Catalunya Metges nº23

Editorial

Totes i tots som plenament conscients que el sistema sanitari públic, tal com el coneixem, està en crisi. El que potser no tenim tan interioritzat és que, d’un temps ençà, s’està qüestionant el paper dels professionals mèdics a la mateixa estructura del sistema. I aquest qüestionament s’està duent a terme en diversos eixos i per part de diferents actors.

D’una banda, és qüestiona si cal que sigui el personal facultatiu qui necessàriament faci determinats actes assistencials que feia fins ara (sedacions, actuacions en medicina d’emergències, etc.), i de l’altra, es posa en dubte si la presència de facultatives i facultatius és imprescindible en determinats dispositius, com els Punts d’Atenció Continuada (PAC) o les ambulàncies del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM). O si cal que s’ocupin d’atendre les patologies suposadament menors als serveis d’Urgències hospitalàries. En definitiva, es qüestiona si el professional mèdic ha de seguir sent el referent primordial per al diagnòstic i tractament dels problemes de salut de la població.

Mentre això passa, els metges i metgesses conserven la responsabilitat jurídica i les conseqüències legals de totes les actuacions, també d’aquelles de les quals se’ls exclou. És a dir, han de validar o supervisar actes assistencials, fins i tot prescripcions farmacològiques, en què sovint ni tan sols veuen físicament els pacients. Perquè l’única clau és la cobertura legalment necessària: comptar amb uns pocs professionals que, amb la seva titulació i amb la llei a la mà, poden donar cobertura jurídica a la resta de professionals que, sense aquesta salvaguarda, no podrien fer el que fan.

Aquest camí i aquesta estratègia destinada a reduir i fer cada vegada més prescindible la figura del metge, avança inexorablement, i sovint ho fa amb la col·laboració indispensable dels mateixos facultatius. Fins quan ho permetrem és la pregunta que ens hem de fer. Fins quan donarem cobertura a altres professionals perquè facin la nostra feina? Fins quan validarem prescripcions o informes de pacients que no hem vist? Fins quan acceptarem, com a mal menor, la nostra substitució com a professionals per aconseguir una suposada reducció de la sobrecàrrega de treball?

Bona part del nostre futur en el sistema dependrà (i depèn) d’allò que tolerem. L’única forma de defensar les nostres competències és no cedir-les, i encara menys permetre que algú altre les assumeixi en nom nostre.

Si volem que ens respectin i reconeguin la nostra vàlua professional, no podem mirar cap a un altre costat.

Reportatge

Història, reivindicació i música per celebrar 100 anys de sindicalisme mèdic

Metges de Catalunya (MC) celebra el seu centenari al Palau de la Música Catalana davant 500 persones. El sindicat rememora el seu passat i posa de relleu el paper cabdal de l’organització al sistema sanitari català en un moment

El 27 de març de 1920, 500 metges es van reunir a l’Ateneu Empordanès de Barcelona i van constituir el Sindicat de Metges de Catalunya (SMC). 100 anys més tard, el 25 de maig de 2023, amb una pròrroga no desitjada de tres anys per la pandèmia, unes altres 500 persones han assistit al Palau de la Música Catalana per commemorar aquella fita de la mà de l’organització hereva del primer sindicat mèdic europeu, Metges de Catalunya (MC).

MC ha celebrat el seu centenari amb un acte que ha posat la mirada en el passat, però també en el present i el futur de la professió mèdica del país. Conduïda per la periodista Ana Boadas, la celebració s’ha dividit en tres parts:

la primera centrada en l’anàlisi històric de l’organització, la segona sobre la transformació derivada del procés de feminització de la medicina i la tercera amb tres testimonis de metgesses de tres generacions diferents. L’acte també ha inclòs parlaments del president i el secretari general de MC, Jordi Cruz i Xavier Lleonart, respectivament, i el conseller de Salut, Manel Balcells, qui ha fet el discurs de clausura en representació del Govern. A més, també han assistit a l’acte la vicepresidenta segona del Parlament, Assumpta Escarp, directius del Departament de Salut, el Servei Català de la Salut (CatSalut) i l’Institut Català de la Salut (ICS), exconsellers de sanitat, així com representants dels col·legis professionals, societats científiques,

l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i altres entitats sanitàries catalanes.

En el seu discurs inaugural, el president de MC, Jordi Cruz, ha assegurat que el sindicat “ha treballat sempre pel benestar dels metges i metgesses, però també per contribuir a la millor organització del sistema sanitari públic”. Una afirmació que s’ha pogut comprovar en la primera de les taules rodones, en què, a més de Cruz, ha intervingut l’historiador Josep Lluís Martín i Berbois, autor del llibre “Metges de Catalunya 1920-2020. Cent anys de medicina, sindicalisme i país”. Ambdós han destacat els fets més remarcables de la història d’un sindicat professional que “ha sobreviscut a tres dictadures i dues clausures”.

“crític” en què la professió mèdica se sent “amenaçada i qüestionada”.

FOTO ANTONI BOFILL

La col·laboració amb la Generalitat per planificar el sistema sanitari català, tant amb la Mancomunitat com amb el Govern de la Segona República, o la creació per part del sindicat de la Mutual Mèdica, la Cooperativa de Consum i la Caixa de Previsió i Crèdit, i, sobretot, la construcció del Casal del Metge, són algunes de les fites més destacades dels primers anys d’existència del SMC. La Guerra Civil va comportar el tancament de l’organització i la repressió d’alguns dels seus membres. A partir dels anys setanta, un grup de metges recuperen la memòria del SMC que es constitueix de nou a mitjans dels vuitanta. Posteriorment, l’organització es fusiona amb la Federació d’Associacions de Metges d’Hospitals de Catalunya (FAMHOC), creant Metges de Catalunya l’any 2002.

La sociòloga Sara Moreno i l’advocada Mireia Montesinos han estat les protagonistes de la segona taula de debat sobre el futur del sindicalisme i la feminització del sector sanitari. Moreno ha reflexionat sobre la “individualització” a què condueix la societat digital i ha advocat per “recuperar la capacitat de persuasió de la paraula” per aconseguir cohesió entre les persones treballadores.

Per la seva part, Mireia Montesinos, ha posat de relleu els dos reptes que té MC: mantenir la lluita per la dignitat de la professió i seguir traslladant el missatge que “com millor estiguin els metges i metgesses, millor serà l’atenció mèdica que rebrà la ciutadania”.

Pel que fa a la feminització del sector, Moreno ha recordat que el percentatge de dones en càrrecs de lideratge encara és molt escàs i ha apostat per forçar la seva

Medicina i país

presència en estructures de poder. En aquesta mateixa línia, Montesinos ha posat de manifest la necessitat d’introduir la perspectiva de gènere en les negociacions col·lectives, ja que les professions que es feminitzen s’acostumen a “desvaloritzar”.

La conciliació i la reforma horària que reclamen les noves generacions per gaudir del temps lliure són altres dels aspectes que han identificat com a lluites que han d’abanderar les organitzacions sindicals.

Reivindicacions

Ia Jaumà, Irene Bermell i Neus Muñoz. Tres delegades de MC de tres generacions diferents han estat les protagonistes de la darrera taula rodona de l’acte. Totes tres han posat l’èmfasi en la vessant més humana de la medicina. “Poder conèixer les persones, les seves famílies, les seves etapes vitals i el vincle que crees amb elles és el que m’ha donat sentit a ser i fer de metgessa”, ha afirmat Jaumà.

No obstant això, han criticat la deriva que ha viscut l’exercici professional al sistema públic de salut, sobretot durant la darrera dècada. “M’entristeix i estic decebuda perquè les empreses de salut i l’Administració no tenen cura dels seus professionals com nosaltres tenim cura dels nostres pacients. Tots els governs, de tots els colors, s’han aprofitat d’aquest tret vocacional que acompanya la professió. Ens sentim maltractats”, ha retret Jaumà. “Hem passat del romanticisme dels primers dies a la complexitat del dia a dia i a la duresa de les guàrdies”, ha afegit Bermell. “Tota la formació l’has de fer a casa. Sacrifiquem molt temps personal”, ha dit Muñoz. Les tres delegades de MC han reclamat al sindicat que “no es deixi

 Jordi Cruz Llobet, president de Metges de Catalunya

Els 100 anys d’història de Metges de Catalunya (MC) es poden resumir en dues paraules: medicina i país. Durant aquest període, l’entitat ha fet de conselleria, de col·legi i de sindicat, i ha utilitzat les eines de lluita que tenia al seu abast com la negociació, la justícia i la mobilització amb set vagues en els últims 17 anys. Però ara ens toca gestionar el present i el futur de l’organització, i del model sanitari català.

La mesa mèdica que vam aconseguir amb l’acord de sortida de vaga de principis d’any és l’instrument perfecte per desenvolupar les millores laborals i retributives que tant

entabanar” i que es mantingui “molt ferm” en els processos de negociació oberts amb l’Administració.

El secretari general de MC, Xavier Lleonart, en el discurs institucional de l’acte, ha recalcat l’alta penetrància de l’organització entre el col·lectiu mèdic, amb prop del 50% del personal facultatiu en exercici afiliat, i ha assegurat que el sistema sanitari català es troba en un moment “crític” i necessita “amb urgència, però amb seny, reorganitzar-se i redissenyar-se”. La professió mèdica, ha afegit, se sent “amenaçada i qüestionada”. Lleonart ha subratllat la voluntat de MC de contribuir a la millora de la sanitat pública i ha fet una crida a la retenció del talent mèdic: “seguim tenint vocacions i joves il·lusionats, això és extraordinàriament positiu i no es pot malbaratar”.

El conseller de Salut, Manel Balcells, ha tancat l’acte agraint la defensa de la professió que realitza MC. “Treballeu per un sistema públic de qualitat, amb més equitat, i per dignificar la professió mèdica. Nosaltres també. Tenim diferències, però compartim la mateixa lluita”, ha afirmat.

A la celebració del centenari de MC al Palau de la Música Catalana no hi podia faltar una actuació musical i aquesta ha anat a càrrec de la coral Gospel Vallès. Una trentena de cantaires han amenitzat l’acte i han fet ballar el públic amb una selecció de cançons molt conegudes i celebrades pels assistents.

Una extraordinària cloenda per a un acte de commemoració, però alhora de reivindicació, d’una professió que MC aspira a seguir defensant i dignificant almenys durant els propers 100 anys.

necessitem. Ara bé, la rigidesa i la poca voluntat política del Departament de Salut fa que no avancem a la velocitat que voldríem. Caldrà pressionar amb tots els mitjans per assolir l’objectiu anhelat del conveni mèdic.

El model sanitari català s’ha de canviar i modernitzar per garantir l’accessibilitat, l’equitat i la seguretat. En aquesta transformació, MC hi ha de jugar un paper cabdal. La feminització, la conciliació i la incorporació de la intel·ligència artificial seran factors a tenir molt en compte. Amb tot, la mirada als ulls del pacient, l’agafada de mans, l’abraçada i l’acompanyament en la salut i en la malaltia continuaran sent la nostra contribució a la humanització de la vida.

Reportatge gràfic

FOTOS ANTONI BOFILL

Reportatge

Intel·ligència artificial en sanitat: perills i beneficis

Les noves tecnologies, com la IA, presenten nombroses millores per a la medicina, ajudant a descobrir tractaments i agilitzant procediments, però alhora cal anar amb cura perquè comporten riscos que poden ser nocius per als pacients i professionals.

Durant les últimes dècades, les eines d’intel·ligència artificial (IA) han transformat per complet el nostre dia a dia, modificant la manera de comunicar-nos, estudiar, treballar, divertir-nos i, fins i tot, de tractar les malalties. I és que, des de la seva aparició, la tecnologia ha aconseguit grans avenços mèdics, facilitant el descobriment de nous fàrmacs i tractaments, incorporant tècniques mínimament invasives per als pacients, i simplificant intervencions quirúrgiques que antigament eren d’elevat risc, entre d’altres millores.

Aquesta transformació digital es va veure encara més accelerada per l’esclat de la pandèmia de la COVID-19, moment en què es van incrementar les inversions en tecnologies emergents –com, per exemple, la formació en línia, el teletreball,

la realitat virtual i altres solucions digitals basades en IA– per poder continuar amb el nostre dia a dia, però des de la distància per tal de complir amb el confinament domiciliari.

Així mateix, la pandèmia va catalitzar la implantació de solucions digitals en l’àmbit sanitari, accelerant el creixement d’eines com la plataforma La Meva Salut, que va passar de tenir menys d’un milió d’usuaris abans de l’epidèmia a sumar-ne 4,3 milions de nous entre el 2020 i 2021. Si bé és cert que, gràcies a l’aplicació, ja no és necessari anar al CAP per recollir resultats clínics, ni tampoc per fer consultes que no requereixin atenció presencial o urgent, cal destacar la rellevància d’interpretar les proves i veure al pacient físicament. És aquí on intervé el coneixement mèdic, que en les visites

no presencials es troba amb limitacions a l’hora de formular certs diagnòstics.

Aquest canvi tecnològic, que havia de produir-se al llarg d’una dècada, es va accelerar per la situació d’emergència i, des d’aleshores, l’activitat sanitària ja no es concep sense les visites telefòniques i electròniques, que s’han incrementat. En aquest sentit, no hi ha dubte que l’atenció mèdica virtual ha guanyat força i, de fet, un estudi de l’Associació Mèdica Americana (AMA) revela que prop del 75% de les consultes “es podrien realitzar de forma segura i efectiva per telèfon o videotrucada”. No obstant, la no presencialitat pot donar peu a diagnosis errònies que endarreririen l’evolució favorable de moltes malalties, de manera que no veure al pacient en persona pot tenir més conseqüències negatives que positives.

Així doncs, si bé és cert que la telemedicina aporta nombrosos beneficis a la sanitat pública, hi ha quelcom molt important de l’atenció mèdica que, de moment, aquesta encara no pot cobrir: el contacte humà. Aquest és “insubstituïble” i, de fet, acostuma a ser el factor que més destaquen els pacients. Així ho indica el secretari general de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart, que alhora alerta de què “veure, en el sentit més literal del verb, a un metge o metgessa és cada vegada més difícil perquè així ho promou el propi sistema”.

Això passa perquè, davant l’elevada sobrecàrrega de treball que pateix el sistema de salut públic català, l’Administració prefereix posar-hi remei cedint competències mèdiques a professionals sanitaris d’altres categories amb el suport de dispositius d’IA, com si, així, la seva feina, coneixements i experiència fossin equiparables als d’un facultatiu o facultativa. Aquestes decisions tenen un objectiu molt clar: reduir costos, ja que el personal facultatiu és molt més car de produir, contractar i mantenir a llarg termini que no pas la tecnologia.

D’aquesta manera, sembla que les habilitats mèdiques vinculades als cinc sentits humans –com, per exemple, la palpació i la inspecció visual del malalt– han passat a un segon pla, doncs ja hi ha centres que amb un mer qüestionari de preguntes base i un sistema de ChatGPT ja tenen suficient per conèixer els possibles diagnòstics del pacient i extreure’n conclusions.

Aquest és el cas del Parc Taulí de Sabadell, que s’ha convertit en el primer hospital de l’Estat a aplicar la IA per gestionar el Servei d’Urgències. Ho ha fet amb la creació de la Unitat Assistencial de Resolució Avançada (ARA), constituïda per personal d’infermeria amb el suport d’un software d’intel·ligència artificial. Aquesta unitat està destinada a orientar i tractar pacients amb patologies lleus i d’alta freqüència –com infeccions d’orina, vertigen i esquinços de turmell–, disminuint els temps d’espera.

Un infermer o infermera emplena un formulari elaborat amb preguntes orientades a cada cas, a través del qual obté un llistat de malalties que ha de confirmar o descartar mitjançant proves complementàries. Finalment, estableix un diagnòstic, prescriu la medicació necessària i genera

l’informe, sempre amb un professional mèdic de referència a la seva disposició per poder resoldre dubtes, fer comprovacions i validar diagnòstics, si s’escau.

En aquesta línia, cal recordar que, en cas que el pacient necessiti prendre antibiòtic, per exemple, l’hi hauria de receptar un professional mèdic. Per tant, hi ha casos en els quals les eines com aquesta, en comptes de descarregar feina al personal facultatiu, fan que aquest sumi tasques i responsabilitats a les seves pròpies, però, això sí, a un cost que resulta molt més econòmic per a l’empresa sanitària.

Seguretat i protecció de dades

Així doncs, cal ser molt curosos, ja que si un professional mèdic prescriu una medicació o valida el diagnòstic d’un pacient al qual no ha visitat prèviament hi ha un risc molt elevat, sobretot si tenim en compte que la tecnologia pot errar. Precisament per aquest motiu, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha demanat “cautela” en l’ús de la intel·ligència artificial en la sanitat i ha reclamat una major supervisió per part dels governs, advertint que aquest tipus d’eines poden ser entrenades amb dades falses o errònies, donant peu a greus errors i posant en perill la seguretat dels usuaris.

Atès que la tecnologia i la intel·ligència artificial són mons molt nous que es troben en constant evolució i actualització, existeix una preocupant manca de supervisió, ja que encara ha de perfeccionar-se per reduir la probabilitat d’errors.

Per això, és important que els professionals prenguin consciència de què fer-ne un ús “precipitat” podria portar als professionals a cometre greus errors.

En aquesta línia, el sindicat mèdic ha preguntat al personal facultatiu català a través d’una enquesta web quina opinió tenen sobre aquesta qüestió, i un aclaparador 95,5% s’ha posicionat a favor de l’OMS al considerar que, tot i que la nova tecnologia és imparable, els riscos vinculats a fer-ne un ús no apropiat són altíssims. Per contra, el 4,5% restant va manifestar estar en contra de la petició de l’organisme de salut internacional de regular les eines d’IA en l’àmbit sanitari, al·legant que poden ser un bon suport que permetria alliberar temps de consulta.

En aquest sentit, MC reclama als responsables polítics mesures eficients que garanteixin la seguretat i la protecció dels pacients, tant en l’àmbit mèdic com el de la privacitat. I és que la telemedicina implica la transferència de dades personals i clíniques confidencials a través de dispositius electrònics, la qual cosa comporta un risc, ja que aquestes són vulnerables de ser interceptades per hackers –com en la filtració de dades que va patir l’Hospital Clínic el passat mes de març–, o bé exposades accidentalment per persones no autoritzades.

El sindicat recorda que tota la ciutadania té dret a ser atesa per un metge o metgessa amb “llibertat per donar una opinió clínica i ètica, sense cap interferència exterior”, tal i com es defensa en la Declaració de Lisboa de l’Associació Mèdica Mundial (AMM) de 1981 sobre els drets dels pacients. Així doncs, reivindica que, tot i que les noves tecnologies, en general, i la IA, en particular, aporten múltiples beneficis a la medicina, mai podran substituir el poder del veure, palpar i escoltar que té l’art de la professió mèdica.

Entrevista

Manuel Pera Román, nascut a Sevilla, és llicenciat en Medicina i Cirurgia, i especialista en Cirurgia General i Digestiva. Actualment, exerceix com a cap de Secció de la Unitat de Cirurgia Gastrointestinal de l’Hospital del Mar i aquest any ha impulsat l’assignatura optativa

“Humanisme en Medicina” adreçada a l’alumnat de segon curs del grau en Medicina de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’Hospital del Mar.

Què hem d’entendre per humanisme mèdic?

Nosaltres hem intentat defugir de la visió erudita. Volem proporcionar una altra perspectiva del que hi ha d’humà en la relació metge-pacient i que tingui una repercussió, perquè hem detectat una manca d’humanisme en el currículum formatiu dels futurs metges, sobretot d’aquelles disciplines que ens aporten una mirada més humana. Els estudis de Medicina s’han fonamentat en la tècnica i la ciència, però hem de ser conscients que aquesta medicina científica i tècnica ha de passar pel filtre d’una mirada humana que aflorarà millor en els alumnes amb altres enfocs que poden provenir de la literatura, la reflexió, l’art o la filosofia.

El metge, científic, historiador, escriptor i pensador espanyol, Gregorio Marañón, deia que l’humanisme “és més gest i conducta que, en el seu sentit estricte, saber”. Exacte. Els nostres alumnes s’han adonat de la importància que té la part humana i han reflexionat sobre l’empatia i la compassió.

Aquests són els principis bàsics sobre els quals se sustenta l’humanisme mèdic?

Sí, empatia, compassió i també respecte a la dignitat de la persona. Cal reflexionar, principalment, sobre què significa estar malalt. Quan ens diagnostiquen una malaltia i ingressem en un hospital, la nostra vida s’atura i hi ha un risc molt important de tenir la sensació que hem perdut la nostra

identitat, la nostra humanitat. Per això és fonamental ensenyar el ritual d’aproximació al malalt (bedside manner, en anglès), aquella primera trobada del malalt amb una persona [el metge o la metgessa] que li és estranya. Observar, escoltar... La mirada, la comunicació tàctil, la proximitat, el preservar l’espai personal del malalt... S’ha de reflexionar sobre això.

La relació metge-pacient és terapèutica? La relació és transformadora si es fa bé. Si aquest ritual es fa de forma adequada, amb temps suficient, escoltant i mirant el malalt, hi haurà un pacte de confiança. El pacient sentirà que s’ha establert un espai de seguretat davant de les incerteses d’un diagnòstic. Això és molt

“Hem de retornar l’ànima a la medicina i ser conscients de la seva part humana”

important, sobretot, en una medicina cada vegada més tecnològica.

On ens hem equivocat per haver de crear assignatures específiques que retornin l’humanisme a la medicina, quan l’acte mèdic és un exercici d’humanisme en si mateix?

Penso que ens hem equivocat quan ho hem centrat tot en la part científica i tècnica, i hem oblidat cultivar el món interior de cadascun de nosaltres. És impossible establir una relació humana amb un malalt si no hem cultivat el nostre interior.

Quan es trenca aquesta relació metgepacient?

És una crisi diagnosticada des de fa dècades, però el problema ara s’ha fet més evident. Les condicions laborals dels nostres sistemes sanitaris estan empitjorant, perquè cada vegada més els metges tenen menys temps per dedicar als seus malalts. Amb tot això, la irrupció de la tecnologia, que ha estat beneficiosa, ha provocat un distanciament entre el metge i el malalt. Els professionals hem oblidat que davant nostre hi ha una persona que és única, amb una història.

Què està fent més mal a la relació metge-pacient: la tecnologia de les pantalles o la desmesurada pressió assistencial?

David Kopacz, psiquiatre i professor de Psiquiatria i Ciència del Comportament de la Universitat de Washington que ha participat en el curs, parlava d’aspectes intrínsecs com l’estrès, la fatiga, el burnout , la pressió del temps o la productivitat. Però també deia als alumnes que per ser compassius, les mateixes institucions sanitàries han de ser compassives amb els seus professionals i cadascun de nosaltres hem d’intentar ser compassius amb nosaltres mateixos.

El risc està en tractar patologies i no pacients?

És clar que sí. En anglès, tenim els termes illness i disease per diferenciar-ho. Disease és, per exemple, el càncer gàstric o una diabetis, i illness és tot el que envolta les circumstàncies del malalt com els temors, les incerteses o els problemes familiars. És a dir, tot el que envolta el procés patològic. Ara bé, moltes vegades només veiem el càncer gàstric davant nostre, però hi ha molt més que això.

La tecnologia sense humanisme està convertint el metge i la metgessa en una espècie d’enginyers de la salut, cada vegada més allunyats de la persona malalta?

Sí i és per això que hem de retornar l’ànima a la medicina. Ser conscients de la seva part humana.

I ara, per acabar-ho d’adobar, irromp la intel·ligència artificial.

La intel·ligència artificial ens ajudarà molt a prendre decisions i serà una eina fonamental per al diagnòstic, però sempre hi haurà el judici clínic i la presència d’un metge. El malalt vol tenir la seguretat que el professional estarà al seu costat des del principi.

l’assignatura de qualsevol disciplina d’aquest component humanístic i això es pot fer, però també hem d’incloure assignatures com aquesta, optatives o no, al llarg de la carrera de Medicina que afavoreixin aquesta reflexió.

La capacitat individual del metge o metgessa per humanitzar la seva relació amb el pacient és suficient per compensar les deficiències i les limitacions que imposa el sistema?

Almenys és un intent. El diagnòstic està fet, però no podem claudicar i hem de fer coses com aquesta. També és molt important tenir bons exemples dins els hospitals. Si un estudiant veu que la relació entre un metge o una metgessa i un malalt no funciona bé o el tracte no és l’adequat, malament rai. Si només veu aquesta manera d’interrelacionar-se, pot arribar a pensar que això és el normal i no ha de ser així.

Ha parlat de retornar l’ànima a la medicina. De quina manera han estructurat l’assignatura per cultivar la compassió, l’honestedat, l’empatia, l’afecta, la proximitat i la humanitat en el futur metge o metgessa?

Igualment, tenir un sistema de salut dominat per institucions on les exigències de productivitat, eficiència i rendibilitat són prioritàries tampoc ajuda, no? No, si no tenen dins la seva missió la idea que el malat és el primer, perquè, al cap i a la fi, els hospitals són les persones. Pots tenir un edifici fantàstic, però si no funciona la part humana... Hem d’intentar aconseguir compassar els avenços tecnològics amb aquesta part humana.

Un document de treball elaborat per la Generalitat de Catalunya i els degans de les facultats de les vuit universitats catalanes que imparteixen Medicina sosté que la formació que rep l’alumnat en professionalisme mèdic, competències transversals i humanisme és “clarament millorable”. Cal replantejar el model educatiu?

Crec que sí. Hem d’introduir aquests aspectes humanístics en el currículum perquè impregnin tota la formació. És important que el professorat recobreixi

Nosaltres hem estructurat l’assignatura en quatre parts. Una primera, on s’ha parlat de la relació metge-pacient i del ritual d’aproximació al malalt. Una segona part centrada en la literatura, el llenguatge i la medicina. Un tercer bloc focalitzat en la medicina narrativa, tant del professional com del pacient, i un darrer apartat sobre arts visuals i medicina.

El 70% de l’alumnat del segons curs de Medicina de la UPF i l’Hospital del Mar s’ha apuntat a la nova assignatura. Com l’ha rebut?

Fantàsticament. Tenim missatges d’alumnes que ens comenten que l’assignatura és estrictament necessària per a la seva formació com a metges. D’altres, ens traslladen la seva gratitud perquè consideren que la proposta ha estat súper enriquidora i que els ajudarà a ser millors metges i metgesses en el futur. Fins i tot, alguns s’han ofert perquè els fem un seguiment.

És optimista en l’objectiu d’aconseguir una medicina més racional, més pausada i més humana?

Soc optimista. Com a mínim, estem fent aquest esforç.

“És impossible establir una relació humana amb un malalt si no hem cultivat el nostre interior”

Patriarcat i sindicalisme

La igualtat no succeeix sinó que s’ha d’establir per tal de convertir les polítiques i les estructures –també sanitàries– en no patriarcals. Ha arribat el moment de transformar en femení la lluita sindical i valorar-nos com a col·lectivitat (de dones), sense ser còmplices de l’hegemonia que ens violenta.

Diversos són els mecanismes que reprodueixen el patriarcat, entre els quals el treball (remunerat o no), l’estat de benestar i l’esfera sociopolítica. En funció de la relació entre aquestes dimensions, apareixen violències directes, materials o simbòliques (Walby, 1998; Goikoetxea, 2020).

Així, d’una banda, les societats capitalistes imposen una determinada tipologia de mercantilització, i de l’altra, les societats patriarcals modernes imposen la familiarització 1 . Per tant, ambdues imposicions es combinen per crear les societats patriarcals capitalistes actuals (Goikoetxea, 2020:17).

En conseqüència, el capital simbòlic dels homes es basa en la violència simbòlica contra les dones i, per això, la dominació masculina converteix les dones en

objectes simbòlics (Goikoetxea, 2020:22, 212; Bourdieu, 2000:86). Aquesta violència es dona en tots els espais polítics, en totes les esferes de la vida, a vegades de forma explícita, a vegades de forma implícita. En el món sanitari, les facultatives (tot i que en aquest moment no és exclusiu) estem patint violència institucional, verbal, física i simbòlica. La tolerància i la inacció respecte a aquestes violències està generant graus de malaltia mai vistos en el nostre col·lectiu, abandonaments de la professió i elevats graus d’esgotament i desesperança en el futur.

Seguint a Hernando (2022), els homes han basat la seva identitat en una individualitat dependent 2 i han externalitzat la part d’identitat relacional 3 en les dones. En canvi, a mesura que les dones han guanyat en individualització, no han deixat la seva part relacional, la part de

la identitat que sustenta la vida, i han incorporat les dobles o triples jornades, així com la persistència dels rols de gènere. En el cas de les metgesses i de totes les dones que treballem en sanitat, hem assumit un doble rol de cures que imposen sobre els nostres cossos una descapitalització simbòlica i un augment de la violència. Es tractaria, doncs, de neutralitzar les categories que serveixen de base per als sistemes de dominació i, la meva proposta, és fer-ho a través d’un sindicalisme col·lectiu, feminista i reflexiu.

En aquesta línia de pensament, les persones deixem de ser esclaves i ens convertim en ciutadanes, a través de la lluita política i els canvis realitzats sobre les estructures públiques. La igualtat no succeeix, sinó que s’ha d’establir per tal de convertir les polítiques i les estructures en no patriarcals.

Lourdes Franco, metgessa de família i antropòloga mèdica

Tant el treball remunerat com el no remunerat (aquest realitzat majoritàriament per dones) s’estableix en base a les relacions patriarcals. En la nostra societat, la majoria de les negociacions entre empresa i persones treballadores es donen en contextos de relacions asimètriques. Així, doncs, la força sindical varia la seva capacitat d’influència, modificant el contracte social i adoptant característiques del contracte sexual (Pateman, 1995; Goikoetxea, 2020:45).

Coneixent que la sanitat pública està altament feminitzada, val a dir que, per revertir els efectes que el patriarcat exerceix en les nostres relacions laborals, ens cal empoderar-nos, però no amb un augment d’identitat individual, sinó potenciant la identitat relacional, allò col·lectiu, el que ens permet establir xarxes de suport mutu, la comunitat. Ha arribat el moment de transformar en femení la lluita sindical, de valorar-nos com a col·lectivitat, com a professionals, sense ser còmplices de les estructures hegemòniques que ens violenten una i una altra vegada. Si volem sortir de l’espiral destructiva en la qual estem immerses, cal que establim un canvi en les formes de fer i relacionar-nos. Imposar la nostra essència com a dones i redefinir les regles del joc laboral, social i polític, deixant d’encarnar la violència sobre els nostres cossos.

També els actors institucionals han d’entendre que, per seguir oferint a la població una sanitat pública de qualitat, cal repensar les formes en què s’està tenint cura de les persones que la sustenten i que assumeixen la màxima responsabilitat de la

Notes

1 El nivell de familiarització d’un país ve determinat per la inserció laboral dels grups amb més dificultades i la promoció de mesures per conciliar la vida laboral i familiar. Així, es pot mesurar el nivell de sexisme de les institucions públiques i privades (Goikoetxea, 2020:41).

2 La individualitat és un tipus d’identitat que s’associa a la compressió racional dels fenòmens del món i, per tant, al seu control, per la qual cosa, quant més individualitzada està una persona, més empoderada se sent. I a mesura

salut de la ciutadania. Es fa imprescindible un canvi en les regles que marquen les negociacions amb la part social, introduint un canvi de paradigma que porti a convenis que atenguin les necessitats de les dones en el marc laboral.

Comencem per establir els límits. Els límits a allò violent, a la relació de subordinació en què se’ns col·loca socialment i també en la consulta respecte de la jerarquia de l’empresa. Superem les pors i deixem de ser còmplices del nostre propi esclavatge. Reivindiquem l’empatia, el

que és relacional, la conciliació personal i laboral com la forma de construir les nostres condicions a la feina, d’una manera totalment igualitària. Deixem de sentir-nos impostores i alcem la veu per reivindicar els nostres drets com a ciutadanes, com a treballadores, com a facultatives.

I fem-ho juntes. La negociació col·lectiva vehiculada des de l’acció sindical, crec que és la única forma d’aconseguir-ho i, des de Metgesses de Catalunya, volem fer nostra aquesta veu i ens comprometem amb el canvi. I tu, et compromets amb nosaltres?

Bibliografia

que està més empoderada, menys probable serà que es reconegui com a vulnerable i fràgil, i que sigui conscient que, sense la pertinença al grup i sense els vincles emocionals que la sostenen, és a dir, sense la identitat relacional, no podria sentir aquesta potència i aquesta seguretat (Hernando, 2022: 30).

3 La identitat relacional és una identitat de pertinència, d’adscripció, d’autopercepció de la persona com a integrant d’una comunitat, d’una xarxa de vincles i afectes, d’una família o d’una nació, en definitiva, d’un grup humà (Hernando, 2022:26).

Bourdieu, Pierre (2000). La dominación masculina. Barcelona: Anagrama Goikoetxea J, Lujanbio L, Rodríguez Z, Garai E (2020). Democracia Patriarcal Trad: Perez A. Tafalla: Txalaparta. Hernando, Almudena (2022). La corriente de la historia (y la contradicción de lo que somos). Madrid: Traficantes de sueños.

Patema, Carole (1995). El contrato sexual. Trad: Femenías, ML. Barcelona: Anthropos.

Walby, Syilvia (1998). Teorizing Patriarchy Cambrige, MA: Basel Blackwell

Relats de dones des del mar

Decrichelle, Lucía, Ahmed i Nejma. Les seves experiències, relatades a bord del Geo Barents, el vaixell de recerca i rescat de Metges Sense Fronteres (MSF) a la Mediterrània central, són tristament comunes entre supervivents rescatats.

MSF ha recollit el testimoni de dones rescatades, treballadores de la mateixa organització i homes supervivents que parlen sobre dones importants a les seves vides, per explicar què els empeny a creuar la ruta de migració marítima més mortífera del món a la recerca de seguretat.

Decrichelle

Va fugir amb el seu nadó d’un matrimoni forçat amb un marit violent a Nigèria. Quan van arribar al desert entre Níger i Algèria, la seva filla es va posar malalta i va morir. Decrichelle va haver de deixar-la enrere abans de continuar el viatge a Algèria. “Una tristesa immensa i inconsolable” per a ella.

Una vegada a Líbia, va intentar creuar el mar, però va ser arrestada, enviada a presó i després a un bordell. Uns amics camerunesos la van ajudar a escapar-se. Durant sis mesos, va viure en edificis abandonats o a l’aire lliure a prop del mar, espais on els traficants reuneixen els migrants, abans d’ajuntar els diners per pagar una altra travessia. “Vull estar en un lloc on pugui viure com una persona normal de la meva edat. Vull poder dormir a la nit”, diu Decrichelle.

Lucía

“Vull dir a les dones: ‘No és culpa teva. Ets exactament la mateixa persona que eres abans. Ets encara més forta’”, diu Lucía, coordinadora adjunta del projecte en el Geo Barents , que també ha patit una violació. “Crec que ha estat molt commovedor veure aquestes dones, que en realitat van escapar del que vaig viure durant una hora de la meva vida, i en la seva lluita, la seva força i la seva esperança, [no paren] aquesta lluita”, afegeix.

Ahmed

Va néixer al Sudan fins on van fugir els seus pares eritreus per escapar de la guerra. Havent viscut tota la seva vida com a refugiat, Ahmed, de 28 anys, no va sentir mai que pertanyia al Sudan. Volia marxar, però com a persona indocumentada, incapaç de tornar a Eritrea per por del servei militar obligatori i d’un règim dictatorial opressiu, va decidir viatjar a Líbia i creuar la mar Mediterrània cap a Europa.

La mare d’Ahmed va ser l’única que li va donar suport quan va decidir convertir-se del cristianisme a l’islam, malgrat l’assetjament d’altres membres de la seva família. “[Convertir-me a l’islam] em va afectar, va afectar les meves amistats… Però la meva mare em va acceptar. Ella em va dir: ‘Fes el que et faci sentir còmode’”. Ahmed diu que la seva mare és una de les raons per les quals va poder fer el viatge des del Sudan a través d’Egipte i Líbia. “Ella té un paper molt important a la meva vida. Ella em va donar suport i em va motivar contínuament, desitjant-me el millor. Ella és la meva inspiració… Espero retrobar-me amb ella”.

Nejma

Mediadora cultural a bord del vaixell Geo Barents, Nejma explica el seu vincle amb les persones supervivents com Decrichelle i Ahmed: “Soc africana i soc del Pròxim Orient. Soc mare. Soc una dona. Hi ha tantes coses que ens uneixen entre nosaltres. Potser també el fet que vaig haver de fugir de la meva terra. Crec que m’ajuda a entendre on són les persones en el moment en què les trobem enmig de la Mediterrània; és una comprensió que els llibres no em podrien ensenyar mai”.

Com a refugiada, Nejma comparteix tot allò que la va ajudar a avançar en els llocs on va haver de fugir. “[Els supervivents han de] mantenir la força... una vegada desembarquen al continent europeu, no és el final del viatge”, diu. “És un desafiament diferent: no han d’oblidar qui són ni d’on són. Han d’estar molt orgullosos dels seus orígens. Perquè no sabràs on anar si no saps d’on vens. I vull que els meus germans i germanes de l’Àfrica i el Pròxim Orient, o de qualsevol altre indret, recordin qui són. Això farà que sigui més fàcil avançar”, conclou.

FOTO MAHKA ESLAMI

Espai per a les emocions i reflexions

Edatisme laboral

L’edat és un dels primers aspectes que observem en les persones. El concepte d’edatisme, ( ageism en anglès), va ser descrit per primera vegada l’any 1969 per Robert Butler, metge psiquiatre i gerontòleg nord-americà, per referir-se a la discriminació per motius d’edat. Juntament amb el sexisme i el racisme, l’edatisme és una de les tres formes de discriminació més esteses dins la societat actual.

Segons el darrer informe mundial sobre l’edatisme, elaborat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) al 2021, aquest tipus de marginació “sorgeix quan l’edat s’utilitza per categoritzar i dividir les persones per atributs que ocasionen mal, desavantatge o injustícia, i menystenen la solidaritat intergeneracional”.

Com a concepte, afecta individus de totes les edats, però segons l’OMS una de cada dues persones al món són “edatistes” contra la gent gran, amb estereotips i prejudicis cap a aquest col·lectiu i, en general, cap a tot el procés d’envelliment, amb creences, la majoria negatives, sobre les seves capacitats cognitives i físiques.

Les projeccions de població 2022-2072 de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) assenyalen que, d’aquí al 2030, gairebé una tercera part de la població serà més gran de 60 anys. Resulta primordial, per tant, abordar aquesta discriminació des de molts àmbits, també el laboral, ja que impacta directament en persones actives laboralment.

L’expertesa i l’experiència en les empreses haurien de ser valors reconeguts i valorats. En canvi, ens trobem davant d’una societat que rebutja i menysté el talent d’aquestes persones treballadores, i ja s’evidencien pràctiques discriminatòries a partir dels 50 anys. Són molt poques les empreses

i, en general, els sectors empresarials amb polítiques i pràctiques concretes per evitar la discriminació dels treballadors i treballadores sèniors.

Llavors, existeix l’edatisme en l’àmbit sanitari? Doncs, lamentablement, sí. Pràcticament, totes les empreses en general, incloses les sanitàries, han estat un reflex de la societat amb la potenciació de canvis de gran impacte social i tecnològic, amb implantació de valors allunyats de l’expertesa, la fidelitat i la maduresa professional, i més centrats en valors economicistes d’efectivitat.

Com a projecció de futur és important fixar el focus en professionals joves que suposin un relleu davant la manca de personal facultatiu i l’alta previsió de jubilacions en els pròxims 10 anys (9.000 metges i metgesses).

Ser atractius empresarialment, retenir el talent i millorar l’expectativa de futur és imprescindible, però això no ha d’anar de la mà de l’oblit i del menyspreu de l’experiència i dels professionals més grans. Aquesta discriminació per atribucions a

qüestions d’edat s’agreuja molt més si ets dona, amb una doble presència que no acaba (fills, pares...). Les treballadores més veteranes, moltes de les quals són referents del sistema sanitari, disposen d’una maduresa professional inqüestionable per la seva expertesa i formació, així com pels anys de vinculació amb la mateixa empresa com a valor afegit. No obstant, no se senten valorades i, en elles, augmenta el sentiment de burnout que acaba provocant absentisme, desmotivació, canvi de centre de treball i jubilacions anticipades.

Un exemple clar de discriminació en l’àmbit sanitari és la carrera professional. En aquest concepte, apareix una relació de criteris avaluadors curriculars i temporals per passar de nivell. És a dir, només es pot avançar de nivell de carrera per currículum i per edat. Això converteix els treballadors i les treballadores sèniors en personal car i prescindible per a l’empresa a l’hora de reduir costos.

Ser conscients que s’ha de retenir aquest talent intern, amb tot el seu potencial formatiu i d’expertesa, hauria de ser bàsic per mantenir un centre sanitari a l’elit de la professionalitat i humanitat.

Xelo Casado Montañés, psicòloga clínica i presidenta de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya

Espai jurídic Prestació econòmica per cura de menors malalts greus

La prestació econòmica per cura de menor afectat per càncer o una altra malaltia greu (CUME) està prevista en el Reial Decret 1148/2011, de 29 de juliol, i és una assignació que cobreix la reducció de jornada. Al personal estatutari, se li aplica l’article 49.e) de l’EBEP amb una regulació pràcticament idèntica.

Requisits:

Existència de menor a càrrec La persona treballadora ha de ser progenitora, adoptant, guardadora amb finalitats d’adopció o acollidora d’un menor i tenir-lo al seu càrrec. Una vegada complerts els 18 anys, es pot reconèixer la prestació fins que compleixi 23 anys en els supòsits de malaltia greu diagnosticada abans de fer-ne 18. El dret es pot prolongar fins que el fill compleixi els 23 o 26 anys si té una discapacitat del 65% o més.

Que pateixi una malaltia greu que exigeixi hospitalització

És a dir, que estigui afectat per càncer o per qualsevol altra malaltia greu, que requereixi ingrés hospitalari de llarga durada i la necessitat d’una cura directa, contínua i permanent, acreditat per l’informe del servei públic de salut o l’òrgan administratiu sanitari de la comunitat autònoma corresponent.

Es considera ingrés hospitalari de llarga duració:

- Continuació del tractament mèdic o cura de menor en el domicili després del diagnòstic i hospitalització.

- El monitoratge del menor en el domicili, amb posterioritat a l’alta hospitalària, s’assimila a l’hospitalització.

- Quan existeixi recaiguda del menor no és necessari un nou ingrés hospitalari.

S’han flexibilitzat les exigències de continuïtat i permanència, admetent que resulten compatibles amb l’assistència del menor a un centre especial i a un curs escolar ordinari.

Reducció de jornada de com a mínim un 50% per a la cura directa, continuada i permanent del menor

El subsidi es reconeixerà en proporció al percentatge de reducció que experimenti la jornada. No s’estableix un límit màxim, però no és possible la suspensió del contracte de treball. Sí que és possible reduir el 99% de la jornada.

Per als contractes a temps parcial, la durada efectiva de la jornada contractada ha de ser igual o superior al 25% d’una jornada de treball d’una persona treballadora a temps complet comparable. Si es tenen dos o més contractes a temps parcial, se sumen les jornades efectives per determinar aquest límit.

Que ambdós progenitors (adoptants, guardadors o acollidors) siguin treballadors

Encara que els requisits han de concórrer en tots dos, el dret només es reconeix a favor d’un d’ells: totes dues persones progenitores, adoptants o acollidores han d’acreditar que es troben afiliades i en situació d’alta en algun règim públic de Seguretat Social o només una d’elles, si l’altra, en raó de l’exercici de la seva activitat professional, està incorporada obligatòriament a la mutualitat de previsió social establerta pel corresponent col·legi professional.

En casos de separació judicial, nul·litat, divorci, o extinció de la parella de fet, si no hi ha acord s’atribueix la condició de persona beneficiària a aquella a qui es concedeixi la custòdia del menor. Si fos compartida, a la que el sol·liciti en primer lloc.

Període mínim de cotització

- Per a qui tingui menys de 21 anys en la data en què iniciï la reducció de jornada: no s’exigeixen períodes mínims de cotització.

- Entre els 21 anys i menor de 26 anys en la data en què iniciï la reducció de jornada: 90 dies cotitzats dins dels set anys immediatament anteriors a aquesta

data, o 180 dies cotitzats al llarg de la seva vida laboral, amb anterioritat a la data indicada.

- Per a qui tingui 26 anys o més en la data en què iniciï la reducció de jornada: 180 dies dins dels set anys immediatament anteriors a aquesta data, o 360 dies cotitzats al llarg de la seva vida laboral, amb anterioritat a la data indicada.

Prestació:

Import

La prestació econòmica per cura de menors afectats per càncer o una altra malaltia greu consisteix en un subsidi equivalent al 100% de la base reguladora establerta per a la prestació per incapacitat temporal derivada de contingències professionals.

Naixement i durada

El dret al subsidi neix a partir del mateix dia en què s’iniciï la reducció de jornada corresponent, sempre que la sol·licitud es formuli en el termini de tres mesos des de la data en què es va produir aquesta reducció. Transcorregut aquest termini, els efectes econòmics del subsidi tenen una retroactivitat màxima de tres mesos. El subsidi es reconeix per un període inicial d’un mes, prorrogable per períodes de dos mesos. Quan la necessitat de cura, segons s’acrediti en la declaració mèdica emesa a aquest efecte, sigui inferior a dos mesos, el subsidi es reconeix per al període concret que consti en l’informe.

Gestió i pagament

Ho fa l’entitat gestora o mútua amb la que es tinguin cobertes les corresponents contingències. El procediment s’inicia mitjançant sol·licitud de la persona treballadora dirigida a l’adreça provincial competent de l’entitat gestora corresponent o davant la mútua que li correspongui. Cal adjuntar el certificat de l’empresa sobre la data d’inici de la reducció de jornada; la declaració del facultatiu que expressi la necessitat de la cura i el llibre de família o certificació de la inscripció del fill o fills en el Registre Civil.

Nota final. Perspectiva de gènere: No hi ha dades del gaudi de la prestació de cura segons el gènere de qui en fa ús. Metges de Catalunya (MC) les demanarà a Institut Català de la Salut (ICS) i a la resta d’empreses sanitàries.

Medicina i Catalunya, una mica d’història

Pere Mas Oliver: memòria del Sindicat de Metges de Catalunya (I)

Al llarg dels 103 anys d’història del Sindicat de Metges de CatalunyaMetges de Catalunya, hi han passat nombroses personalitats mèdiques i polítiques rellevants del país. Una d’elles, encara força desconeguda, és la de Pere Mas Oliver, el qual en formà part al llarg de la seva vida professional i personal.

Nasqué a la localitat empordanesa de Sant Feliu de Guíxols el 24 de gener de 1895. Visqué en una família influenciada per la medicina i el sindicalisme, perquè el seu pare, Joan Mas i Ministral, era especialista en otorrinolaringologia i assistí a la creació del Sindicat de Metges de la Província de Girona el 1894.

Mas Oliver completà el batxillerat a Girona el 1914 i, a continuació, es matriculà a la Universitat de Barcelona per estudiar la carrera de Medicina. Es llicencià el 1921. Un dels primers llocs on exercí fou a l’Institut Ginecós, on fou secretari, un centre creat per un conjunt de facultatius encapçalats pels doctors Climent Selva i Bolós, i l’industrial Josep Laffite i Sopena dedicat a la ginecologia i obstetrícia. Un institut que, a partir de 1934, es convertí en la Clínica Victòria i on, actualment, hi ha el CAP Maragall que forma part de la xarxa de l’Institut Català de la Salut.

A partir de 1920, formà part de la creació del Sindicat de Metges, del qual fou secretari des de 1927-1928 fins a 1931-1932 sota la presidència de Josep Moll i Gimferrer (1878-1937). Mas i Oliver sempre tingué un paper destacat en el si de l’entitat, en les diferents juntes on participà, sobretot des de les acaballes de la Dictadura de Primo de Rivera

(1923-1930) i els inicis de la Segona República (1931-1936), i sempre al llarg del mandat de Moll i Gimferrer.

Durant aquests anys, visqué la prohibició de la convivència entre l’organització i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona en el mateix edifici, l’ingrés dels Metges de les Illes Balears, la creació de la Cooperativa de Consum i la Caixa de Previsió i Crèdit, així com la col·locació de la primera pedra i la posterior construcció del Casal del Metge o la trobada amb el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà (1859-1933), per entregar-li el resultat de les ponències per planificar l’organització sanitària republicana.

Després de les quasi quatre dècades de repressió del règim franquista (on el sindicat va ser abolit), es va iniciar el període de la transició. El 20 d’octubre de 1977 es dugué a terme l’assemblea de l’Agrupación Sindical Provincial de Médicos de Barcelona on s’aprovà el canvi de nom del sindicat pel de Sindicato de Médicos Libre de Barcelona y su provincia , fet que es produí legalment el 24 de febrer de 1978. A més de la Junta Directiva, també assistí Mas Oliver per donar suport a la nova entitat. El 14 de desembre de 1978 es canvià definitivament el nom pel de Sindicato de Médicos de Cataluña i s’aprofità l’acte per homenatjar el biografiat per la seva rellevància a l’organització mèdica.

Mas Oliver era un metge amb inquietuds i també es dedicà a la docència com a professor auxiliar de l’assignatura de Medicina del Treball durant la dècada dels anys vint. Aquesta presència en

el món acadèmic comportà que fos un dels fundadors de la revista Ars Medica. Revista de Medicina, Cirugía y Especialidades (1925-1936), on publicà els articles “Hernias y accidentes del Trabajo” (juliol de 1925) i “Alcance y transcendencia de la medicina del Trabajo” (juny de 1929). Cal destacar que, a principis de la Guerra Civil, formà part de la Junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona al setembre de 1936, un cop ja s’havia iniciat el conflicte bèl·lic.

A més de tota aquesta participació, també tingué una rellevant participació en el món polític, inicialment en la formació catalanista i republicana d’Acció Catalana i, posteriorment, Acció Catalana Republicana. Com veurem en el proper article, Mas Oliver visqué alguns dels moments més rellevants i tràgics de la història de Catalunya.

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

FOTO ARXIU FAMILIAR

HEM DIT

12/07/2023

MC reactivarà les mobilitzacions si no es produeix un “viratge” en la taula mèdica bilateral

Sis mesos després de la creació de la taula mèdica de negociació bilateral, MC insta Salut, en una roda de premsa, a fer un “viratge” en les dinàmiques negociadores per obtenir els resultats que reclamen els professionals mèdics. En cas contrari, el sindicat ha avisat que a la tardor reprendrà les mobilitzacions del personal facultatiu que va aturar el gener passat.

03/05/2023

Mor Francesc Duch, exsecretari general de Metges de Catalunya i “lluitador empedreït”

L’exsecretari general de MC, Francesc Duch, va morir el 3 de maig a l’edat de 67 anys. Especialista en medicina familiar i comunitària, va ocupar la secretaria general del sindicat entre els anys 2012 i 2016, sent “un infatigable defensor de la professió mèdica i un lluitador empedreït per la medicina i pel país”, en paraules de Jordi Cruz.

07/06/2023

MC ha estat un dels protagonistes del documental de TV3 “Sense Metges. Camí del col·lapse”. El sindicat, representat per Xavier Lleonart, ha valorat la situació del sistema sanitari català i especialment del col·lectiu mèdic. A més, el programa ha mostrat l’organització de la vaga de facultatius del gener, que va mobilitzar 20.000 professionals mèdics.

01/03/2023

Nova victòria de MC. El Tribunal Suprem ha confirmat la sentència del TSJC que condemna el CST a incloure la mitjana de les guàrdies de presència física i localització realitzades per la facultativa al complement que millora la prestació per baixa laboral fins al 100% de les retribucions fixes i periòdiques que percep una persona en situació d’IT.

Lleonart: “El sistema sanitari està en un cul-de-sac i no ens en sortirem si no abordem reformes profundes”

El Suprem ho confirma: les guàrdies són una retribució fixa i periòdica i també s’han d’incloure a les baixes

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Xavier Lleonart, secretari general de MC: “Ser atès per un metge serà cada cop més difícil”

Xavier Lleonart adverteix sobre l’avenç de la “medicina sense metges” i assegura que veure un metge, “en el sentit més literal”, serà cada cop més difícil al sistema sanitari públic. Lleonart, que reivindica la medicina com un “art” i remarca el “valor insubstituïble del contacte humà”, lamenta que pacients i professionals acceptin aquestes transformacions.

Ana Roca, vicepresidenta de MC, denuncia els riscos de prestar assistència mèdica sense personal facultatiu

En una entrevista al programa Hora14, de SER Catalunya, Roca assegura que “ningú està d’acord amb aquest model, ni els ajuntaments, ni els usuaris, ni la majoria de professionals que intervenen en aquest circuit, pels riscos que suposa a nivell de seguretat clínica per als pacients i a nivell jurídic per als professionals”.

David Arribas, vicesecretari general de MC, analitza per què han quedat vacants 36 places MIR de medicina familiar i comunitària

En una entrevista al programa Notícies en Xarxa, de La Xarxa, David Arribas ha assegurat que les 36 vacants de places MIR de medicina familiar i comunitària “és un fracàs, una posada en escena de la mala planificació que el Govern de la Generalitat porta molts anys practicant sobre com hauríem d’exercir la medicina en el nostre país”.

Xavier Lleonart, secretari general de MC: “L’Administració pensa que la manera de retenir els metges és per força”

Davant la voluntat del govern de l’Estat de fer obligatòries les guàrdies fins als 60 anys i convertir el MIR en un període de formació de vuit anys, Lleonart ha lamentat que “mentre que el sistema necessita una millora de les condicions laborals i retributives, l’Administració pensa que la millor manera de retenir els professionals és per força”.

HUMOR GRÀFIC PER NAPI