Una mirada al passat

52 // Benifaió festes 2022

Una Mirada al Passat

Clavaris 25 aniversari

Aquell estiu del 97…

Estiu del 97. Encara no existien les xàrcies socials, el telèfon era fixe, Internet anava a pedals i els dvd’s era el més paregut al YouTube. A la ràdio sonaven els Blur, Radiohead, les Spice Girls o ‘La Flaca’ de Jarabe de Palo i les discoteques de l’afamada ‘Ruta del Bakalao’ iniciaven tal volta la seua decadència encara que sense perdre el seu poder d’atracció per a uns joves de a penes 20 anys. En aquell mateix estiu en què va morir la princesa Diana de Gales i en el que va nàixer als Estats Units una xicoteta empresa de lloguer de Dvd’s que es deia Netflix… en aquell calorós estiu, a Benifaió, una colla de prop de 60 joves ens disposàvem a complir allò que havíem vist en els nostres pares, iaios, germans… Ser Clavaris de la Divina Aurora, ser ‘Festeros’.

Recordem amb una mescla de nostàlgia, melancolia i, per què no, comboi un estiu que molts de nosaltres definim com “el millor de la nostra vida”. Al -magnífic- documental que al voltant de les festes de Benifaió es va fer en plena pandèmia, un dels participants deia que “ser de Benifaió i no ser festero havia de ser pecat mortal”. Doncs això.

Pato, cucanyes…i bous, per última vegada a Benifaió

Nosaltres ho gaudirem. Molt. Férem el ‘pack’ del que per aquella època havien de ser unes festes completes: ‘Pato’, ‘cucanyes’, processó, cordà… i bous. Sí, perquè aquell va ser l’últim any que a Benifaió a Festes del Poble es varen poder gaudir dels ‘Bous al Carrer’. Nosaltres volguérem continuar en la tradició de fer al llarg de tres o quatre dies bous, a migdia vaquetes i a la nit vaquetes i bou embolat. Però ja començava a ser prou complicat, o almenys costós, aconseguir els permisos pertinents, assegurança, responsabilitat mèdica, ambulància, etc… De fet, aquell mateix matí que s’encetaven els bous poguérem aconseguir el permís definitiu en un viatge a la desesperada a les dependències de la Generalitat Valenciana al Cap i Casal.

Però tinguérem bous. I cucanyes al bell mig de la plaça. I ‘Pato’, també. Amb molts entrebancs perquè, si recordeu, per aquells temps hi va sorgir una normativa molt exigent al voltant del maltractament animal i nosaltres poguérem fer ‘Pato’ però amb l’animal fora de l’aigua i les autoritats vigilant-nos… A partir d’aquell any va desaparéixer l’element ‘animal’ a les Festes. Els temps canvien i qui sap si ja mai tornaran.

Dos intenses setmanes d’agost amb bous, pato, cucanyes, albades amb el repartiment d’aigua de València, repartiment de boba, disfresses, dinars i sopars a la Piscina -que bé ens cuidaven la tia Paqui i el tio Vicent ‘Lloma’!- i per arrodonir la festa, ofrena, processó i cordà.

Tornem a la Processó del Foc

I enguany, 25 anys després, amb un poc menys de pèl, algun quilet de més, però amb tota la il·lusió del món ens tornem a juntar. I ho fem en un any molt especial en el que la Processó del Foc està declarada com a Festa d’Interés Local. Allí hi estarem i participarem. Amb amics, familiars i inclús amb els nostres fills i filles, als que hem transmès -o almenys intentat- el que significa ser de Benifaió i sentir esborronat la pólvora i el foc il·luminar el bascós cel d’agost del nostre poble.

I entre la pólvora, el fum i la calor, encendrem un parell de ‘coets d’eixida’ en memòria dels nostres clavaris Gustavo Casany i Edu Gadea, que ja no estan entre nosaltres, però que de segur que allà dalt es sumaran a una festa que, també, és seua. Va per vosaltres amics.

25 CLAVARIS DIVINA AURORA

1 9 9 7 - 2 0 2 2 B E N I F A I Ó

Clavaris 50 aniversari

En l’any 1972 forem els festers encarregats de la festa dels “Fadrins” -Divina Aurora-, en l’any 1997 també celebrarem els 25 anys i enguany els 50, pèro lamentablement, no podem estar tots els que començarem la festa, ens falten, Rodri Palmero, Vicent Duart, Pascual Lopez i Carlos Duart, -com podeu vore en les foto-s, volem tindre un bon record de tots ells i celebrar-ho, com si estagueren entre nosaltres, i donar les gràcies per als que quedem.

Qui ens anava a dir que desprès de 50 anys de Festers, aniriem a gaudir de aquesta meravellosa festa, per supost, alguns de nosaltres, estarem en la nostra estimada “PROCESSO DEL FOC”

Lo important, es desitjar-vos a tot el poble de Benifaió, i als que ens visiten, que passen molt bones festes, amb salud i benestar.

Ara jovens i no tant joves, a gaudir i passar-ho molt bé.

FESTERS 50 ANYS (1972-2022) “DIVINA AURORA”

Ramon Tel

I en el record de tots...

Bodes d’or

Al llibre de Festes de nou tenim un espai dedicat als matrimonis de Benifaió que volen compartir amb tots els veïns i veïnes la seua celebració de 50 anys de casats.

Unes bodes d’or que cal felicitar. A complir molt més any junts, enhorabona!

20 agost 1972 Amador Regal i Conxin Clerigues

3 setembre 1972

29 octubre 1972 Chelo Rosa Llacer y Paco Blasco Montero

Enrique Esplugues Chiral i Lola Marti Esteve

24 juny 1972

6 agost 1972

22 abril 1972 Jose Vidal i Pepita Llacer

Juan Carmin Montero i Dolores Gurrea Castello

M° Carmen Gomez Montagud i Fernando Llacer Raga

12 octubre 1972

23 abril 1972

1 octubre 1972 Mer Bosch Jordà i Pepe Sabater Laguna

Miguel Duart Soler i Tica Gómez Llacer

Virtu Bosch i Pepe Campos

 Francesc Beltran i López - Cronista Honorari de Benifaió

L’oblit d’una diva: Josefina Sins (Una aportació literària i gràfica per a la desmemòria)

El Teatro, Madrid noviembre 1903 El Teatro, Madrid diciembre 1909

Josefina Pérez Asins nasqué a Benifaió el 12 de gener de 1885, i fou batejada l’endemà dia 13, segons la partida de baptisme recuperada després d’haver-la buscat infructuosament en l’any 1886, seguint l’errata d’un anterior biògraf. Encara infant va destacar pel seu amor a la música, i dotada d’una excel·lent veu prompte començà a rebre classes de cant, debutant al Teatre Principal de València la nit del 13 de juny de 1902 quan solament comptava 14 anys, amb l’òpera “Lucia di Lammermoor”, de Donizetti, amb el sobrenom artístic de Josefina Sins. El més destacat biògraf seu fou Casimiro Romero, aleshores cronista oficial de Benifaió, amb sengles articles al Programa Oficial de Fiestas, 1962, que després reproduí novament en Benifayó “Joya de la Ribera”, de l’any 1983, on hi va poder comptar amb l’inestimable col·laboració d’Ángeles Baltasar Asins, parenta de la biografiada, que conservava una important documentació sobre la seua llarga carrera artística, ara lamentablement perduda, com em van comentar darrerament. De sempre he lamentat l’oblit en que es troba una dels personatges més rellevants que ha tingut Benifaió, sense cap dubte, població on no hi compta ni tan sols amb la retolació d’un carrer al seu nom, fet que des d’ací reivindiquem, per la qual cosa amb el temps he anat recollint tot tipus de documentació original i inèdita sobre la cantant que ara vull posar en relleu, publicant-la. De l’important llegat deixat imprès per C. Romero, solament reitere l’anecdòtic passatge sobre una breu estada de Josefina Sins a Benifaió l’any 1917, quan va entonar un fragment de “Lucia di Lammermoor”, en una passejada campestre per la hui desapareguda Font de Mussa, efemèride que de menut vaig oir contar incomptables voltes a la meua tia-àvia Vicenteta Clérigues, i que el cronista va descriure en el seu treball digne de memòria.

Afegim així una documentació encara inèdita i l’important àlbum fotogràfic sobre la cantant del meu arxiu, que palesa entre altres la rellevància que posseïa en l’epígraf postal de l’època tan peculiar mezzosoprano, que consolidava una privilegiada veu amb la seua remarcada bellesa i destacada afabilitat humana.

El Teatro, Madrid noviembre 1903

Josefa Pérez Asins: En la Parroquial Iglesia de Benifayó de Espioca Provincia y Arzobispado de Valencia, día trece de Enero de mil ochocientos ochenta y cinco D. Miguel Sempere Vicario de la misma, bautizó solemnemente á Josefa Pérez Asins, que nació ayer á las cuatro de la mañana, hija legítima de Carlos y Vicenta, aquel de Carlet ésta de Benifayó: Abuelos paternos Carlos Pérez, de Carlet y Vicenta Clariana de Alberique. Maternos Pascual Asins y Vicenta Rovira, de ésta. Padrinos José Montrull Gadea y Agustina Rovira Aguado, á quienes se advirtió el parentesco espiritual y obligaciones. De que certifico.

Juan Domínguez, Cura (rubricat)

Foto Novella: Telografía de Arte. Valencia Foto Novella: Telografía de Arte. Valencia

EL PUEBLO Valencia 13 julio 1905

ARTISTAS VALENCIANOS

Josefina Asins

De tarde en tarde la prensa local publica una corta gacetilla para anunciar a Valencia que nuestra paisana Josefina Asins cosecha aplausos en remotos países con su hermosa voz, y despierta admiración con su excepcional belleza.

Pero hasta ahora nadie ha fijado merecida atención en esta diva y contados son los que están en antecedentes para aquilatar su mérito por la magnitud de los empeños artísticos que ha vencido.

Josefina lleva tres años de teatro y otros tantos de triunfos continuados y crecientes. Así, antes de cumplir los veinte, en plena primavera juvenil, en absoluta posesión de una gentileza avasalladora, y en completo dominio de facultades como cantante, puede, afianzada en un presente seguro, mirar sin temor un porvenir cierto.

Bueno es que conozcamos á los valencianos que en otros países honran al suyo asociándola a sus conquistas artísticas.

Seria ridículo querer descubrir á Josefina Asins, cuando presente está su debut en el Principal y no se ha borrado aun de la memoria la impresión que produjo su escultural figura y un rostro atractivo al encarnar, sueltas las guedejas de su larga y dorada cabellera y ataviado el cuerpo con el blanco vestido, la desgraciada “Lucia de Lammermour”.

Con el extravío de la locura en sus ojos dio paso por su garganta a los trinos de ruiseñor ciego que expresaban el hondo dolor que los poseía.

Su voz dulce, flexible, melodiosa y bien educada exteriorizaba los dulces sentimientos de una pena conmovedora y resignada á la paz.

Todos los espectadores sabían que “Lucia” era una niña que comenzaba aquella noche, y, sin embargo, ni un sólo dejó de rendirse ante el poder de su arte intuitivo, ni de admirar su dominio escénico.

-Será una gran artista -se dijeron todos- y los hechos confirman hoy aquella general opinión.

Tenía doradas alas para volar, y sin otros estudios que los del experimentado maestro Fárvaro en Valencia y los de Napoleón Verges en Madrid, fue a Italia y se impuso en seguida en los grandes teatros.

Su mejor recomendación la llevaba en sus facultades y encantos, y allí donde todos los artistas peregrinean por los pequeños teatros comunales que explotan gratis sus afanes de nombre y cartel. Josefina Asins penetró como señora y dueña.

En Génova en el gran “Politeama”, en Florencia y en Pergola hizo resonar nutridos aplausos en su honor y dejó al partir ansias de volverla á escuchar.

Su carrera estaba hecha y ya no cesó un punto en la conquista de su reputación.

Josefina es ambiciosa; posee el noble estímulo del que siente germinar en su pecho la fuerza del arte; gusta del aplauso y su temperamento se enardece y agiganta con la victoria. Así el tiempo de una noche es para ella el incentivo que le obliga á ganarlo también la siguiente y las sucesivas.

Ha nacido para artista y lo es por vocación y por amor.

De Italia pasó á Trieste y al terminar una temporada brillante se embarcó para el Perú, donde da idea completa de sus triunfos, la atención que le dispensó el presidente de aquella república, Sr. Cándamo.

Aquel alto magistrado la escuchó en su palacio, premiando esta deferencia con valiosísimos y merecidos regalos.

Y si como cantante gustó, como particular puede vanagloriarse de haber sido acogida con deferencia y agrado por toda la buena sociedad de Valparaíso y Lima.

Al regresar fue contratada para el gran teatro del Cairo y en aquel escenario donde por vez primera se representó “Aida” consiguiendo el inmortal Verdi resucitar ante el jedive Ismail Pacha las grandezas del antiguo Egipto, Josefina Asins logró una serie de triunfos tan grandes, que le obligaron á volver de nuevo al dar fin la temporada de contrato.

“Esta noche canta la bella Asins” –se decían los aficionados á la ópera en el Cairo, y no quedaba una sola localidad en el despacho.

Hubo vez que los altos dignatarios del jedive fueron á casa de la cantante para solicitar en nombre del casi monarca, localidades.

Y poseída del vértigo del triunfo y codiciada por las empresas, recorrió Constantinopla, Atenas y Bucharest, siendo escuchada por la interesante reina de Rumanía, Carmen Sylva, que gustó como notable artista, de las que lo son también.

Iba á partir para Rusia con ventajoso contrato, cuyo precio había recibido, cuando la sorprendió en Bucharest una enfermedad, obligándola á no dar cima al compromiso.

Ya respuesta, ha buscado de nuevo el calor de su familia y los amores de su patria, regresando á Valencia. Aquí será breve su estancia, porque de nuevo la demandan las empresas de la Scala de Milán, Nápoles y Bucharest, y la del Real de Madrid, la pide asimismo para el próximo invierno.

Como mezzosoprano figura al lado de Barrientos, y su repertorio es tan extenso que no reconoce dificultades, cantando con igual fortuna “El barbero de Sevilla”, “Mignou”, “Rigoletto”, “Elixir de amor” y “D. Pascuale”, que el “Himno griego” aprendido en aquel difícil idioma para satisfacer las ansias nacionales de los antiguos helenas.

Su talento es tan dúctil, que en tres años de carrera y sin maestros posee á la perfección el italiano y el francés, y es dueña de una cultura literaria que para sí quisieran la mayoría de las cantantes de fama.

Y si por su arte se hace admirar, por su trato se hace querer.

El amor que siente por su profesión es tan absoluto, que rechaza la solicitud de otros amores que le han salido al paso y que hubieran podido retirarla del teatro, dándole nombre social ilustre y fortuna sólida.

Sus cortas temporadas de descanso, únicamente le son soportables en Valencia, y como nota de su cariño á la terreta, consignaremos que cuando está en el extranjero, solo se expresa en familia usando el dialecto natal.

Tal es a grandes rasgos, la historia como diva de Josefina Asins, que ya honra con su nombre a Valencia, y que seguramente la ensalzará más, haciendo de buena la fama de que la nuestra es tierra de artistas.

Como dato final, consignaremos que Josefina es de Benifayó, patria de Luis Morote y de la malograda violinista Adelina Domingo, que de no morir hace pocos meses inesperadamente también hubiera honrado con su arte pueblo tan afortunado para producir hijos de valía.

Y aquí donde conocemos á muchos que suenan tanto como poco valen, bueno es que no ignoremos á otros que valen tanto como poco suenan.

Jeorges

Teatro Real

TEMPORADA DE 1905 Á 1906

GRAN Compañía de ópera italiana Inauguración el 18 de Noviembre de 1905

Josefina Sins es valenciana. Nació en 1886, debutando en el teatro Principal de la hermosa ciudad del Turia con Lucia. Después de completar su educación artística en Italia, cantó Rigoletto, Barbero y Sonámbula en Génova y Florencia, haciéndose notar con aplauso.

Brillar en la Metrópoli del Arte es ya signo de valimiento, y el éxito más lisonjero acompaña á Josefina Sins en su triunfal carrera por los principales teatros de Italia, cantando, con artistas tan prestigiosos como Bonci, el Elixir d’amore.

Pasó sucesivamente á Trieste (Comunal) y Lírico de Milán, añadiendo nuevos triunfos á su carrera, tan rápida como brillante. Sucesivamente cantó Josefina Sins en Bologna, Palermo, Parma, Livorno, Spezzia, Alejandría de Egipto, Cairo, Constantinopla y Grecia; Chile y Perú (América), Bucarest (Rumanía), Rusia, Yassi, Lemberg, Cracovia é infinitos más, ensanchando su repertorio con Don Pasquale, Linda, Figlia del Reggimento, Amletto, Dinorah y muchas más óperas del repertorio leggero que la Sins domina con rara habilidad y privilegiadas facultades.

Josefina Sins llega hoy, como tantos otros, á recoger el valiosos aplauso de sus compatriotas. ILUSTRACIÓN MILITAR. EJÉRCITO Y MARINA

Freitas, Fot. Buenos Aires Freitas, Fot. Buenos Aires

AÑO III NÚM. 50

Madrid 30 de Enero de 1907 TEATRO REAL

También la pasada quincena ha sido fecunda en acontecimientos artísticos. …

Y vamos ahora con las óperas nuevamente cantadas.

Con Rigoletto, de Verdi, ha hecho su debut la bellísima soprano valenciana Josefina Sins. Cantando esta misma ópera, oyó la mencionada artista muchos aplausos en la temporada anterior. El éxito se ha reproducido ahora, pues la señorita Sins, fue aplaudida en los dúos del acto segundo con el barítono y con el tenor respectivamente; en la romanza Caro nome que dijo muy bien y luciendo su prodigiosa agilidad de su garganta; en el gran dúo Tutte le feste al tempio del acto tercero y en el famoso cuarteto que es una de las mejores páginas musicales de Verdi.

Josefina Sins cantará probablemente las óperas El barbero de Sevilla y Lucia de Lamermoor antes de terminar su contrato.

Freitas, Fot. Buenos Aires Foto Novella: Telografía de Arte. Valencia

“GIUSEPPINA SINS”

(Josefina ASINS)

Una soleada tarde de fines de diciembre de 1917, los agricultores que realizaban sus labores en los alrededores de la Fuente de Muza, quedaron sorprendidos al oir cantar una bella romanza de la ópera “Lucia de Lamermour”, con una voz celestial cuyos trinos primorosos salían de un campo de algarrobos sito frente al puente de la Acequia Real en el camino de Llombay.

Como por arte de magia fueron abandonando sus tareas y acercándose al lugar de donde salía la canción, formándose en el camino un nutrido grupo engrosado por los que transitaban por la carretera, escuchando en religioso silencio las últimas notas de la romanza cantado con soltura y agilidad.

Al finalizar vieron con asombro, cómo una hermosísima joven descendía ligera de un algarrobo y se reunía con un grupo de jóvenes y mujeres situadas cerca del árbol, y alegres y risueñas iniciaban el regreso a Benifayó.

Era JOSEFINA ASINS, la eximia soprano ligera, que había llegado a pasar unos días con los suyos y salido a pasear hasta la Fuente de Chechena y querido obsequiar a sus paisanos con los alegres arpegios de su garganta de ruiseñor, en pleno escenario campestre.

JOSEFINA PÉREZ ASINS, en el mundo artístico JOSEFINA ASINS o GIUSEPPINA SINS, como la llamaron los italianos, nació en BENIFAYÓ en el año 1886. Des de pequeña sintió gran afición por la música, y a los 10 años era ya una pianista notable.

Como cantante debutó en el teatro Principal de Valencia la noche del 13 de junio de 1902, cuando contaba 14 años de edad, con la ópera “Lucía de Lamermour”, de Donizetti, siendo discípula del maestro Pedro Fárvaro y completando sus estudios bajo la dirección del maestro Napoleón Verger.

[…] El 24 de agosto de 1907 embarca rumbo á la Argentina, en donde actúa varias temporadas y luego alterna las tierras iberoamericanas con las europeas y sobre todo italianas, hasta que en 1922 fija su residencia definitiva en Buenos Aires, retirándose del teatro y quedando al frente de su hacienda adquirida en aquellas lejanas tierras, cuidando una dolencia que le venía aquejando.

Las actuaciones de un apoderado desaprensivo hizo que la hacienda y la fortuna se esfumase, viviendo retirada, pobre y enferma, hasta que murió de hidropesía en una clínica de Buenos Aires, siendo enterrada en el Panteón de Artistas Argentinos.

(Agradecemos a doña Ángeles Baltasar Asins las facilidades dadas para la obtención y recopilación de todos estos datos, que nos ha brindado la oportunidad de dar a conocer a la que fue hermosa mujer y famosa cantante de ópera, Josefina Asins. C. ROMERO CARSÍ, Cronista Oficial).

.- Bibliografia: C. Romero Carsí. “Guiseppina Sins” (Josefina Asins). Benifayó: Programa Oficial de Fiestas. 14 al 26 de agosto 1962.

.- Casimiro Romero Carsí. Benifayó “Joya de la Ribera”: “Guiseppina Sins” (Josefina Asins), Benifaió, 1983. p. 208-213

TARGETES POSTALS

Làmina regal: PAPEL VALENCIA

Cromo regal: PAPEL VALENCIA

Targeta: IMPRESOS

 Carlos Mezquita Abarca

El Torçalo, ese “inventor” desconocido

Josep Rovira Marí (lTorçalo) (Benifaió 20 marzo de 1888 - 24 enero de 1961) fue un pintor y escenógrafo teatral y de cine valenciano. Trabajó de escenógrafo en el Teatro Apolo de València, y a Madrid para el Maestro Serrano. De niño una de sus aficiones, fue la música la aprendió del “Tio Chuanet”, padre de la gran violinista, Adelina Domingo, llegó a aprender a tocar varios instrumentos como, por ejemplo; El Fliscorno, el Piano, el Acordeón, la Guitarra y el Violín. Sus dos grandes aficiones: la música y la pintura, van unidas a él, y no descuida ninguno de las dos, tampoco descuidó otra gran afición, esta menos conocida por la gente, se trata de la apicultura, afición que pare pasó inadvertida por su ciudad natal.

El 6 de marzo de 1931 presenta una Memoria Descriptiva que acompaña a la solicitud de una “Patente de Invención” por veinte años a favor de D. José Rovira Marí, residente en Valencia, Calle Matías Perelló, 3, por: UN NUEVO PROCEDIMIENTO DE FABRICACIÓN DE COLMENAS AUTOMÁTICAS PARA LA APICULTURA.

Colmenas Rovira con la adición de la patente n.º 122.001. Gracias a los cristales, se puede observar a las abejas en plena producción de miel.

Feria del Campo (Madrid) mujer vestida con el traje típico de charra en la casa Salamanca, posando junto a una colmena de José Rovira.

El dossier lleva escrito a mano el n.º 122001.

La colmena automática que desea patentar, hace que un solo hombre, puede atender cientos de estas. Su manipulación es sencilla, apenas sin gastos y para extraer la miel, solamente hay que abrir un grifo sin que se moleste a las abejas debido a que la extracción de miel, permite realizarse de noche.

En este enlace: https://www.youtube.com/watch?v=kUcogVOSXIY

Se puede ver por unos momentos, el invento del sistema de colmena para obtener la miel.

En este enlace, hay una película titulada Almenas y Abejas filmada en 1948, y habla de la colmena de José Rovira.

Con fecha 22 de mayo de 1934 José Rovira Marí, solicita la patente de invención por: UN PROCEDIMIENTO PARA EXTRAER LA MIEL DE LAS COLMENAS.

La Fig. 1 muestra una colmena en corte seccional indicándose con las letras A y B los conductos por donde desciende la miel de los paneles al depósito C después de hechos los cortes o roturas.

La Fig. 2 indica el modo de operar para cortar el panal cargado de miel por medio del aparato que se representa en la fig. 4.

La fig. 3 es un detalle de la formación de los agujeros previstos para que la abeja madre pueda atravesar la colmena pasando de un panel a otro.

La fig. 4 muestra el aparato para cortar los panales.

El periódico Las Provincias con fecha 22 de noviembre de 1933, publica lo siguiente:

Fuente de información: https://prensahistorica.mcu. esesconsultaresultados_ocr.dogeneral_ocr=on&id=10142&tipoResultados=PAG&posicion=101

El periódico El Adelanto de Salamanca con fecha 194412 de abril de 1944, ofrecía a sus lectores un gran artículo dedicado al invento de la colmena de José Rovira.

Fuente de la información: https://prensahistorica.mcu. esesconsultaresultados_ocr. dogeneral_ocr=on&id=10142&tipoResultados=PAG&posicion=151 También La Gaceta de Tenerife daba noticia del invento.

Fuente de información: https://prensahistorica.mcu. esesconsultaresultados_ ocr.dogeneral_ocr=on&id=10142&tipoResultados=PAG&posicion=101

El periódico La Nación (Madrid) también se hizo eco del invento con fecha 11 de septiembre de 1935. https:// hemerotecadigital.bne.esresults. vmo=&w=colmena+rovira&f=text&t=+creation&l=600&l=700&s=80&view=&lang=es–copia-imágenes

Incluso en Francia la revista “La Gazette Apicole” en su número 337, especializada en el tema y con fecha de diciembre de 1932, dedicó la portada y 4 páginas al invento de la colmena. En la foto de la portada José Rovira Marí.

Guion y presupuesto para la realización de la película “Colmena Rovira” donde se explica el desarrollo de la grabación, duración de la misma y el precio final. Fuente de la información: https://psimurg.bibliotecas.csic.es

También la revista La Colmena (revista apícola) n.º 128 con fecha enero de 1933, dedicó al invento una gran portada y un artículo que no tiene desperdicio.

El artículo como se puede comprobar, está relatado por el mismo José Rovira Marí.

En esta memoria descriptiva se acompañó la solicitud de la patente de invención por veinte años en España, pero parece ser que nunca se llegó a patentar. No solamente inventó las colmenas y sus posteriores mejoras, su última idea (parece ser que no se llegó a patentar), fue una máquina que a continuación se dan los detalles.

La finalidad que se persigue en este invento, es la de poder proporcionar a los cosecheros, comerciantes y público en general una máquina para tratar el cavahuet, con el fin de suprimir todas las manchas de la corteza de los cacahuetes producida bien sea por exceso de humedad en la tierra, bien por causa de la lluvia durante la recolección o secado, mejorando de esta manera su calidad y conservación, con lo cual estos frutos adquieren mayor valor comercial.

El proceso de limpieza y secado, está detallado en el informe n.º 211019 con fecha 25 de agosto de 1953, y que presentó en la solicitud como “UNA MAQUINA PARA SUPRIMIR LAS MANCHAS DE LA CORTEZA DEL CACAHUET”.

 Enric Marí Garcia. Cronista Oficial de Benifaió

Entrevista a Conchín i Mª Carmen Maiques Montrull, donants del Fons fotogràfic José Maiques

Nascut a Benifaió fa quasi cent anys, el nom de José Maiques Campos (Benifaió, 1923-2003) ha quedat ja indissolublement lligat a la Història de Benifaió. Fotògraf de vocació, el seu arxiu, amb el de les seues filles Conchín i M Carmen Maiques, va estar dipositat a l’Ajuntament de Benifaió en 2016, amb motiu de la feliç jubilació d’aquestes i del tancament de l’estudi fotogràfic familiar.

Aquell any, Maiques rep un homenatge per part de l’Ajuntament de Benifaió, que al ple de març de 2016 aprovà una moció conjunta de tots els grups polítics representats al consistori per a reconéixer la trajectòria professional familiar i la importància del llegat per a la història gràfica del nostre poble.

El Centre Cultural Enric Valor va realitzat una exposició en la tardor de 2016 amb més d’un centenar de fotografies que oferien un recorregut visual recollit per l’autor durant les dècades dels 50, 60 i 70, on es podien observar, en blanc i negre, aspectes del Benifaió comercial, social i festiu, una mostra que recollia l’evolució del nostre poble des de les estretors de la postguerra a l’aperturisme dels anys seixanta i setanta. La mostra tingué continuïtat en 2017 amb altra exposició centrada en l’ambient festiu de Benifaió de de la dècada de 1950, també organitzada per la Casa de Cultura de Benifaió i amb la confecció del calendari municipal de 2021, amb reproduccions del seu arxiu, on el fotògraf Miguel Romero, combinava imatges del Fons José Maiques amb fotografies actuals, un contrastant “abans i ara” de la nostra població.

Inauguració exposició Maiques 2016 a la Casa de la Cultural de Benifaió. Foto: Comunicació Benifaió Finalment, en juny de 2020 es ratificava amb les filles Conchín i M Carmen Maiques la donació del fons fotogràfic dipositat a l’Ajuntament de Benifaió, com a Fons Incorporat a l’Arxiu Municipal de Benifaió, es preparava la instal·lació de l’arxiu a la nova sala de consulta i s’adquiria el material adient de conservació del fons, iniciant-se la seua catalogació, que per qüestions òbvies de conservació hem prioritzat amb els negatius més antics. Amb motiu de donar a coneix esta tasca, hem convidat a les germanes Maiques a visitar les noves instal·lacions i mostrar-los els treballs en curs.

Hem aprofitat per demanar-los la cessió dels drets d’autor i dels drets d’imatge a favor de l’Ajuntament de Benifaió, per tal de poder emprendre les col·laboracions pertinents, amb la presentació d’un projecte amb Amical Wikipèdia i l’Arxiu Ismael Latorre, d’Alginet. I per supost, per entrevistar-les i aprofundir en la figura del seu pare i la professió que també heretaren les filles. Les germanes Maiques responen amb amabilitat, complementant-se en les respostes.

P.- Hem volgut convidar-vos a vore les noves instal·lacions de l’Arxiu Municipal i mostrar-vos el material de conservació i les primeres tasques d’ordenació i catalogació del Fons Maiques, i aprofitant la vostra presència, convidar-vos a parlar del vostre pare... comencem pels inicis?

R.- El nostre pare va néixer a Benifaió el 31 d’octubre de 1923, fill d’Antonio Maiques i d’Inés Campos. Son pare era llaurador i com era habitual en l’època, va voler sempre que el seu fill heretara la professió paterna, però el nostre pare no era un home de camp, així que quan va poder, es posà a treballar a la LAISA, com tants de veïns i forasters del Material de conservació. Arxiu poble. Era una empresa Municipal de Benifaió gran, que donava molt de treball en una època difícil, però els sous eren minsos i sovint es complementaven amb altres treballs. Eixe complement al jornal el va buscar el nostre pare com a operador dels cinemes del poble.

Maiques (primer a l’esquerra) amb els companys de la LAISA (Foto de l’àlbum familiar Maiques) Maiques, amb la càmera de vídeo (Fotografía de l’àlbum familiar Maiques)

P.- Així que el vostre pare entra en contacte amb el mon de la imatge a través del cinema?

R.- Segons recordem a casa, el nostre pare es posà a treballar amb Marco “el Llanterner”, com a operador de sala dels cinemes locals.1 Per a finals dels anys quaranta,

1 Francisco Marco Alonso va néixer a Benifaió en 1926 i va ser el pare dels germans Marco Sansano. Agraïm a Josep Marco Sansano que ens haja ratificat la notícia, comentant-nos que el pare treballà molt de tems a la LAISA, on feren amistat, i que la família, amb l’èxit professional de Maiques, comentava com el patriarca dels Marco havia estat el qui havia inoculat el verí de la fotografia a Maiques. els Navarro gestionaven fins a cinc sales d’exhibició de cinema a Benifaió i a Almussafes, un temps en el que no existia encara la televisió, els programes de cinema eren dobles o triples i hi havia funcions de cinema fins i tot entre setmana.

P.- I que sabeu dels inicis de Maiques com a fotògraf?

R.- El nostre pare es va casar amb Concha Montrull “la Raïmera” el 27 de desembre de 1951, i a inicis de l’any següent, el pare va iniciar el seu treball com a fotògraf. Va ser al carrer Sant Carles, on vivien de novençans, així que teníem a casa la vivenda, l’estudi i el laboratori. Eren temps difícils, arribant fins i tot a llavar negatius i revelats a la font de la placeta de Sant Antoni. No cal oblidar que en aquells inicis encara no s’havia instal·lat l’aigua potable a Benifaió.

Cal recordar que el nostre pare comença a treballar de fotògraf sense ajudes, ja que son pare volia que treballara al camp, de forma que hagué de demanar-li els diners al seu amic Vicent Palmero -el del bar de la plaça- per comprar-se la primera càmera.

P.- Son els anys del reconegut “aparador” on tots els nadons nascuts en la dècada dels anys 50 s’han retratat nuets, amb el cul a l’aire, sovint amb les mares amb cara de felicitat.

R.- Si! (rialles). I dels primers encàrrecs de bodes, comunions i batejos. En 1953 apareixen les primeres fotos als programes de festes, i el nostre pare és reclamat en festes i de vegades en actes luctuosos, com la mort d’infants. Cal pensar que als anys 50 casi ningú tenia càmera

de fotos pròpia, i conservar els fets extraordinaris era una possibilitat que canvià amb la presència d’un fotògraf al poble. A l’arxiu trobem també fotos del poble amb motiu de celebracions, esports, visites d’autoritats, asfaltat de carreres, arribada de l’aigua potable.

Maiques treballant durant la celebració de la Setmana de la Joventut (AMB, Fons José Maiques)

P.- La inauguració de la font de la plaça i l’adequació d’altres espais urbans com el Jardinet de l’Estació canvià aviat la forma de treball del vostre pare?

R.- Efectivament, la font, el jardinet i altres espais es convertiren en platós a l’aire lliure per on passaren molts veïns i veïnes, i el pare va saber compaginar els treballs d’estudi, amb fotos de festivitats, inauguracions, i òbviament, els reportatges que li encomanaven.

Va ser en 1956 quan la família es traslladà al carrer Major, a la casa de Rogelio González i Maria Blasco, cosina del pare, al costat de la botiga de “la Sariera”, on varen poder ampliar l’estudi. També es troben moltes fotografies dels esports de l’època, com les carreres ciclistes i el futbol, que li agradava molt al pare, fins al punt que arribava a regalar algunes fotos als participants.

P.- Finalment, en 1962 la família obre l’estudi al carrer Santa Bárbara?

R.- Efectivament, els anys 60, amb la millora econòmica, la família va poder obrir l’estudi que hem mantingut fins a la nostra jubilació.

I volem citar que als anys 60 i 70 col·laboren amb la família José Cruz, que havia estat sergent d’aviació, ajudant al nostre laboratori, i Vicent Costa, que retocava les fotos i els negatius de carnet, que treballava també com a retocador d’Ismael Latorre, el fotògraf d’Alginet. Posteriorment encara treballà com a retocadora la filla de Vicent, Elena Costa.

Maiques amb la càmera (Fotografia de l’àlbum familiar Maiques)

P.- I vosaltres, que serieu unes xiquetes, com vivíeu el treball del vostre pare?

R.- Amb el cuquet dins de casa. Ens agradava molt i sempre estàvem dispostes a “posar” per al nostre pare (rialles).

Vicent Costa va ser retocador tant a l’estudi de Maiques a Benifaió com al d’Ismael Latorre, a Alginet. Arxiu Ismael Latorre, per gentilesa de Vicenç Torres.

Amb el temps, vàrem heretar la seua professió. Concha més decantada al treball de laboratori, i jo (M Carmen) com a fotògrafa. De vegades fem memòria de quan començàrem: Conchín en 1966 acompanya ja a son pare amb la “Mobilet” a Montroi, per a cobrir una boda... a les set del matí!... mentre que jo comencí a acompanyar al pare en 1969.

I en 1975 decidim obrir l’estudi d’Almussafes, que hem portat entre les dos germanes.

P.- Heu parlat d’Ismael Latorre, fotògraf d’Alginet, l’arxiu del qual està també en procés de digitalització i que ens ha oferit la col·laboració per a digitalitzar i divulgar l’arxiu de Maiques.

R.- Si, ens pareix una bona idea per tal de seguir divulgant el fons del nostre pare. Ismael Latorre i el nostre pare varen ser molt bons amics, i establiren una gran amistat amb la familia, fins al punt que Gerardo Latorre, fill d’Ismael, i jo mateixa (Conchín) vàrem ser padrins de bateix d’Elena Costa, que com son pare, va exercir de retocadoras de imatges i negatius per a les dues famílies Encara recorde, quan érem xicones, i venia el tio Ismael, amb la moto, des d’Alginet, protegint-se amb plàstics contra el fred de l’hivern.

P.- Com sabeu, estem catalogant els rolls de negatius dels anys 50 y 60, i ens sorprén la quantitat de fotografies de Pasqua. R.- Efectivament, els anys 60 i primers anys dels 70 suposaren per als joves una certa apertura social. Al treball del nostre pare trobareu moltes fotos de les quadrilles pasqüeres que s’ajuntaven a ballar a la terrassa del cinema Jardí, que es trobava pràcticament enfront del nostre estudi. També es troben moltes fotos pasqüeres del Mas de Reig, on sovint anaven els joves en la tartana d’algun dels pares. Allà on hi havia festa, allà ens desplaçàvem per tal d’immortalitzar la festa!!

P.- Fins quan va estar fent fotos el vostre pare?

R.- El nostre pare va estar en actiu fins a jubilar-se amb 65 anys, tot i que no deixà de treballar en la imatge, per exemple editant vídeos. Va ser mentre que treballava en una edició que va sofrir un ictus en 1995, i va faltar a Benifaió el 23 de gener de 2003.

Maiques, davant l’estudi familiar (Fotografia de l’album familiar Maiques)

Ens acostem a la sala que l’Ajuntament de Benifaió ha habilitat com a dipòsit del Fons Local i Fons Incorporats a l’Arxiu Municipal, i els mostrem l’espai que ocupen les 145 caixes on es troben els milers de negatius del Fons José Maiques.

Amb les germanes Maiques, en un moment de l’entrevista

Paelles per a una comunió (AMB, Fons José Maiques) L'alcalde Gimeno. Estudi Maiques (AMB, Fons José Maiques)

Obrim algunes de les caixes de dipòsit homologades (cartró amb ph neutre) adquirides per l’ajuntament, on estem guardant els negatius més antics (anys 50 y 60), i el mostrem el sistema d’ordenació i numeració. Revisem amb les germanes Maiques alguns dels rolls pendents d’ordenació, que encara guarden, inèdita, la memòria fotogràfica del nostre poble.

Mentre viatgem en el record, els fem saber com, entre les tendències actuals de l’arxivística, es reclama el manteniment en el temps d’una relació entre les institucions receptores dels fons i els propis donants. Tornem a parlar de la importància del valor històric, documental, urbanístic, etnogràfic i social que un arxiu com el que han donat Conchín y Mari Carmen Maiques, te per a la història i la identitat de Benifaió.

Les germanes Maiques s’acomiaden amb un somriure, estic segur que orgulloses de vore que la donació efectuada tindrà aviat la visibilitat i el reconeixement que, ara i en el futur, el poble de Benifaió els déu, orgulloses també de saber que la posada en valor de l’arxiu del seu pare està en marxa i haurà de servir per transmetre a les generacions futures el nostre patrimoni fotogràfic.

Una mostra del Fons José Maiques de l’Arxiu Municipal de Benifaió

Als anys de la posguerra les comunions se celebraven a casa, amb l’escàs luxe gastronòmic d’un parell de paelles. Eren dies de molta feina per a Maiques, que corria el poble esperant l’oportunitat de reunir les famílies després de dinar, com en esta foto, a la porta de la casa, amb una ordenada distribució d’almenys tres generacions.

Les fotos d’estudi varen ser altra de les vessants del treball del que, en l’època, era l’únic fotògraf del poble. Potser moltes vegades eren fotos lúdiques (nadons, xicalla o joves), altres amb serietat documental (carnets d’identitat o altres documents) o fins i tot fotografia institucional, com és el cas d’esta foto de l’alcalde Vicent Gimeno, qui incorporà esta mateixa foto retallada a la salutació del programa de festes de 1967.

Amb la vespa (AMB, Fons José Maiques)

Els german Piaggio llançaren la motocicleta italiana “Vespa” per Europa als inicis dels anys 50. Els primers models espanyols es comercialitzaren per la empresa Moto Vespa España, S. A. El model que trobem a la foto és encara el primigeni, que incloia el fanal al parafangs davanter. Després s’incorporaria al manillar a partir de 1953. En certa mesura, la Vespa ajudà a la incorporació de la dona a la mobilitat urbana, en evitar la barra central del quadre alt d’altres models de motocicletes, tan “molest” per a les recatades mentalitats de l’època.

Memento mori (AMB, Fons José Maiques)

La mort també està present a la col·lecció de Maiques. Cal entendre aquestes fotos en el moment de la seua realització, quan no existien els mòbils i en general, als anys 50 les famílies encara no comptaven, habitualment, amb càmeres fotogràfiques domèstiques i es recorria al fotògraf per immortalitzar en paper la pèrdua de familiars, sovint “albats” o infants.

En altres negatius trobem també fotos de soterrars de personatges rellevants del poble, a la porta de l’església o en el recorregut cap al cementeri.

Vedet al camerino del teatre Jardí (AMB,Fons José Maiques)

L’arribada de companyies de “varietés” als anys 50 aportava un tipus diferent d’entreniment al poble. En aquelles companyies, la figura principal era la vedet, ací retratada al camerino improvisat del teatre Jardín. No són freqüents els “robats” en la col·lecció de Maiques... fixeu-vos al retall insinuant de la faldilla, el cigarret a la mà i la botella de licor al fons.

Jardinet de la placeta de la Immaculada (AMB, Fons José Maiques)

L’urbanisme del poble va ser sovint documentat per Maiques. En esta foto trobem la recentment inaugurada placeta de la Immaculada, darrere de l’església de Sant Pere. A la cantonada es pot llegir un cartell del Frente de Juventudes, anunciant un concurs d’arrancà de planter d’arròs amb els premis corresponents.