Editorial

Arran del centenari de la instauració de la jornada laboral de vuit hores, no està de més fer una reflexió sobre l’evolució futura del mercat de treball, la productivitat, les hores dedicades a la feina, el temps per conciliar i el lleure.

Fa ja un grapat d’anys, el 1932, el premi Nobel de Literatura, Bertrand Russell, va publicar un assaig que va aparèixer a les revistes The Political Quarterly i The Atlantic Monthly, a Anglaterra i als EUA, respectivament, titulat “In praise of Ildeness” que es podria traduir com “Elogi de l’oci”, en el qual sostenia –contràriament al que sempre s’ha afirmat i encara s’afirma– que el treball no dignifica. El concepte que el treball és virtut ha causat enormes patiments i danys a la humanitat, mentre els que més ho han predicat han procurat mantenir-se “indignes” al respecte. Dignifiqui o no, el que està clar és que és més digne treballar vuit hores, set dies a la setmana que 12, 14 o 16 hores, cada dia de l’any, tots els anys, fins que el cos aguanti. Per tant, sembla just afirmar que treballar sis, quatre o dues hores no faria perdre la dignitat a ningú, al contrari. Però per què al contrari? Perquè sense oci no hi ha progrés i la humanitat no hagués sortit de la barbàrie. Havent de treballar de sol a sol per mantenir la família, qui podria haver fet néixer i evolucionar la pintura, la música, les matemàtiques, l’arquitectura, la medicina, la filosofia, la literatura, el teatre, la química, l’astronomia i un llarg etcètera? Per tant, està clar que només el temps lliure ens permet augmentar i aprofundir en els coneixements, les arts, el pensament, tot dignificant i enlairant la humanitat. El temps lliure és essencial per a la civilització. Clàssicament, només el treball dels més pobres ha fet possible que els més rics hagin tingut aquest temps imprescindible per avançar. Ara, però, per primera vegada a la història, la humanitat està a l’inici d’una revolució amb dues cares: la digital i la robòtica, emparentades i complementàries. Revolució molt més potent i determinant per al nostre futur que no pas la revolució industrial. Si llavors es va passar de treballar sense descans reconegut ni pagat a treballar vuit hores, amb cap de setmana i vacances pagades i jubilació als 65, què no podem esperar ara d’aquest nou pas de gegant. Qualsevol cosa menys tenir-li por, perquè portarà a un nou esclat d’art i coneixement sense precedents. Això si no fos que Albert Einstein també tingues raó quan va afirmar que dues coses són infinites: l’univers i l’estupidesa humana, i de la segona no n’estava segur. Si tingués raó, ara que la nostra capacitat mortífera és infinita, ens aniquilaríem abans de veure i viure els potentíssims canvis que s’aproximen a gran velocitat. Si, per una vegada, s’hagués equivocat, la humanitat viurà una nova era, inimaginable fins ara, en què la prosperitat passarà per una reducció organitzada del treball que aviat tindrem a l’abast de la mà. Cal tenir molt present que qualsevol temps passat sempre ha estat pitjor, que sempre anem endavant, no de forma continuada i lineal, sinó fent tres passos endavant i un endarrere, però, amb una mirada ampla, sempre avançant.

Cap a la societat de l’oci