La torre del Gerro

HERÈNCIA DE LA POR, PATRIMONI DEL GOIG

ANTONI REIG

En els nostres dies els deniers associem la Torre del Gerro, invariablement, al plaer. És un element que forma part d’un paratge de gran bellesa que ens fa gaudir veient-la des de qualsevol punt: des de les cales de les Rotes, des d’enllà endins de la mar, des del Montgó o des del cim del castell. Pujar a la Torre del Gerro té, a més, recompensa. Requereix un esforç però una vegada estem dalt paga la pena. Es mire per on es mire, mirem el que mirem, tot convida a una experiència agradable i plaentera. Però no sempre ha sigut així. Si està on està és precisament per una cosa ben diferent. La Torre del Gerro la vam alçar per por. Por de què? Por de qui? Por d’allò i d’aquells que venien per la mar des del nord d’Àfrica. Enllà s’havien instal.lat cinc segles arrere els pobles otomans, en plena expansió cap a Occident. Els grans oponents dels regnes cristians, amb qui compartien i es disputaven el control del Mediterrani. Des de les costes algerianes, poderoses flotes de galeres feien constants eixides per assaltar vaixells i fustigar i saquejar pobles. Dénia estava en la primera línia de la batalla. El seus pobladors tenien ben present la frase estesa en temps dels Reis Catòlics: “el Gran Turc no fa súbdits, sinó esclaus”. Així es va estendre l’amenaça dels turcs, als que la gent coneixia amb no pocs noms: otomans, berberiscos, corsaris, mahometans, moros o, simplement, pirates. Per a vore’ls vindre per l’horitzó i preparar la defensa dels pobles, durant dècades es van anar erigint a la vora de la mar torres i castellets. La Torre del Gerro és una d’eixes edificacions, construïda durant el regnat de l’emperador Carles, com queda constatat en l’escut de pedra que figura en la cara que dona a la mar. Està emmarcat amb la imatge bicèfala de l’àguila de Sant Joan, adoptada per la Casa d’Àustria, que acostumava a acompanyar-se amb la llegenda ”sub umbra alarum tuarem protegem” (A l’ombra de les teues ales, protegeix-nos). Hi havia, sense cap dubte, motius per invocar l’ajuda del Cel i, molt particularment, la del Rei. En la seua “Historia de Dénia”, Roc Chabás relata un episodi que mostra l’astúcia dels atacants i el gran risc que durant unes hores crítiques van córrer els pobladors de la ciutat. Ocorria el 9 de setembre del 1556. Aquell dia es planten davant de Xàbia deu galiots de corsaris algerians que fan ostensibles les seues intencions de desembarcar. De Xàbia es demana ajuda a Dénia, d’on es depenia administrativa i judicialment, i uns 200 deniers armats eixien cap al poble veí. Això era precisament el que volien els corsaris, buidar la ciutat de Dénia. Unes hores després quedava evident el vertader objectiu de l’atac, que no era Xàbia, segons conta Chabás: “Quedaron aquella noche los de Jábea y Denia y pueblos comarcanos defendiendo aquella costa cuando, favorecidos por la oscuridad de la noche, zarparon anclas los corsarios y a toda prisa, tomando tumbo hacia Dénia, donde llegaron antes de que amaneciera, con ánimo de escalar sus muros”. Uns 600 berberiscos desembarquen en les Rotes i avancen cap a la ciutat. Arriben al Saladar amb la primera llum del dia i són descoberts pels escassos vigilants que havien quedat a Dénia. La descàrrega d’un canó sorprén i desconcerta els assaltants, que pensaven que la ciutat havia quedat desprotegida. Sentint-se insegurs, retrocedeixen, embarquen de nou i es retiren. No sabien que, efectivament, la ciutat s’havia quedat pràcticament buida i, com diu Chabás, no eren conscients de que havien tingut molt a prop una fàcil victòria: “Los de Dénia, faltándoles los doscientos hombres que habían enviado al vecino pueblo, no se atrevieron a salir de la villa, por quedar muy reducidos. El apuro había sido grande, y si los moros porfiaran, hubieran seguramente conseguido su objeto”. L’incident és un dels molts que tenien atemorides les poblacions de tota la costa valenciana en el segle XVI. Per a detectar els vaixells berberiscos i protegir-se dels atacs, van anar construint-se una sèrie de torres defensives en punts elevats o estratègics que no només permetien guaitar l’amenaça que venia de la mar, sinó avisar amb prestesa les poblacions que podien ser objectiu dels atacs. La Torre del Gerro, situada en un promontori al final de les Rotes, es va construir tot just en el temps en que Chabás refereix l’incident. Està situada a 130 metres sobre el nivell de la mar, a la vora d’un penya-segat que dona sobre el paratge de l’Aigua Dolç. És una edificació circular en forma de tronc de con que fa una alçada de 13 metres. Sembla que durant la construcció van sorgir alguns problemes d’assentament i es va decidir reforçar la part inferior amb la superposició d’un nou mur, cosa que li va donar una imatge singular i diferent a la de totes les demés torres vigies de la seua època. La forma resultant feia que s’assemblara a un pitxer de servir aigua i no va tardar molt a conèixer-se popularment com la “torre del gerro” (l’expressió valenciana del “jarrón” castellà). La porta d’accés se situa a mitjan altura i no està massa definit com era l’accés. Podria ser amb cordes o escales que es retiraven, però consten imatges amb una rampa de pedres que comunicava el sòl i la porta. Dins hi ha tres sales comunicades entre elles per obertures d’accés amb corda o escala.

La torre amb la rampa d’accés que tenia en els anys 20 del passat segle (Arxiu Municipal Dénia).

A la banda que mira al mar, la torre té les quatre barres del Regne de València i la corona reial de Carles I -l’emperador Carles V-, amb l’àguila de la Casa d’Àustria. També hi figuren les armes del Duc de Maqueda, Bernardino de Cárdenas, virrei de València, qui la va fer construir durant el seu mandat, entre 1553 i 1558. La torre està situada en un lloc veritablement privilegiat, tant per a complir amb la seua missió defensiva com pel seu l’entorn paisatgístic. Té una visió àmplia de les aigües del Golf de València, i en dies clars es veuen perfectament les illes d’Eivissa i Formentera i el tossal de Cullera i les muntanyes de l’interior de València. L’efectivitat de les torres es basava en la seua disposició i comunicació. La xarxa de vigilància establia torres immediates, a no més de vint milles i amb camp visual directe. Els vigilants enviaven els avisos a les poblacions pròximes a través de senyals visuals, com banderes, fum o refraccions de la llum del sol amb espills. Des de la Torre del Gerro es tenia comunicació directa amb un altra torre molt pròxima, ja desapareguda, situada el costat de l’actual far del cap de Sant Antoni -que era l’esglaó d’enllaç amb Xàbia-, amb el castell de Dénia i amb la torre de l’Almadrava, en l’extrem nord del terme de Dénia. Les alertes circul.laven amb notable prestesa i eren efectives a l’hora de prendre urgents decisions d’auto-defensa. Tot i això, no evitaven l’èxit d’algunes incursions corsàries. A la Marina Alta es recorda particularment el saqueig de Calp de l’any 1637, que va 42 | Moros y Cristianos

acabar amb el segrest d’uns 300 veïns, sense distingir homes, dones i xiquets, que van ser conduits com a captius al nord d’Algèria. Es va intentar pagar un rescat però no hi va haver resposta dels segrestadors i de la majoria d’aquelles persones mai se’n va saber res. La por estava justificada i les torres n’eren una mostra. El pas del temps ha acabat per donar-li un nou sentit a la torre. És ara la meta de les nostres caminades, la referència d’un paisatge, l’empremta de la història en el parc natural del Montgó, l’observatori de la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni i el mirador de la pluja d’estreles de Sant Llorenç. És font de fascinació infantil, inspiració de llegendes, estímul de fantasies. És cartell de festes, fullet turístic, ruta senderista, escenari de selfies i vídeo-clips... La poetessa de les Rotes, Maria Ibars, no podia oblidar la torre en els seus “Poemes de Penyamar”: Esvelt gerro que t’aixeques del tossal en la rostària enlairant al vent un ram de fets que la Història guarda.

Des de fa més de 400 anys la Torre del Gerro dona la benvinguda al sol cada dia i es manté desafiant enmig de les tempestes. La por que la va fer nàixer ha esdevingut confiança. A l’ombra de les seues pedres ens ha protegit. Ara ens toca a nosaltres protegir-la.

La torre després de ser restaurada (Arxiu Municipal Dénia).