DAGFRID
I COMPANYIA
Dagfrid. El dia que els pares em van posar aquest nom espantós, hauria valgut més que m’haguessin donat un animal de companyia. Perquè jo soc una nena vikinga i els vikings tenim una pila de déus i de deesses que tenen tots una pila d’animals de companyia, i a mi això em fa enveja. Odin, el nostre déu superpoderós que s’encarrega dels morts, de la màgia i de la poesia, vaja, de totes les coses molt complicades però també molt diver-
55
tides, en té quatre, d’animals, directament. I no són qualsevol cosa: dos llops ferotges que troten al seu davant i dos corbs que li sobrevolen les amples espatlles. També té un cavall de vuit potes, però no tinc tan clar que un animal de transport es pugui considerar un animal de companyia.
A mi em fa molta mandra, això de viure com un déu, i sobretot haver d’estar pendent de tota aquesta colla de bèsties. Però això no vol dir que no em vingui de gust tenir un animal de companyia, ni que sigui petitó. Si és dòcil, això a mi m’és igual.
Tenia les meves sospites que els pares no em dirien que sí de seguida a la idea aquesta dels dos llops i els dos corbs. I, això del cavall de vuit potes, no valia la pena ni provar-ho.
Però llavors, un dia, mentre dinàvem, vaig decidir començar proposant-los un gat, que no té res d’especial, fixa’t tu. Doncs no m’hauria imaginat mai que la mare deixaria anar aquells xiscles.
—Dagfrid! La meva anguileta ensucrada, es pot saber què et passa pel cap? Un gat! Però per què el vols?
—Perquè em faci companyia. És com se’n diu, a més: «animal de companyia». Justament per a això serveixen, els gats, crec.
—Ni parlar-ne. Has oblidat que el meu bacallanet és al·lèrgic al pèl de gat? La mare no té cap bacallanet de companyia, és com en diu de l’Odalrik, el meu germà. Llàstima que l’Odalrik no em serveix, com a animal de companyia. No ve a veure’m quan el crido, no li ve de gust estirar-se’m al peu del llit de nit i no he sentit mai dir a ningú que és una monada. Tret de la mama,
8 9