La Moixonera, Amadeu Ros Torres Una saga de médicos del siglo XIX - Cristóbal Diego (de Diego)

LA MOIXONERA

UN ART DE PESCA ARTESANAL EN DESÚS

Amadeu Ros Torres

La moixonera pertany als arts de pesca estàtics d’emmallatge, i com el seu nom indica, s’utilitza per a pescar moixó, que és un tipus de peix pelàgic de litoral, és a dir, viu entre dos aigües i prop de terra. La calada de la moixonera té a Xàbia un nom especial: envasar: “Anem a envasar la moixonera”, és el que deien els mariners quan anaven a eixa pesquera. L’envasada de la moixonera només es fa, o millor dit, es feia, en la meitat sud del País Valencià. Allà on la costa de penya-segats de la Marina, dóna pas a profunditats de més

| Quico de Quarteró amb la moixonera

de dues braces que permeten al peix moure’s amolat per aconseguir el plàncton del qual s’alimenta. El bol de l’envasada (el llançament de la xàrcia) es feia a l’alba i requeria de mar calma i poca corrent de marea, podia ser d’unes hores o d’uns minuts, depenent del pas del peix, de la luminescència nocturna del plàncton o del costum del patró. Al litoral de Xàbia les envasades es solien fer a la cara de solana del cap de Sant Antoni: des de la punta del Vent fins a la platgeta del Tangó, en els punts de l’Escull, l’Escullet de Fora, l’Escullet de Terra, la Solsida, la Tollinera, i el Morret del Tangó. A la Cala Sardinera, en els llocs definits com: punta de la Cala i el Xacó. Al cap Prim en la seua part sud dels Pallers, al Pobret, al Barranc del Sariero. A la badia del Portitxol s’envasava a la Canal, la cova dels Mosquits, el Pontet i a la punta de cap Negre. A l’illa del Portitxol, en totes les vores al voltant. Per envasar la moixonera s’usava una embarcació menuda, com un llaüt, un bot o un gussi. Dues persones eren suficients, una als rems i

l’altra amollant l’art. Primer es triava el lloc, que si s’utilitzava molt, se solia deixar un escàlem o una clavilla de fusta col·locada en un clavill o forat del rocam per tal d’encapellar la capçalera de l’art. Havent deixat l’extrem de la moixonera a terra, un dels mariners vogava conduint el llaüt en perpendicular cap a fora; mentre l’altre amollava la xàrcia, palmejant-la clara amb el plom i el suro separats. Abans d’eixir les últimes braces de l’art, es podia fer un petit rebol en la direcció d’on vinguera la marea. Quan s’acabava la xàrcia s’amarrava un pedral amb un petit calament aguantat per un collaret de surades o un gall. A l’hora de xorrar, és a dir, arreplegar la moixonera, es començava per salpar o pujar el calament, després es pujava el pedral i la resta de la xàrcia. Si havia matat peix, i el tel venia ple, s’anava deixant l’art al corredor o a la sentina de la barca. Havent acabat de xorrar, es llinava el tel de la xàrcia -pessigant-lo per apropar-se’l- i s’anava desesmallant el peix, un a un

| Moixó Ver

amb cura de no trencar-lo perquè el cap no es quedara enganxat al tel. El peix més buscat i de més valor era el moixó ver, Atherina mochon (Cuvier, 1829). Però també entraven altres espècies pelàgiques litorals com el moixó cabut, Atherina boyeri (Risso, 1810), boga, Boopss boops (Linneo 1758), sorell Trachurus trachurus (Linneo, 1758) i algunes voltes peix blau com sardina, Sardina pilchardus (Walbaum, 1792) i aladroc, Engraulis encrasicholus (Linneo, 1758). La talla del peix que quedava esmallat era d’entre 8 i 14 cm, el tamany que permetia que el cap entrara dins la malla fins a la ganya. Els peixos més menuts de 7 cm passaven per ull, i els més grans de 15 cm no els cabia el cap per la malla. Les mesures tècniques d’una moixonera eren: longitud total de 24 braces (45 metres), altura de 4 braces (6 metres), tressa o corda de 6 mil·límetres, llum o forat de malla de 20 mil·límetres i fil del número 13000. Les últimes envasades de moixonera dels mariners professionals de Xàbia es van fer a la dècada dels anys 80. He d’agrair la paciència de les persones que m’han informant per poder deixar constància d’aquesta pesquera ja desapareguda: Francisco Serrat , Quico Quarteró i el seu nebot José Serrat, Pep el Xatet. •••

| José Serrat, Pep el Xatet, nebot de Quico