Philippe Fix
i els seus invents meravellosos
Des de llavors, el Serafí va dedicar part del seu temps a somniar amb les flors, els ocells i el sol. Els forats que abans tant s’esforçava a marcar just al mig dels bitllets, ben aviat van començar-se a passejar cap als costats. De vegades només marcava la meitat del forat, en el límit del tiquet. De totes maneres... De totes maneres, quan arribava l’hora de plegar, el Serafí es treia l’uniforme al mateix temps que recuperava el somriure. Després d’una llarga jornada a la seva presó subterrània, se sentia impacient per tornar a la seva mansarda del barri antic. Vivia en una petita habitació d’un gran edifici. Havia de pujar set pisos, això volia dir una quantitat considerable de graons. El graó cent vint-i-sisè s’havia guanyat la seva simpatia: feia un cruixit que el distingia d’entre tots els altres i, a més a més, indicava que només faltaven dos pisos per acabar d’arribar a dalt. L’últim graó era el seu preferit. Des del capdamunt de l’escala, el Llanut sotjava el soroll de les passes. El Serafí era el seu amic, l’esperava amb impaciència.
Un bon dia, els treballs exteriors van quedar enllestits.
MIREU!
Amb raó el Serafí se sentia orgullós de la seva obra. Casa seva semblava sortida d’un somni i no en recordava cap altra. Per fi va poder instal·lar el llit amb baldaquí. Quan els revestiments de fusta i els trossos de tela van recuperar el seu esplendor, el Serafí es va posar el pijama dels diumenges i va lliscar entre els llençols. Aquell vespre, als àngels daurats no els va caldre bressolar-lo durant gaire estona. Es va adormir amb el somriure al llavis, del tot feliç.
—Ets tu, Llanut? —Bon dia, t’estava esperant! Realment s’hi estava molt bé, a casa del Serafí. Quan visitava el seu amic, el Llanut sempre tenia la impressió d’entrar en unes golfes. Unes golfes immenses, amb racons misteriosos, amagatalls insòlits i sorpreses inimaginables. S’hi estava bé, et venien ganes de cantar. Com que el Llanut desafinava, un dia, va agafar el seu amic a banda. —Serafí, una casa sense música no és una veritable casa. Hauríem de... El Serafí el va interrompre amb un gest. Ell també s’havia adonat d’aquella mancança i ja en portava una de cap. —Avui mateix hi posarem remei, Llanut. Engega el cotxe. Aquest matí la botiga està oberta... —La botiga de ràdios? —va preguntar el Llanut. No es tractava pas d’una ràdio. La idea del Serafí era molt millor.
Van necessitar tota una setmana per treure de la botiga de ferralla tot el material indispensable. El Serafí va treballar dos dies i dues nits seguides sense descansar. Quan el Llanut va rebre l’autorització per contemplar l’obra, es va quedar de pedra. —Què t’estimes més —va demanar el nostre manetes assegut rere els comandaments—, una suite de Bach? Botons A, X, 23, Z... i ja ho tenim! Una polca? Botons B, M, 39, K... Fet! L’efecte era xocant. Una orquestra al complet no hauria tocat tan bé ni tan fort. I, extraordinària proesa que ni tan sols una orquestra de virtuosos no hauria pogut realitzar durant gaire estona, tenia un botó que permetia que es fes el silenci a voluntat.
En Serafí és un somiador. Creu en la llibertat i en la bellesa. Viu als núvols i té idees esbojarrades. Però també s’arromanga i treballa dur per fer realitat els seus projectes fascinants i les seves fantasies.
ISBN 978-84-17749-15-6
9 788417 749156
www.editorialflamboyant.com