TEMPORADA D ABOnAMENT
2019 / 2020 CONCERT N. 5
orquestra simfonica illes balears
Emmanuel Bleuse Violoncel Pierre Bleuse Director
AUDITORIUM DE palma
12.12.2019 20,00h
programa
30’
PART 1 Concert per a violoncel Op.85 en mi menor Edward Elgar (1857-1934) 1. 2. 3. 4.
pausa
Adagio – Moderato Lento – Allegro molto Adagio Allegro – Allegro ma non troppo – Poco più lento – Allegro molto
20’
PART 2
45’
Simfonia núm.1 en si bemoll menor William Walton (1873-1943) 1. Allegro assai 2. Presto con malizia 3. Andante con malinconia 4. Maestoso – Allegro, brioso ed ardentamente – Vivacissimo - Maestoso
• • •
Emmanuel Bleuse, violoncel Pierre Bleuse, director Orquestra Simfònica Illes Balears 03
notas al programa De tots els enregistraments del Concert per a violoncel d’Elgar, n’hi ha una versió extraordinària —que avui dia es pot trobar fàcilment en línia— interpretada per Jacqueline du Pré sota la direcció del que fou el seu marit, Daniel Barenboim, que destaca per la intensitat vital, la fúria d’un músic que s’abraça al seu instrument per extreure’n un so que oscil·la entre l’expressió més poderosa i el gemec profund de l’ànima perduda. Després d’escoltar du Pré, queda el dubte si és la persona la que toca el violoncel, o bé és l’instrument que s’ha apoderat de la persona per tal de fer servir una veu que solament els humans posseeixen. Sovint amagat entre les melodies de la secció de cordes, el violoncel aixeca poques vegades aquesta veu pròpia, i el concert d’Elgar permet descobrir les meravelles del seu timbre únic. Elgar compongué aquest concert en moments existencials difícils, quan la feblesa física de la seva esposa feia preveure que mai més no es recuperaria. El concert s’encapçala amb un recitatiu del violoncel quasi lliure, seguit per la introducció d’un tema líric a càrrec de les violes, que el violoncel sembla no poder resistir. El primer temps es desplega així ample i poètic. El segon moviment, en canvi, és brillant. El violoncel sembla dubtar, però acaba estirant tota la orquestra. El tercer moviment és apassionat, expansiu, un adagio que esdevé el centre de la peça. Un allegro variat i llarg comença altre cop amb un recitatiu del violoncel amb un gran esperit, però subjacent a tot plegat hi ha una mena de tristesa difícil de definir. El violoncel reprèn, cap al final, una de les melodies de l’adagio, que projecta una ombra de recordança 04
INTENSITAT Barbara Duran mentre insisteix en la primera frase melòdica fins a la conclusió. Si el concert d’Elgar es pot qualificar de líric, la Simfonia núm. 1 de William Walton desplega una explosió de força apassionada i obscura. Des dels inicis del primer moviment, ja s’intueix un dinamisme del material musical que esdevindrà aclaparador, marcat per l’ostinato de les cordes greus i les trompes, fins que l’oboè fa avançar la composició. En tot cas, la sensació és d’inestabilitat, potser perquè s’hi detecten dues tendències emotives i musicals: d’una banda, la gran tensió —inacabable, obsessiva— i, de l’altra, els grans temes melòdics que semblen provenir d’una ferida obscura i que esdevenen gairebé un lament. El segon moviment, scherzo, conté encara aquesta energia obscura que explota de manera inesperada, sense poder-
cat.
ne preveure la direcció de manera clara. Per aquest motiu, el tercer moviment apareix com un retret sincer, l’expressió més veritablement afectuosa, poètica i malenconiosa. El moviment final està pensat per guarir les ferides, per mostrar el veritable poder de la simfonia. Inclou una secció fugada i uns certs aires de grandesa: un desplegament de les arts simfòniques de Walton. En tot cas, és una de les simfonies més intenses i emotives de la música britànica del segle XX.
William Walton reconegué, amb posterioritat a l’estrena, que havia compost la Simfonia núm. 1 en un moment de gran inestabilitat emocional, arran de la seva relació amb Imma von Doermberg. La frustració, les pors i el dolor hi són presents, com també ho són en el Concert per a violoncel d’Elgar. I encara que sigui molt perillós abocar els desastres personals sobre la creació musical, és innegable que aquestes dues obres mostren una intensitat inusual: la que acompanya els moments obscurs de l’existència.
05
notas al programa De todas las grabaciones del Concierto para violonchelo de Elgar, hay una versión extraordinaria —que hoy en día puede encontrarse fácilmente en línea— interpretada por Jacqueline du Pré bajo la dirección del que fue su marido, Daniel Barenboim, que destaca por la intensidad vital, la furia de un músico que se abraza a su instrumento para extraer de él un sonido que oscila entre la expresión más poderosa y el gemido profundo del alma perdida. Después de escuchar a du Pré, queda la duda de si es la persona la que toca el violonchelo, o bien es el instrumento que se ha apoderado de la persona para usar una voz que solamente los humanos poseen. A menudo escondido entre las melodías de la sección de cuerdas, el violonchelo levanta pocas veces esta voz propia, y el concierto de Elgar permite descubrir las maravillas de su timbre único. Elgar compuso este concierto en momentos existenciales difíciles, cuando la debilidad física de su esposa hacía prever que nunca más se recuperaría. El concierto se inicia con un recitativo del violonchelo casi libre, seguido por la introducción de un tema lírico a cargo de las violas, que el violonchelo parece no poder resistir. El primer tiempo se desarrolla así amplio y poético. El segundo movimiento, en cambio, es brillante. El violonchelo parece dudar, pero acaba estirando a toda la orquesta. El tercer movimiento es apasionado, expansivo, un adagio que se convierte en el centro de la pieza. Un allegro variado y largo empieza nuevamente con un recitativo del violonchelo con un gran espíritu, pero subyacente al conjunto hay una especie de tristeza difícil de definir. El violonchelo retoma, 06
INTENSIDAD Barbara Duran hacia el final, una de las melodías del adagio, que proyecta una sombra de recuerdo mientras insiste en la primera frase melódica hasta la conclusión. Si el concierto de Elgar se puede calificar de lírico, la Sinfonía n.º 1 de William Walton despliega una explosión de fuerza apasionada y oscura. Desde los inicios del primer movimiento, ya se intuye un dinamismo del material musical que llegará a ser agobiante, marcado por el ostinato de las cuerdas graves y las trompas, hasta que el oboe hace avanzar la composición. En todo caso, la sensación es de inestabilidad, quizás porque se detectan dos tendencias emotivas y musicales: por un lado, la gran tensión — inacabable, obsesiva— y, por el otro, los grandes temas melódicos que parecen provenir de una herida oscura y que se convierten casi en un lamento. El
esp. segundo movimiento, scherzo, contiene todavía esta energía oscura que explota de manera inesperada, sin poder prever su dirección de manera clara. Por este motivo, el tercer movimiento aparece como un reproche sincero, la expresión más verdaderamente afectuosa, poética y melancólica. El movimiento final está pensado para curar las heridas, para mostrar el verdadero poder de la sinfonía. Incluye una sección fugada y ciertos aires de grandeza: un despliegue de las artes sinfónicas de Walton. En todo caso, es una de las sinfonías más intensas y emotivas de la música británica del siglo XX.
William Walton reconoció, con posterioridad al estreno, que había compuesto la Sinfonía n.º 1 en un momento de gran inestabilidad emocional, a raíz de su relación con Imma von Doermberg. La frustración, los miedos y el dolor están presentes, de igual manera que lo están en el Concierto para violonchelo de Elgar. Y aunque sea muy peligroso descargar los desastres personales sobre la creación musical, es innegable que estas dos obras muestran una intensidad inusual: la que acompaña los momentos oscuros de la existencia
07
notas al programa Of all the recordings of Elgar’s cello concerto, there is one version that can be easily found online nowadays. Played by Jacqueline du Pré and conducted by her former husband, Daniel Barenboim, this interpretation stands out with a vital intensity, the fury of a musician embracing her instrument to extract a sound going from the most powerful expression to the deepest wail of a lost soul. And, after listening to du Pré, one may doubt whether the musician is playing the instrument or rather the cello has taken over an individual in order to use the kind of voice only humans possess. Often hidden between the melodies of the string section, the cello rarely raises this voice of its own, but Elgar’s concerto allows us to discover the wonders of its unique timbre. Elgar composed the concert during an existential moment, when the physical weakness of his wife made it look as if she would never get better. The concert begins with an almost free recitative of the cello, followed by the introduction of a lyrical theme by the violas, which the cello seems unable to resist; thus, the first movement is wide and poetic. The second movement, on the contrary, is bright. The cello seems to hesitate, but it pulls the whole of the orchestra. The third movement is passionate, expandable, an Adagio that becomes the centre of the piece. A variant and long Allegro starts again with a greatly spirited recitative of the cello, although there is an underlying sadness which is hard to define. The cello remembers, at the end, one of the melodies from the Adagio, projecting a shadow of remembrance and insisting on the 08
INTENSITY Barbara Duran first melodic phrase up to the conclusion. If Elgar’s concert can be described as lyrical, William Walton’s Symphony nº1 unfolds an explosion of passionate and obscure forces. From the beginning of the first movement, one can already sense a dynamism in the music material that will become overwhelming, marked by the determination of the deep strings and the French horns, until the oboe makes the composition go forward. In any case, there is a feeling of instability, maybe because we notice two emotional and musical trends: on the one hand, a great tension —endless, obsessive— and, on the other, great melodic themes that apparently come from a dark wound and almost turn into a lamentation. The second movement, a Scherzo, still contains this
eng.
obscure energy that explodes in an unexpected way: its direction can not be foreseen clearly. This is way the third movement arrives like a sincere reproach, the most truly affectionate, poetic and melancholic expression. The final movement was created to
heal these wounds and show the real power of the symphony. It includes a fugue section and a particular air of grandeur: the display of Walton’s symphonic arts. Anyway, it is one of the most intense and moving symphonies of XXth century British music.
09
emmanuel bleuse
10
violoncel
cat.
Emmanuel Bleuse va néixer el 1975 a París en el si d’una família de músics: el seu pare, Marc Bleuse, és compositor, i la seva mare, Anne Fondeville, cantant lírica. Quan tenia set anys va entrar al Conservatori Nacional de la Regió
Emmanuel Bleuse Violoncel
de Boulogne-Billancourt, on va començar
músics de prestigi com Bruno Pasquier, Péter
a estudiar el violoncel amb Annie Cochet i
Csaba, Gérard Poulet, Georges Pludermacher
Michel Strauss.
o Daniel Gade. Ha estat solista amb diverses orquestres i directors de renom, com Wolf-
Entre els anys 1990 i 1993, Emmanuel
Dieter Hauschild, Jörg-Peter Weigle, Daniel
Bleuse va continuar el seu aprenentatge
Chabrun, Edmon Colomer, Philippe Bender,
amb Annie Cochet i Philippe Muller
Josep Vicent, Pablo Mielgo, etc., i és convidat
al Conservatori de Tolosa, on va rebre
regularment arreu d’Europa i a Àsia.
nombrosos premis i mencions. Després d’aquesta etapa, va ampliar els estudis
En l’àmbit de la docència, l’estiu de 2004 va
musicals superiors amb el professor
ser convidat a impartir classes magistrals al
Christoph Henkel a l’Escola Superior de
Conservatori Central de Pequín.
Música de Friburg de Brisgòvia (Alemanya), on es va graduar el 1998 amb el primer
Ha enregistrat el concert per a violoncel Kai,
premi i la felicitació del jurat. El 1999
de Mark-Anthony Turnage, per a la ràdio
va obtenir el Diplomprüfung für das
alemanya MDR, i ha estrenat amb el pianista
Konzertexam, la més alta distinció atorgada
Alain Planès i el violinista Eric Crambes un
als conservatoris alemanys.
trio del famós compositor francès Pascal Dusapin.
Acabats els estudis a Alemanya, va continuar el seu perfeccionament durant un any amb
Paral·lelament a la seva carrera de solista,
János Starker a Bloomington (Estats Units),
també ha estat violoncel solista a l’Orquestra
becat per la Fundació Lavoisier, i també
Filharmònica Estatal de Halle (Alemanya,
va tenir l’oportunitat d’assistir a les classes
2001-2004) i actualment és solista a
magistrals de Lluís Claret, Bernard Greenhouse,
l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Així
Gary Hoffman i Wolfgang Boettcher.
mateix, exerceix la docència com a professor al Conservatori Superior de Música de les Illes
Emmanuel Bleuse ha obtingut el Premi de
Balears.
l’Acadèmia Ravel (1997) i el de les Matinées Musicales a Indianapolis (Estats Units,
Des de l’any 2017 forma part del trio Odyssea
2000). Com a intèrpret ha ofert nombroses
juntament amb la pianista Miriam Picker-
actuacions en formacions de cambra amb
Bleuse i la violinista Nina Heidenreich.
11
esp.
Emmanuel Bleuse nació en 1975 en París en el seno de una familia de músicos: su padre, Marc Bleuse, es compositor, y su madre, Anne Fondeville, cantante lírica. A la edad de siete años entró en el Conservatorio Nacional de
Emmanuel Bleuse Violonchelo
la Región de Boulogne-Billancourt, donde
músicos de prestigio como Bruno Pasquier,
empezó a estudiar violonchelo con Annie
Péter Csaba, Gérard Poulet, Georges
Cochet y Michel Strauss.
Pludermacher o Daniel Gade. Ha sido solista en diversas orquestas y con directores de
Entre 1990 y 1993, Emmanuel Bleuse
renombre como Wolf-Dieter Hauschild,
continuó su aprendizaje con Annie Cochet
Jörg-Peter Weigle, Daniel Chabrun, Edmon
y Philippe Muller en el Conservatorio de
Colomer, Philippe Bender, Josep Vicent,
Toulouse, donde recibió numerosos premios
Pablo Mielgo, etc., y es invitado regularmente
y menciones. Después de esta etapa,
por toda Europa y en Asia.
amplió sus estudios musicales superiores con el profesor Christoph Henkel en la
En el ámbito de la docencia, en el verano de
Escuela Superior de Música de Friburgo
2004 fue invitado a dar clases magistrales en el
de Brisgovia (Alemania), donde se graduó
Conservatorio Central de Pekín.
en 1998 obteniendo el primer premio y la felicitación del jurado. En 1999 obtuvo
Ha grabado el concierto para violonchelo
el Diplomprüfung für das Konzertexam,
Kai, de Mark-Anthony Turnage, para la radio
la más alta distinción otorgada en los
alemana MDR, y ha estrenado con el pianista
conservatorios alemanes.
Alain Planès y el violinista Eric Crambes un trio del famoso compositor francés Pascal
Al acabar sus estudios en Alemania, continuó
Dusapin.
su perfeccionamiento durante un año con János Starker en Bloomington (Estados
Paralelamente a su carrera como solista,
Unidos), becado por la Fundación Lavoisier,
también ha sido violonchelo solista en
y también tuvo la oportunidad de asistir a
la Orquesta Filarmónica Estatal de Halle
las clases magistrales de Lluís Claret, Bernard
(Alemania, 2001-2004) y actualmente es
Greenhouse, Gary Hoffman y Wolfgang
solista en la Orquesta Sinfónica de las Islas
Boettcher.
Baleares. Asimismo, ejerce la docencia como profesor en el Conservatorio Superior de
Emmanuel Bleuse ha obtenido el Premio de
Música de las Islas Baleares.
la Academia Ravel (1997) y el de las Matinées Musicales en Indianápolis (Estados Unidos,
Desde el año 2017 forma parte del trio
2000). Como intérprete ha ofrecido numerosas
Odyssea junto a la pianista Miriam Picker-
actuaciones en formaciones de cámara con
Bleuse y la violinista Nina Heidenreich.
12
eng.
Emmanuel Bleuse was born in 1975 in Paris, from a family of musicians: his father, Marc Bleuse, is a composer, and his mother, Anne Fondevile, a singer. When he was six, he joined the National
Emmanuel Bleuse Cello
Conservatory of the Region Boulogne-
of conductors like Wolf-Dieter Hauschild,
Billancourt, where he began studying cello
Peter Weigle, Daniel Chabrun, Edmon
with Annie Cochet and Michel Strauss.
Colomer, Phillipe Bender, Josep Vicens or
Between 1990 and 1993, Emmanuel Bleuse
Pablo Mielgo; and he is regularly invited
continued his studies at the Conservatory
around Europe and Asia. As a Professor,
of Toulouse, with Annie Cochet and
he lectured at the Beijing National
Phillippe Muller, receiving a number of
Conservatory in the summer of 2004. He
prizes and acknowledgements. After that,
has recorded Turnage’s cello concerto
Bleuse completed his higher education in
Kai, for German radio station MDR, and
Germany, with Professor Cristoph Henkel
he has premièred, together with pianist
at the Musikhochschule of Freiburg im
Alain Planes and violinist Eric Crambes,
Breisgau, where he graduated in 1998 with
a trio by the famous French composer
a first prize and the support of the jury. In
Dusapin. Parallelly, Bleuse has also been
1999, he achieved a Diplomprüfung für
soloist cellist at the Philharmonishes
das Konzertexam, the highest distinction
Staatorchester Halle (Germany, 2001-
in German conservatories. He continued to
2004) and he is currently a soloist with
perfect his knowledge with Janos Starker
the Symphony Orchestra of the Balearic
in Bloomington (USA), for a year, with a
Islands (OSIB), as well as Professor at the
grant from the Lavoisier Fund, and he also
Conservatori Superior in Palma de Mallorca.
had the chance to attend lectures by Lluís Claret, Bernard Greenhouse, Gary Hoffman
Since 2017, he is part of the trio ODYSSEA,
and Wolfgang Boettcher.
with pianist Miriam Picker-Bleuse and violinist Nina Heidenreich.
Emmanuel Bleuse has obtained the Ravel Academy Award (1997) and the Musical Matinées Award in Indianapolis (USA, 2000). As an interpreter, he has offered many performances for chamber ensemble, with renowned musicians such as Bruno Pasquier, Peter Czaba, Gérard Poulet, Georges Pludermacher or Daniel Gade. He has performed as a soloist with several orchestras and under the batton
13
pierre bleuse
director
El director francès Pierre Bleuse ha guanyat presència en l’escena internacional en els dos darrers anys, actuant amb orquestres com la Filharmònica Reial d’Estocolm, l’Orquestra de la Suisse
14
Romande, la Filharmònica Nacional de Rússia o l’Orquestra Simfònica de la Xina. Mentrestant, continua consolidant el seu paper dins la vida musical francesa: durant aquesta temporada, ha actuat per
cat. primera vegada amb l’Orquestra de París i ha desenvolupat la seva vinculació amb l’Òpera Nacional de Lió i amb l’Orquestra del Capitoli de Tolosa.
Pierre Bleuse
Compromès amb l’òpera, la temporada passada, en el marc de la Ruhrtriennale, va interpretar, al capdavant de l’Òpera Nacional de Lió per tercera vegada, l’obra Dido and Aeneas, Remembered, una producció teatral basada en fragments de Purcell. Havia debutat amb aquesta companyia el 2017, amb Mozart i Salieri, de Rimski-Kórsakov. L’any 2018 també va dirigir l’Orquestra Nacional de Lió en la cerimònia de lliurament dels premis Victoires de la Musique Classique, retransmesa per televisió, amb figures com Angela Gheorghiu, Gautier Capuçon, Sabine Devieilhe i Jakub Jósef Orliński.
va treballar com a mestre de concerts i director associat a l’Orquestra de Cambra de Tolosa (2000-2010). Ha estat membre del Quartet Satie.
Com a padrí de les noves músiques, Pierre Bleuse ocupa el lloc de director musical adjunt del Lemanic Modern Ensemble, que se centra en el repertori dels segles XX i XXI, i és resident al Victoria Hall de Ginebra. L’any 2018, va celebrar el 60è aniversari del compositor Michael Jarrell dirigint Emmanuel Pahud i l’Orquestra de la Suisse Romande. La seva estreta relació amb Jarrell va començar quan va interpretar la seva òpera Cassandre, al Gran Teatre d’Ais de Provença, la temporada 2016-2017. En el seu paper com a referent cultural, el 2008 Bleuse va fundar la Musika Orchestra Academy a Tolosa de Llenguadoc, un projecte que pretén reunir joves músics amb talent d’arreu del món i oferir-los experiència orquestral professional i suport a les seves carreres.
Director
Per a la temporada 2019-2020, les seves actuacions operístiques inclouen la interpretació, dins el prestigiós Festival Présences de París, de l’obra Into the Little Hill, una composició de George Benjamin per a conjunt i veu, amb l’Ensemble Intercontemporain; l’òpera Psyché, de Lully, al Teatre dels Camps Elisis, amb l’Orquestra de Cambra de París, i l’estrena mundial de L’annonce faite à Marie, de Marc Bleuse, al Teatre del Capitoli de Tolosa, entre d’altres. Quant als compromisos amb orquestres, destaquen els seus debuts amb l’Orquestra Nacional de Bèlgica, l’Orquestra Simfònica de Flandes, l’Orquestra Simfònica d’Odense, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i l’Orquestra del Quebec. Bleuse ha treballat amb orquestres franceses com l’Orquestra Nacional d’Illa de França, l’Orquestra d’Alvèrnia, l’Orquestra Filharmònica d’Estrasburg, l’Orquestra Simfònica i Lírica de Nancy, l’Orquestra Simfònica de la Regió Centre-Vall del Loira Tours, l’Orquestra Simfònica Saint-Étienne del Loira i l’Orquestra Nacional de BordeusAquitània, entre d’altres.
Pierre Bleuse va estudiar direcció d’orquestra amb Jorma Panula a Finlàndia i amb Laurent Gay a l’Escola Superior de Música de Ginebra. Encara que originalment havia estudiat violí,
15
esp. El director francés Pierre Bleuse ha emergido en la escena internacional en los últimos dos años, actuando con orquestas como la Filarmónica Real de Estocolmo, la Orquesta de la Suisse Romande, la Filarmónica Nacional de Rusia o la Orquesta Sinfónica de China. Entretanto, sigue consolidando su papel dentro de la vida musical francesa: durante esta temporada, ha actuado por primera vez con la Orquesta de París y ha desarrollado su vinculación con la Ópera Nacional de Lyon y la Orquesta del Capitolio de Toulouse. Comprometido con la ópera, la temporada pasada, en el marco de la Ruhrtriennale, interpretó, al frente de la Ópera Nacional de Lyon por tercera vez, la obra Dido and Aeneas, Remembered, una producción teatral basada en fragmentos de Purcell. Había debutado con esta compañía en 2017, con Mozart y Salieri, de Rimsky-Kórsakov. En 2018 también dirigió a la Orquesta Nacional de Lyon en la ceremonia de entrega de los premios Victoires de la Musique Classique, retransmitida por televisión, con figuras como Angela Gheorghiu, Gautier Capuçon, Sabine Devieilhe y Jakub Jósef Orliński. Como padrino de las nuevas músicas, Pierre Bleuse ocupa el puesto de director musical adjunto del Lemanic Modern Ensemble, que se centra en el repertorio de los siglos XX y XXI, y es residente en el Victoria Hall de Ginebra. En 2018, celebró el 60º aniversario del compositor Michael Jarrell dirigiendo a Emmanuel Pahud y la Orquesta de la Suisse Romande. Su estrecha relación con Jarrell empezó cuando interpretó su ópera Cassandre, en el Gran Teatro de Aix-en-Provence, en la temporada 2016-2017. En su papel como referente cultural, en 2008 Bleuse fundó la Musika Orchestra Academy en Toulouse, un proyecto que pretende reunir
16
Pierre Bleuse Director
a jóvenes músicos con talento de todo el mundo y ofrecerles experiencia orquestal profesional y apoyo a sus carreras. Pierre Bleuse estudió dirección con Jorma Panula en Finlandia y con Laurent Gay en la Escuela Superior de Música de Ginebra. Aunque originalmente había estudiado violín, trabajó como maestro de conciertos y director asociado en la Orquesta de Cámara de Toulouse (2000-2010). Ha sido miembro del Cuarteto Satie. Para la temporada 2019-2020, sus actuaciones operísticas incluyen la interpretación, en el prestigioso Festival Présences de París, de la obra Into the Little Hill, una composición de George Benjamin para conjunto y voz, con el Ensemble Intercontemporain; la ópera Psyché, de Lully, en el Teatro de los Campos Elíseos, con la Orquesta de Cámara de París, y el estreno mundial de L’annonce faite à Marie, de Marc Bleuse, en el Teatro del Capitolio de Toulouse, entre otras. En cuanto a sus compromisos con orquestas, destacan sus debuts con la Orquesta Nacional de Bélgica, la Orquesta Sinfónica de Flanes, la Orquesta Sinfónica de Odense, la Orquesta Sinfónica de las Islas Baleares y la Orquesta del Quebec. Bleuse ha trabajado con orquestas francesas como la Orquesta Nacional de Isla de Francia, la Orquesta de Auvernia, la Orquesta Filarmónica de Estrasburgo, la Orquesta Sinfónica y Lírica de Nancy, la Orquesta Sinfónica de la Región Centro-Valle de Loira Tours, la Orquesta Sinfónica Saint-Étienne del Loira y la Orquesta Nacional de BurdeosAquitania, entre otras.
eng. French conductor Pierre Bleuse has emerged on the international stage in the last two years, performingwith orchestras such as the Royal Stockholm Philharmonic, Orchestre de la Suisse Romande, Russian National Philharmonic Orchestraand China National Symphony Orchestra. He continues to consolidate his role in French musical life, this season appearing in his debut with the Orchestre de Paris and developing his relationships with Opéra National de Lyon and Orchestre du Capitole de Toulouse. He is committed to operaand last season conductedDido and AeneasRemembered –a theatrical work based on fragments of Purcell – at the Ruhrtriennale, working with the Opéra National de Lyon for the third time. Hemade his debut with the company in 2017, withRimsky-Korsakov’s Mozart and Salieri. He also conducted Orchestre National de Lyon for the televised Victoires de la Musique Classique awards ceremony in 2018, working alongside Angela Gheorghiu, Gautier Capuçon, Sabine Devieilhe and Jakub JósefOrliński.This season he conducts Lully’s Psyché at Théâtre des Champs-Elysées with theOrchestre de Chambre de Paris, and George Benjamin’s Into the Little Hillfor ensemble and voicesat the prestigious Festival Présences in Paris, with Ensemble intercontemporain. As a champion of new music,Pierre Bleuse serves as Joint Music Director of Lemanic Modern Ensemble, which focuses on 20thand 21st-century repertoire and isresident at Geneva’s Victoria Hall. In 2018 he celebrated composer Michael Jarrell’s 60th anniversary, conducting Emmanuel Pahud and Orchestre de la Suisse Romande.His close relationship to Jarrell began when he performed the composer’sopera Cassandrein Aix-enProvence’s Grand Théâtre in 2016/17.
Pierre Bleuse Director
In his role as cultural leader, Pierre Bleuse founded the Musika Orchestra Academy in Toulouse in 2008, bringing together talented young musicians from around the world to offer them professional orchestral experience and career support. He studied conducting with JormaPanula in Finland and Laurent Gay at the Haute École de Genève. Originally trained as a violinist, he served as concertmaster and Associate Conductor of the Toulouse Chamber Orchestra (2000—10) and was a member of the Satie Quartet.
Opera highlights of the 2019/20 season includeBenjamin’s Into the Little Hill (Festival Présences, Paris);Lully’s Psyché (Théâtre des Champs-Elysées, Paris); world premiere of Marc Bleuse’sL’Annoncefaite à Marie (Théâtre du Capitole, Toulouse) Orchestral highlights of 2019/20 include debuts withOrchestre National de Belgique, SymfonieorkestVlaanderen, Odense Symfoniorkester, OrquestaSinfónicade las Islas Baleares andOrchestre du Québec. He has workedwith French orchestras such as Orchestre National d’Île de France,Orchestre d’Auvergne,Orchestre Philharmonique de Strasbourg, Orchestre Symphonique et Lyrique de Nancy,Orchestre Symphonique Région Centre-Val de Loire/Tours, Orchestre Symphonique Saint-ÉtienneLoire, Orchestre National Bordeaux Aquitaine, etc.
17
orquestra simfònica
L’Orquestra Simfònica de les Balears està considerada un dels referents simfònics a Espanya. Va ser creada l’any 1988 sota la institució denominada Fundació Pública de les Balears per a la Música, incloent el Govern Balear, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca. Malgrat que la història del simfonisme a les Illes Balears s’inicia als anys 40; la formació de l’orquestra com es coneix avui es deu 18
de les illes balears
al recentment desaparegut mestre Luís Remartínez, que va ser-ne titular i director artístic des de l’any 1988 fins a l’any 1994. Després l’han seguit els mestres següents: Philippe Bender (1994-1997) (2005-2009), Salvador Brotons (1997-2000) (2009-2013), Geoffrey Simon (2001-2002), Edmon Colomer (2002-2005), Josep Vicent (2013-2014). Actualment el mestre Pablo Mielgo és el director titular i
cat.
dels Amics de l’Òpera de Maó). En la temporada d’estiu, l’OSIB desenvolupa el festival Estius simfònics, amb el Castell de Bellver com a seu principal, i col·labora amb altres festivals com el de Pollença o el Sunset Classics. A més de la seva programació artística, desenvolupa una extensa tasca pedagògica mitjançant el programa Simfònica en família, així com el programa Simfònica en societat en què porta la música a diferents mitjans socials més desfavorits. Durant els últims 25 anys, l’Orquestra ha tingut com a acompanyats solistes de la rellevància internacional de Juan Diego Flórez, Kiri Te Kanawa, Teresa Berganza, Joaquín Achúcarro, Piotr Anderszewski, María Bayo, Simón Orfila, Katia i Marielle Labeque i el jove Francisco Fullana.
Joji Hattori “Special Artistic Advisor and Guest Conductor”. L’Orquestra desenvolupa la seva temporada regular en l’àmbit simfònic (temporada d’abonament a l’Auditorium de Palma, concerts simfònics a Menorca, Eivissa i Formentera, temporada d’abonament a l’Auditorium de Manacor, concerts extraordinaris a Mallorca), així com en l’àmbit líric (temporades d’òpera de la Fundació Teatre Principal de Palma i
L’OSIB ha actuat en nombroses ocasions fora de les Illes Balears. Destaca el seu recent viatge al Teatre Reial de Madrid juntament amb el tenor Juan Diego Flórez; el viatge a Zurich per a un concert amb la mezzo Kate Lindsey; el concert al Radio Hall France de París amb Khatia Buniatishvili i el concert a la Sala de Drets Humans de la ONU.
19
propers concerts Desembre auditorium palma
dijous 12 20,00h
La Creació, F.J. Haydn
Alicia Amo, soprano Steve Davislim, tenor Dietrich Henschel, baríton Coral Universitat Illes Balears Pablo Mielgo, director Orquestra Simfònica Illes Balears
gener Palau de Congressos de Palma
dimecres 1 20,00h Auditori de Manacor
dijous 2 19,30h
Die Fledermaus (El Ratpenat), Obertura, J. Strauss Vilja-Lied, La viuda alegre, F. Lehár El barbero de Sevilla, Obertura, G. Rossini “Casta diva” Norma, V. Bellini Ohne Bremse (Sense fre), Polka, E. Strauss Wiener Blut (Sang vienesa), Vals, J. Strauss La boda de Luis Alonso, Intermezzo, G. Giménez “De España vengo” El niño judío, P. Luna Vals de l’Emperador, J. Strauss Sota llamps i trons, Polka, J. Strauss “Meine Lippen..” Giuditta, F. Lehár “Höre ich Zigeunergeigen“ La condesa Maritza, I. Kálmán La Revoltosa, Preludio, R. Chapí “Carceleras” Las hijas del Zebedeo, R. Chapí Susana Cordón, soprano José Miguel Pérez-Sierra, director Orquestra Simfònica Illes Balears
20
orquestra simfònica de les illes balears plantilla Primers
violins
Smerald Spahiu, concertino Gina Nicola, concertino associat Jennifer Peck, ajudant de concertino, solista Gloria Grati Gabriel Martí Paula Marquès Andrei Melkumov Marc Nogues Maria Luisa Payeras Pavel Penchev Christine Schedukat Segons violins Barbara Walus, solista Sebastià Pou, ajudant de solista Carmen Fullana Roberto Moragón Margarita Navarro Ferenc Rácz Francisco Sard Beth Super Violes Sonia Krasnova, solista Marta Hatler, ajudant de solista Miguel Arola Jun Kuroki Junko Kuroki Filippo Maschio Luís Oliver Elisabeth Romero Francesc Garcia Violoncels Emmanuel Bleuse, solista Ibolya Rózsás, ajudant de solista Luis Correa Bisser Tchernokojev Felipe Temes Manuela Torres Contrabaixos Martin Gregg, solista Jozef Szafrañski, ajudant de solista Philip Dawson Wojciech Sobolewski
OboE / Corn anglEs Carlos Fortea, ajudant de solista Clarinets Eduardo Bernabeu, solista Juan José Pardo, ajudant de solista Clarinet / Clarinet Baix Sílvia Insa, ajudant de solista Fagot Gerardo Beltrán, ajudant de solista Fagot / Contrafagot Joana Rullan, ajudant de solista Trompes Nigel Carter, solista José Francisco Fortea, solista Joan Barceló, ajudant de solista César Guillem, ajudant de solista Miriam Merino, ajudant de solista Trompetes Michel Herment, solista Samuel Garcia, ajudant de solista Cyril Pouillet, ajudant de solista Trombons Jean Christophe Brunet, solista Pere Garcias, ajudant de solista Bartolomé Serra, ajudant de solista Tuba Tobias Isern, solista Timbales Armando Lorente, solista Percussio Juan Carlos Murgui, ajudant de solista Susana Pacheco, ajudant de solista
Flautes Josep Miralles, solista Estela Córcoles, ajudant de solista Flauta / FlautI Enrique Sánchez, ajudant de solista OboEs Javier Arnal, solista Jordi Miralles, ajudant de solista
22
Col·laboradors Catalina Bibiloni, violí Rocío Vilaplana, violí Francesca Maria Martí, viola Alejandro Martin, violoncel Maria del Mar Rodríguez, contrabaix Josep Joaquim Sanchis, fagot José Luis Carreres, timbal
a Gerencia Pere Malondra Sánchez director titular Pablo Mielgo Carrizo equip tecnic Cristina Martínez, cap de producció Bartolomé Riera, cap d´administració Katalin Szentirmai, arxiu y documentació musical Gloria Grati, secretaria tècnica M. del Mar Furió, serveis artístics Aina Gayart, auxiliar Francisca Pallicer, auxiliar Juan Ramon Garcia, atriler Gustavo Riutort, serveis generals
Patronat de la fundació OSIB presidenta Pilar Costa i Serra, Consellera de Presidència, Cultura i Igualtat vicepresidenta Catalina Solivellas, Delegada de la Presidenta per a la Cultura vocals nats Maria Asunción Sáez Amer, Secretària general de la Conselleria de Presidenta, Cultura i Igualtat Irene Truyols Cantallops, Directora general de Funció Pública i Administracions Públiques Joan Ignasi Morey i Marquès, Director general de Pressuposts
vocals ELECTES Marcos Torio Magro, Assessor tècnic de la Delegació de la Presidència per a la Cultura Catalina Ferrando Ballester, Cap del departament de Cultura Francesc Miralles Mascaró, Director general de Cooperació Local i Patrimoni
MEMBRES AMB VEU SENSE VOT M. Isabel Busquets Hidalgo, Vicepresidenta primera i consellera executiva de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística del Consell Insular de Mallorca Miquel Àngel Maria Ballester Conseller executiu de Cultura, Educació, Joventut i Esports del Consell Insular de Menorca Sara Ramón Rosselló Vicepresidenta tercera i consellera de Cultura, Educació i Patrimoni del Consell Insular d’Eivissa Susana Labrador Manchado Vicepresdienta segona i consellera de Cultura i Educació Consell Insular de Formentera
23