Mickaël Brun-Arnaud
Memòries del bosc
Els records del Frederic Talp
Il·lustrat per Sanoe
A la memòria de la meva besàvia, l’Anita.
No existeix cap bosc on no pugui trobar-te.
Publicat per primera vegada a França amb el títol
Mémoires de la forêt. Les souvenirs de Ferdinand Taupe
Text: Mickaël Brun-Arnaud
Il·lustracions: Sanoe
© 2022, l’école des loisirs, París
Publicació negociada a través d’Isabelle Torrubia Agencia Literaria
D’aquesta edició © Editorial Flamboyant S. L., 2024
Gran Via de les Corts Catalanes, 669 bis, 4t 2a, 08013 Barcelona www.editorialflamboyant.com
Tots els drets reservats
Traducció del francès: © Maria Cirera i Delgado, 2024
Correcció de textos: Gemma Brunat
Primera edició: octubre de 2024
ISBN: 978-84-10090-35-4
DL: B 14244-2024
Imprès a Índice, Artes Gráficas, Barcelona, Espanya
Amb el suport del Departament de Cultura: Llibre lliure d’emissions de CO2 gràcies a l’acord establert amb la Fundació Plant-for-the-Planet.
Mickaël Brun-Arnaud
MeMòries del bosc
Els records del Frederic Talp
Il·lustrat per Sanoe
Traducció de Maria Cirera i Delgado
Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell. Cada dia, des de la nit dels temps, guineus, ocells, ratolins, talps i mosteles van a treballar, es diverteixen, formen una família de sang o de cor i, plegats, donen forma a la tendra història de la seva existència. En aquestes Memòries del bosc, hi trobaràs registrats els grandiosos destins dels animalons que han deixat petja en aquest bosc, esperonats per l’esperit aventurer, l’amor i el poder de l’amistat. Perquè no hi ha res més bonic que crear nous records, però encara és més plaent aconseguir escriure’ls per compartir-los amb aquells que estimem. Creuem les potes ben fort perquè no oblidis mai els animals que ara coneixeràs ni l’aventura que estàs a punt de viure...
La llibreria de Bellaescorça
El guillot havia estat feinejant tot el dia per desfer-se de la pols que, des de feia massa temps, s’acumulava damunt els prestatges. De la majoria de llibres de la llibreria del poble de Bellaescorça, només n’existia un sol exemplar, per tant, era important que es conservessin en les millors condicions. L’Arxibald Guillot era un botiguer escrupolós, però quan es rep en herència una botiga dins del forat d’un arbre al cor del bosc, és d’esperar que la natura recuperi els seus drets i que la terra entri per tot arreu. Quina idea més
extravagant havia tingut, el seu avantpassat! Amb la cera de la senyora Edwina Ossa, que guardava amb cura dins d’un pot de fang, el guillot va enllustrar a consciència cadascun dels prestatges tallats directament a la fusta del roure, posant especial atenció als cantells dels llibres enquadernats que esperaven trobar un comprador. Algunes obres eren allà des de feia anys, potser fins i tot segles, perquè el guillot havia heretat la llibreria del seu pare, que, al seu torn, també l’havia rebut del seu, que... ja no recordava exactament de qui l’havia heretat.
Des del capdamunt de l’escala, es va entretenir rellegint els títols que brillaven amb lletres daurades damunt les cobertes de cuir. El misteri del lladre d’avellanes, d’Alexis Esquirol; Com cultivar pastanagues amb eficàcia sense cansar-se, de Benet Conill; Les 1001 receptes amb poma d’una xef, de Mireia Reineta... El botiguer recordava cadascun dels escriptors que, nerviosos, li havien dut el manuscrit amb l’esperança que fos acceptat a la llibreria del guillot i que potser algun dia,
o això somiaven ells, es vendria! Trobar el llibre adequat per a l’animal adequat era una missió important, sobretot quan només n’existia un sol exemplar. «He de ser més constant amb la neteja», va pensar l’Arxibald, avergonyit, mentre espolsava el drap a través de l’ull de bou amb muntants de fusta.
—Alerta, mestre Guillot, que soc aquí baix!
—va protestar una veueta des de fora de la llibreria.
Dos petits esternuts van anar seguits d’un gros «Atxim!» i d’una voladissa de fulls de paper que van giravoltar per davant de l’ull de bou.
—Ajuda! El meu manuscrit! La meva obra mestra! —es va tornar a queixar la veu.
Sense perdre ni un minut, el guillot va sortir com un llamp des del capdamunt de l’escala, avançant en ziga-zaga entre les prestatgeries, i es va precipitar cap a fora per arribar fins aquell animal de qui, malauradament, havia reconegut la veu. Entre la llum intensa d’un sol vermellós, una tortuga s’afanyava a reordenar les pàgines.
—Hauria d’anar més amb compte, mestre Guillot! Que no té ganes de llegir el meu nou assaig?
—Bona tarda, senyor Tortuga. Em sap greu... Estava netejant i m’he ben distret —es va disculpar l’animal, mig divertit, mig angoixat.
—Ajudi’m a recollir-ho abans no canviï el temps!
Es van afanyar a arreplegar-ho tot fins que el manuscrit del Felip Tortuga va haver recuperat la forma original. Escarxofat damunt del taulell, com de costum, la tortuga va etzibar al botiguer tot un reguitzell d’arguments ben justificats sobre per què el seu llibre havia de tenir un lloc preferent als prestatges de la llibreria de Bellaescorça.
La gota que fa vessar la closca. Reflexions sobre la càrrega mental d’una tortuga valenta és el fruit de molts mesos de feina, i vull creure que trobarà...
—Oh, i tant, senyor Tortuga! —el va interrompre el guillot mentre perforava el manuscrit amb les seves urpes afilades i preparava el cordill
que tot seguit relligaria les pàgines del llibre—. El col·locaré al costat del seu Pensaments d’una societat que va massa de pressa i del seu Assaig sobre l’ordre: quan casa teva es converteix en un llast que t’impedeix avançar. Què li sembla?
El Felip Tortuga va assentir, satisfet de constatar que la seva obra resultava familiar al llibreter, i es va ajustar el llaç del corbatí i les ulleres que se li aguantaven damunt les temples gràcies a dos trossets de paper adhesiu.
—Encara són aquí? Confiava que amb tant de temps haurien trobat comprador... Justament li volia parlar d’això. Està del tot segur que aquest prestatge és el més adequat per exposar-hi les meves obres? De cap manera poso en dubte les seves aptituds com a especialista en llibres, però volia compartir amb vostè tot un seguit d’observacions respecte a la disposició dels assaigs a la seva llibreria, perquè estic convençut que...
Del tot absort en la llarga llista d’observacions que la tortuga enumerava en veu alta, l’Arxibald no es va fixar en l’animal que entrava a la botiga.
No hauria sabut dir si era un mascle o una femella, un rosegador o un eriçó. El client desconegut no va preguntar res i es va dirigir cap als llibres després d’un amable «Bona tarda, senyors». Va estar badant entre les prestatgeries, tot arrossegant el pelatge, les escates o bé les plomes, de coberta en coberta, de prestatge en prestatge, fins a trobar allò que buscava... o això va semblar! D’una manera mecànica i sense poder-li parar massa atenció, el guillot va procedir a cobrar l’import al misteriós client, perdut entre les propostes del xerraire Felip Tortuga, que li explicava que els seus escrits sempre havien d’estar exposats damunt del taulell o davant de tot de l’aparador, allà on tothom els pogués veure.
—Tres avellanes, si us plau —va demanar el llibreter mentre posava el llibre dins d’una bossa de paper, sense mirar-ne el títol. Quan va voler donar les gràcies al client i tornar-li la quarta avellana que havia deixat per error damunt del taulell, l’animal ja se n’havia anat. A la paret del fons, el rellotge de pèndola va
tocar les vuit, com un alliberament. Per al mestre Guillot, havia arribat l’hora de tancar i d’acomiadar-se de la tortuga i de les seves observacions sobre la gestió de la botiga.
—Li ho agraeixo moltíssim, senyor Tortuga. He pres nota de tot això que m’ha anat dient. Si no li sap greu... —va afegir el llibreter mentre empenyia la tortuga per les espatlles fins a la sortida i tancava la porta rere seu amb tres voltes de clau—. Encara he de fer moltes coses.
—Però si no li he deixat les notes sobre el llibre! —va exclamar la tortuga des de l’altre costat de la porta, tot saltant perquè el guillot la pogués veure a través del vidre.
—No es preocupi! Tinc una memòria d’elefant.
El botiguer va fer córrer les cortines ben de pressa i, en un tres i no res, va apagar les espelmes de la làmpada del sostre. Cansat de la neteja i del discurs interminable de la tortuga, no va badar ni un segon: es va afanyar a cosir el manuscrit del Felip amb una bonica coberta de cuir de
bolet on va gravar el títol pompós que l’escriptor havia escollit. Un cop va haver acabat la feina, va col·locar l’obra al mateix prestatge on ocupaven un lloc destacat els seus altres assaigs, els títols dels quals eren objecte de burles per part de la resta de la clientela. Després s’hi va repensar i se’l va emportar a l’habitació de dalt. Un bon llibreter es llegeix cadascun dels llibres que enquaderna, és una qüestió de principis i de lògica elemental! «Ah, les meves prestatgeries...», va pensar mentre navegava per entre la llibreria deserta.
L’Arxibald recordava amb emoció la primera vegada que havia entrat a la llibreria agafat de la pota del seu pare. Des de la seva petita alçada de jove guillot, les prestatgeries li havien semblat immenses: potser hi havia milers, no, milions de llibres! En aquell moment va saber que algun dia ell agafaria les regnes de la botiga i que es convertiria en el millor llibreter del bosc. Però aquell vespre, arraulit sota la manta de quadres i després d’haver engolit una bona sopa de carabassa amb bolets i crostons fregits, es va dir que,
encara que la vida que duia li agradava molt, no li sabria gens de greu viure una aventura. Res d’extravagant. Per sobre de tot, als guillots els agrada el seny i la planificació.... Però tant de bo pogués reunir el coratge per convertir-se en un aventurer! Mentre s’adormia amb el llibre del Felip Tortuga, el guillot ignorava que, de fet, la seva aventura acabava de començar...
El senyor Talp
La trobada amb el senyor Talp va ser just després d’esmorzar. Assegut a la taula de la cuina, l’Arxibald untava les torrades amb mantega de colza, un pessic de sal i un polsim de xocolata gurmet en pols, quan el cucut del rellotge de paret li va indicar que era l’hora d’obrir el negoci.
—Ja són les deu en punt —va dir, tot cordant-se el davantal blau per damunt de la cua—, em pregunto qui serà avui el primer client que travessarà la porta de la botiga...
Mentre col·locava el cavallet de fusta pintat amb les lletres
LLIBRERIA DE LA FAMÍLIA
GUILLOT que el senyor Castor havia restaurat feia poc, el guillot va sentir que algú s’excusava sense parar cada cop que atropellava un vianant.
—Ai, disculpi’m. Si que em sap greu... Oh, perdó, li demano mil perdons, mira que en soc, de distret, ja sap què diuen, de nosaltres... Ui, disculpi’m, senyora... Ui, si només era un arbre... Bon dia, senyor, content de... Ai!
Divertit, l’Arxibald va buscar amb la mirada l’animal pocatraça que s’apropava pel camí.
A l’ombra dels roures, un petit mamífer acabava de caure damunt dels matolls d’una ginebreda. Quan es va alçar, el llibreter va reconèixer el senyor Talp gràcies a la mitja closca d’anou que carregava a l’esquena i a les ulleres gegants que duia mig tortes damunt del musell. Era un client que ja freqüentava la botiga quan l’Arxibald era un cadell i el seu pare n’era el propietari. De naturalesa distreta, el vell Frederic Talp anava molt sovint a la llibreria i també, tot
sovint, tombava els expositors de llibres i postals. No ho feia mai per despertar llàstima o molestar, senzillament era molt vell i no s’hi veia gaire... De vegades es comprava un llibre que després oblidava damunt del taulell o es descuidava el paraigua i tornava completament xop, amb la pluja que li regalimava damunt les ulleres de vidres gruixuts; altres vegades, bevia de la tassa de xocolata amb nuvolets de sucre de l’Arxibald perquè es pensava que era la seva i que estava al menjador de casa ben assegut amb les sabatilles que, efectivament, encara duia posades.
—Bon dia, senyor Talp —el va saludar el guillot—. Com està?
—Mestre Guillot, amic, és vostè? —va dir el talp mentre es col·locava bé les ulleres i tibava els pantalons de tirants massa amunt per anar-hi còmode.
—És clar que soc jo, Frederic. Ve a buscar una nova lectura?
—Oh, mestre Guillot, si sabés com n’estic de content, de tornar-lo a veure!
I el Frederic s’hi va acostar amb alegria, però encara no havia fet ni un parell de passes que li va caure el bastó i el molt sapastre s’hi va entrebancar. El guillot va córrer per ajudar-lo a aixecar-se. El talp, encara a terra i amb els ulls humits per l’emoció, va allargar els braços cap a ell.
—Oh, mestre Guillot, el meu estimat amic... Si sabés com n’estic de content, de tornar-lo a veure!
—Però, Frederic, si m’ho acaba de... —S’ho va repensar i va alçar el bon jan del talp.— Entri a dins, li prepararé una tassa de xocolata calenta amb nuvolets de sucre!
El talp va seguir el llibreter amb la seva manera tan característica de caminar, un pas desequilibrat i vacil·lant, marcat pels grinyols dels seus malucs i dels petits «Ai, ves», «Pruna!» i «Poma confitada! Quina murga fer-se vell, amic». Darrere seu, se sentia com el contingut de la mitja closca d’anou anava d’una banda a l’altra a mesura que avançava, i com colpejava amb el bastó tots els bancs, papereres i fanals del camí: Pim! Pam! Patapim! Pum!
Així que el talp es va haver assegut a la gran butaca vermella del costat de l’aparador, l’Arxibald va servir dues tasses fumejants de xocolata amb nuvolets de sucre damunt d’una rodanxa de fusta que feia de taula.
—I doncs, company, què l’ha dut fins aquí?
—Ostres, clar, me n’oblidava. És una emergència extraordinària!
El talp es va aixecar d’un salt i va estar a punt de tombar la tassa de xocolata.
—On pot estar? On el vaig veure per última vegada?
Després d’haver-se passat tot el dia anterior ordenant meticulosament la llibreria, el guillot va veure com el talp colpejava prestatges tan de pressa i amb tanta força que els volums van caure els uns damunt dels altres com una allau literària. Sense pensar-s’ho dues vegades, l’Arxibald es va alçar i, corrent rere el talp, es va posar a atrapar al vol els llibres que saltaven dels prestatges com si fossin puces a l’esquena del seu oncle Bernabé. Adeu a la seva classificació
temàtica: les receptes de cuina havien anat a parar just al costat de Les investigacions policials del detectiu Morrut, de Simó Porc. Quin despropòsit!
—Però què busca, Frederic? Potser el puc ajudar! Aviat ens colgarà sota una muntanya de llibres!
Però el talp, angoixat, no l’escoltava.
—Estava convençut que era aquí. Poma confitada! La memòria cada vegada em juga més males passades. Ah, com em dic Frederic Talp que el trobaré, costi el que costi!
A la llibreria hi regnava un desordre descomunal. Quan la Manela Mostela va travessar la porta de la botiga i el Diccionari amorós de la hibernació de Francesc Os li va estar a punt de caure al cap, es va dir que potser seria millor tornar en un altre moment.
—Frederic, digui’m què està buscant. No li
sembla que seria molt més fàcil? —va suggerir el guillot rere una pila gegant de llibres que acabava d’atrapar al vol.
—Busco el meu llibre. Era allà i el necessito desesperadament!
—El seu llibre? Quin llibre? —es va sorprendre el botiguer.
Però el talp ja no l’escoltava. S’havia enfilat al capdamunt d’un prestatge que havia quedat
buit. Com un mariner escrutant l’horitzó, el Frederic furgava amb la mirada els prestatges a la recerca del llibre misteriós. Però, pruna confitada, havia desaparegut! A punt de caure endarrere per culpa del pes de la mitja closca d’anou clarament massa feixuga, el Frederic Talp va ser salvat pels pèls pel guillot, que, en veure que el seu amic perdia l’equilibri, havia deixat la pila de llibres que duia entre els braços damunt la taula més propera. Entre els braços del llibreter, el talp es va posar a plorar a llàgrima viva, tot mullant el seu pelatge d’una pena molt gran.
—Tranquil, tranquil —el va consolar l’Arxibald mentre asseia el seu amic a la butaca i li allargava la tassa de xocolata amb nuvolets de sucre—. I si m’explica de què es tracta, estimat Frederic?
—Fa setmanes i setmanes que busco desesperadament el meu llibre, i ahir al vespre vaig pensar que potser era aquí, en aquella prestatgeria d’allà, al fons de la llibreria, amb les autobiografies, però... no hi és!
I el talp es va desfer en plors encara més forts mentre es mocava en un mocador de quadres.
—El seu llibre? Però, amic meu, si no m’havia dit mai que hagués escrit un llibre!
—Sí, fa molt i molt temps... Potser el vaig deixar al seu pare o potser, fins i tot, al seu pare abans que ell. Eren les meves memòries: Memòries d’un altre món, de Frederic Talp. Està segur que no l’ha vist mai dels mais? —va implorar el talp, plorós.
De cop, amb els ulls submergits en la mirada trista del seu amic, el guillot va fer memòria.
Una coberta de cuir verd, quatre avellanes en comptes de tres. Pèls, escates o potser plomes. El discurs incessant del Felip Tortuga.
Poma confitada! Era el llibre que havia venut el dia abans!
La història del Frederic
L’Arxibald Guillot estava ben empipat: tenia davant algú que sabia exactament el que volia i no tenia manera de satisfer el client! Com havia pogut ignorar la presència de les Memòries d’un altre món a les seves prestatgeries?
—Em sap molt de greu, Frederic... Vaig incomplir el meu deure de llibreter del bosc i em vaig descuidar d’apuntar el comprador —es va disculpar el guillot, confós.
—No pot ser... I com m’ho faré, amic meu? Com m’ho faré?
El talp, trasbalsat, s’havia tret de la butxaca un altre mocador de quadres de la mida d’una manta i es mocava tan fort que semblava que toqués una trompeta: tururut! Cada vegada que bufava amb el nas, les andròmines dels prestatges dringaven com si fossin campanetes i amenaçaven de caure a terra i trencar-se.
L’Arxibald estava a l’aguait per si havia de saltar a recollir-ho tot.
Mentre plorava com una magdalena, el Frederic va desfer els nusos que sostenien la mitja closca d’anou que duia penjada a l’esquena. El dia que en comprava, el talp hi desava els llibres, però també hi portava un batibull d’altres coses. A vegades no era agradable acostar-hi el musell, sobretot quan el Frederic hi deixava un entrepà durant dies i dies o quan es descuidava de tancar el pot de confitura de prunes... Aquesta vegada, en va treure un sobre esgrogueït pel pas del temps i un trosset de paper. Contra tota poma, res del que va sortir de la closca feia olor de vinagre de pruna.
—Estimat amic, li he de confessar una cosa, una cosa molt important, però em fa por com pot reaccionar...
—I ara, Frederic, ja sap que m’ho pot dir tot. No el jutjaré mai —va dir ell agafant-li la pota.
—Doncs bé, amic meu, com li ho diria? Darrerament m’he adonat que hi ha alguna cosa que no rutlla del tot bé... M’he adonat que... M’he adonat que...
Es va aturar, absent.
—Frederic?
—Sí, mestre Guillot?
—«M’he adonat que...» i què més?
—No ho sé, mestre. De què diu que s’ha adonat?
—Jo? Jo no, Frederic. Vostè! —va dir l’Arxibald, desesperat.
—Jo? Ah, doncs... jo...
Aleshores va veure el trosset de paper que tenia entre les potes.
—Ah, és clar. M’he adonat que alguna cosa no rutlla prou bé... M’he adonat que...
—Que...?
Els ulls del guillot es van obrir com unes taronges.
—Que estic perdent la memòria, amic! Soc com un formatge suís, com una escumadora, un autèntic colador! M’imagino que el deu sorprendre, però pateixo amnèsies recurrents, m’oblido de tot! Soc com una presa de xocolata sense avellanes, com un arbre que perd les fulles, una rere l’altra.
Mentre s’explicava, el talp es va aixecar de la butaca i va imitar un arbre que, a la tardor, allibera les branques del pes del fullatge. Recolzat al seu seient, amb les potes encreuades damunt del davantal, el guillot es va quedar silenciós, mirant el seu amic amb tendresa. Realment, aquelles pèrdues de memòria no eren una sorpresa... Allò que estranyava l’Arxibald era, sobretot, que el Frederic Talp se sentís tan desconcertat.
—A veure, Frederic, a la seva edat és normal perdre una mica la memòria. De vegades el meu
Al bosc de Bellaescorça, en el forat del roure on l'Arxibald Guillot regenta la seva llibreria, qualsevol animal pot deixar-hi el llibre que ha escrit i confiar que algun dia algú el comprarà. Des que se li escapen els records, el Frederic Talp busca desesperadament el llibre on va escriure les seves memòries, per recordar què ha viscut i qui són aquells que estima. Només n’existeix un exemplar, que va deixar fa anys a la llibreria. Però un client misteriós acaba de comprar-lo... Amb l'ajuda de fotografies antigues, l'Arxibald i el Frederic en seguiran el rastre pel bosc, en un viatge on es barrejaran somnis,records i realitat.