Dos tendes respectuoses amb la naturalesa, J F Erades

Dos tendes respectuoses amb la naturalesa

J.F. Erades

| D’esquerra a dreta: Emilia amb el seu fill Miguel al braç, la tia Isabel i el tio Miquel, Isabel Crespo, Ana Maria Crespo (embarassada de Maria Rosario), Basilio Henarejos i els germanets i amics meus Dionís i Isabel (Any 1963)

Quasi sempre hi ha un motiu. En este cas, la motivació que m’ha portat a escriure estes línies ve donada per la situació mediambiental tan greu per la qual passem en l’actualitat i el record que tinc de quan jo era un xiquet. Les coses, abans, eren prou diferents a ara: no es reciclava, perquè res hi havia per reciclar i poca cosa es tirava al poal del fem, perquè poc era el que sobrava. I si alguna cosa en quedava, ja s’encarregaven els porcs, les gallines o els conills que desapareguera ràpidament. L’arròs, els cigrons, les faves amb corfa, el sucre, les llentilles, el vi, tot es venia a granel; els pastissets, el pa, les mones... les botelles de vidre eren retornables,... Els basquets, els cabassos estaven fets de palma i els caixons de fusta. Hui, el plàstic ho inunda tot i ja no sabem què fer amb tots els residus que generem cada dia. En eixe sentit, m’apetia mostrar que una altra manera de consumir més racional és possible i, en part, d’eixa nova manera ja tenim alguna idea de com es fa. En el llibre de Festes de 2003, en l’article de Paquita Ros, A les vespradetes de l’estiu, ja assenyala la meua amiga la senzillesa i austeritat d’eixos comerços que oferien la seua mercaderia amb el màxim respecte a la naturalesa. Paquita, en el seu escritet, fa un recorregut per tots els comerços dels anys 60 i principis dels 70. El meu inte-

rés, ara, és recordar dos tendes en particular, les que més visitava jo i més m’atreien: la del tio Miquel el Pelut, el número 2 del carrer Churruca i la del tio Ambrosio, el del Forn, el número 7 del carrer Cristo del Mar. Dos tendes dirigides per dos emprenedors, bona gent i molt feiners. Els dos comerços van ser, al meu entendre, un bon exemple de negocis sostenibles i, per què no dir-ho també, de comerços solidaris. Miquel Crespo Buigues i Isabel Cardona Bisquert va ser el matrimoni que va donar origen al que jo vaig conèixer com la tenda del Pelut, tenda molt pròxima a la meua escoleta de la Mar. El malnom de “pelut” es deu, segons em conta Batiste, el seu fill, al fet que un dia son pare, quan era xicon, va sentir al carrer de dalt que un home “vendía peludos”. El xiquet, al sentir la notícia, se’n va anar corrent pel veïnat anunciant la notícia: “Al carrer de dalt venen peluts”. Ana María i Isabel són les altres dos filles del matrimoni, les que em venien a mi les millors pastilletes xicotetes de torró de cacauet. Jo sempre he anat a l’escola del Port (record especial per a D. Vicente Ferrer Such, el millor dels mestres que he tingut) i resulta curiós que, a l’hora del pati, els mestres ens deixaven als xiquets (que teníem tots menys d’onze anys) eixir a comprar l’esmorzar o alguna llepolia a les tendes, o anar a casa a arreplegar-lo. En l’actualitat eixa possibilitat és impensable. Com també seria impossible deixar les portes de les cases obertes com abans. La tenda del meu amic Dionís i de la meua amiga Isabel (María Rosario era més menuda), néts del tio Miquel, era realment el que hui podríem denominar una botiga sostenible: res de plàstic, tot a granel, tot retornable... i tot calculat a mà en un tros de paper d’estrassa (i si no hi havia canvi de dos cèntims, sempre estaven els sobrets de safrà Carmencita per a arreglar-ho). En este sentit, ben segur que a Duanes, l’última persona a fer els comptes de cap seria la mare de la meua amiga Tere Català, Paquita Crisóstomo, la Pachanca, que no fa molt encara feia les sumes, i ben llargues, a la seua panaderia. I que ràpid que ho contaven tot eixes dones! Per a què màquinetes, devien pensar! Jo em pregunte, què passaria ara si un dia els grans supermercats es quedaren sense llum? El tio Miquel portava un camió. Un dia, a l’eixida de València, en un pas a nivell i quan canviava la roda del seu vehicle, un altre que passava no es va adonar de la seua presència i li va xafar el peu. Després d’estar un any a l’hospital li’l van haver d’amputar. Va ser quan,

| Ambrosio, Vicente i Gertrudis. Anys 60

| D’esquerra a dreta: La tia Josepa Maria, Isabel Cardona,

Juan Bautista Crespo (xiquet amb baló), el tio Miquel,

Isabel Crespo, Ana Maria Crespo i Josefa Salines, la

Sorda (Any 1946) | Joanet o la tenda

| Manolo Llidó dins la fàbrica de gel | Manolo Llidó amb una barra de gel. | Joaquín Sala, Manolo Llidó i Batiste

Buigues, Milda.

probablement, es decidira a obrir el negoci. Va ser a l’any 1942. Al principi, per a atendre el negoci es va comprar un cotxet però, com que la calor que produïa el motor no era bo per a la ferida, el va vendre i es va comprar un carro i una haca (després compraria una burreta). Amb l’animal anava a comprar al magatzem de Colonials (ultramarins) a Gata. Allí li comprava a Francisco Monfort tot tipus de lleguminoses: llentilles, fesols, faves seques, cigrons, arròs. A Ondara li comprava les saladures a Grimalt i al Prado anava a per la fruita i la verdura. A Dénia, la ferreteria de José Alfonso Moliner l’abastia de poals de planxa de ferro. Els cuirs de pell d’oli els comprava el tio Miquel per les muntanyes de Xaló. Els embotits (botifarres, llonganisses, cansalà salada, que bona!), venien de Daimús, al costat de Gandia. Batiste recorda que quan son pare pujava cap al poble el deixava amb el mestre D. José Segarra amb el qual preparava el batxiller. Més tard, quan la filla del tio Miquel, Ana Maria, es va casar, es va comprar un motocarro (isocarro, motor Iso) de tres rodes i és quan Basilio, el gendre, va començar a treballar per a la tenda. Més tard, vindria la furgoneta. Per cert, el motocarro més d’una vegada va ser testimoni del trasllat de jóvens quan anaven de festa: “Davant anava el conductor i un acompanyant i darrere, asseguts en cadires o en terra, set o huit més”. La major part dels productes es venien a granel dins de sacs de tela o en cabassos de palma. Especialment, els sacs de sucre eren molt atractius, blanquets i suaus. Ben rentats, i ben cosits i units, perfectament, podien servir com a llençols. Tot s’aprofitava.

| Gerra on es guardava la calç per a emblanquinar les cases (pintura no plàstica).

| Llimonades i recapteres

El vi es venia també a granel, igual que tot. El tonell tenia una aixeta i quan n’eren dos, un estava fora al carrer (ningú el tocava, igualet que ara!) i l’altre dins. Les sardines de casco ben “apegades”, les botes de melva, el bull, el sangatxo i les anxoves sense cap, eren les saladures més venudes. Tots elles cobertes amb bona cosa de sal, gens d’oli. Quan era l’època del raïm, tocava vendre raïm, siga a la tenda, allí fora sempre hi havia uns basquets, siga a l’eixida de missa o repartint-lo pel Muntanyar o per la Caleta (família Miravet, Bartual). La qüestió era aprofitar-se dels duros dels estiuejants. A la tenda del Pelut la major part dels productes eren d’alimentació, però també es venien licors (absenta, anís, conyac), xupa-xups i piruletes, regalíssia, calcetins i mocadors, fil, cintes de goma, calces per a les dones i ciris (la tenda estava al costat de l’església). També venien els fanals i les camisetes de tela per als llaüts de llum (pesca de peix blau). Eixa espècie de globus de vidre, ben embalats en caixes de fusta, anaven a vendre’ls també a Moraira. Allí fora de la tenda, entre els dos carrers i a les vesprades, es reunia una part del veïnat per a fer la xarradeta: Ana Maria, Isabel, Basilio, Mildeta, Pepica. Entre conversa i conversa i entre basquets de raïm, un dia va passar el metge D. Manuel Bordes (pare) i en veure que una dona arreplegava d’en terra un xupló per a netejar-lo, li va dir: “Si no repassàreu tant les coses que cauen en terra no hauríeu de vacunar els xiquets”. El tio Miquel va ser una persona emprenedora. A més de la tenda, junt amb Miguel Benavent (soci capitalista) i el Benissero, el senyor Serrat, va muntar una fàbrica de gel (el motor el van comprar a Altea). Cal recordar que en eixos anys no hi havia encara neveres elèctriques. Ma mare, un dia a la setmana, crec que els dissabtes, m’enviava a comprar mitja barreta de gel que guardàvem en una espècie d’armariet (caixonet de fusta, “nevera”). Al mateix temps, i allí mateix, comprava una llimonada Casera o Serrat (les Fantes i les Caca-Coles eren un luxe) i algun “Danone” (de vidre i retornable). Els primers treballadors de la fàbrica (on actualment està el Café d’Art)) van ser Manolo Llidó i el tio Batiste Sart. Posteriorment, ja en la l’altra fàbrica (més o menys on està ara MasyMas), s’incorporaria Joaquín Sala. Per cert, al costat de la fàbrica, on el tio Miquel es deixava el carro i l’animal, també tenia carbó per a vendre, posteriorment reemplaçat pel petroli. Més tard, D. José Coloma va obrir una altra fàbrica de gel més gran i va oferir als socis de l’antiga fàbrica unes participacions. I així va ser, quan la nova fàbrica va co-

| Tenda Ambrosio anys 80

| Ambrosio anys 70

| Gertrudis amb Vicente. Anys 1945-46

| Tancament tenda Ambrosio 2010

mençar a produir, la vella va tancar. Entre 1988 i 1989 la tenda d’alimentació també va baixar la persiana de manera definitiva. El primer nét d’Ana Maria i Basilio, Joanet, demanava atenció i tot no podia ser. Eixe tipus de tendes de proximitat eren molt familiars: que se li havia acabat el safrà a Ana Maria, la mare de Mildeta, allà que anava la xiqueta a comprar-lo. Que a son pare Vicent, que era goloset, a les deu de la nit li apetia una pastilleta de torró, allà que anava Mildeta a per ella. Només calia vore si dins la tenda hi havia llum... Que a Pepica se li havien acabat els alls per a fer la paella... Eixes tendes no sabien d’horaris. Quantes vegades els hòmens de la mar passaven per allí a qualsevol hora del dia o de la nit a arreplegar les comandes! L’altra tenda, l’altre mini Corte Inglés, com diuen alguns, de la que vull dir alguna cosa va ser la tenda d’Ambrosio, el del Forn. El negoci, al principi, el portaven Ambrosio Ferrer Cardona i Gertrudis Llidó Roselló, la seua dona. Després s’incorporaria el seu fill Vicente fins al 2010. Abans de muntar la tenda (al voltant del 1944), Ambrosio li va proposar a la tia Maria, dona del tio Petorrí i iaia de Vicente Femenía Ferrer, que li llogara el bar (“casino”) que tenia (actualment està l’edifici conegut com la Finca de Ferro). Dos anys van estar Ambrosio i Gertrudis portant el negoci, fins que va nàixer Vicente. La mare ja no podia ajudar i van decidir començar el negoci de la tenda, la qual cosa es suposava que no seria tan pesada. Es va obrir la tenda i, al mateix temps, també un forn (tenda d’Ambrosio el del Forn, elemental!!!) per a coure. “En eixe forn no es pastava, em diu Vicente-, la gent portava les carabasses, les cassoles d’arròs, els moniatos, les llandes de mones o pastissets i allí ho coíem tot”. Ma tia Catalina, dona de Moisés Erades, venia des del Muntanyar amb la post (peça de fusta plana i llarga) damunt el cap a coure el pa. El forner era Batiste Gavilà (home, segons diuen, molt prim) i el que portava la llenya des de La Guàrdia era el tio Canella. Però, com sol passar moltes vegades, va arribar el dia que un altre veí va obrir un segon forn, Vicent Castell, el Parrando, i ja no hi havia faena per als dos. Després, sobre 1957, es va posar en marxa la Panificadora. Veïns i familiars coincideixen en el fet que Ambrosio era molt graciós i bromista. Contava moltes mentires, però amb gràcia i sense ofendre a ningú. A l’escaleta que està al costat de la tenda (hui Taberna Andares Ibéricos) tenia el “seu trono”...També era molt aficionat a la fotografia (les portava a Marzal de Dénia) i a la lectura. En este sentit, va ser Vicente Catalá el que el va iniciar. En el Semanal Jávea, i poc abans que es tancara la tenda, Vicente escriu les paraules següents: Con el horno de Ambrosio tengo una vinculación nostálgica de carácter personal, que no me resisto a contarla, con permiso y paciencia del lector. Todos sabemos que aprender a leer lo hacemos por obligación en la escuela, pero la afición a la lectura se adquiere por “devoción” y hábito. Del mismo modo que en las instituciones docentes (escuela, universidad… etc.) se adquieren los conocimientos necesarios para el desempeño de un oficio o profesión, para mí, en el horno de Ambrosio, “se coció” mi afición a la lectura, “ese ejercicio dinámico-como dice la escritora Dolores Rico- en donde se pone en juego la inteligencia, la sensibilidad y la imaginación, además de distraer…. Entre

| Iniciatives AMJASA | Pitxers d’aigua als menjadors de les escoles | Mistos de tro

los “basquets” de patatas, boniatos, y verduras, había una estantería con un desordenado montón de manoseadas novelas de vaqueros del Oeste americano, de la colección Rodeo, en la que por el precio de una peseta Ambrosio te prestaba una de esas novelas, que una vez leída la podías cambiar por otra por la misma tarifa (El Semanal Jávea, 4 de desembre de 2009). En la tenda d’Ambrosio es podia trobar quasi de tot: revistes de lectura, tebeos, novel·les (Rodeo, El Coyote, Estefania), baralles de cartes (la venda augmentava quan se n’anava la llum, cosa freqüent!), parxís, ciris, retallables de nines amb els seus corresponents vestidets, trompes, boletes, cotxes de llanda i de fusta, rateres per a pardalets, paper higiènic (El Elefante), cacauets i tramussos, pipes, figuretes de Betlem, piuletes i mistos de tro (utilitzats també com a mata-rates) Encara hui, quan ho pense, em ve l’oloreta del fumet. També hi havia licors (al principi li’n compraven al tio Ángel, després a Mengual), olives partides i del cuquello, pebre roig, pebrera en salmorra, aspirines... L’aparador, ple de joguets, era una delícia per als xiquets, encara que només fora per a vore’ls. Vicente, a poc a poc, es faria càrrec del negoci. Recorda que al principi portaven l’oli amb pell de cabra. Després serien els barrils de 200 litres amb la seua màquina d’extraure’l. Un d’eixos barrils, que encara tenia oli, l’any de l’Aiguà (1957), va ser arrossegat cap a la mar. El tio Ambrosio, a l’endemà, va recórrer la costa des de la platja de La Grava fins a l’Arenal, però no va vore res. També em diu que de la morca, de les sobres de l’oli, feien sabó i que amb la reforma de 1985 va aparèixer una caixa sencera de pastilles. La cosa anava complicant-se i Sanitat anava obligant els comerços a empaquetar tots els productes i insistia als comerciants “que això no podia ser”. A pesar d’eixes recomanacions, mai ningú els van denunciar. Tot anava a parar als recipients que portaven a la tenda o als cartutxos de paper d’estrassa (al principi de color marró i després de color gris). Posteriorment, eixos cartutxos ja els adquirien fets. “Els iogurts naturals eren de la marca Danone i els portaven de la fàbrica Nogueroles de Gandia. Venien amb tap de recaptera de rosca i els clients havien de tornar els envasos”. El motocarro de tres rodes de Vicente, especialment a l’estiu, igual repartia una tona de gel pel Muntanyar al dia, que servia per a traslladar als guàrdies civils al cap de la Nau. Al Muntanyar es venia de tot: Figot venia xones i avellanencs, el tio Batiste Miralles, xurros, Vicent Castell, el Parrando, pa i cacauets, uns altres venien ous fresquets... Com sol dir-se, a l’estiu, tot el món viu. Al 1962 es compra Vicente el Citroën de dos cavalls...i encara sense carnet de conduir (més tard se’l trauria, per què tanta pressa, diria ell!). Quan van tancar les dos tendes, qui sap la quantitat de deutes que es devien quedar per cobrar. Freqüentment, els mariners feien les comandes i s’emportaven el que els feia falta i ho deixaven a deure. Si mataven peix ho pagaven i si no... Per això, estes tendetes, a més de ser de proximitat, familiars i sostenibles, van ser solidàries. Moltes gràcies a totes les persones que han col·laborat perquè estes pàgines formen part de la memòria collectiva dels pobles. Gràcies, especialment, als familiars més directes de Miquel i d’Ambrosio, Batiste i Vicente, sense el testimoni i l’aportació fotogràfica dels quals no haguera sigut possible il·lustrar esta faeneta. Estes dos tendes van ser un bon exemple de respecte al medi ambient. En l’actualitat, mesures preses per moltes escoles com, per exemple, servir als menjadors l’aigua en pitxers, les iniciatives d’Amjasa o que l’ajuntament recupere les antigues fonts, són un bon camí. Però, sobretot, la clau per a construir un millor món està en l’educació i en ser capaços d’il·lusionar les noves generacions, com assegura la meua amiga Isabel, actualment directora del CEIP Vicente Tena. •••