MC Magazine

Fra Ramon

Alícia al país de les meravelles (2a part)

L’Alícia cinematogràfica

La història d’Alícia va ser portada al cinema molt aviat i des d’aquella primera Alice in Wonderland, de 1903 i obra de Cecil Hepworth, fins a la de de Tim Burton, de 2010, n’hi ha hagut més d’una dotzena, la majoria d’elles fetes a Estats Units. Cal destacar la de 1933, de Norman Z. McLeod, amb guió adaptat per Joseph L. Mankiewicz, en què criden l’atenció els secundaris de luxe: Cary Grant, Gary Cooper i Edward Everett Horton; la de 1985, dirigida per Harry Harris per a la televisió, en què podem trobar Ringo Star interpretant la Falsa Tortuga; i la de 1999, de Nick Willing, protagonitzada per la nena Tina Majorino, acompanyada per un elenc extraordinari, amb Whoopi Goldberg, Ben Kingsley, Christopher Lloyd, Peter Ustinov i Gene Wilder, entre d’altres. Això sense oblidar la versió de Tim Burton, en 3D, amb una Alícia crescudeta, interpretada per Mia Wasikowska, i el Barreter Boig més peculiar que s’hagi interpretat mai, amb Johnny Depp. Fora dels EEUU, trobem la francesa Alice au pays des merveilles, de 1949, obra de Dallas Bower, que alterna interpretació real amb animació i que va ser objecte de litigi amb Walt Disney, i les britàniques Alice in Wonderland, de 1972, musical dirigit per William Sterling, interpretat per Fiona Fullerton i Peter Sellers, i amb música de John Barry, que és el millor de la pel·lícula, i la modesta Dreamchild, de 1985, dirigida per Gavin Millar qui, amb guió de Dennis Potter, que intenta dur al cinema l’autèntica història de la relació entre Alice i Lewis Carroll, interpretat per Ian Holm, però que s’acaba perdent en les referències oníriques del conte i en els personatges de ficció habituals. L’Alícia que ens ve al cap, però, no és cap de les esmentades i no l’ha interpretat cap actriu, sinó que és un dibuix de Walt Disney, amb una història pròpia que es vincula amb la del propi autor, tal com passava amb l’Alícia literària i Lewis Carroll. L’Alícia ja la trobem en els orígens més remots de la carrera de Walt Disney, quan els germans Disney, Roy i Walter, fan un curtmetratge inspirat en el personatge de Lewis Carroll pels estudis Laugh Gram, de Kansas City, on hi treballa el que seria el futur soci i il·lustrador de molts dels personatges Disney, Ub Iwerks, qui arriba a fer més de 700 dibuixos diaris per a la Disney, en els moments de màxima activitat. El 1923, Alice’s Wonderland, de 10 minuts de durada, ja està llesta però la fallida dels estudis Laugh Gram n’impossibiliten l’estrena. Profundament decebut i decidit a deixar l’ofici de dibuixant i d’il·lustrador cinematogràfic per reorientar-lo cap a

la direcció d’actors, Walt Disney marxa a Los Ángeles, no sense adreçar abans el curtmetratge a la distribuïdora M. J. Winkler, de Nova York, que respon afirmativament i el contracta per produir una sèrie de pel·lícules amb personatges reals i d’animació, amb contingut similar al de la maqueta adreçada. La nova empresa, la Disney Brothers Cartoon Studio, establerta a Califòrnia, comença a produir capítols de la sèrie Alice Comedies, el primer dels quals, Alice’s Day at Sea, s’estrena l’1 de març de 1924. Amb el temps, el paper d’Alícia l’interpreten diferents actrius infantils com Virginia Davis, que fou la primera, Margie Gay, Dawn Evelyn Paris i Lois Hardwick, que actuen entre dibuixos. Simultàniament, els personatges d’animació van madurant. El felí, inicialment anònim, com la resta, inspirat en el Gat de Cheshire, té una similitud no casual amb el Gat Félix. Charles B. Mintz, distribuïdor simultani dels dibuixos de Pat Sullivan, autor de Fèlix el Gat, i de Disney, insisteix en que el nou personatge, que s’acabarà dient Julius, s’assembli a Félix per aprofitar el seu èxit. Els fons forçosament clars per encabir-hi el personatge real d’Alícia amb prou contrast, obliguen a que el Conill Blanc esdevingui negre, i aquest nou personatge s’acaba anomenant Oswald.

Es fan 41 capítols d’Alice Comedies i el darrer s’estrena el 22 d’agost de 1927 amb el títol d’Alice in the Big League. Esgotada la fórmula, la factoria Disney opta per l’animació sense interpretació d’actors sobreafegida i comença amb una sèrie d’Oswald, personatge d’Ub Iwerks, anomenada Oswald the Lucky Rabbit. Julius també adquireix vida pròpia i independent.

Quan Disney Brothers perd els drets sobre el conill afortunat Oswald, en favor de la Universal -no els recuperaria fins 78 anys més tard, el 2006- Walt Disney retalla les allargades orelles d’Oswald i converteix el conill en un ratolí, Mickey Mouse. Mickey Mouse, nascut de la necessitat i de l’expropiació d’Oswald, debuta el 15 de maig de 1928 en un curtmetratge mut, com totes les obres de la companyia fins aleshores, anomenat Plane Crazy. La primera pel·lícula sonora de Disney, Steamboat Willie, també la protagonitza Mickey Mouse i el seu èxit fa que se sonoritzin amb el mateix sistema, Cinephone, que totes les produïdes amb anterioritat. El propi Walt Disney posa la veu de Mickey i s’encarrega d’alguns dels efectes vocals de les primeres pel·lícules, fins el 1947. Així doncs, en la genealogia del famós Mickey Mouse de Walt Disney, hi trobem, tirant enrere, Oswald, d’Ub Iwerks, i el Conill Blanc d’Alícia, de John Tenniel.

Als anys 30, Walt Disney recupera el projecte d’Alícia i comença a treballar en el que ha de ser el seu primer llargmetratge, Alice’s Adventures in Wonderland, combinant actors reals i animació, com en les Comèdies d’Alícia. Fins i tot, s’arriba a fer proves de càmera a Mary Pickford. Però Norman Z. McLeod l’avança amb un projecte ambiciós, guionitzat per Joseph L. Mankiewicz, que compta amb Cary Grant i Gary Cooper en el seu repartiment, que s’estrena el 1933 i que fa desistir Disney. El primer llargmetratge Disney serà una superproducció, exclusivament d’animació. Blancaneus (Snow White and the Seven Dwarfs) s’estrena a finals de 1937

i assoleix un èxit internacional sense precedents, posant el llistó molt alt a futures produccions. No obstant, Walt Disney segueix amb la idea de produir un llargmetratge basat en els contes de Lewis Carroll i registra el nom de la pel·lícula, tot i que té dubtes de si fer-la exclusivament de dibuixos animats o barrejar animació amb interpretació. Els modestos resultats de Pinoccio, Fantasia i Bambi, i el recent èxit dels Tres cavallers, recomanen la segona opció, pel que contacta amb Ginger Rogers, el 1945, i Luanna Patten, el 1946, per fer el paper d’Alícia. Però quan s’assabenta del projecte francès de Dallas Bower, Alice au pays des merveilles, que també barreja interpretació real amb dibuixos, reorienta el seu projecte, defugint dels actors, per fer-lo diferent al de la competència. La productora francesa i Walt Disney Productions s’embarcaren en un litigi quan la pel·lícula arriba als EEUU, perquè Walt Disney n’havia registrat el nom uns anys abans, el que impedeix que s’estreni la versió anglesa i Alice au pays des merveilles no es va poder traduir fins el 1951, el mateix any en què Disney presenta la seva Alícia, Alice in Wonderland, que, finalment, va ser exclusivament d’animació.

Entre 1949 i 1950, uns 750 il·lustradors fan més de 350.000 dibuixos per omplir els fotogrames de la nova Alice in Wonderland, seguint un guió que barreja elements dels dos llibres de Lewis Carroll, Alice’s Adventures in Wonderland i Through the Looking Glass. A Mary Blair se li encarrega l’oníric fons que il·lustra el País de les Meravelles, sobre el qual els personatges dibuixats evolucionen. A més de les animacions, Walt Disney posa una cura especial en l’àudio i Alice in Wonderland esdevé la primera pel·lícula que recorre a actors coneguts per posar veu als dibuixos, i encara ara és, si exceptuem els musicals, el film que ha comptat amb més peces compostes ad hoc. L’orquestra, de més de cinquanta músics, interpreta 16 cançons, algunes de les quals només surten uns segons en pantalla. La partitura li val una nominació als Òscar a la millor Banda Sonora, que s’acaba enduent John Green per Un americà a París. Alice in Wonderland també és la primera producció Disney que treu el disc abans de la pel·lícula, per fer-ne promoció. Una altra innovació incorporada per Walt Disney Productions en aquest film la constitueixen les tècniques publicitàries emprades per televisió. Així, la nit de Nadal de 1950, en el moment de màxima audiència, la televisió emet un making off promocional d’una hora de durada, titulat One Hour in Wonderland (Una hora en el país de les maravelles). Malgrat tot, Alice in Wonderland, estrenada el 28 de juliol de 1951, no rep l’acollida esperada i la distribuïdora RKO Pictures decideix no reestrenar-la en l’extensa xarxa de cinemes de barri o de poble. No obstant, la pel·lícula reïx en altres ocasions. La primera, al cap de poc temps, el 1954, quan s’estrena a la televisió, amb una versió escurçada de només una hora, feta expressament per a la cadena ABC. La segona, molt més sorprenent i inesperada, als anys setanta, quan és redescoberta i reivindicada pel moviment hippy, i quan proliferen les còpies per les universitats. El 1974, Walt Disney Productions retira les còpies de les facultats i dels circuits paral·lels on s’havien instaurat i la reestrena als cinemes. Finalment, l’edició en vídeo revifa la comercialització del film als vuitanta i el DVD encara ho fa ara, en un format que permet recuperar cançons que no s’havien editat mai, com la que canta el Gat de Cheshire, I’m Odd, amb veu de Jim Cummings, en una peça que s’ha pogut recuperar de l’oblit més absolut.