Dones Women Afganistan

DONES WOMEN

AFGANISTAN

GERVASIO SÁNCHEZ MÒNICA BERNABÉ

DONES WOMEN

AFGANISTAN

GERVASIO SÁNCHEZ MÒNICA BERNABÉ

Amb la participació de With the participation of

Editor Editor Leopoldo Blume Fotografies Photographs Gervasio Sánchez Textos Text Mònica Bernabé Traducció al català Catalan translation Lluïsa Moreno Llort Traducció a l’anglès English translation Kevin Krell Tractament digital de les fotografies Digital photography processing David Vicente i Juan Manuel Castro Prieto Disseny i maquetació Design and layout Roser Colomer Coordinació Production Cristina Rodríguez Fischer

© 2014 Art Blume, S.L. Av. Mare de Déu de Lorda, 20 08034 Barcelona Tel. 93 205 40 00 Fax 93 205 14 41 E-mail: info@blume.net © 2014 Gervasio Sánchez © 2014 Mònica Bernabé © 2014 dels textos, els seus autors (for the texts, the authors) ISBN: 978-84-9801-802-8 Dipòsit legal Legal Deposit B-21161-2014 Imprès a Tallers Gràfics Soler, Esplugues de Llobregat (Barcelona) Printed in Spain Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, sigui per mitjans mecànics o electrònics, sense la deguda autorització per escrit de l’editor.

All rights reserved. No part of this publication may be reproduced, stored in a retrieval system or transmited, in any form or by any means, without prior written permission from the publishers. www.blume.net Aquest llibre s’ha imprès sobre paper manufacturat amb matèria primera procedent de boscos de gestió responsable. En la producció dels nostres llibres intentem, amb el màxim esforç, complir els requisits mediambientals que promouen la conservació i l’ús responsable dels boscos, especialment dels boscos primaris. Així mateix, per la nostra preocupació pel planeta, intentem utilitzar al màxim els materials reciclats, i sol·licitem als nostres proveïdors que facin servir materials, el procés de fabricació dels quals estigui lliure de clor elemental (ECF) o de metalls pesants, entre d’altres.

This book is printed on paper made with raw materials from sustainable forests.

In the production of our books, we do our utmost to comply with environmental requirements that promote preservation and sustainable use of forests, particularly primary forests. Furthermore, out of concern for the planet, we attempt to maximize the use of recycled materials and request that our suppliers use manufacturing materials free of elemental chlorine (ECF) and heavy metals, among others.

Contingut 5

Contents

Un llibre per a la reflexió A book to reflect upon XAVIER TRIAS Alcalde de Barcelona Mayor of Barcelona

7

Un llarg camí per recórrer A long way to go L’equip d’ASDHA ASDHA Team

11

Una violència endèmica An endemic violence MÒNICA BERNABÉ

15

Un llegat de sofriment A legacy of suffering GERVASIO SÁNCHEZ

Matrimoni Marriage

Anells com a manilles Rings like handcuffs 24 El ritual del casament The wedding ritual 28 Casades a la força Forced into marriage 22

42

La maternitat Motherhood

52

La fugida Running away

56

Centres correccionals i presons de dones Juvenile detention centers and women’s prisons

66

Divorci Divorce

76

Droga Drugs Suïcidis Suicides

Cremar-se per fora Burning on the outside 114 Cremar-se per dins Burning on the inside 84

Avenços legals Legal developments

118

Paper mullat Dead letter Revolucionàries Revolutionaries

138

Dones contra corrent Women against the current

Dones policia Policewomen 164 Futbolistes Footballers 180 Boxejadores Boxers 152

Impunitat Impunity

192

Les cicatrius de la guerra The scars of war

Un llibre per a la reflexió

A book to reflect upon

En els darrers anys, Barcelona ha fet palès el seu compromís amb les dones afganeses per mitjà de la col·laboració amb organitzacions que treballen sobre el terreny, com l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), amb seu a la nostra ciutat.

Des de Barcelona s’ha donat suport a projectes relacionats amb l’educació de les dones, ja que és un dels col·lectius que va ser més maltractat durant el règim dels talibans. També s’ha impulsat l’ajuda a grups de dones víctimes de la guerra, a fi de promoure’n la mobilització contra la impunitat generalitzada que regna al país i la necessitat que es faci justícia.

Més enllà de finançar projectes sobre el terreny, des de l’Ajuntament hem considerat primordial ajudar a acostar la realitat afganesa als barcelonins i barcelonines.

Per aquesta raó, hem col·laborat en les jornades de debat i sensibilització que ASDHA ha organitzat cada any a la capital catalana des del 2006, amb l’assistència d’experts afganesos i internacionals, que han fet que Barcelona es converteixi en un referent sobre l’Afganistan a Catalunya, a Espanya i al conjunt d’Europa.

També considerem importants l’exposició fotogràfica i la publicació d’aquest llibre sobre dones a l’Afganistan, que n’analitza la situació en profunditat i fa balanç dels èxits aconseguits i el camí que encara queda per recórrer.

Ha estat un treball ardu i llarg, de la mà d’ASDHA i de dos professionals que coneixen àmpliament la realitat afganesa: el periodista i fotògraf Gervasio Sánchez i la reportera Mònica Bernabé, l’única periodista del nostre país establerta de manera permanent a l’Afganistan.

La producció del llibre es va iniciar el 2009 i veu la llum al final del 2014, coincidint amb la retirada de la majoria de les tropes internacionals de l’Afganistan, perquè la realitat de les dones afganeses no caigui en l’oblit. Espero que les fotografies que es mostren en aquesta publicació ens serveixin a tots i totes com a element de reflexió per continuar lluitant pel respecte dels drets humans arreu del món.

In recent years, Barcelona has demonstrated its firm commitment to Afghan women through collaboration with organisations working on the ground, such as the Association for Human Rights in Afghanistan (ASDHA), with headquarters in our city.

Barcelona has supported projects related to the education of Afghan women, one of the most mistreated groups under the Taliban regime. The city has also galvanised support for victims of war women’s groups, promoting their campaign against the widespread impunity in the country and the need for justice.

Beyond financing projects on the ground, the City Council has considered it paramount to bring the reality of Afghanistan closer to Barcelona’s inhabitants. For that reason, we have collaborated in the discussion and raising awareness days that ASDHA has organised each year in the Catalan capital since 2006, with the help of Afghan and international experts, making Barcelona a point reference with regard to Afghanistan in Catalonia, Spain and the European Union.

We also consider of utmost importance the photographic exhibition and publication of this book about women in Afghanistan, which examines their situation in depth and takes stock of the progress made and what remains to be done. The work has been long and arduous, skilfully managed by ASDHA and two professionals who know Afghan reality well: journalist and photographer Gervasio Sánchez and reporter Mònica Bernabé, the only Spanish journalist permanently established in Afghanistan.

Production of the book began in 2009 and it will appear at the end of 2014, coinciding with the withdrawal of the majority of international troops from Afghanistan, thus ensuring that the reality of Afghan women will not be forgotten. I hope the photographs in this book inspire all of us to reflect on the need to continue struggling for respect for human rights all over the world.

XAVIER TRIAS Alcalde de Barcelona Mayor of Barcelona

5

Matrimoni Marriage

Casades a la força

Forced into marriage

Un matrimoni no té validesa segons la llei islàmica i el Codi Penal afganès si un dels dos cònjuges no dóna el consentiment a l’enllaç. A més, la Llei contra l’eliminació de la violència contra les dones, aprovada a l’Afganistan el 2009, estableix penes d’almenys dos anys de presó per a qui obliga una dona a contreure matrimoni en contra de la seva voluntat. Malgrat tot, això és pura teoria. La realitat és molt diferent.

UNICEF ha denunciat en repetides ocasions que els matrimonis forçats de nenes i adolescents continuen sent habituals a l’Afganistan. En un estudi de 2008 calculava que un 57 % de les joves afganeses són obligades a casar-se abans dels 16 anys.

La guerra ha alimentat aquesta situació. A principi dels anys noranta del segle passat, quan diferents faccions mujahidins lluitaven per aconseguir el control del país, es van generalitzar les violacions i els segrestos de dones. Això va fer que moltes famílies optessin per casar les seves filles a la força, ja que consideraven que estaven més segures casades que solteres, encara que fos amb un home que no desitgessin, perquè almenys tindrien algú que les protegís.

La pobresa també contribueix als matrimonis forçats.

El 36 % de la població afganesa viu per sota del llindar de la pobresa, segons el Banc Mundial. Moltes famílies casen les seves filles quan encara són nenes o tan bon punt tenen la primera menstruació a fi d’aconseguir diners. A vegades donen la seva mà al millor postor.

D’aquesta manera, el matrimoni es converteix en una simple transacció econòmica.

Altres vegades, donar una filla en matrimoni serveix per saldar disputes, deutes o crims comesos per un altre membre de la família. Aquesta darrera pràctica es coneix amb el nom de bad. El badal o bescanvi consisteix en l’intercanvi de dones entre famílies per casar els seus fills respectius. Així eviten haver de pagar diners. Les dones que es queden vídues també són obligades a casar-se amb un germà del difunt marit; d’aquesta manera la família política pretén amortitzar els diners invertits en el casament del fill mort.

El Codi Civil afganès estableix que una jove no es pot casar abans dels 16 anys, o dels 15 en cas que disposi del permís patern o d’un jutge. L’edat mínima del matrimoni per als homes és de 18 anys. L’Alcorà no especifica a quina edat s’han de casar les dones, i les interpretacions en aquest sentit són diverses. Tot i així, en altres països musulmans les noies no poden contraure matrimoni abans dels 18 anys, com és el cas de Bangla Desh, Egipte, l’Iraq, Líbia, Tunísia, el Marroc, Jordània, Oman, Algèria i els Emirats Àrabs Units.

A l’Afganistan encara no hi ha un registre obligat de naixements o matrimonis, tot i la gran quantitat de diners que la comunitat internacional ha invertit al país des del 2001. Per tant, és complicat saber l’edat d’una persona amb certesa o controlar qui es casa amb qui. Enmig d’aquest caos, el compliment de qualsevol llei és una quimera.

28

A marriage is not valid under Islamic law and the Afghan penal code if one of the spouses does not consent to it.

In addition, the Law on Elimination of Violence against Women, enacted in Afghanistan in 2009, provides for sentences of at least two years of imprisonment for anyone who forces a woman to marry against their will.

However, that is just in theory. Reality is quite different.

UNICEF has repeatedly denounced that forced marriages of girls and adolescents continue to be common in Afghanistan. A 2008 study estimated that 57 % of Afghan girls are forced to get married before age 16.

The war has only fueled this situation. In the early nineties, when different Mujahiddin factions were fighting for control of the country, rape and abduction of women became widespread. As a result, many families chose to force their daughters into marriage as they felt they would be safer than being single, even if it meant marrying a man they did not want as a husband, since they would, at least, have someone to protect them.

Poverty also contributes to forced marriages.

36 % of the Afghan population lives below the poverty line, according to the World Bank. Many families marry off their daughters when they are still children or as soon as they have their first period in order to get money. Sometimes they give their hands in marriage to the highest bidder. Thus, marriage becomes a simple economic transaction.

At other times, giving a daughter’s hand in marriage works to settle disputes, debts or crimes committed by another family member. This practice is known as bad.

Badal or barter is the exchange of women between families to marry off their respective children. Thus, they avoid having to pay money. Widowed women are also forced to marry a brother of the deceased husband.

That way the in-laws try to redeem the money invested in the marriage of their dead son.

The Afghan Civil Code provides that a young woman cannot marry before the age 16, or 15 with approval of her father of a judge. The minimum age for men to marry is 18 years old. The Qur’an does not specify the minimum age women should marry, and there are various interpretations in that regard. However, in other Muslim countries, girls are not allowed marry before age 18, as is the case of Bangladesh, Egypt, Iraq, Libya, Tunisia, Morocco, Jordan, Oman, Algiers and the United Arab Emirates.

There is no mandatory registration of marriages or births in Afghanistan yet, despite the large sums of money invested in the country by the international community since 2001 Therefore, it is difficult to check a person’s age with any certainty or control marriages.

Amid this chaos, compliance with any law is a chimera.

Shamila

La maternitat

Motherhood

L’Afganistan és un dels pitjors països per ser mare perquè té una de les taxes de mortalitat materna més altes del món. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) corresponents al 2011, 460 afganeses de cada 100.000 moren durant l’embaràs o el part. El 2002 la xifra encara era més elevada: 1.600. En els darrers anys s’han produït avenços, però són encara insuficients.

Una de les raons principals d’aquesta mortalitat desorbitada és que les dones a l’Afganistan són mares a una edat ben primerenca, i tenen molts fills i molt seguits. Si una noia dóna a llum amb menys de 15 anys, té cinc vegades més probabilitats de morir durant l’embaràs o el part que una que superi els 20, segons dades de les Nacions Unides. Un informe d’aquest organisme corresponent al 2010 destacava que gairebé la meitat de les joves afganeses es casen abans de fer 15 anys.

Un problema afegit de les dones a l’Afganistan és la dificultat de disposar d’una atenció mèdica especialitzada durant l’embaràs o el part. Moltes no tenen accés a centres sanitaris perquè aquests són a les zones urbanes, i viatjar pel país és difícil i arriscat perquè no hi ha carreteres asfaltades i s’hi viu una situació d’inseguretat.

Tot això obliga un gran nombre de dones afganeses a parir a casa.

Es calcula que el 2002 hi havia 500 llevadores preparades al país. El 2012 ja eren 3.000. Tot i així, els serveis sanitaris existents són limitats. Les aglomeracions són habituals. Per exemple, a la província meridional de Helmand, una de les més perilloses, l’hospital públic de la capital, Lashkar Gah, assisteix cada mes entre 700 i 850 parts. En altres centres sanitaris les parteres són donades d’alta al cap d’una hora d’haver parit perquè n’hi ha d’altres que esperen per fer-ho i no hi ha prou llits.

A l’Afganistan les dones tenen una mitjana de sis fills, ja que l’ús d’anticonceptius és molt reduït. Només un 22 % els utilitza, normalment quan ja tenen cinc fills i un d’ells és un home. Les famílies estan obsessionades per engendrar almenys un fill de sexe masculí perquè és qui es quedarà a casa quan contregui matrimoni, a diferència de les filles, que quan es casen se’n van a viure amb la família política; és el fill qui mantindrà els pares quan siguin grans i en tindrà cura.

Els embarassos tan seguits no permeten que el cos de la mare tingui prou temps per recuperar-se entre un part i un altre, ni disposi de llet per criar el nadó, la qual cosa dificulta el creixement del nen o nena ja des del naixement. A això s’afegeixen les malalties i el desconeixement de la mare sobre com cal alimentar el nadó quan la lactància materna no és possible. Moltes donen te als petits.

D’acord amb el Ministeri de Salut Pública afganès, el 8 % dels nens i nenes de menys de cinc anys pateixen de malnutrició severa, i fins al 60 % del total, malnutrició crònica. L’Organització Mundial de la Salut calcula que, a l’Afganistan, de cada 1.000 nens i nenes menors de cinc anys en moren 101 per aquesta raó.

42

Afghanistan is one of the worst countries in the world to be a mother because it has one of the highest rates of maternal mortality in the world. According World Health Organization (WHO) data for 2011, 460 of every 100,000 Afghan women die during pregnancy or childbirth. In 2002, the figure was even higher: 1,600.

In the last few years, there has been some progress but not enough.

One of the main reasons for this high mortality rate is that women in Afghanistan become mothers at a very young age, and they have many children very quickly.

If a girl gives birth before she is 15 years old, she is five times more likely to die during pregnancy or childbirth than a woman over twenty, according to United Nations data. A 2010 report from this agency pointed out that almost half of Afghan girls are married before age 15.

An added problem for women in Afghanistan is how hard it is to have specialized medical care available during pregnancy and childbirth. Many do not have access to health centers because they are located in urban areas, and travel around the country is difficult and risky because of the lack of paved roads and the unsafe situation. This forces many Afghan women to give birth at home.

It is estimated that in 2002, there were 500 trained midwives in the country. In 2012, their number reached three thousand. Still, existing healthcare services are not enough. Overcrowded services are common. For example, in the southern province of Helmand, one of the most dangerous, the public hospital in the capital, Lashkar Gah, sees 700-850 deliveries per month. In other hospitals, women are discharged within an hour of giving birth because there are others waiting to deliver and not enough beds.

Women in Afghanistan have an average of six children, since contraceptives are rarely used. Only 22 % use them, usually when they already have five children and one of them is a boy. Families are obsessed with having at least one male child because he is the one who shall stay home when he marries, unlike the daughters, who will live with their in-laws; it is the son who shall support and take care of the parents when they are elderly.

Such close together pregnancies do not give the mother’s body enough time to recover from childbirth or to have enough milk to breastfeed, which hinders the child’s growth from birth. On top of this, there are illnesses and the mother’s lack of knowledge about how to feed the baby when breastfeeding is not feasible.

Many give babies tea.

According to the Afghan Ministry of Public Health, 8 % of children under five suffer severe malnutrition, and up to 60 % of the total, chronic malnutrition. The World Health Organization estimates that 101 children per thousand under five years old die in Afghanistan for that reason.

Suïcidis Suicides

Cremar-se per fora

Burning on the outside

L’Afganistan és l’únic país del món on el nombre de dones que se suïciden és més elevat que el d’homes.

Durant el 2012, unes 2.500 dones es van treure la vida, xifra que equival al 95 % del total de casos de suïcidi enregistrats al país, segons dades facilitades pel Ministeri de Salut Pública al setembre del 2013, coincidint amb la commemoració del Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi.

La majoria de les dones que intenten treure’s la vida són joves de 14 a 21 anys que són víctimes de maltractaments dins la mateixa família o es veuen obligades a casar-se amb un home que no estimen.

A la província d’Herat, a l’oest de l’Afganistan, les dones s’acostumen a suïcidar cremant-se a l’estil bonze a causa de la proximitat d’aquesta província amb l’Iran, on aquesta pràctica és habitual. Actuen per mimetisme.

«No són conscients de les conseqüències reals», destaca Ghafar Bawar, metge responsable de la unitat de cremats de l’hospital d’Herat, un dels pocs centres sanitaris de l’Afganistan amb aquesta especialitat. Les joves creuen que el foc les matarà de seguida, però la majoria s’enfronta amb una mort extremament dolorosa i lenta. És difícil que sobrevisquin si tenen més del 40 % del cos cremat, tot i que rebin atenció mèdica especialitzada en un hospital.

Les que sobreviuen els queden seqüeles per a la resta de la vida i normalment no aconsegueixen resoldre el problema que les va portar a intentar suïcidar-se.

La família prova d’amagar que va ser ella la que es va cremar perquè ho considera una deshonra.

«Diuen que va ser un accident, que es va cremar mentre cuinava», explica el doctor Bawar, que assegura que és fàcil detectar si una dona ha intentat suïcidar-se: per l’edat i perquè es cremen amb combustible, mentre que per cuinar fan servir gas o llenya. «Normalment es ruixen l’abdomen perquè moltes no volen morir, només llançar un crit d’alerta sobre la situació en què es troben.

Creuen que així només es provocaran una petita lesió, però el foc els cala la roba i els cabells, i les flames les devoren ràpidament», relata.

El 2007, la Comissió Independent dels Drets Humans a l’Afganistan (AIHRC) va enregistrar 184 casos de dones que es van cremar a l’estil bonze, la xifra més alta des de la caiguda del règim talibà. Aquest tipus de suïcidis va disminuir en un 40 % a la província d’Herat el 2013, segons la Missió d’Assistència de les Nacions Unides a l’Afganistan (UNAMA), a causa de les campanyes de sensibilització que han dut a terme associacions no governamentals.

84

Afghanistan is the only country in the world where the number of women who commit suicide is greater than men. In 2012, some 2,500 women took their own lives, an amount equal to 95 % of all the cases of suicide recorded in the country, according to data provided by the Ministry of Public Health in 2013, coinciding with the commemoration of World Suicide Prevention Day. Most of the women who try to kill themselves are young, between 14 and 21 years of age, and are victims of domestic abuse or are forced to marry a man they do not love.

In the province of Herat, in western Afghanistan, women tend to burn themselves to death due to the proximity of this province to Iran, where the practice of self-immolation by fire is common. It is an act of mimesis. «They aren’t aware of the actual consequences,» says Ghafar Bawar, a doctor in charge of the burn unit in Herat Hospital, one of the few medical centres in Afghanistan with this specialty. The young girls think that the fire will kill them quickly, but the majority suffers an extremely slow and painful death. It is unlikely the girls will survive if more than 40 % of their body is burned, even if they receive special medical attention in a hospital.

Those that do survive suffer life-long repercussions and usually do not resolve the issue that drove them to try and kill themselves to begin with. The family attempt to hide the fact that the girl set herself on fire because it is considered dishonourable.

«They say it was an accident, that she burnt herself cooking,» Dr. Bawar explains, adding that it is not difficult to determine if a woman has tried to kill herself: due to her age and because they catch fire with fuel, while gas or wood is used for cooking. «Normally they apply the fuel to their abdomen since many don’t want to die, but simply call attention to their situation. They think this will only cause a minor injury, but the fire ignites their clothing and hair, and they are quickly engulfed in flames,» he continues.

In 2007, the Afghan Independent Human Rights Commission (AIHRC) recorded 184 cases of women who burnt themselves alive, the highest figure since the fall of the Taliban regime. This form of suicide decreased by 40 % in Herat province in 2013, according to the United Nations Assistance Mission in Afghanistan (UNAMA), thanks to awareness raising campaigns carried out by non-governmental associations.

Sabza Gul

Revolucionàries Revolutionaries

Dones contra corrent

Women against the current

Els talibans, que estaven en contra de les fotografies, la televisió i qualsevol indici de modernitat, tenien una pàgina web a Internet durant els anys que van governar a l’Afganistan (1996-2001), en la qual explicaven el seu ideari i justificaven les restriccions que imposaven a les dones.

«L’Emirat Islàmic de l’Afganistan està totalment compromès amb el desenvolupament social, cultural i econòmic de les dones. El govern ha de protegir l’honor, la vida i les pertinences de les dones afganeses.

A diferència de la situació existent durant el règim de Rabbani, ara les dones poden sortir de casa amb seguretat i sense por que les segrestin, les violin o les assaltin», destacava la web. Durant el regim mujahidí de Burhanuddin Rabbani (1992-1996), la violació, el segrest i l’abús de dones es va convertir en un fet habitual a l’Afganistan a causa d’una situació d’absoluta impunitat.

Ja aleshores moltes dones van optar per abandonar els seus llocs de treball i portar burca, per por del que els pogués passar al carrer.

En la web, els talibans també deien que «l’educació és obligatòria, tant per a homes com per a dones, segons els principis de l’islam». Malgrat tot, afegien, «per desgràcia, avui dia a l’Afganistan no hi ha les condicions per desenvolupar un programa educatiu islàmic, adequat i eficaç per a les dones». Va ser per això que van prohibir l’educació a les afganeses.

A més, justificaven el motiu pel qual les dones no podien treballar fora de casa. «Després que els comunistes assumissin el control de Kabul, van començar a explotar les dones per als seus propis objectius socials i polítics. Tot i la guerra i la falta de feina a l’administració, el règim comunista va obligar un gran nombre de dones a anar a les oficines del Govern per utilitzar-les per a la seva diversió», denunciava la web, en al·lusió al règim prosoviètic afganès.

Pel que fa al burca, els talibans també presentaven a la web una raó per argumentar que les dones l’haguessin de dur obligatòriament per sortir de casa. «És una mesura que s’ha pres per la simple raó de garantir l’honor, la dignitat i la seguretat personal de les dones a l’Afganistan».

Després de la caiguda del règim talibà es van aixecar totes aquestes restriccions. Les dones van poder tornar a treballar fora de casa, tenir accés a l’educació i sortir al carrer sense burca. Tot i així, l’Afganistan és un país profundament conservador, masclista i religiós, i les dones hi continuen tenint unes limitacions enormes, encara que els talibans ja no siguin al poder. És il·lustratiu el fet que la majoria de les afganeses activistes a favor dels drets de les dones són solteres o no depenen d’una figura masculina. Les que se salten les convencions socials i van contra corrent n’acostumen a pagar les conseqüències.

138

The Taliban, which opposed photographs, television and any glimmer of modernity, maintained an Internet webpage while it was in power in Afghanistan (19962001), explaining its ideology and justifying its restrictions against women on it.

«The Islamic Emirate of Afghanistan is fully committed to the social, cultural and economic development of women. The government has been able to protect the honour, life and belongings of Afghan women.

Unlike the situation when Rabbani was in power, women can now leave the house safely and without fear of being abducted, raped or assaulted,» the webpage claimed. During the mujahideen regime of Burhanuddin Rabbani (1992-1996), the rape, kidnapping and abuse of women became commonplace in Afghanistan due to the situation of total impunity. As a result, many women chose to leave their jobs and wear a burqa, out of fear of what could happen to them in the street.

On its webpage, the Taliban also said «education is compulsory, both for men and women, according to the principles of Islam.» However, it added, «unfortunately currently in Afghanistan the conditions do not exist for developing an adequate and effective Islamic education programme for women.» It was for this reason that the Taliban prohibited Afghan women from studying.

Similarly, the Taliban attempted to justify the prohibition on women working outside of the home.

«After the communists took control of Kabul, they began exploiting women for their own social and political objectives. In spite of the war and the lack of employment in the administration, the communist regime forced a large number of women to go to government offices to be used for the communists own entertainment,» the webpage decried, alluding to the pro-Soviet Afghan regime.

As for the burqa, the Taliban also provided grounds on its webpage for the argument that women were required to wear one when they left the house. «It concerns a measure that has been taken for the simple reason of guaranteeing the honour, dignity and personal safety of women in Afghanistan.»

After the fall of the Taliban regime, all of these restrictions were lifted. Women could work again outside of the home, have access to education and be out and about in the street without a burqa. Even so, Afghanistan is a deeply conservative, male chauvinist and religious country, and women continue to be burdened with enormous limitations despite the fact that the Taliban is no longer in power. It is symptomatic that the majority of female Afghan activists in favour of women’s rights are single women or do not depend on a male figure.

The ones who defy social conventions and go against the current more often than not pay the consequences for doing so.

Dones contra corrent Women against the current

Shamsia Hassani És una de les poques grafiteres que hi ha a l’Afganistan. Es va introduir en aquest art després d’haver fet un taller a Kabul que la va fascinar. A la capital afganesa hi ha quilòmetres de murs de formigó que serveixen de protecció contra possibles atemptats a ambaixades, ministeris i bases militars, i que podrien ser la panacea de qualsevol artista de l’esprai. «El problema és que la gent a l’Afganistan no entén els grafits», lamenta Shamsia Hassani. I encara menys si els fa una dona.

Nascuda a l’Iran el 1988 en una família paixtu de refugiats afganesos, Shamsia va fer realitat el somni de cursar estudis universitaris de Belles Arts quan la seva família va tornar a Kabul. «A Teheran, els refugiats afganesos no podíem estudiar aquesta carrera. Hi havia poques places i totes estaven reservades per als iranians», es queixa.

150

One of the few female graffiti artists in Afghanistan, Shamsia Hassani became involved in this type of art after participating in a workshop in Kabul that fascinated her.

In the Afghan capital there are kilometres of concrete walls that serve as protection against possible attacks on embassies, ministries and military bases, and could be a panacea for any spray-paint artist. «The problem is people in Afghanistan don’t understand graffiti,» she regrets.

And even less if the artist is a woman.

Born in Iran in 1988 to a Pashtun family of Afghan refugees, Shamsia realized her dream of studying fine arts in university when her family returned to Kabul. «In Tehran, Afghan refugees are not allowed to study fine arts. There were only a few spots and they were all reserved for Iranians,» she complains.

En els seus grafits acostuma a pintar dones amb burca que després embolcalla amb bombolles.

Her graffiti often features women wearing burqas who she later encloses in bubbles.

“Són com peixos. Les bombolles simbolitzen les paraules que les dones voldrien dir i no diuen, perquè a l’Afganistan no se’ls dóna veu”,

“They’re like fish. The bubbles symbolise the words that women would like to say but don’t dare utter, because in Afghanistan they aren’t given a voice,”

explica Shamsia, que dubta que trobi un home al país que l’entengui, i vaticina que es quedarà soltera. «Sóc una noia diferent», conclou.

Shamsia explains. She is skeptical about finding a man in Afghanistan who will understand her and predicts she will remain single. «I’m a different kind of a girl,» she says.

151

Revolucionàries Revolutionaries

Futbolistes

Footballers

L’estadi d’esports de Kabul era el lloc on els talibans tallaven les mans als que no complien els seus preceptes o bé els executaven. Hi van matar també Zarmina, una mare afganesa amb set fills que, al novembre del 1999, es va convertir en la primera dona ajusticiada en públic pel règim dels talibans, acusada d’haver matat el seu marit. Els talibans li van disparar un tret al cap al mig de l’estadi.

En aquest mateix lloc, algunes joves afganeses juguen ara a futbol. La majoria són universitàries o adolescents que pertanyen a famílies de classe social mitjana o alta. És la imatge més significativa del canvi respecte a l’època dels talibans.

La policia vigila l’accés a l’estadi. Les joves futbolistes s’hi desplacen en cotxe, i sovint oculten les amistats i familiars que practiquen esport. Tot i que ja no està prohibit com en l’època dels talibans, encara està mal vist que les dones practiquin esport.

A Kabul hi ha 16 equips de futbol, i el 2013 hi va tenir lloc la primera lliga femenina, però amb un públic escàs.

La Federació de Futbol de l’Afganistan gairebé no va promoure aquesta competició per evitar problemes a les jugadores en una societat tan conservadora com l’afganesa. Al camp només es va permetre l’entrada als familiars de les futbolistes.

Voleibol, bàsquet, judo, taekwondo, boxa i atletisme són altres esports que practiquen les noies. Són la nova generació de joves afganeses.

164

The sports stadium in Kabul is where the Taliban would cut off the hand of people who did not obey its rules or would simply execute them. They killed Zarmina there, an Afghan mother with seven children who, in November 1999, became the first woman put to death in public by the Taliban regime, accused of killing her husband. The Taliban shot her in the head in the middle of the stadium.

In this same place, some young Afghan women now play football. Most are university students or adolescents from middle and upper class families. It is the most striking image of change with respect to the Taliban period.

The police guard the access to the stadium. The young women travel there by car, and often they hide the fact that they play football from their family and friends. While it is not prohibited as it was under Taliban rule, the idea of women playing a sport is still frowned upon.

There are 16 football teams in Kabul, and in 2013 the first female league was inaugurated, though attendance was low. The Afghanistan Football Federation barely promoted the matches to avoid problems for the players in an environment as orthodox as Afghan society. Only relatives of the players were allowed on the field.

Volleyball, basketball, taekwondo, boxing and track and field are other sports that girls engage in. They are the new generation of young Afghan women.

www.blume.net

El silenci i la indiferència ens fan còmplices i estimulen els agressors a continuar tractant les dones com unes ombres furtives sense drets.

La manca d’empatia i solidaritat cap a les víctimes és tan condemnable com l’agressió.

Aquest llibre està dedicat a totes les persones que lluiten per eradicar uns graus d’impunitat i de violència contra les dones afganeses únics al món.

Silence and indifference make us accomplices and encourage the aggressors to continue treating women like hidden shadows without rights.

The lack of empathy and solidarity with the victims is as reprehensible as the aggression.

This book is dedicated to everyone who fights to do away with levels of impunity and violence against Afghan women unique in the world.

ISBN 978-84-9801-802-8