SIMFONIES D’AULA Experiències pedagògiques d’un professor de música a la vora del Montgó Daniel Vidal Edicions 96 www.edicions96.com ANNEX 1
Adaptació literària feta per l'alumnat de la novel·la Hip Hop El cantant i poeta Miquel, anomenat Nada Bueno, vivia a Barcelona amb els seus amics Òscar, Leo i Sandra. Passaven el dies escrivint cançons en un local abandonat i buscant actuacions. Diuen que hi ha temps per tot però jo sé que he viure de pressa això els molesta, els fot i què? un cop mort, s’hauran tret una mala peça el cadàver bonic d’un jove, això és tot (cançó pàg.13) Un dia, el Miquel es posà a intentar fer rimes per algun rap però no li eixí cap paraula. Això feia que es posés de mal humor i tots passaven d’ell. Vull fugir, d’aquí, d’aquí, sí què t’has cregut? que em faràs passar per l’embut? tu-ru-rut. Vull fugir de tu, so ruc. (cançó pàg.19) La Sandra treballava en un supermercat, no era una xica de models, li anava el hip hop. Els graffitis a les parets dels edificis i als trens de Renfe. Tenia un company de treball que li deien Toni, que sempre li estava demanant cites, però ella les rebutjava, era un xaval ben plantat que anava amb pantalons de pota d’elefant i camises sempre apretades. N’estic fart de menjar pols queda’t tu aquí si vols. Això és un forat,un cau, una trampa disfressada amb carota de ciutat. Ja no ho suporto ni un minut. Me’n vaig d’aquí, del teu costat.
Què t’has cregut, que em faràs passar un altre dia per l’embut? (cançó pàg.21) A la Sandra li agradava el Miquel…Es veien de vegades però no tenien res seriós. Potser algun dia, potser algun dia tornaré, potser algun dia, potser algun dia si és que encara ets aquí i no t’has mort de melangia. (cançó pàg.23) Els Nada Bueno trobaren una actuació en un local anomenat “Nitsa”. Sandra anà amb Toni, el seu company de treball. Els fans i alguns crítics anaren a veure el concert, la gent s’ho va passar “super” bé i començaren a cantar les cançons. Aquest conte s’ha acabat ni tu ni jo tenim més cop amagat. Digues que sí, digues que sí que ja no vols saber-ne res de mi. O potser no, o potser no, potser encara vols veure’m fer una estona més el ploricó. Doncs vas bé, molt bé, si et penses que un gust així et daré. (cançó pàg.32) Una darrere d’un altra perquè els fans ho demanaven. Hi ha taques de soledat als versos que escric al meu terrat. Si vols saber realment qui sóc, hauràs de venir fins al meu sot. Cada nit tinc trifulgues a casa el vell vol fer-me un home de bé i em mira, i em diu: què passa? i jo em quedo amb el seu rostre i penso què vull fer i crec que no ho sé. Però he de seguir sota el seu rostre. (cançó pàg.34) Al final del concert, Nada Bueno i el seu grup es reuniren amb el productor musical Lluís Covadonga, que havia assistit al concert:
- Vos vull proposar que gravem un disc a França amb bons musics d’estudi i bons materials. - Expliqués per favor. Perdona’ns, és que no estem acostumats a que ens facin aquestes propostes. - França és un país on agrada el hip hop. Podríeu tindre un bon futur i ser coneguts. I així ho decidiren, van fer les bosses i marxaren a París. Després d’acceptar la proposta de Covadonga, Miquel va informar a Sandra d’allò que havia planejat: - T’enviaré un bitllet per a que vingues a París - li va dir. Uns dies després, Miquel i Òscar van volar a París. Adéu als temps que ens van fer valents. No crèiem en res i allò ens feia el pes. Volíem ser autèntics artistes, sinistres, potents, indecents, i només érem dolents, innocents. Innocents jugant a calents, com ferros roents. (cançó pàg.73) Sandra, després de pensar la proposta de Miquel, va decidir no anar a París perquè el Miquel passava d’ella i va començar a eixir amb Toni, el seu company de feina, de tant en tant. Leo, al quedar-se sol, se sentia com un gos abandonat al marge d’una carretera i estava convençut que els bons temps tornarien. A París, en un principi tot anava bé, però al cap d’un temps, les gravacions no funcionaven. El Miquel cantava a la seua manera i no com ells li deien. Com a conseqüència de tots estos problemes, un dia, el Miquel es va enfadar amb el productor i va abandonar. Volies un ninot pels teus jocs de poder quan em vas veure a mi, una nit que anava molt fi, que seria teu em vas fer saber, i que del Miquel faries tot el que en voldries. Però avui t’has quedat ben pansida, el que creies un pedant s’ho estava muntant amb la teva millor amiga. Noia, ets una figa.
(cançó pàg.106) L’Òscar es va enfadar amb ell per ser un agressiu, immadur i no afrontar els problemes: -Sempre t’he fet jo favors i ja és hora que tu me’n fages a mi, perquè ets tu el que ha abandonat. El Miquel, enfadat, el va abandonar Vaig pel món tot sol, per estacions i per racons, com un mussol. Ja estic al fons i no vull dol, vull estar sol sense un udol. La mare em deia que era un toca-son, de petit i malparit. (cançó pàg. 117-118) I va tornar a Barcelona. Vaig pel món tot sol, per estacions i per racons, com un mussol. Tinc un bitllet sense destí cau i net. No hi ha verí en aquest barret no gaire net de borrissol. (cançó pàg. 119) Quan es separà el grup, Miquel decidí tornar a Barcelona. Leo va anar a arreplegar a Miquel a l'estació. Al veure a Miquel es van abraçar i es dirigiren a una cafeteria per poder parlar tranquils: - Leo, estic fart. M'agovia molt fer un disc. - No passa res Miquel, ens tornarem a ajuntar al local, eixiràs amb Sandra i t'oblidaràs de tot. - No Leo. Si vull oblidar-me de tot, però he decidit marxar al camp per fer poesies, novel·les,etc. No vull saber res més del rap. - Estàs boig? Com pots dir això? Si la teua vida és el rap! No pots fer-me això, que sàpigues que la Sandra està amb Toni, el seu company de feina.
-Deixa'm en pau. Leo es va alçar i pagà al cambrer, quan el cambrer es va girar per a anar a pel canvi, Leo va agafar el ganivet i eixí del bar. Es col·locà en la porta de darrere del supermercat esperant a q Sandra i Toni eixiren per poder clavar-li el ganivet a Toni. Però finalment, no li’l va clavar.
ANNEX 2
Adaptació literària feta per l'alumnat de la novel·la l'Ocell de Foc Allà per l’Edat Mitjana, una colla de joglars voltaven de poble en poble actuant i fent de missatgers de les notícies que arribaven de terres properes i llunyanes. Caminava la colla pel camí en direcció als Castells de Rocablanca i Rocabruna. Al grup de davant hi estaven el Cec de Cabrera i l’Ocell de Foc. Aquest, era un joglar de més o menys onze anys, que estava encuriosit pel seu passat i només sabia que va ser trobat dessota d’un roure embolcallat en teles; tocava instruments com el llaüt, el rabell o la flauta, i es trobava baix la tutel.la del Cec de Cabrera, un home d’una cinquantena d’anys, alt i bru, vestit sempre de negre i de caràcter sorrut. Al darrere es trobaven la resta de membres de la colla i en eixe moment va dir el Cec de Cabrera: -Que no vénen els altres? L’Ocell en va veure el Cavaller Salvatge, era el més alt i forçut i tenia un ós domat, anomenat l’ós de l’Infern , al qual feia ballar. Al costat d’aquests dos es trobava, la joglaressa Matilde o la Soldadera, que cantava i ballava amb una pandereta, i fóu la dida de l’Ocell de Foc quan el van trobar. El Cec s’interrompé i demanà: -I de l’Escarnidor d’Ocells, què? -Ni rastre - va contestar el xiquet. L’ Escarnidor d’Ocells que immitava els ocells, també era part del grup, però ara no el veien en el camí i el Cec sospità que havia fugit. -Per què ens ha deixat doncs?- va preguntar el Cavaller Salvatge. -No ho sé, seguim cap als dos Castells, com si res hagués passat. Aneu al davant vosaltres ara. Deixeu-me pensar que pot haver-hi succeït -contestà el Cec. Mentre caminaven, l’Ocell de Foc parlava sobre la visita al vescomte de Peguera i el gipó amb què els obsequià. Aleshores, van escoltar el soroll d’una puput entre els arbres del bosc, però clar que no podia ser aquesta au perquè no era temps i van pensar que es tractaria de l’Escarnidor d’Ocells avisant-los d’algun perill, ja que ell feia servir aquests cants per a comunicar alguna cosa. Tornaren a escoltar el soroll i l’Ocell va dir: -Si és l’Escarnidor, per què no es deixa veure, i no ens diu clar i net el que passa? El Cec de Cabrera, per si passava alguna cosa, li va dir a l’Ocell que agafara una bossa d’or, que anara al monestir de Sant Fruitós i que preguntara per Berenguer de Foix i ell li contaria la seua història. Llavors es va sentir el galopar i van aparéixer els saltejadors del vescomte de Peguera, eren nou cavallers. El Cec va endevinar que el vescomte li havia regalat el gipó per a fer-los caure en una trampa i dir que li l’havien robat. L’Ocell va fugir i es va amagar al bosc. Va observar uns instants els seus amics i va córrer fins que va pujar a un arbre de l’interior del bosc, allà baix en va veure el rostre del traïdor, l’Escarnidor d’Ocells. Va continuar caminant fins que va escoltar apropar-se algú, un home d’aspecte jove i fort.
Li deien Roc Destraler, era un lladre de camins i en veure al xiquet va reproduir el so de la puput, era aquest home qui havia avisat a la colla dels perills que els esperaven. L’home li va dir que l’acompanyaria al lloc on havien sigut arraconats i, en
acabar, el portaria al monestir de Sant Fruitós, però que abans d’anar al monestir anirien a la cabana de Rasclet, un bruixot qu vivia enmig del bosc. Quan es dirigien al lloc dels fets, el lladre li va contar la seua història i el motiu pel qual volia portar-lo al monestir, i és que hi havia una recompensa per a qui el portara. També li va explicar que el vescomte i la seua colla es van llançar a la seua persecució moguts per l’arribada pròxima d’un colom amb un missatge en forma de taca roja (se l’anomenava colom de sang) i quan aquest arribara, es produiria la guerra contra el rei Jaume I i els seus amics , entre els quals es trobava l’Ocell de Foc. Van arribar al camí i trobaren l’ós mort i deduïren que la colla estava empresonada al castell. Més tard, es dirigiren a la cabana del bruixot Rasclet. Menjaren i idearen un pla per a passar dessapercebuts i arribar al monestir. Anirien disfressats caminant amb els pelegrins que cantaven i que anaven a l’ermita del Cavall Florit, una festa que commemorava el retorn del cavall del rei Pere (pare del rei Jaume I), que va morir en la guerra amb els francesos (la desfeta de Muret), i el cavall va tornar a la terra on havia crescut, però l’extraordinari era que en la ferida de la pota li va créixer una planta amb una flor roja. Rasclet li va contar que el joglar que va escampar aquesta història era cec i havia escapat de la guerra. Després li va cantar una cançó de la guerra que deia així: El rei En Pere fa una crida, una crida pel país: Qui vulgui venir que vingui a combatre l’enemic. Anirem tots a Tolosa, terra dels nostres amics, terra franca, terra noble, a salvar-la dels perills. A la nit, van arribar on es trobaven els pelegrins i van assistir els tres, es van disfressar i van fingir sobre la seua identitat. El pla consistia en fer que l’Ocell de Foc caminara una estona junt als creients i després se n’anava a esperar a Roc Destraler al costat d’un pou en el bosc, després Roc diria que li havien robat una joia i els guàrdies escorcollarien en Rasclet, més tard Roc havia de dir que el lladre era el xiquet que anava amb ells. Seguint els passos del que havien establert, els cavallers i Roc anirien a cercar-lo i així, dissimuladament, Roc trobaria l’Ocell, pujaria a cavall i fugirien els dos al monestir de Sant Fruitós. Encara no havia passat tot açò, però el xiquet, mentrestant, continuava esperant en el pou on havia quedat amb Roc. Se li va ocórrer compondre un sirventés destinat al vescomte de Peguera, però se li va aparéixer un clergue vagabund, un goliard anomenat Febus Bacus, al qual li va ensenyar el sirventés, i aquest el va memoritzar per a escampar-lo per tot arreu i que la gent coneguera qui, de veritat, era el vescomte de Peguera. Ai, vescomte de Peguera ple de mal i de quimera, quina mort trista us espera si de lladre feu carrera!
Llavors, en aparéixer Roc Destraler, l’Ocell es va acomiadar del goliard, i es dirigiren al monestir. Una vegada allí, Roc va rebre la recompensa i deixà a l’Ocell amb el monjo de l’entrada. L’Ocell de Foc va ser instal.lat en una xicoteta cel.la que feia d’habitació i només veia un monjo que mai parlava i li portava el menjar i l’aigua que necessitava al dia. El protagonista, avorrit, componia nous versos i rimes. Una de les cançons deia açò: Qui em té reclòs no sap què és desconsol. Què no daria per un raig de sol. Un cop de vent i el cant d’un rossinyol. Jo que he passat la vida pels camins i m’he fet home lliure de confins, qui he tant ofès que em tenen ací dins? Un dia, un xiquet anomenat Arnau de Rocablanca li va parlar a través d’una de les escletxes del sostre de la cel·la, així es van conéixer els dos xiquets. L’Arnau el visitava freqüentment i li contava tots els esdeveniments que escoltava en el monestir. Uns dies més tard, l’Ocell de Foc va ser traslladat al dormitori dels escolans on es trobava també el seu amic Arnau. Els dos planejaren fugir per un passadís secret del monestir quan arribara el bon temps, però encara faltava molt. Passats uns quants mesos en el monestir, l’Ocell de Foc va ser cridat pel monjo mut i li va revel.lar el seu secret, ell era Berenguer de Foix. El monjo, per cada lliçó ben apressa li contava una part de la vida de l’Ocell. Així, es va ensenyar a escriure, entonar les notes, adquirir els coneixements de la poesia i fins i tot, aprendre llatí. El monjo li va explicar que hi va haver una guerra a França i, un joglar molt famós, Aicart de Carcassona i un noble tenien sengles fills petits d’edats semblats, però els pares van morir i decidiren amagar-los, però el que no van saber, és si els van intercanviar per tal de protegir el fill del noble.
Un dels xiquets va ser criat per la colla del Cec de Cabrera, que abans de quedar-se cec i lluitava contra els francesos guiats per Simó de Montfort i només la joglaressa Matilde sabia de qui era fill. Els dies passaren, i arribaren al monestir dos visitants, Roc Destraler i un altre home que fugien de la nova plaga que assolava tots els territoris, la pesta negra. Els visitants van ser atesos pels religiosos del centre. Roc Destraler es va reunir amb L´Ocell de Foc i amb Arnau (a qui cada vegada li agradava més tot el que tenia a veure amb la cavalleria i la seua Carmesina, la filla del vescomte, de la qual s’havia enamorat) i els va informar de les noves notícies: al Rasclet, volien cremar-lo per no voler ajudar a combatre l’epidèmia i el poble el creia el culpable, però li farien una prova, i si seguia viu era innocent i si no, culpable. Escoltant tot el que deia en Roc Destraler, l’Ocell de Foc es va inventar un plany, una cançó que expressava el dolor pels morts a causa de la pesta: Mort, senyora: aquí us espera, acomplit, el meu destí. Una vida a mig camí, perquè la tasca és llarguera i vós sou llesta a venir. Més avant, van parlar de la mort de Simó de Montfort, el cabdill va morir i la notícia es va escampar per mitjà dels joglars que cantaven aquesta cançó que Roc havia escoltat al seu sogre: Montfort és mort, és mort, és mort! També, en Roc els va assabentar que el vescomte havia organitzat a l’esplanada del castell un torneig de cavallers i un concurs de joglars. En realitat l’havia preparat per a atrapar el que havia escampat un sirventés en contra d’ell, i al cavaller Deshabitat (realment l’Arnau), l’estimat de la seua filla Carmesina. Aleshores van decidir que l’Arnau s’escaparia del monestir intercanviant-se amb el seu germà Biel, per a després reunir-se en el castell, ja que l’Ocell assistiria al concurs junt amb els monjos, tot això per a saber què havia sigut dels seus amics, la colla del Cec de Cabrera. L’Ocell de Foc es va presentar al concurs de joglars i seguint les bases, la primera cançó havia de tindre tots els mots començats per la mateixa lletra. Ell va compondre amb la C de Carmesina:
Cada cor caça com canta: cor callat, cor calmat. Cor cridaner, cavall capisser. Cor caçador caça cavaller cavalcador. Cor commogut caça cavaller caraeixut. En la segona prova havien de respondre en vers aquesta pregunta: -Quines dames són més belles, més corteses, més lleials i més bones, les catalanes o les provençals? Les dames catalanes són galanes. Les dames provençals són lleials. Si són lleials i galanes són catalanes. Si són galanes i lleials són provençals. En la tercera, havien de fer un sirventés que critiqués la petitesa d’un home, cada concursant un vers de l'estrofa, que restà així: Xic caganiu, sec, renadiu, flac, setmesí, avar, mesquí. En la quarta prova havia de compondre el vers més complicat que puguera i l’autor d’aquell que ningú veiés amb cor de desxifrar guanyaria. La seua cançó va ser la guanyadora i deia: Quinflimin doflomoloflomor, l’aflamamoflomor! Que volia dir: Quin dolor, l’amor! El vescomte el va pujar a l’estrada perquè el volia conéixer i li va preguntar: -Com et dius? Qui t’ha ensenyat tan bé?
-Sóc l’Ocell de Foc, i els meus mestres han estat el Cec de Cabrera i un monjo del Monestir de Sant Fruitós que es diu Berenguer de Foix, però no és segur perquè fa temps…- Va contestar sense adonar-se’n. El vescomte estava encés d’ira, però en eixe moment va entrar l’Arnau que guiava un cavall amb una armadura plena de palla a sobre, que presentà al torneig com el Cavaller Deshabitat i el va desafiar en un torneig. Es van enfrontar i el xoc va ser tan fort que el vescomte va caure del cavall sobre la seua llança clavada a terra i morí d’un fort colp al pit. Finalment, tot havia passat i ara la colla ja estava lliure i per fí l’Ocell de Foc va saber qui era son pare, Aicart de Carcassona, el millor joglar del món. Estaven tot reunits en la vivenda de Rasclet, el bruixot va ser declarat innocent després de la prova i parlaven del nou destí que haurien d’afrontar. Els monjos tornarien al monestir, el Cec i la colla continuarien alegrant a la gent de poble en poble, Rasclet es quedaria a la seua cabana del bosc, Roc Destraler acceptaria el càrrec de palafrener major que li havia ofert la vescomtessa de Peguera, l’Arnau marxaria a lluitar al costat del rei JaumeI i tornaria algun dia per casar-se amb Carmesina i l’Ocell de Foc, ara anomenat Aicart de Carcassona, es convertiria en un joglar famós i seguiria el seu amic Arnau per ajudar Jaume I amb les seues cançons que perdurarien al llarg del temps.
ANNEX 3
Melodies utilitzades i creades per a musicar la novel·la l'Ocell de Foc MÚSICA FONS
1. DANSA REAL (Anònim, s. XIII)
2. CÀNTIGA SANTA MARIA STRELA DO DIA (Alfons X El Savi, s. XIII)
3. CANÇÓ DE GOLIARDS “IN TABERNA QUANDO SUMUS” (Anònim, s. XII)
4. MÚSICA RELIGIOSA “TE DEUM LAUDAMUS”
5. SO TIMBALS I TROMPETES
6. SALVA NOS STELLA MARIS (Anònim, s. XIII)
CANÇONS DEL LLIBRE MUSICADES 1. EL REI EN PERE FA UNA CRIDA
2. SIRVENTÈS CONTRA EL VESCOMTE DE PEGUERA
3. CANÇÓ TRISTA DE L’OCELL DE FOC
4. PLANY PER LA PESTA NEGRA
5. MONFORT ÉS MORT
6. 1ª CANÇÓ TORNEIG FINAL
7. 2ª CANÇÓ TORNEIG FINAL
8. 3ª CANÇÓ TORNEIG FINAL
9. 4ª CANÇÓ TORNEIG FINAL