Em dic Dagfrid. Ja ho sé, sí, és lleig. Les amigues es diuen totes Solveig o Astrid. Soc una nena vikinga. Les nenes vikingues no tenen una vida gaire complicada. Neixes, et creixen els cabells ros sos i, quan els tens prou llargs, t’hi fan dues trenes. En el millor dels casos, quan les dus molt llargues, te les enrotllen al costat del cap, com si et creixessin unes ensaïmades de les orelles.
Després, et vesteixen amb una mena de vestit superllarg que t’enga vanya les cames i no et deixa córrer per les roques ni embarcar-te a fer les Amèriques.
I, durant la infantesa, t’ensenyen a fer tot de coses útils, com ara trenar els cabells d’altres nenes vikingues o cosir una mena de vestits superllargs que t’engavanyen les cames.
Potser t’ensenyen a cuinar, també. Concretament, a assecar peix, perquè és l’única cosa que tenim per menjar. Jo, el peix, no el puc sofrir. La mare ha provat de fer-me’l en sashimi, en bu llabessa, en fregitel·la i, fins i tot, amb xocolata. Però és que amb el peix no s’enganya a ningú.
I res: quan ja saps fer totes aquestes coses, et pots passar tota la vida en una casa feta de torba.
És com una cabana, però humida i fosca, amb una teulada d’herba que creix tan de pressa com els cabells.
I dins la teva casa de torba et dediques a trenar cabells, a cosir i a cuinar a la claror d’un llumet que fa pudor, perquè és un llum d’oli de peix.
Jo em vaig negar que em fessin en saïmades a les orelles. Això sí, les tre nes me les vaig deixar, perquè són pràctiques. Si no, els cabells s’enreden.
No vaig tenir altre remei que apren dre a cosir, però, quan ja en vaig sa ber, em vaig fer uns pantalons per córrer i un vestit més curt, perquè en realitat també m’agraden, els vestits.
Amb els pantalons he pogut pujar a les barques i sortir a pescar a la ba dia de davant de casa. Les nenes que tenen vestits llargs no són capaces ni de pujar a bord. I els caps del clan ens
van explicar que, fins i tot si aconseguissin enfilar-s’hi sense xopar tots aquests metres de tela, el vent els inflaria com si fossin veles i així els costaria molt navegar.
Només em faltava el peix. De què serveix, anar pel món amb pantalons, amb les trenes al vent, si al final et toca pescar peix i menjar-te’l sec com tothom?
Però és que a les nostres barques, a més de pescar i de fer les Amèriques, no hi ha gaire cosa a fer. I, de moment, encara no tenia permís per anar a fer les Amèriques. Ja els havia suposat un cop prou dur, allò de les trenes sense ensaïmades i els pantalons…
Així que pescava peixos tapant-me el nas. I tampoc és que tingués cap intenció de fer vaga de fam.
Val a dir que entre els vikings no s’estila, això. A més, no hauria servit
de gaire, perquè a la nostra illa no hi ha pràcticament altra cosa a menjar que aquests peixos del dimoni.
Així que un dia vaig decidir ferme a la mar, jo també. En realitat, no en tenia gens, de ganes de fer les Amèriques, per la senzilla raó que ja estaven descobertes. Però segur que es podia menjar alguna cosa a la vida que no fos peix.
El meu germà em va ajudar a cons truir una barca de la meva mida d’amagat dels altres. A canvi, jo li vaig ensenyar a cosir. Ningú no neix en senyat.
Un cop enllestida la barca, em va mirar una bona estona als ulls; com bonament podia, perquè té una bona
tofa de cabells i no porta trenes, i amb el vent no li veus els ulls. Tot seguit, em va posar una mà a l’espatlla i em va dir:
—Dagfrid! El teu poble confia en tu!
no sabia gaire per què confiava en mi el meu poble —el meu germà
