Il·lustrat per Sheena Dempsey
La família reial
us convida a celebrar l’arribada del nadó reial
Se sol·licita la vostra assistència a una festa d’etiqueta a palau on se servirà abundant rebosteria exquisida i confiteria deliciosa obra del Xef Xocolat Poulet, el pastisser proveïdor de la Casa Reial.
Menú
Exquisides figues de massapà
Merengues de fruita de la passió per fer la boca aigua
Núvols de malví i maduixa per somiar
Éclairs de xocolata, éclairs de crema, éclairs de festuc, éclairs d’erable enganxós, éclairs de red velvet amb porc esqueixat i caramel salat (bàsicament éclairs de tota mena)
Cassoletes de gerds amb mel
Galetes sablé calentes amb melmelada
Dònuts ensucrats amb sèrum de mantega
Crispetes amb caramel efervescent de taronja (una de les llaminadures preferides de la família reial)
1
En David matina i se’n va al parc
—Has vist això, Capi? Ho has vist?
D’una revolada, en David es va treure una cartolina del cabestrell. La cartolina estava decorada amb or i lletres recarregades, i ara també melmelada i molles d’haver estat ficada al lloc on el meu millor amic amagava les galetes per picar.
A través del contorn borrós de les plomes d’en David, que s’agitaven mentre em
passava la cartolina per sota el bec, vaig poder llegir que era una invitació a una festa al Palau Reial humà.
—És una invitació a una festa que va ser ahir, David —vaig dir.
—Exacte —va dir en David amb un gran somriure.
Té gràcia, les coses que recordes quan mires enrere al començament del dia que es va convertir en un desastre amb totes les urpes. Recordo que feia sol. Els núvols eren blancs i flonjos com un colomí embolicat amb cotó de sucre. I tot estava meravellosament tranquil.
Hauria d’haver sabut que era la mena de dia que en David engegaria a rodar amb un pla digne d’un cervell de gat.
En David se n’havia anat saltironejant ben d’hora al parc per fer safareig amb els
altres ocells. Havia tornat al cobert al cap de menys de deu minuts, tot emocionat i amb les plomes estarrufades, amb aquella invitació daurada.
—Capi,
tinc una notícia colomtàstica!
—Has trobat les galetes que tenia guardades per picar alguna cosa a mitjanit? —li vaig preguntar, furgant pel meu amagatall habitual.
—Sí, Capi. Me les vaig menjar fa segles.
—Però eren meves!
—Eren molt gustoses —va dir en David, amb un gran somriure al bec com si recordés la sensació d’endrapar les meves galetes—. De debò, hauries de canviar el lloc on amagues les coses per picar.
Va anar balancejant-se per l’ampit del nostre estimat cobert i es va enfilar d’un salt a la tapa d’un pot de pintura.
—Sé on podem trobar les llaminadures passades i enganxifoses més delicioses que hagis menjat mai.
Passades i també enganxifoses? Allò era gairebé una cosa mai vista.
—On? —vaig preguntar, amb suspicàcia però molt conscient del fort soroll que em feia la panxa.
Llavors va ser quan em va ensenyar aquella invitació tan elegant i em va explicar el seu pla.
Els coloms del parc havien explicat a en David que el dia abans hi havia hagut una festa al Palau humà. I les festes només significaven una cosa. Galledes de brossa plenes. I les festes reials només significaven
una cosa. Galledes de brossa reials plenes. Les bosses negres reials i els cubells daurats amb rodes estarien plens a vessar de crispetes, llepolies dolces i galetes. Per no parlar de núvols de sucre a mig menjar i restes de merenga enganxoses. Fins i tot corria el rumor que hi havia les galetes amb melmelada al mig. Les que més m’agraden.
—Aquells coloms del parc saben tots els cubells que cal visitar per trobar el bo i millor —va grallar en David, il·lusionat.
Bé, saps quan abans he dit que el pla d’en David seria digne d’un cervell de gat? Resulta que de tant en tant sí que té una idea colomtàstica, i aquella n’era una!
Ei! De vegades tinc dues idees colomtàstiques seguides i tot.
De fet, no.
Anàvem al Palau humà! Me’n moria de ganes. Recordava les històries del Palau humà que la meva àvia ens explicava a en David i a mi quan només érem colomins petits. Parlava de portes amb reixes de ferro xapades d’or, amb les barres en la posició perfecta i de la mida perfecta perquè un colom hi passés entremig. Havia sentit a dir que a l’exterior hi havia una font enorme on els coloms es podien banyar i beure, i quan parlava del gloriós Passeig, pensat perquè els coloms poguessin córrer i volar
lliurement, el cap se li inclinava cap a un costat i els ulls se li humitejaven d’imaginar-se volant cap a aquell palau, amb el vent a les ales.
La teva àvia no volava mai, Capi. Sobretot es tirava pets.
Però és veritat.
Quan penso en la iaia, penso en pets. Realment en deixava anar de campionat.
I tant. Gairebé va fer caure una branca d’un arbre.
David! Estava pintant una escena preciosa.
Te’n recordes, que de fet va guanyar el Campionat de Pets de Colom?
No hi havia temps per perdre. S’oferia un pica-pica de luxe i totes les plomes em tremolaven per l’emoció d’anar al Palau humà per primera vegada.
—De pressa, David —vaig exclamar—. Posa’t la pròtesi de l’ala.
—No tenim temps —va dir en David, que ja era a mig camí de la porta del cobert—. És complicat de fer, i no podem permetre que ni un sol colom arribi al palau abans que nosaltres.
Per això vam anar caminant a l’estació de més a prop i vam agafar el primer tren cap al centre de la ciutat.
No vam agafar literalment un tren.
Seria impossible. T’imagines un colom agafant un tren amb les ales?
Saps què, Capi?
Jo puc. Amb una xarxa grossa per agafar trens.
De la botiga de xarxes per agafar trens, és clar.
I d’on trauries una xarxa tan grossa?
Als humans, com de costum, va semblar que els feia molta gràcia trobar coloms al tren i van fer clic amb les càmeres per fotografiar-nos a en David i a mi, mentre en David estarrufava les plomes tot content. Un humà petit em va anar posant al bec bocinets de galeta d’arròs molla mentre la seva mare estava endormiscada…
Galetes d’arròs?
Vas menjar galetes d’arròs? I NO M’HO
VAS DIR?
N’hauries pogut menjar tu també, però estaves ocupat posant.
Umm. No puc evitar que els meus fans vulguin fotografies meves, Capi. Tinc una feina molt important fent d’estrella en tots aquests llibres que no pares d’escriure.
Com deia, un humà petit em va donar bocinets de galeta d’arròs molla mentre la seva mare estava endormiscada, i no va ser fins que en David va fer la posa número tortomil que per fi vam arribar a la parada del Palau Reial humà.
—Segur que jo podria ser un príncep —va dir en David quan vam baixar d’un salt del tren a l’andana—. Sempre he pensat que tenia les plomes adequades.
—Per què voldries ser un príncep? —vaig preguntar mentre esquivàvem centenars de turmells humans i buscàvem senyals que ens guiessin al Palau humà.
—Em podria passar tot el dia ajagut picant menjar excel·lent.
—Dubto que només facin això —vaig dir, mentre seguíem un rastre de crispetes de taronja enganxoses per la vorera—. A més, no és el que ja fas igualment?
—Jo treballo molt, Capi…
En David es va aturar tan de cop que vaig ensopegar amb les seves urpes i vaig caure de bec contra un fanal.
—David! —vaig dir, mentre em posava dret com podia i em fregava el bec adolorit.
—Capi —va dir en David, sense ni allargar-me una ala per aixecar-me—. Saps aquell pla colomtàstic que tenia d’arribar
al palau abans que els altres coloms?
—Sí?
El meu amic mirava fixament cap endavant, amb els ulls molt oberts i la part de sota del bec penjant. Vaig seguir la seva mirada.
No érem els únics que havíem sentit a parlar dels cubells reials.
Una multitud gegantina de cossos amb plomatge gris i urpes roses ens barrava el camí cap a les portes daurades. Quan dic «gegantina», vull dir que pensis un número, el multipliquis per un fotimer, hi afegeixis una porronada i n’hi restis un, i obtindràs la quantitat de coloms que estàvem mirant.
Qui és el babau que s’ha refiat de nosaltres per escriure un quart llibre?
No sé qui és, però té un gust colomtàstic.
En David Colom i el seu millor amic Capi han seguit el seu bec fins al pla més de cervell de gat que s’hagi vist mai. En David convenç el príncep Raju, el colom reial, per canviar-se de lloc durant un dia. Però la vida a l’alta societat no és tal com la piulen…
“Aquest llibre té el segell d’aprovació reial”.
Príncep Raju, el colom reial de debò
“Quan faràs un parrup a ta mare?”
El pare d’en Capi
