Copa del Rei de Bàsquet 2023 - Especial Joventut

DEL 16 AL 19 DE FEBRER

club joventut badalona

TORNA la Copa del ReI

Per a la Copa es classifiquen els set primers classificats de la primera ronda de la Lliga Endesa més l’amfitrió de la competició. Abans de la dissetena jornada ja es coneixien sis dels participants: Reial Madrid, Barcelona, Cazoo Baskonia, Lenovo Tenerife, Unicaja i Joventut. Només restaven per adjudicar-se dues places, que finalment van ser per al Gran Canària i el València Basket, els dos equips que a priori comptaven amb més opcions.

Tots dos depenien de si mateixos i no van fallar. El València va segellar abans el seu passaport al imposarse sense grans dificultats al Casademont Zaragoza (88-76). Els d’Álex Mumbrú, conscients de tot el que es jugaven, van sortir molt forts i en el segon quart ja havien encarrilat el triomf (29-16 en el minut 13), gràcies a una tarda molt inspirada en els llançaments exteriors. Els taronges van anotar 17 triples per a sumar la seva cinquena victòria consecutiva i van veure debutar al seu nou fitxatge, Shannon Evans.

El Gran Canària també es jugava el passi a la Copa en l’últim partit de la jornada, però en el seu cas la incertesa era menor que la del València. El seu average positiu (+58) feia virtualment impossible que els seus rivals poguessin superar-los en cas

de derrota. Però lluny de confiar-se van sortir a per totes a Badalona i van avalar la seva classificació amb un triomf de prestigi davant el Joventut (7591), dominant el rebot i imposant la seva defensa amb Balcerowski (18+6), Shurna (15+7) i Albicy (10+2+7) com a destacats.

Els quatre caps de sèrie són Reial Madrid, Barcelona, Lenovo Tenerife i Cazoo Baskonia (els dos primers jugaran els quarts el dijous com a premi per ser els primers classificats). En el segon bombo estaven els classificats del cinquè al vuitè lloc: Unicaja, Gran Canària, Joventut i València. Així, el dijous s’enfronten Reial Madrid-València i Barcelona-Unicaja, mentre que el divendres jugaran Tenerife-Gran canària i JoventutBaskonia.

Els primer i segon classificats de la Lliga ACB, Reial Madrid i F.C. Barcelona, parteixen amb el distintiu de favorits en els pronòstics a campió de la Copa el Rei. Tots dos són els clubs més llorejats (28 i 27 títols copers respectivament), la qual cosa unit al seu domini durant els últims anys reforça la candidatura de tots. Per darrere d’ells apareix el Cazoo Baskonia, empatat amb Lenovo Tenerife en la quarta posició i sis vegades campió del torneig.

Torna la Copa del Rei, en la seva 85a edició. El gran al·licient d’enguany és el trencament de l’habitual final Reial Madrid-Barcelona, perquè el sorteig els ha ofert un possible enfrontament en semifinals.

L’altre costat del quadre tampoc defrauda: derbi canari i la presència de l’amfitrió.

PRESENTACIÓ SAMARRETA COPA DEL REI JOVENTUT BADALONA

-30%

Dani Miret, entrenador ajudant del primer equip

“Si enfoquem la copa amb il·lusió i emoció segur que viurem un repte encara més gran i il·lusionant per a tots”.

Badalona es prepara per rebre la Copa del Rei. La ciutat acull la Copa del Rei de bàsquet. Badalona no és la seu d’una Copa del Rei des de la temporada 1984-1985, en una edició en la qual La Penya va quedar finalista, perdent en el pavelló Ausiàs March contra el Reial Madrid per un marcador final de 90-76.

Dani Miret ens acosta a viure l’experiència del torneig, ajudant-nos a descobrir com es prepara l’equip per un esdeveniment tan important.

- Com afronta l’equip aquesta competició tenint en compte la situació a la lliga?

És un moment únic i excepcional. Tu pots estar jugant molt bé durant l’any i aconseguint coses durant la temporada, però és un partit -o un torneig- que és una illa. És important tenir clar aquest concepte de que pels jugadors, els protagonistes, i per l’equip, és un partit que afrontes amb molta motivació, juguis a casa o no. És un dels moments de l’any on els jugadors són els protagonistes, i s’ha d’estar molt preparat. Aquesta energia i aquest factor diferencial fa que les dinàmiques quedin una mica en segon pla. Aquest any l’equip ha demostrat que pot jugar amb confiança contra qualsevol tipus de rival. Aquesta memòria col·lectiva i aquesta experiència ens pot ajudar molt a l’hora de jugar uns partits amb tantes fases i tanta història.

- Aquest cop jugueu a casa, afecta el fet de ser l’amfitrió o genera més pressió?

Per nosaltres és un privilegi. Que es jugui i s’hagi pogut portar la copa a Badalona és, per la gent de Badalona i els que portem molts anys al club, una oportunitat per a connectar encara més amb la ciutat i que la gent visqui una experiència increïble. Aquesta emoció de jugar alguna cosa més que un partit es viurà a l’ambient.

Si enfoquem la copa amb il·lusió i emoció segur que viurem un repte encara més gran i il·lusionant per a tots. Esperem que tothom ho pugui viure amb intensitat i que ho faci com a una experiència que podrà recordar durant molts anys.

- Com espereu que sigui la rebuda durant aquests dies?

És un esdeveniment molt mediàtic on s’hi agruparà molta gent al voltant. Esperem poder gaudir quan toqui de tot aquest ambient, però és important seguir concentrats i units amb l’equip per tal de mantenir l’estabilitat i equilibri. Tot i ser els amfitrions hem de mantenir els peus a terra i tenir clar l’objectiu.

No ens ha tocat els primers partits i serà el moment de veure i estudiar els rivals. Haurem de fer el que s’hagi de fer, sense obsessionar-nos, per arribar el millor possible el partit i gaudint del que és una copa, que és una part essencial de jugar aquests partits.

- El primer partit és contra el Baskonia, un rival a priori molt complicat i amb una afició molt compromesa. Com afronteu aquest partit? Penseu en semifinals?

Sabem que és un equip que ha tingut moments on han sigut notícia per la seva competitivitat i per alguns dels seus jugadors, que ho han fet molt bé. És un equip que, unint tot el talent del que disposen, segur que tindran moments on els haurem de saber defensar i atacar. Tenen capacitat de jugar molt ràpid, una amenaça molt important a la línia de 3, un ritme de joc molt alt... Nosaltres tenim un estil de joc una mica diferent, però aquests partits són una altra història. La polivalència dels jugadors, les tàctiques ofensives i defensives... Ens coneixem molt i hem d’estar preparats per lluitar i no deixar que juguin còmodes.

- I, tot i afrontar un partit tan complicat. Teniu les semifinals en ment?

Nosaltres ara mateix pensem i ens centrem en el proper partit però, un cop arribi el torneig tindrem preparats el segon i el tercer partit. No tenim la mentalitat de “potser perdem”. Tindrem tota la organització, la preparació i la feina feta per jugar el primer millor partit possible i, evidentment, arribant el segon partit ja preparats i amb garanties. La nostra mentalitat és la d’arribar al dia mentalitzats, però amb l’ambició, organització i preparació per enfrontar-nos al que arribi.

- Final somiada: contra qui seria?

La copa és el moment de créixer: si comences jugant bé sempre tens oportunitats. A l’altre costat del quadre hi ha equips que, tot i la dificultat de jugar contra el Barça o el Madrid, tenen l’oportunitat de fer-ho. Veig a tots els equips capaços d’arribar a la final. La final que ens agradaria és contra aquells jugadors que més s’ho mereixin i millor hagin jugat, cosa que pot fer qualsevol equip.

- De cara als vostres jugadors més joves: què els dieu abans de jugar un partit diferent?

Molts dels nostres jugadors més joves venen de jugar competicions molt exigents. Alguns han jugat partits a Sub-20, junior... Però partits de màxima rellevància a les seves categories. Ja saben què és jugar partits importants, eliminatòries... Sí que és cert que, jugar-ho amb homes i jugadors amb molt talent. Com sempre diu en Carles: nosaltres tenim jugadors que han guanyat lligues ACB amb aquest equip. Estar al seu costat quan ajuden i juguen bé facilita als joves, i a tot l’equip, el fet de poder competir al màxim nivell.

Tenim un equip complert i fort, on els jugadors més veterans poden donar exemple als joves per a enfrontar aquest repte. Sempre pensant que volem jugar els tres partits, intentant sumar tots els elements que ens fan forts i fent que els nostres jugadors més joves tinguin la millor experiència possible.

- Per acabar, algun missatge per l’afició?

Que gaudeixin molt. És un moment històric per la ciutat. Tenim un equip per sentir-nos orgullosos, honest i amb uns valors forts. Els protagonistes són gent que, guanyin o perdin, són dignes de respectar. És un orgull tenir l’equip que tenim: jugadors, equip tàctic i afició, que vinguin al camp con fan sempre i que ens ajudin. Nosaltres farem tot el possible per a que sigui un espectacle per a tothom i que es sentin orgullosos de l’equip.

Uns inicis esquitxats per la guerra Anys 30

El Club Joventut Badalona va ser fundat el 1930 per un grup d’amics de Badalona, amb l’excusa de practicar diferents esports com ara bicicleta o tennis taula. Però ben aviat, l’arribada a la península d’un nou esport, el basquetbol, els va captivar.

Inicialment, el nom del club va ser “Penya Spirit of Badalona” en homenatge a l’aviador Charles Lindbergh, que aquell mateix any havia fet el primer vol sense escales entre Nova York i París. D’entrada van tenir el problema de trobar equips amb els quals jugar partits, perquè amb la guerra i la distància entre els contrincants, alguns clubs van desaparèixer. Però els directius i els jugadors d’aquell jove club no van defallir, “i gràcies a la seva empenta” van poder arreglar un camp que va ser inaugurat el 1939.

La Penya entra a l’elit

Anys 40

Amb la postguerra, van començar les competicions tant catalanes com nacionals, en què el Club sempre va aconseguir magnífics resultats i va ser sempre a la part alta de les diferents competicions.

A mitjans de la dècada, l’equip fa un gir econòmic i aposta per fitxatges de renom que li permeten fer un salt qualitatiu, així aconsegueix la segona posició a Catalunya i arriba el títol nacional a costa del totpoderós Real Madrid, en què s’aconseguiria la primera gran fita de l’entitat i el reconeixement com el millor Club d’Espanya. En aquests anys tan difícils, econòmicament parlant, el Club es va plantejar integrar-se sota la tutela del FC Barcelona com una secció més, però l’ímpetu dels seus directius va impedir tal moviment i en l’actualitat encara podem dir que la Penya és dels pocs clubs de bàsquet per excel·lència.

Per aquella època, ja començaven a despuntar jugadors formats a la ciutat, el que després seria la veritable escola de bàsquet del Club, “el bressol del basquetbol”.

Els èxits segueixen i arriba la Lliga

Nacional

Anys 50

L’inici dels anys 50, el va marcar la formació de la Selección Nacional de Baloncesto, que va disputar un torneig de costellada a Buenos Aires (com els que es disputen actualment) que trastocà força els plans de preparació de la Penya. Tot i aquests entrebancs, la Penya no es va deixar intimidar i va començar la temporada amb una sonada victòria a la Copa Orgaz davant el FC Barcelona (47-41). A la Copa Hernán la història es va repetir però aquest cop enfront el CB Santfeliuenc. A la Lliga Catalana el títol es va escapar de Badalona i se’n va anar a Barcelona, per un únic punt de diferència. Curiosament al Campionat d’Espanya, el FC Barcelona ens va tornar a derrotar en semifinals. La temporada següent significà una aposta clara pel planter, així doncs ascendien al primer equip els joves Parra, Masferrer i Fajeda, mentre que Josep Massaguer era fitxat per l’UE Montgat. El títol de Lliga Catalana va ser guanyat amb una autoritat aclaparadora, mentre que en el Campionat d’Espanya després d’eliminar al Barça en semifinals, es va perdre davant el Madrid una final de manera injusta. Ara bé, un any després d’aconseguir la Lliga Catalana, la Penya va poder venjar-se del Madrid a la final i ho va fer: La Penya era proclamada Campiona d’Espanya per segon cop! El Joventut semblava abonat al títol català, mentre que la Copa Orgaz i el Trofeu Hernán desapareixien. Com a compensació, es creava el Trofeu Samaranch, competició creada en honor de Juan Antonio Samaranch (addicte al Règim i posteriorment president del COI). Sortosament ens vàrem saber sobreposar a les baixes de Maneja i Gubern (retirats) i aconseguíem el Trofeu Samaranch davant l’Espanyol de Barcelona. Si dèiem que la Penya s’havia venjat del Madrid un any després de perdre la competició

nacional, en aquesta ocasió ens va tocar el rebre i a la gran final l’equip del règim ens va endossar una pallissa important, 56-41. El nivell verd-i-negre era molt alt i estava clar que tard o d’hora vindria una temporada dolenta. Tot i quedar campions del Campionat de Catalunya, en el campionat nacional es va caure en semifinals davant el Real Madrid. En el ja prestigiós Trofeu Samaranch, l’Espanyol ens va tornar la pilota i ens va vèncer. El bàsquet espanyol estava d’enhorabona, es creava l’esperada Lliga Nacional amb els millors equips de l’estat. El Joventut sens dubte tenia un paper de gran aspirant al títol, però les coses es van tòrcer i es va acabar en l’última posició amb dues victòries. Cal remarcar que la temporada 1956-57 significà l’acomiadament de l’estimada Lliga Catalana de la qual la Penya va tenir l’honor de ser l’últim campió. En el Trofeu Samaranch

es va repetir l’èxit d’anys anteriors i ens vam imposar a l’etern rival per 55 a 46. En el club verd-inegre tot va donar un gir molt sobtat i quan ningú no s’ho esperava (últims a la darrera Lliga Nacional), el Joventut es va veure amb opcions de conquerir el títol de Lliga, però una derrota davant el Madrid per 53-57 ens va apartar de l’èxit. Afortunadament, aquella mateixa temporada 1957-58, ens vàrem tornar a veure les cares amb el Madrid al Campionat d’Espanya i la Penya va tornar a ser l’huracà verd-i-negre d’altres temporades. Al final, un 74-69 ens atorgava la nostra quarta Copa del Generalísimo (abans Campionat d’Espanya). El bon to mostrat l’any anterior no es va perdre i s’acabà tercer a la Lliga Nacional després d’una inesperada ensopegada contra l’Orillo Verde de Sabadell, per la qual cosa no podríem participar al Campionat d’Espanya. El Real Madrid s’anava aferrant cada cop més com a equip del Règim i guanyar-lo era gairebé impossible, així doncs, l’última Lliga Nacional dels anys 50 va ser per als blancs amb la gran oposició de la Penya (segona), l’Orillo Verde (tercer) i l’Hesperia. Curiosament, l’Hesperia era el filial del Madrid i ens va eliminar a la Copa del Generalísimo. Si més no quedava clar quin era el millor equip de Catalunya i aquest, se’ns dubte, era el Joventut. En la final del Trofeu Samaranch es va doblegar a l’Aismalíbar de Montcada per 52-49. Els cinquanta significaren una de les dècades més fortes de dictadura franquista i cal assenyalar que la Penya va realitzar un dels seus primers viatges a territori Europeu. Va ser per jugar un torneig Internacional a Antíbol (França), que es guanyà, i d’aquesta manera s’obtenia una copa entregada per Aga Khan, estiuejant habitual de la Costa Blava.

El

Anys 60

treball de diverses generacions ens porta a Europa

Per a l’enfortiment del Real Madrid existia un cert ànim de conformisme davant la superioritat rival, els ànims a Badalona estaven baixos i, a més, el Club no gaudia d’una bona salut econòmica a causa de les obres per cobrir el vell pavelló de la Plana. També l’entrenador Joaquim Broto i el jugador Masferrer marxaven a l’Orillo Verde sabadellenc, Granados marxava a França a treballar i Enseñat ho feia al Picadero. Per tant, l’equip s’havia de reforçar i varen arribar Torret, Andrés i Ferrer.

En la Lliga Nacional les coses no rutllaren i s’acabà en quarta posició per darrere del Madrid (campió), l’Orillo Verde i el FC Barcelona. Curiosament, aquests dos últims clubs desapareixerien aquella mateixa temporada. Els sabadellencs deixaren de tenir el suport d’Orillo Verde i per tant el Vallès perdia el bàsquet d’elit del qual havia gaudit fins aleshores. En canvi, els barcelonins en una decisió traumàtica del seu president Enric Llaudet van tancar la secció, però al cap d’uns mesos es feien enrere en la seva decisió i de manera poc clara i injustificada van jugar a la categoria anteriorment menyspreada.

El Campionat d’Espanya també s’escapava de les mans en perdre davant l’Espanyol a quarts de final. Fins i tot, el Trofeu Samaranch que li havia anat tant bé a la Penya fins aleshores, fou a parar a les vitrines sabadellenques en la que seria la seva última conquesta en el món del bàsquet.

La temporada següent, 1961-62, es va apostar per fer un profund canvi de plantilla. Les retirades del Barça i l’Orillo Verde foren claus perquè el Joventut es fes amb

jugadors de la talla dels germans Martínez, el portoriqueny Cuello, Llobet i, és clar, de l’entrenador Joaquim Broto.

En la Lliga Nacional es va millorar substancialment ja que es va passar del quart lloc al segon, però al vestidor no hi regnava un bon ambient i la directiva va comprendre que tenir set internacionals a les seves files no era cap garantia d’èxit si no es treballava en conjunt. La Copa o Campionat d’Espanya es va tornar a escapar a quarts de final davant l’Aismalíbar de Montcada i seria en el Trofeu Samaranch en què el Joventut tindria la seva consolació en guanyar la final davant l’Espanyol (66-59).

Calia fer neteja al vestidor per poder mirar amunt i per això es prescindí dels serveis d’Alfonso i José Luis Martínez, Cuello, Llobet, Julià, Brunet, Torrente, Girona, Fornell i Ferrer. El fitxatge estrella seria el d’un badaloní il·lustre, Josep Lluís Cortés que després d’haver destacat al Madrid tornava a Badalona per casar-se i crear la seva nova llar. També cal esmentar l’ascens dels exjuvenils Homs, Gol i Corbeto als quals s’uniria Monguió procedent del Sitges.

Daniel Fernández agafaria la batuta com a directiu encarregat de la direcció tècnica de l’equip, però les coses no van funcionar com tothom hauria desitjat.

Tercera posició a la Lliga Nacional, decepció al Campionat d’Espanya en què el Joventut ni tan sols es va classificar i també en el trofeu Samaranch en què la Penya va perdre en semifinals davant el Picadero.

En general, no es va fer una mala temporada, però l’equip

quedava a les portes dels títols. A la Lliga Nacional s’acabà tercer i en el Campionat d’Espanya s’hagué de conformar guanyant el premi de consolació. Un cop més, el Trofeu Samaranch aniria a parar a les vitrines del club badaloní.

El major èxit arribava a Badalona. S’aconseguia la Lliga Nacional guanyant l’average al Real Madrid (154-149) després que l’Estudiantes ens fes un gran favor. Per fi, Badalona podia tornar a sortir al carrer i, a més, Nino Buscató i Alfonso Martínez acabarien com a màxims anotadors del campionat.

El Campionat d’Espanya disputat a Vitòria no aniria tan bé, es va perdre a les semifinals davant el Kas (amfitrió) i per tant, l’oportunitat històrica de fer el doblet.

La Penya va jugar la Copa d’Europa la temporada següent. La 1967-1968 significà la marxa d’Amador Rojas i Joan Fa que no disposaven de gaire minuts. De l’equip júnior arribaren Santillana i Grau.

Les dues primeres eliminatòries a la Copa d’Europa no van suposar cap problema per al Joventut, a la lligueta de quarts de final l’esperaven el K.K.Zadar, el Milan i el CSKA Sofía que no donarien opció, i allà van acabar les possibilitats de la Penya.

No es podria repetir èxit a la Lliga Nacional, al final s’acabà en tercer lloc i el Campionat d’Espanya es va escapar per tan sols 3 punts de diferència davant el Picadero (5558). Europa quedava molt lluny de Badalona.

El

primer estranger arriba a Badalona

Anys 70

La dècada dels 70 va començar sent molt competitiva, però el totpoderós Real Madrid va acabar aconseguint els títols. El club també era competitiu a Europa, però els èxits no arribaven. La temporada 1972-73, poc després de la inauguració de l’històric pavelló d’Ausiàs March, va arribar a Badalona Clinton Morris, el primer entrenador estranger de l’equip. I va irrompre amb força l’anomenada “Quinta del Matraco”, formada pels joves Fernández, Delgado, Mulà, Cairó i Bosch als quals s’unirien Josep Ma Margall, Filbà i Ametller. El Club seguia amb la seva filosofia de tenir jugadors de la casa i veterans experimentats.

Amb l’arribada del primer jugador estranger a l’equip, Frank Costello, van arribar èxits esportius tant a Espanya com a Europa. I poc després arribaria Zoran Slavnic, un dels forans més mítics de la història del bàsquet a Badalona.

Penya triomfadora

Anys 80

Es comença a gestar la

A la dècada dels 80 va arribar el primer títol europeu, la Copa Korac, però a mesura que van avançar les temporades, el Club va patir una severa crisi esportiva, econòmica i social. L’arribada d’una nova directiva encapçalada per Lluís Conesa va ser clau per redreçar la situació, i va donar entrada a una nova generació de jugadors de la casa, com Jordi Villacampa, Anton Soler, José A. Montero o Èric Bartolomé..

Durant la dècada es van aconseguir bons resultats tant a Espanya com a Europa i es van incorporar entrenadors de renom com Aíto García Reneses. Al final de la dècada, es va tornar a guanyar la Copa Korac, ja amb jugadors consagrats però que s’havien format a Badalona.

La Penya es corona com el club més gran d’Europa

Anys 90

A la dècada dels 90 el Club Joventut Badalona es va convertir en el primer equip català en guanyar la màxima competició continental: la lliga europea del 1994. El projecte iniciat a mitjans anys 80 va donar peu a l’etapa més brillant de la història del Club, que va conquerir dues lligues ACB consecutives (1990-91 i 1991-92) i va estrenar el Palau Olímpic, amb capacitat per a 12.000 aficionats que van poder contemplar com el seu equip es convertia en el més important d’Espanya i d’Europa.

Després d’aquests èxits van arribar temps de crisi econòmica amb rumors de desaparició. Però l’entrada d’una nova directiva i l’aposta, una altra vegada, per gent formada a Badalona, al costat de tres bons americans, va propiciar que el 1997 es guanyés la setena Copa del Rei del Club amb Alfred Julbé a la banqueta. Els anys posteriors, es va apostar per una important reestructuració, tant interna com externa.

Nous projectes i noves il·lusions

Anys 2000

Amb l’arribada d’un nou president, l’exjugador Jordi Villacampa, i la tornada d’Aíto García Reneses es tornava a apostar per tenir un gran nucli de jugadors del planter, que al costat de bons estrangers, van aconseguir la fórmula de tornar a tenir èxits esportius a l’entitat, amb la consecució de la FIBA Cup el 2006 i dos anys més tard s’aconseguia l’ULEB Cup i la Copa del Rei, amb jugadors del planter com a gran destacats del campionat, com Rudy Fernández i Ricky Rubio.

Després d’aquests anys gloriosos, es va tornar a viure una altra crisi financera, que va portar l’equip a no poder lluitar pels campionats més importants i havent de tornar a reinventar-se amb jugadors de la casa fins al dia d’avui, que torna a estar en lloc importants del Campionat ACB amb jugadors formats a l’Escola del Club.

Dècada d’alts i baixos

Anys 2010

Els últims cinc anys de la història del Club Joventut Badalona no es poden explicar sense tenir en compte el context de crisi econòmica del país. Després d’una època daurada de títols, les restriccions a la tresoreria van conduir l’entitat a un concurs de creditors a l’octubre de 2010.

Sense possibilitats de competir a nivell econòmic amb els equips més potents de la Lliga ACB, la Penya va assentar-se a la mitja taula de la classificació, sense patir per conservar la categoria però també sense cap possibilitat de lluitar pel Play-off ni d’entrar a Europa com en anys anteriors.

Tot i els mals moments, l’arribada de Salva Maldonado el 2011 va portar estabilitat esportiva al club, que ha continuat apostant pel segell d’identitat verd-i-negre amb joves de la casa com Pere Tomàs, Guillem Vives, Nacho Llovet o Albert Ventura.

La temporada 2012-13 es pot qualificar de positiva a nivell esportiu. L’equip es va quedar a només un pas d’entrar tant a Copa com a Play Off, i la barreja de jugadors de la casa amb jugadors experimentats, va permetre acabar la temporada amb 16 victòries i 18 derrotes.

El curs posterior, destaca una mica per la continuïtat d’un model establert que comporta que els números a nivell esportiu segueixin essent molt semblants. L’equip acaba en una meritosa 9ª posició, a punt d’entrar a posicions de Play Off, i amb el jove Guillem Vives nomenat jugador revelació de la temporada per l’ACB. A més a

més, el veterà Tariq Kirksay, va ser un dels més destacats de l’equip.

La 2014-15 va ser la millor temporada en l’última dècada del club. L’equip va aconseguir classificar-se per la Copa del Rei, celebrada a Las Palmas de Gran Canària, en tercera posició. A més a més, va aconseguir arribar a semifinals després de derrotar a l’amfitrió, l’Herbalife Gran Canaria. Seguint en aquesta línia, el FIATC Joventut també va aconseguir entrar a Play Off en una meritosa 7ª posició i amb un balanç de 19 victòries i 17 derrotes.

Durant la temporada 2015-16 els jugadors de la casa segueixen creixent i cada cop tenen més protagonisme dins el grup. L’equip, menys al tram inicial que es troba a la part alta, es manté tota temporada en la zona mitjana de la classificació, sense perillar en cap moment la permanència a la Lliga Endesa. Caldria destacar l’actuació de Sergi Vidal, que acaba essent el jugador més important i amb més valoració de l’equip.

La temporada 2016-17 del Club Joventut Badalona va ser pitjor que les anteriors. Els de Diego Ocampo van sumar 11 victòries en 32 partits i van finalitzar la lliga en 14a posició, tancant la permanència a la Lliga Endesa durant el tram final de la competició.

La campanya 2017-18 serà històricament recordada per ser la temporada del miracle. Després de 24 jornades, els verdi-negres només havien guanyat 4 partits i es trobaven enfonsats en el pou de la classificació. Amb les arribades de l’entrenador Carles

Duran i el jugador argentí Nico Laprovittola, els badalonins van fer un sprint final espectacular, sumant 8 victòries en els últims 10 partits per aconseguir la salvació. Durant aquest tram de duels, es van viure moments espectaculars com el triple guanyador de Saulius Kulvietis contra el San Pablo Burgos per aconseguir un triomf agònic.

Després d’un any de patiment, la temporada 2018/19 dels de Carles Duran va ser molt bona, accedint a la Copa del Rei des de la 7a posició. A la Copa ACB disputada a Madrid, els verd-i-negres van arribar a semifinals després d’eliminar el Baskonia, gràcies a una actuació històrica de Nico Laprovittola, que va sumar 50 de valoració. Pel que fa a la Lliga Endesa, els badalonins van acabar 7ens amb un balanç de 18 victòries i 16 derrotes, van disputar els playoffs i es van classificar per la 7DAYS EuroCup. Nico Laprovittola va ser l’MVP de l’ACB.

La temporada 2019-20 va ser la del retorn a Europa i del coronavius. Ja sense Laprovittola, en l’EuroCup, el Club Joventut Badalona va arribar al TOP16 i va finalitzar el seu recorregut sense perdre cap partit a casa (8/8). A la lliga, la Penya va arribar 12a a l’aturada pel coronavirus, fet que li va valer un bitllet per a la fase final de València. A la capital del Túria, els verd-i-negres van sumar 2 victòries en 5 partits, després d’haver presentat l’equip més jove i amb més homes del planter. La gran anècdota de la temporada va ser el partit d’EuroCup contra el Tofas Bursa disputat al Palau Blaugrana, després que el temporal Glòria causés desperfectes a l’Olímpic.

Minicopa

Endesa Badalona 2023

La primera fase i les semis de la copa infantil es jugaran al Poliesportiu Llefià i la final el diumenge 19 a les 13 h al Palau Olímpic de Badalona, abans de la final de la Copa del Rei. L’entrada serà gratuïta i es recollirà menjar per al Banc d’Aliments.

Del 15 al 19 de febrer, vuit equips lluitaran per assolir el torneig on neixen les estrelles.

Tota la primera fase es podrà gaudir en el Poliesportiu Llefià, igual que les semifinals (9.30 i 11.45) del dissabte, on també es definiran les posicions definitives del 5è al 8è (14.00 i 16.15). El tercer i quart lloc es dirimirà en aquest pavelló el diumenge, a les 10.00, mentre que la finalíssima tindrà lloc el diumenge 19 de febrer a les 13.00 al Palau Olímpic de Badalona, que igualment albergarà el lliurament de premis.

A més del Reial Madrid, vigent campió, i del Joventut, equip amfitrió, a Badalona es podrà veure al Barça, Unicaja Andalucía, Valencia Básquet, Real Betis Baloncesto, UCAM Murcia Redexis i Gran

Canaria Básquet Country, que es van guanyar el seu bitllet en la Fase Prèvia disputada a València el mes de desembre passat. Un quilo de solidaritat

Tots els aficionats que ho desitgin podran viure el torneig de manera gratuïta, podent assistir tant als partite del Poliesportiu Llefià com als del Palau Olímpic de Badalona sense necessitat d’adquirir entrada, encara que se’ls animarà a participar en una acció amb finalitats solidaries.

I és que durant els quatre dies que dura la Minicopa Endesa es recolliran aliments que serà posteriorment lliurada al Banc d’Aliments i cada aportació serà fonamental.

Porta el teu quilo de solidaritat i gaudeix del torneig!