literatura
03
Diumenge, 7 de juny de 2020 el Periódico Mediterráneo
comentaris literaris
per Josep Palomero i José Miguel Segura ESTUDIS D’ART de Martí Domínguez Fotografies: Jesús Císcar Editorial: Afers Catarroja, 2019 | Pàgines 512 Reportatges sobre artistes
És un llibre enganyós: penses que només el fullejaràs i acabes com en Rayuela, saltant d’una entrevista a una altra, sense deixar de llegir-lo, ansiós com si menjares cireres, seleccionant els pintors que coneixes. És una compilació de 81 visites a l’estudi de diversos artistes plàstics valencians o radicats al país, que s’il·lustren amb suggerents retrats psicològics de Jesús Císcar. A mig camí entre el reportatge i l’entrevista, cada peça conté referències descriptives de l’espai de treball de l’artista, al·lusions personals i opinions del protagonista sobre les característiques del seu treball, la percepció que té de l’obra d’altres professionals del sector i, en general, sobre l’art i la creació artística. Domínguez, que coneix bé els recursos del periodisme, entremig destaca l’anècdota precisa que traça un detall substanciós de la personalitat de l’individu: els pimentons d’Armengol, les obsessions de Ballester, les destruccions de Sebastià Carratalà i Anna Moner, les cosmogonies de Nassio Bayari, les cal·ligrafies d’Heras, les divagacions de Cardells. Fa goig rellegir ara, agrupats, els articles que van aparéixer en la premsa, per la qual cosa són d’una extensió semblant. D’ací a uns anys seran testimoni d’una època. JP
LA MENTIRA NOCIVA Pseudología XI de Miguel Catalán
Editorial: Verbum Madrid, 2020 Pàgines 156
Quan el professor Miguel Catalán va morir a la fi del passat mes de setembre de 2019 es trobava immers en les tasques de correcció d’aquest volum del seu titànic projecte titulat Seudología. Més enllà de la sensació de pèrdua que embarga als qui vam tindre el plaer i l’honor de conéixer a l’autor i de la semblança d’una personalitat tan excepcional com la seua, cal reconéixer una vegada més la seua enorme capacitat de treball i la totalitat de la seua obra, tan prolífica i plural com a rigorosa. La memoria nociva abunda en el que caracteritza l’evolució expressiva de l’autor, que en els últims lliuraments de Seudología registrava un procés de depuració darrere d’una paraula més ajustada, menys reiterativa i més acerada amb la qual construir un discurs poc inclinat a l’academicisme i a l’engolament. Centrat en el concepte de l’engany nociu moralment, perniciós per pretendre el perjudici o el menyscapte de l’altre, l’autor d’aquest volum recopila tota una sort de mentides la naturalesa de les quals ja no és política ni teològica sinó egoista; és a dir, moral. D’aqueixa manera, els huit capítols d’aquest volum ens mostren l’arquitectura interna i externa de la hipocresia —simulació, dissimulació—, la calúmnia, l’eufemisme nociu, la imitació, el frau, l’estafa, la falsificació, la suplantació d’identitat, la impostura o
l’estafa —picaresca, pufo, acanada, etc.— , variants totes englobades en la idea genèrica de mentida nociva que dona títol al llibre i a quin de major actualitat, exemples d’enganys previs a «les ínfimes cotes en què s’afone la traïció» —que serà l’objecte del pròxim volum XII—. Presents en tots i cadascun dels àmbits de l’activitat humana aquestes mentides moralment nocives no són més que manifestacions més o menys sorprenents, miserables, enginyoses o cruels del que Catalán ve definint —i disseccionant de manera magistral— des de 2004 com un dels instints, de les pulsions més pròpies de la nostra espècie, més definidores d’això que s’ha anomenat «condició humana»: l’home no ho és perquè és capaç de mentir —d’acord— però si per la inesgotable varietat de mentides de la qual és capaç, ve a dir-nos Miguel Catalán. I tot això, per si no fos prou, amb un discurs amé i un estil cada vegada més divulgatiu i directe. Per això la quantitat de teorització és mínima en aquest treball, donant pas a la dada, a la informació i fins a l’anècdota il·lustrativa que pot arribar deixar K.O. als qui lligen aquestes pàgines. La ironia —sense arribar mai al sarcasme malalt— com a símptoma d’intel·ligència es manté, d’altra banda, en qui va compondre aquestes pàgines sabent l’espasa de Dàmocles que grollerament penjava sobre la seua pròpia vida. Intel·lecte, serenitat i subtilesa eren la condició de la paraula de Miguel Catalán. JMSR
ALFONS ROIG LA DEVOCIÓ PER L’ART de Josep Monter, Artur Heras i Anacleto Ferrer (eds.) Editorial: Institució Alfons el Magnànim-CVEI Barcelona, 2019 | Pàgines 431
De tant en tant apareixen persones providencials, capaces d’influir decisivament en un determinat grup que troba el camí correcte i evoluciona favorablement gràcies al seu magisteri, com fou el cas d’Alfons Roig. Sense la seua figura, l’art valencià contemporani haguera sigut una altra cosa. El sacerdot Alfons Roig Izquierdo (1903-1986), professor de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles des de 1939, no només va ser un excel·lent crític d’art, sinó un gran expert en l’art modern que es feia a Espanya cap a finals dels cinquanta i en els seixanta. Bon coneixedor de les avantguardes europees contemporànies, amb la seua bonhomia i generositat va estimular els artistes valencians joves perquè conegueren els nous llenguatges plàstics que no arribaven ací a causa de l’aïllament del franquisme. El llibre, que ret un homenatge a la seua figura, s’organitza en huit apartats. Després de la introducció i de les referències biogràfiques del personatge, es detallen els seus escrits, es comenta la seua correspondència, la seua relació amb Joan Fuster, les reunions i activitats que organitzava en l’ermita de Llutxent, continua amb dos capítols de testimonis i finalitza amb una explicació detallada del seu llegat. JP
destacamos...
Una cruda historia sobre la imposibilidad de redimirse Existe una gran belleza en la sobriedad de algunos paisajes, en su desnudez. Esa aparente sencillez, no exenta de crudeza, puede albergar un vasto universo emocional que llega a marcar a ciertas personas. Son espacios donde la aniquilación no es ninguna metáfora, donde el bien y el mal son reales, y donde cualquier error, por pequeño que sea, cuesta una vida. Son paisajes que no conocen el hedonismo ni la frivolidad, donde cada día puede ser un verdadero infierno, pero son territorios que nunca mienten. Esos mismos paisajes son los que uno se encuentra en la nouvelle Como si existiese el perdón (Las afueras), de Mariana Travacio. En esta obra hay desolación, asperezas y rencores, violencia. Hay todo eso, sí, y hay una gran belleza en todo eso, también. ¿Cómo es eso posible? Por el modo con el que la autora argentina hilvana esta historia de venganza, una historia que en realidad incide más en aquello que denominamos «naturaleza humana», es decir, en
nuestro comportamiento primario, aquel que alude directamente a nuestra supervivencia, donde la justicia no atiende a razones legales sino del espíritu. Travacio ofrece una historia que está impregnada de símbolos y que pone en contacto las voces oídas y las palabras escritas, esa conjugación que es propia del género gauchesco del que bebe. Nos adentra en un territorio hostil que se nutre de todas y cada una de las identidades de esas regiones remotas, áridas, casi desérticas, de forasteros y trabajadores nómadas e itinerantes, de cantinas y haciendas, de huídas y deserciones, de vida y muerte. Es por ello que la escritura aquí es un tanto seca, porque ha de serlo al hablar de la fatalidad, de la imposibilidad de una redención; y también es silenciosa, para así prestar atención a las voces nuevas que en ese territorio hostil pueden sentirse, y porque en esos silencios pasan cosas temibles, y porque esos silencios son el ruido mismo del tiempo al pasar.
En Como si existiese el perdón, un joven Manoel, acompañado por Tano, que ejerce de figura paterna, se enfrentan a un pasado sabiendo que al hacerlo el futuro que les depara a ambos es un fraude, pues sólo existe el aquí y el ahora. Ambos transitan por la vida por puro instinto, se mueven a través de ella para sobrevivir día a día con la esperanza y el afán de vengarse de aquellos que amenazan su propia vida, y saben que han de enfrentarse a esos fantasmas, a esos miedos, a esa locura, cueste lo que cueste, incluso su propia vida y la de otros compañeros de viaje que deciden unirse a la causa sabiendo que después de una contienda, o de cualquier guerra, como dijera Jean Giono, «los héroes ya no existen, existen los tullidos, los discapacitados, los lisiados». Capítulos brevísimos que son como escenas punzantes, silencios abruptos, personajes memorables y una atmósfera extrema de la que es muy difícil escapar, que te atrapa. Todo eso y más encuentra uno en esta novela de lenguaje austero pero hermoso, un lenguaje comedido pero poético. Otra alegría que la editorial barcelonesa Las afueras nos brinda, y que siga siendo así. Leer para vivir más. H
Eric Gras
COMO SI EXISTIESE EL PERDÓN de Mariana Travacio Editorial: Las afueras Barcelona, 2020 | Páginas 144 Narrativa