La Solana, Dos anys després de l´incendi

from Beneixama Cultura Fiesta y Patrimonio 2021

Estandarte de la Divina Aurora

Aspecte de la serra 10 mesos després de l’incendi. El Barranc del Madronyal

L’incendi que al juliol de 2019 va patir la nostra serra, sens dubte va ser un desastre ecològic d’enorme magnitud que va afectar una superfície de vora de 900 ha, entre terrenys de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament i propietaris particulars. Com a conseqüència de l’incendi, la serra va presentar un panorama desolador ja que va eliminar, pràcticament en la seua totalitat, la part aèria de la vegetació o la va deixar seriosament afectada. Però també sabem que la vegetació es recupera. Al drama de veure una zona cremada, en paraules d’Artemi Cerdá, li segueix el goig de veure la ràpida recuperació, on sempre veurem espècies abans poc representades. Durant el procés de recuperació, sobretot al llarg dels primers anys, augmenta la diversitat florística en aparèixer plantes que aprofiten els espais oberts amb molta llum, poca competència i elevada disponibilitat de nutrients, que abans de l’incendi no hi eren presents o passaven desapercebudes, objecte principal d’este article.

Als ecosistemes mediterranis, els incendis són relativament freqüents de manera natural, exceptuant els produïts per la mà de l’home, per això les plantes han desenvolupat estratègies de supervivència en mires a continuar la successió ecològica que porte a l’ecosistema a assolir la vegetació clímax que hi havia abans de l’incendi.

Hi ha dos grans grups d’espècies vegetals segons la seua resposta al foc: les espècies rebrotadores i les no-rebrotadores o germinadores. Les primeres tenen la capacitat de rebrotar després d’un incendi i en les segones moren els individus, però no les llavors, que es mantenen protegides en el sòl en un estat de dor-

Una de les primeres plantes en rebrotar a l’incendi del 15 de juliol del 2019, encara no havia passat un més del desastre, va ser la coscolla. La foto va estar presa el dia 9 d’agost a la Replana, molt a prop d’on estava la Torre del Blanquinal, rebrotada que segurament estaria afavorida per l’aigua que es vessaria a la zona durant les tasques d’extinció.

Rebrotada del ginebre. Setembre del 2019

Rebrotada de soca de la carrasca. Maig del 2021 Rebrotada de la coscolla. Setembre del 2019

Rebrotada del ginebre. Maig del 2021

Rebrotada de la pebrella. Setembre del 2019

mició i viables durant anys tot esperant el moment òptim per a la seua germinació. També hi ha espècies rebrotadores que posseïxen, a més, llavors adaptades al foc (espècies facultatives) i, finalment hi ha espècies que no poden rebrotar, ni les seues llavors resistixen les altes temperatures. Estes desapareixen temporalment després d’un incendi a l’espera que llavors procedents de l’exterior de la zona cremada tornen a colonitzar el terreny devastat.

La rebrotada és un dels millors mecanismes de resistència al foc. La capacitat de rebrotar, en uns casos, ve donada per la protecció de les gemmes de creixement en unes estructures específiques, els lignotubers que hi ha a la part del tronc, d’on ixen les arrels, carregades de substàncies de reserva per facilitar el creixement de la planta en absència de fotosíntesi i que no són afectades per l’incendi en trobar-se sota terra. Plantes com la nostra coscolla, que a Beneixama anomenem carrascolla, (Quercus coccifera), la carrasca (Quercus ilex), el ginebre (Juniperus Oxycedrus), la savina (Juniperus phoenicea), la petorrera o bruc d’hivern (Erica multiflora), el llentiscle (Pistacia lentiscus), o la nostra tan preuada pebrinella (Tymus piperella), entre d’altres, rebroten d’esta manera en disposar d’un sistema radical profund i ben ramificat que les possibilita poder començar a rebrotar immediatament després del foc i mantindre un ritme de creixement bastant intens, almenys durant el primer i segon any, fins a recuperar de nou la seua posició en l’ecosistema.

En altres casos les plantes rebrotadores desenvolupen escorces gruixudes i poc inflamables que actuen com a aïllants tèrmics que protegeixen la planta perquè

després de l’incendi siga capaç de rebrotar; l’exemple més característic n’és el de la surera (Quercus suber), absent al nostre territori. En estos casos, les parts aèries es cremen però es manté viu l’interior del tronc i el sistema radicular, que farà que sorgisquen xicotets brots nous que faran que l’espècie es recupere ràpidament.

Com he comentat abans, hi ha espècies rebrotadores que posseïxen, a més, llavors adaptades al foc i poden perpetuar-se de les dues maneres (espècies facultatives). És el cas del romer (Salvia rosmarinus) o de la botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum), abundant a les zones baixes a peu de muntanya, afectades per l’incendi, que rebrotaran de soca o de llavors en funció de la intensitat de l’incendi i de les condicions mediambientals del lloc.

Mata de la botja d’escombres a la zona del Pou de la Neu. Maig del 2021

Rebrotada de l’argelaga.

L’altre mecanisme de regeneració del mont després de l’incendi és la germinació de les llavors i per això poden seguir dues estratègies. Una consisteix en l’acumulació de llavors en la capçada dels arbres, és el cas del nostre pi blanc (Pinus halepensis), el qual manté les llavors (els pinyons) tancades a l’interior d’unes pinyes, anomenades seròtines, ubicades al capdamunt dels arbres, que amb la calor de l’incendi s’obrin i les llavors cauen a l’espai obert creat per l’incendi i germinen. Si ens fixem en la capçada d’un pi blanc, de seguida podrem veure que està molt carregada de pinyes de diferents colors i edats en funció del grau de maduració entre les quals n’hi ha unes de color grisenc, són les pinyes seròtines que romandran tancades a l’arbre durant un nombre indeterminat d’anys fins que es done una situació de temperatures o extremes o baixes humitats com quan es produeix un incendi o una sequera. Com he comentat abans, estes pinyes seròtines amb la calor de l’incendi esclaten i dispersen els pinyons al voltant de l’arbre, que, en arribar al sòl trobaran, un medi ric en nutrients (les cendres) sense a penes competència d’altres plantes, i colonitzaran així les zones cremades. Així doncs, les pinyes seròtines són la clau de regeneració dels pinars després dels incendis.

Pinyes seròtines

Plàntules de pi blanc 2 anys després de l’incendi. Barranc Franc, maig del 2021

I, per últim, hi ha les plantes que produeixen una gran quantitat de llavors (banc de llavors que poden romandre enterrades al sòl (5-10 cm) durant molt de temps en estat de latència). Estes llavors solen ser xicotetes, cosa que facilita que s’introduïsquen dins del sòl, i amb una coberta dura impermeable a l’aigua, cosa que els confereix una longevitat elevada. Si durant l’incendi s’assoleixen temperatures entre els 80 i 150ºC, per causa del xoc tèrmic es produiran danys en la coberta dura de les llavors i això permetrà que arribe l’aigua a l’embrió i facilitarà d’esta manera la germinació. Exemples de plantes que segueixen esta estratègia, que justifica la seua relativa abundància als nostres montes després de l’incendi, són les argelagues (Ulex parviflorus) i dos gèneres pertanyents a la família de les cistàcies (Cistaceae): les estepes (Cistus sp) i els heliantems (Helianthemum sp), molt comuns a la nostra serra.

El gènere Cistus, al qual pertanyen les estepes, està representat bàsicament per tres mates. La més abundant és l’estepa blanca (Cistus albidus), que rep l’apel·latiu de blanca (albidus), malgrat tenir les flors de color morat, per l’aspecte blanquinós de les seues fulles per causa dels pèls que les cobreixen.

Estepa blanca. Maig del 2021

Li segueix en abundància, sobretot als matollars que hi ha a peu de mont, el romer mascle (Cistus clusii), una altra cistàcia de flors blanques que rep el nom de romer pel paregut de les seues fulles a les del romer vertader (Salvia rosmarinus), classificat abans com a Rosmarinus officinalis.

Romer mascle. Observeu les fulles molt semblants a les del romer però amb les flors típiques de les estepes. Maig del 2021

A les zones més humides del fons dels barrancs, alternant-se amb l’estepa blanca, trobem la tercera cistàcia, l’estepa borrera (Cistus salviifolius), que rep el qualificatiu de salviifolius per tenir les fulles paregudes a les de la sàlvia.

Mata d’estepa borrera fotografiada al fons del Barranc Franc. Maig del 2021

Els heliantems (Helianthemum sp) són l’altre grup de cistàcies que cada primavera tenyeix de groc moltes zones de la nostra serra. Destaquen per la seua abundància el setge o herba de la pulmonia (Helianthemum hirtum), el romer blanc (Helianthemum syriacum), que rep esta denominació pel paregut de les seues fulles a les del romer o l’herba passarella (Helianthemum oleandicum) freqüent a les zones més baixes.

Setge. Alt del Blanquinal. Maig del 2021

Romer blanc. Alt del Blanquinal. Maig del 2021 A la primavera del 2020, encara no havia passat un any de la catàstrofe, la serra presentava un aspecte com mai no havia vist. Entre la negror de les branques socarrades i la cendra que encara cobria el sòl, s’obrien pas pertot arreu una quantitat d’herbes i plantes, que aprofitant els espais oberts provocats per l’incendi i l’abundància de nutrients, havien iniciat la germinació gràcies a les pluges de la passada tardor i que ara culminaven amb una espectacular floració que li conferia a la serra un aspecte encisador. Les fotos que presente a continuació van estar preses el dia 20 de maig del 2020 a les vores de la senda del Madronyal, en un tram d’a penes 50 metres per on la senda discorre paral·lela al barranc homònim. Totes són plantes germinadores, com he comentat abans, les llavors de les quals no van estar afectades per la intensitat de l’incendi.

El timó reial (Dicthamnus hispanicus), component imprescindible en l’elaboració del nostre «herbero», és una de les plantes primeres en florir, podeu observar la vistositat de la seua flor en les fotos adjuntes:

Mata de timó reial

Timó reial. Detall de la flor

Una altra planta bastant abundant, de caràcter lianoide de flors cridaneres, que creixia enfilant-se entre la fusta socarrada de pins i coscolles, és la mare-selva o lligabosc (Lonicera implexa):

Mare -selva, lligabosc o xuclamel

A la mateixa vora de la senda es podien veure unes floretes de color blau que inicialment semblaven una mateixa planta, però que, en observar-les amb deteniment, es podia comprovar que es tractava de plantes diferents: són el lli blau (Linum narbonense) i la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), bastant abundants a les zones assolellades de la serra.

Lli blau, aspecte general de la planta

Lli blau, detall de les flors

Jonça, aspecte general de la planta Jonça, detall de la flor

La família de les compostes (Asteraceae) també estava ben representada amb algunes plantes del gènere Scorzonera, com ara el salsifí (Scorzonera hispanica), herba dels matollars que compartia espai amb el romer i la coscolla.

Salsifí, aspecte general de la planta

Una de les plantes que més abundava per tot el cremat, tant a les parts altes com a les baixes de la serra, és el gladiol (Gladiolus illyricus o G. communis), que destacava pel seu color rosat, tirant a porpra, de les seues flors i que pareixia que estaven sembrades pertot arreu.

Gladiol, detall de la flor Podria enumerar-ne moltes més, però necessitaríem tota la revista per a citar-les totes. Amb esta representació, les persones que heu arribat fins ací en la lectura de l’article, us haureu fet una bona idea de la riquesa botànica i florística de la nostra serra i l’efecte que va tenir l’incendi en la posterior rebrotada i germinació que s’hi va produir, objectiu principal de l’article. I per acabar vull fer menció a dues plantes, rares al nostre territori, l’aparició de les quals ha estat propiciada per l’incendi.

A l’igual que el gladiol, també destacava per la seua abundància una herba de flors acampanades, la corretjola o campanera llanuda (Convolvulus lanuginosus) denominada així per la quantitat de pèls que cobreixen les seues tiges, que li confereixen un aspecte llanós.

Corretjola llanosa, aspecte general de la planta La primera, la silene glauca, coneguda també com molinets (Silene secundiflora) la vaig trobar al mes de maig a les immediacions del Pou de la Neu, en concret al peu del talús que voreja el camí d’accés on acaba el Barranc del Madronyal. És una herba anual que es pot trobar dispersa per tota la província d’Alacant encara que és més freqüent a les zones costaneres del litoral nord. A Beneixama és la primera vegada que la veia, encara que a les ribes, a les vores dels camins, en podem trobar amb relativa freqüència altres del mateix gènere, com ara, la Silene vulgaris i la Silene latifolia. La nostra protagonista es pot reconèixer fàcilment per tenir el calze creuat per unes línies obscures molt evidents que s’uneixen prop de la corol·la i els pètals d’un color rosaci.

Silene secundiflora. Aspecte general de la planta Silene secundiflora. Detall de la flor

Silene latifolia. Foto feta al costat de la séquia que voreja el camí del Camp de Mirra

Silene vulgaris. Foto feta a la vora del camí de l’estació

I l’ultima, amb una mica d’història, perquè va ser José Juan Puig Francés que em va informar, el mes d’abril passat, de l’existència d’una planteta bulbosa de flors acampanades que pengen boca per avall, de colors molt cridaners, en el tram de serra comprés entre el Pouet de Bellot i la Barraca de Pedra Seca que hi ha a la part de baix. Em va enviar unes quantes fotos perquè la identificara i, una vegada feta la identificació, vaig pujar al lloc on em va indicar per tal de fotografiar-la més detingudament i poder estudiar-la amb més deteniment. Confesse que era també la primera vegada que la veia!

Es tracta de la Fritillaria lusitanica, coneguda en català amb la denominació de fritillària i en castellà amb les de meleagria o campanicas. Al lloc que he esmentat abans, a penes vaig trobar cinc o sis mates d’esta planta en un rodalet de no massa extensió malgrat haver recorregut tota la zona esperant trobar-ne més, la qual cosa em va fer pensar que podia tractar-se d’una planta rara amb algun nivell de protecció, però no és així! Emili Laguna Lumbreras, cap de la Secció de Protecció dels Recursos Naturals de la G.V., em va informar que no és rara, però tampoc es fa localment abundant com sí que ho fan altres bulboses dels matollars (Gladiolus communis, Iris lutescens, etc.). Sí que apareix puntualment amb més abundància als llocs cremats, sobretot a partir del 2n any després dels incendis, com és el cas, però la seua densitat baixa quan es va tancant la vegetació. Sol veure’s amb més facilitat als llocs on s’hi fan tractaments regulars per clarejar la vegetació, com ara els tallafocs, i és relativament freqüent a València i Castelló i menys abundant per Alacant. Al Banc de Dades de la Biodiversitat de la Comunitat Valenciana apareix citada als municipis alacantins de Villena, Alcoi, Petrer i l’Alguenya, i a Fontanars dels Alforins i Bocairent, municipis valencians veïns nostres. El Dr. Abelardo Rigual (1918-2009), autor de l’obra «Estudio de la flora y vegetación de la provincia de Alicante» la cita també a Biar (1965) encara que esta cita no apareix al Banc de Dades per raons òbvies.