La planificiació de l'aigua a Catalunya, un referent per a Europa

Imatge d'un sòl sec

PRÒLEG

La planificació de l’aigua a Catalunya, un referent per a Europa

Els relats de la sequera 2007-2008

Gabriel Borràs Biòleg

El model català de l’aigua Pluja i dignitat (un any després) El dia 31 de març de 2009 és un dia gris, fosc, que no convida gens a llevar-se. Fora, al carrer, la suau i persistent pluja sembla voler esmorteir una crisi econòmica que fa estralls. A les muntanyes del nord del país la neu nova que cau damunt els cims assegura no només una reserva d’aigua per a finals de primavera, sinó també una plena ocupació per a la Pasqua. La terra, els boscos, els prats i els conreus assaboreixen cada una de les gotes d’aigua que els vents humits de la Mediterrània alliberen, gratuïtament i generosa, en arribar a la costa. Una aigua que fertilitza i alimenta, però que no sempre cau on volem i quan volem, malgrat les pregàries ofertes a la Mare de Déu de Montserrat.

Érem en el pitjor episodi de sequera dels últims 68 anys, només comparable a la sequera que es va produir a la meitat dels anys quaranta

18

El recull de premsa d'avui ens recorda que, fa tot just un any, les reserves d’aigua emmagatzemades als embassaments dels rius Ter i Llobregat fregaven a penes el 20,3% de la seva capacitat. Els indicadors dels principals aqüífers de Catalunya enregistraven mínims històrics i portàvem ja més de quinze mesos seguits sense precipitacions a les capçaleres dels rius, tant dels que neixen dins el nostre territori nacional i desemboquen a la Mediterrània (això que anomenem Conques Internes de Catalunya), com dels que neixen també a Catalunya però són tributaris de l’Ebre (això que anomenem Conques Catalanes de l’Ebre). Érem en el pitjor episodi de sequera dels últims 68 anys, només comparable a la sequera que es va produir a la meitat dels anys quaranta, si bé aquella no tingué el mateix impacte, entre d’altres coses, perquè tot just encara érem sota l’horror de la postguerra i la mà de ferro del Dictador. Amb prou feines els nostres avantpassats que no eren a l’exili o a la presó podien menjar i les conseqüènci-

es d’aquella sequera només feien que enfonsar encara més en la misèria la població. Una població que no tenia esperança, incapaç de confiar en les seves possibilitats, perquè havia perdut la dignitat i vivia errant enmig de la foscor més absoluta.

Sortosament, lluny queda aquella època; hem recuperat la nostra dignitat.

O no. Que l’estimat lector pugui, a partir del relat que comença ara, jutjar si realment el nostre país l'ha recuperada.

Mònica Terribas, una força impetuosa que ocupava tota la pantalla del televisor cada nit, de dilluns a divendres, entrevistava el professor Pedro Arrojo, impulsor de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, al programa La Nit al Dia. Eren dies extremadament durs, a finals d’hivern del 2008, just quan les reserves dels embassaments catalans feia molt de temps que baixaven de nivell, a poc a poc però irremeiablement, perquè les pluges i les neus passaven de llarg del nostre territori des del segon semestre del 2004, amb un petit parèntesi a la tardor de 2005-hivern del 2006. Aquella nit el professor Arrojo va expressar el mateix que, un any després, el març de 2009, tornaria a comentar: la seva estupefacció per la gestió de la crisi, una gestió obscura, erràtica i dubitativa, i que no tenia res a veure amb l’excel·lent planificació que Catalunya estava fent de l’aigua, un referent per a la resta de països d’Europa.

Un país que ha decidit tirar endavant amb els seus propis recursos naturals, sense necessitat de cap mena de transferència d’aigua externa al seu territori, capdavanter en la implantació de la Directiva marc de l’aigua i

que ha estat capaç en només quatre anys de renunciar al transvasament de l’Ebre i construir les alternatives per albirar el futur amb més garantia i menys vulnerabilitat.

L’únic país d’Europa que traurà pressió al transvasament d’un riu, el Ter, a canvi de substituir l’aigua a què renuncia per una altra aigua de més cost. Una nació que bat rècords en l’estalvi urbà, perquè els seus ciutadans i una gran part de les activitats econòmiques han fet seu el principi que l’aigua és un recurs fràgil i finit.

Un territori que ha estat protagonista del primer procés de participació pública, després del que es va encetar amb l’Estatut, per a la redacció del nostre Pla de gestió de l’aigua, amb la collaboració de més de 2.200 persones i 1.700 entitats.

Una societat que ha retornat al riu, perquè l’esforç que ha fet en el sanejament de les aigües residuals des de 1991 fins ara ha estat monumental.

Una regió mediterrània que compta amb excel·lents grups de recerca de l’aigua i dels ecosistemes aquàtics, i amb empreses professionalitzades capdavanteres en serveis de consultoria, assistència i obra del cicle de l’aigua arreu del món. Una comunitat autònoma que va ser la primera a implantar un tribut per finançar la inversió en la construcció de depuradores. Una nacionalitat històrica que té la dotació d’aigua més baixa que qualsevol altra metròpoli europea i, fins i tot, del món occidental.

Davant aquestes evidències, irrefutables, per què un home coneixedor de la nostra relació amb l’aigua va manifestar la seva estupefacció? La res-

Un país que ha decidit tirar endavant amb els seus propis recursos naturals, sense necessitat de cap mena de transferència d’aigua externa al seu territori

19

Un país capaç de construir les alternatives per albirar el futur amb més garantia i menys vulnerabilitat

20

posta no és fàcil, i per això cal escriure unes quantes pàgines per poder-la definir. Perquè són múltiples i diversos els factors que van influir en una, certament, erràtica comunicació política de la gestió de la sequera, sobretot en els moments més crítics. Factors on la classe política en majúscules, tant local com nacional i espanyola, els territoris hidrogràfics, les activitats econòmiques, els grups de pressió o, si ho voleu, allò que anomenen representants de la societat civil, i els mitjans de comunicació, no han ajudat gaire a contribuir que la gestió de la pitjor sequera dels últims 68 anys fos menys feixuga i, en determinats moments, menys traumàtica i descoratjadora.

Intentarem fer una anàlisi, amb la mínima subjectivitat possible, per

anar esbrinant com i de quina manera cadascun d’aquests factors han intervingut en la sequera del 2007-2008.

D’antuvi, cal expressar les excuses escaients per si alguna persona, entitat o col·lectiu no està d’acord amb el que s’hi afirma, però ja és hora de poder disposar de l’oportunitat d’explicitar el model català de l’aigua, la política de l’aigua a Catalunya, que ha estat la gran desconeguda i desapercebuda durant la crisi de la sequera: una opció pròpia pels propis recursos naturals i que avui vol expressar, des de la trinxera estant, com s’han viscut (i patit) vint-i-un mesos de vigència ininterrompuda del Decret de sequera, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya a inicis d’abril de 2007 i derogat la segona quinzena de 2009.

El relat nacional Cantonalisme hidrogràfic La sequera va suposar un desconcert i un enfrontament entre les bases d’un mateix partit, fossin o no integrants del Govern de la Generalitat de Catalunya. Bé és cert que aquest enfrontament no ha estat tan evident en aquells grups polítics que més vocació de Govern tenen, o bé perquè hi han estat molts anys, o bé perquè hi són ara amb més pes específic. Aquest enfrontament tan políticament correcte (com tot, ara, en la política) era alimentat, directament i proporcional, per l’enfrontament territorial hidrogràfic, és a dir, per si es vivia a la conca del Ter, a la de l’Ebre, a la del Francolí o a la del Segre, atès que els habitants de les conques centrals (Besòs, Tordera, Llobregat i Foix) restaven majoritàriament estupefactes davant la controvèrsia. Una mena de cantonalisme hidrogràfic que posava en dubte si tots érem o no habitants d’una mateixa nació, d’un mateix territori, d’un mateix país.

Sense posar noms, per no oferir propaganda gratuïta, descriurem a partir d’exemples viscuts i relatats extensament pels diversos mitjans de comunicació alguns exemples de dèficits de responsabilitat col·lectiva de les instàncies polítiques catalanes.

Després, relatarem el paper del Govern de l’Estat en la nostra pitjor crisi hídrica per convèncer algun sector de la població que qui ens va salvar de la sequera no foren els portaveus ministerials del Govern espanyol.

Embassament de la Llosa del Cavall, el 21 de febrer de 2008

L’aigua com a articulació d’una política global En primer lloc, ben segur que determinats comportaments que han mantingut els nostres dirigents s’expliquen pel fet de pensar, i dissortadament actuar, com si l’aigua fos un problema circumscrit a un parell d’empreses públiques, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i Aigües Ter-Llobregat (ATL).

L’aigua, com l’energia, el transport, la mobilitat, els residus o l’equilibri territorial són qüestions que, per resoldre-les satisfactòriament per al bé dels ciutadans, necessiten l’articulació d’una política global feta des del Govern i amb la seva absoluta implicació.

Assenyalar només una dada perquè cadascú la interpreti com més li plagui: el nostre Govern va aprovar el Decret de sequera el 3 d’abril de 2007 i no va ser fins al dia 7 d’abril de 2008, just un any després, que es va celebrar la primera reunió, si més no pública, entre el president de la Generalitat de Catalunya i el Cap de l’Oposició per tractar una emergència de país, just set dies abans que el nou Govern de l’Estat, sorgit de les eleccions del 10 de març 21

de 2008, adoptés finalment la tardana decisió d'ajudar Catalunya quatre mesos i mig després d'haver sol·licitat el suport de l'aigua del Segre. El nou Govern de l'Estat va optar per l'obra d'emergència d'interconnexió entre la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) i la d'ATL.

L’aigua com a arma política

L'ús de l’aigua com a arma política no ha estat exclusiu de la coalició que més anys ha governat Catalunya

22

És curiós subratllar que, en parallel a la reducció dels problemes de l’aigua a una part molt circumscrita de l’administració pública, la classe política catalana sempre ha fet de l'aigua una arma política. Recordem, en aquest sentit, les úniques alternatives per resoldre la sequera per part de la coalició que va governar durant 23 anys Catalunya: fer uns pous a la central tèrmica de Fígols a la Baells i, també, portar el Roine, aquest riu que ens ha de salvar els catalans de tots els mals, i que pel cap baix hauria trigat deu anys a arribar a Catalunya i, inexorablement, hauria arribat tard per a aquesta sequera i per a d'altres de successives.

El mateix riu que, per simple estratègia política de ruptura amb qui llavors governava a Espanya, es va presentar el 2003 com una alternativa per no haver de transvasar 190 hm3 de l’Ebre cap a les Conques Internes de Catalunya.

Sobre l’altra solució, els pous de Fígols, només esmentar que a desembre de 2007 l’empresa explotadora de la central va advertir-nos de les escassíssimes reserves d’aigua subterrània

que patia aquella zona del Berguedà, amb risc d’haver d’aturar el circuit de refrigeració de la central; esmentar, per a informació, que quan l’aqüífer d’aquella zona té elevades reserves d’aigua subterrània, aquestes reserves drenen d’una manera natural cap al riu Llobregat i s’emmagatzemen a l’embassament de la Baells.

Però aquest ús de l’aigua com a arma política no ha estat exclusiu de la coalició que més anys ha governat Catalunya. Els tres partits que formen l’actual Govern, aquell any 2003, van atorgar un suport incondicional a l’aixecament popular que va néixer entorn de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

Una plataforma que cinc anys després, l’abril de 2008, va treure 20.000 persones als carrers d’Amposta, 5.000 de les quals eren aragoneses, per negar 30 hm3 d’aigua a 5,5 milions de catalans, el 80 % de la població catalana que ha demostrat una gran responsabilitat consolidant un consum domèstic per persona i dia més baix del país i, especialment, molt més baix que el de qui els negava l'aigua. Aquell aixecament popular del 2003, ràpidament, es va estendre com un reguerot de pólvora per tot el país, fins al punt de celebrarse una multitudinària manifestació a la capital catalana amb la participació de més de 200.000 persones en contra del transvasament de 190 hm3 de l’Ebre que figurava en el Pla hidrològic nacional (PHN) aprovat pel Govern espanyol del president Aznar.

D’aquestes més de 200.000 persones de llavors, moltíssimes d’elles necessitaven una solució provisional i d’emergència per no quedar-se sen-

se aigua cinc anys després. La solució d’emergència pactada amb el nostre Govern i el nou Govern de l'Estat, el 14 d’abril de 2008, va incomodar, i força, aquells dos partits del Govern; fins i tot, un sector territorial de les Terres de l’Ebre va amenaçar d’abandonar el seu partit i va demanar la dimissió del conseller de Medi Ambient i Habitatge.

Per part de l’altre partit, en una crisi interna profunda amb quatre candidats a la secretaria general, els seus més destacats representants al territori, tant del Govern com del món local, es van desmarcar de la direcció del partit i també van donar suport a la manifestació d’Amposta.

Arran d’aquesta situació de mobilització a les Terres de l’Ebre per negar l’aigua a les Conques Internes, representants polítics i territorials de l’àmbit del país, que es trobava en situació d’emergència, expressaven el seu suport a la gestió feta per afrontar la crisi i, alhora, manifestaven la seva queixa i preocupació davant tanta controvèrsia i incoherència, pel fet evident que uns catalans negaven l’aigua a uns altres catalans en uns moments de crisi real.

En aquells moments, la percepció del problema de la sequera de certa part de la ciutadania, principalment de les comarques de la regió metropolitana barcelonina, era d'incomprensió, de queixa i, fins i tot, de ressentiment.

I així, a mitjan maig, quan a l’Ebre català va arribar-hi l’onada de les pluges i del desgel aigües amunt de la conca i la televisió mostrava alguns municipis de la Ribera, com Miravet, amb l’aigua del riu acaronant els fonaments de les cases i inundant els camps de conreu

de fruita, van haver-hi comentaris, no desitjables, de gent de l'àmbit que més greument patia la sequera, tals com: “Tant de bo s’ofeguin; si no ens volien donar aigua, que ara se la beguin tota”.

La “punxadeta” d’Isòvol al Segre sobre la qual parlarem més endavant, l’episodi més desconcertant de tota la crisi de la sequera, va fer reaccionar amb un localisme insolidari malentès determinades entitats locals lleidatanes. I afirmem que va ser una reacció desmesurada perquè el dia 31 de març de 2008, quan el conseller de Medi Ambient i Habitatge va explicar davant el president de la Diputació de Lleida i els alcaldes de les capitals de comarca des de la Cerdanya fins al Segrià en què consistiria el socors puntual de 32 hm3 d’aigua del Segre des d’Isòvol fins a la Baells, passant per la galeria de servei del Túnel del Cadí, la reivindicació de molts dels electes lleidatans presents a la reunió va ser la de, prèviament a fer la “punxadeta”, que l’ACA deixés en perfecte estat de revista totes les infraestructures del cicle de l'aigua de tots els municipis de la demarcació de Lleida (una inversió de gairebé 400 milions d'euros per al període 2006-2015 i dels quals l'Agència ja n'ha executat de l'ordre de 60 milions d'euros).

“Tant de bo s’ofeguin; si no ens volien donar aigua, que ara se la beguin tota”

23

L’informe

L’informe era ple d’inexactituds, reflex del desconeixement amb què es gestiona l’aigua en l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona

24

Fou encarregat un informe sobre Isòvol a la Universitat de Lleida i, per a més precisió, al responsable de Medi Ambient d’Endesa, justament el tècnic que utilitzava el senyor Pizarro per interposar recursos d’alçada als tribunals quan, des de l’administració de l’aigua de Catalunya, s’implanten cabals de manteniment a les concessions dels salts hidroelèctrics. La motivació tècnica comuna de tots els informes signats pel responsable de medi ambient en aquests processos d’interposició es basen en la consideració que els càlculs hidrològics sobreestimen els valors fixats com a cabals de manteniment: massa cabal que s’ha de deixar al riu i, en no poder ser captat per les rescloses de les centrals hidroelèctriques, suposen un perjudici als beneficis de la gran companyia. Des del seu punt de vista, doncs, si volem cabals de manteniment (altrament coneguts com a ecològics o ambientals), o bé en reduïm la magnitud, o bé en paguem una indemnització, quan resulta que hi ha sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia que neguen aquest dret indemnitzatori i només el circumscriuen a la demostració de l’existència de danys a la propietat.

Dit d’una altra manera: el responsable de medi ambient d’Endesa discrepa radicalment de la metodologia científica emprada per l’Agència Catalana de l’Aigua, avalada recentment per la instrucció tècnica publicada pel Ministeri de Medi Ambient. Curiosament, però, en l’informe s’hi argumen-

tava que els cabals de manteniment que els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua havien calculat com a condició prèvia a la captació del Segre a Isòvol estaven infravalorats, eren massa baixos! Vol dir això que eren inferiors als que l’autor creu que haurien de ser! Però això no és tot. L’informe –pretesament avalat per la Universitat de Lleida (UdL)– era ple d’inexactituds, reflex del desconeixement amb què es gestiona l’aigua en l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona. S'hi arribava a afirmar que al Baix Llobregat el riu porta més aigua que el Segre a Isòvol, quan és fàcil conèixer que el riu Llobregat mor, primer a Abrera i, després, barrejat amb l’aigua de l’Anoia, a Sant Joan Despí. El Llobregat, a partir d’aquest municipi, té garantit un cabal de 1 m3/s gràcies al bombament riu amunt de l’aigua del terciari de la depuradora del Baix Llobregat (i fins a 2 m3/s gràcies al bombament riu amunt fins a Molins de Rei).

Més errònies revelacions de l’informe: hi ha moltíssima aigua al subsòl de Barcelona (tot i que no es quantifica).

Amb una simple ullada als informes a l'abast podem saber que la gran Barcelona és sobre dos aqüífers: el de la Vall Baixa i Delta del Llobregat, al sud, i el de la cubeta de la Llagosta-Besòs, al nord.

Del primer, històricament, se n’extreuen uns 50 hm3/any, i en període de sequera la seva explotació quasi es dobla a causa de la manca de cabals al riu Llobregat.

Del segon, anorreat i abandonat a finals dels vuitanta per problemes de sobreexplotació i contaminació, ara se'n potabilitza de l’ordre de 5 hm3/any i, arran de la sequera, se n’extreuen 10 hm3 més a

la cubeta de la Llagosta. Una dada que demostra l’aprofitament de l’aqüífer del Besòs: l’any 2005, Transports Metropolitans de Barcelona bombava fins a 2 hm3/ any de l’estació de Baró de Viver cap a la claveguera per evitar la inundació de les instal·lacions del metro. Avui, el volum anual bombat (i que va al riu Besòs) és de només 0,7 hm3, ja que els nivells d’aigua subterrània minven a conseqüència del seu aprofitament per a l’abastament de la ciutat. A data d’avui, tant des de l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient, com des de l’Agència, s’analitza la possibilitat de construir un terciari a la depuradora de Sant Adrià de Besòs per poder bombar així, riu amunt, l’aigua regenerada, afavorir la recàrrega dels aqüífers del congost de Montcada-Pla de Barcelona i permetre’n més extracció per a l’abastament urbà.

Si el lector vol més referències sobre l’autor de l’informe pot llegir l’article Els rius i els usos de l’aigua: paradoxes d’una societat benestant. En aquest article, s’hi arriba a afirmar categòricament que a la Regió Metropolitana de Barcelona no s’hi estalvia aigua! Dues dades, prou esbombades pels mitjans de premsa: els volums facturats per cànon a la demarcació de Barcelona disminueixen progressivament de l’any 2003 ençà, i se situen en una dotació domèstica de 108 l/hab/dia (l’OMS xifra en 100 l/hab/dia la dotació domèstica de “confort”). Durant el primer trimestre de 2008, i en relació al mateix període 2005-2007 (anys també de sequera), el consum a l’àmbit d’Aigües Ter-Llobregat –constituït per la capital catalana i 127 municipis més (4,8 milions de persones)– va disminuir de l’ordre de 5 milions de m3 mensuals.

Si es mantingués aquest estalvi durant un any, el volum d’aigua no consumida seria equivalent al que produirà a partir de juliol de 2009 la dessalinitzadora del Llobregat (60 hm3/any).

Prenent com a base aquest informe, alguns polítics mostraven cofois la seva victòria a Prats i Samsor tot arrencant unes misterioses estaques clavades al terra que en cap cas no es van clavar per indicacions de l'Agència.

Aquests i altres representants polítics i socials havien arribat a proposar que, per tal de no tocar el Segre, l'aigua que necessitessin els 5,5 milions de catalans es proveís amb més vaixells, en una mostra de total ignorància sobre la capacitat de transport i la flota necessària per dur-ho a terme. Per acabar-ho d’adobar, l’informe reconeixia, en la introducció, desconèixer l’abast real de la proposta que feia l’ACA sobre el Segre a Isòvol i que es basava en allò que havia llegit a la premsa o escoltat als mitjans.

Durant el primer trimestre de 2008, i en relació al mateix període 2005-2007, el consum a l’àmbit d’Aigües Ter-Llobregat va disminuir de l’ordre de 5 milions de m3 mensuals

Onada de reivindicació del tot justificada del Ter Per altra banda, al nord de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), a la conca del Ter, una onada de reivindicació s'alçava com més greu era la crisi de sequera.

Una onada del tot justificada, malgrat que durant molts anys (en ple feixisme i en democràcia) aquesta onada es 25

Tot just fa un any a penes si es desembassaven 300 litres per segon cap al Ter a Girona, mentre que avui aquest desembassament suposa que pel Ter a Girona passin més de 10.000 litres per segon

26

reduïa a una única gota d’aigua en la persona de l’exsenador i incansable lluitador en defensa de la nostra llengua, Francesc Ferrer i Gironès.

La vindicació del retorn del Ter des de l'RMB cap a la conca d’aquest riu o, si ho voleu expressar d’una altra manera, la reducció de la pressió d’un transvasament històric que des del 1966 ençà suposa emportar-se més del 50% del cabal que porta el riu cap a la gran metròpoli, s’entén perfectament si expliquem que tot just fa un any a penes si es desembassaven 300 litres per segon cap al Ter a Girona, mentre que avui, quan escrivim aquest pròleg, aquest desembassament suposa que pel Ter a Girona passin més de 10.000 litres per segon. La necessitat de reservar el màxim d’aigua possible als embassaments de Sau i Susqueda durant la sequera va comportar la dràstica reducció dels regs del Baix Ter i conseqüències sobre els ecosistemes i la qualitat de l’aigua. S’arribà a perforar pous prop del riu per poder aportar un mínim de cabal circulant a la llera del Ter. La situació era extremadament greu. Però la reacció dels partits polítics de les comarques gironines mereix també una anàlisi.

La unanimitat era comuna a tots els grups polítics; sobta, però, que també la coalició s’hi apuntés aferrissadament amb una bateria de 23 preguntes parlamentàries (tantes com anys havien governat a la Generalitat), una coalició que, quan va poder fer-ho, no va moure

ni un sol dit per fer possible aquest retorn que ara tant reivindicaven.

L’altre partit, que tanta bel·ligerància va mostrar a la conca del Segre i, en menor mesura, a Terres de l’Ebre, aquí al Ter va adoptar una postura més reservada, però, si més no, contradictòria amb els postulats sobre els quals un partit d’esquerra hauria de fonamentar-se. En boca d’un càrrec electe de l’Ajuntament de Barcelona (curiós, no pas de Girona) es va arribar a qüestionar el model de planificació de l’aigua a Catalunya tot apostant, també, pel transvasament del Roine, ja que així es permetria no treure tanta aigua del Ter cap a l'RMB (això també ho van dir responsables de la Cambra de Comerç de Girona i altres il·lustres representants del territori). Fins i tot alts representants d’aquest partit en el Govern d’Entesa es van interessar per aquest transvasament. Sobta la manera en què per negar un transvasament se’n proposi un altre, en aquest cas occità, i que neix als Alps. En tot cas, a diferència del Segre, val a dir que la magnificació d’aquest greuge històric cap al riu Ter i la seva conca no va ser protagonitzada per la classe política sinó, i sobretot, per les entitats, associacions, ateneus, ajuntaments, sindicats i pagesos des del Pasteral fins a Torroella de Montgrí. Evidenciava, doncs, un profund sentiment popular compartit, si bé cal lamentar els intents d’agressió que va patir el president en una visita a Torroella de Montgrí.

A la conca del Francolí, al Camp de Tarragona A la conca del Francolí, en concret al Camp de Tarragona i, sobretot, al Baix Camp i al Tarragonès, també la classe política va jugar a escalfar un ambient que era irrespirable. Un àmbit geogràfic que des del 1989 ençà va superar una greu crisi de vulnerabilitat en l’abastament urbà com a conseqüència de la sobreexplotació dels recursos propis, bàsicament l’aigua subterrània i l’escanyament de la conca del riu Siurana, el pitjor transvasament existent d’un riu a Catalunya i que, gràcies a la connivència de la mateixa administració hidràulica catalana –tothom comet errors i caldrà rectificar aquest greuge cap al Siurana, la seva terra i la seva gent– ha permès que els pobles de la conca d’aquest riu (Poboleda, Gratallops, Torroja i Porrera) hagin de pregar per tenir una mica d’aigua, una aigua que es lliura generosament cap a l’embassament de Riudecanyes per a l’abastament urbà i el reg agrícola de la conurbació del Camp de Tarragona.

Fa exactament 20 anys que el minitransvasament de l’Ebre (4 m3/s) va començar a proveir d’aigua en quantitat i qualitat amb la creació del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT), un ens on hi són representats els ajuntaments (des de les Cases d’Alcanar fins a Cunit i fins a Montblanc), les indústries i la Generalitat. Ha estat l’obra més destacada de disponibilitat d’aigua feta a

Catalunya per la Generalitat democràtica des del 1980 fins al 2003, i com va succeir amb el transvasament del Ter l’any 1966 cap a l’entorn de Barcelona, la nova disponibilitat d’aigua ha permès un creixement urbanístic i de l’activitat econòmica evidents. L’àmbit satisfet pel CAT és l’única xarxa regional d’abastament urbà de tot el país on els consums han anat creixent any rere any, progressivament i ininterrompuda, com a conseqüència de l’explosió urbanística d’aquelles comarques. Ha estat l’any 2008 el primer any en vint anys d’història en què els consums han estat inferiors als d’altres anys.

Feta aquesta breu referència històrica, a la primavera del 2008, l’alcalde de la capital de la demarcació tarragonina i l’alcalde de la capital del Baix Camp van mostrar una receptivitat absoluta a la proposta de l’ACA de transportar aigua en vaixell des del port de Tarragona cap al de Barcelona.

Una aigua que provenia de les aigües subterrànies de l’aqüífer del FrancolíBloc del Gaià que la Generalitat, l’any 1993, havia declarat sobreexplotat a causa de la massiva extracció per part, sobretot, del principal polígon petroquímic del sud de la Mediterrània.

El minitransvasament de l’Ebre ha permès que any rere any hagi millorat la quantitat i la qualitat de l’aigua subterrània, perquè se n’ha fet una explotació molt menys intensiva; d’aquí que l’any 2004 l’ACA realitzés un estudi d’actualització de l’aqüífer del Francolí-Bloc del Gaià, que posava de manifest aquesta lenta però progressiva millora en una part significativa del territori. Tan evident és aquesta

Al Camp de Tarragona també la classe política va jugar a escalfar un ambient que era irrespirable

Ha estat l’obra més destacada de disponibilitat d’aigua feta a Catalunya per la Generalitat democràtica des del 1980 fins al 2003

27

En una situació de màxima emergència nacional, haver pogut disposar d’una canonada a Cunit amb capacitat per a 1.500 litres segon s’hauria agraït profundament

28

realitat que una de les obres alternatives a la derogada interconnexió entre els sistemes del CAT i ATL que preveia el PHN d'Aznar va ser el reaprofitament de fins a 6 hm3/any d’aigües subterrànies d’aquest aqüífer per a l’abastament urbà del Camp (un volum equivalent a aproximadament quasi un mes de consum de tot l’àmbit del CAT). D’aquí la proposta feta a inicis del 2008 de transportar fins a 4 hm3/ any d’aigües subterrànies de l’aqüífer del Francolí-Bloc del Gaià en vaixell, proposta que va ser ben rebuda pels alcaldes de Tarragona i Reus, després que l’Agència assumís el compromís de rehabilitar les fonts de subministrament i algunes parts de les xarxes d’abastament de totes dues ciutats, tal com va fer amb quasi 300 pous rehabilitats a tot el país.

Tanmateix, cal narrar específicament el cas de la ciutat de Tarragona.

Alguns dels grups polítics presents al consistori tarragoní van fer costat a les queixes provinents dels pagesos i, en concret, de la Unió de Pagesos, que percebien aquesta extracció d’aigua cap al cap i casal de Catalunya com una amenaça per al reg agrícola de la zona. Recordem que l’aigua que s’havia de transportar en vaixell era per injectar-la a la xarxa metropolitana de la ciutat de Barcelona, no pas per a Singapur! Aquests moviments, emparats per alguns dels grups polítics municipals, va comportar que seria una entitat independent, la Universitat Rovira i Virgili, la que vetllaria per l’efectivitat i el control de l’operació, no fos cas que l’administració de l’aigua de Catalunya con-

vertís en salmorra l’aqüífer del Camp de Tarragona.

Cal anotar que un d’aquests grups polítics que va donar suport a les esteses de sal davant la delegació del Govern a Tarragona va ser l’impulsor del transvasament de l’Ebre l’any 1981 amb la promulgació d’una Llei que impedia que l’aigua de l’Ebre pogués traspassar la frontera de la província de Tarragona. Per això, a partir dels dipòsits de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, la canonada del CAT és telescòpica i en arribar a Cunit només permet el pas de 300 litres per segon. En una situació de màxima emergència nacional, com la que vivia Catalunya i, especialment, el sistema Ter-Llobregat, haver pogut disposar d’una canonada a Cunit amb capacitat per a 1.500 litres segon s’hauria agraït profundament. Però, un altre cop, la manca de planificació, la nul·la visió de futur i els dogmes d’alguns sectors de la població i de determinada classe política van fer necessari plantejar el transport d’aigua en vaixells.

Tarragona: el transport d’aigua en vaixells El transport d’aigua en vaixells, conjuntament amb d’altres mesures, es planteja com una mesura excepcional per evitar restriccions a l’abastament domiciliari en un moment en què les reserves embassades al sistema Ter-Llobregat

fan necessari prohibir l’ús d’aigua potable per a reg de parcs i jardins, neteja de carrers, rentat de cotxes i emplenament de piscines, entre d’altres.

Però arriba un cap de setmana especial, fins i tot de conjunció astral, que va suposar l’inici de la recuperació de reserves; efectivament, el dissabte 10 de maig de 2008 arriba una llevantada amb precipitacions significatives.

Aquell dissabte es va fer una primera prova de càrrega d’aigua al port de Tarragona i descàrrega al port de Barcelona, per verificar que el dispositiu, la durada del transport i les obres fetes a tots dos ports funcionaven correctament.

Els que érem a la trinxera no volíem un espectacle morbós de tots els mitjans esperant que l’aigua del vaixell s’hagués d’abocar a la mar, tal com va succeir l'abril de 1995 amb l’episodi de Mallorca. El diumenge 11 de maig segueix plovent; el dilluns 12 de maig segueix plovent i era festa local a Barcelona; el dimarts 13 (sí, 13!) arriba oficialment al matí el primer vaixell al port de la capital i, com cada dimarts, es reuneix el Consell Executiu del Govern de la Generalitat a Palau. I, com cada dimarts i després de la reunió del Govern, roda de premsa –en aquesta ocasió– amb la presència del conseller de Medi Ambient i Habitatge, que explicaria davant els mitjans l’èxit del primer transport marítim d’aigua cap a la capital en la història de Catalunya.

Però a la pregunta d’un periodista sobre si les pluges del cap de setmana podrien fer canviar l’escenari d’excepcionalitat de nivell 2 a la de nivell 1, el

Conseller, fidel a allò que indicava el Decret de sequera vigent, va assentir amb el cap (i la veu) que, evidentment, era possible aquest canvi d’escenari. Un canvi d’escenari que automàticament suposava l’aixecament de les prohibicions a què fèiem esment abans. No havia passat ni mitja hora que l’alcalde de Tarragona manifestava la seva oposició total i absoluta al fet que l’aigua subterrània del Camp de Tarragona anés a “emplenar les piscines de Barcelona”, literal, si bé mai no s’oposaria que servís per a “aigua de boca”, literal també.

I aquí comença un fet d’allò més curiós de l’episodi de sequera, un exemple de com el nom sí que fa la cosa. Perquè tothom es pot preguntar, al segle XXI, què s’entén per aigua de boca? Les xarxes d’abastament urbà de Barcelona, Tarragona, la Seu d’Urgell, la Jonquera, Alcanar, París, Johannesburg o Melbourne distribueixen aigua potabilitzada per a tots els usuaris que pengen d’aquesta xarxa: des d’hospitals fins a indústries, escoles, hotels, cases de turisme rural, granges de porcs, gimnasos, llars d’avis, presons, habitatges i, també, piscines i barres americanes.

L’aigua que es distribueix per aquestes xarxes és per al confort de la població i per al desenvolupament de les activitats econòmiques. I és precisament l’aigua de boca la que suposa el menor consum perquè, de fet, poca aigua bevem (ja sigui directament de l’aixeta o a través de la ingesta d’aliments cuinats amb l’aigua de l’aixeta).

Als habitatges l’aigua és més de “cul”, i disculpeu l’expressió, que de “boca”,

No havia passat ni mitja hora que l’alcalde de Tarragona manifestava la seva oposició total i absoluta al fet que l’aigua subterrània del Camp de Tarragona anés a “emplenar les piscines de Barcelona”, literal, si bé mai no s’oposaria que servís per a “aigua de boca”, literal també

29

entre d’altres coses perquè el consum d’aigua a les llars és per a la higiene personal. Però aquesta explicació tan lògica i evident, com tantes d’altres durant la sequera, no tenia espai als mitjans: poc sentit comú i poca objectivitat.

Badalona, entre milions de litres i milers de metres cúbics

Per primera vegada, la premsa parlava de milions de litres diaris perduts a través de les fuites de la canonada en lloc de parlar de milers de metres cúbics

30

Un altre exemple d’aquesta manca d’objectivitat es va produir tres mesos abans, el febrer de 2008, als inicis de la campanya electoral per al congrés de diputats. La regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona va destapar les famoses pèrdues de la canonada que transporta l’aigua potabilitzada des de la planta de Cardedeu d’ATL fins al dipòsit de la Trinitat a Barcelona. Per primera vegada, la premsa parlava de milions de litres diaris perduts a través de les fuites de la canonada en lloc de parlar de milers de metres cúbics. No és el mateix llegir un miler de metres cúbics que un milió de litres, tal com passa amb els euros i les pessetes. La regidora pertanyia a la coalició que, durant 23 anys, no va fer res per posar solució a aquelles fuites que, des de l’any 1974, eren presents

a la canonada. Només dues dades: el 97% de l’aigua de les fuites va ser reaprofitada després de dos mesos i mig d’obra per a usos urbans; l’octubre de 2009, s’haurà completat la canonada de desdoblament des de Cardedeu fins a la Trinitat, obra que permetrà buidar l’actual, procedir a la seva múltiple reparació i, així, no haver de deixar més de 2,5 milions de persones sense aigua durant un mes.

La publicació i acarnissament posterior dels grups polítics i de part de la premsa (especialment la que ens va dedicar tres editorials en només una setmana i mitja) va ser una llosa que ens va caure al damunt i ens va marcar per a la resta de l’episodi de sequera i, també, va provocar la presentació de la primera querella contra el director de l’Agència. La segona querella es va produir per les estaques d’Isòvol. Totes dues querelles, com no podia ser d’una altra manera, han quedat arxivades.

I per constatar el dèficit de solidaritat que patíem, i patim encara, fins i tot el Govern d’Aragó va presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Decret d’interconnexió que va aprovar el Govern espanyol l’abril de 2008 per socórrer la més gran conurbació de la Mediterrània occidental amb 30 hm3, un volum que suposa només el 5% de la campanya de reg de la Comunidad de Regantes del Alto Aragón.

El desgavell de les infraestructures dependents de l’Estat L’estiu de 2007 s’ha acabat i les reserves embassades segueixen descendint. Algunes precipitacions aigües avall dels embassaments, escadusseres i en forma de tempesta. La pitjor de les hipòtesis plantejades per l’ACA el gener de 2007 es compleix plenament. La imatge d’una tardor i hivern i primavera i estiu i hivern i tardor i primavera secs provoquen que el director de l’Agència Catalana de l’Aigua, el setembre de 2007, plantegi la necessitat de posar damunt la taula mesures de contingència. Aleshores ja s’havien endegat obres d’emergència per un import superior a 100 milions d'euros, malgrat les discrepàncies inicials a la consideració d’obres d’emergència per a un episodi de sequera extrema com el que afrontàvem i del qual no podíem preveure el final. Eren obres i actuacions per evitar la catàstrofe, s’havien de fer abans i no després de la catàstrofe, hauria estat una irresponsabilitat de l’administració de l’aigua i un desastre total no fer-les.

En definitiva, era un conjunt de mesures urgents que havien de fer possible arribar fins a la posada en marxa de la dessalinitzadora de la conca del Llobregat (juliol 2009), tot mantenint les reserves embassades del sistema Ter-Llobregat a la ratlla del 20%.

Aquest va ser sempre l’objectiu de l’Agència Catalana de l’Aigua: que les reserves d’aigua no baixessin d’aquest percentatge (nivell d’emergència), per-

què per sota d’aquest nivell la probabilitat de realitzar talls d’aigua a les ciutats i a les activitats econòmiques era extremadament alta.

Cal recordar que la ciutat de Barcelona i el seu entorn metropolità havien patit una apagada de llum històrica, un caos a les rodalies ferroviàries i a l’aeroport del Prat, caos més propis del tercer món que d’un país occidental del segle XXI. Recordem, també, l’escanyament viari a les autopistes de peatge amb cues de més de 70 quilòmetres (pagant, com sempre, i sense la barrera aixecada). Haver de tancar l’aixeta, baixar la pressió o fer restriccions horàries, amb les dificultats tècniques de les xarxes i l’orografia de les nostres ciutats, hauria suposat no només el linxament dels professionals de l’aigua de Catalunya (els públics) i impactes en borsa de les empreses subministradores (les privades), sinó fins i tot una crisi política de conseqüències incalculables.

Renfe, Aena i Red Eléctrica depenien del poder polític de l’Estat; però l’abastament d’aigua a Catalunya depèn exclusivament de la Generalitat i dels municipis. Cal assenyalar, d’altra banda, que estudis recents encarregats per l’Agència avaluen en una repercussió de quasi 7 punts del PIB català (uns 8.500 milions d'euros referenciats al 2001) l’impacte econòmic d’un escenari d’emergència amb talls d’aigua al sistema Ter-Llobregat. Amb aquest panorama, l’objectiu de l’Agència i del nostre Govern –així ho va expressar el president en una visita a l’embassament d’Oliana l’hivern de 2008– era mantenir els embassaments al 20% i anar a buscar l’aigua on calgués.

Eren obres i actuacions per evitar la catàstrofe, s’havien de fer abans i no després de la catàstrofe, hauria estat una irresponsabilitat de l’administració de l’aigua i un desastre total no fer-les

Barcelona i el seu entorn metropolità havien patit una apagada de llum històrica, un caos a les rodalies ferroviàries i a l’aeroport del Prat

31

Del Pla de Contingència de 2005 al Pla de Contingència de 2007

No ens havíem d’inventar absolutament res, perquè totes les mesures que se’ns demanaven ja eren escrites, detallades i avaluades al Pla de contingència de la sequera del 2005

32

I quines eren aquestes mesures de contingència? Calia aturar-ho tot i posar-se a pensar? Havíem d’improvisar com qui fa un joc de mans?

Ens havíem d’encomanar a experts mundials perquè ens assessoressin, ara que hi ha assessors per a tot i arreu? Definitivament, no, no ens havíem d’inventar absolutament res, perquè una bona part de les mesures que se’ns demanaven ja eren escrites, detallades, avaluades i recollides al Pla de contingència de la sequera que l’ACA havia elaborat l’any 2005 (any, també, de sequera).

Un Pla que contenia fins a 34 mesures per evitar l’entrada en emergència; des de l’avenç en les obres de dessalinització fins al socors del Segre a Isòvol a través del túnel del Cadí cap a la Baells, la intensificació en l’explotació d’aigües subterrànies, la recuperació de captacions en desús o la interconnexió entre el CAT i l'ATL per la canonada telescòpica que arriba a Cunit perllongant-la fins a Cubelles (allò que tècnicament es coneix com la “mini-mini” perquè només dóna per a la transferència de 300 l/s de l’Ebre cap a ATL). També hi eren, en aquell Pla, els vaixells; una qüestió que va arrossegar l’única polèmica durant aquella sequera de l’any 2005, i no tant pel fet de venir vaixells, sinó per qui dirigia l’operació.

El Pla de Contingència va ser pre-

sentat el dia 1 de setembre de 2005 al conseller, al seu despatx de la Diagonal de Barcelona. De la nostra explicació i de la seva anàlisi, va posar una ratlla sobre dues de les 34 mesures proposades: la “mini-mini” i el socors del Segre a la Baells. La “mini-mini” perquè encara era molt recent en l’imaginari col·lectiu del país la derogació del transvasament del ramal nord de l’Ebre cap a les Conques Internes (de fet, és el dia 23 de juny de 2005, vigília de Sant Joan, quan el BOE publica la Llei 11/2005 de modificació del PHN per la qual es derogava el transvasament); el socors del Segre a la Baells perquè preferia que hi anéssim treballant silenciosament i restar a l’espera de com evolucionarien les pluges i les reserves.

Les pluges de novembre de 2005 i una espectacular llevantada pels volts del dia 23 de gener de 2006 desactivarien qualsevol mesura de contingència.

Per tant, en arribar el setembre de 2007, i constatar que es complien les previsions més pessimistes en relació a l'evolució de l'episodi de la sequera, el que es fa és una actualització d’aquell paquet de mesures: algunes ja s’havien fet en el marc de l’execució d’infraestructures d’abastament local i regional, algunes s’estaven fent, d’altres es podrien fer, incloent-hi terminis, imports estimats d’inversió, afectacions ambientals i als usuaris, traçats, etc.

S’elabora un document amb un doble paquet de mesures: les pal·liatives i les estructurals. L’import estimat d’inversió i explotació de totes les mesures fins a l’horitzó de maig de 2009 s’avalua en més de 600 milions d'euros –finalment han estat 507 milions fins a gener de

2009–. No cal dir que, naturalment, entre les mesures hi ha Isòvol, la connexió Cunit-Cubelles, així com l’avenç en els horitzons de les infraestructures de dessalinització (Foix, Tordera I i II) i de reutilització d’aigua regenerada (retorn a Molins de Rei i altres actuacions).

Durant el mes d’octubre de 2007 el conseller de Medi Ambient i Habitatge atorga el vistiplau al Pla; també el president de la Generalitat. Pel que fa a Isòvol, se’ns autoritza a parlar-ne amb Túnels del Cadí, tot i que ja s'havien iniciat converses el juny-juliol de 2007 amb l’objectiu de concretar molt més la traça i les possibilitats de pas pel túnel.

El silenci imposat amb motiu de les eleccions generals a l’Estat Obtingut el vistiplau polític al Pla de contingència, des de l’Agència es va elaborar un esborrany de Reial Decret, on dins l’articulat es preveia que el Govern de l’Estat autoritzava Catalunya perquè pogués portar aigua de l’Ebre en vaixell des del port de Tarragona fins a Barcelona i permetia la transferència d’aigua des del Segre fins a la Baells.

Amb l’esborrany sota el braç, el conseller i el director de l’Agència van mantenir, el 29 de novembre de 2007, una reunió amb la Ministra del ram, Cristina Narbona, i el director general de l'Aigua del Ministeri, Jaime Palop.

Els responsables del Ministerio de

Medio Ambiente d’aleshores no van donar resposta positiva i més aviat van considerar necessari mantenir un silenci absolut sobre la proposta i van deixar passar el temps sense prendre cap decisió al respecte. Aquesta estratègia de silenci i de manca de presa de decisions, probablement, es justificava per la imminència de la precampanya electoral a les Corts espanyoles.

L’únic compromís que es va arrencar per part del Govern va ser la portada d’aigua en vaixell des de la dessalinitzadora de Carboneras (Almeria) fins al port de Barcelona; en paraules del director general aquesta aigua estaria disponible el març de 2008, tot i que la planta no estava en ple funcionament, encara, i s’havien de fer unes obres de connexió i de preparació del punt de càrrega de l’aigua als vaixells. La realitat, però, va ser una altra, i aquesta aigua mai no va estar disponible per a l’episodi de sequera.

Aquest silenci adoptat per l’estratègia política del Ministerio va ser ratificat posteriorment i es va mantenir durant quatre mesos. Un silenci i un fet que no deixa de ser una sorpresa contrastable amb la inversió de 3.000 milions de les antigues pessetes cofinançades al 50% per l’Estat espanyol i el Govern basc amb motiu de les obres d’emergència cap a un gran Bilbao que a començaments dels anys 90 patia 14 hores diàries de restriccions.

Heus aquí, doncs, el motiu pel qual l’Agència Catalana de l’Aigua va restar condicionada en l’estratègia per explicar anticipadament a la ciutadania el conjunt de mesures, especialment d’aquelles que requeri-

No cal dir que, naturalment, entre les mesures hi ha Isòvol, la connexió Cunit-Cubelles, així com l’avenç en els horitzons de les infraestructures de dessalinització (Foix, Tordera I i II) i de reutilització d’aigua regenerada (retorn a Molins de Rei i altres actuacions)

33

L’Agència Catalana de l’Aigua va restar condicionada en l’estratègia per explicar el conjunt de mesures, especialment d’aquelles que requerien autorització de l’Estat i de la CHE

en autorització de l’Estat i de la CHE. No cal dir que les conseqüències d’aquest silenci sobre la gestió de la sequera van ser greus i, a voltes, desesperants en una administració de l’aigua que era un referent a Espanya i a Europa per la transparència i implicació a l'hora de dur a terme el procés de participació d’implementació de la Directiva marc de l’aigua arreu del territori. Un silenci que es va convertir en una incomoditat i en una vertadera rèmora.

Catalunya sense competències reals

Però, realment el Govern de l’Estat ens va salvar de la sequera? No, no hi va arribar a temps

34

Però, realment el Govern de l’Estat ens va salvar de la sequera?

No, hi no va arribar a temps. En primer lloc, perquè des del mes de novembre de 2007 (quan se li demana formalment l'ajut del Segre) fins al mes d'abril de 2008 (quan es pren la decisió de connexió Ebre-CATATL) va imposar el silenci. En segon lloc, perquè van incomplir els terminis de la seva promesa de portar aigua en vaixell des d’Almeria fins a Barcelona, malgrat que des de la Generalitat s’havia transmès a la Junta de Andalucía un esborrany de conveni que facilitava l’entesa entre totes dues administracions. En tercer lloc, perquè si calia demanar autorització a Espanya per socórrer provisionalment el sistema Ter-Llobregat amb aigua d’un riu com el Segre que discorre íntegrament per

terres de parla catalana (des de Llo, a la cara nord del Puigmal, fins a Seròs, a l’aiguabarreig amb el Cinca), era i és perquè la nostra classe política dirigent no ha pogut acordar en el nou Estatut que l’única administració de l’aigua al territori de Catalunya havia de ser la Generalitat de Catalunya a través de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Difícil? Des de l'1 de gener de 2009, l'Agencia Andaluza del Agua gestiona el 96% de la conca intercomunitària del riu Guadalquivir i fins i tot disposa d’una comissió de desembassament pròpia. Imagineu, estimat lector, que l’Agència Catalana de l’Aigua disposés de poder per decidir quins volums es desembassen dels rius Segre o Noguera Pallaresa?

Així les coses, quasi la meitat del nostre territori és administrat en matèria de concessió d’aigua des de Saragossa (que no per a l’abastament, el sanejament o la inundabilitat, competències de l’Agència i de l’administració local) i, en concret, des de la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), organisme anacrònic al servei dels amos polítics de la demarcació (l’Estat) i dels amos reals de la demarcació (les comunitats de regants, sobretot les de l’Aragó).

Un organisme de conca que no mou ni un sol dit a l’empara de “la unidad de gestión de la cuenca”. Un organisme de conca que deixa en mans dels interessos d’Endesa l’explotació dels embassaments catalans de la conca de l’Ebre. Un organisme de conca que des de l’any 1956 permet una transferència del riu Segre cap a la capçalera de conca de l’Ariège (llac Llanós, Catalunya

Nord, Estat francès) en un volum molt superior al que des de l’Agència es proposava per a Isòvol.

Probablement, els responsables del Ministerio de Medio Ambiente, amb la seva manca de decisió, mai no van comunicar al Govern espanyol les actuacions que des de Catalunya havíem plantejat aquell 29 de novembre de 2007. D’aquí s’entén la sorpresa de la vicepresidenta del Govern, Teresa Fernández de la Vega, quan a l’últim dia de campanya electoral, i mentre estava fent el míting de cloenda de campanya a València, un periodista li va preguntar sobre un hipotètic transvasament del Segre cap a la Baells. Minuts abans, i en el míting final d'Artur Mas a Lleida, aquest va anunciar que disposava de “papers” que demostraven que es volia transvasar aigua del Segre pel túnel del Cadí.

Bé, doncs, la vicepresidenta va contestar que no en sabia res i que el Govern no ho autoritzaria. De fet, mitjançant un informe que va ser transmès per fax just set dies abans de la constitució del nou govern espanyol sorgit de les urnes per part de qui llavors era el responsable de la Dirección General del Agua del Ministerio, el Ministerio de Medio Ambiente denegava la captació al Segre d’acord amb un argumentari extremadament interessat, inconsistent i poc rigorós.

Segons aquest informe, la transferència de 32 hm3 plantejada per l’Agència suposaria la pèrdua del 50% de la producció de la campanya de reg del canal d’Urgell (630 hm3), la desertització de la població rural i l’afectació a tota la Xarxa Natura 2000. Caldrà veure si el

Ministerio plantejarà arguments semblants quan avaluï el Plan de Gestión de la Demarcación del Ebro, l’esborrany del qual, redactat per la Confederación Hidrográfica del Ebro, fa una concessió de noves reserves a les comunitats autònomes de 1050 hm3/any. El divendres 11 d’abril de 2008, màxims representants del Grup Aigües de Barcelona (AGBAR) comunicaven a la Conselleria i a l’Agència una solució que havien estudiat per encàrrec de la Dirección General del Agua i que passava per la interconnexió del CAT i ATL seguint la traça de la mitjana de l’autopista, de tal manera que l’àmbit d’ATL es pogués alimentar per un cabal continu de fins a 1,5 m3/s provinents dels excedents no estivals del minitransvasament de l’Ebre distribuït pel CAT. L’endemà dissabte, la totalitat dels treballadors de l’Agència vam assabentar-nos en llegir els diaris que el Segre havia mort i l’Ebre havia ressuscitat, quatre mesos i mig després d’haver-ho comunicat al Ministerio de Medio Ambiente. El dilluns 14 d’abril, a Madrid, i el dimarts 15 d’abril, a Barcelona, es ratificava la solució.

La meitat del nostre territori és administrat en matèria de concessió d’aigua des de Saragossa

Un organisme de conca que deixa en mans dels interessos d’Endesa l’explotació dels embassaments catalans de la conca de l’Ebre

El Segre mort i l’Ebre ressuscitat: la interconnexió pendent Però quina era la solució encarregada a Agbar? No existia cap projecte: només quatre pàgines d’un arxiu de word i un plànol a escala 35

El dia 6 de juny el Govern espanyol deroga el decret que permetia la interconnexió, atesa la recuperació de reserves dels embassaments a Conques Internes

36

1:100000 amb una ratlla vermella.

Durant una setmana, els tècnics i companys de professió d’Agbar van estudiar a la seu de l’Agència el projecte d’interconnexió redactat l’any 2003, atès que era una obra prevista en el PHN del 2001 del Partit Popular.

El projecte del 2003 fixava que la interconnexió tenia una durada estimada de 21 mesos, si bé la traça era diferent, com també el diàmetre de la canonada i el cabal a transportar. Es podia reduir, per trams i torns, a un mínim de 14-15 mesos. D’aquí que des de l’Agència, a l’hora de valorar les alternatives d’un socors des de les Conques Catalanes de l’Ebre cap a les Conques Internes (interconnexió CAT-ATL, Canal d’UrgellTàrrega-Anoia, Oliana-Ribera SaladaCardener, Segre-Isòvol-la Baells), i tenint en compte terminis d’obra, imports d’inversió, provisionalitat de l’actuació i disponibilitat de recurs, es decantés per Isòvol, tal com ja havia fet l’any 2005; una comparativa d’alternatives que estava perfectament caracteritzada i documentada a l’informe que el President va lliurar al Cap de l’Oposició en la reunió que van mantenir el 7 d’abril de 2008.

El 14 d’abril se segella a Madrid l’acord entre tots dos governs per fer possible la interconnexió, amb la posterior aprovació per part del Congrés de Diputats i la publicació del Reial Decret-Llei 3/2008, de 21 d’abril, de mesures excepcionals i urgents per tal de garantir l’abastament de poblacions afectades per la sequera a la província de Barcelona. Hi ha temps de fer dues reunions de la comissió de seguiment de l’obra fins que el dia 6 de juny el Govern espanyol deroga el decret que permetia

la interconnexió, atesa la recuperació de reserves dels embassaments a Conques Internes i potser, també, perquè la inauguració de l’Expo de Saragossa el dia 13 de juny era millor fer-la amb el Reial Decret-Llei derogat, atès el recurs d’inconstitucionalitat contra el decret presentat per part del Govern d’Aragó.

Des de l’Agència ja s’havia articulat amb el territori (ajuntaments, consells comarcals i representants dels pagesos afectats) tant la traça de la canonada i el millor període d’execució de les obres (intentant esmorteir les molèsties a l’època de la verema) com, fins i tot, la convocatòria d’actes prèvies a l’ocupació urgent dels terrenys per al dilluns 9 de juny. La interconnexió va aixecar molta polseguera i algunes propostes singulars com la de trencar un tros de col·lector un cop passada l’emergència.

Una altra vegada víctimes dels apriorismes i els dogmes, com si Catalunya no estigués farcida d’interconnexions en les xarxes d’abastament en alta, com si l’ACA i ATL no estiguessin invertint a interconnectar xarxes d’abastament (Abrera-Anoia, Llosa del Cavall, abastament de Rialb al quilòmetre 21 del Segarra-Garrigues, el túnel sota Collserola, la interconnexió d’ATL amb el Maresme Nord, el reforç de la Costa Brava Centre, etc). Un de cada tres litres que surt per les nostres aixetes és aigua que prové d’una altra conca.

La interconnexió de xarxes d’abastament d’aigua, com la de les de subministrament elèctric, gasístic o de telefonia mòbil atorguen garantia, flexibilitat i seguretat al sistema. La interconnexió entre els sistemes d’abastament del CAT i ATL que es va acordar entre tots

dos governs hauria d’haver-se executat igualment, no tant per connectar aigua de l’Ebre cap a l'RMB –atès que els actuals excedents de la concessió del minitransvasament, inexistents el juliol i l’agost per l’ocupació turística, deixaran d’existir amb les previsions actuals de subministrament al Camp de Tarragona–, sinó per fer baixar aigua des dels centres de producció d’ATL cap a l’àmbit del CAT, en el cas que, per exemple, la canonada del minitransvasament sofrís alguna incidència o l’Ebre patís un episodi de contaminació. Malaurada oportunitat per demostrar el nostre grau de maduresa i visió de futur.

L’Agència Catalana de l'Aigua sense poder-se explicar i qüestionada pels grups de pressió L’exemple de lleialtat de l’administració de l’aigua catalana no va ser gens present en els grups de pressió que, encapçalats pel Grup de Treball d’Infraestructures-GTI-4 (RACC, Foment del Treball Nacional, Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya i Consell de Cambres), amb l’altaveu dels mitjans de comunicació, van aplaudir la decisió del Govern sobre la interconnexió CAT-ATL, una actitud que contrasta amb el silenci absolut amb què van recollir la proposta d’Isòvol. Una proposta, la d’Isòvol, que en els seus

inicis va comptar, per cert, amb multitud d’entrebancs per part de tècnics i directius de Túnels del Cadí: que ara per la corona del túnel, que ara per sota el vial, que ara em grapes la canonada pel voral, que ara per la galeria de servei, que ara valora fer tu sol una perforació al massís del Cadí, que ara volem inaugurar la galeria de servei, etc.

Semblava com si l’aportació des d’octubre de 2008 a maig de 2009 de fins a 1,5 m3/s cap a la Baells, sempre que l’embassament estigués per sota del 23%, i passés un cabal mínim al Segre per Isòvol d'1,11 m3/s, no fos per a un sistema del qual depenen 5,5 milions d'habitants, sinó una mena de rebequeria de l’Agència.

Sobta (o no, perquè d’aquesta sequera n’hem tret una trista conclusió: estem sols) llegir al cap del temps un editorial recent com aquest: “El túnel del Cadí, com el de Barcelona”, on s’hi expressa el desig que, de la mateixa manera que s’està plantejant que Red Eléctrica aprofiti el túnel que està construint ATL per sota de Collserola per interconnectar les xarxes del Llobregat i el Ter per fer-hi passar la línia de molt alta tensió, s’aprofiti la galeria de serveis del túnel del Cadí com a corredor elèctric per assegurar el subministrament energètic de la Cerdanya.

L’editorial acaba dient que transformar la galeria de serveis del túnel del Cadí en un corredor elèctric “és ara més que mai una qüestió d’equilibri territorial” (sic). Si la proposta tira endavant, tenim curiositat per conèixer si el posicionament de Túnels del Cadí serà tan erràtic com ho va ser amb la proposta de l’Agència en el cas d’Isòvol.

Un de cada tres litres que surt per les nostres aixetes és aigua que prové d’una altra conca

L'aportació del Segre seria de fins a 1,5 m3/s cap a la Baells, sempre que l'embassament estigués per sota del 23%, i passés un cabal mínim d'1,11 m3/s

37

La ingerència filològica

Un transvasament és una infraestructura per la qual permanentment passa aigua d’una conca a una altra; un socors és un ajut puntual per garantir l’abastament urbà en casos d’excepcionalitat; és una connexió conjuntural, provisional

No ens va salvar el Govern de l’Estat. Vam ser nosaltres, catalans i catalanes, els que vam enterrar Isòvol sense brindar-nos l’oportunitat d’explicar la solució 38

El socors, la transferència, la punxadeta, el transvasament o el transbaltasament d’Isòvol. Voldríem no esmenar la plana a l’Institut d’Estudis Catalans, que defineix correctament el sentit de la paraula transvasar, però sí que creiem que cal distingir entre un transvasament i un socors com a conceptes en la planificació de l’aigua.

Un transvasament és una infraestructura per la qual permanentment passa aigua d’una conca a una altra, atès que per a la conca receptora l’aigua obtinguda d’aquest transvasament esdevé font principal de subministrament; és una connexió estructural.

Aquest és el cas del Ter cap a l'RMB, de l’Ebre cap al Camp de Tarragona o del Siurana cap al Riudecanyes. Un socors és un ajut puntual per garantir l’abastament urbà en casos d’excepcionalitat o emergència; és una connexió conjuntural, provisional. En tot cas és una puntualització feta per aclarir bé els conceptes i per entendre per què el conseller es negava a reconèixer la paraula transvasament. Que la proposta d’Isòvol era arriscada? Més arriscat era quedar-se amb els braços creuats; i està clar que a l’única administració de l’aigua de tot l’Estat espanyol, que ha aconseguit que el Govern aprovés un Pla sectorial de cabals de manteniment, poca gràcia li feia anar a buscar aigua a la part alta del Segre. Però era, i continua essent, l’alternativa més plausible per terminis, costos i provisionalitat fins que no s’executi una infraestructura de caràcter permanent i ús

escadusser entre la conca del Segre i les Conques Internes de Catalunya.

Fins aquí, una clara conclusió: no ens va salvar el Govern de l’Estat. Vam ser nosaltres, catalans i catalanes, els que vam enterrar Isòvol sense brindarnos l’oportunitat d’explicar la solució i, en canvi, vam enaltir com a solució davant l’emergència la interconnexió que el Govern central va imposar. Que ningú no s’equivoqui.

El relat territorial Els territoris hidrogràfics, les activitats econòmiques i els representants de la societat civil Ja hem comentat l’esquarterament territorial i la seva influència sobre l’actitud dels partits polítics catalans durant la sequera. Des de la vindicació popular, ben estructurada i tramada en la societat civil del Baix Ter, fins a la Plataforma en Defensa de l’Ebre aglutinadora d’una desconfiança total i absoluta vers qualsevol acció del Govern català. No ens pertoca fer-ne una anàlisi sociopolítica, però és clar que la transferència puntual d’entre 30 i 40 hm3/any per no haver de tallar l’aixeta a 5,5 milions de catalans i catalanes no mereixia una manifestació com la d’Amposta. I més, quan l’única administració de l’aigua que ha defensat i defensa un règim variable de cabals de manteniment ecològics al tram català del riu Ebre i, per tant, condiciona l’assignació i ús de l’aigua a tota la conca de l’Ebre, ha estat i és el Parlament de Catalunya a partir dels treballs encarregats per l’Agència i aprovats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de

l’Ebre el dia 8 de març de 2007.

Hem fet esment del paper de determinades entitats locals lleidatanes.

Però cal dir, en honor a la veritat, que el territori de les Terres de Ponent ha estat l’únic que ha mostrat seny, solidaritat i responsabilitat durant l’episodi de sequera. Dissortadament, la solidaritat del Ter ho és per imperatiu legal. I si bé molts catalans de les comarques lleidatanes van oposar-se a la transferència del Segre a la Baells, bàsicament per una manca d’accés d’informació a la proposta que l’Agència plantejava, els ciutadans van ser capaços d’articular una proposta i discurs alternatius que, defugint el victimisme tronat i carrincló, apostava i aposta per una visió de país. És simptomàtic que els fonaments del Manifest de Vallbona, el nucli essencial del Compromís per Lleida, neixin ben a prop del Terròs, on va néixer el president Lluís Companys, i ben a prop de les Borges Blanques, d’on va sortir escollit diputat el president Francesc Macià, el primer home a introduir el formigó armat en la construcció de dipòsits d’aigua potable a l’Estat espanyol al municipi de Puigverd de Lleida, a més de ser l’impulsor decisiu del canal de Catalunya i Aragó tot aprofitant la seva condició de militar titulat quan servia a l’exèrcit espanyol.

L'embassament de Sau, a Vilanova de Sau (Osona), en plena sequera

39

De l’esquarterament territorial al Compromís de Lleida

El Compromís per Lleida és una d’aquelles apostes de país que, si la deixem morir, ens en penedirem per sempre més

40

El Compromís per Lleida és una d’aquelles apostes de país que, si la deixem morir, ens en penedirem per sempre més. Salvant les distàncies i el temps, és equiparable a la revolució industrial. Deixar de ser el rerepaís del cargol per esdevenir el rebost alimentari de la Catalunya urbana, una Catalunya urbana que ha d’ajudar la Catalunya rural, abandonant prejudicis tan falsos com aquell que declara que l’agricultura del reg fa un mal ús de l’aigua. Radicalment incerta, aquesta afirmació, i només fa falta comparar les tècniques de reg del Canal d’Aragó i Catalunya amb les del Canal d’Urgell per a la mateixa tipologia de conreus.

Si els uns són més eficients que els altres és per necessitat, per manca de garantia d’aigua per a reg. L’agricultura necessita l’aigua com a matèria primera: per a un quilo de carn són necessaris 1.000 litres d’aigua. Per a un quilo de blat de moro, un conreu gens adaptat a les característiques del clima mediterrani, se’n necessiten 800 de litres d’aigua. En canvi, per a un quilo de tomàquets només se’n necessiten 80. D’això es tracta, de decidir quina tipologia de conreus cal escollir d’acord amb les disponibilitats reals d’aigua i d’acord amb una productivitat que s’allunyi de l’agricultura carnívora productivista per apropar-se a l’agricultura d’alt valor afegit, de qualitat, de productes típicament aptes al clima

mediterrani continental (olivera, raïm, ametllers, horta, etc).

I es tracta, també, de formar uns professionals que culturalment sempre han fet les coses tal com les han heretades; cal educar i assessorar totes i cadascuna dels centenars de collectivitats de regants per ensenyar-los que es pot produir el mateix o més amb menys dotació d’aigua i menys dotació de fertilitzants. Això no té retop i l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) ho ha demostrat a Linyola, a Cabrils i a la Tallada d’Empordà.

I es tracta, també, d’ajudar financerament des dels pressupostos de la Generalitat i dels impostos de tots els catalans la modernització de les xarxes primàries, secundàries i a peu de parcel·la, perquè així l’estalvi d’aigua aconseguit, avaluat fins a 400 hm3/ any en el Pla nacional de reg del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR) i fins a 240 hm3/ any per part de l’Agència Catalana de l’Aigua, romangui als rius, als embassaments, a les aigües subterrànies, i permeti l’assoliment dels objectius de qualitat i quantitat fixats per la Directiva marc de l’aigua, cabals ambientals inclosos.

Però aquestes tres condicions –tipus de conreus, formació i assessorament i finançament d’infraestructures de modernització– han d’anar acompanyades d’un replantejament radical del canal Segarra-Garrigues, la més gran infraestructura hidràulica feta mai a Catalunya amb un import superior a 1.500 milions d'euros, import equivalent al desplegament del sanejament dels 944 municipis catalans, i la se-

gona en execució per darrere del Tren d'Alta Velocitat (TAV).

Tal com va ser plantejat el projecte, es tracta d’irrigar 70.000 noves hectàrees amb una dotació bàsica de 6.500 m3/ha/any i una de suport de 2.500 (sobre el paper, les dotacions actuals d’aigua del Canal d’Aragó i Catalunya i del Canal d’Urgell són de 5.500 i 9.000 m3/ha/any, respectivament), amb un Canal gestionat per la Comunitat de Regants ja constituïda.

Aquest replantejament és radicalment necessari, no només per la imposició d’una sanció de la Unió Europea per l’incompliment de les àrees de protecció de les aus estepàries, sinó per la mateixa disponibilitat d’aigua a la conca del Segre, una disponibilitat que des de l’any 1980 ençà ha disminuït de l’ordre d’entre el 15 i el 20% com a conseqüència, entre d’altres, d’un increment mitjà de la temperatura a les capçaleres del riu d'1,5 ºC. Si es tenen en compte les necessitats actuals de reg del Canal d’Urgell (uns 600 hm3/any per campanya), l’entrada del Canal Segarra-Garrigues suposa que, amb la disponibilitat actual d’aigua i les infraestructures de distribució existents, la garantia de les campanyes de reg resti reduïda al 57%.

Dit d’una altra manera, un de cada dos anys no pot assegurar-se la totalitat de la campanya de reg de tots dos canals.

Cal tenir en compte, alhora, que és necessari i obligatori d’acord amb la legislació catalana, espanyola i europea la implantació de cabals ambientals al riu Segre i a la Noguera Pallaresa, uns cabals que suposen una restricció a l’ús.

Aquesta legislació europea que sovint

es pensa que viu reclosa a Brussel·les, en una mena de torre d’ivori, aïllada de la realitat i que no s’assabenta de res, però que per sorpresa es desperta un dia amb una carta d’emplaçament i una sanció multimilionària.

D’aquesta crua realitat, traduïda en una simple afirmació com que no hi ha aigua per a tot, en són conscients tant la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) com el DAR. La CHE n’és tan conscient que, dels 342 h3/any de concessió per al Segarra-Garrigues (273 del Segre a Rialb i 69 del Baix Segre), només n’ha resolt 100 “a precari”. La resta depèn, en gran part, del paper que hi jugui la CHE en la implantació de cabals ambientals dins el "Plan de gestión de la demarcación del Ebro" i de la resolució del famós expedient d’harmonització de la Noguera Pallaresa. És a dir, indemnitzar la pèrdua de producció d’energia hidroelèctrica com a conseqüència de la derivació de cabals per al reg.

El DAR afirma que una garantia del 57% per a reg agrícola no és una dada negativa. Imaginem, per un moment, que quan l’ACA anés a signar un conveni de col·laboració amb un ajuntament per cofinançar una actuació d’abastament en alta d’aquell municipi, hi inclogués una clàusula segons la qual la garantia d’abastament que generaria aquella inversió només asseguraria l’aigua potable per a la població un de cada dos anys! El Manifest de Vallbona (2004) i el Compromís per Lleida (2008) també en són conscients i per això aposten per un Segarra-Garrigues readaptat a la realitat, on l’aigua del canal sigui per a tots els usuaris de l’aigua

És necessari i obligatori per a la legislació catalana, espanyola i europea la implantació de cabals ambientals al riu Segre i a la Noguera Pallaresa

41

Un Centre d’Intercanvi de Drets Públics de l’Aigua esdevindria el nexe d’unió entre la Catalunya urbana i la rural, i clau en la resolució de l’abastament urbà al sistema Ter-Llobregat en l’horitzó 2027

42

(agrícoles, industrials, abastaments urbans, usos ambientals), per a una agricultura continental mediterrània, i gestionat per un ens públic constituït per l’Agència i la CHE. Aigua per al territori, per conformar una bioregió que subministri aliments a una conurbació catalana californiana de l’estil de San Francisco i, per què no, subministradora d’aigua a les Conques Internes de Catalunya en cas de necessitat davant un episodi de prealerta per sequera, a partir d’un Centre d’Intercanvi de Drets Públics de l’Aigua on donador, receptor i riu hi surten guanyant.

Un nexe d’unió entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural que serà clau en la resolució de l’abastament urbà al sistema Ter-Llobregat en l’horitzó 2027, quan siguin necessaris entre 4 i 6 m3/s per evitar l’entrada en escenari d’excepcionalitat, tenint en compte les infraestructures que s’estan executant i manquen per executar. Així ho contempla també el Pla estratègic metropolità que, fins i tot, sol·licita alentir la construcció de les dessalinitzadores a canvi d’impulsar aquest intercanvi amb la conca del Segre.

El plantejament del Manifest va ser el que va liderar la manifestació de l'1 de maig de 2008 a Lleida. El mateix que es va exposar en un acte celebrat a la seu de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (SEBAP), que va ser presidit per Miquel Roca i Junyent, el qual, a la cloenda, va reconèixer que la solució de l’aigua de Catalunya era a Catalunya, a casa nostra.

Així ho tornava a recordar en un recent article d’opinió a La Vanguardia, titulat “La sequía y la crisis”: “(…) preparar-

nos para salir de la sequía y no repetir la historia sólo depende de nosotros”.

Les comunitats de regants de les Conques Internes de Catalunya (CIC) van patir de diferent manera els efectes de la sequera. Val a dir que l’agricultura és l’activitat econòmica més afectada en un escenari de sequera, ja sigui quan es tracta de conreus de secà, ja sigui quan es tracta de reg depenent dels recursos emmagatzemats en un embassament. En aquest segon cas, les àrees regables més significatives de les CIC són el canal de la dreta del riu Llobregat, les corresponents al Baix Ter i els regants de la Muga.

Per ordre d’afectació, els menys pertorbats van ser els regs del canal de la Dreta del riu Llobregat gràcies a l’aportació d’aigua regenerada des del terciari del Baix Llobregat, una aigua que l’estiu de l’any 2009 serà sotmesa a un procés de dessalobració per a l’obtenció d’una aigua amb qualitats agronòmiques òptimes. Tot seguit, els regants del Baix Ter els quals, malgrat les misèrrimes reserves embassades al sistema SauSusqueda, van poder realitzar una campanya acceptable arran de les pluges de maig i juny de 2008. Cal destacar aquí les obres d’emergència executades per l’Agència de cara a subministrar aigua regenerada des de les depuradores de Girona, Torroella de Montgrí i l’Escala per a reg, així com la signatura del conveni que permet la modernització de les infraestructures de reg de les comunitats de regants de la presa de Colomers i Molí de Pals i que actualment avancen a un ritme excel·lent.

Van ser les comunitats de regants de la Muga les més perjudicades per

la sequera com a conseqüència de la manca de reserves durant tot l’any 2008. Van poder assegurar el reg de supervivència de l’arbrat gràcies als pous d’emergència que va executar l’Agència a l’alçada de Pont de Molins i, així, salvar els fruiters. Pel que fa a l’abastament urbà a la conca de la Muga i Cap de Creus-Costa Brava Nord, des de l’Agència s’ha iniciat una valoració de totes les alternatives plantejables per garantir l’abastament urbà a mitjà termini en aquella zona del nostre territori, valoració que caldrà presentar a les administracions locals durant la tardor de 2009 amb l'objectiu de consensuar les actuacions que, sota el criteri de sostenibilitat ambiental, tècnica i econòmica, cal dur a terme.

Les comunitats de regants de la conca del Segre i, en concret, la Comunitat General de Regants del Canal d’Urgell (CGRCU), que ens va brindar una magnífica oportunitat per explicar el model de gestió i planificació de l’aigua el dia 1 de febrer de 2008 a Mollerussa, en el zenit de la sequera, va encarar la quarta campanya consecutiva sense plenes garanties de reg. Fruit d’aquell encontre, quasi un any després, el 19 de març de 2009 a Mollerussa, la CGRCU i l’Agència han signat un conveni de cofinançament per a la instal·lació de comportes automàtiques a la xarxa de reg per permetre estalvi d’aigua i més garantia per a l’abastament urbà de més de les 100.000 persones que es proveeixen del Canal.

Pel que fa a les Comunitats de Regants de la dreta i l’esquerra de l’Ebre, on l’Agència porta invertits quasi 30

milions d’euros –5.000 milions de les antigues pessetes– en obres de millora de les xarxes de reg, no van patir en cap cas la sequera. Però sí que van intervenir-hi com a part “afectada” pel Decret d’interconnexió i amb declaracions no sempre gaire afortunades de l’estil “a Barcelona, l’aigua no hi arribarà ni en helicòpter”, una expressió simptomàtica d’un greu problema de patrimonialització d’un bé públic com és l’aigua per part dels regants i que caldrà afrontar en algun moment; si no, morirem esclaus de la nostra pròpia covardia.

Un altre exemple d’aquesta patrimonialització van ser les declaracions realitzades pel president de las Comunidades de Regantes de la Cuenca del Ebro, que alhora és vicepresident de la Junta de Gobierno de la CHE, arran d’una reunió a Saragossa per perfilar aspectes de la interconnexió CAT-ATL. “Nosotros vamos a ahorrar 1,5 m3/s para agua de boca de Barcelona y los cederemos gratis, pero al río ni una gota, y nada de adquisición de derechos por parte de la administración”. Sempre ens hem preguntat com, si s’hagués acabat fent l’obra, es podia comprovar que els regants de tota la conca de l’Ebre estalviaven aquest cabal d’aigua d’un riu que a l’assut de Xerta porta uns 400 m3/s de mitjana; com aquell qui diu el cabal a transferir (1,5 m3/s) és equivalent a l’error de lectura dels cabalímetres a l’assut de Xerta.

D’altres sectors econòmics van patir també les conseqüències de la sequera: els constructors i les empreses de manteniment de piscines, les empreses de jardineria, els planters de

“Nosotros vamos a ahorrar 1,5 m3/s para agua de boca de Barcelona y los cederemos gratis, pero al río ni una gota, y nada de adquisición de derechos por parte de la administración”

43

flors, els viveristes. Val a dir que també, com el conjunt de la ciutadania, aquests sectors i els regants en tot moment van saber estar a l’alçada de les circumstàncies i iniciar estratègies d’adaptació per afrontar, amb més garanties, futurs episodis de manca d’aigua. D’altres sectors, però, van ser beneficiats per la sequera: des de totes les enginyeries, consultories i empreses de la construcció que ens van ajudar a tirar endavant totes les obres, fins al sector turístic de muntanya, que rebia milers d’urbanites a fotografiar-se amb els embassaments sota mínims, fins al punt d’utilitzar els terrenys de domini públic hidràulic del vas dels embassaments per instal·lar-hi pàrquings provisionals per a les multituds de visitants encuriosits.

Societat civil i regles de joc Pel que fa als representants de la societat civil, una prèvia. El sistema democràtic en què vivim té unes regles del joc establertes on, a priori, s’accepta que determinats interlocutors són representants autoritzats dels diversos collectius. Aquests col·lectius, en forma de fundacions, col·legis professionals, entitats, sindicats, associacions, organitzacions, consells, etc., constitueixen allò que, seguint aquelles regles del joc, s’anomena societat civil. Ara bé, la pregunta és si els interlocutors escollits per aquests col·lectius realment defensen els interessos generals dels grups que representen o bé, simplement, es 44

representen a ells mateixos individualment i, per tant, només defensen els seus interessos particulars, o la seva visió particular dels interessos que representen o han de representar.

Feta aquesta reflexió prèvia, i com prou coneix el lector, Catalunya disposa d’una vasta, variada i àmplia xarxa d’entitats pertanyents a la societat civil, ja siguin de caire nacional o local. Des d’entitats ecologistes i naturalistes fins a col·legis professionals, passant per associacions de veïns, organitzacions de consumidors, entitats municipalistes, sindicats obrers i de pagesos, ateneus, plataformes, consells de cambres, organitzacions empresarials i un llarg etcètera. Tots ells en menor o major mesura van intervenir durant el llarg període de sequera.

Alguns amb proactivitat i propostes serioses; d’altres, fent volar coloms; alguns altres, amagant-se, com si la crisi no els afectés de ple.

Ja hem comentat el paper del GTI4 i, per tant, no cal insistir-hi. Voldríem, però, comentar l’excel·lent comportament dels consellers i conselleres representats als consells d’administració –tant de l’Agència com d’ATL– per fernos costat en els vint-i-un mesos de vigència del Decret: els sindicats UGT i CCOO, Foment del Treball Nacional, Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya, Organització de Consumidors i Usuaris, PIMEC, Unió de Pagesos i JARC, Consell de Cambres de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, la Federació de Municipis de Catalunya, l’Entitat Metropolitana de Barcelona, els consells comarcals metropolitans, etc. I

també del Consorci Alba Ter, perquè amb la seva campanya incisiva, certa amb matisos, però constructiva, ha aconseguit el compromís del Govern a fer el retorn progressiu i gradual que es mereix la conca del Ter. I també cal subratllar el paper extremadament responsable i coherent dels ens locals i les seves empreses concessionàries; sense aquesta responsabilitat ben segur que la gestió tècnica de la sequera hauria estat extremadament difícil.

En particular es fa necessari parlar del paper de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua durant la sequera. Especialment d’homes com el malaurat Antonio Esteban, Abel Lacalle, Pedro Arrojo o Narcís Prat. Homes que des de finals de 2003 han ajudat, i molt, a fer un gir copernicà en el model de planificació i gestió de l’aigua a Catalunya; però també, com a conseqüència dels treballs realitzats conjuntament amb molts professionals de l’Agència, han sabut reconèixer la professionalitat i la credibilitat de l’administració catalana de l’aigua.

Ser transparents és l’inici de qualsevol col·laboració; precisament la manca de transparència en determinats moments crítics de la sequera va ocasionar tensions entre la Fundació i l’Agència.

Però també tensions dins la mateixa Fundació, atès que fins i tot per part de membres de la Plataforma en Defensa de l’Ebre van ser titllats de traïdors. Cal reconèixer, ara i aquí, que per part de determinats representants de la Fundació vam obtenir més suport que no pas des d’alguns prohoms i venerats representants de la societat civil catalana.

El relat mediàtic Cada quatre anys, un episodi de sequera Han estat diversos els episodis de sequera en els últims vint anys, fins al punt que les Conques Internes han entrat en escenari d’alerta un de cada quatre anys. La darrera sequera amb Decret vigent va ser la de l’any 2005, amb govern tripartit.

Les anteriors sequeres van ser en època de la coalició; una coalició que va avançar decididament a l’hora de solucionar el sanejament dels pobles i les ciutats de Catalunya, i es va avançar a molts d’altres països europeus gràcies a l’empenta d’un home singular, amb un tremp inigualable, el conseller Albert Vilalta. Però aquesta coalició poc esforç va poder fer per resoldre el dèficit estructural i infraestructural d’aigua del nostre país.

Ni l’any 1990, quan Barcelona va restar a dues setmanes de les restriccions, ni l’any 2005, en què es va arribar a activar el Decret d’emergència per sequera, el setge dels mitjans de comunicació no va ser tan sagnant com en l’episodi de sequera 20072008. Una situació on els mitjans, que disposen d’excel·lents articulistes i tertulians amb uns coneixements profunds i contrastats de la hidrologia, la

hidràulica i la hidrogeologia, els combinen a vegades amb els mateixos que posseeixen de la vida privada de quatre celebritats del folclore o dels jugadors de futbol de torn.

Del setge us en puc parlar per experiència personal. D’entre les moltes intervencions que molts professionals de l’Agència Catalana de l’Aigua vam realitzar als mitjans de comunicació, en recordo especialment una que em va tocar a mi. Era un debat, curt com la majoria dels que es fan a televisió, en un programa matinal a TV3. Hi assistíem uns quants professionals de l’aigua i dels sectors econòmics afectats per la sequera; mentre esperàvem poder entrar al plató, arrenglerats com si féssim fila índia per sortir al pati del col·legi, la conductora del debat ens va mirar a tots i ens va dir: “Vull sang, que us baralleu”. Entre els assistents hi havia dos catedràtics d’universitat que es van quedar tan perplexos com jo.

En aquella circumstància, cal reconèixer-ho excepcional, semblava que s’hi valia tot a la premsa: la limitació de velocitat, amanida amb una mica de fonts eixutes, i saltejada amb la manca de planificació de l’aigua al país. Va fer estralls un determinat periodisme barroer i manipulador que feia de les distorsions de la realitat les úniques argumentacions perquè, per dissort, no disposava de cap argumentari raonat, contrastat i meditat. Uns mitjans que, quan advertíem de l’emergència nacional en què estàvem instal·lats, en van fer mofa més d’un cop. Uns mitjans que, inevitablement, estaven més preocupats per la imatge de la capital amb

L'Ebre al seu pas per Benifallet (el Baix Ebre)

45

Les Conques Internes han entrat en escenari d’alerta un de cada quatre anys

46

les fonts eixutes que per les pèrdues milionàries de la pagesia, el gremi de les piscines, la jardineria, la flor ornamental, l’horta o d’altres sectors econòmics que van patir més directament la manca d’aigua.

Però, realment, l’acarnissament va ser com a conseqüència de la manca de transparència informativa del màxim responsable de la conselleria? Una transparència informativa que, com hem explicat detalladament, obeïa a un silenci polític imposat. En absolut; hi ha d’altres raons. Una, com acabem d’explicar, la irrupció de la desprofessionalització dins el periodisme: lluny de l’escoltar, contrastar i informar. Molt més fàcil escarnir, assenyalar amb el dit i penjar la llufa de les culpabilitats.

Com a exemple, un titular d’aquells dies, de febrer del 2008, un titular obtingut, només, de la informació que va explicar la regidora de medi ambient de l’Ajuntament de Badalona: “La canonada que porta l’aigua a Barcelona perd cada dia 432.000 litres a Badalona”.

(Per cert, des de l'any 1974). De res no van servir les posteriors explicacions, dossiers i informes que es van redactar per contrarestar la informació, ni el fet que amb prou feines dos mesos i mig totes les fuites, en un 97%, es reaprofitessin; ni tampoc el fet que l’octubre de 2009 ja estigui acabada la canonada de desdoblament que, curiositats de la vida, va ser a l’època de CiU que es va decidir aturar aquest tram del desdoblament perquè no es posseïa finançament de la Unió Europea per executar les obres. O que la xarxa d’abastament en alta d’Aigües Ter-Llobregat té una eficiència acreditada i contrastada del

97%, comparable a la de la municipalitat de Tòquio i només un punt per sota de Zuric.

Les notícies que es van derivar de la sequera proporcionen un exemple d’aquesta pèrdua de professionalitat d’una part important del periodisme contemporani, i no pas únic al món. És evident que la visió d’una fuita d’aigua potable brollant per una canonada en plena sequera no és la millor manera de demanar a la població que faci un bon ús de l’aigua. I més quan encara no feia ni un mes que l’Agència Catalana de l’Aigua havia efectuat una distribució massiva d'1.300.000 aparells reductors de pressió per a les aixetes amb els dominicals de tot el país. Però el que costa d’explicar, i d’entendre, és com pot publicar-se una informació sense contrastar-la, sense situar-la on cal i en el seu context. I no només això, sinó el fueteig constant que aquella notícia va suposar a la majoria de mitjans nacionals i estatals. Només un diari va ser capaç d’explicar el context i situar la magnitud de les fuites al lloc que li pertocava.

La sequera, tal com ha reconegut recentment un informe fet per Barlovento sobre dades de Sofres i publicat a El Periódico el dia 21 de març de 2009, va crear molta més expectació que el dur hivern de 2008-2009. Així, les audiències d’“El Temps migdia” van assolir un màxim del 23,6% durant la temporada 2007-2008 (coincidint amb la sequera), mentre que a la temporada 20082009 el màxim va baixar al 19,4%. Una altra dada de l’impacte mediàtic de la sequera: tan sols durant els mesos d’abril i maig de 2008 –i parlem exclu-

sivament de premsa escrita– es van publicar 4.400 notícies en relació amb la sequera. És a dir, als diaris publicats a Catalunya durant aquells dos mesos apareixien una mitjana de 70 fonts d’informació diàries sobre la sequera (o desinformació, segons com es miri). Encara sort que algú dubtava que no érem en plena emergència nacional…

Una reacció de societat madura I quina va ser la reacció de la població, dels lectors i dels oïdors d’aquest bombardeig mediàtic que, en alguns moments, vorejava la fal·làcia, el descrèdit i l’insult per a tots els professionals de l’aigua de Catalunya? Una reacció de societat madura, avançada i responsable, no pas de pobres ignorants mesells. Ben segur, la lliçó més positiva apresa en aquesta sequera ha estat el comportament de ciutadans i ciutadanes que ha permès assolir fites d’estalvi inimaginables tenint en compte que, del 2003 ençà, s’ha produït un descens progressiu en les dotacions domèstiques.

O dit d’una altra manera, tenim el mateix confort a casa amb menys consum, som més eficients en l’ús de l’aigua. Un estalvi que va arribar a percentatges de reducció en la facturació de fins al 20% entre el maig i juny de 2008, just quan ja havien començat a arribar les pluges. Un estalvi que s’ha consolidat en el 5%, que cal afegir al que ja es comptabilitza

des del 2003. Ni l'acarnissament periodístic ni la gestió erràtica i opaca de l'episodi de sequera van distreure ni un sol moment l’actitud responsable del nostre poble. Algú hauria de fer un estudi sociològic sobre la qüestió.

Podríem escriure molts exemples d’aquest acarnissament. Però ens sembla que amb un ja n’hi ha prou.

El maig de 2008, quan tot just havien començat les primeres pluges significatives a les capçaleres dels rius i els nivells dels embassaments al sistema Ter-Llobregat se situaven al voltant de només el 30% (Sau era al 25% de la seva capacitat), un rotatiu va encapçalar l’obertura de secció amb una foto immensa a tota plana de l’embassament de Margalef sobreeixint per la coronació de la presa. Una foto que, a primer cop d’ull, denotava una abundància d’aigua tan infinita que fins i tot feia salivar la boca. Un embassament titularitat del Departament d’Agricultura, que té una capacitat a penes de 3 hm3, és a dir, l’equivalent aproximadament a tres dies el consum de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

“El pantano de Margalef rebosa”. Al mateix suplement, un altre subtítol afirmava: “El Govern mantiene la excepcionalidad por decreto”, fent referència a l’aprovació de la modificació del Decret de Sequera que el Govern havia acordat el 15 de maig, per anullar els automatismes de sortida d’un escenari a un altre com a conseqüència de les importants pluges anteriorment comentades. Fixem-nos-hi bé.

Quina era realment la intenció de la notícia en mostrar aquell bé de Déu de petita piscina de Margalef rajant

Durant els mesos d’abril i maig de 2008 –i parlem exclusivament de premsa escrita– es van publicar 4.400 notícies en relació amb la sequera

47

Unir el fracàs i la inviabilitat de la nova cultura de l’aigua amb les polítiques que l’Agència Catalana de l’Aigua, per obligació normativa i convicció ideològica, ha aplicat, està aplicant i continuarà aplicant

48

aigua a dojo i, a la pàgina del costat, la notícia que el Govern mantenia l’excepcionalitat? Molt simple: intentar influir en el lector que el Govern seguia actuant contradictòriament, ara que ja havien vingut les pluges i tot tornava a la “normalitat” perquè els embassaments eren plens (sic). Aquesta recerca constant de la contradicció va arribar a extrems surrealistes amb la portada d’aigua en vaixells i la prohibició d’utilitzar aigua potable per a les fonts ornamentals de Barcelona. Semblava, si llegies cada dia la premsa i sorties mentalment il·lès en fer-ho, que la ciutat de Barcelona s’abocava a l’hecatombe perquè els turistes marxarien esporuguits del cap i casal, amargats en veure les fonts seques i els vaixells descarregant aigua al port.

Una breu anotació: també el màxim responsable de la ciutat de Barcelona va ser insistent a l’hora de demanar d’“alleugerir” la pressió sobre les fonts i accelerar la interconnexió per posar fi als vaixells, fins al punt que va assegurar que la capital catalana era objecte d’una estratègia internacional per fer malbé la imatge de la ciutat (per cert, el volum d’aigua que cal subministrar cada mes als creuers de superluxe que arriben al port de Barcelona és equivalent al volum d’aigua que transportàvem en un dia amb vaixells cisterna des del port de Tarragona). Naturalment,

com no podia ser d’una altra manera, el cap i casal va acollir impassible un altre estiu rècord de turistes.

I aquí apareix amb nitidesa una certa obsessió malaltissa que durant la sequera es va generalitzar en molts mitjans de comunicació: unir el fracàs i la inviabilitat de la nova cultura de l’aigua amb les polítiques que l’Agència Catalana de l’Aigua, per obligació normativa i convicció ideològica, ha aplicat, està aplicant i continuarà aplicant. En més d’un article d’opinió s’ha demanat que a l’Agència hi hauria d’haver menys biòlegs i més enginyers, amb una demostració d’un desconeixement absolut de la qualificació professional de la plantilla que conforma l’autoritat de l’aigua catalana i, alhora, amb una demonització d’aquests col·lectius, en una clara estratègia d’aquell que es queda sense arguments. S’ha demanat que fins i tot es canviïn els assessors del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Una estratègia, en definitiva, que ha volgut exemplificar en la crisi de la sequera la inoperància del nou model de gestió de l’aigua a Catalunya que des del 2004 ençà s’està implantant arreu del país.

Aquesta estratègia, naturalment política, ha estat l’única raó del quasi linxament que hem patit els professionals de l’aigua, amb el conseller al capdavant.

No hi ha cap altra raó.

El transvasament del Roine, entre les incongruències i l’abandonament d’un model propi I contra l’aposta per una nova cultura de l’aigua, quina alternativa hi ha? La de sempre, la clàssica salvació del transvasament del Roine, el paradigma d’una planificació obsoleta i decimonònica, basada en la premissa de quanta aigua vols que jo te la porto (i, a més a més, barata o pagant el rei!).

L’únic avantprojecte mai fet sobre el Roine el va realitzar Aigües TerLlobregat l’any 1997; i es basava en dues premisses fonamentals. L’una, les prognosis i dotacions de població; es pressuposava que l’any 2025 seríem a Catalunya 7,5 milions d'habitants i això provocaria un dèficit estructural d’aigua a afegir al ja existent avaluat en 300 hm3/any, atès que les dotacions domèstiques i les de les activitats econòmiques satisfetes per les xarxes d’abastament urbà creixerien constantment i inexorablement, alienes als avenços tecnològics, a la política de preus o a la incentivació de l’estalvi i l’eficiència. Avui som quasi 7,4 milions i l’any 2007 es va consumir a les xarxes urbanes del sistema Ter-Llobregat 12 milions de metres cúbics menys que l’any 2000, tot i ser quasi un milió més de persones. La demanda urbana de l’any 2003 no es tornarà a produir fins a l’any 2012. El dèficit estructural de les Conques Internes de Catalunya, d’acord amb el model de gestió de

recursos i demandes de l’ACA, és de 110 hm3/any. A l’horitzó 2027 es treballa amb una prognosi de població de quasi 8,9 milions, però amb unes dotacions que s’estabilitzen i tendeixen a la baixa, i amb unes necessitats per a l'abastament urbà avaluades en 118 hm3/any.

L’altra premissa fonamental d’aquell avantprojecte era l’abandonament total i absolut dels nostres recursos propis, sobretot els subterranis (aqüífers) i els superficials del riu Llobregat. Els “venedors” de l’avantprojecte del Roine lloaven la molt millor qualitat de l’aigua del riu alpí davant la degradació de la qualitat d’una part significativa dels nostres recursos com a conseqüència de la sobreexplotació i la contaminació tant industrial, com urbana i agrícola, fruit de la deixadesa de l'administració hidràulica i del govern d'aleshores. No pagava la pena recuperar-los i, d’aquí, la necessitat del transvasament. Una única i màgica solució que arribaria caiguda del cel i que fins i tot alguns d’aquests que s’autoanomenen nacionalistes hi apostaven, perquè suposaria no haver de dependre d’Espanya, com si l’Estat francès, històricament, hagués estat un excel·lent amic del nostre país.

El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, capdavanter en qüestions ambientals, com l’aposta avançada que va realitzar el seu Govern en el sanejament de les aigües residuals urbanes en l’època del conseller Vilalta, es va enrocar en aquesta solució; per altra part, tampoc no hauria d’estranyar el posicionament del President que havia manifestat,

L'alternativa a la nova cultura de l’aigua... és la clàssica salvació del transvasament del Roine, el paradigma d’una planificació obsoleta i decimonònica, basada en la premissa de quanta aigua vols que jo te la porto

49

El nou model de planificació aportarà en el període 2010-2015 fins a 300 hm3/any de nova disponibilitat d’aigua.

Ens permetrà anul·lar el risc d’emergència per sequera, superar el dèficit estructural i albirar el futur amb tranquil·litat fins a l’any 2027

50

més d’una vegada, la seva oposició a acceptar que els paràmetres ambientals modulessin el creixement econòmic del país.

No hi ha res més nacionalista que tirar endavant amb allò que tens a casa.

A tota la casa. D’aquí el fonament de la nova cultura de l’aigua, que considera que l’aigua abans que recurs és un bé que cal preservar; que cal satisfer les demandes a partir d’una gestió contínua, lluny de la llei de l’oferta i, a més, preservant els ecosistemes aquàtics, perquè no hi ha quantitat sense qualitat; i internalitzant tots els costos associats al cicle de l’aigua i fent participar els ciutadans en el procés de planificació, sobretot aquells col·lectius i entitats que mai no han tingut relació amb l’administració de l’aigua.

I aquest fonament suposa que la vulnerabilitat de la nostra garantia d’abastament no es minimitza amb una única solució, sinó amb un sumatori de solucions: l’estalvi i l’eficiència en tots els usos; la interconnexió de xarxes regionals d’abastament en alta i la millora de la seva eficiència; la recuperació dels aqüífers; la reutilització de l’aigua regenerada; i, com a garantia, la potabilització d’un recurs tan natural en un país com el nostre amb més de 400 km de costa: l’aigua marina. Un model de planificació que ja és una realitat i que aportarà en el període 2010-2015 fins a 300 hm3/any de nova disponibilitat d’aigua, que ens permetrà anul·lar el risc d’emergència per sequera, superar el dèficit estructural i albirar el futur amb tranquil·litat fins a l’any 2027. I, a més, amb una realització única a qualsevol altra planificació de l’aigua

a l’Europa Occidental: retornar part de l’aigua transvasada al riu Ter. I, a més, millorar la qualitat del riu Llobregat, implantar els cabals de manteniment i no afegir més pressió al riu Ebre. I a partir de l’any 2027, què fem? Dependrà de si els catalans hem fet bé els deures a casa nostra, sobretot a la conca del Segre, tal com ja hem explicat.

Inversió rècord i sumatori de solucions durant la sequera Durant l’època de sequera, l’Agència Catalana de l’Aigua i Aigües Ter-Llobregat han realitzat una inversió rècord en matèria d’infraestructures del cicle de l’aigua per un import que ha vorejat els 1000 milions d’euros durant els anys 2007 i 2008. Una gran part d’aquesta inversió s’ha tirat endavant com a obres d’emergència a l’empara del Decret i amb el coneixement del Govern de la Generalitat de Catalunya. Gràcies a aquestes inversions i a la gestió tècnica de la sequera, amb una constant gestió de la demanda i contenció del consum, i la complicitat i col·laboració de l’administració local, titular de l’abastament municipal, i dels concessionaris públics i privats de distribució d’aigua, va ser possible retardar l’entrada a l’escenari d’emergència (20%) des de finals de desembre de 2007 fins a finals de març de 2008; tres mesos de retard que, passat el temps, han de-

mostrat que van ser decisius per no haver de procedir a fer talls domiciliaris, atès que va ser el temps necessari per esperar el retorn de les pluges. Si no haguéssim fet res i no hagués plogut, pels volts del dia 15 d’abril de 2008, les reserves embassades a Conques Internes haurien assolit un pèssim nivell del 10% i, naturalment, els talls domiciliaris i l’afectació de totes les activitats econòmiques haurien esdevingut una realitat.

Unes inversions distribuïdes per tot el territori nacional, que han servit per millorar la quantitat i la qualitat de l’aigua, per reduir la vulnerabilitat i per reforçar les xarxes d’abastament.

Resoldre qüestions històriques com l’afectació per nitrats a l’aigua de la Bisbal d’Empordà, Forallac, Madremanya i Sant Martí de l’Heura, un àmbit on cada dissabte més de 2000 persones es reunien davant l’ajuntament bisbalenc amb garrafes buides d’aigua per reclamar la qualitat del servei.

Resoldre l’abastament de Viver i Serrateix, Navés, Montclar, Montmajor i l’Espunyola; o el de la Mancomunitat del Solsonès; o el d’Alpens, Castellcir, Castellolí, Olost de Lluçanès; o la potabilitzadora de Ratera per als municipis de la Segarra i l’Urgell; o desdoblar el col·lector de salmorres des d’Abrera fins al mar per permetre la posada en marxa dels tractaments de membranes a les potabilitzadores d’Abrera i Sant Joan Despí per acomplir amb la normativa sanitària; o el reforç de la xarxa de Figueres des dels pous de Pont de Molins; o els pous d’emergència per a l’abastament de la ciutat de Girona; o la construcció de

la segona fase de la barrera hidràulica contra la intrusió salina a l’aqüífer del Llobregat, després de l’èxit de la primera fase, una actuació única a Europa; o els quasi 300 pous rehabilitats i introduïts a les xarxes d’abastament municipal; o la recuperació del Rec Comtal; o de l’abastament de Barberà del Vallès; o l’avenç en l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera i la canonada d’interconnexió entre la planta dessalinitzadora i la potabilitzadora a Cardedeu; o les plantes d’osmosi inversa a Portbou, Colera i al Prat de Llobregat; o la planta de desnitrificació al Morell i a les Borges del Camp; o la canonada de retorn de fins a 2 m3/s d’aigua regenerada des del terciari del Baix Llobregat fins a Molins de Rei per a cabal de manteniment del riu, recàrrega de l’aqüífer i potabilització posterior a Sant Joan Despí; o la planta d’ultrafiltració i osmosi inversa a terrenys de l’empresa de Fibracolor per a la recàrrega de l’aqüífer de la Baixa Tordera; o la introducció, per primera vegada en la seva història, de l’aigua subterrània dels pous radials a la xarxa d’ATL; o les millores als ports de Tarragona i Barcelona que ens podran permetre socórrer qualsevol altra ciutat del món amb aigua nostra carregada en vaixells cisterna. I tantes d’altres realitats arreu dels 32.000 km2 de país.

Unes realitats coherents amb el sumatori de solucions per tal de garantir l’abastament urbà: gestió de la demanda, estalvi i eficiència, recuperació d’aqüífers, reutilització d’aigua regenerada i dessalinització. Una gestió que ha merescut els elogis de Peter Gleick,

Unes realitats coherents amb el sumatori de solucions per tal de garantir l’abastament urbà: gestió de la demanda, estalvi i eficiència, recuperació d’aqüífers, reutilització d’aigua regenerada i dessalinització

51

Només pretenem que us enorgulliu de la professionalitat del món català de l’aigua

52

assessor de l’entorn presidencial de Barack Obama amb motiu d’un congrés a Los Angeles el desembre de 2008 sobre gestió de les sequeres; els elogis del pare de la reutilizació de l’aigua, Takashi Asano, amb motiu del recent Fòrum Mundial de l’Aigua a Istambul i, fins i tot, els elogis del Príncep Albert de Mònaco a les jornades mediterrànies de l’aigua celebrades al seu Principat, on s’hi està construint una planta dessalinitzadora. Res de tot això no ha sortit encara als mitjans de comunicació.

Així, doncs, la nova cultura de l’aigua, el nou model de planificació i gestió de l’aigua pel qual ha apostat decididament aquest país, se n’ha sortit, amb el cap ben alt, del greu episodi de sequera que hem viscut. Un greu episodi de sequera que, cal recordar-ho, no ha estat res més que la conseqüència directa de no haver aportat nova disponibilitat d’aigua a l’àmbit d’Aigües Ter-Llobregat des de l’any 1966 fins al 2004. Un model de planificació i gestió de l’aigua que ja té les infraestructures, en servei i en execució, que ens permetran no tornar a patir. Sense Roine ni sense Ebre. I això, honestament, molesta i incomoda. D’aquí l’acarnissament de què parlàvem abans.

Consti que aquesta nova cultura de l’aigua ha aconseguit quelcom que era inimaginable pocs anys enrere: ara tothom està d’acord en l’estalvi, l’eficiència, la recuperació d’aqüífers, l’ús d’aigua regenerada i el complement de la dessalinització. Però n’hi ha, encara, que a més a més volen el Roine (i el Volga i el Danubi); ara, alguns d’ells s’excusen en el fet que si tenim el Roine els nostres rius tindran els cabals de manteniment

assegurats. Quan del que es tracta no és d’això sinó, simplement, de gestionar integradament tots els recursos disponibles i internalitzar en les tarifes els costos d’aquesta gestió integrada. I explotar d’una manera diferent els rius, partint de la base que no són magatzems d’aigua sinó connectors de vida.

Hi ha el perill que s’instal·li dins l’àmbit mediàtic la sensació d’haver perdut definitivament la partida per la vella cultura de l’aigua, però que s’enceti a continuació una altra guerra pels costos de l’aigua, disfressada de populisme parademocràtic. El mateix entorn que fa un any bramava per tenir més aigua i no haver de patir, quan s’aconsegueix fer arribar aquesta aigua de molta més qualitat i garantia, pot tenir la temptació de dir que el Govern vol escanyar les buides butxaques dels ciutadans. O fer la competència deslleial a les empreses embotelladores. I tornarà a enganyar-se i a perdre la batalla perquè els ciutadans, llestos, estan sempre disposats a pagar si el servei que reben és de qualitat. No són analfabets. I això, precisament això, és el que està fent l’Agència Catalana de l’Aigua, Aigües Ter-Llobregat, l’Entitat Metropolitana, el Consorci d’Aigües de Tarragona, el Consorci de la Costa Brava i tantes d’altres administracions locals, operadors públics i privats, centres de recerca, empreses i consultories, universitats, entitats i associacions d’arreu del país per millorar el servei d’abastament i sanejament i retornar als rius la seva condició d’element natural. Que gaudiu, estimat lector, d’aquest llibre; només pretenem que us enorgulliu de la professionalitat del món català de l’aigua.

Sau, el 21 de febrer de 2008

53

La Baells, el 22 de febrer de 2008

54

Embassament de la Llosa del Cavall, a la Vall de Lord (el Solsonès)

55

56

Susqueda, el 5 de marรง de 2008

57