SEGUEIX EL CAMÍ QUE PORTA A ROMA
La Via Àpia, a Itàlia, és potser la carretera romana més famosa que hi ha.
L’anomenada «reina de les carreteres» connecta Roma, que és a prop de la costa occidental, amb Bríndisi, a la costa del sud-est del país. Fa dos mil anys, era plena de viatgers que anaven a peu o amb carruatges.
En gran part està modernitzada, però hi ha trams que es conserven igual que en l’època dels romans: un paviment de pedres llises amb arquitectura clàssica a banda i banda.
La Via Àpia és plena de ruïnes romanes. Per exemple, podries passejar pel circ enrunat de Maxenci, que temps enrere s’omplia de multituds per seguir les curses de carros.
Els romans van construir carreteres per tot el seu vast imperi.
PER LA VIA ÀPIA
Les planes i les muntanyes verdes t’empenyen a aixecar la vista. Però també val la pena mirar avall. Perquè la carretera mateixa és una impressionant proesa d’enginyeria.
Com moltes carreteres romanes, la Via Àpia va recta com una fletxa durant llargs trams.
Seu a les restes de les termes de Caracal·la i imagina’t com seria relaxar-te a l’aigua fumejant juntament amb 1.600 romans fatigats més.
Un poeta anomenat Horaci va recomanar als seus contemporanis romans «anar amb calma» per la Via Àpia. Avui, el seu consell ens recorda que anar a peu és la millor manera de gaudir de la riquesa històrica d’aquesta carretera llegendària.
Caminar per la Via Àpia és una manera de visitar de nou un temps en què la majoria de camins portaven de debò a Roma.
Meravella’t amb els palaus, aqüeductes, vil·les, catacumbes i muralles de l’antiguitat.DIGUES «BUEN CAMINO»
PEL CAMÍ DE SANT JAUME
Molta gent el comença a Saint-Jean-Pied-de-Port, a França, però a qualsevol lloc de la ruta la destinació és sempre la mateixa: la ciutat de Santiago de Compostel·la, a Galícia.
Els pelegrins cristians han recorregut des de fa molts segles el Camí de Sant Jaume, fins al lloc on segons la tradició està enterrat sant Jaume (que en castellà també s’anomena Santiago).
Sant Jaume era un dels dotze apòstols de Jesús. El primer pelegrí es deia Alfons II. Era rei d’Astúries. Alfons va caminar més de 300 quilòmetres fins a Santiago per visitar la tomba de Sant Jaume. Això va passar fa 1.200 anys.
Des d’aleshores, milions de persones han seguit els passos del rei Alfons. Alguns pelegrins fan el Camí per motius religiosos. D’altres volen passar temps enmig de la natura, aprendre sobre història i cultura o simplement posar-se a prova a si mateixos.
Aquest antic camí recorre milers de quilòmetres i s’estén com una teranyina gegant per tot Europa.
Els pelegrins medievals sovint portaven una petxina de vieira a la capa o el barret. La feien servir per posar-hi menjar i beguda.
Una salutació habitual al Camí és dir-se «buen camino», per desitjar una bona ruta.
Avui, aquestes petxines, juntament amb fletxes grogues, es fan servir com a indicadors al llarg del Camí.
Et pots afegir al Camí des de qualsevol lloc. Hi ha qui diu que comença al llindar de casa teva: surt per la porta, posa’t a caminar en direcció a Santiago… i ja ets al Camí.
Los Angeles és la llar de Hollywood, i la seva costa és pur cinema.
La ruta ciclista Marvin Braude (una part de la qual és anomenada l’Strand) passa fent revolts durant 35 quilòmetres pel costat de platges de sorra i barris històrics que sovint esdevenen localitzacions de pel·lícules.
BUSCA ESTRELLES A L’STRAND
DE LOS ANGELES
La ciutat de Los Angeles, a la Costa Oest dels Estats Units, sembla un plató de cinema gegant.
Els ciclistes comparteixen el camí amb gent que camina, corre o patina, per tant s’hi avança a pas lent, perfecte per assimilar totes aquestes imatges, olors i sons.
Sents el soroll de les onades de l’oceà Pacífic espetegant a prop teu i notes el vent a les galtes. Ensumes l’olor de frankfurts i la de cotó de sucre, i la sentor dolça de l’encens.
Sembla que tothom estigui a punt de presentar-se al càsting d’una pel·lícula. Els skaters presumeixen de kickflips i ollies al parc de patinatge de Venice. Els aixecadors fan peses a la platja coneguda com a Muscle Beach.
Hi ha paradetes on venen bijuteria, granadura i cristalls. Els famosos i la gent normal coincideixen al llarg de la ruta. Aquell d’allà és una estrella del cinema que ha sortit a passejar? Una atleta famosa menjant-se un gelat? Una influencer que posa per al seu Instagram?
L’emblemàtic moll de Santa Monica es va inaugurar el 1909. Una visita al seu parc d’atraccions és un viatge al passat.
Des de dalt de l’antiga roda pots admirar les vistes del mar i la gran extensió de la Ciutat dels Àngels.
Pots jugar amb les màquines del milió o altres jocs d’època al saló recreatiu vintage, mirar com la gent de la zona intenta pescar llobarros o corballs, o pagar un quart de dòlar perquè un endeví et digui el futur.
Com que normalment hi fa calor, la majoria de ciclistes fa parades per refrescar-se a l’oceà, o seure a la sorra i mirar com els surfistes de tota mena cavalquen les onades.
Tant és on decideixis aturar-te, et sentiràs com un personatge més en la pel·lícula que no s’acaba mai de Los Angeles.
DESCOBREIX LES RIQUESES
DEL RAJASTHAN
Rajasthan significa ‘terra de reis’.
Sota el sol ardent d’aquest estat de l’Índia, no ets mai gaire lluny d’un palau ricament decorat o d’una fortalesa majestuosa.
Quan comencis el viatge a Jodhpur, veuràs la fortalesa de Mehrangarh (la ‘Ciutadella del Sol’), tallada en pedra de gres, que domina la ciutat des de dalt d’uns precipicis verticals.
Pedalant cap a Udaipur, ben aviat entendràs per què en diuen la «ciutat dels llacs». Hi ha un sistema d’estanys construït al segle xvi per ordre dels governants de Mewar amb la finalitat de proveir d’aigua neta, i que ha contribuït a fer d’Udaipur una de les ciutats més romàntiques del món.
Traçar un recorregut entre les dues ciutats és banyar-se en els colors vius i intensos del Rajasthan.
Les postes de sol són una paleta de morats, taronges, roses, vermells i blaus.
Els barris antics de diverses ciutats estan pintats d’un sol color. A Jaipur de rosa. A Udaipur de blanc. A Jodhpur de blau.
Les dones del país porten saris de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Sari vol dir ‘tira de roba’ en sànscrit, la llengua clàssica del país. Aquesta peça de roba es porta a l’Índia des de fa més de cinc mil anys.
A banda de fortaleses opulentes, amb la bicicleta passes pel costat d’altres escenes de la vida rural que no han canviat des de fa segles.
Els pagesos llauren els camps amb bous. Els pescadors treuen les xarxes de llacs transparents per inspeccionar les captures. Tant si pertany a la noblesa com si no, a la terra de reis tothom viu una vida rica en tradicions.
EMBARCA’T EN UNA ODISSEA
PEL MAR EGEU
La paraula ve d’Odisseu o Ulisses, l’heroi grec de ficció que va trigar deu anys a fer un trajecte curt. Navegar per un grup d’illes de l’Egeu anomenat les Cíclades és endinsar-se en un món de criatures mítiques i paisatges magnífics.
El mar Egeu, situat entre Grècia i Turquia, és on Ulisses va començar el lent viatge de retorn a casa. Avui, els visitants creen la seva pròpia odissea explorant els centenars d’illes escampades per les aigües d’un blau transparent.
Cases i molins de color blanc brillant resplendeixen amb el sol del Mediterrani.
Com Ulisses, veus pobles dalt de penya-segats molt abans d’arribar a la costa de sota.
Què és aquest esclat de blau? Podria ser una barca de pesca. Uns porticons o una porta de fusta. O la cúpula d’una capella antiga.
Una odissea és un llarg viatge amb moltes giragonses i imprevistos.
A Andros, pots passejar fins a un poble enfilat dalt d’una estreta península com la fortalesa d’un conte de fades.
Quan naveguis per la costa de Santorini, contempla les terrasses amb olor de farigola arrapades al penya-segat damunt del mar centellejant.
A Paros, pots veure com els pescadors porten les captures als cuiners que els esperen a les tavernes d’allà a la vora.
A qualsevol lloc de l’Egeu per on naveguis, el passat sempre està present. El notes quan et trobes davant de les columnes vermelles de les ruïnes del palau de Cnossos a Creta.
O quan segueixes un carrer pavimentat de marbre a l’antiga ciutat costanera d’Efes.
Què descobriràs navegant per l’Egeu? I quant durarà la teva odissea?
En quin lloc del món els bulbs van ser tan valuosos com edificis?
Als elegants canals d’Amsterdam.
CONTEMPLA UNA CIUTAT EN FLOR
PELS CANALS D’AMSTERDAM
Quan les tulipes van esdevenir desmesuradament populars arreu d’Europa durant la dècada de 1630, el preu de les flors va pujar tant que aquí es podia comprar una casa amb només un grapat de bulbs.
L’imperi holandès estava al punt àlgid del seu poder i els diners procedents del comerç van propiciar un boom que va convertir Amsterdam en una ciutat esplendorosa. La teranyina de canals que recorre el centre de la ciutat és encara la joia de la corona.
Fins i tot quan explores el barri dels canals en un modern patí de pedals, segueixes la petja dels amsterdamesos del passat.
Busca el número 7 del canal Singel, la casa més estreta de la ciutat. La façana només fa un metre d’ample, el just perquè hi càpiga la porta.
Els edificis són alts i estrets perquè en el passat les cases amb les façanes més amples havien de pagar més impostos. Arreu on miris, magnífics edificis de maons s’empenyen els uns als altres com llibres en un prestatge molt ple.
El límit de velocitat per circular a l’aigua és molt baix, cosa que et deixa temps de sobres per gaudir de l’espectacle de la vida als canals.
Durant el recorregut, pedala pel costat de l’únic refugi de gats flotant del món. O compra una tulipa al mercat de flors que hi ha amarrat al canal Singel des del 1862.
Cada any, a la primavera, el festival de les tulipes converteix tots els racons de la ciutat en un calidoscopi de tons carabassa, rosa, vermell i groc. Encara avui, Amsterdam continua sent la llar espiritual del comerç de tulipes.
AGAFA EL TREN DE JOGUINA
FINS A L’ESTACIÓ A MÉS ALTURA DE L’ÍNDIA
Endavant. Atura’t. Ves marxa enrere pel següent tram de via. Atura’t un altre cop. Llavors torna a tirar cap endavant.
Cap aquí i cap allà, cap aquí i cap allà, com una eruga cautelosa, aquest tren puja per uns pendents impressionants. Però per què?
Al segle xix, els enginyers van descobrir que l’única manera de fer pujar una locomotora per un fort pendent era fent ziga-zagues. Construït fa més de 140 anys, el Darjeeling Himalayan Railway és un exemple perfecte d’aquest truc.
El vell tren de vapor esbufega, treu fum, xiula i espetega per pujar per la muntanya fins a Ghum, l’estació de ferrocarril a més altura de l’Índia.
Des d’allà, les llegendàries plantacions de te de Darjeeling s’estenen fins a on arriba la vista.
Durant generacions, els recol·lectors de te han caminat entre les files arquejades d’arbustos, collint fulles de te i deixant-les caure als cistells que carreguen a l’esquena.
La gent anomena aquest ferrocarril el «tren de joguina» perquè és petit, però és un tren de passatgers de debò. Un de tan important que la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat.
EXPLICA LA TEVA HISTÒRIA
DE L’ORIENT EXPRESS
Una manera de rememorar aquella època d’elegància sense presses és reservar un bitllet a l’Orient Express.
Aquest ferrocarril emblemàtic va començar a fer la ruta de París a Romania el 1883. Més endavant va arribar a Istanbul. Avui la ruta principal va de Londres a Venècia.
L’Orient Express és luxe pur des del moment que arribes a l’andana. Un mosso vestit amb un uniforme blau i daurat i guants blancs es fa càrrec de l’equipatge.
Després entres en un vagó que traspua l’esplendor del món d’abans. Llautó brillant i tapisseries opulentes. Fusta de cirerer polida. Plafons de marqueteria delicada.
Podria ser que et sentissis com un personatge de la novel·la d’Agatha Christie publicada el 1934. Assassinat a l’Orient Express. El protagonista és el detectiu Hercule Poirot. Durant un viatge amb l’Orient Express, resol un dels crims més famosos de la ficció simplement dedicant temps i energia a xerrar amb tots els passatgers que hi ha a bord.
Temps enrere, en l’edat d’or del ferrocarril de passatgers, el viatge mateix era una forma d’art.
Tothom es barreja com en una festa plena de glamur.
Malgrat l’esplendor de l’entorn, sempre ets conscient que viatges en un tren antic. De tant en tant notes una batzegada o un sotrac.
A la nit, quan s’encén la il·luminació suau i un pianista toca música de fons, els passatgers es posen trajos i esmòquings, vestits de nit o de còctel i joies que criden l’atenció, tal com feien a l’època d’Agatha Christie.
Molts passatgers deixen la porta de la cabina oberta durant el dia per tal de veure el paisatge als dos costats del tren.
Quan baixa la temperatura, potser veuràs un mosso posant una palada de carbó a la caldera que escalfa els radiadors del teu vagó.
Parlen amb altres viatgers que passegen pel passadís. Si dediques temps a escoltar les seves històries, potser tu també tindràs un relat per explicar quan s’acabi el viatge