8 minute read
De pedra picada
Els que vivim fora de Beneixama, de tant en tant tornem al poble, per visitar els familiars i amics, participar en algun esdeveniment puntual o, simplement, per llaurar la memòria. Quan vivien els meus pares, moltes vegades quedava amb ells en “La
Moncloa”. Ja us podeu imaginar que no em referisc al palau que és la seu oficial i la residència del president del Govern espanyol, no, evidentment em referisc a una altra “Moncloa”. I és que a prop de ma casa, a tocar del restaurant Ca Pere i tot just en la mateixa paret de El Teular, on fa anys es va obrar un petit quiosc per a l’antic camp de futbol, els iaios del barri, i aprofitant les parets mig enderrocades d’aquest petit habitacle, van improvisar un assolellat recer. I acudien cada dia per prendre-hi el sol, compartir llargues converses parlant de les seues coses, esmolar la memòria, acaronar la solitud, reviure la infantesa...A aquest petit refugi els mateixos iaios el coneixien amb el nom de l’esmentat i conegut palau. Li posarien aquest nom, com és de suposar, perquè es passaven les hores intentant arreglar el món, parlant de política, criticant el Govern..., però també recordant batalletes, enyorant esdeveniments, maleint fatalitats, llaurant amb rella de tall ample els seues records.
Advertisement
I jo hi anava, i passàvem les hores xarrant amb altres amics i coneguts dels meus pares, com els que podem veure en aquesta fotografia. Assentats i d’esquerra a dreta: Vicente Luna Camús (Luna), Vicente Sarrió Francés (Soqueta) i Félix Pérez Muñoz. Dempeus i d’esquerre a dreta: José Barceló Calabuix,
Manolo Sanchis Barceló (l’Aranya), Cosme Valdés Ortiz (l’Ollero), Juan Maestre Pérez (Balí), José Pérez Boronat (Rosella) i José Sirera Luna (el Morenet). I hi havia un tema, la Guerra d’Espanya, que d’alguna manera sempre acabava eixint, doncs la majoria d’ells havien anat i en tenien amargs records:
Contra tu, assedegats de poder, ells s’alçaren en peu: empunyant les colpistes armes, violant la llei democràtica, esvalotant el nostre poble. Contra tu, invocant les essències, trencaren la pau: enfrontant pares contra fills, fomentant i encomanant l’odi, provocant la destrucció. Contra tu, emmirallats pel feixisme, portaren la foscor: afusellant nobles ideals, empresonant la veritat, perseguint la justa raó... I per tu, maleint salvapàtries, et férem costat: defensant el Govern legítim, demanant més i més justícia, bastint l’anhelada igualtat. Per tu, mastegant impotències, en la nit patírem: ofegant ideals i somnis, frustrant desitjos i projectes, aguantant ofenses i menyspreus. Per tu, somniant el demà, mai no vàrem defallir: llaurant solcs i solcs d’esperança, fornint moltes complicitats, fixant en l’horitzó el teu esguard. Avui, encegats per aquesta pactada letargia, hem oblidat el nom esfumat en la nostra memòria. Anys a venir vindràs, sí, on legítimament et pertoca, perquè molts et necessitem més que mai, orfes tots de boca. Hui, navegant per camins de llum, he vist aquell dolor, l’esgarrany feridor, copsant la mirada tricolor.
Alguns d’ells, com fou el cas de mon pare, quan acabà la guerra hagueren d’anar forçosament a fer la mili. Així que després de patir els efectes emocionals, familiars, de salut personal i de tot tipus que suposaren els tres anys d’aquell conflicte bèl·lic, hagueren de suportar el reclutament obligatori i, a sobre, a les ordres d’aquells que s’havien revoltat contra el legítim Govern de la II República. Per això pense que aquelles generacions, aquells homes i dones que hagueren de patir els efectes d’una injusta guerra i, ai! les conseqüències de la postguerra, van ser de pedra picada. Us imagineu uns cinc o sis anys entre guerra i mili, fora de casa, vivint amb l’ai al cor, passant tota mena de penalitats i lluny de la família? A mi sincerament em costa imaginar-ho, tot i que també vaig fer forçosament tretze mesos de mili, però afortunadament en altres circumstàncies. A aquelles gene-
“La Moncloa”, 2006. Assentats i d’esquerra a dreta: Vicente Luna Camús (Luna), Vicente Sarrió Francés (Soqueta) i Félix Pérez Muñoz. Dempeus i d’esquerre a dreta: José Barceló Calabuix, Manolo Sanchis Barceló (l’Aranya) , Cosme Valdés Ortiz (l’Ollero), Juan Maestre Pérez (Balí), José Pérez Boronat (Rosella) i José Sirera Luna (el Morenet).
racions, massa sovint oblidades i tacades per aquella maleïda guerra, mai podrem agrair-los suficientment tot el que van fer per nosaltres. I és que la guerra fou un colp molt dur per a moltes famílies, per a unes més que per altres, és veritat, però també és cert que els efectes col·laterals afectaren a tota la població. Sovint recorde la tristor i amargor de ma mare quan parlava dels seus dos germans, Quico i Tàvol, morts al front:
I un dia esclatà aquella vil guerra i tots dos haguéreu d’anar al front, deixant els pares, els germans, el poble. Calia lluitar per la democràcia, defendre la legítima República. Ai, però van ser tres llargs anys de guerra, tres anys de patiments, malsons, de frustrada ràbia acumulada. Tres anys de foscor amb la soga al coll, esperant una carta, un telegrama. I res, mai més sabérem de vosaltres, la dissort tacà les nostres famílies, sang tricolor innocentment vessada. Després vingué l’afront dels venedors: quaranta anys tacats de roig, controlats, aguantant afronts i velats menyspreus. I arribà la desitjada democràcia i tothom enlairà l’esperança, esperant un gest, merescut desgreuge. Però aquesta fingida llibertat pactà no remoure el passat, no obrir velles ferides, en van dir. Mentrestant, milers de cossos jauen oblidats en fosses comunes, esperant descansar en un lloc digne. Aquell maleït jorn vau eixir de casa per defensar la dignitat del poble, avui, després d’haver passat huit dècades, on són els vostres cossos oblidats?. Quan honoraran la vostra memòria?. Vergonya cavallers, mesells polítics! Ja no hi són els pares, tampoc els germans i els hi haguera agradat dir-vos adéu. Avui, però, encara hi quedem tots nosaltres, i el poble que no oblida la lluita dels seus fills.
Ara, de tant en tant, torne a Beneixama a visitar la meua germana, els meus nebots, familiars i amics, però quan passe a prop de El Teular ja no hi veig aquella “Moncloa”. Amb ulls de sal els recorde a tots ells, aquelles generacions de pedra picada que patiren l’arrapada de la guerra, i que els marcà, com diria el poeta Vicent Andrés Estellés, “amb nafra permanent”. Avui, quan han passat més de vuitanta anys d’aquella guerra, encara hi ha gent que es nega a aprovar una veritable Llei de la Memòria Històrica. Una llei que ha de promoure la identificació i el retornar als familiars dels milers de morts que jauen oblidats en fosses comunes. I és que la qüestió de fons és si l’Estat espanyol ha fet un veritable procés democràtic després de la dictadura o si per contra, i a diferència d’altres països que han eixit de processos similars, ha incomplert les recomanacions de l’ONU de cercar la veritat, la justícia, la reparació i la no repetició.
La contestació és, malauradament, que no. Que quatre dècades després de la mort del dictador, i com diu l’historiador i professor de la UAB Joan B. Culla, “l’Estat espanyol és l’únic que després de quaranta anys de dictadura passa a un sistema democràtic, però sense depuracions, ni explicacions, i sense que ningú no demane perdó”. Si en voleu només una xicoteta mostra, només caldrà recordar les paraules d’un general de l’exèrcit de l’aire que fa uns mesos digué amb total impunitat que, “España está llena de gente ingovernable” [...] “fragmentada entre buenos y malos”. El militar assegurava que l’única solució que queda és “repetir la historia”, referint-se al colp d’Estat de 1936. I reblava el clau dient “No quiero desanimaros pero con palabras y a estas alturas no se puede cambiar nada” [...] “Creo que me quedo corto fusilando a 26 millones de españoles”. Però és que, a més a més, 73 militars de l’Exèrcit de Terra, generals, coronels... lliuraren una carta al rei Felip VI exposant-li, entre altres disbarats, que l’actual Govern, legítima i democràticament escollit pel poble, està format per “filoetarras e independentistas” que “amenazan la descomposición de la unidad nacional”. Com podem comprovar, i una vegada més, les reflexions de l’historiador Joan B. Culla tenen tot el sentit del món. Efectivament, ni depuracions, ni explicacions ni cap tipus de rescabalament. Més aïnes el contrari, alguns sembla que no en van tindre prou, i estarien dispostos, ai! a empunyar les armes i enfrontar el poble. Ho han fet moltes vegades, la història d’Espanya està farcida de colps d’estat: 1874, 1923, 1926, 1929, 1930, 1932, 1936, 1939, 1981... I és que els poders fàctics, quan no els interessa i veuen perillar els seues interessos i privilegis, doncs per sobre de governs legítims i democràtics imposen la força de les armes i ja s’ha acabat el bròquil. En fi, porca misèria.
Que aquestes quatre ratlles servisquen per recordar aquella “Moncloa”, aquells valents iaios, aquelles generacions de pedra picada que, independentment de la seua ideologia, s’hagueren d’enfrontar a temps convulsos, propiciats pel fanatisme d’aquells salvapàtries que no van respectar la voluntat del poble. Mentre visquem mai els oblidarem doncs, com diria Walter Benjamin, “només la memòria rescabala els vençuts”. Esperem, malgrat que de tant en tant sentim soroll de sabres, que la història no es repetisca i que la democràcia s’impose a la força de les armes.
Vicent Luna i Sirera
Alcoi, abril 2021
