La veritat nua (de Mercè Bagaria)

Mercè Bagaria

La veritat nua Dotze relats sobre el destí, l’amor i altres misteris

ÍNDEX

Juliol ............................................................................ 11 Al sud ........................................................................... 23 L’arbre i el vent ............................................................. 33 Et pensaré ..................................................................... 45 No tanquis els ulls ......................................................... 53 No hi és ........................................................................ 93 Alicia Phelps................................................................105 El catàleg .....................................................................119 Carquinyolis amb ratafia ..............................................133 Nineta .........................................................................157 Margarita Place ...........................................................171 Reagrupament familiar ................................................183

Referències musicals ............................................ 215

No hi ha res que puguis fer que no pugui fer-se, ningú a qui puguis salvar que no pugui salvar-se... cap lloc on puguis ser que no sigui on hauries de ser.

«All You Need is Love», THE BEATLES

JULIOL

E

lla sempre havia viscut en aquell poble petit, rodó com una taronja, partit en dos per la carretera nacional. A banda i banda, una planura immensa on es gronxaven

les messes sota un sol despietat. De dia, la calor s’arrapava al cos com una amant obsessiva. El capvespre es rendia al guirigall dels estornells. Les nits xardoroses s’omplien dels gemecs dels torlits. De tant en tant, passaven camions que no s’aturaven, i menys des que havien obert un club a uns quants quilòmetres a l’est. No gaire lluny, al poble gran, hi havia l’institut on ella havia estudiat, l’hospital on havien nascut els seus fills, els especialistes que tractaven la malaltia de la sogra, l’ortopedista que s’encarregava de corregir la malformació dels peus de la filla petita...

Amb trenta-quatre anys acabats de fer, ella vivia un moment d’esplendor. Els quatre fills li havien augmentat l’atractiu, les formes rotundes, la carn ben tornejada, la vigoria escrita al rostre, en aquella mirada fosca que travessava com un ganivet esmolat. Movia el coll, llarg i esvelt, per enretirar-se els blens de la cara, i aquell moviment, anodí en qualsevol altra dona, en - 11 -

MERCÈ BAGARIA

ella adquiria una dimensió diferent. S’humitejava els llavis amb la punta de la llengua, fins i tot se’ls mossegava, amb una elegància impròpia d’aquelles latituds. No hi havia home, jove o vell, al poble petit ni al poble gran, que no se sentís atret per la dona de l’encofrador. I ella ho sabia. En canvi, l’encofrador preferia passar les hores mortes amb una asiàtica escarransida d’ulls de gata. I als pobles petits, per gràcia o per desgràcia, tot se sap.

Ella li havia perdonat l’embaràs prematur que l’havia obligat a deixar els estudis a mitges; li havia excusat la indecisió a l’hora de dur-la a l’altar i, també, que es desentengués de la sogra malalta amb el pretext que ell no hi entenia ni un borrall d’atendre moribunds aferrats amb desfici a la vida; fins i tot feia els ulls grossos quan tornava sovint a casa amb tuf d’alcohol. Si alguna cosa havia après en els disset anys de casada era que calia ser pacient. Tot, però, té un límit, tot. I una asiàtica amb pits de litxi en almívar, segons deien, era el seu.

Hi va haver nits, quan no corria ni una gota d’aire, quan el grinyol esfereïdor dels torlits i la perseverant ranera de la iaia li agreujaven l’angúnia, que va pensar a denunciar-lo, tal era la ràbia que sentia. No podia pensar en res que ell li hagués donat, tan sols en tot allò que li havia furtat. Si li hagués pres una gran fortuna, l’hauria pogut acusar de robatori davant d’un jutge, però el que li havia pres era la vida que hauria pogut viure de no ser en aquell maleït poble deixat de la mà de Déu i dels homes. Era a

- 12 -

LA VERITAT NUA

ella a qui li pertocava fer justícia, perquè hi ha infàmies que no poden quedar impunes, perquè mai no l’havia enganyat a ell, i això que no li havien faltat ocasions. En aquelles nits insomnes, corsecada pel despit, cercava amb desesper la manera de venjar-se, i sempre arribava al mateix punt: el volia mort.

Un matí de juliol, farta de no descansar i d’arrossegar mal humor tot el dia, s’armà de coratge i s’acostà al Blue Moon, el club de carretera que congregava camioners i viatjants de comerç. Havia sentit dir que l’encarregat era un mafiós que tenia delictes pendents al seu país i que, per una tarifa mòdica, feia desaparèixer del mapa qualsevol destorb. Ella no sabia si tot allò eren només enraonies, però no hi tenia res a perdre. Un cop a dins del club, va notar que la devoraven amb la mirada, i només es va sentir fora de perill en el rònec despatx de direcció.

L’encarregat era un home de més de quaranta anys, fort, amb el cap rapat. Tenia un accent estranger que no va saber identificar.

De seguida li va oferir de quedar-se, perquè no li faltaria pas clientela. No, no era allò el que ella buscava. Volia algú de confiança per encarregar-li una feina. Es volia desfer d’algú. A l’encarregat, li va fer gràcia la seva desimboltura, la manera exquisida com movia els cabells, com es llepava els llavis, com feia tamborinejar els dits damunt la galta... i, sense pensar en les conseqüències, va demanar un preu raonable per la feina. A ella, no li deuria semblar un mal tracte, perquè exclamà: «Un trenta per cent per endavant i la resta en acabar». «El quaranta

- 13 -

MERCÈ BAGARIA

per cent i un francès per endavant; la resta i un complet, un cop enllestida la feina», va respondre amb to burleta. I va somriure tot esperant que es fes enrere, però ella va dir: «Fet!». I l’home del cap rapat afegí: «A veure aquest complement del quaranta per cent...».

Encara esperava que ella desistís, que es penedís del tracte.

Hi havia una llum fonda en la mirada d’ella que el feia pensar en algú capaç de lluitar fins a l’extenuació per una causa. Li va semblar una mirada orgullosa, rebeca com la que ell tenia quan era jove i ple d’ideals. Ni tan sols agenollada, perdia l’aire de determinació. Ni una sola vegada li tremolaren els llavis, en cap moment li semblà indolent la llengua, ni li va fer la impressió que es volgués treure de sobre el que havien convingut. Tot al contrari, ella s’entregà a consciència. I quan va notar que era el moment, cap fàstic, cap fugida. La seva dignitat el va corprendre. Sí, mataria per ella, encara que no en tragués cap benefici.

«Deixa-ho a les meves mans», va dir l’home després de donar-li un seguit d’indicacions. Ella va treure de la bossa uns quants bitllets ben plegats i els deixà damunt la taula del despatx. Fins que no va sortir del local no va poder respirar fondo.

A mesura que s’acostava la data que havien convingut, a ella li costava contenir el nerviosisme: li vessava la llet, se li enganxava el sofregit, covava l’arròs, no esbandia els plats, no escoltava la xerrameca de la canalla, s’oblidava de canviar-li els bolquers a la sogra... El marit gairebé no hi era mai. Treballava

- 14 -

LA VERITAT NUA

més enllà de la planura, a la ciutat. L’home del cap rapat aniria fins a la ciutat a pelar-lo i, un cop enllestit l’encàrrec, es trobarien, l’endemà, en un restaurant tranquil, solitari. No es farien cap trucada que els pogués relacionar. Ell li havia assegurat que era un expert, però no feia pas cara de ser perillós; més aviat li semblava un home tendre.

Les hores van passar amb una lentitud exasperant, però van passar. Al capdavall, tot passa. I el dia que havia d’enviudar, ella ja no se sentia tan enutjada ni tan humiliada ni tan furiosa; fins i tot dubtava que estigués fent el més correcte. De fet, lamentava haver-se ficat en aquell embolic. A mig matí, mentre els fills eren a la piscina, la sogra va patir una crisi respiratòria.

No era la primera vegada i, tot i així, s’esverà. L’ambulància va arribar de seguida. Al campanar de l’església tocaven les dotze quan van entrar a l’hospital. Darrerament, hi havia anat tan sovint que tothom la coneixia. Una de les infermeres no es va poder estar de comentar-li: «Quin greu, noia, això no és vida!», i a ella se li encongí la gola, perquè va pensar en el marit, que potser en aquella hora ja era mort, i no en la iaia. El pneumòleg va mirar de convèncer-la que ja tenia prou feina a casa, que els fills, sobretot la petita, la necessitaven, que ja se n’encarregarien ells, de la malalta. Semblava tan afectada, que la infermera li va fer prendre un ansiolític.

A les set de la tarda, l’efecte del fàrmac havia desaparegut i anava i venia sense ser capaç de tranquilȉlitzar-se ni d’atendre

- 15 -

MERCÈ BAGARIA

els fills. No podia esperar més i va trucar al marit. Al segon truc, ell despenjà el telèfon i ella, en sentir el «sí, digues...», es posà a plorar i, amb la veu enrogallada, li explicà: «T’he volgut trucar tot el dia, però a l’hospital no hi ha cobertura i després els nens i..., la teva mare s’està morint. El metge diu que, aquest cop, no hi ha res a fer. I tu, estàs bé? Vindràs aquesta nit?». Per un moment, va pensar que potser s’arreglarien, que ell la desitjaria com feia abans, com ho havia fet l’home del cap rapat. Ell, però, va argumentar que estava rendit, que s’havia llevat molt d’hora, que l’endemà també hauria de matinar i que es volia estalviar passar tanta estona a la carretera. «Demà ja és divendres i plegaré aviat. Passaré per l’hospital abans de venir cap a casa», va dir ell, i no va pronunciar cap paraula amable, cap mostra de consol, no va dir que l’estimava. Només va dir «bona nit» i prou. Va pensar que era una bleda assolellada per patir tant, que ell no canviaria, que no el mereixia, el seu penediment.

Demanà a la filla gran que tingués cura dels germans petits i, a l’hora acordada, ella es presentà al restaurant. Mentre hi anava, se sentia dolguda i estafada, però tan bon punt va veure que l’home l’esperava l’enuig se li esvaí. Ell hauria pogut optar per no presentar-se, però era allà, assegurant-li que no l’havia enganyat, que durant la guerra dels Balcans havia hagut de llevar vides per sobreviure, però, així, en fred, no s’havia vist amb cor. Li sabia greu haver faltat a la seva paraula. Després li

- 16 -

LA VERITAT NUA

va tornar un sobre amb els diners i ella el desà a la bossa sense comprovar si hi eren tots.

—Encara confies en mi? —va preguntar ell, i ella va fer que sí amb el cap, sense saber ben bé per què hi confiava—.

L’hauria mort ni que fos pel complet que em vas prometre —afegí ell amb posat entremaliat.

—Ja no té cap sentit que et planyis. Has triat el que has volgut —exclamà ella.

—Saps que no és cert —va fer ell—. No som lliures ni tu ni jo. Tu encara te l’estimes, el teu marit, i jo tinc una família.

Vaig haver de marxar, però algun dia... Saps, als Balcans, la vida no ha estat mai fàcil, i així i tot, l’enyoro, el meu poble.

—És tan petit com aquest? —preguntà ella.

—És més pobre —sentencià ell.

Restaren una estona mirant-se als ulls, foscos els d’ella, blaus com el cel de l’albada els d’ell. S’haurien volgut dir tantes coses! Però hi ha coses per a les quals no existeixen les paraules, que no es poden explicar amb frases senzilles ni complicades només ho pot fer el silenci. Després, ell li acostà un full de paper amb una adreça escrita.

—Va venir de Canton amb dos fills petits. La conec perquè va treballar uns mesos al Blue Moon. Penso que li hauries de fer una visita. Fes-me cas i ves-hi!

- 17 -

MERCÈ BAGARIA

I ella va reunir el coratge necessari per anar fins a les rodalies del poble gran, agafar la carretera de circumvalȉlació, i pujar al turonet per on s’enfila el barri dels grills i endinsar-se en aquells carrerons estrets, gairebé sense llum del sol, que fan tuf de gambes podrides. Des del carrer, es veia l’interior dels pisos, les piles de caixes i d’estris damunt dels mobles, a terra, arreu. Als balcons minúsculs i a les finestres, hi havia roba estesa de totes mides i colors. S’aturà davant la casa. Les cames li flaquejaven i un gotim de suor li regalimava per la galta dreta. Pitjà el timbre del primer pis i algú li va obrir la porta del carrer sense preguntar res. També es trobà oberta la porta del pis. «De seguida estic per tu. Posa’t còmode!», va sentir una veu prima, pausada, que li parlava des d’una de les habitacions. Es va asseure en una atrotinada butaca vermella, davant del televisor engegat. De sobte, va aparèixer un marrec de pocs anys, tres, quatre tal vegada, menjant un crostó de pa, descalç, sense pantalons ni calçotets, «com els senyors que visiten la mama», i darrere seu en va sortir un altre, aquest amb pantalons però amb el pit a l’aire, escanyolit, raquític, que s’endugué el petit mentre li etzibava a ella: «Senyores no, gràcies». Era a punt d’anar-se’n quan la dona cantonesa va aparèixer tot cordant-se una bata vermella amb flors brodades. Resultava difícil posar-li edat. Les seves faccions eren gairebé d’adolescent, però sota el maquillatge s’intuïa la pell marcida, clivellada.

- 18 -