garcia, Jaume Reixac i Santiago Vilanova i Centrales nucleares. Imperialismo tecnològico y proliferación nuclear, de Vicenç Fisas. Joaquim Roglan i Josep Gonell destaquen per les seves informacions mediambientals a les comarques de 1’Ebre. Amb la traducció al castellà del llibre Our bodies ourselves, del Col·lectiu de Boston, les feministes Cristina Doria, Pilar Sentís i Amy Schwartz, col·laboradores d’Userda, introdueixen l’ecofeminisme a l’Estat espanyol. El Diario de Barcelona, durant 1’època que fou dirigit per Tristán la Rosa, es destaca pels seus informes ecològics i per portades com la dedicada a la mobilització internacional contra el funcionament del reactor de neutrons ràpids de Creys-Malville a la regió francesa d’Isére. La presència de membres del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes en els diaris barcelonins fa que s’incrementi la informació mediambiental a El Correo Catalàn, Diario de Barcelona, Avui i El Noticiero Universal. El funcionament de la central de Vandellòs I, inaugurada el maig de 1972, es motiu de controvèrsia dos anys després a causa de la fotografia del satèl·lit Erts publicada a La Vanguardia Española (11 de juny de 1977) on es detecta una pol·lucio marítima davant del complex nuclear.
16
Mass media i sostenibilitat. El cas català
Dècada dels vuitanta: la síndrome de Txernòbil i l’eclosió dels partits verds La flor del gira-sol, emblema dels partits verds europeus, domina la imatge identificativa de 1’ecologisme europeu, mentre que els ambientalistes incentiven un disseny naturalista basat en la defensa de les especies en perill d’extincio i dels boscos tropicals. A Catalunya, però, el naixent MEC (Moviment Ecologista Català) adopta la fulla de palma del margalló (palmera autòctona) i, més endavant, Alternativa Verda, un roure i les seves arrels. És la dècada de denúncia de la desforestació de la selva amazònica i dels primers informes sobre la degradació de la capa d’ozó. Empreses i institucions intenten apropiar-se del discurs ecologista amb logotips i campanyes de publicitat que volen conciliar el progrés tecnològic amb la conservació de la natura, sense referir-se als temes més conflictius (residus tòxics, centrals nuclears, desforestació, macroprojectes del Banc Mundial…). La CEE inicia les seves primeres campanyes mediambientals. Mitjans de comunicació Eclosió de programes naturalistes a totes les televisions del planeta. Sèries de Jacques-Yves Cousteau; Jonathan Porrit, fundador dels Amics de la Terra de Gran Bretanya; David Bellamy, Gerald Durrell, Carl Sagan o David Attenborough, entre d’altres. Es produeixen les primeres pel·lícules de temàtica mediambientalista com Dersu Uzala, d’Akira Kurosawa; A la recerca del foc, i L’ós, de Jean-Jacques Annaud. Els mitjans de comunicació parlen dels partits verds i dels seus resultats electorals. Greenpeace fa un salt qualitatiu en les seves campanyes i es concentra en accions en defensa de l’Antàrtida —conjuntament amb la Fundació Cousteau—, contra els residus tòxics, la incineració i la pol·lució marina. El 10 de juliol de 1985 es produeix un atemptat contra el Rainbow Warrior al pont d’Auckland, perpetrat pels serveis secrets francesos. L’impacte mediàtic d’aquest fet és un dels més grans de la història del moviment ecologista i és equiparable al que es va produir des17
Mass media i sostenibilitat. El cas català
prés de l’accident de la central de Txernòbil el 26 dabril de 1986. La revista Time dedica una portada a la Terra com a personatge de l’any Es tracta d’un disseny de l’escultor búlgar Christo. Aquesta portada inaugura el logotip d’una secció mediambiental periòdica titulada «Endangered Earth». A Catalunya, l’incendi a la central de Vandellòs I el 19 d’octubre de 1989 i la seva definitiva paralització és el fet ecològic més rellevant en els mitjans de comunicació internacionals. Ramon Margalef, el més reconegut ecòleg càtala a nivell internacional, publica el llibre Ecología. El bióleg Joan Senent-Josa impulsa la revista catalana Ciència. Santiago Vilanova publica L’econacionalisme, amb pròleg del poeta Joan Oliver. La Fundació Enciclopèdia Catalana edita la Història Natural dels Països Catalans. Xavier Borràs, cofundador del MEC i d’Alternativa Verda, publica en aquest període un seguit de novel·les basades en l’ecologisme i les noves tecnologies, com Transfutur (El Llamp), Mare màquina (Laia), Manduca atòmica (Laia) o Les set fogueres de Sant Joan (La Galera). S’amplia el tractament dels temes mediambientals en els informatius de televisió i en els diaris, però es perd l’anàlisi crítica que es feia durant la dècada dels setanta. El vell Brusi és autogestionat pels treballadors i dirigit per Santiago Vilanova (14 de gener de 1983 al 22 de marc de 1984), junt amb un Consell de Redacció format per antics fundadors d’Userda (Josep Càtala, Alfons Ribera, Jaume Reixac i Jordi Cortadellas), del Moviment Ecologista Càtala (Xavier Borràs) i feministes com Dolors Palau i Carmen Alcalde. Dècada dels noranta: la Cimera de Rio i la globalització dels problemes ambientals Greenpeace és la representació mediàtica de 1’ecologisme i, també, fins i tot, de l’ambientalisme. Les dues grans tendències del moviment mundial de protecció de la natura s’acosten a mesura que el discurs ambientalista és integrat per totes les 18
Mass media i sostenibilitat. El cas català
institucions públiques i pels sectors industrials. El màrqueting verd dels partits ecologistes va a remolc de les iniciatives de Greenpeace, que disposa de considerables mitjans tècnics i de tres a quatre milions d’adherents. Les campanyes antinuclears de la poderosa organització internacional, especialment contra les proves atòmiques als atols de Mururoa i Fangataufa, fan recuperar els símbols ecologistes i antinuclears dels anys anteriors. La «teoria Gaia», del científic anglès James Lovelock, que considera la Terra com un organisme viu que disposa de mecanismes d’autoregulació, potencia l’ús de la imatge del planeta vista des de satèl·lit per introduir els missatges institucionals i comercials en defensa del medi ambient. De fet, la imatge de la Terra va ser majoritàriament utilitzada per la majoria d’institucions a la Cimera de Rio. La Conferència de Rio sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (1992), la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament del Caire (1994) i la Conferència Mundial de les Dones de Pequín (1995) generen un nou impacte mediàtic a favor del desenvolupament sostenible. Les autopistes de la informació passen a ser eines de les quals se serveixen les organitzacions no governamentals (ONG) i ecologistes. Internet genera sistemes de comunicació alternatius entre ONG del Nord i del Sud i possibilita un ecodisseny electrònic. Una altra característica de la dècada és la incorporació progressiva d’artistes i creadors en la defensa del planeta. El segle acaba amb la victòria moral de les ONG, els moviments de ciutadans, agricultors i ecologistes que boicotegen la conferencia de l’Organització Mundial del Comerc (OMC) a Seattle i amb l’èxit del moviment emergent contra els organismes modificats genèticament (OMG). Mitjans de comunicació Eclosió dels temes ecològics en els principals mitjans de comunicació del món. Grans reportatges de divulgació científica sobre la història mediambiental del planeta a les televisions. 19
Mass media i sostenibilitat. El cas català
Destaquen la sèrie The Miracle Planet, produïda per la Japón Broadcasting Corporation, i els documentals del comandant Cousteau o dels vulcanòlegs Haroun Tazief i Maurice i Katia Krafft. Portades de les revistes Time, Der Spiegel, Newsweek i L’Espresso, entre d’altres, integralment dedicades a temes ambientals d’actualitat, així com de diaris com Le Monde, New York Times, Financial Times i números monogràfics dedicats a 1’estat del planeta de Libération i Le Monde Diplomatique. Creix l’interès de les revistes d’economia com l’International Business Week o Fortune en els aspectes econòmics de l’ambient. Les normatives de la UE generen amplia informació als mitjans de comunicació sobre 1’ecoetiqueta verda, les ecoauditories, el turisme ecològic, 1’agricultura biològica o 1’arquitectura bioclimàtica. El concepte de desenvolupament sostenible comença a divulgar-se en tots els mitjans. A nivell artístic es parla d’un art al servei de la natura. Efectivament, des de les propostes de Joseph Beuys els anys setanta i vuitanta 1’art contemporani no s’havia acabat de motivar. Serà la Cimera de Rio que provocarà la creació de l’associació Artists United for Nature. Una important exposició de cartellisme mediambiental va tenir lloc durant la celebració de la conferència al Museu d’Art Modern de Rio. Eduardo Chillida, Bartolozzi, Barceló, Mariscal, Perejaume, Viladecans, entre d’altres, s’han destacat per les seves inquietuds ecològiques. També 1’arquitectura bioclimàtica comença a tenir un lloc en el disseny arquitectònic. Seguint les traces del canari César Manrique —influenciat per 1’arquitectura de Frank Lloyd-Wright— ens arriba la proposta de la «green architecture» de Xavier Barba. Entre les revistes ecologistes europees es consolida The Ecologist, l’única resposta radical que es manté des de la dècada dels setanta, dirigida per Teddy Goldsmith, Nicholas Hildyard i Peter Bunyard. A nivell mundial és el grup del Worldwacht Institute de Washington, liderat per Lester R. Brown, que es converteix en el grup editorial mes poderés mitjancant l’edicio de l’informe anual State of the World (traduït sempre al català), els Worldwatch Pa20
Mass media i sostenibilitat. El cas català
pers, la revista WorldWatch i la col.lecció «Environmental Alert Series». L’Institut rep el suport de la Fundació dels germans Rockefeller i de Ted Turner, entre daltres. Europa experimenta una certa colonització del pensament ecologista americà i l’asociació Ecoropa intenta rellançar la seva imatge mitjançant un homenatge a Denis de Rougemont als deu anys de la seva mort, que se celebra el 18 i 19 de desembre de 1995 a Barcelona. Les noves tecnologies de la comunicació mobilitzen els grups econòmics i industrials. La compra de les companyies Westinghouse i General Electric i de les cadenes nord-americanes com la CBS i NBC poden ser decisives per accelerar o retardar el desenvolupament sostenible a nivell mundial. Time-Warner absorbeix el grup de Ted Turner i la cadena de notícies CNN. La televisió per cable obre noves perspecrives a 1’educació i a la informació ambiental. Es crea la Internanonal Federation of Environmental Journalists que celebra el seu primer congrés a Boston 1’octubre de 1995. La Federació edita Planet’s Voice i proposa un codi ètic per a tots els periodistes especialitzats en la informació ambiental. Les multinacionals ocupen el mercat ambiental, especialment del tractament de residus: Wast Management, Browning and Ferries, Bayer, Ciba Geigy, Shell, Hoechst, Gas Natural; i Endesa i Repsol estan entre les que mes inverteixen en publicitat ambiental. Les mobilitzacions contra les proves atòmiques franceses a la Polinèsia provoquen 1’impacte mediàtic mes fort, després dels desastres ecològics de la guerra del Golf i l’accident de Txernòbil. A 1’Estat espanyol la publicitat institucional a través del Ministerio de Obras Públicas i Medio Ambiente i les conselleries de les diferents autonomies contrasta amb la poca reacció del sector empresarial, sotmès a les pressions i persecucions fiscals però sense prou suport a través d’incentius fiscals i concertacions. En el mercat estatal trobem revistes especialitzades com Quercus, la mes veterana dinamitzada per Benigno Varillas; Cu21
Mass media i sostenibilitat. El cas català
adernos de Ecología, dirigida per Pedro Costa Morata, un dels pioners de la informació mediambiental; Ecología internacional, Gaia, Ecosistemas o Adda, impulsada pels defensors dels drets dels animals, Carme Méndez i Manuel Cases. Entre els economistes i sociòlegs del medi ambient destaquen José Manuel Naredo, Pablo Bifani, Mario Gaviria (el mes rellevant ecologista dels darrers trenta anys a 1’Estat espanyol), José Allende i Artemio Baigorri Exposicions com «Estimada Terra», el Simposi Internacional Una Sola Terra, la sèrie televisiva Mediterrània i la celebració del Dia de la Terra o del Dia Mundial del Medi Ambient, amb suport institucional, tenen un considerable ressò en els mitjans informatius. Es crea 1’Associació Catalana de Comunicació Científica integrada per diferents periodistes vinculats a la revista Medi Ambient, Tecnologia i Cultura, editada pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat. Apareix el suplement ambiental de la revista El Temps, dirigit pel biòleg Ramón Folch —que també edita la revista Sostenible, de la Diputació de Barcelona— i es crea el Màster en Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra, amb el suport de Novartis. Neix la revista electrònica Calidoscopi dins la xarxa Pangea d‘internet. La Fundació Enciclopedia Catalana edita Biosfera. En l’informe-memòria dels anys 1998-1999 del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) es publica un text dels periodistes Xavier García i Santiago Vilanova sobre L’ètica mediambiental en el Codi Deontològic. Joan Martínez Alier, autor de L’ecologisme i l’economia, coordina la revista Ecología Política. TV3 produeix el programa diari Medi Ambient, patrocinat per Gas Natural. . L’entrada d’ecologistes als ajuntaments i parlaments autonòmics fa preveure un increment de 1’interès per 1’ecologisme per part dels mitjans de comunicació, especialment de les seccions de política i societat. L’ecologista i doctor enginyer Josep Puig, cofundador d’Alternativa Verda i del Grup de Científics i Tècnics per un futur no nuclear, és elegit regidor de Ciutat Sosteni22
Mass media i sostenibilitat. El cas català
ble de l’Ajuntament de Barcelona i impulsa, entre d’altres afers rellevants, l’Ordenança Solar. Iniciativa per Catalunya es proclama ecosocialista i incorpora el genèric «Verds» en el seu nom. En les successives eleccions autonòmiques al Principat de Catalunya es presenten dues formacions ecologistes: Els VerdsAlternativa Verda i Els Verds-Confederació Ecologista de Catalunya, que sumen un total de 30.000 vots i corroboren la fragmentació política de 1’ecologisme a Catalunya. Els albors del segle XXI La situació de la comunicació ambiental en aquest segle XXI que tot just hem començat és confusa. El medi ambient s’ha integrat d’una forma definitiva en la informació diària de tots els mitjans de comunicació que la utilitzen per aconseguir impactes mediàtics: marees negres, fuites radioactives, catàstrofes naturals, contaminacions en els aliments... , són notícies de portada dels telenotícies per l’audiència que poden proporcionar, però no pas per qüestionar el model de societat que les produeix. El grau de llibertat i d’anàlisi que donen aquestes informacions depèn dels interessos industrials i econòmics representats en els consells d’administració dels grups periodístics. Les fusions com la produïda entre American Onime (AOL), el primer proveïdor d’accés a Internet, i Time Warner, el primer grup mundial de comunicació, fan témer un gran monopoli que afectarà també la informació ambiental. Mitjans de comunicació A Catalunya, Internet s’alça, pel que fa a la divulgació de les qüestions ambientals, la sostenibilitat i el canvi climàtic com el gran mitjà de comunicació, per damunt dels mitjans en paper (on desapareix en molts casos la secció de «medi ambient», com per exemple a l’Avui) i audiovisuals, i fins i tot de les institucions —com el cas de la desaparició del Ministerio de Medio Ambiente del Govern espanyol, i de la seva titular més batalladora, 23
Mass media i sostenibilitat. El cas català
o la dilució del Departament de Medi Ambient català amb la inclusió d’Habitatge. Encara que un altre cop amb vida efímera, reapareix la revista Userda (userda.cat) —dirigida pel periodista Xavier Borràs— durant dos anys justos (2004-2006), com a suplement mensual d’El Triangle, però les pressions polítiques i econòmiques la fan desaparèixer de nou. Tanmateix, Borràs edita des de 2008 la publicació digital EcoDiari (ecodiari.cat), única en l’àmbit privat català, independent i amb voluntat d’aglutinar tot el moviment ecologista català com una eina d’informació, anàlisi i crítica per a la «nova era solar». Sorgeixen d’altres iniciatives ambientalistes com Arbres amics, amics arbres, el Diari Forestal (diariforestal.cat) o Jornal (jornal. cat) i multitud dels anomenats blocs i butlletins d’ONG, a Internet, a més de l’Espai Terra, a TV3, i diversos programes radiofònics sobre temes de consum i medi. Per al 2010, també, MonSOStenible (monsostenible.cat) s’anuncia com el «crit de socors del planeta cap a l’espècie humana i una clara aposta per l’única via de solució que creiem possible: la sostenibilitat». A Catalunya, la gran diversitat d’ecosistemes que configuren el territori farà que l’aplicació dels indicadors de sostenibilitat en la seva ordenació pugui comportar un país mes just i equilibrat. Fins avui, els missatges relacionats amb la sostenibilitat dels principals sectors productius —inclosa la indústria turística— son mínims i no es veu encara prou empenta per part del Govern de la Generalitat per iniciar una àmplia campanya de comunicació al respecte. Les noves tecnologies, Internet i la televisió per cable, crearan noves dimensions en l’estratègia de la comunicació mediambiental. La democratització en l’accés i l’emissió d’informacions serà, doncs, un dels grans repte del futur.
24
Mass media i sostenibilitat. El cas català
Bibliografia
BRIDE, Mac, Voix múltiples, un seul monde, UNESCO, La Documentation Francaise, 1980. Cerrillo, Antonio, «Evolució i reptes del periodisme ambiental», Capçalera, 145, Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona, 2009, pp. 84-91. — [coord.]El periodismo ambiental. Análisis de un cambio cultural en España, Fundación Gas Natural, Barcelona, 2008. DIVERSOS AUTORS, «The Environmental Two-Step: Lookimg Back, Moving Forward», The Times Mirror Magazines, National Environmental Forum, Nova York, 1995. DIVERSOS AUTORS, Comunicació i medi ambient en la societat global, Vè Simposi Internacional Una Sola Terra, Diputació de Barcelona, 2000. DUFOUR, Arnaud, Internet, Presses Universitaires de France, París, 1995. — El cibermundo, la política de lo peor, Cátedra, Madrid, 1997. FERNÁNDEZ HERMANA, Luis Ángel; REALES, Lluís, Medi ambient i comunicació. De 1’evolució cultural a la conscient. Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, Beta Editorial, Barcelona, 1994. FERNÁNDEZ SÁNCHEZ, Joaquín, Periodismo ambiental en España, MOPT, Serie Monográficos, Madrid, 1995. GRUP D’INFORMACIÓ AMBIENTAL (GIA), Informe sobre la informació ambiental, Mitjans de comunicació a Catalunya 1999, Associació Catalana de Comunicació Científica, Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1999. KEATING, Michael, A Handbook on Environmental Journalism, The University of Western Ontario, Ontario, 1993. LAMAY, Craig L.; DENNIS, Everet E., Media and the Environment, Island Press, Washington, 1991. MATTELART, Armand, La mondialisation de la communication, Presses Universitaries de France, París, 1996.
25
Mass media i sostenibilitat. El cas català
MINISTERIO DE OBRAS PÚBLICAS Y TRANSPORTES, La información por el medio ambiente. Presente y futuro, MOPT, Madrid, 1991. SICARD, Marie-Noéle, Entre medias et crises technologiques. Les enjeux communicationnels, Presses Universitaries du Septentrión, París, 1992. VADROT, Claude-Marie; DEJOUET, Marianne, La place de l’environnement dans les medias, Journalistes-écrivains pour la Nature et 1’Ecologie, Victoires Éditions, París, 1998. VILANOVA, Santiago, Evolució de la comunicació mediambiental. Homo ecologicus. Per una cultura de la sostenibilitat, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1996, Barcelona. VIRILIO, Paul, La velocidad de liberación, Manantial, Buenos Aires, 1997. YOUNG, John E., Red global. Los ordenadores en una sociedad sostenible, Bakeaz, Bilbao, 1996.
26