Els nostres veïns i veïnes col·laboren

 Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió

La col·lecció fotogràfica de Julián Lladosa. Una nova incorporació al fons local de l’arxiu municipal de Benifaió.

Benifaió ha de sentir-se agraït a Julián Lladosa per la recent aportació d’una extensa col·lecció fotogràfica donada a l’Arxiu Municipal de Benifaió, que passarà a incorporar-se al seu Fons Local. Es tracta de la pràctica totalitat de les fotografies en blanc i negre, sobre temàtica benifaionera de l’autor, guardonat en prestigiosos certàmens, concursos i mostres, a nivell nacional i internacional.

UN CURRICULUM INACABAT

Nat a Benifaió en 1974, Julián Lladosa Dalmau s’interessa aviat per la fotografia des de molt jove, en paral·lel amb la seua afició per la natura. Entre 1985 i 1987 obté el títol de Tècnic Especialista en Imatge i So, a l’institut la Marxadella de Torrent, i en 1996 finalitza els seus estudis en la Fundació Universitària Sant Pau C. E. U. de València, com a Tècnic en Fotografia. Complementa la seua formació artística assistint als talleres d’Humberto Rivas, Josep Vicent Monzó, Joan Fontcuberta i Bernard Plossu, entre altres. En 1995 participa amb els seus retrats sobre Ancianos, en l’exposició col·lectiva Travaux en cours extramuros. Jeune photographie d’Europe, d’Afrique et d’Amerique, realitzada en l’explanada Charles de Gaulle, formant part dels Rencontres de Photographie d’Arles (França).

En gener de 1996 realitza la seua primera exposició individual en la Casa de Cultura d’Alginet (València), mostrant el seu treball sobre Avapace, una sèrie de retrats sobre malalts amb paràlisi cerebral. En novembre del mateix any exposa una selecció de les sèries Ancianos i Avapace,

conjuntament amb Roger Grasas en la Galería le Parvis, en Ibos (França), comisariada per Guy Jouaville, amb l’edició d’un petit catàleg.

Des de 1996 fins l’any 2000 es membre del Comité Assessor de l’Espai de la Foto, al Centre Cultural d’Almussafes, codirigint els Fotoencontres de 1998, 1999 i 2000, on comissaria les exposicions de Josep Vicent Monzó, Josevi Cubells, Joan Fontcuberta, Luis Vioque, Maya Goded, Àlex Francés, Sergio Belinchón, Manuel Sonseca, Enrique Algarra i Carlos Pérez Siquier, entre altres.

Presenta els seus darrers Retrats, en la Casa de Cultura de Jaca (Osca) en agost de 1998 i la seua sèrie més representativa, Alrededor de mi ciudad, iniciada en 1996, participa en el Festival Fotoseptiembre Internacional 1998, presentant-se en la Casa de la Cultura Jesús Reyes Heroles, en la ciutat de Mèxic.

Eixe mateix any, noves obres de Alrededor de mi ciudad, son seleccionades en la col·lectiva organitzada per l’Institut de la Joventut del Ministeri de Treball i Economia Social espanyol, a la Sala Amadís de Madrid, i també participen en l’exposició col·lectiva Fotourania, organitzada per la Galeria Urània de Barcelona, entre desembre de 1998 i gener de 1999.

En 1999 es presenta l’exposició Almussafes Màgic conjuntament amb Ximo Calvo, al Centre Cultural d’Almussafes, i Alrededor de mi ciudad és seleccionada per a formar part de les IV Jornadas Fotográficas de Guardamar del Segura (Alacant), al centre Cívic Can Basté de Barcelona en 2000, al Proyecto D-Mencía III, Muestre de Arte Contemporáneo, a la Casa de Cultura Juan Valera de Doña Mencía (Córdoba) i a la Fotogalería UFCA d’Algeciras (Cadis) en 2001.

Participa en Entrefotos 2001 i 2002 a Madrid i fruit del Premi Abeja de oro 2001 exposa la série Alrededor de mi ciudad a l’Agrupación Fotográfica de Guadalajara en 2002. L’any següent participa a l’exposició col·lectiva commemorativa del 150 aniversari de l’arribada del ferrocarril a la comarca de la Ribera, que s’exposa als pobles de Benifaió, Algemesí, Alzira i Carcaixent, formant part de l’edició commemorativa de la Generalitat Valenciana. La seua mirada sobre la seua ciutat natal es presenta a la mostra Alrededor de Benifaió, al Centre Cultural Enric Valor de Benifaió i és seleccionat per a mostrar Alrededor de mi ciudad en la Galeria Kayua, formant part de les Jornadas Fotográficas de Zarautz (Guipúscoa), organitzades pel Photomuseum d’eixa ciutat. Forma part de l’exposició Autorretratos (fotógrafos ante sí) organitzada per la Fotogalería UFCA d’Algeciras. Obté el Primer Premi del IX Premio CAM de Fotografía 2003, sota el lema El Mediterráneo, una relidad multicultural.

Forma part de l’exposició Géneros y tendencias en los albores del siglo XXI. Colección pública del Ayuntamiento de Alcobendas, al Centre Cultural d’Alcobendas (Madrid), que mostra les darreres adquisicions realitzades per l’ajuntament de la citada ciutat. També forma part de la selecció d’esta col·lecció, que es presenta en 2004 a la Sala Municipal d’Exposicions de San Benito (Valladolid).

Participa en l’exposició El retrato en la colección de fotografía del IVAM, mostrada a la seu madrilenya de la Fundación ASTROC en 2005, exposició que viatja en 2006 al Centro León, de Santiago de los Caballeros (República Dominicana). És seleccionat en Paisajes urbanos, una selecció de la Colección del Ayuntamiento Alcobendas, que es presentada a la Fundació Dávalos-Fletcher, a Castelló de la Plana, en 2005. Aquell mateix any, un dels seus Retrats, que formava part de la série que obtingué el I Premi Internacional de Fotografia Digital Gabriel Cualladó, atorgat per l’IVAM en 2004, és seleccionat per a l’exposició La Fotografia en la Col·lecció del IVAM.

En 2006 amplia la seua série Alrededor de la ciudad, amb fotografies realitzades a Carlet (València) que es presenten a la Fundació Caixa Carlet, y comissaria les XI y XII Jornadas Fotográficas a Guardamar (Alacant) en 2006 i 2007.

L’any 2009 coordina per a la Fundació Caixa Carlet l’exposició de Monique Bastiaans Lunes, miércoles y por la noche, així com la realització de l’escultura pública Apio para el pueblo. També durant este any i el 2010 comissaria l’exposició itinerant Ouka Leele, que recala a Requena, Almussafes, Carlet, i a El Campello, Elx i Altea (Alacant). L’any 2010 participa a l’IVAM, Centre Julio González, en l’exposició Donaciones. També en 2010 coordina l’exposició d’Adrià Pina, Marilyn 000, per a la Fundació Caixa Carlet.

Actualment finalitza el projecte personal Ultramarinos Lladosa, que ha publicat en part al Llibre Oficial de Festes de Benifaió de 2019. Els anys anteriors ha publicat altres dos articles sobre personatges vinculats a Benifaió, el primer dels quals, sobre l’acadèmic, historiador de la fotografia i col·leccionista, José Huguet Chanzá; el segon

sobre l’arquitecte Emili Artal Fos, i finalment, un reportatge fotogràfic sobre la Plaça Major del nostre municipi.

Durant els anys 2013 al 2015 participa com a fotògraf al calendari solidari de l’associació de discapacitats Som i Estem.

Actualment treballa al projecte Revisando la movida valenciana, part del qual treball aparegué publicat en 2018 al periòdic digital Valencia Plaza, pel periodista Eugenio Viñas, y que actualment pot trobar-se a les xarxes socials.

En 2022 Julián Lladosa ha fet donació al Fons Local de l’Arxiu Municipal de Benifaió, de diverses séries amb fotografies revelades i en format digital, incloent-hi les corresponents a la nostra localitat de les séries Benifa-

ió, una mirada rural, una mirada urbana, Ultramarinos

Lladosa i Benifaió, una mirada urbana, que comprenen la pràctica totalitat de l’obra en blanc i negre realitzada sobre Benifaió, la seua població natal.

NOTES SOBRE LA DONACIÓ

L’obra donada per Julián Lladosa incideix sobre els dos pilars fonamentals que sustenten el seu treball: la fotografia social i la visió crítica del paissatge.

Pel que fa a la primera, podem citar la sèrie Ultramarinos Lladosa, que amb motiu del tancament del comerç que regentaren els seus pares en l’any 2000, va documentar a través dels retrats dels veïns que passaren els darrers dies per la botiga de la Plaça Major, a la cantonada amb el Carrer nou. No és la primera vegada que Lladosa s’apropa a la fotografia social, ja que treballà amb valentia tant en personatges d’edat avançada (sèrie Ancians) com amb malalts amb paràlisi cerebral (Avapace).

Es tracta d’una sèrie de retrats íntims, dels quals l’autor assenyala la influència de fotògrafs que ha conegut i admirat, com el valencià Gabriel Cualladó o l’almerienc Carlos Pérez Siquier, així com de moviments de renovació artística del segle XX com la fotografia humanística, com

a branca poètica del fotoperiodisme, i el realisme poètic, moviments que dins el documentalisme social, varen valoritzar la persona, el seu esperit i la seua dignitat, i que tingueren una repercussió també en el cinema amb el neorrealisme italià.

Aquesta branca humanista i social te també un caràcter identitari i documental i es caracteritza per una aproximació respectuosa cap a l’individu, concorrent a la iconografia de la societat en la que està immersa, recolzant-se en el suport en blanc i negre, que obté l’essència del subjecte i aproxima una “veritat psicològica”, que reafirma una intensa veracitat. Constitueix una memòria col·lectiva indispensable a la construcció de la identitat del nostre poble, deixant petjada del que va ser i és la vida dels seus individus.

Pel que fa a l’altra vesant del treball de Julián Lladosa, la de l’anàlisi crític del paisatge, cal citar les imatges que l’autor anomena Benifaió, una mirada urbana, una mirada rural, y Benifaió, una mirada urbana, on incideix en els espais híbrids, en els contorns periurbans, en la transició entre urbs i camp. La càmera de Lladosa aporta la imatge entre la poètica i la denúncia del poble inacabat, de la perifèria i les petjades de les ferides urbanes de la contemporaneïtat.

Complementàriament, Lladosa aporta en altre conjunt de fotografies, que ha recopilat durant anys i ens deixa referenciats en diferents formats (quadrats, verticals/horitzontals, panoràmics...) imatges en les quals l’objectiu és motiu d’una experimentació colpidora. És el cas dels grans angulars (fins a 15 mm.) que distorsionen la perspectiva dels espais urbans per crear noves i sorprenents òptiques, de vegades desconcertants.

Altres paisatges d’estes séries amb horitzons baixos i forts contrasts lumínics, donen el protagonisme a cels amenaçadors, d’una poètica aterridora, que ens recorden a les pintures de l’escola paisatgística castellonenca de Porcar, però que, absentes de color, prenen un caire quasi apocalíptic, amb un dramatisme accentuat per la presència de les ombres que es reflecteixen de vegades sobre l’aigua ploguda. Lladosa surt al carrer els dies d’oratge i busca el joc dels

núvols i el paisatge, dels núvols i el poble, i torna a casa amb la collita dels elements meteorològics d’aquella cançó popular “... al meu país, la pluja no sap ploure.”

En incorporar a les imatges les fites monumentals del poble (el mercat municipal, l’església de Sant Pere, les torres islàmiques, l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats, la Plaça Major...), Lladosa aporta a la poètica urbana el caràcter documental, amb una mirada analista i crítica, i una visió arqueològica que valorarem en el futur, quan les properes generacions recórreguen a estes imatges -com fem els historiadors amb les imatges del passat, i estic pensant en les fotos de Maiques dels anys 50- per estudiar com era el nostre poble i el nostre paisatge en el trànsit entre els segles XX i XXI.

Aquesta donació de la col·lecció fotogràfica de Julian Lladosa, junt amb els fons personals de Francesc Marí i d’Andrés Carreres i el Fons fotogràfic de José Maiques acreix la memòria i el patrimoni documental de Benifaió. Un any més, una bona notícia per al nostre poble.

BIBLIOGRAFIA SOBRE JULIAN LLADOSA

Alrededor de mi ciudad [Text imprés]: [exposició] Autor: Lladosa, Julián 1974- Editor: Agrupación Fotográfica de Guadalajara. Data de pub.: [2002]. Descripció física: [36] p.: principalment il. col.; 20 x 21 cm.

El valenciano Julián Lladosa gana el I Premio de Fotografía Digital Gabriel Cualladó. Article de J. Reigadas, aparegut al diari Las Provincias, 25-2-2004.

Al voltant de la ciutat [Text imprés]: [del 5 de maig al 5 de juny de 2006, seu temporal de la Fundació Caixa Carlet] Autor Lladosa, Julián Editor: Fundació Caixa Carlet Data de pub.: [2006]. Descripció física: 76 p.: il. col.; 22 x 22 cm.

Buenos días, Don Enrique! : mi escuela rural : [Centro San José, Espacio de Arte “Antonio Pérez”: 28 de enero a 28 de febrero de 2015] Autor Delgado, Enrique 1955- Text de presentació: Lladosa, Julián. Editor: E. Delgado. Data de pub.: 2015. Descripció física: 39 cm : principalment il.; 21 x 21 cm.

Ciutat i fotografia [Text imprés]. Autor: Jornades Fotogràfiques Guardamar del Segura 12ª 2007. [Textos: Marylène Albentosa i Ruso, Julián Lladosa]. Editor: Ajuntament de Guardamar del Segura. Data de pub.: 2007 Descripció física: [70] p. : principalment il. col. y n. ; 20 x 21 cm.

SABÍAS QUE...

La obra del fotógrafo Julián Lladosa Dalmau (Benifaió, 1974) está presente en el IVAM, Instituto Valenciano de Arte Moderno, en el Centro de la Imagen, de México D. F., en el Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales de España así como en el Photomuseum de Zarautz (Guipúzcoa).

Sus trabajos forman parte también de la Colección de Arte Contemporáneo de Doña Mencía (Córdoba); del Ayuntamiento de Guardamar del Segura (Alicante) y del Ayuntamiento de Almussafes. Puedes encontrarse también su obra en la Galería Le Parvis, de Ibos (Francia); en la Agrupación Fotográfica de Guadalajara; en “Géneros y tendencias en los albores del siglo XXI”, Colección pública del Ayuntamiento de Alcobendas (Madrid), y en las colecciones de arte de la CAM, Caja de Ahorros del Mediterráneo y en la de la Fundació Caixa Carlet.

Gracias a su generosidad, podemos añadir a esta larga y prestigiosa lista de instituciones, museos i espacios expositivos, al Ajuntament de Benifaió, que a través del Fondo Local del Archivo Municipal conservará y divulgará la obra personal, profunda, reflexiva y crítica del gran fotógrafo que es nuestro vecino Julián Lladosa.

Ouka Leele [Text imprés] Autor: Ouka Leele 1957- [comissari exposició, Julián Lladosa; textos, Julián Lladosa, Ouka Leele] Editor: Ajuntament d’Almussafes. Data de pub.: 2009 Descripció física: 72 p.: principalment il. col. y n.; 20 cm.

José Huguet Chanzá, arte y fotografía, Autor: Lladosa, Julián 1974-. Programa Oficial de Festes, Benifaió 2017, pp. 42-43.

Arquitecto Artal, Autor: Lladosa, Julián 1974-. Programa Oficial de Festes, Benifaió, 2018, pp. 74-75.

Revisando la Movida Valenciana. Julián Lladosa fotografía las discotecas de la Ruta. Autor: Lladosa, Julián 1974-. Presentació online en ‘Revisitando la Movida Valenciana’ - Julián Lladosa fotografía las discotecas de la Ruta - YouTube [consultat el 5 d’abril de 2022]

Ultramarinos Lladosa, Programa Oficial de Festes, Benifaiò, 2019, pp. 61-64. Texto: Vicent Marco, Imatges: Julián Lladosa.

 M.ª Dolores Gómez Machí

GENT D’ACÍ CRÓNICAS, VIVENCIAS… HOMBRES Y MUJERES DE NUESTRO PUEBLO

La música

Desde tiempos inmemoriales y desde las culturas más ancestrales, el hombre ha emitido y combinado sonidos, ha generado música. La Música tiene siete notas, y con ellas se hacen cosas maravillosas.

Algunos maestros como D. Juan Gutiérrez, quien vive la clase como si fuese una fiesta, porque utiliza la música, las canciones para el aprendizaje; y los niños son felices, y aprenden más.

El maestro Paco de Lucía decía: “La música no tiene límites, los límites te los pones tú”. Nos dice Pascual Fort: “La música es matemática pura”.

“Las matemáticas y la música son igual para todos.”- Luca, DJ espacial.

El músico venezolano Gustavo Uramel, expresa: “La música une a las personas. Buscando los sonidos y la armonía, así nace la música. Podemos escuchar muchos sonidos, pero a veces, el silencio vale más que cien palabras. Además de escuchar (poner atención a lo que se oye), también debemos empezar a oír (percibir los sonidos; entender lo que otro dice)”.

En Benifaió, relacionado con la Música, encontramos a D. ENRIQUE MORENO GINÉS, quien nos comenta:

Soy el tercero de los cuatro hermanos. Me precedían Paco y Ramón, músicos los dos; y me sigue en este orden familiar, mi hermana M.ª Pilar. Empecé a los siete u ocho años a enseñarse con el profesor D. Jesús Campos, profesor de flauta, que estaba en la Orquesta Municipal de Valencia. D. Paco Rosa me daba solfeo y música, en la andana de casa Fort.

Cuando comencé en la Banda, ese año salimos 5 músicos: José Sanz Santonja (clarinete), Roque José Esparza Piles (flauta), José Campos Jabaloyas (fiscorno); José Martínez Llopis (clarinete), Enrique Moreno Ginés (1951- el trombón).

Las calles eran de tierra, había llovido y frente al Musical había un charco de barro; por lo que, algunos sin querer se ensuciaron.

Era muy estudioso y perfeccionista. Previamente, siempre ensañaba antes de ir a clase, además de practicar a diario. Aunque lloviera, igual acudía a clase o al ensayo. Porque el solfeo y la música precisan de una constante continuidad; y es muy importante estudiar y practicar la víspera de una actuación. Todos los años, en el mes de noviembre, cuando celebramos la festividad de Sta. Cecilia, se incorporan a la Banda, vestidos con la indumentaria característica, los nuevos músicos, seleccionados entre los destacados educandos.

Al director D. José Cervera le sustituyó D. Salvador Chuliá Hernández, quien era un profesor fantástico; no cobraba por su trabajo, en cambio daba clases y se encargaba de la Banda hasta el 24/01/1971. Le siguió durante un año, D. Arturo Montes, y en 1972 le sustituyó por poco tiempo D. Francisco Rosa Escribá, quien al tener que formar parte de la Orquesta de Radio Televisión Española, trasmitió su cargo a D. José María Alba, hasta septiembre de 1973. Después, el 01/12/1974 tomó posesión D. Bernardo Adam Ferrero, que era de categoría. Le sustituyó D. Ramón Cabero Rioja, músico profesional.

Si sabes música, la música te lleva.

Mi hermano D. FRANCISCO MORENO GINÉS, me comentaba que D. Domingo Escribá le decía: “Aunque el maestro sea una escoba, respétalo, porque el maestro es el maestro, no hay que ofenderlo, porque cada uno tiene una manera y un modo de enseñar y hacer la música”-

Paco hizo varias composiciones, (más o menos 20 pasodobles), de los cuales, uno lo dedicó a nuestra hermana Sra. M.ª Pilar.

En el año 2001, en la festividad de Sta. Cecilia y después de 50 años en la música, cesé en la banda musical, y comencé en el Coro. En San Fernando de Cádiz, en el Cuartel de Instrucción de Marinería, presté el servicio militar en la Banda, y me quedé allí después de la Jura de Bandera.

Como yo tenía una voz de bajo, un coro de vascos me contrataron para un fin de fiesta, porque necesitaban que cantase con ellos.

Mi hermana, Sra. M.ª Pilar, cantaba en el Coro que dirigía D. Vicente Duart Tasa, y cuando el maestro enfermó, me buscaron para sustituirle, entonces empecé a ensayar y dirigir. La Sra. Floren era la más veterana.

En la ermita, en la festividad de la Virgen de los Desamparados, terminé mi permanencia en el Coro.

Nuestra localidad y nuestra tierra, es un manantial de grandes talentos musicales, como D. José Morón, D. Domingo Escribá Campos, D. Ramón Choví Soler, Dña. Josefina Asins, las hermanas Adelina y Lucía Domingo, etc. Pero a pesar del refrán nadie es profeta en su tierra; desde este breve espacio cultural queremos acercar a ustedes, algunos vecinos de nuestro pueblo, los cuales han destacado o destacan, y con su esfuerzo cotidiano, van abriéndose paso, dejando impresa su huella en el mundo de la Música.

Entre nosotros se encuentra D. JOSVI MUÑOZ, nieto del músico violinista y acordeonista D. Vicente Serrano. Es un joven vecino nuestro que, a pesar de su juventud, cuenta con una trayectoria musical notable.

Bajo el lema: “SET VIDES PER A LA MÚSICA” , él nos dice: - Siete, como siete son las notas de la escala musical. Y necesitaría tener siete vidas para conocer y tocar los instrumentos de una manera digna.

Y a quien hoy tenemos el placer de entrevistar.

Quins foren els teus inicis al món de la música?

“Com molts musics a la nostra comunitat, vaig començar al Centre Local d’Estudis Musicals (avui el CEM), i més tard a la banda del nostre poble. Em sent molt afortunat d’haver tingut la oportunitat de formar-me dintre d’un col·lectiu tan actiu com es la Banda Musical de Benifaió, on vaig tenir referents com Paloma González, Ángel Pérez, Didier Ferrando, Javier Rosa, i tants altres que fins i tot sense ser-ne conscients, representaven tota una inspiració i un objectiu per als nous educands que anaven accedint a la banda. És un dels aspectes que més m’agraden de les nostres bandes. Hi ha molt que agrair-los”.

A quin tipus de música et dediques?

- “Des de ben jovenet em vaig interessar per la improvisació. Poder tocar el que em passava pel cap era casi una necessitat natural; però per a fer això, es aconsellable tindre coneixements de solfa. Avui en dia tenim un munt de músiques improvisades, però quan vaig començar, l’única que em donava eixa llibertat era el jazz, així que vaig agafar eixa direcció, el jazz i ”les músiques creatives” en general, com a mi m’agrada identificar-les (a aquelles que impliquen improvisació en un temps real o qualsevol classe d’habilitat compositiva pròpia, és a dir, creació musical per part del qui la practica i que trenquen una mica els rols d’intèrpret o compositor). Diria que a les músiques creatives són a les que em dedique, independentment del gènere concret (jazz, músiques brasileres, cançó d’autor, pop, funk, soul, electrònica...) pel grau de creativitat que impliquen cadascuna d’elles, i sempre que incloguen un cert marge creatiu”-.

Pots contar-nos alguna cosa de la teua trajectòria com a músic?

- “Bàsicament, el meu recorregut ha sigut i és una formació permanent, passant per diversos conservatoris (València, Tarragona, Barcelona) i institucions com el Berklee College of Music a Boston, fins avui que continue amb la formació musical de forma més autònoma. Això sí, mentre he anat aprenent he tingut l’oportunitat de dedicar-me com a solista, compositor/arranjador, director o productor en diversos estils i cultures musicals amb nombrosos artistes i projectes com Armando Manzanero, Soledad Giménez, John Serry (nominat a un Grammy), Revòlver, Michael Mossman, Jonàs Trueba, Teatres de la Generalitat Valenciana, director de nombroses Big Bands i molts d’altres. També, com gran apassionat de la docència, he sigut i soc educador de músiques creatives en diversos projectes educatius i institucions. Actualment, en l’Educació comparteix el meu propi projecte (www.aulademusicacreativa.com) amb la producció musical, els escenaris com a instrumentista, la direcció i l’aprenentatge de nous instruments musicals”-.

Nous instruments musicals, a què et refereixes?

- “Sí, els meus instruments principals són el saxo i el clarinet, però des de ben jovenet sempre he tocat el piano, la flauta i alguns instruments més. Farà ja uns deu anys, vaig prendre la decisió de descobrir i aprendre a tocar nous instruments com diverses flautes i instruments ètnics, la percussió, la bateria, el contrabaix, la guitarra, i tot allò on puga arribar. No voldria pecar de pretensiós, de fet necessitaria set o huit vides per aconseguir tocar tot el que tinc en ment , i que m’agradaria a un nivell decent, digne; però vaig decidir agafar una direcció que em permetera produir música amb casi o total autosuficiència. Des de abans continue recorrent aquest camí; diàriament estudie i faig música , immers en una espècie de mini clausura meravellosa. Per a mi, la música és la finalitat, i els instruments musicals són les ferramentes necessàries per a fer-la possible . Així que no em queda altra!”-

No quiero despedirme sin antes homenajear a tantos músicos predecesores que, con su esfuerzo cotidiano, son cimientos y pilares de la actual Música de Benifaió. En su recuerdo, por su contribución, por nuestras Bandas: la de la “Societat Artística Musical (S. A. M.)” y la de “l’Associació Amics de la Música”, y para todos ustedes, con el Himno a la Alegría nos despedimos, con el propósito de que continuará.

 Juan Gadea Rovira y Leopoldo García Gadea

El Motor de Sant Pere: Una historia de progreso

Parece que fue ayer como quien dice… y ya hace un siglo.

Aprincipios del siglo XX los campos del término municipal de Benifayó se venían regando en su parte del Este y circundantes a la localidad por la Acequia Real del Júcar. Pero hasta que se construyeron los pantanos, no hubo un caudal constante y pasaban a veces días y semanas que apenas cubría los pies a los numerosos niños que acudíamos a bañarnos cerca del Molino del Pilar, lindante con la Acequia Real, dónde había dos hoyos profundos siempre llenos, dos hoyos producidos por el salto del movimiento del agua del mismo molino. El resto del término municipal se beneficiaba del agua de los pozos existentes en el Hort d’Aguilar y de Prefaci, que cubrían lo que llamábamos “el Serrallo”. Todo lo demás era secano: olivos, algarrobos, viñas… La producción agrícola y gestión del agua se mantuvo así hasta hace un siglo que llegó una época de sequías continuadas.

La escasez de agua a causa de la bajada del freático propició que las fincas que tenían pozo no pudiesen sacar más agua que la necesaria para las propias tierras. Y la necesidad movió a los propietarios a buscar agua como y donde fuera. El primero en reaccionar para que no se perdiesen sus tierras fue el Sr. Miralles en el huerto que lleva su nombre, que excavó un pozo a su cargo hallando la ansiada agua el mismo día de San Francisco, por lo que el pozo lleva su nombre. Otras fuentes informan que el nombre se debió a que fueron unos frailes franciscanos los que indicaron el punto exacto para cavar por medio de radiestesia. Aunque ni con aquel pozo y los de Prefaci

y Aguilar había agua suficiente y además sus dueños tenían justos reparos para compartirla vista la situación.

Por lo que un grupo de pequeños y medianos propietarios se pusieron de acuerdo para unir sus fuerzas y salvar sus tierras. Se hicieron varias catas y un par de excavaciones de unos veinte metros de profundidad, siempre a pico y pala por los mismos agricultores y aunque se encontró agua, no había garantías de abastecer a todos. A punto de desistir, se optó por adquirir en término municipal de Alginet un pozo del cual se sacaba agua con una noria. Para ello se tuvo que recurrir a capital privado constituyéndose una sociedad con 100 acciones y media. De los propietarios/accionistas, unos aportaron el capital y otros la mano de obra: una vez conseguida el agua había que llevarla a los campos, conectándola a la “válvula de Ibor”, en las tierras del Hort de Prefaci. Fue una tarea muy laboriosa, dificultada por tener que rodear este huerto al no obtener permiso del propietario para cruzarlo.

La canalización mide más de tres kilómetros, tres kilómetros de zanja hecha a pico y pala y en su nacimiento se construyó una balsa y se cambió la noria por un motor.

A finales de los 50, principios de los 60, se constituyó una nueva sociedad para obtener los derechos al acceso del agua de la Acequia Real y se amplió a nuevos socios usuarios incluyendo el Motor del Fondó. Esta nueva sociedad pasó a llamarse Sociedad de Regantes Motor de San Juan Bautista y con la ampliación se adecuaron proporcionalmente las participaciones a las tierras de cada socio, una participación por hanegada de regadío. Yo soy Juan Gadea Rovira, nieto de Aurelia Domingo, quien enviudó joven y se tuvo que ocupar a la fuerza de estas cosas además de criar a sus hijos. Mi abuela fue una de las pioneras en toda esta historia y mi padre Batiste el que la representaba con sus cuatro acciones. Lo que me lleva a contar esta historia es homenajear a estos benifayonenses que supieron luchar e imponerse a la adversidad con el sudor de su frente convirtiendo y manteniendo la tierra de secano en regadío, sacando los mejores productos de la mejor tierra. Pero lo que más me maravilló fue la gestión de la sociedad que, siendo participada por personas de diferente condición social y económica, fue sin embargo una gestión ejemplar, de la que participé y puedo decir que aprendí las bases para mi futuro profesional e incluso formación personal.

Independientemente de las acciones y tierras que tuviera cada socio, el voto tenía el mismo valor. La mitad del pozo pertenecía a dos familias, con 25 acciones cada una y las restantes distribuidas en función de las aportaciones realizadas, con un total de 30 propietarios. Estos 30 propietarios tenían prioridad para el uso del agua, por riguroso turno independientemente de las acciones y terrenos que tuviera. El precio era de 6 pesetas por hora. Los no socios podían utilizar el agua a continuación a un precio de 9 pesetas por hora. En total se llegaron a regar 2.000 hanegadas, la mitad de ellas de no socios. Para garantizar el servicio, algún verano se compró agua al vecino Hort de Bonet, para lo que se excavó una zanja que contiene dos tuberías que parten del Hort de Bonet hasta la balsa del Motor de Sant Pere.

Los beneficios se repartían proporcionalmente a las acciones, pero no era lo habitual puesto que normal-

mente se utilizaban para mejoras de la red y el sistema. Cada dos años se renovaba la mitad de la junta directiva, compuesta por diez socios. Dos veces al año se celebraba junta general de asistencia obligatoria bajo pena de multa. A las diez de la noche había que estar dentro de la casa del presidente de turno, donde generalmente se celebraba la junta. Yo personalmente, con solo 8 años, tuve que pagar tres multas de 5 pesetas cada una, pues siendo “encargado” de avisar a los socios personalmente, olvidé pasar de nuevo por casa de tres de ellos que no estaban en la primera visita, tal era la seriedad de la organización. Las multas eran efectivas incluso si el socio se encontraba en la acera y no dentro de la casa. Con el importe de las multas, cuando había suficiente dinero, se celebraba una paella por la festividad de San Pedro a la que podían asistir todos los socios.

En aquella época, el método drástico y efectivo para acabar con las plagas era “toldar”. Al anochecer se cubrían los naranjos con un toldo y dentro se colocaba el plaguicida para que actuara toda la noche. El producto no era otro que cianuro, altamente peligroso incluso para el ser humano y por supuesto al quitar el toldo quedaba vivo solo el árbol y de milagro. Tan delicado era manejar el cianuro y su colocación como la retirada de los toldos bajo los que habitualmente quedaban bolsas de gas que había que evitar. Esta actividad, ya en aquel entonces estaba regulada y requería de una formación especial, adquirida la cual se entregaba al alumno un diploma y un carnet que le habilitaba para efectuar el trabajo. En el seno de la sociedad del Motor de Sant Pere se promovió la formación de algunos socios, entre ellos mi padre Batiste, que “toldaban” tanto para ellos mismos como para otros agricultores que los contrataban. Llegaron a contar con dos brigadas que estuvieron en activo hasta entrados los años 50, cuyos beneficios, descontados los jornales, eran para las arcas de la sociedad.

En la casa del Motor vivía una familia con tres niños y la sombra de la entrada la proporcionaba dos parras enramadas en railes de ferrocarril. Había uva blanca y uva negra y esa uva se repartía entre los socios cada año. Las parras se cuidaban con esmero y cuando se consideraba bien madura iba un señor socio, siempre el mismo, el cual, ayudado con alguna otra persona y con su carro la recogía y se distribuía en 30 montones, tantos como socios, en el corral de una casa y tal como iban llegando, pues habían sido previamente avisados por un servidor, escogían el montón que más les gustaba, daba igual que tuvieran una acción que 7 o 50, todos eran iguales para todo.

Fue un funcionamiento modélico, tanto de control como de respeto de obligaciones.

Dada la prioridad de los socios para regar, algunos de ellos pasaron acciones a favor de sus allegados (ignoro si había compensación económica y menos de cuanto era) y alguna acción fue vendida como fue el caso de un médico de la localidad que adquirió las acciones sin tener tierra, solo por el hecho de tener el gusto de ver su admirable funcionamiento. Fue mi abuela quien se las vendió a este señor, no llegué a conocerle, pero si a sus hermanas, quienes acudían fielmente a todas las reuniones, así como a recoger su parte de la uva. ¡Ah! Y los niños que vivían en la casa, nos consta a todos los socios que no osaban tocar ni un poco de la uva que colgaba a las puertas de su casa, simplemente cuando se recogía la cosecha entraban en el reparto, nunca antes.

Por cierto, tengo que añadir que “negocio”, pongo comillas porque no lo vi nunca como NEGOCIO, sí que hubo muy buenos empleados, dos muy buenos presidentes y fue D. José Clérigues Beltrán, la persona que yo conocí siempre como buen gestor que oficiaba como secretario, persona pulcra, siempre con buenos modales, una esmerada letra en la confección de las actas de las reuniones, cuyos acuerdos eran de obligado cumplimiento.

Al estallar la Guerra Civil, un grupo de los que entonces ejercían la autoridad en la zona, incautó el Motor colocando en la casa la bandera republicana. La incautación del Motor duró poco. Armándose de valor (aquellos personajes iban armados y estaban respaldados presuntamente por la autoridad del momento) se presentaron allí unos pocos propietarios, los primeros que se enteraron, que afearon a aquellos personajes su acción, que dudosamente iba en beneficio del pueblo siendo que se lo incautaban a gente sencilla que lo necesitaba para su día a día. Desde ese momento y durante toda la contienda permaneció el Motor en manos de sus socios gestionándolo con toda normalidad, sin injerencias.

Durante largos años el regador fue mi padre Batiste. Se recorría toda la zona con su azada y su bicicleta para dirigir el agua y dar las órdenes oportunas al motorista en el momento justo. Mi padre contaba a sus nietos que llenaba la balsa del cementerio también. Tal vez para infundir de misterio aquella cosa tan cotidiana les decía que, de noche, cuando estaba todo el mundo durmiendo dirigía el agua a la balsa que estaba dentro del recinto y él, completamente solo en la oscuridad, se asomaba por encima de la tapia quedando a su vista tanto la balsa como las tumbas. Cuando veía que la balsa estaba llena, colocaba la paleta cerrando el paso del agua y continuaba sin más.

La casa consta de dos plantas, donde había una habitación a disposición de los socios. Yo recuerdo mis visitas con mi familia algún domingo en el que pasábamos allí el día, en el campo, con “piscina” incluida. Todo un lujo en aquellos tiempos.

La Comunidad de Regantes del Motor de Sant Pere llegó a ser una institución de peso en la sociedad de Benifayó por su importante aportación a la agricultura del término municipal y su modélica gestión. Los socios fundadores tenían derecho a una corona de flores el día de su entierro, con una cinta negra con letras doradas que rezaba: “Comunidad de Regantes pozo de San Pedro”. Esta cinta se guardaba y era la misma siempre para que no hubiera distinciones. La cinta la guardaba la tía Nati, una de las socias fundadoras y se encargaba de llevarla a cada entierro.

Y esta es la historia, poco conocida excepto para los que la vivimos, de un reto que supieron llevar a cabo con mucho esfuerzo gente de Benifayó, reto que seguramente a nadie de aquí le extrañará que se alcanzara: la gente de Benifayó, tal y como reza nuestro himno es “… gente laboriosa, modelo de la región”.

Mi recuerdo y homenaje para ellos, para mi familia y en especial para mi abuela Aurelia y mis padres Ángeles y Batiste, mi hermana Angelita y mis dos hermanos pequeños, M.ª Teresa y Vicente a los que el destino se llevó demasiado pronto.

 Héctor Alepuz Requena

Una collita ecològica i solidària

Enmig de la desastrosa campanya tarongera dels passats mesos, un vídeo viral de la jove de Benifaió Sarah Soler

Gonzalbo va posar rostre al drama que vivien els productors i va sacsejar conciències. Més de 500 persones, moltes d’elles del poble, respongueren al crit d’auxili i demostraren que la nostra també és terra de solidaritat.

La història de Sarah comença, almenys, amb els seus avis. Ella, Antonia Piles Pastor (Tonica la peixa), “de família de coheters”. Ell, Francisco Soler Martí (Paco melones), que va presidir el club de futbol de Benifaió i hui consta en el seu carnet com el soci número 1. Encara que tenien horta, el seu fill Abel, pare de Sarah, va iniciar amb la seua dona Esther un nou projecte agroecològic que requeria l’adquisició de camps amb pou propi per a evitar l’ús de productes químics de síntesi i fer front a les plagues mitjançant pràctiques respectuoses amb el medi ambient.

Sarah recorda l’hort de nectarines en la partida dels Pedrenyals, on després es van plantar navelines “perquè era més fàcil de cultivar en ecològic”. Abel i Esther van ser així pioners en posar en marxa i difondre la citricultura ecològica en la zona. Son pare compaginava el projecte -anomenat fins l’actualitat Econavelina- amb una empresa de reg per degoteig, jardins i piscines. Sa mare, tècnica agrícola, per coses de la vida acabà com educadora social en el Centre Ocupacional Tola de Silla. A més de taronges, fa uns cinc anys es va gelar una de les parceles, per estar en una zona més freda, i van posar kiwis, també ecològics. Tenen sayote, pareguda a la creïlla, de sabor entre cogombre i carabasseta, que hi havia en els patis de les cases. Així com plantes aromàtiques que “no fan fruit però igualment contribuixen a equilibrar l’ecosistema”.

Ja certificades pel Comité d’Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana (CAECV), Abel venia les taronges navelines a través del canal online de la pàgina web, els dilluns repartia a particulars dels pobles pròxims i també subministrava en parades com el Mercat de la Terra que es muntava en la plaça de Benifaió. Col·laborava amb Casa Caridad i la Fundació Vicent Ferrer, on apadrina una xiqueta. Quan son pare es va posar malalt, la família va decidir vendre tota la collita a un únic comprador. Tres anys va ser així, també després de la seua mort.

Però enguany, en plena crisi citrícola, sense demanda i en preus de ruïna, el comprador de confiança que en setembre

s’havia tornat a comprometre en recollir les taronges, els informà en gener que es tirava arrere, que “no podia donar-li eixida en el mercat”. Aleshores, per a evitar que més de 20.000 kilos de taronges ecològiques de la màxima qualitat i sostenibilitat es perderen en el camp, Sarah va difondre un vídeo on exposava la crua realitat i, de manera desinteressada, convidava a la societat a emportar-se la fruita.

La repercussió del vídeo va ser brutal. Les més de 200.000 reproduccions en les xarxes socials vingueren acompanyades de mig miler de cridades de persones que volien tirar una mà. Al llarg de dos caps de setmana Sarah i sa mare organitzaren torns d’una hora per a facilitar la recollida solidària sense risc de contagi per Covid-19. “La gent va empatitzar amb la situació i la majoria va aportar un preu just per la producció que s’enduia. Famílies que no solen tindre un contacte habitual amb l’horta disfrutaren collint amb les seues pròpies mans i mostrant als menuts d’on ix el menjar. Fins i tot es va arribar a celebrar un aniversari d’una xica durant la recol·lecció, convertint el camp en un lloc de trobada”.

Entre les associacions que també col·laboraren en la iniciativa estigueren “Hambrecero.es, que porta aliments a persones desfavorides, Set Dies, que acull xiquets amb pocs recursos, o una associació de diversitat funcional de Xàtiva”, subratlla Sarah. De fet, aproximadament un 20% de la producció no es va recollir i es va decidir donar-la a esta classe d’entitats solidàries. “Durant eixos dies alguns operadors comercials van mostrar interés per la collita, fent-nos perdre el temps i marejant sense fixar preus raonables, però vam ser coherents amb la decisió presa, que no és sinó un símbol de protesta”.

Els principals mitjans de comunicació es feren ressò del vídeo viral: “Va obtindre un èxit mediàtic a nivell nacional no només perquè permitia parlar de la crisi citrícola, sinó també perquè coincidia amb les eleccions de Castella i Lleó, on es posava el focus en els problemes del medi rural”. No obstant això, Sarah lamenta que “l’atenció dels mitjans va passar a les poques setmanes, però a dia de hui continua sense haver solucions a la falta de rendibilitat dels llauradors. La majoria de consumidors està disposat a pagar més per una fruita de qualitat, però garantint un preu digne per al productor. Per molt que els governs diguen que defensen una cadena alimentària justa, si després no vigilen que es complisca i no penalitzen els abusos comercials, no servix de res. Si no equilibren marges en la formació dels preus, que es fa de dalt a baix, i si no frenen la competència deslleial dels païssos tercers, la nostra agricultura està en perill”.

Arran de l’experiència de Sarah, alumnat de tercer d’ESO del Institut de Benifaió està dissenyant una aplicació que, amb el nom Cropy, “pretén acostar a productors i consumidors”. Sarah acudix els divendres al centre per assessorar en aspectes com marketing o plans de negoci.

“No soc agricultora” -afirma Sarah- “vaig estudiar magisteri i si ma mare em necessita, com en esta ocasió tan greu, compta amb la meua ajuda”. Ara mateix està emprenent el seu propi projecte, Fa sol, el qual busca proporcionar els servicis necessaris a familiars de malalts terminals. “Quan va faltar mon pare, estiguerem uns dies en l’hospital i no voliem deixar de passar els últims moments al seu costat per a realitzar gestions que anavem sorgint. Voldria facilitar solucions integrals a altres famílies que passen pel mateix”. De moment està preparant l’empresa amb l’Escola de Negocis Lluís Vives de la Cambra de Comerç i amb ADEIT de la Universitat de València.

El seu hobby és el futbol sala i anima a xiques de 15 a 35 anys a sumar-se a Futsal Club de Benifaió. “Vaig començar este esport a mig gas, però m’he adonat que l’equip és una família. Quan vaig emetre el vídeo, les companyes no dubtaren en vindre al camp a ajudar. Quedem fins i tot fora dels entrenaments. Sempre estan ahí”. Sarah també recorda amb estima que va formar part de la primera generació de les Clavarieses de la Mare de Déu d’Agost i que des d’eixe inoblidable any 2017 han continuat sent amigues.

Espai poètic

A Mamá Por tanto amor que nos diste.

Nocturno nº20 Opus póstumo en Do sostenido menor – Chopin

El poema más bonito que jamás pude escribir lo voy a hacer en tu ausencia y te lo dedico a ti.

Me enseñaste a caminar por la senda de la vida me enseñaste a perdonar a ser justa y comedida.

y en tu infinita bondad. con dulzura y con cariño me enseñaste a respetar y a tratarlos por igual siempre desde la humildad desde el más rico, al mendigo.

Mi piano, lacerado vuelve a soñar y es por ti este vacío que siento lo llenaré de recuerdos, bailo “las tardes del Ritz” y canto “La Maredeueta” que tanto te gustaba a ti.

El poema más amargo que hoy me toca escribir la gran pérdida, tu ausencia y como sobrevivir.

Una rosa de los vientos pusiste en mi corazón. Para mantener el rumbo sujeto fuerte el timón. Por sentir tu abrazo hoy daría todo cuanto soy.

En cada uno de nosotros impregnaste tanto amor. Te busco y estás ahí, en la elegancia de Sonia, la mirada de Pascual cada vez que ríe Inma, o el abrazo de Papá. de amor incondicional. Te encuentro y estás ahí. Por tanto amor que nos diste, Tú, que tan pronto te fuiste

Y cuando fuerzas no tenga para escuchar tus cantares que escriban en mis memorias, de Valencia a Manzanares.

Nani R.H. (María Dolores Rosa-Huertas)

No te rindas.

No siempre el viento Mece el cabello a su albedrío Con siluetas jocosas. A veces fuerte y gélido Inmoviliza cualquier gesto; Fuerza las estúpidas sonrisas.

No hay lana mullida y suave Sobre las pisadas rápidas En que se desplazan ávidas; En momentos, piedras, Con punzantes aristas, Se hunden en cualquier pie.

Reconocer esas manos Que, con delicadeza, Acompañadas de la mirada, Siempre evitan el caos. Animan a tu proeza Para recuperarse de cualquier caída.

Aprender cada día, A atravesar el futuro En constante alegría. Buscar ese lago Que ronda cada árbol y montaña, El mejor fin de cuento.

Asomarse al abismo Y entender la distancia De tantas cosas en sí mismo. Aunque creas que no hay nada, Aún persigues tu sueño Que espera en tu almohada.

Encuentra los matices En Incipientes crepúsculos De huidizos colores, Que buscan su reflejo en tus ojos Nerviosos e incesantes.

Alfredo Mompó Pérez

Memorias de una pandemia

Se celebra el día de la poesía. Estamos en pleno toque de queda por el coronavirus.

Vida. Yo creía que era dueña de mi vida, y he visto que no. De repente todo se paró. Los peces y resto de animales sí son dueños absolutos de sus vidas. Las aguas de los mares y los ríos son más cristalinas. El firmamento luce claro. Parece como si el mundo necesitara un descanso del ser humano, quien, adueñándose de aquello que no le pertenece, se había cogido terreno.

Al detenernos, nos damos cuenta de lo egoístas que a veces llegamos a ser. Siempre corriendo. Eso me dijo una amiga recién llegada de Brasil para vivir en nuestro pueblo. Pero curiosamente, ella misma acabó corriendo de un lado para otro al poco tiempo.

Ahora mismo echamos en falta el contacto físico. Aunque, gracias a la tecnología, tenemos besos y abrazos virtuales. Los niños pasan más tiempo con sus padres, y muchas familias se aman más. Otras, han terminado poco a poco sus relaciones. Hemos aprendido a leer las miradas, pues unas máscaras esconden nuestros gestos. Pero si hay algo verdaderamente triste de esta pandemia, es la pérdida de tanto ser querido. Muchos no han podido despedirse de sus familiares como se merecían. ¡Qué triste y doloroso! Más cuando fueron ellos los que tiempo atrás trabajaron por su familia y levantaron el país. Eran otros tiempos, mucho más difíciles.

4 de febrero del año 202

Seguimos de pandemia. Esperábamos el 2021 con la ilusión de que todo habría pasado. Pero no ha sido así. No podemos ir más de dos personas no convivientes juntas por la calle, ni nos podemos reunir en las casas. A las 10 de la noche se cierra todo y seguimos sin fiestas patronales. Pero eso sí, empiezan las primeras dosis de las vacunas para nuestros mayores, grandes dependientes y sanitarios.

4 de mayo del año 2022

Todavía en una pandemia, pero estamos bien. Ya todos nos hemos podido vacunar con las tres dosis. Casi vamos sin mascarillas y hemos terminado la sexta ola. Nunca sabremos de lo que somos capaces los seres humanos de sobreponernos. Pero espero que esta pandemia, nos sirva para valorar esas pequeñas cosas que antes pasaban desapercibidas.

Darles las gracias a todos los colectivos que lo dieron todo por nosotros sin esperar nada a cambio, incluso entregando sus vidas. Gracias a los sanitarios, personal de servicios y de seguridad. También a los párrocos. Gracias a todos.

Desearle al pueblo de Benifaió que pase unas felices fiestas patronales. También a todas las autoridades civiles y parroquiales.

Atentamente,

Maribel Marqués

 Pablo Fernández - Cap de Comunicació Ajuntament de Benifaió

Processó del Foc de Benifaió

Festa d’interés turístic local de la Comunitat Valenciana

La centenària Processó del Foc, que cada 20 d’agost congrega a multitud de veïns i visitants per a honrar amb foc i pólvora a la Divina Aurora ja té el títol de “Festa d’interés Turístic de la Comunitat

Valenciana”. El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publicava el passat 27 d’abril aquesta resolució en la qual des de la Generalitat “s’atorga el títol honorífic de Festa d’Interés Turístic Local de la Comunitat Valenciana a la Processó del Foc de Benifaió atenent els seus valors històrics, rituals, culturals, tradicionals i d’identitat”.

Després dels tràmits realitzats per fi s’obté aquest reconeixement, “ha sigut una important labor i un treball de recerca dut a terme pel cronista oficial Enric Marí, qui al costat del departament de comunicació de l’ajuntament, les penyes El Coet i El Xiflec, a més d’entitats i associacions adherides, la parròquia, l’equip de govern i el suport de tots partits polítics representats en el consistori hem aconseguit aquest reconeixement com a promoció turística d’una de les festes més importants de Benifaió” destacava l’alcaldessa Marta Ortiz en aquest important dia després de conéixer la noticia.

La Processó del Foc de Benifaió és una celebració religiosa tradicional emmarcada dins de les festes patronals que es desenvolupen el mes d’agost a Benifaió, un esdeveniment on s’homenatja cada 20 d’agost per part

dels Clavaris a la seua patrona la Divina Aurora. “En la Processó del Foc, des de temps immemorials, aquests joves clavaris honren cada any a la Divina Aurora amb una processó peculiar on els ciris són substituïts per coets que es disparen, subjectats amb tenalles, al llarg del recorregut tradicional conegut com la volta general. Aquesta celebració ha sigut popularment coneguda també com la “Festa del Fadrins” per l’edat dels seus protagonistes” aclareix el Cronista Oficial Enric Marí.

Molts matisos de la Processó del Foc han sigut valorats de manera positiva per la Direcció General de Turisme com són el seu arrelament, reforçat amb la integració intergeneracional, la incorporació de la dona i l’ampliació a la participació de la comunitat local, amb un fort component tradicional. Subjectar un coet amb una tenalla de fusta, encendre’l amb la metxa i estendre el braç per a il·luminar els carrers el dia de la festa és un senyal d’orgull, d’identitat de tot Benifaioner o Benifaionera. I la comunitat local ho sent així, com ho demostra el fet que cada vegada “siguen més els veïns i amics que es formen i s’acrediten, a través de les penyes coeteres, per a participar i viure, cada 20 d’agost, una de les festes valencianes associades als ancestrals rituals del foc” comenta el cronista oficial.

L’alcaldessa Marta Ortiz ha manifestat que la declaració de Festa d’Interés Turístic Local de la Processó del Foc de Benifaió “és un orgull per a Benifaió, consolida més si cap aquesta festa i ajudarà a poder transmetre-la a les noves generacions, afavorint el desenvolupament turístic del nostre territori”.

En la mateixa línia es mostrat el rector pàrroc de l’església Sant Pere Apóstol de Benifaió Félix Duart qui en conéixer la notícia va mostrar la seua alegria en nom de la parròquia “ja que aquesta declaració feia una festa on es manifesta de forma tan intensa la devoció a la Divina Aurora és una satisfacció gran ja que ajuda si més cap a la seua promoció”.

La Processó del Foc es mostra així com una festa viva, que genera l’associacionisme, que es renova a cada generació, valorada per tots els agents intervinents, com el ritual d’un poble mediterrani que vol conservar i preservar una de les seues festes més sentides i assegurar la seua perdurabilitat en el futur. La declaració de la Processó del foc com a Festa d’Interés Turístic Local de la Comunitat Valenciana dona aquest impuls a un esdeveniment centenari per a promocionar-la i fer d’ella un senyal d’identitat turística de la nostra Comunitat.

 Mª Dolores Rubio - Tècnic Biblioteca Municipal de Benifaió

40 anys de biblioteca a Benifaió

Enguany es celebra el 40è aniversari de la Biblioteca Pública Municipal de Benifaió com a institució depenent de l’Ajuntament de Benifaió.

Tot i que la història de la Biblioteca es remunta a meitat del segle XX, va haver diferents iniciatives de tindre una biblioteca per al poble, per part de la parròquia, de l’escola Santa Bàrbara i també de l’Ajuntament.

El servei de biblioteca pública com s’entén avui dia va arribar a Espanya amb un decret del 17 de juliol de l’any 1958, tot i que no va començar a aplicar-se fins als primers anys del segle XX. Va ser l’any 1949 quan la UNESCO va publicar el seu manifest sobre la biblioteca pública, on apareix definida la biblioteca com a una institució democràtica d’ensenyament, cultura i informació, al servei de tota la Comunitat. Este manifest assenyala que entre els objectius de les biblioteques públiques es troben el contribuir a l’educació permanent i ajudar a les persones que estudien i oferir informació tècnica, científica i sociològica actualitzada. La biblioteca és lloc de trobada, de participació i comunicació, també és accés lliure i voluntari a la lectura, la creativitat i la investigació. Al mateix temps també la col·lecció bibliogràfica contribuix al desenvolupament tècnic i científic. Una de les funcions de la biblioteca és contribuir a la recopilació, conservació i difusió del patrimoni cultural local.

A la llei orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, article 49, es diu que la Generalitat té competència exclusiva sobre els arxius, biblioteques, museus i hemeroteques que no siguen de titularitat estatal. És per això que es crea formalment l’any 1982 i de manera ininterrompuda fins al dia d’avui el servei de Biblioteca pública municipal.

La biblioteca es trobava, abans de la reforma de l’edifici de l’ajuntament, a un dels baixos, albergant una col·lecció d’uns tres mil llibres, on predominaven sobre tot els llibres informatius, com eren les enciclopèdies, diccionaris, etc. Després de la reforma de l’edifici va continuar al la planta baixa del mateix, on l’espai era reduït i convivien les taules

i cadires amb prestatgeries i caixes amb llibres que no cabien. Fins a la inauguració de l’edifici del carrer Santa Bàrbara, 42 on es troba situada avui en dia. L’edifici nou va ser inaugurat per el president de la Diputació de i l’alcaldessa de Benifaió en eixe moment Amparo Arcís, el 3 de març de 2011.

A finals de l’any 1982 es va formar la Junta Rectora de la Biblioteca Municipal, que funcionava com a patronat directiu i es va realitzar una primera catalogació dels llibres amb la creació de fitxes separades, per autor, per títol, etc. Durant esta etapa a la biblioteca es realitzaven concursos literaris, de fotografia, tornejos d’escacs i cursos diversos. La biblioteca va impulsar una sèrie de publicacions relacionades amb la història local, per exemple l’any 1984 el llibre “La romanización en las tierras de Benifayó”, de Francesc Beltran i López, o per exemple l’any 1985 el llibre “Estampas del Benifaió antiguo”, de José García Perpiñá.

Al llarg d’estos 40 anys per la biblioteca han passat diferents professionals, com Salvador Sanchis, Enric Campos i durant més de 35 anys Paco Fort, que és qui va assumir el trasllat de la biblioteca fins a l’edifici actual i la incorporació a la Xarxa de Lectura Pública Valenciana, amb tots els beneficis que este fet comporta per a la ciutadania de Benifaió.

La biblioteca des de 2011, amb el canvi d’ubicació a un edifici modern que permet diferents funcions. Ja que disposa de 1.200 metres quadrats construïts repartits en cinc plantes. La biblioteca ocupa el semisoterrani amb sala de lectura per a públic adult, sala d’estudi i zona de trobada i esplai, i dipòsits per a documentació; i la planta baixa compta amb una secció per a lectura de publicacions periòdiques, el tauler de referència i préstec, així com una sala de lectura infantil i juvenil. A este edifici s’han realitzat multitud d’activitats culturals i d’animació a la lectura, com són presentacions de llibres, conferències, tallers per a públic infantil, visites didàctiques, clubs de lectura, contacontes com “escolta la biblioteca”... També es va vore augmentat el fons bibliogràfic fins als 15000 exemplars aproximadament.

Durant l’any 2020 i 2021 per la pandèmia de Covid-19 no es van poder realitzar activitats de foment de la lectura, la biblioteca va funcionar durant molt de temps només amb el servei de préstec i devolució. Poc a poc va poder oferir també el servei de lectura i estudi en sala. I a la fi, a la primavera de l’any 2022 ja es va poder reiniciar la programació cultural i les visites de grups d’alumnat dels diferents centres educatius.

Actualment el fons catalogat de la biblioteca és de 22834 llibres, 334 cds, i 4183 DVDs. Durant l’any 2021, tot i les restriccions per la pandèmia es van atendre 10198 persones al servei de Biblioteca. Les xifres de persones usuàries de la biblioteca va en augment, donat que el primer semestre de 2022 s’han atés 7320 persones: 3786 dones; 2327 homes; 723 xiquetes i 484 xiquets. També s’han resolt 560 consultes.

Vos deixem amb una selecció de fotografíes de diferents activitats de la biblioteca. Així com una evolució dels segells de la biblioteca. Per molts anys biblioteca!!

Benifaió fomenta entre els joves l’escriptura romàntica amb el Concurs “Cartes d’amor”

L’Ajuntament de Benifaió, a través de la regidoria de joventut, va posar en marxa el passat mes de febrer la quarta edició del Concurs “Cartes d’Amor”.

Un certamen literari en el qual van participar joves d’entre 16 a 35 anys amb la intenció que els i les participants escrigueren una carta d’amor en llengua valenciana participant així en un concurs on s’ha premiat l’originalitat i el romanticisme. La intenció és que els joves pogueren expressar-se a través d’una carta d’amor deixant de costat l’ús de les noves tecnologies per a expressar sentiments.

El jurat va deliberar entre les millores Cartes un total de tres premis. Un primer dotat amb 200 euros, un segon dotat amb 100 euros, i un tercer premi de 50 euros. Els guanyadors/es van ser els següents participants:

1 premi: Sempre teua, t’estime ÀNGELS MARTORELL GARCÉS

2 premi: Torne a ser jo

MIREIA ESPERANZA ARNAU JIMÉNEZ

3 premi: Júlia

CLAUDIA RIBES IBIZA

1 premi

3 premi 2 premi