Arqueologia de la pesca a Xàbia, Joaquim Bolufer Marqués

Arqueologia de la pesca a Xàbia

DES DE LA PREHISTÒRIA FINS AL PERÍODE ANDALUSÍ

Joaquim Bolufer Marqués. Museu de Xàbia

PREHISTÒRIA

L’aprofitament dels recursos marins ha estat una constant en la història del poblament a les terres de Xàbia. Des dels reculats temps del paleolític superior fa uns 29.000 anys (testimoniats als nivells més antics de la cova Foradada), s’han documentat restes de mol·luscs marins (pegellides, clotxines i altres) que van ser recollits en les parets rocoses dels penya-segats. En aquells moments, estaven situats a uns dos quilometres a llevant de l’actual línia de costa per efecte dels descens del nivell del mar provocat pel fenòmen de les glaciacions. Tot i que la gran majoria dels mol·luscs recollits serien destinats al consum d’aquells grups de caçadors i recol·lectors, algunes de les peces tindrien també altres usos, com demostren certes conquilles perforades que s’utilitzarien com a penjolls.

A la memòria de Carme Miquel

En temps més recents, però encara durant la prehistòria, les evidències en l’ús dels recursos marins es multipliquen. Així ho constaten les dades obtingudes als nivells superiors de cova Foradada (datats a partir del seté mil·lenari abans de nostra era), amb un ampli registre de pegellides i caragolets. També en altres jaciments com la cova del Barranc del Migdia (2.671-2.256 anys abans de nostra era), la cova del Montgó, la cova de la Mina i els poblats de l’edat del Bronze del tossal de Santa Llúcia, l’alt de les Capçades i el cap Prim, s’han documentat diverses espècies de mol·luscs marins que en molts casos mostraven perforacions per tal de ser utilitzats com a penjolls, denes de collars o altres elements d’adornament.

| Petxines trobades a la cova del Montgó

| Pes de xàrxia de pedra del cap Prim

Ben segurament, aquests grups, utilitzarien altres recursos marins a més de la recol·lecció de mol·luscs, com ara la pesca mitjançant hams i fitores fetes d’os, banya o fusta, elements que sí que han pogut ser documentats en jaciments arqueològics d’altres territoris. Potser, una peça de pedra procedent del cap Prim i conservada al Museu de Xàbia, corresponga a un pes de xàrxia o altre element similar. És tracta d’una pedra arenisca compacta de color blanquinós de forma cilíndrica de 6,5 cm de longitud i un diàmetre de 4,4 cm perforada longitudinalment, amb un únic forat en un extrem que es bifurca a l’interior i mostra dos forats a l’altre extrem, amb un pes 185 grams. La situació d’aquest poblat de l’edat del Bronze, envoltat de mar, fa ben possible explicar aquesta peça amb algun ús relacionat amb la pesca, de fet, en altres jaciments del mateix període, s'han trobat cudols més o menys modificats, usats com pesos de xàrxia.

ÈPOCA IBÈRICA

Per als primers moments de la cultura ibèrica disposem de les dades de l’excavació de salvament feta l’any 2006 al poblat de la Plana Justa. També aquí vam poder documentar la presència de conquilles i altres restes de malacofauna marina, tot i que l’estat de conservació del jaciment -molt arrasat per l’erosió natural i l’abancalament agrícola de finals del segle XIX i principis del XX- impedeixen de fer més precisions. A la cultura ibèrica són conegudes moltes arts de pesca, testimoniades en algunes decoracions pintades sobre ceràmica, així com per les troballes, fetes en diversos jaciments d’aquest període, de xàrxies, hams i altres eines.

ÈPOCA ROMANA

Però és a l’època romana quan és fan més notòries i abundants les evidències de diverses activitats pesqueres sobre el nostre litoral. Així, els tres més importants jaciments d’aquest període: la Duana, l’illa del Portitxol i la punta de la Fontana o de l’Arenal, es situen sobre la línia de costa. La Duana i la punta de la Fontana tingueren una llarga ocupació de més de sis-cents anys, mentre que l’ocupació de l’illa, en època romana, va ser d’uns quatre-cents anys aproximadament. El jaciment on s’han realitzat més intervencions arqueològiques és la Duana, una assentament que degué ser ben important, però que va ser quasi completament destruït per l’aprofitament agrícola de la zona primer, i posteriorment per la urbanització del barri mariner a partir -sobretot- del darrer quart del segle XIX. Les tres excavacions de salvament realitzades, han constatat l’arrasament de la major part de les seues estructures, de les quals només se’n conserven aquelles que originàriament estaven semi-enterrades, com són els abocadors, les sitges/dolies o el gran contrapés de pedra d’una premsa que ara es conserva en un racó de la plaça de Duanes.

| Conjunt de malacofauna marina de la Duana

Si bé entre els materials recuperats a les excavacions no hem detectat, fins ara, hams, pesos de xàrxia o altres elements relacionats amb la pesca, si són freqüents i prou abundants diferents classes de petxines, pegellines, caragolets i altres espècies de mol·luscs marins que van ser consumits a l’assentament romà de la Duana. També hem de suposar que es desenrotllarien activitats pesqueres a l’illa del Portitxol. Tanmateix, els materials recuperats a l’illa provenen exclusivament de prospeccions superficials, amb un important conjunt de fragments ceràmics que aporten informació ben útil sobre la cronologia i les relacions comercials de l’assentament, però que

no ens informen sobre les possibles pesqueries. Només podem esmentar la presència d’un fragment de corall roig, tal volta un indici d’aqueixa activitat extractiva que sabem que en temps posteriors, ja a l’època moderna, s’hi realitzava a la costa de Xàbia.

| Hams de bronze de la punta de la Fontana

El jaciment que ha aportat més materials relacionats amb la pesca és la punta de la Fontana, conegut també com la Punta de l’Arenal. Un assentament localitzat davant la mar, sobre el rocam de pedra tosca que tanca pel nord la platja de l’Arenal, i que des dels seus orígens -cap al canvi d’era, pam d’alt o baix- va estar orientat a estes activitats. Justament, el nom popular amb el que és conegut aquest lloc, el Clot o els Banys de la Reina, fa referència a una gran bassa rectangular excavada a la pedra tosca de 27,30 m de longitud, 6,85 d’amplada i una profunditat aproximada de 3,50 m, que està comunicada amb la mar mitjançant dos canals o séquies de 31 metres i 26 respectivament, pels quals entra i circula l’aigua marina que omple parcialment la bassa; una estructura que correspondria a un viver per a peixos, crustacis i mol·luscs marins, que podrien ser consumits a l’assentament o/i servir com producte comercialitzable. Però també altres elements i estructures del jaciment podrien relacionar-se amb les activitats pesqueres que s’hi desenrotllarien, com són els diversos dipòsits i sitges excavades a la tosca dels quals coneixem almenys 13 bassetes rectangulars i 11 redones, en alguns casos amb les parets enlluïdes amb una capa de morter hidràulic.

Tampoc en aquest cas disposem d’excavacions arqueològiques recents. Les dades que coneixem provenen dels treballs de seguiment de les obres de construcció del xalet del ministre i dels sondeigs que hi va fer l’arqueòloga G. Martin, treballs que van ser publicats anys després per G. Martín i Mª Dolores Serres, la dona del ministre. També compten amb els materials arqueològics que des dels anys quaranta del segle passat, va anar recuperant el mestre i investigador xabienc José Segarra Llamas. Gràcies a això, podem conéixer alguns detalls

| Ploms de la punta de la Fontana

| Agulles de remendar xàrxies de bronze de la punta de la Fontana

dels treballs pesquers que s’hi realitzarien a la punta de la Fontana. Potser, les evidències més clares les aporten el conjunt d’hams de bronze fragmentats, que ens permeten pensar en la pesca amb llinya -fil de pescar-, ja fóra amb canya o amb llença. A pesar del seu estat fragmentari, hem individualitzat una vintena d’hams, sempre fets de bronze i de dimensions reduïdes, que mai passarien dels 5 cm de longitud màxima. Alguns conserven l’extrem xafat, per amarrar millor la llinya. En tot cas, presenten formes similars als hams actuals. A la península Ibèrica, els hams van ser introduïts pels fenicis a partir dels segles IX-VIII ane, i van perdurar durant tota l’època romana i l’antiguitat tardana. En època andalusina, tot i tenir constància de la pràctica d’activitats pesqueres, no hem pogut documentar arqueològicament la presència d’hams. És a partir de la conquesta feudal, quan tornen a aparéixer al registre arqueològic, com és el cas del conjunt d’hams de bronze i ferro recuperats a la pobla d’Ifac (Calp), datats a la primera meitat del segle XIV (Vargas, 2018). Relacionat amb la pràctica de pesca amb llinya i ham, conservem un conjunt de ploms procedents de la Fontana que anirien aplicats sobre el fil o la llença, tot i que en un cas trobem la làmina de plom enrotllada sobre l’extrem distal d’un ham. Són diverses les formes dels ploms; hi trobem algunes peces massisses, normalment allargades de forma més o menys rectangular, que en algun cas conserven un forat per passar el fil, i d’altres que corresponen a làmines que anirien plegades o enrotllades sobre la llinya. També ara es tracta de peces petites, de poc de pes, que ens fan pensar en una pesca, ja fora amb canya o amb llença, des de la costa o des de petites embarcacions.

Altres evidències trobades al jaciment de la Fontana ens parlen de la pesca amb xàrxies. Són peces que també han sigut documentades en altres jaciments litorals de la península, la major part dels quals varen desenrotllar una important activitat pesquera i de producció de salaons. En primer lloc tenim el pesos de xàrxia, fets de ceràmica i amb un forat central per on passaria la corda de la xàrxia, i que aquí presenten dos tipus: els de forma discoïdal, representats per tres peces de característiques prou similars, amb ampli forat central i uns diàmetres màxims entre 7,5 i 6,4 cm, i els de forma bitroncocònica, representat per una sola peça, de 6,4 cm longitud i un diàmetre màxim de 6,3 cm, amb un forat que travessa el pes a la llarga. Un altre element ben definitori d’aquesta pesca són les agulles de remendar xàrxies. Les peces de la Fontana, com altres documentades en època romana, estan elaborades en bronze, amb una tipologia que va estar en ús almenys fins al segle XIX. En conservem dos, una sencera, de 23,2 cm de longitud, i una altra de la qual només tenim un fragment de 6,65 cm. Estes agulles mostren una llarga tija de secció circular arrematada a

| Pesos xàrxia de ceràmica de la punta de la Fontana

cada costat per una forqueta, que apareix orientada perpendicularment a cadascun dels extrems. Les dimensions de l’agulla sencera de la Fontana fa pensar que les xarxies tindrien una malla prou ampla. Per acabar amb les notícies sobre la pesca d’època romana aportades pel ric jaciment de la punta de la Fontana, volem esmentar un conjunt de restes òssies de dimensions considerables, conservades al museu. Es tracta de diversos fragments de costelles i vèrtebres, que corresponen a un cetaci. El deficient estat de conservació no ens permet concretar l’espècie, tot i que podria pertànyer a un rorqual, balenes relativament freqüents a les nostres costes. Alguns dels ossos de la Fontana, conserven marques de talls, que indiquen clarament el seu aprofitament i consum, tal com ha estat testimoniat en altres factories pesqueres de la costa andalusa per a l’època romana. El darrer assentament de cronologia romana que ens aporta informació sobre l’aprofitament dels recursos marins és l’Atzúbia, un jaciment que podem interpretar com una explotació agropecuària. Està situat als peus dels tossalets que delimiten pel sud-est el Pla, a només un quilòmetre de la mar. Les excavacions de 2015-16, dirigides per P. Costa, van registrar dèsset sitges de cronologia romana i tardo-antiga, excavades sobre el sòl geològic natural, que havien estat amortitzades i reutilitzades com abocadors i femers durant el segle VII de nostra era. Una d’aquelles estructures, de planta circular amb 160 cm de diàmetre i una profunditat màxima conservada de 70 cm, estava reblida amb terres fosques, cudols i altres materials que clarament indicaven que en el darrer moment d’ús havia servit com abocador. A l’interior, junt amb nombroses closques de caragols terrestres, restes de fauna i fragments de ceràmiques, també hi havien diferents closques de pegellides i altres mol·luscs marins que formarien part de la dieta d’aquells últims “llatins” de Xàbia que hi van viure pocs anys abans de la conquesta musulmana.

ÈPOCA ANDALUSINA

Tot i el nombrós conjunt de jaciments d’època andalusina coneguts al terme de Xàbia, són poquíssimes les intervencions arqueològiques realitzades. Dels vint-ihuit jaciments d’esta cronologia, només en cinc dels jaciments disposem de dades procedents d’excavacions. Siga com siga, les úniques referències a l’activitat pesquera en aquests llocs és l’aparició de pegellides i restes d’altres mol·luscs marins que van ser arreplegats i consumits per aquelles comunitats. Tampoc les abundants troballes submarines d’aquest període del litoral de Xàbia, aporten dades sobre la pesca en època andalusina, més enllà de constatar la important presència d’embarcacions que en la major part dels casos, és dedicarien a la pesca. •••

| Costelles i altres restes de cetàci de la punta de la Fontana