Reportatge

100 anys i vuit hores

Enguany es compleix el centenari d’una fita històrica per al moviment obrer. La vaga de ‘La Canadenca’, que va durar 44 dies i va paralitzar completament la ciutat de Barcelona i gran part del teixit industrial català, va marcar un punt d’inflexió en les reivindicacions laborals amb la conquesta de la jornada de treball de vuit hores, entre altres drets. Espanya es convertia així en el primer país d’Europa en promulgar per llei aquesta demanda obrera.

Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya

El 3 d’abril de 1919, sent president del govern espanyol Álvaro de Figueroa y Torres Mendieta, més conegut com a Comte de Romanones, es va aprovar el decret que rebaixava a vuit hores la jornada laboral ordinària.

L’origen de la nova normativa va ser el conflicte iniciat a finals de gener del mateix any a l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction

Light and Power –coneguda com La

Canadenca, en haver-se constituït a Toronto (Canadà)– que va decidir rebaixar el sou del personal de la secció de facturació. Els afectats van acudir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, organització sindical majoritària que s’estava reorganitzant en aquell moment. L’empresa va respondre aquest moviment acomiadant vuit dels treballadors implicats en la consulta al sindicat i el govern central va tancar la CNT. El 5 de febrer, en solidaritat amb els companys acomiadats, tot el personal de facturació es va declarar en vaga. Com a càstig, l’empresa va acomiadar 140 treballadors més de la secció, als quals va substituir amb empleats de la casa. Aquest fet va provocar la reacció en cadena de la resta de treballadors, de manera que tres dies més tard, el 8 de febrer, la vaga era total a l’empresa.

L’assassinat d’un cobrador de la companyia va provocar que el 21 de febrer la CNT declarés la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca com ara Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i la Societat General

d’Aigües. Dos dies més tard, la vaga es va estendre a altres sectors de la ciutat i del país, entre els quals el tèxtil, el gas, l’electricitat i els diaris.

La manca d’energia elèctrica va paralitzar el transport arreu del país, dificultant el proveïment a fàbriques, magatzems i oficines, pel que les conseqüències de la vaga van col·lapsar Barcelona i bona part de Catalunya. Aquest ambient crispat va atemorir les autoritats i la burgesia que van passar del temor, recordant els atemptats anarquistes amb bomba de finals del segle XIX, a l’espant i després al pànic. La resposta del governador civil, Emili Montañés, i de la patronal va ser l’empresonament de més de 3.000 vaguistes al Castell de Montjuic. L’alta tensió que es vivia va provocar que el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, declarés l’estat de guerra, ocupant amb les tropes els principals carrers de Barcelona. Les companyies afectades per la vaga, envalentonades pel posicionament de força de l’autoritat, van llançar un ultimàtum i van advertir que els treballadors que no es reincorporessin a la feina serien acomiadats. Cal destacar que, durant la vaga, 25 dels principals líders sindicals, com ara el de la CNT, Salvador Seguí –conegut com a Noi del Sucre– van ser empresonats sota règim militar al cuirassat Pelayo, al port de Barcelona, en un intent de decapitar la protesta. Preocupats, el govern central i la monarquia van decidir intervenir per tal que el conflicte no s’estengués a la resta de l’Estat. El Comte de Romanones va destituir el governador civil de Catalunya i va asseure la patronal i els treballadors a l’Institut de Reformes Socials per trobar una sortida a la situació. Davant les posicions maximalistes de les parts, el govern va decidir legislar unilateralment. Entre les mesures urgents que va acordar, la més transcendent va ser l’acceptació de la jornada laboral de vuit hores que va fer extensiva a tot Espanya. A més, va alliberar els presos, va pagar la meitat dels dies de vaga, va aprovar diferents increments salarials i va reconèixer la capacitat legal dels sindicats per negociar. Així mateix, va decretar l’obertura dels sindicats clausurats, la readmissió dels treballadors acomiadats i la prohibició del treball infantil. El 19 de març, durant una assemblea històrica a la plaça de toros de les Arenes, amb més de 50.000 treballadors, el Noi del Sucre va obtenir el suport unànime dels presents en proposar l’acceptació de l’acord i la tornada a la feina, posant fi a 44 dies de vaga. Finalment, el 17 d’abril se signava l’acord que permetia a les tres xemeneies de La Canadenca continuar traient fum fins als anys 80. Actualment, tot i no funcionar, aquestes són un símbol del barri de Poble-Sec, a Barcelona, però, sobretot, també ho són de la lluita sindical i del moviment obrer català.