Filà de Moros

Beneixama és història, és devoció i és passió festera. El poble, els festers, la música i la confraria, hem sabut tots junts al voltant de quasi 200 anys donar forma i identitat pròpia a unes festes que són l’orgull i la satisfacció de tots els beneixamins i beneixamines, unes tradicions arrelades que s’han aconseguit al llarg d’anys d’evolució, d’adaptació i de canvis socials i festius.

Si pensem en el futur de les nostres festes, hui en dia hi ha unes dades que són molt preocupants i que ens avisen que un canvi seriós està produint-se en el poble. En 18 anys Beneixama ha disminuït el cens de població de 2003 a 1706 persones i, si segueix esta tendència, al 2040 Beneixama tindrà sols 1392 habitants.

Actualment, segons l’estudi sociodemogràfic que ha fet la Comissió de Festes, hi ha 1336 persones que participen en la festa, entre titulars, acompanyats, fills i filles...

424 menors de 25 anys. 701 entre 26 i 64 anys. 211 majors de 65 anys.

Però hi ha uns nombres molts significatius que reflecteixen la realitat del canvi i la transformació sociodemogràfica i laboral que està passant al poble.

565 persones festeres viuen i treballen-estudien fora de

Beneixama. 209 persones festeres viuen al poble però treballen-estudien fora. 562 persones festeres viuen i treballen-estudien al poble.

És una realitat que el futur de les nostres festes està en mans de la gent jove, però malauradament més de 764 persones festeres i no festeres s’han de gestionar tots els anys a primers de setembre per poder vindre i gaudir amb les seues famílies, les seues amistats i amb les seues comparses i filaes els dies festius més apassionats i significatius del poble. Fer possible que el major nombre de les 1336 persones festeres puguen estar tots els anys en les festes en honor de la Nostra Patrona hauria de ser la prioritat del poble, de les comparses i filaes i de la cofradia.

La història s’ha de continuar escrivint, la devoció s’ha de seguir afiançant i les festes s’han de prosseguir enriquint i gaudint, i tant els que vivim al poble com els que estan fora, tots fem falta per mantenir i garantir el futur de les nostres tradicions.

La nostàlgica sensació de no estar a Beneixama en dies tan especials, la va descriure molt bé José María Milán en este curt poema.

“Dichoso el que la fortuna, le deparó un bienestar, sin privaciones ninguna, y no tuvo que rodar, lejos del patrio solar, donde mecieron su cuna.”

Ja hem experimentat dos anys l’enyorança de no poder vestir-nos de festers, sensació que no és nova per a moltes persones que estudien, treballen o viuen fora del poble.

Esperem que estes circumstàncies anormals ens ajuden a reflexionar sobre el possible canvi dels dies de festes i evitar així que cap persona s’allunye i es desvincule de les seues arrels, de les nostres festes i de les nostres tradicions.

Solidaritat i comprensió, perquè tornarem...

Juan Bta. Romero Maestre

President

La intendència

Al llarg de la història, les variacions exigides pel pas del temps, les circumstàncies i les vel·leïtats de l’imaginari col·lectiu, que és en últim terme d’on emana la dimensió més pragmàtica de les nostres festes, han vingut modulant constantment en forma i matèria els actes i les figures al voltant dels quals aplegar-nos en tant que festers. Si bé determinats elements els entenem ex ovo revestits d’immutabilitat i, aparentment aliens a canvis profunds -a ningú se’ns ocorreria prescindir de l’entrada, o de l’ofrena, o de les ambaixades-, d’altres són fruit d’una primerenca iniciativa vinculada a un determinat moment històric i, com no, al grup de persones que en definitiva la fa possible. Parlem, en aquest cas, de la intendència, un fenomen fester que va deixar certa petjada en el decurs de l’acte de l’entrada.

El orígens de les primeres carrosses cal buscar-los al si de la comparsa dels estudiants. La primera plataforma en exercir d’intendència va ser un senzill carro d’un sol eix que portava als lloms un barril de vi proveït d’una xicoteta pipa per a servir-lo. Als gotets de vi els acompanyava el torrat, que se servia a grapats directament sobre la mà de qui venia a buscar-lo. Cal incidir en l’esforç econòmic que precedia a aquesta comesa; parlem encara d’un temps en què la postguerra senyorejava gran part de la vida diària, més encara a un modest poble eminentment agricultor com el nostre. Tot i els anys de fam, o precisament per causa d’aquestos, Rosendo Silvestre ‘el Tio Rosendo’ i José María Silvestre ‘el Marqués’, cadascú a un costat del carro, no dubtaren en assumir el repartiment de cacaus i vi a voluntat. Conten testimonis de l’època que aquesta primera iniciativa va tenir per efecte un lleuger creixement en el número d’espectadors de l’entrada, car gent forastera, advertida de la gratuïta repartició de gènere, assistien a l’entrada, si bé amb un esperit probablement més famolenc que devot. De fet, era nombrosa la massa de gent que feia el recorregut complet de l’entrada junt amb el tio Rosendo i el Marqués, demanant ininterrompudament que se li omplira de nou el pitxeret de vi que els organitzadors ja havien lligat -prèviament i sàvia- amb una cadeneta al carro, a fi d’evitar desaparicions.

Pel que fa a la nostra Filà, trobem que la incorporació de la intendència es produiria anys després que els estudiants introduïren aquesta en l’avenir fester. Al llarg dels anys 50 ja era una pràctica assumida: la primera imatge, amb data de l’any 1952, mostra una carrossa ben arranjada per a l’ocasió, i alguna ma impacient que demana berena. Els festers de la imatge són Paco Romero, Francisco Amorós ‘Francisquet’, Pepe Amorós Valdés, Vicente Luna Conca ‘Titín’, Daniel Esteve Reig ‘El Blanquet’ i Eugenio Amorós. Lluny de començar amb pretensions de luxe i pompositat, els orígens mostren que les ferides econòmiques de la postguerra encara prevalien.

Del torrat oferit al principi pels estudiants es passa a repartir entrepans de xoriç i salsitxa, pràcticament sense embolcallar, els quals componien la berena juntament amb xicotetes botelles de cervesa. L’àpat ja no baixava d’un carro de tracció animal, sinó de successius remolcs amb els tractors respectius. Així, més enllà de l’acte en ell mateix, els preparatius també suposaven una reunió plaent i entretinguda, tal com recorden els qui en aquell moment eren encara uns xiquets que acompanyaven al seu pare o al seu iaio. La bodega de Mariano Parra ‘Mariano el ric’ era un punt de trobada habitual per a disposar els prolegòmens pertinents, així com el garatge de Francisco Payá ‘Paco el d’Elx’. En estos indrets es preparaven els entrepans i es picaven les barres de gel per a mantenir les cerveses al fresc.

 La segona imatge que acompanya aquestes lletres ens mostra un grup de festers plegat al voltant d’un bidó, que exercia d’aparatosa nevera: sovint havien d’assegurar primer els bidons damunt del remolc i omplir-los després, per resultar impossible pujar el bidó amb tota la càrrega dins. Els festers que apareixen a la imatge en qüestió, amb data de l’any 1972, són, respectivament i d’esquerra a dreta, Mariano Parra Sanjuán ‘Mariano el ric’, Vicente Peña Domenech, Antonio Llin Reig ‘El Tio Blai’, Pepe Santamaria Ferrero i Francisco Payá Amorós ‘Paco el d’Elx’. Aquest mateix any un altre grup de festers, entre els quals es trobava Antonio Vañó, ‘el Meu Antonio’, van enganxar a un mateix tractor dos remolcs, tot formant un contingent de fins a 14 persones. Durant un cert temps, les pròpies Filaes subvencionaven l’acte de la intendència amb una quantitat de 400 pessetes per carrossa, cosa que, tanmateix, no va durar massa atès que no totes les carrosses optaven a rebre aquesta ajuda. En arribar anys de lleugera milloria econòmica, algunes carrosses decidiren optar per la repartició de joguets, prescindint del clàssic entrepà i la cervesa. Amb tot, continuava sent majoritària la intendència entesa com a carrosses amb gèlids bidons i llonganisses i botifarres disposades en penjat. La bonança econòmica també es va notar en estos contingents: la presentació del menjar era distinta, els entrepans s’entregaven rotllats amb paper i, en definitiva, s’augmentà la categoria d’allò oferit i de la manera en què s’oferia.

La Filà, doncs, va acabar comptant amb més d’una carrossa de la intendència, i és que fou aquesta una pràctica que es va estendre profusament a totes les comparses. De fet, els Llauradors ja feren la seua aparició en una carrossa de la intendència inclús abans d’existir la seua comparsa, incardinats dins del trada. Açò va afavorir en general el cabal de festers que formaven part en la desfilada, car en desplaçar-se les intendències al final, era possible doblar la participació en l’entrada, de manera que molta gent en feia una primera amb l’esquadra i una segona amb carrossa. A més a més, quan el joguet pujà de preu i deixà de ser un producte accessible per a repartir-lo a l’acte, molts festers passaren a incloure’s al si d’altres esquadres ja composades o a muntar la seua pròpia, de manera que, novament, la repercussió resultava positiva per a la festa.

bàndol cristià, però amb la seua pròpia carrossa i la indumentària de llauradors. El fenomen de la intendència va acabar per modular notablement l’estructura de l’acte de l’entrada: arribat un punt en què el nombre de carrosses era considerable en totes les comparses i filaes, es va decidir traslladar-les totes al final de l’en-

Si bé les petjades que queden de la intendència poden percebre’s menys intenses que l’herència rebuda en altres aspectes de la festa, cal desestimar el favorable influx que va exercir aquesta figura sobre la nostra entrada, la qual cosa va propiciar un augment tant en el nombre de públic com en el de participants. Amb tot,  1962. Blas Alonso Llin i Daniel Esteve Reig ‘El Blanquet’ hui en dia continuem veient com, darrere de l’Efígie mora, els camions reparteixen joguets i, en ocasions, també trossos de pa amb embotit i cervesa en llanda, fent la vista enrere cap a aquella primigènia modalitat d’intendència.

Joan Carles Silvestre Payá

 1965. Francisco Payá Amorós ‘Paco el d’Elx’, Antonio Llin Reig ‘El Tio Blai’, José María Sarrió ‘Godalla’, Juan Sanz ‘Brilla’

Sabies que…? Filà de Moros

Sabies que…El 1841 sols hi havia un Capità i un Alferes Moro per als tres dies de festa, 7, 8 i 9 de setembre. I què l’Alferes d’este any seria el Capità per al següent. Sabies que…La primera borsa per al sorteig de capitans el 1840 estava composta per 11 moros. El primer Capità Moro voluntari per al 1841 va ser Grabiel Albero i Doménech, i no el van incloure a la borsa. Sabies que…El 1840 Casimiro Parra no va ser inclòs a la borsa per al sorteig de capitans a canvi de servir com a Sergent. “Servir el puesto de director de la Compañia de Moros, o como aquí se le dice, desempeñar el puesto de Sargento.