TRANSFORMAR DES DE LA POLÍTICA (de Joan Cuevas)

Joan Cuevas

TRANSFORMAR DES DE LA POLÍTICA Factors d’èxit i fracàs de la política que vol canviar la societat

A l’Iris, gràcies per il·lusionar-me i inspirar-me dia a dia.

Sense la teva ajuda aquest llibre no hauria estat possible.

Als meus pares, el meu germà i els meus amics més immediats. Gràcies pel vostre acompanyament i el vostre afecte.

A tots els implicats en afers socials, comunitaris i polítics, amb la voluntat de treballar pel benestar col·lectiu i per una societat millor. Sense vosaltres, transformar seria impossible.

Índex

Pròleg ....................................................................13

Introducció .............................................................21

La difícil situació social, econòmica i institucional ...........27 De la bonança a la crisi econòmica ................................... 27 La feblesa de l’Estat per fer front a la pobresa i les desigualtats .................................................. 34 El creixement de la insatisfacció i la incapacitat de construir una alternativa política guanyadora ................... 36 Del malestar generalitzat a la construcció de l’alternativa ..39 El llegat de Gramsci ......................................................... 39 Del debat a la construcció de dos moviments amb ambició d’hegemonia ............................................... 41 Dels moviments hegemònics a la construcció d’una alternativa municipalista guanyadora ............................... 47 Els factors clau de l’esquerra transformadora per obrir una finestra d’oportunitat ......................................... 49 No hi ha transformació sense significants flotants, però tampoc sense lògica institucional .............................. 64

9

El canvi en marxa..................................................... 67 Benvinguts a la política institucional ................................. 69 Unes agendes de govern molt ambicioses .......................... 74 Una acció de govern a l’alçada del discurs guanyador? ...... 75 Estar a l’alçada de les expectatives: una pregunta encara sense respondre ................................ 96 La promesa del progressisme i el risc de no estar a l’alçada .................................................... 99 Les promeses de l’esquerra i de la dreta ............................. 99 Gestionant el canvi ......................................................... 103 Els grans limitadors de la promesa progressista ............... 107 Gestió d’uns recursos limitats i l’eficiència ...................... 109 La transició per situar les persones al centre de les organitzacions ............................................ 113 L’impacte d’una societat cada vegada més canviant i complexa ................................................. 119 Increment i diversitat de funcions.................................... 120 Increment de la capacitat de decisió a gran escala ............ 124 Urgència i instantaneïtat ................................................. 128 Acceleracions ................................................................. 134 Ens adaptem o reconfigurem les acceleracions? ............... 137 El rol de l’administració pública ................................. 141 Què li demanem a l’administració? ................................. 141 Una administració dissenyada al segle XIX per al segle XXI ................................................ 146 10

La teranyina on estem atrapats ....................................... 156 Com sortir d’aquest embolic ........................................... 162 El paper dels partits polítics ...................................... 171 La desconfiança generalitzada cap als partits polítics ...... 171 Organitzacions poc inclusives ......................................... 176 Què podem aprendre del paper dels partits en els governs de transformació? .................................... 182 Com podem millorar els partits? ..................................... 186 Gestió del canvi ..................................................... 191 Disposar d’una visió i un relat de fons ............................ 200 Construir finestres polítiques .......................................... 207 Començar per petites mesures d’èxit ............................... 215 Bastir grans projectes de mandat ..................................... 218 Projectes ambiciosos amb pocs recursos econòmics......... 223 Alinear organitzativament l’administració ...................... 232 Gestionar els suports i l’agenda de canvi ......................... 237 La presa de decisions ............................................... 245 L’equilibri entre la ideologia i l’evidència........................ 246 Gestió del temps i la seva relació amb els biaixos ............ 254 Política participativa: quantitat de participants i qualitat del debat.......................................................... 258 Lideratge compartit i transcendent.................................. 264 Una política a l’alçada dels reptes globals ..................... 269 Els imponents reptes que ens depara el futur ................... 271 11

La fi del problema econòmic ........................................... 274 Entre les grans solucions màgiques i la improvisació ....... 276 Tres àmbits clau per al progressisme................................ 279

12

Pròleg

Que existeixi una esquerra transformadora implica que hi ha una esquerra que no ho és? Implica, per tant, que hi ha una esquerra acomodada? O pitjor, conservadora? I en aquest cas, una esquerra acomodada o conservadora es pot seguir considerant esquerra? El que sembla clar és que, com s’ha patit darrerament arreu del món i molt recentment a Andalusia —amb el risc d’expandir-se arreu de l’Estat—, si la transformació no arriba per l’esquerra, la ciutadania la busca a la dreta. L’statu quo i l’immobilisme, en un sistema fallit, és la pitjor carta de presentació de qualsevol projecte polític. I si l’esquerra no aconsegueix transformar cap a un sistema més just i igualitari, l’alternativa pot ser el retorn a les tenebres de l’autoritarisme i el feixisme. La responsabilitat no és menor.

I si l’esquerra no ateny a liderar un canvi pot ser a causa de la manca de voluntat palesada a bastament per la socialdemocràcia majoritària, o per la incapacitat de les forces més alternatives.

Unes formacions que, amb molt bones intencions i purs ideals, corren el risc de quedar encallades en el funcionament d’una administració desconeguda i amb un funcionament a les antípodes de tot projecte transformador, sobretot si se’n desconeixen els engranatges. Un cop arribades als llocs de comandament, aquestes noves candidatures de l’esquerra transformadora poden quedar

13

JOAN CUEVAS

ofegades en la tirania de les petites decisions quotidianes o eclipsades per l’enlluernament de les grans proclames sense gestió pràctica al darrere.

En el meu primer llibre, Escac al poder (Deu i Onze), vaig poder analitzar el 2014 com s’alineaven els peons d’uns nous —o renovats— projectes polítics tan sobrats d’ilȉlusió com de contradiccions fins a situar-se a les portes d’una victòria que, en algunes ciutats, va arribar just l’any següent. Formacions totes elles amb una amalgama de grans intelȉlectuals amb profunds coneixements teòrics i ciutadans que fins llavors s’havien interessat relativament poc per la lluita partidista, però, en general, amb escassa experiència al si de l’administració. I de cop, han de pilotar ajuntaments que, en ocasions, són com grans transatlàntics, els comandaments dels quals no són precisament senzills i la possibilitat de fer-los virar, a més, és complexa i lenta.

Com se n’han sortit? En què han fallat i en què l’han encertat?

I quins deures s’emporten per a un segon mandat, en cas de tornar a aconseguir la confiança de la ciutadania? Joan Cuevas fa, en aquesta obra, un excelȉlent i rigorós treball d’anàlisi, a cavall de l’assaig divulgador i el text acadèmic, per respondre a algunes d’aquestes preguntes —fins allà on es pot. Ho fa, a més, des de la proximitat de qui ha trepitjat el terreny fins a enfangar-se en aquests apassionants reptes i de qui té accés als referents i les bases documentals necessàries, però amb l’objectivitat necessària per no ser ni excessivament destructiu ni gens autocondescendent. Des de la simpatia ideològica però des de la distància apartidista. I tot amb una forma amena, atractiva i profunda.

Se submergeix en aquell pantanós terreny que el marxisme defineix com a dialèctica, el que uneix la tàctica de la immediatesa amb l’estratègia de la mirada llarga. Com ha d’omplir l’esquerra aquest trajecte per acomplir aquella màxima de fer realitat 14

PRÒLEG

l’odissea pas a pas i no només imaginar-la? És la gran pregunta que no disposa d’una resposta vàlida per a totes les realitats, però a la qual Joan Cuevas replica lliurant més una brúixola que un full de ruta —qui us en vulgui vendre un full de ruta us estarà intentant ensarronar. Ho fa, a més, partint de l’anàlisi pura, un exercici que l’esquerra ha de fer i refer, sincerament i contrastant les idees i les teories amb la realitat. Si alguna iniciativa no pren, no tot és culpa d’un enemic extern que mou els fils de la societat, cal validar els projectes amb la realitat i cal saber en quin terreny de joc es juga, no n’hi ha prou amb descriure escenaris ideals.

Una esquerra acomodada en la ideologia i el programa hermètic, per molt revolucionaris que siguin, no serà mai transformadora.

I la responsabilitat, com dèiem, és enorme. La famosa periodista canadenca Naomi Klein defensava en una entrevista recent1 que qui més planta cara ara a la dreta ultra emergent són determinades ciutats que, com Barcelona, suposen «una nova política, un nou espai híbrid entre la política tradicional i els moviments pels drets civils». «Quan Trump va dir públicament que treia els Estats Units de l’Acord de París perquè l’havia triat la gent de Pittsburgh, no la gent de París, l’alcalde de Pittsburgh va sortir a declarar que, de fet, havien votat per Hillary Clinton, i va presentar un pla de 100% d’energies renovables per al 2030», afegeix. I aquest dic de contenció s’ha de mantenir i només ho farà si és capaç de complir les promeses que, en el seu moment, el van fer guanyador i anar assolint noves cotes de poder.

Ara bé, aquesta transformació que propugna no arribarà de manera immediata. «El canvi no serà ràpid i contundent, sinó que serà llarg i progressiu», avisa Joan Cuevas, i és per això que https://www.eldiario.es/internacional/Naomi-Klein-podemosnacionalistas-mejores_0_705880501.html 1

15

JOAN CUEVAS

planteja una tercera via dins de l’esquerra i, entre el reformisme socialdemòcrata i l’anticapitalisme radical, proposa un incrementalisme transformador. El mer resistencialisme té poques opcions de perdurar gaire més com un projecte atractiu i útil, però el desig de canvi immediat pot esdevenir una piconadora. I malgrat tot, la ciutadania reclama solucions ja, com si es tractés de demanar una pizza a la porta de casa que, si no arriba ràpid i calenta, el proper cop es canviarà de proveïdor.

Abans, cada govern disposava d’un mínim de dues legislatures per implementar el seu projecte, guanyar unes eleccions era quasi sinònim de vèncer en les segones. L’electorat tenia paciència, però ara no es deixa tant de marge: des de l’inici de la crisi, originada amb la socialdemocràcia als governs català i espanyol, els possibles antídots han passat de ser la dreta de sempre (amb CiU a Catalunya i el PP a l’Estat), una nova esquerra alternativa (amb Podem com a màxim exponent), o la nova dreta populista o ultra (encarnada per Cs o Vox). Cal canvi i cal implementar-lo ja si no es vol esdevenir una nova víctima de l’imperant promiscuïtat electoral del moment.

I l’esquerra transformadora no ho té fàcil, perquè tot just ha d’edificar un nou model econòmic i un de polític propis, sense gaires referents amb llargues trajectòries, i amb les potencialitats del món municipal, però també totes les seves enormes limitacions en pugna amb una globalització que aparentment el fa cada cop més insignificant. En l’àmbit econòmic, el prestigiós economista coreà Ha-Joon Chang assenyala els límits de la teoria per donar-hi respostes: «L’economia com a ciència ha estat molt pitjor que incoherent. L’economia com a ciència, tal com s’ha aplicat en les tres últimes dècades, ha estat decididament perjudicial

16

PRÒLEG

per a la majoria de persones»2. I a nivell polític, el funcionament vigent tant dels partits com de l’administració van en contra del canvi perseguit, com no es cansa d’assenyalar Joan Cuevas, que apunta, per exemple, la incapacitat de part de l’esquerra alternativa per connectar amb la majoria del potencial electorat —el clàssic sectarisme— i avisa: «Si l’esquerra se situa en l’infantilisme, el canvi serà impossible». Una reflexió, de fet, que fa pensar en alguns dels punts febles de l’actual fase del procés sobiranista, una altra experiència de canvi que faria bé també d’abonarse més a l’anàlisi racional i aparcar per un temps l’impuls emocional.

Aquesta obra, en definitiva, és un imprescindible treball per fer més exitosa la tasca de les esquerres transformadores que aconsegueixen arribar al poder i que, desconeixent els budells consistorials, no poden esperar a tenir una segona oportunitat si no l’encerten a la primera. «No tinc cap problema de reconèixer que hi ha gent (del govern municipal) que veníem dels moviments socials i no coneixíem l’àmbit de la seguretat. En aquests tres anys hem après que la policia és un servei públic imprescindible perquè la ciutat vagi bé», reconeixia recentment la regidora de Barcelona Gala Pin3. Aquests coneixements, si les eleccions ho tornen a permetre, es podran transmetre ara junt a un llibre com el que teniu entre les mans, que hauria de ser de capçalera de totes les candidatures del canvi.

Ha-Joon Chang (2010). 23 coses que no us expliquen sobre el capitalisme. Barcelona: Empúries.

3 https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20181006/452 177545916/entrevista-gala-pin-ciutat-vella-policiaimprescindible.html 2

17

JOAN CUEVAS

Joan Cuevas, a més, no defuig de mullar-se en relació a nombrosos temes generalment tabú per a l’esquerra o per a la política en general. Em refereixo al rol que juguen les xarxes socials en el debat social —acceleren massa els tempos per actuar i són bones eines per denunciar, no tant per proposar—, la importància de la participació ciutadana —no sempre útil i amb moltes limitacions—, o el paper dels sindicats de la funció pública —alguns amb poca visió de classe, amb tendència conservadora i resistencialista quan, en realitat, qui estima l’administració pública la vol millor i en profunda transformació, per blindar-la de la dreta i les privatitzacions. Assenyala també les limitacions del funcionament actual de l’administració i el funcionariat, relatant una mena de capítol permanent del «Sí, ministre» a escala local, destacant les enormes dificultats d’una política de canvi en uns ajuntaments amb rutines que funcionen per inèrcia i poc dúctils. Ho fa, en tots els casos, amb nombrosos exemples pràctics propis de qui coneix el món que descriu i amb la sincera intenció de volerlo millor.

Una obra, per tant, útil per a regidors, politòlegs i la ciutadania en general, la qual s’ha de comprometre amb la transformació i, per això, faria bé de conèixer el funcionament de l’administració i la seva complexitat per empènyer per un canvi menys lineal del que inicialment podria esperar. Un canvi, a més, que ha de venir de la mà de la incorporació de les dones en els llocs de decisió, intensificant aquest procés d’impuls i consolidació de lideratges femenins que tant ha beneficiat el món local. I aquesta feminització del poder ha d’arribar també als càrrecs intermedis i arreu, perquè, si es pretén canviar la societat i la política, cal començar per escoltar més aquelles que no han tingut tantes oportunitats de participar en la construcció del model fallit actual. En definitiva, petits i grans canvis que se superposen per, 18

PRÒLEG

com contribueix a aconseguir aquest llibre, fer realitat uns municipis més encarats a la felicitat dels seus veïns i veïnes i, com parafrasejava la cançó de Brams: «Que la prudència no ens faci traïdors i que la pressa no ens faci entrebancar».

Roger Tugas Hivern 2019

19

Introducció L’any 2015 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a colȉlaborar al nou govern municipal de Sabadell. Un govern que va acabar sent conformat per quatre candidatures diferents amb un discurs de transformació i una ambiciosa agenda de canvi. Per a mi va significar una gran oportunitat. No només per a la ciutat, sinó també per al progressisme i per al món de les polítiques públiques. S’obria l’oportunitat de reconfigurar la política i l’administració municipal per poder fer un salt en el benestar i en la reducció de les desigualtats. No era un camí fàcil. Jo n’era conscient. Però després de la meva trajectòria professional, el repte era molt engrescador.

Durant els vuit anys anteriors havia estat desenvolupant estudis i projectes de consultoria sobre polítiques socials i educatives dins la Fundació Pere Tarrés. La meva obsessió durant aquell temps havia estat estudiar els factors clau per generar impacte social tant des de les administracions públiques com des del món de les entitats. Especialment m’havia focalitzat a aprendre com avaluar l’impacte de polítiques públiques, com fer les més efectives i més transformadores, i com desenvolupar estratègies i models de gestió que permetessin generar canvi social. Evidentment, aquest és un gran repte. Canviar la societat per dur-la a una situació millor és una operació complexa i delicada.

Encara recordo que quan vaig entrar a l’Ajuntament de Sabadell un treballador municipal em va advertir: «Hi va haver un dictador llatinoamericà que va fer un decret amb què va eliminar la pobresa. Evidentment, al dia següent la pobresa continuava 21

JOAN CUEVAS

com sempre». No sé si la història és certa, però és una anècdota que sempre recordaré. Canviar la realitat és molt més complex que escriure i aprovar un decret.

El meu pas per l’Ajuntament es va reduir tot just a tres anys.

Primer com a assessor de l’àrea social, on vaig impulsar el Pla Estratègic d’Acció Social i la transformació de la regidoria d’Acció Social, així com la posada en marxa del Pla per a l’Equitat i l’Èxit Educatiu. Posteriorment vaig passar un any i mig com a coordinador del govern, fins que el canvi d’alcaldia va fer que passés a ser assessor d’urbanisme i vaig decidir deixar la meva experiència al municipi. Però la barreja entre la meva experiència professional anterior, el període viscut a l’Ajuntament i la meva obsessió per analitzar el canvi, em van portar a la idea d’escriure aquest llibre.

En l’àmbit de la política s’ha escrit molt poc sobre com es generen els canvis i quines són les palanques que l’acceleren o l’obstaculitzen. En altres àmbits s’ha escrit molt. En són un exemple l’àmbit de l’empresa privada, l’àmbit de les entitats i les ONG, els moviments socials, o l’àmbit dels centres de pensament polític de tots colors en el món anglosaxó: els anomenats think tanks. A casa nostra, quan es parla i pensa de política moltes vegades es posa el focus molt més en elements ideològics o bé partidistes. I penso també és especialment interessant i important parlar de quin canvi generar i com fer-ho. Poder informar i apropar aquest coneixement a polítics, partits, militants, moviments socials, electors més interessats en la política, o totes aquelles entitats i agents que volen incidir en la política pot ser de gran valor. Posar llum en aquests mecanismes i factors que generen canvi és segurament la millor manera de colȉlaborar perquè la política sigui un espai de generació d’esperances, de resolució de problemes i de

22

INTRODUCCIÓ

provisió de benestar. Unes funcions que per al progressisme són bàsiques.

El repte de l’esquerra, en un sentit ampli, ha estat sempre millorar el benestar del conjunt de la població i reduir al màxim possible les desigualtats. Els instruments que té per fer-ho són la política, les institucions públiques i els moviments socials. Amb l’arribada de la crisi alguns van pronosticar una forta davallada del capitalisme i de les dretes. Però en lloc d’això, molts governs de caràcter socialdemòcrata van caure. En són un exemple el govern de Zapatero a nivell de l’Estat o el govern tripartit a Catalunya. Una tendència que ha estat similar a la resta d’Europa. Després d’un temps de desorientació de l’esquerra en general, l’any 2015 una amalgama de forces d’esquerres van assumir un discurs guanyador i progressista i van aconseguir guanyar les alcaldies d’importants municipis, especialment de la Catalunya metropolitana. Què en podem aprendre, d’aquesta experiència? Com pot l’esquerra generar més transformació i fer-la més sostenible? Durant l’any 2014 i 2015, en la campanya electoral es va parlar molt d’aspectes com la qualitat democràtica de les nostres institucions, de corrupció, de transparència, de desigualtats, de pobresa, de mobilitat sostenible, de municipalitzacions, de retallades a l’estat del benestar o de com apropar la política a la ciutadania. Fins a quin punt s’ha donat resposta a aquestes expectatives? Per què en alguns municipis s’ha avançat més que en d’altres? Quins factors han ajudat a desplegar mesures en aquests àmbits i quins aspectes han obstaculitzat o complicat la seva implementació? Quins efectes reals tenen aquestes polítiques?

Aquest llibre intenta donar resposta a tot aquest conjunt de preguntes, i per fer-ho possible recorre a referents de l’esquerra, a estudis de política pública recents, i recull experiències i reflexions dels protagonistes d’aquests governs. I, evidentment, 23

JOAN CUEVAS

també recull la meva experiència a l’Ajuntament de Sabadell. La meva posició em va permetre una visió privilegiada. Entre la part política i l’estructura administrativa. Entre la construcció d’una agenda de transformació ambiciosa, i una realitat social i administrativa complicada.

La voluntat, doncs, és fer un camí per assenyalar les claus de com obrir finestres d’oportunitat guanyadores per a l’esquerra, com fer sostenible el canvi, com concretar els discursos en polítiques concretes, i com fer que les mesures impulsades tinguin impacte a mig i llarg termini. Finalment, el llibre sintetitza quina agenda de canvi de profunditat hauria d’impulsar l’esquerra a mig i llarg termini i quins són els principals passos a seguir a curt termini per poder governar tot generant canvis concrets i amb efectes en la societat.

Cal dir que aquest assaig no és un estudi científic ni un document acadèmic. Qui esperi trobar una anàlisi quantitativa i científica no ho trobarà. Tampoc és una avaluació de les polítiques públiques d’aquests governs de transformació. Ni és una anàlisi dels partits i formacions polítiques. I molt menys és cap tipus de manifest d’un tipus de govern o un altre. És un relat de com es va generar una oportunitat única de formar uns governs amb una agenda de transformació i de com s’ha desenvolupat l’experiència. És un relat que, i partint de l’experiència personal, de diferents autors, d’estudis, i segons el que relaten molts dels seus protagonistes, intenta discernir llums i ombres. L’objectiu final: conèixer quins són els factors per a una política de base transformadora. I ho fa intentant abordar temes rellevants, difícils i complicats, però sense entrar en elements partidistes o de la política més ideològica. S’intenta fer una reflexió i generar uns aprenentatges que puguin ser útils per a un ampli espectre de l’esquerra.

24

INTRODUCCIÓ

Durant l’exercici del meu càrrec com a coordinador de govern de Sabadell vaig tenir l’oportunitat de conversar amb molts altres governs municipals. Va ser molt interessant compartir informació, reflexions i recomanacions amb governs que estaven intentant abordar problemes i reptes molt similars als que vivia Sabadell. Uns reptes que compartien especialment els governs que s’autoidentificaven amb el concepte de govern de transformació, però que també eren assumits i abordats per d’altres que no.

Aquest mandat 2015-2019 ha estat, d’alguna manera, un moment en què es va obrir una ambiciosa oportunitat dins de les esquerres per implementar agendes de canvi contundents. I aquesta oportunitat ha estat aprofitada per forces i governs molt diversos. És de gran valor poder aprendre de tots ells. Aquest és l’objectiu del llibre.

Per acabar, vull donar les gràcies a totes les persones que han compartit converses i estones amb mi per poder fer realitat aquest treball. D’alguna manera, les seves experiències i el seu pensament formen part d’aquest llibre. Sense totes aquestes converses, aquest treball no hauria estat possible. Vull donar les gràcies molt especialment als protagonistes de molts d’aquests governs: Laura Campos (alcaldessa de Montcada), Maties Serracant (alcalde de Sabadell), Carles Escolà (alcalde de Cerdanyola), José M. Osuna (alcalde de Ripollet), Maite Aymerich (alcaldessa de Sant Vicenç dels Horts), Juli Fernàndez (exalcalde de Sabadell), Dolors Sabater (exalcaldessa de Badalona), Candela López (exalcaldessa de Castelldefels), Enric Bárcena (portaveu de Barcelona en Comú), Albert Boada (exregidor de Sabadell) i Gabriel Fernàndez (regidor de Sabadell). També vull agrair molt especialment les converses mantingudes amb amics de l’àmbit de les polítiques públiques i del món acadèmic: Roger Buch, Marc Garriga, Mar-

25

JOAN CUEVAS

çal Farré, Jordi Serrano, Ismael Peña, Núria Comas, Ricard Vilaregut, Jordi Graells, Xavier Ludevid, Roger Barres, Víctor Puntas, Pep Canals i tots els companys de la meva feina actual, la Fundació Jaume Bofill.

26